la fiabilitat de les enquestes (conte d'estiu inacabat)

Durant un temps (passat remot) no vaig guanyar-me la vida fent enquestes. Em tocava anar amb el meu material, dibuixos, fotografies, i els fulls de les respostes pel barri assignat i anar trucant, segons un sistema preestablert, a determinats pisos. Els diumenges eren el millor dia, sobretot a l’hora de dinar, perquè trobaves la gent a casa. Hi havia qui no t’obria la porta, qui es mostrava impacient quan passaven els minuts i s’adonava que la cosa s’allargava més enllà dels límits que la bona educació exigeix entre persones que no es coneixien de res; també hi havia, pocs, que et feien seure a la taula i volien que compartissis, tant sí com no, el seu vermut, i t’haurien adoptat si t’haguessis deixat –i alguna temptació vaig tenir-. De tant en tant, quan veia que algun subjecte començava a neguitejar-se, accelerava el procés i imaginava les respostes que pensava que em podia haver donat; i crec que en alguns casos ho sabia millor que ell; a la fi, jo hi tenia molta més pràctica en l’assumpte. El problema era que l’empresa que em contractava de vegades feia comprovacions i no els agradava que jo hagués fet previsions de respostes, la qual cosa suposava que el meu deambular dominical tingués una recompensa emocional notable, però una recompensa econòmica decebedora .

Com podeu imaginar, de la meva època de trepitjador de carrers amb finalitats estadístiques, m’ha quedat la sensació que els resultats de les enquestes sovint són poc fiables, I no crec que ara, en què em trobo en l’estadi d’enquestat i en què els qüestionaris són essencialment telefònics, cosa que impossibilita que l’enquestador vegi la cara de l’enquestat i pugui deduir la veracitat o el convenciment del subjecte a l’hora de respondre, el resultat sigui més precís, ans al contrari.

Ahir mateix, per exemple, va trucar a casa un senyor, que no sé qui representava, que em volia fer unes preguntes sobre seguretat ciutadana. Abans d’iniciar les preguntes em va demanar quanta gent vivia al pis, si eren homes o dones i l’edat que tenien. Jo tenia temps i ganes, així que:
Mascle, 50 anys.
Femella, 49 anys (em va semblar convenient que la dona fos lleugerament més jove).
Mascle, 27 anys (vaig fer un càlcul ràpid i vaig decidir que era una edat plausible per un fill)
Mascle, 23 anys (després d’un moment de vacil·lació en què vaig pensar si em convenia més una família amb nen i nena o un predomini masculí).

Un instant de silenci, mentre a l’altra banda se sentia el teclejar ràpid d’un ordinador.
-L’ordinador em diu que hem de fer l’enquesta al noi de 27 anys (les empreses solvents sempre tenen un sistema).
-Doncs no podrà ser, perquè en aquest moment no hi és.
-Em podria dir quan li podré trucar (no se m’havia acudit que insistiria).
-Doncs –penso un moment-, crec que tornarà dintre d’una setmana (vaig imaginar que el mascle de 27 anys ja no interessaria).
-Ja tornaré a trucar el dimecres o el dijous que ve si no té inconvenient (em descol·loca: tant d’interès per parlar amb el noi no me l’esperava. D’on treuré un dels dos mascles per la propera setmana?)
-Molt bé.

Si truca la setmana que ve, tinc dues opcions, fer-me passar pel mascle de 27 anys o dir que hem rebut una postal del noi comunicant-nos que, de moment, no pensa tornar, cosa que ha omplert de satisfacció la femella de 49 anys perquè li ha semblat que els 27 són una bona edat per emancipar-se, de fet li ha semblat que el noi és més aviat precoç en aquest aspcte. Suposo que si vull ser mitjanament honrat i generós, el que hauria de fer és respondre l’enquesta quan torni a trucar intentant posar-me en la pell d’un mascle de 27 anys que ha nascut a l’Eixample i no ha sortit mai de Catalunya (millor Espanya?), excepte dos estius que va anar a estudiar anglès a Anglaterra i va tornar parlant un urdú força acceptable (segons diu el botiguer de la cantonada), cosa que l’honora. No compta el postgrau a la Universidad de Chicago amb seu al carrer Aragó, a la vora del Passeig de Gràcia.

Continuarà...

aproximació superficial a tres lectures i a les seves lectores (i lectors)

Agafes 60 nois i noies d’una mitjana de 16 anys, dividits en dos grups: els més aviat de lletres i els més aviat de ciències. Els fas una proposta:
-Què us sembla si llegiu tres novel·les durant aquests dos mesos que us queden?
-Tres llibres!
-No, volia dir que triéssiu entre tres llibres.
-Aaaah!!!

I aleshores concretes la proposta: Un crim imperfecte, de Teresa Solana, La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol i Judici final, de Ferran Torrent (no sé si cap dels tres va a Frankfurt). No t’ho has pensat excessivament, però has procurat que siguin llibres que figurin entre els més venuts en el seu moment i que tinguin característiques prou diferents en diversos aspectes. Els dones algunes pistes, poques: els dius que el primer llibre segurament és el que presenta menys dificultats de lectura i els expliques per què; el segon, en canvi, els pot resultar inicialment menys satisfactori, i també justifiques les teves paraules; els dius que el tercer té una trama política, i que ells veuran, però que la majoria ja ha llegit Gràcies per la propina. Tot plegat no dediques més de vint minuts a les teves consideracions perquè vols que siguin ells mateixos els qui decideixin què llegir a partir d’anar fullejant les novel·les en les llibreries, de buscar alguna opinió d’altres lectors... Llibreries i biblioteques veuran en els propers dies joves interessats en obres que no solen demanar i les editorials es preguntaran els motius del lleugeríssim augment de vendes.

Arriba el moment dels comentaris i la primera constatació que fas és la de les proporcions. Els més aviat de lletres s’han decidit majoritàriament per Un crim imperfecte, era previsible, i les altres dues novel·les les llegeixen set o vuit. Els més aviat de ciències s’han decantat per La pell freda, cosa que no era tan previsible, i el llibre de la Teresa Solana ocupa el darrer lloc en les preferències, cosa igualment imprevisible.

Els i les lectores del llibre de Teresa Solana semblen satisfets de la seva tria, i mostren des d’un entusiasme que els fa dir que ja l’han passat a la seva mare a aquella qui t’explica que la novel·la ha estat distreta, però no li ha aportat res com a lectora. A aquesta darrera li preguntes per què no ha triat una de les altres dues lectures, i ella, que és una bona lectora, et respon que aquells dies anava molt enfeinada i ha preferit una cosa lleugera. Té tota la raó. Quan a la trama, molts coincideixen que l’autora fa trampa, que no és just que l’assassí aparegui tan cap al final i sigui un personatge marginal, gris. També tenen una part de raó, en un moment determinat sembla que l’autora ha recordat que si hi havia un crim, hi havia d’haver un culpable. La novel·la els sembla més d’acció, en general, i costumista que policíaca.

Amb els lectors i les lectores de La pell freda, partim d’una resposta de Sánchez Piñol en una entrevista per veure fins quin punt s’ha anat més enllà de la superfície:
“...A partir d’aquest punt concret sembla que sigui una novel·la de monstres, però no ho és. Fins i tot hi va haver algun editor que no va voler publicar-la perquè es pensava que anava d’això, de monstres, i no, no és una pel·li de sèrie B. Qui ho vulgui, pot llegir una novel·la d’aventures, que no passa res, però hi ha altres nivells de lectura, molt fragmentats, per a qui els vulgui trobar.”
I encara que en alguns casos la història els ha semblat simplement una novel·la de monstres “una mica avorrida” per “les repeticions de situacions”, amb una atmosfera angoixant, d’altres parlen de les reaccions humanes en situacions extremes, de les misèries de la condició humana en aquestes situacions, de la por al desconegut, de xenofòbia, de la impossibilitat de comunicació, de l’autoconeixement; hi ha qui veu en el desenvolupament de la novel·la reflectits els estadis de la vida: infantesa, joventut, edat adulta... Una lectora que és conscient que citauca i Aneris, nom que es donen els “granotots” a si mateixos i nom de la mascota que tenen al far, llegits a l’inrevés (anagrames, bifronts impossibles?) signifiquen acuàtic i Sirena, respectivament, té l’esperança que Kollege ho arribi a descobrir i a partir d’aquell moment s’iniciï un procés de comunicació que acabi amb l’angoixa constant. Euq lat, soin?, podria dir en Kollege, i tot solucionat; però per desgràcia el final feliç no va ser possible.

De la novel·la de Ferran Torrent, el que els ha atret més és la història Liam Yates, cosa que s’entén molt bé perquè és fàcil de seguir i té uns elements romàntics que en aquesta edat resulten molt atractius; en canvi, les connexions polítiques, el jocs dels partits, el paper del negoci immobiliari, més aviat els ha fet perdre el fil, els ha embolicat; tot i qui hi ha que diu que gràcies a la novel·la entén millor el món de la política..., però es refereix a l’IRA. Els dos personatges que els lectors de Torrent coneixem perfectament d’altres novel·les, Butxana i Tordera, els han passat pràcticament desapercebuts. Hi ha qui manifesta la seva sorpresa d’haver entès perfectament una novel·la escrita en valencià, afirmació que indica que el professor de llengua catalana no s’ha explicat prou bé quan calia o que els nois i les noies han viatjat poc pels territoris de parla catalana. De les tres novel·les, aquesta és la que, en termes generals ha provocat més indiferència, la gent no està per trames de corrupció amb detall i polítiques internes dels partits. Si no hagués estat per Liam Yates, no hauríem pogut salvar el llibre.

Ja han fet la lectura que els han dit, ja s’ha acabat el curs. Alguns llegiran la novel·la que ha llegit el company o companya. Alguns llegiran alguna novel·la més de Sánchez Piñol, de Teresa Solana, si la troben, i és potser triaran un llibre de Ferran Torrent. Alguns continuaran llegint novel·les, poesia... amb passió o amb distanciament, mentre d’altres rarament llegiran res. I tu, l’any que ve, proposaràs unes altres novel·les, segurament tretes d’una llista d’èxits.

I vet aquí que creient que parlàveu de literatura també fèieu Educació per a la Ciutadania, com des de molt abans que es parlés de la matèria. I l’any que ve, de la mateixa manera, encara sense directrius estatals, continuaràs fent el mateix, i serà un misteri que alguns se sentin implicats en una època en què la multiplicitat de referents supera tots els plans i les bones voluntats. Més o menys com sempre.

tres

Llegeixo a la premsa alguns resultats del Projecte Internet Catalunya, que em sembla que es publicarà l’octubre de 2007. Deixo de banda finalitat, intenció i altres aspectes importants del projecte, que caldrà llegir atentament, i em centro en una xifra: el 18 % dels universitaris ha creat el seu bloc. Tant si s’entén per universitari la persona que estudia a la universitat com la que hi ha estudiat, arribo a la conclusió que qui vulgui fer un treball seriós sobre els blocs en el seu conjunt té feina per anys. I que s’afanyi, perquè el temps dels blocs corre en progressió geomètrica.
Ja m'ho deixava. El 100 % dels centres edicatius tenen accès a la xarxa. En lletra més petita: però només un 3 % la fan arribar a l'aula. El que us deia ahir.

Em sorprèn la decisió de l’Ajuntament de Barcelona de fer retirar a la cocteleria Boadas el cartellets on s’indicava la prohibició d’entrar els homes amb calça curta i samarreta, però encara em sorprenen més les mostres de suport al bar de Gremi d’hostalers de la ciutat, presidit per Joan Clos, d’Enric Pantaleoni, del president dels Amics de la Rambla, i molts altres representants del món comercial de la ciutat. La iniciativa del Boadas, pioner en la proposta, em sembla que no ha estat precisament gaire seguida en la ciutat per aquells qui ara li donen suport. De fet, jo no recordo haver vist aquest cartell a cap establiment més. I no entraré en la bondat o no de la iniciativa, encara que confirmaré una vegada més que a mi em molesta més la gent que s’asseu al bar i posa els peuets a la cadira de davant, cosa que, evidentment, al Boadas és pràcticament impossible.


Canvio de tema per recordar que a la Júlia li han publicat la seva novel·la La descomposició de la llum, guanyadora del premi Olga Xirinacs, i que jo la volia comprar avui. He de dir que encara no la podreu adquirir a “Ona”, que és la llibreria que ella esmenta. Potser la setmana que ve. Afegeixo que també la trobareu en el seu moment a “La Casa del Libro”, al “FNAC”, “Laie”, etc. Que ho sàpigues, Júlia. Encara que l’editorial que la publica és petita i relativament nova –benvingudes les editorials petites- podrem triar la llibreria. Per cert, és curiós que força llibres publicats a omicron siguin d’un dels dos editors. Si jo fos escriptor potser, vistos els temps, tindria la temptació de convertir-me en petit editor. I encara un altre detall que us pot interessar: demanen originals.

Avui estic especialment espès, ja m'ho tornava a deixar: a la tertúlia parlen sobre el sentit de la vida, tema que, com sabeu, no té gaire sentit.

traca final (molta pólvora i poc soroll)

Ja s’ha acabat el curs escolar i els alumnes comencen a gaudir del llarg estiu de 2007. O no, perquè en aquest país cada centre va a la seva i potser queda algun despistat que organitza excursions convivencialspedagògiques a Port Aventura en un intent que als nanos, després d’unes quantes voltes i salts al buit, se’ls acabin posant les matèries allà on toca o les vomitin definitivament.

Això de l’ensenyament és una olla de grill en que cadascú, estimulat per uns plans d’estudi que de tant en tant se superen en incongruències, va a la seva. Des de fa uns anys els antics exàmens de setembre es fan al juny, és a dir, que els alumnes suspenen una assignatura en què s’han esforçat –he, he- durant mesos i al cap de tres dies –vejats miracle!- en tenen un domini que admira a propis i estranys; i tornem a avaluar! I avaluem també el crèdit de síntesi, que acaben de fer o que han fet fa tres mesos –i quan sintetitzarem l’aprenentatge dels darrers mesos en aquest darrer cas?- en una nota que resulta que finalment no fa mitjana. I resulta que ara ja no hi ha dos cicles d’ESO, però el programa informàtic avaluador, que és com aquelles màquines de l’Asimov que s’autoalimenten i un dia se’ns acabaran menjant, encara no ho sap. I mantenim els adolescents obligatòriament asseguts en unes cadires fins als setze anys, o fins als 17 o els 18 si els premiem amb alguna repetició, fent tots més o menys el mateix, i aquells que podrien començar l’ofici que els agrada ho facin als 19, perquè abans han d’estar de reserves escalfant el banc, sabent que mai no trepitjaran el camp fins que fitxin per un altre equip –i els directius que no se’n volen desprendre-. I fem uns horaris per al curs vinent que potser haurem de refer perquè tindrem una hora més d’això o d’allò, segons se li acudeixi a l’expert de torn. I preguem perquè l’expert de torn no desaparegui el curs vinent, perquè el seu substitut també voldrà mostrar que és un expert i canviarà allò que va programar el seu predecessor en el càrrec. I pregonem que la informàtica és el present i el futur, però amb vint ordinadors ja passem –vint-i-dos, si ens portem bé-. I fem classes d’economia, però de les hipoteques no en parlem perquè com que són tan canviants i no hi tindran accés. I posem tres xinesos, dues italianes, cinc marroquins, un zulú, quatre equatorians, tres rumaneses i set hispanocatalans a la mateixa aula i confiem que l’esperit sant els concedeixi el do de llengües abans d’acabar el primer trimestre. I ara és quan podria començar a explicar les grosses, però...I que ningú no es mogui gaire, només l’imprescindible: uns perquè la seva tasca principal és la de guardar el personal i els altres perquè el seu objectiu és que els guardin el personal.

I per acabar-ho d’adobar ens inventem una matèria, Educació per a la Ciutadania. I va l’Església i li declara una guerra santa i toca campanes i mobilitza seguidors. I diuen: “L’Estat no pot suplantar la societat com a educador de la consciència moral”. La societat? Jo em pensava que eren mestres i professors .tants caps, tants barrets-. I parlen de llibertat; ells, que renoven cada any els contractes als professors de religió segons els convé (per cert, quin gran error que el govern accepti que hi hagi professors en els centres que estiguin fora del seu control, ep, és una opinió, que no arriba a pecat venia), segons si la seva vida i ensenyaments els sembla que es desvia de l’ortodòxia, no del programa. I de què es parlarà en aquesta nova assignatura? Doncs sembla que dels drets humans, del racisme, de la violència de gènere, dels principis democràtics, de la droga, de la guerra, del desenvolupament sostenible, etc., del que segur que no és parlarà és del cel i de l’infern. És a dir, d’un seguit de temes que ja es tracten des de les tutories, des de socials, filosofia, literatura i que ara s’intenta sistematitzar. En fi, pura hipocresia, la de les jerarquies de l’Església de Crist, perquè no crec que parlin des del desconeixement. I el govern que encara es justificarà i pactarà no se sap què. Un no sap si viu en un Estat confessional, laic, com si com ça o desnatat. I total, si diuen que cada vegada tenim menys memòria, si es probable que el que s’ensenyi durant el curs ja s’hagi oblidat a principi del següent.

I diuen que s’ha d’estudiar com els de Bolonya, però mentrestant a Medicina ni com els de Bolonya ni com els d’Oxford, que resulta més rendible importar metges del Perú. No continuo, que el tema universitari no el domino i m’embolicaré.

I dono la traca per acabada, que estic entrant, o més aviat continuant, en el típic post kaòtic, com l’ensenyament en particular i la societat en general.


Ens veurem el curs que ve. Bones colònies a tothom!

qui dia passa, any empeny

Em vaig acabar de llegir Sayonara Barcelona, de Joaquim Pijoan, la setmana passada. Com en alguna altra ocasió, m’ha passat que he llegit la novel·la en un moment inoportú i en el tempo que no tocava. Em sap greu perquè sé que no la repassaré i no acabaré d’esbrinar fins quin punt el protagonista encara se sent culpable en acabar el pelegrinatge per Barcelona i per la gent amiga que havia deixat precipitadament feia anys. Tot i així, entenc que la Barcelona que retroba és la que pot veure qui la recorda tal com era i l’ha idealitzada en la mesura que sempre s’idealitza la joventut, i quan hi retorna es troba que no ha progressat en el sentit que un voldria. Sempre és així, a tot arreu, evidentment, encara que a Barcelona potser més. No hi ha res a fer, ja ho diem els qui no ens hem mogut d’aquí i en parlem de tant en tant i fem nostres els versos d’Espriu o el “plagi” de Pere Quart. És veritat que al final la majoria es deixa endur per les onades i s’hi confon, d’altres s’ofeguen i alguns es miren l’aigua amb escepticisme des d’un turonet amb el convenciment que no els arribarà l’escuma, però és la vida.

En acabar la novel·la vaig recuperar una imatge feta aquest hivern al Portal de l’Àngel, en què, a la fi, l’important no era qui feia la música, l’instrument que tocava o la melodia que sonava, sinó l’actitud i el ritme dels qui també apareixien en la foto i ni miraven ni sentien.
























P.S. Em va trucar Carlos Rojas, escriptor-pintor. Sembla que té el costum de posar-se en contacte amb tothom qui li compra un quadre. Xerrem una estona, però no parlem pràcticament de pintura ni de literatura; la distància i el desconeixement mutu ens ho impedeixen. Ell, més que jo, parla de la vida. En Carlos –no li agrada que el tracti de vostè- és enormement cordial, i la seva conversa, amb petits detalls quotidians, em fa sentir com si parlés amb un vell conegut, meu o de la família,que reapareix de sobte.

revetlla

Repasso les meves nits de sant Joan, des de l’infant del foc a l’adult de les brases. No en parlaré.

Trio la nit d’un altre, potser també meva, amador més del foc i de l’espetec suau de l’argilaga (mil espurnes innòcues) que de la grolleria del coet i del petard que no domino:

Però ai! Que no tot era pura llum, la passada revetlla. Durant tota la nit es succeïren els sorolls, els crits i les detonacions d’espetec africà. Respecto el gust dels partidaris del xoc auricular i de la cursa folla d’una traca del perímetre d’una vila, però no el comparteixo. No sé comprendre el gaudi d’un veí reposat que, a altes hores de la nit de Sant Joan, s’entreté, tot sol en la fosca sorruda del terrat de casa seva, a fer petar cada deu minuts un tro. Una força ancestral, que em fa basarda, el deu empènyer amb les nostàlgies d’un passat heroic.

I no me’n dolc per conveniència. Un dia és un dia i una nit és una nit, i la donaria per ben esmerçada si amb el meu insomni pogués comprar la felicitat de tots els veïns i veïnes que amen l’estridència.

Guerau de Liost: Revetlla (fragment)

Bona revetlla, de passió o reflexió, o ambdues, a tothom. M’ha sobrat coca (farcida de crema cremada!) i encara tinc xampany; si passeu per aquí, agafeu-ne i beveu-ne. A la vostra salut i a la de les fades i follets dels boscos.

(el sol s’ha post a les 21,28 i sortirà a les 6,18, segons el Calendari dels Pagesos)

agermanament Catalunya-Finlàndia (sense reciprocitat)

Hi ha viatgers que durant l’estiu se’n van un mes a un país proper o exòtic i quan tornen s’entesten a explicar-te fil per randa les meravelles arquitectòniques i naturals del territori visitat, com funcionen de bé determinats serveis, els aspectes més recòndits de l’ànima dels seus habitants, els lligams entre les diferents classes socials i les seves contradiccions (poquíssimes)... Tot amb pèls i senyals i il·lustrats amb uns vídeos, unes fotos i dos o tres llibres que donen fe, com a mínim, de l’externalitat de la seva història. Aquests viatgers sovint no coneixen el veí de la seva escala perquè la seva missió en la vida no és el coneixement dels individus sinó de les civilitzacions i pensen les persones no són més que part prescindible del conjunt que creuen dominar.

A diferència dels viatgers particulars, que com a màxim t’expliquen durant una tarda o en sessió de tarda i nit vida i miracles de la civilització visitada, els viatgers institucionals, és a dir, aquells que ostenten la representació dels ciutadans, no es conformen a explicar i il·lustrar sinó que pretenen que la societat que els ha elegit es converteixi en la societat que els ha fascinat. Pretenen en un màxim de quatre anys –després ja es veurà, perquè en darrer terme els electors tenen la paraula- que una cultura amb una determinada tradició adopti una altra tradició, canviï els seus esquemes, es converteixi en una altra societat a penes entrevista però, segons ells –sempre optimistes o desesperats- , plenament assimilada en els seus mecanismes i la seva mentalitat.

Els viatgers institucionals són enormement perillosos, son els revolucionaris de la nostra època. En lloc d’aprofitar el que té el país al qual pertanyen i fer les modificacions convenients quan creuen que alguna cosa no funciona, s’entesten a fer creu i ratlla i intenten traspassar allò que han vist en un altre territori, sense recordar que el que funciona en el país visitat és el fruit de molts anys de provatures, és un procés natural.

Al nostre país abunden els viatgers institucionals, entre els quals destaquen els Maragall, tastaolletes potser engrescadors a curt termini, però poc eficaços en les curses de resistència, en els projectes consistents.

Ara li ha tocat el torn a l’Ernest Maragall, conseller d’Educació. El senyor Maragall va veure per la tele i va llegir a la premsa que a Finlàndia l’ensenyament funciona molt bé i ha pensat que a Catalunya, un país amb una tradició pionera en la innovació educativa que els polítics estan aconseguint fer oblidar, cal fer un canvi, ens cal finlanditzar. Els diaris ja comencen a insinuar aquest propòsit del senyor Maragall i suposo que ell mateix s’encarregarà de confirmar-ho en la conferència que donarà a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona el dia 27 d’aquest mes amb el títol de La formació del professorat: una assignatura pendent. Si es que realment és una assignatura pendent, li recordarem que és ell o els altres consellers del ram qui no l’ha aprovada, perquè, de cursos i cursets, els professors no paren de fer-ne; una altra cosa és que els serveixin gaire en aquest model d’educació canviant i erràtic amb què ens martiritzen sense pietat amb l’excusa que cal adaptar-se a uns nous reptes que són incapaços d’assenyalar i afrontar amb una mínima credibilitat i consistència i que converteix l’ensenyament primari i secundari en un cafarnaüm en què qualsevol eficàcia depèn més de la bona voluntat individual que de la previsió i l’eficàcia institucional.

En fi, que tinc una invitació per assistir a la conferència que us passo desinteressadament, res de revenda. Això sí, cal confirmar l’assistència en aquest telèfon 934 006 964, a les 7 de la tarda, que darrerament és l’hora dels toreros (no, no; no vull insistir en el tema de la tauromàquia). Suposo que si hi ha moltes confirmacions es podria arribar a llogar el Palau Sant Jordi, o el camp del Barça. A la fi, tots els que ens dediquem al tema som un col·lectiu considerable, algú té xifres?


P.S. Espero que si és veritat, com em temo, que finalment hi ha un intent de fer que ens assemblem als finlandesos, els cursets de formació els donin indígenes d’aquell territori, que aquí sempre ens quedem a mitges i ens diuen que la culpa és dels pressupostos: sempre els calés. Ah, i espero que l’intent d’adaptar mètodes finlandesos comporti també l’aire condicionat als centres d’ensenyament, que en aquestes dates ja comença a ser heroic intentar veure llibres i llibretes mentre les gotes de suor ens regalimen per la cara i ens entelen els ulls.

I ara és quan tocaria parlar del paper dels ajuntaments en el nou model d’ensenyament, però ho deixaré estar per un altre moment, no us sembla?

A darrera hora llegeixo l’opinió sobre una altra inspiració del sr. Maragall en terres finlandeses. Com que l’Oriol Izquierdo ho explica millor del que jo faria, us remeto a les seves paraules.

petits i grans (reposició)

Arriba l’estiu i comencen les reposicions, no només a la tele sinó també en les nostres preocupacions cícliques (per cert, ja us heu aprimat el que us havíeu proposat?)

Llegeixo a “Cartas de los lectores” un recordatori breu de la senyora M. P.:
Está de moda hablar de la conciliación de la vida laboral y la vida personal. Eso sí, los colegios acaban sus clases el miercoles 20 a al una de la tarde.

Només això? Suposo que el diari li ha escurçat la carta perquè els responsables de la secció deuen considerar que les argumentacions que segurament afegia la senyora M. P. per arribar a alguna conclusió a partir de les dues informacions inicials ja les deus saber l’habitualment intel·ligent lector de “La Vanguardia” –i continuaran cartes i informacions semblants els propers dies-, però com que no tots som prou intel·ligents o recordem els que es deia els altres anys sobre el tema, intentarem deduir-ho.

La senyora M. P. devia afegir que no es pot conciliar la vida laboral i la personal (no és personal la vida laboral?) si tanquen els col·legis perquè els nens es passen moltes hores a casa emprenyant els pares, fent-los preguntes, demanant-los d’anar aquí i allà, posant la música altíssima, etc. (cadascú que pensi en el seu cas). En fi, que els pares no són lliures de tenir la vida personal, pròpia, independent, que tindrien sense els nens. Evidentment, l’assumpte és greu, però he sentit dir que quan un té fills cal renunciar a continuar exactament amb la vida personal que es portava abans de tenir-los. És una tria o una obligació sobre la qual no puc opinar de primera mà.

Una altra cosa seria que la senyora P. hagués dit que està de moda parlar de la conciliació de la vida laboral i la vida familiar. Partint de la premissa que les modes són efímeres i que l’any que ve aneu a saber que de què es parlarà, podríem plegar aquí; però suposem que no és una moda, que la conversa sobre el tema duri moltes temporades. Aleshores és quan un pensa que la vida laboral i la familiar és més fàcil de conciliar a partir del moment en què, tancades les escoles, pares i fills tenen més temps de contacte, més moments per gaudir d’aquella felicitat tan singular que jo a penes recordo en la meva qualitat de fill. Bé, jo penso que des del dia que tanquen les escoles fins que les tornen a obrir, els pares haurien de tenir també vacances. És més, penso que en una societat tan complexa com la nostra només es pot aconseguir plenament un equilibri entre les aspiracions individuals i les exigències socials –i la salut mental- si els nens es desenvolupen en la major mesura possible sota la tutela directa dels pares.

En conclusió, que jo proposaria la creació d’una plataforma social d’ample abast que treballés per aconseguir que es reduïssin tant horari escolar com l’horari laboral dels pares (i en una segona fase, l’horari d’oncles, avis, etc. perquè s’ha d’acabar amb la idea nefasta i reduccionista de la família). Estic segur que tots vosaltres sou partidaris de la meva proposta, però la considereu amb escepticisme perquè penseu que és inviable. Jo us asseguro que ara mateix es podria reduir l’horari laboral a la meitat i ampliar les vacances al doble sense que la societat se’n ressentís econòmicament –és només l’economia, oi?- gens ni mica, tot és qüestió de proposar-s’ho i que els experts facin números. De prosperar la meva proposta, no sabeu els beneficis de tot tipus que tindríem, i alguns se’n farien creus d’haver viscut tant de temps enganyats i infeliços.

fosca nit de l'ànima (amb sols omnipresents)

Sempre que necessito emmarcar alguna cosa vaig a la Galeria d’Art Arnau, perquè em cau molt prop de casa i, a més, treballen molt bé. El divendres vaig entrar per demanar que em posessin un marc senzill a una reproducció d’un cartell de Tàpies, i mentre esperava que la noia –ara sé que es diu Carolina- acabés de parlar per telèfon per atendre’m, em vaig entretenir mirant els quadres de l’exposició. Malgrat que cada dia passo per davant de la galeria quan vaig o torno de comprar el pa i el diari, no m’havia fixa’t més que de reüll en els quadres més propers a la porta -miratge darrere el vidre- i ni tan sols recordava, si és que l’havia vist, el nom de l’autor.

M’agradaven la barreja de collages i pintura, entre abstractes i figuratius, i els títols també suggeridors que portaven les obres de les dues sèries: Fosca nit de l’anima i Shakespearana (El miratge de Falstaff, El comte (?) d' hivern en el somni d' una nit d' estiu...). Era el darrer dia i hi havia força puntets vermells que indicaven les obres comprades. L’autor era Carlos Rojas, nom que no em deia gaire res, fins que en acostar-me a una vitrina vaig veure que el mateix dia de la inauguració de l’exposició també s’havia presentat una novel·la: El enigma de La Vie, que segons s’indicava en la contraportada tractava, entre altres temes, de Picasso a Barcelona i a París; bé, ho podeu llegir aquí. Vaig recordar de seguida el Carlos Rojas que jo havia fullejat en les poques estones lliures de quan treballava de mosso de magatzem a l’editorial Planeta. Era un autor de “la casa” que havia guanyat el premi gros l’any 1973 amb Azaña, una novel·la que presenta el president espanyol a França, a punt de morir, ja sense recordar el seu nom ni el del país del qual va ser president, però que és capaç de rememorar episodis de la seva vida.

Vaig pensar que era curiós, o potser no tant, que no hagués llegit a cap diari la inauguració de l’exposició ni la presentació del llibre que va fer Emili Rosales, director literari de Destino. Suposo que malgrat que l’autor és barceloní, nascut, em sembla, al passeig de Gràcia l’any 1928 i que al llarg de la seva carrera literària ha obtingut altres premis importants a més del Planeta: Ciudad de Barcelona, Nacional de Literatura, Nadal, etc., no és un escriptor que formi part de cap dels grups que per una o altra raó s’han fet populars o continuen sent populars ara mateix, dels qui podrien anar a Frankfurt o declinar la invitació, per entendre’ns. Vaig pensar també en una relativament llarga llista d’escriptors-pintors o de pintors-escriptors de casa nostra (en castellà o en català, encara que en el cas de Rojas els textos de les pintures són en anglès). Finalment la Carolina va prendre mides i vaig triar un marc metàl·lic negre, prim, molt senzill.

Abans d’ahir, en passar per davant de la galeria, vaig veure que encara continuaven penjats els quadres i vaig estar a punt d’entrar. Ahir ja no es veien, però com que m’havia inventat una excusa no em vaig poder resistir i li vaig preguntar a la mateixa noia –encara no en sabia el nom- del divendres si encara tenien els quadres no venuts. Sí, els tenien, quin m’interessava? Vaig assenyalar amb el dit el lloc que havia ocupat i la noia -encara no Caroliana- em va treure dos quadres del magatzem. Efectivament, era un dels dos. Pertanyia al grup de Fosca nit de l’ànima i no tenia un títol concret. M’agradava la barreja d’espiritualitat i materialisme, la delicadesa i el traç gruixut, la foscor i la llum, la dolçor i l’acidesa, la disposició dels elements ordenats i desordenats, i tantes altres dualitats. Vaig interessar-me pel motiu que tinguessin ells, una galeria no especialment coneguda, aquesta exposició. Senzillament, perquè quan Rojas està a Barcelona els porta a emmarcar els seus quadres. Em va explicar que darrerament l’autor solia passar al meitat de l’any a Estats Units, on és professor emèrit de la Universitat d’Emory, a Atlanta, i l’altra meitat aquí. Vaig entendre que potser m’invitarien a la propera inauguració

Ah, sí, l’excusa. Doncs que avui és l’aniversari de la Joana, fa els mateixos que jo ja tinc. Quan llegiu això ja tindrà el quadre, i potser m’haurà dit que com és que no he pensat també en les sandàlies que em va dir o... Per si de cas m’aprendré de memòria aquest poema (recordeu que el femení fa referència a l’ànima, no és que a casa ningú s’hagi transvestit):

En una noche oscura
con ansias en amores inflamada,
¡oh dichosa ventura!,
salí sin ser notada
estando ya mi casa sosegada

A oscuras y segura
por la secreta escala, disfrazada,
¡oh dichosa ventura!,
a oscuras y en celada,
estando ya mi casa sosegada.

En la noche dichosa,
en secreto que nadie me veía
ni yo miraba cosa
sin otra luz y guía
sino la que en el corazón ardía.

Aquesta me guiaba
más cierto que la luz de mediodía
adonde me esperaba
quien yo bien me sabía
en parte donde nadie parecía.

¡Oh noche, que guiaste!
¡Oh noche amable más que la alborada!
¡Oh noche que juntaste
amado con amada,
amada en el amado transformada!

En mi pecho florido,
que entero para él solo se guardaba
allí quedó dormido
y yo le regalaba
y el ventalle de cedros aire daba.

El aire de la almena
cuando yo sus cabellos esparcía
con su mano serena
en mi cuello hería
y todos mis sentidos suspendía.

Quedéme y olvidéme;
el rostro recliné sobre el amado;
cesó todo, y dejéme
dejando mi cuidado
entre las azucenas olvidado.

Juan de la Cruz (sant)























(és difícil aconseguir els colors de l'original)

P. S. El nostre blogger ja ens ho diu tot en català (fixeu-vos en idioma, part superior dreta). Fins i tot ha sentenciat que cal dir bloc. Fareu cas als americans?

b7s

Llegia fa uns dies que alguns experts en llengua parlaven del sistema de comunicació que ja fa anys va començar a través dels SMS a partir de al necessitat d’economitzar temps o diners. Alguns es queixaven de l’empobriment del llenguatge i del mateix procés de comunicació i del fet que el que va començar en un àmbit molt concret s’ha anat estenent fins a arribar, per exemple, a les mateixes proves de Selectivitat. D’altres ho veien com una moda passatgera i canviant i no li donaven excessiva transcendència, tot i que hi havia algun diccionari, com el Collins, que havia incorporat ja algunes abreviatures.

El llenguatge abreviat no em sembla ni bé ni malament ni crec que sigui en si mateixo un indicador de l’empobriment de la llengua en la seva vessant comunicativa; depèn de qui el fa servir i la intenció que té. Pq, qui pot negar que potser arribarà un dia en què algú el crearà una obra d’una consistència i extensió semblant a la de Ramon Llull amb aquests signes que ara semblen simplificacions no aptes per a la literatura?

La veritat, però, és que a mi, que en rebo pocs, els missatges abreviats em fan perdre temps per falta de pràctica. Trigo més a deduir què em vol dir el meu interlocutor que si m’hagués escrit les paraules senceres, de manera que el que per a ell és un avantatge per a mi és un inconvenient. Per altra banda, també em distreu i em fa perdre temps comparar l’abreviatura, de vegades força enginyosa, amb la paraula o l’expressió tal com jo l’escriuria o la pronunciaria. En l’article esmentat al principi, es deia, per exemple, que B7s volia dir besets i que l’abreviatura pertanyia al dialecte ocidental. És evident que la paraula és sinònim de petons, però parteix d’una pronunciació inexistent perquè, si no m’equivoco, el 7 té el so de e oberta; per altra banda, jo i els occidentals més propers no diem mai besets, sinó besades; en tot cas, l’ús d’aquesta paraula potser pertany al domini del valencià. I arribats aquí, vaig pensar com abreviaria jo la paraula besades (o besadetes si opto per fer-ho més afectiu) i el primer que se’m va ocórrer va ser això (us ho presento en color i més elaborat, però no caldria):







M’autoanalitzo i arribo, en desordre i precipitadament, a diverses conclusions:
Que la h és muda.
Que no se m’acut de quina manera es poden visualitzar les flames a partir dels signes que proporciona el mòbil.
Que el meu pobre pòsit de la cultura grecoromana és més insistent del que em pensava.
Que les flames simbolitzen la passió de l’amor (alguns amors) però també l’infern.

Que no he entès bé com va la cosa.
Que pensar que algú pugui deduir que les flames signifiquin Hades és una quimera, o no?
Que he de fer un curset accelerat d’abreviatures, o no.

Insisteixo:

per a tothom.

P. S. Potser és el moment de recordar que la Mar ens ofereix per tercera any consecutiu la seva casa per fer la tradicional trobada gastronòmica -excusa- preestiuenca. Diu que què ens sembla el 7 de juliol (b7s inclosos). Doncs això, que esteu tots convidats, els tradicionals i els nous. I que es prega confirmar assistència allà o aquí (no hi ha limitació de places, de moment).

perspectiva temporal, i acabo

Avui he passat per la meva “bodega” a comprar aigua i cervesa. Hi havia en R., que des que va ingressar la seva dona en una residència perquè l’Alzheimer havia arribat a un punt en què en R. ja no sabia què fer ha sofert un canvi redical. Des que s’ha quedat sol menja malament, es troba malament, va perdut encara que ho intenta dissimular, però se li comencen a notar els seus vuitanta anys llargs: ja no té cap lluita pendent. En R. baixa les tardes que pot a passar una estona amb l’A. i en T. S’asseu en un escambell del racó i va fent tertúlia amb el matrimoni i amb els amics que entren quan la feina ho permet. Amb en R. i en T. parlem sovint de futbol, de temps antics i de temps nous. Avui, però, burlant-se una mica de la desolació dels homes per la pèrdua anunciada de la Lliga, ha estat l’A. qui ha encetat un assumpte que mai no havíem tractat abans. L’A. m’explica que el tema del dia són els toros, que tothom en parla. L’A. conta com el primer diumenge després del viatge de noces van anar a la Monumental i ella no parava de plorar. L’A. no entén perquè avui ha sentit tanta gent parlant dels toros. Jo li dic que és casualitat que hagin passat per la seva botiga i li explico una mica la pel·lícula. Només una mica perquè tenim temes més interessants a tractar.

Ahir a les quatre, encara sense dinar, vaig passar per davant de la Monumental. Començava a veure’s una mica de moviment erràtic davant de la plaça encara que la corrida no començava fins tres hores després. Molts portaven un tub de cartró amb el cartell de Barceló, que a mi em sembla genial per la seva indefinició, per la seva doble lectura. Només tres euros i et donaven el cartell, una samarreta i alguns cartells petits clàssics, d’aquells en colors amb una pintura al·lusiva i els noms dels toreros. Una promoció que contrastava amb el preu que, segons diuen, valien les entrades en la revenda. A l’altra banda del carrer Marina el mossos ja estaven a punt per la seva actuació i només cinc antitaurins amb pancartes, avançada dels més de 2000 que més tard, es reunirien i increparien els aficionats després de recórrer alguns carrers de Barcelona.

I a partir d’aquest moment ja només puc parlar d’oïdes perquè jo, com Montilla, que diuen que va enviar la seva dona a la festa, vaig preferir el futbol, en el meu cas a distància. No repetiré el que ja he dit en dos posts, un aquí i l’altre a la tertúlia, però no em puc estar de fer les darreres consideracions.

Vivim, tots ho sabeu, en una societat en què prima la immediatesa, la pressa, en què el temps ha adquirit un protagonisme espectacular, en què les paradoxes són constants. Així, per exemple, els antitaurins, de qui entenc perfectament els raonaments, es queixen de la crueltat amb que es tracten els toros, però al mateix temps acceleren la seva desaparició, perquè els toros sense la corrida no tenen raó de ser, desapareixeran inevitablement, no seran rendibles. És clar que els toros en si mateix no interessen més que en la seva faceta simbòlica a uns i als altres. I els crits... “Si el toreo es arte el canibalismo es gastronomia”, cridaven. Evidentment que el canibalisme era gastronomia, i no cal que indiqui ara la literatura que en parla, que la conec poc però és aclaridora... I la contínua identificació dels toros només amb Espanya és d’una ignorància espectacular. Si ens cenyim al present, recordem que un dels tres toreros d’ahir era de Sabadell i que José Tomàs, nascut a la província de Madrid, té un apoderat de Banyoles, cosa atípica, certament. Que Serrat, de qui cremaren CDs, potser no és un dels capdavanters del nacionalisme, però que s’oblidaren de la presència de Raimon (per les festes de la Mercè, quan torni Tomàs, és un bon moment per recordar-ho). I no sé si es farà un boicot a la Fira de Frankfurt, perquè entre els aficionats assistents hi havia Borja Sitjà, l’encarregat de la part artística de la Fira...

I per l’altra banda, entre els altres integristes, la mostra anecdòtica era prou significativa: una samarreta que podeu veure en la imatge de més avall amb una inscripció estúpida i amb un encara més estúpid Boadella, de qui no direm res que no sapigueu, pur anunci escombraria (a la part del darrere ensenyant el cul, que sembla que és un dels elements de la seva anatomia que li funciona millor). De veritat hi haurà algú que sigui capaç de fer ostentació d’aquesta porqueria? I molta cosa més per les dues parts.


A un quart de deu sortim de la botiga. Encara és ben clar al passeig de Sant Joan. Amb en R., que cada dia em fa patir més, parlem mig en broma mig seriosament de gastronomia de supervivència. Li explico uns plats senzills que podria atrevir-se a fer. En R, somriu i em passa la mà per l’espatlla, però sé que no em farà cas, massa tard, i intentarà tastar els plats exòtics de la noia que li va dues hores cada dia. A l’amic R. ja no li quedà cap lluita per guanyar. L’amic R. va perdre la seva darrera lluita quan va deixar marxar la seva esposa, que el sobreviurà.

els canelons

A l’hora d’intentar fer uns canelons, hi ha tres elements a tenir en compte: la pasta, la beixamel i el farcit, i deixem de banda el gratinat, que també té la seva importància.

De la pasta, no cal parlar-ne, ningú no se la fa personalment, que se sàpiga. En tot cas, cal tenir en compte el temps de cocció, la quantitat d’aigua en què es cou i la sal que s’hi tira. El primer i el tercer aspecte són, sempre dintre d’uns límits, a gust del consumidor.

La beixamel (gal·licisme que en el meu poble és baixamel) mai no ha de ser excessivament espessa, mai no ha de quedar com si fos la clara d’un ou ferrat, fins i tot és mal senyal que quedi absolutament blanca perquè la ceba li ha de donar un lleuger color marfil. També és imperdonable que no s’hi afegeixi nou moscada o un punt de pebre (sí, blanc). La nou moscada i la quantitat de mantega faran que la salsa tiri cap a la inanitat o es converteixi en un element imprescindible. Hi ha d’haver suficient beixamel perquè cada vegada que et posis una porció de caneló a la boca te n’enduguis la quantitat imprescindible.

És sabut que la base del farcit és la carn de pollastre, que ha d’haver estat rostit amb anterioritat. Que després s’afegeixi el fetge d’això o d’allò, una mica de foie o qualsevol altre ingredient, depèn de la manera de fer de cadascú. Els minipímers poden convertir-se en un dels principals enemics dels farcits: arribar a obtenir la consistència precisa, sempre segons els gustos, pot convertir-se en un dels reptes principals dels elaboradors de canelons.

Sembla que ja ho tenim tot clar, però no hi ha res més allunyat de la realitat del plat, perquè en els canelons, com en qualsevol menja, l’equilibri és el factor determinant. No hi ha res pitjor que la manca de beixamel (o que sigui excessivament espessa o clara), que la pasta estigui excessivament crua o feta o, sobretot (absolutament imperdonable), que el cuiner pensi que cal farcir la pasta de tal manera que tingui l’aparença de la panxa d’un bevedor de cervesa bavarès a punt d’esclatar. Qui pensi que cal farcir la delicada pasta com si fos un budell de porc, més val que compri i presenti botifarres, jo, i qualsevol invitat sensible, li ho agrairem. Els canelons de la imatge, per exemple, no ens haurien d'acabar de fer els pes però s'acosten a la imatge ideal.















P. S. Potser hi haurà qui veurà en aquest post una al·legoria que va més enllà de la simple gastronomia, de cap manera és la meva intenció, encara que qualsevol lector (degustadors de menjar ràpid preelaborat i altres espècimens) és ben lliure de fer les interpretacions que més li convinguin.

entrellats

Llegeixo que ha estat adquirit per la Generalitat l’arxiu de Puig i Cadafalch: 400 capses –no s’especifiquen mides- sobretot amb documents personals. S’han pagat 1.442.000 euros, és a dir, aproximadament el que guanyo jo en tres mesos. De sobte se m’acut –esborreu-ho després de llegir-ho- que quan la Generalitat necessita adquirir un bé cultural d’interès general hauria d’expropiar-lo, com sol fer amb béns més materials per construir carreteres, per exemple; encara que, per altra banda, els propietaris de béns culturals d’interès nacional als quals el que tenen els fa més nosa que servei, sinó no ho tindrien encapsat, els haurien de cedir gratuïtament a les institucions públiques pertinents, que sovint ho continuen mantenint de la mateixa manera..

Deixant de banda els papers, que consultaré en el moment que els desencapsin, de l’obra de l’arquitecte, potser l’edifici que m’agrada més d’entre els seus que conec és la casa Ametller, d’un racionalisme important malgrat les aparences. També em diverteixen els dos Hermes de la plaça de Catalunya, ara madrilenys, que ja em van servir per il·lustrar un post.

És curiós, però, que sovint confonc Puig i Cadafalch amb Domenech i Muntaner. Suposo que deu ser per la i entre els cognoms i la ch que comparteixen. D’aquest darrer, del qual he fotografiat algunes obres darrerament (el sant Jordi amb l’estranya llança de fa uns posts, per exemple), em fascina especialment una casa que tinc prop de la meva i que fotografio de tant en tant (fa uns dies, en veure’m tan aficionat, m’hi van deixar entrar). M’agrada fotografiar aquest detall, sempre, més o menys, des de la mateixa perspectiva però a diferents hores del dia:





















No sé fins a quin punt aquesta imatge obsessiva es correspon amb mi mateix. No, no intentaré dir-vos-ho no només per què no ho sé prou bé, sinó per què tampoc no és qüestió de fer autopsicoanàlisi aquí. Amb tot, m’atreu la diferència que podeu observar segons que la imatge l’hagi captat de dia o de nit. En el primer cas, la sensació de miratge és evident: aquests reflexos, amb la gent que sembla que camina entre les punxes suavitzades de la reixa, matèria inert i dinàmica que es confonen i es fonen, i finalment fugen. A la nit, es produeix la paradoxa que els dos elements queden més separats, són més nets els espòndils de ferro–al menys a les meves fotos- i agafen més força, no sabria concretar si més dramatisme. No cal dir que jo prefereixo la nit, perquè sempre m’ha semblat amb menys ombres, més clara, amb menys fantasmes, sense les contínues confusions diürnes, malgrat que se sol dir que la nit és més propícia a la divagació, a dir i a fer allò de què et penedeixes a la llum del dia. Potser sí, encara que sovint penso que són una llàstima aquests penediments condicionats pels factors lumínics i els fantasmes diürns.

Ah, per si no l’heu reconeguda, és la casa Thomas, al carrer Mallorca. A l’interior es veuen els mobles de “La Favorita”. Mai no he aconseguit veure clients, ni tan sols dependents. Algun dia baixaré i demanaré a algun turista que em faci una foto des de fora.

P.S. Ahir titulava convergència un post sobre el canal 9 i TV3 i avui em reafirmo en les meves apreciacions, sempre parcials. Avui, casualment, m’he trobat amb una entrevista de Puigbó al president Pujol a 8TV, el canal del grupo Godó. Sempre és il·lustratiu i divertit escoltar en Pujol, tot i que sempre fa trampa, com el bons polítics. Em quedo amb dos moments absolutament parcials: un de frívol, aquell en què el president pregunta a Puigbó la seva edat i el presentador dubta per un moment a dir-li que té 49 anys, i ja al final, el moment en què afirma que hem perdut l’orgull de ser catalans; aquí caldria un comentari llarg, però això és un P. S.



I a TVE2, em miro i escolto el programa de Joan Tapia (com em desagrada, pura subjectivitat, aquest personatge) que protagonitzà, tal com us anunciava ahir, Bargalló. Ni tinc ganes ni és el moment de fer un resum, però crec que hi ha hagut una clarificació important del tema de Frankfurt, í és que no hi ha res millor que recórrer a les fonts originals, sobretot a aquelles que tenen una visió de conjunt important. No sé si algú, des dels blocs, farà el que jo no faig i ho farà d’una manera completa, però mereixeria la pena. I agafant dues afirmacions ben concretes, com en el cas anterior: els efectes de la fira quant a les traduccions es veuran sobretot al 2009; i segona, un país amb estat podria tenir un Nobel de literatura després de la fira (cas de Portugal)...

convergència

Ja hi tornem a ser: una multa de 300.000 euros a Acció Cultural i l’amenaça de tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià. Evidentment, Acció Cultural recorrerà la decisió, etc.

Mentrestant, se sap que hi ha negociacions entre les representants de les dues Generalitats per tal d’arribar a acords que permetin la reciprocitat d’emissions. Sembla que el punt més important a discutir és el que anomenen “de la convergència”. Es tracta d’anar baixant la qualitat de la programació del primer canal de la televisió catalana fins que sigui equiparable al de la valenciana. Jo, que sóc teleespectador ocasional però fidel, us puc assegurar, als qui no mireu la tele, que el procés ja va començar abans de tot aquest enrenou, però que en les darreres setmanes s’ha accelerat de manera considerable; us ho podria justificar amb exemples (de moment la sèrie estrella dels dos canals és Heroes- Herois (déu meu!), que s’emet el mateix dia pràcticament a la mateixa hora), però no vull cansar-vos. Calculo que en acabar l’estiu (època de reposicions que farien creure a un ressuscitat que no ha mort) la convergència serà total, així que demano a Acció Cultural que resisteixi i als catalans que encara miren “la nostra” que tinguin paciència, que aviat serà un fet la unitat cultural televisiva.

Mentrestant, demanaria que des d’aquí es fes alguna manifestació demanant repetidors per poder veure el canal 9 que permetin tastar similituds i diferències. Si voleu quedem divendres a les 7 a la plaça de Sant Jaume (es prega confirmació).

Frankfurt es clarifica

La notícia és la mateixa, però titulars, interpretacions, ordenació dels elements, oblits, adjectius estratègicament situats, etc., fan que els matisos siguin considerablement diferents en alguns casos, o fins i tot sorprenents. Per exemple, el primer diari diu: Hi figuren, "per decisió pròpia", autors catalans que escriuen en castellà..., mentre que el segon, en un redactat pràcticament igual (qui copia a qui?), diu: A la llista no figuren, "per decisió pròpia", escriptors catalans que escriuen en castellà ... (remarco el no); d'acord un error, però cada dia tenim menys temps per llegir el diari, i encara menys per llegir-ne uns quants. Ah, segur que no cal que us posi els noms dels diaris. Llegits els diaris, ens clarificarà Bargalló alguna cosa demà a la nit (veure nota al final)

Els autors en català tindran tot el protagonisme a Frankfurt

Els escriptors en castellà declinen la invitació a assistir a la mostra

Hi figuren, "per decisió pròpia", autors catalans que escriuen en castellà com Eduardo Mendoza, Juan Marsé, Javier Cercas, Enrique Vila-Matas i Carlos Ruiz Zafón. Segons Bargalló, aquests literats han declinat la invitació a assistir a la mostra per no restar protagonisme als escriptors en català.

El director de la Fira de Frankfurt, Jürgen Boos, ha manifestat que li sembla "correcte que es doni prioritat als escriptors catalans que escriuen en llengua catalana", si bé ha revelat que "els autors que escriuen en castellà també estaran a la fira, com Carlos Ruiz Zafón, convidat pel seu editor alemany i espanyol, i Eduardo Mendoza, que presentarà la traducció a l'alemany d'una de les seves novel·les, Mauricio o las elecciones primarias".

Gimferrer, Porcel, Monzó, Mira i Riera encapçalen la llista 130 autors convidats a Frankfurt

A la llista no figuren, "per decisió pròpia", escriptors catalans que escriuen en castellà com Eduardo Mendoza, Juan Marsé, Javier Cercas, Enrique Vila-Matas o Carlos Ruiz Zafón, segons que ha dit avui a Frankfurt durant la presentació del programa de la cultura catalana el director de l'Institut Ramon Llull, Josep Bargalló.


Montilla quita hierro a las ausencias de Frankfurt y augura que será un éxito

El president respalda en el Parlament la labor del Institut Ramon Llull y defiende la libertad de los escritores de declinar la invitación

Las respuestas obtenidas por Bargalló fueron, a la postre, negativas, pese que inicialmente alguno de los convocados mostró buena disposición, no secundada por el resto. En general, los escritores consideraron que la propuesta que se les hacía era excesivamente ambigua o inconcreta, que llegaba con retraso y que no les reconocía como miembros de la cultura catalana, sino como comparsas de la embajada

Juergen Boos: 'Volem els escriptors que no coneixem, els que escriuen en català'

Monzó farà el discurs inaugural de la fira i Porcel, el de cloenda

El programa definitiu de la cultura catalana a la Fira Frankfurt, presentat avui, no ha descobert cap gran secret. Però el director de la fira, Juergen Boos, sí que ha estat la sorpresa de la vetllada. Boos ha estat contundent: 'Els escriptors que volem tenir aquí són aquells que no coneixem, els que escriuen en català'. A més, els escriptors que escriuen en castellà han declinat la invitació, segons Bargalló, per cedir tot el protagonisme als autors catalans.

P. S. Algú em pot traduir el parlament de la meva admirada Imma Monsó.

Nota:

A la 2 de TVE, dijous 2/4 d'11:
Geometria variable: Títol: “Josep Bargalló i les claus de la Fira de Frankfurt”

l'exèrcit dels fènix?

Consulto una paraula al DIEC i m’entretinc buscant-ne d’altres i experimentant algunes de les possibilitats de consulta del diccionari per internet i que són impossibles, al menys amb la rapidesa desitjable, en la consulta clàssica, sobre paper.

Després de diverses provatures em centro a trobar paraules “acabades en”, és a dir, que converteixo el diccionari de definicions en un diccionari de rimes. Per exemple, imagino que la paraula tigre no em donarà gaires rimes consonants (igualtat de tots els sons a partir de la darrera vocal tònica). Efectivament, només dues possibilitats: gigre i pigre. I ja m’imagino el poeta horripilant escrivint aquest dos horribles versos pentasíl·labs:
El ferotge tigre
Es va cruspir el pigre
És clar que com a diccionari de rimes la seva funció no és completa perquè els resultats presentats afecten només les grafies, però no els sons, ni tenen en compte les possibilitats de la morfologia verbal, etc. Així, per exemple, l’horripilant poeta anterior, de coneixements teòrics escassos, és incapaç de saber que hagués pogut construir aquests igualment horribles, però perfectament consonàntics, pentasíl·labs:
El ferotge tigre
A l’estepa migra
I calia ser Foix per fer rimar introit amb Freud.

No us marejo amb més exemples, però us recordo, als qui encara rimeu, que en casos de bloqueig teniu l’ajuda d’aquesta eina, tot i que la sinceritat que practiqueu potser quedi mediatitzada per la cerca.

Deixeu-me insistir una mica més en el tema des d’una altra perspectiva. No trobareu la definició en el diccionari, però sí en alguns tractats poètics: mot fènix: paraules que no tenen cap rima consonàntica possible perquè no hi ha, a la llengua, cap mot que presenti els mateixos finals tònics i post-tònics (Josep Bargalló Valls: Manual de mètrica i versificació. Empúries). En algun tractat els anomenen rims fènix. Curiosament, en dos dels manuals que tinc a mà, el que he citat i el de Jordi Parramon i Blasco: Diccionari de Poètica, d’Edicions 62, els exemples que citen, crec jo, no són mots fènix, com a mínim actualment. Bargelló esmenta un vers de Jaume March (aquí el poema sencer):
“Si em fai Amor amagrir los espòndils”
Trobem dos mots més rimables, encara que els versos resultants puguin ser més aviat propis d’un tractat d’anatomia: còndil i epicòndil.

Bé, ho deixo, perquè em sembla que m’està sortint un post no apte per a lectors impacients i interessats per temes d’actualitat. I pensar que encara us volia parlar de com anaven de buscats els mots fènix en determinat període de la història de la poesia...

I si, finalment, després de tanta aridesa, juguéssim una mica? Sou capaços de trobar algun mot fènix que figuri en el diccionari (no valen invencions)? Segur que sí. Ho podeu intentar en les properes vacances, quan us sembli que esteu a punt de caure en un moment d'inactivitat avorrida. Jo us en deixo un (al menys gràficament) perquè veieu que no és tan difícil, encara que potser no en formarem un exèrcit: FÈNIX.

paisatge després de la batalla (a can Barça)

Tot el caaamp és un claaam.
Som la gent blaugrana...

Només queda un partit i la maquinaria del futbol, ressentida per tot l’esforç de la temporada, però ben greixada i poderosa, fa hores extres. El futbol és un joc que, com tots, té unes regles malgrat l’emoció que genera i, quan es professional, una economia que només vagament coneixem els qui no en participem.

Només una setmana i sabrem qui guanyarà la Lliga. La raó no ens dóna esperances, però el cor ens diu que tenim la darrera oportunitat: en el futbol tot es possible ens repeteixen sempre, i és veritat. Cal jugar totes les cartes. Messi ens repeteix que ell no veu malament que es doni una prima al Mallorca, el cor no entén de lleis. En aquest final de temporada tot és vàlid. I la gran família barcelonista, més amb el cor que amb el cap, està d’acord amb ell.

Tots sabem que l futbol és cada dia més un negoci, però per als socis i per als seguidors és, ara més que mai, una emoció en què sembla que ens hi va la vida, en què sembla que els resultats d’un any poden convertir-se en la vida o en la mort: no hi ha passat ni futur.

El dissabte passat semblava que teníem la vida i el Madrid –va fer prou el Saragossa?- ens va tornar a treure l’alè d’esperança que ens la donava. Va fer prou el Barça?

Avui (ahir, demà) els mitjans parlen, analitzen, entrevisten, donen receptes, anuncien decepcions o alegries, però no he vist que parlin –no ho llegeixo tot, és clar, ni tan sols el web oficial- de la mort real, de la mort a les grades del camp: no és notícia –potser algun breu?-. I el dissabte al camp del Barça va tenir lloc una mort real, una mort emocional, la d’un soci que no va aguantar la pressió perquè no sabia que el futbol només és un joc, encara que sigui un joc milionari.

Dissabte, un membre de la gran família de socis del club va deixar la vida perquè no va poder aguantar la pressió, perquè això de l’adrenalina continua sent un misteri, perquè el seu cor, ja vell, no recordava que havia acumulat massa emocions i no li quedava més lloc lliure. Dissabte el cor d’un soci –no en sé el nom ni el número- va deixar de bategar en acte de servei. Una mort amarga i dolça. Amarga perquè va ser en el moment en què la victòria –de qui són les victòries sinó dels soldats, encara que sigui a la rereguarda?- se li escapava, i dolça perquè ni se’n devia adonar que la seva vida s’acabava. Amarga pels seus parents, que es faran retrets inevitables i inútils, dolça perquè va morir en acte de servei.

Potser avui, no ho sé, ja només és cendra, dol i record entre els seus familiars més propers. I la propera jornada, la darrera? Aquest membre de la gran família del Barça, que és més que un club, tindrà un record al camp? Es farà un minut de silenci per aquest familiar perdut mentre lluitava anònimament, un més, pels interessos de la família? En les famílies nombroses –nombrossíssimes- de vegades s’obliden els parents que no sobresurten especialment. Tant de bo no sigui així aquesta vegada. Tant de bo que a un club centenari no li vingui de la immediatesa d’un minut, malgrat que les batalles i les guerres es perden, segons diuen alguns, en un instant. No es tracta d’una qüestió de justícia, és simplement una qüestió de ... Se us acut alguna paraula? No? No...?

I la vida continua. I la mort.

el lector accidental

Els enamoraments solen començar amb la valoració, sovint no reflexiva, dels aspectes superficials. De vegades és una mirada, la cara, el cos sencer. De vegades és encara més extern: la roba, l’elegància en portar-la –aquesta roba de moda que duu millor que ningú i que la pròxima temporada serà diferent, però perdurarà l’elegància; el gest -. Sovint són les paraules acompanyades d’un somriure d’ulls o de boca: poques paraules en el moment precís i amb el to que et captiva, o paraules que t’expliquen, condensades, tota una vida i no saps perquè t’ha triat a tu. De vegades l’enamorament és el fruit accidental d’una trobada casual, de vegades és un amic o una amiga qui t’ha facilitat l’enamorament abans del primer encontre: te n’ha parlat tant, t’ha ponderat tant les seves virtuts, que t’és impossible no reconèixer els seus mèrits el primer cop que la veus –no parlem ara dels desencisos-. Després l’amor es queda o l’amor se’n va. Si l’amor se’n va, pot continuar l’amistat, la indiferència o –quina pèrdua de temps!- el rebuig i fins i tot l’odi.

A mi em passa sovint això de l’enamorament accidental, inesperat, casual; i poques vegades, posteriorment, em sento indiferent, malgrat que l’amistat que queda sembli llunyana, acabada, vestigis del passat. Deixeu-me explicar un dels meus darrers enamoraments, per tal que tingueu idea de què us parlo.

El primer que em va cridar l’atenció va ser la mida, més petita que la dels qui l’envoltaven. Em vaig fixar també en el seu vestit, de color marfil, delicat, lleugerament rugós, molt agradable al tacte. Que fos de Mèxic –ja sabeu com m’agrada aquest país que mai no he visitat- també era un aspecte positiu. Em va dir el nom i poques coses més, amb aquesta cadència tan atractiva de la parla mexicana que jo més aviat imaginava que sentia. Us puc reproduir exactament tot el primer contacte, amb una mica de desordre.

Al principi:

La Dirección General de Publicaciones y Fomento Editorial de la UNAM ha creado, para el disfrute del lector universitario y del público en general, la Colección Pequeños Grandes Ensayos, la cual difundirá, en breves volúmenes como el que tienes en tus manos, el fruto de la aguda reflexión, el análisis o la crítica de célebres autores de diferentes épocas, lugares y orígenes, sólo accesibles hasta ahora en costosas antologías, otros traducidos al español por primera vez y algunos más prácticamente desconocidos, todos los cuales conformarán este acervo que, sin duda, ampliará la perspectiva cultural de sus lectores.

Em va agradar aquesta mena d’exageració que no pretenia enganyar i al mateix temps de complicitat que m’oferia. Em va agradar el nom: El arte de la ficción. I sentia curiositat pels autors, vells coneguts: Walter Besant, Henry James i Robert Louis Stevenson.






















A casa vaig anar endinsant-me en les seves idees. Walter Besant afirma que la ficció, sempre relativa, és un art i va explicant quins són els elements que cal tenir en compte a l’hora de crear l’obra d’art. El seu text, amable i didàctic, va dirigit sobretot als joves que tenen intenció de convertir-se en creadors. Henry James, coneixedor de les paraules de Besant, pren part en la conversa i relativitza les valoracions del seu contemporani, sovint massa generals o fins i tot ambigües i errònies, per diversos motius, segons el seu parer. El darrer a afegir-se a la conversa és Stevenson, citat per James a propòsit de la seva L'illa del tresor. Stevenson matisa i exposa les seves opinions, polemitza.

No pretenc avui manifestar la meva opinió sobre el que diuen els tres escriptors, potser un altre dia. Havíem quedat que només parlaríem dels meus enamoraments a partir de la visió externa, de les primeres impressions. Un primer contacte que va ser encara més positives al final del llibre –abans d’haver-ne llegit el contingut-, quan em confiaven (un entre els mil):





















I també:




Sé positivament que aquest llibre no canviarà la meva vida, però també que s’ha convertit en un amic que m’acompanyarà de tant en tant, sobretot quan davant de les afirmacions pretensioses i dogmàtiques d’alguns moderns, no sempre intel·ligibles, recordi les velles receptes d’aquests tres clàssics, que malgrat tot –i cal escoltar-los- saben, en paraules de Henry James, que:

Desde luego, nada ocupará jamás el lugar del buen y antiguo sistema de que “nos guste” una obra de arte o de que no nos guste: la más refinada crítica no podrá abolir esta prueba última y primitiva.

Doncs, això, que els enamoraments sempre són un misteri, i de vegades, els amors i les amistats.

llocs de treball

M’agrada llegir els articles de l’Imma Monsó a “La Vanguardia”. Són textos clàssics des de la perspectiva de l’escriptura: plantejament nus i desenllaç (sovint obert, com cal). Al mateix temps, ens ofereixen perspectives noves que potser coneixem però que queden submergides sota les interpretacions més ortodoxes, més utilitàries, més “serioses”. Avui, per exemple, el seu article “Vivir del conflicto” (no cal que us escrigui els paràgrafs anteriors, que podeu imaginar) acaba dient:

Por lo pronto, si ETA dejara de existir, ¿cuantos verían peligrar su puesto de trabajo? No solo hablamos de escoltas: ¿cuanto dinero mueve el conflicto? ¿Hasta que punto crea esto una inercia que pudiera tener consecuencias en la demora del interés por hallar una solución? Nunca lo sabremos. Como tampoco sabremos cuántos, de entre los políticos, periodistas, comentarista y tertulianos que se ganan el pan de productos derivados de ese odio. Están tan en su salsa que no cambiarían su trabajo por nada del mundo. Ojalá sean pocos.

Deixeu-me desconfiar una mica de la realitat de l’odi que esmenta i confirmar que estic d’acord amb la resta. En altres circumstàncies i segons qui ho digues l’article de l’Imma Monsó aniria als tribunals. Ara no deixa de ser l’opinió d’una escriptora que fa ficció. De totes maneres, per aquells qui poden témer que la fi d’ETA tindria conseqüències irreversibles sobre la seva carrera o el seu sou els proposo que es llegeixin la “Contra” d’avui del mateix diari, en què Roberto Saviano –cara i posat de mafiós jove-, escriptor i periodista napolità autor de Gomorra, diu:

-La opinión pública tiene una visión antigua de la mafia. Al perpetrar menos homicidios, los medios de comunicación no siguen la pista de los clanes. En mi barrio, llamado Barrio Español, sienten España como algo propio. Hace unos años buscaba un lugar para ir de vacaciones y dos camorristas me dijeron: “Ve a Barcelona, que es zona nuestra”.
-Entonces cómo llaman a la Costa del Sol.
-La Costa Nostra. Una vez dos clanes se enfrentaron y para poner paz se dividieron el territorio. Los Di Falco se quedaron con la zona de Andalucía y los Nuvoleta invierten en Tenerife. España debe comprender que la mafia es también un problema suyo y para demostrarlo está el atentado de Madrid.
-¿Las células islámicas se financian también con droga?
-Sí. El narcotráfico está conectado con el terrorismo. Y ETA es para nosotros una organización criminal que negocia con cocaína y ams y que usa la política como excusa para tener apoyo social. Si a un napolitano le dices ETA, te responde Camorra.
-¿Y cómo se vive con la Camorra en casa?
-Nápoles es la ciudad más violenta de la Unión Europea. Desde 1980 la Camorra ha asesinado a 3.600 personas, más que la suma de las víctimas del IRA, ETA y las Brigadas Rojas. Hay barrios como Secondigliano Scampia (que tienen colonia en Barcelona) en los que se vive en perpetua guerra.

I no continuo perquè em desvio de l’assumpte. Ja sé que la credibilitat dels periodistes i escriptors, sempre tan creatius, se sol considerar dubtosa, però per si de cas, per si algun dia perilla el negoci d’ETA, sempre hi ha la possibilitat d’investigar que hi ha de cert en les paraules de Roberto Saviano. A mi em fa l’efecte que pot ser un camp de nous llocs de treball important. Ah, i he de considerar que els recentment revalidats polítics de l’ajuntament de Barcelona no tenen notícia que la ciutat és zona de la Camorra, sinó alguna cosa ens haurien dit duarnt la campanya, com ara “i acabaré amb el domini de la Camorra a la nostra ciutat...” És clar que l’organització napolitana –i mundial- no sol ser tan bocamolla com d’altres ... i allò que no es veu i no ens afecta individualment... O és que...? Ep, que em limito a reflexionar sobre el que diuen els escriptors –i un altre dia llegirem el que diu un periodista rus o xinès o d’on sigui i la relació de la màfia respectiva amb la ciutat-, que com se sap, vull insistir-hi, tenen una imaginació que sovint va més enllà de tota versemblança.

P. S. Sembla que avui ha estat un dia de manifestacions ciutadanes, vull dir de gent que es manifesta recorrent carrers. Els qui protestaven contra el pas de l’AVE per la Sagrada Família (tres anys més de termini: quin negoci!), que després han pogut entrar al temple sense pagar els vuit euros de l’entrada perquè era jornada de portes obertes. I una manifestació encapçalada per una bandera republicana, que al seu pas per Aribau-Gran Via estava formada per un centenar de persones i, com a mínim, el doble de mossos que els dirigien amablement però fermament. No sé de què anava la mani, però vist el desplegament per terra i l’helicòpter, podia ser una cosa absolutament perillosa, molt més que la Camorra.

tradicions

Les tardes dels divendres m’agrada trepitjar els carrers de la ciutat sense cap objectiu més que el d’esbargir-me de la rutina de rellotge de la setmana. Bé, sovint tinc una intenció general, vaga: entrar en alguna llibreria de nou o de vell, qui sap si allargar-me al carrer Tallers a la cerca d’un disc, veure si encara queda un xuixo petit a l’Escrivà de la Rambla (autodesafiament inútil la majoria de vegades), potser entrar a la Boqueria a comprar marisc o alguna fruita de la temporada... L’important és el passeig en si mateix, badar en aquesta Barcelona igual i canviant, trobar-me de sobte alguna sorpresa.

Aquesta tarda, però, tenia dues motivacions concretes: observar de prop el cartell de Barceló de la corrida del 17 de juny a la Monumental i fer la ruta de l’ou com balla.

Vaig veure a la premsa que Miquel Barceló, a petició de la Plataforma para la Defensa de la Fiesta, havia fet un cartell que em va cridar l’atenció. Res de vermells, daurats o plata, únicament blanc i negre (potser matisos de gris) i poca definició. Em va semblar, a més, que la mitja lluna de la dreta oferia una doble lectura: els assistents a la fiesta podien interpretar-se també com la vegetació del camp en què el toro ha passat la vida fins el moment de la seva mort (imatge parcial més avall). Com que la Monumental em cau a poc més d’un quart de casa, he iniciat el camí just acabades de tocar les cinc de la tarda. Un fracàs total, el venedor d’entrades del museu taurí (m’ha fet l’efecte d’un funcionari misteriós de la postguerra) sabia de què li parlava i m’ha dit que hi havia molta gent interessada en el cartell, però que l’únic que em podia aconsellar és que em presentés el diumenge abans de començar la corrida i contactes amb els de la Plataforma. Desisteixo.






















L’esdeveniment important del 17 és el retorn del torero José Tomás. Ja no queda cap entrada i suposo que funcionarà la revenda. És curiós que un fet destacat en el món taurí, que reunirà molta gent –“lleno hasta la bandera”-, passi completament desapercebut per la majoria dels ciutadans, tot i que la Plataforma antitaurina ja ha convocat una manifestació de protesta. Em resulta igualment curiós que Barceló hagi fet el cartell commemoratiu. En la primera ciutat oficialment antitaurina d’Espanya es produeix un esdeveniment de repercussió important per als aficionats i un artista de renom accepta el repte d’immortalitzar-lo, d’universalitzar-lo. El debat està servit: salvatgisme o art, convenciment o moda? És clar que a Barceló, des que ha fet la seva obra a la catedral de Palma tot li pot ser perdonat o, vist des d’una altra perspectiva, continua la seva obra de temàtica religiosa.

Quant a la ruta de l’ou com balla, és un dels passejos més relaxants de la temporada de primavera (em remeto a les impressions de 19-6-2007 amb connotacions polítiques, ai!). Aquest any he visitat el jardí de l’Ateneu (en Ferran diu que va ha fet tard, igual que a mi la temporada passada). Feia anys que no hi pujava i m’he passat una bona estona assegut contemplant les evolucions de l’ou i escoltant les converses llunyanes de l’entorn. Per un moment m’ha semblat que estava en un altre món, en una illa de pau on el temps ha quedat aturat i només les evolucions de l’ou sobre la font guarnida amb flors i pomes marcaven un ritme regressiu. He imaginat que en la taula del fons a la dreta, els tertulians parlaven de toros. Quan he sortit, la dama i el cavaller sexagenaris, únics ocupants de la sala, continuaven la seva interminable partida d’escacs sota una llum groguenca que suavitzava rostres i peces.

erm

Em miro una part del debat d’amics, coneguts i saludats que dirigeix Puigbó. Parlen d’ETA. Entren en joc, més o menys, els arguments de sempre. Si s’avancen les eleccions, si un dels arguments importants de la campanya gira a l’entorn d’ETA, si els mitjans prioritzen aquests arguments, si una part dels vots, si un percentatge relativament important dels votants –ja sé que aquí no- es decideix per una o altra formació política a partir del discurs sobre el tema, és que el país –aquell més que aquest- està profundament malalt, és d’una curtedat de mires i d’influenciabilitat que caldria fer-se mirar, una veritable aberració, una perversitat.

P. S. La Joana i jo encara no hem decidit on anirem de vacances, però em fa l’efecte que és molt probable que ens passem, com altres vegades en els darrers anys, una setmana a Gernika. És absolutament relaxant.

metablogueria (esborrany)

Dos articles llegits avui –i tanta feina com tinc aquests dies!- que d’una manera directa i tangencial parlen dels blocs –em perdoneu la modernitat discutible de la c del Termcat, que equilibro en el títol, i els meus entre guions, que allarguen innecessàriament el post: ja sé que l’ortodòxia diu que han de ser curts i n’entenc els motius- em porten a opinar sobre aquest mitjà d’expressió i d’opinió –en alguns casos- que fem servir uns quants –milers si hem de fer cas al que s’escriu sobre el tema-.

De l’article de Quim Monzó de “La Vanguardia” –ja us el llegireu si us ve de gust-, extrec que Wiquipedia i les seves variants són relativament fiables i censurades –en puc donar fe de la primera afirmació en la mesura que jo indirectament hi participo i també em crec la segona per motius que sabem i que no cal fer explícits, però el cas no és ni més ni menys important que el d’altres enciclopèdies, tot i que si voleu en podem parlar. La segona afirmació, també certa i matisable, és que determinats blocs –ell parla dels dels alcaldes- no admeten comentaris o bé els filtren. Res de nou, i, com sabem, no ens hem de limitar als blocs dels polítics, per bé que bona part de la població pot pensar que els seus espais d’opinió són més importants –però, home de déu!, si els polítics tenen mitjans de sobra per expressar-se i els seus blocs no són més que un afegit més, força temporal i inconstant, i no el més important, de la seva tasca propagandística-

En Miquel Porta, vell amic, comenta el llibre de Ramon Alcoberro L’home que mira, que ha passat de la virtualitat al paper a través de Cossetània. M’agrada el principi de l’article, tot i no poder afirmar que sigui del tot cert el que diu: “Dicen que internet está cambiando la manera de entender el mundo. Incluso la manera de transmitir el pensamiento. Lo primero resulta evidente; lo segundo, está aún por ver.” La veritat és que dubto més de la primera afirmació que de la segona, però no dubto que totes dues tenen un punt de veritat, al menys virtual. Continua dient l’articulista: “Para empezar, un asunto que en este caso no resulta baladí: la forma. Incurre el autor en una contradicción al convertir al pantalla en libro? Si bien se mira, si bien se lee, el blog de nuestro filósofo es un libro que, tras infiltrar-se en la pantalla –un intruso se ha colado en internet-, recupera la forma que le es propia.” Més endavant afegeix, i aquí és on jo recordaria l’article d’en Monzó: “Al respecto, és una lástima que el libro no incluya los comentarios generados por los internautas”. I encara més: “¿El lenguaje filosófico puede i debe adaptar-se a la sintaxis telegramática de internet?” I aquí obre una altra via de discussió que alguns deuen tenir molt clara: la sintaxi d’internet ha de ser especialment telegrámática –jo hauria d’haver acabat aquest post fa estona-?; hi ha llenguatges més o menys aptes per a internet? En fi, preguntes amb respostes variades, que fa temps que es plantegen però sense conclusions taxatives, i que, vés per on, Miquel Porta replanteja en l’univers del paper, semblant i diferent al de la pantalla.

Penso que fins aquí ja tenim suficient material per reemprendre un debat que jo no encetaré més enllà dels breus comentaris que he deixat anar, però no em puc estar d’objectivar les possibilitats que ofereix el món dels blocs en els aspectes tècnics. Concreto a partir de Blogger, tot recordant que no oblido els aspectes esmentats més amunt.

1. Es pot pujar text amb finalitat diversa. No és ara la meva intenció fer una classificació dels blocs segons el seu contingut.
2. Es poden il·lustrar els textos amb imatges o utilitzar les imatges com a element bàsic del post. En el meu post anterior, per exemple, malgrat el que es pugui pensar, malgrat la lectura que se n’hagi fet, el centre d’atenció és la fotografia de sant Jordi i el drac, la resta és una mica de lletra per no perdre el costum.
3. Les imatges poden ser estàtiques o en moviment, encara no s’admet, que jo sàpiga, la sofisticació dels arxius de flash, per posar un exemple.
4. Se’ns ofereix la possibilitat de pujar música, bé amb una finalitat complementària bé com a centre d’interès, com en el cas de les imatges.
5. Enllaçant amb el punt 2 i 3, tenim la possibilitat d’afegir vídeos propis o d’altri, sempre amb les finalitats que decideixi el blocaire, no cal insistir-hi.
6. Els comentaris, i torno als dos articles de “la Vanguardia”, són un complement del propi post, que semblen importants als dos articulistes –i a mi mateix-, però que no apareixen com una opció en alguns blocs per raons diverses, de vegades confessades i d’altres no pels seus propietaris. Fins quin punt els comentaris, que no el correu, poden modificar el sentit del propi post? En aquest mateix punt es pot afegir el costum o no de comentar o respondre els comentaris per part de l’autor del bloc o les respostes únicament a determinats cometaris. Sí o no als comentaris dels comentaris? Respostes selectives?
7. Potser no tant important –ho ha de decidir cadascú- és la possibilitat de jugar amb la tipografia: formes, mides i colors.

Segur que em deixo alguns aspectes, però crec que hi ha prou elements sobre la pantalla per iniciar un procés de reflexió ni que sigui mental. No hi ha dubte que qualsevol opció és vàlida a l’hora d’aconseguir el que tothom desitja quan fa servir els blocs: expressar-se, és a dir, explicar el món o explicar-se un mateix, o les dues coses a l’hora, amb finalitats, limitacions i condicionaments diversos. Entenc que el que es busca també és la immediatesa que no permet el paper, al qual per altra banda, no pot arribar tothom, i les complicitats i etc., i bla, bla, bla. Deixeu-me, però, acabar dient, que trobo que el mitjà està força desaprofitat i que la lletra- costum, nostàlgia, incapacitat, escala de valors, etc, etc., i bla, bla, bla- continua sent la reina encara que sigui a través de la modernitat de la pantalla. I que consti que no jutjo més del que he insinuat. Ja ho veieu: el meu post d’avui no té cap imatge ni altre condiment que us pugui fer distreure de l’essencial.

I plego, que no sabeu com se’m menja la feina, encara que no ho sembli.

la princesa simplement passava per allà i en Jordi es va distreure

Totes (i tots; cal ser políticament correcte) coneixeu la meva falta d’imaginació. No sé parlar de res que no hagi format part de la meva experiència, sigui directa, sigui a través dels altres. Així que quan en Jaume, ens va convidar a participar en la veritable història del drac, de sant Jordi i de la càndida princesa, vaig pensar que jo no en sabia res de la història, només el que constava en els annals oficials que, com tothom sap, no són gaire de fiar. És veritat que em preguntava el motiu pel qual la iconografia escultòrica del drac era tan abundant mentre que sant Jordi jugava un paper secundari i la princesa a penes apareixia (venjança inútil, ara ho sé). L’evidència visual, esculpida en tantes pedres i tantes pintures, no em resolia res, els secrets dels orígens m’eren estranys. Em podria haver passat la vida fent elucubracions sobre el com i el per què i totes les altres preguntes que a un li vénen al cap malgrat la certesa que la solució la té davant dels ulls però no la sap veure o no troba el lloc.

Finalment, els dos amics es van compadir de mi: em van portar a l'única representació fiable que es conserva. L’un em va dir que no tenia importància, que són coses que passen; l’altre, avergonyit, em va assegurar que ja se sap, que la culpa no era seva, que no s’hi podia fer res, que la història, malgrat tot, continua, que segurament el drac tampoc hagués sobreviscut. No sé si creure-me’ls, perquè malgrat les seves disculpes, malgrat la seva voluntat d’oblidar el passat, noto en tots dos una tristor que contradiu les seves paraules. No hi ha retrets, tots dos saben que qualsevol princesa, no necessàriament la de la llegenda, és capaç de trencar el lligam que uneix dues ànimes bessones en dos cossos oposats. Que després la història s’hagi decidit per la versió de la princesa és perfectament comprensible, les princeses, a diferència de dracs i sants. Ni ells ni jo revelarem mai, tampoc no ens farien cas, que la llança mai no va existir sinó que el drac va morir d’inanició, en no arribar-li l’aliment que l’amic li proporcionava després de la batallà. La princesa passava per allà.

Ja se sap que les princeses tenen la capacitat d'encisar el més sant (cal bibliografia?), per això els simples mortals només podem aspirar a ser sants o dracs, segons els seus designis (jo tinc ben clar que mai no seré princesa). I no hi ha llegenda que valgui, és la història el que compta, i qui l'explica. Que posteriorment les pedres insinuïn una altra realitat no té cap importància: qui fa cas de les pedres? Les pedres són mudes, i les princeses no deixen de ser princeses a qui tothom creu, els sants Jordis influenciables, fins i tot abans de ser sants, i els dracs unes víctimes necessàries i agraïdes.