26.2.13

matisos de colors


Ja vaig dir ahir el que volia, però com que m'agrada el tema i sempre hi ha algú disposat a compartir-lo, el completo amb una foto del fotoperiodista danès Klavs Bo Christensen en dues versions en què, per poc que funcioni la pantalla dels seus ordinadors, els qui passin per aquí observaran petites diferències.
 

 
 

I ara unes preguntes que no cal que tinguin resposta explícita: Quina imatge us agrada més? Per què? En quin país es van fer les fotos? Quina és la situació actual d'aquest país? Com es diu (anava a escriure deia) la dona que surt? Quina de les dues versions va triar el fotògraf per presentar al premi danès Picture of the Year? Li van concedir el premi? Per què?

Algunes d'aquestes preguntes es poden respondre consultant internet, una, a part de les dels gustos personals, evidentment, crec que no.

Per acabar amb tanta fotografia dels darrers dies, una mica més, una recomanació: la visita a l'excel·lent bloc de David Airob que enllaço just en el post que reflexiona, i en part em va fer reflexionar, sobre el que jo plantejava ahir.

25.2.13

imatges singulars


Te'n vas anar amb aquell ponent dolcíssim...

Joan Maragall


Surto de l'aglomeració inacabable de les fotos en sèrie del d' ara endavant i miro una sola imatge, estremidorament bella, dolorosament bella, la del darrer premi World Press Photo concedit al fotògraf suec Paul Hansen.



Quina llum tan increïble embelleix els dos nens morts a Gaza que semblen adormits! Quanta llum per veure la desesperació dels acompanyants que desmenteix el son dels infants! Segons Paul Hansen, en el moment de la fotografia hi havia una llum inusual a causa d'un rebot del sol en la paret del carreró que només va durar un moment. Ningú no ho dubta, però també veu tothom que en la imatge hi ha un procés de postproducció que afegeix una força que l'original segurament no tenia. El processat posterior fou acceptat pel jurat del premi que altres vegades havia desestimat fotos excessivament retocades.

L'etern dilema de l'ètica i l'estètica es planteja en aquesta imatge. Què pretén el fotògraf quan la fa: denunciar una situació o guanyar un premi? Segurament les dues coses. Què s'ha comentat més, l'ètica o l'estètica? Què quedarà per a la posteritat? Jo no en tinc dubte, la fotografia és un art i els models sovint són anònims. O és que algú coneix el nom dels dos nens? Potser sí que Gaza es coneix una mica més, encara; però jo, com la majoria, en veure la foto, parlo més de la imatge -poesia visual- que del territori i els seus habitants.

24.2.13

d'ara endavant, més metafotografia (2)


Continuo amb el manifest: ... internet és pura inspiració: de coses profundes, belles, torbadores, ridícules, trivials, vernaculars i íntimes. Tenim càmeres assequibles que capten la claredat més tènue i la foscor més opaca. Gaudim d'un potencial tecnològic que implementa una estètica desbordant. Que canvia el nostre concepte de creació. I impulsa obres com jocs, que reciclen el caduc, que revaloren el banal. Obres d'ahir però amb afany de futur. Obres a les quals volem atorgar nova vida. Perquè les coses seran diferents d'ara endavant.

Contemplo les 26 -o eren 28- fotografies amb lleugeres diferències d'un primer pla i li dic a la noia que dubta de la veracitat del text explicatiu que jo tampoc no ho tinc clar, però que els textos no importen; m'entretinc mirant les gallines -asseguraria que també hi ha algun gall- que picotegen en el galliner de vidre alienes a les imatges enganxades en les parets transparents; aprenc que les fotos robades de noies en roba interior en llocs públics en japoneses s'anomenen tosatsu; m'imagino un observador pacient a l'espera de l'aparició d'insectes als vidres de les càmeres del temps de TV3; em costa entendre que algú compri fotos antigues a eBay i que després les reprodueixi amb un ninot de Lego perquè no es pugui tornar a fer servir... Pujo i baixo escales, em barrejo amb la gent, cares identificades dels mitjans i moltes més cares desconegudes.

Fotos en sèrie i serials, repeticions inabastables. Imatges grotesques d'harmonies inexistents. Microcosmos i macrocosmos. Onanismes de qui no surt de casa, però vol compartir els seus plaers. Originalitats -un petit detall salvador- patètiques. Bellesa -què és el bell?- inexistent en una quotidianitat antiestàtica que aclapara. Desequilibris flagrants. Profunditat del superficial, superficialitat en la reiteració. Possibilitats il·limitades d'un món infinit que es repeteix a si mateix. Futurs incerts perquè només compta el present i el passat és una excusa. Tercer, quart, cinquè romanticisme... que el realisme desvirtua o sublima?

Em sento còmode perquè aquest també és el meu món. Faig fotos de les fotos, que durant tres o quatre dies pujaré a l'altre bloc. Reivindicaré en silenci que jo també podria formar part de l'exposició... I m'inquietarà pensar que potser sí que les coses seran -ja ho són?- diferents d'ara endavant en aquest joc que vivim cada dia.








23.2.13

"From Here Om", molta metafotografia (1)

Gairebé tota la primera segona i tercera planta d'Arts Santa Mònica s'han convertit en una macroexposició que vol mostrar una tendència (?) fotogràfica que es podria concretar, encara que la síntesi sigui extensa, en les primeres paraules tretes del full que corre per la casa a manera de manifest: Avui tots editem imatges. Reciclem, tallem i enganxem, remesclem, les pugem i les baixem. Així fem que les imatges tinguin sentit. L'únic que necessitem és un ull, un cervell, una càmera, un telèfon, un portàtil, un escàner, un criteri. I quan no editem creem imatges noves. Creem més que mai. Perquè els nostres recursos són il·limitats i les possibilitats infinites. Internet és pura inspiració.

Doncs vet aquí les claus. Per què has de fer la foto d'una sortida de sol si la pots trobar a internet i la pots copiar i manipular com vulguis? I tu, a qui et preocupa l'anorèxia, per què vols buscar imatges en directe si internet te les proporciona? I si vols fer un muntatge amb vermells, verds i blaus, perquè no busques les fotos a internet?

Més claus. No cal tenir una càmera de l'última generació per expressar allò que volem. Creem imatges amb els mitjans que tenim i manipulem-los tant com vulguem.

Encara més. Donem un nou sentit als mitjans. Aprofitem les càmeres de vigilància ciutadana i d'empreses per manifestar-nos i, si cal, subvertit. Copio del panell: Sense mitjans per permetre's pagar un equip de producció i ni tan sols el material necessari per gravar un clip, la banda independent de Manchester The Get Out Clause (Clàusula d'abandonament) va decidir utilitzar les càmeres de vigilància que són a molts dels carrers del regne Unit per fer-ho. Es van instal·lar amb tot el seu material, bateries incloses, en diferents llocs de la ciutat i van començar a tocar davant les càmeres. Posteriorment es van adreçar a les institucions i a les companyies propietàries dels aparells i els van sol·licitar les seqüències que recollien la seua actuació emparant-se en la “Data Protection Act”, l'acta de protecció de dades aprovada pel Parlament britànic el 1988.

Continuaré de manera menys caòtica properament. Passo a alguns exemples visuals.

 
 




22.2.13

el cas dels raviolis renillants


M'agrada la pasta amb salses diverses o pràcticament eixuta. Uns macarrons una mica més cuits del que aconsella el paquet i saltats a la paella amb oli d'oliva, pebre i orenga, uns espaguetis al dente amb una salsa de tomata en que s'han desfet tres o quatre anxoves salades (del Mediterrani o del Cantàbric) i finalment s'ha afegit un trinxat de tòfona, uns raviolis Buitoni adornats amb la salsa resultant de fregir cebes i pastanagues ratllades, una mica de pebre, una cullerada de tomata, un raig de conyac i la crema de llet que s'ha anat evaporant... El formatge, al gust.

Que els raviolis contenen un petit percentatge de carn de cavall que no consta en els ingredients que esmenta l'envàs? Hi ha tantes coses que no indiquen les etiquetes dels aliments que comprem. Mentre els trobem bons i no ens facin mal... En el cas de Findus i de Nestlé sembla que es volen querellar contra qui ha introduït la carn de cavall en els seus farcits, com si fossin ells els enganyats i no els consumidors. M'hi jugo el que calgui que en traurem l'aigua menys clara que la dels famosos, i gairebé oblidats, cogombres assassins.

El curiós del cas, o potser no tant, és que la gent, els consumidors, no han protestat gaire ni han demanat la dimissió dels presidents de les companyies que són, a la fi, els màxims responsables dels seus productes. La gent ja sap que sovint, en tots els actes de la seua vida, li donen gat per llebre, o cavall per vedella, i que no hi ha res a fer.

De tota manera, en el cas de la carn de cavall, fa uns dies li vaig preguntar al meu carnisser si en tenia; me la va assenyalar, vermella, llustrosa, atractiva. Em va dir -ara no recordo el preu- que la venia més cara que la carn de vedella dels bistecs que els seus clients compraven habitualment. Potser és això el que ha molestat Findus i Nestlé, que algú hagi afegit un petit percentatge de carn més cara a la seua carn de vedella o de vaca vella. Sigui com sigui, he de confessar que jo no tinc cap interès a veure les vaques o els cavalls que fan servir les dues marques just abans de formar part de la pasta que em menjo. La ignorància, a vegades, crec que és saludable.


20.2.13

espais interns exteriors


Sóc conscient de les meues carències musicals, de la meua falta de formació en aquest camp, però accepto la situació i em permeto gaudir, fins i tot extasiar-me davant de músiques ben diverses i no em preocupa confessar els meus gustos sovint força primitius. En canvi, en pintura sóc un complet analfabet ancorat en un estadi de parvulari a partir del qual em temo que ja progressaré poc.

Vaig anar a veure l'exposició que Joan-Pere Viladecans dedica a Espriu a la sala Ciutat (entrevista aquí) i em van agradar algunes textures (vaig mirar alguns quadres de ben aprop), alguns traços, algunes idees que em va semblar captar, però m'hagués passat molt més temps mirant el quadern en què l'artista anava apuntant alguns aspectes que després incorporaria a la seua obra. Vaig pensar que era greu que m'interessés més pel procés creatiu que per l'obra acabada; i això que conec una mica i he seguit l'obra de Viladecans des de gairebé el principi, des de, per exemple, quan va crear la portada de Bruixa de dol. Per cert, mentre mirava la pantalla del televisor en què es veia un pluja interminable que queia sobre el cementiri de Sinera, un noi de la casa va dir a dues noies franceses que no es podien fer fotos. Vaig intervenir en la conversa per preguntar-ne el motiu, però com passa habitualment la resposta no es basava en cap raonament sinó en ordres superiors. Vaig continuar amb la meua mirada fins que em vaig acostar al pintor per demanar-li permís per fer servir la màquina, perquè també m'agrada mirar a través de la càmera. Cap inconvenient. En sortir, vaig dir a les noies que aquell senyor era l'autor de l'obra exposada (oh, sorpresa!) i que era molt amable.

Avui he anat a escoltar la conversa entre Flavià i Sisa que ja fa dies que parlen i canten a La Seca. No he anat a veure l'obra, sinó el que he dit, una conversa amb un moderador i la intervenció del públic al final. Flavià, més o menys com sempre; Sisa, el tenia menys sentit en paraules sense música i m'ha semblat, com altres vegades que l'he escoltat, força assenyat en les seus valoracions, tot i que jo crec que la gran Barcelona musical i artística no comença cap a 1975 sinó a finals dels 60 i que la Barcelona triomfant de l'actualitat que ens presentava una espectadora no s'adiu amb el que pensa Sisa ni amb el que penso jo. M'agraden aquests actes en que estic per sota de la mitjana d'edat.

Abans de la conversa, he anat a fer una volta per la sala on hi ha l'exposició Joan Brossa: Escolteu aquest silenci. L'obra de Brossa m'és més propera, segurament perquè l'he seguida amb més assiduïtat, sobretot l'estrictament literària, pel seu component literari o popular en els altres casos i perquè, en part, coincideix amb els meus gustos personals. He aprofitat la visita per fer-me un autoretrat (cap problema de permisos fotogràfics) amb un estel que, espero que se'm perdoni la frivolitat, ja m'agradaria que em guiés de tant en tant.






P.S.:

A fotofília deixo dues obres per veure si algú endevina el titol. Crec que és més fàcil en el cas de Viladecans que en el de Brossa.

19.2.13

desvari


... i sols per no veure lo quadro funerari,
d'espatlles s'hi mig gira, i al terbolí i trontolls
rodant-li el seny en tèrbol, fantasiós desvari,
se'n va esvanida i sòpita per terra de genolls.

Jacint Verdaguer: l'Atlàntida (cant vuitè: L'enfonsament)


Diaris, telenotícies, també blocs, carrers, establiments comercials, cases de veïns... Tots parlen de corrupcions, d'ètiques inexistents, de les seus conseqüències. Fins i tot els polítics corruptes parlen de corrupcions i de les accions que cal emprendre per solucionar les seus pròpies patologies.

A qui li toca avui? Què podem dir que no hagi dit un altre? Com podem mostrar el nostre enginy a l'hora de parlar d'aquell o d'aquell altre, o de tots plegats, i expressar el que convindria fer, el que faríem, el que no haurien d'haver fet?

Jo, avui, no tinc res a dir; però potser sí, que aquestes hores es presten al desvari. Proposo el desmantellament dels partits polítics, de tots; ordenadament això sí, amb dia i hora, i consensuant amb els mateixos partits. Després desmantellarem els altres poders més poderosos. I mentre arriba el dia i l'hora, buscarem l'alternativa que ens permeti recomençar.

Que com se fa tot això? De cap manera? Be, doncs, continuarem parlant d'aquell i de l'altre i de tots plegats i cadascú trobarà els seus arguments i els seus matisos, i la vida continuarà, si fa no fa com sempre, que hi ha moments ben bonics, amb sortides i postes de sol, amb arbres florits i papallones blaves, amb llibres i cançons, amb gambes i cigrons, amb caramels i bombons,  amb vacances i exposicions, amb amors i decepcions (a poder ser petites), amb somnis i edredons, amb misèries (poques, si pot ser) i milions... I al final, hop!, la vida se'n va. 


18.2.13

encontres (en la primera accepció)


Convinc amb la Júlia que la novel·la de Donna Leon d'on va sorgir l'apunt d'ahir fa aigües, i jo no em puc resistir a afegir una frase del TBO per acabar-ho d'arrodonir: Venècia, inevitablement, fa aigües. I tot i així, benvingudes les aigües que em van permetre gaudir d'Steffani (i compartir-lo) i de molts altres suggeriments, en un procés metaliterari (quan inclouran el terme al DIEC, també en la meua accepció?) segurament subjectiu i intransferible. No va ser a l'atzar, per exemple, la tria del text de la novel·la que donava pas a la música posterior. Ah, Niobe!

Niobe no em va portar al repàs de la vida de la filla de Tàntal i esposa d'Amfíon, rei de Tebes, castigada per Apol·lo i Diana amb la mort dels seus fills, tot i que també, ara que tinc temps, vaig seguir el seu rastre a Les metamorfosis, sinó al prestatge de la llibreria on descansava el llibre de Pin i Soler. Recordo que quan vaig llegir a batzegades la trilogia que comença amb La família dels Garrigas, continua amb Jaume i acaba amb Niobe, vaig tenir una agradable sorpresa de “modernitat” dintre dels límits del melodrama i la tragèdia excessiva tan del gust de la literatura que es movia entre el realisme i el naturalisme amb seqüeles encara del vell romanticisme. En fullejar el llibre, però, vaig confirmar l'evidència d'una memòria que ja no és traïdora, sinó que cada vegada escasseja més. No recordava res. Fins i tot podria haver pensat que era un d'aquells libres comprats i oblidats sense passar de les primeres pàgines si no fos perquè alguns senyals em van portar a subratllats fets amb llapis que no es relacionaven amb la història i que únicament intueixo quina finalitat tenien.

Jo, mentrestant donava el tom per la nostra Athenas, la del paradoxal “Reus, París i Londres”, inventat per algun gelós. Algun sagristà de capella tarragonina espaorit de les maneres una mica gascones de tots los nats entre l'arrabal de santa Ana i el camí de Salou: paradoxa que té gran fons de veritat.
Reus és lo cap de tots los pobles de la província de Tarragona, la ciutat on per virtut de son allunyament oficial s'han conservat més vives les tradicions, menos barrejats de castellania els llinatges, lo niu d'on han eixit los homes me´s mascles en totes les especialitats: arts, negoci, armes, ciència o lletres: la població, que, petita i tot, remou més idees, emprèn més treballs nous, fa propis més avenços, adopta o crea més teories. Si hi hagués força pobles com lo de Reus, la Nació Catalana aniria al davant de totes.

Ben avançada la novel·la, un altra línia lateral:

Hi ha termes que s'imposen, que estan latents en lo verb humà i que no s'usen francament per la senzilla raó de què la majoria no els ha vist encara estampats en lletres emmotllades.
És precís no tenir por d'un neologisme pera expressar una cosa encara no anomenada ab propietat; sinó, lo lèxic s'anirà omplint de paraules ni catalanes ni estrangeres, de termes esmolats, mal vinguts, com medalles bàrbares, com monedes falses, que sols serveixen pera fer soroll dintre la bossa i exposar a qui se'n serveix a passar per home de mala fe o de poc senderi.

I encara, per acabar, a la pàgina següent:

Lo teatre, lo teatre en vers sobretot, és la literatura parlada de les societats que no saben de lletra, mentres que la novel·la en vers o en prosa, lo Poema, és l'alfa i l'omega de les civilisacions.

No continuo amb les cites ni inicio cap intent de diàleg amb l'autor. Dintre d'una estona el tornaré a deixar al prestatge on continuarà dormint en l'edició de la Catalònia de no sé quin any, que dies enrere vam saber que també descansaria, si no hi ha novetat, eternament. Continuarà Arola Editors la publicació de la trilogia que va començar amb el primer volum l'any 2003? Jo sé que ja no la rellegiré.

He escrit això aquesta tarda, abans d'anar a fer una volta per Gràcia: plaça de la Vila (de Gràcia), plaça del Sol, plaça de la Virreina, plaça de la Revolució de Setembre... Al carrer Verdi no he pogut comprar la melmelada de taronja amarga que em van dir que era tan bona... Ara, en tornar-ho a llegir, he pensat que tenia aquell aire vell, caduc, decadent..., que amb freqüència apareix per aquí, però com que he vist que premiaven la bellíssima i inquietant Blacanieves (aquí Blancaneu) amb el Goya a la millor pel·lícula espanyola (no sé perquè no han concretat que era en llengua catalana), m'he dit que la seua història encara és més vella que la meua i que caducitat i decadència són conceptes discutibles amb què no m'entretindré perquè prefereixo, com aquests dies passats, escoltar una mica de música mestissa.





17.2.13

la novel·lista, la cantant i el bisbe


Segurament la majoria de lectors en sentir el nom de Donna Leon pensen, esclar, en el comissari Brunetti, però en una de seus darrers novel·les, la intriga no pretén descobrir qui era l'autor d'un crim sinó, finalment, qui era un compositor barroc que, segons diu la protagonista romania injustament oblidat. La idea de la novel·la va sorgir del repte dela mezzosoprano Cecilia Bartoli a Dona Leon. El resultat va ser Las joyas del paraiso (hi ha traducció catalana?), un intent d'aproximació al castrati, compositor, bisbe, possible espia del Vaticà..., Agostino Steffani, un “preHaendel, un preBach?”

Ara és quan em tocaria escriure una mica més o incloure una sèrie d'enllaços (argument de l'obra, biografies diverses, etc.) , però em limitaré a copiar un fragment de la novel·la i a pujar alguns fragments de l'obra d'Steffani, que, a la fi és el descobriment -un descobriment que tothom deu conèixer, però quin plaer escoltar-lo- que he d'agrair a Donna Leon. Quin interès té una obra literària si no trobes complicitats o et permet descobriments?


Había leído las partituras, cantado en voz baja, tarareado gran parte, pero no la había escuchado en el sentido real. Fue al ordenador y abrió la página de YouTube, escribió su nombre y seleccionó Niobe, la obra que más conocía.
 
Donna Leon: Las joyas del paraiso.
 
 
 
 






15.2.13

segon quartet (i tercet i duo i...) amb brindis


Libiamo, libiamo ne'lieti calici
che la bellezza infiora.
E la fuggevol, fuggevol ora
s'inebrii a voluttà
Verdi: La traviata


Negat com sóc per a qualsevol tipus de música, a vegades m'obsessiono amb una melodia que m'arriba de no sé on , a vegades sí, i la taral·larejo o la xiulo incansablement, sempre en to menor, fins que m'autoimposo o em suggereixen el silenci. A vegades busco la música i l'escolto una vegada i una altra sense acabar de decidir-me per una de les versions; tant és, sóc un ignorant.
En aquests cas la música em va arribar a través de la pel·lícula i he pensat que fa de bon escoltar en divendres, o encara més els altres dies de la setmana, que els divendres no necessiten gaire música.
Quant a la darrera versió (em falta molta informació), o me'n vaig a València o escric a l'alcalde Trias per veure si ens alegra una mica els mercats, que alguns ho necessiten.
 






14.2.13

il·lustració de sant Valentí


Torno de fer només una ullada a l'exposició “Llibre il·lustrat en femení” del Centre Cívic de la Sagrada Família. El sol, encara massa baix, però reconfortant, m'enlluerna, i gairebé passo sense adonar-me per davant del mur verd esperança d'aquest solar que havia de ser una residència dela tercera edat en què ara l'Ajuntament no sap què fer. La pintada, encara fresca, em recorda que és sant Valentí. Sempre arribo tard. En aquest cas per preguntar a l'autora de l'eslògan quin altre adjectiu afegiria a la paraula amor o si podríem parlar de faves. Tampoc no m'atreveixo a enquestar a la senyora de retirada que amb el seu pas esborra algunes lletres, ni a la meua excompanya, que m'enxampa en el contrallum d'abans de dinar.

Qui sap si hagués hagut d'anar resseguint parets fins a trobar l'amor que no ens esclavitza; però tenia gana.


quartet


Volia llegir Victus aquest Nadal, però ho he fet més tard. Amb l'Assum, comentàvem que una de les possibles raons per la tria de l'escriptura en castellà és l'aire de novel·la picaresca que té en alguns moments, sobretot en la primera part, que és la que ens ha interessat més als dos.

De J. K. Rowling vaig llegir en el seu moment el primer Harry Potter. Entenc perfectament l'èxit de la sèrie. Fa poques setmanes vaig acabar de llegir les primeres 40 o 50 pàgines de La vacant imprevista. Alguna vegada havia pensat que amb el temps seria menys impacient, més comprensiu, però en literatura no ha estat així, més aviat al contrari.

Avui hem anat a veure El cuarteto. A part de les històries, m'agrada trobar l'equilibri del ritme, el seu tempo just. El d'aquesta pel·lícula m'ha funcionat (remarco el pronom en primera persona) perfectament. En sortir hem comentat que tenim poques possibilitats d'anar a una residència semblant i ens ha sabut greu, però tant la Joana com jo tenim perduda la batalla musical. De tota manera, com en la faula de la guineu i el raïm, li he dit que tanta música potser ens acabaria cansant.

La setmana que ve, per compensar les històries de la tercera -i quarta- edat de les darreres sessions dels dimecres, anirem a veure Bestias del sur salvaje. Hi sou convidats.


13.2.13

dimecres de cendra


Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris


Qui portarà avui la cendra de la creu al front? Qui recordarà que serem pols? Si som immortals!

Quin poeta modern, vull dir de menys de trenta, posa-li quaranta, farà avui versos sobre la cendra? Oh, sí, sobre el pas del temps, sí.

M'agraden, sense exagerar, els poemaris que adequen els sesu versos al pas de l'any, a les sensacions, a les reflexions que els dies i les seues celebracions suggereixen en el poeta, a vegades nómés una excusa, un pretext. Sé alguns poemes dels dimecres de cendra, molts menys, esclar, que de Nadal. Avui n'he llegit uns quants: Verdaguer, Maragall, Carner... Maragall, sempre tan vital... El primer poema és de 1896; el segon, de 1911, l'any de la seua mort.


No et facis posar cendra, — no et facis posar cendra,
patró de joventut,
que no té res que veure — la mort, la cendra, amb tu.
No entelis amb mementos
ton front rosat i pur.

Tu no has pas d’haver esment — de la trista paraula
que diu el sacerdot
girant-se de la taula.

Que aquest color rosat — que duus al front i als llavis
no t’ha sigut donat — per cendrosos agravis,

que t’ha sigut donat,
verge de la sang tendra,
per uns altres esblaïms — que no són pols ni cendra.



-------------------------------------------------------------------



¡Oh Dimecres de Cendra que estens
tes boires rosades
damunt la ciutat dels meus pensaments,
com damunt de l’altra de vies poblades!
En aquesta alguns raigs somrients
del sol de febrer
posen alegria.
Mes boires somriuen passades també
d’un raig de poesia.

És aquell etern tornar a començar,

és la joventut sempre renovada.
De dins la boirina del massa pensar
salta una paraula
tota il·luminada
amb un sentit nou: la boira es desfà.
Tot el pensament reprèn arrencada.

Aquesta paraula un dia et prendrà

a tu, també a tu, veient-la estampada;
i a tos ulls sorpresos també brillarà
en aquell moment com tot just creada.

Seré jo que hauré entrat de traïdor

dins de casa teva quan menys te’n temies,
i que m’hauré estat allà en la foscor
per dies i dies,
fins que una vegada, veient-te tot sol
en la teva cambra reclòs en tristesa,
te saltaré a sobre com un raig de sol
amb el meu etern crit de jovenesa.
Te’m ficaré als ulls, te’m ficaré al cor.
Mon brillant punyal fins a les entranyes
t’entrarà, donant-te la vida amb la mort.

12.2.13

el papat i jo


Suposo que la dimissió del papa, diuen que inesperada, propiciarà articles i converses de tota mena de catòlics, cristians, agnòstics i inclassificables sobre la figura del pontífex i l'església en general. M'hi afegeixo sense cap ànim de tocar l'actualitat més polèmica.

El meu papa dimissionari preferit és Celestí V, que recordo no tant per ell mateix sinó per la biografia de Ramon Llull. Pietro del Morrone (1209/1215?-1296) va ser un dels papes de pontificat més breu, poc més de cinc mesos. Monjo benet i eremita, va ser elegit després d'un període de dos anys i tres mesos sense papat. Va establir-se a Nàpols i, en abdicar, va ser empresonat i va morir en captiveri a la fortalesa de Fumone. Llull va veure en Celestí V la possibilitat d'ajudes per dur endavant els seus propòsits de cristianitzar els infidels. S'hi va entrevistar i sembla que el papa accedí a algunes de les seues peticions, encara que la renúncia sobtada va impedir la realització de qualsevol promesa.

Pietro del Morrone va fundar un orde religiós, el dels celestins, que crec que actualment ja ha desaparegut, però que va arribar a tenir nombrosos convents a Itàlia i menys a França. A Catalunya, Martí l'Humà va intentar facilitar l'establiment d'una comunitat celestina a la Capella Reial de Barcelona; allotjats provisionalment a Valldaura, els monjos hagueren de marxar quan la mort del monarca va impedir el seu arrelament.

M'he desviat de la qüestió que volia plantejar en saber la renúncia -una decisió que l'honora- de Benet XVI. Jo, de petit, quan algú em preguntava què volia ser de gran, afegia a les dedicacions més o menys habituals la meua predisposició a arribar a convertir-me papa de Roma. A casa mai no em van voler treure del cap aquesta vocació, ni cap altra, però molt aviat em vaig adonar que tenia poques possibilitats d'aconseguir passejar-me per la Capella Sixtina com si fos casa meua; després, amb el temps, vaig oblidar la meua vocació infantil. Ara, però, trobant-me força desenfeinat i en una edat en què difícilment puc reincorporar-me al món laboral més comú, he sentit una lleu revifalla de la meua precoç vocació; segurament els desitjos de criatura no realitzats retornen en un moment o altre per molt irracionals que semblin. Si no m'equivoco reuneixo alguns dels requisits imprescindibles per accedir al pontificat: major d'edat i batejat; potser em falla l'estat civil, però es podria arreglar, de la mateixa manera que la meua espiritualitat laxa podria agafar una nova empenta; que sigui encara massa jove és un assumpte menor. Tinc en contra que sóc poc conegut, però sempre sóc a temps d'enviar un currículum abans que s'acabi el mes, i de demanar ajut a les institucions catalanes. Crec que cal donar una nova oportunitat a un papa de parla catalana. Demà mateix, si no se'm presenten obligacions ineludibles, potser m'hi posaré.

11.2.13

quatre escenes musicals del temps sense temps


Passo una part de la tarda de diumenge mirant escenes musicals sense cap ordre preestablert. En trio quatre. Una amb una sensació especial de nostàlgia, de món, físic, acabat; en una altra hi veig un món que sembla que mai no tindrà fi; en la tercera -no les veig ni les deixaré en el mateix ordre- em sembla escoltar una de les veus més prodigioses de tots els temps -els meus temps, és clar; encara una altra que sempre em fa somriure i que avui encadeno, necessàriament, amb l'anterior.

Després m'adono que tres de les quatre escenes pertanyen a la meua infantesa o primera adolescència. Em sorprenc. Veig, també, que mentre les escoltava he estat incapaç de col·locar-les en l'ordre cronològic que els corresponia, el que deixo aquí en aquesta matinada de dilluns en què la lluna torna a créixer.








10.2.13

configuració amb pluja de confeti


Quin greu que em sap que assumptes menors m'hagin tingut momentàniament retirat de l'escriptura i, sobretot, la lectura blocaire...

Fa tres dies, i després d'un intent de recuperació benintencionat però inútil, el de Latiendadelainformatica.com, ara a Muntaner a la vora de Consell de Cent, em va comunicar que l'ordinador que ells m'havien venut quan encara tenien la botiga prop de casa no tenia solució, que li fallava el cor i que únicament eren capaços de recuperar-li el cervell. Els vaig dir que endavant. Vaig anar a la botiga i vaig sortir amb un altre ordinador. Me'l vaig emportar a casa i, en una capseta, els dos cervells que tenia, que havien traspassat els seus coneixements al nou ordinador.

Des d'aleshores, he dedicat hores, perdó per la redundància, a l'educació del cervell de la nova màquina, més àgil, amb més capacitat, però amb uns coneixements elementals, primaris,encara que amb bona voluntat.

L'he dotat d'uns sistema de comunicació textual amb l'exterior, que és el que faig servir en aquest moment, anomenat LibreOffice, li he consolidat sistemes de tractament musical: Goldwave, Winamp, MP3MyMP3. Li he proporcionat els mitjans de comunicació adequats als aparells musicals, literaris i fotogràfics que em són més propers: iTunes, Reader Library, PhotoPaint, MicrosoftICE, PlayMemories, Nikon Transfer, Li he proporcionat un sistema de protecció: Panda. He tingut dificultats perquè acceptés la vella impressora, que em deia que era obsoleta, i especialment feixuc ha estat fer-li entendre que el vellíssim escàner Epson (Perfection1260) també podia formar part de al seua vida. Amb la centralització del correu, de moment, no me n'he sortit.

Abstret com he estat en tota aquesta vida virtual, gairebé m'ha passat desapercebut el món de cada dia, el real, però no tant per no menjar, dormir i passejar, sinó gairebé per no saber que els diaris dediquen moltes pàgines a la corrupció de cada dia i que hi ha polítics que diuen que dimitirien si els imputessin, però només si els imputessin (i si els imputéssim?) i que Anguita cavalca novament  i que Rajoy, com ja suposava, té més dineres que jo i que un estudi de disseny o similar ha desenvolupat una font que no s'ha atrevit a fer efectiva per por a represàlies, però que algú altre ha concretat i que jo compartiré amb vosaltres. I s'acaba el Carnaval, però no, i avui, inqüestionablement, és lluna nova.

Jo ara continuaré una estona amb el procés d'educació virtual.
 
 

7.2.13

surieries


Hi ha qui pensa, potser pocs, que si una paraula no es troba al diccionari -a poder ser en la darrera edició- no existeix i s'encaparra a negar l'evidència de la seua oïda i fins i tot la realitat, sempre polièdrica, que el mot inexistent vol suggerir. Potser hi ha més gent que no nega l'existència dels mots que escolta, però, procurant espolsar-se qualsevol responsabilitat personal, en un acte de covardia, afirma que com que la paraula no apareix (o ha desaparegut) del diccionari més valdria no fer-la servir, potser oblidar-la, perquè és una paraula incorrecta, que és, diuen, una de les pitjors coses que pot ser una paraula. El grup més nombrós, que podria encabir els dos anteriors, el formen els creients que quan tenen un dubte sobre el més lleu matís semàntic de paraules llargament fixades en el diccionari, el consulten, queden satisfets i menyspreen i sentencien a la mort lingüística més horripilant el qui s'ha atrevit a insinuar la novetat significativa. En qüestió de mots i fixacions encara hi ha altres grups que ara no cal esmentar.

També es podria parlar dels qui passen dels diccionaris, que són molts i variats (els diccionaris i els qui en passen) i no s'han de confondre amb les gramàtiques (un tipus de llibre, que una vegada ben dominat, pot ajudar a evitar, per exemple, possibles ambigüitats, com la que m'ha obligat a fer servir un parèntesi explicatiu). Els qui passen dels diccionaris es poden dividir en dos grups: aquells qui més aviat ignoren l'existència d'aquest tipus de llibre (i de la resta de llibres), i els qui ho fan a consciència. Entre aquests darrer grup encara es podrien fer distincions importants de dubtós interès: segons l'assiduïtat de la transgressió, la motivació, la finalitat, etc.

No continuaré per aquest camí perquè, encara que tard, m'adono que tot això que escric, com tantes coses que escric cada dia i després m'atreveixo a compartir aquí, no són més que surieries, i jo mateix suporto malament les surieries, com quan un botiguer m'explica amb detalls infinits les qualitats marginals d'un producte que jo tinc la intenció de comprar sense necessitat d'informació adicional i supèrflua.

Veig que he fet servir el mot surieries sense saber si es troba al diccionari. Al meu poble l'he sentit dir sempre, i això que al poble el percentage de suriers -parlo de quan era jove i tenia els carrers ben apamats- no era excessiu i els teníem, excepte els circumstancials, ben catalogats, i procuràvem evitar-los si no era per caritat cristiana, que quan un surier (s'escriu així? ve de Súria?) o una suriera t'agafaven despistat ja havies begut oli, el teu temps era el seu.

Res, que la paraula no surt al DIEC. Tampoc al DCVB. Tampoc a... I si no la busco bé? A Google n'he trobat algun esment, sempre centrat en els parlants d'una àrea geogràfica limitadíssima.

Deixem-ho estar i pleguem veles, que, un dia més, tot això no són més que surieries... I el verb surierejar? El verb sí que no el conec; ni l'adverbi en ment. Si no fos perquè els diccionaris...

6.2.13

Barcelona negra


Avui he estat plenament conscient que fa temps que baixo la Rambla al trot; sí que és un “trotecillo lento” que diria la Pradera, que no m'impedeix adonar-me de les carres emblanquinades de pallasso dels venedors d'algunes parades de “Try our tradicional Barcelona-Catalonia cake”, que traduït al català, cosa que agraeixo perquè sinó em podria pensar vés a saber què, vol dir: “La tradicional coca artesana de Perafita; o concloure, en veure que dues parades de la Rambla de les Flors han decidit que de flor no els en cal cap, que és preferible omplir la botigueta amb sobres de tots els colors amb llavors de naps, cols, margarides i gladiols, que no és veritat que ara la gent sigui més impacient que abans. Etc.

He alentit el pas i canviat la direcció per entrar al palau de la Virreina on s'exposa la tradicional parada de nans, gegants i altres bèsties que acompanyen la nostra antiga patrona Eulàlia, de la qual aviat celebrarem la diada. Aquest any, no sé per què, hi ha un percentage elevat de cartó històric procedent de Reus, Carrasclet inclòs. I tothom fent i fent-se fotos al costat dels animals mitològics casolans.

La meua intenció era acabar el trot al carrer Hospital per fer un cop d'ull a un dels espais principals de la bcnegra d'enguany (ja al seu equador) i d'anys anteriors. He escoltat una estona els participants de la taula rodona “Periodistes de dia, novel·listes de nit”, sobretot les paraules de la Maruja Torres que redundava en el que tots sabem, que vivim en un país tan negre i criminal que és difícil de superar en qualsevol obra de ficció. O això és el que m'ha semblat entendre en la meua mirada ràpida des del fons de La Capella, amb una assistència de públic notable que confirma l'interès pels temes criminals.

El meu interès més concret, però, era veure què hi havia en el punt d'intercanvi de llibres que hi ha a l'entrada. Aquells qui pensen que tot té un preu, que tot es pot comprar, van ben equivocats. Aquí deixes mil euros sobre la taula i dius que vols emportar-te De mica en mica s'omple la pica, posem per cas, i et diuen que res de res, que si tens un altre llibre, sempre que sigui negre o criminal, esclar, et pots endur el llibre d'en Fuster, si no, ja tornaràs un altre dia. Bé, la quantitat de material no era espectacular, però hi havia alguna cosa que no coneixia o que no havia llegit, de manera que potser demà -el dijous no, que tanquen- vindré amb tres volums (el màxim admès) per baratar-los. També m'ha interessat algun DVD -no diré noms perquè no se m'avancin-, sobretot una vella peli francesa que crec que no he vist. La noia que custodiava la parada m'ha dit que només es poden canviar llibres per llibres i pelis per pelis. No li he preguntat si valien les antigues cintes de VHS, però m'ha deixat ben clar que només s'acceptaven devedès originals. Ostres, he pensat, que primmirats, no admeten els doblatges; però no, originals vol dir que no han estat enregistrats de la tele. Ja he fet una mirada als meus discos i ho tindré difícil, la poca cosa que guardo són gravacions fetes a casa o pel·lícules a les quals tinc un amor especial. De moment he apartat un DVD, encara amb la protecció de cel·lofana, que no sé d'on devia treure; es titula CONFIDENCIALCAT. A la caràtula, el nom dels tres protagonistes i les seues fotos: Carot-Rovira, Maragall, Saura; en segon pla, i només amb mitja cara visible, un altre personatge, sense el seu nom, que em sembla que es deia Montilla. I un text que diu: Quan el preu de la lluita pel poder és un país. Estic segur que no em discutiran que es tracta d'un thriller d'envergadura.





P. S. M'ha vingut al cap que no conec cap antònim de negritud, però bé en deu haver algun, no?

5.2.13

parlem bé


Em va sorprendre trobar a Almacelles un monument a la sardana -versos de Maragall inclosos-, una dansa que imaginava que no tenia gaires seguidors en terres de ponent. Després vaig esbrinar que la població fins i tot havia tingut un compositor de sardanes, Josep Capell, que l'any 70 va fundar el seu propi grup a Barcelona, la cobla orquestra Montjuïc. En fi, a vegades tenim -parlo per mi, esclar- una tendència a la ignorància i al topocentrisme, que en una altra ocasió intentaré explicar.

De fet, avui, d'Almacelles, només volia esmentar unes rajoles amb una inscripció que es troben a la paret de l'Ajuntament. Si hagués tingut temps i ganes hagués preguntat a algú de la vila sobre la seua història, que no deu ser massa vella, però de moment em limitaré a la transcripció:

Per educació,
per respecte als nens,
per amor al poble,
parleu bé si us plau.

Vaig deduir que el “parleu bé” es referia a no fer servir paraules grolleres, malsonants, però vaig ser incapaç d'imaginar fins quin punt algú -el consistori en ple?- va sentir la necessitat de deixar l'escrit de forma permanent. El text em sembla d'una concentració i d'una consistència argumental indiscutible: per educació, per respecte i per amor. Què més es pot dir? Després vaig pensar que aquesta mateixa demanda, aquest “parleu bé”, es podia aplicar també a l'ús de la llengua catalana en general, més enllà d'un registre lingüístic concret, i em va semblar que si bé es podien donar altres raons per a l'ús correcte de la llengua, amb aquestes tres ja en tenia prou. En tot cas, com sempre, la dificultat seria posar-se totalment d'acord en el significat i les possibles gradacions de “parleu bé”.


4.2.13

tot és possible


Després d'assistir des de casa al lliurament dels Gaudí, potser hagués pensat a anar a veure Lo imposible qualsevol dimecres, però la Joana m'ha dit que no calia. Quan la Joana no dubta, li faig cas; si dubta, també.

M'ho he passat força bé amb els Gaudí d'enguany. Un bon ritme ajuda tant com l'humor imprescindible en qualsevol d'aquests actes. Més que humor, ironia, que ha arribat al màxim en la darrer lliurament, segurament cantat entre els entesos. Millor pel·lícula en llengua catalana: Blancaneu! Vaig veure la versió en llengua castellana i em va agradar molt; miraré en quin cine fan la versió en català.

De les poques "gales" de lliurament de premis cinematogràfics que segueixo, la dels Gaudí és la més plurilingüe, és a dir, la més cosmopolita, fins i tot en els agraïments dels premiats. És bo que es vegi que aquest és un país culturalment madur i divers, acollidor, sense complexos.


Gran, la Montserrat Carulla!

1.2.13

final de gener


Avui m'ha trucat el meu millor amic, un amic d'infantesa; no n'he fet gaires, després, d'amics. La seua dona va morir ahir sobtadament. L'A.era bonica i fràgil, una mica com l'Audrey. L'A. era una de nosaltres. Durant la tarda m'ha vingut una imatge recorrent que cada estiu es repetia: xerràvem tots a la platja, passat migdia,  l'A. s'aixecava somrient i nadava i nadava ben endins entre les ones suaus de la mar de cada dia. Passat un temps, quan la conversa dequeia, el cos ple d'aigua i de sol, l'A. tornava i s'estirava, mirava el cel i escoltava els darrers sons dels nostres mots sense malícia, un rum-rum lleu que l'adormia.

Avui, aquí, ara, no diré versos, ni expressaré sentiments que no sabria, ni em sortiran les llàgrimes per ella ni per ell ni per nosaltres; potser més endavant. Avui, deixaré l'A. adormida a la platja de cada estiu, al costat de les ones i el sol de cada dia, i el blanc dels núvols i el blau del cel, entre les veus amigues.