xafarderies

M’hi he resistit fins ara, però em sembla que és la meva obligació. La pobra Marcela (Marcel·la?) portant gairebé sola el Tramuntana –perquè ja em direu quins ajudants es busca!- i trucant de tant en tant al seu Rami que suposadament s’està a Múrcia sense ofici ni benefici, tenint cura d’una mare malalta que no s’acaba de posar bona. No seria més fàcil haver portat la mare a Ventdelplà? És clar, no interessa; perquè en Rami no està a Múrcia, sinó molt més prop, concretament al carrer de l’Hospital, de Barcelona. I no és fa dir Rami o Ramiro, que li diuen senyor Parramon, encara que sembla que els té a tots enganyats, que de debò es diu Boris. I s’estarà al nou domicilia fins a principis de gener, si el deixen, perquè no sembla que les coses li vagin del tot bé, malgrat ell mateix i que en Sagarra –quin altre en Sagarra!- li fa costat, i també d’altres personatges de menys pes.

I la Marcel·la, que passarà el Nadal sola, i els Reis, perquè no sembla que els seus fills tinguin cap interès a fer cap al poble. Quins altres, els fills! Vés a saber on paren, que fa mesos que no donen senyals de vida, i alguns fills quan en donen només és per proporcionar disgustos. O si no fixeu-vos que li ha passat al pobre de can Rata, que li apareix el noi que tenia a les Canàries i resulta que ara li diu que és un d’aquells que perden oli. Que per dir-li això més valia que s’hagués quedat a l’Àfrica.

En fi, Marcel·la, que més val que ho sàpigues com més aviat millor i facis la teva vida. Que en Monràs o fins i tot el veterinari, al costat del teu Rami són uns angelets, que se’ls veu venir, però ell... Qui ho havia de dir... !

I no creguis que tot això és per xafarderia, Marcel·la. És que em sap greu veure’t tan il·lusionada, a part del problema de les peles per la reforma, i justificant una absència injustificable. Que, repeteixo, les coses més val saber-les. I encara no sé com aquests de Ventdelplà, que diuen que són els teus amics no t’han dit res, perquè alguns segur que ho saben, això del Rami. Perquè, comptat i debatut, Marcel·la, quins amics tens? I no insisteixo en el tema perquè no vull ferir els teus sentiments, que a mi, Marcel·la, em caus la mar de bé, ni que siguis de Múrcia, que aquí tothom té dret a guanyar-se el pa, ja ho saps; i aquesta mateixa nit ho ha dit el president Montilla, encara que els balls de números no són arguments gaire fiables, que ja ho deia Llull fa anys: s’ha de convèncer per raons necessàries i no per autoritats. No, que jo tampoc he llegit Llull, però ho he sentit dir. En fi, Marcel·la, apa, que ja ens veurem la setmana que ve.

originals, traduccions, adaptacions i transformacions

No sé si m’equivoco, però crec que Turquia és un dels pocs estats laics –no només aconfessionals- que existeixen. A Turquia, com a qualsevol altra part del món, el ministeri d’Educació planifica plans d’estudi, obliga, recomana... Sembla que una de les seves funcions era recomanar un cànon amb els 100 clàssics de la literatura universal per a nens. La llista ves va fer pública l’any 2005 i diverses editorials van traduir els originals, i com que el material era per a nens, hi van afegir il·lustracions. Fins aquí tot més o menys normal, però resulta que alguns llibres no només van ser traduïts sinó adaptats a l’islamisme. Heidi, per exemple, apareix al costat de l’àvia de la seva amiga Clara Sesemann, que ara s’ha modernitzat i ha canviat el vestit europeu per un d’islàmic, segurament després de convertir-se a la religió mahometana per circumstàncies que desconec. Aramis, el dels tres mosqueters, s’ha perdut durant una temporada i també reapareix convertit a l’islam. Huckleberry Finn aprèn versos de l’Alcorà. I així successivament. De manera que segons quina hagi estat la tria de llibres en cada escola turca, es podran llegir versions originals o versions en què el món, de nord a sud i d’est a oest, s’ha convertit a l’Islam. Evidentment, diversos diaris turcs ja han mostrat la seva opinió contrària a aquesta tergiversació. Com a mostra podeu llegir –si sabeu turc- aquests dos art articles: aquí i aquí, i aquí la llista dels 100 clàssics.

No entraré en l’aspecte sociopolític de l’assumpte, que té molts matisos, des de l’intent de manipulació, a la condescendència del govern, que ara es fa l’orni, passant per la manca de respecte a les altres cultures i religions. El que vull remarcar és un assumpte menor: la manca de respecte als textos originals, la manca de respecte als autors, la manca de respecte als que ara són nens i que en un futur pròxim, quan surtin a l’exterior, potser tindran una agradable conversa amb el lector o lectora d’alguna de les obres en versió no retocada i descobriran que ells no han llegit els clàssics, cosa que potser els produirà vergonya o, en els pitjor dels casos, un sentiment d'autoafirmació i una defensa dels pseudoclàssics que van llegir.

En les nostres lletres, i en les castellanes també, s’han produït adaptacions que potser no han arribat a aquests extrems però que han proporcionat –a base de retalls, resums, etc.- lectures que coincidien quant al tema amb l’obra original, però que no se semblaven en res més. Aquestes adaptacions, fins i tot per a adults i en ocasions terriblement dolentes, quina finalitat tenen? Són necessàries? Són com una mena de trailer en mirall trencat per incitar a la lectura posterior de l’original? No ho sé, però tinc la sensació que no són necessàries, que ja arribarà el moment en què cada llibre trobarà el seu lector, i si no és així, no passa res, a la fi no només ens hem d’alimentar dels clàssics ni saber-ne fer un resum afegeix cap prestigi a qui se l’ha llegit. O potser si...?,

sobirania

Sembla que darrerament va quedant clar, sense dubtes possibles, qui és qui en el conjunt del territori estatal i la capacitat d’actuar i de decidir de cadascú. Els exemples són interminables. Començo pel darrer:

El Parlament de Catalunya aprova per la majoria previsible que cal que cessar Magdalena Álvarez, ministra que en el seu dia va confessar que no sabia si la perseguien per dona o per andalusa (compte amb el masclisme o la xenofòbia!) i que avui mateix ha dit que les malaguenyes abans partides que doblegades: olè!. Zapatero i la resta han dit que molt bé, que els ha arribat el comunicat. I aquí, alguns polítics que s’escandalitzen del poc cas que es fa a un parlament autonòmic sobirà (curiosa paraula aquesta de sobirà; recordeu la etimologia? Sí: “el de més amunt”). Com si fos novetat que a Catalunya ningú no ens priva de parlar, però que la possibilitat d’actuar queda més aviat restringida i sovint subsidiària de les sobiranies. Ai, ai, ai, aquestes precampanyes.

Ah, i el rei! El sobirà espanyol ha fet més feina en pocs dies en política exterior que els ministre del ram i totes les oficines autonòmiques juntes. Olè pel rei! I els empresaris dels país diuen que amb compte amb el Marroc i Veneçuela, que hi tenen posades moltes esperances. Passa res, nois! Que la feina ben feta sempre es reconeix, aquí, allà, i a Veneçuela, la Generalitat, que en té potestat, s’encarregarà de desfer malentesos. Encara que caldria preguntar-se perquè no hi ha més empreses nord-americanes amb interessos directes a Veneçuela.

Per acabar, el fiscal de l’Estat actuarà d’ofici per preservar el bon nom d’Aznar o Jiménez Losantos? Em refereixo a la mamada que el segon li va fer al primer a Polònia. O això no és qüestió de sobirania? Mentrestant la sobirania cobrarà per una relació matrimonial consentida (se suposa-que cobrarà i consentida-).

País! Països! Sobirania!

De solituds (1)

La solitud és un tema recurrent en alguns blocs -en la vida no virtual, també. Gairebé en tots, tret dels que són molt monogràfics, se’n parla alguna vegada, encara que sigui tangencialment. I el curiós del cas és que se’n parla amb sorpresa, com si de sobte es descobrís que es tracta d’una sensació aliena a la condició humana, com si fos un símptoma d’inadaptació. És possible que en alguns casos sigui així, que la solitud, les incomunicacions, el sentiment d’incomprensió, sigui el pensament dominant, allò que cal foragitar. Malament: caldrà treballar des de dins o fer veure des de fora que és precisament el fet de ser individus autònoms –en la mesura que ens deixen i ens deixem- el que ens converteix en ésser solitaris, malgrat ser gregaris. Caldrà aconseguir un equilibri entre la solitud essencial de la persona i la necessitat de companyia, sigui aquesta física, sentimental o intel·lectual, i millor si és dels tres tipus.

Potser la solitud més terrible que hi ha és la de qui es troba sempre sol enmig de companyia. Aquí s’hi pot fer ben poca cosa: les solituds acompanyades solen ser incomunicacions difícils de vèncer, que habitualment responen a la manca d’acceptació d’un mateix o la cerca d’uns ideals del tipus que sigui que no solen existir o a què un no vol renunciar. És una situació que es dóna molt en l’adolescència, però que s’acaba curant amb l’edat, amb la comprensió del mon que ens envolta, cosa que no sempre és fàcil, i molt menys en aquest món que ens ha tocat viure, amb unes exigències i una competitivitat extremes, d’una necessitat constant d’acció que contrasten, potser per això mateix, amb la manca de responsabilitat i de solidaritat, en un desentendre’s de l’entorn i dels altres que cada dia em semblen més presents.

Algú em pot retreure que la més terrible de les solituds és la física, la d’aquell que no té ningú amb qui parlar, la d’aquell de qui tothom fuig o simplement deixa de banda. Potser sí, però aquesta solitud gairebé només es veu en alguns vells d’una manera irreversible, i remarco la paraula: irreversible. D’aquesta solitud, d’aquesta tristor infinita, encara no en parlaré, si és que en parlo algun cop.

Deixeu-me copiar ara un post llegit ja fa uns dies que no comento sinó que només deixo perquè m’agrada constatar com una solitud pot ser potser no vençuda però si matisada per la pròpia invocació, cosa que no es troba a l’abast de tothom.

La solitud és una serp. Si et despistes se t'enrosca a l'estómac i no et deixa respirar. Amb el temps, si ets hàbil, pots arribar a hipnotitzar-la amb alguna melodia agradable. Llavors, ben domesticada, dormirà enroscada als teus peus. Mai serà una companya, és una serp, però finalment podràs inspirar i expirar. Inspirar i expirar. No aspiraves pas a res més quan l'estómac t'oprimia. Tampoc ara aspires a allunyar el rèptil; amb poder sentir la teva pròpia respiració regular i tranquil·la ja en fas prou. I sota aquest ulls vidriosos i freds, s'acompassa la seva, ben a prop, es clar.

“La solitud és una serp” a Herba de paraules.


Quin animal més injustament menyspreat, la serp!; sobretot des que la Bíblia la va objectivar com a causa de tots els mals. I, en canvi, com tots els animals de sang freda –els qui en tenen una ho saben- en èpoques de temperatures baixes, com ara, la serp s’acosta a la calor dels cossos humans. És clar que alguns em poden dir que prefereixen un ósset, sobretot si és de peluix. Què hi farem, aconseguir óssets de peluix, ara per ara, no es troba a l’abast de tothom. Cal conformar-se amb el que hi ha i no descuidar la cerca per veure si al final s’aconsegueix l’animalet que simbolitzi la solitud que més s’acosti als nostres desitjos, sense desesperar mai, que el món és ple d’animals i encara queden espècies per descobrir.

P. S.

visions i versions

En arribar a casa, trobo al contestador una veu de la llibreria Sargadelos que em diu que m’ha arribat Exercicios de estilo, que els vaig encomanar fa dues setmanes. Me n’hi vaig a la tarda, cap a quarts de set, però com que tinc temps, no em resesteixo a la crida de l’exposició de la Pedrera: Passió i negoci. L’art a Venècia dels segles XVII i XVIII.

La Fundació Caixa de Catalunya fa sovint unes exposicions rigorosament preparades, completes i espectaculars, amb material que ha anat recollint a poc a poc i que conforma un conjunt complex i atractiu. La mostra veneciana és espectacular, acurada, potser irrepetible a Barcelona. L’espai es divideix en diversos apartats: de les tenebres a la llum, la ciutat dels llibres, Venècia com a escenari, els gèneres de la veduta, Antoni Casanova i el classicisme. No vull ni ser fer un resum del que es pot veure: un plaer per als sentits i per a la reflexió que he recorregut ràpidament perquè tenia el temps just: olis, escultures, aquarel·les, gravats, llibres... Cares, figures, conjunts, foscors, claredats, religions... Història d’una citat i d’un Estat... Us trio un quadre barroerament reproduït al final del post: una cursa de genets a Pratto della Valle, l’únic que es conserva de Giorgio Fossati , gravador i arquitecte; m’agraden aquetes pintures documentals -fixeu-vos en la perspectiva. Hi tornaré amb més temps; encara que sempre em faig aquest propòsit i després no l’acompleixo.

Poc abans de tancar recullo el llibre de Queneau (traducció de Henrique Harguindey Benet i Xosé Manuel Pazos Varela, Edicións Xerais) a Sargadelos. Sóc compulsiu en algunes coses i ara m’ha agafat la dèria de comparar les diverses versions dels Exercicis d’estil que puc llegir sense gaires dificultats. L’edició gallega, a diferència de les altres que tinc, té un pròleg curt, però, en canvi, afegeix l’original francès, com la versió italiana, i conté unes notes en què es concreten algunes de les figures retòriques que es fan servir, a més de l’explicació d’alguns indrets i altres noms propis que apareixen a l’original: l’estació de Saint Lazare, la línia S d’autobusos... Que divertit que la transformació que en les altres llengües és titula Pagès s’hagi adaptat en gallec amb el títol de Mariñeiro.

Bé, si avui acabo abruptament, no m’ho tingueu en compte, és que vull tornar a fer una mirada al llibre sobre l’exposició de Venècia i als Exercicios.

P. S. Què espereu per contribuir a les variacions rodoredianes? Teniu por de enganxar-vos?

m'agraden les tomates i les patates, però adorar-les...

No patiu pel títol, que ara no m’he reconvertit exclusivament en un divulgador de la senzilla cuina casolana, sinó que els temes es presenten de forma imprevista i no em ser estar de fer-vos-en cinc cèntims.

Ja sabeu que sóc un lector discret i que de vegades parlo del que menjo. Doncs avui, en obrir el correu he pensat que algú es volia aprofitar d’aquests dos fets perquè la primera impressió que he tingut és que pensaven que cauria en el parany.

Començava així:

Notificación de Panda Antivirus + Firewall 2007:

El archivo Patatas.jpg era potencialmente peligroso y ha sido borrado.El archivo tomates.jpg era potencialmente peligroso y ha sido borrado.

Ostres, resulta que algú sap que menjo patates i tomates amb freqüència i m’ha enviat dos virus sota la disfressa d’aquests inofensius aliments que podien esclatar en intentar tocar-los amb la punta del ratolí, amb el perill de contaminar-me tot l’ordinador amb no se sap quina infeccció. Terrible. Dono les gràcies a Panda.

Continuo llegint la part no eliminada i em sembla que els autors de l’atemptat en grau de temptativa s’han pres massa molèsties, perquè disfressar un virus sota l’aparença d’una publicitat com aquesta trobo que és excessivament elaborat, fins i tot pervers:

Adoro los tomates
Autoras: Mireille Gayet, Valérie Gaudant y Nathalie Gaudant
Número de páginas: 72 (todas en color)
Número de ilustraciones: 116
Encuadernación: en rústica (con sobrecubierta de plástico)
Formato: 14 x 22 cm
Precio: 10,90 euros
ISBN: 978-84-96754-15-7
¡Qué largo camino el recorrido por el tomate desde su nacimiento en América del Sur, probablemente en Perú, hasta nuestra mesa! Rojo, anaranjado, verde, amarillo o incluso blanco, liso o acanalado, redondo o alargado, los incas ya habían seleccionado numerosas variedades.Desde las variedades de tomate más grandes hasta los pequeños tomates cherry, el único problema es elegir los mejores para llevarlos a la cocina.Crudos en las ensaladas, aliñados con un simple chorrito de aceite de oliva, en potajes calientes o fríos, cocidos al horno, rellenos o gratinados... Además, los tomates permiten también ser guardados en conserva. En fin, se adaptan... a todos los gustos.

Pot ser que realment sigui publicitat d’un llibre? De dos llibres, de fet, perquè també hi ha l’equivalent sobre la patata, amb una descripció tan sucosa com aquesta i amb un bé de Déu d’il·lustracions, més que pàgines.

Continuo investigant i l’editorial no em diu gaire res: Lectio Ediciones? M’envien publicitat de llibres en castellà d’una editorial desconeguda sobre uns temes monogràfics que tampoc és que siguin les meves lectures habituals?

Acabo recordant que Lectio Ediciones és el segell de Cossetània quan publica els llibres traduïts al castellà. Respiro. Els de Cossetània fa algun temps que em tenen al corrent de les novetats i ara han pensat que potser també m’interessen les seves traduccions. Bé, segur que no, que és un d’aquests automatismens publicitaris que no tenen en compte el subjecte que rep la propaganda.

Està bé això de fer la mateixa gent l’edició al català dels seus propis llibres. En aquest cas, obres que no deuen tenir un nombre excessiu de lectors i que no deuen ocasionar baralles editorials per quedar-se amb els autors. Per altra banda, encara que no l’he llegit m’atreveixo a opinar: qui deu comprar aquests llibres? I, tan interessant com aquesta pregunta: qui els deu escriure? Ja sé que hi ha gustos per a tot i que jo mateix no m’atreviria a confessar alguna de les meves lectures, però... Potser sí que tractant-se de llibres de cuina – amb la història dels productes inclosa, un toc culturalista interessant- la venda està assegurada.

Pensant, pensant, arribo a la conclusió que aquests de Lectio (amb bloc inclòs) han muntat un bon sistema publicitari. T’envien unes imatges que vull creure inofensives i que alerten l’antivirus, i davant de la singularitat del fet, algú com jo, procliu a parlar de nimietats, fa publicitat gratuïta que d’altra manera no hauria estat possible. No està malament. El seu sistema imaginatiu m’empeny a perdonar-los l’ensurt, però que no m’ho tornin a fer.

P. S. Vista la publicitat que aporto, seria un detall que m'enviessin el llibre de les patates o de les tomates. Suposo que demanar els dos seria abusar.

vinagre

A casa, rarament em quedo sense el meu vinagre preferit, però alguna vegada que he estat poc previsor o, sense el meu consentiment, n’han agafat per netejar vidres, he hagut d’anar a comprar-ne una ampolla mentre arriba el moment de tornar-ne a portar del poble. És penosa la poca importància que la majoria dels botiguers donen al vinagre –de la impersonalitat del supermercat no cal parlar-ne- i de la perplexitat que manifesten quan els demanes consell –qui demana consells sobre vinagres?-. En una de les darreres ocasions en què vaig haver de recórrer a un vinagre desconegut, vaig triar-ne un de xerès que valia menys que una ampolla de vi mitjanet-baix. El botiguer, amb qui de tant en tant mantenia converses sobre menjar i que m’explicava els vins que bevia i les rutes gastronòmiques que feia, no sempre amb l’aprovació de la seva dona, es va mostrar escandalitzat en veure que no agafava una ampolla de les de plàstic transparent etiqueta vermella. Em retreia que em gastés tants diners en un líquid que no em beuria directament. Vam fer comptes i vam arribar a la conclusió que a mi aquella ampolla em resultava barata ja que em duraria més de dos mesos, mentre que ell segurament es gastaria el mateix en el vi del dia si no anava al bar del costat a menjar el menú. Hi ha gent que encara considera que el vinagre és un element secundari a la cuina i així surten algunes amanides.

Solc tenir dos vinagres diferents, de vegades més. Un és el del poble, que no sempre té la qualitat que caldria, i l’altre és un vinagre de Mòdena, que algunes vegades barrejo amb l’altre. Del vinagre de Mòdena se n’ha fet, i no sé si encara passa, un abús considerable, embafador; i també hi ha molta falsificació. Dels que tenen herbes macerades o altres condiments, no en parlaré perquè no en gasto.

Els plats que requereixen o on va bé el vinagre són molt variats, però gairebé tothom en posa a les amanides que tenen enciam. No fa gaires dies teníem una conversa habitual sobre el tema on cadascú exposava l’ordre en què s’han de tirar els tres ingredients bàsics i populars de les amanides: sal, oli i vinagre. Hi havia qui ho feia en aquest ordre i d’altres que el variaven, i en tots els casos donaven raons que podien semblar convincents. Jo crec que la millor manera per aconseguir la homogeneïtat en l’amanida és preparar una vinagreta (si algú hi tira altres ingredients és cosa seva i serà benvingut qualsevol suggeriment) en un recipient d’una certa fondària i barrejar-hi posteriorment el material concret que s’hagi de menjar. En aquest país, però, això es fa molt poc, pràcticament mai. És una llàstima.


Ja m’he allargat massa. En realitat únicament volia dir que les persones són com les amanides, ni ha de tot tipus, però jo prefereixo les que tenen ingredients variats i ben barrejats; i, de vinagre, no gaire, tret d’ocasions excepcionals.

el 30è joc literari d'en Jesús M. Tibau

En Tibau s’ho passa de conya -i nosaltres també- amb les seves endevinalles literàries que ens fan voltar per les virtualitats de la xarxa i per la geografia, també virtual, del país. Després invita alguns a prendre’s unes ampolles de vi o a passar un cap de setmana per terres del sud, sense virtualitat, en directe. En Jesús és un blocaire-escriptor-funcionari-relacionspúbliques que ens porta una mica de joc literari els dimecres de cada setmana, i nosaltres que li ho agraïm.

Ara, per celebrar la trentena setmana de l’aparició del primer joc literari s’ha empescat un macrorecorregut i ens diu que la cosa anirà així:

Ja fa 30 setmanes que el bloc Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com) proposa jocs literaris cada dimecres, amb regals mensuals inclosos que sorteja entre tots els participants, i per a celebrar-ho ha organitzat un joc especial amb la col·laboració d'una bona colla de blocs.
L'objecte d'aquest 30è joc literari consisteix en trobar diversos fragments del llibre Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders, repartits per tots els blocs col·laboradors.

El meu text és el següent:

"Per tota l’extensió de les maresmes surava una quietud de desert, un silenci profund i angoixós que l’oprimia."



Si voleu participar, trobareu les instruccions a Tens un racó dalt del món, a partir del 14 de novembre al matí, al post del seu bloc titulat 30è joc literari.

I res, que en Tibau no ens diu als col·laboradors quants fragments trobarem ni en quins blocs, de manera que és qüestió d’entrar a casa seva i anar seguint.

És possible que els participants hagin de demanar les vacances que els deuen a la feina o bé una excedència per poder fer el camí proposat. Bé, ja veurem si jo em decideixo, dependrà del premi.



Aprofito aquest espai publicitari per recordar un altre joc aquí a la vora, a transformacions, on alguns de vosaltres i jo tenim una participació més directa amb un viatge que afecta únicament a la imaginació.

I més publicitat: sembla que dema a quarts d'11 hi haurà una tertulia a través de xat a "la tertúlia". Més detalls al bloc.

Les conspiracions

Havia pensat parlar avui d’unes quantes conspiracions relacionades amb la política en general i amb el país en particular, però “Amics, coneguts i saludats” (sóc l’únic que mira la tele?) m’ha torçat –o torçut?- la idea. És clar, el títol del programa era S’està morint el català? (es referien evidentment a la llengua –ai, aquesta dèria a confondre un adjectiu amb un substantiu) i deixo les altres conspiracions per més endavant.

Res de resumir per explicar el que no heu vist, si mireu la llista d’invitats ja us en podeu fer una idea i si no, ja teniu la vostra pròpia. Com que la meva primera intenció era parlar de conspiracions, hauré de dir que sí, que el català s’està morint a causa d’una conspiració. I com que és difícil d’establir qui participa en les conspiracions i quins mètodes fa servir., no m’embrancaré en noms i detalls i anirem al centre de l’assumpte.

El català s’està morint com qualsevol cosa terrenal; l’interessant –si és que interessa- és saber l’esperança de vida que té sempre que no tingui una infecció inesperada –de les altres en té algunes- que no es pugui guarir amb alguna medicina moderna o antiga. Adverteixo, com ho he fet altres vegades que sempre que parlo de la llengua catalana em refereixo a la parlada, l’escrita és literatura, és s dir, una cosa molt interessant però més versemblant que real. Quina esperança de vida té, doncs? És inútil especular, ara per ara ningú en té la més punyetera idea per molt que alguns es guanyin part de la vida donant dades i dates sobre la seva mort. Generalitzem més, doncs. Les enquestes del programa, d’aquelles que es van actualitzant a mesura que passa el temps i que depenen del pur atzar, concretava cap al final que un 65 % dels participants pensaven que la llengua es moria i la resta, que no (aquí no val: no sap, no respon). Com que em sembla una xifra tan aleatòria com una altra, la prenc com a vàlida i em permeto jugar-hi per dir que la vida del català depèn en un 65 % de la voluntat dels seus parlants (no dels seus escriptors) i en un 35 % de les lleis, disposicions addicionals i similars que promulguin aquells qui en tenen potestat. I si no hi hagués cap llei, dependria en un 100% dels seus parlants. Més fàcil no pot ser. Ara és quan tocaria concretar argumentacions, estratègies, detalls..., però això ho sap cada parlant mitjanament racional i raonable i no seré jo qui tingui la supèrbia de voler donar consells.

En aquest punt hauria d’arribar el moment de parlar sobre les conspiradors i els seus sistemes, però comprendreu que el que acabo de dir al final del paràgraf anterior serveix també aquí i que encara –han passat uns segons des que ho he escrit- no em domina la supèrbia. A més, és fa tard.

Deixeu-me acabar aquesta primera part amb una frase d’un exalcalde catalanoparlant de l’Alguer encara viu pronunciada aquesta mateixa nit quan l’entrevistador li preguntava si pensava que Catalunya havia oblidat l’Alguer (o era l’algurès?):
No sé si Catalunya a oblidat l’Alguer (o era l’alguerès) però nosaltres no oblidarem Catalunya (o era el català?).
Doncs això, que cadascú pensi amb els seus oblits i amb els seus records i que faci el que li sembli. I plego que ja m’està sortit l’esperit renaixentista.

La segona part? Un poema. Dubto entre dos, però acabo triant aquest d’un optimista impenitent:

Quin resplendor té el Guadarrama,
quin resplendor carena endalt,
tota la serra està nevada
però és la nit dins un mirall.

Passen els Reis. Què els portarien,
si va un estel al seu davant:
-aquests poblets potser escriuen,
potser els Reis no ho reben pas.

Però el resplendor és a la muntanya,
potser no escriuen i Ells hi van:
Senyors, deixeu a aquestes terres
la comprensió i l’amor que els cal.

Ompliu-los ben bé les galotxes
i reposeu a l’Escorial.
Senyors, beneïu-los aquests sostres:
Que els quedi un xic de voluntat.

Salvat-Papasseit: “L’epifania a Castella”, dins Les conspiracions.

Avui, dimarts i 13.

realitats i fantasies

Sempre m’han interessat les paraules i les imatges, i no tant les persones que les fan o les diuen. Algunes imatges i paraules que m’agraden responen a un estat de gràcia de les persones que després no es corresponen amb la gràcia de la mateixa persona al llarg de tot un dia i ja no parlem d’espais més dilatats de temps. Estic segur que aquesta mateixa sensació la teniu alguns –només alguns- de vosaltres. Ara seria el moment de posar exemples, però que cadascú es busqui els seus. Per compensar, diré que de vegades hi ha persones sense imatges ni paraules a destacar amb les quals un pot passar estones molt agradables i repetir-les indefinidament.

Em sembla que alguna vegada el que escric m’agafa vida pròpia, aliena a la meva intenció, perquè ara no volia parlar d’imatges i paraules en el sentit del paràgraf anterior sinó per reviure una vegada més el vell tema de què és superior: la imatge o la paraula. No cal que hi penseu massa, ja respondre jo per vosaltres: depèn.

Ara bé, davant d’una imatge o d’unes paraules sobre el mateix fet, què ens convenç més, el que veiem o el que ens expliquen? En aquesta disjuntiva m’he trobat en llegir un article de Vilaweb en què les imatges semblen desmentir les paraules o a l’inversa.

Centenars de persones protesten a Barcelona contra l'especulació immobiliària
La manifestació s'ha fet coincidir amb la celebració del Meeting Point

Prop de mig de persones han participat avui al migdia en una manifestació contra l'especulació immobiliària que ha sortit de la plaça Orfila de Barcelona, al barri de Sant Andreu. La protesta l'han convocada diversos moviments socials i grups en defensa del territori coincidint amb la celebració, aquesta setmana, del Barcelona Meeting Point, una de les fires del sector immobiliari més importants d'Europa. Els manifestants consideren que la fira representa l'especulació.

Com quedem: centenars de persones, com diu el titular, o mig de persones, segons el cos de l’article? En les fotos del’article es veuen unes quantes persones, però, no podria ser un muntatge? És clar, el que m’intriga és la manifestació de mig persones (d’acord, el redactat correcte hauria de ser mitja persona). A quin aspecte es refereix l’articulista quan diu mitja persona: al moral o al material?

Direu el que us sembli, però jo trobo molt més interessant i digna d’explicar la manifestació de mitja persona que la de mig miler, sobretot si tenim en compte que de l’especulació immobiliària ja ho sabem tot i ningú amb poder per aturar-la en fa res. I evidentment, mitja persona és molt més noticiable que un grup nombrós; i en el cas de les consignes, fan de molt més bon unificar, no hi ha dessidents. Centenars de manifestacions de mitges persones serien molt més efectives que una sola manifestació en grup, n’estic gairebé segur. Després ja s’unificarà.

Per cert, una bona idea sortir d’una plaça amb un nom que s’adiu tant amb el motiu de la marxa: la plaça Orfila, a la qual Verdaguer va dedicar un poema en què, al final, no falta la al·lusió a l’especulació econòmica, tan arrelada al país.

N'hi ha un argenter
a l'Argenteria:
de tant filar or
li diuen Orfila.
Lo fila tan prim
que tot just s'obira;
n'apar un cabell
del front d'una nina.
Lo filador d'or
diu que en té una filla;
que és un pom de flors
no cal que us ho diga:
fila l'or com ell
i la plata fina,
retalla brillants
i perles enfila.
Qui s'hi casarà
pot plantar botiga;
no es casa ella, no,
que es fa caputxina
lo primer dijous
de Pasqua Florida.

Quan vora l'altar
son cabell deslliga,
n'apar un riu d'or
que surt d'una riba
o un camp de forment
que la falç inclina.
Son pare que es perd
recull les espigues,
i trist i solet
torna a la botiga
la garba de rulls
que al matí n'eixia.

N'hi ha un argenter
a l'Argenteria;
de tant filar or
li diuen Orfila.
Mes ai!, pel veïnat
no falta qui diga
que ven per fils d'or
cabells de sa filla.

les filles de l'escriptor

Del juny al novembre de 1921, van aparèixer a la revista infantil “La Mainada” una sèrie de proses de Salvat-Papasseit amb el títol d’”Els nens de la meva escala”. Encara que en aquestes breus narracions apareixien alguns altres infants, la protagonista era la Salometa, la filla de l’escriptor, que en aquell moment tenia poc més de dos anys. Els textos de Salvat són curts, directes, detallistes, deliciosos. L’escriptor recrea diversos moments de la vida de la seva filla, dels altres nens i d’aquells qui hi tenien un contacte més proper, sense gens de retòrica i amb aquella admiració o sorpresa que els adults senten per les ocurrències dels petits, que en el cas dels pares sovint es converteix en una exageració que els fa pensar que els seus fills tenen unes qualitats i una precocitat que supera la dels altres nens. I en alguns casos deu ser veritat.

Quan les proses de Salvat a “la Mainada” van acabar-se, va continuar la secció en una altra ploma, però sembla que no va tenir gaire èxit, ja que va deixar de publicar-se el mateix 1921. No sé si els lectors de la revista sabien el motiu pel qual, de manera tan sobtada, no van poder llegir més aquelles anècdotes que segurament els agradaven tant. Nosaltres sí que sabem la causa: Salvat va anar a Cercedilla per tal de seguir un tractament que li millorés la seva salut. Des de Cercedilla –on va escriure Les conspiracions- anava enviant de tant en tant postals a la Salometa. Més tard, des de Les Escaldes, la seva filla Núria (nascuda el 20 de gener de 1922) també rebria alguna postal. L’escriptor estava greument malalt, però es mantenia esperançat. Era l’època de La gesta dels estels i de La rosa als llavis.

Salvat-Papasseit va morir el 7 d’agost de 1924. Què se’n va fer de les seves filles? A què es van dedicar? Queden descendents directes de Salvat? Sobretot la Salometa, la nena entremaliada i vital que enamorava el pare i els lectors que llegien les seves aventures, on va anar a parar? Quina vida va tenir? Es va casar? Va escriure, també?

La Salometa, immortalitzada pel seu pare, va viure fins als 26 anys. Va morir de tuberculosi, com el seu pare, al Sanatori de Terrassa l’any 1945, al principi de la inacabable postguerra de fam i misèria per a la majoria dels vençuts i per a alguns dels vencedors. Jo no en sé res més. La petita Núria va morir poc després dels dos anys, el febrer de 1924, sis mesos abans que el seu pare. D’en Salvat, no en queden descendents directes.

Fi de la història.

espai publicitari

Avui cedeixo el meu post al bloc transformacions, que acaba de concretar les bases del joc, concurs sense competitivitat amb premi sense recompensa econòmica, o com se li vulgui dir (sembla que no s’aclareixen gaire). M’assegura que ja té transformacions a punt per començar a omplir el bloc i que hi ha transformadors que es barallen perquè volen ser els primers a col·laborar, però no me’n refio gaire. En fi, no importa, ja sabeu que als amics s’han de fer costat en qualsevol circumstància, i jo no em puc negar a fer la publicitat que em demana. Que li feu o no una visita és cosa vostra.

(Perdona que no sigui més entusiasta, però fins que no vegi que la cosa comença a rutllar... Que demani que t’enllacin els blocaires? Va, va, que ara tinc una mica de feina... D'acord, incloc la imatge.)

a mitjanit

Avui ha estat un dia llarg, cansat, però de cansament satisfactori, estimulant. He fet una pausa llarga per dinar i he arribat a casa a quarts de 9 de la nit. A mig matí he comprat el diari a la cantonada del carrer de dalt de casa i el pa al Bonpreu. El bar Gredos fa dies que ha tret les taules que tenia al carrer i ja no veig el fill d’en Sagarra. De vegades he tingut temptacions d’aturar-me un moment per dir-li que llegeixo els seus articles del diumenge o comentar-li, quan va escriure la reivindicació de Villalonga, la meva adhesió a l’homenatge, no tant pel propi Villalonga com per la mesquinesa del diari que el va ignorar. És possible que no parli mai amb en Sagarra, que continuem sent dos desconeguts que es creuen sovint per aquest Eixample -perífèric el meu, mig Gràcia mig Sagrada Família- que alguns creuen fred i distant, reiteratiu, i que a mi també m’ho sembla en alguns moments, però on jo he viscut la major part de la meva vida al meu gust.

A la nit, entrevisten el fill de Sagarra a L’hora del lector. Parlen sobretot de Vida privada. Sí, comparteixo part del que diuen, però jo prefereixo les Memòries, i no crec que sigui només per deformació professional. Les Memòries em semblen sensacionals, indiscutibles. Agafo una edició popular que té molts fulls doblegats assenyalant algun passatge que per alguna raó volia remarcar. Trio una d’aquestes pàgines, encara que no crec –ho dubto- que volgués retornar a aquest fragment concret, però no importa, ara el trobo adequat al meu moment:

Ell havia escrit aquell Somni d’Isabel que avui no és que em resulti una obra definitiva, però que aleshores jo repetia de nits, quan em deixaven sol a la cambra i la por em privava de dormir. Recordo d’una manera precisa que quan jo em deia aquells dos versos: “Ella es posa les mans als polsos – com un àngel mig rient”, d’una manera que encara avui em fa tremolar, d’una manera al marge de tota posterior ironia i de tota documentada malícia, jo sentia positivament, la presència d’alguna cosa tèbia i alada, d’una realitat imponderable, teixint al voltant meu com una teranyina de fils platejats, que m’abrigava del fred de la por i em produïa la profunda inconsciència del repòs absolut.

Josep Maria de Sagarra. Memòries.

inanitats (V)

En Litus i, abans, la bitxo em porten llums i olors del Delta.

















Entre les canyes,
s’ajeuen dues barques
fan migdiada























A la Marquesa,
libèl·lula vermella
porta la posta

riuada de blocs (compte amb les inundacions!)

Em repeteixo i confirmo que intentar generalitzar sobre els blocs és possible en la mateixa mesura que ho podem fer sobre el món que ens envolta. Si fa uns anys es podia tenir la pretensió de dir sobre els blocs que un els coneixia pràcticament tots, ara això ja és impossible, i parlo només dels escrits en català.

Fins i tot comença a ser difícil arribar a conèixer els blocs que tracten un camp temàtic determinat; per exemple, els que d’una manera o una altra parlen d’ensenyament o educació. En aquest camp, sembla que la cosa s’ha complicat moltíssim a partir d’aquesta proposta d’ara fa dues setmanes:

XTECBlocs és el nou servei que ofereix el Departament d’Educació per facilitar l’edició de materials didàctics en línia en un entorn àgil i segur, alhora.
Tot el professorat amb identificador de la XTEC i l’alumnat amb identificador de l’edu365 en pot fer ús sense cap altra limitació que el respecte a la legalitat vigent i a la finalitat pedagògica a què els blocs han de servir. No s’hi val fer-hi blocs personals! Vigileu amb les dades que hi difoneu i vetlleu per tenir-ne els corresponents permisos!
De fet, ara el vostre principal repte ha de ser: “Què puc fer amb un bloc que millori el procés d’ensenyament i aprenentatge que condueixo?” Si necessiteu exemples d’usos didàctics del blocs, us recomanem que feu un tomb per educastur blog.

Quants blocs nous han aparegut? No ho sé i mentiria si digués que m’interessa gaire saber-ho, però us dono una xifra. Des del moment en què he entrat aquest matí a la pàgina on hi havia l llistat de novetats, a les 10 aproximadament, fins a les 8 d’aquesta tarda s’han creat al voltant de 100 blocs. Una barbaritat. Si segueix aquest ritme l’XTEC corre el perill de bloquejar-se. Ja es veurà. He entrat en alguns i majoritàriament hi ha el mateix post: Benvingut/da a XTECBlocs. Aquest és el teu primer article. Edita’l o esborra’l i comença a fer ús del bloc!

Tindran continuitat aquests blocs? La majoria dels que subsisteixin, els llegirà algú més a part del col·lectiu de la pròpia escola? Malgrat que poden ser llegits des de qualsevol part del planeta, em temo que la seva difusió serà la mateixa que la d’una revista feta per aficionats d’un col·legi o per un grup d’amics. O potser no tant. El primer que n’enllaci algun que m’ho faci saber.

P. S. En el moment de penjar aquest post, llegeixo que hi ha 2270 blocs en aquest servei de l'XTEC.

Aprofito per recordar que a la tertúlia parlen d'educació. Si hi voleu participar...

remodelacions

Ja us heu fixat que des de fa uns quants dies tinc renovat l’aspecte extern del bloc. He passat de certa austeritat a una exuberància potser no tropical, però prou evident. Feia temps que em mirava les noves prestacions de blogger, molt més funcionals, però em feia por que amb el canvi se’m perdessin alguns posts, com havia sentit dir en algun lloc. Al final vaig pensar que jo ja m’havia llegit les meves anotacions i que segurament no ho tornaria a fer; em sabia greu també per alguns comentaris: aquestes complicitats que ajuden a donar vida al que escrius. Bé, m’hi vaig posar i tot va funcionar més o menys bé, excepte els comptadors de visites i alguna altra cosa que he hagut d’afegir posteriorment.


De vegades va bé canviar els mobles de lloc, pintar les parets, afegir algun objecte. Entre els objectes nous, hi ha l’enquesta que no tenia cap altre objectiu més que el de veure si funcionava i les ganes de participar de la gent. Ara acabo d’afegir un calendari, d’aquells que podríem anomenar de bloc, que tampoc no serveix de gaire res però que fa joc amb la resta. Part del material de la dreta és piratejat a partir del botó dret del ratolí: s’entra en un bloc i es tria “visualitza el codi font”, es copia el que interessa i s’afegeix a la plantilla després d'algun petit canvi; bé ja ho deveu saber.



Sobre l’enquesta, he de manifestar que els guanyadors són els qui van votar L’Odissea. La imatge, pertany a una escultura que es troba al passeig marítim de l’Ampolla i em va sorprendre positivament veure que es dedicava a la lectura o, si voleu, a l’aventura, que tot és el mateix. L’Ampolla ha prosperat molt darrerament, al menys externament. El seu passeig, llarguíssim, vorejant la mar, és molt agradable i encara ho serà més quan s’acabin els darrers detalls. Al mateix temps, però hi ha aspectes urbanístic que clamen al cel i que, si no m’equivoco, tindran continuïtat (els clams i l'urbanisme). A curt termini no hi ha res a fer: és el progrés, el moviment que crea riquesa en moltes o poques butxaques, la planificació per al futur més immediat i la manca d’interès en el futur més llunyà. N’hi ha que encara ho fan pitjor, em dirien alguns planificadors. Segur, només cal llegir els diaris.

del perill de les anàlisis tardorals innecessàries

La meva aficció a fixar-me en la llengua escrita –no tant en la parlada, que exigeix excessiva rapidesa mental- i la meva incapacitat d’anar molt més enllà de la literalitat dels missatges em produeix sovint alguns plaers, però també és l’origen de situacions que després, pensant fredament, trobo que em podria haver evitat, no només perquè no m’han servit de res, sinó que fins i tot m’han perjudicat. Us poso un exemple perquè us feu càrrec del que us vull dir.















Ja heu vist la foto amb els bolets i la nota. Molt bé, qualsevol altre, sobretot tenint en compte que els rovellons eren fora de la vista dels dependents de la verduleria, hagués fet el que li hauria dictat la seva consciència en aquell moment, jo no, jo em vaig haver d’entretenir intentant esbrinar què volia dir la nota exactament.

En primer lloc, es sabut que un dels elements bàsics de l’oració és el predicat, sobretot el verb que en fa de nucli. Després es mira el funcionament dels altres elements: els complements del verb i els subjecte, si n’hi ha. Nucli del predicat: poden escollir; subjecte: els bolets. Em crida l’atenció la perífrasi; el verb poder més un infinitiu transmet una idea de possibilitat. En aquest cas, si afegim la negació, sembla que el missatge nega la possibilitat de triar els bolets. No ho veig clar, perquè és evident que es poden triar, com ho demostra el fet que compradors que han arribat més tard que jo ho estan fent, i es fixen sobretot en els que semblen en més bon estat i són més petits. Mentre dono voltes a l’oració, vaig agafant trompetes de la mort i rossinyols, que no tenen cap cartell amb insinuacions sobre la tria, potser perquè són més uniformes. Torno als rovellons (són rovellons?). És possible que l’aclariment de la intenció de l’autor de la nota siguin les dues línies finals: un de gran, un de petit (la coma és meva). Aquesta sembla una oració imperativa amb verb sobreentès; vindria a significar una cosa així com: trieu-ne successivament un de gran i un de petit. Penso que la voluntat de l’emissor hagués quedat més clara si en lloc de la perífrasi de possibilitat anterior hagués fet servir una perífrasi d’obligació amb el verb caldre o haver de, és a dir, tenint en compte tota la nota: No heu d’escollir els bolets. Agafeu-ne igual quantitat de grans que de petits. Entenc que una nota com aquesta hagués quedat poc adequada delque s’espera del tipus de botiga i possiblement per aquesta raó l’ha evitada l’amo de la verduleria, tot i ser conscient de l’ambigüitat que el seu escrit podria produir en determinats clients. És clar que aquí no s’acabava la cosa, quedava un dubte per resoldre. Fins a quina mida es podia considerar que un bolet era gran o entrava en el grup dels petits? Els quantitatius gran i petit no són gaire precisos tractant-se d’un producte que presentava una heterogeneïtat considerable. Entre els grans i els petits es podia parlar dels mitjans?

Encara m’hagués entretingut més en les meves consideracions (es tracta d’una oració passiva que es pot convertir en impersonal si es fan desaparèixer els bolets? Fins quin punt la construcció afecta l’acció resultant? ...) si no m’hagués adonat que mentrestant jo intentava esbrinar el veritable significat de l’anotació (per altra banda claríssim en el doble subratllat, veritable síntesi) , els altres compradors s’afanyaven a omplir bosses de plàstic i jo corria el perill de triomfar en l’aspecte gramatical, però de fracassar en el gastronòmic per falta de gènere. Així que vaig pensar una vegada més que la llengua és una cosa viva i extraordinàriament dinàmica i d’interpretacions variades segons els factors que cadascú considera més importants i que en aquell moment s’imposava tenir en compte el context situacional i el referent més que els altres factors comunicatius. En resum, que a la caixa vaig pagar vora mig quilo de rovellons més aviat grans i en condicions discutibles. Quin remei!

textos

Segur que no us fa res que per segona vegada em serveixi del bloc habitual per portar-vos al bloc nou. No ho faré més de manera exclusiva.

Acabo de penjar els textos que m’ha semblat que podrien servir de base per a les vostres provatures estilístiques. Us adverteixo que necessitem com a mínim 100 exercicis, així que ja podeu espavilar-vos. Si no voleu haver de pencar massa fent variacions diverses fins arribar a la xifra proposada, ja podeu començar a fer publicitat (em desconec a mi mateix amb aquestes exigències) entre amics i coneguts.

Heus aquí el principi dels quatre textos proposats. A transformacions els trobareu complets i també uns quants detalls més:


Al setè dia del pas del tren, la ciutat havia tremolat com un flam i l’edifici s’havia convertit en una crema catalana amb grumolls a penes perceptibles...

-És freda? –preguntà Miquelet, amb una veu mandrosa.
-És tèbia...! –digué Montserrat, aspirant amb tot el cos la frescor deliciosa...

Caminaven a poc a poc. El més alt era un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells...

Vaig sortir de casa a mig matí. Pel carril bici circulaven vint-i tres turistes poc acostumats a l’exercici...

transformacions

En una modesta proposta em servia dels Exercicis d’estil de Queneau per fer una rocambolesca proposició municipal. Ho recordeu? El comentari al post de l’amic Sani Girona m’ha estimulat a fer-vos una invitació segurament massa ambiciosa i que es contradiu amb la meva misantropia i amb la meva incapacitat organitzadora. Començo amb les paraules d’en Sani i en parlem després:

Posats a fer, jo proposo imaginar també un altre text de base ... sobre el qual aplicar la idea de les variacions, que ben bé podrien anar més enllà de les 99.

Versions noves...a l'estil Montilla, a l'estil de l'ESO, à la Sarkozy, a la Jiménez Losantos, a la Benedictus XVI, a la Aquí hay tomate , a la Justo Molinero, a la novoparla orwelliana, ...

Donant el text de Queneau per massa vist, caldria imaginar personatges nous en una situació diferent que es relacionen per un motiu diferent...

Un vianant que s'enfronta amb un ciclista del bicing en algun lloc de la Diagonal,

...

Soferts conductors atrapats a algun punt negre d'alguna ronda de Barcelona... interactivant amb algun altre congènere víctima també de la mateixa situació...Màrtirs usuaris de Renfe esperant en alguna andana de Passeig de Gràcia o de Sants esperant en va l'arribada d'un tren mentre reben les explicacions incomprensibles i decebedores d’algun responsable de l'estació ... Turistes japonesos fent les darreres fotos a la Sagrada Família abans de l'ensorrament provocat per l'AVE que el guia turístic els anuncia per la setmana que ve...

Bé la llista possible fóra infinita ...

Vaig pensar: i per què no? Perquè no divertir-se participant a través de les paraules en una mena de bolero de Ravel o de fugues de Bach. Perquè no invitar els blocaires –i no- a escriure per escriure, a mostrar el seu virtuosisme en variacions sobre un mateix tema. O potser alguns prefereixen no distreure’s en l’art per l’art i trien una variació immisericorde amb la societat actual... O d’altres fan les dues coses. O un tercer inventa un text sorprenentment nou.

No tinc les coses clares: des de l’interès de la proposta al seu resultat final passant per les dificultats tècniques i la concreció de la feina. Us plantejo inicialment uns quants dubtes a resoldre.

1. Quin podria ser el text base? Un de característiques semblants al de Queneau, poc compromès? O, com proposa en Sani, un text amb un contingut més proper a la realitat política i social que ens envolta? Un fragment d’algun escriptor? ...? Aquest seria el primer aspecte a resoldre. En tots els casos hi ha avantatges i inconvenients.

2. Quin tipus de variacions? En la línia de les que proposa Sani o totalment obertes? Per exemple, també la paròdia o l’autoparòdia de l’estil de blocaires determinats: a l’estil de saragatona...(no cal que ara sigui exhaustiu en el repàs dels blocs). I totes les variacions que se’ns puguin ocórrer, agrupades o no.

3. Un mateix participant podria intervenir amb més d’una variació? Evidentment, no en tinc cap dubte.

4. Caldria que el màxim nombre de blocaires, fins i tot aquells que no deixen anar paraules fora del seu bloc normalment, es decidissin a participar, simplement com un exercici d’estil, per mostrar la seva capacitat d’anar més o menys enllà del que s’exigeixen normalment (o menys i igual). No, no penso amb ningú concret –us enganyo, evidentment-, però alguns dels qui només parlen en el bloc de la política del seu partit també hi serien benvinguts i bentrobats. O els acostumats a parlar només de cinema, o de cuina o de matemàtiques. O els que parlen de massa temes. Si es tenen a mà cal veure les possibilitats que ofereixen els exercicis de Queneau, però no és imprescindible.

En resum, que jo ja m’he divertit una estona, encara que no sé si m’he explicat prou i prou bé. I que depèn de vosaltres que la meva proposta inicial tiri endavant, fins i tot de tal manera que ni jo mateix la reconegui. Massa feina? Va, sigueu valents, no cal que us convertiu en herois o màrtirs. Sigueu també anònims si així ho preferiu, encara que em sembla que en aquestes coses ningú no vol ser anònim a no ser que... Sí, tu també... i l'estanquera felliniana del xamfrà a qui mai t'has atrevit a dir res i més endvant explicaràs la mecànica del joc... o el mecànic que et té el cor robat, però...

Com que costa molt poc de fer, fins i tot em permeto obrir un bloc nou totalment modificable amb aquest primer post que potser serà el darrer. Suggeriments en tots els punts anteriors, matisos, ampliacions, aquí o allà: la meva esmentada incapacitat organitzativa no em permet suggerir una tria sense vosaltres. Millor allà, a transformacions, amb enquesta inclosa? Doncs que no se'n parli més, inhabilito els comentaris d’aquest post.

halloween (quina por!)

Llegeixo a la secció Cartas de los lectores de “la Vanguardia” un article que m’ha semblat força interessant de copiar aquí perquè no se m’acudia res original al·lusiu a les celebracions d’aquests dies. Com que no puc aconseguir l’enllaç amb la carta del diari, la copio de l’espai de la FACAO (Federació d’Associacións Culturáls del Baix Aragó –no us queixareu per manca d’accénts-), on fou publicada el dia 24. No cal que afegeixi cap comentari. Bé, potser únicament que al meu poble de naixement parlen calero, una llengua amb una fonètica tan característica que qualsevol lingüista aficionat d’arreu del món és capaç de localitzar qualsevol dels seus parlants a la primera frase. Ah, i també, amant de les llengües com sóc, m’hagués agradat veure la llengua escrita en xapurriau. Au!


LAS LENGUAS COMO ARMA POLÍTICA

Como es sabido, poco después de que ERC saliese a la palestra política, Carod Rovira pregonó, sin reparos, un ambicioso proyecto que consistía en lo siguiente: Contabilizar como catalán las lenguas diversas que se hablan en el antiguo reino de Valencia, en Baleares y en la parte oriental de Aragón. Una vez logrado esto y “disponer” de diez millones de catalanoparlantes, reivindicar el “derecho” a disponer de una “eurorregión” en la Unión Europea y anexionar a Cataluña las regiones indicadas, amén del Rosellón francés.

Este ambicioso -y a todas luces anticonstitucional plan- parece estar actualmente en “hibernación”, pero no el maquiavélico objetivo de transformar en catalán las lenguas que se hablan, desde hace cientos de años, en la parte oriental de Aragón, mediante su fagocitación y transformación. Para este espurio objetivo, la Generalitat de Catalunya está dedicando cuantiosos recursos que se invierten en libros infantiles que regalan a los niños de nuestra zona oriental -con ocasión de lo que denominan correllenguas-; la creación de Casals Jaume I (centros de proselitismo del catalán) y otros actos y jornadas con el mismo objetivo. En las zonas orientales de las provincias de Teruel, Zaragoza y Huesca -en unos cincuenta municipios, más o menos próximos a las lindes de Castellón y Tarragona- se hablan unas lenguas, parecidas al valenciano y menos parecidas al catalán, que han sido denominadas durante siglos como “chapurriau”, pero que no son catalán. Esta denominación popular constituye precisamente un hecho diferencial, o diferenciador, que los aragoneses de estas zonas utilizamos para reafirmar que no hablamos catalán, e incluso tiene un cierto tinte de orgullo personal.

En una encuesta realizada por la Universidad de Zaragoza en 1995 en las zonas bilingües de Aragón, un 90% de los encuestados se manifestaron en el sentido de que no hablaban catalán sino “chapurriau”, es decir, una lengua autóctona y ancestral aprendida de nuestros padres y abuelos, que quizás no sea muy académica y tenga escasa literatura publicada, pero es nuestra entrañable lengua materna.

Raúl Vallés LabandaPresidente de FACAO*
(*) Federación de Asociaciones Culturales de Aragón Oriental.

destemptament

De tant en tant hi ha minuts, hores, matins, migdies, tardes, crepuscles, nits, dies, que se’m fan interminables, en què l’objectivitat del rellotge pertany a un altre món. En canvi, em costa recordar mesos, estacions i, sobretot, anys, que no m’hagin passat sense adornar-me’n. Podria dir que aquest fenomen es relaciona amb la meva memòria immediata, però em temo que mentiria.

De tant en tant hi ha minuts, hores, matins, migdies, tardes, crepuscles, nits, dies, que em passen com un buf, que, inútilment, intento allargar. Els mesos, les estacions, els anys, com sempre. De les setmanes, no sabria què dir.


Entremig, la resta.

miscelània de repressions

Com que tinc tendència a reproduir fragments de llibres –sempre amb finalitat pedagògica o publicitària, que quedi clar- no em miro gaire una de les primeres pàgines senars en què se’ns amenaça amb penes terribles per inconcretes si ens atrevim copiar qualsevol detall de l’obra a través de mitjans previstos o encara desconeguts. Només de tant en tant consulto el títol original, l’any de publicació, el nom dels traductors... Abans d’ahir vaig fer una consulta a l’esmentada pàgina i em vaig trobar aquest detall que em va sorprendre, però que no deu ser inhabitual:

Prohibida la venta en los paises de América Latina.

El primer pensament va ser que per alguna raó els editors (Marbot Ediciones) consideraven que els llatinioamericans no estaven preparats per a la lectura del llibre, que més valia que no arribés a les seves mans de forma legal. Al cap d’una estona -sóc lent- vaig deduir que no, que ja el podien llegir, però no en aquesta edició o que, en tot cas, el podien venir a comprar a Espanya o en territoris americans no llatins, però la cosa, en calent, no deixava d’impressionar.


Un altre cas de discriminació que no té res a veure amb l’anterior és el relacionat amb la Constitució espanyola. Els qui tenen la paella pel mànec o aspiren a tenir-la van amb peus de plom o són totalment contraris a l’hora de tocar els seus articles. La veritat, no ho entenc. La Constitució es va escriure i va ser aprovada en un moment en què condicionants diversos impedien una llibertat que ara es comença a tenir, però, sobretot, l’argument definitiu és que la Constitució va néixer sense mare. No és retòric quan es parla dels pares de la Constitució, perquè en el seu redactat no va intervenir cap dona. Em resulta inconcebible que en el moment apropiat ningú no hagi alçat la veu al cel per demanar una recreació dels textos. Tothom sap que una filla (o un fill) pot néixer sense intervenció masculina (la Bíblia ens en parla), però el paper de la mare és fonamental, al menys fins al moment. Una Constitució nascuda en aquelles circumstàncies i mancances no pot ser normal. De manera que jo m’atreveixo a proposar no només la modificació d’alguns articles, sinó un renaixement com cal en què, com a mínim, la intervenció de les dones sigui la mateixa que la dels homes. I ja manifesto per avançat que qualsevol excusa la trobaré pel cap baix perversa. Espero que la meva argumentació l’aprofiti algun partit quan li faci falta i jutges i assimilats. De res!



P. S. Fa uns dies vaig rebre un comentari del Quartet Brossa. Aquí us el deixo. Val la pena anar-hi:

Som del Quartet Brossa i agraïm molt els comentaris, ens omplen d'il·lusió.Tornarem a fer Músiques de l'Holocaust el proper 2 de novembre a les 7 de la tarda a l'Auditori del Nou Conservatori de Manresa, dins de la Fira d'Arrel Tradicional de Manresa.Si voleu més info: quartetbrossa@yahoo.es

Fa menys dies, el Pau Xuriguera, fill d’en Joan Baptista, em va deixar un altre comentari en què deia que s’acaba d’obrir el web dedicat al seu pare. Encara calentet i en construcció, li podeu fer una mirada i resseguir els actes.

Que ja m'ho deixava: la tertúlia torna a cavalcar, o al menys a muntar a cavall.

els misteris de l'escriptura

Fullejo la Història de l’escriptura (Louis-Jean Calvet, Paidos, 2007) en edició de butxaca. Sempre m’ha intrigat l'origen de les escriptures: el fet que en un moment determinat de la història d’una llengua hi devia haver algú que va decidir que les paraules se les emportava el vent i que calia fixar-les a través d’algun signe. Em pregunto com devia ser el procés: una persona sola, un grup social...? Els casos devien ser diversos. Després els signes es van anar estenen per amplíssims territoris a través dels instruments d’alguns pocs fins arribar a la vulgarització actual que ja mostra signes d’involució. Tot plegat em sembla un món apassionant i complexíssim.

En el llibre no trobo cap al·lusió al basc. Evidentment aquesta llengua antiquíssima, d’origen i classificació incerta, fa servir l’alfabet llatí, molt posterior a l’origen del poble basc i de la seva parla. Em pregunto si els bascos no tenien una forma pròpia de representar les seves paraules, si durant centenars d’anys, abans de l’arribada dels romans o de la seva influència al territori, l’única comunicació que intercanviaven era oral. No m’ho puc creure. Sigui com sigui, em sembla que és una llàstima que l’any 1968, quan es va començar l’oficialització en la síntesi del batua, no s’inventessin una escriptura pròpia, tan inclassificable com la pròpia llengua. Jo hagués optat per una cosa semblant a l’escriptura jeroglífica egípcia o la maia - amb aquells dibuixos de vegades terribles- que haguessin facilitat força l’aprenentatge entre els nens, molt més disposats, com se sap, a aprendre iconografies que les avorrides línies sense sentit del nostre alfabet tradicional. És clar que als bascos sovint no els interessen les coses fàcils i pocs serioses com els dibuixets.

heroi o màrtir?

En un moment determinat de la meva vida se’m va plantejar una pregunta definitiva, la tria entre una d’aquestes opcions:

HEROI O MÀRTIR?

M’explicaré per deixar clar que la tria tampoc tenia tanta transcendència. Era simplement una qüestió de temps. Jo m’havia de plantejar si volia passar-me a l’exèrcit una temporada llarga o una de no tant. La segona opció significava haver de reeixir en unes proves físiques, que una vegada superades et portaven a les d’aptituds morals i de políticament correcte. Es tractava d’un test senzill i previsible, però en la pregunta anterior vaig dubtar. Què s’esperava de mi: que fos un semidéu, una persona que es distingeix pel seu alt coratge, per la seva fortitud en el sofriment o una persona que pateix, fins i tot la mort, per ésser fidel a una causa?

Ben mirat, al menys en les primeres accepcions del diccionari (1), un màrtir no deixa de ser un heroi, si més no pels defensors de la mateixa causa; mentre que un heroi no necessàriament és un màrtir. És clar que a l’heroi no li cal morir perquè en parlin bé els seus partidaris i l’invitin a copes en el cafè del poble, mentre que la segona opció la tenen difícil els màrtirs en el paradís llunyà on van a parar (excepte els màrtirs de l’islam, sempre que siguin begudes no alcohòliques). Hi havia un altre motiu que em feia decidir per l’heroi, i és que és una paraula amb un femení diferenciat: heroi –heroïna. Màrtir, en canvi, només era masculí. Aquest va ser l’argument que em va fer decidir per la primera opció. Jo, conscient de la superioritat femenina, sempre he cregut que els masculins es formen a partir dels femenins, que als mots masculins se’ls ha tret la a pròpia del femení, el masculí sempre és una mica menys. En fi, tot plegat em va anar bé i em vaig passar a l’exèrcit una temporada més curta que alguns dels meus companys. És veritat que durant la meva estada ningú no em va demanar que fos heroi o màrtir i que en cas de fer-ho hagués sortit corrents, però això ara no té cap importància.

Més tard he sabut que el primer creador de la llengua literària catalana va utilitzar en diverses ocasions la paraula màrtira: “Déus donà devoció a santa Catherina, sancta Eulàlia, santa Margarita e a les altres màrtires...” (Blanquerna) Potser per aquest femení Llull encara és beat i uns centenars d’homes –alguna dona també?- seran demà (o és avui? Amb això del canvi d’hora no ho tinc gaire clar) proclamats sants.

En fi, no vull martiritzar-vos més, que és diumenge i teniu altres coses més importants a pensar que en exèrcits i esglésies, estaments molt semblants i respectables, però poc desitjables, en la meva opinió.



(1)
heroi: 1 m. i f. [LC] [AN] Semidéu, semideessa. 2 1 m. i f. [LC] [CO] Persona que es distingeix pel seu alt coratge, per la seva fortitud en el sofriment. Els herois de la guerra. 2 2 m. i f. [LC] [CO] [FLL] Personatge principal d’una llegenda, d’una narració, etc. Els herois de la faula. L’heroïna d’una novel·la. 2 3 m. i f. [LC] [CO] Persona prominent d’un acte, d’un esdeveniment, etc. Ha estat l’heroi de la festa.

màrtir: 1 m. i f. [LC] [RE] Persona que pateix turments o la mort per no renegar la fe en Jesucrist. Els màrtirs del cristianisme. 1 2 m. i f. [LC] Persona que pateix per restar fidel a una causa. 1 3 m. i f. [LC] Persona que pateix un suplici immerescut. 2 m. i f. [LC] Persona que algú o alguna cosa turmenta. És el màrtir dels seus fills. Sempre serà una màrtir de la seva ambició.

memòria de la desmemòria

El funcionament de la ment (parlo de la meva) em resulta ben misteriós. No sé si us passa a vosaltres, però de vegades recordo fets de temps antics que segurament no tenen cap importància i, en canvi, he oblidat aquells que se suposa que devien ser més transcendents, més importants en el meu procés de formació intel·lectual, que no de la sensorial, que crec que recordo prou bé. És veritat que sóc genèticament desmemoriat i que tampoc no he exercitat mai especialment aquesta característica que se suposa que té el meu cervell i que ens diferència dels animals inferiors, però de vegades em neguiteja el fet de recordar només alguna anècdota sense importància de la meva relació amb gent amb qui he passat algunes hores, fins i tot dies.

He pensat en diverses ocasions en el que acabo de dir, però la penúltima (era la penúltima?) Hora del lector i la lectura d’un post de la Gemma em recorden dos casos concrets relacionats amb la meva època d’estudiant a la universitat.

L’altra nit a penes vaig reconèixer el professor Jordi Llovet. Han passat molts anys. No em feu dir quants i si realment es tractava del mateix Jordi Llovet. Era l’època en què de catedràtic de literatura catalana a la Central hi havia el malaguanyat doctor Antoni Comas. Sembla que Jordi Llovet acabava d’arribar d’Alemanya i impartia un curset amb no sé quin nom, potser es deia simplement Crítica Literària i devia ser l’alternativa a la matèria del mateix nom que impartia en castellà Antoni Vilanova. En fi, no ho sé. El cert és que el professor ens parlava d’una novel·la amb gran entusiasme, potser per convenciment, potser perquè l’entusiame forma part del seu caràcter o tal vegada perquè sabia que els bons professors sempre han de mostrar-se entusiates i convençuts a l’hora de tractar amb els alumnes. Se m’oblidava: la novel·la era Josafat, de Prudenci Bertrana. No recordo absolutament res de la valoració de la novel·la, de la metodologia que seguia... Res de res. Tinc, però, del tot present, que davant de la nostra ignorància interpretativa que girava a l'entorn de la linealitat de la història i no gaire més, el professor ens repetia, perquè se’ns gravés indefinidament, la simbologia fàlica del campanar de la catedral de Girona. Dono fe des d’aquí que ho va aconseguir. Després he tornat a llegir Josafat alguna altra vegada i per sempre més m’he mirat els campanars –i les campanes- de les esglésies d’una altra manera, sobretot els acabats en punxa.

La Gemma ens explica en el seu post la dificultat per mantenir-se desperta en una de les classes a què assisteix. Ella té una excusa prou convincent, però no sé si jo tinc justificació. En el meu cas, el professor era un dels homes més bondadosos (se’m permet aquest adjectiu en els temps que corren? En podria fer servir d’altres) i més dedicats que he conegut: Miquel Coll i Alentorn . A les seves classes érem 10 o 12 i seiem tots en una primera fila de cadires d’aquelles amb braç a la dreta –potser també a l’esquerra-. Ens parlava de les Cròniques Populars, és a dir, de les de Jaume I, Desclot, Muntaner i Pere el Cerimoniós. La seva veu anava resseguint personatges, fets, itineraris... I jo, just al seu davant, ni més a la dreta ni més a l’esquerra, com qui escolta la veu d’un avi sempre benèvol i somrient que t’acompanya sense retrets i t’explica un conte meravellós, em vaig acabar adormint. Potser només un cop de cap; i un despertar amb aquella mirada càlida, somrient enfront, sense retrets, que de tant en tant torno a recordar amb recança per la persona i pel temps. Sí, després he repassat les Cròniques i les recordo una mica, però sempre m’ha semblat que tenia un deute amb el doctor Coll i Alentorn.

Plou intensament.

tots els colors dels blocs

No hi ha respostes que puguin ser alhora precises i satisfactòries en el moment actual a TOTES les preguntes que es puguin fer sobre els blocs. Qualsevol individu que avui pretengui fer un estudi total sobre el tema es trobarà amb un camp tan ampli que o bé morirà en l’intent o bé haurà d’autolimitar-se i cenyir-se a determinats aspectes temàtics, de llengua ... o de la tipologia que se li acudeixi per intentar desenvolupar una hipòtesi prèvia o sobre la marxa. Intentar abastar tot el que fa referència als blocs pot ser tan llarg i més decebedor que escriure una història crítica de la literatura universal des de totes les perspectives possibles; a la fi, per bé que vaga, tenim una certa idea del concepte literatura, mentre que el concepte bloc i les seves variants –a banda de poder llegir-se a través d’Internet i tenir una certa estructura, i encara- depèn en bona part de qui prengui la decisió de definir-lo. Podem dir que només pel fet de presentar una estructura més o menys estàndard determinat espai ja és un bloc? El que compta és la intenció del seu autor o autors? ...?

Però que no sigui dit que jo m’abstinc de respondre preguntes. A continuació teniu una classificació provisional:

Blocs i blogs, blogs i fotoblogs, blocs de dia i blocs de nit, blocs d’entitats i blocs de particulars, blocs literaris i blocs sobre literatura, blocs amb imatges i blocs orfes d’il·lustracions, blocs amb comentaris i d’altres sense, blocs personals i blocs impersonals, blocs originals i blocs plagis, blocs intensos i blocs desapassionats, blocs d’un sol post i blocs interminables, blocs amb posts intermitents i blocs de post diari, blocs sobre política i blocs polítics, blocs de cuina i blocs on és possible morir d’inanició, blocs poètics i blocs prosaics, blocs embafadors i blocs exquisits, blocs emocionals i blocs racionals, blocs previsibles i blocs imprevisibles, blocs grocs, vermells, negres i multicolors, blocaires multibloc i blocaires d’un sol bloc, blocs ciutadans i blocs rurals, blocs d’un sol autor i blocs amb col·laboradors, blocs amb pubicitat i blocs sense, blocaires que cobren i blocaires aficionats, exblocs i preblocs, blocs de mestres i blocs d’alumnes, blocs especialtzats i blocs generalistes, blocs sobiranistes i blocs aconfessionals, blocs de cara la galeria i blocs sense galeria, blocs populars i blocs introbables, blocs segons els cànons i blocs no canònics, blocs previsibles i blocs imprevisibles (sic), blocs a la deriva i blocs amb rumb fix, blocs irats i blocs amables, blocs escèptics i blocs innocents, blocs fabrians, prefabrians i postfabrians, blocs de blocs i blocs a penes bloc, blocs femenins i blocs masculins, blocs sexuals, asexuats o de sexualitat incerta, blocs oficials i blocs estraoficials, blocs i bloquets, blocs que enamoren i blocs enamorats, blocs premiats i els altres, blocs biogràfics i blocs hagiogràfics, blocs de barbamecs i blocs de barbuts, blocs censurats i blocs autocensurats, blocs parany, blocs capciosos, blocs impertinents, blocs excel·lents...

La vida mateixa en x polzades en diagonal.

D’acord ara caldria ampliar-ho, organitzar-ho tot i concretar noms. A veure, tampoc no sóc tan estúpid per deixar-m’hi la pell, però cadascú es pot classificar, reclassificar i fins i tot obrir noves vies classificatòries.

Qualsevol cosa llegida als blocs –i no parlem dels altres mitjans- sobre els propis blocs amb la intenció de ser mitjanament definitiva m’ha semblat més aviat força fragmentària, parcial i decebedora. I no hi ha res a fer. Entre altres coses, perquè a diferència de la comunicació escrita en paper, la de la televisió o la de la ràdio, en el món virtual és impossible, que jo sàpiga, arribar a conèixer tot el material que hi ha escampat. Qui ens pot assegurar, per exemple, que el bloc que una gran majoria podria considerar el més interessant –què vol dir més interessant?-dels que hi ha en aquest moment no sigui només llegit pel seu propietari i pel gos del propietari?


Naixement i resurrecció

Després de l’atac sofert en la part dels comentaris per algun desaprensiu estranger (ai, ai, racisme) i abans de recobrar del tot la salut, el senyor Boix ha decidit que el seu majordom Evarist rebi les visites. Apa, doncs, a xerrar cap allà. Ah, i al senyor Evarist li han buscat una habitació a la mateixa casa on vivim nosaltres, a blogspot.

Des de just el començament de l’estiu, amb una petita aparició queixosa entremig, que la meva lectora preferida no donava senyals de vida. I vet aquí que abans d’ahir va ressuscitar amb una força impressionant: 8 posts, 8, d’una tirada. Sembla que a la Clara la revifa la fresca de la tardor, com si fos una formiga atípica que ha anat guardant posts durant l'estiu. Benvinguda i que no pari. Anirem assaborint a poc a poc el seu nou material.

acabo

I ja hem passat de l’anècdota a la categoria. La ministra d’Exteriors de l’Equador, de gira per Itàlia, ha vingut a Espanya, el president del mateix país ha trucat, com a qualsevol súbdit que ha tingut un problema, la noia, la Generalitat és convertirà en acusació particular... El poder de les imatges en els mitjans és gran i si les imatges són en moviment i en un país civilitzat un cas judicial és converteix en un cas amb implicacions polítiques sempre que convingui o hi hagi "alarma social". Agressió racista? Agressió masclista? Sí, però a mi el que em commou, el que m’indigna, no són els adjectius, són els substantius: la violència en si mateixa, la indefensió, l’animalitat. No em val cap adjectiu que pretengui agreujar o reduir la importància de l’acte en si. A mi m’és igual. És evident que cal eradicar el racisme, és evident que no hi ha cap justificació raonable pel masclisme, però per sobre de tot cal acabar amb qualsevol tipus de violència. Que la justícia ha d’actuar amb severitat, és obvi. És possible que calgui modificar lleis? no ho sé. La violència no s’acabarà amb la duresa d’unes lleis ni amb intents de solució policial, cal dir-ho una altra vegada? Els casos de violència física entre joves es produeixen diàriament a Catalunya, amb circumstàncies molt semblants o pitjors que els de la noia equatoriana, però no arriben als mitjans -tot i gravacions de càmeres- a no ser que hi hagi periodistes prop o les institucions públiques en vulguin muntar una campanya. I no em féu començar a justificar una solució que és cultural i educacional i que comença a cada llar, amb la implicació de la societat en el seu conjunt, amb la feina de cada escola, amb l’exemple d’institucions i partits...

Tant de bo que el cas de la noia, que ja és mediàtic, no li acabi fent molt més mal que el que va rebre al vagó del tren. Tant de bo que la família tingui prou seny i la protegeixi, perquè demanar-ho a la voracitat de les televisions, per exemple, és inútil. Tant de bo que els polítics no es barallin per aconseguir vots a costa de la noia. Tant de bo que tothom que s’interessa per ella sigui només per ajudar-la, perquè en la lluita contra la violència, ella no ha de ser mai la capdavantera, a no ser que, mal aconsellada, vulgui fer carrera en els mitjans.

Més que el racisme de l’individu, em preocupa la xenofòbia subtil i institucionalitzada, que s’amaga sota la pell de la seguretat i de la justícia i pot arribar a crear addictes convençuts i de bona voluntat. M’estic referint al partit amb més vots a les darreres eleccions suïsses, la UDC (Unió Democràtica de Centre) –aquí teniu el seu web- que ha ideat un joc (“La Vanguardia” l’esmentava ahir), que no sóc capaç de trobar directament però que podeu trobar aquí, en què un boc blanc que és la seva mascota fa fora a cops totes les ovelles negres que intenten penetrar per la seva frontera i que són delinqüents estrangers (hi ha tres jocs més, en un dels quals apareix el mateix boc que es menja uns passaports que massa alegrement dóna el govern). Direu que només és un joc, que no corre la sang i que se suposa que són delinqüents; potser sí, però jo no votaria el partit que el promociona ni m’agradaria que cap partit del meu país el presentés entre el seus votants, i encara menys un partit que posteriorment governés.

Si després de tot el que voleu és jugar directament i veure si aconseguir la millor puntuació cliqueu directament sobre les imatges. A veure si el joc us acaba creant addicció.

insatisfaccions

Em rellegeixo el post d’ahir i penso: literatura! Era inevitable, és veritat, Quan es té el costum d’anar llegint i d’anar escrivint, arriba un moment en què la realitat palpable, la més propera, l’acabes mediatitzant a través d’unes paraules mitjanament ben estructurades; ornamentes o despulles, tries, destaques, dones versemblança, és a dir, aparença de realitat. Ets incapaç o no vols –potser no saps- deixar anar simplement el crit nu. Perquè ahir només necessitava un crit sense retòrica. És clar, era només un crit destructor, políticament incorrecte. Em vaig inhibir, vaig jugar amb el crit, el vaig disfressar amb altres sons.

De la mateixa manera, de vegades intentes fer literatura (què és la literatura? et preguntes) i només aconsegueixes closques que no allotgen més que vacuïtats , reflexos de res (vés per on, sembla que et respons una mica què és la literatura). Ningú, per exemple, podria afirmar que dintre d’aquesta estructura d’haiku s’amaga res més que la pròpia estructura, i un record de Carner.

Compto síl·labes
(dotze hores són tocades):
dues més quinze.


P. S.
I ara em ve bé afegir aquest fragment del capítol segon:

Ofici de cavaller és mantenir vídues, òrfens, hòmens despoderats; car enaixí com és costuma e raó que los majors ajuden a defendre los menors, e los menors hagen refugi als majors, enaixí és costuma de l'orde de cavalleria que per ço car és gran e honrat e poderós, sia en socors e en ajuda a aquells qui li són dejús en honrament e en força. On, si forçar vídues qui han mester ajuda, e heretar òrfens qui han mester regidor, e robar e destruir los hòmens mesquins e despoderats a qui hom deu donar socors se concorda ab orde de cavalleria, malvestat, engany, crueltat e falliment se covenen ab orde e ab nobilitat e honrament. E si açò és enaixí, doncs cavaller e son orde és contrari al començament de l'orde de cavalleria.

Ramon Llull. Llibre de l’orde de cavalleria

menys de cinquanta segons

Veig al telenotícies un vídeo curt gravat el 7 d’octubre (el teniu aquí; en la versió reproduïda per TV3 cal esperar que s’acabi la publicitat de SEAT –AUTOEMOCIÓN). Un noi agredeix una noia en un vagó dels Ferrocarrils de la Generalitat. La noia és equatoriana i té 16 anys, podria ser una alumna meva; el desgraciat en té 21 , es diu Sergi Xavier M. M. i ja té antecedents, viu a Santa Coloma de Cervelló. No li agraden els emigrants, vol que tornin al seu país. El desencadenant de l’agressió sembla que va ser una mirada. El jutge ha cridat el noi, que ja torna a ser al carrer. Al vagó, un testimoni que no ha vist res. Un episodi més de la vida de S. X. M. M. que continuarà amb episodis semblants. La noia té por i no surt de casa. Potser és el seu primer episodi.

En veure les imatges m’he anat alterant, m’he anat enrabiant. Sé que cada dia es produeixen casos semblants, casos molt més greus, n’he vist alguns personalment i molts més en diferit, d’aquells que acaben amb la mort. Què té aquest episodi de diferent? La immediatesa. La indefensió de la víctima propiciatòria que m’és propera. Cada dia suporto menys la violència, cada dia em torno més violent amb la violència. Cada dia em costa més buscar i trobar justificacions en aquesta societat més pròxima on es permet el primitivisme irracional; aquesta societat de vides petites plenes de projectes en què som cada cop més civilitzats i també més deshumanitzats, més gregaris i més individualistes, més sensibles i més insensibles. Davant de l’agressió he sentit una doble impotència: la primera per no ser present al vagó, la segona pel dubte de si jo també hagués girat la cara.

En fi, això és avui. Demà, i l’altre i l’altre, tornaré a parlar de llibres o dels polítics o d’algun plat de cuina, de la bombolla immobiliària, del rètol d’un aparador, d’alguna malaltia, d’algun detall de la feina, d'algun cas de violència domèstica (quin eufemisme!), fins i tot de l’Àfrica ignorada que ignoro... Bé, tot això serà demà, perquè la vida, és clar, continua. I continuarà la del Sergi Xavier i la de la noia equatoriana sense nom. Ara -no em durarà gaire per un episodi tan insignificant- encara se’m menja la ràbia i la impotència, però ja noto que em comença a baixar l'adrenalina.

autor, traductor, lector

Suposo que una de les satisfaccions de qualsevol escriptor és que vegi traduïda la seva obra a qualsevol llengua, tant si l’entén com si li resulta més o menys exòtica. Continuo suposant que el que li importa no és tant comprovar que la traducció hagi estat fidel al seu pensament, sinó que el fet demostri que la seva creació, feta en solitud, amb dubtes, amb incerteses, hagi estat reconeguda, hagi obtingut el premi de ser llegida més enllà d’aquells que han comprat el llibre per raons d’afinitats idiomàtiques. Un autor honrat amb si mateix, no un fabricant de best-sellers, deu sospirar quan comprova que algú de fora ha considerat que allò que ha escrit traspassa fronteres.

Abans que l’obra arribi al públic d’un altre idioma, i prescindit dels aspectes comercials i de contactes diversos que no domino, hi ha hagut d’intervenir un altre personatge amb dubtes, un altre escriptor que també des de la seva solitud hagi agafat les paraules del primer creador i després d’entendre-les les hagi volgut fer seves i s’hagi vist capaç de transcriure oracions i pensaments a una altra llengua. És possible que el procés no sigui ben bé aquest, però com que jo no sóc ni autor ni traductor, imagino tasques i sentiments.

I vet aquí que el traductor es troba amb un text intraduïble. Hi ha textos intraduïbles? Sí i no. Sóc agosarat i entro sense permís en la feina d’un traductor que es troba amb un sonet, és a dir, amb una peça poètica que funciona amb uns motlles força estrictes. Què fa? Tradueix els mots i conserva la intenció del text o s’arrisca a recrear el sonet, rima inclosa, seguint les pautes de la seva llengua? Jo –que no sóc més que traductor aficionat- em decidiria per la segona opció, tot i saber que és una opció molt més complexa. Difícil tasca la del traductor: quin dilema!

Davant d’una traducció literal em puc trobar amb un conjunt de paraules fidels al sentit intrínsec però que traïcionen la intenció original, el joc, les connotacions, el matís, que conté qualsevol obra literària. Si s’ha optat per una recreació literària, recreativa, fins a quin punt puc afirmar que el resultat s’acosta a l’original? D’acord, la solució òptima és aprendre idiomes, però convindreu amb mi que aquesta opció van més enllà de les capacitats normals d’un simple lector, i em poso com exemple.

Exercices de style, de Raymond Queneau és una d’aquestes obres aparentment intraduïbles. Vol dir això que no la podem llegir més que en francès? No, el que hem de fer és confiar que algú amb la capacitat (?) suficient se n’hagi enamorat prou i conegui suficientment els recursos de la llengua de l'autor i del lector per fer-ne una versió que resulti satisfactòria o fins i tot vàlida en ella mateixa.

Agafem un text curt i senzill, no un sonet, que també hi és, sinó el titulat “Homéotéleutes”. Definim, per i de cas, el terme homeotelèuton: recurs fònic que consisteix a repetir els mateixos fonemes finals de paraula en períodes successius. Una mena de rima, com veieu. I és clar, la fonètica és tan característica de cada llengua. Anem a veure, a partir de l’original, com se n’han sortit els traductors que ja apareixien en el post anterior

Homéotéleutes

Un jour de canicule sur un vèhicule où je circule, gesticule un funambule au bulbe minuscule, à la mandibule en virgule et au capitule ridicule. Un somnambule l'accule et l'annule, l'autre articule : « crapule », mais dissimule ses scrupules, recule, capitule et va poser ailleurs son cul. Une hule aprule, devant la gule Saint-Lazule je l'aperçule qui discule à propos de boutules, de boutules de pardessule.

Per un rodal de camí ral, un pardal de carnaval, alt com un fanal i amb una mona pasqual dalt el timbal, fa un salt i diu mal d’un animal per un assalt lateral : « Criminal, no s’hi val », però al final vol deixa’l per un setial del gabial municipal.
Al cap d’una horal, davant l’estacial de Saint-Lazare l’observal que xerral sobre un botal, un botal d’abrigal.

Un giorno d’estate, ta genti pestate come patate su auto non private, vedo un ebète, le gote devastate, le nari dilatate, i denti a la Colgate, e un capello da abate con le corde intrecciate. Un di razze malnate, con le mani sudate, la ciglia corrugate, gli dà delle mazzate sulle reni incarcate, e il primo, come un vate, con frasi apostrofate, gli grida « ma badate! E andate a prendervi a sassate ! » Poi se gira a spallate, e ha già posate la natiche ingrassate.
Due ore son passate e, ci credate? Lo trovo alla staziate San Lazate, che discate con un idiate di oses abbottonate e abottonate.

Quin goig ! Annie Bats i Ramon Lladó per una banda, i Umberto Eco, per l’altra, s’han divertit amb les recreacions. El segon, a més, ha fet diverses versions de les variacions de Queneau ; la que heu llegit, per exemple, és la segona, la primera começa : « Non c’era venticello e sopra un autobello che andava a vol d’aucello... » I si nosaltres ens hi atrevíssim?

Em desafio a mi mateix a veure si abans d’acabar la setmana sóc capaç de comprar-me la versió en castellà, potser la de l’editorial Càtedra (qui l’ha traduïda ?) ; i també la versió gallega de Edicions Xerais de Galicia, S. A., traduïda per Henrique Harquindey Banet i Xosé Manuel Pazos ; amb la versió en euskera de l’editorial Igela Argitaletxea, traduïda per Xavier Olarra, crec que no em veig amb cor.

I ja posats, potser em tornaré a llegir Zazie dans le metro... o em miraré la versió de Louis Malle ?