S’acosta una sirena. La distreu. S’incorpora i mira. Passa l’instant i el guardo.
Retorno al ritme del carrer.
10.7.09
instant en blanc
Capvespre de dia sense sol. Perfils de blancs. Una mirada de gairell, un instant. Qui espera? Què espera? Què la té tan concentrada? Llegeix o escriu? Per què no baixa?
S’acosta una sirena. La distreu. S’incorpora i mira. Passa l’instant i el guardo.
Retorno al ritme del carrer.
S’acosta una sirena. La distreu. S’incorpora i mira. Passa l’instant i el guardo.
Retorno al ritme del carrer.
estiuenc (2)
Miro “Saber y ganar”; avui ha acabat la seva participació Claudia perquè no ha encertat que construcció de fusta, de metall o d’un altre material, disposada per a surar i córrer sobre l’aigua... és embarcació. Fa uns dies que els concursants no encerten la música del "repte", potser demà. Si no m’equivoco, és la de més avall (sona en una peli d’en Woody Allen: sabríeu dir quina?). En fi, com que no sé on pernocten, no els puc dir res.
Em dic que no em costa res allargar-me a veure el Tour; total estan a la distància d’una cigarreta. A penes entrevistos i no identificats els ciclistes, vaig a veure la mare. Passegem mirant les flors també inidintificables: és una rosa o un clavell aquesta flor rosa? Contem els fruits de l’olivera; potser podrem fer un pot –petit- d’olives trencades, encara que no sé on podré trobar sajolida a Barcelona.
Vagarejo. Com faig sovint en aquests casos, entro i surto de llibreries. La Catalònia, sense canvis; a la Bertrand, crec que és la tercera visita des de la inauguració, uns senyors amb vestit, alguns parlant alemany, fan un recorregut guiat, potser són els accionistes, estic a punt de comprar-me un llibre, però no tenen la versió francesa -ni l’anglesa, espavilats!-; trobo el llibre –i un altre- a la Central, la noia –mai no recordo el nom de la llibretera que surt la programa de l’Emili- es compadeix del meu tercer intent infructuós i em suggereix la llibreria on potser podré trobar els poemes que no tenen. Efectivament, a Proa –no hi anava des que van passar al carrer Rosselló-, trobo el poemari. Sóc l´únic client i al llibreter-caixer-dependent no li importa tenir una estona de conversa: m’assegura que la millor versió no és precisament la que he comprat, però és la que buscava i estic segur que només la tenen ells o alguna llibreria de poc moviment (ara, si això fos un concurs, preguntaria de quin llibre es tracta).
Passo per davant del Palau Robert. S’ha suspès l’espectacle de l’Ester Formosa per l’amenaça de pluja. Una nota a la porta diu que el posposen a l’any 2010. Tiren llarg. Tinc mala sort, no vaig poder veure la Locomotora i ara em perdo els versos d’en Feliu Formosa, de Laveroni, de Brecht...
Torno, relativament misantròpic i relativament coixejant, a casa. Preparo un sopar de circumstàncies: amanida verda senzilla, torrades amb tomata i anxoves de Palamós i truita d’espàrrecs.
P.S. A la Central tenen la taula del costat de l’ascensor preparada per aquells que prefereixen els llibres a les curses, al menys per un dia, però són amants de les bicicletes: Contrarreloj, d’Eugenio Fuentes; Éloge de la biycyclette, de Marc Augé; Barcelona amb bicicleta, de Gabriel Pernau; Coppi e Bartali, de Curzio Malaparte; Un chino en bicicleta... Un dels llibres que buscava era allí, no sé si l’hauran reposat.
Em dic que no em costa res allargar-me a veure el Tour; total estan a la distància d’una cigarreta. A penes entrevistos i no identificats els ciclistes, vaig a veure la mare. Passegem mirant les flors també inidintificables: és una rosa o un clavell aquesta flor rosa? Contem els fruits de l’olivera; potser podrem fer un pot –petit- d’olives trencades, encara que no sé on podré trobar sajolida a Barcelona.
Vagarejo. Com faig sovint en aquests casos, entro i surto de llibreries. La Catalònia, sense canvis; a la Bertrand, crec que és la tercera visita des de la inauguració, uns senyors amb vestit, alguns parlant alemany, fan un recorregut guiat, potser són els accionistes, estic a punt de comprar-me un llibre, però no tenen la versió francesa -ni l’anglesa, espavilats!-; trobo el llibre –i un altre- a la Central, la noia –mai no recordo el nom de la llibretera que surt la programa de l’Emili- es compadeix del meu tercer intent infructuós i em suggereix la llibreria on potser podré trobar els poemes que no tenen. Efectivament, a Proa –no hi anava des que van passar al carrer Rosselló-, trobo el poemari. Sóc l´únic client i al llibreter-caixer-dependent no li importa tenir una estona de conversa: m’assegura que la millor versió no és precisament la que he comprat, però és la que buscava i estic segur que només la tenen ells o alguna llibreria de poc moviment (ara, si això fos un concurs, preguntaria de quin llibre es tracta).
Passo per davant del Palau Robert. S’ha suspès l’espectacle de l’Ester Formosa per l’amenaça de pluja. Una nota a la porta diu que el posposen a l’any 2010. Tiren llarg. Tinc mala sort, no vaig poder veure la Locomotora i ara em perdo els versos d’en Feliu Formosa, de Laveroni, de Brecht...
Torno, relativament misantròpic i relativament coixejant, a casa. Preparo un sopar de circumstàncies: amanida verda senzilla, torrades amb tomata i anxoves de Palamós i truita d’espàrrecs.
P.S. A la Central tenen la taula del costat de l’ascensor preparada per aquells que prefereixen els llibres a les curses, al menys per un dia, però són amants de les bicicletes: Contrarreloj, d’Eugenio Fuentes; Éloge de la biycyclette, de Marc Augé; Barcelona amb bicicleta, de Gabriel Pernau; Coppi e Bartali, de Curzio Malaparte; Un chino en bicicleta... Un dels llibres que buscava era allí, no sé si l’hauran reposat.
9.7.09
estiuenc
No em disgustaria anar a veure l’onada groga de demà si no fos perquè l’esdeveniment m’agafa en una hora que ja tinc compromesa amb el meu raconet d’ombra on em cargolo sempre que puc. Ves, potser faré un esforç, però.A més, potser és el moment de demanar hora immediatament per tal de fondre tots els dolors de l'any. Fa uns dies ja vaig fixar la vista en un anunci que promet, tot i que desconfio una mica dels promotors que a l’hora d’anunciar-se no tenen prou cura amb la llengua. Respectaran el meu cos si no respecten la meva llengua? Saben realment què és l’auriculoteràpia o em fotran pel que jo, fins consular les fonts adients, considerava que era un infix de pes? Terrible i dolorós dilema.
I després, potser una tapeta en un restaurant que no només respecta la llengua sinó que hi juga (és un local d’en Martí?). És clar que la meva desconfiança continua: mimar la llengua vol dir que les tapes no seran reescalfades?
Quantes possibilitats incertes em presenta l’estiu... I si em quedés en el meu raconet d’ombra i terra?
8.7.09
desencadenant i retrobament
Em truca un amic de la infantesa, habitant com jo d’altres paisatges des de fa anys. Repassem temps immediats i espais diversos. Potser ens veurem amb els altres amics per la marededéu d’agost: una mica de platja, una mica de realitats, una mica de somnis. Intercanviem notícies de la gent del poble a traves de les informacions que ens han enviat els nostres contactes. Em sorprèn amb la mort de J. en un accident inversemblant al Marroc.
En J. era una mica més grans que nosaltres i ens veiem poc en els darrers anys. Era una mica entre una amistat i una coneixença, un d’aquells estats que sóc tan freqüents en les poblacions petites. Com nosaltres, havia emigrat, però tornava als orígens amb més freqüència que jo.
No sé per què, penso en un moment -record incert- de fa molts anys, de la meva adolescència, a penes acabada la infantesa, en què en J. i el meu pare parlaven sobre música i mentre el primer defensava la superioritat de la música anglesa, el meu pare lloava la música italiana i, sobretot, la francesa. Els arguments eren diferents, poc comparables, però en aquella conversa possiblement tots dos tenien raó. Tampoc és que ara, passats tants anys, el que deien tingui gaire importància comparat amb aquell capvespre d’estiu en què el sol es fonia i la gent, abans i després de sopar, sortia a la fresca i tot era encara possible.
El moment m’ha portat a un poema de Baudelaire, “Harmonie du soir”, traduït magníficament per Jordi Llovet. I el poema m’ha portat a una interpretació, la de Léo Ferré. I tot plegat m’ha portat al desig de compartir poema i música, passat i present, i, en la mesura del possible, de compartir el moment que ara jo també veig com un vals.
Arriba el temps en què, gronxant-se al tany,
les flors tot sevaporen, igual que un encenser;
corren perfums i sons en l'aire del capvespre;
vals sempre melancòlic, vertiginós afany!
Les flors tot s'evaporen, igual que un encenser;
el violí tremola com ànima afligida;
vals sempre melancòlic, vertiginós afany!
El cel és trist i bell com un altar molt gran.
El violí tremola com ànima afligida,
cor delicat que odies el negre i vast no-res!
El cel és trist i bell com un altar molt gran;
s'ofega el sol a dins la seva sang quallada.
Cor delicat que odies el negre i vast no-res,
del lluminós passat, recull-ne tot vestigi!
S'ofega el sol a dins la seva sang quallada...
Lluu el teu record en mi, igual que una custòdia.
En J. era una mica més grans que nosaltres i ens veiem poc en els darrers anys. Era una mica entre una amistat i una coneixença, un d’aquells estats que sóc tan freqüents en les poblacions petites. Com nosaltres, havia emigrat, però tornava als orígens amb més freqüència que jo.
No sé per què, penso en un moment -record incert- de fa molts anys, de la meva adolescència, a penes acabada la infantesa, en què en J. i el meu pare parlaven sobre música i mentre el primer defensava la superioritat de la música anglesa, el meu pare lloava la música italiana i, sobretot, la francesa. Els arguments eren diferents, poc comparables, però en aquella conversa possiblement tots dos tenien raó. Tampoc és que ara, passats tants anys, el que deien tingui gaire importància comparat amb aquell capvespre d’estiu en què el sol es fonia i la gent, abans i després de sopar, sortia a la fresca i tot era encara possible.
El moment m’ha portat a un poema de Baudelaire, “Harmonie du soir”, traduït magníficament per Jordi Llovet. I el poema m’ha portat a una interpretació, la de Léo Ferré. I tot plegat m’ha portat al desig de compartir poema i música, passat i present, i, en la mesura del possible, de compartir el moment que ara jo també veig com un vals.
Arriba el temps en què, gronxant-se al tany,
les flors tot sevaporen, igual que un encenser;
corren perfums i sons en l'aire del capvespre;
vals sempre melancòlic, vertiginós afany!
Les flors tot s'evaporen, igual que un encenser;
el violí tremola com ànima afligida;
vals sempre melancòlic, vertiginós afany!
El cel és trist i bell com un altar molt gran.
El violí tremola com ànima afligida,
cor delicat que odies el negre i vast no-res!
El cel és trist i bell com un altar molt gran;
s'ofega el sol a dins la seva sang quallada.
Cor delicat que odies el negre i vast no-res,
del lluminós passat, recull-ne tot vestigi!
S'ofega el sol a dins la seva sang quallada...
Lluu el teu record en mi, igual que una custòdia.
7.7.09
jornada comercial
El dia 2 em tocava anar a escoltar la Locomora Negra al Palau Robert –quant cabell hem perdut amb els anys!- , però la família és el primer, de manera que de palau a palau, em va tocar el de Pedralbes, on la Generalitat guardonava els establiments comercials de més de 100 anys. La botiga de la família política va nàixer l’any 1868 (just quan aparegué la pesseta) i va pagar a les arques municipals un impost de 47, 650 escuts. L’any 72, l’import de l’impost va ser de 132, 50 pessetes... En fi, deixem de banda els assumptes interns de la pela que no interessen més que a la família i que ara ja són història.
Tarda de calor que s’inicia amb un parlament ben estructurat i sentit de Gemma Puig, la directora general de Comerç (a la dreta del conseller –bonic vestit, el de la Gemma- en la imatge de la capçalera). La presentadora va anunciant els noms de les botigues i la població (al web de la Generalitat la botiga de casa s’ha situat en una comarca que no li correspon –pista per als qui vulguin conèixer quina és-, no ve d’un pam). Aplaudiments tebis cada vegada que puja el representant de l’establiment a recollir el diploma i el cistellet commemoratiu. Em fa gràcia reconèixer la Barrobes de Tortosa, on fa tants anys havia comprat alguna peça de roba. Em molesta el sol i m’intriguen els petits insectes que m’adopten com a llar provisional. Un esquirol salta de branca en branca a contrallum: em sembla que mai no havia vist cap esquirol –vull dir de l’espècie animal- a Barcelona. Al costat de la meva neboda hi ha el propietari d’una botiga que fa 330 anys ininterromputs que funciona, d’abans del Decret de Nova Planta; us ho imagineu? Llàstima que no diguin res de la història dels comerços i que tot sigui anar per feina. Després de les botigues centenàries -o era abans?-, vénen les innovadores, que no sembla que hagin aportat grans innovacions perquè en el comerç, sobretot el petit, més aviat s’ha de parlar de modernització, d’adequació, de resistència... Els donen un cistell una mica més gran i expliquen en què consisteix la “innovació”. I, finalment –o era entremig?- les iniciatives comercial... El sol s’amaga quan fa el parlament de clausura el conseller Huguet, que destaca com la Generalitat ha aconseguit protegir el petit comerç. Els aplaudiments continuen tebis perquè tots saben que si sobreviuen és sobretot gràcies a ells mateixos.
Deixem els seients i anem a les tapes. Es van succeint les plates fredes i calentes, copioses, ben presentades. Els comerciants es fan fotos entre ells i amb el conseller. Plates amb copes de cava i amb refrescos. Un cambrer de feina precària enlluernat per tants centenaris i innovadors pregunta com s’ho pot fer per trobar feina fixa, però no obté resposta. Surto una estona del clos per fer un volt per la resta del jardí que feia anys que no visitava. Curiosa escultura, penoyora del Museu del Padro, d’Isabel II presentant el seu fill Alfons XII, d’Agapit Vallmitjana. Una calma agradable que només trenca una música llunyana no identificable. En voler tornar a entrar, un municipal que no em reconeix em barra el pas, li dic que sóc un centenari: cap problema. Continuen la teca i les converses. Com que no tinc ganes de beure cava ni refrescos edulcorats, demano una cervesa que em porten immediatament; sóc l’únic bevedor de cervesa, sóc un innovador. Fa una estona que un quartet de corda desgrana sota un pi melodies que ningú no escolta perquè ... no parlarem ara de melodies i de cordes. Un cambrer ens fa una foto de família –som vuit- a l’escenari. Són gairebé les nou. Marxem.
Com que no hem abusat de les tapes, ens decidim a acabar la jornada en un local del carrer de Muntaner, a tocar de la Diagonal. Mentre anem fent, creuen la finestra en Mas i la que deu ser la seva dona. Ens mirem d’esbiaixada. En Mas, vist de tan prop, sembla més petit. La Locomotora deu fer estona que ha acabat la seva actuació.
L’endemà tinc curiositat per veure si algun mitjà informa de l’acte, si algun altre blocaire va estar present. A penes alguna informació a la ràdio i als mitjans locals. Els petits comerciants, la saba del país, la seva cotilla, ja se sap, no són notícia, no presenten conflictes greus, prou feina tenen a subsistir. I per molts anys.
P. S. Parlen del tema a l’Àgora d’avui. Generalitats de la Generalitat i dels altres. Trobo a faltar representants del sector. Si jo hagués estat un televident dels que fan preguntes, sempre marginals, hagués demanat a qui em volgués respondre:
1.Com és que es permet que en determinats negocis treballin menors de 16 anys Dels 16 als 18 es pot treballar sempre que hi hagi el consentiment dels pares, etc.).
2.Com és que alguns dependents que treballen a jornada completa només cotitzen a la S.S. pel 50 o el 25% de la seva activitat.
La resposta, cas de donar-me-la, hauria estat que no hi ha prou inspectors per controlar assumptes menors i que si ho volem denunciar...
Tarda de calor que s’inicia amb un parlament ben estructurat i sentit de Gemma Puig, la directora general de Comerç (a la dreta del conseller –bonic vestit, el de la Gemma- en la imatge de la capçalera). La presentadora va anunciant els noms de les botigues i la població (al web de la Generalitat la botiga de casa s’ha situat en una comarca que no li correspon –pista per als qui vulguin conèixer quina és-, no ve d’un pam). Aplaudiments tebis cada vegada que puja el representant de l’establiment a recollir el diploma i el cistellet commemoratiu. Em fa gràcia reconèixer la Barrobes de Tortosa, on fa tants anys havia comprat alguna peça de roba. Em molesta el sol i m’intriguen els petits insectes que m’adopten com a llar provisional. Un esquirol salta de branca en branca a contrallum: em sembla que mai no havia vist cap esquirol –vull dir de l’espècie animal- a Barcelona. Al costat de la meva neboda hi ha el propietari d’una botiga que fa 330 anys ininterromputs que funciona, d’abans del Decret de Nova Planta; us ho imagineu? Llàstima que no diguin res de la història dels comerços i que tot sigui anar per feina. Després de les botigues centenàries -o era abans?-, vénen les innovadores, que no sembla que hagin aportat grans innovacions perquè en el comerç, sobretot el petit, més aviat s’ha de parlar de modernització, d’adequació, de resistència... Els donen un cistell una mica més gran i expliquen en què consisteix la “innovació”. I, finalment –o era entremig?- les iniciatives comercial... El sol s’amaga quan fa el parlament de clausura el conseller Huguet, que destaca com la Generalitat ha aconseguit protegir el petit comerç. Els aplaudiments continuen tebis perquè tots saben que si sobreviuen és sobretot gràcies a ells mateixos.
Deixem els seients i anem a les tapes. Es van succeint les plates fredes i calentes, copioses, ben presentades. Els comerciants es fan fotos entre ells i amb el conseller. Plates amb copes de cava i amb refrescos. Un cambrer de feina precària enlluernat per tants centenaris i innovadors pregunta com s’ho pot fer per trobar feina fixa, però no obté resposta. Surto una estona del clos per fer un volt per la resta del jardí que feia anys que no visitava. Curiosa escultura, penoyora del Museu del Padro, d’Isabel II presentant el seu fill Alfons XII, d’Agapit Vallmitjana. Una calma agradable que només trenca una música llunyana no identificable. En voler tornar a entrar, un municipal que no em reconeix em barra el pas, li dic que sóc un centenari: cap problema. Continuen la teca i les converses. Com que no tinc ganes de beure cava ni refrescos edulcorats, demano una cervesa que em porten immediatament; sóc l’únic bevedor de cervesa, sóc un innovador. Fa una estona que un quartet de corda desgrana sota un pi melodies que ningú no escolta perquè ... no parlarem ara de melodies i de cordes. Un cambrer ens fa una foto de família –som vuit- a l’escenari. Són gairebé les nou. Marxem.
Com que no hem abusat de les tapes, ens decidim a acabar la jornada en un local del carrer de Muntaner, a tocar de la Diagonal. Mentre anem fent, creuen la finestra en Mas i la que deu ser la seva dona. Ens mirem d’esbiaixada. En Mas, vist de tan prop, sembla més petit. La Locomotora deu fer estona que ha acabat la seva actuació.
L’endemà tinc curiositat per veure si algun mitjà informa de l’acte, si algun altre blocaire va estar present. A penes alguna informació a la ràdio i als mitjans locals. Els petits comerciants, la saba del país, la seva cotilla, ja se sap, no són notícia, no presenten conflictes greus, prou feina tenen a subsistir. I per molts anys.
P. S. Parlen del tema a l’Àgora d’avui. Generalitats de la Generalitat i dels altres. Trobo a faltar representants del sector. Si jo hagués estat un televident dels que fan preguntes, sempre marginals, hagués demanat a qui em volgués respondre:
1.Com és que es permet que en determinats negocis treballin menors de 16 anys Dels 16 als 18 es pot treballar sempre que hi hagi el consentiment dels pares, etc.).
2.Com és que alguns dependents que treballen a jornada completa només cotitzen a la S.S. pel 50 o el 25% de la seva activitat.
La resposta, cas de donar-me-la, hauria estat que no hi ha prou inspectors per controlar assumptes menors i que si ho volem denunciar...
6.7.09
si com lo taur...
Així com cell qui en lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a me, que el temps passat me té
l’imaginar que altre bé no hi habita.
Ausiàs March: Poema 1
Passo, camí de la mar, per davant de la Monumental, on seguidors sense entrada esperen que surti José Tomàs mentre a l’altra banda del carrer Marina alguns antitaurins, amb els mossos de contenció i protecció, esperen el moment de la conscienciació definitiva. Què importen les cinc orelles –públic condescendent- que s’ha endut avui José Tomàs? Els mitjans, sobretot els d’aquí, en parlaran poc. Als blocs, si no és per generalitzar en un debat que no necessita arguments, perquè els arguments d’una i altra banda són els de sempre, primitius, culturals, essencialistes o insignificants, tampoc no en parlarem gaire. 180.000 firmes per enllestir al Parlament una votació secreta. Si no és ara serà més endavant: els toros i els toreros s’acaben. Cap discussió, és així.
He pensat que ara, en circumstàncies adverses, és el moment de sortir de l’armari, com dirien els membres d’altres col·lectius. Jo tinc un passat amb els toros, la meva vinculació ve de lluny i no en renego. Som qui som i qui vam ser. Jo també vaig ser matador i cap mà no m'amaga la cara.
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a me, que el temps passat me té
l’imaginar que altre bé no hi habita.
Ausiàs March: Poema 1
Passo, camí de la mar, per davant de la Monumental, on seguidors sense entrada esperen que surti José Tomàs mentre a l’altra banda del carrer Marina alguns antitaurins, amb els mossos de contenció i protecció, esperen el moment de la conscienciació definitiva. Què importen les cinc orelles –públic condescendent- que s’ha endut avui José Tomàs? Els mitjans, sobretot els d’aquí, en parlaran poc. Als blocs, si no és per generalitzar en un debat que no necessita arguments, perquè els arguments d’una i altra banda són els de sempre, primitius, culturals, essencialistes o insignificants, tampoc no en parlarem gaire. 180.000 firmes per enllestir al Parlament una votació secreta. Si no és ara serà més endavant: els toros i els toreros s’acaben. Cap discussió, és així.
He pensat que ara, en circumstàncies adverses, és el moment de sortir de l’armari, com dirien els membres d’altres col·lectius. Jo tinc un passat amb els toros, la meva vinculació ve de lluny i no en renego. Som qui som i qui vam ser. Jo també vaig ser matador i cap mà no m'amaga la cara.
5.7.09
llunàtic
Baixem del metro, pugem les escales, i entre l’est i el sud es mostra la lluna del dissabte que busca l’horitzó del diumenge. Ha anat creixent i creixent, vermella, blanca i vermella. M’arriba una veu i li responc.
-Si ha de ser plena,
què val creixent la lluna?
-L’has vista ara,
quan el canvi prepara
pel goig incert d’un dia?
No em preocupa tant sentir veus desconegudes, ni el fet de respondre-les, com que veus i respostes s’estructurin en cinc i set síl·labes. M’ho faria mirar si no fos que tinc la certesa que el metge, amb bon criteri, em prendria per un llunàtic i em derivaria a la medicina privada.
De res em valdria esmentar els antecedents:
I si ens arriba
amb gep de Ponent,
l’amor cantaria
en quart creixent.
-Si ha de ser plena,
què val creixent la lluna?
-L’has vista ara,
quan el canvi prepara
pel goig incert d’un dia?
No em preocupa tant sentir veus desconegudes, ni el fet de respondre-les, com que veus i respostes s’estructurin en cinc i set síl·labes. M’ho faria mirar si no fos que tinc la certesa que el metge, amb bon criteri, em prendria per un llunàtic i em derivaria a la medicina privada.
De res em valdria esmentar els antecedents:
I si ens arriba
amb gep de Ponent,
l’amor cantaria
en quart creixent.
4.7.09
De vegades, quan el metro va ple...
Per què, benvolguts amics i amigues comentaristes, el vostre escepticisme? És veritat que la línia groga, la meva i la dels atuïts pel sol de la Barceloneta i compradors del Corte Inglés i..., no em produeix més que haikus insignificants, que cal atribuir més a deficiències auditives –l’orella dreta m’és rebel (deixaré de banda altres incapacitats majors)- que a la realitat de les paraules que solquen l’aire –ara condicionat-; també és cert que de vegades no són les paraules sinó els cossos que produeixen els versos. Potser a la línia vermella, la primera passió? Potser va ser a la blava, en què és més difícil el reconeixement? Potser va ser al ferrocarril camí de Sant Cugat, el metro ple d’en Ferrater, on els frens discordants van produir el trencament de la corda del cello? Tens raó, Quim, no són només haikus...
El metro anava ple. Jo m ‘agafava
al barrot niquelat vora la porta.
Tenia el braç tibat, i tolerava
aquell pes tebi, persistent, a l’avantbraç.
Quedàvem poca gent quan vaig girar-me.
Era molt jove. Lletja i pobra, descarnada,
com una prima cabra mogrebina
que premia amb el front, tancant els ulls,
abalançada per tota carència,
un braç encara de ningú, lliure i promiscu,
i no veia que ja algú es reprenia
i s’isolava al seu davant. Jo, massa jove
també, no havia après a reconèixer-me
en l’acceptació més que en la tria.
Vaig abandonar el braç, que no fos meu,
i no els vaig mirar més, anguniat
fins a l’estació, i el súbit trenc
d’una corda del cello, la més baixa.
El metro anava ple. Jo m ‘agafava
al barrot niquelat vora la porta.
Tenia el braç tibat, i tolerava
aquell pes tebi, persistent, a l’avantbraç.
Quedàvem poca gent quan vaig girar-me.
Era molt jove. Lletja i pobra, descarnada,
com una prima cabra mogrebina
que premia amb el front, tancant els ulls,
abalançada per tota carència,
un braç encara de ningú, lliure i promiscu,
i no veia que ja algú es reprenia
i s’isolava al seu davant. Jo, massa jove
també, no havia après a reconèixer-me
en l’acceptació més que en la tria.
Vaig abandonar el braç, que no fos meu,
i no els vaig mirar més, anguniat
fins a l’estació, i el súbit trenc
d’una corda del cello, la més baixa.
3.7.09
haikus del metro
És curiós això de les vacances: n’hi ha que només començar-les, durin el que durin, ja es planyen perquè són tan curtes i pensen, quin neguit!, en el retorn; mentre que d’altres, al cap de dos dies –massa temps?- de deixar la rutina de la feina ja no recorden on treballaven ni de què. També hi ha qui no voldria fer mai vacances, que quan en tenen es posen malalts. D’aquests darrers –pocs o molts, assalariats o no- no en cal parlar perquè són anomalies que no tinc el do d’entendre.
Fa dos dies, al metro, dos minuts entre parada i parada, dues estacions agafat a la barra niquelada de davant de la porta, vaig sentir aquestes converses que vaig pensar que es corresponien als dos primers tipus:
S’escurça el dia,
la tardor ja s’acosta:
cal que fem via
El cant de l’aigua
acaronant les roques
ens adormia.
Al metro, cada dia més, la gent haikueja: un vers per minut i un altre mentre les portes s’obren i es tanquen. Us hi heu fixat? M’agrada. La qualitat és variable, depèn de la línia, ja se sap. De la línia groga, no es pot esperar gran cosa.
Fa dos dies, al metro, dos minuts entre parada i parada, dues estacions agafat a la barra niquelada de davant de la porta, vaig sentir aquestes converses que vaig pensar que es corresponien als dos primers tipus:
S’escurça el dia,
la tardor ja s’acosta:
cal que fem via
El cant de l’aigua
acaronant les roques
ens adormia.
Al metro, cada dia més, la gent haikueja: un vers per minut i un altre mentre les portes s’obren i es tanquen. Us hi heu fixat? M’agrada. La qualitat és variable, depèn de la línia, ja se sap. De la línia groga, no es pot esperar gran cosa.
2.7.09
Baltasar Porcel, "In Memoriam"
Malgrat que m’estranyà el canvi de titularitat de la columna d’en Porcel a “La Vanguardia”, vaig pensar que potser només eren les vacances, sense adornar-me que ludaven els cans, però al telenotícies d’aquesta nit em trasbalsa la seva mort.
Al llarg dels anys, des de l’adolescència, no he parat de tenir encontres i desencontres ideològics i literaris amb Baltasar Porcel. Això, segurament, és el que compta: la presència constant i intermitent, les hores de l’anar i venir, del trobar-se i l'allunyar-se. I em sap greu que ara les trobades siguin només en el record.
Les dues cadenes catalanes canvien la programació: l’entrevista impossible amb Verdaguer, Bearn (per què?), L’hora del lector... Jo també faig un repàs i deixaré i pensaré en paraules assenyades i excessives, realitats i projectes, supèrbia i proximitat, escepticisme i creences, egoisme i... sempre tan contradictori. En parlarem, el llegirem, i recordaré l’entrevista que llegia fa pocs dies feta a Ferrater i parafrasejaré les darreres paraules:
No vaig veure Baltasar Porcel mort. N’estic content. El recordo, el recordaré (en la meva mesura), com era de viu...
Al llarg dels anys, des de l’adolescència, no he parat de tenir encontres i desencontres ideològics i literaris amb Baltasar Porcel. Això, segurament, és el que compta: la presència constant i intermitent, les hores de l’anar i venir, del trobar-se i l'allunyar-se. I em sap greu que ara les trobades siguin només en el record.
Les dues cadenes catalanes canvien la programació: l’entrevista impossible amb Verdaguer, Bearn (per què?), L’hora del lector... Jo també faig un repàs i deixaré i pensaré en paraules assenyades i excessives, realitats i projectes, supèrbia i proximitat, escepticisme i creences, egoisme i... sempre tan contradictori. En parlarem, el llegirem, i recordaré l’entrevista que llegia fa pocs dies feta a Ferrater i parafrasejaré les darreres paraules:
No vaig veure Baltasar Porcel mort. N’estic content. El recordo, el recordaré (en la meva mesura), com era de viu...
1.7.09
voltant
Vaig llegint a tot arreu propostes de lectures amb o sense l’etiqueta d’estiuenques, novetats o reedicions, del país i de fora. Tinc encara lectures pendents d’aquelles que deixo per una o altra raó i que em segueixen encara verges diverses temporades; a veure si enguany n’enllesteixo alguna. No tinc, en aquest moment, cap llibre que hagi pensat comprar, però estic segur que una volta per blocs, diaris i llibreries em donarà idees per omplir prestatges i buidar la butxaca.
Possiblement, ara que m’he tornat a aficionat a llegir en francès compri alguna obreta d’aquestes t
an barates –la crisi!- que edita Fayard/Pauvert a "Le Livre de Poche". I qui sap si algun llibre de viatges suplirà la meva mala planificació de sortides estiuenques. De moment estic fullejant per Internet els camins catalans del Viaje de España, del castellonenc Antonio Ponz. Una delícia. Si no fos perquè no estic per a marxes massa llargues i perquè els camins no són el que eren, no m’importaria seguir el seu itinerari:
La situacion de Tortosa es en la ribera oriental del Ebro, y en el declive de un alto monte todo verde y frondoso por las muchas y útiles plantas de que está cubierto y cultivado , como son olivares , garrofales , ó algarrobales, viñas .
El vecindario de la Ciudad se regula de diez y seis mil almas, y dista quatro leguas de la costa marítima ó del parage donde el rio Ebro desagua en el mar Mediterraneo, no muy léjos de los Alfaques.
Para continuar mi camino desde Tortosa á Tarragona dexé la carretera , siguiendo un mal consejo , cuya ventaja consistió en andar dos horas ménos; pero me arrepentí del ahorro á causa del pésimo camino. Fui pues entre derrumbaderos hácia el Perelló, distante por esta ruta cinco horas de Tortosa. La primera diligencia fué subir una agria, y empinada cuesta , en cuya eminencia hay una Ermita, que llaman de nuestra Señora de la Aurora.
En medio de la escabrosidad da gusto el ver aquel monte todo cultivado de varias suertes de árboles frutales, particularmente de algarrobos, y olivos. Desde la cumbre se extiende la vista por la playa del mar, y se descubre bien el sitio donde se está construyendo la nueva poblacion de San Cárlos, y la entrada del Ebro por entre arenales , como tambien el Canal abierto desde el término del Lugar de Amposta hasta los Alfaques.
Se va continuando á vista del mismo mar casi siempre; pero ni la baxada del monte referido, ni lo demas que es tierra llana tiene que hacer con el cultivo , y aprovechamiento de Tortosa, y asi lo mas que se ve es monte baxo de romerales, palmitos, acebnches, y algunas viñas, de suerte , que desde Tortosa hasta Cambrils seria un verdadero desierto de quince horas, si
no fuera por el corto Lugar del Perelló que está intermedio, donde pasé una mala noche.
Al día siguiente fui á comer á una Venta que llaman el Hospitalet junto á un castillo antiguo, atravesando ántes el famoso Coll de Balaguer. Así llaman á una angostura entre un monte de la costa marítima, y la cordillera , que por la mano izquierda viene continuando desde Tortosa, pelada la mayor parte de plantas mayores , y abundante de arbustos. Dicha angostura era en tiempos pasados un transito muy peligroso de ladrones» y aun los Moros acechaban , y asaltaban de quando en quando á los pasageros , escondiéndose en ciertas ensenadas del mar. En este siglo se ha hecho un fuerte con competente guarnicion: así no hay estos riesgos. A una legua del Coll de Balaguer se descubre en la orilla del mar un castillo llamado de San Jorge, donde tuvo principio la Orden Militar de San Jorge de Alfama , que el Rey Don Pedro I. de Aragon fundó en 1201 , y el Rey Don Martin incorporó en la de Montesa el año de 1399.
Desde el Hospitalet á Cambríls hay tres horas de camino : á las dos se ve un fuerte antiguo abandonado en la orilla del mar, y luego empieza un territorio bien cultivado de árboles , y semillas , como en los Pueblos anteriores. Cambrils es Lugar hermoso por su situacion , y divertido por su frondosidad de huertas, y toda suerte de plantas. Consta de quatrocientos vecinos.
De Cambrils á Tarragona cuentan quatro horas: á las dos se pasa por Villa- ceca , Pueblo bien situado. La Parroquia tiene su fachadita con dos columnas jónicas; y entre varios retablitos que hay en ella de razonable estilo sobresale el mayor , y es una extravagancia de madera, que por fortuna no se ha dorado.
Todo el territorio entre Cambrils, y Tarragona está bien cultivado, particularmente de viñas, y olivares. Así el camino de Cambrils , como el de Tarragona, y aun el de Villaseca abundan de huertas. Las de Tarragona logran de las aguas del rio Francolí, llamado antiguamente Tulcis , ó Tucís, el qual nace cerca de Poblet en la Espluga, Villa de consideracion; y su curso hasta el mar en la playa de Tarragona se reputa da unas diez horas. Este rio suele en las avenidas pasearse por las huertas, y aun abandonar el puente, haciendo varios daños; lo que se podria evitar con un poco de gasto, é ingenio.
Antes de entrar en Tarragona se pasa este rio por puente de seis arcos; pero tiene el gran defecto de ser muy estrecho. La situacion de Tarragona es sobre una colina ; cuyas raices por Oriente , y Mediodía las baña el agua del mar , y por Poniente el rio Francolí. Es perverso camino el que hay ahora desde Cambrils, particularmente en tiempos lluviosos.
Dicha Ciudad está entre las puntas de Salon , y de la Mora, donde el mar forma un golfo. Fue en lo antiguó Cabeza de la España Tarraconense. Es Plaza de Armas, y su Iglesia tiene la dignidad de Primada, y en opinion de algunos con derecho para serlo de toda España. La poblacion se regula de siete mil almas de comunion. Hay en la Ciudad siete Conventos de Frayles; ademas Monjas de Santa Clara , y Carmelitas Descalzas, Religiosas de la Enseñanza , Beatas Dominicas, Casas de huérfanos, y de huérfanas, Hospital general , y Seminario unido á. la Universidad.
La Catedral es el edificio mas magnífico de la Ciudad. Su arquitectura es gótica. Se edificó en el año de 1117, y siguientes ; pero el retablo mayor es mas moderno. La Iglesia , que es grande , y espaciosa , consta de tres naves, pudiéndose considerar entre los principales edificios que tiene España de esta clase. La nave del medio tiene de largo hasta el presbiterio 38r palmos catalanes , y 61 de ancho : las colaterales son algo menores. Desde el suelo hasta la altura interior de la linterna hay 137 palmos. Doce palmos castellanos hacen trece catalanes.
Possiblement, ara que m’he tornat a aficionat a llegir en francès compri alguna obreta d’aquestes t
an barates –la crisi!- que edita Fayard/Pauvert a "Le Livre de Poche". I qui sap si algun llibre de viatges suplirà la meva mala planificació de sortides estiuenques. De moment estic fullejant per Internet els camins catalans del Viaje de España, del castellonenc Antonio Ponz. Una delícia. Si no fos perquè no estic per a marxes massa llargues i perquè els camins no són el que eren, no m’importaria seguir el seu itinerari:
La situacion de Tortosa es en la ribera oriental del Ebro, y en el declive de un alto monte todo verde y frondoso por las muchas y útiles plantas de que está cubierto y cultivado , como son olivares , garrofales , ó algarrobales, viñas .El vecindario de la Ciudad se regula de diez y seis mil almas, y dista quatro leguas de la costa marítima ó del parage donde el rio Ebro desagua en el mar Mediterraneo, no muy léjos de los Alfaques.
Para continuar mi camino desde Tortosa á Tarragona dexé la carretera , siguiendo un mal consejo , cuya ventaja consistió en andar dos horas ménos; pero me arrepentí del ahorro á causa del pésimo camino. Fui pues entre derrumbaderos hácia el Perelló, distante por esta ruta cinco horas de Tortosa. La primera diligencia fué subir una agria, y empinada cuesta , en cuya eminencia hay una Ermita, que llaman de nuestra Señora de la Aurora.
En medio de la escabrosidad da gusto el ver aquel monte todo cultivado de varias suertes de árboles frutales, particularmente de algarrobos, y olivos. Desde la cumbre se extiende la vista por la playa del mar, y se descubre bien el sitio donde se está construyendo la nueva poblacion de San Cárlos, y la entrada del Ebro por entre arenales , como tambien el Canal abierto desde el término del Lugar de Amposta hasta los Alfaques.
Se va continuando á vista del mismo mar casi siempre; pero ni la baxada del monte referido, ni lo demas que es tierra llana tiene que hacer con el cultivo , y aprovechamiento de Tortosa, y asi lo mas que se ve es monte baxo de romerales, palmitos, acebnches, y algunas viñas, de suerte , que desde Tortosa hasta Cambrils seria un verdadero desierto de quince horas, si
no fuera por el corto Lugar del Perelló que está intermedio, donde pasé una mala noche.
Al día siguiente fui á comer á una Venta que llaman el Hospitalet junto á un castillo antiguo, atravesando ántes el famoso Coll de Balaguer. Así llaman á una angostura entre un monte de la costa marítima, y la cordillera , que por la mano izquierda viene continuando desde Tortosa, pelada la mayor parte de plantas mayores , y abundante de arbustos. Dicha angostura era en tiempos pasados un transito muy peligroso de ladrones» y aun los Moros acechaban , y asaltaban de quando en quando á los pasageros , escondiéndose en ciertas ensenadas del mar. En este siglo se ha hecho un fuerte con competente guarnicion: así no hay estos riesgos. A una legua del Coll de Balaguer se descubre en la orilla del mar un castillo llamado de San Jorge, donde tuvo principio la Orden Militar de San Jorge de Alfama , que el Rey Don Pedro I. de Aragon fundó en 1201 , y el Rey Don Martin incorporó en la de Montesa el año de 1399.
Desde el Hospitalet á Cambríls hay tres horas de camino : á las dos se ve un fuerte antiguo abandonado en la orilla del mar, y luego empieza un territorio bien cultivado de árboles , y semillas , como en los Pueblos anteriores. Cambrils es Lugar hermoso por su situacion , y divertido por su frondosidad de huertas, y toda suerte de plantas. Consta de quatrocientos vecinos.
De Cambrils á Tarragona cuentan quatro horas: á las dos se pasa por Villa- ceca , Pueblo bien situado. La Parroquia tiene su fachadita con dos columnas jónicas; y entre varios retablitos que hay en ella de razonable estilo sobresale el mayor , y es una extravagancia de madera, que por fortuna no se ha dorado.
Todo el territorio entre Cambrils, y Tarragona está bien cultivado, particularmente de viñas, y olivares. Así el camino de Cambrils , como el de Tarragona, y aun el de Villaseca abundan de huertas. Las de Tarragona logran de las aguas del rio Francolí, llamado antiguamente Tulcis , ó Tucís, el qual nace cerca de Poblet en la Espluga, Villa de consideracion; y su curso hasta el mar en la playa de Tarragona se reputa da unas diez horas. Este rio suele en las avenidas pasearse por las huertas, y aun abandonar el puente, haciendo varios daños; lo que se podria evitar con un poco de gasto, é ingenio.
Antes de entrar en Tarragona se pasa este rio por puente de seis arcos; pero tiene el gran defecto de ser muy estrecho. La situacion de Tarragona es sobre una colina ; cuyas raices por Oriente , y Mediodía las baña el agua del mar , y por Poniente el rio Francolí. Es perverso camino el que hay ahora desde Cambrils, particularmente en tiempos lluviosos.
Dicha Ciudad está entre las puntas de Salon , y de la Mora, donde el mar forma un golfo. Fue en lo antiguó Cabeza de la España Tarraconense. Es Plaza de Armas, y su Iglesia tiene la dignidad de Primada, y en opinion de algunos con derecho para serlo de toda España. La poblacion se regula de siete mil almas de comunion. Hay en la Ciudad siete Conventos de Frayles; ademas Monjas de Santa Clara , y Carmelitas Descalzas, Religiosas de la Enseñanza , Beatas Dominicas, Casas de huérfanos, y de huérfanas, Hospital general , y Seminario unido á. la Universidad.
La Catedral es el edificio mas magnífico de la Ciudad. Su arquitectura es gótica. Se edificó en el año de 1117, y siguientes ; pero el retablo mayor es mas moderno. La Iglesia , que es grande , y espaciosa , consta de tres naves, pudiéndose considerar entre los principales edificios que tiene España de esta clase. La nave del medio tiene de largo hasta el presbiterio 38r palmos catalanes , y 61 de ancho : las colaterales son algo menores. Desde el suelo hasta la altura interior de la linterna hay 137 palmos. Doce palmos castellanos hacen trece catalanes.
30.6.09
de la incomoditat de l'ignorant
Se sap que la gent de “ciències”, siguin professionals o vocacionals, sovint també tenen interessos de “lletres”; en canvi, molts dels que som de “lletres” solem tenir uns coneixements matemàtics elementals, per no dir deplorables. Aquesta pèssima educació fa que de vegades tinguem seriosos dubtes, pràcticament irresolubles, davant fets numèrics que teòricament no haurien de presentar cap complexitat interpretativa; i, el que és pitjor, moltes vegades no ens atrevim a manifestar els dubtes per la por que tenim a ser objecte de burla. Poso un exemple –no m’importa fer-ho aquí perquè entenc que la gent que ho llegirà ja coneix suficientment les meves limitacions i sé que més que escarnir-me m’ajudaran, si cal, a comprendre. Bé, em miro aquest gràfic (dibuix?):
No puc dir que m’interessi especialment la distribució –si és que realment se sap- dels gitanos a Europa, però en tinc curiositat. Veig una rodona (observeu la meva imprecisió en la utilització del lèxic tècnic) vermella més gran al mig d’Espanya i una altra de més petita a França; la iconografia sembla senzilla: més gitanos a Espanya i menys a França. Efectivament, les primeres xifres que llegeixo sota els cercles confirmen la impressió visual: 700.000 gitanos a Espanya i 300.000 a França. La segona xifra que apareix em complica la comprensió: Els 700.000 són un 1,75% del total de la població espanyola i els 300.000 un 1,8% de la població francesa. No ho acabo de veure clar. Són xifres proporcionades pel Banc Mundial en un informe de 2005 i per tant dignes de crèdit (d’acord que la qüestió dels crèdits dels bancs no es troba en el seu millor moment, però...), però imagino, en la meva ignorància, que un major col·lectiu (700.000) sobre una població més petita (40 i quants milions?) ha de donar un percentatge molt més alt que un col·lectiu més petit (300.000) sobre major nombre d’habitants (més de 60 milions). I aquí ja quedo en blanc, davant d’unes proporcions que l’aficionat més humil ja deu tenir claríssimes. I m’autoflagelo.
És veritat que se m’han acudit arguments per justificar la meva incomprensió. Que el Banc Mundial s’hagi equivocat, difícil; que s’hagin equivocat els periodistes: ja se sap que les matemàtiques aplicades a les ciències socials, que són les que solen cursar, registren cada any un gran nombre de suspesos... Busco també solucions més de lletres. ¿És possible que els francesos considerin que els seus gitanos són poc gitanos, un quart de gitano, per exemple? Per molt que sigui així, estadísticament –i políticament- ho trobo poc correcte. Potser quan es va fer l'estadística una important quantitat de francesos eren fora del país, de vacances? Home, se n'haurien adonat els enquestadors; a més, més aviat són els gitanos els que van i vénen... En fi, que m’adono que no me’n sortiré. Què és el que em falla?
El pitjor de tot és que davant d’una situació com aquesta més em valdria, en lloc de buscar explicacions, posar-me immediatament estudiar matemàtiques, però la majoria dels de lletres som així, amb una tendència secular a perdre el temps.
No puc dir que m’interessi especialment la distribució –si és que realment se sap- dels gitanos a Europa, però en tinc curiositat. Veig una rodona (observeu la meva imprecisió en la utilització del lèxic tècnic) vermella més gran al mig d’Espanya i una altra de més petita a França; la iconografia sembla senzilla: més gitanos a Espanya i menys a França. Efectivament, les primeres xifres que llegeixo sota els cercles confirmen la impressió visual: 700.000 gitanos a Espanya i 300.000 a França. La segona xifra que apareix em complica la comprensió: Els 700.000 són un 1,75% del total de la població espanyola i els 300.000 un 1,8% de la població francesa. No ho acabo de veure clar. Són xifres proporcionades pel Banc Mundial en un informe de 2005 i per tant dignes de crèdit (d’acord que la qüestió dels crèdits dels bancs no es troba en el seu millor moment, però...), però imagino, en la meva ignorància, que un major col·lectiu (700.000) sobre una població més petita (40 i quants milions?) ha de donar un percentatge molt més alt que un col·lectiu més petit (300.000) sobre major nombre d’habitants (més de 60 milions). I aquí ja quedo en blanc, davant d’unes proporcions que l’aficionat més humil ja deu tenir claríssimes. I m’autoflagelo.
És veritat que se m’han acudit arguments per justificar la meva incomprensió. Que el Banc Mundial s’hagi equivocat, difícil; que s’hagin equivocat els periodistes: ja se sap que les matemàtiques aplicades a les ciències socials, que són les que solen cursar, registren cada any un gran nombre de suspesos... Busco també solucions més de lletres. ¿És possible que els francesos considerin que els seus gitanos són poc gitanos, un quart de gitano, per exemple? Per molt que sigui així, estadísticament –i políticament- ho trobo poc correcte. Potser quan es va fer l'estadística una important quantitat de francesos eren fora del país, de vacances? Home, se n'haurien adonat els enquestadors; a més, més aviat són els gitanos els que van i vénen... En fi, que m’adono que no me’n sortiré. Què és el que em falla?
El pitjor de tot és que davant d’una situació com aquesta més em valdria, en lloc de buscar explicacions, posar-me immediatament estudiar matemàtiques, però la majoria dels de lletres som així, amb una tendència secular a perdre el temps.
dues dones i destins incerts
A mig passeig de sant Joan (de dalt) em trobo la G., alumna de l’any passat. No l’he reconeguda fins que gairebé ens em creuat perquè porta una roba i un pentinat diferent de l’habitual: ve de la platja. Comencem parlant de les PAU perquè el primer que vol dir-me és que li va fer molta gràcia que sortís el poema de Carner, ja que va ser justament ella qui el va comentar a classe*, tot i així, va triar l’altra opció perquè li van semblar més fàcils les preguntes i perquè va preferir escriure sobre cinema i literatura (la G. –també la seva mare, i potser el seu pare- és una lectora excel·lent i una espectadora de cinema constant i críticament entusiasta). De català li han posat un 8 (també de castellà). Em diu que finalment s’ha decidit a estudiar Obres públiques, cosa que ignoro exactament què vol dir. Aquest estiu, quan els pares tinguin vacances, se n’anirà a Madagascar, un destí turístic que jo també triaria. Xerrem una estoneta més. M’ho vaig passar molt bé amb la G., sempre fent preguntes, sempre qüestionant. Li desitjo molta sort en tot el que faci.
Ahir, una mica més avall, vaig trobar-me amb en M., antic company de feina, quasi veí, i amic. Vam parlar una estona de la professió, de nosaltres, de les filles i de la dona. L’A., la seva dona, és arquitecta i fa anys que treballa en un despatx on habitualment hi havia vuit arquitectes. És una dona amb gran capacitat de feina, vital, optimista. Des de fa uns mesos que han anat reduint personal al seu despatx. Dels vuit arquitectes inicials, en queden tres, que, a més, treballen a mitja jornada, és a dir que en realitat en queden un i mig els quals cobren la part proporcional de la prestació d’atur, de manera que si queden totalment aturats pràcticament ja hauran cobrat les prestacions que els correspondrien. En M. m’explica que els companys de l’A. acomiadats subsisteixen fent treballets, excepte un, que treballa a jornada completa fent de mosso de magatzem. En M. té una gran fe en la seva dona, en la seva capacitat de sortir-se’n de qualsevol situació adversa i de progressar, fins al punt que m’assegura que confia que quan es quedi a l’atur trobarà una feina millor que la que té ara. Desitjo a l’A. molta sort en tot allò que vulgui fer i al M. que la seva fe sigui una realitat.
*A primer de batxillerat, tots els alumnes tenien com a deures llegir setmanalment tres poemes de l’Antologia de la poesia catalana i en preparaven un comentari formal i el tema, però hi havia un alumne que s’especialitzava en un poema i era l’encarregat de comentar-lo a classe en tots els seus aspectes. Sovint no podíem anar més enllà del comentari de dos poemes setmanals en una de cada tres hores de classe que dedicàvem a aquesta activitat a partir del segon trimestre. Aquest curs, la reducció d’una hora lectiva no ens ha permès realitzar aquesta activitat de la mateixa manera. A qui li importa, però?
P. S. Avui m'han arribat les notes de tots els alumnes del centre que es presentaven a les PAU. No hi ha cap suspès, cosa que no és una novetat perquè el sistema de compensacions de notes fa que sigui molt difícil que els alumnes aprovats als instituts suspenguin. Petites sorpreses i xafarderies a l’alça i a la baixa. Dels resultats de català no n’estic prou satisfet, només un 6,48 de mitjana i dos suspesos, un d’ells amb un 2,5; és veritat que en J. és un fan de la Martina K., però no creia que la seva admiració i la seva ànsia d’emulació arribés a aquests extrems; quant a la nota de castellà, no sé qui volia imitar. En fi, potser és que li va costar posar-se en marxa. Quan el vegi li preguntaré.
Ahir, una mica més avall, vaig trobar-me amb en M., antic company de feina, quasi veí, i amic. Vam parlar una estona de la professió, de nosaltres, de les filles i de la dona. L’A., la seva dona, és arquitecta i fa anys que treballa en un despatx on habitualment hi havia vuit arquitectes. És una dona amb gran capacitat de feina, vital, optimista. Des de fa uns mesos que han anat reduint personal al seu despatx. Dels vuit arquitectes inicials, en queden tres, que, a més, treballen a mitja jornada, és a dir que en realitat en queden un i mig els quals cobren la part proporcional de la prestació d’atur, de manera que si queden totalment aturats pràcticament ja hauran cobrat les prestacions que els correspondrien. En M. m’explica que els companys de l’A. acomiadats subsisteixen fent treballets, excepte un, que treballa a jornada completa fent de mosso de magatzem. En M. té una gran fe en la seva dona, en la seva capacitat de sortir-se’n de qualsevol situació adversa i de progressar, fins al punt que m’assegura que confia que quan es quedi a l’atur trobarà una feina millor que la que té ara. Desitjo a l’A. molta sort en tot allò que vulgui fer i al M. que la seva fe sigui una realitat.
*A primer de batxillerat, tots els alumnes tenien com a deures llegir setmanalment tres poemes de l’Antologia de la poesia catalana i en preparaven un comentari formal i el tema, però hi havia un alumne que s’especialitzava en un poema i era l’encarregat de comentar-lo a classe en tots els seus aspectes. Sovint no podíem anar més enllà del comentari de dos poemes setmanals en una de cada tres hores de classe que dedicàvem a aquesta activitat a partir del segon trimestre. Aquest curs, la reducció d’una hora lectiva no ens ha permès realitzar aquesta activitat de la mateixa manera. A qui li importa, però?
P. S. Avui m'han arribat les notes de tots els alumnes del centre que es presentaven a les PAU. No hi ha cap suspès, cosa que no és una novetat perquè el sistema de compensacions de notes fa que sigui molt difícil que els alumnes aprovats als instituts suspenguin. Petites sorpreses i xafarderies a l’alça i a la baixa. Dels resultats de català no n’estic prou satisfet, només un 6,48 de mitjana i dos suspesos, un d’ells amb un 2,5; és veritat que en J. és un fan de la Martina K., però no creia que la seva admiració i la seva ànsia d’emulació arribés a aquests extrems; quant a la nota de castellà, no sé qui volia imitar. En fi, potser és que li va costar posar-se en marxa. Quan el vegi li preguntaré.
29.6.09
Barcelona i altres detalls
Quantes cançons s’han escrit sobre Barcelona o amb Barcelona? No ho sé, moltes. Per què és desconeguda la “Barcelone” de Boris Vian? Ho sé. Boris Vian és un aficionat de la cançó, un tastaolletes, un esnob que mai no va estar en els circuits internacionals de la cançó. “Barcelone”, a més, és una cançó atípica en la seva producció: una cançó d’amor gairebé convencional, montonia de veu, monòtonia de música, sense l’esclat, la sorpresa, la ironia, l’enginy, de les seves altres cançons. “Barcelone” és una cançó que tendeix a la tristor, intimista, de somni que un creu no aconseguit, de trobada i separació, potser de parèntesi. Qui era ella? Què va passar a Barcelona? Quan va durar? Com va acabar? No ho sé.
Tastaolletes i esnob com sóc, i sense cap ànim de comparacions, ahir vaig penjar la cançó a YouTube (hi he escrit també la lletra), només per deixar constància d’aquesta història inquietant, sense futur, de passat desconegut. Em vaig permetre il·lustrar-la bàsicament amb imatges de la passejada del divendres tant si venien com si no venien al cas. Vaig estar temptat de presentar-la en blanc i negre o en sèpia, però vaig decidir fer un pamflet turístic qui sap si també atípic. Si jo fos alcalde de Barcelona i no depengués dels vots dels ciutadans cada quatre anys, organitzaria un concurs que consistiria a premiar les imatges o el vídeo que, segons un jurat independent (?), s’adigués més a la lletra i la música de la cançó i que, posteriorment, representaria la ciutat arreu del món. Potser seria un èxit: coses més estranyes s’han vist, que el públic és, algun cop, imprevisible.
Si algú està interessat en la música de Boris Vian, recordo que aquest any ha sortit al mercat una compilació de baixa qualitat sonora de la seva música. Un primer CD de cançons, el segon, en la seva faceta de trompetista de jazz i el tercer de cançons seves interpretades per altres. Títol: Boris Vian. L’ingénieux romanesque. Gravacions en directe a un preu de rebaixes.
Acabo, però continuaré, amb els dos únics vídeos que conec en què es pot veure en directe en Vian: un paper menor en una pel·lícula i el fragment d’una cançó ("Huit jours en Italie").
Chérie, te souviens-tu du Lac de Côme
Où nous avons passé huit jours jolis
Dans une petite auberge jaune de chrome
Au bord de l'eau près des galets polis
J'commençais à r'ssentir tous les symptômes
Des nouveaux arrivants en Italie
Et malgré mon absence de diplômes
Je n'parlai qu'la langue du pays
Gelati, spaghetti, frittati, legumi, salami
Panino, vitello, formaggio et brodo di pollo
Minestra, senapa, gazzosa, e cioccolata
Les signori, ils sont servis!
J'étais dev'nu calé sur la dînette
Mais je ne savais pas parler d'amour
Il aurait bien fallu que je répète
Avec une brune aux yeux de velours
Mais tu n'as pas voulu que je m'instruise
Et tu as potassé ton Assimil
Puis un beau soir qu'on se faisait des bises
Tu m'as glissé d'un air subtil
Ti voglio, ti amo, caro mio, un bacio, Corbaccio
Tenero, diletto, devoto, intimo, cochono
Sospiro, e spero, aspetto, m'eccita tanto
Vieni vieni vieni au lit
Mais tout c'que tu m'as fait dans le plumaro
Dis-moi où tu l'avais appris...
Tastaolletes i esnob com sóc, i sense cap ànim de comparacions, ahir vaig penjar la cançó a YouTube (hi he escrit també la lletra), només per deixar constància d’aquesta història inquietant, sense futur, de passat desconegut. Em vaig permetre il·lustrar-la bàsicament amb imatges de la passejada del divendres tant si venien com si no venien al cas. Vaig estar temptat de presentar-la en blanc i negre o en sèpia, però vaig decidir fer un pamflet turístic qui sap si també atípic. Si jo fos alcalde de Barcelona i no depengués dels vots dels ciutadans cada quatre anys, organitzaria un concurs que consistiria a premiar les imatges o el vídeo que, segons un jurat independent (?), s’adigués més a la lletra i la música de la cançó i que, posteriorment, representaria la ciutat arreu del món. Potser seria un èxit: coses més estranyes s’han vist, que el públic és, algun cop, imprevisible.
Si algú està interessat en la música de Boris Vian, recordo que aquest any ha sortit al mercat una compilació de baixa qualitat sonora de la seva música. Un primer CD de cançons, el segon, en la seva faceta de trompetista de jazz i el tercer de cançons seves interpretades per altres. Títol: Boris Vian. L’ingénieux romanesque. Gravacions en directe a un preu de rebaixes.
Acabo, però continuaré, amb els dos únics vídeos que conec en què es pot veure en directe en Vian: un paper menor en una pel·lícula i el fragment d’una cançó ("Huit jours en Italie").
Chérie, te souviens-tu du Lac de Côme
Où nous avons passé huit jours jolis
Dans une petite auberge jaune de chrome
Au bord de l'eau près des galets polis
J'commençais à r'ssentir tous les symptômes
Des nouveaux arrivants en Italie
Et malgré mon absence de diplômes
Je n'parlai qu'la langue du pays
Gelati, spaghetti, frittati, legumi, salami
Panino, vitello, formaggio et brodo di pollo
Minestra, senapa, gazzosa, e cioccolata
Les signori, ils sont servis!
J'étais dev'nu calé sur la dînette
Mais je ne savais pas parler d'amour
Il aurait bien fallu que je répète
Avec une brune aux yeux de velours
Mais tu n'as pas voulu que je m'instruise
Et tu as potassé ton Assimil
Puis un beau soir qu'on se faisait des bises
Tu m'as glissé d'un air subtil
Ti voglio, ti amo, caro mio, un bacio, Corbaccio
Tenero, diletto, devoto, intimo, cochono
Sospiro, e spero, aspetto, m'eccita tanto
Vieni vieni vieni au lit
Mais tout c'que tu m'as fait dans le plumaro
Dis-moi où tu l'avais appris...
28.6.09
de l'art de traduir
Hi ha moments en què un no val per a res. Ara mateix, estava amb tres o quatre finestres obertes i fent diverses feines amb imatges i textos al mateix temps i m'he adonat de sobte que unes reflexions de Carner sobre l'art de traduir que guardo per a ús privat han vingut a parar aquí. Més val que tanqui l'ordinador i me'n vagi a dormir. De moment deixaré aquí les consideracions carnerianes -no crec que en cap de setmana, i menys de l'estiu, ningú les llegeixi- i demà, si me'n recordo, abans que torni tothom de la platja, ja les esborraré.
Traduir una obra és la millor manera de llegir-la; és amar-hi i penar-hi, servir-la i dominar-la.
* * *
Traduir és, paral·lelament, el millor aprenentatge en certes tasques oposades i complementàries: espaiar l'àmbit de l'expressió i delimitar-lo; aprendre, a la vista de noves necessitats, gosadia, i deixar-se guiar per aquesta mena de temor de Déu que és l'exigència de precisió; passar d'una identificació segura a unes opcions. Per on, demés d'ésser la millor manera de llegir, la traducció és el millor mètode per entrenar-se a ben escriure.
Traduir una obra és la millor manera de llegir-la; és amar-hi i penar-hi, servir-la i dominar-la.
* * *
Traduir és, paral·lelament, el millor aprenentatge en certes tasques oposades i complementàries: espaiar l'àmbit de l'expressió i delimitar-lo; aprendre, a la vista de noves necessitats, gosadia, i deixar-se guiar per aquesta mena de temor de Déu que és l'exigència de precisió; passar d'una identificació segura a unes opcions. Per on, demés d'ésser la millor manera de llegir, la traducció és el millor mètode per entrenar-se a ben escriure.
**
Tota literatura formal ha començat per traduccions; Homer mateix posà en grec per a L'Odissea les rondalles del navegants fenicis.
* *
De l'esclavatge i angúnies de l'equivalència, no se n'ha de poder veure cap rastre penós. No es tradueix per paraules destriades, sinó per frases senceres, això és, per cops d'ala intel·lectuals; i tota frase que no aconsegueixi pas artísticament un aire d'espontaneïtat, no és bona sinó per llençar.
* *
Malfieu-vos dels diccionaris bilingües, que ignoren almenys un idioma. Si, per exemple, és de l'anglès que us poseu a traduir, serviu-vos per a tal llengua d'un sol i ample diccionari fet només en ella. Ara, per a la vostra parla, totes les replegues del lèxic amb què comptareu, grans i petites, generals i especials, seran poques.
* *
Els diccionaris de butxaca, no solament deformen la butxaca.
* *
Si sou, per dir-ho així, escriptor nat, us esdevindrà, en començar de llegir una llengua mig assolida, que us semblin d'estranya màgia expressions de les més corrents i afressades per la utilitat. Val més. Aleshores, que escrigueu versos en la llengua pròpia i que encara no sigueu gosats a traduir.
* *
No deixateu mai. Però serà agradós que, per tirat de la vostra llengua o geni personal, arribeu tanmateix a recollir una que altra frase expandida en una curtesa més compacta, i com si diguéssim imperiosa.
* *
Traduireu com cal amb esment dòcil i ploma lliure.
* *
Hi ha alguns desdonats, generalment inútils, que per fer una darrera prova es posen a traduir. I res no canvia. segueixen essent generalment inútils.
* *
L'única manera de traduir un text informe és disfressar-lo de ben compost. Així ha estat fet en algunes traduccions de llibres alemanys i hispànics.
* *
Pin i Soler, Morera i Galícia i Joan Maragall ornaren els seus últims anys amb llurs traduccions respectives dels renaixents, de Shakespeare i dels Himnes anomenats homèrics. Hi ha un encís particular en el tracte digne, cortès, que els arribats a aigües serenes mantenen amb obres patinades per l'admiració dels segles. Hom diria que es proposen de lliurar-se a un urbà tuteig amb unes ombres inoblidables.
* *
És un error abandonar a la sola iniciativa privada l'edició de traduccions. En tot Estat d'ordenada cultura caldria que les seves autoritats rectores, com ja volia Talleyrand en una iniciativa que no prosperà, disposessin d'un sistema raonablement complet i tècnicament segur de traduccions d'obres essencials de parles alienes. Això s'aplicaria, amb doble raó, als pobles amb quadres de cultura incomplets.
* *
Una vegada un ximple va posar-se a traduir. Aleshores, el celeste Arquer, per un segon, li aclarí les potències. I sentí el ximple que li rodava el cap. Havia de fer que traspués quelcom que no podia atènyer, i això en un material que no sabia plegar.
* *
Si el traductor gaudeix de personalitat, la traducció a ell encomanada en serà poc o molt influïda. I si no té personalitat, la seva traducció no passarà d'un gastament.
* *
Un escriptor deliberadament intraduïble -això passa algun cop en les literatures de caient raconer- es pren, talment, una pena innecessària perquè el deixin estar.
* *
En un període que sembla haver-se caracteritzat per l'abundor, a França, de traduccions ineptes i desaprensives, Montesquieu adreça als traductors un o dos epigrames. Escriptor de raça, Montesquieu; però tota la força i la distinció del seu estil li vénen d'haver-se pres la pena de traduir del llatí.
* *
Fou Dryden, em penso, qui exigí certa qualitat de geni al traductor: la seva idea era que es produís una quasi paritat de poder en ambdues llengües. Així, sens dubtes, una obra cabdal seria també clàssica en la literatura que li hagués ofert nova estada condigna. I certament aquest ha estat de vegades el cas; com n'és per exemple, goso dir, la versió catalana del Gènesi per F. Clascar.
* *
Apreneu llengües. Això té dos grans avantatges. L'un és que podreu traduir i l'altre que, en essent conversants en llengües alienes, deixareu córrer de llegir traduccions.
27.6.09
breus intermitents d'estiu
Les nou:
M’assabento pel diari de la mort (investigaran detalls) de Michael Jackson. Encara que la seva música, i tota la resta, no m’agafà en el meu millor moment musical, l’he anat seguint. La seva mort m’ha sotragat: ja era un mite, el creia immortal, potser ja és immortal. El mateix diari m’informa de la mort de Farrah Fawcett. Menys espai. Feia temps que se sabia que tenia un càncer. També l’he seguida esporàdicament.
Les nou ben tocades:
La pitjor nota de les PAU correspon a Química. Ja fa anys que és així. Els diaris no expliquen si els resultats són deguts a la ineficàcia dels professors, a la desídia dels alumnes o al tipus de proves dels examinadors. L’any que ve tampoc no en diran res. Els resultats numèrics de la prova de llengua catalana, malgrat Carner i la Iliada, són lleugerament superiors als de l’any anterior.
Les dotze:
Vaig al FNAC (mai no sé si he d’apostrofar), a la secció de música francesa. Just a l’inici de l’escala mecànica de baixada hi ha una pila de discos de M. J., Kink of pop, que es venen a 14, 95 euros. La noia que m’atén a la caixa se sembla a la Janis Joplin, però té els pits més grans amb rierols subtils blavencs.
Migdia passat i primera hora de la tarda:
Experts i inexperts, Cuní inclòs, parlen de M. J. i F. F. En el segon cas, li retreuen tímidament que es prestés a ser gravada durant la seva malaltia. De M. J., mostren imatges de tot el món: iconografia disparada, tots els detalls, totes les idolatries, totes les hipòtesis.
Tornen a parlar de dues adaptacions teatrals d’obres literàries: El quadern gris i La ruta blava. No m’interessa gaire el teatre i encara menys les adaptacions literàries, tot i així tinc curiositat per conèixer la tria. No descarto assistir a les representacions.
Fa uns dies, ja a la matinada, van passar un reportatge sobre La ruta blava (en Sagarra junior n’havia parlat al diari) que suposo que va mirar molt poca gent, entre altres coses perquè van programar-lo molt tard. Per què? Ho ignoro. Deixo el vídeo aquí, convençut que el mirarà poca gent: sóc optimista.
A partir de les set:
Baixo Rambla avall fins arribar a la mar. Torno a pujar. Conec i desconec el que passejo. Els lleons de Colom tenen turistes als lloms. Les terrasses, plenes: un turista solitari es mira perplex un llenguado amb acompanyament, el peix sembla conformat. Al Liceu hi ha cua. Veig per primera vegada l’estàtua humana d’un pollet: patètic el groc artificial i la sensació que no creixerà. Una noia passeja un ram de flors en la seva bicicleta: magnífic ram i magnifica noia. Uns nuvis pugen en un Cadillac davant de l’Ajuntament i emprenen un destí ignorat. A la plaça de sant Felip Neri, un jove toca la guitarra, un gos udola, la font no raja, els de l’hotel prenen l’aperitiu. Una altra guitarra al principi del carrer de la Pietat, ningú no s’atura. Bombolles gegantines al costat de la catedral; veig una monja famosa que s’atura i somriu, no recordo el seu nom. Trobo la C. que em diu que avui ha llegit el tema de les oposicions; m’assegura que tenia el pressentiment que li tocaria Bernat Metge: està contenta... El dia no vol morir, la nit s’acosta. Em sembla bé.
Més tard:
La Joana s’adorm al sofà.
M’assabento pel diari de la mort (investigaran detalls) de Michael Jackson. Encara que la seva música, i tota la resta, no m’agafà en el meu millor moment musical, l’he anat seguint. La seva mort m’ha sotragat: ja era un mite, el creia immortal, potser ja és immortal. El mateix diari m’informa de la mort de Farrah Fawcett. Menys espai. Feia temps que se sabia que tenia un càncer. També l’he seguida esporàdicament.
Les nou ben tocades:
La pitjor nota de les PAU correspon a Química. Ja fa anys que és així. Els diaris no expliquen si els resultats són deguts a la ineficàcia dels professors, a la desídia dels alumnes o al tipus de proves dels examinadors. L’any que ve tampoc no en diran res. Els resultats numèrics de la prova de llengua catalana, malgrat Carner i la Iliada, són lleugerament superiors als de l’any anterior.
Les dotze:
Vaig al FNAC (mai no sé si he d’apostrofar), a la secció de música francesa. Just a l’inici de l’escala mecànica de baixada hi ha una pila de discos de M. J., Kink of pop, que es venen a 14, 95 euros. La noia que m’atén a la caixa se sembla a la Janis Joplin, però té els pits més grans amb rierols subtils blavencs.
Migdia passat i primera hora de la tarda:
Experts i inexperts, Cuní inclòs, parlen de M. J. i F. F. En el segon cas, li retreuen tímidament que es prestés a ser gravada durant la seva malaltia. De M. J., mostren imatges de tot el món: iconografia disparada, tots els detalls, totes les idolatries, totes les hipòtesis.
Tornen a parlar de dues adaptacions teatrals d’obres literàries: El quadern gris i La ruta blava. No m’interessa gaire el teatre i encara menys les adaptacions literàries, tot i així tinc curiositat per conèixer la tria. No descarto assistir a les representacions.
Fa uns dies, ja a la matinada, van passar un reportatge sobre La ruta blava (en Sagarra junior n’havia parlat al diari) que suposo que va mirar molt poca gent, entre altres coses perquè van programar-lo molt tard. Per què? Ho ignoro. Deixo el vídeo aquí, convençut que el mirarà poca gent: sóc optimista.
A partir de les set:
Baixo Rambla avall fins arribar a la mar. Torno a pujar. Conec i desconec el que passejo. Els lleons de Colom tenen turistes als lloms. Les terrasses, plenes: un turista solitari es mira perplex un llenguado amb acompanyament, el peix sembla conformat. Al Liceu hi ha cua. Veig per primera vegada l’estàtua humana d’un pollet: patètic el groc artificial i la sensació que no creixerà. Una noia passeja un ram de flors en la seva bicicleta: magnífic ram i magnifica noia. Uns nuvis pugen en un Cadillac davant de l’Ajuntament i emprenen un destí ignorat. A la plaça de sant Felip Neri, un jove toca la guitarra, un gos udola, la font no raja, els de l’hotel prenen l’aperitiu. Una altra guitarra al principi del carrer de la Pietat, ningú no s’atura. Bombolles gegantines al costat de la catedral; veig una monja famosa que s’atura i somriu, no recordo el seu nom. Trobo la C. que em diu que avui ha llegit el tema de les oposicions; m’assegura que tenia el pressentiment que li tocaria Bernat Metge: està contenta... El dia no vol morir, la nit s’acosta. Em sembla bé.
Més tard:
La Joana s’adorm al sofà.
P. S. Finalment he pogut recordar el nom de la monja: Teresa Forcades, doctora en Teologia, Master of Divinity per la Universitat de Harvard i moltes altres coses. M'encanta aquesta monja, preclara, sempre en equilibri entre la religió i el laïcisme.
25.6.09
deserto
Volia continuar parlant de la música i altres activitats de Boris Vian, però avui deserto, estic massa cansat.
Sona estrany deserto. Fa la impressió que és una paraula italiana, i ho és, evidentment; la que exemplifica el meu sentiment mental i volitiu transitori. Deserto... És estrany aquest verb en present d’indicatiu. He desertat, desertava, desertaré, desertaria, deserti... Passats immediats i llunyans, futurs simples i hipotètics, subjuntius... Tot el que no sigui present d’indicatiu en primera persona sona bé (ai, la música!), però deserto...? I no obstant, quantes ganes sovint de dir i repetir deserto, deserto, deserto... i quants impediments subjectius i objectius...
No, ni avui ni demà, crec, desertaré. Avui, perquè és massa tard, demà, perquè encara és avui; de totes maneres, ara ho faré a mitges, només deixaré la cançó sense parlar de les circumstàncies i les conseqüències i imaginaré lletres alternatives per si m’arriba el moment i finalment em decideixo.
Monsieur le Président,
Je vous fais une lettre
Que vous lirez peut-être
Si vous avez le temps.
Je viens de recevoir
Mes papiers militaires
Pour partir à la guerre
Avant mercredi soir.
Monsieur le Président,
Je ne veux pas la faire,
Je ne suis pas sur terre
Pour tuer des pauvres gens.
C'est pas pour vous fâcher,
Il faut que je vous dise:
Ma décision est prise
Je m'en vais déserter.
Depuis que je suis né,
J'ai vu mourir mon père,
J'ai vu partir mes frères,
Et pleurer mes enfants.
Ma mère a tant souffert,
Elle est dedans sa tombe
Et se moque des bombes
Et se moque des vers.
Quand j'étais prisonnier,
On m'a volé ma femme,
On m'a volé mon âme
Et tout mon cher passé.
Demain de bon matin
Je fermerai ma porte
Au nez des années mortes,
J'irai sur les chemins
Je mendierai ma vie
Sur les routes de France,
De Bretagne en Provence
Et je dirai aux gens:
Refusez d'obéir,
Refusez de la faire,
N'allez pas à la guerre
Refusez de partir.
S'il faut donner son sang,
Allez donner le vôtre,
Vous êtes bon apôtre,
Monsieur le Président.
Si vous me poursuivez,
Prévenez vos gendarmes
Que je n'aurai pas d'armes
Et qu'ils pourront tirer
És clar que jo prefereixo aquests quatre versos finals:
Si vous me poursuivez,
Prévenez vos gendarmes
Que je possède une arme
Et que je sais tirer
Sona estrany deserto. Fa la impressió que és una paraula italiana, i ho és, evidentment; la que exemplifica el meu sentiment mental i volitiu transitori. Deserto... És estrany aquest verb en present d’indicatiu. He desertat, desertava, desertaré, desertaria, deserti... Passats immediats i llunyans, futurs simples i hipotètics, subjuntius... Tot el que no sigui present d’indicatiu en primera persona sona bé (ai, la música!), però deserto...? I no obstant, quantes ganes sovint de dir i repetir deserto, deserto, deserto... i quants impediments subjectius i objectius...
No, ni avui ni demà, crec, desertaré. Avui, perquè és massa tard, demà, perquè encara és avui; de totes maneres, ara ho faré a mitges, només deixaré la cançó sense parlar de les circumstàncies i les conseqüències i imaginaré lletres alternatives per si m’arriba el moment i finalment em decideixo.
Monsieur le Président,
Je vous fais une lettre
Que vous lirez peut-être
Si vous avez le temps.
Je viens de recevoir
Mes papiers militaires
Pour partir à la guerre
Avant mercredi soir.
Monsieur le Président,
Je ne veux pas la faire,
Je ne suis pas sur terre
Pour tuer des pauvres gens.
C'est pas pour vous fâcher,
Il faut que je vous dise:
Ma décision est prise
Je m'en vais déserter.
Depuis que je suis né,
J'ai vu mourir mon père,
J'ai vu partir mes frères,
Et pleurer mes enfants.
Ma mère a tant souffert,
Elle est dedans sa tombe
Et se moque des bombes
Et se moque des vers.
Quand j'étais prisonnier,
On m'a volé ma femme,
On m'a volé mon âme
Et tout mon cher passé.
Demain de bon matin
Je fermerai ma porte
Au nez des années mortes,
J'irai sur les chemins
Je mendierai ma vie
Sur les routes de France,
De Bretagne en Provence
Et je dirai aux gens:
Refusez d'obéir,
Refusez de la faire,
N'allez pas à la guerre
Refusez de partir.
S'il faut donner son sang,
Allez donner le vôtre,
Vous êtes bon apôtre,
Monsieur le Président.
Si vous me poursuivez,
Prévenez vos gendarmes
Que je n'aurai pas d'armes
Et qu'ils pourront tirer
És clar que jo prefereixo aquests quatre versos finals:
Si vous me poursuivez,
Prévenez vos gendarmes
Que je possède une arme
Et que je sais tirer
retrobament
Aquest darrers dies es parla de Boris Vian amb motiu del cinquantè 
aniversari de la seva mort, que s’esdevingué el 23 de juny, als 39 anys, d’un atac de cor, mentre assistia a l’estrena de la versió cinematogràfica de la seva primera novel·la (publicada sota el pseudònim de Vernon Sullivan): J'irai cracher sur vos tombes. Aquest fou també el primer llibre que li vaig llegir: un negre de pell blanca que... Gran impacte.
Excepte alguns dels seus poemes, que vaig llegir no fa gaire, tenia completament oblidat l’escriptor, de tant en tant veia els lloms dels seus llibres als prestatges i me’ls mirava sense cap intenció de relectura; però la literatura sobre ell als mitjans m’ha fet venir ganes de repassar les pàgines i d’interessar-me una mica més pel personatge. Dono gràcies a la meva memòria escassa que fa que en repassar L’herba roja me la presenti gairebé com una novetat acabada de sortir de la impremta. Una lectura per aquests dies, per quan estigui més tranquil. De moment, em trobo alguns fragments subratllats aneu a saber amb quina intenció.
¿En quin sentit -demanà tot seguit el senyor Brul- us van formar els estudis? Feu-me el favor de no limitar-vos als primers anys de la infància.
[...]
-Bastant de temps... –repetí Wolf-. Quin calvari. Setze anys...setze anys amb el cul en un banc dur... setze anys d’argúcies i honradesa alternades. Setze anys d’avorriment. ¿Què en queda? Imatges aïllades, ínfimes... l’olor dels llibres nous el quinze de setembre, les làmines de dibuix, el ventre fastigós de la granota dissecada a pràctiques, la pudor de formol que feia, i els últims dies de classe, quan t’adones que els professors també són persones perquè se’n van de vacances i hi ha menys gent a l’aula. I totes aquelles grans pors de les quals ja no recordo la causa, les vigílies d’examen... una regularitat d’hàbits... no passava d’això... però, ¿que no sabeu senyor Brul, que no és noble d’imposar a uns nens una regularitat d’hàbits que dura setze anys? El temps en surt falsejat, senyor Brul. El temps real no és mecànic, no es troba dividit en hores totes iguals... el temps real és subjectiu... el portem a dins.
aniversari de la seva mort, que s’esdevingué el 23 de juny, als 39 anys, d’un atac de cor, mentre assistia a l’estrena de la versió cinematogràfica de la seva primera novel·la (publicada sota el pseudònim de Vernon Sullivan): J'irai cracher sur vos tombes. Aquest fou també el primer llibre que li vaig llegir: un negre de pell blanca que... Gran impacte.Excepte alguns dels seus poemes, que vaig llegir no fa gaire, tenia completament oblidat l’escriptor, de tant en tant veia els lloms dels seus llibres als prestatges i me’ls mirava sense cap intenció de relectura; però la literatura sobre ell als mitjans m’ha fet venir ganes de repassar les pàgines i d’interessar-me una mica més pel personatge. Dono gràcies a la meva memòria escassa que fa que en repassar L’herba roja me la presenti gairebé com una novetat acabada de sortir de la impremta. Una lectura per aquests dies, per quan estigui més tranquil. De moment, em trobo alguns fragments subratllats aneu a saber amb quina intenció.
¿En quin sentit -demanà tot seguit el senyor Brul- us van formar els estudis? Feu-me el favor de no limitar-vos als primers anys de la infància.
[...]
-Bastant de temps... –repetí Wolf-. Quin calvari. Setze anys...setze anys amb el cul en un banc dur... setze anys d’argúcies i honradesa alternades. Setze anys d’avorriment. ¿Què en queda? Imatges aïllades, ínfimes... l’olor dels llibres nous el quinze de setembre, les làmines de dibuix, el ventre fastigós de la granota dissecada a pràctiques, la pudor de formol que feia, i els últims dies de classe, quan t’adones que els professors també són persones perquè se’n van de vacances i hi ha menys gent a l’aula. I totes aquelles grans pors de les quals ja no recordo la causa, les vigílies d’examen... una regularitat d’hàbits... no passava d’això... però, ¿que no sabeu senyor Brul, que no és noble d’imposar a uns nens una regularitat d’hàbits que dura setze anys? El temps en surt falsejat, senyor Brul. El temps real no és mecànic, no es troba dividit en hores totes iguals... el temps real és subjectiu... el portem a dins.
Continuarà.
23.6.09
somni d'una nit de Sant Joan
No és per Nadal ni Cap d’Any ni aniversaris ni festes semblants, que van com van, que se’m repeteix la mateixa nostàlgia. És la nit de Sant Joan quan m’entra una recança dolça i irracional. Cap record recurrent de les revetlles: a la fi, no va començar ni acabar cap amor. Només petits detalls agradables de les nits que volaven i ja era l’alba. Cares, rialles, músiques, coques, places, carrers, cases, converses oblidades... Res de tot això té la intensitat del foc d’aquell carrer i d’aquelles cares que ja no sé si són reals o inventades. La intensitat amb què se’m presenta, com si fos en un somni amb tons pastel, la baixada de la garriga amb llargues fileres d’argilagues seques que passejàvem pel mig del poble, herois del moment, successors d’herois més antics. I mai no en teníem prou. Així tarda rere tarda fins a la nit del foc.
I arribava que s’encenien i espetegaven les branques i pujaven les flames i es dispersaven les espurnes. I era en el moment just, quan el foc era més alt, que calia calcular les distàncies i la força –por i desig- i saltar. I durant un instant, mentre desapareixies embolcallat pel foc, només durant aquell brevíssim moment, s’esdevenia la màgia de perdre la consciència del cos i de la consciència de la pròpia existència, del temps i de l’espai. Oblit i recomençament. Felicitat. Pura nirvana. Les argilagues, però, cremen de pressa..
Després... Després som aquí, desitjos realitzats i oblidats, i altres desitjos. Recança dolça i indescriptible de la màgia perduda, del temps passat.
--------------------------------------------------------------
Per Sant Joan, de Serrat, complementa les meves paraules, les meves sensacions, i al mateix temps se n’aparta. He pujat la cançó al Youtube i potser més endavant l’acabaré cremant.
I que no sigui dit, posats a escoltar música, potser preferireu comparar aquestes dues versions d’una altra visió de Sant Joan:
I una mica de coca farcida, de la Morera, és clar; i un brindis amb cava...
I arribava que s’encenien i espetegaven les branques i pujaven les flames i es dispersaven les espurnes. I era en el moment just, quan el foc era més alt, que calia calcular les distàncies i la força –por i desig- i saltar. I durant un instant, mentre desapareixies embolcallat pel foc, només durant aquell brevíssim moment, s’esdevenia la màgia de perdre la consciència del cos i de la consciència de la pròpia existència, del temps i de l’espai. Oblit i recomençament. Felicitat. Pura nirvana. Les argilagues, però, cremen de pressa..
Després... Després som aquí, desitjos realitzats i oblidats, i altres desitjos. Recança dolça i indescriptible de la màgia perduda, del temps passat.
--------------------------------------------------------------
Per Sant Joan, de Serrat, complementa les meves paraules, les meves sensacions, i al mateix temps se n’aparta. He pujat la cançó al Youtube i potser més endavant l’acabaré cremant.
I que no sigui dit, posats a escoltar música, potser preferireu comparar aquestes dues versions d’una altra visió de Sant Joan:
I una mica de coca farcida, de la Morera, és clar; i un brindis amb cava...
22.6.09
Jo sóc donant d'idees: anatomia elemental
En pocs dies m’arriben dues “butlletes participatives”, una a través del diari i l’altra annexa a una revista de l’Ajuntament, en què se m’invita a participar en el procés de remodelació del tram central de la Diagonal, des de Macià fins a les Glòries. Encara no he dit res. A mi, la Diagonal, que és sobretot un lloc de pas, ja m’està bé (o malament), i abans de suggerir qualsevol canvi m’ho hauria de rumiar bé. L’únic que tinc clar és que un mitjà ràpid de transport públic, és a dir, una línia de metro que arribes fins a altres poblacions de l’àrea metropolitana seria una bona idea.
Evidentment, el projecte tal com es presenta no té possibilitat de fer marxa enrere: la remodelació es realitzarà diguin el que diguin els ciutadans. En tot cas, la butlleta ofereix múltiples combinatòries que insinuen, clarament o no tant, alguns dels desitjos de l’Ajuntament. El que queda claríssim és que s’ha de reduir el trànsit automobilístic privat i que es facilitarà el trànsit privat en bicicleta o a peu i els mitjans de transports municipals. En aquest aspecte jo tinc les coses clares; a mi, que no condueixo per Barcelona, ja m’estan bé els mitjans de transports privats que ara circulen per la Diagonal: no hi tinc res a dir. Ara bé, si arriba un moment en què -amb la participació de la Generalitat i de qui calgui- s’aconsegueix que tots els catalans, barcelonins inclosos, puguin moure’s per tota –he dit tota- la geografia catalana amb els transports públics amb una relativa eficiència seré el primer a comprar-me un barret i traure-me’l per dir: chapeau, comencem a anar bé!
Per altra banda, no entenc –i si ho entenc, faré veure que no- aquesta dèria a promocionar la venda d’automòbils. Amb quina finalitat s’han de comprar? Amb la de posar-los com una peça escultòrica al menjador de casa (en vertical, és clar) o amb la de recaptar el màxim de diners possibles a través d’impostos directes, indirectes i multes?
En fi, podria continuar amb alguns altres suggeriments de la butlleta i no descarto fer-ho més endavant, però ara voldria copiar unes línies de la primera pàgina de la revista de l’Ajuntament, “Barcelona informació”: La Rambla, una artèria que batega entre els dos costats del cor. L’emblemàtic passeig no deixa mai indiferent. Bonica comparació-metàfora que es desenvolupa a l’interior de la revista amb les argumentacions demagògiques habituals pròpies del consistori municipal. Sóc passejador de la Rambla des de fa anys, gairebé setmanalment i hi he viscut esporàdicament al menys en quatre cases de carrers propers que no esmentaré. Si voleu una altre moment fem una radiografia o un escàner detallat de l’artèria (i del cor), però tal com ho veig jo ara, si haguéssim de jutjar la totalitat del cos per l’estat de l’artèria, hauríem d’ingressar-lo immediatament en alguna UCI o qui sap si proposar directament l’eutanàsia. No la rambla no em deixa indiferent.
És clar, encara que una operació de cirurgia estètica, com la que es vol fer a la Diagonal té els seus perills i possibles seqüeles imprevisibles, els resultats són evidents i podem arribar a dissimular momentàniament el deteriorament del cos. Qui s’atreveix, però, amb una artèria malalta? I no obstant, cal ser valent, i si es vol guanyar en qualitat de vida, s’ha de començar pel que realment produeix problemes. Ja quedarà temps posteriorment per assumptes menors, exteriors, de façana (de moviment de capital sense risc, si se’m permet deixar de banda la metàfora).
Estic temptat d’escriure alguna cosa com això en el primer espai de la butlleta de la Diagonal, però no sé si s’entendria i, a més, és massa llarg. Sempre podria simplificar-ho: Remodeleu (repenseu? repensem?) la Rambla i després ja parlarem de la Diagonal. Dirien que sóc boig, ho sé.
Evidentment, el projecte tal com es presenta no té possibilitat de fer marxa enrere: la remodelació es realitzarà diguin el que diguin els ciutadans. En tot cas, la butlleta ofereix múltiples combinatòries que insinuen, clarament o no tant, alguns dels desitjos de l’Ajuntament. El que queda claríssim és que s’ha de reduir el trànsit automobilístic privat i que es facilitarà el trànsit privat en bicicleta o a peu i els mitjans de transports municipals. En aquest aspecte jo tinc les coses clares; a mi, que no condueixo per Barcelona, ja m’estan bé els mitjans de transports privats que ara circulen per la Diagonal: no hi tinc res a dir. Ara bé, si arriba un moment en què -amb la participació de la Generalitat i de qui calgui- s’aconsegueix que tots els catalans, barcelonins inclosos, puguin moure’s per tota –he dit tota- la geografia catalana amb els transports públics amb una relativa eficiència seré el primer a comprar-me un barret i traure-me’l per dir: chapeau, comencem a anar bé!
Per altra banda, no entenc –i si ho entenc, faré veure que no- aquesta dèria a promocionar la venda d’automòbils. Amb quina finalitat s’han de comprar? Amb la de posar-los com una peça escultòrica al menjador de casa (en vertical, és clar) o amb la de recaptar el màxim de diners possibles a través d’impostos directes, indirectes i multes?
En fi, podria continuar amb alguns altres suggeriments de la butlleta i no descarto fer-ho més endavant, però ara voldria copiar unes línies de la primera pàgina de la revista de l’Ajuntament, “Barcelona informació”: La Rambla, una artèria que batega entre els dos costats del cor. L’emblemàtic passeig no deixa mai indiferent. Bonica comparació-metàfora que es desenvolupa a l’interior de la revista amb les argumentacions demagògiques habituals pròpies del consistori municipal. Sóc passejador de la Rambla des de fa anys, gairebé setmanalment i hi he viscut esporàdicament al menys en quatre cases de carrers propers que no esmentaré. Si voleu una altre moment fem una radiografia o un escàner detallat de l’artèria (i del cor), però tal com ho veig jo ara, si haguéssim de jutjar la totalitat del cos per l’estat de l’artèria, hauríem d’ingressar-lo immediatament en alguna UCI o qui sap si proposar directament l’eutanàsia. No la rambla no em deixa indiferent.
És clar, encara que una operació de cirurgia estètica, com la que es vol fer a la Diagonal té els seus perills i possibles seqüeles imprevisibles, els resultats són evidents i podem arribar a dissimular momentàniament el deteriorament del cos. Qui s’atreveix, però, amb una artèria malalta? I no obstant, cal ser valent, i si es vol guanyar en qualitat de vida, s’ha de començar pel que realment produeix problemes. Ja quedarà temps posteriorment per assumptes menors, exteriors, de façana (de moviment de capital sense risc, si se’m permet deixar de banda la metàfora).
Estic temptat d’escriure alguna cosa com això en el primer espai de la butlleta de la Diagonal, però no sé si s’entendria i, a més, és massa llarg. Sempre podria simplificar-ho: Remodeleu (repenseu? repensem?) la Rambla i després ja parlarem de la Diagonal. Dirien que sóc boig, ho sé.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
