dispersió

Refredat, o el que sigui, intermitent des del dijous que em fa estar desficiós i encara més dispers del que en mi és habitual.

Em llevo tard i dedico una mica més d’una hora ha recol·locar part de la narrativa catalana als prestatges. A la ràdio parlen de la trobada de la catosfera catalana: paraules de Marc Vidal; el que diu no té cap relació amb el que escric o faig.

Després de dinar, la Joana va a veure la seva sogra, jo no li vull encomanar el refredat, o el que sigui, i continuo traient la pols i ordenant els llibres. Cap a les set decidim anar a fer una volta. És curiós com el vent, que sembla de ponent, m’estronca els símptomes nasals, que reapareixen cada vegada que entro en algun lloc excessivament calent.

Abans de sopar encara tinc temps d’acabar posant els pocs llibres dispersos que m’havien quedat. Fullejo una estranya recopilació de Ruiz i Calonja (continuo sense trobar cap esment d’amics, deixebles o coneguts a la seva mort): Retaule de la vida medieval, de Barcanova. A la primera pàgina de Dues o tres gràcies, de Joan Puig i Ferrater, llegeixo una dedicatòria firmada per J. C. , en una cal·ligrafia petita i elegant: “Com a record d’una època –magnífica gràcies al teu cor curull de delicats sentiments- de la qual tu has estat l’ànima”. Al final, la data: 12-1-40. Em commou trobar aquests sentiments personals, íntims, que jo ara, no sé si impúdicament, comparteixo aquí. Llegeixo el final de la novel·la: “El miracle de l’Arietta s’exhalava dels meus dits. Ah, si la música dels nostres destins pogués ésser com ella!” Cossos, ànimes, destins, miracles... temps.

El dos de febrer començarà la Setmana Negra de Barcelona, miraré de deixar alguns detalls més endavant; de moment, veig que destaquen que es publicarà la primera novel·la negra en Twitter, que té la gran dificultat de no admetre més de 140 caràcters per capítol. Déu, l’intent d’originalitat i la seva publicitat ens acabarà reblanint el cervell!

Mentrestant, ja he triat la novel·la –em sembla que l’encara vigent us agradaria- per al proper Dimarts de sang. Té més de 600 pàgines i em fa pensar en el darrer apunt de can Jauss: com m’agradaria poder llegir una vegada al mes un llibre com aquest! Avanço una pista musical -no doneu noms encara- que s’adiu amb el meu estat d’ànim actual, més aviat místic:

quotidianitats

Finalment vam pintar la llibreria del color dels reculls d”En Patufet”, que ara m’adono que és el mateix color del Costumari d’Amades, de la Història de Catalunya en vuit volums d’Edicions 62, del Diccionari Català-Castellà & Castellà-Català (1923) de Rovira i Virgili, de Companys, editat per la Generalitat, de la Història de la literatura catalana (1954) de Joan Ruiz i Calonja... Aquest cap de setmana col·locarem els llibres més petits i ja preveiem que no ens cabran perquè molts estaven dispersos per la casa i no és qüestió de deixar-los en l’anarquia del lloc on van anar a parar per circumstàncies de lectura i de comoditat. Què faré dels llibres sobrers? Quins seran els llibres negligits?

En l’encara esquelet de la llibreria, ara destaquen objectes adquirits al llarg dels anys i que no sóc capaç de situar en el seu moment inicial ni tan sols en la seva geografia precisa: tantes peces petites de ceràmica que anàvem comprant durant els anys que vam recórrer els Pirineus de punta a punta fins arribar al País Basc. Hi ha també els bulbs florits o que van florint: el jacint, que ja ha deixat d’expandir l’aroma intensa i va perdent color (el que conservo provisionalment a la capçalera); els crocus, com tulipes nanes de morat penitencial i groc vital; les flors blavoses insignificants i delicades de la calabruixa, que encara es van obrint i pugen des de la base de la inflorescència piramidal...

Avui, casualment, he llegit a l’”Avui” l’esquela de Joan Ruiz i Calonja (31/5/1923-27/1/2010). Cap creu encapçalant la nota, cap nom dels familiars o d’institucions, cap professió, cap invitació al funeral, només un text brevíssim: “Se n’ha anat discretament... tal com ell era”. No sé si m’equivoco, però penso que deu ser l’autor de la Història de la literatura catalana publicada per l’editorial Teide l’any 1954, un llibre que imagino que avui és introbable i que a mi, malgrat el munt de literatures que s’han publicat fins al moment encara em sembla interessant tenint en compte l’època i malgrat els retrets i les crítiques que no gaire després se li van fer. Us imagineu una síntesi de la història de la literatura publicada l’any 54 (deu anys després aparegué Riquer i alguns altres més endavant), enmig encara de l’intent del genocidi cultural i literari que s’intentava? Llegir mig d’amagat el que havíem estat i que no sabíem (sabien) si podríem tornar a ésser? En els meus primers anys dels estudis de filologia, i encara en els primers de la professió, ignorant com era, aquest llibre va ser al mateix temps una ajuda i un plaer.

Avui el seu autor ha estat enterrat a Granollers, discretament, imagino, com diu la nota. No tan discretament en la mesura que de mi depèn. Encara que, què més puc fer a part de deixar un petit fragment de la seva obra (el pròleg, de Jordi Rubió i Balaguer, el podeu llegir aquí) i una flor en el tanatori virtual. Heus aquí l’apèndix sencer del llibre, titulat “Panorama general de la literatura catalana d’avui”:

Els esdeveniments històrics dels nostre país que començaren amb la gerra civil han marcat una solució de continuïtat, si no en la creació literària, almenys en la difusió de les obres produïdes. Els anys d’inactivitat editorial de primer, l’escassetat de lectors, accentuada per la manca de revistes o periòdics catalans, i el predomini de les publicacions d’obres d’altres literatures han estat la causa d’una separació entre els escriptors i el poble. Aquest fet es nota més, actualment, en els gèneres literaris que necessiten un públic més extens –la novel·la i el teatre-; en els de minories –la poesia-, que ja ha estat sempre més esponerós en la nostra llengua, si bé menys afectat per aquestes circumstàncies, trobem reduïts els seus efectes a grups selectes més o menys divergents, però amb poca ressonància en llur exterior.
L’activitat dels editors, represa en els darrers anys, l’estímul dels premis literaris i potser també el desvetllament d’una consciència més independent en les generacions joves, que han crescut sense contactes amb la llengua escrita i la literatura de Catalunya, fa pensar en una comunicació progressiva d’uns i altres –escriptors i llegidors- i ensems en un augment de la producció o de la seva difusió.
Per aquests motius noi és encara possible d’historiar encara les nostres lletres dels darrers quinze anys. Les obres recents dels escriptors ja acreditats, o almenys coneguts, les hem esmentades en general en parlar de cadascun. Dels que s’han donat a conèixer després, no podem parlar-ne sense caure en omissions involuntàries, perquè tinc la convicció que gran part del que han escrit roman inèdit. Ja sé que el fet de no publicar no pot occir la producció, però al contrari pot estimular-la. I els íntims esplais d’un escriptor incipient que resten amb aquest caràcter podrien ésser el preludi d’una obra més important si els acollís un ambient propici, ara sovint desconegut, o tinguessin la sanció d’una crítica.
No citarem cap nom de la novel·la ni del teatre. Les escassíssimes mostres que coneixem de la primera no ens permeten de judicar; les del segon són de la més lamentable insignificança literària.
La poesia està més ben representada. La tendència general ens sembla de caràcter vacil·lant, entre l’intel·lectualisme derivat del mestratge de Carles Riba, l’angoixa inquieta dels moviments francesos moderns, la serenor continent pròpia del temperament autòcton i un elevet sentit religiós, metafísic. Hi ha fins ara noms importants. El valencià XAVIER CASP, que representa la perllongació de la línia que va d’Ausiàs March a López-Picó, és el millor poeta que ha sortit de València des de la Renaixença ençà. LLUÍS GASSÓ I CARBONELL, català, traductor de poetes estrangers –Valéry, Mallarmé, Keats, Heine-, és un caràcter apassionat i religiós. El jove mallorquí BLAI BONET ha merescut elogis excel·lents pel seu recent llibre místic i humà Cant espiritual.
Mostren temperament poètic prometedor, en la breu obra que ha aparegut en publicacions individuals, revistes o antologies, el benedictí de Montserrat JOAN PINELL, el crític JOAN TRIADÚ, llicenciat en llengües clàssiques; el jove advocat JORDI COTS; JORDI SARSANEDES, que s’ha revelat també recentment com a narrador de grans possibilitats, JOSEP MARIA ESPINÀS, novel·lista novell; MIQUEL TARRADELL, ALEXANDRE CIRICI, MIQUEL ARIMANY, ADOLF E. NANOT, LLUÍS PALAZON, JOSEP PEDREIRA, etc., i els representats en les antologies poètiques universitàries dels anys 1950, 1951 i 1952, entre ells algunes poetesses.



I ara és quan podria començar a comentar, però avui no toca. Esperaré, potser, les improbables notes als diaris i als blocs, que a hores d'ara ja deuen preparar la necrològica de Salinger (rellegirem?) o la recent guanyadora del Ramon Llull.

la fama que reclama la flama

Deixo momentàniament de banda La Piazzolla i la Rita, que tampoc és qüestió que es facin massa famoses ni, aneu a saber, que em demandin per intrusió en la seva intimitat a través de les tecles.

He estat veient Banda ampla, un programa de TV3 que els que mireu la tele ja sabeu que aprofundeix en temes d’actualitat. Avui tocava els escàners dels aeroports, les càmeres de videovigilància, el dret a la intimitat, la fama... Banda ampla és un programa llarg que es construeix amb les píndoles d’opinió d’experts coneguts en el tema a tractar, d’experts no coneguts, d’inexperts desconeguts i de coneguts inexperts; en fi una mica d’entreteniment que em sembla que dirigeix millor el presentador que la presentadora. L’Arare ens va insinuar que sortiria i sempre fa gràcia veure els amics, encara que després no els donin gaire temps per a dir la seva.

Torno a Fuster i a Les originalitats, assaig escrit l’any 1952, quan ell en tenia trenta. Si rellegiu el fragment d’ahir i heu vist el programa que esmento estic segur que trobareu similituds entre el que ell deia i el que es deia al programa: ell parlava de la originalitat i el públic de la fama. De vegades un arriba a ser famós per la seva originalitat creativa en el camp que sigui; també actualment, encara que ara em sembla que els famosos més populars –parlo de percentatges- no ho són per la seva excel·lència en camps tradicionalment prestigiosos sinó més aviat per una reputació aconseguida des de la més absoluta inanitat. Sobre la fama dels inútils, Fuster, que és un clàssic, és a dir, un autor llegible, intel·ligible i interessant més enllà del seu temps, en diu ben poca cosa en la seva obra; i és que ser un clàssic no implica ser un visionari.

En fi, continuo amb el Fuster d’ahir i l’enllaço amb el d’avui. Mentre seguia el seu text pensava en les vegades que he llegit les seves paraules en algun bloc, potser aquí mateix. Es pot relativitzar tant com es vulgui el mot art i artista, però la qüestió, al menys en molts dels blocs on em moc –incloc el propi si convé-, és la que va desgranant Fuster en el seu assaig. Potser el matís que caldria afegir és que cada dia hi ha més gent que som artistes i alhora públic i quatre detalls més –la consciència o no del que s’escriu i els seus condicionants- que pot afegir qualsevol.

L’art és dicció: el llenguatge, tot llenguatge, suposa un enteniment, suposa el fet de ser entès, una mediació entre qui diu i qui escolta. L’artista no fa l’obra per a ell mateix: la fa per als altres. L’autor compta amb el públic, el necessita: vol comunicar-s’hi, dipositar en ell la llavor personalíssima. En realitat, aquest és l’únic mòbil de la creació artística. Però l’artista és conscient de les condicions en què allò s’ha de realitzar. D’una banda, hi ha el fervor d’exactitud, que el menarà a proporcionar-se el dialecte elàstic, amanós per al seu propòsit de dir i de dir-se. De l’altra hi ha l’hàbit de l’idioma comú, inert, que posseeix el públic, i que la dialectalització de l’artista trencarà. Aquesta discrepància serà més o menys gran i greu: en la nostra època ha estat, i és, ben notable. Doncs ser exacte en l’expressió, però alhora ser entès: això ho ha de compaginar l’artista en la seva obra, ha d’aconseguir unir-ho en l’acte de presència de la seva obra. Si hi fracassa, l’obra serà mancada –inútil, de moment: quedarà sempre, en l’aire, l’apel·lació al veredicte de la posteritat.

segon encontre (sense hostilitat)

Avui torno a la Piazzolla a dinar una mica abans que arribi l’allau de treballadors qualificats i inqualificables de la rodalia. La suecana em crida: “Ei, tu, Fuster, vine cap ací!” (encara no ens presentat formalment i trobo agosarat el seu atreviment). Vaig cap allà i em passa un llibre que tenia desat sota el taulell: Joan Fuster: Les originalitats. No sé si és una indirecta sobre el primer encontre o s’ha llegit els comentaris del post d’ahir, o... M’assec i començo a llegir, em salto el pròleg:

La cosa és, ben mirat, decisiva, d’aquelles que determinen el color i la guisa d’una època. Us bastarà, per a comprovar-ho, parar l’atenció entorn vostre, dins vosaltres mateixos. Entre totes les obsessions, més o menys, n’hi ha una de profundament tenaç: l’obsessió d’això que s’anomena originalitat. Podrà variar la dosi en cada cas, però tothom viu posseït per la dèria de distingir-se, de fer sentir la seva presència, de vèncer l’anònim i el nivell. Un impossible supervivent de qualsevol segle passat veuria el nostre com una pul·lulació angoixosa, com un domini de la febre: no solament per la velocitat, pel negoci, pels múltiples estupefaents diaris; més encara que això, el fraparia l’ànsia de singularitzar-nos, que ens manté sempre en tensió. L’home d’avui, quan arriba a escapar d’aquelles formes, una mica banals, i utilitàries, de s’abêtir –la velocitat, el negoci, l’estupefaent que siga-, s’esforça a convertir la solitud en què se sent, el simple fet de la seva existència, en un valor, potser en l’únic valor. I ho fa sense adonar-se’n massa, quasi d’una manera irreflexiva, responent a un instint més que no pas a una vocació. Diríeu, no obstant, que es tracta d’un valor que, per a ser-ho, demana l’assistència embadalida del proïsme. La nostra solitud només ens resulta suportable si la potenciem, o l’excusem, com una singularitat: enmig o enfront de la presumpta compacitat dels altres, només l’orgull ens consolarà.

La noia m’ha calat a la primera; bé de fet no s’ha hagut d’esforçar gaire, com diu Fuster –el de veritat, vull dir- jo, original com sóc, no deixo de ser un més entre els originals; potser no diu ben bé això. La noia –encara no li he preguntat el nom- s’acosta a la taula a prendre nota i com que encara som gairebé sols i la resta està servida, s’asseu al meu costat. Però el que em diu no té cap importància, és un inici com qualsevol altre; si arribem al nus...

coneixences comunes

Passo pel Piazzolla, al carrer Nàpols, a comprar unes quantes empanades per sopar. Com que no sé si serem dos o quatre ni la gana que portarem, aprofito l’oferta de 12 per 10 euros (individualment costen dos euros). Quatre de carn picant, quatre de tonyina, dos de ceba i formatge i dos d’espinacs. Com que no en tenen de tonyina –merda!-, em decanto per dos de panís i dos de no recordo què. Em diuen que no cal que m’esperi perquè les tenen totes pràcticament a punt. M’aconsellen que no les escalfi al microones sinó al forn; i si me’n sobren, les puc congelar.

Tot el procés, fins que m’enduc les empanades –boníssimes, però les picants s’han de menjar les darreres perquè si no desgracien el gust de la resta- dura més del compte perquè la noia que m’atén va començar a treballar el dia abans i encara no domina alguns detalls, de manera que ha d’entrar a la cuina amb preguntes i portar-me respostes.

Passen uns minuts de la una i només hi ha tres o quatre clients; el gruix arribarà a dos quarts i, sobretot, a partir de les dues, de manera que la noia de la barra em dedica part del seu temps per alleugerir l’espera. Xerrem de temes insubstancials, amb frases curtes, en un diàleg amb petites pauses. Abans de marxar, quan ja ho tinc tot preparat, li pregunto de quin lloc de València és.
-De Sueca. Coneixes algú de Sueca?
Penso un instant i només se m’acut un nom:
-És clar, Joan Fuster!

La noia em somriu, no sé si per ofici o per complicitat, no tinc prou confiança per preguntar-li-ho; potser ho faré la propera vegada que vagi a dinar. Tant se val. Surto, li desitjo èxit.


Epíleg

I orgullosament, en el plat, es deixaven menjar. "Som comestibles! Som comestibles!"

Joan Fuster: Bestiari.

xeic!

Xeic, xeic... ! Llegeixo que Joan-Lluís Lluís ha publicat a La Magrana Xocolata desfeta: 123 variacions sobre un mateix tema. La inspiració primera ha estat Exercicis d’estil, de Queneau, a més d’altres fonts i estímuls; després, la llengua, el treball i la imaginació són seves. Retorno a Transformacions, el bloc col·lectiu, no sé si encara operatiu, on vam arribar a les 278 variacions. Faig un repàs ràpid. Trobo que hi ha textos i imatges interessants, imaginatives, sorprenents. Hauríem d’haver buscat editors de papers?

Avui, tornant a casa des del nord per la A-7, escolto l’entrevista que Jordi Garcia Soler fa al grup Xeic! que acaba d’editar el seu segon disc, Birles!!! (bitlles, segons els del sud; la peça que serveix per tombar-les l'anomenem birlot). Vaig escoltant totes les cançons del seu darrer treball intercalades entre preguntes i respostes. Diuen que fan ska rural, i deu ser així, però més enllà de les consideracions classificatòries, la seva música i les seves paraules em resituen a la meva terra d’origen i evoco sensacions i detalls semblants als seus malgrat la diferència generacional: els mots dialectals, les històries, l’espai compartit, el temps que passa... i un regust de banda de ball d’estiu a la plaça. Just en arribar a Barcelona s’acaba l’entrevista.

Els Xeic! tenen un web des d’on es poden descarregar gratuïtament les cançons dels seus dos discos. A la pregunta de l’entrevistador sobre el tema, un dels dos convidats respon que pensen que els beneficis econòmics de la seva música l’han d’obtenir a través dels concerts en viu. És clar que ells, de moment, tenen feines diverses (mestre, ferrer, fuster...) i fan els concerts en cap de setmana, alternant-los, en el cas d’algun dels membres del grup, amb les feines del camp. I si es volguessin dedicar només a la música? I això val també per la literatura.

De moment, jo m’he baixat les cançons i fins i tot m’atreveixo a deixar-vos-en una, amb imatges precipitades, potser no la que hauríeu triat vosaltres, però sí la que em sembla que s’adiu més amb el temps d’hivern i amb el meu record del moment. No us vindria de gust fer una excursió pel sud per contemplar les fulles dels aulivers que, ara, amb la collita acabada, agafen uns tons grisos-blancs-verds espectaculars, sobretot quan el vent de mestral les mou en ritmes sincopats i arbitraris?



(la x de xeic cal pronunciar-la com si fos una tx. En el cas de la e, l’obertura o tancament depèn del poble)

vincles lliures

Llegeixo un fragment del llibre de la Su i de la Montserrat a “Google llibres” . Com és que es poden trobar textos tan extensos d’una obra acabada de publicar? És una bona publicitat o ja és un material suficient per als tastaolletes interessats però mandrosos o diletants? Cal parlar de l’assumpte dels drets d’autor, que darrerament ha ressorgit amb força i amb enfrontaments verbals que amenacen d’anar als jutjats?

La lectura el post de la Su i del fragment em porta a una entrevista amb en Calders feta per l’Espinàs. Sempre m’ha semblat que el principal mèrit de l’Espinàs en aquell espai fou la seva tria dels entrevistats i la capacitat dels entrevistats per respondre malgrat les interferències i el to –no s’hi pot fer res- de l’entrevistador. Afortunadament, Calders era loquaç i amb una memòria prodigiosa.




En acabar de veure el vídeo, vaig continuar amb un altre vídeo que en algun moment del visionat del'entrevista em va semblar que podria relacionar amb Calders, però quan m’hi vaig trobar, les meves connexions mentals entre els dos havien desaparegut. Què se m’havia acudit? Què volia dir? Què tenen a veure l’entrevista i aquest fragment d’una de les meves pel·lícules preferides? Ni idea. No us passa que de vegades heu vist la llum i qualsevol distracció us torna a les fosques? Quin patir! De tota manera, deixo les imatges per si a algú se li acut com havia pensat relacionar els dos vídeos.




En canvi, tinc clars els lligams entre el final d’Scoop i l’entrevista o, més ben dit el propi Calders. Com que la cosa és tan òbvia, imagino que no cal que la desenvolupi.

la trompa del ruc

Mentre dinem, parlem del procés de digitalització a l’ensenyament secundari. Estem d’acord –no és discutible- que s’ha de fer, i ja es fa, però desconfiem del ritme i dels guanys a curt termini. Els elements a tenir en compte (tècnics -ordinadors, material digitalitzat, serveis de reparacions...- i humans -alumnes, professors, pares...-) ens semblen desequilibrats, amb deficiències importants si és volen aconseguir uns resultats no ja òptims, sinó simplement decents. Per altra banda, ens sembla un menyspreu al mateix procés d’ensenyament-aprenentage que no es facin uns cursos perquè el personal comenci a aplicar el nou sistema amb una capacitació suficient. La consigna és: ara toca això, ja us ho fareu! Això sí, els que vulguin entrar a l’ensenyament hauran de tenir dintre de poc un màster que els capaciti (un altre dia en podem parlar). Aquest és un país d’improvisació governamental presentada com a seriosa a través d’informes insignificants, opinions d’especialistes autodidactes o pomposos i paraules grandiloqüents de polítics provisionals que voldrien eternitzar-se al servei dels ciutadans i la qüestió és que se’n parli, per les seves accions o les seves omissions. Anem camí de l’excel·lència, de la incompetència, certament.

Seguint amb el tema, llegeixo que el PP presenta una proposta, l’enèsima, de modificació dels estudis secundaris, amb una etapa obligatòria fins als 15 anys i un batxillerat de tres anys; al final del batxillerat, una prova d’entrada a la universitat. Què faran els joves que no facin batxillerat dels 15 als 16, edat fins a la qual l’ensenyament és actualment obligatori? Llegiré el diari més atentament. La premsa no destaca aquest canvi sinó que dedica la part estel·lar de la notícia al canvi de nom i d’enfocament d’Educació per a la Ciutadania segons les etapes docents. Quina bestiesa! Sempre l’èmfasi en assumptes menors que creen més polèmica als diaris i entre els partits que a les aules.

Parlant de l’obligatorietat d’assistència. Al meu centre, com en molts altres, si un alumne no ha vingut a l’institut i la família no ha avisat, es truca a casa seva a primera hora del matí o de la tarda per advertir els pares de la falta i per demanar notícies. Ahir, durant la primera lectura de la llista, en J. no havia arribat i la família va assegurar que havia sortit de casa amb temps suficient, de manera que la cap d’estudis va marcar el número de mòbil de l’alumne:
-Ets J.?
-Sí.
-La teva mare diu que hauries d’haver arribat a primera hora, on ets?
-Sóc a la classe de Química –que respon ell a escassos metres de la seva interlocutora -hem de suposar que després de demanar-li al profe que aturés un moment la classe perquè tenia una trucada.

El noi devia haver entrat tard al centre sense que ningú ho advertís o potser s’havia perdut en algun des escassos amagatalls de l’edifici i ara reposava tranquil·lament en el seu seient habitual. L’únic error que va cometre va ser respondre al telèfon: no recordava que a l’institut no es permeten els mòbils. No sé si encara el té la directora.

els lemes del dimecres

Quina mandra em fa la literatura clàssica, la veritat!
En el fons tan sols serveixen per fer cites!!!

Em passa amb excessiva freqüència que, per ensopiment natural o per la raó que sigui, no trobo estímuls exteriors ni interiors que m’impel·leixin a pensar, a parlar o a escriure. De sobte, inesperadament, veig alguna cosa, escolto una conversa, llegeixo unes línies que em deixondissin. M’ha passat amb aquest comentari a un magnífic fragment escrit per Ovidi a Tristes que ens regala Clidice. M’he sentit identificat –la literatura sovint és qüestió de complicitats- amb les sensacions del comentarista. Jo, però, potser ho expressaria d’una altra forma, amb un altre matís, i demano disculpes en la mesura que les meves paraules es considerin un plagi.

Quina mandra em fa alguna literatura actual, la veritat!
Sovint, ni buscant molt a fons, no trobo una línia que em serveixi tan sols per fer una cita!!!

Segurament, el comentarista, que suposo que es refereix la literatura grecollatina (els llibres de la Bernat Metge, per entendre'ns), i jo, per raons diverses, exagerem. Jo hauré de perseverar: em queda tanta matèria per llegir! Dit això, començo a notar que entro en el meu estat d’ensopiment habitual.

PS. La veritat és que en la segona cita potser hauria d'haver dit que em sobren cites i em falta literatura. En fi, la combinatòria és extensa.

he de triar?

Vinc de visitar la kika, i com sóc home de rampells i, a més estic cansat, he deixat tot el que feia sense fer (fe?) i he escoltat dues de les cançons del seu CD.





Me'n vaig de mi mateix.

(quina dèria, la de pronunciar la primera r d'arbre!)

avui visc(a) sant Antoni!

Sant Antoni governa l’oli

J. Amades: Costumari català

Tal dia com avui de fa 51 anys, va morir Joan Amades i avui s’ha celebrat la cloenda de l’any que se li ha dedicat. Tal dia com avui, molts pobles del país celebren, més que d’altres diades, la festivitat de Sant Antoni abat, també conegut com el Gran o d’Egipte o, més popularment, del porquet, o del tocinet, segons allà on anem a parar.

Per a figues, la Figuera,
per a tomates, Ascó,
i per a xiques boniques
el poble del Perelló.

popular


Acabada la recol·lecció de les olives, els pagesos del Perelló faran un parèntesi en la seva activitat per celebrar la seva festa i la de tot el poble. No sabria dir quants anys fa que no vaig al Perelló per la Festa Major que aquest any duraran fins al dimecres. Anys sense el ball de la nit o el del vermut del migdia –el de la tarda sempre m’agafava descol·locat- on rarament ballava. Anys sense el ball de la darrera, on el que pagava més s’emportava una coca. Anys sense pujar als autos de xoc o d’apuntar a les boles o els escuradents de les parades de tir amb carrabines que un tenia la sensació que no estaven prou ajustades. Anys sense saber qui guanya el concurs literari (el 28è) que aquest any presideix Oriol Izquierdo. No sé si tindré cap notícia de qui ha guanyat el concurs fotogràfic (“No han d’haver estat tractades digitalment”). Qui són la pubilla i les damisel·les de les festes? Anys sense tastar el calmant, que en altres lloc anomenen cremat, que enganya fent pensar que no fa fred. Llegeixo que aquest any se celebra el III Concurs del Calmant i que l’organització facilita cassola, cullerot, rom, sucre i cafè; els ingredients, a càrrec dels participants; primer premi: “Joc de calmant de terrissa de 12 tasses”. Anys sense assistir a la benedicció dels animals, pocs matxos deuen quedar, si és que en queda algun. Anys sense olorar l’olor de fusta de les oliveres que crema a les estufes, si és que encara queden estufes que cremen fusta d’olivera... I tantes altres coses.

Quan faci més bo, aniré a comprar unes quantes garrafes de l’oli novell que ja no ho serà tant, però continuarà sent excel·lent, i una mica de mel i un xic de pa per tastar l’un i l’altra, i ja posats... I a l’estiu, pujarem a l’ermita i contemplarem el poble a una banda i el delta a l’altra; i també anirem a la torre dels moros, que no era dels moros ni en va veure cap, però tant se val: el poble a l’esquerra i la mar a la dreta, amb la Cala, que si és a la tarda, acollirà les barques que tornen de pescar. I si el dia és molt i molt clar...

dic

Podem dubtar, pensar i verbalitzar o escriure el que pensem –ho fem cada a dia a totes hores amb ornaments diversos- i podem dir que això ens fa ser, que això ens fa humans. Tenim consciència de ser, molt bé, i després, què? Pensem i ens comuniquem, però, com actuem? Què fem? Perquè tinc la sensació que en darrer terme som qui som en la mesura que fem, i una mica, només una mica, pel que pensem o diem.

Mentre escric això a casa, penso en el terratrèmol d’Haití (Estat de les Antilles que ocupa el terç occidental de l'illa d'Hispaniola i limita a l'est amb la República Dominicana; la capital és Port-au-Prince Pel tractat de Rijswijk (1697), l'administració hispànica cedí la part més occidental de l'illa de la Hispaniola ( República Dominicana) a França. Haití és format per una franja central amb materials antics i serralades terciàries del plegament antillà, dins les quals hi ha depressions omplertes per materials del Quaternari.)

Després d’escriure els dos paràgrafs anteriors, continuo la meva rutina. Penso, dubto, ornamento: dic, diré, direm, diran. Potser avui no hauria de dir res. Ens llegim.

la pols del temps

Cau d’entre les pagines d’un llibre un programa de la Filmoteca del carrer de Mercaders, del 26 de febrer al 4 de març de 1973. Al final diu: “ABONO PARA DIEZ SESIONES, al precio de 250 pesetas (1,50 €), podrá ser utilizador por una o dos personas... Ambos tipos de abonos darán derecho a las asistencias gratuitas a los actos y sesiones extraordinariasque oportunamente se determinen, así como a un descuento en las publicaciones de la filmoteca.” El dimarts podem assistir sense pagar a la projecció de Das Kabinnett des Dr. Caligari.

El cul pelat i adolorit d’hores i hores de tardes i nits assegut a les incomodíssimes butaques de fusta, sovint amb l’amic J., que al final va aconseguir treballar a La Filmoteca i encara hi fa alguna col·laboració esporàdica. Dies resplendents malgrat tots els matisos del gris; tots els colors del món de quan tots els móns eren possibles.

Entro a la sala per una escletxa temporal. Recupero les pel·lícules. No estic segur de veure’m entre el calidoscopi de llums que projecta la pantalla a les primeres files a mesura que va passant el metratge.

olor de colors i de buidor

Ens pinten el pis, i espero que a ningú se li acudeixi preguntar per què pintem el pis el mes de gener: quedeu avisats!

No us podeu imaginar com em trasbalsa el trasbals de materials, a mi, que sóc un immobilista (i acumulador) objectual domèstic. El que em neguiteja més, a part del desordre general i un cert canvi obligat d’hàbits, és buidar els prestatges dels llibres, canviar-los de lloc; primer, perquè és una feina pesada, i, segon, perquè amb les presses em queden desordenats per diverses habitacions ja pintades. Encara puc donar gràcies que no se’ns va acudir més que fer una llibreria d’obra i les dues de fusta, tancades amb vidres i enganxades a les respectives parets, no cal tocar-les. El pintor en cap m’ha proposat de pintar les lleixes d’un color “potent” i m’ha assenyalat el llom del recull dels “Patufets” de 1938 comprat a can Batlle. No ho sé, la Joana diu que no s’adirà amb el verd billar del sofà.

Sembla que els treballs duraran fins al dimecres que ve, tot i que el cap de setmana ja podré recol·locar els llibres, si me’n veig amb cor. En fi, que aquests dies no em feu gaire cas si veieu que desvario més del compte o deixo anar algun plor a causa del desconcert físic i mental amb l´únic consol de la possibilitat de redescobrir, encara que sigui externament, llibres fa temps oblidats. Si al menys el Barça s’hagués classificat...

llum de la meva vida (dos esborranys i un projecte)

1r esborrany

Fa més de quinze anys –potser vint i tot- que vaig comprar un llum de peu d’esquelet metàl·lic daurat i múltiples possibilitats de gir en una botiga del Portal de l’Àngel, just al principi, on posteriorment hi va haver un establiment del Coronel Tapioca, desaparegut misteriosament –ja se sap que els aventurers no poden parar quiets- i substituït no fa gaire per una botiga de roba Sprit que suposo que no freqüentaré. Vaig tenir el llum, acabat en una pantalla d’un beix clar o color os erosionat per la pluja (ja sabeu com m’embolico amb els colors), al costat del sofà fins que un dia va deixar de respondre i el vaig substituir per un llum més modern comprat a abelux, al carrer Jonqueres cantonada Trafalgar.

Més endavant, vaig portar el primer llum a reparar i, després de buscar-li una pantalla nova, me’l vaig emportar al costat de la taula on treballo –és un dir-, que sempre està coberta de llibres, llibretes, carpetes i papers diversos. D’aquesta manera vaig aconseguir guanyar l’espai que m’hagués ocupat la base d’un llum d’escriptori. Després de dos contratemps menors el llum va entrar –qui ho sap?- en un coma irreversible i els substituts provisionals que corrien per casa em resultaven insatisfactoris de manera que vaig tornar a abelux amb l’esperança de trobar un llum nou per a la taula. Em vaig decantar per un artefacte platejat –potser més aviat color plom- dels que es collen en un lateral de la taula, si és que la taula té un voladís que ho permet. De moment em sento plenament satisfet i desitjo, més que espero, que la novetat em duri molt de temps. Potser la bombeta, de baixa intensitat i llum freda, és el que no m’acaba de convèncer, però això té fàcil solució.


2n esborrany

No tinc gaires esperances que em tornin a deixar el llum vell en condicions i necessito un resplendor adequat per poder treballar, així que baixo a abelux per veure què puc trobar.

Demano al taulell de la primera planta on puc trobar els llums d’escriptori, de despatx, de taula d’estudi (o com es diguin). M’indiquen que a la tercera planta. Pujo a peu després de detenir-me una estona en els altres pisos per si de cas, i perquè sempre m’han fascinat els dissenys dels llums, alguns espectacularment funcionals i d’altres absolutament contraris a la seva funció. A la tercera planta una dependenta atén una noia i la seva mare. Han descartat altres llums i dubten entre dos models de mida insignificant, l’un de color verd poma i l’altre de color taronja que a mi em semblen apropiats per una tauleta de nit. La noia pregunta quin li anirà millor per estudiar i la dependenta li suggereix que el verd és més bonic. Mare i filla estan d’acord i totes tres se’n van amb la brillant adquisició.

Em quedo sol i tinc temps de mirar i remirar, de tombar pantalles per veure la potència admesa, de sospesar bases, d’examinar la flexibilitat dels aparells, de calcular la solidesa dels materials, d’imaginar possibles complicacions... Em decideixo per dos models molt semblants, asseguraria que idèntics. No tinc clar si vull la versió amb base de sobretaula o la que es colla al lateral. Finalment, la dependenta torna i, després d’exposar-li uns dubtes menors, em decideixo pel model que va amb cargol, que no està exposat. No els en queda cap. No m’importa, trio el de disseny italià que no sabria distingir de l’altre. La noia sembla satisfeta:
-Ha fet una bona elecció. Aquest llum li durarà tota la vida.
-Vol dir? No li sembla que en un moment o altre alguna cosa fallarà, ni que sigui l’interruptor, o un fil que cremarà o es desenganxarà, o potser es trencarà una molla -no vull insistir amb altres possibles desgràcies.
-És una làmpara molt forta, un disseny clàssic, no en tenim queixes- rebla la noia.
No continuo la conversa, li faig un somriure i agafem l’ascensor per anar a la planta baixa. Pago a la caixa mentre m’embolica l’aparell. Torno a casa amb el metro: tres parades. Desembalo i munto. Perfecte, la taula i les lletres tornen a tenir vida.

Per dintre, però, continuo pensant si quan la dependenta em deia que el llum era per a tota la vida és referia realment a les qualitats de l’aparell o pensava en mi. Asseguraria que mentre parlava m’anava avaluant i movia el cap lentament amb una commiseració a penes dissimulada.

















projecte d'esborrany

lema del dilluns

Moltes vegades m’he dit: “Per a qui treballo amb tant d’esforç? Que potser els sauròmates o els getes llegiran els meus escrits”?

Ovidi: Tristes.

Copio les paraules que van just darrere de les d’ahir perquè entenc que tenen a veure amb el meu apunt imaginat i no escrit i per dir que estic segur que els sauròmates –quina paraula més evocadora!- i els getes –evocació molt menys interessant, massa actual- van llegir Ovidi (no crec que tingués un interès especial que el llegissin) i no tinc constància que em llegeixin a mi –ells o els fills els seus fills-, sobretot els diumenges i les matinades dels dilluns, cosa que no mai no els retrauria perquè són espais temporals de nul·la inspiració.

I disculpeu-me l’apunt, que deu crear la impressió, amb més o menys raó, que jo sóc l’únic destinatari del que escric.

PS. No tinc pensat continuar amb el lema de la resta dels dies de la setmana.

lema de diumenge

Jo m’escric i em llegeixo a mi mateix -quina altra cosa puc fer?- i els meus escrits no han de témer res de la crítica.

Ovidi: Tristes.


De vegades és més fàcil trobar un lema que desenvolupar-lo. És clar que trobar un lema vol dir que ja s’ha desenvolupat una idea, potser encara no escrita.

nocturn (finestres)

Dormilega de matins com sóc –qüestió de bioritmes-, l’hivern, quan puc, m’agafa sempre en forma a les fosques. Sensació d’haver-me perdut matins esplendorosos i productius, les notícies importants dels diaris que ja tenen un dia, l'olor del pa acabat de coure -si no fos que no paren de coure pa-, gent aqueferada i positiva, esplendorosos paisatges de boira, pluja o neu, i sols entrevistos, tramuntanes i mestrals que es tallen amb la mà si la mà és agosarada, i tantes altres coses que no sabria dir i a penes imagino.

Aleshores, en clau nocturna, m’imposo com a penitència –consqüència de la culpa diürna- de recollir i fixar els instants de darrere dels vidres, dels interiors dels aparadors que durant el dia han romàs opacs. I penso que de cada moment sorgiria una història o potser un poema sense història. També podria ser que algun dels meus protagonistes em digués que no volen aparèixer en el conte ni formar part dels versos del poema que els he mig robat. Ho entendria.









Més tard, potser llegiria Salvat o escoltaria Chopin.

egosurfing?

Demà, és a dir avui, em toca reprendre la feina –com passa el temps fins i tot per als peudoincrèduls temporals!- i després de tants anys encara tinc aquell nerviosisme aparentment injustificat que em fa estar més pendent del dia que no és que del que és. No tenia cap intenció d’escriure res avui sinó fos que un comentari d’en Francesc al darrer post meu i el títol de la darrera novel·la guanyadora del Pla, Egosurfing, i algunes declaracions de la seva autora, m’impel·leixen més que a escriure a copiar dos fragments més del llibre de Carner menys amables, si és que això és pot dir de la literatura de Carner, que segur que sí, que el del dia dels Reis. En rellegir aquests textos, a part d’altres consideracions, sempre em pregunto per què Carner, que devia tenir 19 o 20 anys, els va escriure. Per què tenia 19 o 20 anys?

Avui els infants volen semblar grans. Tenen tots els infantons, rellotges, armilles i opinions. Quan se van fent grans, encara tenen por de semblar infants; diuen criaturada d'alguna cosa indigna i menyspreada. I balancegen el cap pausadament. I l'agricultura, la indústria i el comerç prosperen notablement.

Josep Carner: “Pròleg, el gat parla” (fragment), Deu rondalles de Jesús Infant (1904)

Lleuger, frisós, frèvol i maliciós, volva alada, bri errant, punt imperceptible, partícula voleiadora, menudència incognoscible, salto, volo, danso, m'aturo, callo, murmuro (murmuro, murmuro, murmuro).
Pel pany de la clau, per una espitllera, per un finestró, per la gatonera, per una escletxa, per una esquerdeta, vacil·lo, flairejo, m'hi fico. Murmuro, murmuro! -i pico.
No entro mai per les portes obertes de bat a bat, ni amb claror de sol. Sóc un refinat; i, com un marquès va a veure l'aimada, avenço distret en la nit callada.
Al clar de la lluna, dansaven les goges en la llacuna, dels salzes clars sota les branques, entre els joncs i les nimfes blanques. Jo que me n'hi vaig. Consumides a picades són afollades; grans vermells a tot arreu i gran picor. I feren totes el capbussó.
A la mitjanit, els morts s'aixecaven del llit. Fosses i sagristans, i vells tremolejant, ho havien vist. Sortien encarcarats, amb llargs mantells corcats. Jo que m'hi fico, murmuro i els pico. Arrenquen a córrer i tornen al fossar.
Els dissabtes, a prop de la llar, les bruixes prenien l'escombra sortint a volar. Amb unes cabelleres com unes banderes, amb uns ullals com uns penyals, amb unes mirades com unes flamarades -i passaven enmig de les nuvolades. Jo que m'hi fico, murmuro i les pico. Cada bruixa torna al seu lloc; entren tan de pressa que es tiren al foc.
¿I qui és aqueix que duu la llarga cabellera? No duu estrenyecaps; somnia alguna cosa falaguera. No ronca. Ara el veig bracejant. Somnia un Infant!
Malaurat! Desperta, retorna a la vida. D'infants, no n'hi ha; és una mentida. Les infanteses són acabades com les bruixes, els morts i les fades.

Josep Carner: “Epíleg, pel mosquit.”

fi de festa

No m'agrada deixar els contes inacabats, com el de l'aranya de l'altre dia, així que el transcric tot sencer en la versió de les Obres Completes de la Selecta. Deixant de banda els possibles elements ideològics que alguns li retraurien, ja m'agradaria que pregoners diferents dels reis diversos el llegissin -si se'l sabessin de memòria encara millor- des dels balcons dels ajuntaments en lloc de les presentacions horribles, i segurament eficaces, que han omplert la nostra geografia aquests festes. Demanar impossibles, ni que siguin literaris, és propi d'aquests dies; propi dels momentàniament innocents, vull dir.

Una vegada era una aranya.
Arraulida de fred, amagada entre les teranyines de l'estable, passà bona part de l'hivern. Les mosques eren mortes; els mosquits, que a l'estiu zumzaven en aterridors exercits, havien desaparegut: les sargantanes i els dragons, les llagostes i les formigues alades, qui sap on havien anat a raure!
L'aranya, que era tota bonassa, s'entristia entre el fred i la soledat. Una nit, la pluja esqueixà la meravellosa randa dels seus fils subtilíssims, penetrant per les esquerdes de l'estable abandonat. L'aranya, lentament, dolorosament, es retirà a la seva tenda i es disposà a dormir tota l'hivernada. Suau misantropia li penetrava l'ànima, i si no hagués estat tan bona, hauria envejat les aranyes que campaven per la casa del ric Simeó. Perquè el casal era confortable i la dona de Simeó era bruta i deixava les artístiques bestioles en santa pau.
I l'aranya s'adormí.
No sabé mai ella mateixa quant temps havia jagut. Potser hauria dormit per sempre més, si no l'hagués despertada un plor de criatura.
L'aranya estirà les potes per desvetllar-se completament, i guaità.
Veié un Infant, tot just nat, voltat d'una claror vivíssima. Tan viva era que l'aranya no pogué veure més que l'Infant; la seva esplèndida aurèola s'estenia com una flama d'or per tot l'estable. Segurament hi havia algú amb l'Infant, però a l'aranya li era impossible de veure-ho. Cavil·là llarg temps, perquè les aranyes són molt cavil·loses, més no pogué entendre com un Infant que feia tanta claror plorava. Si ella n'hagués feta nom´s un bocinet, el més just per fer enrabiar la comare lluerna, ja hauria estat contenta per tota la vida.
Sigui com sigui, l'aranya, que, com ja he dit, era molt bonassa, no podia sofrir que una criatura plorés -a ella se li havia mort una filleta quan tot just començava a aprendre de filar-. Per tant, la pobra aranya s'escorregué cap avall per la paret, després per les palles i després per la barbeta rosada i suau de l'Infant, fent-li pessigolles. L'Infant deixà de plorar; primer obrí els ulls amb la deliciosa admiració de les criatures, i després s'il·luminà amb el dolç somriure silenciós, com havien de ser tots els somriures de tota la vida del Nat a l'Estable, perquè el riure que fa soroll és inventat pel dimoni, i encara per un dimoni de mal gust.
L'Infant, prenent l'aranya amb les seves inefables manetes, l'aixecà enlaire i li posà damunt el cap una espurneta de claror.
L'aranya s'elevà a una altura prodigiosa, més amunt de l'estable, més amunt de la teulada del casal d'en Simeó, com si l'empenyés un ser invisible. I no solament pujà, sinó que s'allunyà i no poc, i anava ràpidament, però sense inquietud, i no sabia si la feia volar l'Infant o l'alegria.
L'aranya travessa per un seguit de terres en què la gent parlava d'una manera diferent i duia vestits estranys. L'aranya no entenia absolutament res del que passava. Cavil·la que cavil·laràs, cavil·la que cavil·laràs, que diuen les rondalles.
Els pardals, estranyament eixorivits, saltaven entre les branques nues dels arbres.
La lluna feia cara d'intensa admiració.
Les volves de l'aire dansaven d'alegria.
Les tendes de les cases, les cúpules i totes les coses altes que podien veure l'aranya murmuraven, però l'aranya no arribava a entendre-les.
Un cec que captava deixà caure el plateret a terra exclamant: “Senyor, Senyor!” Ha via vist l'aranya.
Una dona, passant per un carrer, duia una criatura que fins llavors no havia parlat:”Oh, que bonic; “ digué la pobrissona alçant els braços. (Això, naturalment, dit en una llengua d'aquelles que a Europa només saben els alemanys més saberuts.)
De sobte l'aranya es deturà.
Quan vet aquí que veu un vell venerable, amb una barba blanca que li arribava fins a la cintura, i que es posà dalt d'una bestiassa bruna, d'alçària gegantina. I hala, hala, ja tenim l'aranya desfent camí i anant davant del vell. Al cap d'una pila de temps de caminar, la nostra amiga veié un vell, amb una barba blanca que li arribava als genolls, muntat en una bestiassa negra. El segon vell s'ajuntà amb el primer i feren junts el viatge. Al cap de bon temps, es trobà amb els un tercer, més vellet encara, amb una barba blanca que li arribava als peus, i que també tenia blanca la bestiassa; tots tres avançaren seguint l'aranya.
A l'últim la nostra amiga arribà al portal del pessebre. A prop d'ell hi havia quatre pastors.
-Oh, oh! -digueren-, guaiteu quina estrella!

Josep Carner: “L'aranya”, cinquena rondalla de Deu rondalles de Jesús Infant.

entronització

Recordeu de petits?:

- El meu reietó!
- Vine cap aquí, reiet, no et possis dins de la caseta del gos.
- Per què ets tan guapa, princesa meva!
- Aquest nen viu com un rajà!

I vinga petons i moixaines: dels pares, dels avis, dels oncles, dels veïns, de la dependenta de la botiga de queviures de la cantonada del costat, del perruquer, que et dóna un present dolç, amb pal per aguantar-lo...

Arriba un moment –ja no recordo prou bé el meu- que tant tractament monàrquic t’enfarfega i comences a sospitar que la realitat que t’envolta és i no és. Finalment, potser per casualitat, potser perquè les sospites t’han portat a la investigació, acabes descobrint la veritat, crua, real, reial:



És el principi del final de l’època de la innocència, del mirall que et mostrava únic. Els pares ja no són el que eren. Comencen a esperar-se grans coses de tu. Terrible responsabilitat quan encara ets un infant; i sense possibilitat d’abdicar; o sí? Bé, però tot això ja és una altra història.

comença la dansa

La lluna venia, la lluna rodava,
la lluna d’avui serà lluna blava:
la lluna fa el ple, segona vegada.
Desembre lunar, desembre s’acaba,
un any que se’n va i un altre fa entrada:
la vida també comença manyaga,
però quan es fon no hi ha retornada.
La lluna, que ho veu, fa trista la cara.

Olga Xirinacs: “Lluna d’avui”

No sabria dir amb precisió quina hora devia ser la de la matinada de l’u de gener d’aquest any tot just acabat de començar, però el cel era serè i les veus del carrer estret del nord on visc –i treballo poc- s’havien esvaït definitivament. Vaig sortir al tarradet a veure aquesta lluna desembral que per segona vegada feia el ple. Per un moment –ja sabeu que aquesta nit de canvi d’any és procliu a aquests tipus de pensaments- vaig imaginar la lluna mirall de la nostra infantesa o de la nostra adolescència, aquella que crèiem que reflectia la imatge i potser el cor de l’altre que també la contemplava en l’hora precisa prèviament acordada. Com que m’he fet gran, no vaig veure cap reflex amic, ni de cap tipus, però no descarto que hi fos i que el meu moderat escepticisme m’impedís la visió. Per si de cas, vaig fer una foto de la lluna que comparteixo amb vosaltres, per si algun dia –una lluna com aquesta no solca el cel cada dia- ens ve bé de fer-la servir de mirall. És el meu regal, desinteressat i no, del nou any, useu-lo lliurement.






















Més tard, tampoc no sabria dir-vos l’hora, el cel es va anar ennuvolant i la lluna, sempre generosa, va cedir el seu protagonisme abans d’amagar-se d’incògnit per acabar de fer el seu volt quotidià. Són tant pomposos els núvols i la lluna tan humil...
















En començar la pluja, vaig témer que la teranyina del fanal del meu carrer estret desaparegués definitivament...























L’aranya, que era tota bonassa, s’entristia entre el fred i la soledat. Una nit, la pluja esqueixà la meravellosa randa dels seus fils subtilíssims.

Josep Carner: Deu rondalles de Jesús infant.


Home de poca fe, em vaig adormir amb la cançó de les gotes sobre la claraboia del sostre de l'habitació. L’endemà, la lluna va tornar a sortir, una mica més tard, certament, i la teranyina continuava al fanal. L’aranya –cal que expliqui la seva història? No l’heu llegida ja?- dedueixo que encara no s’havia convertit en estel, però ja estava a punt pel canvi.

P.S. D’aquest cap d’any, només em sap greu no haver trobat les meves sabates de claqué per intentar la dansa que ens proposava la Violette. De tota manera, entenc que el claqué no és el ball que s’esqueia. Procuraré estar més al cas l’any vinent.