olor de primavera

He sentit, aquest matí, un perfum inesperat de primavera que m'ha fet mirar amunt: blanc de núvia entre verd brillant. Aquesta nit, més lluny, amb l'aire gairebé immòbil, jo, que sóc un negat olfactiu, he tornat a sentir l'olor d'un taronger florit. He estat a punt d'asseure'm en el banc de pedra per deixar-me embriagar, sense condicions, perquè sí. He preferit, però, tastar un glop de tarongina cada dia, només un instant d'intensitat suprema que passa i que se'n va, com cada primavera.

la ruta dels contenidors

Avui he escoltat molt poc les notícies i en conseqüència sé poca cosa de la vaga. Segur que ha estat un èxit i un fracàs, com totes les vagues. Ja en sentirem parlar. Tampoc no he llegit, encara, els blocs que van apareixent a la dreta del meu a mesura que van penjant posts, però els títols em diuen que, passi el que passi, la literatura en les seues múltiples manifestacions continua sent el tema d'interès prioritari; em reconforta aquesta normalitat i la seua intemporalitat.

Jo, com és sabut, no puc fer vaga, tot i que un correu de l'institut encara em preguntava què pensava fer el 29. Al barri no he vist gaires senyals que indiquessin un dia especial; potser alguns quioscos tancats, algunes persianes preparades per si convenia tancar, algun bar que no havia tret les taules a la vorera...

El que si que puc fer és anar a les manifestacions, de manera que a un quart de set he agafat la Diagonal per presentar-me al Passeig de Gràcia, on finalment he arribat pel carrer Rosselló. Impossible afegir-se sense treballs i empentes al gruix dels manifestants, així que he optat per anar baixant en paral·lel per Pau Claris. N'érem força, alguns en bicicleta i també unes quantes motos, malgrat que la policia havia tallat la circulació feia força estona. Poques pancartes. Moltíssima gent, la majoria jove, amb càmeres fotogràfiques; la quantitat de material gràfic que proveeix qualsevol esdeveniment és espectacular. De seguida he trobat dos alumnes de la meua tutoria de l'any passat que ja es retiraven perquè l'endemà -avui- tenien examen de filosofia (els sortirà alguna pregunta relacionada amb la vaga?). M'han dit que mentre pujaven havien vist un grupet que anava encenent contenidors. I els contenidors cremant, fumejant o cremats eren els que anaven marcant el camí fins arribar a la plaça d'Urquinaona. I els vidres trencats o els impactes en caixes -“mare, he comptat 37 impactes a la Caixa” , deia un nen-, bancs i edificis de la Generalitat, i també en algun comerç, com una agència de viatges que invitava a anar a Tahití, on, mentre una treballadora intentava recollir el material dispers, un personatge d'uns quaranta anys mirava d'endur-se una pantalla d'ordinador de l'aparador del costat. A la plaça d'Urquinaona, els trets secs que llençaven pilotes de goma i les corregudes m'han espantat una mica perquè ja no tinc edat per anar esquivant obstacles, de manera que m'ha semblat que ja podia tornar. Sota l'atenta vigilància de l'omnipresent helicòpter que durant tot el dia ha sobrevolat el centre de la ciutat, he acabat a la plaça del llapis, just quan la cua de la manifestació gran començava a desaparèixer.

En resum, una mica més d'una hora entre anar i tornar, un número més (cent mil amunt, cent mil avall)que algú deu haver comptat encara que formés part de la manifestació marginal que convocava algun sindicat també marginal. El que ara hauria d'importar és com continuarà la història, però em sembla que això, a curt termini, tots ho sabem, diguin el que diguin els qui demà parlin o escriguin, jo inclòs.

els espais quiets

En un comentari de dies enrere, l'Olga em deia que els qui vivim a Barcelona sabem dels seus espais quiets. No n'estic tan segur, els barcelonins de naixement o d'adopció a vegades ens limitem als nostres recorreguts habituals, a les nostres rutines, i ignorem aquestes illes de descans, de desconnexió, sovint tan petites, que tenim ben a l'abast i que potser descobreix el vianant sense pressa que, vingut de fora, hi acaba fent cap a l'atzar.

Quants barcelonins, per exemple, es perden quan tenen una estona lliure pels jardins Ferran Soldevila, en ple centre de la ciutat? Potser ni ta sols coneixen uns jardins que porten aquest nom, cosa que no se'ls pot retreure perquè és una denominació relativament recent, de 1995. La majoria pensem en aquest espai simplement com els jardins de la Universitat, de l'edifici històric de la Gran Via, que malgrat que es van obrir al públic en general fa només 17 anys sempre s'han pogut visitar perquè mai no se n'ha prohibit l'entrada.

Malgrat que s'hi pot accedir per diverses portes, jo sempre entro als jardins pel pati de lletres, és a dir, per l'extrem esquerre. Hi faig simplement una caminada o, si s'escau, m'assec en un dels seus bancs de ferro -cul fred a l'hivern i calent a l'estiu si l'ombra de la vegetació exuberant no ho impedeix-, i continuo fins a l'estanyol per escoltar el soroll de l'aigua de raigs insignificants que m'amaga el soroll de la circulació i, per un moment, descontextualitza l'espai i el temps. A part de la inscripció en una columna quadrada amb el nom de Soldevila i alguns detalls més, els jardins només tenen un altre element amb nom propi, un bust dedicat a Gotthold Ephraim Lessing, escriptor alemany del XVIII, arribat per casualitat* i que no sé si ara és gaire llegit. Més enllà, a la vista del passadís exterior que uneix Filologia i Matemàtiques, un altre brollador d'aigua queda canalitzat per entre uns discrets parterres de tipus babilònic. I encara a la part final, un hivernacle rectangular que amb prou feines deixa entreveure l'interior.

Em fa l'efecte que els jardins són poc freqüentats, al menys jo he tingut aquesta sensació els dies, sempre cap al tard, que hi he anat després de la meua època universitària. Alguns estudiants de pas, alguna parella o solitari en algun banc, alguna persona gran de pas que no s'atura... I sempre, sempre, gats que apareixen en qualsevol racó.

Pels jardins es passeja la major colònia de gats del centre de Barcelona. Són majoritàriament negres, togats, catedràtics d'especialitats diverses, segurs d'ells mateixos, que a penes et dediquen una mirada i que a darrera hora de la tarda es reuneixen per comentar els esdeveniments del dia. Hi ha també altres gats nouvinguts, de carrer, sense carrera ni ofici ni benefici, que han anat a parar allà per raons diverses, per voluntat pròpia o perquè uns amos capritxosos se'ls han tret de sobre acabats de néixer o quan se n'han cansat. Aquests gats sense estudis, que de tant en tant van d'oients a alguna classe, sense gaire profit perquè tenen poca base i als quals les autoritats universitàries ja no els concedeixen beques, són els més amistosos -fa dos dies se me'n va acostar un, de cognom Pérez,  per parlar-me de la vaga d'avui, que veu i no veu clara, però ara deixarem estar aquesta qüestió- i en el fons desitgen que algun humà se'ls emporti i en tingui cura. De fet, hi ha una associació que s'encarrega del seu manteniment i de les adopcions que es diu Universigats. Té un bloc que no sé si és gaire conegut.

En fi, em deixo moltes coses, com podreu comprovar els qui avui mateix hi aneu a fer un tomb per asserenar-vos després de les tensions d'un dia tan assenyalat i de resultats tan esperançadors.


* El 1985, Any Internacional de la Música, Barcelona, a través de la presidenta del Casal Català de Hannover, Matilde Romagosa, va obsequiar la ciutat alemanya de Wolfenbüttel (Baixa Saxònia) amb un bust del violoncel·lista Pau Casals. Arran d'aquesta donació es van organitzar nombrosos concerts i actes culturals promoguts per l’Agrupació Amics de Pau Casals (Pau Casals Freunde), entitat reconeguda per la ciutat i que va assolir força prestigi. Un any després, al juliol de 1986, una delegació encapçalada per l'alcalde de Wolfenbüttel, Dieter Heinz Essmann, el professor Dr. Paul Raabe i la mateixa Matilde Romagosa van lliurar una còpia del bust de Gotthold Ephraim Lessing, en un acte simbòlic d'intercanvi cultural i històric a Europa en forma d'objecte perdurable i alhora decoratiu.

lleisme sospitós

La Joana arrufa les ceies instintivament quan li faig notar el seu ieisme en determinades paraules perquè aquest fenomen se sol considerar un defecte de la parla o altres coses pitjors, i és així en alguns casos, però en el seu es tracta d'una característica dialectal que a mi em diverteix i que de cap manera voldria per perdés, i encara menys si per corregir la seua pronúncia es tornés lleista i comences a parlar-me, a partir d'un procés de pseudocorrecció, de llogurts i coses semblants.

Des de fa uns dies tinc detectat un fenomen lleista singular que no sé si és espontani o respon a una petita venjança de la qual ignoro els motius. M'explicaré. Es tracta del programa de la 2 de TVE fet a Barcelona: Saber y ganar. Els qui l'han vist alguna vegada ja saben la seua mecànica, per als qui no el coneixen, diré que es un programa curt presentat per Jordi Hurtado en què diversos concursants han de respondre preguntes generals o força específiques de tots els àmbits del coneixement. Moltes preguntes les formula un personatge de qui no veiem la cara, és a dir, es tracta d'una veu en off. Durant els 15 anys del programa, “la veu” ha correspost Juanjo Cardenal, però darrerament, quan aquest ha patit algun contratemps, l'ha substituït Jordi Royo amb provada eficàcia. De tant en tant, Hurtado pregunta, mirant al buit o al cel, que és on se suposa que hi ha el senyor Royo: “ Senyor Royo, qué tenemos hoy en Última llamada...?”, o alguna cosa semblant. Molt bé, tot normal. Ara bé, si l'espectador veu el programa amb subtítols -no em pregunteu per què-, resulta que sovint el senyor Royo es converteix en senyor Rollo. Ep, aquí passa alguna cosa!

La primera vegada que vaig veure aquesta mostra escrita de lleisme, que és un fenomen poc freqüent, vaig pensar que es tractava d'un error, però com que el fet s'ha anat repetint i no crec que jo sigui l'únic que se n'ha adonat, he arribat a la conclusió que la cosa va més enllà. Què passa? No ho sé, però necessàriament hi ha d'haver diversos còmplices, i segur que Jordi Hurtado en sap alguna cosa. Sigui el que sigui, trobo que és lleig que els companys del senyor Royo esbombin urbi et orbi una característica de la seua personalitat que no hauria de traspassar l'àmbit estricte dels estudis de televisió o de la xafarderia privada. És lleig. I encara sort que el senyor Royo és una veu en off amb qui segur que m'he creuat, com molts altres, més d'una vegada per Barcelona sense identificar la seua cara.

l'imparable transcurs del temps circular

Hi havia un temps que en algunes cases es podia observar, a l'entrada o en algun altre lloc ben a la vista, alguna peça de ceràmica amb una declaració de principis: Aquí (a ací, segons el cas) hi viu un del Barça (el locatiu doble donava més èmfasi a l'ideari, contundent en la seua senzillesa); la imatge de l'escut del club, o el dibuix de l'“avi” lluint els colors institucionals, arrodonia l'obra artística i evitava impossibles malentesos. Existien altres models de rajola amb idearis diversos que donaven pas als habitatges: el caçador, el republicà, l'antinuclear (les dues darreres van arribar més tard), etc.

D'aquestes mostres d'ideals, elementals, en queden poques a la vista; suposo que ara es porten eslògans més sofisticats, amb més contingut explícit, una mica més als interiors, potser penjats o la saleta, a l'estudi o, fins i tot, al dormitori. Dic això per pura deducció després de veure uns plafons en una botiga del carrer de Petritxol que bé deu comprar algú i col·locar en algun lloc. Probablement el soci o el simpatitzant del Barça actual que té tendència a fer publicitat de la seua condició a la pròpia casa, ha despenjat la innocent rajola del seu pare i l'ha substituïda per aquesta inscripció (30x40, a 14,90 la peça):

És ben possible que el primer que vegi la persona al matí siguin aquests versos de Guardiola i que el seu dia, si té una mica de consciència de país, tingui una plenitud que fins aquell moment no tenia. I si qui té penjades les paraules es troba momentàniament a l'atur, segur que cada dia es lleva una mica més d'hora fins que arribi el moment, que tot arriba en aquesta vida, que ell i el país siguin imparables. Encara que no ho hauria de dir, perquè pot semblar un sacrilegi, però a mi, el que diu Guardiola ho considero una mica discriminatori envers els qui tenim bioritmes nocturns. Potser en algun moment, en Pep, que és un savi, comprendrà que un país imparable és aquell que funciona nit i dia. Aleshores dirà alguna cosa així com: si alguns aneu a dormir, ben tard, però ben tard, ben tard... Quan ho digui, em sentiré justificat i seré plenament feliç, i Catalunya amb mi.

les raons del cor

En acabar de penjar el post anterior he fet una mirada a la premsa. He llegit la mort d'Antonio Tabucchi als 68 anys, a Lisboa, que tant estimava. S'escriuran necrològiques als diaris. A mi no se m'acut què dir, tret que crec que el coneixia i m'agradava.

la vida continua

No sé com arribem a parlar dels vells, però surt a la conversa l'àvia de l'ajudant de forner, que n'acaba de fer cent tres i que des que va caure l'any passat no s'atreveix a sortir de casa, encara que la C. creu que com que és tan presumida segur que continua anant a la perruqueria. Continua explicant la C. que un client seu, de vuitanta-sis anys, s'acaba de casar, i afegeix, ella que no és gaire partidària del divorci:
-En aquesta edat, casar-se és fàcil, si tot va bé, fantàstic; si el matrimoni no acaba de rutllar, sempre els queda el consol de pensar que la cosa no durarà massa.
El carnisser, que acaba d'arribar per comprar el pa de cada dia, després d'afegir-se als somriures dels clients, com que també coneix els recent casats, no es pot estar de ficar cullerada, i ja sabeu com són els carnissers:
-Doncs a mi m'han dit que volen esperar una mica abans de tenir fills.

Els clients repetim els somriures.

I malgrat tot, no hi ha malícia, sinó, en tot cas, un pèl de tendresa que no som capaços de manifestar perquè ens volem escèptics, i potser certa enveja que no som capaços de reconèixer perquè som massa joves.

poesia romàntica: la dona catalana

El dia 21 deixava en el bloc dos llistats de poetes, els qui havien aparegut a les antologies Los trobadors nous (1858) i Los trovadors moderns (1859). Alguns d'aquests poetes, de les beceroles de la Renaixença, ni tan sols ens “sonen”, cosa que és normal i no ha de preocupar ningú. Alguns, llegits ara, poden semblar més estranys, més allunyats de la nostra sensibilitat, que els trobadors del XII o el XIII, o que la majoria dels clàssics llatins; el seu romanticisme en té bona part de culpa, malgrat tot, foren dels primers en la represa de la llengua literària. Molt d'ells només poden aspirar a figurar en la història de la literatura, que ja és, o en la història social i de les idees del país, encara que em sembla que aquests darrers historiadors encara tenen poc en compte el valor dels poemes a l'hora de buscar material que expliqui el passat i, en conseqüència, el present.
En el conjunt de les dues antologies esmentades, només hi ha poemes de dues dones: Maria Josepa Massanés i Isabel de Villamartín. Evidentment, la seua inclusió en un món mascle com el de l'època és un èxit, encara que també és veritat que el percentatge de dones escriptores era molt inferior al dels homes. D'Isabel de Villamartín a penes hi ha informació a Internet; en canvi, de Maria Josepa Massanés es troba més informació, a Tèrbol atzur (fantàstic poema sobre la dona escriptora) o a l'AELC, per exemple. Per què una sí i l'altra no? Bé, és una pregunta retòrica. De fet, el que avui m'interessa és mostrar com en els nostres poemes romàntics es poden trobar, tant o més que en els d'altres èpoques, elements que poden contribuir a confegir la història del país, la del pensament, la de la moral, la social, la que, en darrer terme, és la més interessant. El valor literari -ja m'agradaria parlar-ne, però la llargada seria insuportable- és cosa de cadascú.
He procurat manipular en aquest poema que per primera vegada veu la llum a internet i que segurament no s'inclourà en xap antologia el dia de la dona, el mínim possible la llengua de la poeta, en cap cas m'he permès, crec, modificar les rimes ni els decasíl·labs:


Les dones catalanes

Plasmi cavalier francez
é la dona catala,
é l'ouvrar de Ginoez
é la cour de Kastellana:
lou cantar provenzalez,
é la danza travissana.
........
Federic I


Parlar-vos, dones, vull com a germana
puix mon cor al vostre està enllaçat,
i fou ma dolça mare catalana,
i català mon pare molt amat,
i català mon bé, l’ànima mia
per tot lo català té simpatia.


I per vosaltres més, dones amades,
filles del meu país, nobles com ell,
que, de modèstia i de virtuts dotades
i falagueres com manyac anyell,
sou lo trasllat de la prudent matrona
a qui en los Sants Escrits llaor se dóna.


Molt valen, molt, les altres espanyoles,
dignes també d’universal amor;
mes per vosaltres, per vosaltres soles
que conservau com un preciós tresor,
les austeres costums de nostres avis,
son ric llenguatge i llurs proverbis savis.


Per vosaltres, mon cor ple de ternura,
guarda encara una flor del sentiment,
i ans que la mor mustigue sa frescura,
vull eixa flor donar-vos en present;
no menyspreeu eix do de ma pobresa
al mirar-lo sens brillo i sens bellesa:


Puix que sovint la planta més inculta
conté l’extracte medicinal millor,
i lo vas rústec que la pols oculta,
guarda a vegades exquisit licor,
i del rocall que lo minaire tira,
lo bon copellador grans d’or retira.


Rebeu doncs mon present, dolces germanes,
i deixeu que algun cor ple de verí
diga que us omplo d’alabances vanes,
per que l’elogi refluesca en mi...
jo desprecio eixa sàtira indiscreta,
puix que dona no só, sinó poeta.


I si de vostres qualitats, alguna
jo posseís com maternal llegat,
per mi gran ditxa fóra i gran fortuna
que guardaria com tresor sagrat,
i amb do preciós lo cel m’enriquiria
si les vostres virtuts dar-me volia.


Perquè semblau nacrades perles fines
que ocult reserven son esmalt preciós
en lo fondo brunyit de les petxines
atresorades per busso afanyós,
i que al frec més lleuger tanquen la closca
per dins tan fina com per fora tosca.


La dona Catalana és perla bella,
que mig oculta en la petxina està
se son innat pudor, i es clou dins d’ella,
tan solament la mire el vici insà;
mes als purs sentiments s’obre amorosa,
com s’obre al bes del mar l’ostreta closa.


Si indigna filla de la pàtria amada,
alguna als falsos plers obre son pit,
no és per instint del vici encaminada,
influx estrany corromp son esperit...
És fruit danyat al qui lo cor rosega,
i cau mort d’un gran ram sens que es conega.


No perdran mai les dones catalanes,
per tan xicra fracció, lo just renom
de les virtuts i perfeccions cristianes
que ensalsa en elles admirat tothom;
¿qui és lo que vol una perfecta esposa
i en nostres nines los seus ulls no posa?


Muller prudent i dolça companyera,
de la existència per lo mar irat,
ella sap dirigir la nau velera
que del mal i del bé sofreix l’embat,
i amb constància vencent l’ona irascible
la barca aporta a platja bonancible.


Mes no pas per això glòria ansia,
ni en primer terme presentar-se vol,
reconeix del baró la primacia
i és clara lluna que reflecteix eix sol,
amb un raig tan tranquil, amb llum tan pura,
que inspira amor i celestial ventura.


Com lo custodi amant de la família,
en sa vida d’eterna abnegació,
la veureu sempre en incessant vigília
al costat del bressol de l’infantó,
o prop del llit de lo decrèpit pare,
o el pas guiant de la caduca mare.


Sempre pacient, dolça i carinyosa,
treballant, treballant sense descans,
honesta, sòbria, activa i silenciosa,
i capaç lo seu cor de fets molt grans;
resignada amb sa sort, sens mot de queixa
lo valor desconeix de si mateixa...


Molt vals ¡oh dona de la pàtria mia!
i ma vista t’observa a tot arreu
des d’on lo gebre brilla al raig del dia,
a fins los llocs on mai lo glas es veu,
i de les ribes que l’onada banya
fins al cim ventejat de la muntanya.


En tot lloc i per tots, ets admirada,
habites coves o daurats salons,
sia ta sort feliç o desditxada,
sempre bondat proclamen tes accions,
i ta sola paraula és més segura
que el contracte més fort d’una escriptura.


Altius barons, per qui tan sols la dona
és un joiell, o inanimada flor,
i desitjau que tinga la matrona
fermesa i voluntat sols per l’amor,
i com l’esclau submís està amb son duenyo,
subjectar-les així es vostre empenyo:


Aquí tipus teniu; aquí zelosa,
nostres antics costums patriarcals
la dona guarda amb fe tan religiosa
com la sagrada flama les vestals,
i tan humil i activa com honrada,
és del marit esclava enamorada.


Los que voleu discreta companyera
digna de l’home, digna del cristià,
digna de dar la inspiració primera
al tendre infant que un jorn home serà,
aquí la dona baix humil presència
oculta ingeni, discreció i prudència.


I no cregau que sien patrimoni
tals qualitats únicament d’un rang,
si en alt llinatge donen testimoni
de que en sos cors circula noble sang,
també en les humils classes resplendeixen
i amb virtuts singulars les enalteixen.


Allà, en l’escó de la rural masia
a on joiós lo comparet honrat
amb tota la família al fi del dia
lo repòs troba del treball cansat
¿qui sols no hi seu i útil exemple de dona
de sant amor i humilitat? –la dona.


Ella com Ruth recull l’opima espiga
que a sos pares ancians dóna aliment,
ella fila lo drap que als fills abriga,
sembra amb pròvides mans lo ros forment
i és a l’igual d’activa jornalera
del ganancial domèstic tresorera.


Ella en les nostres viles marineres
conserva son amor anys i més anys
a l’amador que lluny d’eixes riberes
va en busca de fortuna a llocs estranys,
mentre del dol de viuda ella vestida,
potser l’espera en va tota sa vida.


Contemplau la trista proletària
que en cruels centres de treball violent,
desgasta sa existència sedentària
per donar als seus fills pobre aliment,
¡quan valor necessita i heroisme
per a viure morint dins d’eix abisme!


Valor és i molt gran que per la història
mai ha sigut tal volta mencionat,
com si no fos més digna de memòria
la que vida i repòs ha consagrat
als sants deures de mare i fiel esposa,
que l’altiva heroïna bel·licosa...


Així, així, perfecta dona, agrades,
més que en gimnasis en florits jardins,
i de l’altar de Déu prop de les grades
més que en los bancs d’ensangrentats torins,
més plaus tímid colom que àliga fera,
més àngel de Paül que Bayadera.


Puix de la dona la missió en la terra,
és de tendresa, de pietat, d’amor,
si la feresa dels combats l’aterra,
la caritat duplica son valor;
i, quant més senzilla és, afable i pura,
sa influència moral és més segura.


Tals influències, noble dona, expliquen
lo celebrat renom dels catalans,
amb tes virtuts llurs cors s’identifiquen
i origen són de qualitats molt grans,
i per això sa glòria duradora
en ton front modestíssim reverbera.

Maria Josepha Massanés de Gonzalez (novembre de 1859)

xarxes, pescadors i peixos

És ben curiosa aquesta xarxa formada pels blocs (les altres xarxes, també virtuals, m'interessen menys) on cada dia som al mateix temps pescadors i peixos. Pesquem peixos coneguts que tornem a deixar anar per tornar a capturar-los l'endemà o l'altre o al cap d'un temps; peixos de colors que un dia ens sorprenen i l'altre no tant,i que potser un dia desapareixen definitivament. De la mateixa manera que pesquem ens convertim en peixos que nadem fins que acabem en la xarxa d'algú que ens mira o ens remira i ens deixa marxar fins que torna a capturar-nos.

Els vells pescadors solem tenir xarxes de malles fetes a mida on al cap de temps sempre vénen a parar els mateixos peixos, que ja coneixem, però que sempre ens presenten alguna novetat perquè el mar és molt gran i els viatges mai no són iguals.

A vagades, a la nostra xarxa, vella, s'enganxa algun peix nou. El mirem, l'escoltem, mirem si fa la mida que ens agrada. Segons com, li parlem o el deixem anar. Apedacem la xarxa i afegim malles de noves mides, o no.

Ahir, mentre pescava, vaig trobar un peix nou, pescat en una altra xarxa, que a penes coneix les paraules dels pescadors. Deia, no a mi, sinó a ell mateix:

Ningú em llegeix
així puc dir el que vulgui,
si escrius coses i ningú les llegeix,
és com si no ho diguessis?
Paraules que es perdran
per la xarxa virtual
que no és real
i on tot existeix

 Un peix desconfiat que fa temps que corre i que no pesca, que ens deixa anar històries velles i senzilles de mars properes i sols que es ponen, que ens diu de mals de panxa i de bancs freds d'hivern, del temps que passa i que era i no és... i de raïls interminables... Realitat i virtualitat, tot és u i tot és diferent. Pescadors de paraules, sempre trobem peixos nous.

volem sants catalans!

Dissabte passat vaig ser testimoni -i càmera en exclusiva- gairebé casual d'una part d'una commemoració barcelonina que no va tenir més transcendència perquè els temps prioritzen altres focalitzacions: la notícia de la proclamació oficial de la santedat de Josep Oriol.

Una petita comitiva, formada per músics, una mula i un cavaller a cavall, va arribar, com si venguessin de Roma, a la plaça de la Cucurulla. Entenc que la música subratllava l'alegria de la jornada. Una mica més tard, les autoritats eclesiàstiques de la ciutat, amb olor d'encens, van presentar-se pel carrer de la Portaferrissa. El cavaller va donar la nova: Josep Oriol ja era oficialment sant. El qui venien de Roma i els ui els esperaven van dirigir-se en processó fins a l'església de Santa Maria del Pi, on van representar un retaule amb alguns episodis de la vida del sant.

Em temo que el públic en general que va presenciar la trobada no tenia gaire idea de què tractava tot l'assumpte i més aviat devia pensar que no calia tant d'enrenou per comunicar un fet que actualment s'hauria pogut saber a l'instant a través d'una trucada de mòbil. Més enllà dels vestuaris, em va semblar que un dels detalls que cridava l'atenció del públic més jove era la tonsura que presentaven alguns dels participants, i que jo mateix no sé si corresponia a la realitat o a la representació.

En fi, tot això són assumptes menors. A mi se'm va acudir que és estrany que encara no es reivindiqui explícitament la preeminència dels sants catalans sobre els forans. Es veritat que això dels sants va de baixa, però crec que la majoria dels catalans encara fan petites celebracions el dia que el santoral indica el seu nom. Jo, per exemple, el dia 19 vaig felicitar els meus quatre cunyats -tots els que tinc- que es diuen Josep, i ben contents que estaven. Però, per què celebraven el seu sant sota l'advocació d'un personatge que, en el seu cas, era hebreu? Comprenc totes aquestes qüestions de la tradició, del prestigi, i de qui comença primer sempre té algun avantatge, però arriba el moment que un ha de reflexionar i replantejar-se la seua vida, i un dels primers fets de qualsevol vida és el nom que l'identifica. D'acord, t'han batejat Josep, no s'hi pot fer res, no vols ser desagraït envers als pares, però et queda la llibertat de mostrar la teua voluntat de ser fidel a una terra. Quina manera millor de demostrar la fidelitat i l'homenatge al país que fer una de les teues celebracions en honor d'un sant del territori? Que alguns no tenen altre remei que celebrar el seu sant recordant un personatge hebreu, grec, germànic, espanyol o de qualsevol altra procedència? Ja s'ho faran. Però als qui ho tenen fàcil, que facin el senzill pas reivindicatiu. A veure si l'any que ve podem sentir alguns que diuen: no, el meu sant no és el 19, és el 23. Si això és així, potser haurem fet un gest petit, però d'un simbolisme important en el nostre procés d'independència, en què cada pas que fem, per insignificant que pugui semblar, compta. Ei, i que consti que no dic que els pastissers no puguin aconsellar menjar crema catalana el 19 i el 23, que les sumes sempre són millors que les restes, sobretot si contribueixen a endolcir la nostra vida.

la cera que crema

La setmana passada se'n va anar la llum a casa cap a les deu de la nit; després va tornar -l'electricitat continua sent un misteri-, i va desaparèixer definitivament des de la una fins a quarts de nou del matí. Aparentment no hi havia cap causa meteorològica que forcés la desaparició, de manera que passat un temps prudencial vaig trucar a ENDESA per comunicar el fet i per preguntar les causes de la foscor. No em van saber donar raó, però em van dir que prenien nota i que si al cap de dues hores continuava la situació, tornés a trucar. Ho vaig fer sense cap resultat satisfactori, a part d'assegurar-me que ja tenien constància de la meua trucada anterior i que havien enviat uns operaris. L'endemà vaig veure que una filial de la companyia elèctrica treballava en una rasa una mica més amunt de casa i que nosaltres teníem llum gràcies a un grup electrogen. Al vespre, quan vaig tornar a casa per quedar-m'hi, continuava la mateixa situació al carrer, excepte que no es veia cap treballador. A quarts d'onze va tornar a marxar la llum i potser em vaig enfadar més del compte, en tot cas m'ho hauria de dir la noia que va respondre la meua nova trucada, però més que l'apagada em dolia la desinformació. La noia em va preguntar, com sempre, si estava segur que la incidència afectava algun pis més, etc. Finalment després d'explicar-li tot el que sabia li vaig dir que, evidentment, no havien muntat un grup electrogen només per a mi. Amb això del grup electrogen la noia va veure la llum: “Seguramente se le ha acabado la gasolina.” Doncs que li fiquin, senyora, que li fiquin!” I vaig afegir: “que jo treballo de nit!” Al cap de deu minuts va tornar la llum i aquí s'ha quedat, de moment. Mai no sabré si la trucada va tenir alguna relació amb la solució immediata del problema o si tot estava previst. És possible que pensessin que a quarts d'onze ja podíem anar a dormir tots els veïns, i fins l'endemà.

Més enllà de l'anècdota elèctrica, és curiós com et trasbalsa un fet insignificant que l'únic efecte que va tenir és el de canviar les rutines i poca cosa més. Total, no poder entrar a internet, no mirar algun programa de la tele (sempre queda la ràdio), no llegir perquè sembla que la llum de les espelmes és poc adequada...

En canvi, l'aventura d'una apagada breu pot convertir-se en satisfactòria, per exemple, sopar a la llum de les espelmes polsoses que feia tantíssim temps que no encenies, contemplar aquesta màgia hipnòtica de les flames, xerrar més que altres dies perquè no hi ha res que et distregui, sortir a la terrassa a contemplar els qui sí que tenen llum...

Vam sopar amb un canelobre de set braços que s'adeia amb la darrera lectura que ja he acabat. Més tard, quan ja no necessitava tanta llum, em vaig quedar només amb una espelma que no sé si ha aparegut alguna vegada al bloc. La conservo -conservo la que queda- des de fa anys i procedeix de terres castellanes. Allà, la meua família la fa servir especialment per anar a buscar vi o altres aliments al celler excavat al vessant del pujol. Es tracta d'una candela molt fina i flexible que es presenta plegada sobre si mateixa formant cercles. A mesura que va cremant, cal anar estirant la part que consideris adequada -quatre o cinc dits, un pam-, de manera que quedi vertical i continuï il·luminat. Una de les gràcies d'aquestes espelmes, a més de la seua durada, és que no deixen caure cera, simplement es consumeix, desapareix.

En algunes ocasions havia buscat aquest tipus d'espelma per Barcelona sense resultats, però resulta que el dia següent al de la segona -i breu- apagada vaig veure, en un aparador d'una botiga de mobles i decoració de prop de casa, quatre espelmes com la meua de quatre colors diferents. Vaig entrar a preguntar i em van dir que era un model de la temporada que tenia molt d'èxit, sobretot en bars i restaurants. No em vaig poder estar de dir-los que es tractava d'un disseny molt vell i d'efectivitat provada. No sé si els va fer gaire gràcia que els desmuntés la novetat o si van témer per un possible copyright. Més tard vaig saber que a Barcelona aquestes espelmes les fabrica Cerabella, que té, entre altres, una botiga al carrer Boters, de manera que si en necessito alguna no em caldrà un viatge massa llarg.

dia mundial de la poesia

Diuen que avui és el dia mundial de la poesia, en majúscules. Que així sigui. Diuen que avui, als jardins del palau Robert, es farà un acte commemoratiu, que, si plou, entrarà al costat d'on ara hi ha les poetes. Que així sigui. Llegeixo un poema que Narcís Comadira ha fet per a l'ocasió; i m'agrada, perquè hi participo, encara que jo, potser perquè sóc un ingenu, veig la llengua viva perquè jo sóc, encara, viu.

Quatre paraules

Mig en somnis, un àngel
se m’apareix i em tempta:
escriu, fes un poema.
Vull treure-me’l de sobre,
vull dormir el son dels justos,
o el son dels pecadors,
m’és igual. Vull dormir.
Però ell insisteix.
Té, diu: quatre paraules:
món, país, llengua, amor.
I afegeix: gairebé
ja t’he fet el poema.
Jo li dic: si escric món,
bé hi hauré d’afegir
desastres, fam i guerres.
Si escric país, ja entro
al territori foll
de l’ésser i dels fantasmes.
I si escric llengua, veus?,
el dolor em trenca l’ànima.
No puc escriure més.
I em diu: tu escriu amor
pel món i pel país
i per aquesta llengua
que es mor i et trenca l’ànima:
veuràs que encara pots
fer aquest i mil poemes.

M'agrada la iniciativa que s'han pensat a Santpedor. Diuen que avui els qui vulguin duran un poema a la butxaca i un senyal exterior que ho farà saber. Quan es trobin els del distintiu es llegiran s'intercanviaran el poema. Al final, penjaran els poemes en un mural i ajuntaran les veus. Imagino petits i grans recitant poemes a tot arreu, al carrer, a les botigues, al camp... Poemes d'aquí i d'arreu, potser poemes en altres llengües que uns o altres no entendran, però sabran que és un poema perquè en reconeixeran la música. M'imagino algun dia llunyà amb tot el món ple de paraules i de músiques de poemes.

Jo, avui, em ficaré un poema -no importa si és d'aquí o de fora- a la butxaca per si trobo algú amb un distintiu que ignoro, però deixaré aquí un fragment d'un vell poema romàntic, perquè ara, només per un moment, em sento una mica romàntic:

Quan entri en noble torneig
o surti de gran batalla,
A qui donaré el meu cor,
i la corona guanyada?
Quin nom tindrà mon escut?
Qui serà la meva dama?
-Si lo nom has de menester
de la Reina abandonada,
digues que ets el paladí
de la llengua catalana.

Lluís Gonzaga Pons i de Fuster



I com que encara, per un moment, em sento romàntic, copio dos llistats amb noms de poetes,  molts ja oblidats, sense els quals seríem una mica menys qui som i ho tindríem més difícil per intercanviar, avui, poemes amb poetes d'altres llengües. Si hi hagués un mur a mà penjaria els noms que la pluja tornaria a esborrar.


Los trovadors nous (1858)

Aribau, B. C.
Aguiló, Mariano
Aguiló, Tomàs
Amer, Miquel Victorià
Balaguer, Víctor
Balmes, Jaume
Blanch, Adolfo
Bofarull, Antoni de
Calvet, Dàmaso
Cortada, Joan
Cutchet, Lluís
Estrada, Salvador
Fonts, Mariano
Forteza, Guillem
Gironella, Antoni de
Gras, Pere
Martí, Miquel Anton
Massanés de Conzàlez, Maria Josepa
Mata, Pere
Milà, Manuel
Morera, Francisco
Muns, Francisco
Pascual, Eusebi
Permanyer, Francisco
Pons i de Fuster, Lluís Gonzaga de
Pons, Bonaventura
P., I. F. De
Quintana, Albert de
Roca i Cornet, Joaquim
Roca, Lluís
Rubió, Joaquim
Sol i Padrís, Josep
Sitjar, Joaquim
Villamartín, Isabel de
Vinader, Joan


Los trovadors moderns (1859)

Amer, Miquel Victorià
Anglassell, Víctor
Balaguer, Víctor
Baldoví, José Bernat
Briz, Francisco
Boix, Vicente
Clavé, J. Anselmo
Cutchet, Lluís
Clariana, Estanislau
Estrada, Salvador
Fotteza, Guillem
Fernàndez, J. A. Ferrer
Llobera, Esteve
Llorens, Modest
Massanés de Gonzàlez, Maria Josepa
Morera, Francisco
Milà, Manuel
Muntadas, Federic
Mata, Pere
Mir, Antoni
Pascual, Eusebi
Pons, Lluís G.
Quintana, Albert de
Sala, Felip Jacinto
Sitjar, Joaquim
Torres, Josep Maria
Villamartín , Isabel de
Vidal, Eduardo

rutina

No sóc gens amant de les rutines, potser perquè la meua vida ha estat rutinària des que als deu anys vaig entrar intern en un col·legi on totes les hores tenien un nom i una tasca que em van privar durant set anys de la meua llibertat atemporal d'una infantesa sense límits i d'una adolescència que imaginava igual. Després, a Barcelona, durant el període d'universitat, vaig allargar tant com vaig poder la influència de l'atzar en la meua vida, fins que les aules, com a professor, van continuar marcant-me el ritme, excepte a les nits, que sempre han sigut meues. Ara, ja sense cap condicionant extern imperiós, l'única rutina a què em sotmeto és la dels àpats. No em refereixo a l'hora de menjar, que pot ser més o menys laxa, sinó al fet de cuinar.

Va ser precisament en la meua època universitària, quan després de passar per diverses pensions, una a l'any, vaig anar a parar a pisos d'estudiants, on va començar la meua rutina culinària, que en cap moment diré que fou gastronòmica, sinó de supervivència. En aquests pisos, al servei de la petita comunitat o d'un mateix, calia preparar els àpats del dia. Solien ser menges elementals que alguns fèiem per intuïció o per record llunyà de la cuina familiar, i d'altres, sobretot les noies, amb una mica més de coneixement de causa. De tant en tant, una trucada a la mare resolia dubtes que semblaven irresolubles.

Des d'aleshores, sense pretendre-ho i amb més o menys intensitat, m'he convertit en cuiner domèstic; de manera que actualment continuo sent l'artífex poc pretenciós de la cuina quotidiana, una cuina habitualment per a dos, que comparteixo amb la Joana, a qui agraeixo que alguna vegada em substitueixi per poder tastar plats més saborosos que els meus. La rutina de la cuina només es trencava -em sap greu parlar en un passat que enyoro- en període de vacances, quan la meua mare ens regalava la seua saviesa que, amb resultats tan mediocres, he intentat imitar.

Avui, precisament, discutíem amb la Joana com feien les faves a casa seua i si la meua mare hi posava o no aigua o algun ingredient que jo he oblidat. Discussió inútil si no recorrem a la memòria dels germans i germanes respectius.

Sigui com sigui, em temo que en els propers anys, excepte dies comptats que sempre seran massa escassos, haurem d'acceptar la barreja de memòria i oblit, de consultes a algun llibre i d'improvisació que són els plats de cada dia. Avui, per exemple, tocaven faves, que ja comencen a veure's als mercats, tot i que van encara un pèl cares, entre altres coses per les gelades del mes passat. La recepta, amb petites modificacions i explicada de manera ràpida -potser per segona vegada al bloc?-, és la següent:

En una cassola sofregim ceba ratllada, dos alls tendres i un porro tallat a rodanxes. Una vegada tot enrossit sense passar-se, afegim les faves, carxofes tallades en sis trossos i unes branques de menta i de julivert. Barregem les faves amb el sofregit i afegim aigua sense que cobreixen les faves. Si volem, afegim unes salsitxes que hem fregit separadament. Tapem el recipient i anem coent a mig foc, recordant d'anar sacsejant la cassola de tant en tant (s'hauria pogut tirar una mica de xocolate negre ratllat i un raig de vi o de conyac; Vázquez Montalbán, a La cocina catalana suggereix una mica d'Aromes de Montserrat, però el meu patriotisme és limitat). A mitja cocció, que a mi em dura tres quarts llargs si les faves són ben tendres, afegim uns tallets de cansalada salada. Ja cap al final, quan les faves s'han tornat marronoses i comencem a pensar a treure-les, afegim unes rodelles de botifarra negra, que en el meu cas és de Torroella, i no especificaré la carnisseria. La sal i altres detalls, al gust de cadascú. Traiem la cassola a taula i servim quan arribi el moment.

Dies enrere, vam fer per sopar una mica de col amb patata amb botifarra de perol espellifada. Menjo molt poca botifarra de perol, tot i que m'agrada molt; però segurament la seua consistència me la fa negligir. Em temo que la recepta, que no detallaré, és poc ortodoxa. Per una banda vaig coure la botifarra en una paella, sense oli, només amb aigua, simplement per escalfar-la i per treure-li un xic de greix; per altra banda, tenia la col i patata bullida. La barreja es va fer directament al plat tal com es veu en les imatges. Fantàstic! Entenc, però, que amb la caloreta que comença a fer, malgrat que diuen que aquesta setmana refrescarà, aquest pot semblar un plat a tenir en compte per quan torni a arribar l'hivern, almenys a qui agradin les barreges informes.

En fi, com deia abans, jo, que desitjaria que cada dia em fessin el menjar i voldria gaudir de la sorpresa de les novetats -dintre d'un ordre-, em vaig abocat a continuar amb una rutina que només trenca la varietat de productes de temporada i la meua cada vegada més escassa imaginació.

les cicatrius

El inventario de tus cicatrices, en particular las de la cara, que ves cada mañana al mirarte en el espejo del baño cuando te peinas o vas a afeitarte. Rara vez piensas en ellas, pero cuando lo haces, entiendes que son marcas que deja la vida [...]
comprendes que toda la vida es contingente, salvo por el único hecho necesario de que antes o después tocará a su fin.

Paul Auster: Diario de invierno.


La cicatriu més antiga la tinc al front, una mica més amunt de la cella dreta, a penes quatre o cinc mil·límetres que durant els primers anys formaven un plec insignificant i que el temps pràcticament ha esborrat, de manera que ara em costa de localitzar. Em vaig fer el tall un dia de pluja, quan just en arribar a casa a l'hora de dinar em van enviar al bar a comprar un sifó. Vaig sortir corrents del primer pis i al segon o tercer esglaó vaig caure. El sifó em va precedir i es va trencar al darrer replà -o al primer, si considerem l'ordre ascendent de les escales- i jo, després de rodolar escales avall, vaig anar a parar sobre els vidres que no em van fer cap mal excepte el trenc del front. El metge em va posar dues o tres grapes. El record, de quan devia tenir sis o set anys, és boirós i només em sembla veure amb claredat l'escala de granit amb la barana de ferro, que ara és de fusta, i els vidres del replà, i la llum grisosa que deixava passar el vidre glaçat de la porta del carrer.

La segona cicatriu és encara ben visible, de color canviant, en la part de davant de la cama esquerra. Deu fer vora de deu centímetres i recorre la part baixa de la cama d'esquerra a dreta, en diagonal. Era l'estiu i jo devia tenir onze o dotze anys. Alguns amics havien agafat diverses motocicletes de petita cilindrada dels seus pares o altres parents -un dels amics conduïa una moto d'invàlid del seu padrí i ens la deixava provar amb mesura i després de precs insistents. Anàvem fent recorreguts pels afores del poble. Jo, com que no tenia vehicle motoritzat, anava de paquet darrere del més gran d'aquella colla. Al final vam anar a parar al camp de futbol, que mai no havia tingut gespa i que en època de sega es feia servir per batre el poc blat del poble. Com que l'espai era relativament gran, permetia fer carreres curtes i, sobretot, improvisar giragonses arriscades que permetien admirar la perícia dels conductors. En una d'aquestes demostracions imaginatives, la moto en què anava va derrapar i conductor i jo vam anar a terra, ell potser un metre per davant del ciclomotor, mentre que jo vaig quedar atrapat, amb una cama enganxada a sota i l'altra a sobre. El cop no va ser especialment traumàtic, però vaig tenir la mala fortuna que el plat del G.A.C. no anava protegit i la caiguda no havia aturat el motor, de manera que em va anar tallant la cama com si fos un tros de carn d'una carnisseria, fins arribar a l'os. No sé si em va ajudar a incorporar-me el mateix conductor, però va ser ell qui va dur-me una altra vegada de paquet fins a la plaça on vivia el metge, el mateix que uns anys abans m'havia tancat la ferida del front. Vam pujar les escales fins al segon pis, deixant un rastre de sang important perquè la ferida no només regalimava sinó que sortia un raig primet vermellós, com si fos per un forat en una bota de vi ennegrida pel temps. La germana del metge em va col·locar una tovallola a la ferida i poc després va entrar el doctor, calmat com sempre, a qui vaig haver d'explicar les circumstàncies del fet. Em va donar una bufetada perquè me'n recordes, va desinfectar i va començar a cosir amb unes puntades separades que anaven ajuntant la carn. Després, una injecció. Un amic del pare em va portar a coll des del domicili del metge fins a casa, on em van allitar. L'endemà el metge em va posar una grapa entre dos punts massa separats. Recordo les visites dels amics els dies següents, la companyia de la mare, sempre pendent de la cama, que em portava pa amb mantega i sucre per esmorzar, i uns propòsits de fer bondat que van ser ràpidament oblidats.

El metge, pausat, sever, eficaç, estimat, fa anys que és mort. El conductor de la motocicleta va morir fa pocs anys. De tant en tant al·ludíem l'aventura amb un somriure.

camins (redacció ingènua d'un adolescent)

O sueldos high tech o todo a cien.
La prosperidad de España y el bienestar de los españoles ya no se decide en las manifestaciones españolas, sino en las rondas mundiales de liberalización comercial. Hoy esas rondas globalizan mercados y los capitales, pero no los derechos laborales y sociales.

Jacqueline Bhabha: Entrevista a la premsa.

El món sembla o és, -que tots dos verbs són atributius, despullats de significat- un joc de disbarats. Hi ha qui diu que la vaga general no té sentit, que ara no toca (quantes vegades hem sentit el no toca en tantes veus que feien i desfeien?), que són temps d'anar tots junts. Si ara no toca una vaga general, quin és el seu temps? Hi ha qui diu que ara toca vaga general, tot i saber que res no canviarà. I tenen raó, malgrat que res no canviarà: si ara no toca vaga general, quan tocarà?

L'endemà,o l'altre, tot continuarà igual; una mica pitjor, cert. Cada individu, cada poble, cada territori, continuarà parlant d'aquests camins petits que no condueixen enlloc però que són els únics que sabem o podem transitar. Ens voldran fer creure que les solucions -camins ens els deserts amb oasis incerts- són estatals, regionals, individuals. Continuarem la marxa, doncs, pels nostres viaranys i potser encara estarem contents, perquè cal viure cada dia i el que importa és el viatge, tot i sabent que els camins són uns altres, que no s'han construït, ni tan sols planejat. Quan començarà l'obra?

Mentrestant, alguns circulen per autopistes sense peatge que a penes imaginem i que tampoc no condueixen enlloc, però els cotxes són bons,i les rutes sense obstacles i la conducció un plaer. Aquests, que no sabem si comprenen, no diuen res o es fan passar per altres, o, encara pitjor, diuen que, dos o tres cops a l'any -o cinc minuts al dia- són com nosaltres.

desconfiança

Desconfio dels poetes que no llegeixen res, també dels poetes que només llegeixen poesia, però sobretot dels que només llegeixen la seua.

Les meues malfiances, tot s'ha de dir, no tenen cap valor pràctic i són personals i transferibles.

notes de tall

Llegeixo que Irene Rigau vol exigir un mínim d'un sis en les proves de llengua catalana i llengua castellana de la selectivitat per poder entrar a les facultats -públiques i privades?- de formació del professorat, és a dir, a Educació Primària (i la Secundària?). Sembla una obvietat que la competència lingüística sigui un requisit bàsic a l'hora de dedicar-se a l'ensenyament (i a l'educació), però abans de continuar, unes quantes prèvies, com es deia abans, en forma de pregunta:

1. Les actuals proves de selectivitat mostren realment la competència lingüística dels examinats?
2. És possible, actualment que alguns alumnes amb més competència lingüística tinguin notes inferiors en llengua a les dels alumnes que en tenen menys?
3. Les mancances lingüístiques (és a dir, el grau d'incompetència en la comprensió i expressió en la llengua oral i escrita) no es poden solucionar durant el temps que dura la formació del professorat?

Exposades les prèvies, tornem al cas. La veritat és que un sis no sembla una nota gaire ambiciosa, que, a més, no pressuposa l'entrada en totes les facultats de determinades universitats si la mitjana no és més elevada; per exemple, a l'Autònoma de Barcelona demanen un 8,274 (s'aconsegueix amb un 6 de llengua?), és clar que a Vic n'hi ha prou amb un 6,4 (qüestions d'oferta i demanda). La veritat, però, és que a mi el tema m'interessa en un context més general. Perquè un sis per a uns i no per a tots? Per què no per als periodistes -ja sé que la nota de tall de la carrera sol ser alta en aquest cas, encara que les diferències són notables: un 11,746 a la Pompeu i un 5 a l'Abat Oliba, per posar dos extrems-? No és feina dels periodistes mostrar i interpretar el món a la majoria dels mortals amb una mica de precisió? Una altra cosa és que la informació que els arribi tingui gaire interès i contribueixi a explicar el món. I un sis per als advocats, en les mans dels quals caurem algun dia i correrem el risc de no aixecar-nos mai més, cosa amb què ja deuen comptar? Només un 5 de nota de tall per a entrar a Tributari i Comptable de la UB? Si després seran els qui des d'una taula d'un Banc (anava a escriure Caixa) ens hauran d'intentar explicar la lletra (gran i petita) d'uns contractes que amb prou feines ells mateixos podran entendre; potser es tracta d'això.

En fi, escric per escriure, que les notes tenen ben poca importància, que el que importa és la qualitat i, si se'm permet, la moralitat de la nota. I m'estalvio parlar de competitivitat global.

Teresa Pàmies

Avui, encara dimarts i 13 per a mi, hauria d'haver mirat el cel per veure la conjunció de Júpiter i Venus, però havia anat al cine i ja veuré demà com es van separant a poc a poc els dos planetes. Avui, dimarts i 13, ha mort Teresa Pàmies a Granada. L'hauria d'haver llegit més, però encara em queden dies.

Avui he recordat la Teresa a través d'una  mirada del seu fill:

... la mare treu el cap per la finestra i crida el meu nom, procedent d'un gentilici llatí. El nom coincideix amb el d'una documentació tramitada amb un criteri lax de la legalitat. No dir tota la veritat ens ha permès viure en un pis de protecció oficial (bloc de vivendes socials, bústies amb cognoms estrangers i barris per urbanitzar). A casa, la curiositat no permet manifestar sorpresa, ni por. Un acord tàcit estableix que la naturalitat i la contenció amb què cal assumir l'exili és el secret de l'èxit. Si algú truca a la porta amb un cop de timbre que no respecta la contrasenya pactada prèviament i el pare il·legal (que ni tan sols pot donar-me el cognom) s'amaga dins d'un armari, convé actuar amb indiferència, perquè, més endavant -quan Franco hagi mort, la terra sigui per qui la treballa i els cosmonautes soviètics hagin arribat a la lluna)-, totes les portes del món estaran permanentment obertes...

Sergi Pàmies: “El mapa de la curiositat”, de La bicicleta estàtica.

Avui, ja dimecres i 14, nostàlgia i tristor.

bunyols de quaresma de vent de l'Empordà

però segueixo caminant pel vent
de les paraules

Felícia Fuster


D'entre totes les preposicions, voldria destacar la preposició de, que crec que és un de les nostres preferides perquè, entre altres coses, indica possessió o pertinença, dues característiques que com a catalans, sigui individualment o col·lectivament, ens agrada (de) reivindicar. Cal recordar molt especialment que la preposició de introdueix els complements del nom; és a dir, els complements que, formats per un altre nom, serveixen per indicar qualitats o característiques (i possessió...) dels substantius que les precedeixen, de manera que podríem dir que actuen com a adjectius, uns elements molt del gust de Pla, autor que creu en el matís, i molt poc d'Espinàs, que més aviat creu en les essències.

Ara em desvio del tema que volia destacar, que és que cal anar molt en (amb) compte amb la preposició de, fins i tot quan fa la senzilla tasca d'introduir complements del nom. Com se sap, tots els noms tenen un orgull important -per això se'ls anomena també substantius- i sovint reaccionen malament quan es veuen sotmesos a fer funcions subalternes. M'explico amb un exemple: Bunyols de quaresma de vent de l'Empordà.

La jerarquització que marca la preposició de és clara. Primer són els bunyols, després la quaresma, a continuació el vent i finalment l'Empordà. Qualsevol observador neutral pot fer-se càrrec que aquesta jerarquització li deu agradar ben poc al darrer element del sintagma nominal, l'Empordà, què és l'únic nom propi (se sap que és propi perquè comença en majúscula) del conjunt. Estic segur que si l'Empordà pogués parlar exigiria, com a mínim, establir-se en segon lloc, tot entenent que malgrat que podria aspirar a ser el primer, els aliments corporals sempre són més importants que el lloc d'on provenen; si algú té fam no li vagis amb sofisticacions geogràfiques. És clar, el mot quaresma també reivindica la seua importància perquè malgrat que és un nom comú, marca un període temporal amb una àmplia literatura en la història de la nostra civilització i, sobretot, indica, o hauria d'indicar, una manera d'elaborar els bunyols que pot entrar en pugna amb la manera empordanesa. Un assistent a la disputa una mica torracollons preguntaria si hi ha bunyols quaresmals que no siguin empordanesos o si hi ha bunyols empordanesos que no siguin quaresmals. Deixem aquestes elucubracions especialitzades de banda, que ja tenim prou feina. Ara entraria el darrer en discòrdia, el vent. Li correspon el tercer lloc del sintagma? Cal considerar que els bunyols són de vent, referint-se a una varietat de bunyols o és que el creador vol especificar que els ha insuflat vent empordanès que ha baixat a Barcelona en recipients hermètics? Si fos aquest darrer cas, caldria especificar si el vent és tramuntanal, el més famós d'aquell territori, o es tracta de ben garbinal o de qualsevol altra direcció?
Les consideracions es poden allargar força. Els bunyols són fets a l'Empordà o a la manera de l'Empordà, per exemple? Però aquesta consideració, com qualsevol altra que pugui suscitar la preposició de, que cal recordar que és la causant de la conversa, no té cap importància davant de la realitat final:

-Què et semblen els bunyols?
-Massa volàtils, pel meu gust.

I aquí s'acaba la història, i més val no parlar dels ingredients, que encara prendríem mal, sobretot en dimarts i 13.

Sobre les coques, especialment les de recate, en podem parlar un altre dia.

una poeta i setanta-quatre versos

Tinc la sensació que el post d'ahir es presta a confusions que no desmentiré, ni me'n desdiré: a la fi, de moment, jo hi he anat dues vegades. En tot cas, és sabut que les esqueles i les urnes funeràries a vegades mostren la vida i, si un sap com actuar, faciliten les resurreccions. Continuo, doncs, on ho vaig deixar.

Vaig recórrer l'ordre alfabètic de la llibreria fins trobar la efa, i allí, un únic llibre d'ella: Obra poètica, de l'editorial Proa, publicat l'any 2010. Desconeixia Felícia Fuster -desconec tantes coses i tanta gent que mai no sabré- i continuaria en la ignorància si no fos per la seua mort -a les 6 del matí del dia 3; quina manera de matinar!-que li ha donat vida -o me l'ha donada a mi- a partir dels diaris i d'alguns blocs -beneïts blocs encara, com els de J & J-, també de l'homenatge del Palau Robert; però volia saber més i l'atzar va fer que trobés tots els poemes en un sol llibre, i les seues traduccions dels poetes japonesos, i, a més, les paraules de la Maria Mercè, que ara tindria gairebé un any menys que jo, però es mantindria eternament jove, com els versos que la Felícia va tornar a fer quan tenia 60 anys.

Em vaig endur el llibre a casa i faig anar fullejant-lo. Em va fer vergonya la meua ignorància, però ja se sap que mai no he sigut un lector de poesia i que sempre espero que algú me la faci arribar. Poemes magnífics, jocs de llengua engrescadors, versos que pots visualitzar, sentiments -no m'agrada la paraula sentiments, prefereixo sensacions, encara que no deu ser el mateix- que pots compartir, un optimisme que es descobreix fins i tot quan sembla que domina la foscor. No m'estranya que la Maria Mercè se l'afillés, malgrat la diferència d'edat, i que la Felícia trobés en ella una amiga.

Sóc incapaç de fer de crític, de manera que només em queda l'alternativa de mostrar. Avui em trio un poema del llibre I encara, publicat l'any 1987. Algú pot pensar que l'elecció té a veuré amb la meua afició a l'astronomia, tampoc no ho desmentiré.

I si parléssim...
Voldria saber, ara
aixecar-me
a collir amb la punta dels anys
tots els dies madurs de la darrera
pluja. Però ara ric,
ric massa i massa fort i avall.
El riure enfonsa el temps, el riure pesa.
Ara camino amb tots els quatre peus
d'un llarg centpeus immòbil,
ara,
per les cadires orbes que l'hivern
quotidià m'arrenglera i m'estiba.
Abans m'enfilava pel vent i em feia créixer
tatuada de sol entre els besllums dels arbres tendres. Amb la lluna
teixia que sap què. Baldufa
sense unglots
giravoltava. Tenia com a amics
els batecs del meu cor, les hores,
els planetes, La Lira, les Plèiades,
la Venus;
seguia les germanes antigues
de la Creu
del Sud; amb la gelada viva
de l'Estrella Polar.
Corria amb els Centaures, exactament.
M'emprovava
els anells de Saturn.
Quina collita! Mart
secretament i vana
m'encenia les més estranyes guerres.
No, no dormia. En la son
hi ha la vida i la mort. Jo
només desitjo vida.
Llegia, desxifrava les veus que ningú
no endevina, resseguia el quitrà
de la nit, l'aresta roja del migdia
sorpresa amb els ossets
que saltant dins del cor, se'l juguen
i el desvien.
Llumí gegant, cremava
arran dels finestrals d'aigua d'uns ulls
per descobrir més terres i més dies. Ara
tancada,
respirada pel gel, comprimida
a vegades,
camino am avió
i aprenc com tants
a desxifrar acceleradors i calendaris
sense fre,
i més, mil noves lletanies.
He descobert
que amor s'escriu amb a i amb mort
amb una falta gran d'ortografia. Hauré
de tornar a escola amb el cap cot
per aprendre de nou a descomptar
maregasses i vides, a esbandir-me
les mans
de les ortigues que potser,
potser fa un segle o dos
ja m'hi creixien.
Ara potser fa un segle o dos que no
m'adormiré
i em tallaré la trena del silenci
per esclatar
altra vegada, floc al vent.
Fa un segle o dos que voldria cantar.
I si ho provés?


Potser encara en sabria.

Voldria dir moltes altres coses i proposar molts altres versos, però entenc que no només escric per a mi. I si acabés, avui, amb el darrer haiku de Pòrtic?

Vertical     Somnis
Horitzontal      Els segles
Tot només ratlles

No, encara no. Sé que a la Felícia Fuster no li agradaria que acabés amb aquesta pintura seua perquè ja pintava altres colors, però és la meua prerrogativa.