el curs de l'any, o el temps és or

Alguns dies trobo a faltar l'antic blog Dimarts de sang i la seua gent. En cap moment se m'acut reprendre el que ja és història, però avui, llegint una novel·la, he pensat fer un simulacre. Ho posaré fàcil: el lema del llibre i totes -he dit totes- les notes a peu de pàgina. Ràpidament i després callo.

”Happy new year” (el tiempo es oro).

Lema de de Sherlock Holmes.

Els referents i les notes, per ordre d'aparició:

I love you (pàg. 22)

1. Lo cual, como se sabe, quiere decir “el tiempo es oro”.

To be or not to be! (pàg. 27)

2. “El tiempo es oro”, ya se ha dicho.

Y have not bananas. (pàg. 32)

3. Que quiere decir: "El tiempo es oro”, naturalmente.

God Save the King! (pàg. 34)

4. “El tiempo es oro”, claro.

Home sweet home. (pàg. 44)

5. “El tiempo es oro”, según se advirtió ya.

five O'clock tea... (pàg. 54)

6. “El tiempo es oro”, como se sabe.

It's long a way to Tipperary! (pàg. 73)

7. “El tiempo es oro”, como se recordará probablemente.

Merry christmas! (pàg. 75)

8. “El tiempo es oro”, según queda dicho varias veces.

Qualsevol error de transcripció és només meu, naturalment.

el fum adormit

M'ha passat el temps fullejant sense llegir-lo El obispo leproso: ¡Era verdad! Todo pasaba volando después de haber pasado. Pero ¿y antes de pasar? En las delicias y en las adversidades pocos escapan de decirse: “¡Eso no lo pude gozar! ¡Esto no lo podré resistir! Pues aguardemos, y dentro de algunos años, diez, quince, veinte años, todo se habrá derretido.” [...] ¿También lo no pasado lo daremos por pasado? Todo pasa. ¿Todo?... Crec que no llegiré el llibre, potser hauria de de decidir-me per començar El humo dormido. M'agrada el fum adormit. Diu Miró al principi d'aquest llibre dedicat a Òscar Esplà:  Así se nos ofrece el paisaje cansado o lleno de los días que quedaron detrás de nosotros. Concretamente no es el pasado nuestro; pero nos pertenece, y de él nos valemos para revivir y acreditar episodios que rasgan su humo dormido. Tiene esta lejanía un hondo silencio que se queda escuchándonos. La abeja de una palabra recordada lo va abriendo y lo estremece todo... Tot plegat, potser no llegiré ni una cosa ni l'altra.

ecumenisme

He vist per casualitat que a la tele transmetien en directe el funeral pels morts de l'avió de Germanwings. Una exclusiva de Televisió Espanyola segons acord amb el cardenal Sistach. Les imatges de la Sagrada Família, que una vegada més deuen haver donat la volta al món eren espectaculars, molt millor que si l'acte s'hagués celebrat a la catedral. El cerimonial, al qual només es podia accedir per invitació, al menys fins on l'he seguit m'he semblat magnífic, plenament reeixit, començant amb els alumnes de l'institut del Llinars que anaven deixant a l'escala de l'altar tantes espelmes com víctimes hi va haver i acabant, fins on jo l'he vist, amb les paraules dels representants a Catalunya de diverses comunitats religioses. Més enllà de les paraules quedarà el dolor dels qui el senten, però sempre és un consol veure que els difunts són presents en la memòria i que tothom se sent unit en la pregària.

Com que visc a la vora del temple, he volgut anar a veure què passava a l'exterior. Carrers tallats i una gernació aplegada davant de la façana de la Glòria a l'espera de veure la sortida de les autoritats que, més enllà del protocol, devien parlar de les seus coses. Pels comentaris que he captat, la gent volia sobretot veure el rei i la reina. Llarga espera, fins que el sol ja no daurava les torres del temple. Al final, una visió fugaç -doncs no sembla tant alt, que petita ella- entre aplaudiments i xiulades, i els difunts descansant en pau. I tothom a casa, que la vida continua.

 

 

Barcelona de colors

No hi ha mes, més o menys, que no pensi com s'ha transformat Barcelona des de la primera vegada que la vaig visitar -encara tardaria un temps a instal·lar-m'hi definitivament- en un recorregut llampec des de dalt d'un autocar. La impressió de la grisor de les façanes va ser aclaparadorament decebedora. Quan finalment vaig començar a viure a la ciutat, els colors van anar apareixent a poc a poc i vaig anar descobrint tot de detalls extraordinàriament satisfactoris.

Ara, cada dia que passa, s'instal·len nous colors o, més ben dit, els colors senyoregen la ciutat. Colors dels edificis, colors dels carrers, colors dels aparadors, colors de la gent..., sobretot colors bigarrats dels turistes. Fins i tot les fonts es vesteixen de colors. Primer, fa temps i temps, va ser a Montjuïc, ara ja al centre. Les fonts bessones de la plaça de Catalunya han deixat de ser en blanc i negre i, a més de noves figures aquàtiques, llueixen un cromatisme engrescador: nacionalista a la base -que no sigui dit que no tenim identitat pròpia- i segons raja a les alçades. Algú es pot escandalitzar en saber que l'acoloriment ha costat 1,5 milions; fins i tot algun mal pensat pot imaginar que una part dels diners s'han quedat en les butxaques dels intermediaris habituals, jo, esclar, no ho crec. Que amb aquests diners es podrien fer moltes coses a la ciutat? A veure, quines que fossin més importants? El consistori municipal, savi com és -per això el vam elegir democràticament- té molt clar el model de ciutat: Barcelona serà turística o no serà. I els turistes, que tan colors aporten a la ciutat, vindran en massa com més colors tingui Barcelona. Milers de milions de turistes fotografiant els colors de les fonts i embadalint-se amb l'aigua que puja i baixa en filigranes impossibles. Que les fonts de la plaça de Catalunya afegiran música a la seua bellesa present és cosa feta. És més, hi haurà un dia, que no m'atreveixo a predir, en què cada cruïlla dels carrers de Barcelona tindrà una font amb colors i banda sonora adequada al lloc. Quan això passi, els residents censats de la ciutat no caldrà que treballin per viure, per viure bé vull dir. És qüestió de temps.

aquest diumenge, popurri per Sant Jordi

Tinc la impressió que la diada de Sant Jordi cada any agafa més volada i que si bé els llibres i les roses continuen sent els protagonistes, l'ambient comercial i festiu es manifesta de moltes altres maneres. Les parades de qualsevol cosa proliferen, no només al centre sinó també en els barris. La qüestió és que hi hagi moviment. Fins i tot es munten actuacions musicals amb una facilitat extrema. A la tarda, baixant pel passeig de Sant Joan, a la cantonada de València, vaig trobar un escenari amb dos músics i dos noies cantant repertori popular i adient a la jornada. Poques cadires i, sobretot, passavolants. No sé si deuen ser gaire gratificants per als artistes aquestes actuacions, no em refereixo econòmicament. Dos o tres-cents metres més enllà, al mateix carrer València, en una botiga de música, un pianista i una noia cantant bossa nova, public dins i al carrer... No continuo. Es convertirà Sant Jordi en la festa de totes les festes?

és el dissabte dia de putes?

He llegit la llista dels més venuts de Sant Jordi. Bé que m'abstindré de fer cap comentari, ni tan sols recordaré que en llocs de privilegi figura la llarga novel·la de Víctor Català que vaig esmentar l'altre dia, benvinguda i ben llegida sigui. Continuant amb la literatura, quan no fa res vaig encapçalar un post amb el conegut poema que comença "Admirose un portugués...", em vaig quedar amb les ganes de dir que Nicolás Fernández deMoratín, menys conegut que el seu fill Leandre, té un poema molt interessant que, que jo recordi, mai ens van recitar els nostres mestres o professors en les classes de literatura, tot i que a les qualitats líriques uneix unes característiques didàctiques i morals dignes de consideració.

La veritat, però, és que ni ara ni aleshores es parlava de putes en les hores lectives; encara diria més, ara gairebé només es parla de putes, em refereixo a la gent en general, en la més estricta intimitat o en els mitjans de comunicació. Les putes són un tema tabú en les reunions socials, fins i tot han desaparegut dels acudits, imagino que no només per qüestions de mal gust, sinó, sobretot, perquè és un tema delicat que pot entrar en conflicte amb els boirosos límits del feminisme o del masclisme i amb la cultura externa de la civilització contemporània. Ai, que gairebé m'he perdut. El poema de Fernández de Moratín es titula Arte de las putas i és llarguíssim, centenars de versos. L'autor el devia escriure cap a la dècada dels 70 del segle XVIII, però va circular manuscrit fins que va ser publicat l'any 1898 -moment emblemàtic- i no sé si s'ha reeditat (figuraria entre els més venuts de Sant Jordi? No ho crec). No insistiré en les excel·lències del poema, però sí que voldria cridar l'atenció sobre el fet que deu ser poc conegut en l'actualitat, perquè no m'explico que no hagi aparegut algun fragment, que jo sàpiga, en algun dels múltiples espais en què abunden les desqualificacions als catalans; m'estic referint concretament al fragment -que no és dels més sucosos- de la quarta part del poema on Fernández de Moratín repassa les putes segons els orígens geogràfics. Copio el fragment al·ludit i un altre dia en poden parlar.

Las catalanas son putas de oficio

y manejan el arte sin melindre;
éstas, sólo en su figa confiadas,
dejan en la muzada Barcelona
la calle de San Pedro y la del Vidrio,
y en carromatos sus canales cargan.
Es fama que un proyecto han ofrecido
al Ministerio, por el cual se obligan
a abastecer la Corte de pescados
y carne fresca y sana; y más han dicho:
que servirán al público barato,
y con tanto cariño y abundancia
que no hará falta ni podrá quejarse
la insaciable lujuria cortesana,
pero ha de ser a Cataluña sola
con exclusión de las demás provincias
a quien tal privilegio se conceda,
y cualquiera puta que encontrarse pueda
sin ser del Principado, sea entregada
a sus uñas y lengua chapurrada,
y con tal pacto a tributar se obligan
mayor farda que un tiempo los judíos.
Pero las hijas de Madrid, que oyeron
en descrédito suyo y de sus gracias
tal propuesta, chillaron y dijeron
que con ojos enjutos tal infamia
no se puede sufrir donde estén elles,
que su fama ha subido a las estrellas;
y sabe todo el mundo lujurioso
que ellas son muy mujeres, más o tanto
que Friné, o Venus, Lamia, Thais y Flora;
que nadie descontento fue hasta ahora
de entre sus piernas. ¡Ay, que se dijera
de ellas que necesitan del socorro
de otras putas para una friolera!
Y el Gobierno, justísimo, a su lloro
mostró blandas orejas, no dejando
que se estanque esta rama del comercio
cuando todos negocian libremente.

un altre dia

Tots els records de la meva infantesa són tan lluminosos que apaguen els dies que ara visc.

Lola Anglada:  principi  de Memòries 1892-1984.

Teníem un paradís que trèiem dels llibres antics

Olga Xirinacs: vers d'un poema de Botons de tiges grises, dins d'Óssa Major. Poesia Completa (1977-2009)

Em miro a distància la meua passejada d'enguany, curta. Estic cansat. He tingut tot el dia un lleuger mal de cap que m'ha enterbolit la percepció més lúdica. Però em continua agradant la festa, les cares somrients de la gent que puja i baixa -potser massa gent avui- i els llibres i les roses i les parades de no sé sap què -recordem un altre cop que som un poble de fenicis?- i la primavera que avança i s'hauria de quedar immòbil... Em dic que un dia explicaré més coses, com quan he preguntat si em podien dir a quina hora firmava llibres l'Anglada o per què els suplements de la diada surten el mateix dia, o..., però sé que ja ha passat la festa i demà, si escric alguna cosa aquí, ja no serà Sant Jordi.

Encara fullejaré una mica la Lola i l'Olga abans d'anar a dormir. Si fos poeta, potser afegiria alguns versos en assonat amb els seus noms per reblar la nostàlgia. Un altre dia.

encara vigília

Recordo que no fa gaire va córrer molt l'eslògan Llegir fa guapo, que no sé si era un invent de Biel Mesquida. Avui llegeixo que llegir fa sexi. En fi, hauré de llegir més, encara que hi deu haver gent que necessita moltes i moltes hores de lectura per estar mínimament acceptable. Aquests dies m'he fixat en petits reclams d'aquest tipus en alguns llibreries de vell i no sé si alguns són del tot afortunats, per molta gràcia que facin. Més avall n'incloc tres mostres. Desenganyem-nos, però, que per moltes frases estimulants que s'escriguin, l'acte de llegir, la lectura recurrent, continua sent un misteri, un amor que no sé sap d'on ve. Només hi ha una cosa certa, per llegir cal tenir algun llibre a la vora (algú pot dir que ara una pantalla, és igual).

 

Avui es vendran més roses que llibres. Per què són més barates? No és així, hi ha llibres per un euro, o dos, o tres, o cap. La meua teoria és que si es compren més roses és perquè s'esfullen més aviat que els llibres. La gent vol coses efímeres -no posaré exemples- , encara que en públic alguns expressin el contrari. Aquesta tarda, a quarts de vuit, he passat per davant d'una floristeria i ja hi havia cues, a més de revenedors que carregaven per demà; quan he tornat a passar, cap a quarts d'onze, continuava la gent i els revenedors, i al costat d'algunes roses, santjordis i dracs desnaturalitzats. Per cert, també hi ha alguna llibreria que tingui obert tota la nit? Ho veieu?

 

Amb llibres i roses, bona diada a tothom -fins i tot als agnòstics- , tant si sou princeses, com dracs, com cavallers Sant Jordi.

notes per al dietari

Admiróse un portugués
de ver que en su tierna infancia
todos los niños en Francia
supiesen hablar francés.
«Arte diabólica es»,
dijo, torciendo el mostacho,
«que para hablar en gabacho
un fidalgo en Portugal
llega a viejo y lo habla mal;
y aquí lo parla un muchacho».

Compro patates i enciams a “Carmen Miranda”, la verduleria de prop del forn, perquè la meua habitual està en obres. La dependenta, sud-americana, prima, d'uns quaranta llargs, sense fruites al cap, encabeix un "mi amor" amb somriure en cada resposta a les meues preguntes. Quan ja he pagat, li dic que m'ha agradat que em digui amor. S'ho pensa un moment i, seriosa, em diu que no li surt la paraula carinyo. És curiós com les parles tenen tantes variants i connotacions per voler dir la mateixa cosa.

Miro una estona una tertúlia curta on parlen del català fàcil. Una vegada més entenc que es refereixen al català escrit, o què sé jo què volen dir. Em ve al cap, avui també, el poemeta de Fernández de Moratín, amb la diferència que aquí, ara, sembla que són alguns catalans els qui s'admiren que els nens catalans parlin bé el català. Ho comprenc, els temps i les circumstàncies són diferents i el català d'ara deu ser molt més difícil que el de fa tres-cents anys.

A la nit, després de la victòria del Barça, segueixo una estona un programa esportiu per la tele. El presentador, que ja té una edat, incombustible i sabedor de tots els detalls de tot el que es refereix al futbol en general i al Barça en particular, diu que al camp es "van escoltar" retrets a la tasca de... L'escolto atentament i sento el que sento. Hi ha gent que més que partidària del català fàcil és propagadora del castellà elemental, això sí, amb accent català.

pentàgon

En aquest sentit, un conegut meu ha escampat llibres primorosament dedicats (i, sovint, per autors encara vius) lluny de casa seva. Puc imaginar-me la cara d'aquests autors que han tramès -firmat- un llibre amb tota la bona fe del món quan, al cap dels anys, se'l troben en una llibreria de vell perquè aquell a qui van distingir amb l'endreça se l'ha tret de sobre per quatre xavos. Molt trist, i lleig!

Jordi Llavina: A “La Vanguardia”

He llegit els darrers dies uns quants articles d'escriptors que es refereixen a Sant Jordi i, dins del tot, alguns parlen de les firmes. Em va sorprendre el final de l'article de Llavina de no fa gaire. Molt trist i lleig? Si no és per necessitat monetària, que els llibres canviïn de mans, firmes incloses em sembla perfecte. Que bonic anar a una llibreria de vell i en arribar a casa veure l'afegit d'una dedicatòria! Com pot volar la imaginació! Si és per necessitat econòmica, malament rai, al preu que es paga el llibre, sobretot el nou. Aquest article i d'altres a què feia esment i no concretaré m'han recordat que la festa de Sant Jordi tothom la viu segons la seua perspectiva, però que si haguéssim de parlar només de llibres, podríem dibuixar un pentàgon i escriure en cada costat els noms següents: escriptors, editors, llibreters, lectors, no-lectors. Els cinc elements es toquen en els vèrtex (no faré el dibuix), però mantenen la seua independència (ja sé que els escriptors són lectors, etc.) i, per tant, les seves visions de la diada coincideixen i divergeixen en la mesura que calgui; fins i tot el pentàgon podria ser irregular; fins i tot algú podria incloure altres elements, alguna institució pública o privada, per exemple, i parlar d'hexàgons, o encara més.

Dit això, no està de més recordar que per als lectors, per als qui no llegeixen i per als amants de les roses, la diada de Sant Jordi és sobretot una festa -molt millor si fa sol- més enllà de la litúrgia del dia i del fet que encara toqui treballar als qui treballen.

aquest Sant Jordi, una novel·la genial?

Mes, també dóna bo entrar-hi una estoneta al “cine”, de tant en tant, uan no hi ha altra feina a fer. En el pas mogut de les escenes pel blanc parament, un assaboreix per contrast, el benestar del propi repàs; les mateixes truculències exhibides, pel seu nombre i extremositat, et vénen a dir que va de faula i que no cal que t'hi enfondis; les poques endegues i traves psicològiques que es gasten en el teatre mut, per regla general; els salts mortals que s'hi fan per damunt de la versemblança, mantes voltes, en dir-te que no es tracta de primmiraments ni fantasies amb tots els ets i uts, et lliuren, per un lapse, de la tortura de cremar-te els ulls mirant a través del compta-fils.

[...]
Així, doncs, caríssim llegidor, si traspasses la llinda d'aquest llibre i et poses a seguir l'argument ue en les seves planes es descabdella, “no te llames a engaño”, no et queixis, després, pel que hi trobis, no m'exigeixis que et doni més del que t'he promès, avui per avui, més que una pel·lícula, amb tota la simplicitat, amb tot el garbuix, amb totes les arbitrarietats, amb totes les desmesures... és a dir, amb totes les llibertats que el gènere comporta.

Víctor Català: Un film (3.000 metres). Llibreria Catalònia, 1926. (fragment del pròleg)

Fa una pila d'anys que vaig comprar a la fira del llibre del passeig de Gràcia aquesta novel·la editada en tres volums. La primera versió havia aparegut a la revista “Catalana” de 1918 a 1921, és a dir, en  format de  novel·la de fulletó. Durant uns quants anys, a la fira, era un llibre que es podia trobar en moltes parades i que no sé si va tenir la mateixa sortida i fi que el meu exemplar: reposar en un prestatge a l'espera del seu temps de lectura.

Per què encara reposa? Es fa difícil de dir, encara que una de les raons del ser el seu excessiu metratge, més que el fet que les crítiques que obtingué en el seu temps no foren, en general positives. Dic en el seu temps perquè anys més tard, Castellanos, per exemple, deia: A destacar el reeixit tractament dels personatges dels baixos fons i t, també, les cruels caricatures de tipus menestrals i de la petita burgesia, que, en algun cas i sobretot en personatges femenins, són autènticament genials. Diria que, darrera aquest panorama hi ha una clara voluntat de fer novel·la ciutadana, però referida a la ciutat real, amb les seves misèries i el bigarrament social. [...] Caldria, doncs, entendre-la com una rèplica al Noucentisme i, sobretot, als convencionalismes defensats per aquest moviment i a la visió idealitzadora de la ciutat que havien creat.

Torno al fragment del pròleg. La comparació de la seua novel·la amb una pel·lícula -de les dels seu temps, esclar-: evasió, agilitat, fantasia, superficialitat psicològica... (és elogiosa o tot el contrari aquesta visió del cinema?), haurien d'haver estat un estímul per a la lectura de la novel·la, però, res, encara reposa, torno a repetir,  per molt que avui l'hagi tret un moment per copiar les paraules de més amunt.

Quina novetat l'ha fet sortir del seu exili? Doncs l'article laudatori que li dedica Julià Guillamon amb motiu de la seua darrera edició pel Club Editor (413 pàgines, 22,90 euros). En copio un fragments: Un bon criteri narratiu i una finor extraordinària en la caracterització dels personatges, la construcció dels ambients i la manera de muntar el desenllaç que atorga al fulletó profunditat crítica i gruix psicològic. Sembla, doncs, que el resultat va més enllà de les pretensions confessades per l'autora. Continuo: La novel·la de Víctor Català és plena d'encerts i no acabaríem mai de cantar-ne les excel·lències. Acabo: Les situacions d fulletó es transcendeixen per oferir una imatge de la Barcelona prodigiosa del 1900 (picada d'ullet a Eduardo Mendoza), turbulenta i humorística. Una joia. Julià Guillamon: “Diner perdut que cerca amo”, al suplement culturas, “La Vanguardia”.

Després de tot això, em podré resistir a visionar al menys la primera bobina del film? Podré prescindir de la lectura de la novel·la que possiblement serà número 1 en vendes aquest Sant Jordi? Quan tothom parli de l'obra, en els bars, pel carrer, en les reunions familiars, m'hauré de comportar com tants impostors literaris que opinen a través d'opinions o ja tindré el meu propi criteri?

 

 

P.S.: M'arriba notícia que la primera edició del llibre s'ha exhaurit en una setmana. Ho comprovo. Homes de poca fe els editors, o lectors que sobrepassen totes les expectatives? Sigui com sigui, el fet ratifica la meua intuïció que el llibre serà un èxit de vendes el proper dijous. I si encara en voleu més, podeu continuar amb aquest article i aquest altre, i encara aquest, que potser hauria d'anar abans. Per cert, no va ser Carner un dels primers noucentistes a fer cinema?

 

aquest diumenge, música amb els cinc sentits

Alguna vegada he pensat que si en plenes facultats mentals hagués de prescindir d'un sentit corporal no estic segur per quin em decantaria. A primera vista, potser el sentit que em costaria més de desprendre'm seria el de la vista. Ràpidament, sense pensar-ho gaire, podria confegir un rànquing de major a menor. Però, hi ha sentits menors? L'olfacte, per exemple, que a diferència de tants altres animals, potser no ens sembla fonamental? El gust? I el tacte? Qui pensa en el tacte com un sentit bàsic?

Canviaríem un sentit corporal per algun bé cultural? És el mateix perdre un sentit que no haver-lo tingut mai? No fa gaire llegia que José Feliciano deia que no voldria deixar de ser cec si això li suposés renunciar a la seua música. Potser els humans, de tots els animals, som els qui tenim més facilitat per assimilar i suplir les carències físiques? No m'embrancaré en el tema, que avui és dia de música i la que deixaré aquest diumenge és la que fan, o feien, músics cecs que, evidentment, no té cap relació, o potser si?, amb la manca d'aquest sentit.

bàsquet!

El nen deu tenir quatre o cinc anys. Té una pilota vermella amb dibuixos pentagonals. La tira contra la paret. La pilota rebota i se'n va a dreta o esquerra, rarament al centre, a vegades lluny, a vegades a la vora. El nen, que està sol, ningú no el mira, va a buscar-la. Torna al punt exacte amb aquell córrer desmanegat que tenen els nens de la seua edat. Repeteix la jugada una vegada i una altra, amb la constància i la fe que els més grans ja han perdut. La pilota toca el tauler, toca el cèrcol, però no acaba d'entrar. El nen no defalleix, segueix i segueix i segueix. Finalment, en una tirada més afinada, la bola coqueteja un instant amb el cèrcol i acaba lliscant entre la xarxa. El nen aixeca la cara i les mans al cel i crida un Siiiiií eixordador. No explicarà a ningú la seua gesta perquè sap que la majoria desconfia dels taulers de bàsquet pintats amb guix blanc sobre parets negres, però jo n'he estat testimoni.

 

 

el més calent, a l'aigüera

El més calent a l'aigüera per aquest Sant Jordi. Tinc tants llibres per llegir i llegeixo tan poc que, a diferència d'altres temps, no he seguit gens la rabiosa actualitat literària. Esperonat, però, per alguns escrits d'aquí i d'allà, avui he fet un tour de llibreries. De fet, he començat amb una idea fixa, l'explico. Fa mesos, anys, que tinc ganes de llegir els poemes d' Olga Xirinacs publicats per Omicrón amb el títol d'Óssa Major: poesia completa, 1977-2009. El vaig fullejar en el seu moment i no sé perquè no va anar a parar a casa; ara, que gairebé segur que l'Olga serà la propera Premi d'Honor deles Lletres Catalanes -i no és que no hagi esta públicament reconeguda moltes vegades al llarg de la seua vida-, he pensat: va decideix-te (sóc una mica fetitxista amb aquest premi i, a més, l'Olga forma part del meu circuit de blogaires).

Resumiré i obviaré detalls. He entrat en quatre llibreries, de les grans esclar -curiós que en dues m'han atès noies de vora l'Ebre català-, i no en cap tenien el volum... Però si és del 2009! En una de les llibreries se celebrava un acte amb participació d'escriptors i editors; en el moment en què m'hi he acostat un editor proposava estratègies per arribar al públic, per fer comprar llibres. M'ha semblat inútil preguntar-li on podia trobar el llibre que buscava: em temo que el meu problema no tenia res a veure amb el que havien parlat o els quedava per parlar. Ja veuré com m'ho faig.

Per cert, damunt d'una taula he vist Lola Anglada. Memòries 1892-1984; moltes il·lustracions. M'ha agradat. L'ha editat la Diputació de Barcelona, que és qui conserva bona part de l'obra de l'autora. M'ha fet gràcia que en la presentació oficial la mateixa Diputació digués, entre altres coses: "Amb l'edició d'aquest llibre, la Diputació de Barcelona vol contribuir a ampliar la difusió d'aquesta gran artista que sovint ha estat silenciada i oblidada pel fet de ser dona, artista i catalanista." De veritat? Qui ha silenciat Lola Anglada i quan per les raons que es diuen? Noms i dates. No fa gaires anys, la Diputació -torno a recordar que té pràcticament tots els dibuixos i altre material de l'artista- va fer una magnífica exposició -segur que jo en vaig parlar- a la seua seu de Rambla de Catalunya-Diagonal; ara en prepara una altra, a inaugurar el mes de juny, al recinte de l'Escola Industrial. I segur que regalen el catàleg, que els diners els surten per les orelles.

De moment, tinc una tercera opció literària més inconcreta seguint la idea que proposa en Jaume al seu post d'ahir. En síntesi i a la pràctica (aquí podeu llegir el text sencer), es tracta de triar un llibre d'autor, genere, etc., no habituals. L'elecció em serà difícil per dues raons: no tinc clar que em pot fer decidir per un o altre llibre; segon, em temo que conscient o inconscientment acabaré decantant-me per alguna de les meus preferències, encara que sigui subliminars. M'ho pensaré. Ah, he vist la seua recopilació -la de Jaume- 23 roses per Sant Jordi (amb pròleg de Plató) al costat de la caixa d'una de les llibreries; més fàcil, impossible.

Teresa Rebull

La meua relació, des de la distància, amb Teresa Rebull era fonamentalment irracional, és a dir, intensament sentimental. No hi puc fer res, és el que és. El meu amor continua sent incondicional. No afegiré res, ara que ha mort, al que ja vaig dir altres vegades en aquest mateix blog i en l'altre, tan efímer, dedicat a la cançó. Avui només la compartiré amb els qui la coneixien i amb els qui la coneixeran.

 

 

 

dos poemes menys una paraula, i algunes coses més (i les que em deixo)

Vaig cap a mar, però m'aturo a Arts Santa Mònica, simplement per veure que hi ha. A l'entrada, a la dreta, una exposició -jo, únic visitant circumstancial- que no em diu gaire cosa, però agafo els fullets explicatius. Tot és silenci. Estic a punt de seguir el camí, però abans obro el cortinatge negre que envolta el claustre. Tot ple de gent. Una noia, que té ordres i em deu veure cara de despistat, se m'acosta. Du un paper i m'informa que se celebra un homenatge a Gerard Vergés. Li dic que el conec i apunta el meu nom. Passo. Em repenjo a la paret de vidre de la caixa de l'ascensor. Ramón García Mateos, poeta i traductor de Vergés, està a mig llegir un llarg poema seu en record del mestre i amic. El rememora, en llegeix un altre. Aplaudiments. Presenten Cinta Massip, poetessa tortosina que crec que comença llegint aquells versos del poeta dedicats a Franco -el grup rasquerà Xeic! el canta. Arriba el torn de Manel Ollé, escriptor i exprofessor de l'institut Joaquim Bau -jo hi vaig estudiar un curs- que després de recordar-lo, llegeix textos del prime poemari de Vergés. Puja a l'escenari el rapitenc Emili Rosales, escriptor i editor, parla de la seua relació amb el poeta i llegeix un poema propi dedicat al seu mestre literari; en acabar, anuncia que Proa publicarà aquesta tardor la poesia completa de Gerard Vergés. Gran notícia, i així es tanca el cercle, amb la mateixa editorial que va publicar els seus dos primers poemaris. Anuncien que l'alcalde de Tortosa -l'homenatge a Vergés, mort el 23 d'abril de l'any passat, l'organitzen l'ajuntament de Tortosa i la Institució de les Lletres Catalanes-, però com que em temo que no recitarà cap poema -i tampoc els qui parlaran després, si és que en queden- , decideixo que ha arribat el moment de continuar passejant.

No cal dir res sobre si Gerard Vergés és molt o poc conegut; en tot cas, cal recordar que val la pena llegir la seua obra, en vers, però també en prosa. Tant de bo el volum anunciat per Rosales serveixi per acostar-lo a molts més lectors.

Com de costum, vaig fer una mica de gravació. Al final em prendran el número amb tanta camereta, però és que cada dia em costa més assaborir els poemes, encara que siguin coneguts, en una primera lectura; necessito temps.

tres poemes i alguna cosa més

Enrique Jardiel Poncela va nàixer a Madrid l'any 1901 i va morir a la mateixa ciutat 50 anys i uns mesos més tard. De la seua obra literària, el que més es recorda és el teatre; d'entre el teatre, possiblement Eloisa está debajo de un almendro. Quan jo feia el batxillerat, el seu nom apareixia als llibres de literatura i si el professor arribava a èpoques tan modernes, en parlava. A la tele, a l'única tele que hi havia, es representaven les seues obres en blanc i negre i a mi m'agradaven. Al mateix temps, a casa quedaven exemplars vells de “La Codorniz” -potser la revista d'humor més reeixida de la literatura espanyola- que el pare havia anat comprant irreligiosament; Jardiel hi apareixia. M'ho passava bé amb la seua prosa, que es movia entre la realitat i l'absurd. He mirat per casa i no he trobat res de l'escriptor..., potser al poble encara hi ha alguna cosa.

No cal que continuï; simplement que fa unes setmanes, mirant els prestatges misèrrims dedicats a la poesia d'una de les llibreries més grans de Barcelona, vaig trobar un llibre de Jardiel Poncela: Poesía completa, editat per Hiperión (2013) a cura d'E. Gallud Jardiel. El vaig fullejar i en un dels rampells de la nostàlgia que darrerament em caracteritzen, me'l vaig comprar. Segurament la poesia és el gènere menys conegut de l'escriptor i em va semblar interessant veure-la aplegada: diversitat de metres i de temes. Potser el seu poema més conegut és el de la ciutat de Nova York, de gran condensació, àgil, testimoni d'un moment i d'una òptica. Compartiré també dos poemes més, el dedicat a la joventut, quan ja no era joves, esclar, i un dels darrers anys, que reflecteix la seua situació  i on l'humor a penes pot amagar l'amargor del moment, la manca d'esperança, sense retrets innecessaris. Vindico Jardiel Poncela? No cal; dono testimoni de lectura.

 

Una ciudad con dos ríos.
Chinos, negros y judíos
con idénticos anhelos.
Y millones de habitantes,
pequeños como guisantes,
vistos desde un rascacielos.
En el invierno, un cruel frío
que hace llorar. En estío,
un calor abrasador
que mata al gobernador
–que es siempre un señor con lentes–
y a los doce o trece agentes
que llevaba alrededor.
Soledad entre las gentes.
Comerciantes y clientes.
Un templo junto a un teatro.
Veintitrés o veinticuatro
religiones diferentes.
Agitación. Disparate.
Un anuncio en cada esquina.
«Jazz-band». Jugo de tomate.
Chicle. «Whisky». Gasolina.
Circuncisión. Periodismo:
diez ediciones diarias,
que anuncian noticias varias
y todas dicen lo mismo.
Parques con una caterva
de amantes sobre la hierba
entre mil ardillas vivas.
Masas con fama de activas,
pero indolentes y apáticas.
«Estrellas», actrices, «divas»
y máquinas automáticas.
Oficinas sin tinteros:
con «Kalamazoos», ficheros,
con nueve timbres por mesa
y con patronos groseros
de cara de aves de presa.
Espectáculos por horas.
«Sandwichs» de pollo y pepino.
Ruido de remachadoras.
Magos y adivinadoras
de la suerte y del destino.
Hombres de un solo perfil,
con la nariz infantil
y los corazones viejos.
El cielo pilla tan lejos,
que nadie mira a lo alto.
Radio, Brigadas de Asalto.
Garajes con ascensor.
Cemento. Acero. Basalto.
Sed. «Coca-Cola». Sudor.
Prisa. Bolsa. Sobresalto.
Y dólares. Y dolor:
un infinito dolor
corriendo por el asfalto
entre un «Cadillac» y un «Ford».

 

 

"Nueva York"

Juventud es ser joven:

la palabra lo dice.
Suspirar con Beethoven.
Y usar polvo “Marlice””
y contemplar la luna.
Y aspirar una rosa.
La juventud es una
estupidez gloriosa.

Bailar sin hacer pausas.

Ser feliz sin motivos.
Estar triste sin causas.
Viajar en los estribos.
Y burlarse de todos
y charlar por los codos.
Y no tener fortuna
y no importar la cosa.

La juventud es una

estupidez gloriosa.

"Juventud"

¡He aquí el año 50! Entro en su mes de enero

sin juventud ni ensueños: sin salud ni dinero,
pues es éste el sexto año en que sufro el asedio
de un mal del que los médicos no saben ni una jota
salvo lo que yo sé: que mi vida se agota...

Así, para ganar lo poco que comemos,
paso noches enteras envuelto en un abrigo;
que aunque está, por viejo, en los mismos extremos,
es de todas mis ropas, la menos de mendigo;
la menos imposible, aunque tan reluciente
como la pobre mente que con igual estrella
le ayuda en su faena, pues gracias a él y a ella
y a una pobre botella llena de agua caliente,
consigo ir escribiendo, dando diente con diente...
mientras que no se enfría, claro está, la botella.

En estas condiciones, y viendo alrededor

en mi despacho, donde lo que cuento sucede,
todo lo que fue nuevo y ahora está mustio,
por el uso y abuso de lo que no se puede
restaurar, renovar o arreglar, y que cede
como el propio organismo al tiempo y al furor:
en estas condiciones, sintiéndome tan triste
como un perro olvidado por el Dios de los canes,
siendo el centro de toda la amargura que existe,
voy escribiendo -poco y yo sé con que afanes-
lo que luego, al leerse, tiene que tener chiste
y lo que he de acabar, tenga o no tenga gana,
antes de que amanezca la siguiente mañana:
pues, no acabar de hacerlo del todo, significa
el que ya no lo cobre a las doce la chica,
y el no poder hacer la compra cotidiana.

"Enero de 1950"

condició humana: drets i deures

Fa més de seixanta anys que l'Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar la DeclaracióUniversal dels Drets Humans. Hi ha qui cada dos per tres fa referència a la resolució i al seu contingut per reclamar contra la seua vulneració o per justificar les seues actuacions, cosa que em sembla molt bé, però caldria no oblidar que els principis universals de la Declaració són cosa de fa quatre dies i per bé que sembli que són principis inherents a la condició humana no deixen de ser conceptes lligats a l'evolució cultural d'una part de la humanitat. Qui sap si dintre de mil o dos mil anys hi haurà una declaració semblant amb molts punts que contradiguin alguns dels actualment existents? Per què no?

No sé si mentrestant algun dia es farà una Declaració Universal de les Obligacions Humanes que, segons ho veig jo, seria la culminació, encara que tampoc -i de moment- s'acabés de practicar, de l'evolució de la humanitat. Algú podria dir que els drets ja inclouen, de fet, les obligacions. A mi, però, em sembla que serien molt més difícils de posar a la pràctica, extremadament impopulars. Per altra banda, potser no cal que es proclami aquesta declaració. Els governs, les empreses, tots aquells que tenen algun tipus de poder ja se n'encarreguen de recordar-nos-les a través de les lleis o de mecanismes més subtils. I bé que paguem qualsevol desviació, sobretot els qui tenim poca força per fer valer els nostres drets. Qui sap si d'aquí mil o dos mils anys se simplificarà els conjunt de paperassa -amb lletra petita o sense lletra-  que parla de les nostres obligacions. De moment, no és la tendència.

aquest diumenge, un tast de música sacra

En un moment o altre del dia, gairebé cada dia, el meu passeig pels carrers de la ciutat és erràtic, sense cap altre propòsit que el de caminar i aturar-me segons em convé, segons marca l'atzar o les rutines. A vegades m'agrada descansar la vista, la ment o el cos en general i entro en una església, no perquè m'hi porti cap sentiment religiós o alguna consideració cultural, sinó perquè m'agrada i em relaxa la sensació de temps aturat, de temps condensat, i com més antiga sigui l'església, millor. M'assec una estona, m'aixeco, perimetrejo; a vegades s'esdevé que coincideixo amb un acte litúrgic ordinari o extraordinari, ja m'està bé, sobretot si és en llatí, i encara més si puc escoltar una mica de gregorià. Quan em sembla, continuo el camí.

una altra ocasió desaprofitada

El teatret del Parlament avui ha arribat a la culminació del sainet amb l'aparició i l'interrogatori de Maria Victoria Alvarez. Riallera, ofesa, comprensiva, coqueta, indignada, riallera... Quin numeret! Els mitjans ja comentaran i explicaran el que considerin important de la seua actuació. Jo em quedo, per abreviar, amb dos moments. El primer, la intervenció del representant de Ciudadanos, que ha tingut el bon criteri de fer preguntes curtes sobre els punts fonamentals que s'intentaven esbrinar i que ha conclòs que l'única afirmació important de tot l'assumpte, que de fet no té més valor que el de la credibilitat que se li vulgui donar a la compareixent, és que Jordi Pujol junior entrava i sortia molts bitllets no declarats d'Andorra. El segon moment és quan la compareixent ha felicitat la representant de les CUP per les seues intervencions durant totes les compareixences anteriors. Per cert, m'ha semblat que la parlamentària de les CUP avui no ha estat tan fina com en altres dies.

I quina dèria a repetir les mateixes preguntes amb matisos diferents i excursos innecessaris! Vistes com anaven les respostes, penso que els parlamentaris i parlamentàries haurien d'haver anat descabdellant els fils que s'insinuaven de les respostes de la senyora Álvarez. Per exemple: Es fa el dinar alguna vegada o sempre menja en restaurants? Quin és el seu restaurant preferit i per què? Què opina del bilingüisme? Vostè és considera bilingüe o diglòssica? Realment pot provar que la Camacho i Zaragoza compartien molts moments de lleure? Pensa que les dones empresàries com vostè tenen les mateixes facilitats que els homes a l'hora de tirar endavant les empreses? Etc. D'acord que no haguessin estat les preguntes previsibles, però estic segur que el seguiment a través dels televisors hagués augmentat i, a la fi, tot el que es fa a la tele té com a primera finalitat aconseguir liderar l'audiència. Quin desaprofitament avui! I això que jo he vist Maria Victoria disposada, intentant estimular el personal.

qüestió de temps?

La tele va. Fins i tot trobo que es veu millor que abans. No veig, però, que s'hagi afegit cap canal nou ni que els ja existents hagin introduït cap canvi apreciable en les seus programacions. Miro una estona un programa de debat o de tertúlia o de com es digui aquest format que reuneix una sèrie de gent coneixedora d'un tema que són preguntats per un personatge de la casa. En aquest cas, qui coordina i dirigeix les intervencions dels convidats és, suposo, una periodista. Porta uns papers a les mans que va consultant de tant en tant. Els convidats estan asseguts formant una paràbola -o és una el·lipse?- i la noia roman dreta i es va movent segons li convé: ara envesteix algú, ara es distancia de tots, ara va cap a una pantalla. No sé si aquest peripatetisme respon a un homenatge a l'escola aristotèlica o és una moda importada d'Amèrica per donar dinamisme, però em distreu i, a vegades, em posa nerviós. Els convidats van exposant les seues idees fins que la presentadora, que ha estudiat el tema que es tracta, pensa que un convidat ja ha parlat prou i fa una pregunta a un altre -avui, cap dona entre els experts-; de tant en tant, són els mateixos tertulians els qui tallen el fil d'un altre, sempre amb moderació, que als canals catalans la sang no sol arribar al riu. Quan li sembla, la presentadora talla totes les intervencions i mostra un vídeo prèviament elaborat sobre la matèria que es tracta, tant hi fa que no s'avingui al moment de les converses, el vídeo s'ha fet i bé s'ha d'incloure en algun instant per donar varietat a l'espectacle i recordar el treball de preproducció. El temps és limitat i les intervencions no es poden allargar gaire, a penes una idea, sovint sense desenvolupar del tot perquè la presentadora sembla que s'impacienta i el que cal aconseguir és que tothom parli una mica...

En fi, tot això no té importància, el que si que caldria és que els periodistes sabessin escoltar i oblidar-se per un moment del seu protagonisme. Caldria que estiguessin atents al fluir de les converses, de les intervencions, i potser d'aquesta manera descobririen quan cal donar corda a algú i quan cal passar a una altra veu. Els bons periodistes es documenten, tenen les seus intervencions preparades, sí, però, sobretot, saben quan les respostes dels entrevistats són més interessants que les preguntes que tenen preparades. És aleshores quan cal deixar de banda el guió i seguir el fil que marca una resposta i estirar, estirar, estirar, fins on puguin descabdellar. Ah, però el temps, sempre el temps, que diuen que no els permet fer més que el que fan. Quins nervis, estar pendent del temps i voler acontentar tothom.

llums i ombres

No vaig anar a veure l'exposició a CaixaFòrum, però avui he anat a veure The Salt of the Earth, el documental de Wim Wenders i Juliano Ribeiro Salgado sobre Sebastião Salgado. La pel·lícula comença amb una definició del mot fotografia, sobretot del seu primer component: llum. I on hi ha llum hi ha ombres, sense les quals la llum només seria enlluernament, és a dir, no res. A partir d'aquí, i en un exercici que em sembla modèlic, durant poc més d'una hora i mitja es va desenvolupant la vida i obra del fotògraf brasiler, alternant i barrejant fotografies, sempre en blanc i negre, amb fragments filmats en color i reflexions del protagonista i altres personatges.

Les fotografies de Salgado em semblen excepcionals en la seua execució, bellíssimes o terribles, o les dues coses, en el seu contingut. El documental en el seu conjunt, i partint de la premissa, esclar, que no conec directament Salgado, em sembla imprescindible per entendre la vida i les motivacions dels personatge, el trencament amb l'ofici que l'apassionava i la seua reconciliació posterior.

He llegit la seua biografia a la wikipèdia i és curiós que, com tantes altres vegades es repeteix el mateix en diversos idiomes, per exemple -i per això, també, parlava més amunt de llums i ombres- el paràgraf següent: L'any 1991 la revista New Yorker va publicar una dura crítica en la que comentava la contradicció que hi havia entre els arguments de les seves fotografies i el fet que aquestes apareguessin en paper cuixé o que s'exhibissin en galeries i en museus. A principis de l'any 2000, periodistes de The New York Times i l'escriptora Susan Sontag van criticar les fotografies de Salgado. El fotògraf va ser acusat d'utilitzar de manera cínica i comercial la misèria humana i d'exposar de manera bella les situacions dramàtiques, corrent el risc de fer perdre la seva autenticitat. Aquest és un retret que s'ha fet a vegades als fotògrafs que han basat una part important de la seua obra a documentar les condicions de vida extremes de llocs o de gent. És un dels perills d'aquesta modalitat fotogràfica. És aquest el cas de Salgado? No sóc capaç de jutjar, però després de veure la seua mirada i escoltar-lo, no m'ho sembla, i la seua obra i les seues reflexions em recorden que hauria de viure en un estat permanent d'indignació, però també de comprensió.

 

P.S. Llegeixo a la seua biografia que Salgado treballa amb una Leica. Possiblement sigui així, però jo únicament he identificat de manera clara una Canon digital, no sé el model. Encara que ja se sap que la càmera no fa el fotògraf.

intermitències

Truco a la veïna per telèfon: Et va la tele. Ho comprova, no li va. Una mica més tard, truca a la porta la veïna de dos pisos més avall: Us va la tele. Li dic que no i li concreto el moment en què em sembla que hi ha hagut l'apagada i les causes. Com que parlem just a l'entrada de casa, la veïna del costat, que va en pijama i barnús, ha intuït el tema i ha sortit a afegir-se a la conversa. El seu petit, que aquest any ja no va a la guarderia, treu el cap, però de seguida se'n desentén. Decidim que, definitivament, aquesta vegada no ha estat cosa dels paletes. La conversa es desvia al soroll i, sobretot, la pols de l'obra i les diverses estratègies per evitar-la o minimitzar-la. Unes passes feixugues pugen l'escala. El veí de sota -president consort de la comunitat- arriba carregat de la botiga. Ha trucat a l'administrador, però és massa tard i ha enviat un mail explicant la situació. Xerrem en conjunt i en petits grups fins que, a poc a poc i esglaonadament, tothom va tornant al seu pis, no diré que sense tele perquè qui més qui menys té contractada alguna alternativa privada.

Quatre dies més tard, continua sense veure's la tele. Truco a l'administrador. No es pot posar i em demanen un telèfon, dono el meu. Al cap de dues hores, em diuen que han delegat en el meu veí M., que s'ha quedat a Barcelona durant les vacances. El baixo a veure. M'explica les darreres novetats, inclosa la causa de la seua funció accidental de coordinador televisiu. Els tècnics potser passaran aquesta tarda, potser demà al matí. Em diu que el canvi de rutina no li ha estat fàcil, que ha tingut mono, que ha hagut de recórrer a vídeos mig oblidats. Ens mirem mig avergonyits i còmplices i decidim que estem alienats. Total, tant ell com jo mirem gairebé només informatius i alguna pel·lícula, i la pèrdua de senyal dels canals hauria d'haver estat un alliberament.

És curiós com arriba un dia en què ens convertim en esclaus dels petits actes quotidians i quan s'esdevé que algun d'aquests moments rutinaris desapareix per raons alienes a la nostra voluntat es produeix, al menys inicialment, un cert desconcert, un petit buit que sobtadament hem d'omplir. I tantes coses com volem fer i mai no trobem el moment...

I si el televisor se'ns converteix per sempre més en una pantalla negra? Desgraciadament, sabem que això no passarà, que, a tot estirar, demà a la nit tornarem a mirar l'informatiu de TV3... Ah, no, precisament demà a la nit no, que toca l'agradable rutina del cinema en pantalla gran, és un dir.

retalls de setmana santa

Deixo constància que un any més he seguit la tradició immemorial de collir el timó del divendres sant. De de fa uns anys ençà el costum és teòricament perillós, perquè sembla que la vegetació del Montgrí té una protecció especial que a l'hora de la veritat es traduirà en un incendi devastador de proporcions gegantines. Però la natura és sàvia i tard o d'hora es refarà. Aquest any, encara amb la ginesta sense florir i la flor de l'argilaga d'un groc esplendorós (també la del timó i la del romer), la muntanya estava plena d'uns petits insectes verds, una veritable plaga: els bernats pudents, crec. A mesura que anaves caminant, les bestioles saltaven i saltaven davant teu, com marcant la direcció a seguir. Aquesta espècie -la que jo vaig veure- té un color verd brillant, metàl·lic, lluent. Sembla que s'adjectiven així perquè si els molestes deixen anar una substància que fa mala olor, que té, entre altres components, una mica de cianur. Hi ha qui diu que són insectes beneficiosos; altres, en canvi, els consideren perjudicials. He llegit que són extraordinàriament resistents als insecticides. No en sé res de tot això, però a mi, al Montgrí, em van fer imaginar una de les plagues d'Egipte.

Parlant d'Egipte, no sé si abans no m'hi havia fixat o és realment novetat: una sèrie de gent, majoritàriament desconeguda (la dependenta que em va vendre uns bunyols (o brunyols), per exemple) em va desitjar Felices (o Feliç o Bones) Pasqües (o Pasca o Pasques). Jo anava responent amb un somriure, evidentment, però em nego a incorporar aquesta expressió als meus costums de cortesia, i menys en divendres sant..., i en cap altre dia. On anirem a parar?

Ah, i dono fe que les orenetes ja han arribat, encara que de moment escassegen i els seus xiscles passen desapercebuts.

 

 

entre la zoofília i la fitofília

Llarguíssim article al diari sobre els gossos (i els humans) de Barcelona. En copio uns fragments:

Cinc districtes guanyaran àrees de 700 m2 [...] El regidor va qualificar aquest projecte com un “canvi de model radical” en l'oferta d'àrees “perquè els gossos puguin córrer i socialitzar-se millor.” [...] Tota aquesta planificació respon a l'ordenança de protecció, tinença i venda d'animals, aprovada el juliol de 2014 i que va entrar en vigor l'octubre de l'any passat. Aquesta ordenança estableix, entre altres coses, la prohibició general que els gossos vagin deslligats per la via pública tret d'en espai reservats especialment per a això. Però es va establir una moratòria de 18 mesos, (fins l'abril del 2016) per aplicar aquesta prohibició, partint que no hi ha a Barcelona prou espais reservats per a aquests animals. [...] Hi ha altres prohibicions i obligacions en l'ordenança, sobre algunes de les quals ja es va oposar en el seu dia que seran de difícil control. Així, s'estableix la prohibició que un gos estigui lligat més de dues hores seguides o que estigui sol en un habitatge durant més de dotze hores. Tret dels cadells, els gossos hauran de ser trets a l'exterior almenys dues hores al dia...

Necessitaria moltes hores i unes quantes pàgines per opinar sobre els gossos ciutadans i els seus amos, i els imbècils que fan ordenances municipals canines, a qui espero no conèixer en el que em resta de vida. I que consti que el que menys m'importa són els sis milions d'euros que costarà l'any que ve el nou projecte de socialització dels animals. Què no faria jo pels gossos? A la fi, tothom sap que si tens un amic gos -o gossa- no et calen amics humans o, en tot cas, són menys fiables. I tan fiables i amistoses com els gossos són les plantes.

El lloc una mica verd que tinc més prop de casa és el passeig de Sant Joan. A la part alta del passeig, la que jo freqüento, hi ha uns parterres magnífics on, a part de tenir cura dels arbres, estacionalment es planten noves flors. La sensació, durant tot l'any, és magnífica. En l'exterior de cada parterre hi ha un petit cartell de poc més d'un pam quadrat que prohibeix l'entrada als gossos. Els animalets, sempre dòcils i obedients, ja el veuen, ja, però els seus amos els obliguen a transitar entre les plantes, a olorar-les, a pixar-s'hi, a cagar-s'hi, a escarbar-les... Els gossos, una vegada acomplerts els desitjos dels amos, tornen al seu costat fent veure que estan contents, però amb un sentiment de culpa -mirada baixa, ulls tristos, malgrat que remenin la cua- que els rossega per dins, perquè, si no intel·ligents, són intuïtius, i saben que les plantes també tenen vida, una vida plena, independent i socialitzada al mateix temps. Saben també, o al menys ho intueixen, que les plantes no només tenen els miserables cinc sentits dels seus amos, sinó quinze sentits més. En darrer terme, els gossos -i les gosses- saben o intueixen que si bé l'evolució de les plantes és molt lenta, no té aturador i que si ara ja hi ha plantes que també s'alimenten d'insectes, arribarà un dia que hi haurà plantes que s'alimentaran de gossos i d'humans; encara no tenen clar qui serà el primer a ser assimilat. Sobretot, els gossos -i les gosses- barcelonins temen que el primer lloc on les plantes evolucionin sense avís previ cap a l'antropofàgia o la caninofàgia sigui la seua ciutat. La qüestió és saber si començaran pels humans o per ells. Ja es veurà, però jo ho tinc clar.