impasse

Parlo una estona amb un company de feina (exfeina). Repassem actuacions i partits. Potser ja comença a ser hora que des d'aquí ens expliquin els partits sobiranistes (o gairebé) les estructures del futur país, els projectes en tots els camps de govern, en detall, amb concrecions fins i tot numèriques, res de generalitzacions, i encara menys de sortides de sol de color de rosa. Descregut com és, mai ha vist la llum de cap veritat política, de manera que les properes eleccions votarà Podemos (riu quan m'ho diu).

En un canal de televisió fan una enquesta sobre les possibilitats que té Podemos de guanyar les eleccions. La majoria de gent creu que no les guanyarà. La pregunta, de tota manera, està mal plantejada: en política tot és possible, encara que sigui improbable. Posats a vaticinar, penso que si en les properes eleccions generals estatals Podemos queda com el segon partit més votat, i no es poden establir aliances amb els grups més petits per obtenir una majoria, és possible que veiem PP i PSOE governar junts.

Els resultats d'unes eleccions catalanes són més previsibles: poca variació respecte la situació actual. L'únic dubte que m'interessaria resoldre és qui seria el president i quines filigranes farien per tirar endavant el procés d'autodeterminació.

Sigui com sigui, crec que els propers mesos -un any, anys?- s'han de produir fets sorprenents que fins i tot podrien portar a un proces constituent.

Pereat tristitia

Vaig néixer el 30 de maig de 1920, a Barcelona. El meu pare, tècnic en teoria de teixits, autodidacte, tenia una veritable passió per la cultura i se sentia plenament identificat amb el moviment catalanista.
[...]
El 1968, en tornar de Madison, em vaig reincorporar a la meva Facultat barcelonina. El règim de Franco seguia sent el mateix, però de fet s'estaven conquerint posicions en una línia aperturista que abans haurien estat inexpugnables. La idea de preparar un Congrés de Cultura Catalana va mobilitzar una veritable massa de col·laboradors, i jo hi vaig participar activament en l'àmbit de llengua. El Congrés estava concebut amb mentalitat d'oposició i resistència. Es tractava d'estudiar, en una vintena d'àmbits culturals, les ferides sofertes per la cultura catalana sota la dictadura, i proposar la manera de guarir-les. Després d'anys de preparació, el Congrés es va acabar el 1977, ja en la transició política, i per això no va tenir l'impacte que tots esperàvem.

Antoni Maria Badia i Margarit: «Autopercepción intelectual de un proceso histórico: ensayo de autobiografía». Anthropos. 1988, núm. 81, p. 13-48. (traduït al català i publicat en aquesta pàgina de l'IEC)

Copio els fragments anteriors de l'autobiografia del doctor Badia (interessant lectura): el principi i el moment en què el vaig conèixer. Guardo bons records, per una o altra raó,  de molts dels professors de la meua època universitària, però pel doctor Badia, i per dos o tres més, sento una especial debilitat, no només en l'aspecte acadèmic, sinó especialment per l'actitud, per la proximitat, pel caliu que desprenien. Amb ell, el primer any d'especialització, vaig cursar l'assignatura de Filologia catalana (devia ser l'aula 11 o la 9, sempre les confonc). No sé si vaig aprendre prou en l'aspecte filològic -demèrit meu i no mancança seua-, però la il·lusió amb què anava a les seus classes i les històries del país de la guerra i la postguerra que ens explicava les tinc ben presents, i agraeixo que la seua filologia fos contextualitzada i viva... I el seu somriure perenne en aquella cara amable, i el cos una mica inclinat per arribar millor als qui començàvem a moure'ns en el món acadèmic. A final de curs, una companya i jo li vam presentar un treball sobre La llengua dels barcelonins, que feia poc que havia publicat; l'havíem acabat d'enllestir en un bar de Lesseps dos dies abans i va tenir molt bona acollida. Final de la història quotidiana. Després, vaig anar seguint el pas del doctor Badia pel rectorat, la seua feina a l'IEC, la mort de la seua esposa, el seu retir en una residència, la seua tristor amagada sota el somriure vital, els premis i reconeixements tardans... Alguna vegada, molt rarament, el trobava i el saludava amb un Bon dia, doctor Badia! Segur que no em reconeixia, però sabia qui era jo, un més dels seus alumnes. Per sempre en el record.

 

 

aquest diumenge, una mica de dansa

Ahir a la tarda, mentre mirava L'últim ballarí de Mao -deixo de banda les bondats o maldats de la pel·lícula-, vaig pensar que si la meua educació musical és insignificant, la meua ignorància respecte la dansa és gairebé total, pràcticament zero. La dansa em pot emocionar o avorrir, però a l'hora d'expressar el que he vist i he escoltat no podria passar d'això, de l'expressió de sentiments, de sensacions vagues. Hi ha qui diria que és suficient, que no cal altra cosa que deixar anar la sensibilitat, sempre dubtosa, i potser tindria raó -tothom té raons per tenir raó-, però a mi no em satisfà només sentir, també voldria explicar detalls, matisos. Sentir, però entendre, saber: vet aquí la qüestió. Ai!

patatxup!

Acostumats com estem a tota mena de corrupcions i criminalitats tant oficials com particulars -puntes dels icebergs que imaginem o coneixem-, tant oficials com particulars, habitualment, i desgraciadament, gairebé res ens sorprèn ni ens espanta. La celeritat a resoldre amb benevolència o sense conseqüències punitives casos aparentment complexos i opacs contrasta amb la lentitud d'actuació o l'oblit d'assumptes que ens semblen d'una culpabilitat diàfana. És el pa de cada dia que fins ara ens hem d'anar menjant en silenci o entre protestes inútils, testimonis impotents.

De tant en tant, però, apareix algun cas resolt amb tanta velocitat i amb tan poca publicitat, amb tants pocs comentaris, qua la nostra impassibilitat trontolla. El cas delprojecte Castor fa pudor per totes bandes, és espectacularment sospitós des de l'inici, des de la seua mateixa concepció. La resolució final hauria de ser motiu d'investigació seriosa i atenta, no sé per part de qui, esclar. I en un estat normal -s'accepten rialles-, motiu de dimissions de petits i grans a dojo, però ja; després ja es veuria. De veritat quedarà tot ofegat entre la fauna abissal?

(Rialles dels butxaques plenes).

silenci

M'agrada el silenci. Alguna vegada he tingut la sensació, segurament falsa, de silenci total, d'aquest silenci que només es pot aconseguir a casa, en l'aïllament de la nit. Potser d'aquí una estona, quan deixi de voltar el ventilador de l'ordinador, arribarà un d'aquests moments. Només un instant, abans que passi algun cotxe pel carrer o se senti un cruixit inidentificable o el tic-tac del despertador o el propi badall de la son que et venç... o qualsevol altra nimietat que a la nit és tan perceptible. Que opressiu pot ser el silenci si no hi ha de tant en tant algun so que, per contrast, te'l faci percebre!

prejudicis

Començo llegint l'entrada escrita en primera persona en què es presenta l'entrevistat seguint l'esquema habitual del diari: edat, lloc de naixement, lloc de residència. A continuació, en negreta negra que alterna amb la roja anterior i amb la que vindrà després, diu: Estic casat amb una psicòloga. M'aturo, no vaig més enllà. La gent es casa amb un home o una dona, no amb un o una professional. Què vol dir que està casat amb una psicòloga? Segurament, si, després d'aquest rampell injustificat,  hagués continuat la lectura, hagués descobert que l'esment de la professió de la seua dona és important en el context del que diu, potser capital, però jo m´he aturat aquí, les coses són així.

Avui, en les portades de tots els diaris deu sortir una foto de Rajoy amb un text breu o llarg, segons l'estil del diari. Entenc que els diaris dediquin algun espai interior a les declaracions de Rajoy sobre el tema de Catalunya, però la portada! Entenc que a les portades de la premsa han d'aparèixer noticies que siguin novetats o coses originals o d'interès general, però, ¿és que el president de l'Estat va explicar alguna cosa que no hagués dit abans, no una, sinó moltes vegades? No les va dir, a més, amb el mateix estil de sempre? Que potser no ho va llegir? Dos o tres detalls nous i previsibles? Ah! I els periodistes o tertulians que li donaran les voltes que ja han donat mil vegades, assabentats, seriosos, transcendents... I jo que ho tornaré a llegir o a escoltar, almenys entre línies o una estona. Trist.

claudicaré, de moment

Tinc fred. Aquesta nit, quan he sortit a fer una passejada, m'he notat mig encongit: cosa del ventet i de la humitat, he pensat; encara que devia tenir alguna cosa a veure amb la barreja de roba d'estiu i d'hivern que tragino i una tendència a notar més la temperatura baixa que atribueixo, sigui o no veritat, a l'edat. Tampoc a casa la situació és més plaent. Moltes finestres obertes, com si encara fos temps d'estiu, deixen entrar la llum que cada dia minva més, tot i que el sol ara em repassa totes les cambres, fins a la porta; i amb la llum, i la foscor que la segueix, entra la tardor -o és l'hivern?- que fa setmanes que hauria d'haver arribat però que s'ha presentat sobtadament, sense senyals previs clars i entenedors.

Imagino que tot plegat no és res més que la meua resistència com cada any a acceptar que hi ha estacions malgrat el meu desig d'eternitzar el temps en una primavera benigna i en dies d'estiu en què la roba fa nosa i el cos demana el contacte directe de la natura, ombres o sol segons el moment, però, sobretot, poca roba i cap peça exòtica com els mitjons...

Entenc que tinc poca cosa a fer i que demà, o despús-demà, claudicaré. Obriré les finestres només en hores convingudes, posaré la calefacció, miraré el temps que fa abans de sortir de casa, i tot allò que cal fer quan la natura alenteix el seu ritme i s'adorm, mentre nosaltres, els humans, hem de continuar el nostre ritme vital si fa no fa com sempre i escoltar -que fàcil és deixar-nos enganyar!- aquells mistificadors que lloen les virtuts de l'hivern: que si el fum que s'enlaira -fum, fum, fum...!-, que si els cels més clars, que si la temporada de..., que si les branques que es vinclen amb el pes de la neu, que si la cremoreta gèlida del capciró dels dits... Com se'm congelen les mans a l'hivern!

Arribarà un moment, però, que, igual que han marxat, sobtadament arribaran els dies benignes, i tornaré a obrir les finestres de bat a bat... i tantes altres coses que tothom sap i que avui em sembla pervers de recordar. Esperaré.

xocolate blanc

A part de la festa, el q ue m'interessava de la consulta d'ahir era el percentatge de participació. Sabuda la dada, sobre la qual ja vaig fer comentaris previs que no repetiré, restaré atent al proper pas del camí. Mentrestant, aniré escoltant les opinions d'uns i altres que es repetiran fins la sacietat i valoraran des de perspectives diferents i amb subjectivitat inevitable i interessada el recorregut del procés. Per exemple, dos titulars de diaris d'avui en la versió digital(no cal que citi els noms): Gran impacte del 9-N a la premsa internacional, diu un; mentre l'altre afirma: Una consulta poco ruidosa en los medios Internacionales.

De moment, a mi, participant anònim en la història que es va desenvolupant, el que més m'agrada, el que fins cert punt m'admira, és la petita complicitat festiva, il·lusionada, entre els convençuts que cal tirar endavant el projecte d'independència. Una il·lusió un xic babaua, creativa en paraules i fets i no exempta de pragmatisme, que contrasta amb la desconfiança o les desqualificacions dels escèptics i les ires apocalíptiques dels contraris. Simplifico, esclar, perquè els matisos són molts i la meua divisió en tres categories és de titular de telenotícies. Però m'explico a través d'un exemple.

En tornar de votar, hem passat per la Baylina, una pastisseria centenària que abans de la guerra tenia uns quants locals repartits per Barcelona i que ara en conserva un al Passeig de Sant Joan. Eren gairebé les tres tocades i en entrar hem vist que ja gairebé havien retirat tots els pastissos de les vitrines. Hem fet intenció de tornar a sortir, però el propietari ens ha demanat amablement què volíem. Li hem dit i ha enviat la dependenta a buscar-ho. Mentrestant, ens ha preguntat si veníem de votar. Li he dit que sí, i que les xifres de participació a la una superaven lleugerament el milió. Sembla que s'ha sorprès positivament i mentre ens mirava somrient, ha agafat una pastilla petita de xocolate blanc-es a dir, groguenc- i ens l'ha regalat. El xocolate, segons es pot veure a la imatge, reprodueix una papereta de votació. Ens ha assenyalat la línia vertical divisòria entre el sí i el no i ens ha dit que ens pertocava arribar a la línia seguint l'opció que haguéssim votat.

-I quan arribem a la línia? Continuem?

-Home, en els temps que vivim no s'ha de llençar res -ha respost després d'una lleugera vacil·lació.

-En tot cas, l'acabarem amb els ulls tancats -he afegit per tranquil·litzar-lo.

La noia ha arribat amb el tortell. Cap descompte, evidentment. Les tres ben tocades. El xocolate, excessivament dolç, però ja se sap amb el xocolate blanc. A mi m'agrada.

aquest diumenge, variacions en groc

Fa una estona he vist el final de la campanya de reflexió al 33 protagonitzada pel Fènix. Se m'ha acudit que, sense cap intenció de contextualització, seria una bona possibilitat musical per aquest diumenge la gent que truca a qualsevol hora de la Maria del Mar Bonet, però avui em sento cosmopolita i una mica frívol, i em vesteixo de groc per viatjar per mar i terra; un altre dia, el cel.

la democràcia i les taules de dividir.

Enèsima vegada que escolto o llegeixo la paraula democràcia amb un matís nou. Relectura del mot als diccionaris que freqüento més:

1. f. Doctrina política favorable a la intervención del pueblo en el gobierno.

2. f. Predominio del pueblo en el gobierno político de un Estado.

LC] [PO] Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu.
2 f. [PO] Comunitat governada amb aquest sistema.

Govern en què el poble exerceix la sobirania; Estat constituït amb aqueix sistema de govern; cast. democracia. Estam en plena democràcia, Ignor. 12. Sa tan exaltada democràcia americana és un engan, Aurora 226.
Fon.: dəmukɾásiə (Barc.); demokɾásia (Val.); dəmokɾási (Palma).
Etim.: pres del gr. δημοκρατία, mat. Sign.

Dos opten per poble i un per comunitat. Curiós matís que pot passar desapercebut: Doctrina política favorable. Burla o ironia?: Predominio del pueblo. Desig?: participació igualitària... Divertit exemple: la democràcia americana és un engany; quan es devia redactar aquest diccionari, aquí la democràcia devia ser encara un concepte llunyà. En definitiva, m'agradaria que les definicions fossin realistes, vigents, però caldrà que s'actualitzin. La qüestió és saber si ho faran tenint en compte la realitat o continuaran parlant d'ideals. Potser caldria fer un referèndum per decidir què es vol que sigui la democràcia, amb preguntes senzilles, això sí. Més clar que el concepte de democràcia em semblen els conceptes de fractura o de divisió repetits o insinuats fins a l'infinit. Entenc perfectament el que volen dir els qui els fan servir explícitament o implícitament , però al mateix temps entenc que mostren una visió reduccionista, maniquea, de la societat i dels individus. No veig que aquesta divisió per dos sigui més important que una divisió per tres, quatre cinc, sis, set ...: partidaris del Barça, del Madrid o de l'Espanyol, de els dretes o de els esquerres (si és que això encara existeix), de les lletres o de les ciències, dels pobres o dels rics, de la carn o del peix, dels sexe dur, del sexe tou o de la castedat, de déu o del diable, dels impostos directes o indirectes, del catolicisme, del protestantisme, del budisme, de l'ateisme, dels gossos, dels gats o del rebuig total als animals de companyia, de les bicicletes per les voreres, de les bicicletes per la calçada o de la supressió total de les bicicletes, dels productes amb IVA o sense IVA, de la solitud o de la companyia, de la lectura literària, de la lectura de les cotitzacions de Borsa o de l'analfabetisme més pur... Malament quan per un moment oblidem que som complexos i que tots els matisos ens conformen, ens uneixen i ens divideixen en equilibris inconstants, per decidir que, per sobre de tot, som una cosa o una altra i tota la resta són detalls insignificants, menyspreables.

Hedy Lamarr i el 9-N

No sabia si en el moment de decidir la data, els promotors van tenir en compte qui sap quina efemèride gloriosa o si simplement van pensar un dia que no es relacionés amb cap altre per tal que fos recordat sense competència; o ni una cosa ni l'altra i va ser una qüestió d'atzar amb un punt d'estratègia.

Passat els primers moments, no em vaig atrevir a preguntar a ningú el simbolisme de la data per no quedar com l'únic desinformat del país: Sí, home, sí, es va triar el 9-N perquè... Avui, però, gairebé per casualitat, he lligat caps; és veritat que els estira i arronsa dels darrers dies han ajudat força. Es va triar el 9 de novembre de 2014 perquè just aquest dia se celebra el centenari del naixement de l'actriu Hedy Lamarr (coneguda inicialment com Hedwig Eva Maria Kiesler), també coneguda com la dona més bella de la història del cinema.

No, en realitat no és que els qui decidiren la data pensessin que seria la votació més bella de la història de Catalunya, sinó que, a més d'actriu, Hedy Lamarr era també enginyera de telecomunicacions i va inventar un sistema de transmissió de codificacions anomenat espectre eixamplat, vaja, un antecedent del WI-FI que ens fa tan feliços. En honor seu, el 9-N se celebra el Dia Mundial de l'Inventor.

Sé que he arribat tard a desfer l'entrellat del simbolisme del 9-N i que ha estat definitiu veure els invents -i els que encara queden- que a darrera hora s'han empescat el govern i els particulars per fer possible la votació del diumenge -i no cal dir la importància de les comunicacions sense fils en tota la moguda-, però tinc la intima satisfacció d'haver descobert gairebé sense ajuda aquest obscur simbolisme que feia tant que em ballava pel cap i, especialment els dissabtes i els diumenges, no em deixava dormir. Quin descans!

després del nou nou i més enllà

A mi, que ara fa temps que porto una vida tranquil·la i rutinària, tot això del nou nou, em distreu i em diverteix; sobretot la part que correspon al país, no la part de Madrid o dels seus acòlits d'aquí, que és més aviat avorrida a base de reiteració, i plena d'amenaces d'apocalipsis.

WhatsApps amb vídeos, lemes, propostes d'amics i coneguts, el groc que es posa de moda, excepte en els aparadors de roba (que també en algun cas), les declaracions institucionals que ja no són institucionals i fan servir els pronoms neutres, és a dir, ja m'enteneu, els periodistes que van de bòlit i s'avancen a les jugades i es queden enrere, en uns rondos que ja voldria el millor Barça de tots els temps, el govern d'aquí que denuncia el govern d'allà en un tribunal d'allà, la casserolada, que avui ha estat discreta, però que demà serà més sonada perquè n'han parlat a la tele i a la ràdio, l'església d'aquí, que fa costat a la votació, o al menys així ho dedueixo a partir del fet que em toca votar en un col·legi religiós, el que parla a la ràdio per oferir casa seua si fallen els locals públics... Inacabable.

És veritat que el grau d'imaginació potser no és espectacular, però jo sóc d'imaginació relativa i unes manifestacions massa sofisticades, gaire allunyades de l'humor popular, m'anirien grosses, em sobrepassarien. M'agrada la comèdia tal com va, ara tirant cap als Marx ara cap a Balzac.

Hi haurà un moment que tot això s'acabarà, no sé si després de molts o pocs cicles d'eleccions plebiscitàries (sic), manifestacions multitudinàries i votacions del tipus que sigui. Potser fins i tot s'acabarà amb la independència del territori. Bé, les coses són així, tot té un principi i un final. Aleshores viurem, més o menys, com viuen les nacions, els països, la gent, que té un estat propi. Viurem la rutina quotidiana, sense estímuls gairebé quimèrics, sense horitzons de glòria, sense somnis de llibertat col·lectiva, sense res més que el que ja tenen tants altres països, nacions, pobles, persones... Bé, potser imaginarem alguna altra cosa, no massa gran, no massa atrevida, entre el seny i la rauxa. Ja es veurà.

Compte amb les propostes!

Avui he fullejat més lentament l'antologia de Perucho en una altra llibreria. Cap canvi substancial en la percepció inicial de l'altre dia. A l'espera, doncs, de la publicació de l'Obra Completa. Curiosament, una de les hipòtesis, absolutament gratuïta, fantasiosa, que suggeria en el post anterior, no anava tan desencaminada, i només cal que em remeti al grup final d'escrits, recollits sota la denominació de “Teoría de Cataluña y misterios de Barcelona” que acaben amb els textos titulats “El nacionalismo” i “La lengua”.

M'he entretingut una estona llegint els textos esmentats i crec que he aconseguit aprendre de memòria un fragment, que transcriu Perucho, del discurs del general Prim a les Cortes el 25 de novembre de 1851. Diu així:

Ha podido creer S.S. que los catalanes tienen la condición del perro que lame la mano que le castiga? Si tal ha creído S.S. se equivoca; la condición de los catalanes es la del tigre que despedaza al que le maltrata. Si allí hubiese estado S.S. hubiera podido ver los semblantes de los barceloneses contraídos por una convulsión de ira; hubiera oído el ronquido que salía de sus pechos, ronquido, señores, que hoy sale sordo y ahogado como el del león encadenado; pero que podrá ser rugido de terror y espanto, si un día rompe las cadenas y se ve libre por su propio esfuerzo. ¿Hasta cuando hemos de morder el polvo? decían otros. ¿Somos o no somos españoles? decían todos. Pues asimismo preciso yo la cuestión, ministros de Isabel II. ¿Los catalanes son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Sepamos lo que son: dad el lenitivo o la muerte pero cese la agonía. El horizonte amenaza grandes tempestades; es muy posible que antes de mucho se abra una lucha de gigantes; dos banderas frotaran por los aires; cada una tendrá sus partidarios, ya para entonces es preciso que los catalanes sepan a cual de las dos banderas deberán prestar su robusto brazo. ¿Son los catalanes españoles? Pues devolvedles las garantías que les habéis arrebatado, garantías que son suyas, que tienen derecho a usar de ellas, porque las han conquistado con su sangre; igualadlos a los demás españoles; si no los queréis españoles, levantad de allá vuestros reales, dejadlos, que para nada os necesitan; pero si siendo españoles los quereis esclavos, si queréis continuar la política de Felipe V, de ominiosa memoria, sea en buena hora, y sea por completo: amarradles a la mesa el cuchillo como lo hizo aquel rey; encerradlos en un círculo de bronce; y si esto no basta, sea Cataluña talada y destruida, y sembrada de sal como la ciudad maldita, porque así, y sólo así, doblareis nuestra cerviz; porque así, solamente así, venceréis nuestra altivez; así, y solamente así, domareis nuestra fiereza.

No se m'acudirà parlar ara de qui era Prim, del context del discurs ni de la seua intenció. Aquestes paraules del general, que encara podien ser vàlides -em refereixo, evidentment, al fons de la qüestió- fa quatre dies per un bon nombre de catalans, crec que ara arribarien massa tard, tot i que en política, i amb segons quins polítics, mai se sap. En fi, espero que com a mínim als de Madrid no se'ls acudeixi fer cas de la segona opció plantejada amb l'excusa que fa anys ja ho va demanar un català i que ara és l'hora de concedir-li el desig, generosos que són.

Perucho reivindicat, o gairebé

Fa temps vaig incloure en aquest blog, a la part superior dreta, una enquesta que encara avui, però ja no demà, es pot veure. Un 80 % dels participants van mostrar el seu acord amb la possibilitat que Joan Perucho tingués un carrer al seu nom: majoria, doncs, absoluta que ja voldria qualsevol partit polític o iniciativa oficial o particular. Un clam eixordador, si hem de fer cas a l'estadística, el que es manifestava al meu blog. Que el clam correspongués a quatre veus, no invalida el resultat, encara que faci pensar sobre la validesa dels resultats de les enquestes.

La setmana passada es va presentar a la Sala dels Miralls del Liceu una antologia amb obra de Perucho editada per la Fundació Banco de Santander: De lo maravilloso y lo real. En un primer moment vaig pensar que si el Santander i el Liceu -institucions misterioses, però solvents, sobretot la primera- apostaven per Perucho, la cosa pintava bé.

Amb la intenció de fullejar el llibre, vaig entrar en una de les llibreries grans que em cau més aprop. Vaig preguntar-li a la caixera-llibretera si el tenien i em va conduir a una de les taules centrals del local. Sense donar-me temps a obrir-lo, es va presentar el propietari, que havia escoltat la meua conversa amb la noia, encuriosit pels motius del meu interès en aquesta obra. La resposta va ser breu i lògica: com a admirador de Perucho, volia comprovar, en primera instància, què s'antologava i en quina llengua. A penes vaig tenir temps de fer una ullada a les pàgines, les suficients per veure que tot estava en castellà, és a dir, que els originals en català s'havien traduït (ja m'ho esperava) i que hi havia fins i tot novel·la. Dic que ben just si vaig poder passar pàgines perquè el llibreter propietari em va treure del cap la possibilitat que Perucho pogués tenir un carrer a Barcelona.

En primer lloc, ell opinava que això dels carrers dedicats no tenia gaire importància; opinió que puc o no compartir, però que no és un argument definitiu. Els altres arguments, alguns de discutibles i d'altres menys, em van semblar més consistents. Segons ell, Perucho és un escriptor més aviat de segona fila, del qual només li semblava important Les històries naturals. Perucho, com Luján, em va dir, era més bon conversador que escriptor. Això pot tenir relativa importància a l'hora de concedir honors, va continuar, però actualment ningú coneix Perucho, ningú llegeix Perucho; vagi a la prestatgeria, em sembla que no trobarà cap obra seva, i a les altres llibreries, igual.

Potser tenia raó, potser Perucho, que fa temps que no es reedita, és ja un autor desconegut, matèria de culte menor o de record biorós en ambients restringidíssims. Què significava aquesta antologia, doncs? Una proposta tardana de commemorar el desè aniversari de la seua mort? Per què presenten textos només en castellà a Barcelona i no ho fan a Madrid? Potser només hi ha la intenció que s'expressa des de la pròpia Fundació del Santander:

Fundación Banco Santander pretende contribuir al ámbito literario redescubriendo y recuperando a través de la Colección Obra Fundamental, a aquellos escritores o movimentos literarios nacidos entre finales del siglo XIX y principios del XX a los que la desmemoria histórica injustamente ha conducido al anonimato y al olvido, siendo casi imposible por diferentes causas encontrar su obra publicada. Se trata de una Colección pensada tanto para el lector de hoy como para el estudioso, que persigue encontrar el núcleo principal de la producción de estos escritores, aquello que les caracteriza y distingue frente a los restantes autores de su tiempo.

I si, a més del que es diu, hi ha la finalitat de mostrar i demostrar a través de Perucho que català i castellà poden coexistir en perfecta harmonia -no pas a l'antologia, esclar? En fi, que Catalunya i Espanya...? I per què no una antologia en les llengües originals de les obres de l'autor? I posats a suggerir per què no l'obra completa de Perucho? El Santander pot, segur, i jo, i els quatre que veien la possibilitat de dedicar un carrer al seu nom, li ho agrairíem.

aquest diumenge, música de difunts

Passeig pel cementiri del Poblenou passat migdia. Feia anys que no hi entrava. Just passada la porta, una colla de gitanos -grans, joves i petits-, asseguts al voltant d'una làpida inclinada de marbre blanc, acompanyen un dels seus morts; xerren, somriuen, callen. Les parets dels nínxols tenen moltes flors i la gent, no gaire en aquesta hora, passa, s'atura, neteja, mira, potser resa. Vaig observant distret i em vaig endinsant. La part que busco és al final.

El cementiri fou inaugurat l'any 1775, destruït per les tropes napoleòniques el 1813 i reconstruït l'any 1819 en estil neoclàssic. Després, els modernistes posaren de moda el neogòtic, i els dos estils coexisteixen i s'agermanen en panteons, làpides escultures i epitafis breus o llargs en aquest espai del fons que conforma un resum artístic i històric de la ciutat, sobretot del segle XIX.

Avui, a l'hora que hi he anat, hi havia més gats -potser fugint del tràfec de la part nova- que persones. Imagino la solitud total la resta de dies de l'any entre aquests camins de morts que descansen. Poques flors recents -tampoc gaires de seques- en les tombes. Decrepitud per l'oblit dels familiars, si és que encara en queden, en alguns casos; constància del record, present, però llunyà, en altres. Qui visita les tombes d'aquests morts, el nom de molts dels quals encara ocupen lloc en llibres que llegim o en històries que s'expliquen? En aquest passeig ràpid de cel ennuvolat, només m'he fixat en les flors noves que tenia Anselm Clavé: uns rams  i unes roses disperses. Sense retrats, bustos i escultures, algunes importants, marquen, de forma al·legòrica o realista, el passat, la carn que ja no hi és, tot igualat en els closos secrets.

He dubtat entre Mozart, Verdi, Suppé..., però encara continuo preferint un acostament el més fidel possible a l'original. Cap tragèdia de rèquiem, sinó les veus relaxants del gregorià de sempre.

anotacions ràpides per a un impossible desenvolupament

Estat de dret pur. Agradi o no agradi, el que hi ha a la llei.

Fernando Ónega

M'agrada que Ónega, tant si agrada com si no, parli de la llei -de les lleis- i no de la justícia. Les lleis, agradi o no, són una conseqüència de la misèria humana, com més lleis, més misèria; però és el que hi ha. En canvi, la justícia és una abstracció amb què només els més crèduls poden confiar. Fins i tot la representació habitual de la Justícia és una aberració. Unes balances equilibrades? Qui decideix què hi va a cada balança? Qui és capaç d'equilibrar unes balances? Els ulls embenats, cecs? Neutralitat? Imparcialitat? No, el que cal és comprensió. Al final, però, no ens enganyem, el que compta és l'espasa.

Descartada l'abstracció, parlar de les concrecions: els legisladors, els jutges, necessàriament interpretadors parcials, els manipuladors de legisladors i jutges etc., és una tasca que em veig incapaç de desenvolupar, que sobrepassa les meues capacitats físiques i intel·lectuals. A més, quin sentit tindria?

M'és més fàcil fer d'espectador mentre vaig escoltant música.

 

del 5 a l'infinit, i més

La mare prem el botó que indica el replà que compartim. El nen, que ha crescut una mica des que el vaig veure per darrer cop, recita a poc a poc números d'un dígit sense cap ordre evident, començant pel 5.

Jo, que penso que el diàleg als ascensors és obligatori amb els coneguts, m'afegeixo al recompte i incloc dos dígits: 10.

El nen, segurament molest per la intromissió o perquè no he esta capaç d'encertar la seqüència adequada, amb la cara a l'alçada de les meues cuixes i paral·lela al meu cos, aixeca només els ulls cap als meus i, desafiant, em diu: 32.600.

Li dic que no puc competir amb la seua xifra, però ell, per tancar definitivament qualsevol contraatac -amb els grans mai se sap-, fa un somriure sorneguer i, lentament, amolla: INFINIT! Em sento totalment derrotat.

Responent la pregunta de la mare, explica, després d'una lleugera vacil·lació, i potser vacil·lant, que infinit vol dir extraterrestre, molt lluny en l'espai i el temps.

Si no fos que sóc de lletres -la metafísica no ajuda gaire- i no sé del cert com va això de les magnituds extraterrestres, i també, cal dir-ho, perquè se m'acut la rèplica massa tard, quan ja obrim les portes dels pisos respectius, hagués replicat: INFINIT AL QUADRAT! Encara que segurament haguéssim necessitat un nombre megainfinit de pisos per concretar totes les potències i, la veritat, era l'hora de sopar i tots teníem gana; el nen, més.

elocubracions metafísiques a l'entorn dels orígens

Avui, en un concurs televisiu que miro sempre que puc, han fet una pregunta suposadament difícil als participants. Els han demanat si sabien quina va ser la primera reacció d'Eva i Adam després de menjar la famosa poma. Es podia triar entre tres opcions. No cal dir que la resposta, que en el concurs presentaven simplificada, me la sé de memòria:

... i a tots dos se'ls obriren els ulls. Llavors conegueren que anàvem nus i cosiren fulles de figuera per cobrir-se la cintura.

Gènesi 3: 7

Una mica després, Jahvé, a qui es veu que el model no acabava de fer el pes, va fer túniques de pell i els va vestir. Bé, aquest inici de la història de la moda no em crida especialment l'atenció, sinó que em pregunto com és que els primers pobladors humans de la Terra no s'adonaren que anaven nus fins després de menjar la poma i per què decidiren cobrir-se una mica.

La Bíblia, que en alguns casos és molt explicita, aquí es mostra vaga, potser esperant que l'oient o el lector capti algun simbolisme. No ho sé. Sobre el motiu pel qual Adam i Eva no s'havien adonat, quan ja tenien certa edat, que anaven nus, no se m'acut cap altra explicació que no fos que haguessin passat el temps en la contemplació de totes les novetats que veien i ni s'haguessin fet una mirada; potser realment eren cecs i la poma tenia propietats curatives? Però el fet no té més importància. El que m'intriga és per què sobtadament decideixen cobrir-se, i en concret la cintura. Descarto que es presentés un canvi climatològic -no s'esmenta, i tampoc no sembla que unes quantes fulles fossin de gran ajuda davant de les inclemències del temps-, també descarto que tinguessin un rampell de vel·leïtat gratuïta... Se m'acudeixen altres possibilitats, però cap que em sembli consistent, definitiva.

Algú pot pensar que tot això té poca importància, però jo intueixo, crec, que bona part dels esdeveniments més transcendents de la història de la humanitat tenen l'origen i l'explicació en aquest fet tan simple i misteriós: Adam i Eva decideixen cobrir-se la cintura. Ben diferent seria el nostre present si haguessin decidit cobrir-se el cap, que ja se sap que la ira divina sol venir des de dalt. En fi, va anar com va anar.

aquest diumenge, tard, la música continua.

Anava escoltant l'entrevista a Manel Joseph mentre s'acabava el dia i ens menjàvem, abans de sopar, les ratlles contínues i discontinues que portaven al nord. Deia, ell, que ja feia dos anys que pràcticament no tenien actuacions, que els balls de poble, que els èxits del passat, que el Zeleste del carrer Plateria (després Argenteria, perquè cal actualitzar o arcaïtzar el nom, que mai se sap), que havien decidit plegar després de tants anys... I ara, després de quaranta anys d'escenaris, potser aguantaran una mica més perquè els van sortint actuacions aquí i allà.

De la seua música, conservo a casa només un cassete, nom que aviat deurà desaparèixer del diccionari i que ja no tinc aparell on escoltar. Crec que la cançó que vaig sentir més és la... No ho diré, la podeu escoltar aquí mateix en dues versions; però per si resulta massa crepuscular, deixo també un mambo per animar la setmana.

Llarga vida a la Plateria, que segur que sonaria diferent si es digués Argenteria.

el temps que passa, i alguna cosa més, en un aniversari incert

Aquest principi de setembre vaig pensar que era l'aniversari del blog, no d'aquest, sinó del primer blog que aquest continua. Quants anys fa? No sabria dir sí són deu o onze, i tampoc no és qüestió de consultar als companys d'aleshores que tenen el do de la memòria, i de qui encara conservo referències, la data precisa.

Han passat deu o onze anys i he anat escrivint, poc o molt, de tot una mica, segons venia el dia, en solitud i amb complicitats, amb complicitats noves, amb pèrdues que no adjectivo, i amb les solituds inherents a l'escriptura. Alguns som -ho recordeu?- deu o onze anys més grans, cosa que en si mateixa no vol dir res: el temps no té cap altre significat que no sigui allò que l'omple.

Segurament en algun moment,en algun aniversari, vaig escriure alguna cosa semblant a l'anterior, però no ho buscaré, prefereixo rellegir altre material. De tot plegat, el que m'agradaria recordar, just ara -demà serà una altra cosa- és per què vaig començar a escriure un mes de setembre, acabades les vacances i a punt de començar les classes. Potser ho vaig escriure. Per què continuo escrivint? Tampoc no ho sé, però no em sento especialment encuriosit per la resposta, de la mateixa manera que em sembla intranscendent preguntar-me quan deixaré d'escriure i per què.