Vaig cap al centre sense cap rumb preestablert, només per fugir de la calor de casa. En girar la cantonada em trobo caminant tres o quatre metres darrere d'una noia que deu tenir uns disset anys. És morena, més aviat baixeta, un pèl grassoneta. Duu una faldilla blanca un pam per sobre dels genolls i una samarreta fosca de màniga curta sense cap inscripció. En girar cap al passeig de Sant Joan ben just ens separa un metre. De sobte, al xamfrà, gira el cap a la dreta i es veu emmirallada a la vidriera de La Caixa. S'atura. S'aïlla del món i s'alça de puntetes, un peu en diagonal i més endarrerit que l'altre; el seu cos, tens, agafa una esveltesa que no s'endevinava. Aixeca lentament els braços per sobre el cap i enfronta les mans lleugerament corbades a punt d'iniciar, potser, un pas de ball que reflectirà el mirall imperfecte de la porta. M'avergonyeixo del meu Bravo! que trenca la màgia del moment. No he pogut contenir-me.
Ja de tornada, dues hores més tard i dues portes més amunt, dos infermers trauen una llitera. Sota la roba blanca creuada per dues tires de cuir fosc s'endevina un cos petit, encongit, sense sexe. Ningú no l'acompanya i no sembla que ningú s'hi fixi. Em pregunto si el dec haver vist alguna vegada assegut al llit en una de les finestres de la residència de davant de casa. El pugen a l'ambulància aparcada a la vora de La Caixa. El cos invisible no es reflecteix enlloc. No dic res, a penes miro. Penso en la imatge de la noia d'abans, en els seus peus a punt d'iniciar uns passos de dansa.
30.6.11
29.6.11
perversions endormiscades
Em miro, perquè m'ajuda a regular l'ensopiment de la sobretaula i perquè algú ho ha de fer, el debat de la nació, que aquí diríem de l'estat. És el torn de Rajoy de després de la intervenció al matí de Zapatero. Escolto la resposta de Zapatero i plego en el segon torn de Rajoy. Si no coneguéssim la situació real podríem pensar que un i altre tenen raó en les seves raons, però es tracta d'un joc dialèctic, retòric, repetit fins a la sacietat, cada cop més allunyat de la realitat i les necessitats socials i reproduït pels mitjans i per polítics de tots colors amb les variacions adients. Cap dels dos concreta -com ho podrien fer?- el que interessa o hauria d'interessar tot el territori, els passos que cal fer per crear llocs de treball -molts llocs de treball- i previsions temporals en aquest aspecte. No ho poden fer. A curt termini no hi ha cap solució i poquíssimes perspectives. I quan comenci a disminuir l'atur serà fonamentalment, no ens enganyem, a partir de feines escombraries en el sector serveis. Aquí, i també em refereixo a Catalunya, es fabrica ben poca cosa, es produeix ben poc; i aquesta productivitat encara minvarà en termes absoluts els propers mesos. I tenim sort que el nord d'Àfrica s'estigui reestructurant i no ens prengui el turisme, una de les fonts de “riquesa” que encara ens permet anar fent la viu-viu. En fi, què puc dir que no sàpiga tothom?
Del debat, a part de les conclusions d'anar per casa de mes amunt, m'ha cridat l'atenció la dèria reiterada i irredenta dels líders dels dos partits majoritaris d'autoerigir-se en portaveus de “tots els espanyols”. Si no m'equivoco, i no consulto dades, els dos partits junts no representen la voluntat, a les urnes i fora, de la majoria dels habitants de la península, ni tan sols del 50 %. També m'he fixat, jo que no sóc conegut precisament per tenir cura de la meva indumentària, en el vestit de Rajoy que, per la raó que sigui, semblava a punt d'esclatar, com si fos del seu germà gran o d'un gripau sobtadament inflat. De fet, aquest és un punt a favor del candidat i proper president d'Espanya: indica que el vestit no li ha tallat el sastre de Camps.
Del debat, a part de les conclusions d'anar per casa de mes amunt, m'ha cridat l'atenció la dèria reiterada i irredenta dels líders dels dos partits majoritaris d'autoerigir-se en portaveus de “tots els espanyols”. Si no m'equivoco, i no consulto dades, els dos partits junts no representen la voluntat, a les urnes i fora, de la majoria dels habitants de la península, ni tan sols del 50 %. També m'he fixat, jo que no sóc conegut precisament per tenir cura de la meva indumentària, en el vestit de Rajoy que, per la raó que sigui, semblava a punt d'esclatar, com si fos del seu germà gran o d'un gripau sobtadament inflat. De fet, aquest és un punt a favor del candidat i proper president d'Espanya: indica que el vestit no li ha tallat el sastre de Camps.
28.6.11
segons on, els gossos també burnen
Parlant de gossos, i com que no confio en mi mateix a causa del temps que porto fora de la meva terra d'origen, li vaig preguntar a la meua germana com en dèiem del so que fan aquests animals i que aquí en solen dir lladruc. Vam convenir que nosaltres en dèiem burnit, que ve del vern burnar. També vam acordar que malgrat que nosaltres distingim perfectament el so de les us i de les os en síl·laba àtona, potser per ser fidels a l'escriptura actual hauríem d'escriure bornit i bornar, tot i que això violentés la nostra parla i que l'origen remot del mot (fixeu-vos en les us) sembla que pot ser el germànic BIHURDAN, que a la vegada prové de HURD 'tanca de brancam entreteixit'.
El verb bornar ja es troba en el nostre primer escriptor, Ramon Llull (cavaller deu córrer a cavall, bornar... Llibre de l'orde de cavalleria, càp. II). En aquest cas, i posteriorment, és un verb que es fa servir en el sentit de justar, combatre a cavall , en torneig, donant voltes. Coromines, que parla abastament del verb bornar en el Diccionari Etimològic, diu també: “El verb bornar en el sentit d''abordar', parlant dels gossos, s'usa a l'Ebre: “... al gos que rastreja... quan veu les perdius s'atura... aleshores el caçador, també molt tibat, es planta, engalta, i diu entre dents: borna! El gos salta. Les perdius surten”, A, Bladé i Desumvila, Benissanet, p. 178 (p. 135 a l'edició de Cossetània). Ara bé, això es diu abornar en les comarques del Migjorn amb aquest mateix sentit i amb d'altres de semblants. D'ací es dedueix que bordar i abordar 'aquissar', 'lladrar'..."
No sé si a les terres de l'Ebre encara es fa servir bornar en el sentit que sembla desprendre's del text de Bladé, jo no tinc present aquesta accepció, però quan hi vagi miraré de preguntar-ho als més vells d'entre els qui tenien gossos i anaven a caçar perdius, o els que es presentés.
Ara m'adono que he escrit tres paràgraf parlant d'una particularitat lingüística que amb prou feines pot interessar ningú, però, per altra banda, crec que de tant en tant està bé reivindicar la riquesa de la llengua i fer conèixer paraules que ja no tenen vida per a la majoria dels parlants i que qui sap si jo mateix acabaré oblidant per falta d'ús i de gos ebrenc que m'acompanyi.
Per cert, i citant una altra vegada Coromines, la primera documentació en què apareix el mot gos és del Perelló, al Baix Ebre: “Tot porc o truja o gos que entrarà en les eres ... que pac...” (1342). Ja ho veieu, en aquells temps ja proposaven sancions (que pac) als amos que no tenien prou cura dels seus gossos. Segurament, com ara, les multes eren escasses perquè altres prioritats recaptadores devien tenir els municipals.
El verb bornar ja es troba en el nostre primer escriptor, Ramon Llull (cavaller deu córrer a cavall, bornar... Llibre de l'orde de cavalleria, càp. II). En aquest cas, i posteriorment, és un verb que es fa servir en el sentit de justar, combatre a cavall , en torneig, donant voltes. Coromines, que parla abastament del verb bornar en el Diccionari Etimològic, diu també: “El verb bornar en el sentit d''abordar', parlant dels gossos, s'usa a l'Ebre: “... al gos que rastreja... quan veu les perdius s'atura... aleshores el caçador, també molt tibat, es planta, engalta, i diu entre dents: borna! El gos salta. Les perdius surten”, A, Bladé i Desumvila, Benissanet, p. 178 (p. 135 a l'edició de Cossetània). Ara bé, això es diu abornar en les comarques del Migjorn amb aquest mateix sentit i amb d'altres de semblants. D'ací es dedueix que bordar i abordar 'aquissar', 'lladrar'..."
No sé si a les terres de l'Ebre encara es fa servir bornar en el sentit que sembla desprendre's del text de Bladé, jo no tinc present aquesta accepció, però quan hi vagi miraré de preguntar-ho als més vells d'entre els qui tenien gossos i anaven a caçar perdius, o els que es presentés.
Ara m'adono que he escrit tres paràgraf parlant d'una particularitat lingüística que amb prou feines pot interessar ningú, però, per altra banda, crec que de tant en tant està bé reivindicar la riquesa de la llengua i fer conèixer paraules que ja no tenen vida per a la majoria dels parlants i que qui sap si jo mateix acabaré oblidant per falta d'ús i de gos ebrenc que m'acompanyi.
Per cert, i citant una altra vegada Coromines, la primera documentació en què apareix el mot gos és del Perelló, al Baix Ebre: “Tot porc o truja o gos que entrarà en les eres ... que pac...” (1342). Ja ho veieu, en aquells temps ja proposaven sancions (que pac) als amos que no tenien prou cura dels seus gossos. Segurament, com ara, les multes eren escasses perquè altres prioritats recaptadores devien tenir els municipals.
27.6.11
els gossos que borden per encàrrec?
És veritat que la seva abundància fa que els gossos se les hagin de pensar totes si volen tenir futur en una societat tan competitiva com la nostra. En les ciutats grans, com Barcelona, ja no és suficient ser un un simple animal de companyia, cal ser, cal saber fer, alguna cosa més. Al menys això és el que jo vaig pensar en veure aquest anunci en la porta d'una botiga del barri:
El que em va descol·locar una mica és que el gos (o gossos) s'oferissin per lladrar amenaçadorament en punt de creu, que és una art que fins ara només sabia lligada als brodats; potser es vol dir que el bordar dels animals és una filigrana. En canvi, no em va sorprendre tant l'oferiment de bordar a màquina, tenint en compte que no hi ha ofici o afició, fins i tot els artesans, en què la tecnologia no jugui un paper important.
També se'm va ocórrer que bordar tingués el sentit d'abordar, és a dir, envestir o aturar algú per parlar-hi o per demanar li alguna cosa. En aquest cas ja veig més sentit a l'oferta, perquè és sabut que en la societat actual cada dia es necessiten més mitjancers o si no ens calen, ens volen convèncer que sí. De tota manera, en aquest segon cas, continuo intrigat pel punt de creu i no tant per la màquina.
Si m'atrevís, obriria la porta de la botiga i preguntaria a qui correspongués què volen dir exactament; però no sé si ho faré, perquè potser la resposta seria decebedora: un anunciant que pateix dislèxia o un botiguer lector de Màrius Serra que ha estat incapaç d'anar més enllà de la simple transposició per estimulr els clients. En tot cas, no crec de cap manera que es tracti d'una simple errada lingüística per influència del castellà.
El que em va descol·locar una mica és que el gos (o gossos) s'oferissin per lladrar amenaçadorament en punt de creu, que és una art que fins ara només sabia lligada als brodats; potser es vol dir que el bordar dels animals és una filigrana. En canvi, no em va sorprendre tant l'oferiment de bordar a màquina, tenint en compte que no hi ha ofici o afició, fins i tot els artesans, en què la tecnologia no jugui un paper important.
També se'm va ocórrer que bordar tingués el sentit d'abordar, és a dir, envestir o aturar algú per parlar-hi o per demanar li alguna cosa. En aquest cas ja veig més sentit a l'oferta, perquè és sabut que en la societat actual cada dia es necessiten més mitjancers o si no ens calen, ens volen convèncer que sí. De tota manera, en aquest segon cas, continuo intrigat pel punt de creu i no tant per la màquina.
Si m'atrevís, obriria la porta de la botiga i preguntaria a qui correspongués què volen dir exactament; però no sé si ho faré, perquè potser la resposta seria decebedora: un anunciant que pateix dislèxia o un botiguer lector de Màrius Serra que ha estat incapaç d'anar més enllà de la simple transposició per estimulr els clients. En tot cas, no crec de cap manera que es tracti d'una simple errada lingüística per influència del castellà.
26.6.11
Maria Teresa Furest
Molts dissabtes a la tarda, quan ja queda poc perquè toquin les darreres, fem cap a la catedral. Som pocs i la majoria repetim, excepte els turistes que amb càmera o sense es deixen emportar per la música i, alguns, intenten imitar, amb resultats diversos, els passos. La Joana se sol quedar al costat d'una anella i va seguint la melodia dels instruments puntjant-la amb els seus peus -de vegades amb un murmuri de llavis- que no es mouen de lloc. Jo, que fa anys i anys que no ballo i mai no ho vaig fer gaire bé, vaig amunt i avall, mirant els ritmes i les cares i de sempre i intento descobrir-ne alguna de nova.
Avui, mentre la cobla Maricel interpretava la darrera sardana, m'he quedat mirant l'elegància i la flexibilitat d'uns peus calçats amb espardenyes de beta blanca (m'agafen ganes de recollir la burilla, metàfora de mi mateix). No ha servit de res que les espardenyes blanques de beta negra, amb saltirons més audaços, volguessin fer-me perdre la concentració.
Després... Ara no importa el després i els moviments arbitraris del temps ni qui és Maria Teresa Furest.
Avui, mentre la cobla Maricel interpretava la darrera sardana, m'he quedat mirant l'elegància i la flexibilitat d'uns peus calçats amb espardenyes de beta blanca (m'agafen ganes de recollir la burilla, metàfora de mi mateix). No ha servit de res que les espardenyes blanques de beta negra, amb saltirons més audaços, volguessin fer-me perdre la concentració.
Després... Ara no importa el després i els moviments arbitraris del temps ni qui és Maria Teresa Furest.
25.6.11
la mare dels ous
Em fascina el foc i l'aigua, la seua mobilitat, la seua força. Dies enrere pensava que aquest any m'havia passat desapercebut el Corpus, que habitualment se celebra el mes de maig, però no recordava que la festivitat va lligada a les llunes i que, com la Setmana Santa, enguany necessàriament havia de venir tardana.
Ahir, ja amb el sol baix, vaig saber que era Corpus i, com cada anys que em quedo a Barcelona vaig voler fer la ruta dels ous. Ben tocades les set, només vaig poder seguir els misteriosos moviments de dos ous, el de la casa de l'Ardiaca i el de l'Ateneu.
No sé si m'havia fixat mai que un bust de Josep Pla presideix -és un parlar- el pati de l'Ateneu. Un Pla amb boina que mirava de reüll la gent que en dia de portes relativament obertes s'anava barrejant a mitges amb els socis de l'entitat, transeünts arribats al primer pis només per mirar els malabarismes que l'aigua fa fer a l'ou, per veure els moviments sinuosos dels peixos de l'estanyol i per fer les gravacions i les fotos que després potser apareixeran a Internet.
La Joana em va dir que podria fer-me soci de l'Ateneu: 60 euros d'entrada i 27,80 euros al mes (desgravació d'un 40% de la quota en la declaració de renda). Vaig pensar que a la meva edat ja costa canviar de costums. Què faria a l'Ateneu? Assistir als actes que organitzen? Cada dia sóc més mandrós i més selectiu en les tries. Jugar alguna partida d'escacs? Mai no he jugat gaire bé i fa temps que no practico. Passar-me algunes estones a la biblioteca? No dono abast amb els llibres de casa. Potser sí que en tardes d'estiu podria anar a fer una cerveseta a la vora d'una finestra sota la displicent mirada del bust de Sagarra mentre alguns tertulians, en una taula de la vora, parlarien com sempre,de temes intranscendents amb paraules i èmfasi que m'arribarien distants, com l'airet suau que de tant en tant em deixondiria de l'ensopiment provocat per la calor i m'animaria a deixar anar alguna paraula en una conversa en què no m'haurien invitat, com ara aquesta:
A la penya de l'Ateneu, sento que Josep Maria de Sagarra diu amb la seva veu atiplada, lleugerament impertinent, de monja exclaustrada:
-Ahir vaig anar al teatre. Em vaig indignar. A la sala vaig veure que hi havia persones que dormien. Dormir davant un espectacle és un acte de mala educació, indecent, intolerable.
-Per què? -sento que diu Pompeu Fabra-. Us ho mireu malament. Xiular, en un teatre, equival a manifestar una opinió d'una manera molt clara. Aplaudir equival a fer el mateix però en sentit contrari. Dormir, davant un espectacle, és la manifestació d'un criteri més aviat enraonat.
Sagarra no hi està conforme. S'indigna amb una sulfuració creixent. Fabra, fins on li és possible de ficar cullerada, tractat de convèncer-lo; però, com que al cap d'una estona no hi ha res a fer, encén una pipa i es posa a fumar.Josep Pla: Notes disperses.
Jo sóc més fabrià que sagarrista, però no hi ficaria cullerada, en aquest diàleg; en primer lloc, perquè enraonar amb els indignats, i més sense invitació, sol ser perillós, en segon lloc, perquè ja no tindria l'oportunitat d'encendre el meu tabac en aquella tauleta de cara al carrer Canuda que hauria triat. Definitivament, no acabo de veure clar que podria fer jo a l'Ateneu per 27,80 euros al mes més consumició a càrrec meu.
Ahir, ja amb el sol baix, vaig saber que era Corpus i, com cada anys que em quedo a Barcelona vaig voler fer la ruta dels ous. Ben tocades les set, només vaig poder seguir els misteriosos moviments de dos ous, el de la casa de l'Ardiaca i el de l'Ateneu.
No sé si m'havia fixat mai que un bust de Josep Pla presideix -és un parlar- el pati de l'Ateneu. Un Pla amb boina que mirava de reüll la gent que en dia de portes relativament obertes s'anava barrejant a mitges amb els socis de l'entitat, transeünts arribats al primer pis només per mirar els malabarismes que l'aigua fa fer a l'ou, per veure els moviments sinuosos dels peixos de l'estanyol i per fer les gravacions i les fotos que després potser apareixeran a Internet.
La Joana em va dir que podria fer-me soci de l'Ateneu: 60 euros d'entrada i 27,80 euros al mes (desgravació d'un 40% de la quota en la declaració de renda). Vaig pensar que a la meva edat ja costa canviar de costums. Què faria a l'Ateneu? Assistir als actes que organitzen? Cada dia sóc més mandrós i més selectiu en les tries. Jugar alguna partida d'escacs? Mai no he jugat gaire bé i fa temps que no practico. Passar-me algunes estones a la biblioteca? No dono abast amb els llibres de casa. Potser sí que en tardes d'estiu podria anar a fer una cerveseta a la vora d'una finestra sota la displicent mirada del bust de Sagarra mentre alguns tertulians, en una taula de la vora, parlarien com sempre,de temes intranscendents amb paraules i èmfasi que m'arribarien distants, com l'airet suau que de tant en tant em deixondiria de l'ensopiment provocat per la calor i m'animaria a deixar anar alguna paraula en una conversa en què no m'haurien invitat, com ara aquesta:
A la penya de l'Ateneu, sento que Josep Maria de Sagarra diu amb la seva veu atiplada, lleugerament impertinent, de monja exclaustrada:
-Ahir vaig anar al teatre. Em vaig indignar. A la sala vaig veure que hi havia persones que dormien. Dormir davant un espectacle és un acte de mala educació, indecent, intolerable.
-Per què? -sento que diu Pompeu Fabra-. Us ho mireu malament. Xiular, en un teatre, equival a manifestar una opinió d'una manera molt clara. Aplaudir equival a fer el mateix però en sentit contrari. Dormir, davant un espectacle, és la manifestació d'un criteri més aviat enraonat.
Sagarra no hi està conforme. S'indigna amb una sulfuració creixent. Fabra, fins on li és possible de ficar cullerada, tractat de convèncer-lo; però, com que al cap d'una estona no hi ha res a fer, encén una pipa i es posa a fumar.Josep Pla: Notes disperses.
Jo sóc més fabrià que sagarrista, però no hi ficaria cullerada, en aquest diàleg; en primer lloc, perquè enraonar amb els indignats, i més sense invitació, sol ser perillós, en segon lloc, perquè ja no tindria l'oportunitat d'encendre el meu tabac en aquella tauleta de cara al carrer Canuda que hauria triat. Definitivament, no acabo de veure clar que podria fer jo a l'Ateneu per 27,80 euros al mes més consumició a càrrec meu.
23.6.11
la nit de sant Joan
Era Joaquim (Joaquín?) Rubió i Ors o Lo Gayté (Gayter, Gaiter?) del Llobregat? Qui era aquest personatge que escrivia versos romàntics i es va convertir en rector de la universitat de Barcelona? Què en pensaven els seus contemporanis del pròleg de l'any 41 que després hem considerat el manifest de la Renaixença? Era cristià o pagà? Què l'atreia de la seva cosina Elisenda amb qui es va casar després de demanar la corresponent dispensa papal? Per què va deixar d'estiuejar a Cornellà per anar a Sant Boi? Per què les seues biografies són tan incompletes? Per què els seus poemes -d'acord: la llengua, la retòrica..., però Verdaguer els va aprofitar- són pràcticament desconeguts? Qui coneix Rubió? Qui reivindica Rubió?
Ah, la nit de sant Joan! Nit de foc, d'ambigüitats, d'aparences, de transformacions, de mort i de naixença, de verges, bruixes i fades. La nit més curta i, a vegades, la nit més llarga. Nit d'acció i nit de recança. Nit de somnis i nit de realitats. I les fogueres que gairebé ja no es salten i que ens volen regular per acabar fent-les desaparèixer.
Vet aquí un romancet seu llarg i estret que avui cremarà aquí:
Ja que les campanes
amb gais saltirons,
com noies que juguen
saltant entre flors,
saluden alegres
des de llurs balcons
amb llengües de bronze
la posta del sol;
ja que ses estrelles
encén lo Senyor,
brillants lluminàries
de son palau d'or,
joiells que engalanen
lo cel lluminós,
mantó amb que la terra
cobrí el Criador;
enceneu ninetes,
de Sant Joan los focs
perquè Déu vos done
gentils amadors.
Cremeu altes piles
de palla i rostoll,
i en ampla rodona
del foc a l'entorn,
guirlanda de verges
del Llobregat roig,
balleu balls airosos
als cants dels moixons,
dels tords vius i alegres,
del trist rossinyol,
que ocults en les rames,
glonxant cor a cor,
adorem amb himnes
d'amor al Senyor.
Balleu-ne, ninetes,
de ma gaita al so
i al so melancòlic
del trist flubiol,
pus l'astre ja pàl·lid,
com un escut d'or
penjat en la tenda
coberta de dol
d'un rei que en l'arena
caigué valorós,
del blau sostre penja
del cel amb tristor,
ratllant-ne les ones
amb sos resplendors
de mòbils estrelels
i espurnes de foc.
¿Què importa que miri
amb ulls de terrors
saltar vostres ombres
lo tímid patró,
rogenques i llargues
davant dels tions,
com sombres de bruixes
entorn dels carbons?
¿Què importa que us prengui
de lluny lo pastor
per un eixam d'hades
que, en carros de foc,
veniu entre núvols
a córrer pel bosc,
de nit en les hores
en què tot, tot dorm,
la mar en la platja,
la boira en los monts,
lo vent sobre els arbres,
l'aucell entre flors
i en l'herba mullada
les ombres dels troncs?
Balleu doncs, ninetes,
del foc a l'entorn,
com cèrcol de bruixes
entorn dels carbons,
pus mai més hermosos
de nit los monts són
com quan se dibuixen
del cel en lo fosc,
amb s'adusta cresta
i amb son front verdós
cenyit d'immens cèrcol
de flames i focs;
de flames que ondegen
com roigs gamfanons
dels focs d'un exèrcit
al trist resplendor;
del foc que les ombres
dels campanars roigs
dibuixen estranyes
fent mil contorsions,
sobre el fondo negre
del lluny horisont;
dels focs que desperten
les ombres des troncs
que en llits d'herba humida
dormien tantost.
Balleu doncs, ninetes,
de ma gaita al so
i al so melancòlic
del trist flubiol,
que ja les campanes
amb gais saltirons,
com noies que juguen
saltant entre flors,
saluden alegres
des de llurs balcons,
amb llengües de bronze
la posta del sol.
Ah, la nit de sant Joan! Nit de foc, d'ambigüitats, d'aparences, de transformacions, de mort i de naixença, de verges, bruixes i fades. La nit més curta i, a vegades, la nit més llarga. Nit d'acció i nit de recança. Nit de somnis i nit de realitats. I les fogueres que gairebé ja no es salten i que ens volen regular per acabar fent-les desaparèixer.
Vet aquí un romancet seu llarg i estret que avui cremarà aquí:
Ja que les campanes
amb gais saltirons,
com noies que juguen
saltant entre flors,
saluden alegres
des de llurs balcons
amb llengües de bronze
la posta del sol;
ja que ses estrelles
encén lo Senyor,
brillants lluminàries
de son palau d'or,
joiells que engalanen
lo cel lluminós,
mantó amb que la terra
cobrí el Criador;
enceneu ninetes,
de Sant Joan los focs
perquè Déu vos done
gentils amadors.
Cremeu altes piles
de palla i rostoll,
i en ampla rodona
del foc a l'entorn,
guirlanda de verges
del Llobregat roig,
balleu balls airosos
als cants dels moixons,
dels tords vius i alegres,
del trist rossinyol,
que ocults en les rames,
glonxant cor a cor,
adorem amb himnes
d'amor al Senyor.
Balleu-ne, ninetes,
de ma gaita al so
i al so melancòlic
del trist flubiol,
pus l'astre ja pàl·lid,
com un escut d'or
penjat en la tenda
coberta de dol
d'un rei que en l'arena
caigué valorós,
del blau sostre penja
del cel amb tristor,
ratllant-ne les ones
amb sos resplendors
de mòbils estrelels
i espurnes de foc.
¿Què importa que miri
amb ulls de terrors
saltar vostres ombres
lo tímid patró,
rogenques i llargues
davant dels tions,
com sombres de bruixes
entorn dels carbons?
¿Què importa que us prengui
de lluny lo pastor
per un eixam d'hades
que, en carros de foc,
veniu entre núvols
a córrer pel bosc,
de nit en les hores
en què tot, tot dorm,
la mar en la platja,
la boira en los monts,
lo vent sobre els arbres,
l'aucell entre flors
i en l'herba mullada
les ombres dels troncs?
Balleu doncs, ninetes,
del foc a l'entorn,
com cèrcol de bruixes
entorn dels carbons,
pus mai més hermosos
de nit los monts són
com quan se dibuixen
del cel en lo fosc,
amb s'adusta cresta
i amb son front verdós
cenyit d'immens cèrcol
de flames i focs;
de flames que ondegen
com roigs gamfanons
dels focs d'un exèrcit
al trist resplendor;
del foc que les ombres
dels campanars roigs
dibuixen estranyes
fent mil contorsions,
sobre el fondo negre
del lluny horisont;
dels focs que desperten
les ombres des troncs
que en llits d'herba humida
dormien tantost.
Balleu doncs, ninetes,
de ma gaita al so
i al so melancòlic
del trist flubiol,
que ja les campanes
amb gais saltirons,
com noies que juguen
saltant entre flors,
saluden alegres
des de llurs balcons,
amb llengües de bronze
la posta del sol.
21.6.11
les flors
Porten un ram de part d'alguns veïns de sempre, dels de la vorera dreta. No se m'havia acudit, però ara penso que és curiós que el carrer talli el veïnatge més proper: els de la dreta i els de l'altra banda. A vegades travessar el carrer és una aventura, però no era tant això sinó la confiança de les portes del costat, de més amunt i de més avall, les veus i els sorolls que no s'arribaven a diluir del tot entre les gruixudes parets de pedra, i les nits d'estiu de cadires a la fresca i de passejades fins a les altres cadires, fins que tocaven les dotze, o una mica més tard, segons el tema o la calor.
D'aquests veïns de sempre, dels que eren grans quan jo era petit, encara en queden uns quants, però em diuen que ja no surten a la fresca. La R., que era la meua veïna més propera i ha tornat al poble, la germana d'un dels amics d'infantesa que encara ho és, es posa a plorar quan retiren la mare per endur-se-la a l'església. Diu entre sanglots que ella també se'n va una mica. Se'n van hiverns durs i transparents de plegar olives i olor de fusta cremada, primaveres prometedores de cireres primerenques, estius dolços de serrellets de síndria i “frigos” entre neules, tardors de colors de gínjol madur. Se'n van paraules oblidades i cares que costen de recordar tal com eren si no és en blanc i negre.
La R. té la mare, que a penes els coneix, asseguda en una cadira del primer pis . Té un any menys que la mare i a l'estiu ens portaven a la platja. El pare, que es va trencar un maluc en la darrera caiguda i no saben si tornarà a caminar, també s'està al primer pis. Diuen que fa setmanes que ja no llegeix el diari. El pare de la R. Té un any més que la mare.
La R., i tots nosaltres també, sap que aquesta setmana algú recollirà les flors pansides i les deixarà al cubell d'escombraries i només quedaran els noms sobre el marbre blanc, com en la làpida dels dos germans del principi del carrer, als quals no ens vam recordar de portar flors noves, però que encara viuen en les nostres converses, cada vegada menys.
D'aquests veïns de sempre, dels que eren grans quan jo era petit, encara en queden uns quants, però em diuen que ja no surten a la fresca. La R., que era la meua veïna més propera i ha tornat al poble, la germana d'un dels amics d'infantesa que encara ho és, es posa a plorar quan retiren la mare per endur-se-la a l'església. Diu entre sanglots que ella també se'n va una mica. Se'n van hiverns durs i transparents de plegar olives i olor de fusta cremada, primaveres prometedores de cireres primerenques, estius dolços de serrellets de síndria i “frigos” entre neules, tardors de colors de gínjol madur. Se'n van paraules oblidades i cares que costen de recordar tal com eren si no és en blanc i negre.
La R. té la mare, que a penes els coneix, asseguda en una cadira del primer pis . Té un any menys que la mare i a l'estiu ens portaven a la platja. El pare, que es va trencar un maluc en la darrera caiguda i no saben si tornarà a caminar, també s'està al primer pis. Diuen que fa setmanes que ja no llegeix el diari. El pare de la R. Té un any més que la mare.
La R., i tots nosaltres també, sap que aquesta setmana algú recollirà les flors pansides i les deixarà al cubell d'escombraries i només quedaran els noms sobre el marbre blanc, com en la làpida dels dos germans del principi del carrer, als quals no ens vam recordar de portar flors noves, però que encara viuen en les nostres converses, cada vegada menys.
20.6.11
les hores tranquil·les
La darrera entrada del familiars és a mitjanit. Comunicats, esperances, consciència i inconsciència. Sorolls de converses a penes escoltades. Ajusto la porta corredora del box (mot encara només per a automòbils i motocicletes al DIEC). En el monitor corren regulars les línies de la paràbola del cor i, cada hora, apareix la màxima i la mínima, i poca cosa més.
Torna la calma. Des del llit del passadís, la dona mira per l'escletxa la meva lectura intermitent. La doctora li pregunta una altra vegada símptomes i circumstàncies; comenten la darrera analítica. Una mica més tard, surto i m'hi acosto, li parlo. Ella voldria dormir, però no pot, malgrat que ja li ha passat el dolor. Una hora més tard se l'emportaran els parents.
Són les dues. M'acabo de menjar l'entrepà del sopar. El monitor continua amb les mateixes constants. Surto. Els dos vigilants, l'uniformat i el de blanc, descansen. El de blanc llegeix un llibre que deu haver passat per moltes mans; voldria preguntar-li el títol, però no m'atreveixo, a la fi, entre nosaltres només hi ha un reconeixement físic, un encreuament de mirades cada vegada que surto al carrer a fumar un cigarret. Passejo amunt i avall. Dos taxistes parlen, potser com cada nit, de tot i de res. La dona de la petita maleta de rodes que s'ha passejat pels passadissos interiors ara s'està asseguda a les escales de l'entrada; al seu costat una parella jove es fa petons mentre espera que algú els doni notícies dels seu familiar.
Cap a les quatre -el monitor no presenta novetats- torno a sortir. La mateixa mirada de reconeixement dels dos guàrdies -em sembla que el de blanc llegeix molt lentament. Com abans, la sala d'espera continua buida. El carrer -aquest també el deuen reivindicar els indignats- està silenciós, desert, tot i que una mica més avall, els conductors de dues ambulàncies s'han assegut en un banc atrotinat de l'antic hospital a fer una mica de tertúlia mentre esperen que algú els cridi. Quan estic a punt d'entrar, s'atura un taxi. Surt una mare amb el seu fill sense sabates. Durant la matinada he vist arribar únicament nens i mares (a vegades els porta algun pare) i vells i velles en ambulància; la resta no tenen el son lleuger i aprofitaran el dia per venir.
Quarts de sis. La mare respira pausadament. Al costat de la màquina de cafè -més barat que el de la sala d'espera- dues dones amb escombres fan una pausa. Al box, per segona vegada, tenen cura de la mare. Ja clareja. Una part de la ciutat desperta. Un home amb vestit i corbata, amb un maletí a la mà, baixa per l'altra vorera. El conductor d'una camioneta s'atura davant del restaurant, aixeca la persiana metàl·lica i deixa una capsa d'alguna cosa. El del quiosc deu estar a punt d'arribar. Vaig al lavabo i en sortir em compro -quina frivolitat!- un Kit Kat que serà el meu esmorzar. El vigilant de blanc avança amb exasperant lentitud la seva lectura. La mare, aliena a tot, continua dormint. Té les galtes enceses i el front fred.
Torna la calma. Des del llit del passadís, la dona mira per l'escletxa la meva lectura intermitent. La doctora li pregunta una altra vegada símptomes i circumstàncies; comenten la darrera analítica. Una mica més tard, surto i m'hi acosto, li parlo. Ella voldria dormir, però no pot, malgrat que ja li ha passat el dolor. Una hora més tard se l'emportaran els parents.
Són les dues. M'acabo de menjar l'entrepà del sopar. El monitor continua amb les mateixes constants. Surto. Els dos vigilants, l'uniformat i el de blanc, descansen. El de blanc llegeix un llibre que deu haver passat per moltes mans; voldria preguntar-li el títol, però no m'atreveixo, a la fi, entre nosaltres només hi ha un reconeixement físic, un encreuament de mirades cada vegada que surto al carrer a fumar un cigarret. Passejo amunt i avall. Dos taxistes parlen, potser com cada nit, de tot i de res. La dona de la petita maleta de rodes que s'ha passejat pels passadissos interiors ara s'està asseguda a les escales de l'entrada; al seu costat una parella jove es fa petons mentre espera que algú els doni notícies dels seu familiar.
Cap a les quatre -el monitor no presenta novetats- torno a sortir. La mateixa mirada de reconeixement dels dos guàrdies -em sembla que el de blanc llegeix molt lentament. Com abans, la sala d'espera continua buida. El carrer -aquest també el deuen reivindicar els indignats- està silenciós, desert, tot i que una mica més avall, els conductors de dues ambulàncies s'han assegut en un banc atrotinat de l'antic hospital a fer una mica de tertúlia mentre esperen que algú els cridi. Quan estic a punt d'entrar, s'atura un taxi. Surt una mare amb el seu fill sense sabates. Durant la matinada he vist arribar únicament nens i mares (a vegades els porta algun pare) i vells i velles en ambulància; la resta no tenen el son lleuger i aprofitaran el dia per venir.
Quarts de sis. La mare respira pausadament. Al costat de la màquina de cafè -més barat que el de la sala d'espera- dues dones amb escombres fan una pausa. Al box, per segona vegada, tenen cura de la mare. Ja clareja. Una part de la ciutat desperta. Un home amb vestit i corbata, amb un maletí a la mà, baixa per l'altra vorera. El conductor d'una camioneta s'atura davant del restaurant, aixeca la persiana metàl·lica i deixa una capsa d'alguna cosa. El del quiosc deu estar a punt d'arribar. Vaig al lavabo i en sortir em compro -quina frivolitat!- un Kit Kat que serà el meu esmorzar. El vigilant de blanc avança amb exasperant lentitud la seva lectura. La mare, aliena a tot, continua dormint. Té les galtes enceses i el front fred.
18.6.11
la mare
El dimecres, després d'una agonia silenciosa i discreta, la mare va morir al Sant Pau. Tenia 92 anys i onze mesos. Només la força de la seva mà que es debilitava en les nostres i un alè suau ens la feia present aquests dies. La mare, a qui sovint agradava anar contracorrent, va decidir no seguir les tradicions familiars que prescriuen que cal deixar aquest món a la tardor, si pot ser al novembre, i va marxar ara que tota vida torna a bategar.
Una mica més tard, mentre la Joana, la meva germana, la meva fillola i jo baixàvem cap a la Sagrada Família, la Terra va decidir interposar-se per un moment entre el Sol i la Lluna. Li agraeixo el seu gest públic de dol.
La mare ara descansa amb el seu marit, la seva germana, la seva mare i tants altres que ja no sé. Mentre tornava a la terra d'oliveres i vinyes, de garrofers i ametllers, de mel i de fel on va nàixer, el moixons buscaven l'aixopluc dels xiprers centenaris per passar la nit i es contaven les intranscendències del dia. Per un moment vaig tenir ganes de quedar-me en aquella pau clara.
La mare em va educar en un sentiment de pudor que avui m'he permès transgredir una mica. Espero que ella i vosaltres em disculpeu. Continuo, encara, cansat, desconcertat, desolat.
Una mica més tard, mentre la Joana, la meva germana, la meva fillola i jo baixàvem cap a la Sagrada Família, la Terra va decidir interposar-se per un moment entre el Sol i la Lluna. Li agraeixo el seu gest públic de dol.
La mare ara descansa amb el seu marit, la seva germana, la seva mare i tants altres que ja no sé. Mentre tornava a la terra d'oliveres i vinyes, de garrofers i ametllers, de mel i de fel on va nàixer, el moixons buscaven l'aixopluc dels xiprers centenaris per passar la nit i es contaven les intranscendències del dia. Per un moment vaig tenir ganes de quedar-me en aquella pau clara.
La mare em va educar en un sentiment de pudor que avui m'he permès transgredir una mica. Espero que ella i vosaltres em disculpeu. Continuo, encara, cansat, desconcertat, desolat.
13.6.11
bestiari: l'aranya
A punt d'arribar a la darrera de les tres parades de metro, una nena que devia tenir entre sis i set anys i estava asseguda just davant meu ha assenyalat el meu cap al seu pare. Una aranya minúscula penjada d'un únic fil feia via de dreta a esquerra a un pam de la meua cara. He caragolat el seu fil invisible amb l'índex per accelerar el seu camí. En obrir-se les portes del metro, la nena encara seguia amb la mirada un fil de teranyina que jo no sabia trobar.
He tingut un mal pressentiment. He pensat que l'aranya, que teixeix el laberint de la vida i la mort i mai no para de filar, avui m'indicava un final.
He tingut un mal pressentiment. He pensat que l'aranya, que teixeix el laberint de la vida i la mort i mai no para de filar, avui m'indicava un final.
12.6.11
versemblança
Deu faltar una hora per tancar. Som a la secció de perfumeria. Davant meu un senyor d'uns 70 anys amb barba d'uns quants dies i una gavardina que potser el protegeix de la pluja. És el seu torn i la dependenta fa el gest d'agafar-li l'ampolla de plàstic per passar-la pel lector del codi de barres. L'home no cedeix:
- Un moment, senyoreta. Aquí posa que és un gel de bany; serveix també per a la dutxa?
- Sí senyor, també el pot fer servir.
La dependenta fica el gel de bany en una bossa, cobra i li dóna el tiquet. Tant ella com jo restem absolutament impertèrrits, ni una mirada de complicitat. Ella també devia pensar en una història que mai no sabrem.
La Joana em diu que aquest diàleg seria absolutament inversemblant en una novel·la realista.
- Un moment, senyoreta. Aquí posa que és un gel de bany; serveix també per a la dutxa?
- Sí senyor, també el pot fer servir.
La dependenta fica el gel de bany en una bossa, cobra i li dóna el tiquet. Tant ella com jo restem absolutament impertèrrits, ni una mirada de complicitat. Ella també devia pensar en una història que mai no sabrem.
La Joana em diu que aquest diàleg seria absolutament inversemblant en una novel·la realista.
11.6.11
si em sobreviviu...
No, no, no intento que el títol comporti cap mal averany; és només que se m'ha acudit així. Estic segur que gairebé tots em sobreviureu.
Aquesta nit m'he mirat una estona la pel·lícula de TV3 -m'agrada Hilary Swank, potser a partir d'Eastwood- i el funeral del pub del principi m'ha fet pensar en la tristor augmentada i induïda i no sempre sentida de les llargues vetlles dels difunts al poble. He recordat quan va morir el pare just a l'edat que jo tindré dintre d'uns mesos i no vaig saber la seva mort fins que vaig arribar a casa: “Hauries de venir perquè el teu pare es troba més malament”. I les hores de la matinada en què la gent entrava i sortia de casa i s'asseien en el sofà o en les cadires amb els respatllers contra la paret, com en una sala d'espera en què no s'espera res si no és algun plor de dolor o de cansament. I els xiuxiuejos, i els silencis, i el sol que surt no saps per què...
La festa al pub de la pel·lícula m'ha recordat que no em fa cap gràcia un funeral com els d'aquí, encara que em posin música de Llach que jo no sé si triaria o d'algun altre que sí que triaria però que no em posarien per respecte al mort. La festa m'ha fet pensar com m'agradaria el meu funeral.
Així, de sobte, crec que no voldria que la gent m'acompanyes en un bar amb la meva urna col·locada en el taulell de marbre. Comprenc que estaria bé per la beguda, però darrerament vaig tan poc als bars...
La primera idea ha estat de fer la celebració en un cinema. He pensat en algun local de reestrena, amb sessió doble -no he decidit quines pel·lícules es podrien veure-, però crec que ja no en queden i, a més, en un funeral s'ha de parlar, i em semblaria un sacrilegi que la gent es distragués mentre mira una de les meves pelis preferides: To be or no not to be, per exemple. A més, em rebentaria que els vius mengessin crispetes davant meu, ni que fos d'amagat.
He pensat també, en una llibreria, per exemple La Central del carrer Mallorca. Amb la gent trepitjant la fusta que cruix i pujant i baixant, anant al bar: res de refrescos, només alcohol, encara que sigui en forma de cervesa. I llegint un fragment no massa llarg d'un llibre agafat d'aquí o d'allà, tots ben diferents, fins i tot algun que em sorprendria i em recaria no haver-lo descobert jo.
Potser també estaria bé anar a una botiga de fotografia. Ara, sense repassar totes les possibilitats, penso que podria ser Casanova, a la Ronda Universitat, que té força cabuda. Caldria portar la beguda de fora, però això no seria problema. Després, caldria agafar les càmeres -compactes o reflex, i les marques segons els gustos- i immobilitzar els instants dels primers plans i les panoràmiques i tot l'entremig. I fer uns focs artificials de flaixos. I al final, de cada foto una història.
Tot això m'ha passat pel cap com en un flaix i sé que si m'hi poso una mica em sortiran opcions millors i més elaborades, però no val la pena. Al final, si fa no fa, serà com sempre, ho sé.
Si em sobreviviu i sabeu alguna cosa de mi, recordeu que m'hagués agradat. Mentre arriba el moment, continuarem parlant d'altres coses.
Aquesta nit m'he mirat una estona la pel·lícula de TV3 -m'agrada Hilary Swank, potser a partir d'Eastwood- i el funeral del pub del principi m'ha fet pensar en la tristor augmentada i induïda i no sempre sentida de les llargues vetlles dels difunts al poble. He recordat quan va morir el pare just a l'edat que jo tindré dintre d'uns mesos i no vaig saber la seva mort fins que vaig arribar a casa: “Hauries de venir perquè el teu pare es troba més malament”. I les hores de la matinada en què la gent entrava i sortia de casa i s'asseien en el sofà o en les cadires amb els respatllers contra la paret, com en una sala d'espera en què no s'espera res si no és algun plor de dolor o de cansament. I els xiuxiuejos, i els silencis, i el sol que surt no saps per què...
La festa al pub de la pel·lícula m'ha recordat que no em fa cap gràcia un funeral com els d'aquí, encara que em posin música de Llach que jo no sé si triaria o d'algun altre que sí que triaria però que no em posarien per respecte al mort. La festa m'ha fet pensar com m'agradaria el meu funeral.
Així, de sobte, crec que no voldria que la gent m'acompanyes en un bar amb la meva urna col·locada en el taulell de marbre. Comprenc que estaria bé per la beguda, però darrerament vaig tan poc als bars...
La primera idea ha estat de fer la celebració en un cinema. He pensat en algun local de reestrena, amb sessió doble -no he decidit quines pel·lícules es podrien veure-, però crec que ja no en queden i, a més, en un funeral s'ha de parlar, i em semblaria un sacrilegi que la gent es distragués mentre mira una de les meves pelis preferides: To be or no not to be, per exemple. A més, em rebentaria que els vius mengessin crispetes davant meu, ni que fos d'amagat.
He pensat també, en una llibreria, per exemple La Central del carrer Mallorca. Amb la gent trepitjant la fusta que cruix i pujant i baixant, anant al bar: res de refrescos, només alcohol, encara que sigui en forma de cervesa. I llegint un fragment no massa llarg d'un llibre agafat d'aquí o d'allà, tots ben diferents, fins i tot algun que em sorprendria i em recaria no haver-lo descobert jo.
Potser també estaria bé anar a una botiga de fotografia. Ara, sense repassar totes les possibilitats, penso que podria ser Casanova, a la Ronda Universitat, que té força cabuda. Caldria portar la beguda de fora, però això no seria problema. Després, caldria agafar les càmeres -compactes o reflex, i les marques segons els gustos- i immobilitzar els instants dels primers plans i les panoràmiques i tot l'entremig. I fer uns focs artificials de flaixos. I al final, de cada foto una història.
Tot això m'ha passat pel cap com en un flaix i sé que si m'hi poso una mica em sortiran opcions millors i més elaborades, però no val la pena. Al final, si fa no fa, serà com sempre, ho sé.
Si em sobreviviu i sabeu alguna cosa de mi, recordeu que m'hagués agradat. Mentre arriba el moment, continuarem parlant d'altres coses.
9.6.11
percudir
Potser m'asseuria a veure l'anar i venir i, potser, m'adormiria. Sense cap música, sense cap paraula, sense cap somni.
8.6.11
el vot de l'estampeta
Tothom sap que ERC, després dels recursos pertinents, s'ha quedat a un vot d'aconseguir un representant a l'ajuntament de Girona. No sé si l'assumpte queda tancat o tindrà continuïtat. De fet, el vot el tenia, però en el mateix sobre s'havia inclòs una estampeta de sant Josemaría Escrivá de Balaguer i la Junta Electoral Central ha decidit declarar nul·la la papereta del vot perquè "un voto que incluya una estampa religiosa no puede considerarse válido ya que la introducción de un elemento de estas características es completamente ajeno al proceso electoral y es muy cuestionable su inserción no voluntaria". Al mateix temps, la mateixa Junta ha declarat vàlids dos vots que incloïen propaganda electoral de la mateixa ERC perquè “la propaganda electoral, al ser de la misma entidad política, no pone en duda la voluntad del elector, sino por el contrario reforzarla".
Entenc que el fet es presta a comentaris des d'angles molt diversos, la majoria graciosos i escèptics, però me'ls estalviaré. A mi, la veritat, em sembla que la Junta s'equivoca -i no acabo d'entendre la qüestió de la voluntarietat- perquè és precisament en una situació de desfeta previsible quan els votants recorren a qualsevol mitjà que els sembli que pot reforçar l'elecció dels seus candidats. Vistes les enquestes prèvies, tothom sabia que incloure propaganda electoral en el sobre era un gest inútil; en canvi, en situacions límits cal recórrer a gestos nous a l'espera que es produeixi un miracle. Que la tria d'Escrivá sigui idònia pot ser discutible i ara no entraré en arguments a favor i en contra, però no deixa de mostrar la desesperació del moment i una voluntat obnubilada que, si convé, prescindeix de qualsevol consideració ideològica i realista per tal d'aconseguir per als seus un dels pocs llocs celestials que queden a la terra: una regidoria en un ajuntament.
Entenc que el fet es presta a comentaris des d'angles molt diversos, la majoria graciosos i escèptics, però me'ls estalviaré. A mi, la veritat, em sembla que la Junta s'equivoca -i no acabo d'entendre la qüestió de la voluntarietat- perquè és precisament en una situació de desfeta previsible quan els votants recorren a qualsevol mitjà que els sembli que pot reforçar l'elecció dels seus candidats. Vistes les enquestes prèvies, tothom sabia que incloure propaganda electoral en el sobre era un gest inútil; en canvi, en situacions límits cal recórrer a gestos nous a l'espera que es produeixi un miracle. Que la tria d'Escrivá sigui idònia pot ser discutible i ara no entraré en arguments a favor i en contra, però no deixa de mostrar la desesperació del moment i una voluntat obnubilada que, si convé, prescindeix de qualsevol consideració ideològica i realista per tal d'aconseguir per als seus un dels pocs llocs celestials que queden a la terra: una regidoria en un ajuntament.
7.6.11
a vegades...
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble...
Salvador Espriu
Poc després de tenir notícia de l'acampada se'm va ocórrer què hauria passat si en lloc d'anar tanta gent a la plaça de Catalunya s'hi hagués instal·lat un home sol, en un raconet, en una tenda insignificant. La seva intenció seria anar escrivint en papers modestos -els homes que s'instal·len en tendes de campanya no tenen gaires mitjans- propostes i pensaments diversos com els dels anomenats indignats. Etc.
La resposta, amb matisos varis, és evident. La pregunta no calia.
que un home mori per un poble...
Salvador Espriu
Poc després de tenir notícia de l'acampada se'm va ocórrer què hauria passat si en lloc d'anar tanta gent a la plaça de Catalunya s'hi hagués instal·lat un home sol, en un raconet, en una tenda insignificant. La seva intenció seria anar escrivint en papers modestos -els homes que s'instal·len en tendes de campanya no tenen gaires mitjans- propostes i pensaments diversos com els dels anomenats indignats. Etc.
La resposta, amb matisos varis, és evident. La pregunta no calia.
6.6.11
degoteig
Aquest és un país d'idees -i de paraules. Jo mateix, sense anar més lluny, aquesta setmana calculo que, entre noves i reciclades, he tingut més de 66 idees, xifra que els més idealistes potser consideraran un pèl escassa, però que a mi em sembla acceptable.
Preveig que la setmana que comença avui tindré poques idees i encara menys paraules, però no ho puc assegurar, perquè una de les tendències del territori és que rarament es compleixen les previsions. És clar que preveure també sol ser una raresa entre nosaltres.
Preveig que la setmana que comença avui tindré poques idees i encara menys paraules, però no ho puc assegurar, perquè una de les tendències del territori és que rarament es compleixen les previsions. És clar que preveure també sol ser una raresa entre nosaltres.
5.6.11
narinant
Em trobo amb la manifestació encapçalada per una pancarta que demana la dimissió de Felip Puig. Els participants fan gestos amb els braços als espectadors amb la intenció que ens hi unim, però, simpaties o antipaties a banda, la gent s'ho mira, fa fotos i continua el seu deambular pel passeig de Gràcia i la Gran Via, tots dos carrers provisionalment tallats. Una corrua de turistes amb maletes de rodes -més noies que nois, i quin soroll!- apressen la marxa quan la guàrdia urbana -a un li cau la porra i el fet provoca ja vells eslògans- encén els llums intermitents dels cotxes.
A la plaça de Catalunya continua el formigueig a l'espera dels manifestants. És l'hora del soroll i els qui no tenen cassoles fan dringar les claus -tothom té claus, moltes claus-, mentre els negres, que no se sap que pensen de tot l'enrenou i tenen poques claus - i a qui li importa- van estenent les seves bosses amb preu sempre negociable.
Més avall, al portal de l'Àngel i a la Rambla, el moviment continua si fa no fa com sempre i no sóc capaç de veure cap músic dels que avui han sortit pels carrers de la ciutat a reivindicar la música i la cultura.
Al carrer Girona, des d'Aragó fins a la Diagonal, funciona com cada any la Fira modernista de l'Eixample, possiblement la festa més ignorada d'un dels barris de Barcelona, el cor de la ciutat, segons el lema. Fa tants anys que no som modernistes, que només som romàntics en horari establert.
La mare -92 anys d'històries-, que s'ha passat el matí al Sant Pau i ara espera un altre dia, si és que l'espera, no en sap res de tot això.
A la plaça de Catalunya continua el formigueig a l'espera dels manifestants. És l'hora del soroll i els qui no tenen cassoles fan dringar les claus -tothom té claus, moltes claus-, mentre els negres, que no se sap que pensen de tot l'enrenou i tenen poques claus - i a qui li importa- van estenent les seves bosses amb preu sempre negociable.
Més avall, al portal de l'Àngel i a la Rambla, el moviment continua si fa no fa com sempre i no sóc capaç de veure cap músic dels que avui han sortit pels carrers de la ciutat a reivindicar la música i la cultura.
Al carrer Girona, des d'Aragó fins a la Diagonal, funciona com cada any la Fira modernista de l'Eixample, possiblement la festa més ignorada d'un dels barris de Barcelona, el cor de la ciutat, segons el lema. Fa tants anys que no som modernistes, que només som romàntics en horari establert.
La mare -92 anys d'històries-, que s'ha passat el matí al Sant Pau i ara espera un altre dia, si és que l'espera, no en sap res de tot això.
4.6.11
metafotografia
Fa anys que vaig començar amb la fotografia amateur i encara hi continuo, en la fotografia i en l'amateurisme. Entremig, només un parèntesi per al vídeo fins que em vaig convèncer que només la imatge fixa em permetia, a mi, captar l'instant i a partir de l'instant imaginar una història, una realitat subjectiva, un poema, també d'aficionat, un món a mida: el post anterior n'és un exemple de tot això.
A vegades, en aquest bloc, que també és un bloc de fotografia, la capçalera que conté el “provisionals” és un complement de les paraules del dia; altre cops és una història, oberta o tancada, sense paraules, de la qual segurament només jo tinc la clau. Avui, per exemple, hagués pogut deixar la nova capçalera sense cap mot que s'hi referís perquè no té cap importància més que per a mi i podria haver escrit sobre qualsevol altre tema. Què es veuria? Doncs els que hi ha: uns pintors que fan filigranes sobre una paret blanca. La foto en si mateixa podria ser més o menys interessant -no gaire-, i l'hipotètic post podria parlar de literatura o dels indignats que encara cuegen o ... quines notícies de primera pàgina encara són vàlides?
Faré una excepció. Avui donaré pistes sobre una fotografia que només té importància per a mi i que, repeteixo, no mereix un post. Els dos pintors -quina enveja saber treballar amb les mans!- estan fent un esgrafiat. Fa setmanes que fan reformes al palau Macaya, edifici de Puig i Cadafalch situat al passeig de Sant Joan, una mica més amunt del monument a Verdaguer. El palau Macaya és propietat de “La Caixa”, però fa temps que no tenia cap funció i anava criant pols i amenaçava de convertir-se en una obra morta. S'havia especulat que l'ocuparia la Casa Amèrica, però finalment es convertirà en la seu de l'ISGlobal_Barcelona (Institut de Salut Global). No se sap si als veïns els fa gaire gràcia la novetat, no els he sentit dir res. Els veïns anem a a nostra.
Jo, que no sé ben bé en què consisteix o consistira la tasca de l'ISGlobal, em miro de tant en tant com avancen les tasques de rehabilitació del palau i aquests dies he anat observant com els operaris han anat pintant de blanc la façana interior i després han pintat uns rectangles marrons -no sóc gaire bo pels matisos dels colors-, després, una altra vegada el blanc. Finalment, sobre el blanc, han posat una plantilla i han anat gratant fins a fer sortir les corbes del marró amagat. Calculo que no trigaran gaire a deixar les parets tal com les va concebre Puig i Cadafalch. De l'interior, no en sé res, però segur que els canvis seran substancials.
I aquesta és una part de la història de la capçalera d'avui que, evidentment, no mereixeria cap paraula d'explicació i que d'aquí uns dies, quan desaparegui la foto, convertirà aquest post en un escrit incomplet.
Ara m'intriga saber que faran amb la piràmide de vidre invertida que van col·locar fa uns anys. M'imagino que, després de rentar-la, la deixaran igual: ningú no és perfecte.
A vegades, en aquest bloc, que també és un bloc de fotografia, la capçalera que conté el “provisionals” és un complement de les paraules del dia; altre cops és una història, oberta o tancada, sense paraules, de la qual segurament només jo tinc la clau. Avui, per exemple, hagués pogut deixar la nova capçalera sense cap mot que s'hi referís perquè no té cap importància més que per a mi i podria haver escrit sobre qualsevol altre tema. Què es veuria? Doncs els que hi ha: uns pintors que fan filigranes sobre una paret blanca. La foto en si mateixa podria ser més o menys interessant -no gaire-, i l'hipotètic post podria parlar de literatura o dels indignats que encara cuegen o ... quines notícies de primera pàgina encara són vàlides?
Faré una excepció. Avui donaré pistes sobre una fotografia que només té importància per a mi i que, repeteixo, no mereix un post. Els dos pintors -quina enveja saber treballar amb les mans!- estan fent un esgrafiat. Fa setmanes que fan reformes al palau Macaya, edifici de Puig i Cadafalch situat al passeig de Sant Joan, una mica més amunt del monument a Verdaguer. El palau Macaya és propietat de “La Caixa”, però fa temps que no tenia cap funció i anava criant pols i amenaçava de convertir-se en una obra morta. S'havia especulat que l'ocuparia la Casa Amèrica, però finalment es convertirà en la seu de l'ISGlobal_Barcelona (Institut de Salut Global). No se sap si als veïns els fa gaire gràcia la novetat, no els he sentit dir res. Els veïns anem a a nostra.
Jo, que no sé ben bé en què consisteix o consistira la tasca de l'ISGlobal, em miro de tant en tant com avancen les tasques de rehabilitació del palau i aquests dies he anat observant com els operaris han anat pintant de blanc la façana interior i després han pintat uns rectangles marrons -no sóc gaire bo pels matisos dels colors-, després, una altra vegada el blanc. Finalment, sobre el blanc, han posat una plantilla i han anat gratant fins a fer sortir les corbes del marró amagat. Calculo que no trigaran gaire a deixar les parets tal com les va concebre Puig i Cadafalch. De l'interior, no en sé res, però segur que els canvis seran substancials.
I aquesta és una part de la història de la capçalera d'avui que, evidentment, no mereixeria cap paraula d'explicació i que d'aquí uns dies, quan desaparegui la foto, convertirà aquest post en un escrit incomplet.
Ara m'intriga saber que faran amb la piràmide de vidre invertida que van col·locar fa uns anys. M'imagino que, després de rentar-la, la deixaran igual: ningú no és perfecte.
2.6.11
la bella dama
Oh, no! La bella dama, de plomes sota un feix,
val més que amb sa llegenda s'allunyi benaurada;
si gaire l'escatíem, no fora tanmateix
com la copsà la llambregada.
Josep Carner
I si jo ara baixés? -Mai no et sabria els ulls...
Joan Salvat-Pappaseit
Portava fetes unes quantes fotos i la vaig veure. El seu barret excessiu, el seu barret fora de lloc fins i tot entre aquella barreja de barrets, de robes, d'edats. M'hi vaig anar apropant mentre entre les ziga-zagues encara feia alguna foto. Semblava absent, potser desconcertada. Què hi feia allí aquell divendres de passió? Gairebé només una llambregada a la cara sense maquillatge que després he anat veient cada nit. Simetria dels pòmuls alts, les celles poblades que acabaven perden l'arc, el nas, els llavis, les taques de l'edat, el cabell ja de plata -com les arracades en un lòbul que el temps ha allargat- mig amagat, les arrugues, poques, disperses, una mica més als ulls en els somriures.
Li vaig demanar permís per fer-li una foto gairebé impossible entre tants cossos que passaven. Va accedir i va alçar el clavell fins a la cara, com una barrera o un present, potser com un símbol. Va somriure amb els llavis i també en els ulls foscos que no em miraven, que no miraven ningú, com si tingués por que la càmera, o qui fos, li captes l'ànima. No la vaig veure més.
Bellesa efímera? Demà desapareixerà de la capçalera perquè ja li sé li sé els ulls, però li guardaré aquest racó de juny, per ella, per mi, per tots, i pels poetes que s'equivoquen.
val més que amb sa llegenda s'allunyi benaurada;
si gaire l'escatíem, no fora tanmateix
com la copsà la llambregada.
Josep Carner
I si jo ara baixés? -Mai no et sabria els ulls...
Joan Salvat-Pappaseit
Portava fetes unes quantes fotos i la vaig veure. El seu barret excessiu, el seu barret fora de lloc fins i tot entre aquella barreja de barrets, de robes, d'edats. M'hi vaig anar apropant mentre entre les ziga-zagues encara feia alguna foto. Semblava absent, potser desconcertada. Què hi feia allí aquell divendres de passió? Gairebé només una llambregada a la cara sense maquillatge que després he anat veient cada nit. Simetria dels pòmuls alts, les celles poblades que acabaven perden l'arc, el nas, els llavis, les taques de l'edat, el cabell ja de plata -com les arracades en un lòbul que el temps ha allargat- mig amagat, les arrugues, poques, disperses, una mica més als ulls en els somriures.
Li vaig demanar permís per fer-li una foto gairebé impossible entre tants cossos que passaven. Va accedir i va alçar el clavell fins a la cara, com una barrera o un present, potser com un símbol. Va somriure amb els llavis i també en els ulls foscos que no em miraven, que no miraven ningú, com si tingués por que la càmera, o qui fos, li captes l'ànima. No la vaig veure més.
Bellesa efímera? Demà desapareixerà de la capçalera perquè ja li sé li sé els ulls, però li guardaré aquest racó de juny, per ella, per mi, per tots, i pels poetes que s'equivoquen.
1.6.11
cogombres rima amb ombres
Sembla que malgrat que alguns cogombres procedents de la península (i també un d'holandès) i distribuïts pels hamburguesos no estaven tal com calia (encara no se sap el lloc on van perdre la puresa), no han estat els causants de les morts dels darrers dies, sinó que es tracta d'un altre bacteri més virulent del qual encara s'ha d'esbrinar l'origen. Mentrestant, el mal als productors d'aquí, diguin el que diguin on sigui, ja és considerable. Avui he escoltat com un productor del Delta es queixava de la paràlisi dels productes hortícoles de la zona. A més, allà on hi ha un cogombre, ja se sap, hi ha una coliflor, i si hi ha una coliflor, hi ha un porro, i a la vora del porro hi sol haver tomates... I així continua la cadena de productes susceptibles de contaminació i d'horror.
No insistiré en tot el que s'ha dit des del moment que una senyora alemanya va parlar públicament dels cogombres espanyols i amb totes les conseqüències que anem veient, només constato com una vegada més a la rapidesa de les tecnologies i de les comunicacions actuals s'hi oposa la lentitud dels canvis en la mentalitat humana, una desconfiança tel·lúrica que segurament té alguna base protectora. En definitiva, els cogombres poden ser declarats oficialment innocents -o culpables d'un delicte menor- i tothom se n'assabenta immediatament, però l'ombra de la sospita continuarà indefinidament entre algunes persones, i contra la presumpció de culpabilitat es pot fer ben poca cosa. Menjar més cogombres?
I com sempre, malbaratament d'aliments i de diners, i això que diuen que són escassos.
No insistiré en tot el que s'ha dit des del moment que una senyora alemanya va parlar públicament dels cogombres espanyols i amb totes les conseqüències que anem veient, només constato com una vegada més a la rapidesa de les tecnologies i de les comunicacions actuals s'hi oposa la lentitud dels canvis en la mentalitat humana, una desconfiança tel·lúrica que segurament té alguna base protectora. En definitiva, els cogombres poden ser declarats oficialment innocents -o culpables d'un delicte menor- i tothom se n'assabenta immediatament, però l'ombra de la sospita continuarà indefinidament entre algunes persones, i contra la presumpció de culpabilitat es pot fer ben poca cosa. Menjar més cogombres?
I com sempre, malbaratament d'aliments i de diners, i això que diuen que són escassos.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
