13.5.13

cloenda poètica, o gairebé


Repeteixo l'agradable crepuscle a l'IEC. La meua incapacitat per seguir totes les paraules de tots els versos és notòria, tot em distreu dels cants espirituals i materials dels poetes: la llum que s'esvaeix i desdibuixa el públic, els angelets que bufo, el got de plàstic caigut vora la taula que fa moviments circulars, el mòbil que vibra inoportú i que m'avisa que ha guanyat el Barça, l'helicòpter que vigila no se sap què i que també descol·loca els poetes, el vigilant que passa i fa dringar les claus que sobresurten fora de la butxaca... Em queda una vaga noció d'alguns poemes, d'altres em són més propers, em queden versos, mots, cares, veus, posats... En un altre moment, potser, a poc a poc, llegiré alguns pomes i els faré meus, o no.

Pregunto al videoman que he vist en tots els actes que faran amb les gravacions. No em dóna resposta clara. Saludo a Josep -firma els drets d'imatge- que no em coneix encara, tot recordant-li que vaig ser un dels principals propagandistes del seu alter ego femení: bonic nom Irene, i clàssic. Pujo la Rambla, plena de llumetes blaves que s'enlairen i cauen. A la rambla de Catalunya continuo el camí amb la Joana.

Demà -avui per qui em llegeixi- clouré la meua setmana poètica a la placeta de Ramon Amadeu, una de les meues preferides, entre els monosíl·labs de la Rosa, enginyosos i aparentment volàtils. Si convé, ja ens deixaré constància.

Torno al dissabte, per recordar que els versos de Casasses i dels altres són gràcies al repicar de la Carmen i tots els altres. Per recordar, també, que dels actes que he tastat -incloc la Rosa?- aquest és l'únic en què hi havia uns i els altres: els de fora i els de dintre. Em negaria a recordar, però no puc, com les il·luminacions de leds enganyen els filtres del sensor de la meua modesta càmera. Acabo afirmant que el repicar de les botes sobre la fusta -terratrèmol de sons que ens transporta- només es poden gaudir en directe (o amb mitjans més sofisticats que els meus).

12.5.13

els diumenges, sardanes (1)


He baixat a escoltar les primeres sardanes de la temporada -la meua- a la plaça de la catedral. Gran sorpresa: un escenari espectacular, enlairat, focus, taules de so i de qui sap què, guàrdies de seguretat... Em diuen que la cobla ha aprofitat el muntatge que farà servir més tard la Maria del Mar Bonet, cantant avui de Rosselló-Pòrcel i d'Espriu. La cobla i els sardanistes més o menys sempre; la darrera sardana, de Viladesau.. i tot de gent que creua i s'entrecreua entre les rotllanes.

Més tard, al pati de l'IEC, les darreres cançons d'Ivette Nadal, gran veu i empatia amb el públic.La lluna, la pruna, que tot just avui comença a créixer. A fora, al carrer de l'Hospital, la fira de sant Ponç: comprem codonyat i regalèssia.

I ja és diumenge. Fa uns dies, vaig recuperar un vídeo abandonat i mig ignorat en un prestatge. Una història de la sardana gravada ja fa quasi 19 anys. Sembla mentida com perden els colors i la definició aquelles cintes velles -tan pocs anys són la vellesa?- que desapareixeran sense que ens n'adonem. La vaig copiar en un DVD que no sé si resistirà millor el temps i, a més, vaig decidir de compartir-la amb qui la volgués veure.

Començo, doncs, amb el primer fragment de la història de la sardana, que anirà apareixent en diumenges successius. No tinc clar que sigui una història certa del tot, però, què importa si eren els republicans o els catalanistes conservadors qui la feren seua, o qualsevol altra afirmació d'orígens discutibles? Que importa si fou el segle tal o tal altre el dels seus inicis? La sardana era el que fou i no sé gaire el que és, i menys el que serà, per molt dansa nacional que sigui. Jo em limito a escoltar -ballar seria massa agosarat- i a transmetre.



11.5.13

Carmen Amaya... a la plaça del Raspall comença Enric Casasses


Hora de sortida d'escola. Una àvia i la seua neta van cap a casa. Cantussegen una vella melodia. Són catalanes, i també gitanes. Tomben a l'esquerra, cap a la plaça del Rapall.

Potser aquesta nit eren a la plaça. A la dreta de l'escenari, on hi havia més gitanos que paios; a l'esquerra, amb abundància de paios; potser a les cadires del mig... o darrere de tot. Tots érem u. Ben a la vora, fora de la vista, a la paret, la placa commemorativa del Pescadilla; també el Gato Pérez té la seua.

Quina nit memorable a la plaça més gitana del barri més gitano de Barcelona dins de la Setmana de la Poesia de Barcelona. Ball, cants i poemes per recordar el cinquantenari de la mort de Carmen Amaya. Versos d'homenatge dels poetes, melodies flamenques dels músics, cants sentits de les boques seques, sabates que fereixen la fusta. La nit era dolça i oberta la festa, i la boira del cel no enterbolia la claror màgica de les paraules i els sons (però a qui se li acut il·luminar de vermell l'escenari?). De tant en tant, pel carrer de Tordera, se sentia llunyà el pas d'un cotxe o d'una moto: ells s'ho perdien.


10.5.13

lapao sigui amb vosaltres...


Que deu tindre la mulata amb eixos morros tan unflats? Alguna vespa que li ha picat -va dir el sagal.

Desideri Lombarte: Memòries d'una desmemoriada mula vella



Miro, a partir del mapa trobat al blog de la zel, la distribució de les llengües a l'Aragó. Podria fer-hi brometa. Podria dir que els del PP -adlàters i assimilats- són uns ignorants, però no seria veritat. Podria dir que a partir d'ara, els portuguesos ens admiraran perquè ja des de la més tendra infantesa els catalans parlarem no sé quantes llengües, però no seria veritat. Podria dir que el meu català d'infantesa se sembla més al lapao -si alguns volen que sigui així- de Mequinensa o de Fraga que al barceloní, però seria una evidència. Podria dir que haurien pogut triar millor la denominació per no tenir problemes de copyright amb la llengua homònima que es parla a la Xina, però als xinesos segur que se'ls en fot la duplicitat. Podria dir que és una mica trist que l'assumpte hagi provocar més enrenou als mitjans de comunicació de Catalunya que als de l'Aragó, però era previsible. Podria dir que els del PP són uns fills de puta, però no ho diré.

Podria dir que no sé si els de la Franja són la mula o la vespa, però espero que resisteixin com la mula.

No sé si l'Acadèmia aragonesa de..., de què?, ja té a punt una gramàtica del lapao; per si de cas podrien partir de Sobre la llengua de Mequinensa, d'Hèctor Moret, Institut d'Estudis del Baix Cinca-I.E.A. (amb la col·laboració de: Gobierno de Aragón. Departamento de Educación y Cultura).

Avui, no tinc gaires ganes de fer acudits. Em tanco en mi mateix i retorno a l'Hèctor:


TROBAR A FALTAR

Caldrà, potser,

deixar encendre les paraules,
de fer abric de les imatges
i les circumstàncies perilloses.
Caldrà deturar el pas altra volta
per mirar, sense destorbs,
com arriben els miratges
i entendre que no és fàcil
trobar a faltar el so
que ha de fer possible recórrer,
sense amargors,
l'estreta faula
que et permet treure profit
del vast descontrol.

9.5.13

Tom Dugan, Bronski, Hitler


Llegeixo a Qué sabes de? un article en què el seu autor concreta, en ordre cronològic, 10 fotogrames “icònics” de la història del cinema. En deixo quatre aquí, encara que de Casablanca jo n'hagués triat un altre.







Cadascú, evidentment, tria fotogrames a partir de factors diferents: l'edat que té, els gustos personals, la perfecció formal de les imatges, el valor sentimental, fins i tot la memòria. Estic gairebé seguir que Miquel Porter Moix, per exemple, s'hagués decidit pel cuirassat Potemkin, i gairebé posaria la mà al foc per l'escena escollida. És possible que el fotograma triat no correspongui a una gran pel·lícula; a vegades ens queden imatges de films que no tornaríem a veure, a vegades no ens interessa especialment cap instant d'una bona pel·lícula.

Bé, el joc m'agrada i hi participo (us invito a fer-ho encara que sigui mentalment), només amb el meu fotograma més icònic. M'autoimposo una regla: ha de ser una decisió ràpida. Dubto entre tres imatges de la meua pel·lícula preferida. La tria és difícil, podria ser uns quants fotogrames abans, o de l'escena en què reciten un fragment d'El mercader de Venècia, però intueixo que em recaria no haver-me decidit per aquest instant:

 
 
Deixo un petit fragment per tal que si encara hi ha algú -com pot ser?- que no hagi vist la pel·lícula, tingui els antecedents suficients del fotograma. Es pot trobar aquí: no me'l deixen copiar directament perquè algú en té els drets d'exhibició.

8.5.13

abstraccions


Tothom sap que l'amor no existeix, ni la solitud ni la llibertat ni la justícia..., ni tantes altres abstraccions que ens plau de pronunciar cada dia.

Existeixen els enamorats a temps total durant un temps que sovint es converteixen en enamorats a temps parcial i encara, de tant en tant, en simulacres rutinaris, en socis que han firmat un contracte. Existeixen els solitaris compulsius, els solitaris per obligació, els solitaris acompanyats, els solitaris de cada dia, els de cap de setmana i els d'entresetmana. Dels homes i les dones lliures en sé tan poca cosa que que qualsevol afirmació seria una especulació sense fonaments. Existeixen els jutges... Bé, no estic gaire segur que existeixin els jutges, almenys alguns.

7.5.13

mirades


Quan vaig començar a penjar una foto diària a l'altre blog que encara tinc en actiu -tinc pendent una represa del tercer blog, que no em pertany, a l'hivern- no tenia un propòsit concret a part del de compartir, que és el més elemental de tots. No sabia quin tipus d'imatges volia deixar i per què: espontànies, retocades, preparades, sorprenents, testimonials, vulgars...? Fa no res em vaig adonar, no per reflexió personal, sinó per com ha anat transcorrent el temps, que la fotografia de la capçalera del blog em donava la clau. Les fotografies que deixo són mirades, sovint des de la distància, de moments concrets de cada dia, una mena de dietari sense paraules que depèn de l'estat d'ànim, de les circumstàncies dels recorreguts, dels estímuls visuals o anímics, externs o interns, de la ullada atenta o emboirada del moment, de la interiorització o superficialitat dels motius, de la claror o la foscor del dia, dels canvis de les estacions, de l'atzar o la cerca, de l'interès per les coses petites o per les panoràmiques, de la intenció artística (?) o testimonial... Mirades que a vegades voldrien contar una història i a vegades són fixacions de l'instant, que en si mateix també és una història.

He parlat de les imatges que deixo i em queda justificar el per què. Imagino que una cosa porta implícita l'altra.

Tot plegat, no deixa de ser un misteri. Per què avui he triat aquest personatge que es passejava amb tres dones diumenge a l'entrada de la nit per la plaça Macià? Per què anava lleugerament separat i a la dreta? Per què el blanc i els negres? Per què just en les línies discontínues del pas de vianants? ...? No ho sabria dir.


6.5.13

fracassos


De la premsa: Tots els líders suspenen...


Hi ha moments a la vida en que un no se'n surt amb allò que ha emprès per voluntat pròpia o empès per obligacions o circumstàncies. Quan un fracassa en el seu ofici, quan les relacions que manté amb una altra persona són un desastre, quan les vacances que ha triat es converteixen en un tedi interminable..., un hauria de saber canviar de rumb: triar un altre ofici, buscar una altra parella (o cap), anar a un altre lloc o quedar-se a casa... Certament hi ha vegades en què un no acaba de tenir consciència del seu fracàs i pensa que és el millor professional, el millor amant, el súmmum de la planificació de les rutes de viatge , i que si les coses no funcionen com caldria és per culpa dels altres, que no aprecien el seu treball, la seua capacitat amatòria, els seus mapes obsolets... En aquests casos de res no valen els consells, les recomanacions i els arguments dels altres; ell, ells, tenen la veritat i els altres no l'entenen o li volen mal: temps al temps.

Mentrestant, els altres han de sofrir, perquè no s'atreveixen a trencar definitivament amb la rutina, uns professionals mediocres o fins i tot nefastos, uns hipotètics amants que només pensen en si mateixos, uns planificadors que els duen a l'abisme. Cal dir que aquests altres, de fets comptats i de paraules llargues, d'imaginació escassa, partidaris de demà serà un altre dia, tampoc no mereixen més misericòrdia. A la fi, quan algú suspèn alguna matèria sempre cal buscar els altres implicats en el fracàs.

5.5.13

la interminable i trista història de la qüestió catalana, amb exemples populars concrets


He llegit llibres d'història en què es parla de la qüestió catalana. He llegit literatura de ficció on es parla de la qüestió catalana. He llegit assajos -pocs- sobre la qüestió catalana. He llegit epistolaris animats per la qüestió catalana... Material, per fer-ho curt, des del segle XIX fins als nostres dies.

He llegit, i llegeixo, als mitjans de comunicació escrits, articles, cartes al director, crítiques de cinema, de televisió, comentaris esportius... on es parla de la qüestió catalana. He llegit, i llegeixo, als blogs posts directament o indirectament referits a la qüestió catalana... i els comentaris corresponents.

He sentit, i escoltat, als mitjans de comunicació, al carrer, en converses entre amics i coneguts, a casa amb la família... opinions i contraopinions sobre la qüestió catalana.

Mai no he tingut cap somni o cap malson sobre la qüestió catalana, però no ho descarto.

No em cansa -quan em canso m'aturo- ni em disgusta llegir, escoltar o opinar sobre la qüestió catalana. L'únic que em decep és que després de tants anys de material sobre la qüestió catalana, l'estat de la qüestió -i no em refereixo a plantejaments polítics oficials, encara que també podria entrar en el tema- es troba més o menys com sempre: arguments repetits mil vegades sense avanços notables, incomprensions de totes bandes expressades fins a l'infinit, imprecisions històriques -què té a veure la història en tot això?- vergonyoses, ignoràncies seculars, paràlisis cerebrals, visceralitats animals en estat pur... Quan hi haurà alguna novetat que estimuli l'intel·lecte? I no s'hi val que algú digui, com feia el president quan volia fugir d'estudi: Ara no toca.

L'exemplificació de part del que dic es pot trobar en un vídeo -i sobretot els comentaris- que la majoria deu conèixer. El va penjar a You Tube una noia andalusa que ara viu a Barcelona encara no fa un mes i ja ha tingut més de dos milions de visites -repeteixo: dos milions- i més de 38.000 comentaris. Fins i tot han sortit contra vídeos de vergonya aliena. I demà continuarem repetint la mateixa matèria argumental com si el temps fos una espiral en decadència càstig d'uns deus desconeguts.





4.5.13

denominació d'origen


... i els vestits, pel buf de l'oreig li tremolen

Ovidi: Les metamorfosis


Vull volar com el vent per entre els arbres
com quan s’eixampla sota el meu vestit…

 
Bikimel: "Farrera", de Farrera, Can·Sons D.O.


Tinc una altra vegada ganes de vent -no gaire vent, tot sigui dit- en espais oberts, i el trobo al programa Sentits, escoltat de matinada. No trobo el disc de Bikimel (Vicky laClascà) a Castelló, així que recorro a altres fonts. Llegeixo el que diu en algunes entrevistes -em fa gràcia que entre els seus referents musicals esmenti la meua exveïna Rosa Pou, de qui ja vaig pujar una cançó aquàtica aquí- , el seu periple de Sabadell a Sibèria per retrobar-se que va acabar al Pallars Jussà, d'on sorgí un disc amb interessants propostes diverses. Una veu magnífica i una música amb reminiscències de folk, de rock, de blues; si se'm permet en la meua celebrada ignorància musical, una mica de Joan Baez en la cançó que deixo aquí.

Ja m'agradaria que la seua música fos menys invisible que la d'aquells llibres que es queden en els prestatges més amagats de les llibreries, però ja sabem com va tot això.



3.5.13

el rapte d'Europa


El rostre d'una Europa més aviat lletgeta i incòmoda, escèptica, que apareixerà en els nous bitllets de cinc euros, m'estimula a llegir la història de la princesa. És curiós com es poden imaginar al·legories a partir de les velles històries clàssiques. Qui s'amaga actualment sota l'aparença d'un toro blanc? Realment no sabia la bella princesa fenícia el perill a què s'exposava? I tantes altres preguntes de les quals, desgraciadament, sabem les respostes; i tot i així, continuem acaronant el raptor, potser l'admirem, potser voldríem ser ell. Mentrestant, llegirem les històries antigues com si només fossin coses del passat.


... cap a la platja se'n va, on la filla del rei, com solia,

per les donzells de Tir acompanyada es distreia.

No s'avenen del tot ni tenen un bon veïnatge

la majestat i l'amor: deixant el poder del seu ceptre

el governant i pare dels déus, que pren amb la dreta

els llampecs de tres puntes, i fa que la terra tremoli,

ara enmig dels vedells barrejat i en forma de toro

va mugint i, formós, sobre el tendre herbei es passeja.

És del color de la neu que no ha sentit les petjades

ni la duresa dels peus, ni la fos de l'Austre la pluja;

mostra el coll musculós, la papada li cau entre els braços,

té les banyes petites, ben cert, però semblen una obra

d'artesania, i són me´s lluents que una perla ben pura;

no amenaça de front ni espanta amb la seva mirada;

té un esperit pacífic. En veure'l la filla d'Agènor

es meravella amb la seva bellesa, que no presagia

cap envestida; però al principi no gosa tocar-lo

fins que acostant-se li allarga unes flors a la boca tan neta.

L'enamorat en frueix i, mentre no arriba a la joia,

va a besar-li les mans; però ja no aguanta l'espera:

ara salta i damunt la verda gespa s'estira

i ara amb el flanc nevat a la sorra vermella s'ajoca,

i a poc a poc, sense por, permet que la mà de la noia

ja li acaroni el pit, i ja enllaçant-li les banyes

el coroni de flors. La reial donzella, que ignora

amb qui tracta, ha gosat de seure a l'esquena del toro;

ara el déu, lentament, de la terra i l'eixuta ribera

va allunyant-se i, posant dels seus peus la petja enganyosa

dins les ones, s'enduu per la immensa plana marina

el seu botí. Ella tem quan veu que abandonen la platja;

amb la mà dreta s'agafa a les banyes i amb l'altra a l'esquena

del raptor, i els vestits pel buf de l'oreig li tremolen.


Ovidi: Les metamorfosis, final del llibre segon, (traducció de Jordi Parramon)



Un dia recordarem el destí d'Europa, i dels seus fills.
 
 

2.5.13

Tom Sharpe: una altra mirada


Sóc un fidel seguidor de l'obra de Tom Sharpe, des que vaig llegir... No sé si vaig començar per la seua primera novel·la, per Fart de llop o per Wilt, però ho he llegit pràcticament tot, fins i tot els seus darrers llibres, en què la meua fidelitat ha estat superior a l'interès de les seus propostes. De tota manera, a mesura que passa el temps, estic més convençut que les seus històries hiperbòliques, grotesques, àcides, s'acosten més a la realitat absurda que vivim.

El que potser no sé sap de Sharpe és que una de les seus aficions, la fotografia, va estar a punt de convertir-se en professió. El seu interès va començar durant la seua estada a Sud-Àfrica, on mentre els seus companys es dedicaven a la dialèctica que no porta enlloc, ell buscava imatges en els carrers, en els suburbis, en la realitat de cada dia dels altres. Abans de ser deportat a Anglaterra la policia sud-africana va destruir la major part dels seus 40.000 negatius. Ja a Cambridge, va continuar fent fotografies, no sé amb quina intensitat i dedicació; tampoc no sé si ara continua buscant imatges o si conserva la vella Leica africana.

Em va fer gràcia saber que a Barcelona es mostraven algunes fotos seues de l'època de Cambridge, dels anys 60. Sembla que Carles Taché el va convèncer d'exposar les imatges en la seua galeria. Vaig anar a veure-les al primer pis, on s'accedeix per una porta petita, gairebé anònima. No sabria dir quantes imatges hi ha en total, totes en blanc i negre, la majoria de persones i “personatges”. Em va agradar que fossin fotos sense excessives pretensions, sense retocs, moments no buscats sinó triats i captats en el deambular de la quotidianitat, potser després d'acabar les classes, potser en els dies festius. Un petit mosaic heterogeni del Cambridge dels 6o, un retall de la intrahistòria, ee la que tenia més propera.

A més de les fotos, en una taula hi ha totes les seues novel·les en la versió castellana. La noia de la galeria no em va saber dir el motiu de la tria de la llengua, potser l'oportunitat o l'atzar. Vaig conversar una mica amb ella. Em va dir que havia començat a llegir Reunión tumultuosa, absolutament recomanable, i que perseveraria. Li vaig comentar com em desplaïa que l'autor, que ja porta gairebé vint anys a Llafranc, no només fos incapaç de parlar català -també castellà- i segurament entendre'l, sinó que se'n vantés. Vam coincidir en les valoracions d'alguns súbdits de l'antic imperi, que continua tan viu com sempre, encara que no sigui geogràficament.

No em vaig atrevir a preguntar, perquè entenc que les qüestions de negocis exigeixen certa discreció, si s'havien venut gaires fotos, el preu de les quals va, segons al mida, entre els dos mil i els dos mil cinc-cents euros. Entre mi vaig pensar que els compradors devien ser una mica fetitxistes, més interessats en la firma de l'autor que en les imatges, encara que imagino que també pot ser que la valoració de la fotografia com a obra d'art no tingui excessiu adeptes en aquest país, o, en tot cas, sigui molt menor per al gran públic que la dels olis, les aquarel·les o tot allò que fan els pintors, collages amb paper higiènic inclosos.

Si algú té interès a veure o a comprar les imatges de Tom Sharpe, pot pujar al primer pis del número 292 del carrer Consell de Cent. Només queden nou o deu dies. Després podem comentar el resultat de la visita.



1.5.13

postscriptums


De la Viquipèdia: ... Quan els escrits es feien a mà o a màquina d’escriure, l’economia podia ser un motiu suficient en molts casos. Avui dia, amb els sistemes digitals és molt fàcil modificar el cos d’un text, i actualment el principal motiu que hi ha és conservar la forma original de l’escrit, sense afegir cap mena de dada o argument. També es justifica aquesta fórmula quan l’autor desitja incloure alguna informació no relacionada directament amb l’assumpte principal del missatge.

La veritat és que avui no tinc ganes de desenvolupar cap assumpte principal i, per tant, no em plantejo conservar la forma original de l'escrit que no existeix i que no té cap missatge. Sovint penso que en realitat el que m'agrada del que escric són els post scriptums, que ofereixen suggeriments i perspectives que els textos llargs i elaborats (?) acaben desmentint.

P. S. 1: Miro des de fora la gent reunida a l'interior de la llibreria Les Punxes. Al vidre de l'entrada, una nota adverteix que avui és el darrer dia que atendran el públic. Fem fotos -esquerra, dreta, de lluny de prop- un noi i jo. No ens diem res. Potser ell en parlarà en un blog. Em vénen imatges dels anys 70, de quan la llibreria era un centre de resistència i de cites clandestines.

P. S. 2: Pujo al primer pis de la galeria d'art La Taché. Miro les fotos que Tom Sharpe va fer als anys 60: persones i personatges. Parlo amb la noia que les custodia i que tot just ara comença a llegir, en castellà, el primer llibre de Sharpe. Tinc una sensació agredolça que em resulta difícil de concretar, o potser no vull.

P. S. 3: A La Central del Raval, una noia em treu el plastificat exterior de la Literatura catalana. Fullejo el llibre. No hi ha dubte que l'enfocament i part del contingut és completament nou, també rigorós. La primera impressió és que també és menys divertit que la història de Riquer, Comas i Molas, però entenc que la diversió és un valor afegit secundari. Torno el llibre a la noia, que el reembolicarà quan tingui temps. El llibre costa menys que el cartró de tabac que compro cada setmana.

P. S. 4: Tinc una tarda fotogràfica curta però satisfactòria. Cada imatge una història que potser només jo sabré interpretar, i encara. A Casanovas han venut les dues noves Sony a un preu que em sembla abusiu. Temptació momentàniament resolta.

P.S. 5: No em pregunto quin percentatge d'aturats joves anirà a les manifestacions d'avui, sinó per què.
 
P. S. 6: Si el Barça... No veig el condicional gaire viable.
 
 

 
 

30.4.13

prínceps, princeses i altres contes


Els meus ulls no veuen res que no hagin vits tantes altres vegades mentre estic esperant el torn per comprar una arlequí sense tallar, que és el meu pa preferit. Les meues orelles senten sense escoltar una de les variacions de tantes altres vegades:

-Se'ns han acabat les barres de pa integral.

I la dona dubta entre un pa de motlle integral o un integral amb llavors. Difícil decisió de la qual dependran les crítiques, els retrets els aplaudiments i potser el benestar de tot el dia.

Miro, sense veure-la, la paret de la dreta, amb fotografies i dibuixos que ja em sé perfectament en l'ordre correcte, directe i invers. De sobte, els meus ulls es fixen en un text nou i demanen pas al meu cervell.



Quina proposta tan directa! Però també quin romanticisme. La Grace finalment s'ha decidit a expressar el seu desig, a donar-li publicitat. La Grace -Quants anys deu tenir? Quina deu haver estat la seua vida fins aquest moment? Què pensaran els seus veïns i veïnes?- s'ha atrevit a dir que vol tenir fills i només posa una condició: que el pare sigui persa. La Grace no demana un nóvio de l'Iran, sinó algú, potser un príncep de Persèpolis, que encara cregui en la bellesa de l'antic imperi i, penso, en els contes de Les mil i una nits.

Potser la Grace no ho tindrà fàcil, però per un moment fins i tot jo estic disposat a esbrinar si a Gràcia -on si no a Gràcia, cruïlla de cultures?- hi ha algun príncep persa mereixedor de l'amor -i dels fills- de la Grace.

El miratge dura poca estona, només em cal abaixar la vista per veure que la Grace és la gata de la Carol...




Em sobreposo a la decepció i als plans que ja imaginava; però penso que potser les gates també somien en prínceps perses i en contes de les Mil i una nits. I la Carol? Ho deixo estar, que ja és el meu torn. Dos dies més tard ha desaparegut l'anunci; prefereixo no preguntar res.


P.S. La història de la literatura esmentada ahir encara no ha aparegut a la Casa del Llibre. Per passar l'estona, desafio qui sigui que trobi la secció de tractats de literatura catalana de dues de les llibreries més grans de Barcelona. Una vegada ho hagi aconseguit, el pas següent és endevinar el criteri que segueixen a l'hora de triar-hi els llibres. A la Central del carrer Mallorca ja no queden històries, les van vendre totes per Sant Jordi.

P. S. 2: el Celler de Can Roca ha estat triat el millor restaurant del món. La notícia em sembla tan espectacular i el fet tan definitiu en la història present i futura de Catalunya que no tinc paraules per descriure les meues impressions.



29.4.13

història d'històries i altres textos


Llegeixo que ja es pot trobar el primer volum de la Història de la literatura catalana, publicada per Enciclopèdia Catalana, editorial Barcino i ajuts diversos. Un total de vuit volums previstos -la Història de Riquer, Comas i Molas va sobrepassar el pla inicial- que s'acabaran d'editar l'any 1916. Àlex Broch dirigeix el conjunt. Llegeixo que hi ha novetats decisives; en aquest sentit és fa l'esment explícit de la superació de la divisió romàntica autòctona, més o menys vigent fins ara, en què es parlava, per exemple, de decadència i renaixença, dos termes emprats únicament en la història de la nostra literatura, encara que tothom sabia que aquestes denominacions incloïen el renaixement, el barroc, la il·lustració, el preromanticisme, el romanticime, el realisme, el naturalisme... Les denominacions o divisions del tipus que siguin sempre van bé per situar sobretot els lectors; després, ens adonem que els escriptors, com més actuals més, perquè el ritme de la “civilització” és més ràpid, van més enllà dels encotillaments i que, per exemple, Narcís Oller, el nostre primer prosista de la renaixença a vegades és romàntic- molt-, a vegades realista, a vagades naturalista, a vegades simbolista..., a vegades modern i d'altres antic, a vegades tot junt.

Ja tinc ganes de fullejar el primer volum. Un des aspectes que m'agraden més de les històries de les literatures és que solen crear un entusiasme en els lectors que no sempre s'adeqüen a l'interès amb que el lector corrent, com jo mateix, troba en els llibres i els autors ressenyats quan els llegeix directament. Sovint els escriptors -i els seus poemes, novel·les, assajos...- són més prometedors en les històries literàries que en la realitat dels seus llibres. De fet, això ja sol passar en qualsevol història, en que l'exercici de la memòria tria, magnifica i oblida.

Tinc ganes, també, de saber qui puja i qui baixa en la roda de la valoració literària temporal i fins quin nivell. No sé si la meua curiositat aconseguirà gaires resultats ja en el primer volum, però ja estic intrigat a descobrir les novetats que s'han trobat, ni que siguin interpretatives.

En definitiva, que estic impacient pel fulleig preliminar del primer volum dividit en aquests capítols que ja abans de començar la lectura em semblen de noms engrescadors i divertits, alguns... bé, al menys un:
0 Edat mitjana i literatura (Lola Badia i Sadurní Martí)
1 Dels orígens al segle XIV: context història i cultural (Lola Badia i Stefano M. Cingolani)
2 Cròniques i cronistes (Josep A. Aguilar, Lola Badia, Stefano M. Cingolani, Josep M. Pujol i Xavier Renedo)
3 La lírica trobadoresca (Miriam Cabré)
4 La narrativa en vers (Miriam Cabré i Anton Espadaler)
5 L'accés dels laics al saber: Ramon Llull i Arnau de Vilanova (Lola Badia, Jaume Mensa, Joan Santanach i Albert Soler)



P. S.: Sóc un defensor de la Viquipèdia, però a vegades m'emprenyen les seues servituds. Com pot ser, si no m'equivoco, que no tingui una entrada Lola Badia, per esmentar un nom dels de més amunt, i li dediquin uns quants paràgrafs a una relativament recent exalumna meua que fa tres o quatre anys que és actriu i encara no ha tingut cap paper protagonista? Ei, que m'agrada la meua ex, que només demano equilibri, mesura.

28.4.13

Em cada esquina um amigo, Em cada rosto igualdade... O povo é quem mais ordena...


Feia una estona que Desclot ens parlava de la música d'Espriu i en els altaveus de la sala es van sentir uns fragments de Grândola, vila morena. Moment de desconcert que no va provocar cap interrupció de l'acte. Algú de la casa va dir que es tractava d'una interconnexió habitual -potser se l'haurien de fer mirar, o no- del sistema d'àudio de l'Ateneu. I així fins a tres vegades, fins que les notes de Grândola van deixar de sentir-se definitivament i la música espriuana va guanyar, com tocava, el combat. De tota manera, per a mi va ser el recordatori d'una data oblidada, i em va saber greu l'acumulació d'oblits.

L'anomenada revolució dels clavells del 25 d'abril de 1974 va ser una de les més boniques i incruentes que sé. Temps d'innocència, fins i tot en la vella Europa, en què alguns crèiem que tot era encara possible. Després, ja sabem com ha evolucionat tot a Portugal, i a Espanya, on no gaire més tard alguns vam pensar que malgrat les concessions del moment...

De la vella cançó de Zeca Alfonso, a part de la seua interpretació i de la d'Amalia Rodrígues, i del fet que fos el senyal per començar el canvi, m'agraden especialment uns versos que feien intemporal i ageogràfic el contingut:

Em cada esquina um amigo
Em cada rosto igualdade
I aquell vers que diu:
O povo é quem mais ordena
 





Aquests dies els portuguesos han tornat a entonar la cançó, però em temo que, com aquí,  ja han fet tard, potser més endavant...


27.4.13

Espriu i la música


Vaig arribar cinc minuts tard a l'acte i vaig asseure'm, procurant no fer soroll amb el paraigua, al costat de l'A. La sala era plena de gom a gom, és a dir, de 25 a 30 persones i mitja -la mitja és l'asseguda a primera fila que entra i surt de tant en tant. Espriu i la música és l'única conferència que m'interessa del cicle programat a l'Ateneu. Entenc que l'Espriu narrador, l'Espriu clàssic, etc., han estat o seran molt interessants, però com que cada vegada sóc més selectiu i m'avorreixo més escoltant històries que ja més o menys sé, em va semblar que la música em faria el pes. A més, tenia ganes d'escoltar Miquel Desclot.

És curiós que l'acte es desenvolupés a la sala Verdaguer, un dels autors més musicals de la nostra poesia, però a qui no ha estat concedit l'espai més gran de l'Ateneu. Abans d'anar-hi tenia el convenciment que hi seria mitja Catalunya: tots els professors de literatura del país, tots els músics que no tinguessin un concert ineludible en aquella hora, tots els representants de la Institució de les Lletres Catalanes, tots els qui preveien -o preveuen- que els actes espriuans serien només dedicats a l'Espriu “poeta nacional”, tots els qui canten Espriu dels dels blogs... En fi, la llista imaginada seria interminable. Fins i tot vaig pensar que com que el dia era plujós, augmentaria el públic, nodrit per passavolants que buscarien una estona d'aixopluc abans de continuar amb les seues activitats programades. Quan vaig veure que feia cinc minuts tard, vaig estar a punt de tornar a casa perquè vaig pesar que si els organitzadors no havien pensat de posar pantalles gegants, em seria impossible de veure res. Deixem-ho estar, ja se m'entén.

Miquel Desclot -quina llàstima no tenir memòria ni haver agafat llibreta i llapis- va dividir la seua conferència, ben preparada en un seguit de folis que anava llegint, en dues parts. En la primera, va resseguir les al·lusions i les concrecions a la música en l'obra d'Espriu, per a concloure que no eren gaire abundants i que tampoc no semblava que l'escriptor fos un melòman. En la segona part, Desclot va parlar dels compositors i cantants que havien musicat i interpretat una de les obres menys musicals dels poetes del segle XX. Història cronològica, anècdotes i audicions d'algunes peces difícils de trobar actualment. Un ràpid esment a Raimon i a la Locomotora Negra va cloure la conferència.

Podria ser més extens, però estic segur que tot el que cal saber sobre aquest acte es pot llegir al portal de l'Any Espriu o a la premsa especialitzada (?), de manera que només afegiré un moment de la conferència per als qui no tinguin ganes de consultar les dues fonts esmentades. Afegiré que ja m'agradaria que en aquest país de tants oblits algú s'hagués encarregat de recollir la totalitat de l'acte, encara que només fos per poder parlar-ne una estona amb elogis o blasmes, però entenc que això és demanar massa.






Els meus ulls ja no saben
sinó contemplar dies
i sols perduts. Com sento
rodar velles tartanes
pels rials de Sinera!
Al meu record arriben
olors de mar vetllada
per clars estius. Perdura
en els meus dits la rosa
que vaig collir. I als llavis,
oratge, foc, paraules
esdevingudes cendra.

26.4.13

Vals d'aniversari (Ion Ivanovici i Jaime Gil de Biedma)


Fa uns anys, vaig escriure un post protagonitzat per un vals, un dels meus preferits, que, en la meua ignorància musical tantes vegades expressada, vaig atribuir, esclar, a Strauss. És un vals alegre i decadent, com la majoria, triomfant i malenconiós i amb un punt de tristor que a mi em sembla molt marcat en algun moment. Ningú no em va corregir i el vals va anar rodant i fins i tot en altres pàgines d'Internet van donar per bona la meua errada.

Ahir, en llegir una altra vegada un dels millors poemes de Gil de Biedma, em va semblar que era el moment de desmentir definitivament la falsedat. El vals de l'aniversari es va titular en els seus orígens Onades del Danubi (Valurile Dunării, en l'original romanès i Donauwellen en alemany) i va ser popularitzat amb el primer nom a partir d'una versió americana. L'autor és Iosif Ivanovici (1845-1902).

Llegint el poema de Gil de Biedma, em preguntava si ell tenia en ment aquest vals -potser l'escoltava?- quan va escriure el poema. Em preguntava fins quin punt una música, una cançó, una melodia, és un element important, decisiu o accessori a l'hora d'escriure: el poder d'evocació concret o tantes altres coses.

He fet la prova de llegir el poema mentre escoltava el vals, d'adequar paraules, versos, i música, però el temps de la lectura, evidentment, és inferior al temps de l'audició. En canvi, he suposat que el temps de l'escriptura és possiblement molt superior al de la durada del vals. El devia escoltar el poeta una vegada i una altra? Quina interpretació escoltava? Quina part del vals li suggeria o l'acompanyava en cada vers? Va ser primer el vals o el poema? Preguntes inútils d'una hipòtesi improbable i improvable. O no.





Nada hay tan dulce como una habitación
para dos, cuando ya no nos queremos demasiado,
fuera de la ciudad, en un hotel tranquilo,
y parejas dudosas y algún niño con ganglios,

si no es esta ligera sensación
de irrealidad. Algo como el verano
en casa de mis padres, hace tiempo,
como viajes en tren por la noche. Te llamo

para decir que no te digo nada
que tú ya no conozcas, o si acaso
para besarte vagamente
los mismos labios.

Has dejado el balcón.
Ha oscurecido el cuarto
mientras que nos miramos tiernamente,
incómodos de no sentir el peso de tres años.

Todo es igual, parece
que no fue ayer. Y este sabor nostálgico,
que los silencios ponen en la boca,
posiblemente induce a equivocarnos

en nuestros sentimientos. Pero no
sin alguna reserva, porque por debajo
algo tira más fuerte y es (para decirlo
quizá de un modo menos inexacto)
difícil recordar que nos queremos,
si no es con cierta imprecisión, y el sábado,
que es hoy, queda tan cerca
de ayer a última hora y de pasado

mañana
por la mañana...


Jaime Gil de Biedma: Vals de aniversario. 

25.4.13

Aproximació culinària a Vázquez Montalbán


Fa temps que faig una cuina monòtona, reiterativa. És veritat que hi ha plats que apareixen gairebé exclusivament quan fa calor i d'altres els preparo només a l'hivern i que, evidentment, els productes de temporada, els que ens agraden, són ben rebuts. També cal dir que procuro no repetir àpats durant la setmana i si en algun cas mengem, per exemple, dues vegades espaguetis, miro que l'única coincidència sigui la pasta, però no els ingredients: un dia, tomata, tonyina i anxoves; l'altre, salmó... Tot i així, insisteixo, és una cuina elemental, rutinària, més o menys d'allò que s'anomena cuina mediterrània, però sense pretensions i d'elaboració senzilla, sobretot quant a la durada de la preparació, que es basa en trenta o quaranta plats (no faig postres) amb variacions mínimes.

Si parlo d'això és perquè he estat fullejant Gourmet, amb les receptes de Carvalho i de Vázquez Montalbán. Com se sap, al llibre hi ha fragments de diverses obres de V M en què s'esmenta un plat i després de cada text, com en un llibre de cuina qualsevol, es desenvolupa la recepta. En total, unes cent preparacions originàries de cuines diverses. Mirant alguna recepta en concret, he pensat que, com havia fet en altres èpoques, estaria bé que tornés a fer servir llibres de cuina. No es tracta de fer una consulta cada dia, sinó de tant en tant, potser un cop per setmana, i sempre tenint ben present els possibles desenganys, perquè passar del llibre a la taula no és ell mateix que fer-ho a la inversa.

De moment he decidit dedicar-me exclusivament a les receptes de V M. Ja veurem si començo, amb quina periodicitat i quan em dura la idea. També he pensat de no limitar-me al llibre esmentat sinó d'ampliar les opcions, encara que hi hagi receptes repetides, a La cocina de los mediterráneos (seccions per a les Illes, el País Valencià i Catalunya) i a La cocina catalana, que són els altres dos llibres sobre el tema que tinc a casa. Tot, insisteixo, sense complicar-me gaire la vida i, esclar, deixant de banda les postres.

Fa un moment em fixava en alguns plats repetits als tres llibres i que jo cuino de forma molt semblant. Llegia els ingredients dels fideus a la cassola, un clàssic que permet moltes interpretacions, des del tipus de fideus a la sequedat del resultat (en el meu cas, fideus foradats i que no quedi gota de líquid). V M proposa el sofregit amb mantega en els tres llibres; a casa -i jo continuo igual- feien servir exclusivament oli d'oliva, que no calia que fos extraverge perquè al poble, quan jo era petit, aquest terme era desconegut, però potser sí que era extraverge. En dos llibres, s'afegeix llorer a la cocció; en La cocina catalana, no. Jo no en faig servir amb els fideus, tot i que ho he provat, no m'agrada. En canvi, m'agrada descobrir el seu gust en els estofats de llegums, i altres plats. Les herbes i les espècies són un element bàsic de qualsevol cuina, sovint són el producte que dóna caràcter a determinades menges i que, a més, marca fronteres culinàries. Són elements, a més, amb que cal anar molt en compte, perquè un excés o el seu defecte poden produir canvis substancials en el resultat final, fins i tot el rebuig o la golafreria en tastar un plat amb la mateixa aparença externa. Em fa gràcia quan en algun receptari es diu que s'han d'afegir herbes aromàtiques. Quines i en quina quantitat? Segons el gust? Home, s'han de fer indicacions més precises abans que el plat s'espatlli definitivament.

24.4.13

premonició crepuscular


Al matí tot era goig, i també a migdia. Encara a la tarda em semblava que seria un dia perfecte, però quan el sol ha començat a declinar, mentre anava passeig de Sant Joan avall, he tingut la premonició que el dia no acabaria bé.

He volgut fer una mirada a la zona en què l'ajuntament ha decidit promoure una nova moguda de Sant Jordi, entre Tetuan i l'Arc de Triomf. Res de nou. El nucli més interessant continuava sent el que Norma Comics havia habilitat per a firmes i vendes, on els dibuixants enllestien dedicatòries il·lustrades adequades per emmarcar (llàstima que no se m'ha acudit cap llibre per presentar-los) o esbossaven les línies de les seues properes històries a l'espera d'admiradors tardans, japonesos inclosos. Aquí és quan ja m'he fixat que la càmera, amb qui sovint tinc una compenetració important, havia notat el meu estat d'ànim i començava a deixar anar mirades erràtiques.

Quan he arribat a l'Ateneu gairebé havien acabat de desmuntar el que fos que havia distret els passavolants. A penes he fet una mirada a la llibreria de vell abans d'enfilar la Rambla, que ja començava a brutejar com a conseqüència dels excessos de la jornada. Si m'he aturat a la plaça de Catalunya, ha estat perquè m'ha fet gràcia veure com fixaven el cabell de la presentadora, que al natural sembla més prima que darrere la pantalla. I si he firmat un paper en defensa de la televisió i la ràdio públiques, no ha estat perquè em convencessin els arguments de pluralitat, etc., sinó perquè les altres són pitjors i, a més, he pensat que qui no firma el dia de Sant Jordi no és ningú, tot i que m'ha semblat que no em reconeixien.

Tristor en arribar al principi del passeig de Gràcia i veure la reixa abaixada de la Catalònia, mentre la gitana cridava les rebaixes de les roses, encara que sobrepassaven l'euro per peça de les floristeries de Munic. Firmes dels mediàtics i dels integrats, i dels altres. A la Laie, regal de dos llibres, una traducció sobre dues propostes indecents i un original en castellà que faré servir per cuinar i qui sap si acabaré cremant, com feia el protagonista amb alguns dels seus llibres. La càmera, que em coneix perfectament, semblava encara més boja en apropar-se a la cantonada del carrer València: l'objectiu com entelat, el zoom al seu aire, distorsió de colors... El partit feia un quart que havia començat i res no feia pensar..., però...

En fi, un altre moment ja diré alguna cosa profitosa sobre aquest Sant Jordi, perquè ara seria poc equànime, potser mentiria per excés o per defecte, com ho ha fet el de la foto quan m'ha dit que havia tingut una diada perfecta i resulta que no s'havia mogut en tot el dia del mateix lloc. En aquest país ens costa de dir la veritat.

 
 





P. S.: Ahir vaig rebre un mail del president Mas. En copio un paràgraf: Voldria traslladar-vos el meu agraïment i el del Govern per l’esforç i la dedicació que esteu duent a terme en aquests moments de tanta dificultat, incertesa i excepcionalitat. És veritat que sovint em costa escriure els posts i fer-los mínimament intel·ligibles, però m'ha sorprès que ho sabessin els membres del Govern. M'afalaga que reconeguin la meua tasca i que agraeixin una dedicació que té poc mèrit. Les seues paraules m'animen a perseverar; no els defraudaré. Avui és una excepció.