rigorosament històric

Després de la mort de Franco i ja en període predemocràtic o democràtic, hi ha hagut a Catalunya manifestacions cíviques que, més o menys induïdes o espontànies, més o menys reivindicatives, han servit per palesar la voluntat o el sentiment popular en diversos aspectes i han tingut diverses finalitats. Jo he estat testimoni i participant actiu, o no tant, en aquestes manifestacions a Barcelona. D’entre totes, en voldria destacar tres, les que sense cap dubte –potser alguna altra- han aplegat com a mínim un milió de participants segons els comptables més optimistes.

1977
lema (únic): Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia (Astronomia? Astrologia?)!

2003
lema (majoritari): No a la Guerra!

2009
lema (diversificació): ziga-zaga oé, oé, oé! Campeones (Campions), oé (oidà), oé (oidà), oé (oidà)! Copa, Lliga i Champions...! Visca el Barça! Visca Catalunya! ...! Acompanyaments musicals diferents. La proximitat de l’esdeveniment fa difícil les concrecions i la tria.

espurnes

En aquest tranquil·líssim interior de l’Eixample surten als balcons i a les finestres veïns mai vistos: uns nens amb pijama que avui deuen tenir una estona més de vetlla i que no saben a qui mostrar la seva alegria perquè aquí tots som gent discreta; a la dreta, un troba en l’eixida el lloc idoni per parlar pel mòbil amb vés a saber qui; just enfront, un matrimoni gran aprofita la calor per començar a sopar a l’exterior, no es diuen res... Els sorolls dels clàxons i dels coets es van allunyant, diluint. La festa continua: les lletanies fluctuen. Avui hi ha qui parlarà un moment amb el seu pare. Demà més. La religió s’estén inexorable: sacerdots, acòlits i creients. Tots som un.

No hem encertat els designis dels déus, però no ens importa, les religions són misterioses. Participem en els ritus bevent un humil Ballantine’s, curt.

Reproduïm, amb intenció al·legòrica, una lectura del capvespre, mentre les aspes de l’helicòpter travessen la nit de lluna en quart creixent que ja s’ha post per reaparèixer demà més plena:

L’obra d’art es fruir de l’observació i el sentiment, posats en joc davant del natural. Mai una còpia servil d’aquest. En aquella funció, l’observació destria, enfoca, encaixa; la imaginació dibuixa i agrupa; el sentiment vivifica i colora.

Narcís Oller: Guspires.

de prometatges i casaments: el pretext (II)

Res, que si al final no es troba el poema adient a través de la cerca pròpia, sempre és pot recórrer al poema personalitzat. I per molt aïllat que un es trobi geogràficament, mentre tingui un ordinador el desenllaç no presenta gaires problemes: es busca a Internet i un o una pren contacte amb una poetessa –no sé si també hi ha senyors poetes- que ens solucioni (observeu que faig servir el subjuntiu) el compromís. La Violant, per exemple, potser encara deu fer pomes personalitzats, tot i que al bloc que llegeixo habitualment no en parla. O qui sap si trobarem un poema de la Rosa Rovira que ens vagi bé:

Avui fem repic de festa;
campanes, tritlleu al vol,
que la llum d’aquest nou dia
sigui estel i raig de sol.
És bonic veure la joia
de la llar que heu preparat,
per fruir la nova vida
caminant junts, de costat.
Estimeu-vos l’un a l’altre,
viviu sempre enamorats,
manteniu la flama encesa
amb els cors encoratjats.
De dos vides fer-ne una
amb el SÍ que us heu donat,
que la carga és més lleugera
si sempre us feu costat.
I si el vostre cos flaqueja
imploreu l’amor diví,
que és ajut amb segurança
per cercar vostre destí.
Nuri, sigues rosa blanca,
Josep, fes-te jardiner,
de l’amor que avui comença
entre marit i muller.

“Jardí d’amor”


Bé, en realitat quasi m’he perdut en els prolegòmens; perquè en realitat jo només volia parlar del llibre d’en Jaume Subirana Per dir sí. 50 poemes per a casaments. De fet, tampoc no volia ben bé parlar del llibre. M’explico. Resulta que “La Vanguardia”, com altres anys, ha organitzat el concurs “e-poemas”: primer premi, un viatge a Tolosa del Llenguadoc... i un llibre d’en Jaume per a 20 finalistes. I és aquest fet el que m’ha sorprès. Per què el diari ha triat aquest d’entre tots els possibles llibres de poemes? Quin misteriós designi s’amaga en aquesta tria? De moment se m’acuden sis possibles respostes, però no diré res més fins que m’hagi llegit el llibre i fins que tingui unes quantes respostes més, potser una cinquantena.

de prometatges i casaments (I)

Nàixer, créixer, reproduir-se i morir: això és tot, la resta són ornaments. És veritat que en l’entremig del principi i el fi (i encara abans i després) hi ha tota una vida plena de sensacions, pensaments, creences, desitjos , objectes i de literatura que en parla. Els poetes, per exemple, no han parat d’escriure versos sobre el naixement, el creixement i la mort. En Jaume va publicar no fa gaire un llibre recollint poemes sobre el naixement i fa més poc n’ha publicat un altre sobre el creixement i la reproducció; s’espera que en una data inconcreta en publiqui un tercer que recollirà poemes sobre la mort . Les sensacions, els pensaments, les creences, els desitjos, els objectes i la interrelació de tot plegat des que naixem fins que morim és el que els humans anomenem vida, o literatura.

La veritat és que el primer llibre d’en Jaume em va anar molt bé el Nadal passat i tinc esperances en el segon, que encara no he fullejat, i el tercer. La gent creu que pel fet que un llegeix de tant en tant alguns versos i escriu amb més freqüència alguna prosa ja està capacitat per facilitar un text adient en batejos, comunions, casaments, divorcis i funerals. La gent s’equivoca. Les vegades que m’han demanat els versos d’algun poeta per a casaments -la mort fa de més bon tractar, sobretot perquè el destinatari final dels versos ja no pot protestar-, m’ha costat déu i ajuda trobar alguna cosa que pensés que els escauria i que fos una mica novedosa. La gent, el dia del casament, vol sentir parlar de felicitat incondicional, de gaudis extrems, d’eternitats etèries, i un no acaba de trobar mai en els poetes tanta perfecció, possiblement perquè un llegeix poesia inadequada. Sí, molts poemes d’amor, però els meus poetes sempre presenten algun detall que parla de la vida, i si es parla de la vida...

Per exemple, agafem Espriu i el seu “Possible introducció a un epitalami”. Comença parlat d’incendis als boscos durant l’estiu, de desolació a la nit, de collites arrasades. D’acord, acaba dient:

Però segueix, tristesa enllà, el designi de vida,
car fou escrit que l’amor venceria la mort.
Ara un home i una dona joves resolien casar-se,
i nosaltres acollim somrients el coratge
dels qui confien que hi haurà demà.

La veritat, malgrat el desenllaç no crec que el padrí del casament quedés gaire content si li proposés aquest poema, més aviat imagino un somriure escèptic i la possibilitat que mai més em demanés la meva aportació a qualsevol festa, cosa, per altra banda, que ja m’estaria bé.

Podria triar un altre poema –en aquest cas només per a la núvia, i per al nuvi si se sent al·ludit- d’una delicadesa subtil i d’un realisme inqüestionable, però, seria del gust de la noia?:

Que quan travessis, ombra lleugera,
la teva llinda vers l’ombra amada,
sentis, remota, la cantadissa
de l’estelada.

Blaves, gemades, siguin les ombres,
tímid refugi ple de promesa.
Mai no decanti la teva espatlla
feix de tristesa.

I fins que vegis el riu immòbil
on van a caure les nostres vides,
que noves roses a cada albada
el plor t’amaguin de les marcides.

Josep Carner: “A una noia enamorada”

Ai, aquesta dolça tristor del poema!

Em queda l’opció d’anar a un llibre especialitzat, d’aquells que es feien fa molts anys i que resolien qualsevol situació mitjançant versos, des d’un augment de sou, a un procés de convalescència després d’una greu malaltia, fins allò que un vulgui imaginar. Ara bé, aquests llibres, com el de Manuel Marinel·lo, titulat Complements i recitats (1923), que és l’únic del gènere que tinc a casa, han quedat una mica antiquats. Jutgeu vosaltres mateixos:

Ja no et diran més donzella,
ja ets madona, i ben casada:
del tot la vida has canviada
que així ho ha volgut ta estrella.
Avui a la meravella
del món, els ulls has badat,
i veus la felicitat
que a la vida se’t presenta,
si congenies contenta
amb l’espòs que t’han donat.

O aquest altre:

Estima’l tant com te cal,
perquè ell tingui d’estimar-te;
no provis de rebel·lar-te
del domini marital.

O encara aquest, un pèl equívoc:

Autoritat patriarcal
és no més la de l’espòs,
si ell, te vol ben amorós,
si el viure amb tu el regositja,
trobareu al món la ditxa
que jo us daria a tots dos.

Bé, continuarem un altre moment aquesta història, que abans de casar-se cal pensar-s’ho una mica.

P. S. Les apostes es paguen igual si guanya el Manchester que si guanya el Barça. L'empat és el que es paga més.

barcelones

Al meu mercat, el de la Concepció, no hi ha poemes pels altaveus, en canvi han organitzat la festa modernista i comercial de cada primavera que sobrepassa el clos de les parades i s’estén pel carrer de Girona, des de la Diagonal fins a la Gran Via. Eclecticisme d’una Barcelona de l’Eixample que al costat d’un tendal amb olives d’aquí i oli de Granada n’ha muntat un altre en què els nens poden reproduir el pla Cerdà en plastilina que a la nit queda sense vigilància per si algú se’n vol emportar un tros a casa.

A la plaça del Rei, en Santi Arisa assaja el concert de la nit, les cadires buides i les cançons tallades perquè ho exigeixen les instruccions a la taula de mescles. Les lletres són les meves, la música, també.

Centenars de bastoners de tota Catalunya ressegueixen part de les antigues muralles i es van aturant de tant en tant per picar a terra i a l’aire seguint les velles melodies tradicionals. Els turistes pregunten el significat del ball de bastons. Els del país no en fan gaire cas.

Davant del Palau de la Virreina, retrunyen els bastons; mentre, a dintre, hi ha una exhibició d’slam poetry que no aconsegueixo seguir bé, dret a la darrera fila. A fora continuen els balls de bastons. No veig l’olivera amb poemes penjats que em prometien, potser perquè algú ha censurat els versos i els no-versos, cosa que no m’estranya si he de jutjar per les mostres virtuals que ahir es podien veure i que ara ja no tenen pàgina. Potser l’Ajuntament renta les branques i tornarà a plantar l’arbre tan virtual –o real?- com el propi consistori.



(Les branques de l´olivera estan despullades, esperen ser vestides amb els petits poemes d´aquells que s´acostin al Palau de la Virreina.En el cor de Barcelona Poesia, els qui ho vulguin, podran penjar el seu haiku.Per als que participin se sortejaran entrades per al Festival de Poesia. També per internet a www.bcn.cat/canalcultura.)

Si quieres que te toque
la lotería,
bájame los pantalones
y verás salir el gordo,
con dos aproximaciones.

Merda de patoleia de fora

Fer poemes en castellà és de persona poc qualificada.
El castellà és la llengua dels pobres, les meuques, la garjola i la incultura. A més, la llengua de Barcelona, capital de la nació catalana és el català. Per què cony envieu merda en llengües foranes?
Sigueu nets, parleu en llengua.


Sou tots una colla
de meuques,
però veureu la sang com brolla
quan us tallem el cap!


Us faré partir les cames
si continueu fent-me empassar
aquesta merda de literatura.
La rima.


Espanya fa pudor.
Pudor de merda i de teixó.
Hom podrà crear tal cagaió?


Sou tots uns fills de puta socialistes


El Barça no guanya darrerament, però celebra les dues copes amb una alegria universal, excepcional, identitària: Campeones, campeones, oé, oé, oé... Guadiola i els jugadors es pressionen, s’autopressionen: “Ens veurem el dijous...” Visca (el) Barcelona! Visca Catalunya! Visca Fuientealbilla! La Dharma toca en directe. Els focs artificials s’enlairen i tots badem mirant el cel.

P.S. M'ho deixava: avui és el darrer dia dels soldadets de plom a Montjuïc. Que els bombin! No, no vull dir als soldadets.

navegants

Deixo de banda la mirada monocroma que no s’escau aquí i continuo amb la poesia, còmplice anònim de la Barcelona poètica del 21 al 27. Em miro els actes de demà i no sé on anar: massa poesia tancada, potser preveuen que plourà? Deixaré un poema virtual o físic a l’olivera de la Virreina o en robaré algun?

Ahir, sense buscar-los, vaig trobar uns versos de Verdaguer que em van regalar dues alumnes l’any 2002. Gairebé havia oblidat els versos i les alumnes, no me'n feu retret. Recupero veus, cares boiroses, emocions i paraules i els poso imatges apressades i asíncrones. Ja no els dic que cal assajar una mica més, com podria?



Quan jo anava per la mar,
de Barcelona a l'Havana,
¡de l'huracà rufalós
bé en sentia de cops d'ala!
Mes, lo que em feia patir
era el mal de l'enyorança
al veure'm tants dies lluny
de la terra catalana;
i li deia al mariner
que vetlla dalt de la gàbia:
-Mariner, bon mariner,
tu que tens los ulls de l'àliga,
no veuries verdejar
les riberes de la pàtria?

Per què ja no em regalen veus, músiques i versos? Ai, ho sé: ja em falta la passió i la constància. Per què...? Per quins mars navego?

blanc sobre blanc no sempre és blanc

Sempre m’ha semblat que cal buscar l’equilibri –fer-ho amb intensitat o trobar-lo ja és demanar molt-, així que avui li toca al blanc, entremig, tots els altres colors, que són els que m’agraden.

El blanc em supera; mentre que el negre és humà, té intensitat, el blanc el trobo massa eteri, excessivament d’un altre món. El blanc s’ha de respectar, el blanc és intocable, el blanc és massa ideal. Són tan lletges les taques en els blancs... Sí, podria parlar dels blancs que m’agraden, com els del naixement del dia –els veig ben poc- que serveixen per donar colors als negres de la nit i et tornen a la realitat (?), o els blancs de les parets de les cases blanques que a migdia, amb el daurat del sol, perden la puresa, i al capvespre, quan el sol ja s’ha post i la paret ha perdut la vermellor, adopta, només per un moment el blau i el gris del cel i de la mar...

El blanc, però sempre és efímer - com aquest blanc sobre blanc només d’avui- i fals, tendint a canviar. No em parlem més. Tres poemes avui en el blanc sobre blanc. I en tots tres, espurnes de dol. De l’alba, dol de la separació dels amants, em quedo el verd de l’herba; del dia blanc, els violeta que el poeta no diu; del poema de la triplement blanca, el vermell de la sang del mosquit.

Quan lo rosinhols escria
ab sa part la nueg e.l dia,
yeu suy ab ma bell'amia
jos la flor,
tro la gaita de la tor
escria: "Drutz, al levar!
Qu'ieu vey l'alba e.l jorn clar.

Alba anònima.


Dia blanc

Un núvol trist, d’una blancor infinita,
Jeu sobre els camp dels ametllers florits
Que tot just a reviure aconduïts,
Tenen enyor i encara no sospita.
Avui és més immòbil la muntanya
I per a l’herba no hi ha gens de bres;
Són dòcils les rengleres d’ametllers
I pesa arreu la quietud estranya.
Oh pur comerç, transida il·lusió!
Què us demana en el món i què us conforta?
Val la pena del vent i de la por?
¿A quin lloc, prop d’ací, hi haurà la morta,
dormida en pau, dormida en flor, que porta
el vestit blanc de la comunió?

Josep Carner


SET

Vaig arribar a dir-te
que era un abisme el que ens separava.
Però si només fos això, rai!
El que ens separa
és un mosquit aletejant per un crepuscle
fent-se gran dins d’un cor esbatanat
davant del llac
el que s’escola pels confins del paradís
ple d’aranyons i vols de garbes
ple de castells i tots enrunats
ple de passats i tots fets present
i amb un cisterna que calma la set
la set d’univers...
El que ens separa és el mosquit.
A mi em pica. I a tu no.
Blanca
3 de setembre de 2007

Blanca Llum Vidal

I deixo el blanc sobre el blanc. No reincidiré.

negre sobre negre

Hi ha dies negres, dies en què més valdria quedar-se quiet, no fer absolutament res –no parlaré del llit perquè fa el cap gros-, ni tan sols moure els ulls buscant alguna cosa; dies que no haurien de tenir ni un segon. No, no aquest no ha sigut un dia d’aquests, encara que potser ho serà demà, perquè els dies negres són inesperats, traïdors, no avisen, o no fas cas dels avisos.

Hi ha dies que el que escrius és d’un negrós intens, perquè res no t’agrada, perquè el que dius ho trobes insubstancial –i el d’ahir, i el d’abans d’ahir-, perquè, en rellegir-te, t’avergonyeixes de els teves paraules i les eliminaries sense contemplacions, com un acte d’alliberament que et deslliurés del pretès alliberament que l’acte d’escriure et proporcionava... No, aquest no és, de moment, un d’aquests dies, tot i que si em rellegeixo penso que potser sí, que no estaria malament escriure negre sobre negre, escriure simplement per deixar anar els dits sobre les tecles a manera de relaxació, de simple exercici digital, i prou.

En les arts plàstiques de tant en tant hi ha algun pintor que, per la raó que sigui, pinta una tela completament negra –o d’un altre color-, encara que poques vegades es resisteix a deixar alguna minúscula, tímida o superba, nota de color diferent, com si la total uniformitat cromàtica li fes mal; també sol deixar la firma en un color diferent, perquè sovint la firma ho és tot. I el bo el cas és que sempre hi ha algú que compra la seva obra. En literatura això no s’ha fet mai, crec,, no vull dir ja deixar la pàgina en negre (en blanc sí que l’he vista molt sovint), sinó escriuré negre sobre negre; i si s’ha fet, no sé que cap editor hagi publicat l’obra, perquè dubto que tingués gaire sortida, a diferència de la pintura. Ben pensat, no estaria malament que alguns escriptors publiquessin negre sobre negre, sobretot els que fan aquella literatura horripilant que no se sap per què ni com sempre hi ha algú disposat a voler fer-nos llegir i algú disposat a llegir. Per altra banda, potser sense abusar, no estaria malament alguna obra així: qui sap l’expectació que provocaria, l’enrenou en els mitjans, el desig de saber si amagat en el negre hi ha una obra d’art o la més lamentable mediocritat: centenars de lectors intentant destriar el negre de les lletres sobre el negre del fons, perquè el que importa és descobrir misteris i confirmar espectatives. Fet i fet, però, dubto que algú vulgui ser el primer a fer l’experiment. Fer l’experiment en format digital, evidentment, no té cap gràcia, hi ha mitjans tècnics i ràpids de saber el contingut.

En fi, ja em perdonareu el meu experiment d’avui, que potser més valdria no haver escrit o haver-lo deixat definitivament sobre el negre.

Per compensar-vos, si això és possible, us deixo un poema negre, que sempre pot anar bé, o no.

Poète noir

Poète noir, un sein de pucelle te hante,
Poète aigri,
La vie bout et la ville brûle
Et le ciel se résorbe en pluie;
Ta plume gratte au cour de la vie.

Forêt, forêt, des yeux fourmillent
Sur les pignons multipliés;
Cheveux d'orage, les poètes
Enfourchent des chevaux, des chiens.

Les yeux ragent, les langues tournent
Le ciel afflue dans les narines
Comme un lait nourricier et bleu,
Je suis suspendu à vos bouches
Femmes, cours de vinaigre durs.

Antonin Artaud

I deixo la pantalla en negre.

paisatges interiors intermitents

Tanco la porta –la persiana de plàstic només deixa entrar els raigs oblics del sol- amb la intenció de treballar i ho faig durant una estona, però em distreuen els xiscles de les orenetes que imagino en vols de trajectòries inversemblants. I així, amb intermitències de concentració i badoqueria, com si fossin versos encadenats, va passant el temps i arriba el capvespre i, finalment, ja molt tard, la llum que es torna d’un blau-gris i va minvant fins que la ignoro.

I en els parèntesis recordo que ahir vaig veure en Bachs, que ara treballa a Barcelona Televisió, en una de les intermitències d’ahir, en un programa nou que s’anomena “Banda sonora”, en què dedueixo que els invitats aniran triant cançons de la seva vida. Cada vegada que he llegit o he vist alguna entrevista amb Josep Maria Bachs m’ha semblat que teníem alguns pensaments comuns; no entraré ara a explicar quins i si em sembla bé o no tant, però em sorprèn. Ahir, per exemple, dues de les músiques triades m’eren també properes: la de la Nina Simone, sobretot a través del vídeo que deixo més avall i que feia molt temps que no veia ni escoltava, i les Estacions de Vivaldi. Fa dies que volia deixar la Primavera entre aquestes anotacions, però no trobava les imatges adients perquè buscava inútilment algun fragment de la fascinant Paisatge després de la batalla de Wajda, de l’època de la filmoteca del carrer dels Mercaders, del temps del cul adolorit de tantes hores de cinema. Desisteixo momentàniament de les imatges primaverals de l’orquestra que rep els nouvinguts al camp i, a l’espera de reveure la pel·lícula, em conformo amb una miqueta d’hivern i de neu que al menys contrasta amb aquesta calor sobtada del dia encara amb les nits fresques.






Encara avui, en un d’aquests moments cada vegada més llargs d’abúlia, em deixo transportar pels territoris que presenta Raquel Sans (El paisatge favorit de Catalunya). És evident que tinc les meves preferències –parlo en plural-, que es podrien resumir en un paisatge a la mida de l’home, però em nego, ni que sigui mentalment, a votar, motivat no sé si per una paradoxa: sóc promiscu i em semblaria una doble traïció fer una tria.


Propina primaveral:

una nota llarga i dues de curtes

A la tertúlia extraordinària del divendres de comiat de la Montse, no sé si perquè la Mar ens parla d’una còpia lletra per lletra dels seus textos que va trobar en un bloc com si fos de la propietària del bloc o perquè surt a la conversa amb la Júlia, els parlo d’un programa gratuït (n’hi ha també de pagament) que es diu approbo (avui en parlava Màrius Serra a “LV”), de SYMMETRIC, que localitza qualsevol plagi. Sembla ser que la idea va sortir del director de companyia que va voler fer feliç la seva dona, una professora, que es queixava de la quantitat d’alumnes que copiaven textos aliens i els presentaven com a propis i de la dificultat, sovint, de localitzar els textos originals. A mi, tothom ho sap, no em disgusta que la gent es copiï –no ho fem tots excepte els que no llegeixen res?- sempre que el resultat sigui reeixit i els originals citats si la feina que s’ha fet ho requereix. Una altra cosa són els plagis literaris descarats. Evidentment el programa només actua sobre els textos digitalitzats que es poden trobar a Internet.

Avui he volgut provar l’aplicació. El primer que he fet es registrar-me com a usuari i a continuació he buscat una pàgina del Word (em sembla que no admet els arxius de Wordperfect que també faig servir) del meu ordinador i demanar una anàlisi. Efectivament, el programa ha descobert que eren textos de saragatona. Després he provat amb aquest text, espero que no hi vegeu segones intencions:

Fembra és animal imperfet, de passions diverses desplasents e abominables passionat, no amant altra cosa sinó son propi cors e delit; e si los hbmens la miraven així com deurien, pus haguessen fet ço que a generació humana pertany, així li fugirien com a la mort. No és animal en lo món menys net que fembra...

Cap resultat. Tot i que el text es troba a Internet. I per suposat, no crec que el programa sigui capaç de localitzar les còpies si provenen d’una altra llengua, cosa prou freqüent. No esperava, per exemple, que em digues: “ei, tu, això és del Corbaccio, de Boccaccio, i tens el llibre digitalitzat en italià”:

La femina è animale imperfetto, passionato da mille passioni spiacevoli e abbominevoli pure a ricordarsene, non che a ragionarne: il che se gli uomini riguardassono come dovessono, non altrimenti andrebbono a loro, né con altro diletto o appetito, che all'altre naturali e inevitabili opportunità vadano; i luoghi delle quali, posto giù il superfluo peso, come con istudioso passo fuggono, così il loro fuggirebbono, quello avendo fatto per che la deficiente umana prole si ristora; sì come ancora tutti gli altri animali, in ciò molto più che gli uomini savi, fanno. Niuno altro animale è meno netto di lei...

És possible que no hagi entès prou bé el programa –penseu que m’acabo d’estrenar- i necessiti fer més provatures. Mentrestant, quin gran adaptador Bernat Metge! I Boccacció, ho va adaptar també?

El diumenge, mentre anava a un funeral –em sap tant greu per l’E.-, escoltava fragments d’Albéniz. A la nit vaig voler pujar-ne algun al bloc per recordar la seva mort (18 de maig de 1909, cent anys justos). A YouTube vaig trobar sobretot adaptacions per a guitarra i poques mostres de piano que, per diverses raons, no em van acabar de fer el pes. Després vaig entrar aquí i em vaig perdre gairebé definitivament. Potser per celebrar el seu naixement (29 de maig de 1860) pujaré alguna cosa. Us heu fixat que hi ha moltes més possibilitats de morir les setmanes anteriors a la data de naixement que les setmanes després?

Encara abans d’anar a dormir vaig saber la mort de Benedetti a través del poema que havia deixat en Quim al seu blog. Penso que potser em podria llegir La tregua.

emprovar

Sovint es diu que escriure és com despullar-se. Jo opino que el fet d'escriure, en gran part, també és una manera de vestir-se.
I vosaltres, què en penseu?
J. M. Tibau

Jo crec que escriure és emprovar, és a dir, despullar-se i vestir-se i buscar miralls on reflectir-se, tant s’hi val que després en fem o no cas.

Hi ha qui s’endú a l’emprovador totes les peces permeses –i alguna d’amagat- i va posant-se-les i traient-se-les i pensa que res no li escau i torna a deixar el que ha entrat; hi ha qui escull les peces que creu que li escauran i només entra a l’emprovador per confirmar-ne la tria. Hi ha qui necessita que algú l’acompanyi perquè no es refia de la fredor dels miralls sinó de la calidesa de les paraules amigues; mentre, el del costat, es refia únicament de l’objectivitat del mirall, sense ser conscient de les concavitats o convexitats que transmet, i es malfia de les paraules de l’acompanyant.

Hi ha qui es vestiria només amb calçotets –on diu calçotets es pot llegir sempre calcetes o els sinònims al gust- , i encara, perquè pensa que qualsevol roba que amagui el seu cos no li fa justícia; un altre, però, es moriria de vergonya si algú el veiés en roba interior, que no es treu ni per anar a dormir ni per fer l’amor, si és que d’allò que fa se’n pot dir amor.

Alguns pensen que la roba que s’emproven mai no els està prou bé i es passen la vida envejant la roba dels altres; d’altres –tant aparentment segurs de si mateixos, se’n fan creus d’allò que vesteixen la resta i per res del món no s’ho posarien.

Alguns trien colors virolats, alguns prefereixen els tons seriosos i van per la vida sempre endolats. Alguns no es resisteixen a la moda –aquests pantalons amb les butxaques al darrere sobre les cuixes que els fan caure els culs els semblen sensacionals-, mentre que d’altres la menyspreen: “on s’és vist una cintura que no arribi al melic!” Alguns, quan arriben a la conclusió –falsa o certa- que alguna peça els realça la figura, en compren totes les existències i només en varien els colors i afegeixen de tant en tant algun complement, i els costa fer-ho, de la mateixa manera que d’altres es moririen si haguessin de portar dues vegades el mateix vestit. Uns, si poden, prefereixen anar al sastre i mai no resten satisfets, mentre que d’altres, que poden, pensen que els sastres són una opció del passat i els enutja haver d’emprovar-se la roba més d’un cop, i els repunts i els passapunts. Uns s’estimen més la qualitat del gènere, de la mateixa manera que d’altres valoren el disseny i els menys –cada vegada més- es posen el primer que troben. Alguns prefereixen l’espontaneïtat de les arrugues ben distribuïdes, mentre la resta no suportaria sortir sense un cop de planxa. Molts no es conformen amb els vestits i s’omplen d’ornaments, de la mateixa manera que molts altres en tenen prou amb la senzillesa més elemental. Uns quants –llàstima que el temps sigui imprevisible- en tindrien prou amb un banyador i miren malament aquells que mai no resistirien treure’s l’abric i la bufanda –llàstima que el temps sigui canviant i els desodorants no amaguin els resclosits .Uns busquen les millors botigues pensant que la seva roba els farà elegants, però d’altres saben que l’elegància no depèn de la roba sinó d’un mateix i que fins i tot les peces de segona mà aconsegueixen que tothom els segueixi amb la mirada. I aquests, que només són agosarats amb els vestits quan ningú no els veu? Aquests que només emproven sols a casa i tenen els armaris plens de roba que ningú no veurà?

Sigui qui sigui i com sigui, però, tothom emprova, amb més o menys freqüència, amb més o menys convenciment i ganes, en un o altre lloc, apressat o en calma, segur o insegur de la tria. I sempre busca resposta en els miralls, tant se val si ho fa en els petits espills de mig cos que té a casa com en els aparadors de les botigues de les grans avingudes on també d’altres s’aturen un moment, miralls que sempre deformen, poc o molt, la figura. Sempre esperant l’aprovació, la complicitat, qui sap si el miracle, i potser l’elogi: el propi o l’aliè, el d’uns pocs o el multitudinari, en privat o el públic.

per a alguns gustos

No m’ha semblat que al barri –encara tenim lliga ha cridat algú quan Vila-Real i Madrid han empatat- els clàxons i els petards hagin estat superiors als de les celebracions anteriors, la del Madrid i la de la Copa. Demà sabrem com ha anat la moguda a la plaça de Catalunya i voltants. Continuo trobant una aberració aquest intent d’acabar amb la font de Canaletes.



Mentrestant, durant la tarda i la nit s’ha celebrat al Passeig de Lluís Companys “África Vive” (per què en castellà?), una manifestació musical i cultural que pretén acostar el continent i que si s’ha de jutjar pel nombre de participants de quarts de vuit més aviat estava morta malgrat la vitalitat o l’entusiasme dels que ens trobàvem allà. Ja se sap, el Barça és més que un club i l’Àfrica és llunyana i potser ja no queda ningú.

Barcelona, on tot s’assimila, i viu i mort!

Va, una mica de música, que és diumenge: l’africana d’ahir a la tarda a Barcelona:



L’africana a l’Àfrica de Keita ( no confondre amb el jugador del Barça):



La guanyadora, tan propera i tan llunyana, del festival d’Eurovisió o com se digui (España penúltima: aquesta maleïda crisi!):

plof!

He de suposar que el debat d’aquesta nit a TV3 és la cloenda de la setmana de la crisi de la cadena. Sensacions de disgust, d’enuig, de presa de pèl, de pèrdua de temps. M’agrada el pentinat del de Sabadell. Em felicito, o no, perquè no he vist tot el col·loqui. Res que no sapiguem d’aquesta perpetuació del que és serà. Continuarem com sempre –una mica pitjor- malgrat les catifes -una de tantes- de lletres vermelles que pinta algun desenfeinat del barri i que necessàriament trepitjarem. No, no ens ofegarem, només surarem entre l'aigua salada.

seqüeles

Deien que Rita Barberà faria posar el màxim de decibels a l’himne nacional i em va semblar que seria més interessant veure-ho i escoltar-ho per la primera perquè volia saber què dirien dels xiulets que qualsevol, al menys aquí, sabia que se sentirien. La resta ja la sabeu, de moment, i no crec que vagi més enllà, fins a la destitució del cap d’esports de la cadena.

Avui, a migdia, he mirat “la cuatro”. Sempre que dino aviat a casa, és a dir, els dijous, m’agrada escoltar els tertulians de “Las mañanas de la cuatro”, el programa que presenta i dirigeix la Campoy. Per als qui no el coneixeu, es tracta d’un espai amb una primera part d’una grogor considerable que continua amb una tertúlia política no excessivament acolorida si no fos pel sol que entra per la finestra en aquesta hora. El primer tema d’avui ha estat la xiulada d’ahir. Gairebé tots els participants han manifestat el seu escàndol, per bé que la periodista de la casa que va assistir al partit s’entestava a parlar del comportament fraternal de les dues aficions. Els participants deixaven anar paraules com aquestes: “... pues que no jueguen la copa del Rey...bochornoso... los presidentes del País Vasco y de Cataluña deberían disculparse (i els del Barça i l’Atletich), la dignidad del Rey...” Tothom estava d’acord, tots consideraven gravíssim el fet; només una veu lleugerament discordant, la de Fernando Onega, que no s’ha atrevit a anar més enllà de dir que comprenia Catalunya, el País Basc i, ha afegit, els gallecs. Jo, que sóc moderat, cada vegada veig més clar que les possibilitats de diàleg i d’entesa són escasses, potser nul·les: es parteix de conceptes i visions de la realitat tan diferents. On anirà a parat tot plegat i quan, no ho sé. I que consti que a mi em molesten els sorolls, sobretot els innecessaris.

I ahir a la nit, la història de sempre, encara minoritària però ben present: els aldarulls de Canaletes que ni l’Ajuntament ni TV3 aconseguiran aturar a través d’aquest intent de domesticació que han començat a realitzar. Que lamentable aquest primitivisme, aquest, anava a dir pensament, però el nom seria poc precís, exagerat; que trista aquesta sensació que el procés de civilització no només sembla aturat sinó que involuciona a passes de gegant, quina sensació que la regressió social i mental va creixent. I que enganyós que pensem que és anecdòtic.

Feu una ullada al vídeo –un entre d’altres- i, si voleu, llegiu els comentaris a YouTube:




P.S. Espero que el vidre trencat a l’Ateneu –l’Ateneu!- no tingui cap relació amb la conversa que fa uns dies manteníem aquí. No crec que els causants de la barbàrie llegeixin el senyor Jauss.

1

(De vegades voldríem – i no sé què diríem si haguéssim perdut- que els portadors de la nostra bandera (o senyera o penó) tinguessin el mateix entusiasme, la mateixa constància, la mateixa força, la mateixa dignitat, fins i tot en les adversitats, que els portadors de la ikurrina. I no ens enganyem, és només futbol)

(d'acord, molt bé, ja està. I ara em nego a futbolejar tots els minuts de totes les hores de tots els dies de totes les setmanes de tots els mesos de tots els anys)

És Tom Sharpe un escriptor català?

Avui m’ha desaparegut per enèsima vegada un llapis i no tinc cap interès a començar una investigació que segurament seria una pèrdua de temps. Després d’haver perdut –no sé si sempre perdut- una quantitat notable d’estris d’escriptura, alguns de més o menys valor sentimental o econòmic, va arribar un moment en què vaig decidir que fora de casa només faria servir llapis, bolígrafs o retoladors d’aquells que es poden comprar en qualsevol papereria o supermercat, prou de plorar la Montblanc regal d’aniversari durant una setmana sencera.

Hi ha qui té un amor a prova d’infidelitats, una veneració gairebé sacrílega per una ploma, una vella màquina d’escriure, un qualsevol instrument d’escriptura; jo ja no, al menys per escriure. Una altra cosa es que conservi alguna andròmina sentimental com la vella i verda Olivetti o algun llapis gruixut de comptable, vermell per un cantó i blau per l’altre. Per escriure, ja ho he dit, material barat, i l’ordinador, que no em faria res que em desaparegués i n’hagués de comprar un altre si no fos perquè no tinc copiats una bona part dels arxius. Com manifestava l’altre dia, no m’importa tant com escric (afegeixo amb què escric) sinó què escric, i potser per què; quan i on tampoc no són determinants.

Se m’acut tot això en part per una carta que vaig llegir no fa gaire al diari en què Tom Sharpe agraïa (en català) a un xilè i una xilena (?) que li haguessin tornat una màquina d’escriure que havia oblidat a la cinta transportadora, potser a l’aeroport de Girona. L’escriptor afegia en l’agraïment que la màquina era essencial per al seu ofici d’escriptor. Vaig pensar que és clar, que però que tampoc tenia tanta importància, a la fi, una persona com ell, que pot viure perfectament dels drets d’autor es podia comprar una màquina d’escriure en qualsevol botiga ; cert que ara ja no deu ser fàcil si no és de segona mà. Després, però, he sabut que Sharpe té un problema de pell que fa que necessiti una màquina amb un teclat suavíssim. Tot això, la carta no ho deia, ni tampoc parlava del possible valor sentimental o de qualsevol superstició –que també podria ser- que li fes pensar que només amb aquella màquina podria reeixir en l’escriptura de les seves novel·les.


















Quin un, Tom Sharpe! Es passa mitja temporada vivint i treballant a Llafranc, per qüestions de clima i de metges, com qualsevol jubilat anglès, darrerament tan abundants, i l’altra meitat a Cambridge. Em confesso un seguidor de les seves novel·les, i no em refereixo a Wilt –mala versió en cinema- , que també, sinó pràcticament a tota la seva obra. L’any 96, quan va publicar L’ovella negra, abans en català i castellà que en anglès, se’n va parlar força: si l’hagués editat uns anys més tard potser fins i tot l’haguessin enviat a Frankfurt; després va aparèixer discretament un nou Wilt. A la tardor o a l’hivern publicarà The Gropes, que ja es pot encomanar en anglès per Internet. El primer pensament que he tingut en saber que es poden comprar llibres no publicats dels quals, a més, encara no en saps res és que es tractava d’una ximpleria, però després he pensat que jo també ho faria amb les obres de segons quins autors, tot i que desgraciadament gairebé tots els noms que se m’han acudit pertanyien a escriptors morts.

En fi, que jo volia parlar de la catalanitat de Sharpe, però després de totes aquestes digressions crec que és més convenient deixar-ho per un altre dia. Quant a posar el títol abans d’escriure el contingut, entenc que no s’ha de fer si no és té un pla de treball perfectament estructurat i inamovible, però, d’altra banda, quina importància tenen els títols?

P.S. Si algú no ha llegit res de Sharpe i ho vol fer, des d’aquí és pot baixar ràpidament algunes de les seves obres en format doc o pdf. No sé si deu ser gaire legal.

videoclip

Després de contactar per correu amb la Núria, quedem el dimarts passat a la plaça de la Sagrada Família per fer-me un videoclip promocional d’uns dos minuts que publicarà, em diu, el “Diari de Barcelona”.

Si no m’equivoco, desaparegut el periòdic de paper, va ser finalment l’Ajuntament qui finalment es va fer càrrec de la capçalera i el continua mantenint en format digital i amb una estructura molt curiosa que no sé si és gaire eficaç a l’hora d’aconseguir i fidelitzar lectors (potser han fet alguna enquesta, que desconec, sobre el tema): la informació és presenta en vídeos de durada desigual, però mai gaire llarga, com si fos un informatiu de televisió a la carta centrat especialment en Barcelona i amb diverses seccions. El sistema és atractiu, però feixuc, pel fet que impedeix les lectures diagonals que són tan freqüents i productives en la premsa escrita a l’hora de distribuir el temps del lector.

Tornant al vídeo, van gravar diverses imatges i una estona de conversa. Abans de començar i en acomiadar-nos, la Núria em va dir que li agradava com escrivia, cosa que ja comprendreu que em va satisfer; en canvi no em va dir que li agradés el que escrivia, cosa que em va preocupar, perquè sigui quin sigui el motiu pel qual s’escriu, un, al menys jo, té habitualment tant interès en allò que diu com en la forma d’expressar-ho, tot i que, també en el meu cas, de vegades m’interessa més compartir una imatge que trobo suggeridora que explicar-la. Bé, desfet l’error inicial sobre el meu anonimat: no tinc cap bloc anònim sinó amb pseudònim, en la més genuïna tradició literària, vaig improvisar les respostes com bonament vaig poder i no estic segur de no haver dit algun disbarat o d’haver deixat de banda alguns conceptes que trobo interessants en favor d’altres secundaris, i és que vaig tornar a comprovar que el directe no és el meu fort.

Avui, des de la feina, he vist el vídeo -sense veu perquè l’ordinador era mut- i he arribat a les conclusions següents:
1. Que hauré de deixar de beure cervesa.
2. Que hauré de tenir més cura del vestuari i del maquillatge quan m’entrevistin.
3. Que el meu índex esquerre demostra l’addició a la droga (la idea de fumar durant l’entrevista va ser meva per tal de no falsejar la realitat).
4. Que no sé per què em presto a fer un videoclip.
5. Que hauré de decidir-me a escoltar el que dic.

Per acabar, vull donar les gràcies a la Núria per haver pensat que el meu bloc, a més de a ella, podia interessar als lectors del diari i, en justa correspondència, vull recordar que al diari tenen un bloc que potser no coneixeu i us pot interessar.

Per cert, ahir, de sobte, em vaig cansar de la meva capçalera de bloc triada ja fa tant temps amb finalitat identitària i sentimental i vaig decidir un nom nou, que de fet no ho és perquè m’acompanya des del principi de l’etapa a blogspot. A partir d’ara el nom serà només un adjectiu: provisionals. Em temo, que el tipus de contingut serà el de sempre i no cal dir que em podeu continuar anomenant saragatona, a part de pere o com us vingui de gust; això sí, sempre en minúscula.

tots som fills del noi que vam ser...

L’infance passée, rien n’est sérieux.

Jean Rostand

M’assec en una de les dues úniques butaques, petites, de braços alts, de cuir(?) del primer pis de Massimo Dutti, la del costat dels dos esglaons de fusta; al cap d’un moment ve una nena que no deu arribar als tres anys que em recorda enormement, en menut, la Matilda (Mara Wilson) de Danny DeVito i s’ajeu amb el cap tocant la paret, em mira, ens somriem, em diu: “ara m’adormiré”, però no ho fa.

Deixo la bossa vermella de paper al costat del seien i començo a llegir els records d’aquell nen de Benissanet que ja no devia tenir cap imatge –tenia dos anys i set mesos- del dia en què la seva mare (el 24 de setembre d’enguany farà cent anys) va seguir el seu marit a l’Argentina i es quedà amb els avis materns mentre el germà gran vivia amb els altres.

No manca qui, mal informat o poc assabentat del que va passar, s’hagi estranyat del comportament dels meus pares i, particularment, del de la meva mare. “Jo, els fills, no els deixaria mai!”, n’hi ha que han dit. Potser sí, potser no. Tota gran seguretat m’esvera...

Artur Bladé i Desumvila: L’edat d’or. Cicle de la terra natal, III. Obra completa, vol. 5, Cossetània Edicions, desembre de 2008.

Continuo llegint la infantesa d’Artur Bladé, educat pels avis, partícip i observador de la vida del seu poble i rodalies, testimoni agut i més aviat feliç del temps rural d’abans del 36 que ni la pròpia guerra va aconseguir canviar del tot:

De tant en tant, per premiar el seu esforç, li posaven un terròs de sucre sobre el morro i li cantaven una cançó que ell escoltava sense parpellejar, amatent al premi fnal:
Mossèn Pere va a caçar
A les planes del Burgà,
Ja en troba una perdiueta...
Ca-xac-xac, ca-xac-xac,
Pum, figueta!
El ca-xac-xac podia durar una hora. El gos no es movia ni respirava, tot orelles, però en sentir el “pum!” esperat, d’un cop de musell feia caure el sucre i l’enxampava en l’aire...

Continuo passant pàgines; en Bladé va creixent. Arribo a un estiu de La Palmereta, la finca dels avis que després va ser seva. Em fa pensar en la qüestió de les identitats de què parlem aquí de tant en tant i que als pobles són, o eren, més fàcils de concretar.

Menjàvem tantes cireres com volíem i en preníem un cistellet per a l’àvia. Cisco del Masso no va voler cobrar mai.
Així vaig començar a enamorar-me del meu país i ara puc dir que cap altre dels que he vist anant pel món no m’ha plagut tant. És un paisatge lluminós, harmònic i benigne, molt antic i molt treballat; tant, que no hi ha ni un sol pam de terra on no s’hi vegi la mà de l’home. L’empremta humana de vegades té mil anys, de vegades un minut, però no hi manca mai. Terra, d’altra banda, baixa i dolça, de vall i turó, de feixa i marge, de pi i garriga, d’hort i bancal, de mas i cisterna, de sínia i safareig, verda i riallera d’un cantó, eixuta i austera de l’altre, solcada de camins i en aquests del gran camí que camina: l’Ebre.
[...]
Una terra tan bona, tan ideal per a enganyar la vida (que és, en darrer terme, allò que compta) que, de vegades, em fa l’efecte d’una mare més bona que els seus fills –començant per mi. (Però això sol passar a casa nostra i el símbol em sembla extensiu a tota la terra de Catalunya.)

I sempre les lectures de tot el que troba. I qui vol llegir, vol escriure.

No havia de ser poeta –com els anys han demostrat- però una certa disposició sí que crec que la tenia, al menys una certa disposició per a la tristesa gratuïta, per al somni despert, per a una infinita capacitat contemplativa (per no dir de badoqueria) i per a una mena de sensualitat precoç que em permetia de captar els signes del món exterior. Una olor, una veu llunyana, el xiulet del tren, el so del corn dels llaguters, el cant d’un ocell, un arbre en flor, la visió ràpida d’una lligacama d’una noia, m’exaltaven o, al revés, m’enfonsaven en una negra tristesa. De poeta en tenia encara l’amor a la solitud (amb intermitències), la confusió mental i la tendència a creure en la puixança màgica dels mots, particularment dels mots escrits. Amb tot, repeteixo no havia de ser poeta ni tan sols secretari. Durant uns quants mesos em limitava a perdre el temps de la manera dita (que és la millor manera de perdre’l, ja que, de tota manera, el temps és una cosa que es perd sempre) i, a més a mes, jugava al futbol al camp de l’Avenç i copiava els papers de les obres que havien de representar els afeccionats del quadre escènic de La Renaixença. No parlo de Barcelona, sinó de Benissanet. De vegades, fins i tot, el record de dos noms tan escaients, m’ha fet pensar que l’esperança no s’hauria de situar únicament en l’esdevenidor, sinó en l’exemple del temps passat.

Se m’ha acabat el temps de la lectura. La Matilda deu fer més de deu minuts que ha marxat després de jugar per enèsima vegada a l ‘“ara m’adormiré”; la Joana ha carregat de samarretes i altres peces. Al carrer, mal acostumat a la calor impròpia d’aquests dies, em ve bé apujar la cremallera del jersei de cotó. La lluna gairebé és plena.

De matinada encara llegeixo L’edat d’or, i encara al matí, sense presses. Per què es parla tan poc de l’obra de Bladé després de l’aparició dels primers volums? Potser perquè, malgrat tot, és tan tranquil·la, tan mesurada, tan èticament i literàriament equilibrada, tan del país, amb tanta ironia discreta, tan poc, aparentment, apassionada? Potser perquè els crítics tenen altres feines més importants? Potser perquè els lectors...? Magnífica obra d’Artur Bladé i Desumvila!

analepsi

En temps remots vaig treballar diverses vegades per la Planeta. Em sembla que van ser els primers que, a més d’un sou, em van proporcionar una targeta de la SS. Si no recordo malament, la primera vegada que vaig estar a les seves ordres va ser en la rebotiga de la llibreria que l’editorial tenia al carrer Tuset, a l’altra banda i una mica més avall de la Cova del Drac. La meva feina en aquella nau llòbrega però acollidora, en què en algun moment compartia companyia i en altres era l’únic estadant, consistia a empaquetar les comandes que feien les llibreries locals. Agafava l’albarà que em portaven i anava voltant per les prestatgeries metàl·liques fins que tenia disposats tots els llibres en la taula rectangular: i a plegar el paper o el cartó i encordillar el paquet. De tant en tant, al principi, m’ajudava el delegat de vendes per a Catalunya o l’A., el mosso sortint, que suposo que havia trobat una feina millor i estava en compàs d’espera.

Temps gloriosos en què sovint jo era l’únic amo d’un laberint de llibres que vaig anar descobrint i situant a poc a poc i que em permetia el tacte i el contacte que sempre m’havia agradat. Poca lectura in situ perquè les pauses eren escasses; més aviat repàs dels lloms i observació de les portades, mentre buscava i treia la pols i aconseguia, amb tècniques diverses, que els llibres retornats tinguessin una aparença aproximada a la del moment de la seva impressió. Tampoc no em servia de gaire que em fessin un 40 % de descompte, perquè el sou d’aprenent, religiosament acceptat des del primer dia, era més aviat minso, fins i tot per l’època, de la qual cosa mai no em vaig queixar, tot i que també és veritat que no vaig durar gaires mesos a la feina, per voluntat pròpia.

Entrant a l’esquerra, dalt de tot, Las mil y una noches i El Corán (de Vernet?); Somerset Maugham en la segona filera de prestatgeries de la dreta (El velo pintado tenia molta sortida, crec); just al fons i al mig, la trilogia d’Ignacio Agustí, molt prop de Los cipreses creen en Dios i les altres obres de Gironella: gran sortida... Potser una mica més a l’esquerra, també al fons, Yo maté a Kennedy, de Vázquez Montalbán, la primera aparició de Carvalho? I Mercedes Salisachs, on tenia els llibres? No ho recordo. No recordo si vaig arribar a llegir sencer cap llibre seu.

Avui els diaris porten una notícia d’agència que diu que Mercedes Salisachs, 93 anys ja, ha guanyat el premi “Novela Histórica Alfonso X el Sabio” per la seva obra Godbye, España, que té com a protagonista Victoria Eugenia. El breu dedica la meitat de l’espai a recordar que el premi de 100.000 euros, el doble que en l’edició anterior, el patrocina la Caja Castilla La Mancha, intervinguda no fa gaire pel Banco de España. No trobo cap entrevista amb la guanyadora: el silenci més absolut fins i tot al seu web de pagament. I em torno a interessar per aquesta anciana de la burgesia industrial catalana, per la seva vida, per aquella Barcelona-la seva-, pel silenci mediàtic. Voldria saber més coses, voldria compartir una tarda en territori neutral, fora de Sant Gervasi i de l’Eixample, potser en una granja del carrer de Petritxol. Voldria repassar vida i visions. Voldria conèixer a poc a poc les seves opinions literàries, la seva mirada sobre Barcelona i Catalunya. Però no serà, em quedaré, ja ho sé, en la superfície d’alguna de les seves darreres entrevistes.

P. Hay varias preguntas de tipo más general que desearía hacerle ya para acabar. Tiene varias obras, según he podido comprobar, publicadas en los años cuarenta, e incluso creo que una obra de teatro estrenada, ¿por qué nunca se refiere a éstas?, ¿las ha descartado acaso?
R. Sí, las he descartado por malas. Entonces yo vivía inmersa en grandes dudas literarias. No era todavía una verdadera escritora. Era sólo una “vocación” flotante que aún no sabía escribir. Para colmo de males, yo era catalana y aunque nunca mi familia me habló en catalán, descubrí que mi castellano era muy deficiente. En Cataluña se habla muy mal el “español”. Los catalanes, cuando nos expresamos en castellano, traducimos del catalán convencidos de que la traducción es correcta. Pero no lo es.
Yo tuve la suerte de encontrar dos maestros que me enseñaron a pulir el idioma. Aprendí mucho de ellos. Hoy creo que he superado mis deficiencias lingüísticas. Pero cuando dudo, inmediatamente echo mano de los Diccionarios más importantes. No me fío de mí misma. Lo gracioso del caso es que sigue habiendo “correctores” catalanes que, acostumbrados a dar por válidos ciertos giros rutinarios, se han atrevido a corregir en mis libros, frases correctas que ellos juzgaban incorrectas por escucharlas tantas veces como válidas.
En el fondo escribir bien en Cataluña, viene a ser algo parecido a una hazaña.

P. ¿Cómo desea usted que la recuerden las futuras generaciones de lectores que se acerquen a su obra, como lo hacemos las de ahora?
R. No creo demasiado en la memoria humana. Así lo he constatado en la última página de mi obra Desde la dimensión intermedia. Cincuenta años después de la muerte del protagonista, alguien cita una calle que lleva su nombre, pero ignora cuál era el personaje que mereció el honor de verse perpetuado en dicha calle y también desconoce cuál fue la profesión que le permitió ser tan importante.
De hecho yo no lo soy y jamás he imaginado que alguien fuera capaz de recordarme. Si alguno lo hiciera, le doy permiso para que piense de mí lo que le apetezca. De este mundo espero poco. Muy poco.

arrels

He quedat a la seu del districte de Gràcia a les set, però com que arribo abans de l’hora m’entretinc a la plaça veient i escoltant un únic artista que interpreta una dansa irlandesa. Públic, sobretot, de pares, mares i criatures. En acabar el ball, el dansaire agafa el micro i fa didàctica: ens detalla els dos tipus de sabates que es fan servir segons les circumstàncies, va explicant l’origen de les danses celtes, que comencen amb els druides... M’adono que el temps m’ha passat volant i no vull que m’esperin, encara que dubto, perquè trobo apassionant la història, que deixo just al començament, possiblement més entretinguda que les històries que m’esperen.

De fet, ha estat una odissea arribar a la plaça de Rius i Taulet i no voldria que per culpa dels irlandesos (demano disculpes per una possible ofensa que no pretenc) em cridin l’atenció. Bé, es pot dir que a la plaça de Rius i Taulet, alcalde de l’exposició de 1888, no hi he arribat ni hi arribaré mai, ni jo ni ningú; ara es diu plaça de la vila de Gràcia. Suposo que algú, devia pensar –sempre hi ha qui se la pensa- que calia tornar als orígens i que un alcalde barceloní tenia poca relació amb la vila –per què i quan li van dedicar la plaça a un alcalde anterior a l’annexió de la vila?- , de manera que aquest algú, conscient que les modes passen i que els qui un dia són personatges importants posteriorment són inidentificables, va promocionar un nom intemporal i inqüestionable. La proposta devia tenir prou acceptació –potser era el nom primitiu de la plaça?- per triomfar i vet aquí que des del 19 d’abril de 2009, la plaça ha simplificat la seva denominació. I tothom tan content, excepte un veí que ha deixat dir per escrit a la seva façana que ell continua sent riustauletista; gest inútil, però també comprensible.

Que consti que jo sóc un enamorat dels noms senzills i primitius de les places i els carrers, dels que no fan pensar ni cal que un sigui expert en història per entendre el motiu de la seva tria. M’encanta el carrer del sol, el de la lluna, de les estrelles, del riu, de la tramuntana, del forn, la plaça del peix..., però no acabo de veure clar el carrer de la vila de Gràcia. Em sembla una reiteració il·lògica, d’un èmfasi innecessari; si se’m burxa, m’atreviria a dir que denota cert complex d’inferioritat: no n’hi hauria prou amb plaça de la vila o, si és vol, plaça de Gràcia. Bé, aquesta segona opció no tindria gaire sentit, ja que tothom sap que la plaça és de Gracia i només s’entendria com una concessió servil a despistats i turistes. Si jo hagués pogut triar, en el supòsit que hagués volgut fer fora en Rius i Taulet, crec que m’hagués decantat per plaça major, encara que entenc que l’esperit igualitari que té tota democràcia faria de mal veure el nom, a no ser que realment la plaça tingui un superfície més gran que la de les altres places de la mateixa població.

En fi, deixem-ho estar, que encara que es podrien donar moltes voltes a la plaça, la qüestió és que la gent se senti contenta amb la placa, i tota la resta són ganes de perdre el temps.

lectures breus

Sempre que porto alguna cosa que no identifica l’agafa i em pregunta què és.

-Tovalloletes per netejar les ulleres. Van dins del sobre perquè es conservi la humitat. Quan es treuen, s’assequen de seguida.

Quan vaig amb algun llibre no em pregunta res. Els llibres són per llegir. Des que té tan poques coses i tant temps, llegeix tot el que li cau a les mans o a la vista: revistes, llibres, prospectes de medicines, subtítols de la tele (la pantalla del televisor es menja una part de la imatge i presenta frases incompletes que ella llegeix atentament totes les vegades que pot ( “do mata a su mujer y se suicida, “do mata a su mujer y se suicida...”) mentre van canviant les imatges). Normalment es cansa aviat de llegir, excepte les pantalles: si algú les hi tapa, mou el cap i recomença la lletania.

M’agafa el llibre:

“... Prou llarga és la vida i més que suficient per acomplir les més grans empreses; si s’esmerça bé tota; però quan s’escola en el luxe i la negligència, quan a res bo no es dedica, en veure’ns empesos per l’última hora inevitable, sentim que ha passat aquella vida que no ens havíem adonat que cami-“.

Ha arribat al final de la pàgina (la lletra més petita, la de les notes, no compta) i s’atura, no sabria dir si desconcertada perquè immediatament afirma més que em pregunta:

-Això no s’ha acabat, no?

-No, mare, passa pàgina.

Ho fa, i continua la lectura amb el mateix to, amb el mateixa pronunciació, amb la mateixa monotonia, sense immutar-se:

“mus. [4] ita est: non accipimus breuemuitam sed facimus, nec inopes eius prodigi sumus. Sicut amplae et regiae opes, ubi ad malum dominum peruenerunt, momento dissipantur, at quamuis modicae, si bono custodi traditae sunt usu crescunt: ita aetas nostra bene disponenti multum patet...”

Continua no gaire més. No sé si hi ha trobat algun sentit o no. No sé si té gaire sentit. Parlem de les nostres coses.



(sento encara els clàxons d’alguns cotxes. Sembla que avui torna a tocar èpica)

percentatges identitaris

Tal dia com avui, o qualsevol altre de fa 50 anys, Raimon va escriure “Al vent”. Tenia 18 anys i havia anat en moto, en una Vespa. Temps després, alguns van, vam, agafar aquesta cançó vitalista i elemental, monoteista i panteista com un més dels senyals de recuperació de la llengua i la cultura en l’àmbit popular. No sé si la gent que ara té vint anys, o trenta o quaranta, ha escoltat o escolta la cançó i si li suggereix alguna cosa. A mi em continua agradant la seva força i, a més, la relaciono –faig servir paraules conegudes- amb un temps i un país, des de la meva perspectiva, és clar.



Continuant amb un dels temes del post anterior, cada cop tinc menys clar el concepte de cultura i d’identitat col·lectives. I és que ja em costa trobar la pròpia identitat, i veig, escolto i llegeixo que també passa el mateix a molta gent. On es pot trobar la identitat nacional? En uns història comuna? Comuna de qui? En un Estatut, màxima representació articulada de la voluntat popular (?) del qual dubto que ni el més optimista o el més babau (mentiders a part) es pugui sentir moderadament orgullós? En una ètnia? Què cony és una ètnia? En la geografia? En les creences religioses? Alguns ho tenen massa clar, això de les religions. En la música o les cançons? En la literatura? En els castellers? En el Barça? En Crackòvia? En la cuina? ...? Si ara, sense deixar-me gaire temps per pensar, algú em preguntés: “però alguna cosa hi deu haver inqüestionable, oi?”, segurament li respondria que la llengua, que va més enllà de fronteres, però tampoc no ho sé. Tots els que tenen l’anglès com a llengua materna se senten partícips d’una cultura i d’una identitat determinada? I en castellà? Una mica de tot, doncs?

Possiblement, com gairebé en tot, la pertinença a una cultura i l’assumpció d’una identitat col·lectiva té molts elements subjectius o, si més no, percentuals, per molt que diguin el contrari teòrics, polítics i gents vàries de bona i mala fama i fe. Si voleu en podem parlar en algun moment en què m’hagi passat aquest escepticisme transitori que no crec que em duri més de cinquanta minuts, però que és cíclic.

del fandango a la sardana

Em trobo inesperadament -no recordava que es feien aquests dies- amb les IV Trobades de Música Mediterrània que el Museu de la Mediterrània organitza a Torroella de Montgrí durant els tres primers de maig. Aquest any la música invitada és la del País Valencià. A mi, nascut en terres de frontera (?) entre el territori català i el valencià m'estimula tornar a sentir la parla d'aquest sud que visito tan poc i que m'és tan proper i tan estimat, que aquests dies escolto pels carrers de l'antiga vila empordanesa. Com diria i voldria Frechina, jo no sento els habitants del sud com uns germans sinó que els veig quan em miro a l'espill, encara que fent una concessió al territori un visc sovint anomeno mirall a l'espill.

Per aquells que s'hi han apuntat, aquestes jornades consisteixen en una sèrie de tallers de música, cants i danses a més de les activitats públiques que són aquelles a què jo puc accedir. També tenim la vila plena de parades de productes de tot tipus de productes, fins i tot culturals, del nord i del sud, en aquest darrer cas, especialment -ignoro si totalment- de Cocentaina. Assisteixo a la conferència inaugural en què després dels parlaments i de les presentacions de rigor, Josep Vicent Frechina desenvolupa els temes que s'amaguen sota el títol: “Música valenciana, catalanitat i mediterraneïtat: una identitat problemàtica?”. Em reafirmo en el que ja sabia, que els conceptes d'identitat, ètnia i cultura són discutibles i poc o molt discutits segons qui els tracta i que discutir-los a fons i amb rigor interessa relativament. La conferència també em confirma que els meus coneixements sobre la música, no només des de la perspectiva sincrònica sinó també diacrònica són gairebé nuls. Que el fandango fos polifacètic i de tot el territori és un descobriment que faig i que m'avergonyeix; que la sardana com a dansa nacional és un invent polític del nord, no m'agafa desprevingut. En resum, que hauré d'estar atent al que diu en Frechina al seu bloc, tan poc actualitzat, que es diu “La caseta del plater. Cròniques musicals del país invisible”. I per si algú s'interessa pel tema, aquí deixo la part final de les seves paraules -consti que tinc tot el discurs per anar passant-me'l i que no descarto algun comentari posterior. Les imatges precipitades que acompanyen les paraules cal interpretar-les únicament com un ornament poc reeixit per no deixar la paraula nua.



I a la nit, abans de sopar, baixo de casa per escoltar les cançons de Miquel Gil i dels seus dos acompanyants que passen fred perquè malgrat que devem estar a 15 o 16 graus, la tramuntana bufa amb una constància que res no atura. I tenim sensació de fred els assistents, encara que la veu dura i al mateix temps càlida de Miquel Gil ens fa aguantar gairebé impertèrrits però no tan amatents com voldríem. No podrien els organitzadors preveure espais alternatius? I no ho dic tan per mi com per la gent més gran que davant la inclemència de la nit no va voler córrer riscos o incomoditats innecessàries.



L'endemà em dedico a recórrer les parades del carrer. Mentre escolto la música i les cançons, em dic que no només cal alimentar l'esperit sinó que també el cos té les seves necessitats, així que acabo comprant unes quantes garrafes d'oli de la Cooperativa Agrícola Catòlica de Cocentaina, un pèl amargant, un pèl àcid, sempre verdós, però excel·lent, com terra.

Al final no vaig poder assistir a la presentació del llibre de l'Helena, que posà haikus a l'essencialitat dels quadres de Vicent Ferrer Guasch en el llibre Calç i memòria. Que n'hauria dit el pintor eivissenc, que va morir abans de veure'l publicat. El podré comprar a les llibreries de Barcelona?

En fi, demà tornarem a la música i als camins de sempre, vella memòria.

recerca i aproximació de -a- la perfecció

Dos dies sense escriure al bloc. A veure, situo les dues mans sobre les tecles, els índexs lleugerament arquejats, a punt. Intento pensar alguna cosa realment original i el ritme just, definitiu. Ho tinc! Teclejo:

2-6!

No, no, no és això! El 7 és el número perfecte. De tota manera és un plaer teclejar aquests números, ni que sigui per un dia, només com a intent d'aproximació.

viatge

Arribo tard, sopo l'endemà d'avui; a la tauleta dos llibres de Pla que avui no llegiré: El quadern gris i El viatge s'acaba.

Em desdic. Com que no hi ha 1 de maig, em quedo el 29 d'abril: “ Poca gent al carrer”. Predicció: “Festa del treball, molt rigorosa”, comença el primer de maig al mas.

La pluja que ens ha acompanyat tot el camí s'ha aturat i ha deixat miralls finlandesos. La tramuntana prevista encara no ha arribat.

Intento connectar la meva vida a la vida de les coses. Difícil, o no. Connecto les coses a la meva vida. Més fàcil.