dels substantius als verbs (1)

La majoria dels verbs conjuguen accions, mentre que els substantius, com el seu nom indica, mostren substàncies; els adjectius completen, matisen, especifiquen. Se m'ha acudit aquest pensament simplista -i fals- en repassar informacions sobre noves propostes polítiques organitzades: Podem(os), Guanyem, Avancem... Sempre, esclar, primeres persones del plural, no segones o terceres. Potser sí que ha arribat el temps de l'acció i els conceptes substantius queden en segon terme, i les ideologies, tal com s'entenien en temps ja antics, van fonent-se a poc a poc en un oblit que ja no és tal perquè pocs les van arribar a conèixer més que com progressisme, conservadorisme, esquerres, dretes, centres, és a dir, vestigis de substàncies que tampoc se sabia ben bé que volien dir i que s'han anat barrejant en un magma amorf.

Potser sí que el futur es troba a esperar la florida de tots aquests verbs que ara encara verdegen i comencen a agafar consistència, i més que en tindran quan acabin de perfilar oracions senceres amb els complements adequats i sense subjectes el·líptics.

aquest diumenge, ball africà, i més.

A penes un petard -una petita traca fa un moment- en aquesta nit-matinada de la revetlla de sant Pere. Res a veure amb el bombardeig de sant Joan.

Aquest matí he anat tard a la fleca i no he trobat el tipus de pa que compro habitualment; l'hauria d'haver encarregat per telèfon, però mai no recordo que els dissabtes les coses són així. He triat entre els que quedaven, i la C., més per amistat que per desgreuge, m'ha regalat una coca petita de les de fruita feta amb una mica de massa de la que els va sobrar. Hem parlat de la revetlla d'avui, més ben dit, de les festes de sant Pere a la Cala. M'ha dit que en altres temps hagués matat per no perdre-se-les, però ara es quedarà tan tranquil·la a casa, potser amb una mica de nostàlgia, no ho sé.

Ignoro -no recordo- si la C. era balladora, que és un dels al·licients bàsics de les antigues festes dels pobles. Jo mai no ho vaig ser, de ballador. El meu sentit del ritme sempre ha estat tan lamentable que únicament m'atrevia amb aquelles peces que anomenàvem lentes -si podia ser, ben lentes- i qualsevol altre ritme era un desafiament poques vegades practicat. Potser per això admirava tants aquells balladors que, sense que tingués cap importància edat, sexe o volum corporal, eren capaços de passar hores evolucionant com baldufes, si se'm permet l'expressió, per les pistes del poble, hivern i estiu.

La setmana passada, que vaig entrar per casualitat als jardins del Palau Robert, vaig veure un exemple d'això que dic. Si us hi fixeu, veureu que en un moment determinat entra una balladora espontània; després, una altra. La primera no intenta seguir la coreografia dels altres. Possiblement les dues són bones balladores, però... ja m'entendreu.

en la complicitat del dissabte

-Clar i català: Abans que cap altra cosa aspiro -encara- a ser jo. Ei, si pot ser i ningú -amics, enemics, coneguts i saludats del passat, del present i del futur- se sent ofès. Sempre, esclar, que el país, a través de les veus col·lectives autoritzades o d'alguna veu individual igualment important, no em demani una moratòria per tal de contribuir a...

-Calla ja! Que avui és dissabte i no t'escolta ningú... Sempre és clar que el país no...

mirada humana a l'ocell

Cada dia veiem tantes fotografies -els que hi tenim afició, unes quantes més- que, com en moltes altres coses, patim un procés de saturació que ens porta a una mena d'indiferència davant d'imatges que en un món més pausat ens causarien admiració duradora. Milers de fotos de guerres, milions de fotos de paisatges amb variants diverses: sortida de sol, posta de sol, muntanyes nevades, onades salvatges o tranquil·les... Milers de milions de fotografies en color o blanc i negre, fetes per professionals o d'aficionats, amb càmeres sofisticades o amb mitjans elementals, passades per filtres o sense cap retoc, verídiques (?) o falsejades...

Molt de tant en tant, d'entre totes les imatges que van passant, en seleccionem una, la singularitzem, li dediquem temps. Ens preguntem per què l'hem triada, mirem de descobrir els motius de les sensacions que ens ha produït. Fa poc vaig trobar una d'aquestes fotos. Aparentment senzilla (imprescindible clicar-hi per apreciar detalls) i amb una mica de treball posterior a la presa. És de Mikael Sundberg:

 

 

M'interessa el conjunt, però he arribat a la conclusió que la força de la imatge -cadascú se la pot mirar com vulgui- es troba sobretot en el cap de l'ocell, en la postura del cap, en les gotes del seu entorn més immediat. L'ocell amb el cap aixecat, indiferent o desafiant, causaria una sensació diferent; la imatge continuaria sent interessant, però no m'hagués fet escriure totes aquestes ratlles, ni de bon tros.

oposició líquida

Sempre que baixo o pujo pel carrer Verdi faig una mirada a la pissarreta de la llibreria Taifa per veure quin és el darrer apunt., sempre enginyós, sovint amb un punt d'escepticisme. La setmana passada tenien això:

Vaig pensar que era un joc molt ben trobat en la seua brevetat i que, en definitiva, es tracta una oposició que va més enllà de l'anècdota alcohòlica. Queda ben clar que una cosa és ell i l'altra nosaltres. Fins aquí res a dir. Després de la primera ullada, però, ve la reflexió sobre l'adequació de la doble afirmació. Si entenem que nosaltres es refereix no només als llibreters de Taifa sinó a tots els catalans, la textualitat de l'oposició pot ofendre els més tradicionals. És veritat que cada dia s'elaboren més cerveses en el país, algunes boníssimes, però, deixarem de tastar el vi perquè és la beguda preferida de Felip? Jo m'hi nego. Una cervesa de tant en tant ja m'està bé, però els meus plats quotidians continuaran regats amb vi de la bota del celler de la cantonada -l'amo em diu que és un Priorat criança..., pel preu que em cobra no li ho discutiré-; alguns dies, si em vaga, em decantaré per priorats, terres altes, empordans, penedès... de més contrastada solvència. Alt i clar: si Felip a partir de la setmana passada s'ha aficionat al vi és cosa seua i jo no n'he de fer res, que vaig començar a beure vi quan ell encara només mamava llet.

matinada de juny: síntesis i no (i esperant matinades de juliol)

Nit de finestres obertes i d'aire quiet. Atuïment. Lluny, una música incerta. Sons apagats dels fluxos dels cotxes, i una moto accelerada. Soroll de motors d'aires condicionats. De tant en tant, la veu d'un ocell inquiet, inidentificable. Certesa que els llençols -tant se val si el de baix o el de dalt- seran massa tebis al cap d'un moment.

Des de la terrassa -el mateix aire invisible i humit-, la lluna a penes minvant que busca l'horitzó. Llum en algunes cases: és divendres, o dissabte. En un balconet, il·luminat per una bombeta de llum somorta, una noia immòbil en un seient de plàstic blanc, les mans, juntes, sobre la taula també de plàstic, la mirada perduda, potser en un somni o en una espera.

Desig de fruita fresca, sucosa. Gairebé ja és demà.

Massa paraules per tan poca cosa o, més ben dit, el convenciment que tot el conjunt es pot condensar en un instant, en una imatge o, encara millor, saber captar i expressar l'essència i deixar fora totes les noses. Al final, la certesa de la meua impossibilitat -de la meua ineficàcia- d'acostar-me als mestres japonesos -i tampoc és això-, cosa que no m'impedeix la diversió (o multiplicitats de versions)

Entre dos dies,

la noia en la cadira,
fruita madura


L'aire que crema
desperta les mirades:
balcons, finestres.


Encara és jove
la matinada càlida
que espera el somni


Just entre llums
-potser avui, o ja demà-
blanca la lluna

Nit emboirada,

calitja ciutadana,
la boca seca.


Passen les hores,
de sobte descobreixes
un somni immòbil.

I ja cansat d'imatges antigues i de desencerts, tiro pel dret:

No se sap des d'on,

l'ocella-metralladora
refila bales.

Sant Joan, amb ritme circadià

Coves gran delit:

el de saltar foc.

Víctor Obiols: “Ara t'ho dic”, dins D'un juny dur, Labreu edicions, 2014.

Sonen encara petards i s'enlairen els darrers coets humils en el meu trosset de l'Eixample que toca Gràcia. Revetlla, focs, ball, coca, xampany, gent nova i vella... neòfits, convençuts i escèptics i el record més intens, el de les fogueres que se salten. Delit impossible ara i aquí, perquè, encara que l'alçada de les flames no tingui importància -el salt és un instant de màgia-, el diàmetre dels focs és excessiu... En fi.

Segueixo la tradició del bloc de compartir uns versos aquesta nit de Sant Joan. Avui, d'un llibre encara nou, amb pròleg de Pere Gimferrer. Trenta poemes, un per cada dia de juny, més un de regal. Potser els qui no coneixen Víctor Obiols per aquest nom, el recorden com Víctor Bocanegra, músic i cantant. Qui sap si escoltar-lo i llegir-lo aviat serà moda.


Defensat de tot de fulles de tall,
i quan menys t'ho esperes,
embadalit d'una pampa groga que ha caigut,
d'un llom de llibre expectant,
ple de promesa futura, en present de dogal...
fixes ulls i no ho vols veure:
cau l'espasa amb què no comptaves.
La fresca contínua ració de consuetud.
Hi ha redreça sota les voltes?
Cantonada. Racó. Raó de ser de l'angle.
Viscut de fora, trenques el cantó,
tallant, agut, punxent de canícula.
Per dins, el viu, fitant la pols,
amagant sota sostre un cap que vola,
que rebull, que batega sol.

I hi ha la vigília, la tombarella circadiana,

entabanada la vida en calendaris necessaris,
gairebé sistemàtica trasmudança
de soles domiciliaris, traüts i paperassa del tafur...
De somni, tintinabulars porcions,
prolongacions d'allò vist en revers,
així el vers rebut, no pas donat. Viscut.
En brut. Retall de l'ombra que t'habita,
la dita en mínima peroració
insomne, afuada d'energia astuta
-conclusió-
de passar per on no borda cap perill.

Dia 24 de sant-joan-decapitat

matinada de juny (gairebé making-of)

Llegeixo que algú ha publicat un dietari. No l'he llegit. Hi ha qui pensa que els dietaris són una transcripció més o menys fidel, pròxima, dels dies del seu autor. Potser sí o potser no. No necessàriament més fidel que la literatura que conté una novel·la o un poema. A la fi, el subjecte que escriu tria. Escull moments i els sintetitza o els amplia mentre en deixa d'altres fora de la seua focalització. Encara més, l'escriptor, mira, reflexiona, tria, però també ornamenta amb intencionalitat el que va escrivint, desvia o falseja segons li vagi bé, segons el seu estat d'ànim, segons la seva capacitat expressiva, fins i tot, ai!, segons els lectors que preveu. L'escriptor, com l'humà que hi ha al darrere, sempre té un punt d'impostor, encara aquell que actua amb la màxima sinceritat.

Fa uns quants dies escrivia jo mateix el que es podria considerar la pàgina d'un dietari:

Nit de finestres obertes i d'aire quiet. Atuïment. Lluny, una música incerta. Sons apagats dels fluxos dels cotxes, i una moto accelerada. Soroll de motors d'aires condicionats. De tant en tant, la veu inidentificable d'un ocell inquiet. Certesa que els llençols -tant se val si el de baix o el de dalt- seran massa tebis al cap d'un moment.

Des de la terrassa -el mateix aire invisible, estàtic, humit-, la lluna emboirada a penes minvant que busca l'horitzó. Llum en algunes cases: és divendres, o dissabte. En un balconet, il·luminat per una bombeta de claror somorta, una noia immòbil en un seient de plàstic blanc, les mans, juntes, sobre la taula també de plàstic, la mirada perduda, potser en un somni o en una espera.

Desig de fruita fresca, sucosa. Gairebé ja és demà.

Ara, per un moment, em faig només lector objectiu i poc tendent al lirisme del text:

Calor.

Sons que penetren des de l'exterior: Música llunyana, cotxes, moto estrident, aires condicionats. Refila un ocell (nocturn, o diürn despistat?).

Pressentiment que al llit continuarà la calor.

Fora, a la terrassa, la calor no minva.

Mirada al cel, la lluna, calitja.

Focalització d'una casa: balcó tènuement il·luminat, noia asseguda, reflexió breu sobre la noia.

Sensació de sed i desig de calmar-la.

Constatació que queda poca nit.

Acabo de confegir el mateix text. Despullada, la síntesi perd interès -o no, mai se sap- però continua mostrant un moment del dia (o de la matinada, prop de l'alba). Ara, la qüestió és si el text, no importa si el primer o el segon, que són el mateix, es corresponen amb una realitat viscuda.

Realment estava despert l'escriptor en aquella hora suggerida? Feia calor i les finestres eren obertes? Se sentia alguna música? I el soroll dels vehicles, dels aires condicionats, de l'ocell? Va sortir a la terrassa i va veure un balcó il·luminat? Hi havia una noia asseguda en plàstic blanc al balcó? Desitja menjar fruita l'escriptor per la nit o prefereix un got d'aigua o una coca-cola, o res?

L'escriptor avui vol ser sincer i manifesta que es va deixar emportar per la imaginació, que no tot va ser ben bé com va escriure, que no només va triar i ometre, sinó que també va inventar. Què? Per què? No té cap importància. Fins i tot és possible que l'escriptor fes estona que dormia.

aquest diumenge, doble de danzón

El diumenge passat, pujava dues versions musicals modestes que s'adequaven a les circumstàncies temporals, espacials i íntimes de l'acte en què es desenvolupaven. El diumenge anterior, presentava una gravació feta al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, en un d'aquests dijous tan variats i aptes per a tants gustos. Vaig sortir abans d'hora del concert del Conservatori i, segur que no podria escoltar cap gravació de la peça que va interpretar la banda, més tard vaig buscar el Danzón número2, que no és cosa insubstancial, a casa. Primer en una interpretació dirigida pel seu propi autor, el mexicà Arturo Márquez; després, amb una orquestra dirigida pel veneçolà Gustavo Dudamel. La comparativa és inútil perquè les gravacions són molt diferents, però vaig tenir la sensació d'altres vegades escoltant poemes recitats: els poetes escriuen, i sense ells no existiria música i lletra -glòria als poetes!-, però hi ha rapsodes -no gaires- que aconsegueixen transmetre una emoció que la veu física dels poetes és incapaç d'aconseguir -glòria als rapsodes!

 

 

proposta per viatjar de franc per Europa amb el Barça

Se sap que quan un escriu i, a més, publica els seus textos, una de les finalitats és interactuar amb els lectors. Tant se val que sigui poesia, un text ideològic o un manual d'instruccions (un altre dia podem parlar d'aquest darrer cas), la idea de connectivitat sempre és present, amb la intensitat i els matisos que es vulgui.

A La paradoxa, Sebastià Serrano va més enllà de les complicitats que qualsevol lector pot trobar en un text literari i, enmig de la normalitat de la trama i de la història, va plantejant problemes que el lector pot entretenir-se a resoldre, o no. Al final de l'obra, concreta les solucions. Per exemple (poso punts suspensius per no desvetllar res als qui llegiran el llibre i no copio tot el text):

Problema de la pàgina 71. Ja saps que totes les delícies del món t'esperen al llit de la Neus: per arribar-hi cal trucar a la porta ... La Neus no pot ser darrera la porta ... perquè...

El text final d'aquest solucionari és ben curiós i perillosament atrevit. Diu així:
Frase amagada a la pàgina 176. Partim de la base que aquest encara és l'espai de la novel·la. Per això l'autor i l'editor us proposen que si endevineu la frase exacta que, sense voler, algun follet ha amagat, tindreu l'oportunitat de fer un viatge seguint el Barça per Europa. Cal que envieu la resposta a l'editorial o a l'autor.

Si el lector ha anat llegit sense parar gaire atenció, pot tornar a la pàgina 176, llegir això, i tornar a repassar pàgines:
Molt tranquil·lament li ha dit que ella mateixa a la seva explicació ja havia esmentat les paraules de l'acord simulatori, acord verbal que permetia de distingir simulació de la mera reserva mental. Repetí un a un tots els mots afegits al ritual: ////////////////////////////////////////. La Neus en va prendre nota i li va dir que en realitat era la fórmula que ella ja imaginava.

Deia que era una proposta perillosa perquè imaginem que algun lector troba la frase, l'escriu i l'envia a l'editorial o a l'autor. Segur que l'editorial i l'autor, que són seriosos, han de complir la promesa de seguiment europeu del Barça. Esclar que parlen d'oportunitat, i això indica, com a mínim, entrar en un sorteig, no que totes les solucions tinguin premi. Però, en quina data s'acaba l'admissió de solucions? No se'n diu res, d'això. Imaginem que algú refà la frase aquests dies i l'envia, tindrà l'oportunitat de viatjar per Europa seguint el Barça la propera temporada (tal com està l'equip, no auguro gaires alegries)? En fi, ja m'enteneu.

No recordo que l'any de la publicació ni els següents sortís a cap diari que l'editorial Planeta -ni Sebastià Serrano- pagués cap viatge a ningú, potser sí. No sé si algú va endevinar la frase i va enviar el resultat, però em sembla que si es fa una lectura atenta de la proposta es pot arribar entendre que realment ni la Planeta (la darrera edició del llibre és de Proa) ni Sebastià Serrano van fer la proposta en ferm, dins de la realitat de la vida tal com la coneixem. Al menys a mi em sembla clara la meua conclusió.

la coronació

Com que això és en bona part un dietari, a vegades m'obligo també a parlar dels esdeveniments del dia que marquen, si no les meus circumstàncies immediates, el món en què visc. És possible que algun dia, en l'improbable cas que em rellegeixi, em faci gràcia trobar que avui ha estat coronat Felip VI.

He llegit el títol d'un editorial: “Felip VI: inaugurar l'esperança”. Evidentment, n'obvio la lectura. Dubto que cap de les tres virtuts teologals, ni per intel·ligència ni per voluntat, siguin pròpies d'aquesta monarquia si no és per profit propi i dels propers. També dubto que els súbdits intel·ligents les puguin aplicar a la seua relació (?) amb el monarca.

Quant a l'acte estricte de la coronació, que he vist fragmentàriament en el telenotícies, he vist que primava; no, no primava, s'enduia absolutament el protagonisme, la part militar sobre la religiosa. Els gestos són més eloqüents que les paraules. Es pot pensar que millor que no hagi intervingut l'església, però una bona cerimònia en llatí amb alguns cants gregorians ens haurien donat una idea més precisa de la situació, hauria reblat l'acte, i sempre fa bonic.

gairebé homòfons

Al poble, l'únic que va tenir un (una?) Isetta va ser en P. En P., ja en la seua joventut, tenia un pes considerable, proporcionalment gairebé més que el cotxet que omplia amb la seua corpenta. Ell anomenava el vehicle amb el nom que es va fer popular: ou. Recordo el dia -en blanc i negre- que, davant de casa, ens va fer una demostració del funcionament de l'ou, començant per la porta, que s'obria des de davant i que incloïa el volant. Malgrat el disseny de platet volador extraterrestre, l'ou no passava – amb bones condicions- dels 80 per hora. Després d'aquella primera presentació en societat, sóc incapaç de saber que se'n va fer de l'Isetta; en canvi, continuo veient en P., personatge entranyable i expert automobilista amant de les provatures.

No cal dir que si m'ha vingut al cap el cotxet, ha estat per una grollera i inevitable similitud que el meu inconscient ha elaborat amb el que sens dubte serà el proper secretari del PSC.

No restaré mèrits a Iceta, a qui tots reconeixen una intel·ligència privilegiada que s'ha demostrat en els darrers anys, des de primeres files o des de l'ombra, en el procés que ha conduït el PSC al lloc de privilegi que ocupa actualment en el panorama polític català, però m'atreviria a afirmar que la seua carrera té les mateixes perspectives i durada que l'Isetta de patent italiana que tanta gràcia ens feia. Dic això sense saber que passarà el mes de novembre, moment en què poden produir-se curses sorprenents i impensables, o no tant.

Jo, la veritat, per unes hores vaig pensar que potser agafaria el protagonisme visible, que no el profund, l'alcaldessa de Santa Coloma. Em va agradar Núria Parlon en el seu discurs durant el lliurament dels premis de Cultura de la Generalitat repartits al seu poble, durant els quals vaig pensar que Vallcorba estava malalt, però després van dir que era un excés d'emoció. Vaig trobar que era un discurs intel·ligent i amb la dosi adequada de reivindicació. Ara bé, reflexionant una mica, veig que la seua intel·ligència supera de bon tros la meua: deixar que marqui camí i s'estavelli un cotxe vell és una bona tàctica per poder participar en la cursa posterior, sempre que quedi trajecte per recórrer.

En fi, mentrestant seguiré el trajecte de l'Iceta que, de moment, segons ell mateix explica a Iceta/org, es presenta així:

Ben aviat publicaré aquí el meu projecte en forma de decàleg, però conscient de l’especial dificultat de l’actual moment polític a Catalunya i dels terminis i urgències del procés que avui endega el PSC, vull avançar que les meves prioritats si surto escollit primer secretari del meu partit, seran:

• Abordar amb intel·ligència i determinació el procés sobiranista,
• Col·laborar en la renovació del PSOE,
• Refer la cohesió interna del PSC,
• Preparar les eleccions municipals de maig de 2015,
• Preparar les primàries obertes per elegir el candidat o candidata a la presidència de la Generalitat que hauran de tenir lloc al llarg del 2015, a les quals no tinc intenció de presentar-me, i
• Preparar el proper Congrés ordinari del partit que serà qualsevol cosa menys ordinari, perquè haurà de servir per renovar les nostres idees, innovar les nostres formes de fer política i reconnectar amb la societat catalana, a través d’un procés de debat participatiu que serveixi també per eixamplar les fronteres del partit.

M’ofereixo per encapçalar la nova direcció del PSC que haurà d’afrontar el període que va des de juliol de 2014 al proper Congrés ordinari. Vull que els meus companys i companyes valorin si puc ajudar en aquest difícil moment i els ofereixo:

• La meva experiència política.
• La meva capacitat d’anàlisi, de treball en equip i de comunicació.
• El meu tarannà obert i integrador, la meva capacitat de sumar i de relligar sensibilitats.
• Una dedicació exclusiva al partit sense haver d’atendre obligacions de gestió pública.
• La capacitat d’exercir tasques d’oposició i alternativa com a diputat al Parlament de Catalunya.

Només als militants socialistes correspon fer aquest judici. Primer, signant els avals necessaris entre el 18 de juny i l’1 de juliol i, després, el 13 de juliol, votant a les seves agrupacions.

M'abstinc de fer judicis, esclar.

Bon dia, professor Serrano!

A mi m'agradaria que poguéssim aprendre amb alegria i llibertat, amb plaer... i que retrobéssim el gust per la vida... lligar sabers, ensenyaments i vida... i que les aules s'omplissin d'afectes i de sensibilitat perquè cal dir d'una vegada per sempre que els conceptes d'afecte i sensibilitat no són obscens usats en el context de les ciències i els sabers.

Sebastià Serrano: La paradoxa (1985)

Sento una tertúlia que demà (avui, esclar) Sebastià Serrano farà la darrera classe a la Universitat, a l'Aula Magna; després, potser, continuarà com a catedràtic emèrit. Serrano fou un dels professors que vaig tenir el meu primer any a Barcelona, el curs 69-70. Ens va fer classe de llengua per poc temps, fins que un matí ens va anunciar que li havien ofert l'assignatura de Semàntica, i es va fer càrrec de les seus hores Enric Moreu-Rey.

Sebastià Serrano era no gaire més gran que la majoria dels alumnes, encara que set o vuit anys a la nostra edat eren una distància temporal considerable. Més enllà del seu discurs professoral, tenia un magnetisme, un carisma, especial, tant entre els nois com entre les noies. La meua companya de curs, la L., n'estava ben enamorada, Per cert, la L. fou la primera de tot aquell grupet de primer de Facultat que es va casar, quan encara estudiàvem. Vaig anar al seu casament a Santa Maria del Mar; abans, però, vaig acompanyar el nuvi a comprar unes sabates més adients a la cerimònia, perquè tothom li va dir que aquell calçat desllustrat amb què s'havia presentat desentonava amb el seu vestit i amb el de la núvia.

Fa dècades que no veig la L. i el seu marit, ni tan sols sé si ara els reconeixeria. En canvi, he anat veient Sebastià Serrano en les tertúlies televisives i, sobretot els darrers anys, en el seu caminar que jo imaginava cap a la feina o de retorn de la feina, quan jo feia classes prop de la Sagrada Família. Mai no li vaig dir res, malgrat la simpatia que li tenia i que no m'hagués costat deixar-li anar un “Bon dia, doctor Serrano”, com a mínim en record del temps que vaig ser alumne seu.

He llegit pocs dels seus assajos i només una de les dues novel·les; no sabria dir per què no l'he seguit més en la seua obra impresa. Tampoc no sabria repetir pràcticament res dels ensenyaments que ens va impartir durant aquells mesos del 69 (o era el 70?); l'únic que recordo com si fos ara és que ens va explicar la seua arribada des de terres de Lleida a Barcelona i com s'aturava i s'embadalia davant dels aparadors de la ciutat. Segurament, aquesta faceta d'espectador dels seu entorn la continua tenint tan viva com aleshores. Un espectador lúcid, reflexiu i naturalment optimista malgrat algunes de les misèries del món que ha -hem- anat contemplant. Un espectador que ha volgut compartir -comunicar seria la paraula adient- la seua visió del món, especialment dels humans, i interpretar el seu significat, des de les coses petites a les complexitats més globals; tot interrelacionat, esclar.

Bon dia (o bona tarda), professor Serrano, i per molts anys!

aquest diumenge, dues versions

L'altre dia, per agilitzar i complementar la presentació de Dones de vidre, un duo del qual em sap greu no saber o no recordar el nom va interpretar cançons que es podien relacionar amb l'esperit d'algunes de les narracions del llibre. Evidentment, encara que fidels a la lletra i la música, eren interpretacions diferents de les originals. No sé si algú del públic hagués preferit Mishima o Bebe, però ben segur que cada moment, cada circumstància, té un tempo adequat i la mestria és saber trobar l'equilibri del conjunt. En aquella sala de la Biblioteca de la Sagrada Família, haguéssim pogut escoltar Mishima o Bebe, però s'hagués trencat la màgia de la convocatòria, el fil que ho unia tot.
 

Quan d'un cel blau del nord somriguin
núvols blancs i bufi el vent
i els teus pulmons s'inflin com veles
i el sol t'escupi raigs al front
quan els pit-rojos i les caderneres
els gaigs, les garses i els mussols
refilin a l'uníson una melodia
que tens al cap potser comencis
a sospitar
i tothom sap que la sospita és la primera disfressa de la fe
quan recuperis tots els fragments
d'aquest naufragi que és la memòria
d'aquests parracs ja no en direm corbates,
i d'aquesta espelma ja no en direm llum
quan la fosca nit salvatge
l'udol dels llops convocant la lluna
recorri en calfred els petits cossos
dels vostres fills és que tot
torna a començar

O potser tu mai has tingut un amic imaginari
O potser tu mai li has demanat res al teu àngel de la guarda
O potser tu mai t'has sentit fill d'un pare desconegut






Apareciste una noche fría
con olor a tabaco sucio y a ginebra,
el miedo ya me recorría mientras cruzaba
los deditos tras la puerta.
tu carita de niño guapo se la ha ido
comiendo el tiempo por tus venas
y tu inseguridad machista se refleja
cada día en mis lagrimitas.

Una vez más no, por favor, que estoy cansada
y no puedo con el corazón,
una vez más no, mi amor, por favor,
no grites, que los niños duermen.
una vez más no, por favor, que estoy cansada
y no puedo con el corazón,
una vez más no, mi amor, por favor,
no grites, que los niños duermen.
Voy a volverme como el fuego,
voy a quemar tu puño de acero,
y del morao de mi mejilla saldrá el valo
pa cobrarme las heridas.r

Malo, malo, malo eres,
no se daña a quien se quiere, no;
tonto, tonto, tonto eres,
no te pienses mejor que las mujeres.
malo, malo, malo eres,
no se daña a quien se quiere, no;
tonto, tonto, tonto eres,
no te pienses mejor que las mujeres.

El día es gris cuando tú estás
y el sol vuelve a salir cuando te vas,
y la penita de mi corazón
yo me la tengo que tragar con el fogón.
mi carita de niña linda
se ha ido envejeciendo en el silencio,
cada vez que me dices puta
se hace tu cerebro más pequeño.

Una vez más no, por favor,
que estoy cansada y no puedo con el corazón,
una vez más no, mi amor, por favor,
no grites, que los niños duermen.
una vez más no, por favor, que estoy cansada
y no puedo con el corazón,
una vez más no, mi amor, por favor,
no grites, que los niños duermen.
Voy a volverme como el fuego,
voy a quemar tu puño de acero,
y del morao de mi mejilla saldrá
el valor pa cobrarme las heridas.

Malo, malo, malo eres,
no se daña a quien se quiere, no;
tonto, tonto, tonto eres,
no te pienses mejor que las mujeres.
malo, malo, malo eres,
no se daña a quien se quiere, no;
tonto, tonto, tonto eres,
no te pienses mejor que las mujeres.

Voy a volverme como el fuego,
voy a quemar tu puño de acero,
y del morao de mi mejilla
saldrá el valor pa cobrarme las heridas.
Malo, malo, malo eres,
no se daña a quien se quiere, no;
tonto, tonto, tonto eres,
no te pienses mejor que las mujeres.
malo, malo, malo eres,
no se daña a quien se quiere, no;
tonto, tonto, tonto eres,
no te pienses mejor que las mujeres.
malo, malo, malo eres,
malo eres porque quieres;
malo, malo, malo eres,
no me chilles, que me duele.
Eres débil y eres malo
y no te pienses mejor que yo ni que nadie,
y ahora yo me fumo un cigarrito
y te echo el humo en el corazoncito porque..

Malo, malo, malo eres, tú,
malo, malo, malo eres, sí,
malo, malo, malo eres, siempre,
malo, malo malo eres.

matinada de juny

Nit de finestres obertes i d'aire quiet. Atuïment. Lluny, una música incerta. Sons apagats dels fluxos dels cotxes, i una moto accelerada. Soroll de motors d'aires condicionats. De tant en tant, la veu inidentificable d'un ocell inquiet. Certesa que els llençols -tant se val si el de baix o el de dalt- seran massa tebis al cap d'un moment.

Des de la terrassa -el mateix aire invisible, estàtic, humit-, la lluna emboirada a penes minvant que busca l'horitzó. Llum en algunes cases: és divendres, o dissabte. En un balconet, il·luminat per una bombeta de claror somorta, una noia immòbil en un seient de plàstic blanc, les mans, juntes, sobre la taula també de plàstic, la mirada perduda, potser en un somni o en una espera.

Desig de fruita fresca, sucosa. Gairebé ja és demà.

desinformació subjectiva

Hi ha dies que la lectura del diari em porta a algun acte que es fa a la ciutat. Avui, massa precipitadament, he llegit que a la biblioteca de la Sagrada Família, on dimarts vaig assistir a la presentació del llibre de relats de la Montse, hi havia una lectura poètica. La proposta, però, a mesura que anava llegint, m'ha aclaparat: Recital d'una selecció de poemes escrits pe 150 poetes. Déu! 150 poetes! Un o dos poemes per poeta deuen fer... unes quantes hores, sense comptar les presentacions de rigor. Una marató poètica mai vista ni escoltada! Hi ha tants poetes en actiu al país? Sí, segur que molts més. I immediatament m'han tornat a venir al cap, disperses, aquelles paraules de Maragall escrites a “L'elogi de la poesia” que ara copio textualment:

Llavores, poetes, se us tornarà expressiva per sí mateixa en paraules rítmiques; i aquí ha d'acudir la vostra sinceritat. La sinceritat del poeta ha de consistir, ans que tot, en saber esperar la aparició d'aquestes paraules, i després en dir-les tals com elles li han esclatat. La acció de la voluntat i la de l'enteniment són molt importants en la obra poètica, prò en un sentit negatiu: la de la voluntat ha d'ésser reprimir el desitj prematur de parlar; la de l'enteniment conèixer les paraules vives entre la volior de les que la pruïja de parlar hagi evocat impurament en vosaltres. Perquè hi ha tres graus de sinceritat en el parlar: el primer es dir lo que es pensa per voluntat de dir-ho; el segon es dir-ho per una necessitat d'expressió forta, prò no prou encare pera determinar per sí sola la expressió mateixa: aquest es el principi del veritable estat expressiu que enganya a molts, fent-los precipitar a la cerca de paraules i produint l'abort poètic; el tercer grau, que es el de la veritable sinceritat poètica, consisteix en aquell diví barbosseig brollat a través del poeta amb aquell mateix ritme originari que ell sentí en la forma que l'encisà reveladora, que el penetrà i es feu d'ell en la puresa de la seva emoció, i que rompé enfora de ses entranyes apareixent a l'últim en paraula viva ja feta home, feta poesia, feta Déu en la mida del poeta i del seu moment.
Ja ho veieu quina delícia i quin sagrat turment es el de la poesia: ja ho veieu lo que donem quan donem una poesia pura; i també quin engany quan en compte d'ella donem una buida remor de pruïja rítmica, un abort de la emoció, o una estèril excitació voluntària amb la sacrílega disfressa de poesia d'uns versos ben composats. Ja ho veieu si en podem fer de bé i de mal amb això del vers, que sembla un frèvol joc, i ho es de vida o mort per l'esperit.

I no ha estat només la meua incapacitat actual de sobrepassar els actes que s'allarguen gaire més d'una hora, sinó el convenciment, la seguretat, que els 150 poetes eren sincers, però també el dubte que tots tinguessin l'enteniment i la voluntat tal com les concreta Maragall. I deixo constància del meu distanciament de les teories maragallianes, però ja ens entenem. Puc escoltar cinc o sis buides remors de pruïja rítmica (o, encara pitjor, sense ritme), però...

A la nit, he tornat a llegir el diari i m'he adonat de les meues creixents mancances de lector. El text publicitari començava dient: Autisme, trenquem el silenci amb la poesia. Tota una altra cosa, un barbosseig per al qual imagino que no serveix el text de Maragall. Potser un altre dia escoltaré una estona versos com aquests:

EL MAR SENZILL

El mar és un poema senzill
com un drac traient foc per la boca.
Se sent trist i vol jugar com una baldufa rodant.
Paret, paret d’or, taronja de foc.

Berta Farran, 6 anys.


O potser tampoc anava d'això el recital. Desinformació total. Escriure per escriure.

agonia, mort i aparent resurrecció...

Feia dies -potser setmanes- que estossegava contínuament, nit i dia. Feia patir. Ignoràvem les causes del seu estat sobtat. No havíem notat cap símptoma previ fins que va començar la tos. De tota manera, al principi vam pensar que un dia o altre, tal com s'havia iniciat, la tos desapareixeria; així que el cap de setmana...

M'havia proposat descriure un exemple de la infelicitat de què parlava ahir, però a mesura que passaven les hores, la llargada que preveia en el text i petits moments de felicitat m'han dut a deixar l'empresa per un altre dia; a més, a qui importa la infelicitat dels altres si no pot fer res per canviar-la o anul·lar-la? Compartir-la?

És veritat que els petits moments de felicitat, per molt que siguin compartits, no deixen de ser sensacions personals, com la d'aquesta tarda, mentre escoltava la presentació de Dones de vidre, el llibre que la Montse ha publicat a Ònix Editor, en un acte de variacions divertides. Veure la Montse, escoltar fragments d'alguns relats -algun jo l'havia llegit quan encara era un projecte, una il·lusió-, escoltar com ella, en resposta a algunes preguntes que buscaven concrecions aclaridores, deia el que hauria de ser el principi bàsic de qualsevol resposta: llegiu el llibre; després les salutacions i reconeixements...

 

Més tard, ja havent sopat, la petita felicitat -tampoc tan petita en el temps- de veure, per casualitat, una altra vegada l'entusiasta, i al mateix temps impertèrrit Alfred Bosch sense deixar-se posar-se el cascavell que volien encolomar-li, de grat o per força, els tertulians habituals (sóc un sentimental: una mica de pena per la lúcida decrepitud de Tamames qeu ja preveu la intervenció de les forces de l'ordre el mes de novembre). 13TV ha degut augmentar l'audiència notablement durant aquest programa.

I el temps que passava amb les felicitats i infelicitats quotidianes...

l'instant imaginat

... ara sóc feliç de sumar 14 Grans Slams, no m'ho imaginava...

Rafael (Rafa) Nadal

Concloc que la felicitat té dos requisits imprescindibles: l'instant -el moment fugisser; tant se val la durada o la repetició aparent, sempre és curt- i l'ensinistrament de la imaginació o potser la seua manca. Els motius de felicitat són tan variats que només intentar llistar-los seria una tasca inacabable i ingrata.

No sé si, per contra, podria concloure que els requisits de la infelicitat són la sensació -o la certesa- d'una durada temporal excessiva i una imaginació massa poderosa i de base consistent. Sigui com sigui, estic segur que els motius d'infelicitat també són variadíssims i amb múltiples condicionants i relativitzacions segons persones i circumstàncies.

Penso ara en la meua vida i tinc la temptació d'exemplificar a través meu els conceptes de felicitat i infelicitat lligats als dos ítems anteriors. Tinc temps i no em cal gaire imaginació, però estic convençut que la felicitat i la infelicitat són personals i intransferibles i només se'ns permeten lleugeres aproximacions a les dels altres, per molt que alguns diguin -o pensin, en una aberració de la seua ment- el contrari.

condensació

M'amoïna adornar-me que a vegades escric molt per dir poca cosa. Aquests paràgrafs que se succeeixen per concretar únicament una idea, o dos, i que em costen tant d'escurçar. Envejo els poetes, que amb pocs versos aconsegueixen una condensació expressiva impensable en la meua prosa balbucejant. Si pogués, em faria poeta, però no m'ha estat concedit el do, encara que algunes vegades -fora tota humilitat- intenti alguns versets amb models llunyans per ser menys castigat.

Lentes les hores

de les llargues esperes,

però les altres,

les que porten el goig,

només instants efímers.

Escric les línies anteriors i penso que no estan malament, tot i que no em faci goig el goig del quart vers. He aconseguit dir el que volia? Segur que sí. Experiència vital fàcil de compartir s'estigui o no d'acord. Després, com passa amb tot poema, hi ha qui busca l'origen o les transcendències, qui vol esbrinar d'on surten les hores llargues o les de goig. Experiència existencial en general? Experiència amorosa concreta? Etc. No té cap importància: les paraules que s'amollen ja no pertanyen a qui les diu, sinó que corren lliures en la ment de qui les escolta o les llegeix.

Però jo, que no sóc poeta, i encara em pesa el meu pòsit professoral, tinc mala consciència i m'adono de la necessitat d'explicar. Els meus versos sorgeixen -i em sap greu la vulgaritat- d'aquí (la H és muda):

els ciutadans del poble (addenda)

Els ciutadans -i faig servir amb plena consciència aquest mot i no el romàntic de poble- han empès els polítics.

Jordi Llavina.

Deixo sense context, i per tant orfe de comprensió, aquest fragment de l'article de Jordi Llavina “El meu país (i altres il·lusions). Llegeixo que Llavina ha publicat -ja deu fer mesos, però sempre vaig amb retard- un llibre de poemes, Contrada, fet només amb sonets. M'agrada la perfecció formal, i el que diuen Anna Carreras o Jaume C. Pons sobre el poemari del també conductor de l'any Vinyoli em fan venir ganes de llegir-lo per trobar el que hi ha en la música dels versos.

Però si he triat la cita de més amunt és per l'esment de ciutadans i poble i encara amb el meu pensament ben viu en els versos de Desideri Lombarte que ahir repassava. A mi, que fa molts més anys que visc a la ciutat que els que vaig passar al poble -petit-, el mot ciutadà encara em sona estrany, no només perquè el trobi afrancesat, sinó precisament perquè el lligo massa als polítics i perquè continuo sent un romàntic en algunes coses, que pensa que poble engloba un conjunt, un sentiment, una amplitud, que difícilment pot abastar ciutadans.

Segurament, insisteixo, la meua fixació d'avui en els mots de Llavina ha estat conseqüència de pensar en Lombarte i en el seu país, que també és el meu, i potser no el d'altres catalans, no ho sabria dir. No m'imagino el ciutadà Desideri en aquests versos, els primers gairebé improvisats, com és costum en algunes ocasions a les terres de l'Ebre i els segons més elaborats, com correspon al conjunt de dos quartets i dos tercets.

Natres

 

Que som, que si no som.
Que de la part d'aquí,
que de la d'allà.
Mos volen per amics?
Què mos volen donar?
Mos volen ajudar?
Com volen que parlem?
Que parlem com vullguem,
a n'ells los és igual.
I que no mos moguem,
que no mos cal pensar,
pensar ja pensen ells.
Lo d'escriure i llegir
més val deixar-ho estar.
Que no mos cal patir
que ja mos ho diran.
I si no diuen res
que anem tirant igual.
Que això que aquí parlem
si no ix d'aquí més val.
I si eixim, quan ixquem,
ja parlarem com cal.
Llegirem i escriurem
que mo n'ensenyaran.
I que els nostres drapets
que natres mo'ls llavem,
que no els cal ensenyar.
Vivim aquí on vivim,
parlem lo que parlem,
i que no hi ha remei,
relíquies del passat.
Que si no hi pensem massa
ho anirem oblidant.
Que són coses antigues
que ja aniran passant.
I que arribarà dia,
d'aquí a quatre-cents anys
que això que ara parlem
ja estarà superat.
I diran los més vells
que parlàvem abans
una llengua molt vella
de fa més de mil anys.
Que no es podie escriure,
només per a parlar.
Que no es podie escriure,
que ho tenien vedat
i si algú l'escrivie
estave mal mirat.

Lluny de tu

Si lluny me'n vaig i de més lluny te miro
i m'eixeco més alt, fugint de tu,
te tinc molt més a prop i més t'estimo,
sense enyor, sense enveja de ningú.

Si mirada de prop se't veu cruel
i aspra i freda i amarga i malcarada,
quan se't mire de prop se't veu la pell
tèbia i suau, rodona i ben formada.

Més que estar a prop de tu, vull recrear-te,
fer-te créixer i florir com t'imagino
i estar amb tu lluny de tu, sense tocar-te.

Terra, país, muntanya, quan t'estimo!
Quants versos t'haig de fer per agradar-te?
Que lluny me n'haig d'anar per estimar-te!

Desideri Lombarte

M'agraden els anys literaris dedicats a tal o tal altre escriptor. Si en sóc lector, perquè les activitats que es fan -incloses les editorials- em permeten rellegir-lo, arribar a algun text nou o batxillerejar la seua vida; si el conec poc o gens, les celebracions com a mínim m'estimulen la curiositat. Que em sembli que l'any està més o menys ben organitzat és una qüestió secundària que em preocupa poc si trobo fàcilment les obres de l'escriptor homenatjat.

El problema d'algunes d'aquestes celebracions literàries és que a vegades són conegudes en àmbits molt restringits i tenen poca publicitat per diferents raons. Per exemple, durant el 2014, per recordar el vint-i-cinquè aniversari de la seua mort, se celebra l'Any de Desideri Lombarte.

Com que qui és Lombarte? Doncs aquesta és la qüestió. Qui coneix un escriptor nascut a Pena-roja que escrivia en català? Pena-roja? Sí, home, sí, al Matarranya..., cap al sud i a l'interior. Sí, Terol. I va publicar gaire? Prou. I on podem trobar les seues obres? A cap llibreria de Barcelona. Però el reeditaran ara? No ho sé, si hi ha diners. Etc. I val la pena llegir-lo? Bona pregunta que només es resolt amb la lectura. Jo, a casa, només tinc un llibre seu que es diu Memòries d'uns desmemoriada mula vella que comença així:
Al desvagat lector que vulgue passar el temps i matar l'avorriment llegint les meues presents memòries, l'haig d'advertit que si espere trobar-hi grans fets, extraordinàries històries i apassionants aventures, perd el temps.

No sembla gaire estimulant aquest començament, sobretot amb l'escassetat de temps que tenim i tantes coses a fer. Què pot explicar una mula vella i desmemoriada a un lector actual? Pregunta inútil si no és resol, com deia més amunt, amb reedicions i una bona distribució. Esclar que qui tingui interès sempre pot desplaçar-se fins al Matarranya.

Mentrestant, un poema escrit i una mica de poesia musicada (cal buscar el reproductor al requadre, a la dreta), tot senzill, popular, com les històries de la mula vella:


Trist joc de comprar i vendre:
Vestits, sabates, llibres,
mobles, cotxes i motos.
Alcohol i detergent,
discs, peres i aspirines,
acer inoxidable, carn picada.
Camises, bacallà,
calces, pasta de dents
i fulles d'afaitar.
Desodorant i mitges,
diaris i revistes.
Tot es ven, tot es compre.
Es ven la intimitat,
i es ven la llibertat,
i es compre l' amistat.
I es compren il·lusions
i es tenen decepcions.
I es compre una hora al llit,
i un bes i un plor i un crit.
Qui compre poesia?
Jo en venc a tant el vers.
Tinc trossos d'intimisme,
retalls de pols d'estiu,
estocs passats de moda
de flors de primavera
i blanca neu d'hivern
i....diables de l'infern.
Venc romanços i versos,
barata llibertat.
Venc paraules al vent
a canvi d'amistat.

D. Lombarte: Trist joc

especial abdicació

Aquest matí -ja ahir-, el sol ha sortit a Barcelona a les 6,19 i s'ha post a les 21,19 (curiosa coincidència dels minuts que demà es repetirà, segons el calendari consultat). No sabria dir a quina hora ha sortit el sol a cada poble del país i tampoc quan ho ha fet a Madrid, però segur que a la capital d'Espanya tot passa amb retard respecte Catalunya. En quin lloc del cel es trobava el sol quan s'ha sabut oficialment que el rei havia abdicat? No ho sé, però estic segur que, si encara no ho han fet, els astròlegs en trauran conseqüències importants que s'afegiran a les de tots els tertulians del país que no han parat de dir la seua sobre el passat, el present i el futur de la monarquia, de l'estat espanyol i de Catalunya (i d'Europa).

Em disculpo per no tenir gaire cosa a afegir sobre la notícia del dia, però és que no se m'acut res original que pugui matisar el que uns o altres han dit o diran. A mi, tot aquest assumpte em deixa més aviat fred, per molt que entengui l'efervescència produïda i cregui que és un punt d'inflexió més en el camí d'un nou model de societat que pacíficament o violentament arribarà a cristal·litzar provisionalment. Tot és qüestió de temps.

De fet, la notícia del diari -encara no se sabia l'abdicació- que avui m'ha interessat més és que Ramon Tamames que serà rebut per Mas. Tamames és un economista pel qual molts sentíem gran admiració i que ara, a mí, em continua divertint. Sembla que durant la futura trobada aportarà propostes de solució al problema català; però el que m'ha cridat més l'atenció és que quan diu : Però jo no pretenc ser l'àrbitre d'una situació històrica que arrenca el 1412 amb el Compromís de Casp.

Potser té raó, i cal anar 600 anys enrere i pensar que si en lloc de la monarquia dels trastàmares, el rei hagués estat Jaume d'Urgell, en dates properes no hi hauria cap Felip VI al tron i tindríem un Jaume o un Martí regnant sobre la Confederació. Esclar que en aquest cas no podríem celebrar el tricentenari i potser no tindríem cap desig de república ni existiria ERC, no cantaríem els Segadors ni tantes altres coses que ens alegren la vida cada dia. En fi, deixem-ho estar i toquem de peus a terra: demà més notícies, opinions i programes especials en què, si volem, sabrem tot el que se sap i el que no se sap sobre el passat, el present i el futur de la monarquia. I, a la tarda, ¿més estelades i banderes republicanes a la plaça de Catalunya? En què quedem?

pluja d'estrelles (seqüeles)

Fa pocs dies em feia ressò aquí del darrer article de la penúltima edició de la revista "Els Marges". Garolera va provocar una polèmica sobre el català escrit i parlat als mitjans d'un interès considerable i d'una fugacitat meteòrica, com és normal. Quan la cua del cometa ja semblava invisible de tan llunyana, ha aparegut al Núvol un altre article, una altra estrella fugaç que deixa veure el seu foc efímer.

Salvador Oliva titula Jo acuso! la seva resposta amb cua. Bonic començament de reminiscències literàries i polítiques que, a la fi, s'apagarà com foc d'encenalls abans d'arribar a cremar fets i consciències. Però no me'n puc estar de donar-li, modestament, una mica de publicitat des d'aquí.

Hi ha un paràgraf que trobo d'obligat recordatori abans d'encetar qualsevol reflexió sobre la llengua. És veritat que el mateix Oliva diu que el ventall és tan ample que difícilment ningú el té en compte a l'hora d'analitzar la situació de la llengua al país. Llàstima! Perquè només des del conjunt, des de la totalitat (no sé si falta algun ítem), es pot arribar a entendre la situació de la llengua al país, sobretot al nostre país:

El primer que hauríem de fer, tant si parlem del català com de qualsevol llengua és tenir en compte les variacions. En català, tenim variacions segons (a) la regió, (b) el grup social, (c) el camp del discurs, (d) el medi i (e) l’actitud del parlant. No m’estendré sobre aquest ample ventall, tot i que seria pertinent per col·locar les opinions en el lloc que els pertoca.

Completament d'acord, i remarco que no s'ha d'oblidar, quan diu: Les variacions individuals en diferents contextos, incloent-hi alguns barbarismes, no tenen, al meu modest entendre, cap importància.

Ara és quan hauria de recomanar de llegir l'article sencer i els comentaris que ha estimulat, i prou, però no vull deixar de transcriure un paràgraf amb el títol i de destacar el mot ultracorreccions:

Acuso, doncs els polítics i, de passada, responsables de TV-3 i de Catalunya Ràdio d’imposar manies que fan trontollar els bons coneixements que tenen els catalans natius de la seva pròpia llengua. Qui és el responsable més alt de les ultracorreccions de TV-3? Quins polítics l’han col·locat en aquest càrrec? El va obtenir per oposició o per amiguisme? Sí, jo acuso!

Feta la feina de copista que m'he proposat, i sense entrar en la meua impressió sobre l'article de Salvador Oliva, no quedaria tranquil si no afegís que tant aquest text com els anteriors,sorgits a partir del de Garolera -i el de Garolera mateix- m'han produït un estat d'inseguretat, d'inquietud, que estic segur que no buscaven els articulistes. No hi puc fer res, a mesura que anava llegint notava la insignificança dels meus elementals coneixements filològics, gramaticals, ortotipogràfics...  Quantes incorreccions de tot tipus dec haver amollat avui (no dec haver amollat avui?)? Hauria de continuar intentant expressar les fluctuacions del meu pensament elemental en una llengua, la meua, que endevino, més que sé, mancada (hauria de dir faltada? Hauria de buscar una altra expressió? Quan dic expressió vull dir mot?) de la precisió, genuïnitat, adequació i correcció necessàries? M´ho pensaré.

Aquest diumenge, música del Conservatori

Moltes tardes passo per davant del Conservatori del carrer Bruc i veig veig asseguts a les escales alguns alumnes, sols, entotsolats segurament amb pensaments d'adolescents que ja em són llunyans; a vegades algun grupet xerra, riu, mentre espera l'hora de tornar a les aules o de marxar cap a casa. Al la vora o a sobre, sovint la funda d'algun instrument. Els tinc una mica d'enveja; no per l'edat que ja no voldria, sinó per la música que aprenen o que fan. Mentre m'allunyo, sobretot ara que el temps és amable, surt de les finestres alguna melodia que intenten domar o algunes notes ja dominades que m'acompanyen una estona.

Rarament, si és dijous i em vaga, i sempre sabent quin és el programa, pujo les escales del conservatori i baixo les que condueixen a l'auditori per escoltar els resultats de l'aprenentatge. Aquest dijous passat, vaig arribar tres o quatre minuts després de les vuit i vaig haver d'esperar a la porta que acabés la primera peça. M'atreia escoltar el so de la cobla, potser més que la música de la banda. La sala, d'una cabuda considerable, era ben plena (molts familiars, també?), i vaig seure a la sisena fila, entre un jove exigent, refractari a aplaudir, i una velleta menuda i entusiasta, segurament assídua a la generosa oferta gratuïta del centre.

Molt bona acústica i encomiables interpretacions. En un moment determinat, salutació del director de la cobla al prolífic mestre Moraleda, que es trobava entre el públic. I el temps que anava passant com si s'hagués detingut, mentre a l'exterior cal suposar que el ritme de la ciutat era més o menys el de sempre, amb l'excepció de l'exabrupte de Can Vies.