per a ser llegit, també, a les parets

Sabem que som una gent provisional

i que darrere nostre no vindrà res digne d'esment.
B.B.

No ompliré jo, que tinc una lletra pèssima, ja el canell poc flexible per dirigir l'esprai... i la cursa fugitiva lenta, les parets de la ciutat amb els versos de Brecht, però demanaré als qui no tinguin aquestes traves que facin efectiu el meu desig. Esclar que potser ja no està de moda omplir de versos les parets (o només les que decideix l'ajuntament), ni els joves ni els grans llegeixen Bertolt Brecht, si és que mai s'ha llegit -no passa res, només faltaria-, que d'òperes de tres rals si que encara se'n veuen. Potser no ens cal més que un espai habilitat en diagonal tots els diumenges, amb fulles d'arç -o el que sigui- als peus, per estar contents, perquè ens passi la necessitat d'escriure en lletra blanca i regular: D'aquestes ciutats quedarà: allò que les creuava, el vent! Deixem-ho estar, no cal continuar per aquest camí abrupte de versos vells de jove.

Si de cas, a la nit, passarem les pàgines a poc a poc, rellegirem, no em farem gaire cas, sobretot si és dissabte; només un somriure de complicitat si s'escau i poca cosa més abans de deixar el cap -qui sap quins somnis tindrà?- al coixí (de plomes, de fibra, de llana...? Ah, gran pregunta!). El devocionari descansant a la tauleta de nit:

Aquest Devocionari domèstic és destinat a l'ús dels lectors. No ha de ser devorat sense discerniment.

La lliçó primera (Rogatives) s'adreça directament al sentiment del lector. Es recomana no llegir-ne massa pàgines d'una tirada. A més, únicament la gent amb plena salut hauria de fer ús d'aquestes lliçons destinades als sentiments...

La lliçó segona (Exercicis espirituals) s'adreça més a la intel·ligència. És avantatjós emprendre'n la lectura amb lentitud i més d'una vegada, mai sense ingenuïtat. De les màximes que hi ha amagades, així com de les indicacions immediates, se'n pot treure més d'un aclariment sobre la vida...

La lliçó tercera (Cròniques) cal fullejar-les l'època de les violentes forces de la natura. A l'època de les violentes forces de la natura...

La lliçó quarta (Salms i cants de Mahagonny) és la més apropiada per a les hores de riquesa, de consciència de la carn i de presumpció (així doncs, nom´s pot ser presa en consideració per molt pocs lectors. Aquests lectors poden entonar tranquil·lament els cants, amb el màxim rendiment de la veu i el sentiment, però sense mímica).

Hi haurà precs quotidians per al record i els esdeveniments passats. Els cinc capítols de la lliçó cinquena (Els petits precs quotidians dels difunts) són per recordar esdeveniments passats...

Bertolt Brecht: “Guia per a l'ús de les diverses lliçons” a Devocionari domèstic. Barcelona, Adesiara, 2014 (traducció de Feliu Formosa)


De l'apèndix:

DEL POBRE B.B.

1

Jo Bertolt Brecht, vinc dels boscos negres.
La meva mare un dia em va dur a les ciutats
dins el seu ventre encara. I la fredor dels boscos
la duré dintre meu fins a la mort.

2

A la ciutat d'asfalt estic d'allò més bé,
proveït, ja d'entrada, dels sagraments de mort:
amb diaris. I tabac. I licors.
Desconfiat, gandul, i al capdavall content.

3

Sóc amable amb la gent. Em poso a la clepsa
un barret dur, com tenen per costum.
I dic: “Són unes bèsties que fan una olor rara.”
Després dic: Tant se val, perquè jo també ho sóc.”

4

Abans de dinar me'n vaig a seure
als meus balancins buits, amb unes quantes dones.
Me les miro tranquil i vet aquí que els dic:
“En mi teniu un tipus del qual no fareu res.”

5

Cap al vespre uns quants homes aplego al meu voltant,
i els uns als altres ens tractem de “senyor meu”.
Damunt les meves taules tenen els peus posats.
Diuen: Millorarem”, i no pregunten: “Quan?”

6

En clarejar, damunt l'alba grisa es pixen els avets,
i els seus paràsits, els ocells, es posen a cridar.
En aquella hora, a la ciutat, buido el meu vas i llenço
la punta del cigar i m'adormo inquiet.

7

Som instal·lats, raça poc consistent,
en cases que semblaven indestructibles
(així vam construir els llargs edificis de Manhattan
i les antenes fines que entretenen l'Atlàntic).

8

D'aquestes ciutats quedarà: allò que les creuava, el vent!
La casa fa feliç aquell que hi menja: i ell la deixa buida.
Sabem que som una gent provisional
i que darrere nostre no vindrà res digne d'esment.

9

Als terratrèmols que vindran, espero
no deixar apagar el meu Virginia per amargor.
Jo, Bertolt Brecht, llançat a les ciutats d'asfalt
des del boscos negres, dins el cos de la mare, temps enrere.

manda uebos!

 

Comentem amb el de la bodega -o celler-, els dos amb un punt de la insofrible pedanteria dels entesos, la pissarreta de la botiga que no fa gaire es va instal·lar a l'altra banda del carrerer. Em diu que ara encara, que fa dos dies eren guebos, que després van aparèixer sense la hac i sembla que els ous ara tenen la forma definitiva. Ja es veurà.

D'acord, molta brometa, però jo fa temps que penso, i ho he dit aquí mateix, que els botiguers se les pensen totes per tal que es parli d'ells i, en conseqüència i de retruc, la gent entri al seu local on si no cauen uns huebos potser cauran uns franfurs -cal posar més lletres si s'entén perfectament?- o un curiós queso latino.

Tornant als huebos, ¿per què no pensar que el grafista ha elucubrat que la V és punxant i que dóna inseguretat a la bondat dels ovoides, o que la rotunditat de la B arrodoneix millor les excel·lències dels ous de la casa? Potser cap de les dues hipòtesis, sinó la primera: la qüestió és que se'n parli. Una simple falta d'ortografia? Ho dubto. Qui s'interessa avui per l'ortografia? El que importa és el contingut.

Per cert, s'ha observat que la pissarra és monolingüe castellana, i en castellà huebos (o uebos) és una paraula normativa, al menys ho era no fa gaire. En desús, sí, però correcta. Procedeix del llatí opus, per diftongació de la o inicial , sonorització de la p, etc., es converteix en uebo; la h es va afegir per evitar una possible confusió de la u inicial resultant del procés de diftongació amb una v. Potser l'única forma encara viva on apareix huebo (o uebo) actualment -a part de la pissarreta- és en l'expressió Manda huebos! (o uebos), popularitzada no fa massa pels mitjans de comunicació en boca d'un polític espanyol que és va interpretar que volia dir Por cojones!, encara que en realitat el conjunt és una evolució de Mandat opus!, és a dir, la necessitat obliga; la expressió es deia -es diu?- en argumentació judicial quan una prova era tan contundent que no es prestava a interpretacions i, en conseqüència, era definitiva.

Manda huebos! amb el jutge Vidal.

del triangle als poliedres: geometria anisomètrica

No sé com va anar a la prehistòria -per bé que hi ha documentals que ho expliquen- que una sèrie de gent s'agrupés amb la finalitat de millorar la seua supervivència física i material. Quin grup devia ser el primer dels primers? Es basava el conjunt amb una lliure elecció o se seguia l'exemple dels animals que trien el més fort o el més llest (o es tria ell mateix) fins que un altre el desbanca?

Més endavant, amb estructures socials més complexes, amb àmbits territorials més extensos, els mecanismes grupals, regionals, nacionals, se sofistiquen, però no es produeixen canvis substancials, crec. Emperadors, reis, comtes, ducs..., cavallers i, sovint a sobre de tot, un déu incorpori que tant tria els forts i llestos com els simplement llestos que es converteixen en els seus intèrprets més directes i que algunes vegades aconsegueixen unificar el poder espiritual i material. Sempre una societat jerarquitzada, piramidal, on pocs tenen el poder i la glòria i molts tenen ben poca cosa i són eliminats quan es qüestionen, i qüestionen, la seua misèria també estratificada.

En èpoques contemporànies, posem des de la Revolució francesa, la situació piramidal es complica. Sembla que és més fàcil accedir al vèrtex a partir de variables diverses, entre altres, demanar als conciutadans que t'hi posen i caure'ls en gràcia, o en desgràcia els altres que ho demanen. Els moviments d'ascensió i descens del punt superior tenen mobilitat, però continua la figura del triangle. Al mateix temps, però, es va gestant un poliedre amb parts visibles i altres ocultes que és difícil de dir quantes cares, quants vèrtexs té. Una figura geomètrica en continu moviment, tot i que sempre amb algunes parts superiors inamovibles. Una figura que intueixo plena d'asimetries. De línies irregulars i monstruoses. Amb bases extensíssimes. Una figura, en definitiva, indescriptible que, només per curiositat, m'agradaria entreveure.

Dec covar un refredat, perquè només així m'explico que em passi l'estona escrivint sobre geometria imaginària.

reduccionisme del vol de les papallones

Les paraules denoten, connoten, fixen, són lloses que pesen i papallones que volen en ziga-zaga i que sempre hi ha algú que s'entesta a capturar i a fixar en una capseta amb una agulla de cap, mentre una altra papallona, idèntica a la travessada per l'acer, vola i vola i es transforma en paloma o parpallol o papiola o papillota o senyoreta o voliana... És bonic que les coses i les idees tinguin noms diversos i volin i es transformin i s'ajuntin i se separin.

Malament quan els individus de l'espècie humana, en un afany reduccionista i interessat, contemplem extasiats les papallones que hem travessat com un trofeu i, entomòlegs de nosaltres mateixos, ens neguem a contemplar els vols de les palomes, les volaines, etc., o, encara més, oblidem que hi ha papallones que són capaces de nadar o de metamorfosar-se en qui sap què. I les transformacions que encara es veuran i ara són només intuïcions.

La cultura sóc jo, que diu un que escriu o que pinta o que s'inventa melodies. I va un altre i en fa publicitat. I ja tenim la cultura enganxada a la paret. I poca cosa es pot fer per recordar que la cultura també són els altres, molts. Com a mínim, i de moment, els qui queden fixats en l'ortodòxia del DIEC. Etc.

1 1 f. [LC] Acció de cultivar; l’efecte.
1 2 f. [LC] [PE] Conjunt de les coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit de l’estudi, de les lectures, de viatges, d’experiència, etc.
2 1 f. [LC] [AN] [PE] Conjunt dels símbols, valors, normes, models d’organització, coneixements, objectes, etc., que constitueixen la tradició, el patrimoni, la forma de vida, d’una societat o d’un poble.
2 2  [CO] [LC] cultura de massa Cultura que, difosa pels mitjans de comunicació de massa, pretén aconseguir l’acceptació de la major part de la societat.

no m'ho puc creure!

M'he passat una part de la tarda i de la nit -tret de les estones dedicades a la compra i a la ineludible passejada- veient les declaracions dels membres de la famiglia citats avui al Parlament. Ignoro si la data del 23-F va ser triada amb alguna intencionalitat, però m'atreveixo a dir que l'assalt al Parlament ha estat important.

No sé que diran demà els periodistes, però avui algú deia que de les tres intervencions la més irrellevant ha estat la de la Ferrusola. No ho veig ben bé així. La brevetat en les respostes de l'esposa, que havia de romandre muda, reflecteix molt bé el conjunt, diluït, com ja se sabia, en les respostes reiterades del marit, amb la dosi previsible de reny, i amb la, sembla que inesperada, verbositat del fill, que en alguns moments no podia amagar uns ullets brillants de diversió en anar comprovant el seu passeig triomfal. Ah, però la mare, que no sabia o no recordava o a ella no li corresponia, ni havia anat acompanyada per mossos amb metralladores i un tanc a Andorra qui sap quantes vegades; això sí, a esquiar només quatre. I aquesta Catalunya que tremolava d'indignació davant dels atreviments d'alguns inquisidors... Pura visceralitat amb prou feines continguda, la mare, l'esposa. Si no hagués estat perquè segurament espòs i fills -i avocat- li deuen haver demanat mesura, quina lliçó ens hagués donat.

El que no em puc creure és que després d'anar retransmetent des de les tres tota la sessió, els dels 3/24 hagin tallat l'emissió just en el moment en què, sabedors que tot estava dit, el representant d'Iniciativa i JPF paticipaven d'un joc de complicitats disteses pròpies d'aquells que són conscients de qui guanya i qui perd i ho accepten tàcitament.

Sobre la intervenció dels representants dels grups polítics no cal concretar res, tot i la sorpresa que pot haver produït la suavitat del del PP. I, si se'm permet, i per deformació professional, jo que sóc enormement desmemoriat -ja no sabria citar el llistat de cotxes de JPF, peça clau de la investigació-, m'he quedat amb un petit fragment d'una frase del del PSC que dubto que surti en cap crònica:

-També hem sabut, sapigut, perdó...

Perdonat, perdonat, que amb els del PSC ara cal ser més comprensiu que mai.

hemeroteca selecta

Y dicho esto, empecé a contar a la pareja mis recuerdos de cuando niño, a mi regreso de Francia, en los años cuarenta. Les hablé de la Benèfica Minerva, luego Cultural Minerva, de su propulsor Fèlix Millet i Maristany, de Pere Puig i Quintana, de Josep Benet, de cómo aquella gente ayudó a la cultura catalana, a los escritores de esa lengua, Carles Riba y mi padre, entre otros, cuando esa lengua estaba prohibida.
[...]
Nada de nada, para ellos todo empezaba con el Avecrem. [...] Y la pareja se negaba a aceptarlo. "Com és possible que uns franquistes ajudessin a la nostra cultura, a la llengua catalana?", me dijo la chica. "Pues muy sencillo", le dije yo: "Porque eran franquistas y catalanes. Porque entre ellos hablaban en catalán -si bien con los hijos hablaban en castellano- y cuando escuchaban L'emigrant se les caía una lagrimita, y no entendían, a pesar de ser franquistas, que en las iglesias el cura no pudiera pronunciar el sermón en catalán". "¿No os han contado nada de eso vuestros padres, en el colegio o en la universidad?", les dije. Pues no, al parecer no se lo habían contado. Y me insistían en que no acababan de entender cómo unos catalanes franquistas ayudasen, financiasen, la edición de libros en catalán. Santa inocencia.
[...]
Y entonces yo, con una falsa sonrisa de inocencia, les pregunté: "¿Creéis que es posible una cultura catalana, una cultura catalana en catalán que no abrace la independencia?". Y ambos me dijeron que no. "¿Y una cultura catalana, de los catalanes, en catalán y en castellano?", les dije. Es así, me dijeron, porque no es la verdadera cultura catalana; "la cultura catalana és i serà sempre, exclusivament, la que s'expressi en la llengua catalana, la nostra".

Joan de Sagarra: “Aperitiu independentista”, “La Vanguardia” (23-2-2015)

M'agrada llegir els escrits de Sagarra dels diumenges. Aquest Sagarra que des de les terrasses dels seus bars veu passar la vida amb un whisky a la mà i un diari italià o francès que fulleja mentre pensa com ens provocarà d'una manera diàfana en el proper article d'un diari des de fa uns anys bilingüe. Avui, m'ha tornat a estimular, encara que no li diré quan el vegi assegut als passeig de Sant Joan o a Bailen, però li faré una petita reverència mental amb el desig que em continuï alegrant les postres dels diumenges, que la resta de la setmana tinc altres lectures, poques, la veritat.

En els articles, l'extensió és necessàriament limitada i un ha de fer una tria i economitzar en la mesura del possible; ja s'encarregaran els lectors de pensar o dir la seua si s'escau.

No enllaço l'article de Sagarra -no sé si podria-, però estic segur que tots els qui passen per aquí llegeixen “LV”, com a mínim els diumenges, de manera que només em queda insinuar la meua, amb total economia de paraules.

Deixant de banda la didàctica sagarriana, completaré el context del que diu al primer fragment recordant que l'articulista es refereix a la prohibició durant un temps de la llengua catalana escrita. Jo, que sóc una mica més jove que Sagarra i no sé si això em desqualifica, al poble gairebé només sentia parlar en català, amb les excepcions de l'església i l'escola... i casa meua, on el pare poques vegades deia alguna cosa en una llengua que no fos la seua. Potser també em caldria afegir que ja va sent hora que els d'alguns àmbits de la cultura recordin que el terme no només s'aplica a la literatura, a la pintura, a la música (properament en aquest mateix espai en podem parlar) i que els guardians dels mots d'una llengua no són els escriptors sinó la gent que parla la llengua, que la transmet generació rere generació, que la modifica, que la reinventa tant o més que els qui escriuen llibres.

Dels noms que cita Sagarra a mi també em sona més el d'Avecrem. Sobre la burgesia, franquista o no, res ens pot sorprendre, ni les llàgrimes verdaguerianes ni el seu bilingüisme. Al poble, tampoc no ens sorprenia que el capellà fes la missa en llatí i els sermons en castellà; qui més qui menys sabia com anava això de l'església en aquella època, al menys a les hores de practicar la litúrgia públicament, que una vegada fora del temple del Senyor, hi havia de tot entre els capellans, com a la universitat d'ara i la d'abans.

La cultura s'expressa en una llengua? Aquí, una vegada resolt el significat de cultura, la discussió també pot ser llarga. En tot cas, i en el moment actual, la cultura -la que s'expressa en paraules- dins del marc geogràfic català cada vegada és més multilingüe encara que uns o altres tenim tendència a procurar que sigui en català o en espanyol, i alguns, bilingüe.

P. S. Potser hauria d'haver copiat el post scriptum de Sagarra, en què parla de Toutain i de Vallcorba, però com que no apareix en la versió digital del diari i jo ja m'he cansat de fer el meu exercici diari de teclejat, ho deixo estar; a més un dels dos és mort i no podria confirmar, matisar o negar les paraules que se li atribueixen.

aquest diumenge, festivals del 66

Sábado 29, enero

Por la noche hemos visto la última sesión del festival de S. Remo
Agenda-dietari 1966

Sábado 5, marzo
Por la noche hemos visto por la tele el festival de Eurovisión. Ha ganado Austria, pero se veía claramente que todo estaba amañado. España ha quedado en 6º lugar.
Agenda-dietari 1966

Podria haver estat a l'inrevés, però no va ser l'apunt que em va portar a la cançó sinó el Nessuno mi può giudicare...! que sense cap cerca conscient em va aparèixer repetidament a la memòria els darrers dies el que em va fer buscar la data a l'agenda del 66; de retruc, trobo Eurovisió.

De tant en tant canto -en la intimitat, però com un esperitat, com si fos una cançó de protesta-, la poca lletra que em sé del Nessuno sense recordar l'any ni els intèrprets originals, que ara, després d'una petita investigació, ja sé qui són; sé també que van guanyar aquella edició Domenico Modugno i Gigliola Cinquetti. De la mateixa manera, continuant amb la investigació, recordo vagament la guanyadora del Festival d'Eurovisió de l'any 66; encara que és possible que m'equivoqués en un detall i Raphael, l'inefable Raphael (Yo soy aquel!), no quedés el sisè sinó el setè, tremenda injustícia. És curiós com perduren en la memòria les cançons escoltades en l'adolescència. I quina banda sonora més extensa, fins i tot en blanc i negre,  al llarg dels anys...

una certa mirada

Entro de tant en tant a la Sala Parès -la més antiga del país?- no importa el que exposin . Avui, mentre estàvem mirant els quadres de la sala 1, se'ns ha acostat un cambrer -ja sabeu, mitjana edat, jaqueta blanca, folgada però curta- i ens ha ofert unes copes de cava que hem declinat perquè no som de beure entre hores. Com que no era dia d'inauguració, el gest ens ha sorprès, però potser es tracta d'una gentilesa nova que tindrà seguidors... No, no era això.

A la Parés hi ha una exposició de Neus Martín Royo formada per poc més de quaranta pintures que presenten establiments o llocs, antics o no tant, coneguts, emblemàtics -ai, aquest adjectiu!- d'una Barcelona que aguanta com pot la uniformitat comercial que es va estenen allà on veu negoci. La pintora, segons els seus gustos, les seus passejades, la seua sensibilitat, ha anat pintant durant dos anys els llocs que volia fixar, sigui un bar, una botiga o el Liceu. En alguns casos, al costat dels quadres, hi ha un text de Rafael Vallbona, el que en costumisme anomenaríem una escena: Només busco algú amb qui compartir un cafè... Els quadres, gairebé sempre frontals, amb pocs punts de fuga i de gran efectivitat a una certa distància, sóc contundents, com els colors que, segons diuen, recorden els de Hopper (em temo que la mostra de més avall no és ben  bé representativa del que dic). Reconec molts dels llocs i imagino sentiments propers o paral·lels als de la pintora. En sortir, li dic al galerista que aquesta hauria de ser una exposició permanent; ell somriu, però sap de què li parlo.

Ah, sí! Si avui servien cava és perquè havien convocat els propietaris o representants dels llocs pintats -em temo que alguns han fet campana- i galerista, pintora i escriptor han pronunciat unes paraules segons la seua funció en l'exposició. Jo, una mica distret, només he estat capaç de reconèixer l'inconfusible propietari de Múrria i no m'he atrevit a investigar les altres identitats després dels aplaudiments als parlaments. Per un moment he tingut una sensació de tristor, de ser testimoni accidental d'un petit nucli de resistents d'una Barcelona... Com ha dit l'escriptor, d'una Barcelona que substitueix els subjectes pels objectes. Exagero, però ja m'enteneu. I, si no, feu-vos una volta per la Parés.

també es pot jugar sense pilota

Algunes crítiques parlen d'innocència. No, Timbuktu no és innocent, encara que reflecteixi innocències. És complexa en la simplicitat d'una i diverses històries, és plena de simbolismes, d'iconografies que potser no costa d'interpretar, que recorren tota la pel·lícula. Timbuktu és, en alguns moments, d'una bellesa visual aclaparadora i d'un lirisme extraordinari potser per contrarestar la duresa extrema d'algunes escenes o de tot plegat, o, simplement, perquè la vida és així a vegades, un joc de contrastos extrems. No s'ha d'oblidar, però, que la pel·lícula existeix perquè existeixen els gihadistes i aconsegueix explicar millor que molts documentals qui són o com són, recordant que totes les mirades, esclar, són parcials i que el tot rarament existeix. Mentre anava mirant la pel·lícula, m'ha semblat que entenia un concepte aparentment contradictori: el nihilisme deista.

No volia escriure res, únicament compartir en imatges el concepte de ballet en el futbol que tan sovint expliquen els periodistes esportius i que tant els costa d'exemplificar; al final, però he intentat dir el que molts altres han expressat més extensament i rigorosament.

per a ser llegit, també, en dimecres de cendra

CONTRA LA SEDUCCIÓ

             1
No us deixeu seduir!

No hi ha resurrecció.
El dia és a les portes;
sentiu ja el vent nocturn:
no tornarà el matí.

            2
No us deixeu enganyar!
La vida és massa breu.
A glops l'he d'engolir!
No n'haureu tingut prou
quan l'haureu de deixar.

            3
No us deixeu consolar!
No teniu gaire temps!
Els redimits, que es fotin!
La vida és el més gran:
no sempre la tindreu.

           4

No us deixeu reduir
a ser esclaus i explotats!
¿De què heu de tenir por?
Morireu com les bèsties
i res més no hi haurà

Bertolt Brecht: Devocionari domèstic (traducció de Feliu Formosa)

a la deriva

OLOR

suau de vainilla
a Còrsega amb Sicília,
a la cruïlla

Segurament, com tantes altres vegades, un miratge perfumat, desitjat, efímer, del pensament, viatger erràtic per mars ja solcades.

aquest diumenge, ball de disfresses

Entro un moment al mercat a comprar els llegums de dinar. M'explico amb els dits: n'aixeco quatre i assenyalo els cigrons. Feta la pesada, els mateixos quatre dits i indico les llenties. Ni una paraula, només somriures compartits perquè la música ens impedeix qualsevol altra comunicació. En un petit clar entre parades ballen dues de les meues verduleres, la pollera, altres paradistes reconegudes però no freqüentades i alguns no identificats. S'acaba el ball i és la diàspora. Suposo que de tant en tant es tornaran a trobar en una dansa ancestral que per un moment dissiparà qualsevol pensament que no sigui el de la pertinença al clan.

Ah, els mercats! L'últim reducte genuí del comerç tradicional on conviuen tots els aliments. Un clos que, pràcticament desaparegudes les petites botigues de barri -sí, cert, algunes reconvertides per gent d'altres països il·luminen un tall de carrer fins a altes hores- els compradors van substituint pels supermercats, per les grans superfícies, per les complicitats escasses, pels silencis que només es trenquen en arribar a la caixa.

Llarga vida als mercats!

P. S. Aquesta nit, just abans que a la tele entrevistessin l'impassible, sensible i impacient Junqueras, tornava a casa i just davant meu anava una parella disfressada. Ell, tot vestit de blanc, amb unes ales esteses més aviat curtes i amb alguna ploma despenjada; ella, amb vestit llarg, de negre absolut, portava una dalla. Les mans agafades. M'ha semblat una composició entendridora que segur que algú devia batejar com L'àngel de la mort.

trending topic

El que succeeix és que els del Madrid...

Dit, també, per un periodista esportiu.

D'un temps ençà que tinc la sensació que el verb succeir s'ha convertit, en una de les seues accepcions, en un mot comodí que ha eclipsat els seus sinònims. Radios i televisions, periòdics, professionals i aficionats... Ja passen poques coses, encara són més escasses les que ocorren, pràcticament res no s'esdevé, tot succeeix. Un verb que gairebé només tenia en català presència literària o escrita sense pretensions -o amb pretensions- ara ens inunda les orelles des de les boques dels qui marquen tendències...

M'aturo, perquè sento algú que em crida:
-Succeeix, tiu! No ens ratllis!

Sóc pàcific i, abans de callar, xiuxiuejo:
-Passa res, col·lega.

dotze anys abans...

Les anotacions de la llibreta grega em fan venir ganes de repassar les dues úniques agendes-dietaris que conservo. Ja les he esmentat alguna vegada. Són agendes escolars de poc més de mig pam dels anys 66 i 67. A cada pàgina hi ha tres o quatre dies omplerts amb lletra petita i atapeïda. Per què no tinc altres dietaris d'aquella època? Misteri.

El primer que em va sobtar quan les vaig obrir, després de recuperar-les, és que tot estava escrit en castellà. Era el normal, esclar. Al llarg dels dies es repeteixen unes pautes de contingut. Un dels aspectes és obvi: assumptes acadèmics, és a dir, dates d'exàmens, deures, consideracions sobre les classes. Després, hi ha dos temes recurrents que no recordava: totes les pel·lícules que anava veient i els programes de televisió; l'altre -i jo mai he jugat a futbol amb gaire devoció-, els resultats dels partits del Barça i algun altre equip, competicions europees incloses. La resta, un calaix de sastre amb pràcticament cap anotació íntima. Cal tenir en compte que les agendes podien ser llegides per molta gent i no era qüestió de deixar segons quins pensaments.

Transcric alguns dies:

Jueves 13. Sta. Verónica (gener) (monotonia després de tornar de les vacances de Nadal)
Todo transcurre normal: estudio, clase, estudio, clase...

Sabado 12. Sta. Eulalia (tal dia com avui de l'any 66)
Hoy han ido y vuelto los de 1º i 6º de excursión. Ha venido mi hermanita a verme. Por la tarde, después de la clase de Historia, vemos “Mister Piper”. Barcelona-Español: 4-2. “Noche de Sábado”. Ha salido Enio Sanjusto (sic), Les frères Jacques, etc.

Martes 21. S. Luis Gonzaga (aquesta i la següent anotació són les darreres de l'agenda; coincideixen amb un tema del qual parlava fa poc: el monument que va inaugurar Franco a Tortosa.).
Igual que los días precedentes. Carta de casa. Por la tarde hemos ido a ver a Franco, que ha venido con varios ministros. Había una multitud inmensa. Gente de Castellón, Teruel, Barcelona, Lérida, Gerona. He visto algunos de mi pueblo. Mañana tenemos exámenes de reválida.

Miercoles 22. S. Paulino
Exámenes a las 8,30, me han salido regular, ya veremos mañana el grupo más difícil, de Ciencias.
La R. me ha presentado algunas amigas, pero ya no me acuerdo de ningún nombre. Franco ha salido hoy por la tele, han televisado todo su discurso, el del obispo y el del gobernador civil.

M'adono que el meu dietari no pot competir amb els de Pla, però cal dir en descàrrec meu que tenia 14 o 15 anys i cap pretensió literària, tot i que ja m'encaminava més aviat a les lletres. En definitiva, material de consum intern que comparteixo a efectes sentimentals i històrics. Afegeixo com a il·lustració una imatge del cim del Caro amb alguns companys de curs i un capellà.

exercici de memòria (algunes concrecions)

La veritat és que si bé encara continua la sensació agradable d'haver trobat vestigis materials i escrits ignorats del viatge a Grècia i a Venècia (i una mica d'Itàlia), el material manuscrit és un pèl decebedor, no només per la seua escassetat sinó també per la manca de..., podríem dir lirisme.

En pàgines esparses apareixen dos petits nuclis. Un, el més abundant i dispers en la llibreta, sembla més aviat resums comptables. L'altre, escàs, es limita a constatacions immediates i, com deia ahir i repeteixo avui, totalment prosaiques, superficials.

Concreto a través d'alguns exemples:

2000 pts. X 0,47 = 940 dr.

50 $ x 35,856 = 1793 dr.

En conclusió, que el dòlar, com és sabut, era més fort que la pesseta; també el dracma. Per cert, encara conservo 5 dòlars del viatge, cosa que indica, en el seu moment, una bona administració, una riquesa relativa o bé certa gasiveria.

Algunes despeses del dia 20:

fons comú: 1500

mussol: 140
anell: 90
collaret: 690
tabac: 50
llibre:100
diari: 25

El collaret era molt bonic, de plata trenada, mat; acabava en dos caps de moltó amb les banyes caragolades. Va desaparèixer la primera vegada que ens van entrar a robar a casa.

 

26-8-78:

El recorregut des del Pireu va ser força tranquil, vam dormir en el bar de dalt, al costat de la piscina [...] Encara estava força cansat i no havia menjat més que un ou dur i una pastanaga a les 12 [...] Vam passejar, vaig fer alguna fotografia i vam decidir anar a dinar en un restaurant mig amagat en un carreró: lasanya i 1/4 de pollastre, excepte J., que no es trobava gaire bé i va acabar menjant només el pollastre. Total 15.000 lires. El menú turístic ronda les 4.700 lires. [...]

Sant Marc m'ha agradat molt. És curiós que a la M. no la volguessin deixar entrar perquè anava massa escotada i en canvi dintre del temple s'havia de pagar per veure una cosa i una altra fins a l'exageració; semblava un mercat, com és tan freqüent en les esglésies actuals més visitades; els conceptes de moralitat són estranys. Etc.

P. S.: Una curiositat dels dies venecians és que van coincidir amb l'elecció del Patriarca de Venècia com a Papa: Joan Pau I. Segurament tothom recorda que el seu papat va ser brevíssim; va morir sobtadament i continua corrent la teoria d'una conspiració per eliminar-lo.

exercici de memòria (esquema)

Endreça interminable, sobretot de llibres i papers. Els llibres han quedat col·locats als prestatges, encara que cal reorganitzar-los. Repasso una llibreta d'espiral d'interior de paper quadriculat. Es nota que hi vaig arrencar alguns fulls. En passar ràpidament les pàgines, cauen dos segells grecs enganxats entre ells. Miro més a poc a poc, full a full. Hi ha poca cosa escrita. A la primera pàgina, uns números que no em diuen res, però, de seguida, un calendari parcial del mes d'agost de 1978 dibuixat a mà. Va del dia 7, dilluns, al 31.  Toponímia:

7: sortida de Barcelona

8: Gènova. Nàpols (ens hi devíem quedar a dormir)
9: Nàpols. Brindisi (devíem embarcar a la tarda)
10: Corfú
11: Corfú
12. Corfú-Patres. Vaixell
13: Nàuplia. Epidaure (ja som al Peloponès)
14.: Micenes
15: Mistràs
16: Olímpia
17: Delfos
18: Delfos
19: Delfos. Atenes
20: Atenes. Osios Loukas
21: Atenes
22: Sunion
23: Sortida del Pireu. 11 nit
24: mar
25: Venècia
26: Venècia
27: (res)
28: (res)
29: Sortida de Gènova. 1 de migdia

Records, alguns molt vius, altres boirosos, alguns segurament inventats. Diapositives que fa anys que no miro.

Després de dotze fulls sense anotacions, dues pàgines que parlen de l'arribada a Venècia, de les primeres impressions, algun detalls. Per què només vaig escriure aquest primer dia a Venècia? I tot tan prosaic...

Més endavant, un foli plegat que conté unes columnes on vaig anotar el que m'havia d'endur. ¿Em vaig emportar, tal com consta, la Sintaxí de Solà i la poesia de Ferrater? Curiosa parella.

expansionar-se, amb moderació

El verb jubilar és, aparentment, un dels més contradictoris en la seua definició ortodoxa:

1. Eximir del servei per raó d'edat o impossibilitat física (algú que exercia un càrrec o una feina) assenyalant-li una pensió vitalícia.

2. Experimentar una alegria viva, expansiva.

És evident que cal actualitzar el diccionari en la primera accepció, sobretot tenint en compte que moltes jubilacions -de funcionaris o no- són voluntàries, cosa que no implica, esclar, que el físic estigui en el seu millor moment (la qüestió de l'edat no queda clara); quant a la pensió vitalícia, ja en parlarem.

Jo, quan em vaig jubilar, em vaig acollir a la segona accepció. Just en el moment anterior, simultani o immediatament posterior a la jubilació, hi havia qui em preguntava, crec que sense interès malsà, si no m'avorriria, a què dedicaria el meu temps en la nova situació, si no em feia una mica de pena deixar la feina, etc. Obviaré les respostes que improvisava en aquell moment i la perplexitat que em produïen les preguntes; i no cal que els jubilats, si passen per aquí, m'expliquin com distribueixen el seu temps o les seues batalletes particulars.

De tota manera, passat ja un cert temps des del moment que vaig experimentar una alegria viva i lleugerament expansiva, no diré que estic plenament satisfet del meu estat. Darrerament he tingut la sensació que em faltava alguna cosa. No un treball amb horari fix, curt o llarg, d'aquells en què cal fitxar; tampoc una activitat de voluntariat social en la qual compartir la meua experiència a canvi de l'agraïment o el reconeixement més o menys unànime; res de cursos o cursets per augmentar la meua limitada cultura i fer petar la xerrada amb nous companys i companyes, massa fàcil passejar un animalet, supervisar obres... En fi, no cal que concreti les enormes possibilitats que ofereix el món als jubilats. D'una manera vaga, nebulosa, vaig pensar que potser m'agradaria un treball remunerat -remarco remunerat-, que s'adigués als meus gustos i que pogués desenvolupar al meu aire. És fàcil de dir això, però no tant de concretar o, sobretot, de trobar, de manera que no he fet gaires esforços per arribar a aquest ideal boirós.

Però, vet aquí, que la setmana passada, sense esperar-ho, mentre anava mirant una pel·lícula -ai, el poder del cinema!- vaig pensar que potser em convindria, m'agradaria, l'ofici del protagonista:

1. Feina individual, per bé que es pugui compartir.

2. Horari nocturn, fins i tot de matinada, que és quan estic més en forma.
3. Distribució horària al meu gust.
3. Instrumental fotogràfic o cinematogràfic. Cap problema, al contrari.
4. Possibilitats de guanys importants o de supervivència, segons les ambicions.
5. Certa tendència a la misantropia amb, paradoxalment, la dosi necessària d'empatia.
6. Possibilitat d'alegrar la vida de la gent.

Podria afegir altres ítems que em resulten convenients i satisfactoris, temptadors, però els anteriors ja són prou engrescadors. M'ho vaig pensant. De moment em plantejo com resoldre dos inconvenients menors: no tinc la vitalitat del protagonista, potser tampoc cal, i, més important, no tinc carnet de conduir, cosa que, ben pensat, no veig per què ha de resultar un problema.

aquest diumenge, música de moros i cristians

Aquesta nit dubtava a l'hora de fer la tria dominical. La veritat és que estava musicalment desganat, però no volia renunciar a aquest costum que fa mesos que dura. De sobte, he vist que Allau havia titulat el seu post Paquito el chocolatero, un dels meus passodobles preferits i un dels més interpretats, potser el que més, els darrers anys. El primer pensament en llegir el títol del post ha estat de remetre el meu post al d'Allau, segur que la seua interpretació seria plena de saviesa i de matisos interessants. Però el post es dedica a Paquito el papa en una versió no musicada. Vaja!

Res, una mica més de feina a fer. Tria de versions, una de canònica i dues d'alternatives. És curiós com aquesta peça circumstancial que Gustau Pascual Falcó va dedicar al seu cunyat Francisco Pérez Molina s'ha convertit en un himne que satisfà tothom, per molt oposades que siguin les seues ideologies: dretes extremes, esquerres irreductibles. No totes les músiques tenen aquesta facilitat de ser assumides i assimilades.

entre l'ètica i l'estètica

Queden ja pocs dies de l'exposició -l'única ara al Palau Robert- Dones a l'Afganistan, amb fotografies de Gervasio Sánchez i textos de Mònica Bernabé. Em sembla una mostra molt ben narrada -textos generals breus i precisos, textos específics al costat de les imatges, fotografies excel·lents, ordre ben trobat- de la situació de les dones a l'Afganistan: casaments concertats i realitzats sovint encara amb la núvia en la infantesa amb homes més grans, massa fills per poder-los criar bé, maltractaments físics i psicològics, desesperació, suïcidis, també esperança, algunes llums.

Què pensem els espectadors occidentals després de veure l'exposició? Prenem consciència d'una situació terrible, esclar, potser voldríem fer alguna cosa per canviar-la. És suficient? Podem anar més enllà? Com? Què queda després del sotrac dels textos i les imatges? Que pretenien els autors de textos i imatges, que s'han passat tant temps per arribar als resultats exposats? No ho sabria dir.

A mi, que m'agrada la fotografia, algunes imatges m'han semblat bellíssimes, absolutament ben resoltes: composició, colors, llum... Fins i tot la imatge de la mort, amb tant de sofriment previ i tanta desolació captada per la càmera- pel fotògraf-, m'ha semblat extraordinàriament poètica, com si fossin uns versos de Maragall. Per un moment he tingut un sentiment de culpa, de certa perversió que és difícil de comunicar.

Mentre estava fent fotos d'alguna foto, ha entrat una parella d'homes agafats del braç. El més jove anava llegint a l'altre, cec, els textos de l'exposició, els generals; de les fotos no en deia gaire res, no descrivia, no interpretava. Què ha vist el cec que no hagi vist jo? O a l'inrevés. Què ha pensat que jo no he pensat? No ho sabré mai.

pluja d'idees

Vaig seguint amb interès el .Cat d'aquesta nit titulat Santi Vidal, víctima o heroi (quina familiaritat: Santi). El títol, per molt que alguns el trobin adient, no es correspon a la realitat, perquè segur que els qui pensen que és una víctima -víctima de qui o de què?- tendiran a considerar-lo també heroi o màrtir; els qui no el consideren víctima, pensaran altres coses.

Com que segur que sobre el que s'ha parlat al programa hi haurà opinions més agudes i autoritzades que la meua, no faré comentaris sobre el contingut, tot i que em sembla exagerat, encara que comprensible des de l'òptica de qui jutja, que s'aparti el jutge Vidal de la carrera simplement per haver col·laborat en el que podríem anomenar una pluja d'idees per arribar a fer un document definitiu quan arribi el moment. En canvi, diré alguna cosa sobre aspectes tangencials del programa:

1. En el debat posterior a l'entrevista al jutge, els quatre intervinents eren homes.

2. Només un havia estudiat dret, em sembla.
3. Tres, incloent l'advocat, eren periodistes
4. Només un tertulià estava per sota dels quaranta anys.

Constatacions sense importància, com la que se m'acudia mentre mirava els rètols que apareixien sota els personatges quan començaven a parlar:

Sardà: periodista

Aira: periodista
Fernàndez Deu: advocat i periodista
Carod: filòleg.

He entès que es triessin tres periodistes per opinar sobre els tema, perquè els periodistes poden opinar sobre el que vulguin i a més, les constitucions parlen sobre tot; però, havien triat Carod en qualitat de filòleg? És veritat que ell mateix ha al·ludit la seua titulació en parlar del tema de la llengua a l'esborrany de la constitució del jutge Vidal, però també ha opinat sobre altres temes. Podia fer-ho com a filòleg?

M'imagino jo mateix participant en la tertúlia -o debat-. Què diria el meu rètol? Filòleg o jubilat? És cert que tinc un títol de la UCB que m'acredita com a filòleg, però actualment no exerceixo aquesta professió; de fet, no sé si podria assegurar que mai l'hagi exercida. Durant trenta anys llargs vaig fer classes de llengua i literatura, és veritat, però les podia haver fet d'història, o podria haver fet de comercial d'una editorial, o de... Si un dels tertulians hagués estat Joan Margarit, quin retol li hagués tocat: arquitecte o poeta? Les dues coses? I si hagués participat Trias? Alcalde i metge? I si hagués participat un senyor que era fuster i ara és president d'una associació ciutadana?

Llegia fa uns dies a diversos llocs que en aquest país qui més qui menys és filòleg i que potser ja seria hora de deixar les opinions filològiques en boca i mans dels filòlegs titulats. Per què? Perquè una universitat li ha donat un títol després de cinc anys a les aules -afegim, si volem, algun doctorat. Conec, com tothom, professionals titulats molt bons, bons, mediocres i pèssims. Els títols, sobretot en algunes carreres i universitats no garanteixen gaire cosa i, en molts casos, són el principi, amb un cert rigor, amb un cert mètode, d'un llarg aprenentatge posterior. Al mateix temps, hi ha autodidactes que em semblen respectabilíssims, absolutament competents, davant dels quals em trauria el barret que em compraré si continua aquest fred. Se m'acut, per exemple, Pompeu Fabra, que, si no m'equivoco, però no em feu gaire cas perquè la meua formació universitària té llacunes importants, mai no va acabar la cerrera de filòleg, encara que segur que li devia faltar poc.

pluriversitat

Sí als graus de tres anys, pràcticament un ensenyament obligatori, que el que cal és arribar al més aviat possible als postgraus i als màsters i fer-los ben llaaaaargs. Diuen els rectors de les universitats catalanes que ells no començaran a aplicar el sistema, de bondats tan contrastades en altres països modèlics fins al curs 2016-2017. Quin desafiament!

Sobtadament recordo una informació en un telenotícies que feia una comparativa dels diners que costa la universitat als alumnes, o als pares, a diversos països. Comparava Catalunya amb França, Alemanya, etc. El preu català estava força per sobre; excepte dels països anglosaxons que, per altra banda, tenen recursos per facilitar els estudis als qui en tenen ganes. De tota manera, no vaig entendre per què la comparativa no incloïa les universitats espanyoles. Quant costa estudiar la mateixa carrera que a Barcelona o Vic a Sevilla, Salamanca, Saragossa, Alcalà...? Aquest, de moment, seria un debat interessant, encara que, com sempre, no en trauríem l'aigua clara.

Sí a la proposta d'obligatorietat de les matèries de plàstica i música a l'ensenyament primari i secundari, que a la resta de l'estat seran optatives. Encara no ho he llegit, però estic segur que, com a mínim, tindran tantes hores com les matemàtiques i l'anglès.

llepadetes

La llengua, a més d'una funció gustativa i tàctil*, serveix per comunicar-se, per entendre's o desentendre's. Poso dos exemples.

Diu ell o ella:

-He constatat que d'un temps ençà tinc un sentiment fins ara desconegut o que amb altres persones se'm manifestava de manera diferent. Fent una introspecció en el passat, m'ha semblat descobrir que aquesta sensació, o sentiment, va començar una tarda de gener, te'n recordes?, que et vaig demanar d'acompanyar-me a la retrospectiva que feien al CaixaForum (continua la interminable exposició de detalls). A partir d'aquell moment vaig pensar que tu podies respondre a l'ideal que les meues lectures, entre les quals incloc l'Ars amandis d'Ovidi, que, per cert, vaig comprar en una edició bilingüe en una paradeta del mercat de Sant Antoni un diumenge... (impossible reproduir el monòleg en tota l'extensió).

Diu ella o ell, que sí que ha escoltat educadament tot el monòleg, o gairebé:

-A pastar fang!

Diu un altre ell o ella (acompanyant-se de la gestualitat i la tactilitat adient):

-T'estimo!

Diu ella o ell (amb semblant gestualitat i tactilitat que l'altre ell o ella):

-Mmmmm! T'estimo!

La comunicació, el seu èxit, no depèn únicament del major o menor domini del lèxic, de l'extensió de les frases i d'altres components de la llengua, sinó també de l'adequació a l'acte comunicatiu i a les altres funcions del llenguatge com, en el cas anterior, l'emotiva. En molts territoris, la llengua té també una funció identitària, reivindicativa, nacionalista, que rarament apareix en les gramàtiques. En aquest país, per exemple, si un diu l'hora com cal, ja es té molt de guanyat:

-Dos quarts de dues – o ha de ser de dugues, o de dos?- (de la matinada).

-Tres quarts i mig de tres (de la matinada). (Quin plaer sentir això: entre la precisió i la poètica)

Tant se val que després la resta de la seua llengua oral o escrita no vagi a l'hora o que no recordi, perquè no ho ha sabut mai, o perquè tingui cera a les orelles, que l'hora que diu no és la de tradicional de tots els territoris de llengua catalana. Si diu els quarts, déu (i el país o la nació) li'n dó glòria.

La llengua, que a vegades sembla anquilosada en el passat (cosa dels parlants normalment), és dúctil, evoluciona, es transforma, no demana raons i accepta qualsevol boca. Que un diu cop i després deriva colpejar? La llengua, com la Candelera, riu. Que un ha esbandit el val la pena tradicional al seu territori per un paga la pena que no sap de on li ha sortit? La llengua, com la Candelera, plora. Tant si plora com si riu, la llengua viu**.

A mi, una de les funcions de la llengua que m'agrada més és la lúdica, però la deixaré per un altre dia, que avui només pretenia unes llepadetes suaus a l'orella dels qui volen escoltar (i tornar-me les llepadetes).

* Antigament la llengua s'havia fet servir molt per llepar sobres, però des que els sellos es van anomenar segells i, sobretot, des de l'aparició d'internet, aquesta funció pràcticament ha desaparegut.

 

** Que un diu profund... Deu ser del PSC, branca crítica català. Sobre aquest mot, la Candelera ni plora ni riu, mira una altra banda.

aquest diumenge, matins (o tardes, o nits) de vellut

A la xerrada de la tarda, un tertulià de la casa, no sé si massa ignorant, cregut o simplement jove, malgrat que ja té una edat, llegia en un paperet part de la lletra de Velvet Mornings mentre somreia i creia que demostrava... Què volia demostrar? Que era la primera vegada que havia sentit parlar de Demis Roussos? Que les lletres...? Uns seients a la seua dreta, un tertulià més vell el mirava circumspecte, massa assenyat per tallar el triki triki dels momentàniament ximple, sense atrevir-se encara a dir la seua, i no calia.

Mmmm... Demis Roussos... un dels grans! I nits de vellut a les discoteques dels 70; després, ja no ho sé tant.