antologia blogaire: els antecedents

Busco textos per encàrrec, i per gust, d'escriptors barcelonins. Han de fer referència a carrers, a edificis, a monuments, a llocs específics... Em costa de concretar en poques ratlles perquè em deixo emportar per tots els ornaments, que no ho són perquè són la substància dels escrits.

Per situar la casa -i encara malament- de Rafael d'Amat i de Cortada, més conegut com Baró de Maldà, no em caldrien tantes línies, però el que m'interessa és mostrar una petita seqüència, mostrar com el menjar ocupava una part important dels seus escrits i com amb la Guerra del Francès es va acabar, també, una abundància excessiva.... I moltes altres coses, que el quaderns del baró de Maldà són històries que a vegades obliden els historiadors.

Si els que tenim blogs d'aquells anomenats personals haguéssim de triar un patró, un antecedent clar en temps un pèl llunyans, no tinc cap dubte que ens hauríem de decantar per aquest personatge que amb tanta meticulositat va deixar escrit el seu dia a dia, al menys el més extern, el d'allò que feia. Periodisme sense diari i antecedent del costumisme literari que encara avui perdura encara que s'amagui amb altres noms. Una joia única que no sé si s'ha arribat a publicar sencera. Però va, anem a la seqüència:

En sent deu hores i quart, arrenglat tot aquell aparato de sopes ab caldo, peixos, verdures, rostits i golosines, se donà avís [...] que se servissen eixir al saló a sopar, quedant la taula ben adornada de palts ab vianda, ramillete al mig i llum en candeleros, a fileres, de llarg a llarg, que tot era un molt lindo objecte, més per los ulls que per la boca, per estar casi tothom no apte per menjar gaire, per no quedar del tot paït lo dinar...

Baró de Maldà: Calaix de sastre (13-12-1978)


Fetes les oportunes diligències, que no han sigut poques, lo senyor hoste que tenim en nostra casa de Cortada, francès, don Francisco Gagnon, natural de Perpinyà, administrador de correus de França, que ens ha volgut servir, ab afecte i gana, parlant ab los dos generals Duhesme i Lechi –tan bo l'un com l'altre– [...], per poder haver lo pase, per l'eixida del Portal Nou a fora, presentat memorial ab fe del metge doctor Rafael Esteve, i del cirurgià don Bernat Ribes, qual expressava ma salut algo dèbil i ser senyor ja d'alguna edat. I així tenir que pendre alguns remeis, estos los dels banys a Caldes, acompanyant-me mon fill menor Tano, doctor Andreu Bardolet com a protector, i dos domèstics (que tal llenguatge los francesos usen i nosaltres, catalans criats). [...]

Emprenguérem la marxa no a Caldes, sí que a la ciutat de Vic en dit dia 17 de setembre, havent eixits de casa Cortada tenint ja lo Francesc enganxades les mules ab birlotxe, l'una dita la Lleona, recobrada ahir vigília, lluny de creure-nos-la recobrar, si bé afluixant los cordons de la bossa per esta mula, no sé si setanta-cinc duros. A cinc hores tocades, ab lo cofre ple de nostra roba d'ús i alguna friolera, aló, tot seguit per la mitat del carrer del Pi a l'esquerra, plaça de la Cucurella, plaça de Santa Anna tota, Carrer Comdal a la dreta, Volta de les Jonqueres, carrer de Sant Pere més Alt, girant a l'esquerra al del Portal Nou, i Portal Nou. I jo com malalt, abrigat ab la capa i gorra de la perruca, com qui va a Caldes, sent-hi la guàrdia francesa i entregant luego al comandant lo nostre passaport [...].

No gens per alegrar-nos, encontràrem a molts soldats francesos que anaven cap a Barcelona, bruts com uns porcs, solent-se ja dir dels francesos, gavatxos porcs, ab ses motxilles a les espatlles, i l'escopeta a l'hombro i número d'uns cent [...]

Així continuant la carretera fins a entrar al poble de Sant Andreu de Palomar, i en la primera casa a la dreta (de don Antoni Borni), que a la vora vegérem a alguna soldadesca, a més de dos carros de campanya ab dos canons en estos muntats per fer-nos por. [...]

Baró de Maldà: Calaix de sastre (17-9-1808)

Déu nos fàcia gràcia, puix que més prest se'ns acabaria tota esta gran revolució en Espanya i Catalunya, prometent-nos tornar molt antes del Corpus a menjar la vedella, les maduixes ben ensucrades i les cireres i abrecocs, ab aquells tan dolços i fins de domàs blanc, en Barcelona, en lo seno de nostres amades famílies, en casa Cortada i casa Castelbell.

Baró de Maldà: Calaix de sastre (1-1-1809)

l'ús de la llengua (detall)

No sé com van en aquest moment les campanyes institucionals dedicades a fomentar l´ús del català que acostumen a presentar-se de tant en tant. Vistos els resultats de les darreres enquestes sobre el tema, sembla que tot marxa bé. Es viu un optimisme que és d'agrair.

Aquesta tarda, tornat cap a casa, he sentit per casualitat un fragment brevíssim de la conversa de dues persones que anaven darrere meu:

-Oye, tu cuando vas a aprender catalán?

-Cuando me lo paguen en el trabajo.

En girar cap al semàfor he vist els nois, entre els trenta i els quaranta (amb posat de jutges). Tal com pinta l'economia del país, dubto que l'home aprengui català durant els propers anys, però coses més estranyes s'han vist en aquest territori.

bibliofòbia

No recordo ben bé com anava la frase que va dir Òscar Dalmau en aparèixer la paraula bibliofòbia al concurs que presenta, però venia a concretar que la Constitució és un llibre per a bibliòfobs: ningú no s'atreveix a tocar-lo (la).

Curiosament, el diccionari, com en altres fòbies, recull el concepte però evita els que el pateixen. Existeixen realment els bibliòfobs? No ho sabria dir, penso que més aviat existeixen els indiferents o els agnòstics literaris, els no convertits. Ara bé, he de confessar que des de fa uns anys tinc tendència a la bibliofòbia un dia concret del calendari i no cal que especifiqui els motius perquè tothom m'entendrà: per Sant Jordi evito acostar-me als llibres: arribar a mirar-los a tocar-los, a fullejar-los, és una empresa que gairebé supera les escasses forces que amb el temps em van abandonant; triar-ne algun és ja una idea impensable. I no obstant, m'agrada veure'ls des d'una certa distància i participar de la festa en qualitat d'espectador, i llegir els les propostes dels diaris i dels altres mitjans... Potser l'endemà... Les roses, encara continuen sent assequibles i les rebaixes, per als qui no tenim manies, substancials a darrera hora.

De tota manera, avui he trobat dos llocs on preveig una possible reconciliació. No crec que hi hagi gaire gent. No donaré pistes.

aquest diumenge, som i serem?

Ahir vaig intentar escriure alguna cosa sobre Europa -aquests dies sento dir que les eleccions europees són fonamentals, sobretot aquestes- i no me'n vaig sortir. Conec tan poca cosa d'Europa i dels europeus, encara menys que de la majoria dels veïns de l'escala... Quan arribi el moment de votar, d'aquí quatre dies, passada la diada de Sant Jordi, una de les que més m'agrada i de les més complicades per mirar i comprar llibres, encara no tindré clar si he d'introduir a l'urna una papereta amb els partits de sempre, però en clau europea, o podré triar algun grup de llocs remots del continent. Com m'ha passat altres vegades, m'he enamorat d'unes sigles, pura externalitat: MELD (potser em sobra la consonant final), i em pregunto si trobaré al col·legi educacional i electoral del carrer Mallorca una papereta amb el seu nom o bé si hauria de buscar una papereta de gent d'aquí que tingués totes les propostes d'actuació europea coordinades amb les dels MELD (per cert, que prometen els de la MELD?). En definitiva, que vaig perdut, i això que sé que els nostres vots, ho repeteixo, aquesta vegada sí, seran definitius, definitoris, transcendents.

Vista la incapacitat per tractar el tema europeu, em vaig plantejar altres possibilitats, des del colesterol a les desfilades de roba infantil, però el meu cap no estava al cas. Un fracàs.

Això era ahir, però avui, que és diumenge, i darrerament tinc el costum de deixar anar una mica de música, continuo igual d'espès amb el tema europeu. Música europea? Si, per donar i per vendre, però, com fer una síntesi? Estic buit, no tinc idees. Per no claudicar amb el costum musical dels darrers mesos, no se m'acut altra cosa que recórrer a l'himne (des d'Alemanya, esclar) que,segons com serà interpretat i cantat (?) al final de les properes manifestacions del país, per si de cas.



PS: El que ja és segur que no s'escoltarà a Europa és aquest altre himne. Que qui sigui hi faci més nosaltres

que .

l'ideal

Em fixo en el text destacat al mig de la columna: Manuel Carrasco i Formiguera: La pitjor desgràcia que pot patir un poble és la falta d'ideal”.

Hauria de llegir l'article a poc a poc i en la seus totalitat, però no ho faig. Penso en la frase, li dono unes quantes voltes, poques. Quins ideals pot tenir un poble, una nació, en el seu conjunt? No ho sé, segurament algun objectiu necessàriament general, elemental, il·lusionant, assumible per (gairebé) tothom, només així s'entén que tot un poble, tan diversos com són individus que el formen, tingui un ideal comú.

La bondat, la bona acollida, dels ideals és que impliquen camí, i la vida, la de les persones i la dels pobles, té poc sentit si no hi ha camí per recórrer, sense que importin les incerteses o les dificultats del viatge; però, i quan ja s'ha arribat al final del camí? Potser, com sempre que s'assoleix una fita, la decepció acompanya l'eufòria immediata de la consecució. No passa res, aleshores és busca un altre objectiu, un altre ideal, i es torna a fer via.

La gràcia, però, dels ideals és que, per pròpia definició, són inassequibles, no tenen existència més que en la imaginació, són la perfecció en la seua màxima expressió, és a dir, suposen un camí sense fi, un viatge inacabable. Si no hi ha cansament, no existeix camí més satisfactori que el de l'ideal. No hi ha res més bonic que l'ideal d'un individu o d'un poble: la llibertat, la felicitat..., el que sigui. Que se sàpiga que és un impossible, no li resta mèrit, al contrari.

nítids i precisos

Quin locutor admirava més?

Jorge Arandes, per la seua veu nítida, la dicció precisa... Era el meu model

D'una entrevista a J. M. Bachs (“LV”, 9-4-2014)

Les lectures ràpides i irreflexives a vegades són perilloses. En llegir la resposta de Bach el primer que se m'ha acudit és que un model de locutor ho hauria de ser també, i molt especialment, pel que diu, pel contingut del seu discurs, per la tria dels temes que exposa. He oblidat que locutor és simplement una persona que parla, que presenta un material que no necessàriament ha confeccionat. He recordat que locutor ve de locució, del llatí locutione, és a dir, en l'accepció que em va més bé, manera d'expressar-se. No sé si és fa servir gaire el mot locutor en els mitjans de comunicació parlats actuals, avui potser hi ha més presentadors, conductors, etc. I com s'agrairia que tots tinguessin la veu nítida i la dicció precisa...

I com s'agrairia -al menys a mi m'agradaria- que els escriptors de novel·les i els de poesia (anomenats poetes) i de qualsevol altra literatura oral o escrita, més enllà del que expliquen o volen comunicar, fossin també posseïdors d'una veu nítida i d'una dicció precisa, dit d'una altra manera, perfectament intel·ligibles, fins i tot quan busquen els equívocs, dintre de la varietat dels seus estils. No és gens fàcil, no. I no es traca de manca d'entrenament dels lectors.

fractures? pluralitats?

Vaig veure la intervenció dels tres parlamentaris catalans i les de Rajoy i Rubalcava, després, amb la Joana, vam anar cap Sant Cugat.

L'Hospital General de Catalunya és mastodòntic i poc aprofitat, però aquesta és una història que desconec en els seus detalls. En una habitació d'una quarta planta hi havia el meu amic M. recuperant-se d'una intervenció quirúrgica, dormia una migdiada llarga i intermitent d'aquelles de malalt. L'amic C. havia arribat a les deu del matí per fer-li companyia, i també havia sucumbit a la calor d'aquella cambra encarada a l'oest amb finestra hermètica de submarí, però tots dos es van deixondir en picar jo, mes per cortesia que esperant resposta,  a la porta. Al cap de mitja horeta va arribar l'amic A., amb l'advertiment de la seua dona que no deixés el pacient fins que li haguessin donat el sopar. M. i jo som del mateix poble, en C. és de Saragossa i l'E. de Sòria, però viuen aquí des de fa molts anys; ens coneixem des dels 70. Vaig comentar que havia vist l'inici dels parlaments de Madrid, però cap dels tres semblava gaire interessat en qüestions tan llunyanes, així que la conversa va anar dibuixant línies d'immediateses i llunyanies més personals. En C. va marxar quan encara era ben clar perquè havia de tornar a l'Empordà i la seua visió és especialment deficient en la conducció nocturna. Més tard, l'E. ens va dir que si nosaltres ens quedàvem, ell ja se n'aniria; no ho va especificar, però sabíem que volia veure el partit (ai, que de poc li ha anat!), perquè ell és del Madrid; el que no sé és si vota PP o Ciudadanos. El vaig acompanyar a la sortida i vaig aprofitar per fumar-me un cigarret. Abans de tornar a pujar, vaig preguntar a informació què s'havia de fer per connectar la tele de les habitacions, perquè M., que no l'ha mirada cap dia, volia veure aquesta nit el partit del Barça (difícil pronòstic). Una mica abans de les nou van entrar el sopar: sopa de fideus, pseudollenguat amb ametlles i quatre espàrrecs verds, i un Actimel. En M. no tenia gana, però li va entrar a mesura que anava menjant, tot i que peix per dinar i peix per sopar no li semblava una oferta gaire imaginativa, i no estàvem segurs que les ametlles fossin gaire adients per als seus maltractats budells. Vam fer dos llargs de passadís i una rotonda de distribució per pair el sopar. Dijous tornarà a Lleida i possiblement no ens veurem -sí que ens parlarem- fins l'estiu, si no hi ha cap novetat. A veure si per Setmana Santa ens veiem amb en C.

En arribar a casa -els túnels de Vallvidrera són caríssims-, la sessió del Parlamento es trobava a les acaballes. Em va agrada la concisió poc retòrica i pràctica del basc: menys històries, el que importa és ara i aquí. Em va agradar la intervenció d'Alfred Bosch, un dels polítics menys polítics d'entre els qui ens és donat escoltar la veu. El que diguin demà uns i altres serà interessant, i el futur, apassionant. Ai, sí!

pausa

Veure el camí al camp de la primavera, dinar en un d'aquests poblets on a migdia hi ha més gent forastera que del poble, però sense l'aparença externa de canvis importants, passejar al capvespre per la vora de la mar calma, encara només amb pocs passejadors que es creuen, t'avancen o deixes enrere, i les basses d'aigua salada que ha dut la llevantada i el sol no s'ha emportat, sortir a la nit al balcó i sorprendre's amb un cel claríssim amb més estels dels que recordes -i algun planeta-, i la lluna que creix, llegir les darreres pàgines d'una novel·la noruega que parla d'un pit-roig i pensar quina altra novel·la començaràs...

Anar l'endemà a plaça i fer més de cinc-centes fotos en poc més d'una hora amb la convicció, en un moment determinat, que moltes seran poc aprofitables perquè hauries d'haver fet contrapicats per estilitzar les figures..., però no t'ho retrauran, perquè ja has avisat que no estàs per ajupir-te i tornar-te a posar dret, menjar a casa sense embrutar els fogons perquè has comprat la carn cuita amb llenya, contemplar, més tard, els estornells que baixen a menjar-se els dàtils i emprenen el vol -també els pardals-, quan surts al balcó per veure'ls de més prop (t'han dit que ja han arribat les orenetes, però no les has vistes)...

Tornar quan ja fosqueja a l'altra casa, gairebé aliè a qualsevol fet de fora que hagi passat aquests dos dies. No tan aliè, esclar, saps el resultat del partit del Barça i força detalls del joc, és inevitable.

penediment (fosa en negre)

Ocupo el tercer lloc a la fila de la caixa del supermercat, darrere encara no hi ha ningú; davant meu hi ha una dona, potser en la trentena; el primer és un home que deu passar dels vuitanta i va deixant els productes que pensa comprar: set o vuit. La noia duu quatre iogurts i mitja papaia embolicada en plàstic.

L'home és parsimoniós i la dona s'impacienta i li proposa que la deixi passar, que té pressa i només porta dos productes. L'home tarda a reaccionar, imagino que no perquè sospesi la pressa de la noia, que segur que en té -fa tard a la feina, o a dinar, o a veure La Riera o a visitar un parent a l'hospital...-, sinó perquè l'edat l'ha fet lent. Jo, que tinc per costum mantenir-me neutral i silenciós en les cues dels supermercats, em desconec a mi mateix quan em sento dir: Potser tens pressa, però tens més temps que aquest senyor.

Fins que arriba el meu torn l'única veu que se sent és la del caixer. Entenc que no hauria d'haver parlat tan precipitadament. I si m'he equivocat, i si a la dona li queda menys temps que a l'home?

s'escalfa Sant Jordi?

Va plovent, encara que diuen que divendres s'aturarà la pluja i diuen que començarà un dels habituals estiuets de la primavera. A Divendres fan tertúlia amb autors de llibres sobre el procés -vull ser volgudament ambigu- català. Segur que mai no havien aparegut tants pensadors centrats en un únic tema -i els col·laterals-els darrers mesos en tota la història del país i que, a més, miressin de guanyar diners i influir els seus conciutadans amb la publicació de les seues idees.

Tinc una vaga curiositat, un interès passatger, per saber qui compra i qui llegeix aquests llibres i amb quina finalitat. Al mateix temps, penso quin deu ser el motiu pel qual a la resta del territori peninsular no hi hagi una resposta literària massiva a les obres que es publiquen aquí. En fi... Si fos pel títol, d'entre les publicades en català ensenyades avui, auguraria més recorregut a Cinc minuts abans de decidir, de Lluís Basset, director de “El País”a Catalunya”. El mateix escriptor, juntament amb Felipe Gónzalez i Miquel Roca (Dios los cría y ellos se juntan, que dirien en castellà), ha publicat ¿Aun podemos entendernos? Conversaciones sobre Cataluña, España i Europa en el mundo global, una obra que imagino d'una amplitud de mires considerable i amb un ampli consens, i només per 41 euros.

Més enllà del paper, els pensadors -en aquests dies de pluja que obliguen a una certa concentració en els espais tancats encara més- apareixen en el món digital: els comentaris als diaris, els blogs, twitter... La diferència d'estil i de conclusions entre els mitjans en paper i els digitals em sembla sovint important, abismal, desesperant, i qualsevol intent de síntesi, una quimera, encara que el resultat final general és precís, inequívoc, diguin el que diguin els socialistes: Sí o NO.

Fet i fet, tot això no té gaire importància. Estic segur que els lectors del país continuen sent molt menors que els oïdors i els pensadors espontanis, farcits d'arguments naturals que sobrepassen qualsevol intent d'argumentacions raonablement racionals del tema de moda.


P. S.: Curiositat escassa, però curiositat a la fi, per saber qui -quants- llegirà -ja no dic comprarà- el llibre #MÈTODEV, de Víctor Valdés (El llibre on Víctor Valdés explica com entrena la seua ment). Si arriba entre els 5 primers d'algun rànquing de sant Jordi... No, no em voldria picar els dits.

vermell de núvols, cúpula de l'Eixample, primeres gotes

Aquests dies tan grisos i de freds retornats m'he atrevit a fer algun haiku, “inspirat” per alguna imatge de la natura o, més ben dit, de la climatologia, perquè a l'Eixample la natura és escassa, més somiada que viscuda.

Amb els haikus, ja ho vaig dir fa pocs dies, s'hi atreveix gairebé tothom perquè és una cosa curteta -uf, els sonets, que només estan a l'abast dels Poetes!- i permet una mena de satisfacció com la dels padrins de bateig o casament que llegeixen uns versets de rimes contundents i cantelludes, aplaudides per un públic condescendent, amb l'eufòria pròpia d'aquestes ocasions. Encara que els autors d'haikus d'anar per casa solem ser persones que ja trobem prou recompensa a aconseguir col·locar tal com s'espera els disset versos preceptius: gran proesa!

La mecànica externa d'aquests petits poemes japonesos sembla prou clara, no ofereix dificultats, però, segons diuen, en les seues versions originals responen més aviat a un recompte sonor, no ben bé sil·làbic tal com l'entenem aquí. Quant a l'estructura interna, els haikus responen als cicles de la natura, a les estacions, i hi solen aparèixer uns motius repetits, d'un simbolisme que sovint se m'escapa. És una ximpleria i no em treu la son, però m'enutja no arribar a comprendre la complexitat de la senzillesa dels haikus, els primitius, esclar.

Després, evidentment, com en qualsevol forma tradicional, vénen les evolucions i les transgressions i, si s'escau, les justificacions dels canvis, però jo continuo moderadament, cíclicament, capficat a descobrir els secrets dels haikus, dels d'abans, dels primitius. No me'n sortiré.

Mentrestant, vaig llegint. Recordeu un dels haikus més celebrats de Basho?:

furuike ya
kawazu tobikomu
mizu no oto

Fa dos dies en llegia una traducció italiana:

il vecchio stagno -
la rana salta
tonfo nell'acqua

Bé, res a dir, es fa el que es pot.


Mario Chini (bonic cognom) feia la seua aportació per millorar l'original, el 1904:

Campagne basse e nude,
una morta palude
il rumore dell'onda
che - plumf - s'apre, si chiude
a ogni rana che affonda


Després arriba qui no en té prou -és bo inspirar-se en les clàssics- i en vol fer una mica més, com Roberto Piumini el 1996:

Dal silenzio dell'erba
al silenzio dell'acqua
in aria un arco svelto
gesto verde in azzurro
che scompare nel tonfo
freschissima e segreta
cerchi che s'allargano
e poi acqua s'acquieta.



Jo ja no m'allargo més.

fent via

Ens diuen que els milers, milions -què importa la xifra- de participants en la cadena oberta de l'11 de setembre passat passarem a la història. De fet, sempre he preferit la petita història de la Història que les les dades i els noms repetits, encara que, a la fi, són les dades i els Noms els que marquen els camins, de moment.

Bé, jo no passaré a la història fotogràfica de la Via Catalana perquè no surto a les fotos, jo les feia. I realment va ser un goig participar en una de les jornades festives i cíviques més estimulants dels darrers temps, més relaxadament estimulant, malgrat els nervis que en el meu cas suposava la responsabilitat d'intentar que tothom que no fos jo o els col·laboradors sense nom sortissin a la foto. Malgrat que des de l'ANC han publicat uns crèdits de cada tram en què aparec amb els dos cognoms, m'estalviaré de fer-ne publicitat, sinó que, des de l'anonimat, demanaré disculpes als qui finalment han quedat una mica desdibuixats, als quals, si em localitzen, els prometo una sessió fotogràfica en el mateix lloc a la mateixa hora del dia que triïn; però imagino que no serà el mateix, perquè només els escèptics poden pensar que aquella jornada es pot repetir. En vindran d'altres, però amb moltes més innocències perdudes, em temo, i sense tanta gent i tanta geografia desinteressadament exultant.

Després d'una quants mesos continuo tenint la sensació que fem vies separades, els anònims, els semianònims, els semipúblics i els públics, per bé que uns i altres vulguem convergir. Ja és veurà.

És curiós com mentre anava fent fotos, comptant on havia començat i acabat cada imatge, procurant que no se'm mogués el zoom, resseguint una línia recta entre les sinuositats de la carretera, mirant de no perdre les perpendiculars (i tant com les vaig perdre!), evitant els contrallums... a penes m'adonés de la gent que anava entrant a la targeta de memòria. Va ser després, en anar parlant amb uns i altres, en arribar a casa i repassar les imatges, quan els vaig poder veure. Deu passar tantes vegades a la vida el que em va passar a mi en aquells vint minuts... Però no sé si és disculpa.

P. S. : Que quedi constància que jo ja vaig suggerir que les fotos no es fessin a contrallum.

nostàlgia

Si algú em preguntés alguna cosa de Lovecraft, li diria, com de tants altres autors i obres, que ja fa molts anys, que eren lectures de la dècada dels 70, que ara, a casa, als prestatges del passadís, en queden quatre llibres vagament recordats. Li parlaria d'ambigüitats, com les que s'escriuen en les contraportades. Poe? Potser una mica. Però és una altra història. Si em preguntés si val la pena llegir-lo, li diria, com sempre, fins i tot quan tinc ben tendres els llibres, que això és cosa d'ell, o d'ella. Potser li llegiria algun poema que condensa d'alguna manera el que es trobarà en els relats i novel·les..., però tot és tan llunyà...

Once every year, in autumn’s wistful glow,

The birds fly out over an ocean waste,

Calling and chattering in a joyous haste

To reach some land their inner memories know.

Great terraced gardens where bright blossoms blow,

And lines of mangoes luscious to the taste,

And temple-groves with branches interlaced

Over cool paths—all these their vague dreams shew.

They search the sea for marks of their old shore—

For the tall city, white and turreted—

But only empty waters stretch ahead,

So that at last they turn away once more.

Yet sunken deep where alien polyps throng,

The old towers miss their lost, remembered song.

H. P. Lovecraft: “Nostalgia”, dins Fungi from Yuggoth

També li diria que no fes cas de la meua traducció, que no tinc ni idea d'anglès:

Com cada any, en la resplendor malenconiosa de la tardor,

els ocells endinsen el seu vol en un oceà desert,

canten i refilen en una pressa alegre

per arribar a una terra que coneix la seua memòria profunda.

Grans jardins penjants on esclaten les flors de vius colors

i fileres de mangos deliciosos al paladar,

i arbredes que formen temples amb branques entrellaçades

sobre frescos camins -tot això apareix en els seus somnis vagues.

Busquen en el mar vestigis de la seua antiga costa-

per la ciutat alta, blanca i amb les torres-

Però només les aigües buides s'estenen davant d'ells,

així que finalment fan mitja volta una vegada més.

Mentrestant, enfonsades a l'abisme ple d'estranys pòlips,

les velles torres enyoren el seu cant perdut i recordat.

Després li passaria un altre poema i li demanaria que me'l traduís. I així entraria ell, i jo retornaria, en un món gairebé oblidat.

The place was dark and dusty and half-lost

In tangles of old alleys near the quays,

Reeking of strange things brought in from the seas,

And with queer curls of fog that west winds tossed.

Small lozenge panes, obscured by smoke and frost,

Just shewed the books, in piles like twisted trees,

Rotting from floor to roof—congeries

Of crumbling elder lore at little cost.

I entered, charmed, and from a cobwebbed heap

Took up the nearest tome and thumbed it through,

Trembling at curious words that seemed to keep

Some secret, monstrous if one only knew.

Then, looking for some seller old in craft,

I could find nothing but a voice that laughed.

“The book”

dilluns no és dia de paelles

Quina dèria amb això de la D O. Aquí, i pertot arreu, qui no corre vola i qui no aconsegueix una D O sembla que no ha triomfat, econòmicament parlant esclar, perquè una denominació d'origen no implica altra cosa que això: D O. I amb aquestes dues majúscules es troben veritables immundícies que sempre hi ha babaus disposats a consumir i promocionar, i a repetir una frase amb un dels adjectius més maltractats de la història de la llengua: Això sí que és AUTÈNTIC! Marededéu, si ja ho sabem, tot és autèntic, fins i tot el que és fals.

Cada estiu, com ja he dit altres vegades, tenim petites controvèrsies amistoses amb els meus amics valencians sobre l'autenticitat de la paella. Sense ceba o amb ceba? Ja no es discuteix. L'arròs s'ha de tirar abans que l'aigua o després? Aquí, malgrat els percentatges desiguals en contra o a favor, la discussió encara és possible. És poden plantejar tres o quatre dilemes més a la cerca de l'autenticitat, de la genuïnitat, d'una menja que pel seu simbolisme, pels seus valors patris, fundacionals, corre el perill d'esdevenir pura arqueologia de museu i que quedi com element secundari un dels valors primordials de qualsevol plat: que a l'hora de consumir-lo sigui plaent (la gradació ja és més personal) al paladar.

Quan amb els amics valencians parlem de les paelles que mengem a Catalunya, de seguida sorgeix un punt d'escepticisme en la seua mirada que traduït en paraules vol dir no que no hem menjat paella valenciana, sinó que ni tan sols hem menjat paella, perquè la paella és la que és fa amb els ingredients canònics de l'horta i només admet lleugeres variants, eternament discutibles i discutides en qüestions menors. Que mengem doncs els qui ens cruspim un arròs fet a Catalunya en una paella? Doncs podríem dir que mengem paelles catalanes, així, en plural, perquè tants caps tan barrets. Ara, era bo l'arròs que ens van sevir en una paella a qualsevol lloc de la costa o de l'interior del país? A mi, que fa temps que desconfio del mot autenticitat i de els marques, és el que m'interessa més.

Diu la premsa que un senyor que té un restaurant a la Barceloneta amb una paella amb D O acceptat oficialment del barri, ara volia registrar per a la seua paella la denominació Barcelona (deu seu una paella diferent de la paella Barceloneta?) i les autoritats pertinents no li l'han permès. Em sembla de justícia, com a mínim per les raons expressades més amunt, les de la diversitat de preparacions del territori que comportarien un greuge comparatiu inacceptable (tampoc no entenc que s'hagi acceptat la denominació Barceloneta). Per cert, no he tastat, encara que no ho descarto en el futur, la paella (o paelles) d'aquest restaurant, però en vaig veure la foto i he de dir que prefereixo les gambés als escamarlans i la sípia a les rodelles de calamar, però tot són gustos.

Com que aquí, al País Valencià potser sí, mai ens posaríem d'acord sobre les paelles - això és bo-, em permeto recordar uns detalls que considero imprescindibles: la paella, per arribar a aconseguir la seua màxima bondat, s'ha de preparar en una paella, valgui la redundància, adequada, és a dir, d'aquelles que tenen marcats a la base uns petits cercles en relleu, res de tefal o modernitats semblants. En segon lloc, la paella es pot rentar amb sabó, però, per conservar-la com cal, després s'ha d'untar amb oli (no importa la D O ni la qualitat, mentre. sigui d'oliva). En tercer lloc, i acabo, el gust de l'arròs no és el mateix si es consumeix en el propi recipient o si se serveix en plat (que sigui amb cullera de fusta, metàl·lica, amb forquilla, és una altra discussió més especialitzada); feu-ne la prova, fàstics a part, els qui encara no ho hàgiu experimentat.

P S:

Després de veure lesimatges de diari de la paella DO Barcelona, he trobat la recepta. No hi van rodelles de calamar. Quan ens diran la veritat els diaris?

Proposta per dijous o diumenge: paella amb una base de sipietes (petites, senceres, tendres, gustoses) i carxofes: Els detalls, a gust de cuiners i consumidors.

aquest diumenge, nocturns de piano entre rum-rums de trànsit

Durant el cap de setmana passat -i encara dimarts en quedaven seqüeles al jardí del Palau Robert-, uns quants pianos van aparèixer en llocs cèntrics de Barcelona, sobretot al passeig de Gràcia. La moguda formava part del Concurs Maria Canals i consistia a col·locar pianos a llocs estratègics per tal que qualsevol persona els fesi un toc i el vianants se sentissin còmplices de les notes.

Vaig escoltar una estona els sons, sempre en hores de cel ja fosc, i fins i tot en vaig enregistrar alguns moments que no cal comentar, sinó que parlen directament; però sí que voldria fer algunes consideracions.

1. Em sembla bona la idea de propiciar pauses musicals comprensibles per tothom en aquest centre babèlic en què la gent, de pressa o a poc a poc, va tan a la seua.

2. Aturar-se una estona a escoltar la gent sense identitat coneguda que premeditadament o sobtadament s'asseu a tocar alguna de les seues peces preferides és un exercici mentalment i físicament saludable.

3. L'exercici seria més saludable si s'atures la circulació, si els sons del piano no arribessin esmorteïts o distorsionats pels motors i els clàxons -pocs, tot s'ha de dir- dels vehicles, o si la gent aturada no aprofites el moment per plantejar en veu excessiva la pròxima jugada a realitzar, que els portarà a un sopar, a la botiga tal, a la casa dels veïns que...saps què... Exculpo la conversa de les dues noies que s'estimulaven mútuament per interpretar peces apreses de memòria i que al final no es van decidir malgrat el meu vot no demanat, i que em perdonin la meua intrusió en la seua conversa musical.

4. La il·luminació nocturna és lamentable i és un dels altres elements que desllueix les interpretacions. Tant costaria posar un focus? La interpretació més fosca, gairebé absolutament en negre, va ser la que s'anunciava com a estel·lar als Jardinets de Gràcia a les 8 del vespre: Yoko Suzuki. Encara bé que l'anella de públic podia distingir la pianista a partir de la pedreria que lluïa al coll i que de tant en tant reflectia uns raig lumínics escadussers vinguts de no se sap on.

5. Quant a la tria de les peces o fragments, no m'hi posaré, però, donades les circumstàncies, seria bo presentar-se amb material contundent, que fes tremolar el teclat i les cordes.

6. El vídeo que ve a continuació és perfectament prescindible: ni el so -el vent acaba d'espatllar-lo (qüestió tècnica dels aparells de butxaca)- ni les imatges constitueixen cap estímul per a possibles futurs espectadors. Es tracta simplement d'una prova per corroborar alguna de les afirmacions anteriors.

R&R (aforismes)

Ja se sap que els aforismes tenen la funció de justificar el pensament o l'actuació de qui els escriu, els llegeix o els diu. La gràcia dels bons aforismes, tan si són pensats com a tals com si són extrets d'un text més llarg, és que no cal argumentar-los i poden funcionar pràcticament en qualsevol ocasió, per a qualsevol experiència.

Dos dels meus aforismes preferits (si són curts millor) en llengua catalana -un l'acabo de trobar avui- pertanyen a persones encara vives. El primer l'he aplicat en alguns moments perquè suposo que s'adiu a la meua personalitat si em convé que el meu tarannà sigui el que manifesta. L'altre, una oració negativa, estic segur que el faré servir en algun moment, tot i que no em sembla tan bo com l'anterior, per bé que la darrera paraula, pronunciada amb èmfasi, pot ser molt productiva. Curiosament totes dues frases tenen com a subjecte un infinitiu, és a dir un verb, però com és habitual en aquests casos es tracta d'un verb substantivat, dit d'una manera: expressen acció, però també essència, substància.

Aquí van:

Córrer és de covards

Carles Rexach

No parlar és de burros

Miquel Roca

Un altre dia podem parlar de Joan Fuster.

versemblances dels bornis

El Born Centre Cultural va fallar despús-ahir el primer Premi Borni, amb un jurat format per Quim Torra, Màrius Serra, Enric Calpena, Jordi Galceran i Albert Sánchez Piñol. Un petit extracte de les bases del Premi Borni, per als qui no en saben res:

I PREMI BORNI ALS LECTORS  2014, el primer premi literari que es concedirà als lectors, pretén constituir un Observatori d’Anacronismes en la narrativa històrica (nacional i estrangera, editada de nou o reeditada) detectats pels lectors, que farà públic anualment l’error històric més flagrant de la temporada. L’Observatori d’Anacronismes del Born Centre Cultural és un arxiu consultable que té la voluntat de fomentar el rigor històric tot fent èmfasi en la participació del lector com a subjecte actiu en la transmissió del coneixement. Es planteja en els següents termes:

1. Participació

En aquesta primera convocatòria, pot participar tothom .Es considerarà que està sol·licitant la seva participació tot aquell/a que presenti  l’anacronisme o desajust històric que consideri més destacat i significatiu dels que hagi trobat a qualsevol obra de narrativa històrica (nacional o estrangera) editada dins del segle XXI en català o castellà, ja sigui en versió original o traduïda. En posteriors convocatòries s’ajustarà el termini a les obres publicades durant l’últim trienni. Cada lector podrà presentar tantes troballes com vulgui, però sempre en trameses separades.

En la primera edició, el premi l'ha guanyat Esther Lucea per un anacronisme o desajust detectat en aquests fragment de l'obra autobiogràfica de Doris Lessing Passejant per l'ombra (Destino, 1998?):

«Des de Gibraltar vam resseguir la costa cap amunt, no hi havia hotels, ni ningú, només uns quants pescadors a Nerja que ens van cuinar peix a la platja. Dormíem a la sorra, mirant els estels i escoltant les ones. No hi havia res construït entre Gibraltar i Barcelona, en aquell temps; a part de les ciutats, només hi havia platges fantàstiques, llargues i buides, que més o menys al cap d'un any es convertirien en platges atapeïdes d'hotels. Prop de València vam veure un rètol que deia: 'Prohibit banyar-se. És perillós', però jo em vaig llançar a aquelles gegantines onades temptadores i una em va enlairar fins a dalt de la cresta i després em va esclafar contra la sorra del fons del mar, i vaig sortir a quatre grapes, amb els ulls plens de sorra. En Jack em va dur a l'hospital local, on dos metges es comunicaven en llatí, demostrant que el llatí no és, ni de bon tros, una llengua morta.»

La lectora evidencia -i el jurat premia- que no és possible que els metges valencians parlessin en llati. Se suposa que en tot cas parlaven en valencià, també anomenat català ( o potser ho feien es espanyol?). El fragment no dóna prou pistes sobre la llengua i jo no sé quin any de la dècada dels 50 es reflecteix en aquest text. De tota manera, des de la meua ignorància, em permeto fer unes reflexions:

1. Doris Lessing va estudiar fins als 14 anys en una escola de monges de l'antiga Salisbury. És conegut que en aquella època el pla d'estudis de la seua escola incloïa el llatí.

2. Qualsevol llengua romànica no és més que un llatí evolucionat, de forma que una escriptora d'alguna altra procedència lingüística bé es podia prendre una petita llicència literària o, si és vol, fer una broma amb una parla que li semblava exòtica.

3. Qui pot afirmar que els dos metges no parlessin realment llatí vulgar -o fins i tot clàssic- per simple diversió, per enlluernar la pacient estrangera, com a protesta per la imposició del castellà com a llengua oficial?

4. Ben mirat, esclar, no tinc prou dades, només el fragment anterior de la pàgina 77. Llàstima que ja no es pugui entrevistar l'autora del text.

5. Si hem de fer cas a declaracions recents d'alguns polítics governamentals del País Valencià o dels seus acòlits, la llengua del territori ben bé podria ser el llatí, o algun idioma més antic.

6. De fet, el que em sembla més improbable és que més o menys un any després de l'experiència que es narra, les platges verges que va veure l'escriptora es convertissin en llocs d'una exuberància hotelera com la que suggereix. Potser caldria replantejat-se molts altres passatges del llibre.

Consti que la idea del premi em sembla molt divertida i que l'anacronisme premiat és una troballa que, la veritat, no crec que faci córrer tanta tinta com la nimietat del sugus de Ruiz Zafón a La sombra del viento: que si existien aquests caramels des de 1931, que, això no obstant, a Espanya no van arribar fins l'any 61, etc. En fi, petiteses des del punt de vista literari, però aptes per jugar-hi una estona.

blogoteca (del dia) de solituds

Just ahir, després de penjar el post, que encara que no ho sembli parlava també de solituds, vaig llegir en dos blogs consideracions des d'òptiques ben diferents sobre el tema. Deixo aquí i aquí els enllaços corresponent encara que ja sé que ens fa més aviat mandra obrir aquests vincles que a vegades fan la funció de notes a peu de pàgina, és a dir, d'aquella part que se salten els lectors dels llibres que tenen pressa a acabar-los.

Se'm va acudir que si apareixia aquest tema, just ara que comença la primavera, és perquè l'estació ha fet un gir cap al fred quan ja teníem l'esperança que cada dia seria una mica més..., com ho podria dir...?, “bonic”, en una paraula una mica cursi -i que cursi i antiga és la paraula cursi!

Després de llegir els dos posts, vaig pensar en La incomunicación, de Carlos Castilla del Pino, la seua obra més reeditada i que sé que és inútil que busqui per casa perquè deu estar al poble, on queden tants llibres d'adolescència i joventut. Solitud i impossibilitat de comunicació són un tàndem indissoluble que es trampeja com es pot amb més o menys èxit, però sempre amb un punt d'insatisfacció.

Avui, que també ha fet un dia rúfol, el primer post que he llegit, brevíssim (accentuo la qualitat de l'adjectiu per als mandrosos) tractava també del tema.

Sembla que demà el temps no millorarà substancialment.

passar pàgines

Quantes condemnes a mort a Egipte...! I les que vindran. Segons alguns mitjans digitals són, de moment 528, segons altres, 529; algun diu que gairebé 600. Una condemna més o menys -o algunes desenes- té poca importància: nàixer, morir i l'entremig. Avui la notícia ja no és fàcil de trobar en alguna de les llarguíssimes portades digitals dels diaris. En canvi, és notícia, amb foto inclosa, que els Rolling actuaran a Madrid -potser la darrera possibilitat de veure'ls i escoltar-los en territori peninsular?- el 25 de juny, o destaquen interessantíssimes novetats sobre esports, especialment futbol; encara que el tema l'important és sobre els previstos camins amb obstacles del procés sobiranista.

Avui, com en algunes ocasions, poques, agafo un llibre des que tinc a la vora, dels que haurien d'haver tornat al seu prestatge ja fa temps. Té subratllats en llapis del meu amic A., de quan feia la tesi doctoral i me'l va agafar per anar mirant. Copio un subratllat vist va l'atzar de la pàgina oberta:

El sentiment bàsic de Foix és, podríem dir, que l'individu és un col·lectiu, i això en dos sentits: d'una banda, qualsevol experiència d'una persona és sempre una experiència de moltes altres, i d'altra banda un home és una mena d'agrupament combinatori, un agregat d'elements que es troben dispersos per molts altres homes. Una vegada em va dir: “Sempre que escric jo, vull dir nosaltres”.

Gabriel Ferrater: "J. V. Foix", dins Sobre literatura, Ed. 62.

Res a dir, excepte que la relació -i la concreció- entre l'individu i la col·lectivitat, i la generositat moral d'un i altra, els mecanismes de pertinença,... Sempre m'ha semblat que tot plegat tenia molts elements misteriosos, més encara en aquest món tan proper i integrador i tan llunyà i dispers.

no tot és començar

Al poble, en temps remots, hi havia tres tipus de races de gossos: perdiguers, conillers i els altres. El pare havia tingut perdiguers del gènere femení, que entre setmana vivien en un patí i que gairebé tots els diumenges que es podia corrien garrigues. La gossa que recordo més -encara que no en tinc fotos, la veig com si fos ara- es deia Diana, un nom que no feia referència a la punteria del pare, erràtica i discutible en algunes sortides, sinó a la deessa romana (suposo que el pare va pensar que Artemisa era un nom massa llarg, pretensiós i poc eufònic, i que amb Diana matava, com a mínim, dos ocelles d'un tret). Els diumenges, a l'hora de dinar...

Algunes vegades he pensat que si tingués un mas -la cacera no me la plantejo-, tindria també algun gos (o dos). Es pot dir que darrerament he descartat aquesta idea: els masos mínimament habitables, malgrat la crisi immobiliària dels darrers anys, tenen uns preus realment prohibitius que desmenteixen...

Em va sorprendre, dies enrere, assabentar-me que els gossos de Barcelona no havien d'anar pels carrers necessàriament lligats, que els collars i les corretges rígides o extensibles) depenien en molts casos del grau de compenetració entre amos i animals (espero que ningú s'ofengui perquè els digui animals). Jo més aviat imaginava que la llibertat canina que observava era deguda a negligència de les persones, com aquells que travessem el pas de vianants en vermell perquè sabem que no correm cap perill malgrat que...

He anat llegint durant la setmana passada cartes i opinions de defensors i detractors dels gossos ciutadans. Tota una literatura que faria envermellir Dumas pare i fill (i Wenceslao Ayguals de Izco, i Antonio Altadill Teixidó...) per falta d'imaginació a l'hora de plantejar els seus arguments i les complicadíssimes vicissituds dels seus personatges. No m'importa confessar que en algun moment he estat a punt de deixar anar alguna llàgrima, però...

I ja van quatres començaments, però és que no sé com desenvolupar la meua opinió sobre el món dels gossos i les persones en l'actualitat, sobretot a Barcelona. Menteixo, en realitat tinc una mica de por. No sé si hi ha gaires persones disposades a morir o a matar pels seus semblants, però estic segur que molts propietaris i propietàries de gossos i gosses estarien disposats a matar pels seus animals. I jo sóc fàcilment localitzable.