preguntar no és ofendre

Torno al teatre en una altra adaptació d’una novel·la. A l’escenari es veu un home sol, Aronnax ,vestit d’època, que respon les preguntes d’un altre personatge que els espectadors no veiem. Ens adonem que aquest personatge ha estat capturat perquè l’altre, que es mostra al cap d’una estona, pensava que el tal Aronnax, el volia perjudicar, sobretot perquè, aparentment, tenia la intenció –inútil- de voler destruir un invent seu, un artefacte sofisticat que podia anar sota l’aigua a més velocitat que la que els vaixells ho feien sobre la mar. El científic antipàtic es diu Nemo. Apareixen més personatges: el cuiner –alta cuisine française-, la mà dreta del capità: una senyora anomenada Anne Decroix que tots veiem que sent alguna cosa per Aronnax –i viceversa-... Durant l’hora que dura l’obra ens anem endinsant en el món submarí (peixos de colors, un pop gegant que amenaça els personatges i la mateixa continuïtat de la màquina que hem anat seguint en el seu viatge des del Pacífic a l’Atlàntic...) i en les relacions dels personatges. A destacar que part del que es diu es fa cantant, és a dir, que gairebé es tracta del que s’anomena un musical.


Acabada la funció i després dels aplaudiments de rigor, els actors (quatre en total) enceten un diàleg amb el públic. Són preguntes interessants com, per exemple, si hi haurà una segona part en què quedi més clar si l’Anne Decroix i Aronnax realment estan enamorats, quines llums es fan servir per aconseguir els efectes estroboscòpics... Un dels espectadors, petit i nerviós, situat just al meu darrere fa una pregunta important, transcendent, definitiva: Com es diu aquesta obra? La resta del públic no sembla que estigui gaire interessat en la resposta, però l’espurna a penes perceptible que detecto en els ulls del capità Nemo i la cura amb que respon, em confirmen que aquesta era la pregunta clau, la pregunta que esperaven els actors i que els donarà força per continuar amb les dues representacions que encara els esperen aquell dia.

101 transformacions

Ahir va pujar la transformació 99 –una excel·lent recreació d’una hipotètica trobada de la Mercè Rodoreda i de Raymond Queneau en el París de la nostra immediata postguerra que va imaginar en Martí- i avui celebrem amb un vídeo el número 100 –una altra excel·lent idea realitzada amb mitjans tècnics casolans en què la meva intervenció és mínima, que més voldria que poder-me atribuir alguns mèrits. Primer objectiu acomplert: arribar a emular, al menys en nombre, les variacions de Queneau. S’enceta doncs una segona etapa de durada i periodicitat indeterminada que va més enllà de les primeres perspectives.

Com la majoria de vosaltres sabeu, el bloc transformacions va néixer a partir d’un post en què jo parlava d’alguns aspectes dels Exercicis d’estil de Queneau. Un suggeriment d’en Sani va originar que acceptés el desafiament potser amb més il·lusió que fe. I com que vaig pensar que sol no me’n sortiria, de seguida vaig demanar l’ajuda de la xurri, creativa, imaginativa i sempre disposada al joc, encara que de vegades ho dissimuli. Immediatament arribaren altres incondicionals que no esmentaré perquè això dels agraïments és inacable i inútil en aquest cas –ja ens ho diem em privat. Tothom sap com n’estem de contents d’aquestes participacions que han fet que el bloc es convertís més en una casa comuna plena que en un lloc fet per dos. A alguns els retraurem que no hagin participat més –ei, llibreter, veí, darabuc...!-, però sabem que passen de tant en tant per casa seva i els tornarem a rebre com no sé on es diu que van rebre els fills pròdigs... A altres, que ens han suggerit que farien alguna cosa o els hem suggerit que a veure si s’animaven, els recordem que el joc continua, que no s’ho pensin gaire més. Als qui no sabem si han vingut algun cop i als qui han marxat de puntetes, els convidem a decidir-se a participar i els advertim que no serà culpa nostra si després queden enganxats.

Fent un balanç breu i parcial, la sensació és que la qualitat de les aportacions és important, fins i tot en alguns casos sorprenent; parlo des del punt de vista literari, és a dir, de creació, de recreació, de combinació, d’originalitat, de reflexió. Algú pot creure que refer un text ofereix molt poques possibilitats de dir el que un realment vol, pensa o sent en un moment determinat. Crec que qui pensa així s’equivoca, de la mateixa manera que s’equivocaria si afirmés que en centenars de novel·les del segle passat o de l’anterior l’únic que es llegeix és el tema de l’adulteri. O potser tenen raó, però l’acte físic de l’adulteri és el que té menys importància, és només un instant (depèn de cada cas, és clar). En el nostre cas el text base parla de la vida i de la mort, parla, doncs, de la història del món i de la història de l’individu; més enllà de la vida i la mort no hi ha res que se sàpiga a 29 de gener de 2008, i si algú no té res a dir sobre aquests temes –no té sensació d’una o altra cosa, no experimenta una o altra cosa en si mateix o en els altres-, realment més val que no digui res, perquè no té res a dir. Una altra cosa és la simplicitat o complexitat del tractament, la forma que triï per expressar-se, l’originalitat o no que vulgui exercir sobre el material proposat, la dificultat que es plantegi. Tots aquests són condicionants que ha d’establir cada escriptor a l’hora de tirar endavant el seu joc literari. Aquests condicionants són el desafiament que es planteja i que ha de superar.

Algú em deia que a ell no li agrada gaire participar en les obres col·lectives, que prefereix l’obra individual. Doncs aquest el meu cas, encara que a mi, més que no agradar-me és que sóc molt inútil a l’hora de treballar en equip. Em costa afegir-me a una cosa ja començada o obrir boca o moure les tecles en allò que es fa en grup. Transformacions només té l’aparença d’obra col·lectiva, el format; a dintre cada objecte literari és absolutament independent, cosa que no vol dir que no serveixi d’estímul o d’inspiració per un altre, com, per altra banda, es pot veure i passa sempre.

I ja per acabar, m’estranya que els de l’any Rodoreda encara no ens tinguin enllaçats, perquè si alguna acte literari s’està fent en aquest moment relacionat amb l’escriptora que sigui realment innovador i a llarg termini –petit, insignificant, certament- són aquestes transformacions sobre un fragment de la seva obra. De la mateixa manera, m’estranya que no apareguem en cap raconet de Blocs de Lletres (cada dia més complet i més referent) , perquè si alguna cosa és transformacions és literatura pura, dintre dels cànons clàssics o experimentals, a més lloc de referències literàries explícites o implícites des de perspectives i intencions diverses. I com a mostra del que dic, acabo amb la darrera transformació. Feu clic:




Deia que acabava, però mentre anava escrivint m’he entretingut a llegir el darrer post de Llegeixes o què on una de les seves meitats –mai no sabré qui és- recollia algunes impressions de la trobada blocaire (com va quedar això del bloc/blog de Granollers?- i destacava tres aspectes del discurs “en absència” de Biel Mesquida:

perquè suggereix moltes coses. Algunes les anoto a la llibreta:
- ...el blog com a lloc privilegiat per fer una escriptura experimentadora...
- ...Paul Valery deia que els poemes no s’acaben mai, senzillament s’abandonen...
- ...el blog... una escriptura plena de riscos... un reservori d’escriptures provisionals... en llibertat.

Doncs això és també transformacions (i tu, meitat, com estàs de disponibilitat transformadora-arriscada-provisional-em-llibertat?)

dos poemes i una aquarel·la (i un o dos contes)

En aquest Any Rodoreda, si algú que no ha llegit res de l’escriptora em preguntés per on podria començar, no li sabria què respondre. De fet, la majoria de vegades no sé que suggerir quan algú em pregunta per on començar a llegir l’obra d’algú (abans de respondre li hauria de preguntar: i tu, qui ets?) . La resposta més fàcil, si un té temps, és recomanar que es comenci pel principi i que es vagi fent, tot i que això a voltes és descoratjador.

Ara bé, com que darrerament ningú no em pregunta res sobre la Mercè Rodoreda i en el bloc em sento amb una llibertat relativa, m’atreveixo a dir que, per què no començar per la seva poesia? El meu hipotètic interlocutor, potser sorprès perquè sap que més aviat se sol parlar de la prosa de l’escriptora, segur que em preguntaria el motiu que tinc per dir-li que s’iniciï en el coneixement de l’obra de la Rodoreda llegint els seus poemes. Aleshores jo, potser no del tot convençut, em veuria obligat a respondre-li que els versos li permetran entrar més fàcilment en l’esperit de l’autora, o al menys ho faran d’una manera més immediata, i, així, podrà endinsar-se millor en la seva prosa, també amb tants elements biogràfics. Clar que hauria d’afegir que el llibre que li recomano, Agonia de llum, no només conté 105 poemes, sinó una excel·lent introducció d’Abraham Mohino –i les notes corresponents- i un deliciós epistolari entre l’autora i Carner (Josep Carner, m’havien dit de vós que éreu cantamanyanes -com és que aquesta praula no figura al DIEC?-, i no m’ho creia. Feu que no m’ho hagi de creure... (1939)). A més, qui no voldria veure les reproduccions de la pintura de la Mercè Rodoreda? En fi, una notable edició d’Angle Editorial; llàstima que, malgrat que el llibre es va publicar el 2002 ara no sigui fàcil de trobar en algunes llibreries (a la Casa del Llibre em diuen que fa quatre anys que no el tenen), però sempre es pot aconseguir a la biblioteca.

M’allargaria indefinidament compartint poemes i cartes amb vosaltres, però com que entenc que això és impossible, limito la meva complicitat a dos poemes. El primer, el que encapçala el poemari, dintre del recull titulat “Món d’Ulisses” (parèntesi meu per afegir que reivindico els sonets), i que a les amigues i amics transformadors els portarà, ben segur, l’olor del nostre text base, i a tothom molts altres olors; el segon, el poema 103, el darrer del recull “Bestioles” (com m’agraden els bestiaris, i com apareix també la Rodoreda que coneixem darrere d’aquests versos divertits).

Barrejadors de ciutats

Freda de nit que se’n va i de rosada
una herba poca ens enfebra el turmell;
l’aire és a punt per al cant de l’ocell:
l’alba ens espera dellà la collada.

Ja et som a prop, oh ciutat ben tancada,
i, missatger dels teus glavis jussans,
l’esglai enfonsa, gebrades, les mans
fins on ens malda l’estranya mullada.

Però no escau un genoll que tremola
ni aquell gemec que es mig queda a la gola,
oh, mort, davant tes tenebres iguals,

car ja el nadó que tot just es descluca
té dintre el pit un puny d’ombra que truca
al teu palau que pertot té portals.

Abans de reproduir el segon poema, se m’acut que podria incloure un dels motius (?) pels quals la Mercè Rodoreda va començar a escriure versos. Diu la M. R. a través de Baltasar Porcel a la seva obra Grans catalans:

I vaig deixar d’escriure contes. No pas per horror a la literatura, sinó perquè de mica en mica se’m va paralitzar el braç dret. Podia cosir, d’això vivia, fer totes les feines de la casa, el que fos, menys escriure. Quan agafava la ploma, el braç em feia mal, els dits se m’encarcaraven, i la ploma saltava. Em va durar quatre anys. Va ésser quan vaig començar a fer versos. Com que no em podia sotmetre a un tractament llarg i car, vaig anar fent com si res. Els versos, sense saber escriure a màquina, els escrivia en una màquina que m’havien deixat uns amics que havien tornat a Barcelona. Picava les lletres amb un dit. A l’últim, el mal em va passar tal com havia vingut.

L’aquarel·la que us he triat ( Dame aux mains coupées) és un autoretrat d’aquesta època? Potser d’un altre moment de crisi? ...?

Va, i ara el poema que us deia:

Gat

Tinc la cua molt senyora
i el pèl m’ondula nevat,
però em veden el terrat
perquè, diuen, “és d’Angora”.

Faig vida d’anacoreta,
i el lluç, me’l donen bullit.
Hec amb la pota el mosquit
i embullo el fil i la beta.

Ja m’agrada aquesta vida
una mica esmorteïda,
i queixar-se és de mal gust.

Però a vegades voldries
fer-te amb gats sense manies
que et donessin un disgust.


...Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.























P. S. Bé, no s’ha acabat del tot, tots els contes tenen versions, recreacions i continuacions. En aquest cas, em plau fer-vos saber que les transformacions ja han arribat al número 99 (de fet, just en aquest moment al 100, però ja en parlaré també d’aquest). Fins ara ningú havia investigat gaire seriosament totes les connexions de la Rodoreda al seu exili parisenc amb els escriptors francesos. Finalment, en Martí ens ha deixat un tast de les primeres relacions de l’escriptora amb Raymond Queneau. De fet no se sap si la cosa va anar realment així i si es van veure amb posterioritat, que l’Obiols... Potser en Martí ens dirà alguna altra cosa quan ho consideri convenient.

acte primer, escena primera

(càmera fixa amb moviment rotatori, al carrer Mallorca vorera muntanya, prop de Balmes. S’acosta una parella. Ell és alt, d’uns quaranta anys, cabell curt, ben afaitat, vestit informal, possiblement de marques; ella és un tap potser de tres anys, amb el cabell que gairebé li arriba a les espatlles una mica arrissat, vestit perfectament conjuntat. Van agafats de la mà. Ell, amb somriure a la boca i potser als ulls, parla suaument inclinant el cap cap a la nena; ella, saltironant, sembla feliç, però no es mostra gaire atenta als mots de l’alt)

-El papà aviat tindrà un cotxe nou.

(el càmera-testimoni va seguint els dos personatges, ara d’esquena, mentre caminen –i saltironeja- en direcció al carrer Balmes i el so va disminuint a mesura que s’allunyen)

-El papà aviat tindrà un cotxe nou.

-El papà aviat tindrà un cotxe nou.

(fos en negre. El càmera enfoca la porta de La Central mentre pensa que ha de preguntar al guionista què significa realment aquesta escena: el simbolisme del cotxe, per què la reiteració, per què la tercera persona del singular, per què el verb tenir, per què el silenci de la nena, per què... El càmera sempre vol saber més coses. Fos en blanc)

quins llibres t'emportaries a una illa deserta?

En les cartes dels lectors de “La Vanguardia”, aquests darrers dies apareix un meme que no sé qui va ser el primer a suggerir i que reprèn una proposta ja antiga: Quins cinc llibres t’emportaries a una illa deserta?

Em sorprèn que, fins on jo les he llegides, totes les respostes facin referència a llibres que ja es coneixen. Entenc que quan un té possibilitats nul·les de trobar una llibreria o una biblioteca el que ha de procurar és agafar cinc llibres de la biblioteca del vaixell que s’enfonsa, si té temps, que encara no hagi llegit. Ja tornarà als seus llibres preferits quan el rescatin i pugui tornar a casa. Trobo que rellegir podria espatllar una mica l’aventura de trobar-se amb el recomençament provisional en un nou espai encara per descobrir.

Doncs ja ho sabeu, si a algú se li acut reproduir el meme dels llibres a l’illa deserta en algun bloc, que no me’l passi perquè no sabria què respondre.

no a Ernest Maragall

Em sumo a la negativa dels experts –i dels opinadors en general- a acceptar la proposta del conseller Maragall de crear centres, aules o el que sigui per als alumnes de fora que no tenen coneixement de la llengua catalana si no és donen aquestes dues condicions:

1. Que la proposta s’estengui a tots els nouvinguts que arriben a Catalunya, tant si el curs ha començat com si s’incorporen a l’ensenyament el mes de setembre, i que l’experiment no es limiti a Reus o a Vic. Odio els experiments sobre realitats que no en necessiten a causa de la seva obvietat.


2. Que l’estada d’aquests alumnes en aquests centres o aules expressament pensades per a la seva integració en l’ensenyament del país sigui de tot el curs escolar.

Passo d’argumentar axiomes, al menys axiomes a la secundària.

jo, jo, jo... i els altres

A la tarda, una trucada per demanar-me la meva valoració dels partits, del govern i la meva intenció de vot. Vaig respondre assenyadament, només amb les mentides necessàries, més insignificants que les dels polítics. A la nit em vaig mirar una estona l’entrevista de la Terribas a Rajoy. No us molestaré amb un resum que tampoc no sabria com fer. La paraula llibertat va ser un dels lemes més repetits. Espantava en la seva boca. Però encara em van espantar més alguns encapçalaments que potser van passar desapercebuts, com aquest ordre de prioritats: jo, el partit, tots els espanyols... O la repetició que ell no vol per als altres el que no vol per a ell. No se suposa que els polítics estan al servei dels ciutadans? No hauria de quedar el jo en darrer terme?

Em fa angúnia pensar que no només és ell qui pensa així, sinó bona part (tots?) dels altres polítics, sense distincions de partits, per molt que no ho expressin públicament com el tanoca de Rajoy. Però encara trobo més terrible la possibilitat que als ciutadans ja ens estigui bé o ens sigui indiferent aquest pensament, perquè, finalment, nosaltres també tindríem el mateix pensament. I repeteixo la paraula pensament per no canviar a convenciment i a actuació.

Crims de tinta

Imagineu-vos que rebeu un sobre del Departament d’Interior de la Generalitat i en obrir-lo llegiu que se us convoca a les set de la tarda del dilluns a la comissaria dels Mossos d’Esquadra de Ciutat Vella. Segurament la primera sensació és de desconfiança: el pensament que no has fet cap cosa punible, però vés a saber que t’imputaran. Més asserenat, vas llegint i emets un sospir d’alleujament. Res, que el conseller Saura t’invita a participar en el primer premi de novel·la negra, d’intriga i policíaca escrita en català que patrocina la seva conselleria. Dit d’una altra manera, que la policia del país –que aquest any celebra el 25è aniversari de la seva creació moderna- convoca el premi Crims de tinta (no li posem un nom massa cruent, devien pensar) dotat amb 25.000 euros. L’obra guanyadora la publicarà l’editorial La Magrana.

Les bases de qualsevol premi sempre tenen algun aspecte curiós; en aquest cas destacaria -encara que n'hi ha d'altres: llegiu, llegiu- el secretisme –molt adequat a la modalitat del premi- del jurat, el nom dels membres del qual (nomenats per resolució del conseller) es farà públic en el moment del lliurament del premi. Això sí, sabem que estarà integrat per membres del Departament d’Interior i per especialistes del gènere. No sabem quants en cap dels dos casos. Quina intriga!

En fi, que els qui escriviu una mica seriosament ja podeu començar a esmolar la ploma i començar a produir, que només teniu temps fins al 15 de març a les dues per omplir de 150 a 300 pàgines. És clar que si ja teniu la novel·la aparcada al calaix només cal que li feu un repàs, i millor si hi afegiu algun mosso d’esquadra. Per cert: “Atès que el premi és superior a 3.000 euros es publicarà al DOGC.” Heu sortit alguna vegada al DOGC?

Per si aneu escassos d’idees, us suggereixo una història clàssica de misteri en què de bon començament hagi desaparegut la tuneladora que està començant a foradar el subsòl que la portarà fins a la Sagrada Família. Al final la troben amagada al temple, però... Com que es porta força d’enllaçar dues trames, m’atreveixo a insinuar que no estaria malament afegir una altra història, més del tipus novel·la negra, amb l’intent de destrucció de l’obra de Gaudí per part d’un grup integrista islàmic amb seu al Raval. Al final, òbviament, les dues històries han de convergir. Si voleu més suggeriments, haurà de ser pagant.

Com m’agrada aquest país! Després alguns encara malparlareu de les institucions i les seves inversions. Mira que si el premi el guanya un mosso -o mossa- escriptor... I els de Polònia que no n'han dit res... Amb això de les eleccions aquests nois obliden les notícies realment importants. Va, no us faig patir més: aquí teniu les bases.

Aprofito per recordar als aficionats i aficionades i al públic en general que del 4 al 9 de febrer se celebrarà la trobada de novel·la negra organitzada per l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. Aquí els detalls.

rictus

Els ensenyants són notícia darrerament, i els de llengua una mica més. Però deixaré aquests darrers per més endavant i començaré amb els de primària i secundària en general. La Bofill torna a enquestejar (les meves respostes les tinc en un sobre a punt per ser enviades: massa tard) i la conclusió més important, pel que sembla, és que els mestres i els professors d’aquí (Espanya i Catalunya) fan menys hores de classe als alumnes que en altres latituds i cobren més que molts. Hem de suposar que això és veritat i es dolent. Jo no n’estic convençut de la primera ni de la segona afirmació que és la que destaquen o volen donar a entendre els titulars de diversos mitjans. Les dades informen d’altres fets objectius (edats, sexe, etc. dels ensenyants) i pseudoobjectius ( formació, sou, satisfacció laboral...). No comentaré ara perquè algunes dades em semblen d’objectivitat limitada perquè m’estendria interminablement. Va, sí, una que tirarà pedres al menys sobre el meu teulat: és possible que entre les hores de formació computades es comptin les 30 de fotografia que vaig fer jo l’any passat. Doncs bé, ja les poden eliminar per què per la tasca que faig i pel nivell del curs que vaig rebre no em serveixen de res.

En fi a partir de l’enquesta apareixen i apareixeran comentaris més o menys benintencionats o malintencionats que interpretaran les dades en un intent de trobar una variable més en l’èxit o el fracàs de l’ensenyament al país. Molt bé, d’alguna cosa s’ha d’escriure, jo mateix ho estic fent sense dir res, o gairebé, encara que em temo que aquesta ofensiva no és tan innocent. Fins i tot és possible que els qui tenen poder per fer-ho s’apressin a iniciar uns canvis d’orientacions diverses a partir de les conclusions purament numèriques i discutibles de l’enquesta. No passa res, ja hi estem acostumats.

No sé si hi ha cap altre país que en tant poc temps hagi mostrat més dades i menys eficàcia a l’hora d’enfrontar-se amb la situació de l’ensenyament. Tinc la sensació que continuem sent un país d’improvisadors, de gent amb tendència a la transformació gratuïta amb una dosi molt alta d’influències externes i internes de documentats i indocumentats. Darrerament la tendència a moure’s sembla imparable. Cap a on? No importa. Si no funciona un moviment se’n farà un altre, i els que calgui.

Els mateixos diaris, que s’afanyen a ser els primers a mostrar dades, a proposar solucions i a crear estats d’opinió solen aportar algunes dosis de confusió en aquest món de l’ensenyament que surt de tant en tant de l’armari per voluntat pròpia o perquè algú obre la porta. Mireu, per exemple aquest pictograma sobre la satisfacció laboral del gremi.






















La mida de les cares indica que hi ha gairebé tanta gent satisfeta -molt satisfeta- (44 %) com gent que ni una cosa ni l’altra (51%) –ni un decantar-se cap a algun extrem? Sospitós!-. La primera cara somrient, la segona hermètica. I els insatisfets? D’insatisfets no n’hi ha, però en canvi, una cara més petita, vermella de ràbia, amb els llavis cap avall, indica aquells qui diuen que estan satisfets -simpelment satisfets- per no quedar malament, però que desmenteixen les seves paraules amb el rictus. Aquests satisfets-insatisfets són un 51 % dels ensenyants, la mateixa proporció que els que no estan segurs de com se senten, però la seva cara és molt més petita, no fos cosa que... Si sumem les tres proporcions, ens dóna un total del 146 %. Com que jo sóc de lletres, he hagut de preguntar si la cosa quadrava als experts en mates. M’han dit que no, però d’altres m’han parlat de la teoria de la relativitat, i encara d’altres de la de la creativitat. En fi, que he quedat un pèl confús. Estic segur que si hagués llegit la lletra petita del diari s’haguessin dissipat els meus dubtes. Però, qui té temps de llegir la lletra petita? I, suposant que la lletra petita contradigués les cares, què? Des de quant la lletra té més valor que les imatges i els números? I amb la reducció d’hores de català i castellà al batxillerat, ja es veu la tendència. Ostres, ara em tocarà dir alguna cosa sobre aquest darrer tema. Sempre m’embolico!

adaptacions

Avui he anat a veure La plaça del diamant al TNC. Llarga, molt llarga, però un s'hi acostuma. Retinc algunes frases de la novel·la que ja havia oblidat. En els entreactes, mentre em fumo un cigarret, contemplo com va canviant la llum a la ciutat. En sortir, la lluna està a punt de fer el ple. Fa de bon passejar fins a casa. A la butxaca porto algunes entrades que m’han sobrat; llàstima, potser algú hagués volgut venir.



















Del sis de febrer al nou de març representaran a la Sala petita Els sis Joans, de Carles Riba. A veure si algú s’atreveix a reeditar el llibre. O és que els nens i els grans ja no llegeixen i han d’anar a veure reinterpretacions als escenaris?

pausa

La natura no fas cas al Calendari dels pagesos que aquests dies pronostica fredor. La Crasula portulacacea, profusament florida, com correspon a l’època, rep la visita d’un abellot que no troba competència i s’embriaga amb el pol·len de les flors tènuement rosades. Talment com una joguina de peluix, suau i grassona, l’animalet inclina el cos buscant la millor posició entre els diminuts pètals que aviat es començaran a pansir i em deixa les rajoles tacades de polsim blanc. Capficat en la seva tasca, m’ignora mentre realitza petits vols de reconeixement amb un lleu brunzit. L’endemà, encara solitari, continua la seva exploració.


















Al test del gessamí va caure un esqueix de la Kleinia articulata. La terra fèrtil però eixuta l’ha fet prosperar i, per primera vegada, ha presentat unes inflorescències atapeïdes protegides per càpsules arrugades d'un verd grisós. Una mena d’angelet robust emprendrà el vol quan estigui a punt i se l’emporti un buf de vent. Quantes barreres aconseguirà travessar?
























Cada hivern apareixen els miratges de primaveres subtils, interiors, aliens a les realitats que veiem, olorem, toquem, llegim i sentim. Instants insignificants en els hiverns que desapareixen de la mateixa manera misteriosa que han arribat.

creació

Se m’escapen aquests dies sense adornar-me’n, notes sobre orígens, evolucions i fins. Encara avui, trobo en una petita joia que em va regalar fa uns quants dies l’Albert –ja te’n vaig donar les gràcies com cal?- un poema que podria tancar aquest cicle fins que inevitablement el torni a reobrir (potser demà?).

Si en la fornal manxa el Temps,
en l’enclusa és Déu qui forja;
forja mons a cops de mall;
mai reposa.

Salta el foc espurnejant,
i les espurnes són totes
ànimes que van naixent
i a Déu volten.

Elles li diuen: -Senyor,
què t’hem fet que vida ens dónes?
Fes-nos tornar al no-res!
Déu, escolta’ns!-

I Déu que les va escoltant,
tot seguint la seva obra,
en peixos, bèsties i ocells
les transforma.

Sinó que el Diable, callat,
al darrera d’Ell es posa,
i, prenent-li les que pot,
en fa homes.

Àngel Guimerà: “Creació”, dins Poesies, Barcelona, Editorial Estel, 1938.

Starking delicious

La serp replica a la dona: “I ca! No morireu pas. Déu sap prou que el dia que en mengeu se us obriran els ulls i sereu com els àngels, que coneixen el bé i el mal”.

Gènesi 3: 4-5

Des de fa uns mesos que a la meva Bíblia de butxaca gairebé se li ha despenjat una tapa i no sé si hi ha algun sistema que li pugui enganxar com si no hagués passat res.

En sortir de can Batlle vaig anar a una llibreria que es troba a menys de deu minuts per veure si li trobava una substituta que fos exactament igual. No, ja no la fan igual; ara és externament molt menys atractiva i no em vaig decidir a canviar-la. En canvi vaig comprar dos llibres que no tenia previstos. És ben curiosa aquesta llibreria: està situada al centre de la ciutat en un edifici “singular”, però en un dels carrers menys transitats, únicament de pas. Sempre amb poca gent, les seves prestatgeries i els seus taulells els ocupen llibres acabats d’editar i també d’altres que fa temps que han desaparegut dels comerços més convencionals. A més, també edita els seus propis llibres, difícils de trobar en altres llocs. Que jo recordi, no hi he entrat més de cinc vegades, i potser exagero.



Ja al carrer em vaig adonar per primera vegada del detall que ornamenta la seva porta: aquesta serp que podeu veure en la imatge de més avall que ofereix la poma del jardí de l’Edèn a tots aquells qui entren al local. Aquest poma vermella, brillant, tan temptadora, em va semblar un símbol genial en una llibreria, i més en una llibreria religiosa. No discutiré si a dintre es pot trobar el bé o el mal, però sens dubte sí que es troba el coneixement que ens pot fer una mica més lliures i ens apropa als àngels o als dimonis. Aquest cop vaig fer bondat i la meva tria crec que m’apropa als àngels.

primera lectura

De tant en tant veig Castellet, mai acompanyat. Ell sembla que no veu ningú. Tant alt, tan prim... on va? Avui llegeixo la seva entrevista a “La contra”


De profesión, lector. Y para evadirse de un trabajo así, ¿qué hacía?
Leer novelas policiacas malas.


I per què llegia novel·les policiaques dolentes? I la darrera pregunta de l’Amela:


Vaya, acabo de llegar a esa edad, así que mejor lo dejo correr, ¿no?

Sí. Vaya haciendo cositas, esas pequeñas satisfacciones... Haga lo que haga, el mundo seguirá yendo mal, ¿eh? El mundo siempre va mal. Siempre. Pero va.


L’entremig és cosa seva, no meva. Jo no hi puc fer res.


Feia temps que no anava a les llibreries de vell. Selvaggio ha plegat abans d’hora. Continuo fins a can Batlle. A penes es pot passar entre les taules. Sembla que l’Àngel (o és en Miquel?) hagi volgut posar totes les existències a la venda i no se'n vulgui desprendre de cap. És difícil trobar alguna cosa entre aquest desordre i deuen ser els fats qui em col·loquen davant de Historia del enanito Muck, de Hauff. Quina sorpresa tan inesperada! Aquest és el primer llibre que tinc consciència clara d’haver llegit, encara que em sembla que el meu no era de tapa dura i tampoc no tenia aquestes làmines setinades de l’edició de l’any 1942 de Molino. No regatejo el preu.


En la vieja ciudad de Nicea, la de las mil historias, moraba hace muchos años un hombrecillo, a quien llamaban el Enanito Muck...



He trobat la meva magdalena? No ho crec, però he recuperat una de les històries. Més tard... Aquesta és una altra història.

Primeres apreciacions

Suposo que durant el període preelectoral i electoral (de fet sempre estem en temps preelectoral) cada dia apareixerà una notícia protagonitzada per un o altre partit que eclipsarà o se superposarà a la immediatament anterior. La darrera és la incorporació de Pizarro al PP que significa la fi de les aspiracions de Gallardón a convertir-se en el número 1 hispà dintre de quatre anys.

Sense que serveixi de precedent, perquè de cap manera tinc la intenció de convertir-me en un comentarista polític, deixeu-me dir la meva opinió sobre l’assumpte, que em sembla que s’aparta de la de bona part dels comentaristes professionals. No sé els detalls de l’operació que han desembocat en la decisió que Pizarro, en detriment d’altres possibles candidats, vagi de número 2 en la llista del PP per Madrid, i és agosarat dir si això sumarà o restarà vots al partit de Rajoy (Aznar? Fraga? Franco?), però jo crec que, sigui quin sigui el procés seguit, i fins i tot acceptant que l’atzar hi ha intervingut, es tracta d’una bona jugada.

El PP és un partit de dretes, ho saben els afiliats i ho saben els votants. El PP, malgrat les aparents concessions estratègique i tàctiques, és un partit nacionalista –o s’ha de dir centralista?- de l’España una, grande i libre, ho saben els seus dirigents i ho volen els seus votants. Aquestes dues característiques, i unes quantes més, que de vegades es confonen i d’altres se superposen, sovint semblaven diluïdes en Gallardón, polític ambiciós com la majoria, que alguna vegada semblava fins i tot festejar amb elements de l’esquerra (faig servir el terme en sentit modern i ampli). Malgrat el carisma dintre de la seva ciutat, els ciutadans madrilenys –es poden consultar enquestes- votaven el seu alcalde en tant que membre del PP. Dubto que fora de Madrid ningú tingués clar on anava Gallardón ni amb qui, era (és?) simplement un tipus simpàtic. En Pizarro, els habituals votants del PP veuen, o veuran per poc que se’n faci publicitat, un personatge de dretes d’una sola peça, un home que té molt clares les opinions sobre les autonomies –el posicionament respecte algunes autonomies és un factor determinant fora de Catalunya a l’hora de decidir-se pels candidats-, veuran un senyor que té una relació amb Catalunya ben clara, encara que ara diguin que no, i altres característiques, dintre del camp de l’economia, que, en la meva opinió, el fan atractiu a molts votants o indecisos dels quals no surten les opinions als diaris. Una altra cosa es veure com els acabarà sortint a la llarga als dirigents del PP la seva aposta per Pizarro: un personatge acabat d’arribar del món empresarial sempre és una incògnita, i, a més, ja es veurà si els seus contrincants polítics li aconsegueixen descobrir algun drap brut que fins ara, en estar relativament allunyat del món públic de cada dia, ha pogut passar desapercebut.

El PP, hagi actual precipitadament o no, ha fet un pas de cara a una posició inequívocament de dretes, vull de dir de dretes-dretes. En els temps que corren, de radicalitzacions creixents en molts sectors de la societat espanyola, aquest fet jo crec que definitivament els afavorirà. D’aquí a les eleccions encara han de passar moltes coses i qui sap que sortirà de les mànigues i dels barrets o de les butxaques, però penso que la primera jugada els és positiva.

Jo ja tenia aquests pensaments quan aquesta tarda he trobat el meu quiosquer amb qui habitualment no parlo de política perquè tots dos sabem les inclinacions respectives en aquest aspecte. Avui estava exultant, i sense cap prolegomen m’ha preguntat que em semblava el fet que haguessin fet fora Gallardón de la carrera a la Moncloa; més o menys li he estat sincer i li he dit el que ja heu llegit. Ell m’ha explicat un fet concret que m’ha confirmat part de les meves idees. M’ha dit que ni la trentena de clients que li compren El Mundo ni ell mateix podien veure Gallardón. És possible que en arribar a casa hagi obert una ampolla de xampany. No sé si la compartirà amb molts veïns, però estic segur que fora de Catalunya no li faltarien convidats. Després, és veritat, hi ha aquells que no llegeixen El Mundo o que no llegeixen cap diari: aquests són els qui compliquen les previsions de resultats.

filòsofs

Trio tres preguntes i tres respostes en cada cas.

Llegeixo una entrevista curta a Eduardo Subirats (filòsof, escriptor, acadèmic), que aquesta tarda, mentre jo escric això, presenta a Laie el seu llibre ¿Què fan els intel·lectuals en temps de destrucció?

-Per què s’anomena a vostè mateix un filòsof paròdic?
-En una cultura com la hispànica, en que no existeix filosofia des que la inquisició va expulsar l’últim jueu, i on ha regnat la ignorància, només es pot ser filòsof paròdic, no és pot ser seriós.
-¿Què fan els intel·lectuals en temps de destrucció?
-La característica del món intel·lectual és el silenci, acompanyat de soroll mediàtic. El pensament europeu és d’un mutisme absolut, una barreja d’estupidesa i covardia, és la tàctica de l’estruç. Estan més dedicats a realitzar festivals literaris i a fer de la cultura un espectacle que el que passa a l’Àfrica que està tan a prop (sic)
-¿Què planteja el seu nou llibre?
-Assistim a un canvi radical de la humanitat, amb conseqüències catastròfiques i un futur incert, però el canvi no ha de ser retòric ni feixista. Ha de despertar una consciència crítica i de solidaritat i reflexió de les minories que encara pensen per si mateixes, però el temps apressa.

També al Periódico, a la darrera pagina, una entrevista llarga a un altre filòsof (i teòleg), Francesc Torralba, que acaba de presentar “els seu llibre més personal”, El sentit de la vida.

- ¿Com? (hem de donar sentit a la vida)
- Conjugant verbs que donen sentit al present. En la societat de masses sobretot es conjuga el verb consumir. Donar sentit a la vida és atrevir-se a conjugar altres verbs: passejar, conversar, mirar, acompanyar, estimar. Però ens centrem a consumir, una activitat que no omple i que genera noves formes de dependència.
-Home, tampoc cal arribar a aquest extrem...
-Recomano l’exercici (de viure com si el dia d’avui fos el darrer). Viu el dia d’avui com si fos l’últim. No deixaràs de dir les coses que hagis de dir. No deixaràs de mostrar els afectes que hagis de mostrar o de retrobar-te amb els éssers estimats. No deixaràs d’escoltar música o llegir els poemes o contemplar el que pot embellir aquest dia.
-¿I la vida en si mateixa no és bella?
-La vida per se no és bella: a la vida hi ha bellesa, però també hi ha molta lletjor; hi ha bondat i maldat, i buit. L’antídot del buit no és l’evasió ni el fàrmac, ni el bufó que entreté, sinó l’aposta per l’autenticitat. O sigui, viure d’acord amb el jo. Una persona viu autènticament quan intenta fer de la seva vida un projecte personal. No simplement una rutina per cobrir les necessitats primàries, cosa que hem de fer tots, sinó que intenta fer de la seva vida una obra d’art. No admet que la seva vida tingui un guió escrit.

Possiblement no llegiré cap dels dos llibres, però en cas de decidir-me no tinc cap dubte sobre quin m’interessaria més, molt més. Ei, cadascú és ben lliure de fer la tria que més li convingui.

enquestes

Immers en cabòries sobre la terra i el cel m’ha passat el temps sense adonar-me’n, àdhuc contra el meu costum he oblidat d’escriure alguna coseta per poder pujar aquí, per allò de cada dia un post. Fet i fet, però no us deixaré sense la possibilitat de poder escriure algun comentari o de fer-me una indicació, tot i que segurament ja esteu prou preocupats pensant qui votareu en les properes eleccions: hi ha tantes novetats! I les que apareixeran!

I les enquestes... que si creus que afectarà el vot que l’AVE hagi arribat o no a Barcelona, que si creus que CiU hauria de presentar una plataforma comuna amb ERC, que si l’essència del PSC pot competir amb la del PP, que si creus que el fet que a Pizarro li hagin regalat un Rolex ha influït en la seva decisió de... I les enquestes de tots els dies: que si el canvi climàtic, que si Ronaldinho..., que si el divorci de...pot afectar a...

Qui durant els properes mesos no respongui una enquesta no serà ningú. Per tal que ningú se senti injustament exclòs del joc de les enquestes, m’ha semblat adient deixar-ne una aquí a la dreta sobre un tema que em sembla vital. Vosaltres mateixos, però que després ningú digui que no ha estat preguntat, que no ha format part dels qui marquen les pautes, dels qui, en darrer terme, tenen el poder d’influir en la marxa de la civilització amb les seves opinions o, ja preses les decisions, de mostrar la seva conformitat o disconformitat i marcar camins de futur.

Ah, les cabòries, aquí.

encadenament

Que curiós, una petició de la xurri en un comentari al meu darrer post s’encadena amb una sèrie de pensaments, lectures, audicions... d’aquests darrers dies. Em diu la xurri que està disposada a anar a visitar l’exposició de Gimeno (i altres) a Torroella, no sé si del tot seriosament o no, i em demana que li aconselli un restaurant. En lloc de fer-ho en la mateixa vila, que també ho faré, el primer que em ve al cap es suggerir-li un restaurant (o dos) de les rodalies, de Palau-Sator. Avui mateix he sentit –no ho sabia- que Toti Soler té una casa en aquest poble. M’agrada Toti Soler i el vaig seguir molt de prop ja fa força anys. També avui llegeixo al diari les paraules d’un neurocièntífic que valora l’oïda per sobre dels altres sentits i ens recorda el poder evocador de les cançons, les emocions que provoquen en associar-les a moments feliços de la vida. I deu fer dos o tres dies que em balla pel cap, amb insistència, una cançó escoltada en la veu d’en Toti que jo trobo magnífica (no l’he esmentada mai al bloc?). La tinc a casa i l’escolto de tant en tant, però vaig voler veure si la trobava a YouTube: inútil. Allí l’he trobada en una versió de Quimi Portet, però no és el mateix, no per ell, sinó per mi. De tota manera, us en deixo el vídeo (no sé si l’astre l’aprovaria en aquesta versió enregistrada a Oñati) i la lletra i jo l’escolto en la meva versió.



Em dius que el nostre amor
va ser com un infant
que dóna al teu cor
els dies que vindran.
Perdut i sense nau,
mirall de coses belles,
em dius que el nostre amor
s'acaba a les estrelles.

Em dius que el nostre amor
només era el primer,
que un altre braç més fort
t'abraçarà més bé.
A punt de ser record,
claror de flor collida,
em dius que el nostre amor
no sap trobar la vida.

Em dius que plori,
si vull plorar,
em dius que mori
fins a demà,
no pots comprendre
com el dolor
dura per sempre
si es fa cançó.

Em dius que el nostre amor
era un ocell ferit
tremolant al teu cor,
somniant al meu pit.
Amiga de la mort,
camí de vela blanca,
la llum del nostre amor
és una flor que es tanca.

El pintor Gimeno, encara (i 3)

Avui “L V” –els diaris no paren d’oferir material complementari que ens fan més savis, més bells, més bons cuiners....- anuncia que la setmana que ve els seus lectors i subscriptors podran comprar setmanalment un llibre de la col·lecció “Grans Genis de l’Art a Catalunya” (observeu: a Catalunya, no necessàriament catalans, com demostra la inclusió de Picasso). En el volum 17è, i penúltim, li correspon el torn a Francesc Gimeno, la qual cosa és tot un honor. Passar de ser més o menys conegut a ser un dels disset triats (no crec que els meus dos posts anteriors hagin contribuït a l’elecció) per un mitjà de masses és definitiu. En la publicitat del volum, el diari diu: ... “és uno de los artistas más singulares y de personalidad más acusada de la pintura catalana moderna. Su producción más significativa, con lenguaje expresionista, la hizo ya bien entrado el siglo XX. Cultivó el paisaje y el retrato...” No sé qui és l’autor, si és que n’hi ha, del volum.

És possible que Pla, com qualsevol escriptor, menteixi en el que diu fins i tot quan es tracta únicament de concretar records, però alguna veritat hi deu haver en la visió del seu amic Gimeno. Sovint, quan parla de personatges coneguts també, Pla és excessiu, per bé o per mal, reiteratiu, poc moderat, però no hi ha dubte que té la capacitat de captar i expressar elements importants de l’esperit dels descrits, de sintetitzar agudament observacions sobre els personatges. Fins a quin punt s’equivoca és discutible. Acabo la trilogia de posts sobre Gimeno amb algunes reflexions de Pla, tot i sabent que la parcialitat de la meva tria aconsella la lectura completa de l’Homenot.

No li vaig veure mai fer cap al·lusió a la seva vida ni cap referència a qualsevol familiar, a un seu possible hipotètic amic o company, o client, a un qualsevol deutor o creditor, a un qualsevol home o dona que tingués una existència real i tangible. Mai. Mentiria si deia que el vaig veure, per altra part, alguna vegada deprimit, entristit o preocupat per alguna cosa que no fos la Bíblia o la pintura. En totes les altres coses semblava absolutament indiferent –d’una indiferència decantada cap a l’optimisme i l’enriolament. Li agradava de riure...

Externament, en efecte, causà permanentment, la impressió de l’home humil, desproveït de presència, conformat. El zero a l’esquerra a què fa un moment al·ludia. Però aquesta vida fallida ho fou a l’objecte, arribada l’hora de la veritat, de passar els comptes clars. Com molts esperits senzills, creia en la immortalitat –s’entén, en la immortalitat de l’obra personal. Gimeno tingué l’orgull de la pròpia immortalitat. I la seva grandesa radicà precisament en això: que, mentre que auster i sobri, miserable, no deixà ni un dia de pensar i de treballar per la seva immortalitat personal, els seus companys de viatge passaren una vida suficientment regalada prenent vermuts amb olives pels cafès i absentes glaçades –generalment parlant.

És veritat que Gimeno, com tothom, aspirava a la immortalitat? Els qui prenen vermuts i absentes no aspiren a transcendir la brevetat del temps humà? Darrere de cada zero a l’esquerra s’oculta un buscador d’immortalitat? Potser sí; és possible que siguin els zeros a la dreta els qui no tenen cap interès a anar més enllà del que ja tenen. Callo, que parli Pla.

Els més grans encerts, els aconseguí –al meu modest entendre- fent el que podríem anomenar la pintura proletària –el realisme proletari. Quan Gimeno pinta la geografia –quilòmetres, tones de geografia- és monòton, ensopit, d’un interès limitat, malgrat, en certs moments, la vociferació colorística. Però després apareixen aquells interiors sòrdids, aquelles figures grises, de vegades plujoses, de vegades tocades per la llum, sempre decents, honrades, normalíssimes, tot un món de coses humils, habituals, usades, el món de la gorra i l’espardenya, el món del treball ineluctable, resignat i fatídic, el món de la pintura proletària de Gimeno, i això ja té un esperit. En aquesta pintura, hi incloc, els seus innombrables autoretrats...
[...]
Sigui com sigui, però, ens trobem davant d’un artista que d’una manera conscient o inconscient realitza una pintura proletària i no se separa d’aquesta línia, en tot el curs de la seva vida, ni un sol moment. En aquest sentit, Gimeno no solament és un dels primers pintors d’aquesta tendència a Europa –i no diguem en el país- cronològicament, sinó qualitativament.
























No conec prou l’obra de Gimeno per confirmar o dissentir de les paraules de Pla quan la valora. Segurament ni té raó ni la deixa de tenir. Si algun dia ens és possible contemplar ni que sigui la meitat de l’obra de Gimeno, podrem parlar amb més coneixement de causa.

Jo acabo aquí. Serà “La Vanguardia” qui immortalitzi definitivament Gimeno? Ja sabeu que un no és qui és ni tan sols el que ha fet, sinó qui diuen que és i què ha fet. Perquè la jugada sigui completa, caldria que el diari afegís al llibre una reproducció a mida natural i emmarcable d’una obra del pintor. És un suggeriment.

El pintor Gimeno (2)

A l’exposició del Museu de la Mediterrània que esmentava en les anotacions d’ahir, malgrat que l’artista central és Francesc Gimeno, hi ha també dibuixos aquarel·les i olis de diversos artistes que pintaren l’entorn, en sentit ampli del Montgrí: Modest Urgell, Ramon Call, el fill del pintor, Martí, Joaquim Mir, Josep Maria Mascort... Potser me’n deixo algun. No recordo quants quadres hi ha en total, però és un conjunt relativament petit, un aperitiu que mostra, però, sobretot, insinua, fa entrar ganes de continuar, de buscar, d’investigar. Em sembla que aquesta, entre altres, és una de les funcions de les exposicions ben pensades: deixar l’espectador amb l’interès de voler conèixer més. Si no el prorroguen, aquest tast de semblances i contrastos, de realitats i insinuacions, es pot veure fins el dia 28 de gener.

Torno a Gimeno. Vaig triar el quadre titulat Un poble empordanès per il·lustrar el post del dia 10, no només pels colors, per la lluminositats, pels contrastos, sinó també , o sobretot, per la perspectiva. La meva educació plàstica és gairebé nul·la i els meus gustos molt eclèctics, segurament convencionals, i no m’atreveixo a parlar dels aspectes de l’obra des del punta de vista del que podríem dir qualitats artístiques. El primer que em va cridar l’atenció d’aquesta obra que sembla pintada quan el sol ja va a la baixa, va ser la perspectiva: aquesta visió des de dalt, que ens fa imaginar el pintor en algun terrat contemplant tot el poble, vist dels del sud. Però, quina casa hi havia en aquell moment que pogués oferir aquesta visió llunyana i propera a la vegada? Tampoc hi ha cap turó que permeti aquest angle. Segurament el pintor recrea una mirada real i, des de la seva imaginació, pinta el que veuen els seus ulls i el que li mostren els seus sentiments. I acota el motiu: la vila de Torroella apareix il·luminada entre la foscor dels seus passeigs en el punt que aquests conflueixen, al sud. Una lluminositat que arriba quasi a desdibuixar les teulades. Mentre més al sud –i a l’est i a l’oest, tallats pels dos passeig, el de la dreta llarguíssim- dominen les ombres, el poble, presidit per l’església, es desenvolupa cap a tramuntana, amb la muntanya i el castell gairebé escapçat, amb a penes cel i amb uns núvols que cromàticament es confonen amb una terra que gairebé en forma part.

Com deia al principi, l’exposició es relativament petita. Qui sap on són els centenars de pintures que va fer Gimeno? Tot i així, la seva obra em resulta inquietant. Uns paisatges generalment amb colors vivíssims, excessius, sobretot els marins i de després de l’any 15. Una intensitat gairebé salvatge que és difícil de poder reproduir en la pantalla de l’ordinador. I en molts d’ells, l’absència de qualsevol vestigi humà. Potser aquesta natura primitiva pintada en jornades inacabables és la que permetia a Gimeno resistir la seva vida quotidiana de tornada a Barcelona, o potser era una de les necessitats que tenim tots, la d’equilibrar natura i civilització, cadascú en la seva pròpia mesura.

També em van semblar inquietants algunes pintures amb persones. I els retrats. Aquest primer pla, per exemple, del nen que llegeix, a mig camí del son o ja adormit. O el retrat de la seva dona al llit, mentre l’artista –despert entre adormits- observa més que vetlla el seu somni.

No n’estic segur, però em sembla que només hi havia un autoretrat seu a la sala. Gimeno és l’artista dels autoretrats. Quants en té, dos centenars? . Diu Pla al seu Homenot:
Quan no sabia què fe es posava davant d’un mirall, de vegades amb una espelma al costat, i es retratava. D’aquests autoretrats, n’hi ha de molt bonics. He llegit en alguns historiadors que els pintors que s’han fet més autoretrats foren els que tingueren més vida interior. És aquest el cas de Gimeno? Aneu-ho a saber! En tant que ésser humà, aquest pintor és un misteri. I ho és –faig l’afirmació després d’haver-lo tractat i conegut- perquè els seus mitjans d’expressió foren pobríssims. No e refereixo als seus mitjans d’expressió pictòrics, sinó als altres, als verbals i escrits.

Què pretenia Gimeno amb els seus autoretrats? Potser eren un intent d’aconseguir entrar al seu interior a través del mitjà que dominava millor? Ens deixa una pista aquest escrit en una de les seves llibretes?
La cara es lo mirall agut si reflexa la imatge del Yo. El yo beu d’una manera clara (...) ara quan vol traduir l’imatge a la realitat no veu més que la sombra. La bellesa que tots admirem (en la nostra especie y en tota la naturalesa) es la imatge exteriorisada de la ideya del yo (interior) de Bé si es (armosa) de Mal si es (lleduxa) (...) Lo nostre yo coneix, sap l’erencia de les coses, pero de interior lo ha de fé exterior per ses reals y tenir coneixement (pel estudi analític). La cara es la traducsió exacta del yo a l’idioma real (o siga de la realitat).

Se m’acut que Gimeno, a base de pintar-la tants cops, va aconseguir transformar la seva cara -que potser sí que reflectia el seu Jo interior- que es va convertir en un ideal al qual aspirava, i tot va ser un. O no és aquesta cara la que la majoria dels pintors, i també nosaltres, assignaríem al Quijote, aquest personatge que, com molts de nosaltres, vivia entre la realitat(?) i el somni? Ai, això de les cares i la seva interpretació continua sent un misteri.



















P. S. Aquí podeu llegir les impressions de la Júlia de la darrera exposició de Gimeno a Barcelona.

El pintor Gimeno (1)

Una tarda abans de Reis, mentre la gent feia les antepenúltimes compres i es preparaven per assistir a la cabalgada, em va semblar el moment idoni per entrar a veure l’exposició “Francesc Gimeno i els paisatgistes del Montgrí” al Museu de la Mediterrània de Torroella (entrada gratuïta). Efectivament, durant tota l’estona que vaig passar a la sala de la planta baixa no va aparèixer ningú més. Als pisos superiors hi havia una parella, com vaig saber després, i a l’entrada, únicament una noia de la casa darrere el taulell.

Feia molts dies que tenia ganes de veure les pintures de Gimeno, amb qui vaig pensar que m’unien diverses circumstàncies: tots dos vam néixer al sud, a pocs quilòmetres de distància, tots dos vam fer cap casualment a Torroella i ens vam casar amb una noia de la vila, els dos vam viure la major part de la nostra vida a Barcelona (jo, de moment). I aquí, és veritat, s’acabem les coincidències; o potser no, perquè jo conec poquíssim la vida del pintor i, per altra banda, sembla que hi ha molts moments de la seva biografia que desconeix tothom. Què en sé ara del pintor? Doncs el que dic a continuació, en bona part extret de Pla, sobretot centrat en un període determinat, i no gaire més.

Francesc (potser Francisco?) Gimeno Arasa va néixer a Tortosa l’any 1858 i va morir a Barcelona l’any 1927. La seva formació artística començà a Tortosa i més tard es traslladà a Madrid. Finalment, s’instal·là a Barcelona.

Un bon dia de l’any 1887 arribaren a Torroella de Montgrí tres curiosos personatges, tots tres pintors desigualment coneguts en els medis artístics de la capital. L’un era Modest Urgell, el pintor de cementiris i de paisatges llòbrecs i solitaris [...] Dels tres joves artistes, si Urgell semblava portar la veu cantant i mantenia la suggestió general i Gimeno apareixia una mica en segon terme, el tercer semblava l’home de les possibilitats, vull dir el de més diners explícits i sonats. Aquest era Ramon Call, pintor especialitzat en l’art del retrat.

Josep Pla. “Fancesc Gimeno, pintor, el Vell”, dins Homenots. Tercera Sèrie.

El tres pintors s’allotjaren a la fonda Martinet i allà, entre quadre i quadre, Gimeno es va enamorar de la filla gran del propietari i s’hi acaba casant l’any 1888 (sembla que en aquesta època, la petita festejava amb un “obscur tinent anomenat Martínez” (Pla), de 25 anys, que comandava una petita guarnició a l’Escala, i que més tard es convertiria en el governador de Barcelona, el terrible Martínez Anido). D’aquest matrimoni nasqueren cinc fills, del quals només el primogènit, Martí, es dedica a la pintura (en l’exposició hi ha unes pintures seves, fauvistes -vegeu un paisatge de 1904-, ben diferents de les del seu pare). Gimeno s’estigué sis o set mesos a Torroella en aquesta primera ocasió; en Call li feia de mecenas i de marxant. Després, amb la seva esposa, visqué un temps a Llança, fins que a mitjans de 1889, la família s’instal·la a Barcelona. De les pintures de Torroella i el seu entorn , Pla diu: “Els paisatges que pintà en aquest rodal són potser la part de la seva obra més equilibrada i més reeixida.”

A Barcelona, Gimeno deixà la pintura que feia i es llogà com a pintor de parets. Per què aquest canvi en un pintor tan prometedor? No ho sé. Durant quasi tot l’any fa aquest ofici i amb els pocs estalvis que aconsegueix, cada temporada passa aproximadament un mes a la costa empordanesa. Segurament va ser en una d’aquestes ocasions, potser a Begur, on Pla va fer amistat amb el pintor, prou com per dedicar-li un Homenot i altres pàgines.

El reconeixement públic de Gimeno comença el 1915, a partir d’una retrospectiva a Barcelona, tot així no sembla que en la seva vida interior es produïssin canvis essencials, però li van permetre més temps per dedicar-se a la pintura a partir de diversos mecenatges.
















Aiguablava, 1917

llibertats

Deia la consellera Tura., o això em va semblar, que els interns de les presons catalanes costen una mitjana de 68 euros al dia, és a dir, un total aproximat de 2.000 euros al mes i 24.800 a l’any. No, no em queixaré, tot i que aquesta quantitat sigui més del triple del salari mínim interprofessional o de moltes pensions que cobraran els jubilats aquest any. Penso que els presos ja tenen prou desgràcia d’estar tancats i que s’ha de procurar que les seves condicions de vida siguin el més confortables i dignes possibles. No dubto que a la presó tothom té el plat a taula com a mínim tres cops al dia amb un menjar que no deu ser pitjor que el d’un restaurant de menús a 9 euros, que algú els deu rentar la roba, que poden mirar la tele, que poden gaudir d’una petita biblioteca amb accés a Internet, que poden exercitar el cos en un gimnàs.. En fi, tot allò que en una societat moderna fa que la vida sigui més agradable en una mena d’internat que gaudeix d’uns estàndards de confort que asseguren una certa dignitat. El que no sé és si aquests diners que la societat es gasta en els seus presos hi ha alguna manera que ells mateixos ho tornin a la societat o és una de tantes partides que l’Administració inverteix a fons perdut. Sí és així s’hauria d’intentar canviar el sistema, cosa que no dubto que amb el temps algun cap pensant de la pròpia Administració aconseguirà de resoldre.

M’estranya que no hi hagi més gent que vulgui anar a la presó: gent que amb prou feines pot arribar a fi de mes amb el sou que guanya, gent que ha de viure amuntegada en una habitació, gent que necessita un descans d’una feina embrutidora on els fan treballar com a esclaus –que ja no en queden, d’aquestes?... Tot plegat deu ser que el fet de pensar que dir que vius a la presó encara té mala premsa o que molts consideren que la llibertat de moviment és un bé preciós; potser en algun cas hi ha qui creu que a la presó només et pots relacionar amb males companyies. En fi, no ho sé.

El que encara m’estranya més, és que l’Administració, que dedica 24. 800 euros per tenir cura dels qui d’una manera o altra han actuat en contra de la societat –i aquí no prejutjo els motius que han tingut i els seus condicionants-, no sigui capaç de dedicar una suma semblant a aquells membres de la societat que després de contribuir al funcionament d’aquesta societat ara es troben que, per les raons que sigui, no tenen suficients recursos per portar una vida tan digna com la dels que compleixen pena en una presó. Quanta gent hi ha, per exemple, que no pot entrar en aquestes residències que la pròpia Administració ha construït o subvenciona? Bé, que no ho veig clar. Com tampoc no veig clar que els avis en condicions precàries no es decideixin a delinquir –res, una malifeta incruenta però punible-, que seria l’única manera d’aconseguir una certa tranquil·litat de futur. Què els impedeix cometre algun delicte? Els principis morals d’una bona educació en un entorn familiar acollidor? la incapacitat mental per planejar el delicte? la desconfiança en les pròpies forces...? O potser l’escepticisme de qui creu que a certa edat l’Administració, reflex de la societat, té altres objectius prioritaris i que a partir de l’edat de la jubilació ni un magnicidi aconseguiria que els reservessin una plaça entre les noves generacions. O dit d’una altra manera, que no hi ha ningú que s’atreveixi a impedir la llibertat dels qui tota la vida han aspirat a gaudir-ne.

posts d'encàrrec

Se m’acut que encara que jo no tinc seccions podria inaugurar-ne una titulada posts a petició de, posts dedicats... Es tractaria que els lectors habituals o inhabituals em proposessin un tema a desenvolupar i fins i tot el to a fer servir i jo intentaria escriure algunes línies sobre l’assumpte tan aviat com m’arribés la inspiració o la informació. Per exemple: guanyarà el Barça la lliga? Els poemes eròtics de Josep Carner. És correcte que la meva xicota posi només a nom seu el pis que paguem entre els dos ? El premi Nobel d’economia per a Fabià Estapé. Les fricatives a la Romània. I després d'Obama, què?...

Ben mirat, però, i després de repassar els exemples, és possible que la idea no sigui tan bona i que aquest interès per renovar-me hagi de buscar altres alternatives menys compromeses o més d’acord amb les meves possibilitats. De tota manera, no dubto que la idea que he llançat li pugui interessar a algú, així que la hi cedeixo amb molt de gust; només li demano que si la posa a la pràctica, m’avisi, que jo seré un dels primers a proposar algun dels temes que em preocupen i que sóc incapaç de desenvolupar.

Arribats aquí, no puc negar que estic una mica engrescat amb aquesta hipotètica secció, però seré més modest. Jo mateix trio el tema i qui vulgui que em digui si cal que en parli. Aquest sistema m’assegurarà, crec, com a mínim un lector interessat i potser un lluïment que en el primer cas em seria difícil d’aconseguir.

A veure, qui de vosaltres està interessat que en un futur immediat parli de l’autor del quadre de més avall o d’alguna cosa semblant? Potser encara em complico massa. I si ho deixéssim de la següent manera: qui de vosaltres vol parlar del senyor que va pintar el quadre de més avall? O, simplement, només de la pintura, i deixem l’autor, per una altra ocasió.

entrevista inesperada amb mi mateix (o amb qualsevol altre que es digui com jo)

-pere, tu ets un creador?
-Home, sí, fins i tot asseguraria que sóc un recreador –que encara deu ser més important. Si vas llegint el que he anat escrivint aquí segurament t’adonaràs que no calia fer-me la pregunta.
-I el que has escrit aquí, ho pot llegir tothom?
-Suposo que sí, mentre tinguin un ordinador i entenguin el català...
-I ho poden copiar en suports digitals i transmetre-ho per telèfon i guardar-ho al seu disc dur i passar-ho en qualsevol suport als amics i coneguts?
-Tu diràs. Per què no? Fins i tot no hi ha cap llicència de Creative Commons que pugui suposar un impediment moral a qui pugui tenir el més petit dubte.
-Part del teu temps el fas servir per escriure el que després llegeixen els altres, podries fer alguna altra cosa durant aquest temps?
-Quina pregunta més estúpida! És clar. On vols arribar?
-No creus que qui vulgui llegir-te o fer llegir als altres el que escrius hauria de pagar-te alguna cosa? A la fi, durant els minuts o les hores que dediques a escriure podries fer alguna altra tasca remunerada.
-Tens raó, però jo ja em guanyo la vida, i ara no parlarem del meu sou. Escriure aquí ja em va bé, no he pensat en cap moment en una altra possibilitat.
-D’acord, però si hi ha creadors, posem que siguin creadors majors, que cobren per escriure o per fer música o per qualsevol altra activitat, per què tu no?
-Bé, jo no publico en cap format tradicional, no tinc intermediaris, no tinc altra despesa que la del meu temps, i ja saps què en penso del temps... Si aspirés a viure del temps, si tingués intenció de guanyar uns calés, segur que faria un plantejament diferent.
-Et poses difícil, pere. Tu penses que un autor que ha estat menys llegit que tu té dret a cobrar simplement pel fet que ha publicat en paper o perquè forma part d’un sindicat i per què té la voluntat de guanyar-se la vida o alguns dinars amb el que escriu?
-Home, haver-ho dit abans, tot això que em preguntes és per saber la meva opinió sobre el cànon per còpies privades, o com es digui, que fa pagar l’estat però que gestionen entitats privades amb ànim de lucre. Doncs, la veritat, no sé què dir-te. Sí et sembla m’ho penso una mica i un altre dia ens tornem a trobar i et dic què en penso de tot plegat.
Quina diferència hi ha entre el que tu fas i el que fan d’altres a través d’altres mitjans?
-No siguis reiteratiu, Pere, i no et posis pesat, que ja he respost aquesta pregunta. Va, ja ens veurem.
-Vols dir que tu no ets una mica de dretes, pere?

celebració extemporània i immodesta

Sembla que el nou any -quina bestiesa començar l'any quan la natura dorm (o potser aquest n'és el motiu)!- convida a fer balanços, a resumir, a inventar propòsits i despropòsits, a fer exercicis de modèstia i d’immodèstia. Llegeixo que aquests dies alguns blocs celebren exultants el seu aniversari: dos, tres anys, fins i tot més. Comparteixo la seva alegria, perquè els qui portem algun temps en això com a aficionats -hi ha qui cobra per escriure en un bloc- sabem que aquest és un mitjà engrescador però que crema; un mitjà de complicitats i de solituds, de modes canviants, d'inconstàncies i constàncies; molt més complex que el paper al qual sembla que aspirem de tant en tant. Em refereixo sobretot als blocs que mantenim una cert ritme de publicació, no a aquells en què el teclista recorda un cop al mes que té un espai i que celebra els 30 posts pujats en tres anys.

Ara mateix, no se m'acut que jo tingui res a celebrar que sigui més o menys arrodonit. Ni tinc una idea clara de quan temps porto escrivint per a la pantalla ni sé quants posts he escrit, encara que sé que passen de mil, que són força en una persona mandrosa com jo, cosa que significa que la peresa pot ser selectiva. I vet aquí que em dic que és el moment de celebrar-ho, simplement perquè vull i perquè no sé si quan arribi el moment precís que marqui el calendari o les matemàtiques, inútil com sóc pel temps i pels números, me'n recordaré.

Potser em ve bé fer una celebració perquè el nou any m'agafa cansat d'escriure, perquè tinc la sensació de repetir-me, de dir foteses que més valdria que no sortissin als quatre vents. Em vénen temptacions d'alentir el ritme o de plegar -i no és la primera vegada ni és cap originalitat-; després, però, no em sé estar de passar una estona compartint alguna sensació, alguna idea, algun text, alguna imatge, o tan sols lletres. No hi puc fer res.

Em sembla que el que vull dir ho expressa millor el meu amic Marcial, així que li cedeixo la paraula:

N’hi havia prou amb cinc llibres; perquè ja sobraven el sisè i el setè: ¿quin plaer trobes, Musa, a xanxejar més encara? Tingues pudor i acaba: la fama ja no em pot afegir més glòria, la meva obra és a totes les mans. Fins quan s’hagin desplomat les pedres de Mesal·la i no siguin pols els orgullosos marbres de Lici, encara hi haurà boques que declamin els meus poemes i més d’un foraster se’ls emportarà a la seva llar paterna. Tot just havia parlat, quan la novena de les Germanes, amb la cabellera i el vestit untuós de perfum, em va respondre així: ¿Es pot, ingrat, deixar les teves estimades foteses? Digues-me: ¿què trobaràs millor de fer en la teva peresa? ¿O potser et plauria de passar el borseguí als coturns de la tragèdia o de fer retronar les guerres ferotges amb versos de peus iguals, perquè un mestre d’escola dicti superbiosament la teva obra, amb veu ronca, i t’odiïn la noia ja formada i l’adolescent ben nascut? Que es dediquin a tals temes els escriptors massa greus i massa severs, que a mitjanit la llàntia encara veu consumint-se en llur misèria. Tu, al contrari, amaneixes amb sal romana els teus llibrets primorosos; que el teu segle s’hi reconegui i hi vegi la imatge dels seus costums. Potser el teu cant semblarà sortir d’una caramella prima: ¿què importa, si la teva caramella ressona per damunt les trompetes de tants altres?

M. Valeri Marcial. Epigrames.

D'acord, d'acord...

rondalla per als rondinaires (i els altres)

En aquestes dates, i des de fa poc, em trobo amb Deu rondalles de Jesús Infant, un llibret deliciós de Josep Carner publicat per primera vegada l’any 1904 i ara ja descatalogat per l’Abadia de Montserrat, que va ser el seu darrer editor. Afegiria que sovint és un misteri el motiu pel qual no és reediten alguns llibres, però és evident que els meus coneixements del món editorial són nuls i que si jo m’atrevís a muntar un negoci de llibres m’arruïnaria abans d’arribar al segon títol.

Recordo que ja he esmentat alguna vegada aquesta obra, però no buscaré quan i com i simplement deixaré una de les rondalles que pot servir com a colofó d’aquests dies en què l’esperit nadalenc, aquest altre misteri que toca, encara que sigui suaument, les voluntats més escèptiques i rondinaires, comença a allunyar-se fins a l’any que ve. No penseu que la transcripció de la rondalla té cap intenció propagandística, més enllà de la interpretació que qualsevol de vosaltres hi vulgui veure. I si la veieu, ja m’ho direu.

Una vegada hi havia una somera
L’àvia de la somera li havia contat sempre rondalles meravelloses dels països desconeguts; rondalles on sempre es parlava d’estables d’or i pedreria, d’esmorralles de setí blanc –com les xinel·les de les princesetes quan s’enamoren dels patges rossos-, de cantors que bramaven amb dolços cascadeigs d’harmonia, i de pastures de bells jardins, alegrats per fontanes clares.
Era joveneta i plena d’il·lusions que la comprà un pobre fuster per fer un viatge a països llunyans.
La somera, molt contenta, no dubtà que anant per aquells països trobaria el de les morralles de setí blanc.
Res d’això no trobà la pobra somera en els països per on viatjà. L’Home la guiava; la seva Dona i el Noi la muntaven; feien les jornades llargues, i la somera ja començava a impacientar-se. No hauria cedit tan de bon grat a les exigències d’altres amos, però la somera coneixia bé que l’Home era bo, la Dona era formosa i el Noi era rosat i somrient. Per això la somera s’havia resignat fins aleshores. Sentia certa benevolència envers els seus amos. Com sempre callaven i somreien, la somera arribà a creure que es tractava d’una bona gent, sense gaire món; amb ben poca experiència de la vida; gent provinciana. Aquest era el criteri de la somera.
Un vespre, quan ja era nit –i fosca com una gola de llop-, l’Home féu aturar la somera; la Dona i el Noi baixaren, i com tothom estava cansat, ben aviat dormiren els tres viadors.
Mentrestant la somera movia el cap amb aire de protecció i brandava la cua amb certa ironia.
I, lentament, aparegué en el cel l’esplèndida lluna que s’havia amagat darrere un núvol jugant a fet amb les estrelles, car la lluna és una bonassa molt condescendent amb la quitxalla.
Llavors la somera guaità al davant seu. Tot el pèl se li eriçà; se li recargolà la cua de terror i se li redreçaren les enormes orelles. Havia vist l’Esfinx. La por de la somera cresqué en sentir-se interrogada per la terrible veu d’aquell monstre esgarrifador.
I així s’entaulà el diàleg:
L’Esfinx. Ep, tu, bestiola! D’on véns?
La Somera. –De Judea.
L’Esfinx. –Qui venia amb tu? Perquè segons qui sigui s’esvanirà com el fum, es perdrà d’albir com la pols i morirà sense deixar rastre com els plaers fugitius de l’existència humana.
La Somera. –Mare de Déu Santíssima! I qui és vostè?
L’Esfinx. –Què n’has de fer, àtom invisible? Calla i escolta. Només et diré, perquè sàpigues el meu poder, que de tant en tant bufo per allunyar una mosca, i aixeco el simun; que cada any faig un esternut a distància i el Nil es desborda.
La Somera. –Jo em quedo de pedra.
L’Esfinx. –La misèria de les teves exclamacions de por arriba fina a mi com una remor imperceptible. Jo sóc gran, i regina d’aquestes terres. Podria engolir-te, però sóc magnànima, sempre ha estat característica dels reis la magnanimitat amb les someres. Em digno a escoltar la teva feblesa, la teva misèria i el teu degradament. M’han dit que un dia o altre passaria davant meu un gran Rei a dalt d’una somera, un Rei que serà Rei de tot i que trossejarà els déus d’Egipte. Digues qui duies al damunt teu, oh filla del no-res, plena d’enviliment i d’estultícia.
La Somera. –Són la família d’un fuster de poblet.
L’Esfinx. –I quants anys té l’Infant?
La Somera. –Ca, si és petitet! Encara no el feien anar a estudi.
L’Esfinx. –És valent aquest Infant?
La Somera. -No ho crec; plora molt sovint.
L’Esfinx. –És fort?
La Somera. –Té les mans i els peuets tan delicats que qualsevulga cosa el punxa,
L’Esfinx. –El Fuster i la seva Dona, tenen riquesa estalviada?
La somera. –Ni una malla.
L’Esfinx. –Tan malament els va?
La Somera. –Si són tan especials! No dormen. No parlen. No mengen. Només guaiten l’Infant i somriuen, i sempre igual. Si algú altre passa pel seu costat, no el veuen. Si algú altre els parla, no el senten. Només guaiten l’Infant i somriuen.
L’Esfinx. –Però una hora o altra se’n deuen cansar. ¿Què fan al cap de quatre dies, de cinc, de vint?
La Somera. –Sempre igual. Guaiten l’Infant i somriuen.
L’Esfinx. –Va es veu que són una pobra gent. Que passin en pau.

folklore americà (o anglès?)

(No té cap importància, però he de dir que lliurar la meva carta al patge del rei negre ha estat un èxit.)

Buscant per internet, he trobat un costum nord-americà sobre la nit de reis que m'ha semblat ben especial. Us l'explico. Es tracta d'una mare que ha enviat el seu fill a dormir i, mentrestant, ha organitzat un sopar amb amics. Acabat el sopar, la senyora comença a cantar una cançó en què, conscient que el nen difícilment podrà aclucar els ulls en una nit tan especial, especula sobre la possibilitat que tots els regals demanats en la carta als reis li siguin concedits. El nen, com ja es podia preveure, la sent i es mira estupefacte la dida. La bona dona aconsella a l'infant que indiqui a la mare que està al cas. L'amfitriona, tement que el xiulet del nen espatlli la vetllada, alça la veu. Mentrestant, el pare inicia una retirada dissimulada que el portarà a la cambra del fill per tranquil·litzar-lo, per dir-li que no faci cas de la mare. En el fragment que he trobat, no apareix el desenllaç, però possiblement el pare s'encarregarà de transmetre a l'infant que no passa res, que ja sap com les gasta la mare.

És possible que la meva interpretació no sigui dol tot encertada: ja sabeu les meves dificultats amb l'anglès, sobretot amb la modalitat americana; però estic gairebé segur que la història és més o menys com us l'explico. I si no, mireu el vídeo.

reis

I arriba la segona tongada de presents misteriosos que omplirà els cors dels més menuts i dels grans d’alegries innocents i també les guardioles o la cartera de tots d’estalvis que duraran molt o poc segons el moment.

No sé quants de vosaltres rebeu o regaleu diners en aquestes dates i no sé, si el regal en euros fa més feliç aquell qui el rep i aquell qui el dóna que el present tradicional. Fins fa pocs anys, la meva mare i la meva padrina –vivien les dues juntes i ja eren grans- acostumaven a deixar caure per Nadal unes quantes pessetes que em servien per comprar algun caprici que a elles els era difícil d’adquirir. Ja m’anava bé, però no us sabré explicar que en el fons, potser molt en el fons, trobava a faltar aquelles sorpreses absolutament inesperades que algun cop em deixaven del tot perplex, com aquell joc de peces de plata, encara per estrenar i guardat en lloc preferent, que a ma mare, aneu a saber per què, se li va acudir comprar-me, a mi, que no sóc ni he sigut mai bevedor de te.

No intentaré explicar ara per què els diners van substituint els regals tradicionals fins i tot per als més petits. No discutiré els motius pels quals des de la més tendra edat –potser exagero- el regal més ben rebut siguin uns trossos de paper que en si mateixos no serveixen per a res. No entraré en la manca d’imaginació, d’estalvi de temps o d’incomunicació –o del consumisme més salvatge- que fa que els diners siguin un regal triat per uns i més ben rebuts pels altres. L’únic que faré, em sembla que molt d’acord amb els temps que vivim, és reivindicar que per Nadal i per Reis es faci com sempre i que, en tot cas, s’institueixi una festa nova –a principis de primavera?- que és digui el dia de l’euro –entenc que cal buscar-li un nom més atractiu- en què fills, néts, nebots, pares, germans, avis, amics, etc. es regalin diners i que la sorpresa consisteixi simplement a especular quan es rebrà i què es donararà, cosa que en si mateixa ja es presta a omplir moltes hores, abans i després de la data, de càlculs interessats i interessants, sobretot si es tenen en compte els donatius d’anys anteriors i les perspectives dels posteriors.

Bé, deixem-nos d'històries. Jo ja he donat la carta al patge del rei negre (o era el propi rei?) que no tenia gens d'èxit, ignoro per què, cosa que he deduït que afavoriria la rapidesa de l'enviament.

I vosaltres, com ho teniu?

plou

Continua la pluja suau que a penes il·lumina el fanal. El seu ritme monòton, amb el contrapunt eixelabrat de l'aigua de les canals, emmarca una cançó malenconiosa. De tant en tant, s'accelera el ritme sobre una planxa metàl·lica. Demà farà sol.























Al terrat, els cercles del vidre de la finestra -talment monedes en una font que demanen desitjos - es barregen amb les frivolitats de les gotes que repiquen i s'escampen sobre les rajoles.

... versus Epicur

Que meditin el càntabre bel·licós i l’escita, separat de nosaltres per la barrera de l’Adriàtic, deixa, Quinti Hirpí, d’indagar-ho i no et neguitegis per satisfer
El que et reclama la vida, que és ben poc: darrere nosaltres s’allunyen la joventut de pell fina i la seva bellesa, mentre la canície resseca bandeja els amors enjogassats i el son fàcil.
No tenen sempre les flors l’esplendor de la primavera ni la ruborosa lluna brilla sempre amb el mateix rostre: ¿per què fatigues amb projectes inacabables el teu esperit que no hi pot donar abast?
Per què no ens ajaiem sota aquest plàtan o sota aquest pi i així bonament bevem, mentre encara ens és llegut, amb els nostres cabells blancs olorosos de roses i perfumats
amb nard d’Assíria? Èvius esvaeix els neguits rosegadors. ¿quin minyó serà més ràpid a apagar l’ardor de les copes de Falern amb l’aigua d’aquest rierol?
¿Quin és el que traurà de casa seva Lide, la barjaula entaforada? Vés, digues-li que vingui de pressa amb la lira de vori, amb la cabellera recollida graciosament en un nus, com una espartana.

Horaci: Odes II, 11.

Em planteges un repte encara impossible, Horaci. Què més voldria que fer-te companyia? Però ni jo tinc cap Mecenas, ni m’han tocat deu dècims de la grossa de Nadal; i per molt que em reclami la vida, em conformo a llegir els teus versos traduïts, que ara, en aquestes vacances, potser seria el miratge realitzable, si no fos que el fred de l’hivern i la pluja d’avui m’impedeixen jeure sota el plàtan o el pi, i de la resta, ni pensar-hi. En fi, Horaci, que de moment et faré cas en la qüestió dels projectes inacabables; de la resta, ja en parlarem.

amb els peus o amb les mans, van augmentant

De tant en tant repasso revistes endarrerides que per una o altra raó no vaig llegir en el seu dia. Sovint és perdre el temps, com en aquest breu de la secció Mossegades” del “¡Cu-cut!” del gener de 1908:

Dintre el ministeri de Foment un noy ha trobat un peu humà.
De vell antuvi se va creure se va creure que pertenyia al ministre, per sort no ha resultat aixís: el ministre segueix escrbint progectes de lley com si tal cosa.

Ja us heu fixat que l’únic que crida l’atenció és l’ortografia, que el contingut ezs pot aplicar a moltes de les normatives que van apareixent. En dues pàgines oposades del diari d’avui llegeixo dos articles sobre les lleis o similars. En la primera, Monzó mostra el seu acord amb la llei sobre la prohibició de fumar ; en la segona, Francesc-Marc Álvaro expressa la seva disconformitat sobre la prohibició de circular a més de 80 per hora en determinats trams de les carreteres. El primer parla de l’encert de la llei, matisos a part que llegireu si voleu; el segon del desencert. Sobre la prohibició de fumar en bars i restaurants he escoltat aquests dies algunes converses que indicaven la satisfacció per poder estar-se als locals sense sentir la pudor del fum; dels beneficis sobre la salut, cap esment. Sobre qüestions de velocitat no he sentit dir res, aquests dies.

Sembla indiscutible que a mesura que la humanitat va progressant tingui tendència a regular de manera clara i detallada la relació que s’ha d’establir entre els seus membres i la relació amb l’entorn en general. No sóc expert en la matèria, però suposo que el corpus legislatiu actual és molt més considerable que el de fa cent anys i molt menys extens que el que es pot preveure d’aquí a una centúria. Deixeu-me ser ingenu i afegir que pot resultar paradoxal que a mesura que augmenta el nivell de progrés, benestar i cultura –llegiu aquest termes i els que us plagui afegir- augmenti també la necessitat de legislar. Un no sap si aquests nivells augmenten deguts a la millora de la raça -compte amb la paraula-, és a dir, a un procés educacional i informatiu acumulatiu al llarg dels segles, o són les lleis les que mantenen i milloren el procés de civilització. I és que el fet que hi hagi sancions per aquells qui no compleixen les lleis és inicialment sospitós. En el fons, un creu que no deu ser ni una cosa ni l’altra i que allò que ens manté en pau és un conjunt de circumstàncies inexplicables que aquí o on sigui poden canviar inesperadament. I no cal anar a Kenya, un dels països africans més estables en les darreres dècades, per descobrir-ho.