Em sap greu haver perdut la miniporra. Havia pronosticat un quatre a dos.
30.11.10
un, dos, tres, quatre, cinc. La fi del món resumida en cinc minuts i trenta-tres segons a ritme de narració hispanoamericana
Em sap greu haver perdut la miniporra. Havia pronosticat un quatre a dos.
29.11.10
una jornada particular
Com que em ronda un refredat que va ser nasalment espectacular el divendres a la tarda i que encara em té privat del sentit del gust, aquest matí m’he llevat tard, he deixat mig preparat el dinar i he anat a votar vora quarts de tres. A la meua seu electoral, el col·legi de Nostra Senyora del Roser, de les dominiques, acaben de fer una remodelació que ja m’agradaria per al meu institut, però em sembla que els temps que vénen tampoc ens seran propicis; en fi, no cal donar-li voltes, que el que importa és el contingut. Cosa insòlita per l’hora: sóc el sisè d’una fila que s’espera per dipositar la seva papereta en una taula on hi ha com a vocal el propietari (fill) de l’establiment de menjar fet que em proporciona el dinar els dies que em falta temps per cuinar; em pregunta si vull un dels plats que sap que agafo habitualment, però aquesta vegada el nostre intercanvi serà gratuït, encara que ja veurem si els resultats ho són realment.
M’allargo a l’Open a buscar una barra de pa per a la nit i amb la intenció de comprar l”Ara”. No veig el diari i penso que la gent s’ha interessat per la novetat o que els han arribat pocs exemplars o que no els n’ha arribat cap; llàstima. Quan vaig a pagar, demano al caixer si han tingut el diari; no només l’han tingut, sinó que me’n pot vendre un perquè no els han posat a l’expositor, però no acabo d’entendre la raó que em dóna perquè m’ho explica amb una veu furtiva i apressada i jo no insisteixo. “Ara” em fa molt bona impressió des del punt de vista extern i fullejat ràpidament. Caldrà que passin uns quants dies per veure fins quin punt em pot interessar i pot ser una alternativa seriosa als diaris del país, tant als que s’escriuen en català (trigarà molt “La Vanguardia” a treure la seva edició catalana?) com als que es fan en castellà. En l’aspecte anecdòtic, em fa gràcia que dos dels blocs que segueixo hagin migrat a les pàgines de l’edició digital (excel·lent): Centpeus, de Daniel Closa, i Do de llengua!, d’Anna Pineda.
A la nit, segueixo els resultats de les eleccions. No cal que vagi gaire lluny perquè al mateix bloc m’he posat un widget que es va actualitzant i em permet anar fent alguna ullada mentre continuo treballant, fins que a l’hora de sopar pugui fer un seguiment a través de la tele. Durant un moment (40 % dels vots escrutats?) em preocupa que Plataforma per Catalunya pugui obtenir diputats; és clar que si en l’anterior legislatura van obtenir-ne Ciutadans, no sé per què m’hauria de sorprendre.
Vistos els resultats, em faig unes quantes consideracions, algunes de les quals resumeixo:
-Cap sorpresa pel triomf de CIU ni per la derrota del PSC i d’ERC. En el cas del PSC, haurà de canviar molt no només el programa, que sempre importa relativament, sinó la gent i la seva manera de comunicar perquè puguin aspirar a millors resultats. En el cas d’ERC, exactament el mateix, a més de problemes interns que crec que continuen.
-Intel·lectualment sempre em costa d’acceptar que el PP obtingui tants vots a Catalunya. Després, recordo que Catalunya no és el que vull sinó el que és i que sovint oblido. Com oblido que la llengua és una arma electoral important que dóna molts dels seus vots a Ciutadans; de la mateixa manera que la por dona vots a Plataforma.
-Estic content pels quatre diputats de SI, encara que un d’ells el canviaria ara mateix. Si algú ha vist l’actitud i la resposta que donava a Cuní quan li ha preguntat per la possibilitat de sumar-se al govern en mesures anticrisi, sabrà al menys un dels motius pels quals ho dic.
-Em sap greu que els partits independentistes no hagin aconseguit formar una plataforma única. És veritat que el seu pes en el govern hagués estat nul, però una veu mínimament unitària no fa cap mal.
-D’un dels partits amb representació parlamentària no se m’acut què puc dir, el seu destí continuarà durant molt de temps sent el mateix que fins ara, no sobresaltar ningú.
-Diguin el que diguin els professionals, l’abstenció continua sent la no-força majoritària.
-Dubto que professionalment, socialment, individualment, el nou govern afavoreixi cap dels meus interessos. Institucionalment, de cara al conjunt del país, no sabria que dir, suposo que hi haurà de tot.
-Una enquesta que crec que ningú ha fet ni es farà és on han anat els vots (i l’índex d’abstenció) dels immigrants que durant els quatre darrers anys (quants són?) han adquirit la nacionalitat espanyola. No té cap importància, però em sento encuriosit. També m’agradaria conèixer les estadístiques de tots aquells que tenien per primera vegada edat per votar.
M’allargo a l’Open a buscar una barra de pa per a la nit i amb la intenció de comprar l”Ara”. No veig el diari i penso que la gent s’ha interessat per la novetat o que els han arribat pocs exemplars o que no els n’ha arribat cap; llàstima. Quan vaig a pagar, demano al caixer si han tingut el diari; no només l’han tingut, sinó que me’n pot vendre un perquè no els han posat a l’expositor, però no acabo d’entendre la raó que em dóna perquè m’ho explica amb una veu furtiva i apressada i jo no insisteixo. “Ara” em fa molt bona impressió des del punt de vista extern i fullejat ràpidament. Caldrà que passin uns quants dies per veure fins quin punt em pot interessar i pot ser una alternativa seriosa als diaris del país, tant als que s’escriuen en català (trigarà molt “La Vanguardia” a treure la seva edició catalana?) com als que es fan en castellà. En l’aspecte anecdòtic, em fa gràcia que dos dels blocs que segueixo hagin migrat a les pàgines de l’edició digital (excel·lent): Centpeus, de Daniel Closa, i Do de llengua!, d’Anna Pineda.
A la nit, segueixo els resultats de les eleccions. No cal que vagi gaire lluny perquè al mateix bloc m’he posat un widget que es va actualitzant i em permet anar fent alguna ullada mentre continuo treballant, fins que a l’hora de sopar pugui fer un seguiment a través de la tele. Durant un moment (40 % dels vots escrutats?) em preocupa que Plataforma per Catalunya pugui obtenir diputats; és clar que si en l’anterior legislatura van obtenir-ne Ciutadans, no sé per què m’hauria de sorprendre.
Vistos els resultats, em faig unes quantes consideracions, algunes de les quals resumeixo:
-Cap sorpresa pel triomf de CIU ni per la derrota del PSC i d’ERC. En el cas del PSC, haurà de canviar molt no només el programa, que sempre importa relativament, sinó la gent i la seva manera de comunicar perquè puguin aspirar a millors resultats. En el cas d’ERC, exactament el mateix, a més de problemes interns que crec que continuen.
-Intel·lectualment sempre em costa d’acceptar que el PP obtingui tants vots a Catalunya. Després, recordo que Catalunya no és el que vull sinó el que és i que sovint oblido. Com oblido que la llengua és una arma electoral important que dóna molts dels seus vots a Ciutadans; de la mateixa manera que la por dona vots a Plataforma.
-Estic content pels quatre diputats de SI, encara que un d’ells el canviaria ara mateix. Si algú ha vist l’actitud i la resposta que donava a Cuní quan li ha preguntat per la possibilitat de sumar-se al govern en mesures anticrisi, sabrà al menys un dels motius pels quals ho dic.
-Em sap greu que els partits independentistes no hagin aconseguit formar una plataforma única. És veritat que el seu pes en el govern hagués estat nul, però una veu mínimament unitària no fa cap mal.
-D’un dels partits amb representació parlamentària no se m’acut què puc dir, el seu destí continuarà durant molt de temps sent el mateix que fins ara, no sobresaltar ningú.
-Diguin el que diguin els professionals, l’abstenció continua sent la no-força majoritària.
-Dubto que professionalment, socialment, individualment, el nou govern afavoreixi cap dels meus interessos. Institucionalment, de cara al conjunt del país, no sabria que dir, suposo que hi haurà de tot.
-Una enquesta que crec que ningú ha fet ni es farà és on han anat els vots (i l’índex d’abstenció) dels immigrants que durant els quatre darrers anys (quants són?) han adquirit la nacionalitat espanyola. No té cap importància, però em sento encuriosit. També m’agradaria conèixer les estadístiques de tots aquells que tenien per primera vegada edat per votar.
28.11.10
mots propis
No he reflexionat gaire sobre el meu vot de demà (que ja és avui), de manera que encara no sé qui votaré, cosa que més aviat em satisfà perquè em sento deslligat de vells lligams i moderadament escèptic envers veus noves.
No sé per què, avui m’ha vingut bé de llegir una estoneta Papasseit, i fullejant endavant i endarrere he anat a parar aquí:
Els polítics diuen: “El poble ho vol”, o bé: “El poble no ho vol. El poble és sobirà”. El que ells saben, però, és tot altrament: El poble és un bon instrument sempre...
Joan Salvat-Papasseit: Mots propis.
M’han fet riure aquests mots: he pensat que són paraules, les primeres, apropiades en boca dels partits que no governen, perquè els partits en el govern ho tenen (i ho tindran) difícil per afirmar que moltes de les mesures que duen (i duran) a terme en aquesta època de crisi són voluntat popular. Com a màxim, diran que és pel bé del poble; i alguns encara s’ho creuran. Que el poble és un bon instrument, no crec que ho dubti ningú.
Que quedi clar que no pretenc afirmar que el pensament polític de Salvat-Papasseit sigui gaire interessant; el meu, tampoc.
No sé per què, avui m’ha vingut bé de llegir una estoneta Papasseit, i fullejant endavant i endarrere he anat a parar aquí:
Els polítics diuen: “El poble ho vol”, o bé: “El poble no ho vol. El poble és sobirà”. El que ells saben, però, és tot altrament: El poble és un bon instrument sempre...
Joan Salvat-Papasseit: Mots propis.
M’han fet riure aquests mots: he pensat que són paraules, les primeres, apropiades en boca dels partits que no governen, perquè els partits en el govern ho tenen (i ho tindran) difícil per afirmar que moltes de les mesures que duen (i duran) a terme en aquesta època de crisi són voluntat popular. Com a màxim, diran que és pel bé del poble; i alguns encara s’ho creuran. Que el poble és un bon instrument, no crec que ho dubti ningú.
Que quedi clar que no pretenc afirmar que el pensament polític de Salvat-Papasseit sigui gaire interessant; el meu, tampoc.
26.11.10
Joan Solà, ja fa gairebé un mes (algú ho havia de dir)
El “Quadern” d’”El País” d’avui comença amb dos articles sobre Joan Solà –el dissabte farà un mes de la seva mort-, i una bibliografia bàsica. El primer article, d’Albert Branchadell, aporta, a més de la seva pròpia, unes quantes opinions “d’experts del món universitari”, sobre la persona i l’obra del lingüista. Suposo que el podeu llegir aquí si el temps no corre a la contra. Em sembla un article força interessant pel que diu –necessàriament sintetitzat- , però sobretot per la possibilitat de discussions diverses que es poden encetar, sobretot en els aspectes sociolingüístics. Per exemple, a partir d’aquest fragment del propi Branchadell :
Si al sotasignat se li concedeix una última paraula sobre el cas, potser diria que el que dóna més neguit d'aquest Solà darrer no és ben bé la seva quimèrica aposta per un horitzó d'oficialitat exclusiva del català en una Catalunya independent, sinó més aviat la seva desfasada visió herderiana de la llengua. Com deia Solà en aquest mateix Quadern el 18 de juny del 2009, "el poble, l'individu i la llengua és el mateix". Fer plantejaments del segle xix en plena modernitat líquida i a sobre tolerar la pròpia patumització sobre la base d'aquests plantejaments és potser l'aspecte més dubtós de la figura sens dubte irrepetible que va ser Solà.
He començat un comentari sobre la modernitat i la seva liquiditat, la visió clàsssica (encara que romàntica) i la visió moderna (encara que romàntica, multiculturalista (sic) i plurilingüe), la hipotètica solidificació dels líquids, una aposta entre que serà primer, si les quimeres de l’exclusivitat del català o les de la independència de Catalunya, els patumistes i els patumats... Massa llarg, massa inútil.
Si al sotasignat se li concedeix una última paraula sobre el cas, potser diria que el que dóna més neguit d'aquest Solà darrer no és ben bé la seva quimèrica aposta per un horitzó d'oficialitat exclusiva del català en una Catalunya independent, sinó més aviat la seva desfasada visió herderiana de la llengua. Com deia Solà en aquest mateix Quadern el 18 de juny del 2009, "el poble, l'individu i la llengua és el mateix". Fer plantejaments del segle xix en plena modernitat líquida i a sobre tolerar la pròpia patumització sobre la base d'aquests plantejaments és potser l'aspecte més dubtós de la figura sens dubte irrepetible que va ser Solà.
He començat un comentari sobre la modernitat i la seva liquiditat, la visió clàsssica (encara que romàntica) i la visió moderna (encara que romàntica, multiculturalista (sic) i plurilingüe), la hipotètica solidificació dels líquids, una aposta entre que serà primer, si les quimeres de l’exclusivitat del català o les de la independència de Catalunya, els patumistes i els patumats... Massa llarg, massa inútil.
25.11.10
24.11.10
bestiari: l'escolopendra
Es considera que les escolopendres adquireixen la majoria d’edat a partir del seu primer contacte íntim amb els humans. Els resultats del contacte són imprevisibles i diversos i marquen definitivament el futur de l’individu.
De la Wikianimàlia
L’escolopendra va enfrontar el repte amb valentia. S’havia passat el dia amagada sota un test de geranis de l’ampit de la finestra del dormitori i just quan tocaven les dotze va desentumir les seves quaranta-dues potes a base d’ondulacions rítmiques del cos: primer les de l’esquerra, en una onada suau; després, les de la dreta. Marcant silenciosament el pas: un dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nous, deu, onze..., va baixar la paret i va arribar al parquet de fusta clara. Sigil·losa en la foscor, va enfilar-se per la pota del llit més propera a la tauleta de nit fins que va trobar el llençol, després el coixí i, finalment, el cap. Sense gaire dificultat, va anar penetrant per l’orella i de seguida es va dirigir al lòbul temporal esquerre i hi va clavar les forcípules, per si de cas. Els moviments circulars de la part anterior del cos li permetien anar menjant aquella matèria grisa, flonja i fins aleshores desconeguda i deixar enrere com una mena de túnel en forma de mitja lluna. Al cap de vint minuts, quan ja havia arribat al lòbul frontal i s’havia cruspit una part important de l’hemisferi, li va venir un mareig sobtat i una mena d’al·lucinacions seguides d’una buidor desoladora, i, com va poder, va sortir pel nas de l’humà encara amb restes d’aquella massa encefàlica enganxosa que li havia semblat tan desagradable adherides al cos. Va tornar tentinejant, amb els peus totalment descoordinats, a l’aixopluc de la finestra i va començar a vomitar una bona part de la menja indigesta.
L’endemà, quan les seves companyes adultes la van trobar, l’escolopendra mostrava símptomes inequívocs d’haver perdut definitivament tot enteniment i el seu cos es caragolava sobre si mateix en una dansa inútil, preludi d’una mort imminent. Finalment, els miriàpodes es van anar allunyant mentre comentaven que ja era mala sort que la pobra jove hagués anat a parar a un dels pocs cervells prohibits en els ritus iniciàtics. Van atribuir la desgràcia a la manca de consells d’una mare que havia mort prematurament i al desinterès d’un pare pels assumptes domèstics.
L’endemà, l’home, mentre ocupava el seu escó, va sentir-se si fa no fa com sempre. El seu discurs va ser tan monòton i inintel·ligible com sempre, i, com sempre, va ser aplaudit per uns i criticat pels altres. Aquell dia, però, va pensar una idea nova, brillant, genial: la propera sessió, encara no sabia com, faria tot el possible per seure a la banda esquerra de l’hemicicle. No podia avenir-se que hagués pogut passar-se tants anys en un lloc des d’on es veia tan malament la presidència de la cambra.
De la Wikianimàlia
L’escolopendra va enfrontar el repte amb valentia. S’havia passat el dia amagada sota un test de geranis de l’ampit de la finestra del dormitori i just quan tocaven les dotze va desentumir les seves quaranta-dues potes a base d’ondulacions rítmiques del cos: primer les de l’esquerra, en una onada suau; després, les de la dreta. Marcant silenciosament el pas: un dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nous, deu, onze..., va baixar la paret i va arribar al parquet de fusta clara. Sigil·losa en la foscor, va enfilar-se per la pota del llit més propera a la tauleta de nit fins que va trobar el llençol, després el coixí i, finalment, el cap. Sense gaire dificultat, va anar penetrant per l’orella i de seguida es va dirigir al lòbul temporal esquerre i hi va clavar les forcípules, per si de cas. Els moviments circulars de la part anterior del cos li permetien anar menjant aquella matèria grisa, flonja i fins aleshores desconeguda i deixar enrere com una mena de túnel en forma de mitja lluna. Al cap de vint minuts, quan ja havia arribat al lòbul frontal i s’havia cruspit una part important de l’hemisferi, li va venir un mareig sobtat i una mena d’al·lucinacions seguides d’una buidor desoladora, i, com va poder, va sortir pel nas de l’humà encara amb restes d’aquella massa encefàlica enganxosa que li havia semblat tan desagradable adherides al cos. Va tornar tentinejant, amb els peus totalment descoordinats, a l’aixopluc de la finestra i va començar a vomitar una bona part de la menja indigesta.
L’endemà, quan les seves companyes adultes la van trobar, l’escolopendra mostrava símptomes inequívocs d’haver perdut definitivament tot enteniment i el seu cos es caragolava sobre si mateix en una dansa inútil, preludi d’una mort imminent. Finalment, els miriàpodes es van anar allunyant mentre comentaven que ja era mala sort que la pobra jove hagués anat a parar a un dels pocs cervells prohibits en els ritus iniciàtics. Van atribuir la desgràcia a la manca de consells d’una mare que havia mort prematurament i al desinterès d’un pare pels assumptes domèstics.
L’endemà, l’home, mentre ocupava el seu escó, va sentir-se si fa no fa com sempre. El seu discurs va ser tan monòton i inintel·ligible com sempre, i, com sempre, va ser aplaudit per uns i criticat pels altres. Aquell dia, però, va pensar una idea nova, brillant, genial: la propera sessió, encara no sabia com, faria tot el possible per seure a la banda esquerra de l’hemicicle. No podia avenir-se que hagués pogut passar-se tants anys en un lloc des d’on es veia tan malament la presidència de la cambra.
23.11.10
espai gratuït de propaganda electoral
Jo vaig veure una part del debat dels candidats a TV3. Jo, potser, veure una part del debat del president sortint i del president entrant a TV3. Jo llegeixo a la premsa material de periodistes especialitzats i especialment habilitats per a la campanya electoral. Per què? Resposta difícil que no resoldré abans del diumenge.
M’he proposat votar, però quin serà el meu vot? I si passés dels mitjans de comunicació, que no fan més que mostrar-nos, campanya rere campanya el que ja sabem, tot afegint nimietats que serveixen de res a l’hora de decidir un vot que la majoria dels ciutadans ja té decidit aquesta setmana? Quina mena de periodistes són aquests que no ens informen de les novetats, de les opcions que encara no tenen representació parlamentària? Ah, els periodistes imaginatius, aguts, rigorosos i frívols que fan filigranes amb la llengua, però que tenen una temàtica cent vegades repetida...
Qui s’ocupa de parlar dels partits o de els agrupacions petites? Que no trauran cap diputat? I què? S’han de discriminar per aquesta raó? O per raó de seguidors, ideologia, de mitjans econòmics, de temps, d’un hipotètic vot inútil...?
Per què no puc votar una de les més de trenta candidatures que es presenten al país? Si, fet i fet, ja sé qui governarà i les possibles combinacions. Cal, per altra banda, que afegeixi el meu vot a una veu sense possibilitat de decisió?
Em miro alternatives. El Partit Gai, Lèsbic, Bisexual, Transsexual i Heteretosexual (jo em sento identificat amb un dels col·lectius de la coalició), m’ofereix en el seu programa aspectes gens menyspreables, en destaco dos, gairebé a l’atzar:
Pujar un 2500% d’inversió en I+D en investigació científica sanitària i creació d’empreses conjuntes amb capital privat que siguin rentables, per auto finançar la pròpia Generalitat, tot gestionat i amb majoria de la Generalitat, però amb gestió privada.
Reduir a tres els cotxes oficials de la Generalitat. El del President el Vicepresident i el President del Parlament. La resta de Consellers o portaveus de Grups Politics que vagin si volem directament amb cotxes dels mossos d’esquadra ja que, si tenen que anar escoltats doncs ja estant escoltats i si no, que agafi’m el transport públic que els hi donarem gratuït.
El lema del vídeo també em sembla encertat: “Si t’han de donar pel cul, com a minín que siguem professionals”. Però hi ha dos aspectes que em preocupen. El primer, per qüestions professionals, és el de la llengua que fan servir, em refereixo a la llengua del vídeo i del programa, que caldria que fos més acurada; l’altra raó, és que més professionals experts en donar pel cul que els dels partits parlamentaris dubto que siguin fàcils de trobar.
Busco un altre partit: Pagesos per la Dignitat Rural Catalana (a Vilaweb diuen que es presenten només per Lleida, però en realitat es presenten només per Girona). No sóc pagès, però m’agrada el camp, trobo que el seu col·lectiu és un dels més importants i, al mateix temps, més perjudicats del país, i encara que es presentin només per Girona sempre puc fer un empadronament llampec. El seu vídeo, a més, amb aquesta musiqueta de fons, la barretina, la tramuntana, el paisatge (un pèl borrosos, això sí; però queden les coses clares) que es contempla des del santuari (ostres, recordo com es diu el santuari, ajudeu-me)... és original i incitador.
Només em fa enrere aquesta insistència amb els porcs. Si parlessin més de la vinya , les oliveres, les pomeres... Però dels porcs, potser perquè porto massa anys a la ciutat, només n’aprecio l’olor dels pernils. Això sí, mentre m’ho penso m’he fet admirador del seu bloc.
M’he mirat també Els Pirates, de programa clar i sintètic.
I tinc clissades algunes altres possibilitats que ara no especificaré per raó d’espai i temps. Si algú vol continuar pel seu compte, aquí trobarà totes les opcions amb els enllaços corresponents. Jo continuaré buscant i reflexionant, però votaré, segur. I ho faré a consciència, encara que el govern de Catalunya no depengui de mi.
M’he proposat votar, però quin serà el meu vot? I si passés dels mitjans de comunicació, que no fan més que mostrar-nos, campanya rere campanya el que ja sabem, tot afegint nimietats que serveixen de res a l’hora de decidir un vot que la majoria dels ciutadans ja té decidit aquesta setmana? Quina mena de periodistes són aquests que no ens informen de les novetats, de les opcions que encara no tenen representació parlamentària? Ah, els periodistes imaginatius, aguts, rigorosos i frívols que fan filigranes amb la llengua, però que tenen una temàtica cent vegades repetida...
Qui s’ocupa de parlar dels partits o de els agrupacions petites? Que no trauran cap diputat? I què? S’han de discriminar per aquesta raó? O per raó de seguidors, ideologia, de mitjans econòmics, de temps, d’un hipotètic vot inútil...?
Per què no puc votar una de les més de trenta candidatures que es presenten al país? Si, fet i fet, ja sé qui governarà i les possibles combinacions. Cal, per altra banda, que afegeixi el meu vot a una veu sense possibilitat de decisió?
Em miro alternatives. El Partit Gai, Lèsbic, Bisexual, Transsexual i Heteretosexual (jo em sento identificat amb un dels col·lectius de la coalició), m’ofereix en el seu programa aspectes gens menyspreables, en destaco dos, gairebé a l’atzar:
Pujar un 2500% d’inversió en I+D en investigació científica sanitària i creació d’empreses conjuntes amb capital privat que siguin rentables, per auto finançar la pròpia Generalitat, tot gestionat i amb majoria de la Generalitat, però amb gestió privada.
Reduir a tres els cotxes oficials de la Generalitat. El del President el Vicepresident i el President del Parlament. La resta de Consellers o portaveus de Grups Politics que vagin si volem directament amb cotxes dels mossos d’esquadra ja que, si tenen que anar escoltats doncs ja estant escoltats i si no, que agafi’m el transport públic que els hi donarem gratuït.
El lema del vídeo també em sembla encertat: “Si t’han de donar pel cul, com a minín que siguem professionals”. Però hi ha dos aspectes que em preocupen. El primer, per qüestions professionals, és el de la llengua que fan servir, em refereixo a la llengua del vídeo i del programa, que caldria que fos més acurada; l’altra raó, és que més professionals experts en donar pel cul que els dels partits parlamentaris dubto que siguin fàcils de trobar.
Busco un altre partit: Pagesos per la Dignitat Rural Catalana (a Vilaweb diuen que es presenten només per Lleida, però en realitat es presenten només per Girona). No sóc pagès, però m’agrada el camp, trobo que el seu col·lectiu és un dels més importants i, al mateix temps, més perjudicats del país, i encara que es presentin només per Girona sempre puc fer un empadronament llampec. El seu vídeo, a més, amb aquesta musiqueta de fons, la barretina, la tramuntana, el paisatge (un pèl borrosos, això sí; però queden les coses clares) que es contempla des del santuari (ostres, recordo com es diu el santuari, ajudeu-me)... és original i incitador.
Només em fa enrere aquesta insistència amb els porcs. Si parlessin més de la vinya , les oliveres, les pomeres... Però dels porcs, potser perquè porto massa anys a la ciutat, només n’aprecio l’olor dels pernils. Això sí, mentre m’ho penso m’he fet admirador del seu bloc.
M’he mirat també Els Pirates, de programa clar i sintètic.
I tinc clissades algunes altres possibilitats que ara no especificaré per raó d’espai i temps. Si algú vol continuar pel seu compte, aquí trobarà totes les opcions amb els enllaços corresponents. Jo continuaré buscant i reflexionant, però votaré, segur. I ho faré a consciència, encara que el govern de Catalunya no depengui de mi.
22.11.10
el pensament polític de Gabriel Ferrater
Acabo de llegir Tres prosistes, una transcripció de conferències dels anys 66 i 67 dels segle passat de Gabriel Ferrater –i tant material de Ferrater que no ens arribarà mai!-, publicada per Empúries.
Els tres prosistes són Joaquim Ruyra, el de “La parada”, però també, amb gairebé només insinuacions, el de la resta de l’obra; Victor Català, més ben dit, Caterina Albert, la de Solitud, que és la novel·la sobre la qual Ferrater aplica la psicoanàlisi freudiana, malgrat la seva reticència a emprar aquest mètode d’explicació de la realitat i de la ficció; Josep Pla, de qui destaca el Quadern gris, però també l’excel·lència de la seva prosa i el seu funcionament. Per suposat, en els tres casos descriu els mecanismes de creació de la seva prosa. Dels dos primers, Ferrater afirma que difícilment hagués pogut conrear la seva amistat perquè pertanyien a móns diferents, mentre que està segur que no li costaria gens tenir llargues converses amb Pla, al qual reivindica no només com a escriptor sinó que comprèn en la seva trajectòria vital.
No diré res sobre el desenvolupament de les conferències en l’aspecte estrictament de crítica literària, de la intel·ligència analítica de Ferrater, del goig de llegir una veu independent i precisa, de la quantitat de propostes suggerides. Llegiu el llibre o, si voleu, feu un primer tast sobre les impressions aquí (un novíssim en el món blocaire) i aquí. A mi, m’han interessat, en ordre invers a la seva lectura al llibre de Ferrater: Pla, Víctor Català (vull dir Caterina Albert) i Ruyra (com que estic segur que gairebé tothom a llegit els dos primers autors, però Ruyra és un prosista força ignorat actualment, i si m’equivoco, millor, aquí deixo “La parada”).
Com que no vull acabar sense deixar una mostra del funcionament de les conferències, més enllà de la crítica estrictament literària, deixo un tast de dos fragments que em semblen adients –i encara amb aspectes força actuals- en aquest moment en què ens trobem, a punt de triar els nostres governants. Bé, alguns dels nostres governants, perquè tots tenim clar que als que anem a peu ens governaran des de Catalunya, però també des de Madrid, des d’Europa i encara des de més lluny. Mai no havíem estat tan ordenadament –o desordenadament-governats.
De la conferència sobre Ruyra:
Doncs bé, a Catalunya aquest conflicte era molt més atenuat i els escriptors podien no adonar-se’n i, sobretot –aquí ve el més greu-, ho podien interpretar com un conflicte no pas interior a la societat catalana sinó que (i ara caiem un altre cop en el que jo quasi diria el mal crònic de la literatura catalana moderna, que és el catalanisme) podien interpretar les discòrdies socials intracatalanes com una discòrdia entre Catalunya i la resta d’Espanya. És a dir, que ho podien interpretar com si la seva obligació fos justament de construir un front únic, una unitat catalana en relació a la resta d’Espanya. De fet, la cosa –ja he fet tantes al·lusions en aquestes conferències que no cal que hi insisteixi més, em penso- no va anar mai així. Sempre, per exemple, des del fet que la Dictadura de Primo de Rivera vingués mitjançant un cop d’estat a Barcelona finançat pels burgesos de la Lliga, etcètera, fins al fet que la Restauració dels Borbons (o sigui, el cop d’estat de Martínez Campos, l’any 74) fos finançat també per banquers catalans. Eren, per tant, conflictes interiors a Catalunya. Però això és el que precisament els escriptors catalans es negaven a admetre.
De la conferència sobre Pla:
En política, Pla té una intel·ligència teòrica enorme, però té ingenuïtat pràctica. Cap a 1924 va escriure uns articles realment admirables per la seva lucidesa. ¿Per què pocs mesos després va posar-se al servei de Cambó?
Cambó era una de els promeses de la política espanyola. Però era molt curt de gambals i de perspectiva com a polític. Era quasi illetrat. Va escriure dos o tres llibres, però molt dolents.
[...]
Com els he dit, Pla és intel·ligent en política teòricament, és ingenu en la pràctica. La seva generació va contemplar el terrorisme envilit d’aquella època; al Lyon d’Or, els pistolers de les dues bandes hi prenien cafè junts i, després, anaven a assassinar. S’ho comentaven: “Avui assassinem en Tal”. A la gent de la generació de Pla, la idea de l’ordre se’ls feia obsessiva.
Per cert, cada vegada em costa més decidir el meu vot. Avui he mirat i escoltat una estona el debat dels candidats parlamentaris i he arribat a la conclusió que més que llistes obertes, jo necessito un partit a la carta.
P. S. Del títol de l’apunt, no en feu cas, és que se m’encomanen els tics de les mitges veritats de les campanyes electorals.
Els tres prosistes són Joaquim Ruyra, el de “La parada”, però també, amb gairebé només insinuacions, el de la resta de l’obra; Victor Català, més ben dit, Caterina Albert, la de Solitud, que és la novel·la sobre la qual Ferrater aplica la psicoanàlisi freudiana, malgrat la seva reticència a emprar aquest mètode d’explicació de la realitat i de la ficció; Josep Pla, de qui destaca el Quadern gris, però també l’excel·lència de la seva prosa i el seu funcionament. Per suposat, en els tres casos descriu els mecanismes de creació de la seva prosa. Dels dos primers, Ferrater afirma que difícilment hagués pogut conrear la seva amistat perquè pertanyien a móns diferents, mentre que està segur que no li costaria gens tenir llargues converses amb Pla, al qual reivindica no només com a escriptor sinó que comprèn en la seva trajectòria vital.
No diré res sobre el desenvolupament de les conferències en l’aspecte estrictament de crítica literària, de la intel·ligència analítica de Ferrater, del goig de llegir una veu independent i precisa, de la quantitat de propostes suggerides. Llegiu el llibre o, si voleu, feu un primer tast sobre les impressions aquí (un novíssim en el món blocaire) i aquí. A mi, m’han interessat, en ordre invers a la seva lectura al llibre de Ferrater: Pla, Víctor Català (vull dir Caterina Albert) i Ruyra (com que estic segur que gairebé tothom a llegit els dos primers autors, però Ruyra és un prosista força ignorat actualment, i si m’equivoco, millor, aquí deixo “La parada”).
Com que no vull acabar sense deixar una mostra del funcionament de les conferències, més enllà de la crítica estrictament literària, deixo un tast de dos fragments que em semblen adients –i encara amb aspectes força actuals- en aquest moment en què ens trobem, a punt de triar els nostres governants. Bé, alguns dels nostres governants, perquè tots tenim clar que als que anem a peu ens governaran des de Catalunya, però també des de Madrid, des d’Europa i encara des de més lluny. Mai no havíem estat tan ordenadament –o desordenadament-governats.
De la conferència sobre Ruyra:
Doncs bé, a Catalunya aquest conflicte era molt més atenuat i els escriptors podien no adonar-se’n i, sobretot –aquí ve el més greu-, ho podien interpretar com un conflicte no pas interior a la societat catalana sinó que (i ara caiem un altre cop en el que jo quasi diria el mal crònic de la literatura catalana moderna, que és el catalanisme) podien interpretar les discòrdies socials intracatalanes com una discòrdia entre Catalunya i la resta d’Espanya. És a dir, que ho podien interpretar com si la seva obligació fos justament de construir un front únic, una unitat catalana en relació a la resta d’Espanya. De fet, la cosa –ja he fet tantes al·lusions en aquestes conferències que no cal que hi insisteixi més, em penso- no va anar mai així. Sempre, per exemple, des del fet que la Dictadura de Primo de Rivera vingués mitjançant un cop d’estat a Barcelona finançat pels burgesos de la Lliga, etcètera, fins al fet que la Restauració dels Borbons (o sigui, el cop d’estat de Martínez Campos, l’any 74) fos finançat també per banquers catalans. Eren, per tant, conflictes interiors a Catalunya. Però això és el que precisament els escriptors catalans es negaven a admetre.
De la conferència sobre Pla:
En política, Pla té una intel·ligència teòrica enorme, però té ingenuïtat pràctica. Cap a 1924 va escriure uns articles realment admirables per la seva lucidesa. ¿Per què pocs mesos després va posar-se al servei de Cambó?
Cambó era una de els promeses de la política espanyola. Però era molt curt de gambals i de perspectiva com a polític. Era quasi illetrat. Va escriure dos o tres llibres, però molt dolents.
[...]
Com els he dit, Pla és intel·ligent en política teòricament, és ingenu en la pràctica. La seva generació va contemplar el terrorisme envilit d’aquella època; al Lyon d’Or, els pistolers de les dues bandes hi prenien cafè junts i, després, anaven a assassinar. S’ho comentaven: “Avui assassinem en Tal”. A la gent de la generació de Pla, la idea de l’ordre se’ls feia obsessiva.
Per cert, cada vegada em costa més decidir el meu vot. Avui he mirat i escoltat una estona el debat dels candidats parlamentaris i he arribat a la conclusió que més que llistes obertes, jo necessito un partit a la carta.
P. S. Del títol de l’apunt, no en feu cas, és que se m’encomanen els tics de les mitges veritats de les campanyes electorals.
20.11.10
dol
Ahir va morir la J., sisena de set germans, tots morts. Tenia set nebots, vuit besnebots i cap rebesnebot, encara; no és gaire cosa. Tenia amics i amigues. L’enterren a les dotze. No s’emporta res. Ens deixa tristor i tants records que el temps, si existeix, endolcirà amb malenconia.
Tants adéus al novembre, J... Maleït novembre!
Tants adéus al novembre, J... Maleït novembre!
19.11.10
literatura i política
Continuo com ahir, amb menys feina, però amb poca voluntat de fer res, de pensar res, d’escriure res. Es podria dir que es astènia tardoral o prehivernal, però em temo que deu ser alguna altra cosa.
Ahir, la Clidice tenia l’amabilitat de deixar-me un comentari en l’apunt, que en part il·lustra el que es deu considerar un estirabot: “a què toca això dels gramàtics?”. Doncs no té cap finalitat concreta més que copiar el que estic llegint, a poc a poc, això sí. És curiós que aquest escriptor, prohom important de la Catalunya del seu temps –i ara imito l’Oliva- que tingué un fill gramàtic (bé, més aviat filòleg), important i va ser tot un personatge de l’IEC, tingués un contenciós amb els gramàtics.
Continuo llegint els seus textos, a poc a poc, i avui en trio dos, que, vés per on, em suggereixen aspectes de la realitat present.
LA BOCA DE TEODOR
La boca i el cul et puden igual, Teodor, talment que cal ésser metge per discernir la diferència. Hauries de posar-te rètols: aquí tinc la boca, aquí tinc el cul. Perquè altrament, quan parles no sé si obres la boca o si petes. La serp, també, Teodor, alena per dalt i per baix.
NIKARKHOS
Epi. Com. 241.
CONTRA SÈRVIUS
Mai has fet res de franc i pretens ésser un patriota integral perquè vius integralment del comú. Introduint la llengua pels engonals del teu patró, mossegant les cames dels seus enemics, t’has fet construir un cubícul, i vas ben menjat, ben vestit i ben paixit. Però això no fa patriota, fa macarró.
SICOFANTA
I parlant de política i de sexe electoral, aterro casualment en una taula rodona , debat o entrevista presidit per la secretària del PP que mentre disculpa l’error del vídeo català, s’escandalitza i desqualifica aquests dos. El que és pitjor és que em sembla que molta gent de bona i mala voluntat també ho farà amb arguments diversos.
En fi, ja em disculpareu que avui tampoc no tingui el dia..., i encara hi haurà algú que m'acusarà de no respectar la quota dels partits.
Ahir, la Clidice tenia l’amabilitat de deixar-me un comentari en l’apunt, que en part il·lustra el que es deu considerar un estirabot: “a què toca això dels gramàtics?”. Doncs no té cap finalitat concreta més que copiar el que estic llegint, a poc a poc, això sí. És curiós que aquest escriptor, prohom important de la Catalunya del seu temps –i ara imito l’Oliva- que tingué un fill gramàtic (bé, més aviat filòleg), important i va ser tot un personatge de l’IEC, tingués un contenciós amb els gramàtics.
Continuo llegint els seus textos, a poc a poc, i avui en trio dos, que, vés per on, em suggereixen aspectes de la realitat present.
LA BOCA DE TEODOR
La boca i el cul et puden igual, Teodor, talment que cal ésser metge per discernir la diferència. Hauries de posar-te rètols: aquí tinc la boca, aquí tinc el cul. Perquè altrament, quan parles no sé si obres la boca o si petes. La serp, també, Teodor, alena per dalt i per baix.
NIKARKHOS
Epi. Com. 241.
CONTRA SÈRVIUS
Mai has fet res de franc i pretens ésser un patriota integral perquè vius integralment del comú. Introduint la llengua pels engonals del teu patró, mossegant les cames dels seus enemics, t’has fet construir un cubícul, i vas ben menjat, ben vestit i ben paixit. Però això no fa patriota, fa macarró.
SICOFANTA
I parlant de política i de sexe electoral, aterro casualment en una taula rodona , debat o entrevista presidit per la secretària del PP que mentre disculpa l’error del vídeo català, s’escandalitza i desqualifica aquests dos. El que és pitjor és que em sembla que molta gent de bona i mala voluntat també ho farà amb arguments diversos.
En fi, ja em disculpareu que avui tampoc no tingui el dia..., i encara hi haurà algú que m'acusarà de no respectar la quota dels partits.
18.11.10
gramàtics?
Abans d’anar a dormir, després d’un dia prou atrafegat, volta ràpida per alguns blocs i lectura d’uns quants versos, pocs, en un intent de tenir somnis agradables.
IMPROPERI ALS GRAMÀTICS
O gasiva menjança, gramàtics que en lloc de les roses
Rosegueu les arrels com imbècil pugó que s’enfila
Per canoques amunt, i dels mestres les obres desdenya
Mentre enfront s’extasia d’Erinna: bulldogs de Cal·límac!
Feréstecs i magres, rebecs lladradors; que a l’Escola
De la infància lleveu polseguera; mosquits porfidiosos
Que dels versos millors feu pastura, aneu a la porra!
No tinc esma d’escriure el nom de l’autor, que són lletres d’un altre alfabet.
IMPROPERI ALS GRAMÀTICS
O gasiva menjança, gramàtics que en lloc de les roses
Rosegueu les arrels com imbècil pugó que s’enfila
Per canoques amunt, i dels mestres les obres desdenya
Mentre enfront s’extasia d’Erinna: bulldogs de Cal·límac!
Feréstecs i magres, rebecs lladradors; que a l’Escola
De la infància lleveu polseguera; mosquits porfidiosos
Que dels versos millors feu pastura, aneu a la porra!
No tinc esma d’escriure el nom de l’autor, que són lletres d’un altre alfabet.
17.11.10
mimetisme
És possible que aquest cap de setmana anem a Valladolid. M'agrada Valladolid... i Salamanca i Palència... Burgos, no tant. En fi, que m'agrada Castella.
La Joana em diu que, tal com estan les coses, la meva fonètica catalana -i pensar que de petit m'acostava al bilingüisme fonètic perfecte-, que no el meu vocabulari, més aviat ric i precís en llengua espanyola, em delataran, i que ja veurem si podrem resistir retrets diversos, per no parlar de mals majors. Li responc que no passi ànsia, que d'aquí a divendres faré pràctiques d'andalús, que si resulta una mica exòtic sempre puc dir que és d'un poblet ignorat de muntanya, que, de tota manera, després de les paraules de Puigcercós, parlar andalús amb qualsevol accent, fins i tot del Baix Ebre, ens obrirà moltes portes i potser, qui sap?, ho tindrem tot pagat. La Joana, dubta, mou el cap escèptica, desconfiada, em blasma.
La Joana em diu que, tal com estan les coses, la meva fonètica catalana -i pensar que de petit m'acostava al bilingüisme fonètic perfecte-, que no el meu vocabulari, més aviat ric i precís en llengua espanyola, em delataran, i que ja veurem si podrem resistir retrets diversos, per no parlar de mals majors. Li responc que no passi ànsia, que d'aquí a divendres faré pràctiques d'andalús, que si resulta una mica exòtic sempre puc dir que és d'un poblet ignorat de muntanya, que, de tota manera, després de les paraules de Puigcercós, parlar andalús amb qualsevol accent, fins i tot del Baix Ebre, ens obrirà moltes portes i potser, qui sap?, ho tindrem tot pagat. La Joana, dubta, mou el cap escèptica, desconfiada, em blasma.
16.11.10
quan el temps de la foscor s'allarga...
Quan el temps de la foscor s’allarga i la claror minva, i l’aire arriba cada cop més fresc, surto al balcó, tranquil, en hora de matinada i miro Orió. I així, caçador sense dards, ressegueixo els seu trànsit fins que naixen les fulles en els arbres i la claror guanya temps cada dia. I penso: la vida va.
I arribarà, potser, un altre hivern –no dos, no tres; no vull ser superb ni ambiciós- i contemplaré, tranquil, el pas lent de les estrelles, de llevant a ponent, i potser repetiré: la vida continua.
I arribarà un temps en què sereu vosaltres –i ells i elles-, desitjo que tranquils en nit serena, que mirareu el cel i comptareu les estrelles que passen i ho contareu. Tant se val que sigui hivern o primavera, tardor o estiu, mentre la vida sigui viva i es renovi.
I arribarà, potser, un altre hivern –no dos, no tres; no vull ser superb ni ambiciós- i contemplaré, tranquil, el pas lent de les estrelles, de llevant a ponent, i potser repetiré: la vida continua.
I arribarà un temps en què sereu vosaltres –i ells i elles-, desitjo que tranquils en nit serena, que mirareu el cel i comptareu les estrelles que passen i ho contareu. Tant se val que sigui hivern o primavera, tardor o estiu, mentre la vida sigui viva i es renovi.
15.11.10
el pensament polític de Maragall (un detall)
No segueixo gaire de prop, ni ho faré, la campanya que es clourà el 28. De fet, de les campanyes dels darrers anys només m’han interessat alguns aspectes marginals, anecdòtics, perquè crec que qualsevol cosa que volia saber dels candidats ja la coneixia abans de la carrera final, sovint més aviat penosa. Si de cas es produeix un fet espectacular, o simplement que presenti novetats, estic segur que se’m comunicarà. Quant als partits polítics que tenen possibilitats d’obtenir parlamentaris, crec que ja els conec prou i poc o molt han tingut responsabilitats de govern, i els que encara no n’han tingut a Catalunya, ja es pot suposar que no tenen res a veure amb el meu pensament.
I els partits que es presenten, nous o vells i que encara no han obtingut mai cap representant? Bé, dels nous ja en faré una mirada, encara que segur que ho tenen difícil.
És curiós com en la política pràctica, la dels fet i la dels resultats, les intervencions poden anar canviant segons les necessitats reals o fictícies de la societat, en canvi, molts aspectes ideològics de fons semblen immutables, tot i que no sé si actualment gaires partits estarien disposats a subscriure alguns detalls de les paraules de Maragall d’ara fa cent anys:
Penseu que som molts pels qui a gran qüestió prèvia és aquesta: Catalunya. Procureu que no hàgim de plorar tots massa tard l’oblit d’aquest fet viu de part dels directors de la mecànica política, massa preocupats potser per passions personals amb les que Catalunya no té res a veure.
Carta de Joan Maragall a Pere Corominas (8 de març de 1910)
Deixeu, doncs, que cadascú faci sa via com li inspiri son amor a Catalunya; i en quant an aquest, vigili’l cadascú en si mateix i no en els altres, que cadascú ne donarà compte: no us llenceu tan fàcilment l’anatema, que en aquesta iglésia no hi ha més Póntifex que el poble de Catalunya: ell és l’únic que pot dir en definitiva quins són els seus i quins han deixat d’ésser-ho. Allà on hi hagi lloc per combatre-us, combateu-se enhorabona els principis, mai les persones; que prou falta li fan a Catalunya els seus prestigis personals en cada una de les tendències polítiques; i cada un que ensorreu l’ensorrareu per Catalunya, i us privareu vosaltres mateixos d’un company en l’obra comuna d’exaltació de la pàtria.
I per això mateix us dic que així com us és lícit combatre-us en nom dels principis polítics allà on no sofreixi contradicció la causa essencial de Catalunya, així mateix fora vergonya per tots combatre-us de cap manera o dividir-vos allí on l’abominable encasellament centralista se presenti contra Catalunya en batalla.
Carta de Joan Maragall a Pere Corominas (23 d’abril de 1910)
I els partits que es presenten, nous o vells i que encara no han obtingut mai cap representant? Bé, dels nous ja en faré una mirada, encara que segur que ho tenen difícil.
És curiós com en la política pràctica, la dels fet i la dels resultats, les intervencions poden anar canviant segons les necessitats reals o fictícies de la societat, en canvi, molts aspectes ideològics de fons semblen immutables, tot i que no sé si actualment gaires partits estarien disposats a subscriure alguns detalls de les paraules de Maragall d’ara fa cent anys:
Penseu que som molts pels qui a gran qüestió prèvia és aquesta: Catalunya. Procureu que no hàgim de plorar tots massa tard l’oblit d’aquest fet viu de part dels directors de la mecànica política, massa preocupats potser per passions personals amb les que Catalunya no té res a veure.
Carta de Joan Maragall a Pere Corominas (8 de març de 1910)
Deixeu, doncs, que cadascú faci sa via com li inspiri son amor a Catalunya; i en quant an aquest, vigili’l cadascú en si mateix i no en els altres, que cadascú ne donarà compte: no us llenceu tan fàcilment l’anatema, que en aquesta iglésia no hi ha més Póntifex que el poble de Catalunya: ell és l’únic que pot dir en definitiva quins són els seus i quins han deixat d’ésser-ho. Allà on hi hagi lloc per combatre-us, combateu-se enhorabona els principis, mai les persones; que prou falta li fan a Catalunya els seus prestigis personals en cada una de les tendències polítiques; i cada un que ensorreu l’ensorrareu per Catalunya, i us privareu vosaltres mateixos d’un company en l’obra comuna d’exaltació de la pàtria.
I per això mateix us dic que així com us és lícit combatre-us en nom dels principis polítics allà on no sofreixi contradicció la causa essencial de Catalunya, així mateix fora vergonya per tots combatre-us de cap manera o dividir-vos allí on l’abominable encasellament centralista se presenti contra Catalunya en batalla.
Carta de Joan Maragall a Pere Corominas (23 d’abril de 1910)
14.11.10
les cançons dels candidats
Ja hi som, ja ha començat oficialment la cursa de les nacionals. Si hem de fer cas a les enquestes del CIS, tot està dat i beneït: com sempre, guanyarà CIU, però no obtindrà la majoria absoluta. Si hem de fer cas a l’enquesta de “La Vanguardia”, que no sé si ja està tancada, un 94 % de persones que la responen ja tenen decidit el seu vot i un 4 % se’l pensaran, dependrà de la campanya que facin els partits i els candidats. Vistes les dues enquestes, em pregunto si cal gastar-se tants diners en les campanyes i també si cal que els mitjans de comunicació –blocs inclosos- muntin un enrenou electoral considerable. Em responc jo mateix que un 5% -potser una mica més o una mica menys- de gent que encara no té clar el seu vot o la seva abstenció és un percentatge que tot i semblar minso no és menyspreable i que pot canviar substancialment el resultat final. Per altra banda, les campanyes, més enllà de la publicitat dels propis partits, ens acosten als detalls dels candidats, cosa que, per morbo o per interès real, sempre anima una mica la vida rutinària dels ciutadans.
Confesso que jo no tinc decidit el meu vot, ni tan sols sé si serà en blanc o m’abstindré, tot i que segurament no m’influirà cap factor publicitari sinó que, com algunes vegades –no sempre-, em guiaré per una decisió de darrera hora el mateix matí del diumenge electoral. Ja voldria, ja, que algú em convencés amb al menys una setmana d’anticipació.
Tornant als aspectes marginals de la publicitat electoral –cal que els presidenciables surtin a tants programes horripilants, o no tant, de la televisió, la ràdio i altres mitjans a fer els seus stripteases (s’escriu així una de les poques paraules amb essa líquida que té el nostre diccionari?)- que no aporten cap garantia de bon govern, és veritat que als electors els distreuen els petits detalls dels candidats i, en darrer terme, sempre és possible que una nimietat del polític sumi o resti un vot imprescindible a l’hora de tenir una majoria o de fer un pacte.
Un curt de l’agència EFE, per exemple, m’assabenta que els candidats (els sis que se suposa que obtindran escons) han triat per a BTV la cançó de la seva vida: sis cançons que em plau de presentar-vos a continuació (disculpeu que no modifiqui les mides dels vídeos perquè quedin bé, però és una feinada) en l’ordre en què apareixen en la notícia. La veritat és que el curt d’EFE es queda curt i els candidats han triat altres cançons que es podran escoltar a BTV a partir del 18 de novembre, però aquesta no és la qüestió, i ara no comentaré les tries, ni tan sols en l’aspecte de la seva catalanitat, que ja se sap que la música és universal. La qüestió és si el fet que determinat candidat es decanti per una cançó decidirà algun vot o en restarà algun altre. Desgraciadament, em temo que tot és possible. Jo mateix –aficionat com sóc a l’astronomia- admeto certa simpatia per la tria de “La lluna, la pruna” per part d’Artur Mas, cançó que, per cert, no apareix en el rànquing de l’agència EFE.
Artur Mas
José Montilla
Joan Puigcercós
Alicia Sánchez-Camacho
Joan Herrera
Albert Rivera
Confesso que jo no tinc decidit el meu vot, ni tan sols sé si serà en blanc o m’abstindré, tot i que segurament no m’influirà cap factor publicitari sinó que, com algunes vegades –no sempre-, em guiaré per una decisió de darrera hora el mateix matí del diumenge electoral. Ja voldria, ja, que algú em convencés amb al menys una setmana d’anticipació.
Tornant als aspectes marginals de la publicitat electoral –cal que els presidenciables surtin a tants programes horripilants, o no tant, de la televisió, la ràdio i altres mitjans a fer els seus stripteases (s’escriu així una de les poques paraules amb essa líquida que té el nostre diccionari?)- que no aporten cap garantia de bon govern, és veritat que als electors els distreuen els petits detalls dels candidats i, en darrer terme, sempre és possible que una nimietat del polític sumi o resti un vot imprescindible a l’hora de tenir una majoria o de fer un pacte.
Un curt de l’agència EFE, per exemple, m’assabenta que els candidats (els sis que se suposa que obtindran escons) han triat per a BTV la cançó de la seva vida: sis cançons que em plau de presentar-vos a continuació (disculpeu que no modifiqui les mides dels vídeos perquè quedin bé, però és una feinada) en l’ordre en què apareixen en la notícia. La veritat és que el curt d’EFE es queda curt i els candidats han triat altres cançons que es podran escoltar a BTV a partir del 18 de novembre, però aquesta no és la qüestió, i ara no comentaré les tries, ni tan sols en l’aspecte de la seva catalanitat, que ja se sap que la música és universal. La qüestió és si el fet que determinat candidat es decanti per una cançó decidirà algun vot o en restarà algun altre. Desgraciadament, em temo que tot és possible. Jo mateix –aficionat com sóc a l’astronomia- admeto certa simpatia per la tria de “La lluna, la pruna” per part d’Artur Mas, cançó que, per cert, no apareix en el rànquing de l’agència EFE.
Artur Mas
José Montilla
Joan Puigcercós
Alicia Sánchez-Camacho
Joan Herrera
Albert Rivera
13.11.10
el tunel
Vaig arribar un pèl tard a l'aula, potser cinc minuts, però encara no havia començat la classe. Una parella de companys es van encarregar de connectar l'ordinador a la pissarra digital mentre el professor escrivia unes paraules clau a la pissarra tradicional. Com que si t'has emportat l'ordinador a casa i l'has fet servir cal tornar a configurar-lo, vaig buscar el paper (alguns tenen una memòria prodigiosa): 192.168.130.183 / 255.255... Bé, no escric res més perquè sembla que són xifres altament secretes que només jo posseïa en aquell moment (el meu proveïdor no assistia a classe). Vaig facilitar les claus a algun altre que havia gosat connectar-se a l'exterior i aproximadament al cap de vint minuts de resoldre problemes menors ja estàvem a punt d'iniciar l'antepenúltima sessió presencial de tres hores.
El professor ens va dir que treballaríem amb GIMP, un programa de tractament d'imatges amb finestres flotants que ja teníem carregat (oi?) als ordinadors. Ens va parlar d'altres programes que feien les mateixes funcions i que alguns ja devíem conèixer. Al cap d'una bona estona va preguntar si algú li volia deixar el seu pendrive (els deures de la classe anterior consistien a portar alguns arxius d'imatges) i una voluntària de primera fila, potser una mica forçada, va dir-li que podia utilitzar determinada imatge d'un restaurant. Sorpresa, la imatge omplia tota la pissarra i més. El professor ens va explicar els passos a seguir per escalar-la, és a dir, reduir-ne la mida, perquè les imatges tan grans l'únic que fan és ocupar espai innecessàriament. A continuació, cadascú havia de triar una fotografia i (des de GIMP, recordeu?) i reduir-la a 320 píxels d'amplada, etc. Finalment, calia pujar la foto al bloc (encara no sé si el professor pronuncia bloc o blog). Jo, com que estava a la darrera fila i el professor no em controlava la pantalla, vaig fer una mica de trampa i vaig fer servir el programa PHOTO-PAINT, de COREL, que és el meu preferit, per transformar la foto abans de pujar-la al bloc (jo pronuncio bloc). En total, crec que tot el procés em devia durar set o vuit minuts perquè em vaig distreure amb alguns detalls que no vénen al cas.
Algú pot pensar que no em calia tantes línies per explicar una activitat tan senzilla. De senzilla, res. Ara ho pot semblar, però si realment ho fos, el professor no s'hagués passat més de dues hores explicant-nos-la. La veritat és que li envejo la capacitat pedagògic. Si jo fos capaç, per exemple, d'explicar un tema aparentment senzill -alguns diuen que obsolet- com el de l'accentuació gràfica en només dues hores de manera que tots els alumnes acabassin accentuat com cal, em sentiria l'home més feliç del món; imagino que com el nostre professor quan va veure que gairebé tothom havia aconseguit fer un post construït únicament amb una foto.
La propera setmana, el professor ens ha assegurat que dominarem l'art de fer núvols d'etiquetes i que ens parlarà dels marcadors socials. Ja voldria que fos dimecres, que estic segur que això dels núvols m'apassionara; el tema dels marcadors socials, no tant, que ja sabeu que tinc tendència a la misantropia.
Per cert, la foto que vaig penjar al bloc va ser una part d'una instantània feta fa dues setmanes, en aquell moment del dia que la llum natural desapareix per deixar pas a l'artificial i es crea una mena de tunel il·luminat al final. La Joana diu que li agrada; jo, després, vaig pensar que potser era una metàfora del curset (m'he de mirar què diu el full d'inscripció per si vaig posar una creu en el lloc equivocat): al final de tot, els professor ens explicarà com funciona la pissarra digita, cosa que tampoc no deu ser tan important o segur que és força més senzilla i intuïtiva que la construcció d'un bloc. Hi ha algú que no es vegi amb cor de fer servir una pissarra digital després de set o vuit minuts de tenir el punter a la mà?
El professor ens va dir que treballaríem amb GIMP, un programa de tractament d'imatges amb finestres flotants que ja teníem carregat (oi?) als ordinadors. Ens va parlar d'altres programes que feien les mateixes funcions i que alguns ja devíem conèixer. Al cap d'una bona estona va preguntar si algú li volia deixar el seu pendrive (els deures de la classe anterior consistien a portar alguns arxius d'imatges) i una voluntària de primera fila, potser una mica forçada, va dir-li que podia utilitzar determinada imatge d'un restaurant. Sorpresa, la imatge omplia tota la pissarra i més. El professor ens va explicar els passos a seguir per escalar-la, és a dir, reduir-ne la mida, perquè les imatges tan grans l'únic que fan és ocupar espai innecessàriament. A continuació, cadascú havia de triar una fotografia i (des de GIMP, recordeu?) i reduir-la a 320 píxels d'amplada, etc. Finalment, calia pujar la foto al bloc (encara no sé si el professor pronuncia bloc o blog). Jo, com que estava a la darrera fila i el professor no em controlava la pantalla, vaig fer una mica de trampa i vaig fer servir el programa PHOTO-PAINT, de COREL, que és el meu preferit, per transformar la foto abans de pujar-la al bloc (jo pronuncio bloc). En total, crec que tot el procés em devia durar set o vuit minuts perquè em vaig distreure amb alguns detalls que no vénen al cas.
Algú pot pensar que no em calia tantes línies per explicar una activitat tan senzilla. De senzilla, res. Ara ho pot semblar, però si realment ho fos, el professor no s'hagués passat més de dues hores explicant-nos-la. La veritat és que li envejo la capacitat pedagògic. Si jo fos capaç, per exemple, d'explicar un tema aparentment senzill -alguns diuen que obsolet- com el de l'accentuació gràfica en només dues hores de manera que tots els alumnes acabassin accentuat com cal, em sentiria l'home més feliç del món; imagino que com el nostre professor quan va veure que gairebé tothom havia aconseguit fer un post construït únicament amb una foto.
La propera setmana, el professor ens ha assegurat que dominarem l'art de fer núvols d'etiquetes i que ens parlarà dels marcadors socials. Ja voldria que fos dimecres, que estic segur que això dels núvols m'apassionara; el tema dels marcadors socials, no tant, que ja sabeu que tinc tendència a la misantropia.
Per cert, la foto que vaig penjar al bloc va ser una part d'una instantània feta fa dues setmanes, en aquell moment del dia que la llum natural desapareix per deixar pas a l'artificial i es crea una mena de tunel il·luminat al final. La Joana diu que li agrada; jo, després, vaig pensar que potser era una metàfora del curset (m'he de mirar què diu el full d'inscripció per si vaig posar una creu en el lloc equivocat): al final de tot, els professor ens explicarà com funciona la pissarra digita, cosa que tampoc no deu ser tan important o segur que és força més senzilla i intuïtiva que la construcció d'un bloc. Hi ha algú que no es vegi amb cor de fer servir una pissarra digital després de set o vuit minuts de tenir el punter a la mà?
 |
| el tunel |
12.11.10
en record de l'hospitalitat
Em costa d’entendre que en parlar dels blocs, més que en altres productes d’internet, es faci referència a món virtual. Els blocs no són més que paraules i imatges, i tot el que comporten, d’un pensament i una mirada que es manté en la distància física –en les altres, depèn de cadascú- i que es deixen entreveure en la mesura que vol, pot o sap cadascú. Salvat l’inconvenient físic, o potser no cal, el funcionament és el mateix que en la vida en què posem tots els sentits: ens trobem amb més o menys assiduïtat, tenim incontinència verbal o propensió a ser lacònics –alguns només es contemplen-, ens cansem de les trobades o ens apassionem cada vegada més, ens distanciem, fem el salt o ens mantenim fidels, busquem comprensió o complicitats o frescor o saviesa o diversió, ens tanquem a casa i no volem veure ningú o ens passem hores deambulant amunt i avall... En fi, fem el que ens ve bé de fer.
Com en la vida de davant –o és darrere?- de la pantalla, a vegades alguns decideixen desaparèixer i deixen una nota de comiat explicant el motiu, mentre altres es fonen sense deixar rastre. Quan passa això amb algun dels meus amics o coneguts tinc una sensació d’intranquil·litat: li deu haver passat alguna cosa? A vegades em sento traït: ei, que no érem amics? Per què no m’has dit res?
Podria parlar d’unes quantes cases que he freqüentat i que s’han buidat o de pisets que tenen tots els mobles però que ja no habita ningú. En aquests darrers, de tant en tant, algú deixa una nota per si torna el propietari; en alguns, fins i tot algun desaprensiu hi deixa escombraries.
Una d’aquestes cases fa temps silencioses és La casa inhòspita, al barri de Vilaweb, on vivia el que es feia dir Manel Pegagrega. L’havia bastit sobretot per encabir-hi els papers de Bleak House que anava traduint, però també hi anava afegint altres mobles i ornaments. Jo, aquesta casa, l’anava visitant i quan em semblava parlava una estoneta amb en Manel i m’interessava pel que feia; de vegades ell venia a casa meva a dir-me qualsevol cosa. Sempre eren unes visites plaents. Fins que va arribar una època en que la casa es mantenia sense canvis, sense cap senyal de la presència de Manel. Vaig deduir que com que a les llibreries havia aparegut la traducció de Bleak House, de Pàmies, en Manel havia pensat que aquella llar ja no li servia, malgrat la conversa breu que havíem mantingut :
-Només faltaria que haguessis pensat d’aturar-te. Més aviat pot ser un estímul la traducció d'en Pàmies.
-aturar-me, aturar-me, no; però sí que la notícia de la traducció avalada per Destino, Columna, Grup 62 i Planeta em va deixar parat. A més, Xavier Pàmies és un traductor professional, experimentat, de força prestigi i premiat.
L’acarament, objectiu i lluny de qualsevol prejudici, que has fet de les dues traduccions t’asseguro que m’ha salvat el dia. És com si m’haguessis endevinat el pensament, quan proposava, mig acollonit mig que-hi-farem això-és-el-que-hi-ha, triar i remenar.
Això era pel maig de 2008. Aquell any encara va anar deixant material, fins al 30 de desembre. Després, res. Ets un traïdor, Manel, vaig pensar. Te’n vas d’una casa encara per acabar.
Ahir, gairebé dos anys després de la que jo considerava una deserció, l’Allau deixar anar que en Manel, el que jo no vaig conèixer en persona, fa temps que és mort. Que la casa que jo coneixia romandrà per sempre més com va quedar aquell desembre, mentre en alguna de les seves finestres s’aniran actualitzant inútilment les cases dels que el coneixíem, fins que, amb el temps, tot desaparegui.
Avui, he tornat a buscar l’hospitalitat de la casa de Manel i de les seves velles paraules i en vull deixar aquí constància i agrair-li les estones que vaig passar en companyia seva. Em sap molt de greu que en Manel ja no hi sigui.
Com en la vida de davant –o és darrere?- de la pantalla, a vegades alguns decideixen desaparèixer i deixen una nota de comiat explicant el motiu, mentre altres es fonen sense deixar rastre. Quan passa això amb algun dels meus amics o coneguts tinc una sensació d’intranquil·litat: li deu haver passat alguna cosa? A vegades em sento traït: ei, que no érem amics? Per què no m’has dit res?
Podria parlar d’unes quantes cases que he freqüentat i que s’han buidat o de pisets que tenen tots els mobles però que ja no habita ningú. En aquests darrers, de tant en tant, algú deixa una nota per si torna el propietari; en alguns, fins i tot algun desaprensiu hi deixa escombraries.
Una d’aquestes cases fa temps silencioses és La casa inhòspita, al barri de Vilaweb, on vivia el que es feia dir Manel Pegagrega. L’havia bastit sobretot per encabir-hi els papers de Bleak House que anava traduint, però també hi anava afegint altres mobles i ornaments. Jo, aquesta casa, l’anava visitant i quan em semblava parlava una estoneta amb en Manel i m’interessava pel que feia; de vegades ell venia a casa meva a dir-me qualsevol cosa. Sempre eren unes visites plaents. Fins que va arribar una època en que la casa es mantenia sense canvis, sense cap senyal de la presència de Manel. Vaig deduir que com que a les llibreries havia aparegut la traducció de Bleak House, de Pàmies, en Manel havia pensat que aquella llar ja no li servia, malgrat la conversa breu que havíem mantingut :
-Només faltaria que haguessis pensat d’aturar-te. Més aviat pot ser un estímul la traducció d'en Pàmies.
-aturar-me, aturar-me, no; però sí que la notícia de la traducció avalada per Destino, Columna, Grup 62 i Planeta em va deixar parat. A més, Xavier Pàmies és un traductor professional, experimentat, de força prestigi i premiat.
L’acarament, objectiu i lluny de qualsevol prejudici, que has fet de les dues traduccions t’asseguro que m’ha salvat el dia. És com si m’haguessis endevinat el pensament, quan proposava, mig acollonit mig que-hi-farem això-és-el-que-hi-ha, triar i remenar.
Això era pel maig de 2008. Aquell any encara va anar deixant material, fins al 30 de desembre. Després, res. Ets un traïdor, Manel, vaig pensar. Te’n vas d’una casa encara per acabar.
Ahir, gairebé dos anys després de la que jo considerava una deserció, l’Allau deixar anar que en Manel, el que jo no vaig conèixer en persona, fa temps que és mort. Que la casa que jo coneixia romandrà per sempre més com va quedar aquell desembre, mentre en alguna de les seves finestres s’aniran actualitzant inútilment les cases dels que el coneixíem, fins que, amb el temps, tot desaparegui.
Avui, he tornat a buscar l’hospitalitat de la casa de Manel i de les seves velles paraules i en vull deixar aquí constància i agrair-li les estones que vaig passar en companyia seva. Em sap molt de greu que en Manel ja no hi sigui.
11.11.10
vida i literatura, i viceversa (minidiàlegs per a tots els gustos)
-Entre la vida i la literatura, trio la literatura.
-Quina vida?
-Entre la literatura i la vida, trio la vida.
-Quina literatura?
-Quina vida?
-Entre la literatura i la vida, trio la vida.
-Quina literatura?
10.11.10
temps!
Aetas volat
Cireró
Aquests dies vaig curt de temps (Déu, curt de temps! Què deu voler dir curt de temps?), de manera que seré breu.
Penso –poc- en el temps de la infantesa no per la seva durada, no amb nostàlgia dels moments, els llocs i la gent, sinó pel seu ritme, pel seu tempo.
I no em consola Sèneca quan diu: “non exiguum temporis habemus, sed multa perdimus”. No és veritat, el temps no s’ha perdut mai, si de cas hem errat la drecera o el meandre.
I no continuo perquè com diu Ovidi: “dum loquor, hora fugit”. Prefereixo buscar el temps en la lectura o potser en els somnis.
Cireró
Aquests dies vaig curt de temps (Déu, curt de temps! Què deu voler dir curt de temps?), de manera que seré breu.
Penso –poc- en el temps de la infantesa no per la seva durada, no amb nostàlgia dels moments, els llocs i la gent, sinó pel seu ritme, pel seu tempo.
I no em consola Sèneca quan diu: “non exiguum temporis habemus, sed multa perdimus”. No és veritat, el temps no s’ha perdut mai, si de cas hem errat la drecera o el meandre.
I no continuo perquè com diu Ovidi: “dum loquor, hora fugit”. Prefereixo buscar el temps en la lectura o potser en els somnis.
9.11.10
la fruita madura a vegades es podreix
Em llegia el suplement “Dinero” de “La Vanguardia” del diumenge. Un article: Barcelona, ciudad madura, escrit per Aintzane Gastesi. Un paràgraf:
“A nivel comercial, Barcelona ha sufrido una auténtica revolución en los últimos cinco años centrada en el paseo de Gràcia ”, asegura Eduardo Rivero, socio director de Ascana, empresario responsable de la entrada en la ciudad de marcas como Tiffany’s, Apple o Nike. Según Rivero, las marcas internacionales consideran paseo de Gràcia “el bulevar comercial más emblemático de Europa”. El cambio de la arteria comercial de la ciudad se ha plasmado en un gran número de nuevas aperturas (hasta treinta en los últimos tres años) y en un salto cualitativo que ha supuesto también un elevado nivel de inversión. Aunque no hay cifras exactas, desde Ascana calculan que en los últimos años se habrán invertido más de 1.000 millones de euros solamente en el paseo de Gràcia.
No tinc manera d’enllaçar la resta de l’article on apareixen altres marques que només conec de nom: Hotel W, Mandarin Oriental, la consultora hotelera BricGlobal, Novotel. No sé com han anat els èxits de les campanyes de turisme d'auesta Barcelona madura: la gastronomia, el 2006 (continuo freqüentant els restaurants de sempre i algun altre que cau de tant en tant), la platja, el 2007 (no em banyo a Barcelona), la cinematografia (no sé de què parlen, hi ha menys cines que quan vaig arribar a la ciutat), el 2008, el luxe el 2009 (no sabria dir quins són els meus luxes, però possiblement no els de la campanya), aquest any, oci i cultura (parlen de l’Arc de Berà?).
Bé, prou. M’acompanyeu? Baixem pel passeig de Gràcia i passem per davant del Corte Inglés, continuem pel portal de l’Àngel, si no us importa, obrim-nos pas pel carrer Cucurulla fins arribar a Portaferrissa. Amb quatre passes arribarem a les Galeries Maldà, on la meva mare, quan era jove, va fer un temps de brodadora per a una botiga. Abans m’agradava molt passar-hi per arribar a la plaça del Pi. Va, entrem-hi. Recordeu la màquina d’ahir? És d’una botiga, on jo -potser també vosaltres- havia comprat, que ha plegat. Dues portes més amunt es lloga una botiga; enfront, una altra líquida el gènere. I encara un altre establiment amb l’aparador buit, i un altre i un altre. Fa temps que no passàveu per les Galeries Maldà? Oh, sí, s’està morint una de les galeries més emblemàtiques de la ciutat, llàstima que el baró de Maldà no sigui viu per deixar-ne constància; però res mor en aquesta ciutat, tot acaba ressuscitant. Com? A quin preu? No importa, la qüestió és que per ressuscitar abans s’ha de morir. És clar que una cosa és morir i l’altra que t’assassinin o que t’arribi l’eutanàsia sense demanar-la.
Barcelona, ciutat fragmentada, diuen. Barcelona, ciutat trencada. Barcelona, disneylàndia per a ús i abús de forasters i d’inversors que ens proporcionen el pa de cada dia. Barcelona cosmopolita i oberta. Barcelona diversa. Barcelona nostra de cada dia que cada dia intenten que sigui menys nostra. Bé, no crec que ni tan sols ho pensin. Ah, la Barcelona de tots... Que bonica és Barcelona!
“A nivel comercial, Barcelona ha sufrido una auténtica revolución en los últimos cinco años centrada en el paseo de Gràcia ”, asegura Eduardo Rivero, socio director de Ascana, empresario responsable de la entrada en la ciudad de marcas como Tiffany’s, Apple o Nike. Según Rivero, las marcas internacionales consideran paseo de Gràcia “el bulevar comercial más emblemático de Europa”. El cambio de la arteria comercial de la ciudad se ha plasmado en un gran número de nuevas aperturas (hasta treinta en los últimos tres años) y en un salto cualitativo que ha supuesto también un elevado nivel de inversión. Aunque no hay cifras exactas, desde Ascana calculan que en los últimos años se habrán invertido más de 1.000 millones de euros solamente en el paseo de Gràcia.
No tinc manera d’enllaçar la resta de l’article on apareixen altres marques que només conec de nom: Hotel W, Mandarin Oriental, la consultora hotelera BricGlobal, Novotel. No sé com han anat els èxits de les campanyes de turisme d'auesta Barcelona madura: la gastronomia, el 2006 (continuo freqüentant els restaurants de sempre i algun altre que cau de tant en tant), la platja, el 2007 (no em banyo a Barcelona), la cinematografia (no sé de què parlen, hi ha menys cines que quan vaig arribar a la ciutat), el 2008, el luxe el 2009 (no sabria dir quins són els meus luxes, però possiblement no els de la campanya), aquest any, oci i cultura (parlen de l’Arc de Berà?).
Bé, prou. M’acompanyeu? Baixem pel passeig de Gràcia i passem per davant del Corte Inglés, continuem pel portal de l’Àngel, si no us importa, obrim-nos pas pel carrer Cucurulla fins arribar a Portaferrissa. Amb quatre passes arribarem a les Galeries Maldà, on la meva mare, quan era jove, va fer un temps de brodadora per a una botiga. Abans m’agradava molt passar-hi per arribar a la plaça del Pi. Va, entrem-hi. Recordeu la màquina d’ahir? És d’una botiga, on jo -potser també vosaltres- havia comprat, que ha plegat. Dues portes més amunt es lloga una botiga; enfront, una altra líquida el gènere. I encara un altre establiment amb l’aparador buit, i un altre i un altre. Fa temps que no passàveu per les Galeries Maldà? Oh, sí, s’està morint una de les galeries més emblemàtiques de la ciutat, llàstima que el baró de Maldà no sigui viu per deixar-ne constància; però res mor en aquesta ciutat, tot acaba ressuscitant. Com? A quin preu? No importa, la qüestió és que per ressuscitar abans s’ha de morir. És clar que una cosa és morir i l’altra que t’assassinin o que t’arribi l’eutanàsia sense demanar-la.
Barcelona, ciutat fragmentada, diuen. Barcelona, ciutat trencada. Barcelona, disneylàndia per a ús i abús de forasters i d’inversors que ens proporcionen el pa de cada dia. Barcelona cosmopolita i oberta. Barcelona diversa. Barcelona nostra de cada dia que cada dia intenten que sigui menys nostra. Bé, no crec que ni tan sols ho pensin. Ah, la Barcelona de tots... Que bonica és Barcelona!
8.11.10
la màquina
Veig la màquina de sumar. A l’esquerra, una altra màquina igual o molt semblant. La resta de l’aparador, buida d’objectes a la venda, només amb prestatges sense gènere i una foto publicitària qui sap si oblidada o deixada expressament. Penso que la màquina és com la que tenia el meu pare; potser a la dècada dels 60 o dels 70? Cric-crac, cric-crac, cric-crac... la maneta amunt i avall i el paper que s’anava caragolant amb pessetes i cèntims.
Per què se la venen realment? O més que vendre-se-la, la venen?
7.11.10
pregària
Qui ho hauria dit que la visita papal em donaria material per a tres posts. Certament, no és el Papa ni la moguda política o dels mitjans de comunicació, tot més o menys previsible, el que m’ha interessat més (del Papa, trobo intolerable la impunitat de la seva declaració de la laïcitat espanyola comparable a la dels anys 30. Un suggeriment d’una nova creuada?), sinó les diverses manifestacions populars, les banderes posades i contraposades als balcons, el Virolai a la plaça de la Catedral, seguit d’una arenga espanyolista, la pantalla gegant de l’altar de l’església de la Concepció, les converses públiques i privades de la gent... El que m’interessa, el que em crida l’atenció, són sempre els petits fets quotidians, assumibles, de vegades sorprenents. La massa m’esborrona, però entenc –ho procuro- l’individu i busco el discurs singular, la manifestació personal, encara que es pugui correspondre a la de centenars d’individus.
D’avui, i n’he escoltat molts, singularitzo un discurs, un cant, un poema. Potser alguns barcelonins la coneixeu perquè sovint l’heu vist a la Rambla, però, com jo, no sabeu qui és. Potser esperpèntica, potser patètica, potser contradictòria, potser entranyable. Una mica la representació d’aquest circ papal.
6.11.10
la Sagrada Família, una desgràcia de família
Durant aquests dies, inevitablement, els mitjans, sobretot la televisió, no els blocaires, han parlat de la Sagrada Família des de perspectives diverses i complementàries. De fet, el temple és més important que la visita papal; a la fi, mentre el temple perdurarà, la visita del papa serà únicament una anècdota. A diferència de les informacions sobre papistes i antipapistes, en aquest cas no han aparegut notícies –o jo no les he vistes ni sentides- sobre els detractors del temple, i em consta que existeixen. Per tal d’equilibrar una mica l’assumpte, he recuperat un fragment d’un llibret de Carles Soldevila, publicat sota el pseudònim de Myself, amb motiu de l’exposició de 1929 i titulat L’art d’ensenyar Barcelona. En aquestes pàgines, Soldevila fa aparèixer un senyor de Barcelona, que podria ser ell mateix, que rep una família alemanya, els Kaufmann (matrimoni i una filla), a la qual passeja per la ciutat durant uns dies. Es tracta d’una obra deliciosament inútil. Inútil perquè, a part dels edificis i monuments, els restaurants, els cafès, els teatres, els llocs d’esbarjo... que esmenta, han desaparegut. Deliciosa perquè encara continuen les pedres, i la prosa amb que les descriu i valora, clara, elegant, civilitzada, amb el punt d’ironia precís, és un goig. I els barcelonins tampoc han canviat gaire.
Ja en parlaré més un altre dia de l’obra. Convindreu amb mi que és molt més interessant anar directament a la seva lectura.
En passar per davant de la Pedrera, somrieu amb aire resignat i assenyaleu.
Ja en parlaré més un altre dia de l’obra. Convindreu amb mi que és molt més interessant anar directament a la seva lectura.
En passar per davant de la Pedrera, somrieu amb aire resignat i assenyaleu.-Què és això? -exclamaran els Kaufmann a cor.
-Encara no ho sabem ben bé -els podeu dir-. L'edifici té més de vint anys d'existència... No obstant, els barcelonins no acabem de saber què diantre és...
-Però... algun objecte deu tenir?
-Naturalment, és destinat a habitació...
Hi viu gent, s'hi lloguen pisos... Vol ésser, realment, una casa de lloguer... Però, ho és?
-És estrambòtic...
-És l'obra d'un arquitecte indiscutible genial, però d'un gust lamentable. Ara, si us sembla, ens arribarem a veure una altra obra seva... La sagrada Família, catedral en construcció... I donarem per acabat aquest capítol tan enutjós com indispensable.
I l'automòbil us hi duu. Tot anant-hi, sota l'interrogatori dels Kaufmann, haureu d'explicar que Barcelona ha tingut la desgràcia de fer bona part del seu Eixample a compàs de l'anomenat “modernisme”. A darreries del segle XIX, va abandonar les discretes normes del neoclassicisme que havien produït el palau Marianao i el palau Planàs i la casa dita de El Cano, etc. i va embolicar-se a crear una arquitectura original, sense precedents... i sovint sense solta. Això ben dit, sense gens de pedanteria, sense cap ombra de menyspreu per a les generacions anteriors. Talment com qui deplora una desgràcia de família.
I de cop i volta es dreçaran els campanars de la Seu nova. Baixeu de l'automòbil i volteu una mica, fins a la portalada del Naixement. Els Kaufmann, alemanys a la fi, tal vegada trobaran alguna gràcia en aquella magma templativa de fluïdificar la pedra. No els aproveu, però tampoc no els contradieu obertament; deixeu-los lliscar sols pel pendent de l'expressionisme arquitectònic... Si acompanyéssiu un francès, és segur que no s'estaria de revoltar-se contra l'estil gaudinià. Aleshores faríeu santament de dir-li que les generacions actuals tampoc s'hi adeliten gens.
5.11.10
a l'excel·lència per la digitalització
Continuo els dimecres fent un curset de no sé quantes hores que em permetrà ser un expert en l’ús de la pissarra digital. Ahir, durant les tres hores, vam aprofundir una mica més en el procés d’elaboració d’un bloc. Fa unes quantes setmanes ja vam ser capaços de crear-ne un, dels de la XTEC (22.562 blocs ja), de posar el títol (el meu és giravolt) i teníem com a deures deixar un comentari al bloc del professor i escriure un post relacionat amb un possible projecte per als alumnes. Ahir vam editar el post, vam veure com es feia per incloure hipervincles i vam haver d’enviar un comentari al bloc del nostre veí de taula. La setmana que ve, a part dels deures, veurem com es poden posar imatges al bloc i alguna cosa més que ara no recordo.
La sorpresa de la sessió va ser que a alguns, als que fem classe a 1r d’ESO, ens van donar un ordinador, imagino que en custòdia, perquè se suposa que aviat començarà la digitalització d’aquest grups i hem de ser hàbils en el maneig del mateix ordinador que tindran els alumnes, un Toshiba mini NB250, d’1 GB de memòria, sistema operatiu Windows 7. No sé si ho podia fer, però de moment li ha afegit uns quants programes, entre altres l’Open i el GoldWave, aquest darrer d’edició musical, força complet.
Entre el temps que vam trigar a configurar els ordinadors, petits problemes tècnics, una connexió excessivament lenta que hem de canviar, antics ordinadors que es van quedar sense bateria (els nous tenen aproximadament una autonomia de vuit hores) i dubtes diversos, la classe va alentir-se força. La situació em va servir per imaginar les primeres classes digitals amb els alumnes; ep, només les primeres, que sóc optimista i estic convençut que quan tinguem una mica de rodatge, l’aprenentatge de llengua serà espectacular, sense comparació amb els mètodes antics.
Sobre la pissarra digital, no puc dir gran cosa, encara no sé si en aquest moment sabria connectar-hi l’ordinador, perquè cada sessió ho fan dos companys i a mi, de moment, no m’ha tocat. El que és segur és que la setmana vinent dominaré l’art de pujar imatges al bloc i segurament també vídeos. En l’aspecte blocaire, progresso força, fins i tot diria que sóc, modèstia a part, un dels millors alumnes.
La sorpresa de la sessió va ser que a alguns, als que fem classe a 1r d’ESO, ens van donar un ordinador, imagino que en custòdia, perquè se suposa que aviat començarà la digitalització d’aquest grups i hem de ser hàbils en el maneig del mateix ordinador que tindran els alumnes, un Toshiba mini NB250, d’1 GB de memòria, sistema operatiu Windows 7. No sé si ho podia fer, però de moment li ha afegit uns quants programes, entre altres l’Open i el GoldWave, aquest darrer d’edició musical, força complet.
Entre el temps que vam trigar a configurar els ordinadors, petits problemes tècnics, una connexió excessivament lenta que hem de canviar, antics ordinadors que es van quedar sense bateria (els nous tenen aproximadament una autonomia de vuit hores) i dubtes diversos, la classe va alentir-se força. La situació em va servir per imaginar les primeres classes digitals amb els alumnes; ep, només les primeres, que sóc optimista i estic convençut que quan tinguem una mica de rodatge, l’aprenentatge de llengua serà espectacular, sense comparació amb els mètodes antics.
Sobre la pissarra digital, no puc dir gran cosa, encara no sé si en aquest moment sabria connectar-hi l’ordinador, perquè cada sessió ho fan dos companys i a mi, de moment, no m’ha tocat. El que és segur és que la setmana vinent dominaré l’art de pujar imatges al bloc i segurament també vídeos. En l’aspecte blocaire, progresso força, fins i tot diria que sóc, modèstia a part, un dels millors alumnes.
4.11.10
papa no, papa sí
Visc a tres-cents metres en línia recta de la façana de la Passió de la Sagrada Família, és a dir, la de Subirachs, de manera que si la megafonia va prou forta, el diumenge sentiré el papa. I si no sento el papa, segur que m’arribaran –abans, durant i després- notícies i conseqüències de la seva presència.
Tret de la curiositat natural que provoca qualsevol esdeveniment inusual, la visita i tot el que comporta no em fan ni fred ni calor. Ni el discurs en si mateix que pugui fer, no crec que hi hagi cap novetat substancial en les seves paraules; ni en el fet que parli una estona en català, cosa que des de fora no es veurà més que com un exotisme simpàtic per molt que des de dins alguns vegin una oportunitat –l’enèsima- de projecció de la llengua i el país a l’exterior; ni les despeses o els guanys econòmics de la seva visita, ni més ni menys que els d’altres visitants il·lustres; ni les molèsties en la mobilitat, que si que trobo un pèl excessives; ni la quantitat –gran o petita- de banderes catalanes que pugui repartir Òmnium i la polèmica que el fet suscita; ni les manifestacions escrites o físiques a favor o en contra; ni...
Ni, ni, ni... I doncs, per què escric això? Doncs no ho sé, potser perquè d’altres en parlen i n’escriuen i jo ho escolto i ho llegeixo i se m’encomana el tema. Potser perquè he recordat una anècdota d’infantesa i se m’ha acudit que podria reproduir-la.
3.11.10
els misteris de la roda que roda
Enaixí com la roda qui·s mou engir, se mouen, fill, los hòmens qui són en los mesters demunt dits. On, aquels qui són en lo pus bax offici en honrament, desigen a puyar cada dia, tant que sien en lo cap de la roda subirana...
Ramon Llull: Doctrina pueril.
Per jugar una mica, vaig voler il·lustrar l’exemple de Forster sobre els personatges plans: “no tienen más relieve que un disco de gramófono”. Vaig agafar un disc i hi vaig situar els polítics catalans que poden tenir, poca o molt, importància en les properes eleccions. Em vaig adonar, però, que no els podia presentar tal com diu Forster perquè amb el disc pla, sense relleu, els polítics no es veien, de manera que vaig haver de situar el disc a vista d’ocell o en vertical. Aleshores va desaparèixer el concepte de personatge pla i vaig haver de buscar la referència en Llull o, si volem ser més moderns, en les rodes de la fortuna que apareixen en alguns programes televisius i que són velles com la humanitat. I ja és això, una roda que volta incessantment i que de tant en tant s’atura (la meva subtilment) en un personatge, el premiat; però la roda continua fins que en la seva part més alta apareix un altre personatge, només un temps. Alguns personatges -misteris irresolubles- mai no aconseguiran el lloc sobirà, però no obstant, continuen volent formar part de la roda, un altre misteri.
Per què blogger no em permet posar animacions flash directament? Un misteri més.
Ramon Llull: Doctrina pueril.
Per jugar una mica, vaig voler il·lustrar l’exemple de Forster sobre els personatges plans: “no tienen más relieve que un disco de gramófono”. Vaig agafar un disc i hi vaig situar els polítics catalans que poden tenir, poca o molt, importància en les properes eleccions. Em vaig adonar, però, que no els podia presentar tal com diu Forster perquè amb el disc pla, sense relleu, els polítics no es veien, de manera que vaig haver de situar el disc a vista d’ocell o en vertical. Aleshores va desaparèixer el concepte de personatge pla i vaig haver de buscar la referència en Llull o, si volem ser més moderns, en les rodes de la fortuna que apareixen en alguns programes televisius i que són velles com la humanitat. I ja és això, una roda que volta incessantment i que de tant en tant s’atura (la meva subtilment) en un personatge, el premiat; però la roda continua fins que en la seva part més alta apareix un altre personatge, només un temps. Alguns personatges -misteris irresolubles- mai no aconseguiran el lloc sobirà, però no obstant, continuen volent formar part de la roda, un altre misteri.
Per què blogger no em permet posar animacions flash directament? Un misteri més.
2.11.10
de morts i de vius
Tant hi va el rei com el papa com aquell que no té capa.
De Raons que rimen.
Un dels nens provava de foradar un peroné amb un ganivet oscat, per fer-se una flauta.
Pere Calders: Aquí descansa Nevares.
Ahir vam anar a dinar a Palau-sator. Com que hi vam arribar tard, no havíem encomanat taula i els tres dies seguits de festa havien produït una certa mobilitat en el país, ens vam haver d’esperar una mica més de vint minuts a entrar al menjador. Vaig aprofitar l’estona per anar a fer un vol pel poble, que de seguida s’acaba, i em va sorprendre veure en algunes portes i finestres elements al·lusius a la mort (calaveres, com la de la capçalera d’avui, de curta vida, espectres...) que no tinc clar si tenen relació amb tradicions del territori o són d’importació recent. Sigui el que sigui, em va semblar curiós que la gent d’algunes cases se singularitzés i m’hagués agradat saber l’origen i el motiu de la seva manifestació, però no em vaig atrevir a picar a cap porta, no fos cosa que l’interior fos tan espectral com l’exterior. Encara no he vist a Barcelona aquestes mostres públiques de la mort, potser perquè no he voltat prou.
A la nit, el timbre de casa va sonar insistentment diverses vegades. En tots els casos es tractava de nens que em desitjaven feliç Halloween i em demanaven caramels. Com que no tenia molt clar, malgrat el cinema, les característiques de la festivitat, que sembla d’origen celta, i si m’havia de sentir feliç o no, no sabia ben bé com correspondre’ls. En una d’aquestes, vaig coincidir amb ells a la porta de casa i els vaig demanar explicacions que, la veritat, no em van resultar gaire satisfactòries a part de l’origen de la tradició. Eren nens que amb prou feines devien arribar als deu anys, alguns dels quals anaven amb capes negres setinades que la tramuntaneta feia voleiar alegre o potser amenaçadorament; alguns portaven les cares pintades per a l’ocasió i d’altres, potser els menys imaginatius, menys creients o amb menys ajuda externa, anaven com cada dia. Els vaig suggerir que ja que havíem acordat que es tractava d’un costum de fora anessin a exercir-lo al seu país d’origen, però crec que la meva argumentació no els va convèncer gaire, perquè immediatament van continuar la seva campanya com una bandada de rat-penat erràtics en una nit en què eren els amos dels carrers. Em pregunto qui deu estimular els seguidors de la tradició celta. Els pares? L’escola? Publicitats diverses en els mitjans? I les capes? Qui els proporciona les capes? Tot plegat, imagino que el que fa uns anys devia ser una estranyesa ara ja és una realitat més en els costums del país. Per un moment imagino que no sé qui posa de moda Calders; seria possible que els nens comencessin a fabricar flautes-peronés que toquessin melodies fúnebres només aquests dies? Ah, quin plaer!
Mes tard, vam acabar de fer els panellets. Cent setanta-quatre unitats de pinyons, amb una ametlla, de codonyat, de coco –m’encanta l’olor i el gust del coco- i de cafè. La Joana diu que aquest any els que ens han sortit millor són els de cafè; jo suposo que és perquè són perfumats amb bourbon –cada dia m’americanitzo més-, encara que l’alcohol es va volatilitzar amb la cocció. Si els halloweenistes haguessin passat a partir de els dotze, els hagués pogut fer partícips de la meva tradició, però en aquella hora ja es devien haver empatxat de caramels.
Avui, mentre tornàvem a Barcelona, escoltàvem a Catalunya Ràdio un especial sobre Joan Solà amb fragments de diverses entrevistes... Però el que deia el professor no té res a veure amb les tradicions d’aquests dies... o potser sí, una mica.
De Raons que rimen.
Un dels nens provava de foradar un peroné amb un ganivet oscat, per fer-se una flauta.
Pere Calders: Aquí descansa Nevares.
Ahir vam anar a dinar a Palau-sator. Com que hi vam arribar tard, no havíem encomanat taula i els tres dies seguits de festa havien produït una certa mobilitat en el país, ens vam haver d’esperar una mica més de vint minuts a entrar al menjador. Vaig aprofitar l’estona per anar a fer un vol pel poble, que de seguida s’acaba, i em va sorprendre veure en algunes portes i finestres elements al·lusius a la mort (calaveres, com la de la capçalera d’avui, de curta vida, espectres...) que no tinc clar si tenen relació amb tradicions del territori o són d’importació recent. Sigui el que sigui, em va semblar curiós que la gent d’algunes cases se singularitzés i m’hagués agradat saber l’origen i el motiu de la seva manifestació, però no em vaig atrevir a picar a cap porta, no fos cosa que l’interior fos tan espectral com l’exterior. Encara no he vist a Barcelona aquestes mostres públiques de la mort, potser perquè no he voltat prou.
A la nit, el timbre de casa va sonar insistentment diverses vegades. En tots els casos es tractava de nens que em desitjaven feliç Halloween i em demanaven caramels. Com que no tenia molt clar, malgrat el cinema, les característiques de la festivitat, que sembla d’origen celta, i si m’havia de sentir feliç o no, no sabia ben bé com correspondre’ls. En una d’aquestes, vaig coincidir amb ells a la porta de casa i els vaig demanar explicacions que, la veritat, no em van resultar gaire satisfactòries a part de l’origen de la tradició. Eren nens que amb prou feines devien arribar als deu anys, alguns dels quals anaven amb capes negres setinades que la tramuntaneta feia voleiar alegre o potser amenaçadorament; alguns portaven les cares pintades per a l’ocasió i d’altres, potser els menys imaginatius, menys creients o amb menys ajuda externa, anaven com cada dia. Els vaig suggerir que ja que havíem acordat que es tractava d’un costum de fora anessin a exercir-lo al seu país d’origen, però crec que la meva argumentació no els va convèncer gaire, perquè immediatament van continuar la seva campanya com una bandada de rat-penat erràtics en una nit en què eren els amos dels carrers. Em pregunto qui deu estimular els seguidors de la tradició celta. Els pares? L’escola? Publicitats diverses en els mitjans? I les capes? Qui els proporciona les capes? Tot plegat, imagino que el que fa uns anys devia ser una estranyesa ara ja és una realitat més en els costums del país. Per un moment imagino que no sé qui posa de moda Calders; seria possible que els nens comencessin a fabricar flautes-peronés que toquessin melodies fúnebres només aquests dies? Ah, quin plaer!
Mes tard, vam acabar de fer els panellets. Cent setanta-quatre unitats de pinyons, amb una ametlla, de codonyat, de coco –m’encanta l’olor i el gust del coco- i de cafè. La Joana diu que aquest any els que ens han sortit millor són els de cafè; jo suposo que és perquè són perfumats amb bourbon –cada dia m’americanitzo més-, encara que l’alcohol es va volatilitzar amb la cocció. Si els halloweenistes haguessin passat a partir de els dotze, els hagués pogut fer partícips de la meva tradició, però en aquella hora ja es devien haver empatxat de caramels.
Avui, mentre tornàvem a Barcelona, escoltàvem a Catalunya Ràdio un especial sobre Joan Solà amb fragments de diverses entrevistes... Però el que deia el professor no té res a veure amb les tradicions d’aquests dies... o potser sí, una mica.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
