iPod (voluntat de servei)

En intentar carregar unes quantes cançons a l'iPod de la Joana m'apareix un missatge que m'adverteix que el sistema no funciona. L'iTunes em diu que només hi ha una solució: restaurar l'aparell, és a dir, esborrar tot el contingut i tornar a la configuració original, o potser més nova que la de compra, no ho sé. Unes dues mil cançons a rodar. No veig cap altra solució al cas perquè l'iPod ja només és ferralla (plàstic...?) amb una bateria recarregable.

Més tard, li passo les cançons guardades a la biblioteca d'iTunes, exactament 1.147. No sé les que es deuen haver perdut ni l'interès que podien tenir.. Vull fer una altra operació que consisteix a passar-li l'escassa música del meu iPod de només 2 GB, algunes de les quals compartíem, i no puc. Em sembla que l'empresa codifica el material per evitar, segons he llegit, la música pirata (?); com si alguns usuaris no haguéssim convertit els nostres CD i vinils en mp3 per poder-los escoltar posteriorment en aquest aparell reduït... En fi, les excuses dels fabricants que no hi ha manera que homogeneïtzin els seus productes. En definitiva, que qualsevol intent ortodox de descodificar o de fer l'intercanvi amb els meus escassos coneixements és en va. Però és que la majoria de les meues cançons són meues!, continuo pensant. Tornar-les a convertir i pujar-les a l'ordinador serà una feina titànica.

No desespero, segur que algú ha trobat algun sistema. Efectivament, descobreixo un programa elemental però efectiu que em permet copiar la música del meu Ipod al disc dur i, després, traslladar-la al de la Joana és una feina senzilla, la de sempre.

Com que sóc solidari i no voldria que qualsevol ignorant com jo es trobés esmerçant un temps inútil abans de trobar la solució, deixo aquí la pàgina del programa executable que he fet servir. De res.

http://www.getsharepod.com/

recança de futur

S'acaba el trimestre acadèmic. Acabo de corregir els exàmens de 4t. Vaig tenir la majoria d'alumnes del grup quan tenien 12 anys; després, una pausa fins als 15 o 16. Els conec tan poc... Els conec morfològicament, fonèticament, sintàcticament, lèxicament (alguns parlen més que d'altres), però a penes sé qui són, amb prou feines sé els gustos d'alguns, els seus projectes embrionaris, les seues il·lusions -les que expliquen o les que no diuen a ningú-, les seues desil·lusions, les seues solituds, les seues multituds -els qui en tenen-, les tardes a casa o al carrer...

De tant en tant, fora de la monotonia de l'aula que els constreny i que ells procuren trencar, de la rigidesa que intentem que es faci suportable més enllà de les repeticions amb petites complicitats i amb noves descobertes, ens trobem en territoris exteriors, en algun somni sorprenent de veu (somriure trist de qui espera) i piano (concentració total) que em regalen encara que no sigui només per a mi. Conservaran el somnis? Els trobaré a faltar. Avui tinc recança de futur, malgrat que jo sé el meu futur més que ells el seu.

una mica de Llull

Deixo de banda les fires de pessebres de la catedral i de la Sagrada Família, també la pista de gel de la plaça de Catalunya -ja som novaiorquesos!- que avança a bon ritme, i la misèrrima festa de les joguines en català del passeig de sant Joan... i tantes altres coses. Avui el calendari m'assenyala que aquest diumenge es dedica al beat Ramon Llull i jo li dedico el post. La Núria, més avall, em donava les gràcies pels llibres que suggereixo; la veritat és que rarament m'atreveixo a recomanar res en qüestions de literatura perquè cadascú és un món en què no goso entrar sense invitació, i allò que a mi m'agrada pot ser un suplici per als altres.

M'agrada llegir Llull? A vegades sí i d'altres no. Llull és vuit-cents anys més gran que jo, i això es nota, i encara es nota més la diferent concepció del món i de la vida que tenim. I tot i així, i prescindeixo de qualsevol culturalisme, m'agrada llegir algunes coses seues. Però avui només vull recordar la persona, el personatge. Avui el recordo només a través de la seva biografia, Vida coetània, escrita, segons sembla, l'any 1311. M'agradaria comentar aquest fragment: les seves composicions trobadoresques que no ens han arribat, la decisió de canviar de vida, l'abandonament d'esposa i fills, els nou anys de preparació per començar a dur a terme els seus propòsits, la inspiració divina... Llull no s'acaba mai. Mentrestant, em conformo amb aquest petit homenatge que parla dels seus primers quaranta anys; estic segur que l'any que ve, quan es commemorin el vuit -cents anys del seu naixement, els blocs seran un no parar d'homenatges lul·lians; de moment, jo celebro el seu 799è aniversari.


Recontà primerament i abans que qualsevol altra cosa que mentre era senescal i majordom del super il·lustre senyor rei de Mallorques, trobant-se en la plenitud de la seva jovenesa, era molt procliu a l'art de trobar i compondre cansons i dictats de les follies d'aquest món. Una nit, quan es trobava dins la seva cambra sobre el bancal del seu llit, imaginant i pensant una vana cansó i escrivint-la en vulgar per una enamorada seva, a qui amava d'amor vil i fatu, com aleshores tingués tot el seu enteniment encès i ocupat en dictar aquella vana cansó, remirant a la part dreta veié nostre senyor Déu Jesucrist penjat en creu molt dolorit e apassionat. Un cop vist això li sobrevingué un gran temor, i deixant totes aquelles coses que tenia entre les mans s'aficà dins el llit i es va colgar.
[...]
La reiteració d'aitals aparicions el feren meditar, molt astorat, sobre què volien dir, i l'estímul de la consciència li dictà que nostre senyor Déu Jesucrist no volia altra cosa sinó que, abandonant tot el món, s'entregàs totalment al seu servei.
[...]
I després d'haver pensat llongament sobre això, una vegada que tornà en si, dubtà d'ésser apte i estar disposat a tant alt ministeri, car es jutjà il·literat ja que en sa joventut ni tan sols no havia après un poc de gramàtica. Per això, considerant que una tal mancança l'impedia desenvolupar tan alt ministeri i era contrària a allò que ell desitjava, començà a tenir tant dolor que quasi embogí. Però sense deixar de pensar-hi amb pensament afligit, confia i es proposà que en endavant escriuria llibres, uns bons i els altres millors, successivament, contra els errors dels infidels.
[...]
Aquesytes, doncs, foren les tres coses que prengueren forma dins el seu pensament, això és: dedicar la seva vida a honorar Jesucrist, escriure els llibres esmentats i fer construir i edificar diversos monestirs així com hem dit més amunt.
[...]
En aquestes saons arribà la festa d'aquell gloriós serafí mossènyer sant Francesc i el reverend mestre oí el sermó d'un bisbe qui predicava en la dita festa, exposant com el gloriós mossènyer sant Francesc havia abandonat tptes les coses mundanes i s'havia entregat totalment al servei de la creu. Això li arribà fins a l'ànima, fins al punt de plantejar-se vendre les seves possessions i fer el mateix. I, de fet, després de deixar certa parts dels béns per sustentació de l'esposa i els infants, se n'anà a l'església de sant Jaume de Compostel·la i a nostra dona de Rocatallada i a diversos llocs sants per suplicar a nostre senyor que el conduís en aquells tres propòsits que havia decidit endegar.
Quan el reverend mestre acabà el pelegrinatge, es plantejà d'anar al gran estudi de París per aprendre-hi gramàtica i altres ciències, mitjançant les quals i amb l'ajuda de nostre senyor pogués donar conclusió al seu sant propòsit. Però el seus amics i familiars, i en major mesura mestre Ramon de Penyafort, de l'orde del gloriós mossènyer sant Domingo, l'hi contrastaren i l'aconsellaren que no hi anàs, per la qual cosa retornà a la seva ciutat de Mallorques. I de fet, ja a Mallorca retirà totes les vestidures que acostumava portar i es vestí amb un hàbit molt honest i del drap més rudimentari que trobà i amb aquella vestimenta començà a adquirir certs coneixements de gramàtica. Temps després comprà un moro a fi d'aprendre'n la llengua aràbiga o morisca.
[...]
Després de totes aquestes coses, el reverend mestre pujà en una muntanya anomenada Randa, la qual no era molt lluny de la seva casa, amb la intenció de poder pregar i servir millor nostre senyor. Ací, hi romangué devers vuit dies, al cap dels quals, mentre es trobava en actitud contemplativa, amb els ulls vers al cel, en un instant li sobrevingué certa il·luminació divina que l'orientà sobre l'ordre i la forma divinal de com havia de fer els esmentats llibres contra els errors dels infidels. El reverend mestre se n'alegrà molt i amb grans llàgrimes donà infinites gràcies a nostre senyor d'aquella gràcia tan meravellosa que li havia atorgat, i tot d'una davallà e la muntanya i es dirigí falaguer cap al monestir de la Real a fi de poder redactar clarament els dits llibres i, en concret, n'escrigué un de molt bell, el que titulà l'”art major”, i després l'”art general”.

Vida coetània

dos llibres i un escriptor

Els darrers dies, no de cop sinó amb un fluir inesperat, m'han vingut ganes de llegir o rellegir o potser només fullejar, no ho sé, es veuria quan els tingués a mà, un escriptor i dos llibres. Ara no recordo el moment de la “revelació” ni l'estímul concret o difús que em va fer donar voltes a la tria. La vida, també la literària, a vegades és així: de sobte et decantes per un camí o un altre el vas seguint, no perquè pensis que és millor, que també, sinó simplement perquè la mateixa vida t'hi porta. Després continues o tornes enrere.

Com que no recordo qui va ser primer en la inspiració, la concreto per ordre alfabètic d'autors:

Em van venir ganes de rellegir Ambrose Bierce. Sabia que tenia alguna obra seua -només una- en algun lloc, però vaig ser incapaç de trobar-la a Barcelona. Vaig pensar que potser la tenia al sud o qui sap si és un préstec d'aquells sense retorn. Em sembla que en català es pot trobar ben poca cosa de Bierce i que aquí ha interessat menys que Poe o que Lovecraft, dos autors que d'alguna manera associo a Bierce. De Bierce, no se sap com i on va morir; es diu que a Mèxic, a l'època de Pancho Villa, lluitant contra ell. Carlos Fuentes va escriure un llibre sobre el personatge que després es convertiria en una pel·lícula amb Gregory Peck com actor principal: Gringo viejo.



De Georges Perec voldria rellegir la traducció catalana de La vie, mode d'emploi, publicada per l'editorial Proa amb el títol de La vida, manual d'ús. Vaig llegir la versió castellana no fa gaire i ara voldria passar, lentament, sense cap pressa, per la novel·la en català, simplement per no repetir del tot la lectura i per veure altres solucions a l'original francès o a la versió castellana. De tant en tant passo per la llibreria Proa i pregunto si ja l'han reeditada amb l'esperança que algú del local digui a qui correspongui que al menys hi ha un lector interessat en una traducció apareguda l'any 1998 i que ara ja és història.

D'Anselm Turmeda voldria llegir la Tuhfa (ho escric bé?, el títol és més llarg), especialment la primera part, la seva autobiografia. És un desig recurrent des de fa molt temps que va i ve sense materialitzar-se. No he descartat presentar-me a Tunísia per seguir les passes de Turmeda i la seva empremta. Darrerament han fet una traducció del llibre al francès, publicada a Perpinyà, que porta un títol aparentment extravagant, però que es refereix a un dels aspectes que més m'atreu del llibre: Pourquoi j'ai embrassé l'islam. El llibre, en català, comença així:

Déu m’ha convertit al camí recte i m’ha fet entrar en la religió correcta de Déu, la qual revoca totes les religions anteriors, per la qual Déu envià el seu estimat profeta Mahoma, a qui ajude la nostra pregària i la nostra sincera salutació. He vist i comprovat les seues argumentacions brillants, les quals no s’oculten a qui té un mínim de discerniment, llevat de qui no pot distingir un estruç d’un gra de mostassa.

I més endavant, al primer capítol, diu:

Sapigueu –Déu us siga misericordiós– que el meu origen és a Mallorca, Déu la retorne a l’Islam. És una gran ciutat costanera, situada entre dues muntanyes, i la travessa un rierol. És ciutat de comerç, hi ha dos ports on s’embarquen grans vaixells en establiments comercials de gran vàlua.
La ciutat pren el nom de l’illa de Mallorca, i la major part de la collita són olives i dàtils. D’olives, se’n fa més de vint mil barrils d’oli, que són enviats a Egipte i Alexandria. En la dita illa de Mallorca hi ha més de 120 ciutats emmurallades, habitades per molta gent. També hi ha fonts amb abundants dolls d’aigua que travessen pertot arreu fins a desembocar en la mar.
Mon pare era un ciutadà de Mallorca, no tenia altre fill que jo; i quan jo vaig complir els sis anys, em va enviar a un mestre sacerdot. Vaig llegir l’Evangeli gràcies a aquest sacerdot fins que en vaig aprendre de memòria més de la meitat, durant dos anys, i després vaig començar a aprendre la llengua pròpia de l’Evangeli i la ciència de la lògica, durant sis anys. Seguidament, vaig marxar de Mallorca a la ciutat de Lleida, en terra catalana, ciutat de la ciència per als cristians en aquell país, la qual té un gran riu que la travessa, on he vist or barrejat amb arena i, tanmateix, la gent considera que les despeses per a obtenir-lo no satisfan el seu benefici, i per això és deixat de banda.
En aquesta ciutat hi ha molts fruits, hi he vist els agricultors que divideixen el préssec en quatre parts i l’exposen al sol, i també la carabassa i la safanòria, i quan volen menjar-ne, de nit a l’hivern, els maceren amb aigua, els posen al foc i els conserven frescs per a cuinar-los...

són els beduïns una espècie en extinció?

...Heredero de esta humilde alcurnia, me gustaba sentirme como un beduino, que muy bien podía recorrer y crecer por cualquiera de estos dos escalofriantes paisajes y que nunca sintió la ilusión de verse sentado en un escaño del hemiciclo madrileño y menos llegar a ser un culiparlante, como se conocía en las Cortes republicanas a los que nunca hablaban y que ahora deberían ser reconocidos como botonparlantes, porque su mérito es no equivocarse de botoncito a la hora de apretarlo y saber decir sí cuando hay que decir sí, decir no cuando hay que decir no, y abstenerse cuando hay que hacerlo. Ocho años después ha habido algunos diputados que no han llegado al conocimiento de este intríngulis, entre ellos, servidor.


[...]


Con todos estos nuevos conocimientos el Beduino atravesó la puerta de entrada en «Palacio» —así llaman al edificio rimbombante— y con un «¡jodo qué lujo!» se internó hacia las entrañas de aquello que le habían dicho era el Congreso.
Y lo era. Pero el humilde diputado no encontraba un lugar donde dejar su gabardina mojada por la lluvia, a pesar de dirigirse varias veces, de manera tímida, es cierto, a algunos ujieres entorchados como almirantes de la armada británica, que es la seria. Sin embargo, y quizá por el azoramiento de la mañana —reyes, presidentes, futuros ministros, diputados catalanes y vascos, andaluces, extremeños y Bono—, ninguno de aquellos ujieres supo indicar al Beduino un lugar para dejar la prenda mojada y con ella puesta se sentó, bajo las miradas divertidas y burlonas de los expertos en bancadas; algunos de ellos han llegado a aguantar más de veinticinco años. Y cuando digo aguantar, sé lo que digo: nuestro ciudadano, cortesano ya, se sentó en uno de los sillones y sucesivamente lo fueron desalojando y haciéndole subir hasta los últimos escaños. Dejaba los asientos mojados, y los diputados, que notaban la humedad en el culo, miraban hacia arriba y maldecían el día en que un número de votantes zaragozanos habían decidido enviar a esta turba monegrina a un lugar de reposo y silencio, por entonces, como era el Congreso.


[...]


El Beduino consiguió, al fin, un asiento y, tirando la gabardina al suelo, intentó saludar sonriente a los que le rodeaban: eran caras un tanto hoscas que parecían estar más ocupadas en otros menesteres que en dar los buenos días a los que acababan de llegar.
—De qué eres?—le preguntó un ciudadano absolutamente lujoso y repulido.
—De la Chunta.
—¿Gallego?
—No, aragonés.
—Es que con ese nombre...
Puede que tuviese un poco de razón, pero no era cuestión de reconocérselo, ni tampoco estaba el ambiente como para explicarle las razones.
—¿Y tú?
—Partido Popular: mayoría absoluta.
Un largo escalofrío de tristeza recorrió los húmedos huesos del Beduino, que miró hacia la tribuna de invitados donde su álter ego, el Labordeta, le saludaba y animaba.
Aislado y un poco más triste, el Beduino volvió la mirada hacia atrás, a los días en que, presuntuoso, recorría el territorio aragonés para ganar este escaño un tanto escoñado en aquel día de apertura, porque, como acudían los Reyes a inaugurar la legislatura —séptima—, estábamos como piojos en costuras: a mi izquierda el bien vestido; a mi derecha una señorita muy enseñoreada; delante dos catalanes, un vasco y, detrás, un par de paisanos que me saludaron con el mismo nerviosismo y emoción que guardaba dentro de mí. Al fin y al cabo, como me dijo uno de ellos, somos señorías. No sé muy bien por qué, pero finalmente me estrujé contra mis vecinos intentando encontrar un lugar más cómodo para mi culo urbano...


José Antonio Labordeta: Memorias de un beduino.


I jo que em pregunto: hi deu haver algun beduí  (el de la Chunta?) aquesta legislatura? És poc probable, perquè els beduïns, sobretot de la subespècie dels congressistes, es troben en perill s'extinció, si és que en queda algun.

mantra

Escolto el mantra de la pluja que allibera i pot arribar a alienar en la seva monotonia d'hores i de dies sense cap tro que la trenqui. Feinejo una mica abans d'anar a dormir, i un anunci de la televisió em recorda un mantra de la meva infantesa de creient incrèdul, un mantra de casa d'una tia i d'estudiant de batxillerat en un col·legi de capellans, en què ens adormíem a mig misteri, lliure la ment de tota preocupació que no fos l'examen de l'endemà.

Aquestes darreres setmanes he vist l'anunci inversemblant en no sé quin canal. I malgrat tot, si se'n fa publicitat és que deu tenir sortida. Qui sap si votants de dreta o esquerra repetien incansables els misteris de goig en un intent d'aconseguir uns resultats impossibles o de confirmar els que estaven cantats?

Com que alguns ja el deveu haver vist i no vull repetir-me, us passo la versió colombiana i, més avall, les instruccions modèliques en italià, però sense la veu del papa.







Si la crisi no us permet comprar el gadged o és l'escepticisme religiós que us manté distants, per què no feu una prova aquí abans de passar pàgina.

Res de res? Però, vosaltres, feu servir algun mantra? Es pot viure sense alguna lletania?

Oooooooommmmmm ma ni pe me hung

vergonyes i desvergonyes

Sé, entenc, que mentre no hi hagi prou gent que vegi clar que s'ha d'acabar amb un sistema polític incapaç, el vell règim continuarà governant. Res a dir. En tot cas tinc una petita curiositat intel·lectual per saber el moment en què es produirà el canvi o la tendència al canvi. Deu anys, vint, cinquanta, cent? No tinc cap pista. Tampoc de com es produirà.

M'avergonyeix, i no és disculpa el fet que no hagi seguit les enquestes electorals, de no preveure que a Catalunya guanyaria la dreta. Quant a l'eufòria de Convergència, l'entenc.

M'avergonyeixo -innocència de qui no vol veure- que el PP sigui el tercer partit més votat a Catalunya. No pel fet dels vots, sinó per ser incapaç de saber d'on vénen amb exactitud els seus votants i, sobretot, per oblidar qui viu a Catalunya.

També m'avergonyeix, però menys, que no és falta meua, que hi hagi tanta gent -menys que en altres eleccions- que hagi decidit, per raons diverses, que no calia participar. Si al menys la seua veu obtingués algun resultat pràctic...

No m'avergonyeix haver votat Moisès Broggi per al Senat. Encara que sé que el Senat és un no-res i que el doctor Broggi no hi anirà ni que surti elegit (ha sortit?), m'ha semblat que a certa edat s'agraeix que et recordin i t'apreciïn. La veritat és que tampoc no coneixia cap altre nom.

Bé, tot plegat no té tanta importància. Resistirem, imagino, els anys de misèria moral i material que ens esperen i mirarem de fer, i no només de dir, alguna cosa per escurçar-los. Difícil, i tant!

quina veritat ens farà lliures?

...i coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures.

Joan, 8:32

Avui, a l'hora del vermut, aniré a votar. Deurà ploure i cap arc de sant Martí marcarà una pausa ni serà senyal de res. No votaré cap veritat, encara que algunes siguin mig compatides, perquè hi ha tantes veritats com persones i ni tan sols coneixem les nostres pròpies veritats. Em resignaré a intentar no votar cap mentida grossa i a acontentar-me pensant que la llibertat, com la veritat i la mentida, són canviants i inabastables.

Avui he vist Primary colors, una pel·lícula que crec que ha estat injustament tractada, potser perquè intenta reproduir la cursa de Clinton a la presidència i les concrecions van fer oblidar el fons, la redempció impossible, la relativitat, el desconeixement. Em sembla trobar una prova del que dic en el fet que a Youtube trobo el discurs del futur president -ben efectiu- mentre que m'és impossible poder posar el discurs del candidat que es retira, interpretat per Larry Hagman.

són els batxillers també xafarders?

A l'institut anem preparant una revista digital que esperem tenir llesta a meitat de desembre. Es tracta de parlar una mica de tot, de qüestions domèstiques i d'esdeveniments de l'exterior. Voldríem que fos el primer número d'una publicació trimestral o, encara millor, bimestral. De moment, els temes, procedents d'alumnes -especialment-, professors i pares, els anem suggerint els editors, però també ens arriben propostes dels col·laboradors.

Una d'aquestes propostes consisteix a escriure una secció fixa en to d'humor sobre petits detalls de la vida i miracles de la gent del centre: que si tal surt a parella per setmana, que si aquella es pensa que l'institut és una passarel·la de moda... En fi, uns petits flaixos quotidians que procuraran no ferir cap sensibilitat.

Com que les dues que pensen investigar el seu entorn no van indicar cap títol, els editors vam suggerir els noms que crèiem que podien ser adients: tafaneries o xafarderies. Jo sóc partidari del segon mot, que em sembla que respon més a la finalitat de la secció perquè entenc que el que apareixerà a la revista va més enllà de la simple tafaneria, en el camí de la propagació de rumors algunes vegades sense base gaire sòlida. Després, reflexionant, vaig pensar que la meva tria potser no només es basava en el convenciment de la bondat conceptual, sinó també en el fet que en la meva llengua materna no existeix la paraula tafaner, perquè al meu poble als qui són especialment curiosos se'ls anomena batxillers (i aquí recordo quan ma mare em deia que no fos tan batxiller, no al·ludint l'excel·lència d'una fi del batxillerat que encara no havia començat, sinó la meva dèria d'estar pendent de les converses dels grans, sovint més interessants i sempre més misterioses que les de la gent de la meua edat). Sobre batxiller, Coromines -per reblar amb una autoritat- comença dient: 'el que ha rebut el primer grau acadèmic' (d'on, després, 'l'inclinat a tafanejar'), del francès bachelier id., antigament bacheler 'jove que encara no és cavaller' (i vol ser-ho)...

Tenint en compte que les dues alumnes que han proposat farcir la secció són de primer de batxillerat, la paraula batxilleries, que es prestaria al doble sentit, em sembla idònia per encapçalar les seves xafarderies o tafaneries, però arribat a aquesta conclusió, em torna a venir el dubte habitual: ¿més enllà de la dificultat de comprensió inicial de la paraula per part dels lectors previstos, fins a quin punt podem introduir mots d'una altra part del territori quan ja existeix el mot equivalent en aquest territori? ¿Poden coexistir dos mots amb exactament -o gairebé- el mateix significat, un dels qual significa una intrusió i un esforç, encara que també afegeix riquesa lingüística, mentre que l'altre suposa naturalitat i continuïtat?

Callo? Argumento i proposo? Esclar que més que batxilleries, insisteixo, s'escriuran, ho sé, xafarderies.

acontentament 3 (la saviesa)

Quan escrivia l'altre dia sobre la llista dels pobres vaig recordar un poema d'aquells que ens feien aprendre de memòria a les classes de llengua. Suposo que eren uns versos adequats per produir un cert acontentament durant els anys en què la guerra ja era lluny però la postguerra interminable encara ens mantenia en una certa penúria i en unes privacions que els nens i els adolescents a penes notàvem perquè entraven en la normalitat de la nostra vida. Ignoro què pensava en aquell moment sobre els versos, segurament em devien servir per sentir-me un privilegiat perquè jo no vivia ni de bon tros com aquells savis; d'altra banda, i en un altres sentit, devia incidir el comentari del mestre: sempre hi ha algú que està pitjor que nosaltres, fins i tot els savis -val a dir que quan ets jove sempre et sents més o menys savi.


Cuentan de un sabio, que un día
tan pobre y mísero estaba,
que sólo se sustentaba
de unas yerbas que cogía.
«Habrá otro», entre sí decía,
«más pobre y triste que yo?»
Y cuando el rostro volvió,
halló la respuesta, viendo
que iba otro sabio cogiendo
las hojas que él arrojó.

Calderón de la Barca


Actualment, aquests versos, a més dels aspectes expressats més amunt, em suggereixen altres consideracions. La primera és sobre el concepte de savi, que sovint lliguem al d'intel·ligència -mot d'interpretacions i matisos múltiples-, però que més aviat, al menys en la nostra ment, indica aquell qui té molts coneixements però que sovint no és estrany que sigui un pèl despistat i no tingui gaires habilitats pràctiques. Així que no ens ha de resultar rar trobar algun savi en una situació semblant al del poema. En segon lloc, amb la crisi actual, el poema ens confirma que la nostra desconfiança dels savis, d'aquells que sembla que tenen solucions per a tot, que sembla que comprenen perfectament el món en què vivim. D'aquests savis, tots ens coneixem uns quants caiguts en desgràcia, i més que en veurem. Aquest és un món de vius, no un món de savis.


El que sí que recordo que m'intrigava abans, i encara hi penso en repassar els versos, és el motiu pel qual el segon savi no recollia directament les herbes. Era més savi el primer? Es tractava simplement que el segon savi no era expert en nutrició o botànica? Els poetes,d'aquests detalls, no en solen parlar.

acontentament 2 (aforismes i metàfora)

I a l'altra paret de la futura, però que molt futura, residència d'ancians:

En aquest cas, segur (?) que les urnes no les han deixades simpatitzants de partits ecològics. Sigui com sigui, guanyen les urnes:

(Es diu: no votar és afavorir la dreta. Jo afegiria que votar la dreta també és afavorir-la. Ep, dic jo.)

acontentament 1 (els somnis de les urnes)

No estic segur si el títol d'avui hagués estat més escaient, més precís, amb la preposició a, però m'he decidit per la de. Malament quan un dóna voltes, ni que siguin curtes, a les preposicions, i encara més a l'entorn de les insignificants preposicions àtones. Un dia, quan ja no quedin temes i el món sigui com en els nostres somnis, haurem de parlar de la importància de les preposicions.

Tinc clar, definitivament, que votaré, i m'admiro d'aquesta certesa precisament en el moment d'unes eleccions en què també he arribat a la conclusió que el sistema polític necessita canvis radicals, tot i ser conscient que aquests canvis -els que jo desitjaria o els que es faran- tardaran molt a realitzar-se, al menys tant que jo ja no els veuré. Llàstima. Mentrestant, cansat dels discursos reiteratius de polítics i dels periodistes que els segueixen la veta perquè d'alguna manera cal guanyar-se el sou, m'entretinc veient i gaudint la innocència dels missatges alternatius, com el d'aquest negre sobre fons verd esperança que hi ha a la vora de casa:

Que no sap que els somnis mai no han entrat en política? Que no sap que ja fa temps que els polítics són destructors de somnis? Que no sap que les urnes esclatarien en mil bocins si algun somni hi tingués cabuda? És clar que ho sap. Això és el que diu.

Els somnis es troben en la ficció de l'inconscient, quan perdem el món de vista, i en la consciència dels versos. La realitat dels somnis, ara per ara, és literatura.

Sé que és un somni la vida entera.
Tràfec, pensades, fugiu d'ací.
Embriagar.se: la gran carrera.
Jeure tot dia sota l'ombrí.

Josep Carner: “La vida i el vi” (fragment), de Lluna i llanterna



Segismundo:
Yo sueño que estoy aquí
de estas prisiones cargado,
y soñé que en otro estado
más lisonjero me vi.
¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño;
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.

Pedro Calderón de la Barca: La vida es sueño (fragment)

Deixem de banda Sigmund Freud, que com de sap té aquest nom perquè la seua mare era una admiradora de l'obra de Calderón.

molta roba i més sabó

Sembla clar que l'homenatge blocaire a la Montserrat Roig ha estat un èxit de participants, de gent que tenia alguna cosa a dir sobre el personatge i la seua obra. Els blocs organitzadors assenyalen una mica més de dues-centes col·laboracions, en alguns casos amb més d'un post. A mi em sembla una xifra important, i potser encara ha quedat algun post ignorat.

Sense entrar en consideracions sobre el motiu pel qual es recorda determinats escriptors i no d'altres, el que em pregunto cada cop que hi ha un esdeveniment d'aquest tipus és qui es llegeix tot el que fabriquem. Per exemple, qui s'ha llegit tot el que va aparèixer el dia 10 sobre la Montserrat Roig. Fent un càlcul aproximat més aviat poc exagerat ( tenint en compte la llargada dels textos, la inclusió d'imatges, la durada d'alguns vídeos, la visita a enllaços, el temps de carregar la pàgina...), afirmaria que qui hagi volgut llegir tot el material ràpidament ha dedicat unes 10 hores a recórrer blocs, això sense comptar la lectura de comentaris o l'interès a deixar-ne algun. Potser sí que hi ha hagut algun lector que s'ha passat aquest temps recorrent blocs, no ho sé. Per altra banda, si imaginem que els blocs participants, que poden ser els més interessats a saber què diuen els seus coparticipants, han passat per tota la llista de col·laboradors espontanis, voldria dir que tots hem tingut una mica més de dues-centes visites que potser no han llegit, però al menys han tafanejat el post. Ha estat així? En el meu cas, puc assegurar que ni com a lector ni com a visitat he estat prop del 200.

I què? Doncs res, és una simple constatació matemàtica. A vegades l'important és participar. I, compte, que el que hem escrit queda a Internet per a la posteritat. Quants centenars de milers de persones llegiran amb el temps el que en el seu moment va tenir més ponents que públic? Els meus coneixements matemàtics no arriben tan lluny.

retrobament

Avui he tornat al sud. Olives negres-morades-vermelles...-puntejades, petites i brillants, fulles al sol, ceps de de pàmpols rovellats que esperen una altra primavera, garrofers de branques fràgils i escorça laberíntica on encara corren les formigues, igual que a les figueres que ja no fan olor de mel embriagadora, i als pins, aquí i allà, amb resina translúcida i color mel de bruc i l'olor de l'estiu encara intensa en el record, ametlles esparses, seques i oblidades, mirant el cel, serves arrugades que ningú no recorda, argilagues de flor groga naixent, humil i omnipresent, que farien uns espetecs esplèndids per sant Joan si encara es fessin focs a cada carrer del poble ... i tota la garriga que no vol massa pluja perquè es pot ofegar: timó, romer, sajolida... les mates ufanoses amb piquets vermells ... Marges de pedra d'un gris blavenc, acoten els espais. Paisatge sec de terra seca, com jo, que malgrat tot, verdeja. Al fons, el mar, que marca uns altres límits, que puja i baixa segons el vent que bufa i la lluna que fa, i canvia de color segons senyoresin el cel el sol benigne o els núvols de tempesta.

Entre els barrancs, el poble, la casa de la mare, fa anys també del pare, ara tancada. Aviat, potser d'alguna altra casa sortirà fum amb olor d'olivera per perfumar el fred intens i dolorós, i enyorat, d'un hivern que s'acosta, cada cop més proper i més present en la memòria.

les competències

He entrat per casualitat en la llista que publica Forbes de les persones més riques del món, en bilions de dòlars. No sé si els que hi figuren són realment els més rics perquè no sé si realment és fàcil de comptar tot el que tenen i, sobretot, perquè és sabut que com més diners tens més fàcil és amagar-ne uns quants. És igual, segur que el rànquing és força precís i que cada dia deu haver-hi gent que fa esforços sobrehumans per figurar-hi.

Actualment, amb tota aquesta història de la crisi, deu se difícil aconseguir un lloc entre els llistats. Potser el camí més recte el troben aquells que no tenen res i de sobte se'ls acut alguna idea que tampoc no produeix res concret, que es pugui pesar, exposar als aparadors, posar en un prestatge... Alguna inanitat com, per exemple, Facebook. La veritat, no ho sé.

De tota manera, trobo que actualment té més mèrit arribar a aconseguir bones posicions en una llista que no conec que mai s'hagi fet per dificultats evidents: la llista dels més pobres. Abans de continuar m'imagino que algun lector es pot preguntar quin interès pot tenir conèixer la llista dels més pobres. Doncs per a mi i per als qui passen per aquí, la mateixa, és a dir, cap; però, insisteixo, que complicat poder arribar a les posicions més altes de la llista dels més pobres, sobretot en els temps que corren, amb tanta competència! Sembla fàcil i molts deuen pensar que a diferència de les llistes dels qui tenen més diners, si un en té la ferma voluntat, i amb una mica d'esforç, escalar posicions ha de ser factible. Jo no ho veig tan senzill, com a mínim em sembla extraordinàriament complicat arribar a les primeres posicions. Fins i tot el camí el veig ple de deslleialtats, perquè estic segur que molts entren a la llista sense cap treball, sense proposar-s'ho, d'una forma totalment natural, cosa que no dubto que desanima als qui, en un moment o altre, han fet de la pobresa l'objectiu de la seva vida.

M'imagino que si algú intenta ara o en els propers anys elaborar la llista dels més pobres, es trobarà que en la primera posició hi hauria de posar una multitud ex aequo i, la veritat, aparèixer compartint el primer lloc amb milers de persones sembla que no té gaire mèrit en una societat que valora la singularitat més que cap altra cosa, de manera que la gent intentarà amagar la seva pobresa. Ara bé, si arriba un moment en què tothom aconsegueix un cert grau de benestar i riquesa, auguro sense cap dubte, que hi haurà bufetades per ocupar els primers llocs del rànquing dels pobres. És més, no dubto que els més poderosos, cansats del seu estatus i de la manca d'estímuls, facin mans i mànigues per canviar de llista. I quan els rics, els veritablement rics, es proposen alguna cosa no hi ha pobre que se'ls pugui resistir. Temps al temps.

Montserrat Roig per ella mateixa

A mi m'heu de fer una entrevista? Feu-la als grans... Voleu joves? Jo vull dir els grans escriptors. Els joves, massa que ens han consentit... Sí, si que ho penso. A més, a les entrevistes moltes vegades tendim a donar una imatge diferent del que som, saps? Tothom dóna la imatge del que voldria ésser o almenys una de diferent... M'ho deia en Miquel Terradell fa poc: mai no es diu la veritat del tot en una entrevista. En Brossa segur que us va rebre a Balmes, oi?, a l'àtic aquell ple de paperassa on mai no escriu, no? Ningú no resulta com és, realment, encara que ho vulgui... Us voleu entrevistar amb mi i no amb la meva imatge? Veurem si ho aconseguim...

Lluís Busquets i Grabulosa: Plomes catalanes contemporànies. 1980


Els escriptors, simplificant i parodiant els amics, coneguts i saludats de Pla, els podria classificar en rellegits, llegits i fullejats. Després venen els matisos. D'escriptors amics, és a dir, rellegits, en tinc ben pocs, alguns més que d'altres; de llegits, força; en el cas dels fullejats, no cal entra-hi.

Quan vaig llegir l'homenatge que es preparava a la Montserrat Roig vaig pensar que pertanyia al meu grup d'escriptores llegides en un determinat moment i que després, no sé per què, es va convertir en fullejada, si exceptuo Digues que m'estimes encara que sigui mentida, llibre que em van regalar tot subratllat.

La paraula homenatge no m'agrada gaire perquè encara li trobo unes connotacions de vassallatge i no sóc gaire partidari dels tributs, ni de fer-ne ni de rebre'n. Entenc més les paraules celebració, aproximació, record -amb més o menys admiració- o alguna altra paraula més precisa que no se m'acut i que en algun moment trobaré. A més a més, en el cas de les dones, i sobretot si tenen un cert vessant feminista reconegut, jo, en tot cas, suggeriria feminatge (més que donatge). En fi, anem al gra, en saber de l'homenatge a Montserrat Roig em va semblar, com m'ha passat en ocasions anteriors, que era un bon moment per recuperar lectures o per fer-ne de noves, però encara no ho he fet i no sé per on començar. El que sí que he repassat són velles entrevistes, de l'època en què jo llegia l'escriptora. M'ha semblat que avui, en què preveig que hi haurà molta gent que parlarà de l'escriptora, de la periodista o de la presentadora amb més coneixement que jo, la meva aportació podria ser simplement recordar la Montserrat Roig de gairebé els inicis vista per ella mateixa, la que tenia conviccions, però també dubtes.

He copiat uns quants fragments d'una entrevista que va fer per al llibre La generació literària dels 70. Més tard, en altres entrevistes, ella mateixa recordava que algunes coses que deia ja no les diria o ja no les pensava. Malgrat tot, en aquestes ocasions, tampoc rebutjava el que va dir,es tractava simplement d'un altre temps de la seva vida, d'una vida tan curta.... Callo i la deixo parlar.


L'única cosa que sé en aquest moment és que m'interessa escriure, encara que no hi dono més transcendència que el fet que un fuster faci les taules ben fetes. Escric perquè alguna cosa s'ha de fer en aquesta vida.
Per a escriure, però, també em cal rebre abans unes experiències: no es tracta només d'omplir uns holandesos, sinó de comprendre el món, de donar-li una coherència literària.


I no vull ser un escriptor de diumenge a la tarda: tinc molta mania als diumenges a la tarda, són horrorosos, ensopits... El meu ideal seria passar-me quinze dies escrivint en una casa de pagès i passar els altres quinze del mes a Barcelona.


No crec que la meva feina d'escriptora em comprometi com a persona política. En la civilització actual, els intel·lectuals tenen una mena d'immunitat per anar pel món que no haurien de tenir: són gent privilegiada. És clar que com a persona haig d'estar compromesa, però no en tant que escriptora.


El realisme socialista, quan va sortir, podia ser interessant, però quan va esdevenir forma de cultura oficial al servei d'un determinat poder, va perdre tota la validesa, em sembla. L'erotisme? És un factor més a tenir en compte i he constatat que hi entrat més que no em pensava, a la meva obra: m'interessa com a descobriment d'unes relacions i com a desvetllament d'unes sensacions adormides. També aprofito elements autobiogràfics, però no faig autobiografia, tot i que només em veig capaç de parlar dels ambients que conec i dels seus personatges. Sí, m'interessa relacionar el fet literari amb el cinematogràfic i no considero una amenaça la cultura de la imatge, que pot ser tan vàlida com la de la lletra impresa. He pensat, fins i tot, en la possibilitat de fer guions de cinema: això m'apassionaria. Per ara, intento tot el que puc d'incorporar noves tècniques: a vegades per a explicitar una situació has d'aprofitar una tècnica de tipus visual. Dels directors de cinema m'interessen els que saben explicar una història: Visconti, Berlanga, Bardem, Polansky, Lubistch, Rossellini... En canvi, Antonioni em repugna, com el Fellini del “Satyricon”. ¿Quin és el fons del fons últim de la meva obra? Ui...! Quines preguntes...! Em nego a respondre, m'hi nego... En contrast, puc dir que la meva obra és molt arrelada al nostre context. Hem patit una fam històrica tremenda i alguns en participem, encara, com a adolescents; però em sembla que passa a tot arreu. M'interessa això d'aquí, crear noves coses; en definitiva, feina d'escriptor.


No, no tinc cap mena de problemes normatius; l'únic, si de cas, és el de riquesa lingüística [...] Em preocupa, ara, trobar una riquesa lèxica que no sigui forçada, una llengua que, coi, és parlada per la gent del carrer.


M'interessa el tema de la dona d'una manera relativa, relativa en tant que el relaciono amb els altres; la Simone m'interessa com a dona que s'ha fet uns farts de pensar -amb la sort de tenir un Sartre al costat- i la Virgínia com a escriptora. La situació personal davant d'això és molt ambigua, d'indefinició; em sembla que mai no escriuré res sobre la dona, perquè el que ens interessa, a les dones, és posar-nos a fer coses positives; ja ho faran els especialistes.


M'interessa tot, la gent, la humanitat, per pura xafarderia, eh! Em sento integradíssima en la meva societat petit-burgesa, perquè en sóc; si algú, dels qui viuen com jo, diu que és un marginat, no m'ho crec gens.


Ja he dit que no faig política quan escric, encara que per a escriure m'exigeixo a mi mateixa una concepció política del món; però no, no participo gens a fer la revolució, perquè tal com estan les coses, l'única manera de fer la revolució és anar amb metralletes a les muntanyes; i el dia que això s'aconsegueixi, nosaltres, com a intel·lectuals, no hi tindrem res a fer i haurem de fer el que ens manin. I em temo que haurà de córrer molta sang.


Oriol Pi de Cabanyes, Guillem-Jordi Graells: La generació literària dels 70. 1971.

com es pot ser ateu si ja no hi ha déus?

Ai, els mortals ens culpen, als déus, de tantíssimes coses!
Diuen que som el motiu dels seus mals, mentre són ells mateixos,
per insensats i per boigs, els qui es busquen dolor sense mida.
Odissea

Ja vaig fer ahir la meua petita contribució setmanal a la literatura política. Cap esperança i només una veu més que no clama en el desert perquè no hi ha cap desert de veus, al contrari, sobren veus i falten fets, sobren informacions i desinformacions i falten fets.

Continuarem amb la veu de la literatura, que és un camp còmode i flexible que no enganya ningú: només són possibles les veus. No recordo quan, però devia ser molt jove, vaig llegir Gog, de Papini. Sé que em va impressionar, que em molts moments em va inquietar, em va neguitejar. Sensacions velles que han canviat a partir d'un repàs superficial fa uns quants mesos. Ara moltes de les històries de Gog em semblen elementals perquè m'he fet gran i, sobretot, perquè una bona part de les històries que en la meva innocència creia ficcions terribles sé que són àmpliament superades per la realitat, força més rica i detallada que les ficcions de Papini. Ai, el temps!



LA COMPRA DE LA REPÚBLICA


Nueva York, 22 marzo


Este mes he comprado una República. Capricho costoso y que no tendrá imitadores. Era un deseo que tenía desde hacía mucho tiempo y he querido librarme de él. Me imaginaba que el ser dueño de un país daba más gusto.


La ocasión era buena y el asunto quedó arreglado en pocos días. El presidente tenía el agua hasta el cuello: su ministerio, compuesto de clientes suyos, era un peligro. Las cajas de la República estaban vacías; crear nuevos impuestos hubiera sido la señal del derrumbamiento de todo el clan que se hallaba en el poder, tal vez de una revolución. Había ya un general que armaba bandas de regulares y prometía cargos y empleos al primero que llegaba.


Un agente americano que se hallaba en el lugar me avisó. El ministro de Hacienda corrió a Nueva York: en cuatro días nos pusimos de acuerdo. Anticipé algunos millones de dólares a la República, y además asigné al presidente, a todos los ministros y a sus secretarios unos emolumentos dobles de aquellos que recibían del Estado. Me han dado en garantía -sin que el pueblo lo sepa- las aduanas y los monopolios. Además, el presidente y los ministros han firmado un convenio secreto que me concede prácticamente el control sobre la vida de la República. Aunque yo parezca, cuando voy allí, un simple huésped de paso, soy, en realidad, el dueño casi absoluto del país. En estos días he tenido que dar una subvención, bastante crecida, para la renovación del material del ejército, y me he asegurado, en cambio, nuevos privilegios.


El espectáculo, para mí, es bastante divertido. Las Cámaras continúan legislando, en apariencia libremente los ciudadanos continúan imaginándose que la República es autónoma e independiente y que de su voluntad depende el curso de las cosas. No saben que todo cuanto se imaginan poseer -vida, bienes, derechos civiles- depende en última instancia de un extranjero desconocido para ellos, es decir, de mí.


Mañana puedo ordenar la clausura del Parlamento, una reforma de la Constitución, el aumento de las tarifas de aduanas, la expulsión de los inmigrados. Podría, si me pluguiese, revelar los acuerdos secretos de la camarilla ahora dominante y derribar así al Gobierno, obligar al país que tengo bajo mi mano a declarar la guerra a una de las Repúblicas colindantes. Esta potencia oculta e ilimitada me ha hecho pasar algunas horas agradables.


Sufrir todos los fastidios y la servidumbre de la comedia política es una fatiga bestial; pero ser el titiritero que detrás del telón puede solazarse tirando de los hilos de los fantoches obedientes a su movimiento, es una voluptuosidad única. Mi desprecio de los hombres encuentra un sabroso alimento y mil confirmaciones.


Yo no soy más que el rey incógnito de una pequeña República en desorden, pero la facilidad con que he conseguido dominarla y el evidente interés de todos los iniciados en conservar el secreto, me hace pensar que otras naciones, y tal vez más vastas e importantes que mi República, viven, sin darse cuenta, bajo una dependencia análoga de soberanos extranjeros.


Siendo necesario más dinero para su adquisición, se tratará, en vez de un solo dueño, como en mi caso, de un trust, de un sindicato de negocios, de un grupo restringido de capitalistas o de banqueros.


Pero tengo fundadas sospechas de que otros países son gobernados por pequeños comités de reyes invisibles, conocidos solamente por sus hombres de confianza, que continúan recitando con naturalidad el papel de jefes legítimos.

venceran, però...

En tornar de la feina he recollit de la bústia la targeta censal que m'informa de les meues dades i del lloc on puc votar en les properes eleccions estatals. Cap variació. I no obstant, en el meu cas seran les primeres eleccions en què d'una manera molt clara, més que mai, voti o no voti, tindré plena consciència que cal canviar el sistema d'ordenar, coordinar i dirigir els territoris i la gent que hi viu. Cal fer canvis radicals. Arribat a aquesta conclusió genèrica, ja podria acabar el post i esperar que es donin les circumstàncies i les pressions que propiciïn aquests canvis, però com que el temps en què això passarà el veig llunyà, continuo.

Hem entrat oficialment en el període de propaganda electoral -crec- en què els candidats dels partits sense aportar -ara menys que mai- cap novetat, cap concreció, ens volen convèncer de la bondat de les seues propostes. Rajoy ens explica ara que és moderat, que tant pot anar com tornar, i que representa tothom i ho té tot controlat. Recordo la participació de Rajoy en unes llunyanes tertúlies televisives presidides per Hermida; sempre em va semblar el més lent de tots els contertulians, quan els altres tornaven, ell començava a anar. Aquest serà, diuen, el proper president de l'Estat. Rubalcaba recorre a dues velles glòries (?) que ja estan de volta de tot, elefants del passat que en les seues jubilacions daurades de pensionistes en consells d'administració o similars ja se'n foten de tot. Rajoy i Rubalcaba són el passat que vol governar el present i eternitzar-se, ells o els seus descendents, en el futur, i per a desgràcia de tots serà així en el futur proper. PP i PSOE són aparells burocràtics que ja no poden convèncer, però que venceran.

Em salto els altres partits estatals. Anem al nostre territori deixant de banda les sucursals. CiU? Duran? Què ens explica Duran, el polític fins ara més valorat en les enquestes exteriors? Qui és Duran? Què o qui ha governat Duran fins ara? I ERC? D'acord, molt bé, li tornem a donar per enèsima vegada un vot de confiança. Tornarem a estar satisfet amb el seu “algú ho havia de dir”; o tenen possibilitats de presentar-nos un “algú ho havia de fer”? Diuen que ICV té bones perspectives -ssmpre a la cua- amb Coscubiela, a qui ja crèiem retirat. Avui llegeixo en el diari una entrevista en què el periodista destaca aquesta frase: “Déu me'n guard de ser portaveu del 15-M, quina barbaritat!” Llàstima, perquè el futur, en part, i més el seu, va per aquí. Em deixo partits? Crec que no, al menys no me'n deixo cap que tingui algun pes aquest novembre. I ja veurem com tots, sigui per una raó o altra, venceran.

Entenc que hauria d'haver deixat de banda noms propis i i hauria d'haver parlat d'economia que és el que en temps difícils pot proporcionar alguna esperança general de felicitat, és a dir de seguretat de subsistència. Jo, d'economia no en sé, però parlem-ne. Els països, encara que no siguin feliços, viuen en una certa pau quan la majoria de gent -místics a part- té alguna feina que li proporciona l'estabilitat material i espiritual. No cal dir que l'atur peninsular és brutal, tercermundista i que per qüestions estructurals -com ho anomenen els economistes?- difícilment serà en un futur menor del 10 o 15 %. Acceptem-ho, de moment. Bé, i ara repeteixo i matiso el que deia fa uns dies, votaré qui em digui quants nous llocs de treball s'aconseguiran en una de les indústries -dic indústria perquè he sentit que alguns l'anomenen així- capdavanteres, consolidades i sòlides del país, el turisme. Accepto errors -vull ser generós- de fins a 30.000 persones. Però, i aquí? I si tinguéssim concert econòmic o com es digui? La pregunta és la mateixa, i acceptaria un error de 5.000 persones. M'adono que tot plegat aquestes són unes consideracions simplistes. Ho admeto. Però, més que les que faran servir els dos principals candidats al govern d'Espanya en el debat d'aquesta nit? Qui tingui fetge per seguir-lo -ai, que a vegades també som masoquistes- ja ens ho dirà.

resignació

Ja començo a estar cansat de la germana pluja. Avui no l'ha aturat ni el sol que ha aconseguit treure el cap una estoneta entre els núvols, ni ha tingut la cortesia de saludar-lo amb un bon arc de sant Martí abans que tornés a desaparèixer fastiguejat de tanta humitat.

La Joana, que ha participat en la cursa de la dona contra el càncer (déu meu, a més d'altre material, ha arribat amb dotze desodorants que li tocarà repartir entre amigues i conegudes!), s'ha quedat a dinar al Maremagnum amb les seves companyes d'aventura aquàtica, mentre jo, quan ha arribat l'hora, m'he hagut de fer el dinar a desgana a partir de quatre coses sobreres: uns quants xampinyons, una mica de ceba, un no res de tomata, tres bajoques comptades, un cul de l'ampolla de Torres, un pebrot verd, unes tires de pebrot vermell escalivat, una mida i mitja d'arròs, un xic de coliflor, encara no cent cinquanta grams de bacallà, unes branquetes de julivert i dos alls, un polsim de sal i de sucre... Ni tan sols he tingut esmà de canviar les estovalles ni de posar una copa en lloc del got vell que m'ha vingut més a mà, ni de plegar com calia el tovalló... Tampoc se m'ha acudit preparar uns altres coberts per si sobtadament apareixia algú.

Després de dinar he pensat menys en la pluja i se m'ha acudit que fa temps que no parlo de gastronomia, en detall, vull dir. En fi, demà serà un altre dia.

continua la pluja

Ahir, ja fosc -es fa ta aviat fosc...- no va valer el paraigua per contenir l'aigua. No em va importar, perquè en un moment o altre la pluja ha de calar en el cos i en l'esperit. Com, si no fos així, penetraria després el sol? Vaig tornar a llegir el poema de Machado que ja no recordava en alguns detalls -i vaig tornar a llegir Machado. Vaig retrobar aquell món i aquella condensació que ja no sé si s'entén en les escoles, perquè els mestres ja no són com abans i els alumnes miren, mentre plou, el vidre de la pantalla de l'ordinador. Però és clar que s'entén, encara que les tardors ja no ens semblin tan fredes i a les parets, o on sigui,  hi hagi altres Caïms i Abels i s'hagin digitalitzat els llibres.


Recuerdo infantil

Una tarde parda y fría
de invierno. Los colegiales
estudian. Monotonía
de lluvia tras los cristales.


Es la clase. En un cartel
se representa a Caín
fugitivo, y muerto Abel,
junto a una mancha carmín.


Con timbre sonoro y hueco
truena el maestro, un anciano
mal vestido, enjuto y seco,
que lleva un libro en la mano.


Y todo un coro infantil
va cantando la lección:
"mil veces ciento, cien mil;
mil veces mil, un millón ".


Una tarde parda y fría
de invierno. Los colegiales
estudian. Monotonía
de lluvia tras los cristales.


Pluja suau, la d'avui. Monotonia que trenquen els crits dels joves que celebren una festa rere uns vidres humits. Qui sap si més tard llegiran Machado i pujaran un poema al seu bloc?

monotonia

Va plovent. És una pluja constant i persistent -per moments una mica impertinent-, noucentista, d'aquelles que són tan benvingudes al camp i que a la ciutat no impedeixen una circulació mesurada per fer allò que cal. Ara he pensat, inevitablement, en Antonio Machado, en la monotonia del paisatge, en la monotonia dels mantres de la meva postguerra de finals dels 50 o dels 60 a l'escola del poble, en aquelles llistes aparentment inservibles com la dels reis gots: Ataülf, Sigeric..., que no sé si mai ens van fer aprendre o simplement llegir -Oh el rei Vamba!, anomenat així per les esportives que duia en les batalles-; llista en castellà, per suposat, en què Roderic era Rodrigo, el que regnava quan van arribar els sarraïns (any 711, ara fa 1.300 anys, que aviat es diu) que aleshores eren simplement los àrabes i que nosaltres en dèiem els moros, tot i que no en coneixíem cap.

Ara que plou i que faig temps a casa, se m'ha acudit de pujar una llista de noms que no ens ensenyaven a l'escola, on, evidentment, tampoc no teníem idea que en algun moment més proper en el temps que el dels reis gots hagués existit una institució que es deia Jocs Florals. No sé si la llista pot fer algun servei, i és més llarga i més difícil de recordar que la dels reis que ens van governar, no em consta si bé o malament, ja fa tants anys.

Presidents dels Jocs Florals:

1859: Manuel Milà i Fontanals
1860: Francesc Permanyer i Tuyet
1861: Lluís de G. Pons i de Fuster
1862: Joan Illas i Vidal
1863: Braulio Foz y Burges
1864: Joan Cortada i Sala
1865: Antoni de Bofarull i de Brocà
1866: Pau Valls i Bonet
1867: Marià Aguiló i Fuster
1868: Víctor Balaguer i Cirera
1869: Adolf Blanch i Cortada
1870: Josep Lluís Pons i Gallarza
1871: Estanislau Reynals i Rabassa
1872: Josep de Letamendi i de Manjarrés
1873: Jeroni Rosselló i Ribera
1874: Albert de Quintana i Combis
1875: Francesc Pelagi Briz i Fernández
1876: Lluís Cutxet i Font
1877: Antoni Ros d'Olano
1878: Josep Lluís Pons i Gallarza
1879: Gonçal Serraclara i Costa
1880: Teodor Llorente i Olivares
1881: Jacint Verdaguer i Santaló
1882: Frederic Soler i Hubert
1883: Manuel Milà i Fontanals
1884: Manuel Duran i Bas
1885: Vicent Wenceslau Querol i Campos
1886: Valentí Almirall i Llozer
1887: Jaume Collell i Bancells
1888: Marià Aguiló i Fuster
1889: Àngel Guimerà i Jorge
1890: Joaquim Rubió i Ors
1891: Joan J. Permanyer i Ayats
1892: Ramon Picó i Campamar
1893: Josep Morgades i Gili
1894: Josep Balari i Juvany
1895: Lluís Domènech i Montaner
1896: Narcís Oller i Moragas
1897: Francesc Maspons i Labròs
1898: Francesc Romaní i Puigdengolas
1899: Josep Torras i Bages
1900: Eusebi Güell i Bacigalupi
1901: Francesc Pi i Margall
1902: Francesc Matheu i Fornells
1903: Josep Franquesa i Gomis
1904: Joaquim Riera i Bertran
1905: Francesc Ubach i Vinyeta
1906: Miquel Costa i Llobera
1907: Antoni Rubió i Lluch
1908: honorari: Miquel Victorià Amer i Omar; efectiu: Jaume Collell
1909: Dolors Monserdà (de Macià) i Vidal
1910: Miquel dels Sants Oliver i Tolrà
1911: Conrad Roure i Bofill
1912: Eberhard Vogel
1913: Joan M. Guasch i Miró
1914: Juli Carselade du Pont
1915: Josep Pin i Soler
1916: Joan Alcover i Maspons
1917: Caterina Albert i Paradís (Víctor Català)
1918: Lluís Millet i Pagès
1919: Frederic Rahola i Trèmols (substituint l'arquebisbe de Tarragona Antolín López Peláez, mort el desembre de 1918)
1920: Josep Joffre
1921: Martí Genís i Aguilar
1922: Joaquim Ruyra i Oms
1923: Josep M. Roca i Heras
1924: Antoni Maria Marcet
1925: no se celebren, però es fa un acte alternatiu presidit per Jaume Collell
1926: Apel·les Mestres i Oñós
1927: Eduard Toda i Güell
1928: Amadeu Vives i Roig
1929: Josep Gudiol i Cunill
1930: Joan Maluquer i Viladot
1931: Miquel d'Esplugues (Pere Campreciós i Bosch)
1932: Ferran Agulló i Vidal
1933: Ramon d'Abadal i Calderò
1934: Pomepeu Fabra i Poch
1935: Josep Puig i Cadafalch
1936: Prudenci Bertrana i Comte

Aquí queda, primícia a Internet, al menys amb els segons cognoms -tot i que no tinc idea de qui eren els pares del mariscal Joffre-, una mica en desgreuge pel fet que només hi ha dues dones en la llista, i no per culpa meua. I per si algú o alguna no queda prou satisfet, li avanço que potser un altre dia de pluja llistaré els noms de les reines. Qui sap si entre els presidents també hi havia alguna reina...

nocturns

M'agrada la nit. M'agraden les hores en què hi ha la gent que ja no surt de casa i queden els ressagats, la rereguarda que fa temps abans de claudicar del seu desig d'eternitzar-se i eternitzar el dia. M'agrada -i em neguiteja-, més tard, la sorpresa d'una altra presència que apareix sobtadament o de lluny, potser només un gat manyac o feréstec. Encara m'agraden més els carrers deserts, silenciosos, potser amb alguna llum a la finestra d'una façana d'algú que vetlla en solitud en les hores que com a mi li semblen les més tranquil·les. M'agrada el moment, just abans de l'alba, en que el forner torna a casa i el del bar comença a preparar-se per rebre els primers matiners; aquesta hora, però, la veig ben poc.

M'agraden les fotografies nocturnes en què la llum, diversa i dispersa, crea les centres d'interès rarament focalitzats durant el dia. I mentre la claror ressalta el que vol, les ombres senyoregen el racons; i llum i tenebra s'harmonitzen i es complementen com no ho fan quan lluu el sol i encara menys en dies núvols de grisor extrema. I quins colors impossibles els que capta la càmera i que el fotògraf només intueix. O els colors suaus i que es van apagant en lenta gradació... Les fotos nocturnes sempre contenen una petita sorpresa; en totes hi ha un petit misteri, fins i tot en aquelles que són d'execució mediocre i d'històries cent voltes repetides. La llum de la nit -en la nit- sempre conté un punt de màgia, també en blanc i negre, o això em sembla a mi.

irreflexions d'un ignorant

Als individus que com jo som simples espectadors, a vegades més distrets del que caldria, ens costa d'entendre tot allò que s'allunya del món més proper, el de les experiències diàries de la feina, de casa, dels amics, del territori que trepitgem, de quatre coses bàsiques que ens sembla que hem anat aprenent amb el transcurs del temps. A vegades, però, som agosarats i ens permeten opinar sobre temes que amb prou feines els especialistes, inclosos els dels mitjans de comunicació, deuen tenir clares.

Per exemple, el cas de Grècia. Llegia l'altre dia al diari que una sèrie d'especialistes (2.756) van deixar la seva opinió sobre la quitació de la UE del 50 % del deute grec. Un 75 % hi estava en contra, un 22 % a favor i un 3 % no es mullava. A mi, des de la meva ignorància, em semblava que la quitació, no del 50%, sinó del 100%, era l'única solució. Quan algú s'endeuta i no pot pagar, o li perdones el deute o no cobres. En el cas de Grècia em sembla obvi que no poden pagar a no ser que dediquin una part importantíssima del seus ingressos i de nous préstecs a tornar els préstecs vells. Clar que un es pregunta perquè es presten quantitats importants a aquells que se sap positivament que difícilment podran tornar-les. I després un pensa en el futur de Grècia en el cas que s'estrenyin el cinturó. Molt bé, ja no tenen deutes, que no serà així. Què produirà Grècia que pugui interessar? Doncs gairebé res. I és en aquest punt on m'adono de la meva ignorància. Bé han de produir alguna cosa que interessi els altres. Segur, però no se m'acut. Ja no parlo de l'enrenou que ha produït el que a mi em sembla lògic, que un dirigent pregunti al seu poble què opina sobre els propers anys, encara que el que opinin i la realitat que viuran vagi per camins diferents.

Compte, en la meva ignorància el cas d'Espanya el trobo molt semblant. L'enfoco d'una altra manera, només en un detall. En què treballaran tots els aturats que hi ha? En aquesta època en que és tan fàcil fer previsions del futur a través dels savis i les enquestes, ens podrien especificar els polítics que votarem aquest mateix mes en quin sectors hi haurà feina en els propers quatre anys? Dit d'una altra manera, quanta gent es col·locarà en la indústria de l'automòbil, quants en la pagesia, quants en el sector farmacèutic...? No m'importaria una desviació d'unes mil, fins i tot cinc mil, persones per sector. Segur que els polítics, ben assessorats per experts, tenen les xifres, però no entenc, en la meva ignorància perquè ens les amaguen.


Quant al que anomenem retallades, les entenc perfectament. Qualsevol de nosaltres ha hagut de retallar en un moment determinat de la seva vida, fins i tot de tallar. Tallar i retallar són actuacions circumstancials, d'emergència, necessàries a vegades per sobreviure, que es poden fer millor o pitjor. La qüestió continua sent, i després què? I una vegada més qui sigui que ha de respondre no ens diu res que sigui creïble i ens parlen en clau d'un passat del qual no volen o no saben desprendre's. Al final els ignorants ens anem tornant escèptics, més per incapacitat de comprensió que per defecte dels qui ens expliquen com és el món, i sobretot com serà, més enllà dels nostres nassos i la nostra escassa intel·ligència.

Avui, no sé per què, tinc un dia desvergonyit en què no m'importa mostrar la meva ignorància. Em preocupa.

dies de pont

Dies de descans -excessiu-, amb sons de gairebé vuit hores sense somnis. Dies de menjar -excessiu- amb pocs àpats cuinats -una grossa de panellets enfornats a repartir entre la família i la veïna- o menjats a casa a l'hora de dinar (recomanació del restaurant l'Hostalet, amb “cuina volcànica”, de molt bona relació qualitat-preu, a Els Hostalets de Bas; a la muntanya, l'ermita de sant Miquel de Castelló; al poble, un sant Grau que mai no he vist reflectit en cap antropònim conegut fora dels cognoms; a la plaça, una font púdica deliciosa). Dies de passeigs -breus- en tardes que s'escurcen sobtadament perquè han decidit que cal acostar-se a l'horari solar. Dies d'arbres tardorals -magnífics-, a l'Empordà, a la Garrotxa, a la Selva, al Gironès, que no tenen fulles vermelles perquè diuen que encara ha fet poc fred. Dies de lectures literàries -pausades-: acabada el divertiment El asombroso viaje de Pomponio Flato, d'Eduardo Mendoza; continuada l'Odissea -lectura encara més lenta; quant va tardar Ulisses a tornar a Itaca?-, novel·la total. Dies de contacte -minso- amb la realitat llunyana i discutible dels diaris, amb una carta de disculpa impossible de Peces Barba, que, com tots els polítics, ens vol fer creure en una realitat que només és seua i menystenen la nostra, que no ignoren. Dies de lluna -creixent- que s'amaga, vermellosa i d'hora, a l'horitzó oest segons el miro, entre el Montseny i el Canigó. Dies de fira -multitudinària i amb embussos- de Girona, a penes entrevista des de la circumval·lació del circ Raluy. Dies de records de la mort -llunyana i propera- i els morts...

Dies lents -i encara tantes altres coses cada dia- i massa ràpids -desconnexions i connexions- entre els altres dies, els d'abans i els que vénen... I les nits...