fer volar coloms

De tant en tant em trobo amb excompanys de feina -i altres coneguts i amics- que em pregunten com em va la vida. A vegades la pregunta porta implícita -o l'expliciten- una concreció: què fas amb el teu temps ara que te l'organitzes sense els horaris obligatoris que tenies? La veritat és que el meu temps -cadascú té el seu- continua sent escàs i no em permet fer tot allò que m'havia imaginat vagament que faria, però no em queixo. En realitat podria respondre que el que faig és continuar vivint, com tothom, però aquesta resposta podria considerar-se decebedora per massa genèrica perquè se suposa que els qui hem deixat la feina que hem fet durant anys cal que trobem alternatives que continuïn tenint un horari més o menys fix amb algun tipus -o no-de productivitat.

La veritat és que aquest “ara què fas?” que espera una resposta concreta em fa buscar solucions que es puguin considerar satisfactòries encara que semblin una mica excèntriques. Per exemple, podria respondre que una part del dia a dedico a la màgia. Hi hauria qui diria que es tracta d'una activitat estranya i de poques sortides, però com a mínim seria un motiu de conversa i la seguretat que faig allò que sempre havia volgut i mai no he aconseguit.

I per què no dedicar-se a la màgia? Dit i fet. Com podria començar? Evidentment, les meus pretensions en el pla terrenal no serien fer desaparèixer elefants, i encara menys vaixells que fan creuers per la Mediterrània. Les meus aspiracions serien, inicialment, més modestes, per exemple, fer aparèixer un ram de flors de la temporada a qui em preguntés què faig ara.

La cosa no és fàcil si és vol fer bé, cal un aprenentatge. A Barcelona, un dels llocs per començar és El Rey de la Magia, botiga centenària del carrer Princesa. Me n'hi vaig. És una botiga petita que té aparadors amb objectes diversos sobre el tema i una porta opaca que amaga l'interior. Entro. Hi ha tres persones. Una parella ha comprat algun giny que no pot pagar amb Visa perquè només s'admet la targeta a partir dels 20 euros. Se'n van a treure diners en efectiu. Un noi demana una vareta màgica de determinades característiques que no recordo. No la tenen si no s'adquireixen els jocs reunits de la casa, però el noi, que deu ser client habitual, creu que és possible que l'hagi comprat la seua companya -ostres, una parella de mags!-. Arriba la parella que havia sortit amb l'efectiu i paga el producte. Ens quedem sols la dependenta i jo. És simpatíca, i quan li dic que només vull mirar, em regala una entrada per anar a un espectacle de màgia La nostra conversa s'interromp quan arriba una senyora que vol una gallina. La dependenta li mostra dues gallines ertes i groguíssimes, sense plomes. La senyora sembla decidida, però diu que no la voldria amb sang al coll. Sembla que les gallines es venen així i que no és gaire fàcil fer desaparèixer la sang, ni tan sols recorrent als sistemes tradicioonals. Trio aquest moment per fer-me fonedís perquè encara no tinc prou confiança per entrar en la conversa. Me'n vaig pensant que no em disgustaria quedar-me de dependent a temps parcial i amb sou mínim en aquesta botiga, però no dic res perquè no vull fer competència deslleial.

L'endemà continuo la meua peregrinació per la màgia i em presento al museu -i teatre- El Rei de la Màgia al carrer Jonqueres. A la taquilla de l'entrada no hi ha ningú i traspasso la porta que em porta a la sala on hi ha el bar. Em rep una de les tres persones de la barra i m'explica que la visita és, de moment, gratuïta. Entro al museu on no hi ha ni es presentarà durant el meu recorregut cap altre curiós. Vaig passant revista a la història de la màgia a través dels objectes -una certa monotonia per al profà- que en el passat van fer triomfar diversos mags. Les inscripcions que es refereixen als objectes no especifiquen els trucs, però imagino les il·lusions, les sales plenes, els aplaudiments, les idees noves que sorgien després de cada actuació. La visita és un pèl inquietant perquè, a part de la meua solitud itinerant,  un bon nombre de figures que representen els mags segueixen el meu recorregut sense treure'm els ulls de sobre. Quin gran misteri la història de la màgia en aquest país!En sortir una altra vegada a la sala del bar, els tres homes continuen la seua conversa a la barra. M'hagués agradat fer una visita a la petita botiga de l'entrada, potser per comprar algun llibre, però no m'he atrevit a interrompre'ls. Vés a saber quin encanteri m'haurien fet.

En sortir al carrer m'adono que de la manera que sigui han detectat que fins ara m'he dedicat a la llengua i m'han preparat un truc innocent: m'han canviat una A per una E. M'és impossible refer la paraula original des de l'altra banda del vidre.

A casa repasso els fulls que he agafat i veig que fan cursets de màgia que duren sis sessions per 190 euros. No em sembla desmesurat el preu, però jo només voldria saber com puc treure'm unes flors de la màniga ara que s'acosta la primavera per sorprendre companys, companyes, amics i amigues. No sé si m'atreviré a demanar aquesta única classe i a decidir, més endavant, si continuo fins a ser capaç d'aconseguir, per exemple, el mestratge que em permeti que Grècia se'n surti de l'atzucac dels bancs alemanys.

ball d'hivern en un crepuscle de gairebé primavera

Depois aperta-me la mao
E vira os olhos a mim...
F. Pessoa


En aquell moment del dia de llum indeterminada -entre blau i grisosa- hi ha un temps en què tot sembla esvair-se per tornar a aparèixer, o desaparèixer. Tot es confon. És un moment de trànsit, de quietud, de recança, de res, de ningú... de tothom. Després els ulls s'acostumen a la nit i el temps continua.

efectivitat i col·laboració entre la policia espanyola i alemanya

Ahir, després de celebrar la meua primavera avançada, vaig anar recorrent diversos llocs d'internet: alguns blocs, alguns webs on tenen llibres que no s'haurien de baixar, edicions digitals de la premsa, etc. En un moment determinat, em va aparèixer una finestra inesperada ocupant tota la pantalla de l'ordinador. Com que el contingut no m'interessava, vaig mirar de tancar-la, però no ho vaig poder fer mitjançant cap sistema, ni tan sols reiniciant l'ordinador.

Aparentment es tractava d'un comunicat de la Policia Nacional que m'advertia que m'havia bloquejat el sistema operatiu -en realitat el sistema operatiu continuava funcionant per sota de la finestra- perquè JO, posseïdor de l'IP: 61xxxxxxxx, havia infringit la legislació alemanya. No m'especificaven ben bé la infracció ni els articles de cap llei, però em comminaven a pagar una multa de 100 euros mitjançant un cupó Ukash. Em donaven un termini de 24 hores i m'advertien -lletra vermella- que en cas de no pagar m'esborrarien totes les dades de l'ordinador (al final copio el text).

La nota no m'advertia de cap tipus de multa ni d'altres actuacions en cas de reincidència: 200 euros? Possible pena de presó?

Després de confirmar mentalment que el poder alemany s'estén a tots els racons de la nostra vida i que els estafadors deuen imaginar que el seu esment accelerarà el pagament, vaig intentar imaginar com podria eliminar l'amenaça. Vaig connectar-me a internet des de l'iPod i vaig buscar altres casos d'extorsionats com jo. La informació era abundant i les solucions diverses, però totes, per a un ignorant informàtic com jo, eren excessivament complicades. Ja em veia portant l'ordinador a la botiga per tal que l'expert em restituís la tranquil·litat. No sé si hi ha algú que paga els extorsionadors anònims, però estic segur que alguns infectats pel virus fan alguna despesa a les clíniques informàtiques.

En el meu cas, després de donar-li voltes a l'assumpte, vaig decidir recórrer a l'únic sistema que em va semblar a l'abast dels meus desconeixements. Vaig apagar l'ordinador i el vaig reiniciar en “mode segur”, després li vaig dir que me'l restaurés, és a dir, que me'l deixés com el tenia el dia abans, com si la finestra fos només el resultat d'un malson i fos possible despertar del somni advers. No sé si ara tinc el virus esborrat o dormint, però de moment estic escrivint des de l'ordinador de sempre, vell i excessivament carregat, encara XP..

De tot plegat, la conclusió més clara és que he de guardar els arxius que m'interessen en lloc segur. Quina mandra! La segona és que en català no tenim normalitzats ni els virus. La tercera és que no m'estranyaria que algun dia la policia espanyola, alemanya, catalana, nord-americana... m'esborrés tot el material de l'ordinador, simplement com a mesura preventiva. Em consola imaginar -la imaginació no té fronteres- que, de moment, si es comprovés la meua innocència, em demanarien disculpes. És clar que, ben pensat, qui és innocent?

Que em pregunti que ha fet la policia espanyola, alemanya i els del cupó per localitzar els terroristes, és una qüestió secundària.

----------------------------------------------------------------
Atención!!! Ha sido detectada actividad ilegal! Su sistema operativo ha sido bloqueado debido a una infracción de la legislación alemana! Han sido detectadas las siguientes infracciones: "Su dirección IP ha sido registrada en las webs ilegales con contenido pornográfico orientadas a la difusión de la pornografía infantil, zoofilia e imágenes de violencia contra menores! [...] Además, desde su ordenador se realiza un envío ilegal (SPAM) de orientación pro terrorista."

El presente bloqueo ha sido realizado para prevenir la posibilidad de difusión de dichos materiales desde su ordenador en internet.

Para desbloquear su ordenador, usted ha de pagar una multa de 100 euros! La multa ha de ser pagada antes de 24 hrs desde el momento del bloqueo de su ordenador! En caso de impago, todos los datos de su ordenador serán eliminados!

poema de la primavera a l'hivern

L'augment de la temperatura -i els dies que s'allarguen- ha propiciat una il·lusió de primavera que el dissabte, amb les terrasses plenes i miratges en màniga curta, augmenta. A la plaça de la Catedral han tornat les sardanes -m'he tornat a perdre Garreta- i han sortit de la hibernació els vells irreductibles; el cantant d'òpera ha tingut temps de refer la seua veu i ha recollit els aplaudiments de principi de temporada; al carrer de la Pietat, un violinista -una parella i un passavolant de públic- interpretava Vivaldi. Qualsevol podria creure que demà mateix zigzaguejaran un cop més les orenetes.

L'iPod m'indica que a Calcuta, la ciutat on va nàixer Tagore, demà tindran una màxima de 34 i una mínima de 18 (Barcelona: 20 i 11). Continuo amb Tagore, amb El jardiner. La seua poesia em sembla d'una vitalitat i d'un optimisme que cada cop em resulta més difícil de trobar en alguns poetes nous -i alguns antics- aclaparats per tragèdies personals reals o inventades, en força casos reiterades fins a l'infinit, com si pensessin que ens pot costar d'entendre el seu estat d'ànim, sentit o literari.

Tagore, Rabindranath, va publicar El jardiner l'any 1913, però és possible que alguns poemes els escrivís l'any anterior. Dic això pensant en els versos (?) que clouen el recull, que no em semblen els més significatius del conjunt, però que trobo adients per acabar el post (tradueix Maria de Quadras):

Qui sou vós, lector, llegint els meus poemes cent anys més tard?
No puc enviar-vos ni una sola flor d'aquest tresor de primavera, ni una sola guspira d'or dels núvols llunyans.
Obriu les portes i mireu a fora.
Colliu en el vostre jardí florit perfumades recordances de les flors que vivien cent anys abans.
I tant de bo pugueu sentir en l'alegria del vostre cor l'alegria viva que cantava en un matí de primavera, enviant la seva veu joiosa a través de cent anys.

Jo, avui, he tancat el llibre i he estat un lector fidel i disciplinat.

poema del capvespre

Com que és dissabte i tothom va a la seua, em plau copiar un text de Rabindranath Tagore. Sense adonar-me'n, sense cap voluntat explícita, he llegit aquest dies dos poetes de Nobel que imagino poc llegits, no per qüestions de gustos, sinó, simplement, de modes i d'oportunitat. Potser, però, encara es llegeixen i els tenen en compte els nous poetes; no ho sé. Tagore el llegeixo en un llibret de l'Editorial Selecta on hi ha El jardiner i Ocells perduts. La meua edició -n'estic enamorat- és de l'any 1952 i la traductora és Maria de Quadras; l'altra traductora que consulto -com és que les dones són les principals introductores de Tagore a la península?- és la de Zenobia Camprubí, esposa de Juan Ramón Jiménez.

Poeta, s'acosta el capvespre; el teu cabell blanqueja.
No sents, en els teus ensomnis solitaris el missatge del més enllà?


És el capvespre, diu el poeta, i escolto: qui sap si em crida algú del poble, per tard que sigui?


Vetllo: dos enamorats es busquen. Els guiarà el seu cor? Es trobaran i els seus ulls impacients demanara una harmonia d'amor que trenqui el silenci i parli per ells.


Qui teixiria les seues cançons apassionades si jo seia en el marge de la vida per a contemplar la mort i el més enllà.


La prematura estrella del capvespre desapareix.


El flamejar de la pira funerària mor lentament en la riba silenciosa.


Gemega el cor de xacals en el pati de la casa abandonada, a la llum de la pàl·lida lluna.


Si algun caminant, deixant la seua llar, arriba aquí per a contemplar la nit i escoltar , amb la testa inclinada, el murmuri de la foscor, qui mormolarà els secrets de la vida a la seua orella, si jo, cloent les portes, provo d'alliberar-me dels meus lligams mortals?


No hi fa res que el meu cabell es torni blanc.


Jo sóc tan jove i tan vell com el més jove i el més vell del poble.


Alguns tenen somriures dolços i senzills i altres un amagat flamejar en els ulls.


Alguns tenen llàgrimes que brillen a la llum del dia i altres llàgrimes amagades en la foscor.


Tots em necessiten i no tinc temps per a pensar en el després.


Tinc l'edat de cadascú: què hi fa si el meu cabell es torna blanc?

P.

Aquesta tarda, cap a les cinc, han enterrat a P., pare del meu amic J. i de la D., una mica més jove, i veí d'infantesa i adolescència. De visita obligada i plaent cada vegada que, més endavant, passava alguns dies a casa la mare. Conversador escèptic, a la botiga ja fa temps tancada o a l'ombra de la morera de davant de l'aparador, dels temps i del temps, que el va endolcir i que finalment l'ha vençut i l'ha fet callar. El sobreviu la dona, la P., que potser no notarà l'absència del marit perquè el temps -sempre el temps- juga amb la seua vella memòria.

No sé en quin cel deu haver anat en P., però li desitjo que trobi un clima temperat i hi hagi una antiga morera de fulles amples on pugui protegir-se del sol en tardes d'estiu i pugui seure a la cadira a la porta de casa en les nits en què el ponent suau o el ventijol del mar faci més agradable la conversa amb els amics de sempre i amb els nous.

malgrat la boira

Aquesta tarda he escrit sobre política i economia, sobre la global, la dissortada Grècia inclosa, i sobre la que conec més de prop. El resultat ha estat insatisfactori, com tantes altres vegades, però malgrat tot pensava compartir-lo aquesta nit.

Més tard he vist Doctor Givago -agraeixo als múltiples canals de televisió que la tria hagi estat fàcil- i he pensat que no tenia cap interès a pujar el text de feia unes hores, però tot i el descontentament, encara no estava decidit a eliminat l'escrit. He fet temps buscant poemes de Pasternak, intentant relativitzar la immediatesa i la foscor del present imperfecte i del futur limitat. N'he triat un i n'he fet una traducció insatisfactòria -com puc, a més, captar els matisos i els ritmes que sovint són l'ànima dels versos?

Quan ja tenia la traducció feta -ara fa una estona- se n'ha anat la llum, a penes els segons suficients per perdre -oh temps del paper i del llapis!- tot el que havia escrit. Ho he entès com un presagi que suggeria el silenci, però a vegades sóc tossut i he tornat a agafar el poema i a refer-ne la traducció, tan limitada com l'anterior. En copio els darrers versos. Potser en un altre moment recuperaré les paraules de la tarda.

...
Hem de sumir-nos en l'anonimat
i ocultar-hi les nostres passes
igual com el paisatge s'amaga
en una boira espessa.


D'altres seguiran les petjades, recents,
recorreran el teu camí pam a pam,
però tu no has de distingir
la derrota de la victòria;
no has de renunciar ni a un bri de tu mateix.


Tu has de viure.
Només viure
fins al final.

casos per a la història

No sé què em passa amb els acudits de Ventura&Coromina, però sempre els trobo una mica endarrerits i sovint poc reeixits. És clar que ha de ser difícil triar un tema -només un- de màxima actualitat i trobar-li un element d'humor crític. I és molt fàcil que jo, centrat en el peix de la imatge d'avui, m'hagi atrevit des de la meua ignorància a afegir un petit detall gràfic que, per cert, encara podria multiplicar.

Un altre assumpte menor que avui m'ha cridat l'atenció en aquest món d'assumpte majors que vivim és la destitució -o la renúncia, que al final resulta que no ho he aclarit- d'Oriol Pérez Treviño, director general de l'Auditori, i fins no fa gaire director del Festival Musical de Torroella de Montgrí, per un suposat ús indegut de la targeta de crèdit institucional: 10.000 euros. El que expliquen els diaris m'interessa relativament i ja es veurà com acaba; en canvi tinc curiositat per saber els detalls de les despeses: ningú no en diu res. El periodisme d'investigació va a la baixa i els periodistes es limiten a reproduir el que uns i altres, sempre parts interessades, volen dir.

El cas Pérez Treviño, que repeteixo que em sembla un assumpte menor en el món actual, m'ha fet pensar en el cas Metge. Si recordeu, Bernat Metge va ser empresonat l'any 1388 a causa d'una suposada malversació de fons en la recaptació dels tributs pels casament de Joan I amb Violant de Bar. No sé com va acabar la cosa, però Metge va plagiar una obreta de Petrarca que a la vegada l'havia plagiat de Boccaccio: Valter e Griselda. L'obra se sol citar com la primera peça de l'humanisme català. Poc després, Metge es va convertir en secretari reial del rei Joan, un dels càrrecs de màxima confiança. Més tard, l'any 1396, després de la mort sobtada del monarca, Metge, i alguns altres consellers, va ser acusat de càrrecs gravíssims i el van empresonar. Aleshores Bernat Metge va escriure Lo somni, que tenia, entre altres finalitats justificar la seua innòcència. No sé els detalls, però l'any 1402 Bernat Metge tornava a ser secretari reial, aquesta vegada del rei Martí, i es va mantenir en el càrrec fins l'any 1410. L'any que ve commemorarem els sis-cents anys de la seua mort.

És curiós com les adversitats es converteixen en algunes persones en estímuls creatius de primer ordre, sobretot perquè el temps els és propici, es dilata, com a mínim. Recordaríem Metge si no l'haguessin empresonat? Del seu fantàstic Lo somni vull copiar un petit fragment en què Metge fa servir el monarca mort per justificar la seua innocència, i és que els morts habitualment no solen contradir els vius. En el llibre segon, Metge pregunta al rei difunt que se li ha aparegut a la presó per què ha mort tant sobtadament, i vet aquí:

- Primerament, qual és estada la causa de la vostra sobtosa mort?
-...Veient, doncs, nostre senyor Déu lo mal qui estava aparellat, e no podia molt tardar, e volent que als grans inconvenients qui venien fos tancada la porta, ordonà que jo morís sobtosament, per tres raons. La primera, per tal que els dits singulars, envejosos teus e dels altres servidors meus presos, mostrassen llur iniquitat e donassen ocasió que fossen ben coneguts en llurs costums e maneres; la segona, per tal que tu e los altres lleials servidors meus poguéssets jurídicament e en públic purgar e mostrar vostra innocència, així com certament farets, la qual era tan clara a mi com és ara la immortalitat de l’ànima racional; la terça, per tal que a les coses contengudes en les dues predites raons no pogués ésser donat algun empatxament.
—Ço que havets dit darrerament, senyor, no entén jo bé; suplic-vos que m’ho declarets.
—Si jo —dix ell— no fos mort, tantost fóra vengut dret camí a Barcelona e haguera fet tot ço que la dita ciutat (la qual a mos predecessors e a mi tostemps és estada lleial e obedient, zelant e procurant tot profit e honor) m’haguera consellat així sobre el fet de la justícia com de la defensió de la terra com de l’ordinació de ma casa; car bé saps tu que aquestes eren les principals coses que la dita ciutat a mi suplicant demanava, les quals los dits vostres enemics e perseguidors, fenyents e demostrants voler aquelles així com a profitoses a la cosa pública, sots color de bé, ab intenció damnada e per llur sol barat instaven. E si per mi fos estat complit ço que t’he dit, no es poguera seguir la demostració de llur iniquitat e de la vostra innocència, car la dita ciutat no m’haguera consellat que jo us faés mal, pus no el meresquéssets.
—Senyor, e que hi calia morir sobtosament per ço? Car posat que fóssets mort espau e per discorriment de gran temps, tot ço que m’havets dit poguera haver lloc.
—No poguera —dix ell—, car si jo fos estat malalt per algun temps, los dessús dits m’hagueren ginyat per ventura a açò que volgueren, car, vexat per la malaltia, més los amara complaure que si contínuament m’enujassen ab llur importunitat; o per acórrer a llur iniquitat, pus veiés que fos perillós de morir, jo haguera fet remissió general, jatsia no hi fos necessària, a tots mos servidors e domèstics, per raó de la qual fóra seguida gran infàmia a tots; e per ventura per vostres perseguidors no us fóra estada observada aprés ma fi, ans ab color d’aquella vos hagueren tots lliurats a mort, donants entenent a la gent ignorant e irada contra vosaltres per llur enginy, que a instant suplicació vostra era per mi atorgada, per tal com vos sentíets culpables dels crims dessús dits e de molts d’altres que us hagueren contra veritat imposats.
—Gran profit, senyor, se n’és seguit e seguirà a mi e als altres, qui, Déu volent, ab nostre bon dret eixirem, quan hora serà, de presó; e serà gran vergonya a nostres enemics e perseguidors. Mas vós, senyor, no hi havets res gonyat...

Se sabrà la veritat del cas Pérez Treviño? Durant el període de pèrdua de confiança, produirà alguna obra mestra? El rehabilitaran? Tot és dubtós. Actualment 10.000 euros és tan poca cosa...

interludi vegetal

Surto a la terrassa quan el sol, a punt d'amagar-se, daura la façana i les plantes. Les plantes són humils, resistents. Han anat passant l'hivern -i el que encara queda- en solitud sense rebre gaires paraules d'ànim. Els dic que avui els faré una foto i sortiran al bloc -no totes, que en deixarem alguna per més endavant-, i a penes tenen temps de dir-me quin és l'angle més afavoridor i m'insinuen que no és  millor moment. Em retrauen la meua precipitació que no entenen, però, domesticades com estan, es pleguen als meus desitjos.

L'euphorbia mili, que des que és ha casa ha fet flors en totes les estacions, em demana una mica d'adob, no gaire.

La plumbago és queixa d'una poda excessiva i no escolta raons quan li dic que els fongs la volien eliminar. Sigui com sigui, ensenya els primers brots que sé que finalment puntejaran unes flors del blau més delicat.

La chamaecereus silvestrii, que la mare anomenava ditets, m'explica els seus orígens argentins, de les muntanyes de Tucumán, i em diu que els freds de dies enrere no li són res, que pot resistir fins a vint graus negatius. Em demana que la posi en un test més gran i que ja veuré quantes flors em regalarà el mes de maig, potser fins al juliol.

La portulacacea m'ignora, va a la seua. Portem el mateix temps a casa i cada hivern fa les seues floretes, ni més grans ni més petites, entre rosades i blanques. Sap que filles i nétes seues ornamenten balcons de família i amics.

I aquestes fulletes verdes...? Esdevindran maduixeres? Es trobaran bé tan lluny de l'hort?  De moment ja tenen prou feina a trencar la terra per veure el sol que demà, segons diuen, tornarà a sortir.

jo també fotré el camp als 100 anys, sempre que tingui les sabatilles en condicions

Si passeu algun dia, cap a les set de vespre, pel carrer de Mallorca, costat mar, entre el Passeig de Sant Joan i Roger de Flor, veureu tot de vells (70, 80, 90 anys, potser algun de 100; més dones que homes) que estan sopant. Els vidres els permeten veure l'exterior, però ells es concentren en l'àpat i, més tard, fins que esperen l'hora, propera, de tornar als somnis d'altres temps, miraran a la televisió les vides dels altres que no els importen i que només són imatges que es mouen d'un temps que ja no és el seu. El vianant del carrer Mallorca només veurà cares que se semblen, persones d'una història sense història, i passarà de llarg, sense aturar-se, perquè té moltes coses a fer.

Una d'aquestes persones de la residència potser és com l'Allan, que va entrar en un centre ja una mica gran, quan tenia 99 anys, però que al cap de pocs mesos, just el dia que complia els 100, no va voler esperar l'homenatge que li havien preparat, amb l'assistència d'un representant de l'ajuntament inclòs, així que va obrir la finestra i calçat amb sabatilles, i malgrat el dolor dels genolls, va decidir tocar el dos. Va aconseguir arribar a la parada d'autobusos i va pujar al primer vehicle que sortia de la població. Com que no tenia cap altre desig més que el d'allunyar-se, va demanar un bitllet que el portés fins allà on li arribessin les cinquanta corones que tenia. L'Allan va baixar en una parada mig fantasma i va agafar un camí incert arrossegant una maleta que havia robat a l'estació a un noi que no l'havia tractat gaire bé. Com que la maleta portava rodes, el camí no se li va fer excessivament feixuc. Finalment l'Allan, que ignorava els milions de corones que transportava, va arribar a una casa que semblava abandonada, però que habitava un vell no tan vell com ell...

Així comença L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra, de Jonas Jonasson. Després l'avi més vell i el no tan vell han de fugir de casa i es troben amb el propietari d'una parada de frankfurts que més tard sabem que era quasi metge i quasi arquitecte i quasi de tot, però que amb el seu currículum excessiu no podia aspirar a cap feina ben remunera; mentrestant, ja tenim un mort que no desvetllaré. Tots tres personatges, fugitius atípics, són perseguits per la policia sueca i van a parar a una granja on viu una noia pèl-roja, el seu gos i una elefanta que en un moment donat es va escapar del circ on l'explotaven. I al grup heterogeni encara s'afegeixen tres personatges més, inclòs el policia encarregat de trobar l'avi que no se sabia si s'havia escapat, l'havien segrestat o.. En resum, un seguit d'aventures hilarants -feia temps que no reia (no dic somreia) tant llegint alguns episodis d'un llibre.

La història es podria limitar a explicar la vida del vell de cent anys a partir del moment de la fugida de la residència. Unes aventures que algú podria pensar que són inversemblants, encara que tots sabem que vegades, poques, la realitat sovint imita la ficció. L'autor, però, no és limita a narrar des del present, sinó que alterna els capítols de l'actualitat amb d'altres que resumeixen alguns dels fets més importants de la vida de l'Allan des del seu naixement fins a la fugida de la residència. Coneixem la família de l'Allan i el seu naixement, el seu aprenentatge d'expert en explosius (tots tenim present que a Suècia hi havia un gran expert en el tema: Nobel), com durant la guerra civil espanyola l'Allan va salvar Franco, que posteriorment el va invitar a una paella, d'una mort segura, el seu viatge als Estats Units i la seua feina a El Alamo, on la seua intervenció va ser decisiva en la fabricació de la bomba atòmica, la seva amistat amb el president Truman, les seues relacions posteriors amb Stalin, Mao, Churchill, De Gaulle... i els que em deixo. És a dir que a través de la vida de l'Allan, Jonasson repassa la història del segle XX a partir d'alguns dels episodis més significatius amb un escepticisme molt propi del nostre temps.

I tornant a l'Allan Karlsson actual, només afegiré que aquest home, sense ideologies ni religió, optimista malgrat les desgràcies, que té com a filosofia de vida: la situació és la que és i serà la que serà, s'acaba casant amb una joveneta de més de vuitanta anys que és la que al final obre un bloc -no l'he trobat- on explica les aventures del seu marit.

Si algun dia passeu pel carrer de Mallorca i penseu que els vells que veieu sopant no fan res més que esperar l'hora, penseu que potser l'hora és l'endemà mateix i que, si els mitjans no ens ho amaguen, en sentireu parlar perquè potser la història que ignorem encara té molta història que ens pot interessar.

Si llegiu el llibre, ja em direu què. Se m'havia acudit repartir-lo en alguns geriàtrics per tal que fos llegit en els silenci dels àpats, però em temo que en aquestes avantsales de la mort l'humor dels responsables és més aviat escàs i tampoc no voldrien que el negoci se'ls anés en orris. Llàstima! Jo us asseguro que si visc fins al cent, el dia que toqui i si tinc les sabatilles en condicions, em faté fum per la finestra. Us hi convido.

Per acabar, no em puc estar de citar, en un rampell erudit, els dos darrers versets de l'Apocalipsi, un dels qual només apareix en una versió sueca de la Bíblia que no es va arribar a vendre mai per raons òbvies:
21. Que la gràcia de Jesús sigui sempre amb tothom.
22. Vet aquí un gat, vet aquí un gos, vet aquí un conte que s'ha fos.

I no sabeu el greu que em va saber arribar al final.

reconstrucció circular

Després de desconstruir, intentem reconstruir, i és possible que ens sembli que hem tornat a la construcció inicial, però fins i tot quan és així, ja no podem oblidar cadascuna de les parts de l'obra primigènia, i sabem, potser només intuïm, que la totalitat -la unitat- no existeix sense la suma de les parts en l'espai i el temps -passat i present, perspectives de futur-  i ens adonem que la construcció, que ens semblava harmònica i inamovible, és sempre canviant i nosaltres n'hem captat només un instant, una de les seues manifestacions.


Aquesta totalitat canviant, a més, adquireix nous significats en la mesura que som capaços de relacionar-la amb totes aquelles altres construccions, desconstruïbles i reconstruïbles que l'envolten i li donen nous sentits, de manera que el tot és únicament un fragment. I així fins a l'infinit, perquè cada observador és un i irrepetible i, sobretot, canviant, com la realitat que l'envolta.

desconstrucció circular

Cal desconstruir si volem trobar el sentit complet de la construcció. Feta la desconstrucció, però, es corre el risc de no aconseguir tornar a l'harmonia del tot original i que ens hàgim de conformar amb una reconstrucció que ha perdut la màgia del desconegut, la innocència de la trobada inicial, la vitalitat de la lectura primera.

quan el dia comença

La finestra lentament daurada. Gebre diàfan.
Des de les ciclòpies torres, més enllà de les aigües de Manhattan,
-dos -tres brillants finestres- ulls lluents, el disc
del sol que surt -més amunt les gavines, aquí fa fred.

(Qui és la dona que està amb nosaltres a l'alba? ...de qui
és la pell que toquen els nostres peus?)

La boira encara es passeja un moment per l'ampit.
Sota el vesc dels somnis, un estel-
com si se'ns volgués unir en un turó distant-
gira a l'oest ja despert i se'n va a dormir.

Hart Crane: El pont (The Bridge), 1930. Fragment.

un lector i tres llibreries

Que ningú s'estranyi si algunes vegades el lector té una certa desconfiança envers algunes llibreries, ni que siguin grans, molt grans, la més gran d'un Passeig d'anomenada en una ciutat gran. En algunes d'aquestes llibreries mantenen un rànquing del llibres més venuts que deuen anar canviant setmanalment. A vegades aquestes llistes no coincideixen gaire amb les preferències del lector, però ell no pot retreure res a l'empresa perquè creu que la realitat és la que és i és bo que es manifesti tal com és. Fins i tot hi ha vegades que el lector pren nota dels més venuts i algun li acaba fent el pes. La desconfiança sorgeix quan el lector repassa les llistes de recomanacions que també hi ha en aquesta llibreria gran, d'una ciutat gran, d'un Passeig cèntric. El lector s'excusa per no escriure els títols recomanats, però no vol profanar el teclat amb alguns paraules i prefereix deixar-ne constància fotogràfica. El lector desitjaria que al costat dels llibres hi figurés una petita anotació explicant els motius de la tria, però passa de perdre el temps per obtenir respostes que imagina i que, a més, el disgustarien. Per cert, el lector gairebé està segur que el títol que especifica en la segona imatge no s'exposava quan ell va entrar. Passi que el lector s'ha engreixat dos quilos des de les festes de Nadal, però li sembla poc elegant, com a mínim, que li ho recordin, sobretot sense que hi hagi cap relació de confiança que permeti la insinuació entre el lector i l'empresa.


Avui, el lector ha trobat tot sol, en un prestatge dedicat a la poesia en llengües no peninsulars, el llibre que ahir no va aconseguir en la llibreria que li recomanava els llibres insinuats més amunt i concretats més avall. El lector ha seguit sense dificultat l'ordre alfabètic fins arribar a la C de Crane i s'ha emportat l'únic exemplar que quedava d'aquest autor. Avui, el lector no parlarà d'aquest llibre -li hagués agradat trobar la traducció de Bartra- perquè li resulta difícil parlar de poemes que encara no ha llegit. I si no els ha llegit és perquè en aquest moment li ve de gust entretenir-se escrivint aquestes línies.

Abans d'arribar a la llibreria del carre Mallorca esmentada al paràgraf anterior, el lector ha passat pel carrer Vertrallans ( o Bertrellans, segons mirés les indicacions de l'esquerra o de la dreta del carrer). El carrer es estret i curt i va -segons el trajecte del lector- del carrer de santa Anna al de Canuda. En lector ha decidit entrar en una llibreria que tenia vista, però no trepitjada. La llibreria té ells llibres perfectament ordenats, és acollidora i tranquil·la (a la tranquil·litat del carrer s'afegia l'absència momentània de cap altre visitant) i amb una llum agradable. El propietari, jove, però ja amb alguns característiques pròpies dels llibreters de vell, li ha dit que és fill de la llibreria Farré i que feia quatre anys que havia obert el seu negoci. El lector li ha desitjat llarga vida comercial i li ha comprat un llibre després dels petits problemes del llibreter per decidir el preu.

les llibreries, els llibreters (i llibreteres) i jo

La Clidice, en un comentari al post anterior, em parla de la sort que tenim els qui vivim a Barcelona de poder entrar a les llibreries i seguir una litúrgia com la que exposo, és a dir, la d'anar mirant lloms i portades, llegint solapes o contraportades, repassant índexs... La veritat és que la majoria de vegades que entro en una llibreria vaig a buscar un llibre concret i si no el veig al lloc on penso que pot trobar-se em planto davant de l'ordinador d'informació fins que apareix el meu o la meua informant, que a vegades necessita teclejar i d'altres em porta el llibre o em condueix al lloc on es troba; també pot ser, com m'ha passat avui en una llibreria de la Rambla de Catalunya, que malgrat la bona disposició de la noia i la cerca conjunta -no tenim gaires llibres de poesia nord-americana, m'ha dit- em quedi sense la poesia de Hart Crane que precisament avui -sóc un lector impacient i temperamental- em venia de gust de llegir. Com pot ser que no trobi Crane en una de les llibreries més grans de Catalunya?


Hi havia un temps en què passava més temps en les llibreries, però ara vaig per feina, tot i que no nego que en algun moment, de la mateixa manera que d'altres necessiten fer una pausa entrant a prendre un cafè en qualsevol bar, jo em passejo entre prestatges i taules de llibres fins que em sembla que puc continuar el meu camí, la meua activitat. Hi ha qui en els bars acaba establint una certa confiança amb els cambrers o amb l'amo; a mi rarament m'ha passat això en els bars, i tampoc en les llibreries, cosa que potser és conseqüència del meu caràcter, que tendeix a la misantropia, i a una certa lentitud en establir relacions de confiança. Per altra banda -i potser la meua memòria e´s deficient-, l'esperança de vida de les meus llibreries és més aviat escassa. Quantes en queden de les que freqüentava amb assiduïtat quan vaig arribar a Barcelona? De nom, potser alguna; de propietaris, no ho sé, però poques. De llibreters o dependents? Cap. On deu parar en Jofre de la llibreria “Públia”? I la Conxita de la llibreria “Ona”, que encara havia vist pel carrer alguna vegada? Si ni tan sols queden les llibreries!

Envejo els qui em parlen del seu llibreter de capçalera, jo, que quan començava a tenir una certa confiança amb algú, veia com desapareixia el llibreter o la llibreria. Ës veritat que potser una de les causes de la manca d'un llibreter propi ha estat la meua supèrbia: sempre he sabut quin llibre anava a comprar o em refiava de l'atzar d'una portada o d'un nom. Per altra banda, com podia demanar consell segons els meus gustos si les meues lectures són d'un eclecticisme total? Avui una mica d'història, demà clàssics llatins, l'endemà astronomia, després fotografia, encabat poesia anglesa, més endavant novel·la negra o de ciència-ficció, ara els arbustos de Catalunya... Havia de segrestar el llibreter o la llibretera fins que s'adonés de la meua il·lògica lògica lectora?

Les úniques llibreries i llibreters amb qui he establert una relació duradora han estat les llibreries i els llibreters de vell. En aquestes llibreries i amb aquest llibreters m'he passejat a poc a poc trobant el que buscava i comprant el que no buscava, demanant pistes i consells. Alguns d'aquests llibreters, al cap d'un temps de no veure'ls, m'ha dit que em guardaven tal o qual llibre o que tal altre amic comú els havia dit que quan em veiessin em passessin aquell exemplar de “La Nuri” de la Lola Anglada que feia temps que buscava.

Avui, en passar pel carrer de la Palla, he vist a la porta en Batlle junior. He pensat que ja tenia una edat. Crec que no té fills.

el factor humà i altres singularitats

Continuen els articles sobre els llibres en format digital o tradicional, sobre les llibreries i els llibreters, sobre els escriptors que venen -poc o molt- el que escriuen, sobre els editors, sobre les plataformes que venen llibres de la mateixa manera que venen boles de vidre amb neu falsa que cau sobre un paisatge idíl·lic... Són temps de canvis, de renovacions, d'adaptacions, d'incerteses, en què jo jugo únicament com a lector, és a dir, com a consumidor de literatura o, dit d'una altra manera per si algú no ho té prou clar, com a l'element fonamental del negoci editorial, com un l'element de qui, en darrer terme, depenen tots els altres subjectes i empreses al voltant del llibre. Poca broma, doncs, amb el lector, que només té en contra seua -i són contres importants, ho reconec- la seua solitud lectora, la seua escassa -dic escassa, no nul·la- propensió a associar-se amb altres lectors, la seva incapacitat de formar part de grups de pressió importants i duradors. És veritat que empreses diverses, editors, llibreters i fins i tot molts escriptors pensen en el lector a l'hora d'exercir les seues professions, però el lector, ingenu i aliè al seu exterior, només pensa en la lectura que té davant i en la possibilitat de trobar-ne una altra que li sigui plaent segons els seus gustos. Un lector que a vegades també resta obert a tastar i aficionar-se a novetats mai llegides.


Si deixem tota la resta i ens centrem en el que vol el lector, és a dir, en el llibre, una de les moltes preguntes a les quals aspiren a respondre tots aquells qui viuen de l'edició és com vol -i pot- trobar el llibre el lector, en format digital o en paper. Jo, ja ho he dit altres vegades, penso que el que vol el lector és sobretot llegir, gaudir de la lectura. Podria afegir que el lector, en aquests cas jo mateix, busca que la lectura li sigui el menys onerosa possible des del punt de vista econòmic i això sembla que dóna, o hauria de donar, avantatge al format digital (deixo de banda les mancances en color, il·lustracions, estudis de mercat, etc.). El que passa és que, almenys entre els lectors antics, encara hi ha una relació màgica, difícilment explicable, entre el paper i tot el món que l'envolta. La qüestió rau a saber si aquesta relació es mantindrà entre els nous lectors i de qui dependrà que es mantingui o no.

Sobre aquest món especial del paper que no sé acabar de descriure, m'explico a través d'un exemple.

M'agrada passejar i també, en algun moment, fer una pausa durant els passeig. Un dels meus embadaliments consisteix a entrar en una llibreria i fer una mirada, tant a les seccions que habitualment forneixen els meus prestatges com, esporàdicament, a aquelles en què, casualment, m'atreu alguna obra. A vegades, després de les contemplacions, passo per caixa amb algun llibre, però sempre he tingut el goig de poder llegir títols i autors, de resseguir els lloms amb els dits, d'ordenar aquell volum lleugerament tort, d'admirar portades, de resseguir pàgines -maleïdes cel·lofanes!- de saber que altres mans -què importa que siguin anònimes?- han acaronat els mateixos llibres -cadascun d'un pes, d'un volum, d'una tirada diferents-, de preguntar, si s'escau, -i de dir la meua- al llibreter o venedor -molts cops no aconsegueixo saber la diferència entre un i altre- sobre allò que busco o podria buscar.

Ahir -continuo amb l'exemple-, vaig anar a una llibreria del carrer de Mallorca (m'havia informat prèviament, perquè amb les editorials petites mai se sap, i anava sobre segur) a buscar un llibre d'un autor que feia pocs dies havia estat a la casa Àsia. El noi que em va atendre a l'ordinador va comprovar que en tenien existències, no recordo si em va dir que una desena o més. Va anar ràpidament a la secció policíaca, però la cerca va ser infructuosa, tot i que jo ja l'havia advertit que malgrat que l'autor era sobretot conegut pels seus llibres de novel·la negra, també havia tractat altres temes, com la poesia pròpia o traduïda. En no trobar en un temps prudencial el llibre misteriós, em va dir que l'endemà parlaria amb l'encarregada de la secció policíaca -si la memòria no em falla, l'encarregada havia treballat abans en una llibreria del Passeig de Gràcia- i si jo li deixava nom i cognoms ja m'avisaria quan localitzessin la'obra. Tot i així no es va rendir i va anar a al pis superior a repassar -ignoro el motiu- la secció de còmics, malgrat que jo vaig ser contundent en afirmar que m'estranyaria que el llibre fos dibuixat. Res de res. Abans de deixar-me marxar -mentre jo anava mirant, per i de cas, la secció policíaca-, el noi, amb la meua complicitat, va mirar la secció d'escriptors eslaus, no fos cas..., perquè en al títol figurava “...Doctor Zhivago”. Cap resultat. Finalment es va afegir a la cerca la llibretera que de tant en tant sortia al programa del senyor Boix -sempre m'oblido dels noms- que, amb rapidesa, va trobar el llibret al lloc que lògicament li corresponia. Vaig passar per caixa: deu euros.

I ara ja m'he perdut. Ah, sí! Quan només pugui comprar llibres digitals hauré d'escriure un altre tipus de posts. I no tindrà sentit preguntar de quina llibreria parlo, del títol i de l'autor del llibre -i dels exemplars editats- , de la llibreria on treballava abans l'encarregada, de qui no sé el nom, de la secció policíaca, del nom que no recordo de la llibretera que sortia a la tele, de la caixera que em pregunta -o no- si vull una bossa amb nanses...

dilema irresolt

Sovint les imatges em porten a la paraula. Avui, per exemple, tinc dues imatges. Una, la de Perich, em permetria parlar de l'exposició sobre la revista “Gimlet “ (1981-1982) que han preparat a la Biblioteca Jaume Fuster i que durarà fins al 3 de març. Espero que no siguin només portades i pàgines de la publicació. L'altra imatge l'he captada aquest matí en una paret de l'església de la Concepció, una de les el barri, la basílica on em vaig casar un juliol de fa ... Parlaran pesos pesants de la salvació de l'ànima que, així, de sobte, tinc la temptació d'anar a escoltar, tot i que les dates de dissertació em resulten inicialment críptiques.

A l'hora de la veritat no sé per quin tema decidir-me, no sé quina religió triar. Certament que podria interrelacionar, però em trobo que em falta un xic de disponibilitat, de ganes, de força, de convenciment. Amb tot, em resisteixo a no compartir les imatges, per si de cas.

en el cinquantenari de la mort de Francesc Pujols

És molt possible que aquests dies hagi estat poc atent a les propostes dels blocs i m'hagi passat desapercebuda la crida a recordar el 50è aniversari de la mort de Francesc Pujols, però estic segur que ha estat feta i que avui, d'aquí a poques hores, veuré titulars i llegiré textos i semblances d'ell i sobre ell. I la premsa n'anirà plena, de picades d'ullet pujolsianes.


Fa pocs anys, Pujols va tenir una revifada lectora a partir de la reedició de El nuevo Pascual o la prostitución i d'alguna altra obra. Se'n va parlar força. Des d'aleshores ençà el seu nom i els seus escrits han aparegut poc, malgrat que hi ha una Fundació que porta el seu nom que aquest any organitza un seguit d'actes en memòria seua, i també hi ha una Associació amb un butlletí de curta durada... i què sé jo quantes coses més. Avui, però, Pujols tornarà a reaparèixer amb més força que mai. Jo, modestament, em vull afegir a la celebració amb un fragment d'un dels seus amics i biògrafs, escrit a Montpeller l'any 1939. Si algú vol continuar amb la lectura, recordo que Cossetània ha reeditat no fa gaire una aproximació més completa.

7 D'AGOST. Francesc Pujols, a qui alguns estudiants del Grup Universitari Català van demanar que els parlés del seu sistema filosòfic, ha començat a fer-ho aquesta tarda, de les sis a les set, en una saleta interior del Rich'Tavern que els serveix de lloc de reunió i de secretaria. Ells mateixos l'han decorada amb dibuixos i quadres, diguem d'avantguarda. I com que el filòsof m'invita a la “festa”, hi he anat. Hi havia més de mitja entrada i la natural curiositat. A alguns dels assistents els conec d'haver-los vist a l'exposició de l'altre dia i a la biblioteca. Alexandre Cirici ha dit uns mots de presentació.
[...]
Sobre aquestes bases (i afirmant que ell era el continuador de la filosofia iniciada per Ramon Llull en l'Ars Magna) el senyor Pujols ha parlat prop d'una hora i jo he recollit en diverses notes, que encara no he tingut temps d'ordenar. Però el que ara em ve a la memòria, sense necessitat de consultar cap nota, és el que ha dir per finalitzar la seva dissertació:

-De jove vaig tenir la idea de fundar una nova religió. Vaig parlar-ne amb un amic i aquest ho esbombà. Això va fer que em qualifiquessin d'“inventor de religions”. Era exagerat. D'aquella idea me'n va restar la tendència a descobrir on rauen els fonaments del sentiment religiós o, dit amb unes altres paraules, per què l'home creu en Déu, en l'ànima (que és l'esperit unit a la matèria) i en una altra vida. Tot això surt, per dir-ho així, del postulat bàsic de la Pantologia concretat així: la matèria separa l'esperit de si mateixa. No el deixarem mai de petja. Però com que s'apropa l'hora d'anar a sopar i tots vostès ja deuen començar a tenir gana, per avui ja n'hi ha prou.
[...]
A vegades sembla improvisar el que diu, d'altres fa l'efecte que pesca les idee en algun gorg pregon de la seva memòria, com qui cerca un poal amb un cercapous, o bé que va a veure si les troba en algun racó del seu laberint mental; i sempre pesca o troba alguna cosa. Hi ha cops també en què sembla en possessió dels secrets més recòndits de l'univers; d'altres, en canvi, no té cap empatx a confessar que de certs problemes no en sap res. Una altra qualitat que el fa simpàtic és que li agrada el diàleg i que sap escoltar. Com que e´s massa educat per a interrompre -si no és que pagui el tret- el seu únic i gairebé imperceptible signe d'impaciència consisteix a passar-se, lentament, la mà pel cap com si li fes mal la intel·ligència. Jo crec que és aquest cap arrodonit i amb aquell nimbe de cabells, tan filosòfic, tot a l'entorn, allò que predisposa a creure que pot ser cert el que diu i que li fa favor en les discussions; un cap, d'altra banda, molt ben plantat sobre un coll curt i un tors puixant; una puixança que, més que no pas quan camina o resta dempeus, se li manifesta assegut, i més que me´s si el seient és confortable. Ara, quan camina, particularment si ha de travessar un carrer, el senyor Pujols ho fa d'una manera lamentable, dubtant, mirant diverses vegades a un costat i a l'altre, sense acabar de decidir-se, amb la por d'anar a raure sota les rodes d'un automòbil o d'una bicicleta. Les bicicletes són la bèstia negra del pantòleg. En realitat pateix -i no se n'amaga- d'agorafòbia. Mai no passarà pel mig d'una plaça i, si fos possible, no travessaria mai tampoc un carrer amb un mínim de circulació. És home de cafè, de llocs tancats, de catedrals, de claustres, de jardins... D'ací que el seu pas pels carrers, a desgrat del suport que li presta el bastó, sempre és titubejant i temorenc, com de senyora en estat interessant. Amb tot, ahir, en sortir del Rich'Tavern, voltat de gent jove, sentint-se protegit, va prendre un aire professoral. Descofat, nimbat, amb sandàlies i ulleres de sol, feia un gran efecte i els francesos se'l miraven una mica desconcertats. Qui devia ser aquell type?

Artur Bladé i Desumvila: Cicle de l'exili I. L'exiliada. Obra completa, volum 2. Cossetània


Si avui no es parla més de Pujols, entenc que és perquè en un món com el nostre, amb tan poca paciència, tan pendent de la immediatesa, molts no li perdonen que la seua profecia encara no sigui una realitat. Temps al temps. Jo no ho veuré, ni crec que ho vegin els fills o les filles de les meues nebodes, però sé que arribarà el dia -potser ja no hi haurà ni reis- que les paraules de Pujols siguin un fet, i aleshores el seu nom serà el primer entre els primers per sempre més.

Si és molt cert que potser nosaltres no ho veurem, perquè ja serem morts i enterrats, també és cert que els qui vinguin després de nosaltres veuran que els reis de la terra o els qui governin les nacions, s'agenollaran davant Catalunya i aleshores serà quan els qui hagin llegit aquest llibre, si encara en queda algun exemplar, comprendran la raó que tenia el seu autor, que, rient rient, deia les coses més serioses que es poden dir, perquè estem persuadits que temps a venir, si les coses no canvien i van pel camí que van, dels catalans se'n dirà "els compatriotes de la veritat" i tots els estrangers ens miraran com si miressin la sang de la veritat, i quan donaran la mà a un germà nostre, ultra el respecte i l'admiració que li tindran, els semblarà que toquen la veritat amb les mans, i com que n'hi haurà molts que es posaran a plorar d'alegria, els catalans els hauran d'eixugar els ulls amb el mocador, i ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allà on un hom vagi, perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda, que és el millor obsequi que se'ns pot fer als catalans quan anem pel món, i, comptat i debatut, valdrà més ésser català que milionari i, com que les aparences enganyen, encara que sigui més ignorant que un ase, quan els estrangers veuran un català es pensaran que és un savi que porta la veritat a la mà, i això farà que quan Catalunya es vegi reina i senyora del món serà tanta la nostra fama i l'admiració que se'ns tindrà a tot arreu que hi haurà molts catalans que, per modèstia, no gosaran dir que ho són i es faran passar per estrangers.


I si algú s'estranya que un poble com Catalunya que al costat de les altres nacions no és res ni representa res, perquè no té ni independència política, que és al menys que es pot tnir, i no pesa en el consell dels Estats, amb tot i que les raons catalanes són sempre raons de pes, perquè estan plenes de realitat, sigui una nació que ha d'arribar tan amunt i hagi de dominar el món sense armes, li respondrem que si quan els romans en illo tempore, que deien els llatins, volien dominar la Judea els haguessin dit que vindria dia que els jueus dominarien a ells i a tot Europa i com si això no fos prou a tota Amèrica, que aleshores encara no estava descoberta, estem segurs, com si ho veiéssim, que s'haurien posat a riure i no ho haurien volgut creure encara que els ho haguessin jurat, de manera que el q tres responem catalanització del món, van molt equivocats perquè si diem el que diem ho diem després d'haver regirat el pensament català de dalt a baix i fins al capdavall de tot, tant com l'hagin pogut regirar les rates de biblioteca que claven les dents al cor dels llibres i fan niu entre els fulls i estem convençuts que si l'europeïtzació de Catalunya suposaria la seva desuniversalització, la catalanització d'Europa, que avui és el rovell de l'ou de la civilització, representa la universalització del món i per això creiem que el millor favor que se li pot fer és catalanitzar-lo fins que el nom de Catalunya ompli la terra i faci veure a tothom que en les qüestions capitals Catalunya té la paella pel mànec, i és l'única nació del món que pot portar ideals reals, positius i concrets, a la civilització europea, que, com hem dit i repetim, no passa ni ha passat mai d'ésser una civilització material, que ha fet un ús equivocat de la raó i que havia d'acabar a cops de puny i a canonades, com veiem que ha acabat amb la guerra que va començar l'any 14 d'aquest segle, que és una conseqüència lògica de la manca d'una lògica fonamentada en l'estudi natural, perquè si els homes del Nord han estudiat la realitat ha estat sempre portats per l'afany de modificar-la i en ço que fa referència als ideals reals i definitius que toquen de peus a terra els han volgut substituir per ideals irrealitzables que han tingut la pretensió, no solament de tergiversar la realitat, sinó de canviar-la i destruir-la si en la inventiva material que pot modificar aquesta realitat, han fet el que han fet, en la realitat completa no han pogut sortir de les boires i els ha passat com amb les obres del gran poeta dramàtic anglès William Shakespeare, que va deixar les tragèdies que va escriure, embolcallades amb el misteri i barrejades i foses en el món desconegut que ens volta i ens voltarà per sempre, com si les seves tragèdies estiguessin escampades i deixatades en l'ombra de la vida, al revés de les obres dels tràgics grecs, que fent una comparació, que ens vindrà molt bé per a acabar aquest capítol, direm que en comptes de barrejar llurs tragèdies en la gran confusió que ens volta, les van tallar a cops d'escarpra, en ço que en podríem dir la roca viva del misteri, com si fossin escultures, de la mateixa manera que la ciència que es fongui en el tot com una concepció evolucionista o panteista, quedarà marcada i segellada damunt de la realitat com una còpia exacta del natural, que esborrarà tots els ideals abstractes, per a donar ideals farcits de realitat crua i una còpia exacta del natural, que esborrarà tots els ideals com els de la civilització del Nord, siguin idealitzacions de la realitat, o més ben dit la realitat omplint les idees, com el que fa botifarres, i així es podrà dir, aquí i a tot arreu, que Catalunya pel fet d'ésser com és un poble sense ideals, perquè d'ideals fora de la realitat no en té, ha dominat totes les civilitzacions conegudes.

Francesc Pujols: Concepte General de la Ciència Catalana, llibre 3r, capítol XVIII.

una cançó de Zhu Yufu

Ha arribat l'hora, xinesos!

Ara és l'hora,
la plaça és de tots, i els peus són teus.
És hora de caminar a la plaça i triar.


Ha arribat l'hora, xinesos!
Ara és l'hora,
la cançó és de tots, però la veu és teva.
És l'hora de cantar la cançó des del fons del teu cor.


Ha arribat l'hora, xinesos!
Ara és l'hora,
la Xina és nostra, la tria és teva.
Ara és el moment de triar el futur de la Xina.

Zhu Yufu



Llegeixo en diversos diaris que han condemnat Zhu Yufu a set anys de presó -només?- perquè, estimulat per les revoltes àrabs, va voler esperonar a través d'Internet els seus conciutadans a iniciar una protesta. Les informacions de la premsa d'aquí -de la que en parla- són fragmentàries i incompletes i a penes esmenten què va dir el poeta, que ja altres vegades ha passat per les presons del seu país. Segurament aquest poema, més aviat una cançó, al qual he intentat donar forma a partir de diversos retalls, és una de les proves importants presentades en contra seva. Que magnífic aquest “els peus són teus”! I aquesta idea que només el conjunt de veus donaran vida a la cançó... I que elemental tot!

La Xina ens és propera, la vivim al barri, a la ciutat, al país, a tots els continents, als diaris, als llibres, però encara ens és llunyana, enigmàtica, closa, subtil i grollera, atractiva i repulsiva, complexa i elemental. La Xina és tan gran...

Si jo no fos un ignorant musical, escriuria unes notes per cantar la cançó de Zhu Yufu. Si no fos perquè la meua  oïda i la meua veu són infames, després cantaria la cançó. Si no fos perquè la cançó l'hem escoltada tantes vegades... Si no fos perquè tot és tan llunyà i aquí ens passen tantes coses... Si no fos perquè fa fred...Si no fos perquè demà... Si no fos, si no fos, si no fos...
 

de la precisió del temps dels rellotges

(Encara que no cal, llegir aquest altre post arrodoneix el tema.)


Si Leopoldo M. Panero llegís la traducció que he perpetrat, i que es pot llegir més avall, em degollaria doblement. Per entendre el que vull dir hauríeu de repassar el seu pròleg a Matemàtica demente, de Lewis Carroll, però em nego a copiar fins a la pàgina 66 del llibre. Resumint: he fet una traducció literal, que sigui literàriament prou reeixida és un detall sense importància, i, a més, he traduït de la seua traducció.

En descàrrec propi he de dir:

1. Que m'agrada Lewis Carroll. Llàstima -i això és fonamental i no sé si m'inhabilita- que no el pugui llegir en anglès.
2. Que no tinc la culpa que ningú, que jo sàpiga, hagi traduït “els dos rellotges” al català.
3. Que un dels temes recurrents sobre el qual escric és el temps, concepte sobre el qual nego habitualment l'existència tot i que els altres s'encaparrin a contradir-me i jo mateix caigui sovint en els seus paranys, els dels altres i el del temps.
4. Que em sento moralment obligat a acabar el que he començat, sobretot si el que he començat em diverteix.
5. Que qualsevol altra consideració seria inútil.


Vet aquí, doncs, la història dels dos rellotges:

Què és millor, un rellotge que dóna l'hora exacta un cop a l'any o un rellotge que és puntual dues vegades cada dia? “El darrer”, respondràs, “inqüestionablement”. Molt bé, ara fixa't.

Suposem que tinc dos rellotges: un no funciona mai de mai, i l'altre té un retard d'un minut diari: quin preferiries? “el del minut de retard”, replicaries sense cap dubte. Ara observa: el que es retarda un minut al dia ha de deixar passar dotze hores, o set-cents vint minuts, fins assenyalar novament l'hora correcta; en conseqüència, és puntual cada dos anys, mentre que l'altre és puntual, evidentment sempre que sigui l'hora que indica, cosa que passa dues vegades al dia.


De manera que ja t'has contradit una vegada.


“Ah, però”, diràs, “de què em serveix que sigui puntual dues vegades al dia si no puc saber quan ho és?”


Bé, suposem que el rellotge marca les vuit en punt; no comprens que el rellotge serà puntual a les vuit en punt? El teu rellotge marcarà l'hora exacta quan siguin les vuit en punt.


“Sí,molt bé”, em respondràs.


Molt bé, per tant ja t'has contradit dues vegades; ara mira de sortir-te'n tan bé com puguis i procura no contradir-te un altre cop.


Podries continuar dient: “Com hauria de saber quan marca les vuit en punt? El meu rellotge no m'ho dirà”. Tingués paciència: saps que, quan siguin les vuit, el teu rellotge anirà bé, perfecte; per tant, has de fer això: manté la vista fixa en el rellotge i, en el moment exacte que assenyali puntualment l'hora, seran les vuit. “Però...”, balbucejaràs. Però -ja n'hi ha prou- val més que desisteixis en la teua inútil demanda de quelcom d'acord amb la monotonia del teu seny. T'allunyaràs més i més, a mesura que preguntis, del punt en què sustentaves el teu neci equilibri, de manera que el millor que pots fer és callar.


Com m'agrada Carroll, i com m'agradaria llegir-lo en anglès. I com m'agrada confirmar que el temps existeix en la mesura que nosaltres -i els nostres rellotges- decidim la seua existència.

canvi i caiguda de les preposicions

-Doncs a mi em costa això del canvi i caiguda de les preposicions, no li veig la lògica.

Ens aturem davant de l'aparador. Elles s'obliden dels seus maldecaps i entren a la botiga. Qui sap si una de les dues sortirà amb el vestit ben plegat en una bossa i el lluirà aquesta primavera -aquesta nit a casa?- que sembla llunyana i és a tocar. Jo en canvi, m'he de conformar a (de?) enamorar-me, de moment,  del vestit, complex i elemental alhora.

BCNEGRA 2012

L'exposició que anava a veure ahir a la Biblioteca Arús consistia, teòricament, en un conjunt d'objectes i publicacions que Joan Proubasta -no sé si encara president del Círculo Holmes- ha anat col·leccionant durant anys sobre Sherlock Holmes i finalment ha cedit a l'esmentada Biblioteca. Segons em van dir les bibliotecàries, el dia de la inauguració hi havia tot el material, o gairebé, en un dels pisos superiors, però l'endemà mateix, l'exposició, que dura fins al 30 de març, es va situar en un espai reduït del pis inferior i només amb part del material. Ahir, jo anava disposat a veure pipes, violins, barrets, cocaïna... i em vaig trobar únicament amb unes vitrines amb publicacions que, evidentment, no es podien fullejar. Gran decepció. Em van dir que en dies successius anirien canviant el material exposat, però no em sembla gaire operatiu anar cada setmana a veure si el que han triat em fa el pes. Per què no es pot mantenir exposat tot el conjunt? No em vaig atrevir a preguntar-ho perquè les raons deuen ser evidents i no m'agrada quedar com un Watson qualsevol. En tot cas, potser m'allargaré el 8 de maig a la presentació del còmic Sherlok Holmes y la conspiración de Barcelona.


Aquesta exposició, i algunes altres, així com conferències i altres actes, formen part de la programació de BCNEGRA que se celebra cada any i que sempre trobo interessant en algun aspecte, tot i que enguany, no sé per què, potser pel fred, m'ha agafat una mica una mica desganat. De les conferències, per exemple, l'única que pel títol m'interessava era “Per què no hi ha gats policia?”. M'imaginava entre el public participant en el col·loqui final per afirmar que els gats són uns grans policies i que el seu únic defecte, des de la perspectiva humana, és que rarament obeeixen cap amo, cosa que els descarta per fer carrera en un cos tan jerarquitzat com el de les forces de seguretat. Després vaig llegir que l'acte consistia en una exhibició dels gossos dels Mossos d'Esquadra i vaig concloure que la meva intervenció no seria ben rebuda, que en realitat cap dels presents tindria interès a sentir parlar de gats. Podria anar a escoltar com parlen de tal o tal altre autor o autora, però em fa mandra. O podria presentar-me el darrer dia a la llibreria de Paco Camarasa a menjar musclos, però al febrer és difícil trobar bons musclos mediterranis, aquest és el mes de les galeres, plenes, ovades. En fi, que no tinc la setmana.

Tot i així, aquesta tarda he anat a La Capella del carrer de l'Hospital a baratar els tres llibres que portava. Mentre començava l'acte en què intervenien Claudia Piñeiro, Teresa Solana i Maruja Torres i la gent s'anava situant, jo voltava per la taula mirant de fer la tria. Per cert, algú ha colat entre el material criminal La magnitud de la tragèdia, de Quim Monzó i Los gozos i las sombras, de Torrente Ballester, sempre hi ha espavilats que no són detectats. És clar que, ben mirat, qualsevol novel·la té una intriga i unes passions que molts detectius serien incapaços de resoldre satisfactòriament. En el cas de Monzó, a més, el títol pot fer confondre més d'un.

Al final m'he emportat:

1. Dashiel Hammett: Le dixième indice. Més que res per practicar una mica de francès.
2. Nancy Springuer: El caso del marqués desaparecido. En aquest cas m'ha fet gràcia la possibilitat de llegir alguna cosa d'Enola Holmes (la hermana secreta de Sherlock Holmes). Segurament me'n penediré.
3. Jaume Copons. Set dies. Sempre va bé llegir alguna cosa d'un escriptor català a qui no coneixes.

Per acabar, una queixa. Tractant-se d'una setmana negra, s'agrairia que al menys algunes exposicions, conferències, etc. es realitzessin de matinada que és quan alguns aficionats ens sentim més a gust per planificar i dur a terme els nostres actes més inconfessables.

l'ajuntament i els maçons

Aquesta tarda he anat a una exposició que m'ha resultat absolutament insatisfactòria -ja en parlaré demà-, però al mateix temps m'he trobat una miniexposició inesperada que m'ha interessat força més. Com a mostra, aquesta carta que transcric de juny de 1940 perquè és possible que la imatge sigui massa petita. No sé les conseqüències que se'n derivaren, però em sobta veure com l'ajuntament de Barcelona és al mateix temps víctima i botxí i, sobretot, m'intriga el fet que tot aquest material no hagués estat retirat abans de l'arribada de les tropes franquistes, o és que es considerava innocu? Qui era el responsable de la Biblioteca? A qui va afectar el coneixement dels documents?



Habiéndose recibido en esta Jefatura una nota confidencial en la que se hacía constar que en esta ciudad y en el Paseo de san Juan nº 26 existía una Biblioteca masónica comisionó a un agente de la misma al objeto de practicar una información, la cual dio por resultado el averiguar que en dicha calle y número funciona la “BIBLIOTECA ARUS”, en donde existen, entre otros, unos doscientos volúmenes masónicos, el Diccionario completo de la Masonería y varios boletines del Gran Oriente Español,aparte de algunas obras de carácter antimasónico.


Por otras gestiones se pudo averiguar que en el Archivo Histórico de esta ciudad, el cual, al igual que la Biblioteca anterior, se halla patocinado por ese Excmo. Ayuntamiento, existen Boletines Del Gran Oriente español y de la Gran Logia Española que datan de fechas recientes.


Como quiera que dichos volúmenes y Boletines no pueden ser utilizados por el público y en cambio pueden ser de gran utilidad para este Negociado, encargado de la represión de la Masonería en esta ciudad, ya que en los mismos indican los nombres, grados, Logias y Obediencias a que pertenecían los afiliados a dicha Secta, ruego a V. E. Que para bien de la Patria y en beneficio de la represión de dichos delitos, que de ser factible, sena puestos a disposición de esta Jefatura.


Dios guarde a V. E. Muchos años.


Barcelona, 14 de junio de 1.940.



A la dreta en sentit vertical, en data 18 de juny del mateix any, l'alcalde, que no aconsegueixo saber qui era, diu:
Pase a la Delegación Municipal de Cultura a los efectos que correspondan. El Alcalde actual.


I una mica de publicitat: una botiga de Barcelona on es pot trobar material sobre la maçoneria. Queden maçons? Què fan? En sé ben poca cosa.