de Barcelona a Benín

De petit i de jove, segurament estimulat pels llibres d'aventures que llegia, m'atreien els països que no coneixia -és a dir, tots- i molt especialment aquells que apareixien en les novel·les o els que per una o altra raó em semblaven més exòtics: alguns asiàtics i els africans de més avall de la Mediterrània en general. Mentre cursava el batxillerat, en les meues hores obligatòries d'estudi en l'internat, escrivia algunes cartes a ambaixades i consolats i amb excuses peregrines i amb lletra maldestra que encara conservo demanava informacions generals i concretes sobre el país. La majoria de seus diplomàtiques em responien en sobres petits amb fullets propagandístics i, alguna vegada, en sobres voluminosos amb tant de material que trigava dies a pair-lo. De tot el que rebia, el que m'agradava més era poder desplegar els mapes del territori i imaginar rutes que mai faria amb aventures inversemblants que aleshores no m'ho semblaven tant.

Em vénen al cap aquests records cada vegada que passo pel carrer d'Aragó i veig onejar -les darreres tardes ha fet prou ventet- una bandera tricolor, verd, groc i roig, amb una placa a sota que des de la meua vorera és il·legible. Abans, com tothom que hagués acabat el batxillerat mínimament amb profit, sabia totes les banderes, i les capitals, però no només la memòria imperfecta, sinó les novetats frontereres, m'han anat descontextualitzant, de manera que Benín -el nom de la placa de sota la bandera- m'és un país desconegut... Si encara m'hagués dit Dahomey...

Què en sé de Benín? Ben poca cosa. A veure:

País africà, antiga colònia francesa, amb capital a Porto-Novo, encara que la principal ciutat és Cotonou (una cosa semblant a Madrid i Barcelona però menys centralista). Poc més de nou milions d'habitants. L'actual president de la República és Yayi Boni (des de 2006). Malgrat que hi ha un president, també hi ha algun rei, com el del territori d'Agonlin que, per cert, fa uns anys va visitar Barcelona amb dues de les seues esposes. L'activitat principal és l'agricultura, tot i que ofereixen condicions molt avantatjoses a qui hi vulgui instal·lar alguna indústria. Clima previsible, amb estacions seques i d'altres de plujoses. Etc.

De tota manera, el que trobo més interessant de Benín, així, des de fora, des del desconeixement, és la varietat de llengües que s'hi parlen, moltes compartides amb territoris veïns -tots coneixem l'artificialitat de les fronteres polítiques-; algunes amb menys parlants que els residents habituals del meu poble. Si m'erro en l'enumeració, que em disculpi qui ho hagi de fer:

Aguna

Aja

Anii

Anufo

Baatonum

Biali

Boko

Dendi

Ditammari

Ede Cabe

Ede Ica

Ede Ije

Ede Nago

Ede Nago, Kura

Ede Nago, Manigri Kambolé

Fon

Foodo

Francès

Fulfulbe, Borgu

Fulfulbe, Gorgal

Gbe, Ayizo

Gbe, Ci

Gbe, Defi

Gbe Eastern Xwla

Gbe, Gbesi

Gbe, Kotafon

Gbe, Maxi

Gbe Saxwe

Gbe, , Tofin

Gbe, Waci

Gbe, Weme

Gbe, Xwla Occidental

Gbe, Xwela

Gen

Gourmanchéna

Gun

Hausa

Ifè

Kabiyé

Kyenga

Lama

Lukpa

Mbeline

Miyobe

Mokole

Nateni

Ngangam

Notre

Tchumbuli

Tem

Waama

Yom

Yoruba (Ioruba)

Qualsevol dia, passat l'estiu -ara me'n vaig de vacances-, potser pujaré al consolat honorari de la República de Benín i qui sap si el mateix cònsol em regalarà un mapa històric o geogràfic (o els dos) de l'estat per reprendre el vell costum de traçar rutes ideals, i fins i tot em dirà quatre coses sobre les varietats lingüístiques que coexisteixen -potser prosperen o es marceixen- sota l'hegemonia del francès oficial.

Amigues i amics, exòtiques o no, bones vacances! Fins la tornada.

 

fenomenologia estival

A vegades, sobretot llegint poesia o prosa poètica, però també altres gèneres escrits per aficionats o professionals, tinc la sensació de ser testimoni d'una evacuació impúdica de diarrea sentimental. Jo mateix, modestament, penso que col·laboro en la creació i l'expansió d'aquest material que a l'estiu -qüestions de climatologia i de canvi d'aigües- es procliu a notar-se més.

Compte, que no se'm malinterpreti, no tinc res contra els sentiments, al contrari. Ho dic de cor.

una pausa refrescant enmig de la calor sobtada d'un dia de juliol

Em vaig trobar a traïdoria enmig d'una calor inesperada -aquesta xafogor infame!- en un dia de juliol de la setmana passada. Sobtadament vaig notar un reblaniment del cervell in crescendo; fet que em va semblar perillosament inadequat donada la meua habitual condició cerebral. Unes quantes botigues més avall d'on vaig notar els primers símptomes, un aparador mostrava un banyador -fúcsia, gairebé vermell amb butxaques laterals a la vista i butxaca posterior intuïda- que vaig trobar que podia alleugerir el meu deplorable estat físico-mental. Vaig entrar a l'establiment.

Al cap d'una estona de traspassar la porta i de fer mirades vagament valoratives al material tèxtil, vaig pensar que ja podia sortir: l'aire condicionat m'havia revifat fins a la pròxima parada. No obstant la primera intenció, vaig decidir que realment necessitava el banyador, el de l'aparador o qualsevol altre. Vaig observar i remenar en el racó adequat i al cap d'una estona em vaig girar amb dues peces a la mà -fúcsia i topazi- que vaig mostrar a la dependenta que feia estona que em seguia amb la mirada.

-Se'ls vol emprovar?-em va preguntar la noia alta i rossa, amb un lleuger accent eslau.

-Si tenen piscina...

-Esclar, senyor – em va respondre en un to que vaig considerar lleugerament ofès. I em va acompanyar a un petit túnel d'emprovadors a mà dreta de la sala principal. Em va assenyalar una porta amb un rètol amb ondulacions blaves que devien representar unes ones marines -a banda i banda, rètols amb simbolismes diferents no tots fàcils d'interpretar. Efectivament, en obrir la porta, vaig comprovar que gairebé tot l'emprovador estava ocupat per una piscina petita, però de fondària notable.

Penjada o plegada la roba de carrer en els llocs adients, vaig vestir-me el banyador fúcsia, talla M. Aleshores va venir un moment delicat, un dubte: no sabia si entrar suaument a l'aigua, d'una transparència aclaparadorament excitant, a través de l'escaleta metàl·lica d'un lateral o fer una entrada més sobtada i triomfal. Tres segons d'indecisió i em vaig decidir per la bomba. PLOOOOF! XOOOOF! XAAAAFFFF! Un xiscle esgarrifós que sortí de l'emprovador de l'esquerre, on sonava immisericorde l'Himne Nupcial de Mendelssohn em va fer aturar encara en l'intent del primer xip-xap. Un noi vestit de nuvi (ho vaig deduir per la flor al trau de la jaqueta) es va precipitar al meu recinte privat i em va acusar d'haver-lo esquitxat, etc., etc.

Obvio la discussió i les disculpes. Acabada la prova del banyador, vaig prémer un piu i immediatament va venir la noia d'accent eslau amb una tovallola d'un rus finíssim amb què em vaig eixugar i, posteriorment, em vaig cobrir amb un barnús de color fúcsia del mateix material. Em vaig assecar el cabell, em vaig vestir i, sempre acompanyat de la noia esmentada, vaig passar per caixa, on vaig pagar el banyador que em van ficar, encara amb alguns regalims, en una bossa adequada. Una petita protesta sobre el preu final va ser hàbilment contrarestada amb convincents arguments sobre la qualitat de l'emprova. Res a dir, tenien raó.

Encara no havia caminat tres o quatre-cents metres, quan vaig notar per segona vegada que el meu cervell es ressentia. Per sort, en aquell precís moment em vaig fixar que tres maniquins d'un aparador lluïen uns panamàs de colors clars que em podien solucionar el contratemps.

Vaig entrar en la botiga...

Definitivament, dubto que la majoria de gent s'interessi per la història del meu barret nou ni per les necessàries troballes posteriors.

els platets i altres petiteses

El diumenge, mentre llegia l'article crepuscular en què Joan de Sagarra repassava alguns llocs on havia passejat i viscut per acabar parlant del barri que ara l'acull (o viceversa), pensava que la Joana -ella porta els comptes- em va dir l'altre dia que fia 28 anys que ens vam traslladar al nostre pis amb vistes a la part posterior del Palau Macaya. Gairebé mitja vida en un edifici que es fa difícil de dir si pertany a l'Eixample (per un carrer!), a la Sagrada Família (si és que la Sagrada Família és un barri) o a Gràcia (uf! Massa carrers per pujar). Territori fronterer, terra de ningú i de tothom.

Repassava Sagarra establiments vells i nous del barri, alguns dels quals compartim, com l'estanc de la senyora Crivillé, que ara ja s'ha jubilat, que no tanca al mig dia (bé!) ... estàtues (Anselm Clavé, amunt; Verdaguer -Dolça Catalunya..., diu la placa-, avall), llibreries (deu entrar Sagarra a la nova Documenta, molt prop de la Jaimes?), bars i restaurants, com el Morrysom, on sopem alguna vegada quan sortim d'alguna de els sales del Verdi i anem baixant cap a casa...

Avui, llegint la columna de Joaquín Luna, m'ha sorprès una valoració seua -potser no l'he entès bé- : o l'última creació de de la capital mundial de les tapes i els platillos, aquesta forma de menjar tan poc nostra i que tant es porta fins que arribi el dia -en què algú escrigui que aquestes tapes són avorrides, no tenen ànima i són d'un efímer insuportable. ¿Ha nascut el nen que algun dia recordarà amb nostàlgia el sabor d'aquesta o aquella tapa e la Barcelona de 2014? No en sé res dels nens nascuts al 2014, però em recordo a mi mateix unes quantes dècades enrere i faig un exercici incomplet de memòria, a primer toc de sabors: ensaladilla de Las tres botas, a Tortosa, una tapa segurament mitificada que un dia vaig voler que tastes el pare (sense desmerèixer la de la mare); pernil canari amb patates en un bar fa anys desaparegut (no sabria dir el lloc, prop del carrer Ample, però hi sabria arribar a partir d'una olor recordada); “enterita”, és a dir, sèpia a la planxa amb unes llesques de pa torrat i allioli al bar-restaurant Subirats, del Perelló; pebrots de Gernika menjats a Gernika (també sabria trobar el bar, encara que no en recordi el nom), etc. Coses senzilles, elementals si es vol, però que perduren en la memòria olfactiva i gustativa del meu cervell. Parlo de tapes, no de primers o segons, que és una altra història.

Fa uns quants  anys, quan sortim a sopar amb la Joana o els amics, solem optar per aquests plats petits. Compartir quatre, sis, vuit, deu, dotze plats ben elaborats és un plaer difícilment equiparable a l'onanisme insolidari d'un primer, un segon i postres, que tampoc descartem, esclar. Un requisit indispensable: si alguna de les menges es fregida, fixar-se en l'estat de l'oli, que és el que ens parla d'una manera primària de la professionalitat de l'establiment; després entra en joc el virtuosisme de cadascú.

Torno a Sagarra. És curiós que no l'hagi sentit parlar mai -potser ho ha fet- d'un bar que té més prop de casa que jo, al carrer Roger de Flor tocant a Travessera. Gran varietat de tapes i mitges tapes (menús a migdia) amb una molt bona relació qualitat-preu. Can Ros el porten bàsicament tres o quatre germans de procedència lleidatana, potser també els pares, no ho sé ben bé. L'únic inconvenient és que l'interior, a causa de l'estructura, té tendència a ser sorollós; les taules del carrer, ai!, sempre que hi vaig les trobo ocupades.

En fi, si algun dia vol, podem anar a fer una petita estada -jo sóc més aviat de nits- amb en Joan de Sagarra i qui s'hi vulgui apuntar. També pot venir Joaquín de Luna. Ells dos, després podran fer sortir el bar, si volen i amb qualsevol excusa, als seus escrits. Jo, aviso, demanaré unes mandonguilles, uns calamars al vi (si anem en diumenge a la romana, que és l'únic dia que els fan) i potser una mica de truita, de patates o de carxofes.

Queda dit.

P. S. Diuen que tornaran a donar vida a l'Avenida de la Luz (sic). Fantàstic! Dubto, però, que reapareguin aquelles mitjallunes de neula cruixent farcides de cabell d'àngel, acompanyades, si es desitjava, d'un gotet del generós Montroy de Pedro Masana. Mmmmm! Tapa dolça de mig matí o de mitja tarda, excel·lent per continuar en forma fins arribar a un àpat més consistent.

aquest diumenge, variacions territorials

Ple total amb molta gent dreta al darrer concert de les Nits d'Estiu del Palau Robert. A diferència dels dos dijous anteriors, no hi ha gent que simplement ha anat perquè era gratis i van deixant les cadires a mesura que es desgranen les cançons i la música no era prou del seu gust. Aquí tothom sabia que anava a veure i escoltar Las Migas i no detecto desercions, ni durant els vint minuts llargs sobre l'horari previst que triga a aparèixer el quintet.

Del grup original, només queda Marta Robles i ara qui canta no és Sílvia Pérez Cruz, sinó Alba Carmona i, al menys ahir, a les quatre dones s'afegia un percussionista de qui em sap greu no recordar el nom. Música diversa amb predomini del flamenc en diverses modalitats. Diria que van sonar excel·lents si no fos que, sigui pel lloc al costat de l'escenari que jo vaig ocupar durant bona part de l'actuació o sigui perquè realment fou així, la sonorització em va semblar deficient, curta, un pèl desequilibrada. No importa, perquè estic segur que tots vam gaudir de les interpretacions i encara ens haguéssim quedat una bona estona, fins i tot els qui cansats d'estar drets van optar per seure en els bancs dels jardins del Palau sense visualització directa i amb la música que arribava com una brisa íntima en una nit de xafagor excessiva. Llarga vida a Las Migas!

Després de demanar les disculpes pertinents -ni la meua gravadora ni el lloc des d'on vaig fer els enregistraments era el més adient- em plau compartir dues peces en rigorós directe. Dues interpretacions ben diferents enllaçades per un estil comú. Ai, que m'ho deixava: quin geni de la il·luminació deu haver arribat a la conclusió que és convenient que les cares dels intèrprets vagin canviant de color, del verd al groc? Deu ser una manera de reflectir cromàticament els sentiments expressats en les lletres i en la música? Sé que no ho sabré mai.

és la guerra...!

Dulce bellum inexpertis

Erasme


No he visitat el castell de Montjuïc des que el van “renovar”. Vaig exposar en el seu dia la meua opinió a tothom que la va voler escoltar i vaig callar. Avui, sense dir res nou, faig meus les paraules de Juan Carlos Losada a "La Vanguardia". Afegiré, en defensa dels polítics, que, com és sabut, no són més que un reflex d'una part de la societat, tant dels qui has han votat com dels qui s'han abstingut

Per què es va eliminar el Museu Militar de Montjuïc? Quina opinió li mereixen decisions d’aquesta mena.
Va ser una acció molt lamentable fruit del sectarisme polític i de la ignorància de gran part de la classe política catalana. Era un museu militar excel·lent amb peces úniques, gens bel·licista, però per criteris ideològics, en nom d’un presumpte pacifisme, es va tancar. A la ciutat s'han obert desenes de museus absolutament trivials i s’ha tancat aquest que era magnífic perquè a alguns els semblava fatxa. El que és curiós és que molts dels que en van impulsar el tancament ara s’apunten amb entusiasme a les recreacions bèl·liques del tricentenari

També entenc que digui:

... Però s'ha de tenir present que els destacats avenços de la medicina, de la metal·lúrgia, dels mitjans de comunicació i de les mateixes lleis humanitàries, que aspiren de fer de la guerra una cosa una mica menys salvatge, són algunes de els conseqüències positives encara que no compensin l'horror dels conflictes bèl·lics.

En el cas de fer les guerres una mica menys salvatges, només cal fixar-se aquests mateixos dies en el comportament d'Israel, que a vegades avisa amb antelació dels llocs que atacarà per tal que no paguin justos per pecadors.

coffea

-Et truco i quedem per fer un cafè.

-Quan vulguis.

-Jo no sé passar sense menys de quatre cafès. Si no fos pel cafè no podria viure.
-...

-Prendran cafès?
-Jo, un tallat, amb la llet freda.
-Un cafè sol.
-Un altre.
-... Res.

-Aquí fan unes mescles excel·lents, les hauries de provar.
-Mmmm! Una olor fantàstica!

-Segurament a les quatre ja estarem a les postres. Podríeu vindre a prendre cafè. Ei, però veniu quan vulgueu.
-A veure si podem, que ve a dinar el meu cunyat i...

-Sí, miri, posi'm sis capses de Descafeinato intenso.
-Vol alguna cosa més. Tenim un Bukeela ka Ethiopia molt aromàtic que...
-No, no, gràcies. És que és un encàrrec.
-Li vindria de gust prendre un cafè ara?
-No li diria que no, però fa anys que no prenc cafè. De fet, no sé si he tastat mai cap cafè.
(somriures)
-Que tingui un bon dia.
-Igualment.

temps a la taula de pòquer

Habitualment, els moviments polítics, tant de persones, de fets, com d'idees, són lents. Els mesos, els anys, els lustres, les dècades -no m'atreveixo a anar més enllà en les consideracions temporals-..., ofereixen poques novetats. Ara puja un i baixa un o altre; ara evolucionem i adés involucionem... Iceta puja, Navarro baixa, el partit inamovible i Ros ...

Les darreres europees han portant una mica de vida al panorama polític; res que no quedi de moment equilibrat en el panorama general, i amb uns esforços sorprenentment desmesurats per enfonsar Pablo Iglesias i el seu verb col·lectiu...

El panorama polític a Catalunya -ai si entrés ERC al govern! Una altra cosa seria, i tants vots nous com recollirien- em sembla absolutament avorrit. Com una partida de pòquer allargassada encara als inicis en què els jugadors van fent apostes i n'accepten dels espectadors- sovint més interessats en el joc que els jugadors-, però no queda clar si tenen una bona mà o els seus moviments són una catxa, ni tan sols si saben si és una o altra cosa. La fi de la primera mà, diuen, al novembre; després, el joc continuarà.

Darrerament, però, comencen a aparèixer unes veus que diuen que potser el mes de novembre és una data optimista. Diuen que és possible que Rajoy avanci les eleccions generals perquè encara en aquest moment podria obtenir un resultat acceptable; els raonaments per justificar el moviment serien diversos. Si fos així, la consulta catalana, suposant que s'hagués arribat a un sistema més o menys legal de celebrar-la, s'hauria d'endarrerir per llei. Aquesta treva és possible que fos interessant no només per Rajoy, sinó també per Mas, que imagino que no promouria protestes gaire convincents. Els altres jugadors, compten menys a l'hora de la veritat.

Ja ho anirem veient. Mentrestant, continuarà l'excitació d'uns espectadors que ja voldríem veure acabada la primera mà, sigui amb guanys o amb pèrdues, i estaríem disposats a pagar per continuar la partida i, més endavant, a veure quins nous jugadors s'asseuen a la taula.

l'home Levi's

-T'has fixat que pocs homes porten camises de quadres?

No me n'havia adonat, però durant una hora i mitja he estat observant la gent per llocs de màxim transit de vianants i veig que tenies raó. Entre els centenars d'homes amb què em creuo, poquíssims van vestits amb camises de quadres, i la majoria dels qui en duen són més grans que joves; predominen les llises de colors discrets, pocs vius: res de turquesa, robí, bordeus, préssec madur... De fet, les camises es veuen poc, siguin de màniga llarga arremangada (uf, ja no es porta la màniga recollida als colzes?); la majoria d'homes opten per les samarretes, els polos, o peces semblants, amb il·lustracions o sense, i si porten textos, sovint són en anglès.

Per què es veuen tan poques camises? Jo les trobo més còmodes que les altres robes, malgrat el petit inconvenient dels botons. Potser es tracta del preu, habitualment més elevat que el de samarretes o polos? No ho sé. I malgrat tot, ara a l'estiu, les botigues continuen amb ofertes variades de camises, també algunes de quadres. El meu fons d'armari continua ple de camises d'hivern i d'estiu, moltes de quadres; què faig, em passo a les samarretes durant l'època de calor? M'esclavitzo a la moda o a l'utilitarisme?

Encara estic distret amb aquests pensaments a la part de fora de les caixes del supermercat del Corte Inglès, quan em crida l'atenció un home que està a punt de pagar la seua compra; l'havia vist d'esquitllentes pel carrer fa uns mesos i gairebé l'havia oblidat. L'observo detingudament. Camisa clara, amb dues butxaques amb un petit viu fosc a la part superior, brodats, corbata, els faldons dins del pantaló -cinturó amb sivella daurada espectacular- del mateix color que la camisa; un barret d'ala ampla li cobreix el cap; els ulls amagats rere unes ulleres fosques, grans. Va posant els articles en una bossa que du on es llegeix Levi's. Quan ja ha pagat, passa me'l meu costat mentre li faig una altra foto. Tinc la sensació que està acostumat a ser objecte d'atenció; fins i tot crec que s'atura un instant per donar-me temps a captar-lo, mentre em mira enigmàtic, indiferent, digne, i continua el seu camí, les mans a punt, separades del cos. On han anat a parar els personatges singulars dels carrers de Barcelona? Qui queda? Qui els immortalitza?

De reton a casa, repasso vestits d'homes i dones, la majoria, al passeig de Gràcia, turistes. Déu, quin batibull esperpèntic de despropòsits en les vestimentes. Penso en l'home-Levi's i hem sento orgullós de les meues camises de quadres i decidit a comprar-me'n una altra, ara que la de tons blaus comença a envellir.

aquest diumenge, gairebé reposicions.

Música festiva, participativa, de metall i terra, en aquest estiu que avança amb un aire fresc que desitjaríem tot l'any, excepte, si de cas, amb una mica de neu per Nadal -que no sigui dit- i altres climatologies concretes al gust del consumidor.

Com correspon a la temporada, aquí també més o menys de reposicions, encara que el grup sigui nou, però no l'espai del Palau Robert, que, com que és gratis, ja s'omple de gent mitja hora abans, o més aviat encara; que després de sonar la primera o la segona peça es vagin buidant cadires -altres s'hi asseuen-, no significa res més que la informació no ha estat precisa o que l'hora de sopar és ineludible. O qualsevol altra explicació ignorada però perfectament plausible.

En el meu cas, la primera vegada que escolto Shakin'All, fantàstics en directe -la música sota el cel, te´a l'estiu una qualitat afegida- i amb massa soroll de llauna a la gravació... I aquesta dèria d'alguns grups de no actualitzar lesseues pàgines...




P. S.: En la meua ignorància, em pregunto quina és la finalitat d'il·luminar  els músics amb llums estàtiques impossibles.

més enllà de l'economia recreativa

No tinc record sobre si als quinze anys m'interessava més comprar tomates a quilos o en caixes (també a quilos), encara que segur que sabia les tomates que m'agradaven. El que és segur és que a casa, durant la meua adolescència mai no em van parlar d'una hipoteca -existien- ni de factures ni de tantes altres coses que m'haguessin servit posteriorment per trampejar la vida econòmica. Part d'algunes queixes concretes pels preus que havia de pagar la mare, tot el meu interès econòmic es va centrar a aconseguir més diners provinents d'una única font, la dels pares i, una mica més tard de petites -o no tant- feines. La meua formació econòmica va ser completament autodidacta, si fa no fa, com la dels alumnes que anys després omplien les aules on jo feia de professor. Moltíssimes vegades em va semblar, i ho vaig dir, que no s'entenia la nul·la preparació econòmica en un ensenyament secundari que continuava amb un romanticisme excessiu.

Dit això, imagino que la ignorància econòmica elemental en els temps que corren pot ser una font de felicitat, sobretot quan els ignorants veuen que els coneixements dels més preparats no serveixen per preveure la deriva cap al més absolut anorreament de Gowex, per exemple.

Per cert, com ja s'esperava, al capdamunt de la llista dels entesos hi ha els adolescents de Xangai. Cap sorpresa. Però ja m'agradaria veure'ls intentant desxifrar una factura de qualsevol companyia d'aigües, de gas o d'electricitat, sobretot d'electricitat, del nostre país. Encara estarien fent números amb cara de no entendre res.

beneficis de la germana Pluja

Dilluns em va agafar un d'aquells xàfecs d'estiu mentre caminava pel centre. Al principi no em va importar gaire perquè portava paraigua i unes quantes gotes al cos ja van bé, però, com que la pluja augmentava, vaig decidir tornar a casa. Va arribar un moment en què malgrat la protecció ja tenia mig pantalons molls i els peus nedaven en les sabates, de manera que em vaig refugiar a la Casa Elizalde a repassar els cursets i les activitats que proposaven mentre esperava que minvés l'aiguat que bombollejava al carrer. Potser vint o vint-i-cinc minuts després, vaig continuar el camí, només amb els arbres i algunes cases encara gotejant. En arribar a casa em vaig treure la roba i em vaig dutxar. Els peus m'havien quedat de color barrufet a causa del destint de les nàutiques. Vaig pensar en un text d'Eugeni d'Ors que recordava haver pujat al blog fa uns anys:

Oh Pluja! Germana la Pluja, tu no n'ets responsable pas, de les inundacions. Ja hem quedat que la culpa era dels homes que no s'autocanalitzaven. -En canvi a n'a tu, quants beneficis te devem, els homes civils! Tu ets la que, sobre les estridències del calor que patim, ací i més enllà, deixes una suavitat discreta, tu ets la que algun cop dones a la nostra atmosfera delicadeses septentrionals. Tu proporciones ocasió a què llegeixin llibres alguns homes que no llegirien llibres. Tu aigualeixes les festes de la Mercè, quan incorrem encara en la debilitat de fer-ne. Tu, avui mateix, mulles les carretel·les que captaven pels damnificats del Llobregat. I altres antiestètics espectacles de carrer has mullat encara, avui, tu, Germana la Pluja, enginyosíssima Germana la Pluja! Potser per a l'establiment definitiu de la nostra civilitat en convindria això: que plogués -no, tant com ploure, no,- que plovisqueges tres anys de carrera, aquí... Amb això ens estaríem a casa, aniríem als círcols, als salons, als teatres, però no a passejar. Dies de sol només ne necessitem uns quants: els d'eleccions, els de cabdals manifestacions polítiques... Faríem bona feina, així. I després de tres anys ja començaríem a tenir dret, sense perill, al bon sol, i ja ens assemblaríem lo suficient a París per a començar a pensar en assemblar-nos a Atenes.

Eugeni d'Ors: Glosari, 19-X-1907

En els darrers anys, la part final de l'escriptor ha perdut tota possible actualitat. No ho dic per Atenes, encara que també: A qui li importa Atenes, i menys els grecs... ? El canvi és encara més profund. Si plogués molt de temps seguit, la majoria ens quedaríem absolutament ensopits. Alguns mirant la televisió; d'altres, com més joves, més, entrant aquí i allà a internet; però, els qui més, amb el telèfon mòbil: escrivint whatsapps que imiten converses o fent piulades que resumirien el món de manera genial o col·leccionant amics i experiències a Facebook..., o vivint la vida de Dragons World: veient com creixen en un món antic de durada eterna dracs de tota mena que alimentaríem amb bolets, carabasses i móres i fan moltíssims coses mentre paguem diners de veritat per un món virtual... I després de tres anys de pluja... Que no? Demanem a la Generalitat que faci ploure tres anys seguits. A veure.

especulació futbolística

Miro poc el futbol internacional -i el nacional (ara no especularé sobre el terme nacional en futbol)- si no juga el Barça; i si segueixo el Barça, és perquè, com tothom sap, es tracta de més que un club, condició inefable, però sovint explicada. De futbol, a diferència de la majoria dels meus contemporanis masculins i força de femenins, no n'entenc gens, però quan miro algun partit -del Barça, esclar, i sempre per la televisió- tinc l'estranya sensació que sóc testimoni d'un ritus ancestral que, ben interpretat, pot mostrar el moment en que el simi es va convertit en humà. Entrevistes posteriors amb els protagonistes dels partits, que des de temps immemorial repeteixen els mateixos mantres, em confirmen que no vaig equivocat, però, la veritat, encara se m'escapa el sentit últim que em permetria elaborar una teoria convincent i no meres especulacions que no és el moment de desenvolupar.

Avui, gairebé per casualitat, he vist la segona part del partit que enfrontava la selecció d'Alemanya amb la del Brasil. Si no he canviat de canal, ha estat perquè els germànics guanyàvem amb contundència els brasilers i he tingut curiositat a saber si darrere els alemanys detectava alguna filosofia que evidenciés la meua convicció. Res de res. Potser demà els diaris en diran alguna cosa; jo l'únic que he constatat és un número màgic, el 7, que no em permet més que generalitzacions.

La darrera vegada que vaig veure un partit en què em va semblar que descobria els misteris del futbol va ser precisament també amb Alemanya, ja fa anys. En aquell cas es va acabar imposant Grècia per la mínima amb un joc poc vistós. Hi va haver un moment que vaig pensar eureka!, però no, va ser un miratge. No sé, deixo un resum del partit amb alguns dels moments clau per si algú esbrina el que jo no vaig saber veure.

primer, i darrer, esbós d'una narració

Miro d'escriure un petit esbós per construir una narració llarga. Imagino alguns personatges i els barrejo amb elements escenogràfics i temporals. Més endavant destriaré i afegiré diàlegs i el que calgui.

Poble de rodalies de Barcelona que s'ha fet gran amb la immigració. En una sala amb seients en dues de les parets, despullades d'ornamentació, xerren en veu baixa unes quantes persones. Alguns estan dretes en petits cercles; d'altres, asseguts. Sona de tant en tant un mòbil; qui respon, aixeca la veu. La sala inclou al fons una cambra més petita on hi ha un taüt amb la part superior amb vidre; a l'interior, amb una mà sobre l'altra, la difunta, gran, els rostre tranquil.

La narració continua amb una retrospecció. La difunta és ara joveneta -edat indeterminada- i arriba en tren a Barcelona des del sud. Primers anys de la postguerra. Cal indicar orígens i breus dades familiars. Diversos treballs. Coneix el qui serà el seu marit, del centre peninsular. Casament. Una certa felicitat malgrat els ofecs econòmics. No m'entretinc gaire en aquesta part. Tenen dos fills: nen i nena, en aquest ordre. A casa el matrimoni parla castellà, entre ells i amb els fills. La mare, fora, parla en castellà o català segons les circumstàncies. Els fills parlen entre ells i amb els pares en castellà; tot i que de petits, quan encara no s'havia normalitzat la llengua a l'escola, els pares els van dur a classes particulars de català (trobo que insisteixo massa en l'aspecte lingüístic, que en la narració ha de ser un element més). Fem un salt temporal i veiem els nens ja grans, cadascú en les seues feines. Han prosperat més que els pares. Parlen català o castellà segons les circumstàncies. El noi s'ha casat amb una noia catalana amb qui parla català, han tingut una filla (cal parlar de la llengua que parla la filla?), i la filla ha tingut un fill, que encara no parla. La germana, filla dels emigrants del sud i el centre, no s'ha casat; molt ben considerada a la feina, parla català o castellà amb tota naturalitat, segons les circumstàncies; viu amb la mare (el pare ja és mort).

Cal buscar elements d'interès en tota aquesta petita història de la saga familiar. S'han de fer salts temporals.

La narració s'acaba una mica després de l'escena del principi, l'endemà. Missa de difunts amb parents i amics. El capellà oficia en català. La difunta, que era creient, tenia especial devoció per dues marededéus: la Milagrosa i la Moreneta. Com que ningú coneix cap himne dedicat a la Milagrosa, el capella entona el Virolai i la gent es va afegint al cant:

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

Després d'aquesta estrofa, moltes veus només taral·legen, fins que arriba l'estrofa final:

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

Em llegeixo el resum i m'adono que:

1. La història es pot convertir en una novel·la.

2. Tot plegat, tal com està, té ben poc interès.

3. La meua capacitat per escriure ficció és pràcticament nul·la

4. No sé perquè se m'ha acudit aquest argument (i encara menys aquesta insistència en l'ús de la llengua)

5. No hauria d'escriure al blog el primer que em passa pel cap.

com si fos ahir, o serà demà.

La sentència de l'Audiencia Nacional sobre els fets del Parlament l'any 2011 em sembla en bona part una burla amb arguments que no contraargumentaré perquè necessito més temps de reflexió; dos anys com a mínim. Esclar que les errades de procediment en tot l'assumpte poden considerar-se.

maniqueisme lingüístic

M'agrada llegir les novel·les de Lorenzo Silva protagonitzades per Bevilacqua i Chamorro. També he llegit algunes entrevistes on, a més de respondre preguntes sobre els seus llibres i la literatura en general, Lorenzo Silva parla sobre política i societat. Les seues paraules -compartides o no les conclusions- sempre m'han semblat ponderades, intel·ligents, clares. En l'entrevista de la Núria Escur publicada al diari del dissabte, apareixen inevitablement preguntes sobre Catalunya i Espanya. L'escriptor, no només des d'un criteri teòric, exterior, sinó des del coneixement directe de Catalunya, formula unes quantes conclusions que segur que coincideixen amb les d'alguns catalans, molts o pocs. Copio només un fragment de la conversa (la resta es pot trobar aquí):

Què es pot fer des d'aquí? No fan els catalans un diagnòstic correcte de la situació?
Molts no. Molt català pensa "estem aconseguint trencar els amarratges amb Espanya..." Però jo crec que, simultàniament, aquesta societat s'està trencant. Aquí hi ha qui ignora que existeix gent que ni és d'Esquerra ni té tatuada una estelada. Que el 55% de catalans continuen tenint com a primera llengua el castellà.

Potser té raó Lorenzo Silva i la societat catalana s'està trencant, cosa que no sé exactament que vol dir, perquè jo, que no vaig votar ERC a les darreres eleccions i aspiro a veure en un futur, que no sóc capaç de concretar, més banderes només amb les quatre barres que amb l'estel inclòs, no tinc la sensació d'aquest trencament ni m'ha passat pel cap que els partits polítics, que ens representen i ens administren tan precàriament, es puguin convertir a la llarga en cap altra cosa que no sigui un reflex imperfecte de la varietat dels habitants del país. I malament si simplifiquem durant massa temps un país a partir dels partits polítics o les banderes.

Em temo que el problema principal que veu Lorenzo Silva -ell mateix ho esmenta- és el de la llengua. Deixant de banda que desconec quants catalans tenen com a primera llengua l'urdú, l'àrab, etc., la identificació de llengua i pàtria, que va exposar magistralment Aribau des de la perspectiva romàntica, continua sent el primer element, el fonamental, a l'hora de prendre posicions davant el conflicte entre Espanya i Catalunya dels qui tenen com a primera llengua el castellà, potser també d'alguns dels altres. Per molt que sovint s'utilitzi la llengua com a metàfora, és l'ús d'una o altra llengua, el seu predomini, el seu tractament oficial, el que es veu com un problema. Si Catalunya no tingués una llengua pròpia consolidada i amb prestigi, el “problema català” seria un altre, els arguments de “fractura” ben diferents. Que curiós que una de les riquesses immaterials dels catalans -i de la humanitat- sigui una font d'enfrontament o, en el millor dels casos, de desconfiança.

aquest diumenge, somni d'una pàtria petita

Aquesta nit, unes quantes hores després de tornar de Ripollet, volia recordar una de les estrofes de Corrandes d'exili, aquella on hi ha els numerals petits, insignificants, però plens. No me'n sortia. En canvi, no he tingut cap problema a repetir la primera:

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re ...
Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

Pel Vallès, només hi passo, rarament m'aturo. Si avui ho he fet, ha estat perquè la mare de la meua amiga descansava en un tanatori -els turons a la vista i la lluna incipient...-, que és una trista manera de contemplar el paisatge; en aquest cas, una natura amb tantes clapes de ciment que fa, també, una mica de pena. Explicava l'amiga que la seua mare tenia unes espelmetes enceses davant de la maredéu en què creia i que ella, la filla, quan va sortir de la cambra on acabava de morir sa mare, va veure com s'apagava la flama de la darrera espelma. Potser per això no em sortia de memòria l'estrofa que volia, perquè primer havia de recitar el pas de la carena. Després no hi ha hagut oblit, tot de cop, sense problemes:

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

 quatre pins un bosc espès,

 cinc quarteres massa terra.

 "Com el Vallès no hi ha res".

Inefable i inimitable descripció del Vallès en un poema tristísssim, però ple d'esperança, d'optimisme -segur- que el somni torni a ser realitat. I no importa si el Vallès -o tot el territori- és el que era. Continua sent (...I una pàtria tan petita/ que la somio completa) . Com continuarà un dels poemes més bells de la literatura catalana, que cadascú recitarà a la seua manera, esclar.

Com que segur qua ja he afegit al blog les interpretacions de les Corrandes de Llach i de l'Ovidi, avui deixo la de Sílvia Pérez Cruz. Es pot triar, però els mots són els mateixos.



He continuat escoltant cançons de la Sílvia i he acabat en un cafè. També deu ser això, sigui fa 20 anys, 40, o més.

divagació de dissabte amb ritme caribeny

M'adono que els dissabtes d'estiu tinc poques ganes d'escriure i més ganes d'escoltar els sorolls -també els de les teles- que m'arriben de les finestres obertes, algunes paraules incertes i riures que porta el vent -en aquest moment del SW, a una velocitat de 8,4 k/h-, el refilar intermitent de l'ocell-metralladora, del qual ja conec la morfologia, però no el nom... Potser també es el moment de llegir una estona, no gaire, molt poquet, Bloody Miami, la darrera novel·la de Tom Wolfe -una altra vegada interromp el cant escapçat de l'ocell-metralladora que es converteix en una onomatopeia wolfiana. La novel·la de Wolf em porta records de la recent acabada estada del meu nebot a Cuba i de les nostres converses. I d'aquí a un acudit explicat per cubans i reproduït pel nebot, que no hauria de repetir perquè la meua gràcia explicant acudits és nul·la..., però com que avui és dissabte...

Primera hora, a penes l'alba, si això és creïble Els més matiners arriben a la parada de l'autobús: tres o quatre negres. Poc després, s'afegeixen dos blancs. Va arribant més gent, Finalment, arriba l'autobús. El conductor, negre, obre la porta i els dos blancs -i els que encara han arribat més tard-  volen pujar els primers. Els negres protesten, parlen de racisme. El conductor, negre, amo i senyor de la situació, vol posar ordre Tota l'escena es desenvolupa en aquest idioma tan dolç del Carib.
-Alto, alto! Aquí no hay racismo! Nada de negros i blancos, aquí somos todos verdes! (potser el color fa referència als antics uniformes revolucionaris)
Sembla que la gent es calma i espera la intervenció final del conductor, autoritat suprema del seu regne sobre rodes.
- A ver, los verdes más claritos, que pasen primero...

Ben explicat, l'acudit és una productivitat inqüestionable i, segons diu el meu nebot -rosset fosc, ulls blaus mediterrani-, d'una objectivitat total, admesa en la intimitat per tots els colors del verd, perquè a la fi, tots són verds, fins i tot els qui arriben a Miami, i tots tenen els mateixos ritmes.

La matinada encara és jove i la lluna que creix ja se'n va. Queda nit. Els sons -cap música des de cap casa- s'espaien. La calor es suportable. Demà, diumenge.

la tria i els silencis

Enmig, o més enllà, de la informació i la desinformació, hi ha el camp amplíssim i erm de la no informació. Quants fets queden sense cap coneixement o repercussió tret del coneixement dels propis protagonistes i un nombre reduït de testimonis? Alguns són insignificants i d'altres podrien tenir una certa transcendència en amplis sectors dels no informats. Què fa que es doni publicitat a uns fets i no a altres? Com que la realitat és molt diversa, inacabable, la causa de la tria també ho és.

Avui, per exemple, repassant l'agenda del diari, he llegit l'anunci de dos actes que em podien interessar. Per ordre d'aparició:

Barcelona ciutat. Nits d'Estiu a la Pedrera. Jazz en directe amb Lucia & Horacio Fumero Trio. Una experiència única per gaudir de la Pedrera de nit... (28 €)

Tortosa (Baix Ebre) Encara les paraules. Commemoració de l'Any Vinyoli amb jazz en directe, vi i poemes... (Gratuït)

Molt bé. Avui Tortosa em cau massa lluny, però em podria allargar a la vora de casa, a la Pedrera..., esclar que 28 euros... De tota manera, per què no em diuen que també tinc aquestes dues opcions similars:

Barcelona ciutat. Les nits d'estiu al Palau Robert. Big Mama & Taller de Músics All Star. Blues i swing... (Gratuït)

Barcelona ciutat: Festa del Centenari de l'Any Vinyoli. Arts Santa Mònica. Jordi Llavina (comissari de l'Any), Àlex Sussana (director de l'IRL), Bikimel, Sílvia Comes, Sílvia Bel, etc. Cloenda de Mascarell. (Gratuït)

Un altre diari m'informa de l'acte de l'any Vinyoli a Barcelona, però no del de Tortosa. Etc.

Compte, estic parlant d'actes culturals i de tries. Tot plegat, assumptes menors. Ni pensar a elucubrar sobre els fets econòmics, polítics, socials, etc., dels quals avui no ens informa ningú, ni tan sols des d'una visió subjectiva. Silencis còmplices o innocents.

Demà llegirem alguna crònica?

la selva compartimentada

Tres joves israelians assassinats. Dol i rebuig del crim. Un jove palestí assassinat. Dol i rebuig del crim. Israel en un procés ja secular de supervivència; els palestins, també. Primera reacció: destrucció de la casa d'un dels sospitosos del crim dels israelians; augment dels atacs a territori israelià. Barbàrie. Després, justificacions, allà i aquí. Continuarà. Remeni i triï

Agressió d'un jove natural de Mongòlia per part d'un jove, encara menor, d'origen rus (?) al metro de Barcelona. Barbàrie. Imprescindible concretar la procedència de l'agredit i de l'agressor en tots els noticiaris; també el filonazisme de l'agressor. Condemna unànime. L'Ajuntament de Barcelona com a acusació particular. Quantes agressions entre joves es produeixen setmanalment al metro de Barcelona? Ignoro les dades. Quantes se'n denuncien? No ho sé. Quantes apareixen als mitjans de comunicació. Ho sé.

Ètnies (encara existeixen les races?), ideologies, procedència geogràfica, components culturals, etc. Ningú és igual que ningú i tots som u. Tenim justificacions per a cada cas, que no sigui dit.

es plomen els àngels?

Old age is not for sissies.

Bette Davis

Avui, sobtadament, he tingut la idea que va ser una bona cosa que la humanitat fos creada a imatge i semblança de déu i no dels àngels. Com que les idees no vénen del no-res, la meua ha aparegut després de llegir que la revista nord-americana Men's Health no ha publicat cap portada amb un pit masculí amb pèl des de 1995. Si en lloc de pèl tinguéssim plomes, els resultats de la depilació -del plomat- calculo que serien més dolorosos, l'aspecte final, deplorable i la pèrdua de la capacitat de volar, terrible. Per cert, déu també es deu depilar actualment?

Contemplant les imatges del fotògraf Zed Nelson al Palau Robert, en l'exposició titulada “Love Me”, m'adono que tot això del culte al cos, de la bellesa corporal, potser també d'alguns aspectes de la salut, m'ha agafat tard. No és que no tingui una certa cura d'aparèixer mínimament presentable davant dels meus semblants, però les operacions d'estètica, la depilació, l'augment de la musculatura i fins i tot altres cures corporals més habituals, em són més aviat alienes. Els gimnasos em són desconeguts. Les voltes corrent pels carrers de la ciutat i pels camins del poble són un espectacle que contemplo. Sóc obsolet. No sé si encara tinc possibilitats d'esmena o m'agafarà la vellesa en plena covardia. Ja es veurà.

De tota manera, espero que si m'arriba la conversió no caigui en els extrems d'una de les confessions de l'exposició que m'han semblat més esgarrifoses -estic segur que hi duen haver múltiples variacions-: M'he fet escurçar tres dits del peu: m'han tret un tros d'os entre les articulacions i me les han unides amb varetes metàl·liques. M'agrada dur sabates Jimmy Choo, amb tacons de 7,5 cm i acabades en punta. A la meua edat, canviar de marques de calçat seria un trasbals, segur.

Els temps de la (des)informació

Avui, per no estar informat, has de fer un esforç brutal.

J. Cuní (8tv)

Avui, per estar informat, has de fer un esforç brutal, i encara així, els dubtes sobre els resultats del procés d'informació són omnipresents.

Miquel (http://provisionals.blogspot.com.es/)

P. S.: Si la segona afirmació és més llaga que la primera, és únicament a causa que els blogs es poden permetre un tractament del temps més ampli i a la tele, segons diuen els que la fan, el temps és or; excepte, esclar, quan l'audiència, segons els de la tele, demana minerals menys nobles.

Avui, tant a la tele com aquí, deixem de banda exemples que ratifiquin les respectives afirmacions. Tant els televidents com els lectors de blogs són prou intel·ligents per trobar-los a la seua mesura.