Miro i escolto l'entrevista a Corbacho.
Al final em decep que no li hagin preguntat per què, a les
municipals, prefereix presentar-se a la llista de Barcelona i no a la
de Comarruga. Ben pensat, tampoc és que la resposta hagués tingut
cap interès.
Diumenge:
Programa de Basté. Parlen dels
cotxes autònoms. Oooh! Aaah! Cap interès. Quan parlin de la
teletransportació començaré a estar atent. Per cert, molts abans atropellarien una persona, no importa edat o condició, que un un gos, que ho admetin o no ...
Mai no he estat partidari del
maniqueisme dels binomis ni els he entès: negre-blanc, home-dona,
policia nacional-guàrdia civil... Entre un i altre component del
binomi hi sol haver tot un món de matisos i consideracions. El tema
m'ha ressorgit en la reflexió mental en veure i escoltar el protocol
amb que els testimonis en els judicis inicien la seua intervenció:
Promet o jura... No, no, no. Com a mínim -i se'n podrien afegir
moltes altres- tres opcions: Promet, jura o perjura.... Compte, el
verb perjurar té recollides al DIEC un binomi d'accepcions, que cadascú
triï la seua preferida.
Fa ja força dies vaig saber la mort
d'Aïna Moll. Jo li tenia, des de la llunyania, una estima especial.
Vaig llegir algunes de les semblances i dels articles necrològics.
Crec que en cap s'esmentava un fet segurament considerat menor però
important -a mi m'ho sembla- com a mínim des d'un punt de vista
simbòlic. Aïna Moll va ser la presidenta del tribunal en les
primeres oposicions al cos d'Agregats i Catedràtics de Batxillerat
de Llengua i Literatura Catalanes. Si no recordo malament, el segon
president va ser Joan Badia, molts anys més tard alcalde de Callús,
una petita població del Bages on l'1 d'octubre va tornar a ser
protagonista possiblement sense tenir-ne intenció. Del tercer
president o presidenta no en sé res per molt que em pregunteu i
m'insistiu.
No sé exactament, i ara no ho buscaré, com tracten els
diccionaris el concepte de vaga, però en la meua modesta i antiquada opinió i
només en el pla temporal, una vaga que no sigui indefinida (la
qüestió de la durada concreta depèn de molts factors) hauria de
tenir altres noms: aturada, manifestació, concentració, diada
reivindicativa, etc. No vull anar més enllà de la temporalitat per
tal que no se m'acusi de frivolitat o per no acusar-ne jo, que els
temps no estan per anar contracorrent.
El canvi d'any em va
agafar llegint L'herència, de Pla. La novel·la (?),
segurament la més desgavellada de les tres (?) que va escriure (El
carrer estret m'enamora i Nocturn de primavera no em diu
gaire res), que pretén, segons diu, fer “sociologia”
sobre els botiguers, en aquest cas: descriure una petita ciutat de
mercat en un moment de calma. Quina és la petita ciutat?
Torroella, la Bisbal? No té cap importància, ni tampoc, si gosem
contradir (o no) Pla, els botiguers, que apareixen en tantes altres
pàgines. I doncs? Doncs sociologia de camp i psicologia, acció
insignificant, i les descripcions de petites vides, d'ambients i de
personatges: quina fred vaig passar quan el protagonista va arribar
al poble des de Barcelona per fer-se càrrec de l'herència! Vaig
haver d'augmentar la intensitat de la calefacció. I que mediocre el
protagonista... i que pràctic! I com que en les novel·les se suposa
que és convenient que hi hagi una història d'amor del tipus que
sigui, vet aquí que quan ja falten poques pàgines per acabar-la
passa això, que, evidentment, no té cap importància, o la té
tota, mai se sap:
En això arribarem a la
porta de casa. Era una escala per pujar-hi dues persones alhora.
Emprenguérem els esglaons, primer la senyora Amàlia i el doctor
Torrent. La senyoreta Aurora i jo pujàrem darrera. Vaig mirar de
pujar l'escala amb calma. El doctor i la modista s'anticiparen.
En pujar el tercer
esglaó,la vaig agafar pel braç i li vaig preguntar:
- Vostè és la
senyoreta, perdoni, del taller?
- La mateixa. Què se
li ofereix? Deixi estar el braç... I vostè qui és?
Li vaig dir el meu nom.
- Així, ¿vostè és
el jove que ha heretat tants masos? Quina sort que ha tingut! És
extraordinari...
- Sí, jo he heretat.
Però això no compta. El que li volia dir és una altra cosa, si no
l'amoïno massa. Li volia dir que vostè em fa molta gràcia, que
m'agrada físicament, que em voldria casar amb vostè...
- Però vostè és un
dement... ¿No ha begut una copa de massa? ¿No ha perdut els trucs,
que diem a Fontclara? Vostè és riquíssim. Jo no tinc res. ¿Com
vol que ens casem? No em faci riure...
- I per què? El que
diu és la pura incoherència. Una cosa no té res a veure amb
l'altra ¿Per què és tan convencional?
- Què vol dir
convencional?
- Vol dir que vostè té
molts prejudicis, que no fa res més que seguir-los.
- I vostè no en té?
Tothom segueix els seus prejudicis.
Havíem pujat tres
esglaons més. La vaig tornar a agafar pel braç. La mà em tremolava
una mica.
- Deixi estar el
braç... -digué Aurora, ràpida. I amb el ram de violetes que
portava em donà un petit cop a la cara.
- Quina olor fan
aquestes violetes! Quina delícia!... Com sigui, espero la seva
resposta. Li he fet una declaració d'amor. No sé pas si havia
d'ésser així. No hi tinc cap pràctica. No sé què dir-li més.
També em va agafar el
canvi d'any reflexionant (una miqueta) sobre un propòsit boirós que
hauria de ser ferm: deixar de fumar. I vet aquí que a l'estanc em
van vendre un paquet amb aquesta imatge suggeridora que, esclar, em
va transportar a temps passats i em vaig distreure, ni que fos
momentàniament, del propòsit de deixar el fum:
I mentrestant, el dia de Reis, em va nàixer un nebot-nét.
I entre una cosa i
l'altra (i els entreactes), ja som al segon mes. I
el temps que vola. I com diu
la novel·la en acabar: I així anàrem fent, sense pena ni glòria,
però com els altres.
recordar ara la tristor
seria un disgust suportable.
Però el record de la Floració
fa el novembre més difícil encara,
fins que jo, que era gairebé audaç,
em perdo pel camí com un Infant
i em moro de fred.
Emily Dickinson: Aquesta és la meva
carta al món. Poemes escollits. A cura de Marcel Riera. Ed.
Proa, 2017.
Ara que llegeixo tan poc, i faig tan
poc, he rellegit el poema un altre cop, un dia més, com ho he fet
unes quantes vegades durant les darreres setmanes, i encara, en un
exercici sentimental i de retrobament que no em porta enlloc, o
potser sí, he vist, volgudament, inevitablement?, imatges
boiroses... Sí, fa fred, però avui el sol ha estat esplèndid,
malgrat el record dels meus morts del novembre que al matí, després
de les pluges passades i del fred sobtat, m'ha semblat que em
somreien.
Imagino un dissabte al vespre.
Barcelona. Algú entra al Liceu, ha anat a veure Candide. En una
altre punt de la ciutat, més amunt, més o menys a la mateixa hora,
algú ha decidit veure King of Peking als Cinemes Girona. Més tard,
o potser un altre dia, que al dissabte no li sobren les hores, un i
altre, el de la Rambla i el del carrer de Girona, intercanvien llocs.
Mai no es trobaran i mai no sabran quin espectacle ha resultat més
satisfactori a un i altre. Algú, des de fora de la història, pot
pensar què tenen en comú Candide i King of Peking. Si jo fos
narrador, començaria a construir aquesta història i em reservaria,
com a mínim, dos desenllaços. Mentrestant em miro el tràiler de la
pel·lícula i recupero un Bernstein ja gran ballant la seua
obertura.
A vegades penso que jo podria viure
d'obertures i de tràilers, de principis i de resums, que després
les coses es compliquen o perden força i qui sap com acabaran.
Parlen en alguns partits de divisió,
de fragmentació, etc. Tots els partits, i que se'm perdoni
l'evidència i la redundància, encapçalen el seu nom amb el mot
partit. Els convido a repassar les definicions següents al
diccionari: partir, partit, partidari, etc.
En els partits hi ha qui guanya i qui
perd, i alguns empats, amb jocs brillants o que fan adormir. Després,
els espectadors, que són els que paguen, diuen la seua o callen.
P S: Entre els trobadors hi havia una
modalitat poètica que s'anomenava partimen o joc partit en què
participaven dos trobadors, un que proposava una situació amb dues
possibles solucions i l'altre defensava la que li semblava millor
mentre el que primer, el proposant, defensava la contrària; pura
retòrica. Un possible exemple: Què és més rendible, dividir una
societat que no n'està, de dividida, o unificar una societat que
està -o no?- dividida? L'exemple, com es veu, és capciós.
P S 2: Recordo que les divisions
-matemàtica elemental- poden ser per dos o per trenta-dos, fins i
tot per 17,14 o per 19,75.
“Serem el vostre infern”, llegeixo,
a través de la televisió, en la pancarta d'una manifestant que
tallava la N-340 (o era l'autopista?). No sé a quin vosaltres es
refereix la inscripció, però la distància no em permet fe la
pregunta a qui la brandava i molt em temo que la resposta tampoc
m'hagués convençut perquè em sembla que els que haurien d'estar a
l'infern queden lluny de les flames.
“Els carrers seran sempre nostres”,
es cridava, es crida i es cridarà a les manifestacions. Suposo que
l'eslògan el subvenciona el gremi de l'hostaleria en constant
reivindicació per aconseguir terrasses amb més taules i més
cadires, perquè sinó no ho entenc. El carrer, al menys les voreres,
serà seu, i de les bicis, els patinets, les motos aparcades o en
moviment (com faciliten la circulació les motos! És una cosa
admirable!), els gossos que es pixen i es caguen (també en les
boniques zones enjardinades per adobar-les), etc.; i el centre dels
carrers..., doncs com sempre. Jo, la veritat, amb tres o quatre hores
de carrer al dia en tinc prou i, si no em queda més remei,
continuaré cridant: El carrer serà sempre vostre!
I els polítics del país, mirall dels
seus votants o viceversa? Jocs malabars, focs d'encenalls,
encastellaments inútils, mediocritats de discurs reiteratiu en
ziga-zagues i de pobríssima volada que, com gairebé sempre: la
culpa és dels altres. D'acord, molt bé, i què?
I jo que voldria pensar i parlar de
sexe dels àngels o de l'esclat de la primavera (a casa, als carrers,
a la natura) em trobo escrivint aquests textos absurds, caòtics,
esperpèntics... Però la culpa no és meua, esclar.
Torno tímidament aquí després de
tant de temps de no escriure res ni de llegir el que als seus blogs
han escrit companys i companyes admirats i admirables. Com que és un
primer entrenament, seré breu, tot i constatar que ja m'he allargat
massa.
Avui he llegit retalls dels arguments
del jutge Llarena per tal de justificar els nous empresonaments, més
tard he fet un volt per la perifèria del Govern Civil, que em cau a
tocar de casa. No diré res, no tinc ganes de valorar evidències,
però tot plegat m'ha fet pensar en el concepte de respecte. Vagi per
endavant que tinc un gran respecte (o no?) per la justícia... i per
l'amor, i pel noble art de la fusteria, i... Ara bé, us asseguro que
el darrer fuster que va venir a casa... Si no fos perquè la M. em va
convèncer més amb la força que amb bones paraules...
He mirat i escoltat el debat -bé,
potser cal dir el torn de paraules parlant amb propietat- dels
representants dels principals partits polítics -els més votats,
vull dir- que es presenten a les eleccions del 21. Al final he
tingut les mateixes sensacions que en els pocs partits de futbol que
miro: canvien els jugadors i rarament n'hi ha algun d'excepcional,
però el funcionament és el de sempre i al final penses que s'ha
acabat mirar partits i escoltar polítics, encara que saps que
reincidiràs.
Continuo pensant, i he reflexionat una
mica més sobre el tema, que els partits sobiranistes no s'haurien
d'haver presentat en aquestes eleccions, i em semblen tan evidents
els arguments a favor de la meua idea que no molestaré la
intel·ligència de ningú enumerant-los. Dit això, em temo que
dijous votaré, què hi farem; tot i saber que, ara més que mai des
de l'aprovació de la Constitució, la capacitat de maniobra de la
Generalitat serà limitada i subjecta a la tutela, valgui
l'eufemisme, del poder executiu, legislatiu i judicial centrals;
també convençut que realment ningú, o gairebé, es planteja el
canvi d'unes estructures polítiques obsoletes i de tot el que
comporten.
És curiós i divertit, i al mateix
temps esgarrifós, llegir aquests dies a VilaWeb una tria de textos
de Josep Pla sobre polítics i política feta per Quim Torra. Escrits
fa dècades, la majoria podrien ser d'avui. Esclar que grecs i romans
ja deien coses semblants.
Continuant amb Pla, ja he acabat Fer-se
totes les il·lusions possibles, que m'havia proposat que fos una
lectura estrictament de Nadal; a veure quin substitut li trobo.
Potser en un altre moment diré alguna cosa sobre el llibre;
mentrestant, i per continuar amb la dinàmica política, acabo amb uns nota
breu que no deixa de tenir connotacions actuals:
El 8 de juny de 1882, sortia a Madrid
un diari humorístic que valia tres quartos i s'anomenava El Tribuno.
Aquest diari proposà una constitució per al país de només dos
articles: Art. 1. Todo el mundo tendrá la facultad de mandar y
prohibir cuanto se le antoje. Art. 2 Todo el mundo podrà desobedecer
siempre que le traiga cuenta.
Avui, mirant algunes intervencions de
polítics (uf!) i votants en diferents programes de televisió, he
pensat que la pregunta identitària que se sol fer en moltes
enquestes és excessivament i clarament reduccionista: se sent més,
menys o igual espanyol que català? La pregunta s'hauria d'ampliar
amb molts més ítems: se sent més, menys o igual aragonès que
català? I així fins arribar a se sent més valencià (o qui sigui
que acaba l'alfabet) que català? Evidentment, les concrecions no
servirien per a gaire cosa, però donarien una pista als curiosos
sobre la gent d'aquesta península grotesca i sobre les ganes de
tocar...
Tot i l'ampliació de les
especificacions, estic segur que encara hi hauria qui consideraria
que no pertany a cap grup proposat, com aquell de Mollerussa, d'edat
provecta, que és considera més nord-americà que res perquè té
John Wayne com a ídol inqüestionable, o el de Beseit que és
considera japonès perquè... Perdó, que em sembla que els meus
coneixements toponímics, fronterers i identitaris trontollen i es
podria iniciar algun conflicte. Callo.
A TV3 diuen cada dos per tres que la
JEC els ha prohibit (a ells i a l'Ajuntament i a qui sap qui) que es
parli (o s'exhibeixi) del groc, un color que sempre m'ha agradat i que
sovint ha estat injustament menystingut, excepte pels banquers i
assimilats. La negació d'un color se suma als disbarats perpetrats
per les institucions de l'Estat en les seues delirants actuacions
dels darrers temps que no sembla que tinguin aturador. No sé si
créurem que el gremi de taxistes de Barcelona ha rebut un ultimàtum
que els commina a canviar el groc pel blau i a la Caixa els han
suggerit que els caixers es pintin de qualsevol altre color abans del dia
de la Constitució. Mentrestant, com cada any, la tardor, ja hivernal,
despulla de grogors els arbres: fulles seques trepitjades que omplen
els carrers de la ciutat, els pobles, els camps.
M'han regalat pel meu aniversari (el
mateix dia que el de Franco i Woody Allen i la Carme que ja no ens
acompanya) , que és -crec- avui Fer-se totes dels il·lusions
possibles, de Josep Pla. Llegeixo poc, però em sembla que aquest
Nadal hi tornaré a agafar les ganes. La sobrecoberta presenta una
fotografia rural en blanc i negre; l'únic color és el del títol,
d'un groc esvaït, aparentment innocent. Que la meua afició lectora -i de l'escriptura ni en parlem-
tingui gaire continuïta és una incògnita, no em faig
gaires il·lusions.
Vagi per endavant que continuo amb el
pensament que els partits sobiranistes no s'haurien d'haver presentat
a les eleccions del desembre, però entenc les presses dels polítics
d'una i altra banda per tornar a la vida pública i al poder, i a la
vida si fa no fa de sempre..., i la gent... De la gent, dels votants,
dels anònims, en sé poca cosa. Dit això, no descarto parlar una
mica del circ en algun altre moment.
Més que en les paraules dels polítics,
la meua atenció de darrera hora d'ahir es va centrar en les de
l'article d'Isabel Coixet al diari “El País” que podeu llegir
aquí. Explicava Coixet, en format de conte curt, com aquest estiu la
Rosa Maria Sardà va tornar la Creu de Sant Jordi. El fet em va fer
reflexionar i em va fer passar de l'anècdota a la categoria.
L'admirable Sardà va rebre la Creu del govern de Jordi Pujol i la va
tornar durant el govern del president Puigdemont. No entraré en les
obvietats del gest de l'actriu, sinó en les divagacions que es van
apoderar del meu pensament. Entenc que l'artista va acceptar de bon
grat la Creu -creu?- en el seu moment, entenc que la distinció la
dona un govern en nom -o no?- del poble de Catalunya, entenc que els
governs i les seues polítiques canvien, però que Catalunya -ai, una
altra vegada les abstraccions que tan combato- avança (o
involuciona) més enllà dels governs de torn... En definitiva, fent
un exercici de suplantació de personalitat, em vaig imaginar a mi
mateix acceptant una distinció en un moment i d'unes mans que em
fossin properes; renunciaria al premi perquè el moment i les mans
que ara donen les distincions em semblessin espuris? Al contrari,
guardaria el guardó com a símbol d'un temps i d'un país que eren
els meus i que potser tornaran. En la extrapolació que vaig fer vaig
imaginar un republicà rebent una distinció del govern República i
tornant-la als usurpadors franquistes. No, no, vaig pensar, mai de la
vida, que la distinció em donaria vida i força. Etc.
He de dir que quan he sortit al migdia
m'ha sorprès veure tantes -totes?- botigues obertes; una altra cosa
és si han girat molt o poc, no ho sé, entenc que depèn de
diferents logístiques. Un fet és cert, les planificacions de
protesta, es diguin com es diguin, no aconsegueixen les multituds ni
la força d'altres convocatòries i les dispersions són notables. La
gent..., no en sé res de la gent.
He de dir que en general em molesta que
les reivindicacions afectin més els partidaris de les protestes o
els qui passaven que aquells que en són l'objectiu, però avui no he
pogut deixar de compartir una pancarta que he vist per la tele que
s'exposava en la carretera prop del meu poble; deia aproximadament
així: Si l'espera d'1 hora et fa sentir atrapat, imagina't un mes a
la presó. Callo per amor a la didàctica, malgrat que podríem iniciar un debat sobre el
tema.
Llegeixo en alguns diaris, tant en
articles informatius (sic) com d'opinió (sic) que es pregunten -cito
més o menys textualment-: Qui paga el viatge de dos-cents alcaldes a
Brussel·les? Com es paga Puigdemont les seus vacances a Bèlgica?
Entenc que fer-se preguntes és qüestió de filòsofs, que la funció
dels periodistes, i assimilats, és donar respostes, però la
professió en molts casos... Deixem-ho estar. En tot cas, no descarto
que alguns diners surtin de la caixa d, que la A, la B, i la C ja
tenen amo.
Els estímuls exteriors fan la seua
via, sovint misteriosament aliens a la lògica i a la dinàmica que
la realitat del moment hauria de determinar. Avui, per exemple, m'han
entrat ganes de tornar a veure una de les meues pel·lis (pelis)
preferides, que de cap manera es pot extrapolar al present. Qui sap
si el president Puigdemont, i companyia, també la repassarà en les
seues llargues hores d'interiors. A Brussel·les, a Flandes, a
Bèlgica, deu fer més fred que aquí.
Els empresonaments barroers (es volia
que coincidissin amb els dia dels difunts de totes totes?) i l'exili
anunciat m'agafen al nord. Involució: Llibertat, Amnistia, Estatut
d'Autonomia! Noto en molta gent, apart de sentiments contraposats,
antagònics, una sensació de desconcert, no tant pels fets sinó pel
futur, el futur més immediat, que en aquest país ningú allarga
gaire la vista si no és per les hipoteques; alguns poden adduir que
en la qüestió catalana la cosa ja fa prou anys que dura, no ho
discutiré. A la immediatesa política (i social), a la impaciència,
contribueixen en gran mesura els mitjans de comunicació i els
polítics, que ja es plantegen com anar a les eleccions que tenim a
tocar.
A mi, que tinc en moltes coses un ritme
cada dia més lent, se m'acut que si només es presentessin a les
eleccions els partits clarament unionistes, o constitucionalistes, o
com sigui que es puguin definir, sent molt optimistes, però molt,
però moltíssim, amb prou feines aconseguirien el 40 % de vots sobre
el cens electoral. Que què vull dir? És obvi. Però la gent té
pressa per tantes coses, i que farien mentrestant els polítics que
no es presentessin? I entre nosaltres potser les pors per tantes
incerteses?
P. S. He mirat a TV3 la peli (pel·li)
sobre Casals. Deixant de banda la idoneïtat de les programacions de
la televisió, m'ha semblat que era un bon moment per començar a
escoltar i a difondre el Cant dels ocells, fins que els ocells i
ocellets surtin de la presó. Així es complementaria la trilogia:
Llach, Maria del Mar, Casals. M'imagino el final de les grans (?)
manifestacions que es preveuen closes amb un violoncel. Mmmmmm! Quina pau!
Abans de tornar a casa per fer el
dinar, coincideixo al Passeig de Gràcia, just a l'altra banda de la
Pedrera, amb un grupet de nois i noies, senyors i senyores, que
branden banderes espanyoles i s'aturen al costat de dues furgonetes
dels mossos i d'una petita bastida de TV3. Repeteixen consignes i
càntics curts que deuen haver cridat durant la manifestació,
provoquen els mossos, i un abanderat, més atrevit, copeja la
furgoneta amb el pal, com un aficionat a les vaquillas temptaria la
bèstia; del vehicle surt una mossa rossa i se li encara amb posat
torero -deu ser de Salamanca o de les terres de l'Ebre-, l'aficionat
es fa enrere i desafia. No passa res. Em queden vint minuts per
arribar a casa. Camino una estona darrere d'una parella de mitjana
edat (més espanyols que catalans, només espanyols?), ella porta la
bandera a la cintura, ell rebregada al costat, res de capeta lligada
al coll. M'agraden el roig i el groc, reduccions de la bandera
catalana, i l'escut complex que exemplifica tants segles d'història.
Com s'ha escurçat el dia...
Mentrestant, la República, dos dies
després de la seva proclamació, a penes dona senyals de vida. Res
de manifestacions milionàries omplint els carrers d'alegries
indescriptibles. Cap proclama triomfant repetida fins a l'infinit. I
ja els primers secessionistes que s'apunten a les eleccions. Per
aquelles associacions estranyes de la ment, Santi Vila, que ja
s'ofereix per liderar el Partit Demòcrata, se'm materialitza com
Manuel Valls, que diu que ell i altres europeus vindran a fer
campanya (encara no se saben els detalls)... I tantes altres coses,
incloent l'incombustible i cremat Borrell, fantasma del passat, sac
de bilis.
Si no fos pel futbol... He sentit dir
que Florentino impugnarà el resultat del partit perquè el Girona no
és un equip espanyol. El que no m'acabo de creure és que Rajoy,
després d'una breu reunió extraordinària amb els seus ministres,
hagi decidit destituir el president i l'entrenador del Girona F C.
Sí, ja ho sé, tot és possible.
Les persones -bé, no totes- són
irrepetibles i em costa escoltar impassible quan algú diu que a tal
o qual poble són d'una o altra manera perquè, entre altres coses,
entenc que no és més que una forma que es té per part de qui ho
diu de diluir-se en la massa o de justificar la seua singularitat
adduint que és compartida. Els catalans són... Molt bé, hi ha
trets comuns depenent de territoris, llengües, costums, però cada
individu continua tenint una complexitat important que, ja sé, és
pot més o menys manipular.
Una vegada més se simplifica la
personalitat col·lectiva (ja ha quedat entès que l'individual és
pluridimensional) i alguns demanen seny. I jo em pregunto, i per què
no rauxa? Alguns demanen reflexió, i per què no passió? Continuo
pensant a través de la reflexió i la passió, per què aquesta
dèria per la unidimensionalitat? Sí, també en situacions extremes.
Perquè aquesta dèria per la dualitat en mirades més comprensives?
Aquesta nit pujava pel passeig de
Gràcia, al carrer d'Aragó hi havia un noi i una noia amb banderes
espanyoles -després he vist que anaven a la Delegació del Govern- i
un noi amb una estelada els ha cridat Viva la República! La noia de
la bandera monàrquica li ha fet burles, el noi estelat ha respost i
s'ha acostat a increpar la parella. M'ha semblat que de les paraules
podien arribar als fets i he arreplegat el republicà i me l'he
emportat amb dificultats. M'ha trasbalsat el primitivisme de blanc o
negre, de diàleg inexistent, de..., ja s'entén. I potser encara
m'ha trasbalsat més que en el lloc hi haguessin tants espectadors i
tan pocs actuants. No sé si m'explico.
No diré que no hagi estat un dia
intens i, sobretot en la política catalana, de l'ai al cor i de les
esperes encara -més ai!- no resoltes. He seguit una mica i he vist alguns
resums i opinions de la jornada, més les conclusions, encara parcials, que la
continuïtat de les intervencions. De tot plegat, i símptoma de com
es desenvolupen els fets, el que m'ha cridat més l'atenció ha estat
l'anècdota que es pot elevar a categoria protagonitzada per Ferran
Mascarell. Resulta que el president del Senat l'ha invitat a parlar
en la cambra alta en la seua qualitat de representant del govern de
Catalunya -o de Puigdemont- i quan ja el tenien assegut el mateix
president li ha demanat que abandonés el Senat. No cal que afegeixi
res més a la meua subjectivitat.
Rebo al fix -queden
encara gaires telèfons de sobretaula?- una trucada amb prefix 91. No
sé quina empresa enquestadora m'ha triat a l'atzar per saber la meua
opinió sobre assumptes polítics relacionats a Catalunya. Com que
preguntar no és ofendre, estic disposat a respondre si la cosa és
curta. Les preguntes habituals sobre Catalunya i Espanya, sobre
properes eleccions, sobre si em sento això o allò, sobre la llengua
que empro habitualment. Hi ha dos aspectes que em porten a una petita
discussió educada sobre el plantejament de les preguntes. El primer
és de tipus genèric, consisteix a voler saber que crec jo sobre
hipotètics esdeveniments futurs: que si passarà una cosa o una
altra; em veig obligat a confessar que la meua visió de
l'esdevenidor és i sempre ha estat nul·la, que potser altres més
agosarats o realment visionaris poden conèixer que passarà, però,
insisteixo, no és el meu cas, de manera que en aquest tipus de
preguntes ja pot anar marcant amb una creu no ho sap, no contesta.
L'altre parèntesi en la marxa ràpida de l'enquesta es produeix quan
em pregunta que trio entre bandera espanyola, senyera i estelada (no
em diu bandera catalana o bandera catalana amb estrella, ni tampoc,
tot s'ha e dir, nacional en esmentar l'espanyola); aquí, davant de
la confusió de l'enquestadora que confessa no saber ben bé què vol
dir senyera ni estelada (quina feina més ingrata segons l'enquestat
que et toca), em permeto un petit aclariment socio-filològic sobre
el terme senyera, que com és sabut no m'agrada gaire en la seua
accepció majoritària i acabo concloent que Catalunya, que jo sàpiga
i de moment, només té una bandera.
Per acabar em pregunta
quin partit vaig votar en les darreres eleccions. Mira que responem
en les enquestes qüestions que de vegades no expliquem a segons
quins amics i que ens podrien semblar impertinents si ens les fessin.
En la meua política d'embolicar la troca tan com puc en totes les
enquestes, estic a punt de dir-li que vaig votar la Falange, però em
sap greu haver-la atabalat tant i li esmento un partit més acord amb
la dinàmica de les altres respostes. Després penso si realment
hagués apuntat la Falange; suposo que sí, la seua feina no és
interpretar sinó apuntar. Em penedeixo una mica de no haver estat
prou conseqüent amb la meua metodologia de respostes a les
enquestes.
Sagitari és signe qui ha la complexió del foc, e és comú, diürnal, masculí, e la sua planeta és Júpiter, e ha dels cors de l’home les cuixes, e ha la regió d’Índia, e és enginyós e artec.
Ramon Llull. Tractat d’astronomia.
