sardanística de cap de setmana

L'Arare (t'anomenaré en tercera persona seguint certes convencions), a qui aquests dies envejo profundament el seu Blauet i els capbussons que deu sovintejar per la Mediterrània andalusa, em deia que em passaria Torroella vila vella, una sardana de Vicenç Bou que ens agrada a tots dos -i també a la Júlia li porta records-. Com que l'Arare no acaba de trobar la sardana i jo la tinc a casa, em permeto passar-li per si en el seu viatge li agafa un instant de nostàlgia i en els escassos moments en què pot connectar-se té quatre minuts perduts. Em disculpo, no amb ella, segur que no li importa, sinó amb els torroellencs, per la lliure interpretació de l'imaginari de la lletra (ei, com a mínim apareix el camí de la Resclosa), però he aprofitat gairebé les primeres imatges que he trobat; en descàrrec meu, asseguro que aquest estiu resseguiré els indrets que cal i miraré de fer una versió més reeixida des del punt de vista no musical.

Mentre anava escrivint el paràgraf anterior pensava que alguns poden creure que sóc un seguidor de la sardana -darrerament n'he dit unes quantes coses- i un coneixedor dels compositors i de la música de cobla. Res més lluny de la realitat, a penes conec quatre coses, mal escoltades i encara menys païdes, però de tant en tant m'agrada seguir aquesta música i la seva història, i em pregunto com pot ser que hi hagi tants catalans que la coneguin menys que jo i que des de l'oficialitat del país es promocioni tan poc, com si fos un aspecte cultural de segona categoria, una mena de no sé sap què que va existir en altres temps. Tinc teories, però avui les deixarem estar.

Ara, per donar-li una mica més de consistència al post (?) afegiré dues anècdotes, una de coneguda i una de nova.

La primera, és que fa poques setmanes vaig anar al carrer Tallers, a Discos Castelló a buscar unes sardanes determinades. Com que el compositor feia temps que era mort, vaig entrar a Castelló Clàssics. Res de res, ni una miserable interpretació, fins i tot em va semblar que em miraven per sobre de l'espatlla quan em van dir que provés a la botiga de més a l'esquerra, en la qual, és veritat, hi havia quatre cosetes. Al final resulta que vaig trobar la música de Juli Garreta al Corte Inglés del Portal de l'Àngel (després malparlarem dels grans magatzems).

En segon lloc, sabíeu que aquest any, entre altres centenaris, se celebra el del naixement de Manel Saderra Puigferrer? Precisament avui, davant de la catedral, dues cobles (La Principal del Llobregat i Bellpuig Cobla) han interpretat, entre altres, dues sardanes seves: Júlia i Colla Violetes del Bosc. Aquesta darrera us la deixo quasi completa al final final. Tot i que no anava preparat per la celebració i que el resultat és força dolent visualment, estic segur que a alguns us pot fer gràcia la interprtació d'una sardana per dues cobles al mateix temps, cosa que no es veu ni s'escolta cada dia.

Acabo amb una recomanació. Els qui tingueu interès a escoltar unes quantes sardanes variades feu una mirada a la pàgina de Músics per la Cobla. A més d'escoltar-les, us les podeu baixar -i, si voleu i teniu sort, comprar els seus CDs. Es tracta d'un treball absolutament seriós i variat que jo aprofitaré en alguna ocasió.

Se m'oblidava: Bon Sant Pere als caleros!

creu

He solucionat en part els meus problemes informàtics, però em sap greu haver perdut en el procés alguns centenars de fotografies, unes quantes de les quals eren singulars, no des del punt de vista artístic sinó històric, de les petites històries compartides. En fi, suposo que la percepció històrica és, en aquest cas, més aviat personal.

La calor m'atueix, em fragmenta la capacitat de discernir, em distancia de l'entorn i de les persones, m'aïlla, em retorna a la meva misantropia existencial. Estic segur que a tots us ha passat alguna vegada que us heu quedat contemplant -també s'hi val simplement a contemplar amb el pensament- una persona a qui coneixeu de fa anys i us heu preguntat, gairebé sense saber per què, que qui és aquella persona. És possible que tot plegat no sigui la calor, aquesta calor humida que sobtadament potencia les olors i m'omple el nas pràcticament inoperant d'essències i existències com feia temps que no sentia.

Vagarejo per llocs, persones i temps sense cap intenció preestablerta. Mentre a fora sonen alguns clàxons intermitents i escadussers que atribueixo a la victòria sobre els russos -no em ve bé escriure cap línia pretesament enginyosa sobre el tema- penso en algunes previsions de lectures d'estiu i en els qui apareixen als mitjans com a lectors importants perquè ells mateixos en fan ostentació i esmenten deu o dotze títols o -sóc hiperbòlic?- cent o dos-cents, i m'hi incloc. Torno a la realitat i consulto dades: durant l'any 2007 s'han editat a la península, segons els números de l'INE, 72.914 llibres i fullets, dels quals 68.439 corresponen a primeres edicions; una quarta part dels quals pertanyien a literatura, història i crítica literària. Algú s'ha llegit o es llegirà una centèsima part d'aquests títols? I aquí és quan començaria el post de veritat, amb arguments optimistes i pessimistes, però la calor que m'atueix, fins i tot a aquestes hores de la nit -deixem-ho amb la calor- m'impedeix continuar i parlar de les edicions publicades a França, a Portugal, al Regne Unit...

Aquesta calor que em dispersa...

identitats blocaires

Veig que de moment els contestadors de l'enquesta de l'esquerra són partidaris d'un post per lleugera majoria que no sé si estaré en condicions de poder escriure els propers dies. La senyora Marisol Ferrara (apa, ja tens el nom als buscadors) m'ha dit, després de més de mitja hora de conversa amable que si no puc connectar és perquè el meu router (es diu així?) no és de ONO i que ha de venir un tècnic particular a solucionar-me el problema. No ha valgut de res explicar-li la meva fidelitat a Menta -que em va proporcionar el router original-, a Auna i finalment a la companyia de la qual ella forma part, darrera propietària de la meva línia de banda ampla. Què puc fer, em dono de baixa d'ONO i immediatament em dono d'alta i que instal·lin el seu mòdem a la moda? En fi, que l'assumpte -i no m'allargaré amb raonaments- és d'una certa complexitat sobretot quan es tracta d'argumentar amb algú que té arguments de fàbrica. Finalment, malgrat la meva inutilitat tècnica, ja veieu que he aconseguit solucionar momentàniament el problema de connectivitat. De tota manera, no estic segur que els propers dies no hagi de fer una aturada tècnica més o menys obligada per problemes diversos, cosa que no voldrà dir que si no bloquejo és que no existeixo. Encara que... jo pere, també conegut com a saragatona, existeixo sense bloc? Ah, terrible dilema, el de les identitats i les existències.

revetlla

BERBENA, del ll. VERBENA ‘cada un dels rams de berbena, llorer, olivera o murtra que duien ritualment els sacerdots pagans en llurs sacrificis’ . 1a doc.: S XIV, Manescalia de Klagenfurt.
La grafia berbena amb assimilació de la V- inicial llatina a la –B- recolzada interna es troba en el toscà berbena, i fou la usada en castellà, en els docs. més antics (1399, 1490; despre´s s’imità la grafia clàssica, en aquesta llengua que no distingeix ja fa molts segles entre les dos fonemes). En català es troba així en tots els testimonis medievals i avui pronuncien berbena les comarques on els dos fonemes es distingeixen oralment. [...] L’herba que avui es coneix amb aquest nom s’anomenava en llatí clàssic verbenaca (Plini), derivat de verbena ‘ram ritual dels sacerdots’, per tal com aquesta planta era una de les que més s’usaven per a aquesta ocasió. Però l’it. vermena ha conservat el valor originari de ‘ramell’. L’accepció ‘revetlla de Sant Joan, Sant Pere’, no és catalana i en castellà és especialment madrilenya [Dac.-Esp.S. XIX], al·lusiva a la prolongació de les revetlles fins a la matinada, hora en què segons la medicina popular s’ha de collir precisament la berbena perquè tingui efectes curatius...


BENGALA , ‘insígnia de comandament manera de bastó’, ‘compost químic que dóna una llum de color’ ... del nom de la nacionalitat de bengala a la Índia, d’on es portà la mena de canya usada per fer aquells bastons i on els europeus aprenguérem l’ús d’aquestes llums.
[...]
En el sentit de ‘llum de Bengala’ no en trobo documentació en llengua castellana fins a 1884, ni en la catalana fins a 1879 (en una revisat popular mallorquina AlcM).

Joan Coromines. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana.


















Castells de focs sobre el pont de Ryogotu. De la sèrie Paratges famosos de la capital oriental. Cap al 1850. ( Més informació aquí)

Hiroshige va produir un gran nombre d’estampes destinades a ser muntades en ventalls; especialment fràgils, els accessoris originals han acabat sent rars amb el transcurs del temps. Aquesta mena de ventall pla (uchiwa), de forma arrodonida o quadrangular, d’origen xinès, en què el full de paper es munta sobre un esquelet de bambú fixat al mànec, es distingeix dels ventalls plegables amb làmines primes (ogi).
Aquesta estampa pertany a la sèrie de Paratges famosos de la capital oriental, i representa la festa que, cada estiu, anima el barri del pont Ryogoku, a Edo...

Bona revetlla –si no trobeu berbena, no us preocupeu- , amigues i amics, i no sigueu massa dolents: aneu a dormir amb la primera llum de l’alba!


Dos afegits:

Sento que les dues entrades siguin de la lletra B, però encara no he passat –de forma sistemàtica- del primer volum.

Us heu fixat que Coromines no apostrofa la Índia. Jo també he tingut sempre certa aversió a fer-ho, potser per qüestió d’ús col·loquial o per certa repugnància congènita.

retall d'estiu

Continuo mandrós i inoperant. Una migdiada sense son i sense llit amb havaneres. Que perilloses les havaneres en el seu intent de portar-te a un passat inexistent! Potser per això es necessita una mica de rom.

La panoràmica des del santuari dels Àngels és magnifica, amb l'inevitable boto de roda de l'Empordà que tantes vegades he fotografiat. El conjunt, però, amb obres arreu, em sembla d'una decadència important. Estic segur que en Dalí, que s'hi va casar amb la Gal.la no sé quin any, en faria alguna cosa. No sé qui se n'ha d'encarregar ara de retornar-li una mica de vida i dignitat; potser el mateix ajuntament de Girona?

Més tard, l'Estartit continua amb la seva plenitud turística. El carrer de Santa Anna sembla que no és conscient que Espanya pot jugar la semifinal de l'europeu, tot i que les inquietes gavines, que es resisteixen a ajocar-se, presagien que demà alguns diaris -gairebé tots?- parlaran de la gesta aconseguida després de vuit dècades i dels orígens de la romanització a la la península -o potser més lluny encara, perquè acceptar la influència romana demà no s'escaurà-.

Passades les onze travessen el passeig quatre o cinc cotxes amb banderes espanyoles i fent sonar les botzines amb insistència. Vist i no vist: a penes una provocació insignificant en la vida ordenada del diumenge torroellenc. Demà, mercat i, segons diuen, la nit més curta de l'any.

P. S. La meva havanera preferida? Ah, sense cap dubte -amb permís de Peix fregit, i ja ho havia dit- la podeu escoltar si feu un clic en el vídeo. Us heu fixat abans de començar a cantar? I durant, és clar. Sensacional!

intermitències d'un preludi d'estiu

Entre la falta de costum que fa que la calor sembli més intensa i la tranquil·litat de tenir uns dies per endavant amb poques obligacions, el cos i la ment se'm relaxen, van al ritme lent que marca el pas del sol i sembla que només estiguin disposats a agafar fragments de la realitat.

Al matí faig la primera visita de l'any a la platja en una iniciativa que comprovo que ha compartit molts gent -simpàtics gossos aixecadors de sorra i espolsadors d'aigua salada inclosos-. Fem un passeig fins a la desembocadura del Ter, que des de la història de la sequera em miro amb uns altres ulls, i m'admira que un riu que allí on s'ajunta amb la mar -ratlla de xocolata ondulant que marca una frontera sense duanes- jugui una parella amb raquetes amb l'aigua poc més amunt dels genolls. Acostumat a la força de l'Ebre en el seu tram final, el Ter em sembla un corrent de joguina, i realment ho és per una colla de nens que persegueixen un peix amb resultats poc satisfactoris.

A l'altra banda, més freda, la mar em distreu amb amb el joc de dos estels que canvien de rumb esbojarrats sempre a punt de barrejar el seus fils, però que no ho arriben a fer per la incomprensible voluntat de l'atzar o per la perícia dels dos patinadors que amb els canvis de direcció queden suspesos per un instant sobre les ones. (Fa un moment m'he llegit les tangues de la Gemma, però són unes altres tangues, amb futur).



















De tornada al poble, després de dinar, se'm presenta una tarda i una nit musical. Em criden les notes de les sardanes. En un primer moment, la cobla bufa en va: encara és massa aviat i els únics espectadors són de fora. Un negre, potser gambià, assegut en un bancal, segueix perfectament amb un palet el ritme que marquen els instruments. Uns altres dos estan a punt de donar-se les mans per iniciar la dansa, però al final els deu fer vergonya perquè ja ha començat el ball la primera colla autòctona i ells encara no es veuen capaços de reproduir els moviments. Quan torno de comprar s'han format cinc anelles; no em sembla veure ningú de menys de quaranta entre els olímpics.



















A la nit, comença el ball a la plaça d'Espanya -encara es diu així?- amb una de les magnífiques orquestres del país, La Blanes, amb un repertori extensíssim que comença amb música clàssica cantada i instrumental, inclòs algun fragment d'òpera i de clàssics catalans. La segona part comença passades les dotze i és la música ballable que m'acompanya en aquest moment en què estic a punt d'acabar d'escriure aquesta nota. La Joana m'ha dit que deixi el balcó ben obert mentre s'adorm: una picolissima serenata....; dame tu amor, oh, oh, oh, oh...; será maraaaviiillooossooo...; ai, ai, ai, ai, canta y no llores...

M'hauria de posar a fer alguna cosa de profit. Mirar si aconsegueixo configurar l correu? Un pròleg? El sindicat de policies jueus? ...?

pujada i descens

Pugem en els cotxes fins a l’ermita amb la intenció d’arribar-nos a la creu. Durant el camí van apareixent uns senyals recents en forma de fletxa amb dos noms: Joakim i Núria; però no és fins arribar a l’edifici que descobrim que eren unes indicacions que assenyalaven als invitats que a Santa Caterina se celebrava un casament. A la placeta exterior esperen unes quantes persones mentre el capellà oficia la cerimònia. Porten vestits tradicionals i aguanten uns arcs foscos de fusta que complementaran els seus balls quan s’acabi la celebració. Més tard sabem que en Joakim és basc i la Núria catalana i que tot i que treballen a la Xina han decidit casar-se a la que en la ficció fou la casa de la Mila.

Mirem de no trepitjar els petards en sortir de la plaça per iniciar la pujada a la creu. Fa un dia esplèndid i ens trobem amb altres excursionistes que pugen pel mateix corriol de pedres. A mig trajecte ressona la traca que saluda la sortida dels nuvis. La Mila, amb el pastor per guia, va trigar unes hores a fer el cim; nosaltres, a pas lent, no arribem als vint minuts. Ens aturem a la creu –feia tant que no la vèiem de prop!- i xerrem una estona, ens embadalim amb el paisatge, busquem, reconeixem i repetim noms dels indrets de la plana. Una de les dones de les dues parelles amb qui hem competit en l’ascens no s’atreveix a fer el camí del castell i s’asseu als esglaons de la creu.. Creuem mirades però no ens diem res més enllà de les salutacions de rigor. Bufa el que deu ser una tramuntana suavíssima, però un xic freda.

M’és inevitable recórrer a Solitud i a un motiu recurrent, antic i modern. En el capítol de la creu –que en la novel·la ha desaparegut, la creu, vull dir-, la Mila s’assabenta que el pastor –el guia, l’il·luminat- , a qui ella feia uns quaranta anys, en té seixanta-quatre. Terrible descoberta! A partir d'aquí es precipita el desenllaç. Per què ningú no s'ha atrevit a continuar la història de la Mila? Va fer de serventa de la Caterina Albert?

-Vet aquí la virtut! Vet aquí la quietesa! Vet aquí la temperança!... –D’una estreta espaumòdica dels punys sobre la falda, els nusets dels dits li petaren-. Seixanta –quatre anys! Errada dolorosa, cosa repugnant, la que li havia passat!... I mentre fou al cimalt no pogués sortir del cercle viciós del terrible descobriment.

[...]

L’emparellà de pensament amb el seu home. Aquest un jove amb ànima de vell; l’altre un vell amb aparences de jove. En tots dos l’anomalia, l’eterna anomalia que la perseguia a ella sense parar, emmmetzinant-li i destruint-li la vida!... la dona tornà a sentir la negra desolació exasperada del vençut contra dret i raó. –Tot desfet, tot perdut per arreu!... Un negat!... Un vell!... –I es mossegava els llavis fins a fer-los sagnar, i el seny se li enterbolia.

Víctor Català. Solitud.


















Dicotomies humanes difícils d’equilibrar: cos i ànima, exteriors i interiors, realitat i aparences, raó i sentiments, majories i minories, voluntat i poder... Els cossos guanyen les ànimes encara avui.


En tornar a l’ermita ja han marxat els convidats i només queden els nuvis i un fotògraf i el seu ajudant demanant les postures més adients. En el pedrís de davant hi ha un paquet sobrer d’arròs encara aprofitable; pètals de rosa a terra. Darrere l’ermita, la dona sense marit, recobrada la calma, espera que baixi del castell el desaparegut. Només ens donem la bona tarda. Els nuvis ja han marxat. Nosaltres ho fem abans que la dona sola.

de bestsellers infantils

Alguns de vosaltres recordareu que fa alguns mesos li vaig regalar uns llibres a la meva neboda E. (11 anys des de març) tot afegint que si quan n’acabava algun en feia un comentari, li regalaria un altre (a triar ella o jo). Suposo que d’aleshores fins ara l’E. ha llegit diversos llibres, cosa que l’ha tingut massa ocupada com per preocupar-se per un comentari no obligatori. Ahir, però em va arribar un mail en què, entre altres coses, deia: ... com tú em vas dir t'envio el resum del llibre que em vas regalar! Espero que t'agradi i el facis llegir als teus alumnes!

Encara que al final de tot posa “Crítica d’E. P. per a Pere Palau””, el que m’ha enviat és el que indica al principi: un resum –no es pot demanar tot de cop- que m’ha fet adonar del meu desconeixement de cert tipus de literatura, cosa que no sé si m’hauria de preocupar tant com el fet de constatar que el meu estil s’ha quedat antiquat. De tota manera, encara sense llegir-me’l i sense atrevir-me a fer cap modificació a la seva concentració -per què no en detalla alguna aventura?- , permeteu-me que adjunti el resum per si algú té dubtes sobre les seves lectures d’estiu i també en un intent de rebre visites per part de lectors més joves, sense voler desmerèixer els qui ara passeu per aquí. El que no acabo de saber és si a la novel·la apareix el Capità Calçotets Que me’n podríeu dir alguna cosa?


Resum:

En Jordi i l’ Oriol eren dos nens molt trapelles, més o menys com jo. Ells tenien un secret secretíssim; sabien com transformar al senyor Grabulós, el director dolentíssim de l’ escola Geroni Voqueres en Capità Calçotets, l’ heroi més friki i bonàs de l’ història. Per transformar el senyor Grabulós en Capità Calçotets havien de fer petar el dits, i per transformar el Capità Calçotets en senyor Grabulós li havien de tirar un poval ple d’ aigua pel cap.
Cada vegada que feien la segona transformació el senyor Grabulós es ficava furiosíssim perquè l’ havien deixat xop com una sopa. I ara anem al gra.

Un dia en Jordi i l’ Oriol portaven les seves dos mascotes: un pterodactil i un hàmster biònic (no em preguntis d’ on els havien tret, no ho explica.) i van anar a parlar amb Ramon Tutusaus el setciències del col·legi, els hi va ensenyar el seu nou aparell La Comuna Lila que servia per viatjar en el temps. Llavors en Jordi i l’ Oriol li van demanar que si els hi podia deixar, i en Ramon els hi va dir que si però amb una advertència; que no la podien fer servir més de dos dies seguits perquè sinó passaria una catàstrofe, però ells no li van fer cas i la van fer servir més de dos dies seguits.

Van arribar en una escola on tots els professors eren molt bons i el menjar no tenia gust de rata de claveguera i mocs verds. En aquell mateix instant ja van sapiguer que aquella no era la seva escola i van anar a investigar.
Van veure que els professors no es reien de la gent, que els nens no ploraven, que no hi havien cartells desesperants, i que tampoc no maltractaven els alumnes.

De sobte van veure un nens que s’assemblaven molt a ells...
Que coi, eren els seus clons!! Eren molt cruels i dolents, feien la punyeta a tota la gent.
Els Jordi i l’Oriol van anar a agafar la motxilla on hi van deixar les seves estranyes mascotes, però en obrir-la només hi van veure el pterodactil, i l’hàmster bionic on era?
Van anar a casa seva i van mirar pertot arreu fins que van anar al jardí, i de repent se’ls van trobar davant seu amb l’hàmster biònic a la mà.
Ells van fer de tot el que es pot fer dolent, però el avi del Oriol i l’avia del Jordi els van veure, i llavors es van veure un suc que hi havia a la taula del menjador.
El suc que s’havien begut era el suc reforçant megapotent ultraforçut que el que feia era donar unes forces superheròiques.
Els dos avis es van tornar extremadament forçuts i van “eliminar” els dos clons d’en Jordi i l’Oriol, i mentrestant en Jordi i l’Oriol van arreglar la porta del temps i van sortir del món paral·lel.

Quan van tornar al món real tot estava arreglat i ja no s’havien de preocupar per res.


Dav Pilkey: El Capità Calçotets i el caos còsmic de la comuna lila.

P.S.: Si algú decideix llegir el llibre, que m'ho digui. Estic segur que a l'E. li agradarà saber-ho.

una discussió inacabable

Aquesta campanya de promoció de Barcelona en què surten diversos espècimens suposadament satisfets o ben pagats proclamant amb mots inconnexos unes preteses bondats de la ciutat em podria semblar una poca-soltada si no fos perquè una vegada més em toca pagar-la a mi. Tal com van les coses em sembla que l'eslògan més adequat -perquè no ens queda altre remei- seria alguna cosa així com: Jo també visc a Barcelona, i què?

Ara és quan tocaria justificar, malgrat tot, la tria i la fidelitat a Barcelona, però avui, que estic agafant aire i pluja i poc foc i poca terra, em sento mandrós per lligar paraules i arguments i em distancio i em deixo anar amb el darrer paràgraf de Barcelona, un discussió entranyable, de Pla, escrit ja deu fer molts anys i per tant sense cap relació amb la realitat present, ni de la ciutat ni de cap poble del territori:

La concepció merament comercial de Barcelona fa que el ciutadà hagi perdut gairebé totes les il·lusions i senti amb una claredat excessiva que és tractat com un simple pretext de fer guanyar diners. Totes les ciutats són iguals i per això han de donar compensacions. Convé, en aquest punt, que la cruesa no sigui massa clara. El ciutadà de Barcelona ha arribat a la conclusió que des que es lleva i agafa el primer tramvia fins que se'n va a dormir no és més que una màquina per a fer guanyar diners -sense contrapartida apreciable. Aquesta concepció ha batut, a Barcelona tots el rècords mundials. Els serveis són mediocríssims; els monopolis, les grans companyies de serveis públics tenen un pes decisiu. Els organismes proposats a la defensa dels ciutadans defensen altres coses. Davant d'això, ¿quines compensacions ofereix la ciutat? Si la compensació no la trobeu en el vostre esperit o en els dels vostres amics, i no la porteu com qui porta una maleta, no sé pas on la podreu trobar.

creences

Em miro el programa hagiogràfic dedicat a Pep Guardiola. Tota una vida -curta encara- de dedicació(ns), resumida, amb testimonis de companys, d’entrenadors, del poeta, del músic... Èpica i lirisme. Els qui no són aficionats als esports, al futbol, al joc, no es poden imaginar l’espectacularitat de la cinètica acompanyada de música. La realitat, a poc a poc, noranta minuts de realitat, setmana rere setmana, ja és una altra cosa; però tots sabem que la realitat és la de cadascú, i el Barça –i jo no gosaria fer broma- és més que un club.

Mentrestant –o hauria de dir al mateix temps?- Gaspar, poc sospitós de parcialitat i que per sobre de tot creu en el Barça, demana que els socis no votin la moció de censura.

I jo, a penes un aficionat circumstancial, també crec que si no creiem en l’equip difícilment podem creure en res.

Després, més enllà, hi ha altres realitats menys immediates, menys tangibles, menys col·lectives, menys poètiques, més mutables, més circumstancials.

jubilació

JUBILAR, ‘experimentar una viva alegria’, pres del ll. jubilare ‘llançar crits de gran goig’. 1a doc.: 1496, Roís de Corella...
DERIV.: Jubilació: ‘alegria exultant’ (1496, Corella); ‘exempció de treball’ [1647, DTo]...
Joan Coromines. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana.

Assisteixo a una festa d’aniversari ajuntada amb la jubilació en què, entre grans i petits, som una cinquantena. Al final del sopar, el jubilat llegeix en to humorístic unes notes que repassen la vida breu –en cinc minuts 65 anys de corba ascendent plena de nostàlgies i descens reposat- i s’oblida de la que vindrà, que deixa en mans dels joves -més preparats, diu-. Encara després hi ha un mag –aliè a la concentració vital- que fa i desfà nusos i tergiversa noms i n’endevina d’altres. Continuen les converses entre els allargadors del temps. La nit s’acaba i arriba la claror. Penso que hagués pogut recitar, en un entremig dels plats dels llanguíssim sopar, aquest poema d'Estellés recentment repassat i tant proper a Papasseit, però me’n vaig estar, potser perquè vaig pensar que l’haguessin trobat massa prosaic, massa quotidià, massa la vida mateixa, massa poc poema, encara que els més grans l’haguessin compartit -potser:

M’he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d’aquests lluç,
és sorprenent el fet duna cirera.

M’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre amb minúscula,

com aquest passarell,
aquells melic,

com la primera dent d’un infant.



P.S.: Ara, mentre escric, sona en directe Raimon a Montjuïc. D’en Raimon, sé d’on ve, però cada dia entenc menys on va. Les seves cançons, però, continuen sent les meves.

desconfiança

Finalment el mes d’abril em vaig passar a Contracte Movistar. Truco poc i quan ho faig parlo poca estona, de manera que vaig suposar que amb els 9 euros obligatoris cobriria les meves converses (?) la majoria de mesos.

Ahir em va arribar la primera factura, si és que es pot anomenar així. Total a pagar: 0,00 € per 22m 15s. Més avall, en Altres conceptes i entre parèntesis: Saldo pendent a favor seu: 11,62.

Tremolo. En dec haver fet una de molt grossa perquè Telefònica reconegui que em deu diners. Si em passeu el número del vostre mòbil, us truco; no vull que la Companyia tingui cap deute amb mi.

addenda

Línia: 5 6 f. [CO] [BB] Fila rectilínia formada per un conjunt de signes gràfics, en forma manuscrita o impresa, disposats l’un al costat de l’altre. Una pàgina de vint línies o ratlles. Un article, un anunci, pagat a tant la línia
(Diec)

Ratlla: 5 f. [LC] Sèrie de lletres o de mots disposats d’una manera contínua en direcció horitzontal. Una plana de vint ratlles o línies. Pagar un escrit a tant la ratlla. Escriu-li quatre ratlles participant-li la nova.
(Diec)

(Per cert, per què subratllar i no subliniar?)

Ahir, més pendent de la borratxera de línies i de la seva limitació autoimposada, em vaig oblidar de concretar el veritable motiu del post –ja sabeu que a partir dels trenta les neurones...-, la idea que tenia en començar, que no era altra que la següent (passo a l’altra línia –es pot canviar per ratlla- perquè la importància del pensament, que deixo en estil sentenciós i en un altre tipus de lletra, ho demana):

Premis, llibres i articles de tot tipus a part, el reconeixement definitiu dels blocs o dels blogs arribarà quan en la prova de Selectivitat aparegui el primer text que en procedeixi (aquí és quan s’accepten apostes sobre quin bloc podria ser el triat en aquest moment, és a dir, qui serà el Monzó dels blocs).

Dit el que volia, trenco la unitat de pensament, que no d’estil, per preguntar si creieu possible que algú que no encerti la resposta correcta a la frase que copio a continuació podria haver-la escrit:

3.4. Pareu atenció al fragment següent, subratllat en el text: de vegades necessita cent pàgines per començar a intuir de què va el que escriu.
De les quatre afirmacions següents, només UNA és del tot correcta. Indiqueu quina és:
a) de vegades fa de complement circumstancial, i cent pàgines fa de predicatiu.
b) Necessita és un verb intransitiu, i intuir és un verb transitiu.
c) De què fa de complement de règim verbal, i que fa de complement directe.
d) Començar a intuir és una perífrasi verbal, i va un verb auxiliar.

Sigui quina sigui la vostra opinió, no em negareu que no es va divertir el preguntador.

trenta-tres línies

Com tots sabeu –si no, us ho dic jo- a la prova de català de la Selectivitat un dels textos que és podia triar era el conte "Trenta línies", del llibre Mil cretins de Monzó. També deveu recordar –si no ho sabeu, jo us aproximo al text- que es tracta d’un escriptor a qui han encarregat que escrigui un conte de trenta línies i, malgrat que no li agrada la prosa curta i va raonant els motius del seu disgust, acaba reeixint en l’intent.

Suposo que alguns lectors d’aquest conte, en un moment o altre de la seva lectura devien comptar si realment tenia les trenta línies del títol: no dec ser jo l’únic que ho ha repassat. Bé, per als qui no l’han llegit o no han tingut la curiositat –que m’estranyaria- de fer el recompte, diré que no, que té 52 línies (21, 27 i 5 línies en pàgines consecutives). Suposo que alguns lectors es devien emportar una lleugera decepció i potser també el propi autor, que estic segur que el devia presentar a l’editor amb les línies anunciades a l’encapçalament. Doncs bé, entre els lectors disposats a esmenar l’edició dels Quaderns Crema hi havia el professor que ha preparat l’examen de Selectivitat , i el conte té exactament les 30 línies, tot i que la línia vint-i-tres esmentada al conte apareix entre la vint-i-una i la vint-i-dues del full de la Selectivitat, i la ... No insistiré perquè ja vaig per la línia quinze i m’allargo inútilment.

No sé si aquests dos paràgrafs que porto escrits serien acceptables com a resposta la pregunta 1.3. de la prova de Selectivitat, que diu: És ben sabut que Quim Monzó ha escrit molts contes curts. Així, doncs, quina intenció creieu que ha tingut l’autor en escriure aquest conte? (Procureu que el vostre comentari sigui també breu). És molt possible que m’hagi passat de línies, però és que el concepte de brevetat depèn de tants factors... Quant a la intenció, trobo que no me n’he sortit malament, perquè estic segur que una de les finalitats del conte era la de les línies –ja vaig per les vint-i-tres-, i si parlés de les altres intencions no em sortiria tan breu el comentari.

Continuant amb la prova, una de les preguntes que sempre em fa més gràcia és la darrera, on es demana als alumnes que descriguin o representin amb símbols fonètics els sons que corresponen a unes lletres en negreta de determinades paraules. Aquest any les paraules i les negretes són: teclejar, pogués, extensió, absurd i incapaç de. La sabríeu respondre, aquesta pregunta? Sempre he cregut que aquí caldria fer un incís oral, perquè una cosa és escriure i una altra parlar. Un pot descriure una fricativa palatal sonora i pronunciar-la sorda; ja m’enteneu. I plego, que ja vaig per la trenta-una i m’havia proposat ser breu. Espero que els vostres comentaris també ho siguin, encara que jo, la veritat, com heu vist no tenia gaire res a dir i m’he plantat, molt al meu pesar, amb trenta-tres línies.

(desitjo que cap alumne de la Selectivitat s'hagi distret tan com jo en aspectes secundaris -línia extra-)

santa innocència

Dues pàgines dedicades a la transformació del castell de Montjuïc en un Museu de la Pau. A la foto, Raimon i Hereu fotografiats davant del mur on van afusellar Companys. “Ara va de debò”, diu Raimon. Suposo que sí, que ara en nom de la memòria històrica esborraran la memòria històrica, desfaran col·leccions, s’emportaran canons –cànons?-, oblidaran personalitats i personatges i plantaran un museu del no-res, modern, didàctic. Amb penells –o són panells?- del bla, bla, bla, llum i colors, i més bla, bla, bla. D’aquí dos anys, doncs, tots els barcelonins i turistes d’arreu del món a veure la meravella que el món envejarà i serà exemple de reutilització de la foscor, convertida en llum urbe et orbe. Mentrestant, el diumenge vinent el poble de Barcelona –la ciutat de les braves (o són les babes o les baves?) -, i que s’hi vulgui afegir, pot anar a participar en l’acte simbòlic de recuperació, que, com sempre, estarà amenitzat per les músiques més variades i prestigioses del moment, que la qüestió és ballar. En fi, no m’allargo més; en tot cas la meva opinió és veu en bona part reflectida en el bloc de la Júlia, enquesta inclosa, que no sé on para. Si el meu pare, empresonat una temporadeta en aquelles parets, se n’assabenta es remourà en la seva tomba. Jo, però, no li diré res.

Abans que passi tot això, però, els barcelonins vivim el dia a dia paralitzats i psicòtics, segons diu el titular de la portada del mateix diari. Diuen que la causa és una vaga de transportistes ocasionada en darrer terme pel petroli, però si no m’equivoco, una vaga convocada per la patronal abans es deia lock-out (no sé si aquesta paraula té un equivalent en català o és terminologia obsoleta). En fi, un altre disbarat que em nego a comentar i que a part de les psicòsis esmentades ha produït, com per art de màgia, un encariment d’alguns productes (peix, verdures...), és a dir, que, com sempre, hi ha especuladors i butxaques disposades a omplir-se.

Ampliant una mica més la perspectiva, que notot és Barcelona i rodalies: “La Comisión Europea mostró hoy su satisfacción por el acuerdo alcanzado por los ministros de Trabajo de la UE para ampliar la jornada laboral hasta un máximo de 65 horas semanales”.
Alguns diuen que això és un retrocés en les conquistes socials. Jo no ho veig així; això és un atemptat als drets humans que indica una regressió irreversible de la humanitat si es fa efectiu l’acord. És clar que pensant-ho bé, potser si que necessitem més hores per fabricar i consumir televisors amb més freqüència; per fabricar més cotxes –quin cop tan terrible el descens de la compra durant el mes de maig!-, això sí, més ecològics; per editar llibres –no ens aturaran!- pel plaer de veure en paper el que llegiran tres o quatre –d’acord, mil dos-cents, si voleu-; per fer pisets modèlics de 35 metres amb una domòtica sensacional i amb tantes comoditats que no ens caldrà sortir al carrer... Bé, jo en lloc d’un piset d’aquest prefereixo un rellotge, per exemple un Romain Jerôme de 190.000 euros que ni tan sols indica l’hora, sinó només el pas del dia a la nit, perquè com diu Yvan Arpa, director general de l’empresa: “Dos de cada tres persones no miren el rellotge per saber l’hora, el porten simplement com a símbol d’estatus”. Quan tingui un rellotge d’aquests –si pot ser un model nou a l’any, millor- me’n riure del destí del castell de Montjuïc, dels alcaldes genials –i companyia- del lock-out de la patronal de transports, de les 65 hores setmanals, de les miniatures moblades de 35 metres i de tot el que se’m posi al davant... incloent-hi la meva modesta hipoteca nòrdica que no hi ha manera de congelar.

post(ter)i(tat)

No trobo el diari a primera -ni a segona- hora del matí a causa de la vaga de transportistes –se’n parla poc pels blocs habituals- i el compro en sortir de la feina en un quiosc on no els acabaran. En arribar a casa trobo un paquet amb llibres d'Edicions Bromera, la més immerescudament generosa amb mi, no em cansaré de dir-ho. Em faig el dinar i m’oblido del diari. Un dels llibres és Antologia poètica, de Vicent Andrés Estelles. Pensada especialment per a l’ensenyament, conté 75 poemes que no sé si llegiran amb el mateix interès que jo els alumnes, que sovint esperen un lirisme que se’ls emporti més enllà de la quotidianitat –on són les paraules “poètiques”? per què tantes paraules “aspres”?- dels versos del de Burjassot,. Aquests nois i noies solen trobar en Estellés massa fang i poc de cel perquè encara no saben –com ho sabien els vells clàssics llatins- els cels de la terra i, massa directes, si els parles de la Ironia, pensen que és un nom de noia desconeguda i mítica que tal volta -només tal volta- alguns coneixeran.

Aviso que, a risc de ser denunciat pels editors, tinc pensat –ara, demà no ho sé- copiar versos del mestre per a plaer meu i de qui els vulgui compartir. I no començo avui, sinó que aquesta nit estrafaig un poemeta de la posteritat. A la fi, quin és el servei dels poemes si no els pots fer teus i equivocar-te quan els memoritzes i, més tard, els recites?

Allò més fotut de la mort no és la mort en si
sinó que els altres visquin
i t’editin els posts que no comprometran la teva molt digna memòria.

M

Quan ja sigui feliç
somni de prades altes,
cavalls s’arboraran
saludant-me.

Cel dels cavalls. Venien
enllà de galopades
victòries, per clarins
obeïts de batalla.

Pasturen llibertat,
herbes de sol, les albes,
les tardes sense nit,
tota la llum guanyada.

Per cavalcats camins
ambladors de tornada
en pau m’acolliran
savis ulls de centaures.

Salvador Espriu: Final del laberint

olors (meme de la vida i la mort)

Sé que encara que no m’ho hagi demanat, en p. espera que respongui el meme que diu que li va arribar via remota del bloc ja desaparegut http://unmardellagrimes.blogspot.com/. Li donaré el gust, tot i que em sembla que amb aquestes preguntes no es va enlloc, però els amics estem per això, per donar fe de vida encara que el que ens demanen ens sembli absurd. Que algú vol respondre també aquestes preguntes? Ho entendré. Que ningú no es decideix a continuar la roda? Encara ho entendré més.

Creus que a la vida hi ha temps per a tot?

Tot? Què és tot? Quina vida? La meua? En la mesura que puc comprendre la pregunta, responc que espero que no tenir temps per a tot. Quin desastre de vida la d’aquell que creu que té temps per a tot.

Segur que el llarg de la teva vida has rigut, has plorat o has passat algunes estones en el més pur ensopiment. Ordena, de més a menys, aquests tres conceptes : riure, plorar, ensopir-se, segons hagin format part de al teva vida fins al moment present.

Tinc una vaga idea d’un ensopiment existencial com a motor de la meva vida que imagino que va lligat al fet de tenir més ganes de riure que de plorar.

De cara el futur, quin seria el teu ordre ideal, sempre de més a menys, pel que fa a riure, plorar, ensopir-se?

Pregunta estúpida. Suposo que tothom mitjanament normal deu respondre el mateix. Potser algú faria el que fos per sobresortir, però no és el meu cas.

Estàs d’acord amb la frase: “En el punt de néixer ja t’has de preparar a morir”? Justifica la resposta.

Estic en complet desacord. Es naix per viure i un mai no sap el moment de al seva mort, tot i que el pot triar; i fer les maletes per un viatge que no se sap quan ha de començar no sembla gaire assenyat. Ara bé, tenir a punt quatre cosetes no és mala idea, per si de cas. Però què hi fico a les maletes? Res, que allà on vagi ja deuen tenir de tot.

Per què penses que ploren els nens de bolquers?

El meu desconeixement sobre els pensaments i la fisiologia de les criatures de bolquers és total. Com a hipòtesi sense cap base m’atreveixo a dir que el seus plor responen a la idea força estesa que qui no plora no mama. Aquest axioma ens acompanya al llarg de tota la vida i hi ha qui el practica amb més insistència i eficàcia que d’altres, fins al punt que aconsegueix quantitats importants de llet. De tota manera, a mi em solen molestar els ploraners excessius.

Creus que els nens de bolques tenen consciència de la mort?

No sóc de creences consistents, però posats a dir, crec que les criatures de bolquers tenen tanta força vital i transmeten tanta vida que en el seu cas tota idea de mort em sembla obscena.

Recordes alguna olor de quan eres nen/nena de bolquers?

Definitivament, no. De mar, potser?

Quina és la primera olor que recordes?

No ho sé. Tinc, però, dues olors molt clares, que encara puc reconèixer, amb imatges vagues. No sé si l’ordre és correcte. La primera –crec- és l’olor de síndria a l’hora de al migdiada en aquells llarguíssims estius de la infantesa en què el temps no existia (samarretes blanques imperi i cortines de ganxets metàl·lics, a penes alguna cara, segurament idealitzada). També l’olor lleugerament astringent de les ametlles acabades de pelar que després reposarien al sol en canyissos. Hi ha alguna olor anterior, però massa inconcreta per saber-la definir. Quant a olors d’hivern, la més recurrent és la de la fusta: la fusta recent tallada per posar a l’estufa i la fusta que es consumia en l’estufa i deixava anar un fum que ja no es veu enlloc.

Has sentit alguna vegada l’olor de la mort?

En sentit físic, mai –a part de l’olor de podridura d’alguns animals o algunes plantes, que no crec que compti-. En sentit figurat, intel·lectual, algunes vegades; encara de tant en tant –cada vegada més?-.

Només en el cas que hagis respost afirmativament la pregunta anterior: t’has acabat avesant a l’olor de la mort?

No n’estic segur, però em nego a incriminar-me públicament.



P. S. Finalment Lletra ha obert l'espai de votacions al millor web de literatura catalana, inclosa la secció de blocs. Si no fos que no m'agrada plorar i fa anys que no bec llet, demanaria que votéssiu en... Quan el jurat ens digui les pàgines que ha triat us diré qui em sembla que guanyarà aquest any la dotació econòmica; la popular, mai no l'encerto.
Per cert, no voldria que ningú se sentís culpable pel fet que a les transformacions es transforma poc.

Josep Vicent Marqués

Em trasbalsa la mort de Josep Vicent Marqués. No diré res de la seva vida. No faré cap panegíric de la seva trajectòria independent. Ni se m’acudirà parlar de la política dels partits. De fet, no sé què dir més enllà del fet que la seva paraula em va acompanyar durant uns anys.

Avui he intentat trobar algun dels seus llibres en unes quantes de les grans llibreries. Cap. Ni tan sols País perplex, que l’any 2000 es reedità per tercera vegada.

Curiós i proper Josep Vicent Marqués, que encara tenia forces l’any passat per fer acte de presència a Sevilla per manifestar-se contra la violència de gènere o contra el gènere, o com se li vulgui dir.


Present en la memòria, el trobaré a faltar.

del pa amb tomata

S’ha parlat molt de la gasiveria dels catalans i el veïnatge més proper ha estès la idea a base d’acudits i d’exemples apòcrifs que no aguanten cap comprovació seriosa. Més enveja que altra cosa. Darrerament se senten pocs acudits sobre el tema (deixem fora els detalls sobre balances fiscals i concerts econòmics), cosa que segurament significa que als catalans no ens deu anar tot tan bé com voldríem.

Jo sóc més aviat de l’opinió que el catalans –parlo sempre en general- tenim més aviat tendència a la prodigalitat. L’exemple més universal i fàcil de constatar és el del pa amb tomata. Ja m’explicareu en quina cultura gastronòmica, després de donar-li unes refregades, es llança un aliment encara perfectament aprofitable. Recordo molt bé que en un viatge de fa molts anys per Galícia vam demanar –coses de joventut- un entrepà de no sé què amb tomata. No ens vam acabar d’aclarir amb la senyora que ens l’havia de fer sobre el sistema a seguir i finalment ens va portar el pa i les tomates i nosaltres mateixos vam procedir a sucar les llesques; feta l’operació, i abans que poguéssim llençar les restes en el cubell de darrere la barra, l’amable propietària del local, en veure la intenció, ens les va arrabassar de les mans i les va entrar a la cuina. Mentre anàvem menjant l’entrepà ens observava amb mirada incrèdula i segur que per dintre pensava que alguns catalans érem ben bojos. No ens vam quedar a dinar i per tant no sé en quin plat es van colar les peles i/o la mica de polpa requisada; si fos ara ho hagués preguntat.

Les coses han canviat força des d’aleshores i aquella esplendidesa dels inicis dels 80 ha anat minvant. Ja fa temps que la tomata es ratlla fins a la pell per aprofitar-la al màxim o és possible que surti dissimuladament d’un pot de Cidacos. Fins i tot pot ser que en un futur pròxim, i tenint en compte la crisi alimentària que ens amenaça també en el primer món sigui políticament mal vist “fer malbé tomates”. Quan arribi aquest moment, quan l’acte de sucar tomates al pa s’hagi de fer en la clandestinitat, als catalans ja no ens quedarà cap exemple contundent de demostrar el nostre tarannà desprès. Serem protagonistes del tòpic ancestral de la gasiveria sense possibilitat de rèplica convincent més que en la intimitat. És clar que, com deia al principi, arribat el moment i tal com va la nostra economia és possible que ja ningú no envegi els catalans i siguem nosaltres els que ens dediquem a parlar dels tòpics, que evidentment no podrem provar, dels extremenys, per posar un exemple sense segones intencions.

P.S. La Joana, que s’ha aturat un moment a llegir-me per sobre l’espatlla, riu només en arribar al final i em pregunta si quan escric “sense segones intencions” em refereixo a Francisco Gallardo. Podria ser, podria ser, però els fets són més complexos.

interiors

Estic tip de pronominalitzar i despronominalitzar. Faig una pausa que potser continuarà fins demà. Encara hi ha llum a moltes finestres. En dono fe a la capçalera. Absència de sons.

exteriors

Una cara. Somriu. Somrius tímidament, a penes un gest dels llavis o només dels ulls. No sap ni saps el motiu del somriure. Ja va bé. Una altra cara. Somriu. Per què et somriu si no et coneix de res, si només s’ha creuat amb tu? Desconfiança.

Uns ulls que se’t queden mirant fixament des del costat de la barra niquelada del metro. Uns ulls potser absents. Desvies la mirada. Potser mantens la mirada, sense adonar-te’n. Desvia la mirada. Unes ulleres de sol corbades cap a les temples. No veus res, ni una escletxa de moviment. Per què es cobreix els ulls de nit?

Unes mans llargues, primes, elegants. Es mouen amb soltesa. Mans rabassudes de dits informes; l’índex esquerre, sobretot, amb groc de nicotina, no sap on ficar-les. Ungles irregulars, algunes més menjades que d’altres. Mans que suen malgrat la pell deshidratada amb taques fosques, algunes protuberants. Mans petites, rodonetes, rosades, que qui sap com seran més endavant...

(mans (mà) amb bosses de supermercat, amb crosses, amb carro de la compra, amb casc de motorista, amb gelat de festucs (no m’agrada), amb cartera de cuir, amb corretja de gos (quantes mans amb corretges!), amb guia de Barcelona, amb diari, amb bossa de la peixateria (Membrado), amb bossa de mà, amb cigarreta, amb còmic, amb bosssa de “Yo no soy tonto”, amb garrafa d’aigua, amb cotxet d’infant, amb bastó, amb barra de pa, a les butxaques, amb càmera fotogràfica, amb funda de guitarra, amb llauna de cervesa (compte!), amb sobre beix de radiografies, amb carpeta de cartó amb gomes, verges de càrrega, amb bossa de Desigual, amb llibre (Mil cretins), amb paquet misteriós, amb bossa de cacauets, amb ipod, amb tiquet de metro (quants viatges encara?), amb carro de correus, amb mòbil, amb càmera de vídeo, amb manillar, amb volant, amb dit petit al nas, amb ram de roses blanques...)

Uns peus amb sandàlies amb dits a la vista o amb dits coberts. Nàutiques d’un verd polsos amb llaçada que es va desfent. Botes curtes, de mitja canya, fins al genoll. Xancletes. Sabates de tacó, sabates planes. Moltes vambes, desenes de vambes (esportives?) amb mitjons o sense. Talons gastats a la dreta o a l’esquerra. Sola rítmica amb el preu (blanc-negre sobre gris-negre). Passes llargues passes curtes, passes amb amortidors hidràulics, passes vacil·lants que s’aturen sovint, passes segures...

Un cos amb una samarreta que ensenya un melic enfonsat. Una armilla de pescador (o potser de fotògraf?) d’un blau de mecànic. Uns calçotets grisos. Una tanga virolada que mostra l’inici de la separació de les natges. Uns texans que fan el cul caigut i uns altres que el comprimeixen i l’arrodoneixen. Uns pantalons que s’arrosseguen i es desfilen pels baixos; els del costat deixen imaginar uns turmells ara coberts per uns mitjons de ratlles. Una faldilla llarguíssima i una faldilla inexistent. Uns pits que es volen escapar i uns altres que a penes s’endevinen. Una esquena dreta, una esquena amb gepa. Un cos michelín i un cos filiforme. Una cresta negra, amb algunes iridiscències, que recorda la vella serra mecànica que tallava branques d’olivera per l’estufa, i uns cabells inexistents... Incomptables imatges per segon.

Un cap amb coll i un altre sense coll (al mig sempre una cara)...

Interminable. Centenars de variants. Milers de combinacions. Cansament.

Ni una paraula.

Pensaments.

Judicis, contrajudicis, prejudicis.

de llengües i llenguatges

Llegeixo que Daniel Bosch, un dels experts de matemàtiques designat per elaborar el nou currículum de batxillerat diu el següent (ho llegeixo en castellà, però estic segur que ell, nascut a Figueres si no m’equivoco, ho devia dir en català, així que li retorno la llengua original):
“El temari no canvia substancialment, però sí, amb sintonia amb l’ESO, s’intenta que els alumnes sàpiguen perquè serveix el que aprenen, que les matemàtiques deixin de ser un món tancat i comencin a veure’s com un instrument”. Jordi Deulofeu, professor de Didàctica de les Ciències i les Matemàtiques de la UAB diu (suposo que també en català): “L’educació en matemàtiques no acaba des ser satisfactòria. Ens hem centrat a ensenyar tècniques, com si els nois fossin robots que no necessiten comprendre”. Continuen altres declaracions en el mateix sentit, però no les afegiré.

Resultat, els alumnes de batxillerat tindran una hora més de matemàtiques perquè els alumnes comprenguin, que vista la crisi econòmica, els permetrà, entre altres coses, saber quin tipus d’hipoteca els interessarà més en un futur no gaire llunyà, tot i que és dubtós que tots arribin a comprar-se una casa o fins i tot a llogar-ne alguna, perquè una cosa és entendre la realitat i l'altra és transformar-la. Mentrestant, els mateixos alumnes tindran una hora menys de llengua (i literatura) catalana, potser perquè mentre els de mates saben perquè serveix la seva matèria, deu ser dubtós que els de català tinguin una noció clara del servei que els pot fer la seva (i no seran els de mates els qui els ho diguin, que prou feina tindran a explicar el món a través dels números). Potser encara els professors de llengua (i literatura) catalana no acaben de saber explicar que la seva matèria també serveix per entendre el món i per comunicar-s’hi, potser no acaben d’entendre que si ells no saben explicar això ningú (?) no ho explicarà per ells, potser no acaben d’entendre que tot un seguit de tècniques no acaben de servir per llegir la realitat i per explicar-la (o per llegir la irrealitat i per explicar-la). Potser no acaben de saber explicar que la llengua (i la literatura) serveix per trobar-se un mateix i trobar els altres a través d’una complexitat infinita. En darrer terme, potser és veritat que la llengua i la literatura d’aquest país (i de molts altres) no serveixen per comprendre res.

Vam passar de les quatre hores de llengua (i literatura) al batxillerat a les tres, i l’any que ve passarem a les dues. Si és el que la societat demana, democràtics com som, no ens hi oposarem. No escriurem pancartes amb elas geminades ni reivindicarem lectures. A la fi, és ben possible que sigui el temps d’acabar amb les llengües i les literatures de l’ensenyament reglat o amb l’ensenyament de la llengua i la literatura tal com s’ensenya. A la fi, és ben possible que la llengua ja no serveixi per explicar els altres llenguatges, suficients i autònoms. A la fi, primitius com som, ens acontentarem de sobreviure amb un poc de pa i un xic de vi, i d’observar com el món va evolucionant en un progrés irreversible en què les matemàtiques, la química, la física, la medicina, la política (?), l’economia, i tantes altres ciències, aconseguiran (futur simple), per fi, els somnis de la humanitat, que potser ja no sabrem (futur simple) quins són perquè no sabrem (futur simple) entendre el que llegim (present d'indicatiu) i a penes sabrem expressar el nostre goig pels guanys aconseguits (nom i complement del nom). Fins i tot és possible que no sapiguem (subjuntiu) els somnis (abstració?) que perseguim (present) o perseguíem (passat).

Ja hi tornem a ser , només volia comentar el títol de l’article i me perdut per altres camins. Bé, el títol és (ara no tradueixo): El bachillerato ganará otra hora semanal de matemáticas. Llegit l’article m’he adonat que parlen de guanyadors però no de perdedors. I sempre que algú guanya hi ha algú que perd. Sempre que hi ha vencedors hi ha víctimes. O el títol és incorrecte o s’han deixat una part important en el desenvolupament argumental. O la solució periodística en una propera tramesa...? De tota manera, tal com està el batxillerat, més que guanyar em temo que sobreviu. Argumentacions sobre el tema potser en una propera tramesa.

Casa Inhòspita / El Casalot

La meva única experiència com a traductor remunerat va ser per a una exposició de “La Caixa”. Des del punt de vista econòmic va ser poc satisfactòria: massa temps per pàgina. En l’aspecte de satisfacció per la feina ben feta tampoc no vaig quedar gaire content, així que ho vaig deixar estar. I això que era una traducció que en podríem dir “tècnica”, que sempre solen ser més fàcils. Ja podeu pensar, doncs, que sento una gran admiració pels traductors, especialment pels que es dediquen als textos literaris de ficció. Recrear i al mateix temps mantenir-se fidel al ritme, al to i a la intenció em sembla una tasca digna dels més grans elogis. Poca broma!

Hi ha un bloc, que alguns de vosaltres potser freqüenteu, que es va proposar fer una traducció absolutament meritòria, a poc a poc, sense presses: Bleak Hause, de Dickens, una novel·la que inexplicablement encara no es podia llegir en llengua catalana. En un mitjà aparentment tan poc romàntic –nosaltres sabem que no és així- com el de la pantalla de l’ordinador i a l’estil dels vells fulletons del XIX, en Manel ens ha anat deixant pàgines de la seva Casa Inhòspita en pdf. Al mateix temps ha anat pujant els seus posts en el bloc del mateix nom. De tant en tant he anat passant pantalles de la seva traducció, però havia pensat fer una lectura més còmoda durant les vacances.

Vet aquí, però, que Destino acaba de publicar El Casalot en traducció de Xavier Pàmies: “un clàssic imprescindible per primera vegada en català”. Què faré ara, hauré de triar entre una versió o l’altra? Em decidiré per l’obra acabada o seré fidel a la primera versió, encara no acabada, en llengua catalana? Triar? Per què? No hi ha temps per a tot en aquesta vida?


Londres. Proppassat el període hàbil de St. Miquel, el Lord Canceller presideix a Lincoln’s Inn Hall. Implacable temps de novembre. Hi ha tant de fang als carrers com si les aigües s’acabessin d’enretirar de la faç de la terra i no fóra estrany trobar-se un Megalosaure, d’uns quaranta peus de llargada, que puja balandrejant com un llangardaix elefantí cap a Holborn Hill. El fum que davalla de les boques de les xemeneies produeix un plugim negrós de volves d’estalzí grosses com autèntics borrallons de neu posats de dol, podria pensar-se, per la mort del sol. Els gossos, indestriables del llot. Els cavalls, esquitxats fins a les mateixes ulleres, gairebé també. Els vianants, contagiats d’una epidèmia de mal humor, s’empentegen els paraigües i perden l’equilibri per les cantonades, on desenes de milers d’altres vianants han lliscat i relliscat des que es féu de dia -si és que en aquest dia es féu de dia-, afegint nous pòsits de fang, crosta sobre crosta, que s’enganxa amb tenacitat en aquests punts del paviment i s’hi acumula amb interès compost.

1r paràgraf de...


Londres. El període de sessions de tardor està a punt d’acabar-se, i l’il·lustríssim canceller celebra audiència al Lincoln’s Inn Hall. Temps inclement de novembre. Als carrers hi ha tan fangueig com si les aigües s’haguessin acabat de retirar de la faç de la terra i no fos una cosa estranya poder trobar un megalosaure de quaranta peus de llarg trescant com un llangardaix gegantí per Holborn Hill amunt. El fum davalla de les xemeneies i forma una boira pixanera fosca, amb volves de sutja tan grosses com grans volves de neu que s’haguessin posat de dol perquè el sol s’ha mort. Els gossos no es distingeixen del fanguissar; els cavalls, amb prou feines, perquè van esquitxats fins a les antiparres. Els vianants, amb els paraigües oberts, topen els uns amb els altres, tots ells dominats per un mal humor comú, i perden l’equilibri a les cantonades, on desenes de milers de vianants més ja han relliscat.

1r paràgraf de...

Prometedor, oi? Doncs a continuar llegint.


P. S. : Fa un moment acabo de rebre aquest mail. En fi, què puc dir?:

Benvolgut ...,

Agrairia em poguessis corregir aquesta traducció, és la última d'aquest curs d'alemany, seria interessant tenir-la el més aviat possible.

En teoria, l'havia d'haver lliurat el dijous de la setmana passada...


(És curiós que tot i ser Bleak House una de les novel·les més ben considerades de Dickens se’n parli tan poc, sobretot en les obres de caràcter general, enciclopèdies incloses. L’Enciclopèdia Catalana, per exemple, ni l’esmenta (tampoc en la seva versió digital): a la Vikipedia (en espanyol) la informació sobre Casa Desolada és prou extensa; a la Viquipèdia, res. A Breve història de la literatura inglesa, de Iford Evans (ed. Ariel, 373 pàgines), es diu de l’obra: "es la novela más consciente y profundamente planificada de toda la obra de Dickens, y es en ella evidente que su arte ha progresado mucho desde la espontánea alegria de los Papeles póstumos del Club Pickwick".

Per cert, amb el títol en espanyol de La casa desierta se n’ha fet una minisèrie de quatres capítols per a al televisió (2005, G. B.) dirigida per Justin Chadwick y Susanna White, que no sé si s’ha estrenat en algun canal peninsular. Finalment, si algú la vol llegir en anglès, que sàpiga que se la pot baixar des d’aquí. )

juny

Un altre dia d’exteriors grisos i d’interiors variats. Comença el mes consagrat al Sagrat Cor de Jesús. Si es pogués, es veuria el sol des de les 6,20 a les 19,18, i la lluna des de les 4,06 a les 18,55 (és clar que es veuria poc perquè li falten dos dies per ser nova); tot en horari local.

En un descans del llibre de Jordi Lara, Una màquina d’espantar ocells de nit, que és sens dubte una de les meves lectures preferides d’aquests any, entre altres motius per la seva multiplicitat d’estímuls i les descobertes, cosa que, ja se sap, no vol dir que pugui actuar de la mateixa manera en altres lectors, em vaig entretenir fent un vídeo musical semiestàtic: un fracàs (manca d’imatges, poca força en una música que en té, lletra excessivament ràpida...) en la intenció de transmetre les sensacions del text. Tot i així, veig que abans de pujar-lo jo al bloc, ja va fer Elur en el seu. En fi, aquí queda com a inici d’un mes en què m’agradaria trobar, potser inesperadament i ni que fos per un instant, un moment per deixar-me anar –sense públic, evidentment- en un ball que m’acostés a la natura i a mi mateix, lluny de qualsevol altre pensament que em distregués d’aquesta comunió.




(el dia 30 el sol també sortirà a les 6,20, però es pondrà a les 19,28; la lluna - més inconstant i menys predictible- apareixerà a les 3,15 i desapareixerà a les 7,09)