sortir als papers

Un oncle meu de Benissanet, que una vegada va sortir al diari perquè li havia nascut una cabra amb dos caps, solia dir que si no surts als papers no ets ningú, i reblava l’asseveració amb un retall groguenc d’una pàgina central. A mi, mentre vaig ser jove, ni la dita ni el retall em feien fred ni calor, però ja de gran, que és quan comences a reflexionar sobre la saviesa familiar, la cosa em donava voltes pel cap. Conscient que lluny de la vida rural la natura no m’oferiria possibilitats de sortir als papers i que la meva trajectòria vital i professionals, afegida a la meva indolència natural, no cridava especialment l’atenció dels periodistes ni dels editors, un bon dia vaig concloure que l’única manera de veure el meu nom imprès era a les seccions de cartes al director d’algun periòdic.

A casa entraven dos diaris, el de Tarragona, que anomenàvem Patufet, i “La Vanguardia”. Jo em vaig decidir pel de més tirada i cada dos o tres anys, quan necessito tenir la sensació que sóc algú, envio una carta al director. Per assegurar-me la publicació procuro citar algun article del propi diari, si és amb intenció laudatòria, millor.


El cap de setmana passat, que ja tocava, vaig enviar un escrit en què esmentava dos columnistes que havien parlat de sengles escriptors i, amb la gràcia que em caracteritza, vaig fer-m’ho venir bé per relacionar alguns aspectes de les dues columnes. Avui, finalment –quina intranquil·litat, mentrestant, pensar que potser no era ningú-, han publicat l’apunt, retallat; el fet no m’importaria –era conscient de la llargada excessiva que també em caracteritza-, si no fos perquè qualsevol lector que s’hagi entretingut en la carta deu haver pensat que sóc imbècil o que frego la senilitat, i una cosa és no existir i l’altra és una existència desgraciada. No donaré detalls, però serveixi com a mostra el fet que, tal com ha quedat la carta, començo parlant d’un articulista i de l’escriptor que esmentava i a la conclusió, com per art de màgia, apareixen dos articulistes, sense que se sàpiga que pinta el segon ni de quin autor parlava. M’estalvio concretar una mancança pronominal que potser és meva.

De fet, el que m’emprenya més no és el que els lectors que no conec puguin pensar de mi, sinó que ara em tocarà anar ensenyant l’articulet original –si el trobo- a totes les amistats per tal de demostrar que la meva incapacitat mental no ha augmentat considerablement en el darrer any sinó que es manté dins d’una mitjana acceptable.

Desdramatitzem, la veritat és que en el fons penso que amb la retallada, els de “La Vanguardia” simplement em volen advertir que he d’escurçar jo mateix, perquè no concebo que em vulguin desanimar definitivament del meu intent cíclic de figurar en els papers i no s’atreveixin a dir-m’ho directament. Si el meu oncle de Benissanet, el que un dia va sortir al diari gràcies a la seva cabra, encara fos viu, li preguntaria si li sembla que hauria d’enviar aquest apunt al diari o si m’espero fins que algun familiar d’aquí un temps recordi la meva existència a les notes necrològiques. Mentrestant, aquí queda.

al doctor Solà

A mig matí, una companya m’ha dit que havies mort, que encara aquesta setmana, acompanyat per la teva esposa, havies assistit a la sessió de l’IEC. No saps com sento la teva absència; el record, les paraules que ens has deixat, el mestratge, la feina, l’exemple, perduraran.

Volia començar aquest recordatori, doctor Solà, parlant de l’any que et vaig conèixer, però la Margarida ho explica millor que no ho faria jo en el primer paràgraf de l’apunt que avui et dedica, així que em remeto al que diu. Si de cas, afegiria que em va sorprendre, acostumat com estava als professors que parlaven de blanc o negre, que en les teves classes tot tenia matisos i els colors eren canviants. Em desconcertava i m’estimulava. Però això també ho diu la Margarida en el segon paràgraf.

Avui, a TV3, han començat el telenotícies amb una informació de llengua, la sentència del TSJC de no considerar el català llengua preferent en algunes administracions públiques. I ja saps que la història continuarà. Després parlaven de tu. Ja ho veus, doctor Solà, ni ens podem acomiadar en pau.

A casa, he fullejat alguns dels teus articles i m’ha semblat que podia deixar-ne aquí un fragment d’un de fa molts anys, publicat al “Diario de Barcelona”. Segurament ara l’escriuries d’una altra manera, però crec que l’essència seria la mateixa.

La llengua és un fet objectiu i irrenunciable. Que és un fet objectiu vol dir que ens el trobem com un fet natural, que no ens l’hem inventat ni depèn de la nostra voluntat: exactament igual que un vell camí veïnal, que un arbre, que l’aire que respirem. I diem que és irrenunciable perquè així ho sentim dins de nosaltres mateixos i la història ens demostra que el poble català sempre ho ha sentit així; sobretot els catalans de la Catalunya estricta, hem fet entendre d’infinites maneres que no estem disposats a renunciar al nostre idioma ni a deixar-nos-el malmetre.

Perseverarem, doctor Solà, però ja veus, ja saps, que la cosa no va fina, que fins i tot ens acusen d’antidemòcrates, com si les qüestions de la llengua pròpia fossin qüestions de vots i tribunals.

Bé, ara me’n vaig a llegir què diuen de tu en altres blocs, que entre les classes del matí i el curset de la tarda en què m’han ensenyat a fer un bloc, no he tingut gaire temps; després, a treballar una mica. Ha estat un plaer haver-te conegut... En fi, els comiats mai no han estat el meu fort, ja em perdonaràs.

de les ondulacions d'alguns personatges plans

Els dos pretextos anteriors tenien per finalitat la seva aplicació a la vida real: és possible, tal com fa Forster amb els personatges de les novel·les, dividir les persones en planes i rodones? Jo diria que no, a no ser en casos extrems, patològics. Fins i tot les persones més unidimensionals, les aparentment més simples, les que semblen un disc de música monocord, tenen en algun moment contradiccions, canvien, poc o molt, a partir dels estímuls que reben, tenen en definitiva, la capacitat de sorprendre’ns, si els anem seguint de prop, en un moment determinat. Mira aquell... qui ho ha havia de dir.

En canvi, entre els éssers reals també hi ha personatges plans, precisament les persones quan fan de personatges, és a dir, quan actuen seguint un paper que han triat o que –també podria ser- que els ha arribat sense buscar-lo gaire.

Sostinc la tesi que entre els personatges reals plans, els més característics, els més fàcils de detectar, els que poden servir com a exemple, són els polítics. No em refereixo als polítics circumstancials que per motius diversos han entrat en política i ells mateixos se n’han apartat, ni tampoc als polítics de tercera fila a qui algú algun dia va situar en una llista electoral i després de sortir elegits ningú no ha sentit parlar mai més d’ells; aquests no són ni personatges, són els fantasmes de la política. Em refereixo als polítics que parlen, que apareixen als mitjans, que fan promeses, que dediquen la seva vida a exercir el paper i que fins i tot quan es retiren, si es retiren, continuen exercint o mostren símptomes evidents d’abstinència que a vegades resolen amb una reaparició.

Si estem d’acord que els personatges plans tenen un tret predominant que els caracteritza: l’avarícia, la maldat, la bondat..., hi ha algun tret definitori dels polítics? Jo diria que sí. Fixem-nos en “Polònia”, per exemple, un programa d’humor que tots hem vist alguna vegada on apareixen polítics de diverses tendències. És veritat que l’humor que hi apareix tendeix a simplificar i a destacar algun aspecte, és a dir, a caricaturitzar, però precisament per això ens pot guiar a l’hora de reconèixer el tret distintiu dels polítics. Més enllà de les caracteritzacions particulars, què tenen en comú tots els personatges? Doncs l’interès pel poder. Siguin quines siguin les seves motivacions personals, molt o poc lloables, tots volen exercir com més poder millor. Per al bé de la societat, en representació de la societat, però el poder de fer i desfer.

Potser els polítics no són el paradigma del personatge pla, potser els hauríem de buscar un altre nom a mig camí entre el pla i el rodó? No ho sé, però em sembla que no cal. És veritat que a vegades diuen negre i al cap de poc gris, o groc o blanc. Alguns sempre es mantenen en el roig, però tiren capa al rosa o el porpra. Alguns no pactarien mai amb els altres de manera permanent, però per un període de temps no essencial... Alguns fins i tot són capaços de trair els principis inamovibles que els guiaven i radicalitzar-se a dreta (més) o esquerra (menys)... Algú deu pensar que estic descrivint aspectes dels personatges rodons, però no, perquè en realitat, i negueu-me que sigui així, els polítics mai no ens sorprenen, a vegades fingeixen ser rodons, però no ens convencen, sabem que la seva aparent evolució, les seves contradiccions –que justificaran sempre que puguin-, tot el que faran, no és més que un camí per aconseguir més poder; això sí, poder que els servirà per fer una societat en què tots tindrem una vida més plena, una existència més justa, etc.

En definitiva, en les properes eleccions no ens hem de trencar gaire el cap a l’hora de triar. Aquests cercles de mides diverses que configuren els polítics no són més que bombolletes de fum que un dia o altre esclataran o se les endurà el vent, i així fins a l’infinit. Des de la planícia enlairada del poder, ells, de moment, ens marcaran els nostres ritmes.

el pretext: el personatges rodons en la novel·la

Avui, no tant directament com ahir –així ho vol Forster-, és el torn dels personatges rodons, també a través de menys fragments dels necessaris per arrodonir la idea, tot i que el paràgraf final podria ser una conclusió suficient que estalvia llegir els textos anteriors si no es vol gaudir de l’enfrontament Dickens-Austen (Jane) aquí sintetitzat, evidentment, i aquesta és una altra de les gràcies, discutible i matisable.

Aquests dos apunts, el d’ahir i el d’avui, eren només un pretext per introduir el tema del tercer, que ara, vist l’interès renovat que m’ha desvetllat Forster i la perspectiva temporal, trobo insubstancial, un joc innocent i groller. Ara continuaria, per exemple, citant alguns paràgraf d’Aspectes de la novel·la dedicats a l’argument i a la seva relació amb la memòria, concepte que entenc, i a la intel·ligència, concepte boirós o, si es vol, multiinterpretable.

En fi, em cenyeixo al propòsit inicial i retallo el text de Forster (la mateixa edició d’ahir):

La Austen es una miniaturista, pero nunca bidimensional. Todos sus personajes son redondos o susceptibles de serlo. Incluso misss Bates tiene una alma, incluso Elizabeth Elliot tiene corazón, y el fervor moral de lady Bertram deja de molestarnos cuando nos damos cuenta de esto. El disco se expande de repente convirtiendose en una pequeña esfera... ¿Por qué los personajes de Jane Austen nos provocan siempre una satisfacción ligeramente nueva cada vez que aparecen, en contraste con el placer meramente repetitivo que nos producen los de Dickens? ¿Por qué se comunican tan bien en las conversaciones, se tiran de la lengua sin que lo parezca y nunca fingen? La respuesta pude plantearse de varios modos: la autora, a diferencia de Dickens, es una verdadera artista; Jane Austen nunca cae en la caricatura, etc. Pero la respuesta más acertada es que sus personajes, aunque más parcos que los de Dickens, están organizados de una manera superior. Reaccionan en todos los sentidos e incluso, si el argumento exigiera más de ellos, seguirían estando a la altura de las circunstancias...


En todas sus obras -desde la primera a la última- encontramos personajes así, que aparentemente son simples y planos, que no necesitan ser reintroducidos y, con todo, nunca pierden pie: Henry Tilney, el señor Woodhouse, Charlotte Lucas... Les colgará las etiquetas de “Sensatez”, “Orgullo”, “Sensibilidad” o “Prejuicio”, per no se hallan atados a estas cualidades...


La prueba de un personaje redondo está en su capacidad para sorprender de una manera convincente. Si no convence, finge ser redondo pero es plano. Un personaje redondo trae consigo lo imprevisto de la vida.

el pretext: els personatges plans en la novel·la

Hi ha un munt d’autors que han teoritzat sobre la novel·la (o la narrativa en general): Bourneuf & Ouellet, Souvage, Tacca, Todorov, Booth, Barthes, Prieto, Genette, Kristeva... D’entre tots, el meu preferit continua sent Forster. Potser E. M. Forster és més conegut per les seves novel·les Una habitació amb vistes o Passatge a l’Índia, totes dues convertides en pel·lícula, però a mi m’agrada especialment, i en rellegeixo alguna part esporàdicament, el seu assaig Aspectes de la novel·la, que trobo que se sembla força a una novel·la, com a mínim en els aspectes de la història (ara què passarà?, ara què ens explicarà?) com de l’argument (per què va passar?).

Malgrat que Aspectes de la novel·la recull un cicle de conferències de Forster del llunyà 1927 al Trinity College, de Cambridge, moltes de les anàlisis que s’hi fan em semblen ben vigents diguin el que diguin els més moderns i, a més, estan explicades –potser pel col·loquialisme propi de les conferències- d’una forma diàfana, amb interessants exemples. La seva divisió, per exemple, dels personatges en plans i rodons veig que continua fent-se servir, amb les aportacions que es vulgui de teòrics posteriors. Deixo a continuació breus fragments sobre el tema que més endavant em serviran per passar de la ficció a la realitat.



Los personajes planos... en su forma más pura se construyen en torno a una sola idea o cualidad... Una de las grandes ventajas de los personajes planos es que se les reconoce fácilmente cuando quiera que aparecen. Son reconocidos por el ojo emocional del lector, no por el ojo visual que meramente toma nota de la recurrencia de un nombre propio. Para un autor... resultan muy útiles, ya que nunca necesitan ser introducidos, nunca escapan, no es necesario observar su desarrollo. Una segunda ventaja para el lector es que son fáciles de recordar después. Permanecen inalterables en su mente porque las circunstancias no los cambian; se deslizan inconmovibles a través de éstas y ello les concede en retrospectiva un carácter tranquilizador.


Los personajes de Dickens son casi todos planos (Pip i David Copperfield intentan ser redondos, pero de una manera tan tímida que más que cuerpos sólidos parecen pompas). Casi todos ellos pueden resumirse en una frase, y, sin embargo, existe una maravillosa sensación de profundidad humana. Probablemente, la inmensa vitalidad de Dickens hace que sus personajes vibren un poco; así que toman prestada de él la vida y parecen tener una existencia propia. Es un ejercicio de prestidigitación; tan pronto como miremos el seZor Pickwick de perfil descubriremos que no tiene más relieve que un disco de gramófono. Pero nunca se nos ofrece esta visión lateral. Mr Pickwick es sumamente hábil y experimentado. Da siempre la impresión de tener algún peso... Quienes no gustan de Dickens tienen excelentes argumentos. Debería ser un mal escritor. En realidad, es uno de los más grandes, y su enorme éxito en la creación de tipos sugiere que los personajes planos pueden poner más relevancia de la que admiten los críticos más intransigentes.

E. M. Forster: Aspectos de la novela. Editorial Debate, 1983.*

* No sóc culpable que la versió catalana sigui posterior.

de la massificació a l'obra d'art

Cada setmana faig fotografies, moltes o poques. Gairebé sempre són un passatemps, encara que a vegades tinguin una finalitat testimonial i en algun cas allò que diríem “pretensions artístiques”. Les d'avui, per exemple, entraven en el primer i segon apart: una manifestació d'entre tres-centes i quatre centes persones que no sé molt bé de què anava perquè pancartes i consignes tenien certa diversitat; unes quantes imatges del mercat al carrer que amb participació no només del país sinó també francesa i italiana s'ha organitzat aquest cap de setmana a la plaça de la Catedral (tastaré el pesto dels italians; la coca de recapte dels del país, horrible; moltes parades d'oli, però algú hauria de dir a alguns venedors de cooperatives que la seva feina es vendré, no desanimar possibles compradors amb mirades assassines i mudesa congènita)

Quant a l'art fotogràfic, com que la meva educació en aquest aspecte, més que primitiva és gairebé inexistent, em temo que les meves tries serien poc compartides, d'escàs valor. Una forma de saber que es porta en fotografia és, per exemple, observar quines són les fotos per les quals s'ha pagat més al llarg de la història. Les busco, me les miro i... què us sembla? Bé, les situo una mica.
5. Nude (1925), d'Edward Weston. Casa de subhastes Sottheby's, 2008. 1.609.000 dòlars.
4. Kremlin of Tobolsk, de Dmitry Medvedev (president de Rússia). Subhasta benèfica a Sant Peterburg, 2010. 1.750.000 dòlars.
3. The Pond-Moonlight (1904), d'Edward Steichen. Casa de subhastes Sottheby's, 2006. 2.928.000 dòlars.
2. Sense títol (Cowboy) (2001), de Richard Price. Christie's de Nova York, 2007. 3.401.000 dòlars.
1. 99 Cent II Diptychon (2001), d' Andreas Gursky. Sottheby's de Nova York, 2007. 3.346.456 dòlars.

Em desanimo perquè veig que mai no aconseguiré entendre el valor de l'art i, per tant, les meves fotos no passaran de ser instants ciutadans, rurals o casolans.



dormir?

Enquer m’enuig dormir la nit
En mig de dos en petit lit.
Jordi de Sant Jordi

A les acaballes de l’estiu vaig veure pintat a l’asfalt d’un carrer de Gràcia el lema anterior. Encara que vaig entendre que la pintada era una diàleg inacabat entre els qui es queixaven del soroll excessiu que hi ha sovint a les nits del barri i els que acceptarien el son si els seus somnis tinguessin companyia, jo em vaig prendre la proposta literalment i em vaig esparverar. Reivindico dormir, i dic dormir, sol, sobretot a l’estiu, i en llit gran, sense més acompanyament que un llençol de fil –on han anat a parar els llençols de fil?- separant-me del matalàs. Reivindico dormir a l’hivern en llit gran sota un nòrdic de plomes i amb la finestra oberta que deixi passa un aire que em pessigollegi el nas. Reivindico que em nego a dormir, en llit gran o petit, en companyia, ho trobaria, deixeu-me ser cortès, una descortesia.

economia blasfema

Entre la feina i coses de casa i del carrer, avui he anat una mica de bòlit, de manera que no sé si aquesta nit, durant un moment en què he passat per davant de la tele he entès bé la notícia: deia algú que Esperanza Aguirre té emparaulats amb les diverses entitats financeres tots els bons que la Generalitat traurà demà. Podria ser, que l’Aguirre se les sap totes; però, la veritat, trobo que la nostra Generalitat bada força. La gran jugada seria que la pròpia Generalitat posés a la venda els bons i ella mateixa els comprés tots. Quin altre producte li pot oferir actualment tanta rendibilitat i tan segura? És clar que si descomptem el 3 % que sembla que s’emportaran les entitats gestores, el negoci li seria més aviat risible. Tot i que sempre podria fer pagar a bancs i caixes un 3 % en concepte de no sé què per tal de tornar a equilibrar el preu del producte. A la fi, la Generalitat, pot posar els impostos que vulgui a qui vulgui, que per això mana. Encara que a vegades fa la impressió que no mana el que hauria de manar i mana el que més valdria que no manés.

La Joana es llegeix per sobre de la meva espatlla el que acabo d’escriure i em diu que pari ja de dir disbarats, que si m’he trastocat, que no tinc punyetera idea d’economia ni de finançament autonòmic ni de... D’acord, d’acord, però ho pujaré al bloc, que ara no tinc ganes de començar de nou. Diu la Joana que l’únic que té sentit i que ja m’ho explicarà és el de l’Esperanza Aguirre. A vegades em sembla que la Joana va sobrada en qüestió d’inversions i de jocs polítics. Ja ho veurem.

punts suspensius

Som tretze al grup petit. Tenen catorze anys, potser algun quinze. Tres són de l’Equador, dos de Bolívia (seuen l’un al costat de l’altre), una és de Perú, un altre de Colòmbia, la paquistaní –la seva roba m’enamora- només ve quan no té aula d’acollida, la resta som autòctons, encara que potser en algun moment voldríem ser de Madagascar, de Mongòlia...

Llegeixen una estona el diari de la Raquel, que és una mica més grans que ells, segons el recull Isabel-Clara Simó. Parlem dels personatges i de la història, concretem paraules i en busquem d’altres que les puguin substituir, corregim les que han escrit malament...

M’agrada aquest clos en la tarda benigna i crec que ells, al menys avui, també es troben bé en aquest fer una mica monòton, una mica previsible, una mica sorprenent, una mica nou, una mica d’alcohol però també de cotó fluix...

Per un moment penso en l’exterior, en demà, en anys a venir, en diàspores... No sé si hi puc fer gran cosa.

publicitat

Aquest fred se m’ha posat al coll i només tinc ganes d’anar a dormir, però tot i així he acomplert la meva obligació quinzenal, que per això cobro, encara que no sigui en euros. I com que veig que d’altres es fan publicitat, deixeu-me que jo, modestament, toqui el bombo a anunciï l’aparició de l’enigma de cada dimarts. Sembla que darrerament tinc la vena (alguns dirien la bena) patriòtica o nacionalista o genuïnament autòctona. Mireu quin text m’he empescat gairebé a l’atzar i les extrapolacions variades i properes -l'ànima catalana?- que se’n poden fer amb una mica de bona voluntat i de fantasia:

-I va començar a recitar Petxerin. Traduint com ell fa. El rus primer, després l’anglès. Que dolç és odiar la terra nadiua i esperar amb avidesa la seva ruïna... i en la seva ruïna discernir l’aurora de la universal renaixença. Potser no ho recordo del tot bé, però això n’és l’essència. Petxerin va entendre que era possible estimar el propi país i alhora odiar el seu sistema, diu. Petxerin estava boig per Anglaterra, igual que Goethe. Anglaterra com a llar de la justícia, la veritat i la llibertat. Petxerin mostrà que no hi havia res de deslleial en la traïció posat que traïssis allò que odiaves i lluitessis pel que estimaves. Llavors, suposant que Petxerin hagués posseït importants secrets sobre l’ànima russa, què hauria fet? És obvi, els hauria donat als anglesos.

Però al finalitat és una altra: descobrir l’autor i el títol de la novel·la. Com que és possible que només amb aquest fragment no arribeu a conclusions, us invito a seguir les pistes a l’inigualable, l’inimitable, el grandiós, l’ÚNIC DIMARTS DE SANG.
Bona nit, endavant i sort.

bestiari: el gat de can Piñana

El gat de can Piñana és negre i llustrós, i el pèl del llom, mirat de prop, té iridescències subtils. Qualsevol diria que el gat ha arribat a misses dites, quan el sol ja fa estona que declina i els comensals van pel segon plat. Potser s'ha passat el matí hipnotitzat per la mar calma d'aquest dia d'octubre o potser no és amant dels primers. El gat tauleja al mateix temps que un negre poc llustrós, carregat de bosses, carteres imitació de pell i rellotges amb corretges clares que tindrà menys sort que el felí. Sembla que el gat aprecia els fideus de la taula de dos i, en canvi, es menja amb desgana el calamar arrebossat del grup d'alemanys, tot i que no deu ser perquè no li sembli prou bé la islamofòbia –segons diu el diari- dels germànics, que a ell tot això ni li va ni li ve, i només obre els diaris per veure si algú s’ha deixat algunes ganyes de sardina. Tres de Tortosa comencen a fer postres i, mentre els serveixen cafè i una copeta, encenen un cigarret. El gat, abans d'allunyar-se cap a la taula del fons, que encara paladeja les restes d'un pastís, els miola, sense que vingui al cas: mai no he pres cafè ni alcohol, ni fumo.

Pagat el compte, m'aixeco per marxar -encara hem de comprar l'oli, la mel i les verdures- i li acarono el cap en senyal de comiat. Com que he estat generós, em diu un consell a cau d'orella, que vol fer passar per un text de Marcial (sempre s'ha dit que les gats mediterranis són els més cultes, per bé que sovint excessivament lacònics i mentiders) que titula “A un plagiari”:

Perquè m'afanares quatre pensaments ja et veieres amb cor d'escriure'n un apunt. Que no saps la dita de Calpúrnius? No n'hi ha prou de robar una flauta si no la saps tocar.

Penso que té molta raó quan, més tard, escolto els sons discordants de la flauta.

llengua, nació, individu

Em preocupa, o potser només em disgusta, que el terme diglòssia hagi quedat mig –molt? totalment?- oblidat i que sovintegi el terme bilingüisme. Em preocupa perquè és possible –no ho sé, no tinc dades estadístiques, de les quals desconfiaria- que la tendència sigui el bilingüisme, és a dir, la pèrdua de consciència del paper del castellà i del català en la nostra societat.

Em preocupa que el doble debat Montilla-Mas (ara parlarem en castellà i ara en català) hagi aixecat una llevantada suau però insistent en què es valora positivament la “valentia” de la proposta de l’encara president (vegeu, per exemple, l’article de la Rahola –i no enllaço altres reaccions), superheroi de la normalitat (qui aspira a la normalitat en temps anormals? És clar que l’altre...).

Em preocupa, una vegada més, la dèria d’alguns d’explicar-se a Espanya des d’Espanya en espanyol. No podem actuar com els països normals, encara que no ho siguem?.

Em preocupa, si és que és així, que encara hi hagi una quantitat important –compte, dic important- de gent que se suposa que no entén el català (compte, dic no entén), que votarà en les nostres properes eleccions.

Em preocupa que un dels arguments per al doble debat (per què no sèxtuple?) , sigui simplement el de la comoditat de la tria d’una cadena de televisió. Per cert, els sistema dual de les televisions permet la tria de llengües, si bé és cert que es perd l’èmfasi de l’original, cosa que segurament pot beneficiar algun dels candidats i perjudicar l’altre.

Tot això que em preocupa, o potser em disgusta, no em treu la son ni m’espatlla el son perquè ni un ni altre candidat comptaran amb el meu vot.

I, com faig sovint, acabo amb una doble postil·la literària, d’un poeta-polític i d’un polític-poeta que parlen de somnis que algun dia seran –tornaran a ser- més reals que la política utilitarista que rau rere el patètic enfrontament i les reaccions diverses que han originat aquest apunt. Com que toco de peus a terra, no reclamo res que vagi més enllà del somni, de moment.

Ara sabreu el meu somni. Per a mi la nació és la llengua. No dic l’Estat, ni tampoc dic la pàtria, és la llengua: dic la nació; és a dir, lo nadiu social, com us ho diré? L’esperit d’un poble. ¿Hi ha alguna cosa exterior que vingui més de dret de l’esperit que el parlar? Els que naturalment s’entenen parlant per fora és que són tots un per dintre...

Carta de Joan Maragall a Pere Corominas (fragment). 12 de juliol de 1907.


L’home només té una llengua pròpia, com només té una ànima i només té un cos. Quan seràs gran aprendràs altres llengües i les parlaràs, però no hi pensaràs: perquè de llengua nostra, fill meu, només n’hi ha una.
[...]
Mira, fill meu, per totes les terres de la més gran Catalunya s’estén la nostra llengua, en rica varietat de formes dialectals. Però la llengua és una, com la pàtria és una.

Pere Coromines: “El Poble Català” (fragment), 1 de novembre de 1916.

de l'hospitalitat

Vist que la meva situació econòmica ha empitjorat i que en un futur proper -i llunyà- no preveig cap canvi positiu, a vegades busco solucions, complicitats o consol en les experiències dels altres. Solucions no en trobo –bons de la Generalitat?-, les complicitats són passatgeres, i els consols no em satisfan. Penso que potser hauria de recórrer a la saviesa dels clàssics, és a dir, d’aquells que malgrat haver parlat fa centenars d’anys encara són escoltats, ni que sigui per pocs. Recorro, doncs, a un dels escrits de Dió de Prusa, L’euboic, que en la seva traducció catalana té un subtítol suggeridor: Un elogi dels pobres. Els pobres de què parla Dió no són els indigents que demanen almoina sinó aquells que viuen amb poca cosa, fonamentalment de la cacera i de quatre verduretes del seu hortet. Uns pobres que troben la felicitat amb el poc que tenen i que encara és permeten una hospitalitat generosa, fins que es cansa l’hoste, actualment escassa però no impossible:

És una evidència palmària que la riquesa no serveix de gran cosa als seus possessors ni en les relacions d’hospitalitat ni en cap altre aspecte, ans, al contrari, fa que molt sovint aquests acabin essent més rancis i avars que els pobres. Fins i tot, si hom troba un home ric –un de sol potser entre milers- de caràcter generós i magnànim, això no demostra que la majoria siguin superiors en aquest aspecte als més indigents. En canvi, a un home pobre, però treballador per naturalesa, li basta el que ja té: recobrar la salut en la seva justa mesura, quan està malalt, si li advé alguna afecció de les que són habituals en els homes actius, quan estan esgotats; i donar als hostes que arribin obsequis d’hospitalitat, oferint-los sense recel, de bon cor i amb alegria, encara que no siguin crateres de plata, mantells bigarrats o una quadriga –els presents d’Helena i Menelau a Telèmac. Com és versemblant, no podrien acollir com a hostes homes importants, sàtrapes o reis, llevat que fossin sàtrapes o reis molt assenyats i honestos, que no cerquessin altra cosa que l’amistat.

Dió de Prusa: L’euboic. Un elogi dels pobres. La Magrana.


No sé si em satisfà el que diu Dió: salut i amistat i que m’oblidi del consumisme. Potser és prou, potser no cal res més i aquesta és una de els bases d’una vida plena. M’ho pensaré. Però per si no en tinc prou, espero que sempre em quedi el plaer de llegir els clàssics. Quina genialitat –i quina modernitat- interpretar i reduir tots els conflictes i les tragèdies de Menelau, Paris, Helena, Hèctor, Aquil·les..., la guerra Troia i les seves seqüeles a un error d’apreciació, d’hospitalitat:

No hi ha dubte que no va ser cap guany per a Menelau poder rebre com a hoste l’home més ric d’Àsia, i que ningú altre no fos, tan poderós per acollir a Esparta el fill del rei Príam, ja que aquest hoste li va buidar la casa, se li va endur, a més de riqueses, la muller, i li va deixar orfe de mare la filla, tot fugint per mar. Després d’això, Menelau, durant molt de temps, s’anà consumint voltant per tot Grècia, deplorant la seva dissort i demanant socors a cadascun dels reis. Fins i tot s va veure obligat a suplicar al seu germà que li lliurés la filla per sacrificar-la a Aulis. Deu anys romangué lluitant a Troia, on de bell nou va haver d’adular els capitostos de l’exèrcit, ell mateix i el seu germà, ja que, si no ho feien així, aquells s’enutjaven i els amenaçaven a cada moment d’embarcar i tornar-se’n a casa. Després d’endurar molts fatics i perills insuportables, al final va anar errant, i no va poder tornar a casa sense patir moltes altres desgràcies.

Dió de Prusa: L’euboic. Un elogi dels pobres. La Magrana.

Salut, amics –compte amb la tria!- i lectures, què més puc desitjar? Ai!

bandera roja

M’acabo de rellegir L’euboic en aquest matí que simula ser de diumenge i decideixo que em cal airejar abans de dinar. Grisor de mar, de cel i d’arena. Els locals de la platja tenen les terrasses buides, però veig, a traves dels vidres i dels plàstics, les taules dels interiors plenes. Encara que no devem baixar dels dinou graus, el vent que bufa crea una sensació de fred, de tardor irreversible. A la platja, els surfistes aprofiten les onades mentre els pels altaveus es recorda que hi ha bandera vermella. Una llanxa de la Creu Roja rescata un surfista sense forces. Un altre desisteix. Una noia atalaia les petites històries de la mar. Una altra noia, també solitària, manté un contacte amb l’infinit. Una parella, asseguda a els escales, resisteix les espurnes de les ones. El passeig, ara amb el vent a favor, continua semidesert... Recullo els instants i els penjo al compte nou de Flicr (no sé quantes vegades he perdut definitivament el nom i la contrasenya). Buidor, lassitud, poques ganes de fer res que no sigui mecànic.

Fa una estona, els enllaços de la dreta del bloc m’avisen que alguns companys han estat premiats. Des d’aquí els felicito col·lectivament per si m’oblido de fer-ho individualment. Qui sap si l’any vinent hi haurà un premi per als blocs sanguinaris.

bestiari: els gossos

Després de segles de complicitat, parasitisme, simbiosi, o el que sigui, entre els humans i els gossos, en què s’ha pogut constatar el grau de compenetració i la comprensió gairebé telepàtica entre els dos mamífers i l’admirable capacitat de ser ensinistrats dels cànids, em meravella que els humans hagin estat incapaços d’aconseguir que els gossos es gestionin els seus propis excrements. Aquest fracàs educacional em fa pensar que els gossos no són tan intel·ligents com ens volen fer creure alguns dels seus amos o bé que els amos tenen una patològica necessitat de remenar merda. Descarto, no em cap al cap, que siguin les pròpies bèsties –la tristor dels seus ulls sembla desmentir-ho- que d’una manera conscient hagin planejat una subtil venjança –potser no els falten motius- que, ben pensat, no fa gaires dècades que ha començat a manifestar-se públicament.



la felicitat

Vaig tardar una mica a descobrir que Odette Toulemonde cantava Josephine Baker, però va ser un moment recordar els estius al mas, paradís perdut. A la petita llibreria, amb revistes d’abans de la guerra, en vaig trobar unes quantes amb fotografies de la cantant i actriu. En algunes se la veia nua i les estisores van fer estralls. Després deixava les revistes ben plegades al seu lloc. No sé on han anat a parar les revistes i encara menys els retalls. Tampoc no sé si algú més, després de fer-ho jo, l’únic nen que aleshores corria als per aquell primer pis amb olor d’ametlles durant els estius, ha fullejat aquelles revistes i s’ha preguntat que contenien exactament aquells rectangles desapareguts.

Avui –quin diumenge-divendres més ingrat ens ha portat la pluja!- m’he passat una estona escoltant cançons antigues.






(M'ha fet gràcia que un dels actors de Zou-Zou es digués com jo: Pierre Palau: Mr. de Saint-Lévy, el protector.)

panoràmiques

Mentre a Frankfurt se celebra la festa del llibre, em repasso la festa de la imatge de Colònia. Fa quatre dies que tinc la Nikon D90 i apareix la Nikon D7000, amb més píxels, cosa que no té gaire importància, amb molts més punts d’enfocament, amb vídeo HD i enfocament constant, amb dues targetes de memòria... Una Benq petita que projecta directament imatges de 50”. La Pentax Kr a un preu supercompetiu. Fujifilm mostra la segona generació de la seva càmera que grava en tres dimensions, encara que les fotos s’han de veure a la pantalla de la màquina i el paper per imprimir-les és especial i car...En fi, que un, amb economia de crisi, imagina una càmera que tingui totes les possibilitats i que surti a preu de pensionista.

De tota manera, sembla que més enllà de les novetats tècniques i de l’augment de píxels, bona part de l’immediat futur de la fotografia passa pels programari que incorpora la pròpia càmera o s’afegeix en un CD. Per exemple, cada vegada més s’incorporà la possibilitat de fer fotos panoràmiques a partir de dos o més imatges. Les panoràmiques tenen la gràcia que el conjunt suavitza el detall i aquest fet és, al mateix temps, l’inconvenient. Però en fi, en la vida hi ha moments per a tot.

Per aquells que voldrien captar imatges panoràmiques –fotogràfiques, vull dir- i no tenen prou clar com fer-ho, els suggereixo algun programa gratuït dels que es poden baixar des d’Internet. Un dels més senzills, que pot funcionar de manera completament automàtica amb una efectivitat notable –millor si es fa servir trípode, però tampoc cal anar carregat a tot arreu- és Microsoft ICE (Image Composite Editor), que es pot baixar des d’aquí. Us en deixo unes mostres fetes avui mateix –excepte en un cas- amb la càmera petita i un angular que ho és poc, i en algun cas en condicions adverses, sense més pretensió que mostrar els resultats (i al mateix m’estalvio la meva propensió a explicar passeigs sense història d'un dia que no ha volgut ploure):

Des de l’avinguda Gaudí amb el programa que incorpora una càmera Olympus (observeu el desastre de les torres i les inclinacions laterals excessives, ni que la tuneladora...) i amb la mateixa càmera però amb el programa ICE des de l’ordinador.

Ah, també podem fer panoràmiques verticals quan tenim poc espai davant del motiu a fotografiar. D'acord, una mica tortes; doneu-me temps.

avui fam i demà gana

No em rebel·la la niciesa ni la ineptitud dels que saben que són necis o ineptes, al contrari, entenc que tots tenim les nostres limitacions i si bé hem d’intentar superar-les, al final hi ha el que queda. En canvi em resulta insuportable la niciesa o la ineptitud dels savis, és a dir, dels que saben i des del privilegi de tribunes diverses, oracles de la societat, visionaris del futur incert, escampen paraules i propostes que els necis i ineptes de naixement no s’atrevirien a llençar perquè la seva prudència els ho impediria.

Proposen 100 economistes, 100! –teòrics triomfants i pràctics fracassats- que es calculin les pensions a partir dels inicis de la vida laboral dels contribuents, i González i qui sap quants altres fantasmes del passat que no produeixen però cobren diuen el mateix o aplaudeixen la pensada. Gran trobada econòmica que sap qualsevol imbècil: si els pensionistes cobren menys, els diners que l’estat ha estalviat per ells s’allargaran en el temps. Encara que el de menys és el sistema que s’empesquin per arribar al resultat final. I si es treballa més anys no cal pagar pensions, afegeixen. Ah! Descoberta de la quadratura del cercle, que ens fa riure a nosaltres, als necis, als ineptes de l’economia. Després ja parlarem d’altres detalls, continuen afegint alguns d’aquests dèlfics moderns, riota dels antics déus. Quan?

Quan ens explicaran els seus sistemes per acabar amb la corrupció pública i privada? Quan ens explicaran com s’aconsegueix un repartiment més equitatiu de la riquesa? Quan ens explicaran com aconseguir que milions de pensionistes que cada cop tenen una esperança de vida més llarga i menys esperança de qualitat de vida la recuperin? Quan ens explicaran tots aquests intermediaris que sobren intermediaris? Quan ens explicaran tantes altres coses que voldríem saber? Més endavant, més endavant. Mai?

I mentrestant, a anar aguantant les paraules al vent que potser alguns polítics convertiran en dogmes I si només fossin dogmes... La qüestió és que també seran fets que ens haurem d’empassar amb pa i sense oli, perquè no ens arribaran els diners de la pensió per comprar-ne, mentre des de les seves tribunes, des de les universitats, els hemicicles dels parlaments, els bancs, els despatxos, farts i llustrosos, diran que encara mengem massa pa.

l'esponteneïtat anul·la la sinceritat?

Acabo la sèrie sobre els fets de maig amb un fragment no de Maragall sinó del prologuista d’aquest volum de l’Epistolari, Carles Soldevila.

Llegiu, per exemple, les cartes on descriu els fets que va engendrar la primera festa del Primer de Maig. (1890). Un sarcasme brutal les anima; hi ha una barreja d’aristocratisme olímpic i de contrarietat casolana; hi ha l’odi contra el ramat i alhora la rebequeria del senyoret aviciat que veu torbades les seves distraccions favorites...
Evidentment aquestes tres cartes, on parla d’un conflicte social, són excessivament espontànies per ésser sinceres. I no sé si aquesta frase explica ben bé el meu pensament. Al meu entendre, tota opinió digna d’aquest nom és el resultat d’un mínim d’operacions mentals que Maragall, en el complet abandó d’aquesta correspondència, no sempre es prenia el temps necessari per fer. En aquestes tres cartes que ara comento, per exemple, es veu ben bé que registrava amb una fidelitat maquinal totes les seves impressions, sense provar, poc ni molt de jerarquitzar-les.

Joan Maragall. Epistolari I. Obres completes, vol. IV . Barcelona, Sala Parés Llibreria, 1930. Pròleg de Carles Soldevila.

En llegir el que anava dient Soldevila pensava: però si és tot el contrari, precisament perquè el que diu és espontani és sincer. Després em vaig adonar que Soldevila té raó, almenys una part de raó. La qüestió és que a vegades costa destriar espontaneïtat de sinceritat i concloure que és el que preferim: tenim tan poc temps per a pensar.

Maragall: una mica més de burgesos... realitats i desitjos.

No puc deixar a mitges els escrits maragallians sobre la vaga, així que afegiré uns quants fragments del pensament i les sensacions de l’escriptor, tot i saber que qualsevol tria d’un tot sempre és una traïció. Al menys deixem que Barcelona torni a la normalitat. No valoro els fragments, simplement els mostro, en dono publicitat.

Situo sintèticament el personatge. En aquest moment Maragall té 29 anys; té acabada la carrera de dret i, com es pot llegir en el darrer fragment, decideix exercir-la de mal cor. Ha publicat alguns poemes i textos diversos, però encara no el seu primer recull de poemes. Aquest mateix any, la seva vida canviarà substancialment en entrar a treballar al “Diario de Barcelona”. Un any més tard es casarà amb Clara Noble, que aleshores devia tenir 18 anys, i que es al·ludida en un dels fragments.

3 de maig de 1890

... i avui tropa a l’Audiència, al Liceu, a la plaça de Catalunya, a la de Tetuàn, parejes de cavalleria pel mig de la Rambla... I jo disfruto perquè ja m’emprenya la insistència de la plebe, que destorba, desentona, preocupa, priva de pensar, i t’ho confesso, estic pel despotisme il·lustrat. Avui fa un dia magnífic, la coloraina dels uniformes llueix al sol com l’acer de les armes, i contrasta amb les bruses blau fosc i gorres negres i suades dels obrers.

4 de maig

Aquí en mon quartet, davant ma taula, amb mos llibres (sobretot una gramàtica inglesa que he comprat fa poc) lo piano los quadros, lo retrato de Goethe (qual adquisició fou fruit de lentusista desvetllament de mon esperit) amb lo pensament balancejant-se’m entre tu i “the fairy” que és com anar d’una delicadesa a una altra, me sento feliç i tendrament commòs, i menyspreo la porqueria que s’agita pels carrers. ¡Pobreta C.! se deu estar ben tancadeta a casa seva, tremolant a los udols salvatges que fan d’aquells encontorns lo centre de llurs bestieses i em priven de veure-la i s’atreveixen a torbar sa tranquil·litat! ¡los imbècils! ¡los estúpids! ¡que els ametrallin, que els trinxin, que els escombrin com escombraries! ¡canalles!

7 de maig

Ahir tornà a obrir-se el Liceu i començaren a dir que posarien un petardo (diumenge passat n’estallà un a Foment que féu insignificants desperfectes i cap desgràcia)...

Vaig entrar-hi al final del primer acte...: lo teatre estava poc menys que ple amb força noies amb vestits clars, i florits barrets d’estiu. ¡Quina barra! Vaig pensar. Avui los burgesos representen lo paper dels aristòcrates francesos d’ara fa cent anys, i com hi ha món, creia que eren més pusil·lànimes. Quan encara hi ha molts oficis en vaga (en Blanco los va fent transigir d’un a un) i los anarquistes campen pertot, se necessita valor per anar-se’n de frac amb dones i cotxe, el cor de la burgesia barcelonina, a lo lloc que ha de saltar primer a la vista dels que ens volen mal, i allí estar quatre hores galantejant, fent brometa, aplaudint i xiulant...

27 de maig

... sembla que definitivament seré advocat tota la vida. Ai! Renoi! Jo que volia ser poeta com Byron o Heine i t... dones casades que m’estimessin i tenir una cara “ombrageuse” i u front “reveur” i córrer món  i no viure més que per la Bellesa i l’Art! Ah! Barcelona, Barcelona, ciutat burgesa, humida, aplanadora, ah burgesia, ah muretons i flassades, gènero tou i de poca consistència, ah mitjania, en riquesa, en posició, en tot, ah! Símbol de tota mitjania, tu Barcelona m’has  ben fotut!!!... I en mig de tot n’haig de donar gràcies a Déu i em resigno a ésser barceloní en tota la força i extensió de la paraula. Ja tenia raó en Peio ¡¡que en som de fenicis!!!


Em sembla una llàstima que durant aquest any no es faci una bona edició de la correspondència epistolar de Maragall, sigui en una sèrie de volums –900 cartes són moltes- amb el material agrupat per corresponsals o, i faig dues propostes heterodoxes complementàries que m’interessarien molt, per temàtiques (política, societat, literatura...) o per cronologia (cartes de 1890, 1891...).  L’execució d’aquestes dues propostes hauria de ser el fruit d’un treball seriós amb valoració inclosa. Sigui com sigui, penso que l’estudi complet, exhaustiu,  de la literatura de Maragall ha de tenir en compte tota la seva producció epistolar.

Maragall: els burgesos, els obrers i els antisistema

Es queixa –i més coses- la Júlia de les parcialitats dels anys-aniversari, del que es podria fer i no es fa, de la presentació dels personatges, la seva obra i la seva època sense la complexitat i les contradiccions reals. No m’endinsaré ara en la discussió, sinó que deixaré anar una mica de Maragall, tot recordant que fa un temps que em vaig proposar celebrar el seu Any amb alguns fragments del seu epistolari i ja mig tenia abandonat el projecte. Volia continuar amb la seva vida familiar, però el que he llegit a casa la Júlia m’ha fet triar una altra faceta.

D’un escriptor, el que ens interessa més, al menys crec que hauria de ser així, és la seva obra; però sovint no ens podem estar de voler saber de la seva vida i de la seva personalitat que, per altra banda, contribueixen a explicar la seva obra. Passat el temps, una de les fonts d’informació més interessants sobre el personatge és, si es conserva, la seva correspondència. Les cartes personals ens permeten arribar sense excessius filtres a l’interior d’una persona, en la mesura que això és possible. En el cas de Maragall, l’extens epistolari que es conserva mostra un home complex, contradictori, apassionant i també amb unes constants poc canviants al llarg del temps. Estaria bé que algú durant aquest any fes servir les cartes d’una manera creativa, o no, per acostar el personatge al lector i al públic. Ja es veurà.

No sé si el fragment –gairebé la carta sencera- que deixo a continuació, adreçat al seu amic Antoni Roura ara fa 110 anys, ens pot portar a recordar algun aspecte de la darrera vaga general i a reflexionar sobre la relativa importància del pas del temps en la història del comportament humà.


Noi, la cosa s’emmascara, que diu en Raventós, que l’he trobat avui amb barret de copa, tot atzarat. I efectivament, avui los “huelguistas” cohibeixen els que volen tornar al treball, xiulen a la Guàrdia Civil, que de tant en tant dóna alguna carga, més o menys de per riure, i els burgesos estem tan aterroritzats que no fem més que demanar l’estat de siti [...] No surten diaris i estem incomunicats amb lo resto del món i amb nosaltres mateixos; jo no sé què passa a Sans?!! –No ho sé: i d’aquí ve el pànic.
¿Saps qui té la culpa, de tot això? L’Emperaire d’Alemanya. Fa un quant temps va convocar una conferència internacional per a tractar la qüestió social de la classe obrera, de reglamentació del treball per l’Estat, és a dir, de socialisme pur. La Internacional se va desvetllar i manà que tots los obrers del món, excepte los de Camarines, se declaressin en huelga, per a demanar als seus respectius governs la imposició de la jornada legal de vuit hores: lo dia senyalat fou lo primer de Maig, i l’objecte, tal com se va anunciar, només fer present aquesta pretensió, i tornar l’endemà al treball: però un cop al carrer, s’han encarinyat amb això de passejar-se pertot fent lo “papu”; los anarquistes s’hi ha barrejat, i ara molts oficis ja volen les vuit hores de treball des d’ara mateix, i aquests oficis no volen deixar treballar els altres, i los anarquistes criden “morin los burgesos” i quan un oficial de la guàrdia civil crida “¡preparen!” apreten a córrer fins a perdre’s de vista. I los obrers se passegen fomuts de fàstic, no sabent què fer, com nosaltres quan fèiem campana. Però lo més bonic és l’alarma dels burgesos... Durant los últims dies d’Abril se va estendre un pànic tan horrorós que semblava que vingués la fi del món; los uns compraven vint o trenta pans, vàries arroves de patates, bacallà i altres porqueries; los altres feien forrar les portes i compraven armes, i altres fugien sense saber a on, altres per animar-se se n’anaven a veure arribar la tropa, i quan comptaven força soldats, força cavalls i sobretot força canons, ¡ah! allò els posava bé el ventre, i ja temien menys al “treballador”, al barbre de la nostra època, al que vol capgirar l’ordre social, al que posa petardos i renega, i mira de reüll al “senyor”, al que vol disfrutar de lo que nosaltres disfrutem... ¡Que l’afusellin, que el trinxin, que el fotin! -Prô l’obrer català és sensat, diem després los burgesos per a tranquil·litzar-nos –i està molt més ben tractat que en altres nacions: no faran res, només una quants caps calents, estrangerats, que ho vénen a enredar tot, que els entabanen... Noi, me’n vaig a veure que passa, em sembla que avui nos posaran en estat de siti; a casa me posen obstacles a sortir al carrer; jo ho tiro pel ridícul i llavors diuen: Vés, prô no passis per la Rambla. ¡No passar per la Rambla! ¡No veure lo pla de la Boqueria! ¡No jugar a l’ajedrez a l’Ateneu! No pot ser. Ademés a mi los treballadors no em fan por, són sensats, estan bastant alegres i tranquils, no s’exalten, són honrats, i no em fan por sobretot perquè la “tropa” els farà por a ells. Tots som uns fenicis.

Carta de Joan Maragall a Antoni Roura (2 de maig de 1890)

enlairament a Plutó

Aquesta tarda he escrit una coseta d’aquelles llargues i avorrides que després apareixen en el bloc, però a la nit he vist una comèdia dramàtica de ciència-ficció: Desayuno en Plutón. Sensacional! Un conte bellíssim. On devia ser i què devia pensar quan la van estrenar, i encara després? Si l’arribo a veure en pantalla gran, levito. Ni se m’acut intentar comentar res. Demà? Ho dubto.

atmosferes

Vaig recordar ja tard que avui volia fer arròs per a dinar i com estava a la vora del Corte Inglés de la plaça de Catalunya, vaig entrar a comprar-ne un paquet i poca cosa més. I del subsòl a la vuitena planta –em sembla-, a veure l’exposició itinerant d’Star Wars. Érem poca gent, no sé si per l’hora o per algun altre motiu: sobretot gent sola, també alguna parella. En una paret amb fons estel·lar, posava una noia mentre el seu xicot li feia una foto. Vaig seguir una estona una senyora (noia?) potser de cinquanta anys tota vestida de negre i amb el cabell blanc que anava voltant a poc a poc les maquetes de personatges, naus i objectes i somreia lleument de tant en tant. Per un moment em va semblar que desapareixia tot vestigi de la nostra terra i el nostre temps.

Aquest matí m’arribava i s’esvaïa ràpidament el so dels motors d’algun avió que participava en la festa del mar mentre m’acabava de llegir una novel·la que m’havia deixat una amiga. Abans de tancar el llibre he passat les darreres pàgines. A la penúltima, a la cara senar, hi ha un poema escrit en llapis, potser de quan va acabar el llibre o perquè era el paper que tenia més a mà, que no sé si ella recorda:

Brilla la luna
un poquito más cerca
con tanto aire
entre el suelo
i mis pies.

M’agrada. Jo, tants diumenges viscuts!, encara no sé si avui és el dia de la setmana que toco més de peus a terra o és tot el contrari.

Colom: de Pals a Amèrica

Potser recordareu que el cap de setmana passat se celebraven les Jornades Europees del Patrimoni i que a Catalunya hi havia 450 activitats gratuïtes. No sé si algú de vosaltres hi va participar. Al Baix Empordà, molt a la vora de casa, n’hi havia unes quantes i vaig triar la que em va semblar més atractiva i segurament una de les que es prodiga menys: Visita guiada “Cristòfor Colom i la vila de Pals: la història mai explicada de la descoberta d’Amèrica.”

El meu coneixement de Colom i del descobriment d’Amèrica té els seus orígens en l’ensenyament oficial de la meva infantesa que, pel que em sembla, no havia evolucionat gaire des de l’època de Verdaguer: una mariner genovès que de sobte té una idea i com que no tenia diners per buscar el continent que imaginava va demanar-los a la reina de Castellà que amablement el va subvencionar, i cap a Amèrica des de Palos de Moguer. Més endavant vaig saber que hi havia gent que parlava d’un Colom d’altres orígens; sense anar gaire lluny, els tortosins, per exemple, s’afillaven el navegant (no sé com està ara l’assumpte).

Bé, bé, per saber la veritat de tot plegat he hagut d’esperar molts anys i finalment m’ha arribat a Pals. Gairebé dues hores visitant diversos indrets de la vila reial, importantíssima a l’edat mitjana, amb una guia que ens anava desgranant informació, citant hipòtesis, topònims i antropònims del país, documents diversos, mapes inclosos, desfent malentesos... per arribar a la conclusió que potser hi havia alguna possibilitat remota que Colom no fos català (molts dels mariners que l’acompanyaven certament ho eren), però que sense dubte l’expedició americana va sortir del port de Pals (Baix Empordà) i va ser subvencionada per la nostra administració. M’agradaria detallar les argumentacions, però comprendreu que seria interminable. Acabat el recorregut –feia un dia de tramuntana esplèndid- van fer cap al museu de la població on va tenir lloc un col·loqui amb dos historiadors del Cercle Català d’Història que van ampliar la informació i van resoldre els dubtes (em trobava distret quan van respondre la pregunta: per què els americans no parlen català?). Jo vaig acabar creient i vaig lamentar, com ells, que ens hagin amagat durant tant de temps aspectes importants de la nostra història, i no només això, sinó que actualment algunes institucions oficials del nostre país tinguin encara poc interès a divulgar alguns fets històrics que potser podrien ferir la sensibilitat dels nostres veïns. Però com diu l’admirat Ramon Llull i és lema del Cercle: “...leyaltat, justícia e veritat en lo món.”

No m’estranyaria que algú de vosaltres després de llegir les meves paraules no acabés de tenir prou interès. No em feu cas i a veure si us estimula més el que diu la guia al vídeo de més avall. Heu de saber que, si no m’equivoco, l’activitat de Pals es realitza el 30 d’octubre, el 20 de novembre i l’11 de desembre (sempre a les 11 del matí). També a Barcelona es realitzen dues rutes sobre el tema. Si voleu més informació entreu al web del Cercle o truqueu al 619579870. Ja em direu.

pòquer

El pòquer és un joc de cartes de mecànica aparentment fàcil d’aprendre. Per a guanyar una mà només cal arribar a tenir una combinació de cartes millor que la dels contrincants. El curiós del joc és que amb cartes que individualment tenen poc valor es poden aconseguir conjunts més bons que amb cartes de més valor intrínsec. Així, per exemple, dos dosos guanyen un as i un sis. Saber quines cartes t’has de quedar i de quines t’has de desprendre, imaginar que faran els altres –si els coneixes, millor- i apostar en el moment adequat la quantitat precisa és fonamental per acabar triomfant en un joc sense trumfos.

Se m’acut que de la mateixa manera que juguem al pòquer amb baralles en què les cartes tenen un valor conegut i inamovible, a vegades tenim tendència a fer servir persones com a cartes, els atorguem una valoració determinada i intentem un joc impossible. Imaginem que tenim una mà amb aquestes quatre cartes: Eduard Manchon, Arthur Penn, Tony Curtis i Joan Triadú. Molts jugadors dirien que no tenen res que lligui i es descartarien de tres cartes; d’altres veurien una parella; alguns una doble parella; els agosarats parlarien de trio; algun il·luminat seria capaç d’insinuar un pòquer, la millor jugada només amb quatre cartes. On un veuria un as, l’altre, a tot estirar, veuria un rei; i encara un tercer veuria el rei com un simple tres, i el tres del jugador de la dreta li semblaria un nou. En definitiva, jugar al pòquer amb les persones és impossible si no és que hi ha un sol jugador. I quan un juga sol ho fa contravenint les regles del joc i, el que encara és pitjor, té tendència a fer trampes. Jo no ho intentaria.