els barris

Al meu poble, que no sé si arribava als tres mil habitants, hi havia dos barris indiscutibles -les guerres de menuts ho deixaven ben clar-, el de dalt i el de baix, la plaça al mig. Després hi havia altres llocs que també eren barris o potser no, amb noms més concrets que no cal esmentar. Ara, a Barcelona, si algú m'ho pregunta, diria que sóc Eixample, fronterer ja, o Sagrada Família, si ha de quedar més clar; potser un toc de Gràcia si pujo una miqueta, o Sant Joan de dalt, si llegeixo Sagarra (fill), o Chinatown, si baixo pocs carrers... Podem dir el que vulguem, però els barris, molt sovint, aquí, a Barcelona, són també petits, la nostra casa i els centenars de metres que en itineraris quotidians recorrem més sovint: on comprem el menjar, el cinema habitual, la perruqueria (o barberia), els passejos de lleure, el centre mèdic que ens ha tocat, la papereria, la pastisseria, el forn, el bar de cada dia (els qui van cada dia al bar), la tintoreria...

Entenc Joan de Sagarra, la seua llicència política i literària, quan parla del barri de la Diagonal, però els barris, grans o petits, són concèntrics, a vegades desequilibradament concèntrics, més petits del que marquen els noms oficials, més fets a mida pròpia i al mateix temps col·lectiva -ell també ho confirma. La Diagonal, de moment i per sempre, talla i connecta, és massa llarga i diversa i, sobretot, va esbiaixada.

meditació de quaresma

-Cuando estés sentado, estate sentado. Cuando respiras, respira. Cuando comas, come -decia Gaspar, queriendo expressar que todo tu ser ha de estar en el momento, completamente consciente del ahora, sin pasado, sin futuro, sin nada que nos separe de todo lo que és.

A mí, que soy judio, me resulta difícil permanecer en el momento. Sin pasado, ¿dónde está la culpa?Y, sin futuro, ¿donde está el temor? Sin culpa ni temor, ¿quien soy?

L'evangeli segons Colleja.

El títol de Christopher Moore, és una mica més llarg -l'evangeli és llarguíssim i d'interès irregular-: Cordero, el evangelio según el mejor amigo de la infancia de Jesucristo (traduït al català?). És una llàstima que l'Església hagi limitat els evangelis als quatre que tothom coneix (sic), que, a més de ser breus, obliden pràcticament en la seua totalitat el període de formació de Jesús. L'interès d'aquest evangeli, el de Colleja,  rau en el fet que explica detalladament els anys anteriors als 30 del protagonista, cosa que no fan els altres, que deixen un buit incomprensible. Ara que ens trobem en època de meditació, em sembla una lectura no imprescindible, però sí interessant.

No afegeixo res més sobre el conjunt literari, perquè la meua intenció és centrar l'atenció en el fragment del principi: la concentració en el present, el seu gaudi. Individualment la proposta és assequible, desitjable, encara que sovint difícil. Col·lectivament, quins són els equivalents de la culpa i el temor en els catalans? Esclar que els catalans tampoc és que tinguin tan clara la consciència de poble, ni del passat o del futur comuns, i el present, cadascú al seu aire.

plou

Després de tants dies, ha començat a ploure fort i no tant. La pluja va i ve, s'apaga i remunta. Aterren en sons ara uniformes i marcials ara dispersos i desganats exèrcits de gotes en una nocturnitat encara càlida. Sonen rajoles i claraboies, i metalls indeterminats. Un vent suau mou les persianes per anunciar l'arribada. Xisclen unes gavines a deshora.
Benvinguda la pluja que, avui, relaxa i convida a un son profund i potser a un despertar dolçament monòton, sense somnis.

a peu

Dilluns al vespre, cap a les vuit, vaig agafar el metro sense cap contratemps; si arribo a recordar que era dia de vaga ja no hagués baixat a l'andana. Entenc, però, que els serveis mínims han molestat força gent, la que agafa el meto habitualment -no cal que digui res més sobre aquest col·lectiu- o esporàdicament, entre ells alguns congressistes del mundial de mòbils; també els qui no l'agafen mai, però veuen perillar la continuïtat del Congrés a la ciutat i en conseqüència els beneficis econòmics que els comporta. Finalment, esclar, hi ha qui simplement està en desacord amb les reivindicacions dels treballadors.

En quin grup estic jo? Per començar, faré una consideració prèvia que no sé si respon a la realitat o és una percepció equivocada. Em fa l'efecte que la majoria de vagues que es produeixen actualment les fan treballadors que no produeixen res, res tangible vull dir, res que es pugui tocar i intercanviar, i que sovint més que afectar els patrons, els “amos” (interessant informació aquí), afecten terceres persones. Dit això, el poc que conec de les reivindicacions em deixa més aviat indiferent, de les negociacions, no en sé res.

Ara bé, per què es fa aquesta vaga precisament els dies del MWC? La resposta òbvia és per tenir més repercussió, per poder pressionar amb més força. Aquesta obvietat em fa sospitar: res no és tan innocent. Per mi, gairebé n'estic segur, que darrere de tot plegat -unes quantes reivindicacions normals i d'altres agafades pels pèls- hi ha algun infiltrat que pretén que el MWC es traslladi de ciutat. Podria concretar les meus conclusions, però no me la vull jugar.

P.S. Avui  he anat a peu a veure la pel·li protagonitzada per la Colita. En algun moment he rigut, no només somrigut, coses de l'edat i complicitats llunyanes, i les converses se m'han fet curtes. He sortit del cinema amb ganes de veure algunes fotos de la Colita i la pel·li mai estrenada de la Gimpera; també de llegir l'Anna Maria Moix; no tinc tan clar si de repassar Terenci (no sé si li podré perdonar a la Colita que no fes fotos de la casa dels Moix).

un altre eco (retall de premsa)

He llegit, voluntàriament, pocs articles dedicats a Eco després de la seua mort, Però tenia curiositat de saber que deia Jordi Llovet a “El País”. Em temo que cada dia sóc més mal lector. Aquí queda:

En una visita a Barcelona, no hará de eso muchos años, Umberto Eco y su esposa paseaban por el Paseo de Gracia cuando ella, con pasmo ante un escaparate de la avenida, quedó prendada de un bolso de una marca carísima, al alcance de pocos bolsillos. Miró de reojo a su marido, y este le dijo: “¡Gasta, gasta; tenemos mucho dinero!”.

Era verdad. Como todo profesor universitario, Eco empezó su prodigiosa carrera ganando lo que corresponde a esa nueva clase de proletariado urbano que son los profesores. No tardó en vincularse al mundo editorial —yo lo conocí en la sede de la casa Bompiani, en Milán, a inicios de los años setenta—, una iniciativa que no respondía solamente a una cuestión pro pane lucrando, sino, más bien, a una estrategia políticoliteraria: si se embarcaba en el redescubrimiento de la semiótica —ciencia ya perfectamente conocida por Locke en el siglo XVII— y la sociología de los medios de comunicación, la editorial podría, y ese fue el caso, potenciar tanto una disciplina académica como un negocio con visos de prosperidad. Algo así podía hacerse con una materia tan atractiva, por aquellos años, como la semiología, pero Eco jamás podría haber hecho lo mismo con los magníficos trabajos medievales o joyceanos de sus primeros años de actividad: la estética de santo Tomás, acerca de la que escribió un libro magnífico, no era en modo alguno un material que pudiese resultar fructuoso.

Pero Umberto Eco no pareció contentarse con esto. Al cabo de dos decenios, cuando ya se había convertido en padre de la semiótica universal a pesar de las feroces críticas que siempre le dispensó Julia Kristeva, descubrió que poseía una querencia no solo por el estudio de la filosofía medieval, la literatura universal y las ciencias de los signos, sino también por el género de la novela. Escribió en 1980 El nombre de la rosa —novela interesante por la sabiduría que contiene, pero mediocre, como todas las suyas, si nos atenemos al estilo—. El libro se convirtió en un éxito de ventas en todas partes, y el profesor se volcó en la redacción de una serie de romances, escritos todos con la astucia propia de alguien que sabía perfectamente qué es lo que puede gustarle al lector común: se hizo inmensamente rico. No dejó de estudiar y de publicar su peculiar ensayística de polígrafo, por suerte para él mismo y para los demás, pero inició la tercera etapa de su vida dedicándose más a viajar, a publicar libros ilustrados —apasionantes, en verdad—, sobre lo bello, lo feo, los lugares imaginarios y las listas de todo lo que se pueda listar en este mundo, y, finalmente, a coleccionar ejemplares exquisitos, raros y excepcionales: la más delicada de sus aficiones.

¿Qué es lo que había sucedido en la larga biografía de este humanista a quien nada humano le resultaba ajeno, alguien que había iniciado su cursus honorum, por decirlo así, como profesor ayudante, hasta convertirse en uno de los hombres de letras más conocidos en Italia y fuera de ella, respetado, admirado, y, sobre todo, envidiado? Sucedió lo mismo que había pasado con sus colegas parisienses hacia la misma época: empezaron como profesores, fundaron editoriales, divulgaron una especie de poética neoaristotélica o neorretórica, vieron cómo esa disciplina perdía adeptos, y acabaron escribiendo novelas de escasa calidad: ahí está el caso de Philippe Sollers para darse cuenta de que el fenómeno alcanzó a más de un país en nuestro continente.

Y es que la figura del intelectual, en los tres últimos siglos, ha conocido unas transformaciones sorprendentes. Eco ya no tenía nada que ver ni con Pascal ni con Spinoza, que aún fueron hombres de scriptorium; tampoco se pareció a los grandes ilustrados, como los sabios Bayle, D’Alembert o Diderot, capaces de dedicar toda su vida y sus escasos recursos a editar enciclopedias fastuosas; no se comprometió con las más apremiantes cuestiones políticas de su tiempo salvo para mostrarse como un pensador liberal —pero menos que Russell o Berlin, por ejemplo—; ni poseyó, por fin, el perfil de un Voltaire, un Victor Hugo, un Zola o un Jean-Paul Sartre, dispuestos a aceptar el exilio interior y exterior o de subirse a un bidón de gasolina para azuzar la conciencia de la clase obrera en una fábrica de automóviles.

Fue un bon vivant, un tipo listo y de enorme inteligencia, un gran amigo, un hombre con gusto —más cuando se ponía a pensar que cuando se puso a fabular—, un hombre espabilado —limpió el pábilo de sus actividades cada vez que la llama de la candela perdió vigor— y un intelectual perspicaz, mundano, cínico en el sentido más noble de la palabra, más escéptico que Montaigne y más tempestivo que ninguno de sus colegas. Su muerte es lamentable como lo son todas. La lección de su vida resulta paradigmática en un sentido que él mismo debió de conocer: se acabó el tiempo de los intelectuales puros, solitarios, flacos, pobres, sacrificados y temerarios, y empezó, con él y su generación, el tiempo de una nueva forma y substancia del ser intelectual.

dit sense violència

Durant els anys d'internat, dels 10 als 17, la violència entre nosaltres va ser escassa, de més efectivitat verbal que física. Lèxicament, com que estàvem a Tortosa, en terra fronterera, ens dividíem en dos grups amenaçadors, els del cop de puny i els de la punyada, segons fóssim més del nord o del sud. Aquesta isoglossa, però, no determinava les nostres amistats més íntimes ni les aliances permanents o provisionals, que les qüestions la llengua eren un element secundari, poc conflictiu.

Escric aquest prolegomen per fer temps i intentar recordar si també ens diferenciàvem a l'hora de generalitzar. Hi havia qui copejava i qui colpejava? Sóc incapaç de saber, passat tant de temps, si ens diferenciàvem els del cop de puny i els de la punyada a l'hora dels cops.

Dos paràgrafs ja per apaivagar la virulència de la crítica que el titular d'un diari barceloní em provoca. Des de quan al nord de la frontera -i al sud més immediat- el mot cop dóna el verb colpejar? Quin periodista, quin escriptor, quin corrector, quin arqueòleg despistat, ha posat de moda el verb? I per què el modista té tants seguidors? Ja no s'hi pot fer res, ho sé, però m'emprenya la claudicació de la parla a la credulitat en la lletra impresa. M'hi he d'anar acostumant, però no sense protestar.

el temps quiet

Acabo de llegir que ha mort Umberto Eco. Em sorprèn la notícia. Ja sé que tenia 84 anys, però en el meu pensament, potser en el meu inconscient, Eco era un jove d'edat indeterminada, o bé un personatge etern. Aquestes són les primeres idees que m'han vingut al cap. Entenc que tant una apreciació com l'altra depenen més de mi que d'ell.

la curiositat

Tinc tendència a passejar per Gràcia perquè em cau prop de casa, perquè els carrers, malgrat que solen ser estrets i amb voreres mínimes, permeten, ben triats, caminar per tota la seua amplada, perquè el paisatge urbà del barri és variat, sovint enginyós, encara creatiu i, sigui de nit o de dia, estimula la meua badoqueria. Gràcia és un barri amb presses -això és inevitable-, però també amb calma, sorollós, segons diuen veïns de determinats bars, però també tranquil...

Fa uns dies, caminant pel carrer de Ramón y Cajal (es pot llegir a la catalana?), on vaig a comprar pa dos cops per setmana, em vaig trobar una casa acabada de pintar amb una decoració a la façana de la planta baixa que m'ha semblat suggeridora i discutible. M'hi vaig estar una estoneta davant i vaig deixar volar la imaginació amb múltiples interpretacions. Ja posats a elucubrar, se m'ha acudit que m'agradaria que les obres exposades als museus,les pintures, les escultures, em sorprenguessin pel carrer: aquí un Dalí, allà un Bosch, més endavant uns Anglada... No caldria que fossin originals, a la fi, jo, com la majoria, sóc incapaç de distingir un Tharrats original d'una còpia o d'una falsificació... No gaire acumulació, però, que les masses, sigui del que sigui, acaben cansant.

 

 

P. S. Durant el minut llarg que vaig estar-me al lloc que esmento, no em va semblar que cap dels deu o dotze vianants que van passat, fessin cap mirada, ni llarga ni curta, a la paret renovada. Sense entrar a jutjar la qualitat de la pintura, la manca de curiositat -un segon, dos, tres...- em va sorprendre. Què els hagués fet alentir el pas? Un pot pensar que la gent troba insignificants o indignes les mostres de pintura al carrer, però si fa no fa passa el mateix a la majoria de galeries d'art. Ahir vaig, durant més de mitja hora vaig estar a la Víctor Saavedra on exposa -obra escassa, però interessant- JavierGarcés, pintor i escultor que viu a La Bisbal d'Empordà. És una sala acollidora, on Víctor, el propietari, xileno-català, és un galerista d'aquells que participen amb el seu públic, els explica, els dóna conversa, a diferència de tants altres que quan entres amb prou feines aixequen la vista de la seua taula. Més de mitja hora i va entrar una sola persona, un senyor gran que va anar de la porta al fons i va tornar a sortir amb la mateixa celeritat. Fan por les galeries? Si no fan pagar entrada i s'està calentet a l'hivern i fresc a l'estiu... Compte, no parlo de qualitats, parlo de curiositat. A Barcelona, la meua experiència em diu que en pintura o escultura (o fotografia) la curiositat és escassa. No em refereixo a les grans exposicions -poques-, als grans museus -quins?-, sinó a la quotidianitat, al passeig de cada dia o un cop per setmana, ni que sigui. Una vagada a l'any?

 

 

divagacions en matinada de pluja

La festa major d'hivern de Barcelona -bé, sobretot de la plaça de Catalunya avall- continua sent una celebració menor, de pressupost limitadadíssim comparat amb les festes de la Mercè, potser perquè a l'hivern tot s'encongeix. A mi, Santa Eulàlia em cau molt bé, perquè tot i ser més vella que la Mercè s'aguanta molt jove, i m'agrada fer un tomb per alguns dels seus actes.

La primera constatació és que ja fa anys que sobra gent i els turistes, que tothora s'apunten a tot, han incrementat les aglomeracions. No importa que l'activitat sigui més o menys interessant, la qüestió és que sigui debades; si no s'ha de pagar entrada, la gernació hi vol ser.

Una de les novetats de la santaeulàlia dels darrers anys és els muntatges lumínics situats en espais oberts o tancats. Divendres era difícil accedir a alguns llocs i dissabte encara més; jo, per exemple, no vaig poder entrar a la plaça del Rei cap dels dos dies; esclar que la meua manca de paciència és proverbial. La majoria d'aquestes perfomances de llums, algunes amb música, són més aviat modestes i d'escassos efectes sorprenents, com la de la seu antiga de l'Arxiu de la Corona d'Aragó,on el joc de llums tènues amagava la bellesa del Palau del Lloctinent, molt més interessant a plena llum. Per cert, no sé si molts catalans o fins i tot barcelonins recorden que la titularitat de l'Arxiu és del Ministerio de Cultura; a veure com queda amb la Catalunya independent. En sortir de la visita, una parella comentava que des que tenim l'alcaldessa les festes llueixen menys. Jo trobo que més o menys com sempre. Pel matí, per exemple, la celebració de l'any nou xinès a l'Arc del Triomf, va aplegar més gent que mai, amb la presència de l'Ada Colau inclosa. No sé si en aquest cas l'augment coincidia també amb un augment de la població xinesa a la ciutat, al fet que el recent Any del Mico promet prosperitat o, simplement al sol gairebé d'estiu que convidava a sortir de casa. És curiós veure com entre les actuacions pròpiament xineses se n'encabeix alguna d'autòctona, híbrida, com una construcció modesta dels castellers de la Sagrada Família, animada per un petit drac oriental. Potser l'any que ve hi haurà alguna escena costumista en un bar regit per xinesos amb clients barcelonins de cinquena generació; m'ofereixo a escriure el guió.

En fi, passat aquest petit parèntesi festiu, els meteoròlegs ens amenacen amb l'arribada, per fi, de l'hivern, però segurament serà cosa de bromes i Setmana Santa ja és a tocar, un mes i dies.

P.S. Ara, mentre cau aquesta pluja suau, discreta però persistent, esperada, fructífera, continuo pensant en la Muriel. Ara fa una mica més de fred, però el soroll de la pluja fina, pacífica, em reconforta, m'agombola.

hi ha menjars per a tots els gustos

Sobre les coses que no veiem directament, només podem opinar a partir del que ens diuen o de les imatges que ens ensenyen. Llegeixo al País un article sobre elstitellaires de Madrid. Sembla que un dels orígens de tot plegat és que no va quedar clar que l'espectacle no era per a menors. És possible que fos això, però sí la informació del diari s'acosta mínimament a la realitat, la funció em sembla per a adults més aviat bavejants. No sé si se celebrarà el judici, però si tira endavant, em semblaria bé que la sentència consistís a suggerir als titellaires que representessin la seua obra en un pis particular per a amics, coneguts i algun saludat. Sobre tornar els diners que els van donar per actuar, no m'hi poso, segur que els necessitaran.

Que el jutge va ser injust amb la presó preventiva? Segur. Que l'obra que representaven els titellaires era una merda? M'aventuro a opinar com ho ha fet tanta gent aquests dies: caca de vaca. Torno al principi, cal evitar la defecació al carrer? No, cal buscar el lloc idoni i que cadascú s'olori la pròpia i faci la publicitat que vulgui per si algú la vol compartir.

nomenclàtors

L'Ajuntament de Madrid va encarregar a la Complutense (resumeixo i simplifico) una llista amb els carrers que tenen noms de personatges implicats amb el franquisme, etc. La finalitat és eliminar aquests noms del nomenclàtor madrileny, encara que ja ha dit l'alcaldessa que no els dels personatges de cultura: Pemán, Dalí, Manolete, Gerardo Diego, Pla, etc., sinó els dels qui directament o indirectament tenien les mans tacades de sang, etc. Bé, ja és veurà, i es veurà si els mitjans de comunicació actuen com a elements decisoris i escalfen l'ambient.

A mi, això dels canvis de noms no em sembla ni bé ni malament, depèn. Tret dels casos d'abús flagrant, que no sempre són fàcils de decidir, la pressa amb què s'actua, la frivolitat en altres casos, les pressions externes, etc., sovint em subleven. Em vaig emprenyar molt quan el meu carrer d'infantesa i primera joventut va passar de Prim a Companys, i que consti que en aquest cas una majoria de veïns hi van estar d'acord, tot i que jo no vaig ser consultat potser perquè era menor d'edat..., en fi, no recordo el motiu. De tota manera, mentre vaig enviar cartes a casa, a l'adreça continuava escrivint Prim (sense general) i no em consta que se'n perdés cap -potser encara arribarien.

Arribat a aquest punt de l'escrit, decideixo no continuar amb els dos paràgrafs que tenia embastats sobre la memòria històrica i la justificació de certs canvis, ni tampoc exposaré les conclusions que tenia pensades i que em semblaven d'una solidesa a tota prova. M'adono que el tema és força complicat, però, sobretot, a mi em sembla irrisori.

contrapunts

Llegeixo que Francisco del Moral, nascut l'any 1947 a Madrid i lladre de tota la vida, va passar-se molts anys a la presó i ara, quan encara no té els 70, s'està en una residència d'ancians a Morata de Tajuña. Francisco, que en la foto del diari aparenta estar força en forma, sembla que ara només té un pensament: escapar-se de la residència, delinquir i que el tornin a la presó . Com que això de delinquir li fa una mica de mandra, sospesa l'alternativa d'escriure a Rajoy -que no s'encanti o haurà de canviar de destinatari- per demanar-li directament la presó, sense requisits previs.

Hi ha q ui pot considerar que tot plegat és una boutade, però jo ho trobo molt seriós, ho entenc. No conec les presons -no compta la meua vigilància durant la mili a objectors de consciència-, però sí algunes residències, i el desig de Francisco el trobo absolutament raonable, enormement lògic. M'estalviaré d'enumerar i desenvolupar argumentacions, només n'insinuaré una: ¿qui vol viure la vida que li quedi envoltat només -remarco el només, el personal compta poc- de vells i, en alguns casos, d'un gat o un gos terapèutics? Ah, sí, la família bé; si existeix, ve de tant en tant.

Més tard, miro per televisió un reportatge amb motiu del mil·lenari del monestir de Sant Daniel. Hi viuen set monges que sobrepassen els 70. Qualsevol semblança amb una residència d'ancians és casualitat. Crec que Francisco s'hi podria adaptar. Ei, vull dir en el seu equivalent masculí, no emboliquem la troca, que les presons, de moment, tampoc són mixtes.

nirvana

Em vaig mirar gairebé tots els Gaudí -vaig arribar tard a la gala- i he vist bona part dels Goya -després del premi al millor guió adaptat he fet un mutis discret- i continuo perplex com altres anys amb una pregunta sense resposta: per què persisteixo? L'única aproximació remota que se m'acut és que, com en tantes altres coses, la repetició d'esquemes, el fet de saber que si fa no fa tot serà com sempre -critica a l'administració inclosa- em relaxa, em porta a una mena de nirvana qui sap si excessiva, a un somriure beatífic absolutament acrític, a una petita indigestió mental fàcilment superable. Què criticaran demà dels Goya: Una expulsió injusta? Un metratge mastodòntic -no es podrien donar quatre o cinc premis alhora?-? Histrionismes diversos? Qui faltava, qui sobrava?   Fantàstic, forma part del joc. Més enllà d'altres consideracions, la meua aposta, la de la millor pel·lícula: Truman o Un dia perfecto. Dec haver guanyat? Ho miraré abans de penjar el post; de fet no he arriscat gaire.

I dues recomanacions, protagonistes i secundaris a part: si no teniu una invalidesa gran, aneu a les sales de cinema, compartiu butaques tot i que siguin més incòmodes que el vostre sofà. Segona, que em fa vergonya recordar: que baixin l'IVA del cinema; encara no té competències la Generalitat en aquest tema?

P. S.: Vist (llegit).

Darío, Rubén. Sempre present

Just l'altre dia recordava la paraula justa i just avui fa cent anys que va morir Rubén Darío, poeta no només de la paraula i el contingut sinó també de la música; i potser per la seua música : Ya se oyen los claros clarines..., no prou seguit per la gent que s'apropa més a la prosa que al vers. Gran Darío!

Els coneixeu aquells que diuen:

!Qué bonitos

los versitos!
-me decía
don Julián...
Y aquella frase tenía
del diente del can hidrófobo,
del garfio del alacrán.

Gran Rubén!

l'estimul continuat

Llegeixo l'entrevista de La Vanguardia a Banville, a qui fa temps que no llegeixo, i no veig clar a primer pensament si estic d'acord o en desacord amb algunes de les seues afirmacions. L'Europa que presenta, per exemple, m'és, com a mínim, indiferent. Però l'entenc perfectament quan a la pregunta: Vostè continua divertint-se?, respon: Sí, perquè només et compensa una cosa que no depèn del que n'obtindràs perquè ja l'obtens quan escrius: la petita descàrrega de plaer que reps en trobar la paraula justa. Aprendre a gaudir de les paraules és aprendre a escriure.

Tinc la certesa que força escriptors són incapaços de trobar els petits plaers de cada mot, de cada frase, potser ni els busquen, i esperen el miracle de l'orgasme final que, esclar, mai no els arriba. .. Ni als lectors, evidentment.

el meu cel

Des de la terrassa miro el cel del sud-oest. Fa una nit clara i es veuen moltes estrelles al cel barceloní, cosa que em fa imaginar que en altres llocs el ball de llums deu ser espectacular. Orió, en tota la seua plenitud, domina el meu firmament casolà, gairebé diria que sóc capaç de detectar a simple vista la seua nebulosa central com la devien veure els antics abans de les grans contaminacions lumíniques; a la seua esquerra i una mica més avall, Sírius, majestuosa, la més brillant de totes les estrelles, persegueix la constel·lació i mai no aconsegueix atrapar-la. La seua constància inútil m'aclapara.

El termòmetre de la terrassa marca 14,7 graus, torno a mira el cel. Sens dubte és tracta d'un miratge: Orió és la constel·lació d'hivern per excel·lència.

tercera -i darrera de moment- aproximació parcial a les imatges

Potser alguns dels quatre o cinc que entren al meu fotofílies es pregunten què passa que no hi ha noves imatges. La resposta és ràpida: continuo sent un fotògraf compulsiu, però m'és més còmode pujar les imatges (o algun vídeo curtíssim) a Instagram des que la jaka -la trobo a faltar, també per fer-li preguntes sobre el tema- m'hi va estimular.

Instagram no té cap secret, és una xarxa social que funciona de la mateixa manera que Twitter o Facebook, és a dir, que tu vas dient la teua i fent amics o seguidors -o no- que mitjançant el clic a un cor et diuen si els ha agradat la teua foto i, de tant en tant, potser et deixen un comentari breu, a vegades simplement a través d'una emoticona. Jo solc acompanyar la imatge d'un text curt i hi afegeixo alguns hashtag en català i anglès -encara aprendré anglès- per concretar i situar millor la foto o la seua intenció. Acabat el procés, em miro les fotos dels altres. Fins al moment m'han cridat l'atenció unes quantes coses, algunes de les quals passo a exposar sense cap ordre preferent i amb el convenciment que me'n deixo d'importants:

1. La intenció dels qui participen de la xarxa és molt diversa, des de compartir imatges amb pretensions artístiques a promocionar un negoci.

2. Hi ha imatges que tenen una finalitat artística, sense importar el tema, i d'altres que són testimonials. En aquest segon cas, destaquen, d'entre les que miro, les d'escriptors i polítics que van immortalitzant la seua agenda: avui he fet això, ahir vaig veure aquell... Entre les primeres, hi ha consecucions realment notables, entre les segones, menys.

3. Encara ignoro per què subjectes que no han publicat res tenen un bon nombre de seguidors. Aquests vots de confiança m'intriguen o m'entendreixen, segons el moment.

4. A diferència de les altres dues xarxes esmentades, els visitants d'arreu del món són molt abundants, en el meu cas, tant o més que els autòctons. Una de les deduccions és que les imatges tenen un llenguatge universal. Jo, per exemple, sóc seguidor d'una nena japonesa que fa uns dibuixos d'aquells que representen persones amb els ulls tan rodons; en correspondència, la nena m'anima en les meues fotos ignoro per quina raó.

5. Hi ha molts usuaris que són monotemàtics (lligat al punt 2). Entre els més joves, abunden els qui només tenen fotos seues -cares, cos sencer, vestits de cada estació, etc.- amb totes les variacions imaginables i amb centenars de seguidors. Entre els comentaris, destaquen els que diuen coses com ara: estàs guapíssima, ets la millor, nice...

6. Un petit grup d'igers afegeixen màximes i consideracions ètiques d'autosuperació o autoajuda a les imatges, filosofia adolescent estranya a ceretes edats que a mi em fa envermellir però que m'adono que té molt predicament entre els seguidors.

7. Arribarà un moment en què vida virtual i vida real es confondran en un tot? No ho sé, però ja hi deuen haver unes aproximacions notables. És la vida... I continua la música.