volem sants catalans!

Dissabte passat vaig ser testimoni -i càmera en exclusiva- gairebé casual d'una part d'una commemoració barcelonina que no va tenir més transcendència perquè els temps prioritzen altres focalitzacions: la notícia de la proclamació oficial de la santedat de Josep Oriol.

Una petita comitiva, formada per músics, una mula i un cavaller a cavall, va arribar, com si venguessin de Roma, a la plaça de la Cucurulla. Entenc que la música subratllava l'alegria de la jornada. Una mica més tard, les autoritats eclesiàstiques de la ciutat, amb olor d'encens, van presentar-se pel carrer de la Portaferrissa. El cavaller va donar la nova: Josep Oriol ja era oficialment sant. El qui venien de Roma i els ui els esperaven van dirigir-se en processó fins a l'església de Santa Maria del Pi, on van representar un retaule amb alguns episodis de la vida del sant.

Em temo que el públic en general que va presenciar la trobada no tenia gaire idea de què tractava tot l'assumpte i més aviat devia pensar que no calia tant d'enrenou per comunicar un fet que actualment s'hauria pogut saber a l'instant a través d'una trucada de mòbil. Més enllà dels vestuaris, em va semblar que un dels detalls que cridava l'atenció del públic més jove era la tonsura que presentaven alguns dels participants, i que jo mateix no sé si corresponia a la realitat o a la representació.

En fi, tot això són assumptes menors. A mi se'm va acudir que és estrany que encara no es reivindiqui explícitament la preeminència dels sants catalans sobre els forans. Es veritat que això dels sants va de baixa, però crec que la majoria dels catalans encara fan petites celebracions el dia que el santoral indica el seu nom. Jo, per exemple, el dia 19 vaig felicitar els meus quatre cunyats -tots els que tinc- que es diuen Josep, i ben contents que estaven. Però, per què celebraven el seu sant sota l'advocació d'un personatge que, en el seu cas, era hebreu? Comprenc totes aquestes qüestions de la tradició, del prestigi, i de qui comença primer sempre té algun avantatge, però arriba el moment que un ha de reflexionar i replantejar-se la seua vida, i un dels primers fets de qualsevol vida és el nom que l'identifica. D'acord, t'han batejat Josep, no s'hi pot fer res, no vols ser desagraït envers als pares, però et queda la llibertat de mostrar la teua voluntat de ser fidel a una terra. Quina manera millor de demostrar la fidelitat i l'homenatge al país que fer una de les teues celebracions en honor d'un sant del territori? Que alguns no tenen altre remei que celebrar el seu sant recordant un personatge hebreu, grec, germànic, espanyol o de qualsevol altra procedència? Ja s'ho faran. Però als qui ho tenen fàcil, que facin el senzill pas reivindicatiu. A veure si l'any que ve podem sentir alguns que diuen: no, el meu sant no és el 19, és el 23. Si això és així, potser haurem fet un gest petit, però d'un simbolisme important en el nostre procés d'independència, en què cada pas que fem, per insignificant que pugui semblar, compta. Ei, i que consti que no dic que els pastissers no puguin aconsellar menjar crema catalana el 19 i el 23, que les sumes sempre són millors que les restes, sobretot si contribueixen a endolcir la nostra vida.

la cera que crema

La setmana passada se'n va anar la llum a casa cap a les deu de la nit; després va tornar -l'electricitat continua sent un misteri-, i va desaparèixer definitivament des de la una fins a quarts de nou del matí. Aparentment no hi havia cap causa meteorològica que forcés la desaparició, de manera que passat un temps prudencial vaig trucar a ENDESA per comunicar el fet i per preguntar les causes de la foscor. No em van saber donar raó, però em van dir que prenien nota i que si al cap de dues hores continuava la situació, tornés a trucar. Ho vaig fer sense cap resultat satisfactori, a part d'assegurar-me que ja tenien constància de la meua trucada anterior i que havien enviat uns operaris. L'endemà vaig veure que una filial de la companyia elèctrica treballava en una rasa una mica més amunt de casa i que nosaltres teníem llum gràcies a un grup electrogen. Al vespre, quan vaig tornar a casa per quedar-m'hi, continuava la mateixa situació al carrer, excepte que no es veia cap treballador. A quarts d'onze va tornar a marxar la llum i potser em vaig enfadar més del compte, en tot cas m'ho hauria de dir la noia que va respondre la meua nova trucada, però més que l'apagada em dolia la desinformació. La noia em va preguntar, com sempre, si estava segur que la incidència afectava algun pis més, etc. Finalment després d'explicar-li tot el que sabia li vaig dir que, evidentment, no havien muntat un grup electrogen només per a mi. Amb això del grup electrogen la noia va veure la llum: “Seguramente se le ha acabado la gasolina.” Doncs que li fiquin, senyora, que li fiquin!” I vaig afegir: “que jo treballo de nit!” Al cap de deu minuts va tornar la llum i aquí s'ha quedat, de moment. Mai no sabré si la trucada va tenir alguna relació amb la solució immediata del problema o si tot estava previst. És possible que pensessin que a quarts d'onze ja podíem anar a dormir tots els veïns, i fins l'endemà.

Més enllà de l'anècdota elèctrica, és curiós com et trasbalsa un fet insignificant que l'únic efecte que va tenir és el de canviar les rutines i poca cosa més. Total, no poder entrar a internet, no mirar algun programa de la tele (sempre queda la ràdio), no llegir perquè sembla que la llum de les espelmes és poc adequada...

En canvi, l'aventura d'una apagada breu pot convertir-se en satisfactòria, per exemple, sopar a la llum de les espelmes polsoses que feia tantíssim temps que no encenies, contemplar aquesta màgia hipnòtica de les flames, xerrar més que altres dies perquè no hi ha res que et distregui, sortir a la terrassa a contemplar els qui sí que tenen llum...

Vam sopar amb un canelobre de set braços que s'adeia amb la darrera lectura que ja he acabat. Més tard, quan ja no necessitava tanta llum, em vaig quedar només amb una espelma que no sé si ha aparegut alguna vegada al bloc. La conservo -conservo la que queda- des de fa anys i procedeix de terres castellanes. Allà, la meua família la fa servir especialment per anar a buscar vi o altres aliments al celler excavat al vessant del pujol. Es tracta d'una candela molt fina i flexible que es presenta plegada sobre si mateixa formant cercles. A mesura que va cremant, cal anar estirant la part que consideris adequada -quatre o cinc dits, un pam-, de manera que quedi vertical i continuï il·luminat. Una de les gràcies d'aquestes espelmes, a més de la seua durada, és que no deixen caure cera, simplement es consumeix, desapareix.

En algunes ocasions havia buscat aquest tipus d'espelma per Barcelona sense resultats, però resulta que el dia següent al de la segona -i breu- apagada vaig veure, en un aparador d'una botiga de mobles i decoració de prop de casa, quatre espelmes com la meua de quatre colors diferents. Vaig entrar a preguntar i em van dir que era un model de la temporada que tenia molt d'èxit, sobretot en bars i restaurants. No em vaig poder estar de dir-los que es tractava d'un disseny molt vell i d'efectivitat provada. No sé si els va fer gaire gràcia que els desmuntés la novetat o si van témer per un possible copyright. Més tard vaig saber que a Barcelona aquestes espelmes les fabrica Cerabella, que té, entre altres, una botiga al carrer Boters, de manera que si en necessito alguna no em caldrà un viatge massa llarg.

dia mundial de la poesia

Diuen que avui és el dia mundial de la poesia, en majúscules. Que així sigui. Diuen que avui, als jardins del palau Robert, es farà un acte commemoratiu, que, si plou, entrarà al costat d'on ara hi ha les poetes. Que així sigui. Llegeixo un poema que Narcís Comadira ha fet per a l'ocasió; i m'agrada, perquè hi participo, encara que jo, potser perquè sóc un ingenu, veig la llengua viva perquè jo sóc, encara, viu.

Quatre paraules

Mig en somnis, un àngel
se m’apareix i em tempta:
escriu, fes un poema.
Vull treure-me’l de sobre,
vull dormir el son dels justos,
o el son dels pecadors,
m’és igual. Vull dormir.
Però ell insisteix.
Té, diu: quatre paraules:
món, país, llengua, amor.
I afegeix: gairebé
ja t’he fet el poema.
Jo li dic: si escric món,
bé hi hauré d’afegir
desastres, fam i guerres.
Si escric país, ja entro
al territori foll
de l’ésser i dels fantasmes.
I si escric llengua, veus?,
el dolor em trenca l’ànima.
No puc escriure més.
I em diu: tu escriu amor
pel món i pel país
i per aquesta llengua
que es mor i et trenca l’ànima:
veuràs que encara pots
fer aquest i mil poemes.

M'agrada la iniciativa que s'han pensat a Santpedor. Diuen que avui els qui vulguin duran un poema a la butxaca i un senyal exterior que ho farà saber. Quan es trobin els del distintiu es llegiran s'intercanviaran el poema. Al final, penjaran els poemes en un mural i ajuntaran les veus. Imagino petits i grans recitant poemes a tot arreu, al carrer, a les botigues, al camp... Poemes d'aquí i d'arreu, potser poemes en altres llengües que uns o altres no entendran, però sabran que és un poema perquè en reconeixeran la música. M'imagino algun dia llunyà amb tot el món ple de paraules i de músiques de poemes.

Jo, avui, em ficaré un poema -no importa si és d'aquí o de fora- a la butxaca per si trobo algú amb un distintiu que ignoro, però deixaré aquí un fragment d'un vell poema romàntic, perquè ara, només per un moment, em sento una mica romàntic:

Quan entri en noble torneig
o surti de gran batalla,
A qui donaré el meu cor,
i la corona guanyada?
Quin nom tindrà mon escut?
Qui serà la meva dama?
-Si lo nom has de menester
de la Reina abandonada,
digues que ets el paladí
de la llengua catalana.

Lluís Gonzaga Pons i de Fuster



I com que encara, per un moment, em sento romàntic, copio dos llistats amb noms de poetes,  molts ja oblidats, sense els quals seríem una mica menys qui som i ho tindríem més difícil per intercanviar, avui, poemes amb poetes d'altres llengües. Si hi hagués un mur a mà penjaria els noms que la pluja tornaria a esborrar.


Los trovadors nous (1858)

Aribau, B. C.
Aguiló, Mariano
Aguiló, Tomàs
Amer, Miquel Victorià
Balaguer, Víctor
Balmes, Jaume
Blanch, Adolfo
Bofarull, Antoni de
Calvet, Dàmaso
Cortada, Joan
Cutchet, Lluís
Estrada, Salvador
Fonts, Mariano
Forteza, Guillem
Gironella, Antoni de
Gras, Pere
Martí, Miquel Anton
Massanés de Conzàlez, Maria Josepa
Mata, Pere
Milà, Manuel
Morera, Francisco
Muns, Francisco
Pascual, Eusebi
Permanyer, Francisco
Pons i de Fuster, Lluís Gonzaga de
Pons, Bonaventura
P., I. F. De
Quintana, Albert de
Roca i Cornet, Joaquim
Roca, Lluís
Rubió, Joaquim
Sol i Padrís, Josep
Sitjar, Joaquim
Villamartín, Isabel de
Vinader, Joan


Los trovadors moderns (1859)

Amer, Miquel Victorià
Anglassell, Víctor
Balaguer, Víctor
Baldoví, José Bernat
Briz, Francisco
Boix, Vicente
Clavé, J. Anselmo
Cutchet, Lluís
Clariana, Estanislau
Estrada, Salvador
Fotteza, Guillem
Fernàndez, J. A. Ferrer
Llobera, Esteve
Llorens, Modest
Massanés de Gonzàlez, Maria Josepa
Morera, Francisco
Milà, Manuel
Muntadas, Federic
Mata, Pere
Mir, Antoni
Pascual, Eusebi
Pons, Lluís G.
Quintana, Albert de
Sala, Felip Jacinto
Sitjar, Joaquim
Torres, Josep Maria
Villamartín , Isabel de
Vidal, Eduardo

rutina

No sóc gens amant de les rutines, potser perquè la meua vida ha estat rutinària des que als deu anys vaig entrar intern en un col·legi on totes les hores tenien un nom i una tasca que em van privar durant set anys de la meua llibertat atemporal d'una infantesa sense límits i d'una adolescència que imaginava igual. Després, a Barcelona, durant el període d'universitat, vaig allargar tant com vaig poder la influència de l'atzar en la meua vida, fins que les aules, com a professor, van continuar marcant-me el ritme, excepte a les nits, que sempre han sigut meues. Ara, ja sense cap condicionant extern imperiós, l'única rutina a què em sotmeto és la dels àpats. No em refereixo a l'hora de menjar, que pot ser més o menys laxa, sinó al fet de cuinar.

Va ser precisament en la meua època universitària, quan després de passar per diverses pensions, una a l'any, vaig anar a parar a pisos d'estudiants, on va començar la meua rutina culinària, que en cap moment diré que fou gastronòmica, sinó de supervivència. En aquests pisos, al servei de la petita comunitat o d'un mateix, calia preparar els àpats del dia. Solien ser menges elementals que alguns fèiem per intuïció o per record llunyà de la cuina familiar, i d'altres, sobretot les noies, amb una mica més de coneixement de causa. De tant en tant, una trucada a la mare resolia dubtes que semblaven irresolubles.

Des d'aleshores, sense pretendre-ho i amb més o menys intensitat, m'he convertit en cuiner domèstic; de manera que actualment continuo sent l'artífex poc pretenciós de la cuina quotidiana, una cuina habitualment per a dos, que comparteixo amb la Joana, a qui agraeixo que alguna vegada em substitueixi per poder tastar plats més saborosos que els meus. La rutina de la cuina només es trencava -em sap greu parlar en un passat que enyoro- en període de vacances, quan la meua mare ens regalava la seua saviesa que, amb resultats tan mediocres, he intentat imitar.

Avui, precisament, discutíem amb la Joana com feien les faves a casa seua i si la meua mare hi posava o no aigua o algun ingredient que jo he oblidat. Discussió inútil si no recorrem a la memòria dels germans i germanes respectius.

Sigui com sigui, em temo que en els propers anys, excepte dies comptats que sempre seran massa escassos, haurem d'acceptar la barreja de memòria i oblit, de consultes a algun llibre i d'improvisació que són els plats de cada dia. Avui, per exemple, tocaven faves, que ja comencen a veure's als mercats, tot i que van encara un pèl cares, entre altres coses per les gelades del mes passat. La recepta, amb petites modificacions i explicada de manera ràpida -potser per segona vegada al bloc?-, és la següent:

En una cassola sofregim ceba ratllada, dos alls tendres i un porro tallat a rodanxes. Una vegada tot enrossit sense passar-se, afegim les faves, carxofes tallades en sis trossos i unes branques de menta i de julivert. Barregem les faves amb el sofregit i afegim aigua sense que cobreixen les faves. Si volem, afegim unes salsitxes que hem fregit separadament. Tapem el recipient i anem coent a mig foc, recordant d'anar sacsejant la cassola de tant en tant (s'hauria pogut tirar una mica de xocolate negre ratllat i un raig de vi o de conyac; Vázquez Montalbán, a La cocina catalana suggereix una mica d'Aromes de Montserrat, però el meu patriotisme és limitat). A mitja cocció, que a mi em dura tres quarts llargs si les faves són ben tendres, afegim uns tallets de cansalada salada. Ja cap al final, quan les faves s'han tornat marronoses i comencem a pensar a treure-les, afegim unes rodelles de botifarra negra, que en el meu cas és de Torroella, i no especificaré la carnisseria. La sal i altres detalls, al gust de cadascú. Traiem la cassola a taula i servim quan arribi el moment.

Dies enrere, vam fer per sopar una mica de col amb patata amb botifarra de perol espellifada. Menjo molt poca botifarra de perol, tot i que m'agrada molt; però segurament la seua consistència me la fa negligir. Em temo que la recepta, que no detallaré, és poc ortodoxa. Per una banda vaig coure la botifarra en una paella, sense oli, només amb aigua, simplement per escalfar-la i per treure-li un xic de greix; per altra banda, tenia la col i patata bullida. La barreja es va fer directament al plat tal com es veu en les imatges. Fantàstic! Entenc, però, que amb la caloreta que comença a fer, malgrat que diuen que aquesta setmana refrescarà, aquest pot semblar un plat a tenir en compte per quan torni a arribar l'hivern, almenys a qui agradin les barreges informes.

En fi, com deia abans, jo, que desitjaria que cada dia em fessin el menjar i voldria gaudir de la sorpresa de les novetats -dintre d'un ordre-, em vaig abocat a continuar amb una rutina que només trenca la varietat de productes de temporada i la meua cada vegada més escassa imaginació.

les cicatrius

El inventario de tus cicatrices, en particular las de la cara, que ves cada mañana al mirarte en el espejo del baño cuando te peinas o vas a afeitarte. Rara vez piensas en ellas, pero cuando lo haces, entiendes que son marcas que deja la vida [...]
comprendes que toda la vida es contingente, salvo por el único hecho necesario de que antes o después tocará a su fin.

Paul Auster: Diario de invierno.


La cicatriu més antiga la tinc al front, una mica més amunt de la cella dreta, a penes quatre o cinc mil·límetres que durant els primers anys formaven un plec insignificant i que el temps pràcticament ha esborrat, de manera que ara em costa de localitzar. Em vaig fer el tall un dia de pluja, quan just en arribar a casa a l'hora de dinar em van enviar al bar a comprar un sifó. Vaig sortir corrents del primer pis i al segon o tercer esglaó vaig caure. El sifó em va precedir i es va trencar al darrer replà -o al primer, si considerem l'ordre ascendent de les escales- i jo, després de rodolar escales avall, vaig anar a parar sobre els vidres que no em van fer cap mal excepte el trenc del front. El metge em va posar dues o tres grapes. El record, de quan devia tenir sis o set anys, és boirós i només em sembla veure amb claredat l'escala de granit amb la barana de ferro, que ara és de fusta, i els vidres del replà, i la llum grisosa que deixava passar el vidre glaçat de la porta del carrer.

La segona cicatriu és encara ben visible, de color canviant, en la part de davant de la cama esquerra. Deu fer vora de deu centímetres i recorre la part baixa de la cama d'esquerra a dreta, en diagonal. Era l'estiu i jo devia tenir onze o dotze anys. Alguns amics havien agafat diverses motocicletes de petita cilindrada dels seus pares o altres parents -un dels amics conduïa una moto d'invàlid del seu padrí i ens la deixava provar amb mesura i després de precs insistents. Anàvem fent recorreguts pels afores del poble. Jo, com que no tenia vehicle motoritzat, anava de paquet darrere del més gran d'aquella colla. Al final vam anar a parar al camp de futbol, que mai no havia tingut gespa i que en època de sega es feia servir per batre el poc blat del poble. Com que l'espai era relativament gran, permetia fer carreres curtes i, sobretot, improvisar giragonses arriscades que permetien admirar la perícia dels conductors. En una d'aquestes demostracions imaginatives, la moto en què anava va derrapar i conductor i jo vam anar a terra, ell potser un metre per davant del ciclomotor, mentre que jo vaig quedar atrapat, amb una cama enganxada a sota i l'altra a sobre. El cop no va ser especialment traumàtic, però vaig tenir la mala fortuna que el plat del G.A.C. no anava protegit i la caiguda no havia aturat el motor, de manera que em va anar tallant la cama com si fos un tros de carn d'una carnisseria, fins arribar a l'os. No sé si em va ajudar a incorporar-me el mateix conductor, però va ser ell qui va dur-me una altra vegada de paquet fins a la plaça on vivia el metge, el mateix que uns anys abans m'havia tancat la ferida del front. Vam pujar les escales fins al segon pis, deixant un rastre de sang important perquè la ferida no només regalimava sinó que sortia un raig primet vermellós, com si fos per un forat en una bota de vi ennegrida pel temps. La germana del metge em va col·locar una tovallola a la ferida i poc després va entrar el doctor, calmat com sempre, a qui vaig haver d'explicar les circumstàncies del fet. Em va donar una bufetada perquè me'n recordes, va desinfectar i va començar a cosir amb unes puntades separades que anaven ajuntant la carn. Després, una injecció. Un amic del pare em va portar a coll des del domicili del metge fins a casa, on em van allitar. L'endemà el metge em va posar una grapa entre dos punts massa separats. Recordo les visites dels amics els dies següents, la companyia de la mare, sempre pendent de la cama, que em portava pa amb mantega i sucre per esmorzar, i uns propòsits de fer bondat que van ser ràpidament oblidats.

El metge, pausat, sever, eficaç, estimat, fa anys que és mort. El conductor de la motocicleta va morir fa pocs anys. De tant en tant al·ludíem l'aventura amb un somriure.

camins (redacció ingènua d'un adolescent)

O sueldos high tech o todo a cien.
La prosperidad de España y el bienestar de los españoles ya no se decide en las manifestaciones españolas, sino en las rondas mundiales de liberalización comercial. Hoy esas rondas globalizan mercados y los capitales, pero no los derechos laborales y sociales.

Jacqueline Bhabha: Entrevista a la premsa.

El món sembla o és, -que tots dos verbs són atributius, despullats de significat- un joc de disbarats. Hi ha qui diu que la vaga general no té sentit, que ara no toca (quantes vegades hem sentit el no toca en tantes veus que feien i desfeien?), que són temps d'anar tots junts. Si ara no toca una vaga general, quin és el seu temps? Hi ha qui diu que ara toca vaga general, tot i saber que res no canviarà. I tenen raó, malgrat que res no canviarà: si ara no toca vaga general, quan tocarà?

L'endemà,o l'altre, tot continuarà igual; una mica pitjor, cert. Cada individu, cada poble, cada territori, continuarà parlant d'aquests camins petits que no condueixen enlloc però que són els únics que sabem o podem transitar. Ens voldran fer creure que les solucions -camins ens els deserts amb oasis incerts- són estatals, regionals, individuals. Continuarem la marxa, doncs, pels nostres viaranys i potser encara estarem contents, perquè cal viure cada dia i el que importa és el viatge, tot i sabent que els camins són uns altres, que no s'han construït, ni tan sols planejat. Quan començarà l'obra?

Mentrestant, alguns circulen per autopistes sense peatge que a penes imaginem i que tampoc no condueixen enlloc, però els cotxes són bons,i les rutes sense obstacles i la conducció un plaer. Aquests, que no sabem si comprenen, no diuen res o es fan passar per altres, o, encara pitjor, diuen que, dos o tres cops a l'any -o cinc minuts al dia- són com nosaltres.

desconfiança

Desconfio dels poetes que no llegeixen res, també dels poetes que només llegeixen poesia, però sobretot dels que només llegeixen la seua.

Les meues malfiances, tot s'ha de dir, no tenen cap valor pràctic i són personals i transferibles.

notes de tall

Llegeixo que Irene Rigau vol exigir un mínim d'un sis en les proves de llengua catalana i llengua castellana de la selectivitat per poder entrar a les facultats -públiques i privades?- de formació del professorat, és a dir, a Educació Primària (i la Secundària?). Sembla una obvietat que la competència lingüística sigui un requisit bàsic a l'hora de dedicar-se a l'ensenyament (i a l'educació), però abans de continuar, unes quantes prèvies, com es deia abans, en forma de pregunta:

1. Les actuals proves de selectivitat mostren realment la competència lingüística dels examinats?
2. És possible, actualment que alguns alumnes amb més competència lingüística tinguin notes inferiors en llengua a les dels alumnes que en tenen menys?
3. Les mancances lingüístiques (és a dir, el grau d'incompetència en la comprensió i expressió en la llengua oral i escrita) no es poden solucionar durant el temps que dura la formació del professorat?

Exposades les prèvies, tornem al cas. La veritat és que un sis no sembla una nota gaire ambiciosa, que, a més, no pressuposa l'entrada en totes les facultats de determinades universitats si la mitjana no és més elevada; per exemple, a l'Autònoma de Barcelona demanen un 8,274 (s'aconsegueix amb un 6 de llengua?), és clar que a Vic n'hi ha prou amb un 6,4 (qüestions d'oferta i demanda). La veritat, però, és que a mi el tema m'interessa en un context més general. Perquè un sis per a uns i no per a tots? Per què no per als periodistes -ja sé que la nota de tall de la carrera sol ser alta en aquest cas, encara que les diferències són notables: un 11,746 a la Pompeu i un 5 a l'Abat Oliba, per posar dos extrems-? No és feina dels periodistes mostrar i interpretar el món a la majoria dels mortals amb una mica de precisió? Una altra cosa és que la informació que els arribi tingui gaire interès i contribueixi a explicar el món. I un sis per als advocats, en les mans dels quals caurem algun dia i correrem el risc de no aixecar-nos mai més, cosa amb què ja deuen comptar? Només un 5 de nota de tall per a entrar a Tributari i Comptable de la UB? Si després seran els qui des d'una taula d'un Banc (anava a escriure Caixa) ens hauran d'intentar explicar la lletra (gran i petita) d'uns contractes que amb prou feines ells mateixos podran entendre; potser es tracta d'això.

En fi, escric per escriure, que les notes tenen ben poca importància, que el que importa és la qualitat i, si se'm permet, la moralitat de la nota. I m'estalvio parlar de competitivitat global.

Teresa Pàmies

Avui, encara dimarts i 13 per a mi, hauria d'haver mirat el cel per veure la conjunció de Júpiter i Venus, però havia anat al cine i ja veuré demà com es van separant a poc a poc els dos planetes. Avui, dimarts i 13, ha mort Teresa Pàmies a Granada. L'hauria d'haver llegit més, però encara em queden dies.

Avui he recordat la Teresa a través d'una  mirada del seu fill:

... la mare treu el cap per la finestra i crida el meu nom, procedent d'un gentilici llatí. El nom coincideix amb el d'una documentació tramitada amb un criteri lax de la legalitat. No dir tota la veritat ens ha permès viure en un pis de protecció oficial (bloc de vivendes socials, bústies amb cognoms estrangers i barris per urbanitzar). A casa, la curiositat no permet manifestar sorpresa, ni por. Un acord tàcit estableix que la naturalitat i la contenció amb què cal assumir l'exili és el secret de l'èxit. Si algú truca a la porta amb un cop de timbre que no respecta la contrasenya pactada prèviament i el pare il·legal (que ni tan sols pot donar-me el cognom) s'amaga dins d'un armari, convé actuar amb indiferència, perquè, més endavant -quan Franco hagi mort, la terra sigui per qui la treballa i els cosmonautes soviètics hagin arribat a la lluna)-, totes les portes del món estaran permanentment obertes...

Sergi Pàmies: “El mapa de la curiositat”, de La bicicleta estàtica.

Avui, ja dimecres i 14, nostàlgia i tristor.

bunyols de quaresma de vent de l'Empordà

però segueixo caminant pel vent
de les paraules

Felícia Fuster


D'entre totes les preposicions, voldria destacar la preposició de, que crec que és un de les nostres preferides perquè, entre altres coses, indica possessió o pertinença, dues característiques que com a catalans, sigui individualment o col·lectivament, ens agrada (de) reivindicar. Cal recordar molt especialment que la preposició de introdueix els complements del nom; és a dir, els complements que, formats per un altre nom, serveixen per indicar qualitats o característiques (i possessió...) dels substantius que les precedeixen, de manera que podríem dir que actuen com a adjectius, uns elements molt del gust de Pla, autor que creu en el matís, i molt poc d'Espinàs, que més aviat creu en les essències.

Ara em desvio del tema que volia destacar, que és que cal anar molt en (amb) compte amb la preposició de, fins i tot quan fa la senzilla tasca d'introduir complements del nom. Com se sap, tots els noms tenen un orgull important -per això se'ls anomena també substantius- i sovint reaccionen malament quan es veuen sotmesos a fer funcions subalternes. M'explico amb un exemple: Bunyols de quaresma de vent de l'Empordà.

La jerarquització que marca la preposició de és clara. Primer són els bunyols, després la quaresma, a continuació el vent i finalment l'Empordà. Qualsevol observador neutral pot fer-se càrrec que aquesta jerarquització li deu agradar ben poc al darrer element del sintagma nominal, l'Empordà, què és l'únic nom propi (se sap que és propi perquè comença en majúscula) del conjunt. Estic segur que si l'Empordà pogués parlar exigiria, com a mínim, establir-se en segon lloc, tot entenent que malgrat que podria aspirar a ser el primer, els aliments corporals sempre són més importants que el lloc d'on provenen; si algú té fam no li vagis amb sofisticacions geogràfiques. És clar, el mot quaresma també reivindica la seua importància perquè malgrat que és un nom comú, marca un període temporal amb una àmplia literatura en la història de la nostra civilització i, sobretot, indica, o hauria d'indicar, una manera d'elaborar els bunyols que pot entrar en pugna amb la manera empordanesa. Un assistent a la disputa una mica torracollons preguntaria si hi ha bunyols quaresmals que no siguin empordanesos o si hi ha bunyols empordanesos que no siguin quaresmals. Deixem aquestes elucubracions especialitzades de banda, que ja tenim prou feina. Ara entraria el darrer en discòrdia, el vent. Li correspon el tercer lloc del sintagma? Cal considerar que els bunyols són de vent, referint-se a una varietat de bunyols o és que el creador vol especificar que els ha insuflat vent empordanès que ha baixat a Barcelona en recipients hermètics? Si fos aquest darrer cas, caldria especificar si el vent és tramuntanal, el més famós d'aquell territori, o es tracta de ben garbinal o de qualsevol altra direcció?
Les consideracions es poden allargar força. Els bunyols són fets a l'Empordà o a la manera de l'Empordà, per exemple? Però aquesta consideració, com qualsevol altra que pugui suscitar la preposició de, que cal recordar que és la causant de la conversa, no té cap importància davant de la realitat final:

-Què et semblen els bunyols?
-Massa volàtils, pel meu gust.

I aquí s'acaba la història, i més val no parlar dels ingredients, que encara prendríem mal, sobretot en dimarts i 13.

Sobre les coques, especialment les de recate, en podem parlar un altre dia.

una poeta i setanta-quatre versos

Tinc la sensació que el post d'ahir es presta a confusions que no desmentiré, ni me'n desdiré: a la fi, de moment, jo hi he anat dues vegades. En tot cas, és sabut que les esqueles i les urnes funeràries a vegades mostren la vida i, si un sap com actuar, faciliten les resurreccions. Continuo, doncs, on ho vaig deixar.

Vaig recórrer l'ordre alfabètic de la llibreria fins trobar la efa, i allí, un únic llibre d'ella: Obra poètica, de l'editorial Proa, publicat l'any 2010. Desconeixia Felícia Fuster -desconec tantes coses i tanta gent que mai no sabré- i continuaria en la ignorància si no fos per la seua mort -a les 6 del matí del dia 3; quina manera de matinar!-que li ha donat vida -o me l'ha donada a mi- a partir dels diaris i d'alguns blocs -beneïts blocs encara, com els de J & J-, també de l'homenatge del Palau Robert; però volia saber més i l'atzar va fer que trobés tots els poemes en un sol llibre, i les seues traduccions dels poetes japonesos, i, a més, les paraules de la Maria Mercè, que ara tindria gairebé un any menys que jo, però es mantindria eternament jove, com els versos que la Felícia va tornar a fer quan tenia 60 anys.

Em vaig endur el llibre a casa i faig anar fullejant-lo. Em va fer vergonya la meua ignorància, però ja se sap que mai no he sigut un lector de poesia i que sempre espero que algú me la faci arribar. Poemes magnífics, jocs de llengua engrescadors, versos que pots visualitzar, sentiments -no m'agrada la paraula sentiments, prefereixo sensacions, encara que no deu ser el mateix- que pots compartir, un optimisme que es descobreix fins i tot quan sembla que domina la foscor. No m'estranya que la Maria Mercè se l'afillés, malgrat la diferència d'edat, i que la Felícia trobés en ella una amiga.

Sóc incapaç de fer de crític, de manera que només em queda l'alternativa de mostrar. Avui em trio un poema del llibre I encara, publicat l'any 1987. Algú pot pensar que l'elecció té a veuré amb la meua afició a l'astronomia, tampoc no ho desmentiré.

I si parléssim...
Voldria saber, ara
aixecar-me
a collir amb la punta dels anys
tots els dies madurs de la darrera
pluja. Però ara ric,
ric massa i massa fort i avall.
El riure enfonsa el temps, el riure pesa.
Ara camino amb tots els quatre peus
d'un llarg centpeus immòbil,
ara,
per les cadires orbes que l'hivern
quotidià m'arrenglera i m'estiba.
Abans m'enfilava pel vent i em feia créixer
tatuada de sol entre els besllums dels arbres tendres. Amb la lluna
teixia que sap què. Baldufa
sense unglots
giravoltava. Tenia com a amics
els batecs del meu cor, les hores,
els planetes, La Lira, les Plèiades,
la Venus;
seguia les germanes antigues
de la Creu
del Sud; amb la gelada viva
de l'Estrella Polar.
Corria amb els Centaures, exactament.
M'emprovava
els anells de Saturn.
Quina collita! Mart
secretament i vana
m'encenia les més estranyes guerres.
No, no dormia. En la son
hi ha la vida i la mort. Jo
només desitjo vida.
Llegia, desxifrava les veus que ningú
no endevina, resseguia el quitrà
de la nit, l'aresta roja del migdia
sorpresa amb els ossets
que saltant dins del cor, se'l juguen
i el desvien.
Llumí gegant, cremava
arran dels finestrals d'aigua d'uns ulls
per descobrir més terres i més dies. Ara
tancada,
respirada pel gel, comprimida
a vegades,
camino am avió
i aprenc com tants
a desxifrar acceleradors i calendaris
sense fre,
i més, mil noves lletanies.
He descobert
que amor s'escriu amb a i amb mort
amb una falta gran d'ortografia. Hauré
de tornar a escola amb el cap cot
per aprendre de nou a descomptar
maregasses i vides, a esbandir-me
les mans
de les ortigues que potser,
potser fa un segle o dos
ja m'hi creixien.
Ara potser fa un segle o dos que no
m'adormiré
i em tallaré la trena del silenci
per esclatar
altra vegada, floc al vent.
Fa un segle o dos que voldria cantar.
I si ho provés?


Potser encara en sabria.

Voldria dir moltes altres coses i proposar molts altres versos, però entenc que no només escric per a mi. I si acabés, avui, amb el darrer haiku de Pòrtic?

Vertical     Somnis
Horitzontal      Els segles
Tot només ratlles

No, encara no. Sé que a la Felícia Fuster no li agradaria que acabés amb aquesta pintura seua perquè ja pintava altres colors, però és la meua prerrogativa.

dotze poetes i alguns versos

Alguns dies entro al Palau Robert per la porta del Passeig de Gràcia . El palau, fet construir per Robert Robert, marquès de Robert, comte de Serra, Sant Iscle i Torroella, Gran d'Espanya, diputat i senador a principis del segle XX, etc., qui se'n recorda? Rarament, encara que m'agrada, m'aturo en el jardí, sinó que continuo cap a Rosselló, a través del túnel que ara és propietat d'un hotel. En el meu caminar es tracta només de dissoldre's un moment en aquests espais quiets, gairebé sense temps, que encara abunden a la ciutat.

El dimecres, en passar per davant de les antigues cotxeres, vaig veure que hi havia una exposició: Homenatge a 12 poetes catalanes (Maria Antònia Salvà, Clementina Arderiu, Simona Gay, Rosa Leveroni, Montserrat Abelló, Felícia Fuster, Maria Beneyto, Maria Àngels Anglada, Quima Jaume, Olga Xirinacs, Marta Pessarrodona i Maria Mercè Marçal). Vaig entrar a la sala. A les parets, un plafons il·luminats recordaven en ordre alfabètic alguns detalls biogràfics de les homenatjades i es completaven amb petits fragments de la seua obra. Al mig, en les urnes de vidre rodejades pels plafons, uns quants llibres, majoritàriament tancats, mostraven títols llunyans en el temps o més recents. Tocant-se els caps, per exemple, l'obra poètica d'Olga Xininacs, oberta per les pàgines 360 i 361 (LA PLUJA arriba amb pausa dins del bosc... // OBRO A l'espai un gran desig de tu...) amb els cinc exemplars tancats i “exclosos de préstec” de Maria Antònia Salvà ( Espigues en flor). Felícia Fuster descansa a la paret amb Maria Beneyto, però sota el vidre comparteix espai amb Maria Àngels Anglada; els llibres, closos. Quima Jaume, en pàgina oberta, felicita Carner en el seu aniversari potser des de la llunyania de Cadaqués:
Érem les donzelles
de milnoucentsdeu
tan enamorades
d'una sola veu!
...


A la sala érem tres.

En la sala del costat, també rectangular, uns bancs de fusta rivetejats de vermell s'encaren amb una pantalla, l'única llum en la penombra, on és entrevistada Montserrat Abelló. Dues dones de cabells blancs seguien les seues paraules dimecres; ahir, una, dreta a l'esquerra. Ahir, a la sala gran, la dels llibres i els esbossos biogràfics em trobava sol quan va venir el guàrdia a dir que era l'hora de tancar. -Adéu. -Adéu.

Tot plegat, vaig tenir la impressió d'estar en un espai funerari amb uns sarcòfags de vidre que guardaven les paraules en llibres misteriosos que només es poden veure, però que no es poden tocar; en el millor dels casos, algun volum deixa anar unes paraules, uns pensaments, unes sensacions, una complicitat, que són tan poca cosa per a comprendre... Ajuden a entendre o a saber- uf, el desig de saviesa!- els recordatoris de els parets, però tot fa sensació de passat, com de mort. I malgrat tot, totes les poetes són ben vives, han de ser ben vives, totes, i hauríem de poder captar la seua vitalitat, les seues emocions, les seus renúncies, les seues alegries, les seus tristors, els seus dubtes, els seus misteris,els seus jocs... en els milers de versos que van escriure o en els que encara escriuen. No es pot fer que ploguin paraules que et deixin ben xop en aquestes exposicions? No pot ser que els versos -centenars de versos- t'acaronin, com una brisa suau, les galtes? No es possible que uns poemes et facin estremir com ho fa un llamp sobtat i resplendent el cel? No és possible que t'arribin tantes lletres com l'aire que et penetra i que et fa viure? Paraules i més paraules i encara més, com les estrelles del cel o les fogueres de l'infern. Versos antics o nous, o ratlles sense versos que no s'acaben mai. Aquests són els desitjos.

Després comprens. Has d'anar a buscar els versos i els camins a les biblioteques, a les llibreries, a casa... Jo vaig continuar fins al carrer de Mallorca. A casa m'esperaven altres versos, vells i nous.

gèneres menors i altres consideracions

En escriure el títol de l'obra del post d'ahir, Trifulkes de la KatalanaTribu, i en llegir, sobretot els comentaris, del post de la Júlia sobre Muntañola, pensava en una opinió, o un sentiment, força estès tant entre determinats crítics com lectors, que consideren o es veuen el l'obligació de manifestar algunes reticències envers modalitats (?) literàries que consideren menors, sigui pel gènere o per raó dels destinataris. Crítics, lectors o fins i tots escriptors sembla que hagin de justificar que saben que també hi ha “altres literatures”  que alguna vegada han estat temptats de llegir o, en el cas dels escriptors, també de conrear.

Penso en Josep Maria Folch i Torres, un autor que a mi em sembla fonamental dins del panorama literari del país, un dels pocs que va poder viure de la seua ploma, primer en català i després, a partir de la desfeta de la guerra i potser a contracor, perquè d'alguna cosa calia viure, en castellà. Alguns crítics i autors de l'època es planyien que Folch i Torres no hagués escrit més obres per a “adults”, com si fos una eterna promesa sense eclosió final, i rarament li reconeixien els mèrits de l'”altra obra”. Folch i Torres, escriptor i ànima durant anys del “Patufet”, autor de les extraordinàries -ho escric en minúscula- aventures del Massagran i un seguit d'aventures més, de les novel·les de la Biblioteca Gentil menys valorades que d'altres novel·les semblants d'autors psoteriorment mitificats, d'un dels Pastorets més vistos en el país, potser excessivament edulcorats... Ah, un escriptor menor, una literatura per distreure, una història acabada. Gràcies i adéu. Ep, si són escriptors d'aquests gèneres menors en altres literatures, la cosa canvia: americans, anglesos (i no em refereixo a Harry Potter, que també), alemanys...? M'estalvio de citar els noms estrangers ni de citar les obres “menors”, és a dir per als menors, de Papasseit, Carner, Riba...

Sobre Folch i Torres hi ha un llibre força interessant del seu fill, el petit, Ramon Folch i Camarasa, que es titula Bon dia, pare, en què explica la vida de l'escriptor i de la família amb relativa documentació i molt de sentiment. Fa de bon llegir. Un dels aspectes destacables del llibre és la necessitat del fill de justificar el tipus de literatura que feia el pare a través del seu pensament, però també a partir de la visió d'altres personatges de l'època i de la gent del país. Alguns dels detalls encara ara podrien ser vàlids, per bé que segurament ara entraríem en un altre tema.

Entrem-hi, una mica. Copio un article de Sagarra publicat a “La Publicitat” l'11 d'agost de 1926 que apareix en el llibre de Folch i Camarasa. Estalvio comentaris propis, fins i tot la meua opinió sobre la consideració de Sagarra sobre els gèneres o els escriptors “menors”,  i no faig esment del gran nombre d'editorial petites, que no necessàriament menors, aparegudes en els darrers anys. Tampoc no demanaré que em tornin els diners si no m'ha agradat el llibre: la tria, si el llibre no porta un embolcall de cel·lofana infranquejable, és només meua.

Una de les coses que fan per a mi més apreciable l'obra de Pla, és que per a mi aquest escriptor té un sentit comercial del seu ofici, i això, a Catalunya, és d'una eficàcia enorme. La cotització d'un escriptor, segons el públic i la venda de les seves obres, val la pena que comenci a mirar-se seriosament entre els editors i els que escriuen.
Tenir, a més a més d'un sentit de responsabilitat literària, un interès comercial i saber explotar i augmentar aquest interès, és potser la cosa més important del problema de la nostra literatura. Això pot semblar una heretgia més o menys pintada de cinisme per a algun poeta de sang de llimonada, però creieu-me que és el criteri més sa i higiènic. S'evitaria, amb la imposició d'aquest criteri, la sèrie d'aficionats que perden diners amb les seves edicions. La lluita literària, la imposició d'un nom i d'una obra des del punt de vista comercial, pot ésser un control defectuós, però és l'únic que tenim a mà i que ens pot donar resultats positius. En Pla és un escriptor de gran públic, la seva obra és llegida i comprada amb una certa passió; té, doncs, un valor comercial, i això en Pla ho comprèn, ho té en compte. Algú em dirà, per exemple, que Josep Maria Folch i Torres és un escriptor català de positiu valor comercial. Jo no sóc un partidari ni un defensor de l'obra d'aquest bon amic meu, però crec que a Catalunya omple un buit; l'omple a la seva manera, però és l'únic que ha tingut la gràcia d'administrar, des d'un punt de vista comercial, la seva literatura. Escriptors de més mèrits que ell es passen l'estona posant els ulls en blanc i comptant les estrelles; pitjor per a ells. Si més no, en Folch i Torres ha ensenyat als literats del nostre país que, escrivint en català, un no s'hi mor del tot de gana, i això tots els que tenim una ploma als dits hem d'agrair-li-ho.

per què falla l'argument?

La S., companya els darrers anys, m'informa de tant en tant d'algun detall de la feina. En el seu darrer correu, per exemple, m'explica que alguns alumnes van anar a veure Trifulkes de la KatalanaTribu al Nacional, un espectacle estrenat no fa res que explica la història del país en 70 minuts i 16 escenes (més detalls aquí o a Google).

Com és habitual, posteriorment a classe és cometa l'obra, que ja s'ha presentat abans d'anar a l'espectacle. Els alumnes van dient la seua i el professor o professora coordina les intervencions, procura desfer malentesos o dubtes, ampliar conceptes, suggerir punts d'interès, desenvolupar alguns detalls, estimular interpretacions... És a dir que es parla de la història, de l'escenografia, dels actors i les seues interpretacions, de les reaccions del públic..., en fi, de tot allò que comporta una obra teatral.

Em diu la S. que una nena va intervenir per dir, cito textualment: que no li havia agradat l'argument. Ep, aquestes són paraules majors! Quan no t'agrada l'argument pots apreciar tots els altres detalls: la posada en escena, el treball dels actors... i tot allò que es vulgui, però l'obra ha fracassat, no hi ha res a fer, qualsevol altra consideració és secundària, un intent civilitzat de no ofendre ningú potser perquè es valora la seua bona voluntat.

No sé si la nena que esmenta lla meua companya va tenir en compte tota la història a l'hora de manifestar la seua opinió o es va basar en els darrers episodis, que a la fi són els que més es recorden i els que finalment compten, però jo, sense haver vist la representació i sense saber qui era la nena, a la qual suposo un grau de reflexió important, estic completament d'acord amb la seua opinió. A qui li pot agradar un argument que en els darrers tres-cents anys només parla de claudicacions i de desfetes, de moments en què tot sembla anar bé i s'acaba ensorrant? Qui pot aplaudir un argument que promet molt i que acaba amb un final obert que més aviat es preveu negre? Qui pot estar d'acord amb uns guionistes que no saben acabar d'arrodonir un desenllaç, ni que sigui obert? Qui són aquests guionistes? Que els acomiadin!

D'acord, potser dintre de cent anys es tornarà a representar l'obra i l'argument, malgrat uns moments poc aconseguits, serà satisfactori, rodó, definitivament ben construït perquè tothom aplaudirà el final, però mentrestant, m'arrisco a dir, sense haver presenciat l'actuació, que estic completament d'acord amb la nena i que cal puntuar positivament la seua intervenció perquè ella ha captat la realitat interna de la història com pocs altres ho fan:  val el que valen els darrer episodis,
--------------------------------------------------------------------------------------------------

El concepte d'argument sol tenir diferents interpretacions. Aprofito aquesta diversitat per expressar la meua que en realitat és la del meu admirat Forster, citat altres vegades en aquest bloc:


Definamos el argumento. Hemos descrito la historia como una narración de sucesos ordenada temporalmente. El argumento es también una narración de sucesos, pero el énfasis recae en la casualidad. Una historia es: “El rey murió y luego murió la reina”. Un argumento es: “El rey murió y luego la reina murió de pena” Se conserva el orden temporal, pero se ve eclipsado por la sensación de causalidad. O también: “la reina murió, nadie sabía por qué, hasta que se descubrió que fue de pena por la muerte del rey”. Este es un argumento con misterio, forma que admite un desarrollo superior. Suspende el orden temporal y se distancia de la historia tanto como lo permiten sus limitaciones. Consideremos la muerte de la reina. Si es una historia, preguntaremos “¿Y luego qué pasó? Si es un argumento, preguntaremos: “¿Por qué?” Esta es la diferencia. Un argumento no puede contarse a un público de trogloditas boquiabiertos, ni a un sultán tiránico... a éstos sólo les mantiene despiertos “y luego, y luego...” Y un argumento exige inteligencia y memoria.


Si queremos comprender el argumento tenemos que tener inteligencia y memoria. Lo primero, inteligencia. El lector de novelas inteligente, a diferencia del curioso que pasa por alto los datos nuevos, toma nota mental de ellos. Los observa desde dos puntos de vista: aislados y en relación con lo que ha leído en las páginas anteriores. Probablemente no los comprende, pero no espera poder hacerlo aún. Los datos de una novela sumamente organizada son a menudo correspondencias referenciales de las que el espectador ideal no puede esperar tener una imagen cabal hasta llegar al final de la obra y estar sentado en la cumbre de la montaña... Este elemento de sorpresa o misterio posee una gran relevancia en el argumento. Se produce mediante una suspensión del orden temporal; un misterio es una bolsa en el tiempo, y tenemos un ejemplo tosco cuando decimos: “¿Por qué murió la reina?”.. .el misterio es esencial en un argumento y no puede apreciarse sin inteligencia. El curioso n o sabe ver más que otro “y luego...” Para apreciar un misterio hay que dejar en suspenso una parte de la mente, cavilando, mientras otra continúa avanzando.


Esto nos lleva al segundo requisito: la memoria.
La memoria y la inteligencia se hallan íntimamente relacionadas, pues sin recordar no podemos entender. Si cuando muere la reina hemos olvidado la existencia del rey, nunca descubriremos lo que causó su muerte. El argumentista confía en que nosotros recordemos, y nosotros esperamos de él que no deje cabos sueltos. Cada acto o cada palabra del argumento debe contar; la traba debe ser económica y sucinta; incluso cuando es complicada debe ser orgánica y estar exenta de materia inerte. Puede ser difícil o fácil, puede –y debe- albergar misterios, pero no debe confundir. Y a medida que se desentraña, por encima de todo ello revoloteará la memoria del lector, reorganizando y reconsiderando constantemente, descubriendo nuevas pistas, nuevos encadenamientos de causa y efecto; la sensación final –si el argumento ha sido bueno- no será de que existen pistas ni concatenaciones, sino algo estéticamente compacto, algo que el novelista podría haber mostrado directamente pero sin belleza.
En la desigual batalla que el argumento libra con los personajes, aquél a veces se toma una cobarde venganza. Casi todas las novelas se debilitan hacia el final. Esto se debe a que el argumento requiere una conclusión. ¿Y por qué es necesario? ¿Por qué no existe una convención que permita al novelista terminar cuando se aburre? Por desgracia, tiene que redondear las cosas y, normalmente, mientras está en ello los personajes pierden vida y nuestra impresión final es que agonizan... Al pobre escritor hay que dejarle terminar de alguna manera, tiene que ganarse la vida, como todo el mundo; así que no debe sorprendernos que no se oigan más los martillazos y el ajuste de tornillos.
Dentro de lo que cabe generalizar, éste es el defecto inherente a toda novela: al final se estropea.


E. M. Forster: Aspectos de la novela.

lectures femenines?

M'estic llegint per primera vegada La fabricanta (1904), de Dolors Monserdà, en una edició de 2008 amb pròleg de Jaume Sobrequés. No puc estar en més desacord amb al prologuista quan en el seu penúltim paràgraf diu:

Una impressió final. Aquesta sí, de caràcter més literari. La lectura de la Fabricanta es fa difícil al principi. El món que descriu, i com l'explica l'autora, xoca de manera frontal amb la realitat d'avui. Els protagonistes i els seus hàbits quotidians semblen des de la perspectiva dels nostres dies d'u altre planeta...

La novel·la comença presentant una vetllada als jardins d'Euterpe, a l'esquerra de l'Eixample, entre València i Mallorca i el Passeig de Gràcia; actuen els Cors d'en Clavé i es recrea, músiques incloses, el que era un episodi de la vida dels barcelonins de l'època a través de tres dones. Un començament sensacional amb el ritme adequat per fer-se càrrec d'ambientació i personatges, per veure les tensions inicials, per intuir possibles línies de continuïtat...

Després el lector -en aquest cas jo- que ja s'ha mig enamorat de l'Antonieta, malgrat que era “morena, baixeta i prima, a no haver estat per sos bons ulls i formós cabell, sense cap mena d'injustícia se li hauria pogut donar el dictat de lletja”, continua llegint i llegint i sap que s'ho passarà bé, malgrat que encara va per la pàgina 70, fins que arribi el desenllaç. El lector, mentre va llegint, mira d'entendre i relativitzar -i busca ajudes diverses- fragments com aquests, de la pàgina 62, referits a la seua heroïna:

I amb això i haver retingut de tot un embull de precepte de Gramàtica, unes poquetes regles d'ortografia, per escriure amb lletra clara una carta quan en tenia necessitat, junt amb un seguit de premis guanyats a la secció d'Aritmètica, per quina ciència havia mostrat sempre felices disposicions, s'incloïa tota la instrucció de l'Antonieta la que, ajudada per sa natural vivesa, donava per resultat, que per aclarir el seu judici, no li fessin gran falta el davassall d'estudis amb que les modernes corrents s'empenyen en marejar l'intel·ligència de les noies en els temps actuals.

El lector -també escriptor, crític i editor internàutic-, que qui sap si demà acabarà de llegir totes les pàgines de la novel·la, se sent una mica agosarat, temerari i en fals en publicar aquests post inconclús precisament quan se celebra el dia de la dona treballadora, tot i que no creu en això del dia de qui sigui; però el lector, al qual encara falten moltes pàgines per acabar la novel·la, avui vol manifestar que és un goig llegir La fabricanta, una obra que, ai las!, gairebé només comenten les dones.

com més serem, més riurem

Dies enrere en Duran feia aparentment , i només una miqueta, de poli dolent parlant de l'Eurovegas català, tot i que matisava les seus paraules. Amb els polítics mai no saps si el que diuen és el que és o és el contrari. Per exemple, Duran demana una prostitució de luxe per a Catalunya? Subvencionada?

La veritat és que en el panorama ensopit de la demografia catalana, el projecte Eurovegas trenca la monotonia. Després que alguns es queixessin del descens demogràfic vam tenir un allau d'immigració que va superar totes les expectatives. Si el projecte tira endavant, en poc temps serem molts més, la majoria vinguts de fora, que, evidentment, seran catalans perquè viuran i treballaran a Catalunya i gaudiran de totes les excel·lències del país, entre altres les de la sanitat pública -amb les seues aportacions s'acabarà parlar de dèficits- que ara es troba en procés de remodelació i racionalització per tal de ser més eficient. Els seus parents que viuen i treballen a fora també podran venir de tant en tant a fer-se alguna operació menor per poder dir meravelles de la sanitat del país. Més endavant, quan la feina escassegi, aquests nou catalans podran acollir-se a les bondats de la Seguretat Social a través de les prestacions de l'atur, i si ho desitgen, podran capitalitzar la seua prestació per convertir-se en emprenedors, que és el que el país necessita, encara que l'empresa sigui de curta durada. Qui sap si en una dècada podrem figurar en el Guinness com el territori occidental amb més atur i amb més emprenedors de curta durada. La qüestió, com deia Ramonet, és que se'n parli.

Ja comencen a aparèixer les notícies habituals sobre la sequera. Avui mateix ens ensenyaven al telenotícies camps de cereals que groguegen però que encara es poden salvar si... Al mateix temps unes gràfiques de la premsa mostraven uns nivells d'aigua importants en els embassaments, és a dir, una sequera selectiva i relativa. Suposo que els d'Eurovegas ja tenen prevista la qüestió de l'aigua en un país que cada any es queixa més per vici que per fets objectius. Ben segur que ja han fet els càlculs sobre el líquid que necessitaran els milers de visitants i personal de servei d'un complex que tindrà com a mínim la meitat de places hoteleres que té Barcelona en aquest moment. És clar que en els complexos turístics la gent té més tirada a la Coca-cola i al whisky i l'aigua només es fa servir per poder perdre pilotes els novells practicants del golf. Per altra banda, estic segur que si convé els americans construiran tres o quatre dessalinitzadores en un tres i no res, que als americans els bitllets els surten per les orelles i Viladecans toca la mar. I si el govern de la Generalitat és llest i actua amb promptitud, encara és possible que l'aigua sobrant vagi a regar els camps que ara groguegen. Sigui com sigui, en aquest cas només se m'acut dir que la qüestió és que ragi.

la portera d'en Porter

Repassant prestatges de la llibreria del carrer de la Palla em vaig trobar una novel·la de Porter. No la coneixia, o no la recordava, i em va fer gràcia emportar-me-la. L'obra, a més, havia guanyat un premi per a escriptors novells -Porter autor novell l'any 1985?-, El Brot, de l'editorial Pòrtic, que avui forma part del megagrup 62 (Edicions 62 celebra enguany el cinquantenari del seu naixement, per bé que la seua història ja és una altra. On continua, per exemple, la seua col·lecció de llibres “a l'abast”, fonamental en la història editorial d'aquest país. Per cert, el primer llibre que publicà fou Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster: un altre cinquantenari important a celebrar i que propicia la reflexió).

Miquel Porter i Moix, explica en el pròleg de la novel·la que des de l'adolescència no havia tingut cap intenció d'escriure ficció, però que el repòs obligat a causa d'una malaltia pulmonar el va decidir a omplir folis simplement per passar el temps. Un període que va anar de l'1 de novembre de 1984 al 5 de gener de 1985. El resultat fou Renoi quina portera!, un títol que no sembla gaire atractiu i que correspon al que podríem dir una novel·la policíaca relativament negra i amb una dosis de costumisme barceloní de l'època de l'escriptura i amb un breu repàs d'alguns elements de la història d'Espanya de la postguerra, tot i que l'autor sembla que no té excessiu interès a citar noms propis.

La novel·la comença amb la presentació del protagonista, un professor d'una escola privada a la vora de la cinquantena que sobtadament troba la portera assassinada davant de la porta del seu pis de Gràcia, sota el cos hi havia un arxivador del protagonista que ell no sabia com havia anat a parar a mans -o al cul- de la voluminosa portera. La història, amb unes primeres pàgines que resulten un pèl feixugues per la presentació dels personatges, s'estructura en dos plans, el del passat, narrat en tercera persona, que ens ens dóna notícia de la vida, des del seu naixement fins a la mort, de la Petra, la portera gallega i, més tard, del seu marit, Agapito, nascut en el mateix poble “que aquest escriptor, en Candel”; en el present, narrat en primera persona, el protagonista explica la història de les seus investigacions, en què l'ajuden especialment un policia, i una molt més endavant una nòvia exalumna seua, fins aconseguir resoldre tot l'entrellat del cas en què s'ha vist implicat. En realitat només serà el lector qui acabi sabent tots els detalls de la història.

El que em crida més l'atenció de la novel·la, deixant de banda la pròpia història, prou ben travada, i la reconstrucció superficial de l'epoca, és la bonhomia que respira, l'optimisme vital que va de principi a final, amb uns dolents que acaben justificats perquè no en són tant, amb unes redempcions -per exemple la de l'amor del protagonista- que en la realitat són escasses en la vida de cada dia, amb un xarxa de contrabandistes peninsulars que sobretot aspira a dignificar les dones amb dificultats econòmiques o d'altres tipus. En fi, una barreja de romanticisme i de realisme que recorda una mica el mateix Porter i que al final el lector pot acabar creient que és possible perquè en aquesta vida estem acostumats a creure en l'impossible.

Un petit detall que crida l'atenció en l'edició de 1985 -no sé si n'hi ha més- és la quantitat d'errors ortogràfics elementals que un corrector de Word hagués evitat en l'actualitat en molts casos: “dolçes venjances”, “Ella havia agut”, “herois troimfadors”...

En resum una novel·la divertida, sense pretensions, de lectura fàcil i que he llegit seguint la curiositat de saber com se'n va sortir Porter amb la prosa de ficció, però també d'acostar-me al seu record. Una novel·la que avui no desmereixeria d'algunes del gènere que presenten autors o autores del moment. Bé, potser li falta sang i escepticisme, però en Porter era així.

P. S.: El fons documental de Porter, cedit a la Universitat de Barcelona, encara no es pot consultar perquè es troba en procés de catalogació. Tal com van els temps, auguro un procés llarg.

migracions i mestissatges

S'ha parlat -i s'ha escrit- extensament sobre la immigració a Catalunya, des de Candel fins a Pérez Andújar, per citar escriptors coneguts arribats de fora, tenim ficcions, complementades amb estudis diversos, que ens ho diuen gairebé tot; i, si convé, també tenim versos. En canvi, s'ha parlat i s'ha escrit molt poc sobre la immigració interior, com si fos una anècdota intranscendent. Quina diferència hi ha entre els que marxaven de Granada per trobar un lloc on la vida els fos possible i finalment arribaven a Gavà o a Barcelona i els que arribaven al mateix lloc en circumstàncies semblants des de Rasquera, per exemple? Una diferència de distància, de llengua, de costums? El procés d'adaptació al nou territori era més fàcil en segons quin cas? L'aventura de la supervivència tenia menys incògnites? Algú se'n recorda de la gelada del 56 -les oliveres mortes-que va fer fugir tanta gent del camp cap a la indústria o vés a saber què?

La mare mos va fer la maleta,
mig plorosa, mig contenta.
Lo vestit dels domenges,
tres camises, la de portar, la nova i la vella.
Les sabates als peus –no en teníem més que unes–.
...
Desideri Lombarte

No vull, ni sé, continuar amb el tema general de la immigració interior sinó amb el de la llengua dels desplaçats de parla catalana. Me'l suggereix una anotació a l'interessant bloc Do de llengua!:

Actor Pep Molina, natural d'Alcoi. Fa de Blai (propietari del bar). També li fan fer el ridícul, a TV3 parlar valencià no està ben vist. Fa prou bé les neutres, però de tant en tant se li escapa alguna "e" sense reduir...
[...]
Altres actors se'n surten molt molt bé. Es veu que tenen tanta pràctica que dissimulen a la perfecció d'on són. Molt sovint són actors de les Illes. Un exemple? Na Margalida Grimalt.
[...]
En fi, per què a TV3 no agraden els dialectes? Per què seria tan estrany que un cambrer d'un bar de Barcelona fos valencià? La directora d'una residència d'avis de Catalunya ha de ser per força de Barcelona?


Trist, molt trist. Després lluitem perquè TV3 es vegi més enllà del Principat.

Com que no miro sèries, no puc saber alguns detalls que serien determinants en el que diré, però m'arrisco i ja se'm corregirà.

Deixo de banda la ficció i els seus interessos, que segurament existeixen, i passo a la realitat que conec. No és possible que un cambrer valencià -i aquí val qualsevol ofici i qualsevol procedència- d'un bar de Barcelona, acabi parlant amb més o menys fluïdesa el dialecte del seu entorn si porta uns quants anys a la ciutat -em refereixo a un entorn català, és clar-, encara que no aconsegueixi imitar les neutres orientals i continuï fent servir alguns característiques lèxiques del seu dialecte original? Aquest cambrer, o qui sigui, ha de fer bandera del seu dialecte original? S'ha de mantenir impermeable a la modalitat lingüística majoritària amb què conviu diàriament? Per què? Com?

Imagino ara un cambrer del Gràcia, de parla catalana, evidentment- que porti un temps treballant en un bar de la ciutat de València -no sé si a les ficcions del canal 9 abunden casos semblants. No acabarà adquirint, fins i tot sense adonar-se, molts trets del català de la ciutat? Potser aquest exemple no és gaire bo, perquè el més segur és que el cambrer de Gràcia acabi tenint una certa gràcia en el castellà valencià. Però ja se m'entén.

Jo mateix, que sóc originàriament parlant del dialecte nord-occidental i porto tants anys a Barcelona, puc autoexaminar-me. Encara predomina en la meua parla el tancament d'unes quantes es que aquí són obertes, la neutra m'és definitivament adversa, però si necessito comprar una granera demano una escombra, tot i que continuo parlant d'arena i no de sorra; si volgués comprar un test de timó a can Navarro -cosa que no faré perquè el timó és una planta sagrada de garriga- demanaria farigola, però continu demanant tomates a la parada del mercat, i... La llista és interminable. I quan vaig al lloc on vaig nàixer, o rodalies -compte, que en alguns pobles del costat determinats elements lèxics i fonètics són diferents-, és inevitable que deixi anar la meua -poca o molta- parla barcelonina -o empordenesa -ai, Joana, com m'emboliques a vegades!-. Cap problema, la llengua és així. Benvingut l'inevitable mestissatge dialectal, i també benvinguda la puresa, dels qui la tenen per tria conscient -no parlaré de cortesies i descortesies territorials, que no és això- o per incapacitat.

----------------------------------------------------------------------

I de regal:

enderroc: opus núm. 1 i opus núm. 2

No sé quina estranya fascinació exerceixen les obres en alguns homes de certa edat. No conec que s'hagi fet cap estudi sobre el tema; possiblement ningú no ha considerat que valgui la pena perdre el temps en les dèries de badocs vells. Qui són? Què els atreu dels enderrocs i les construccions? Quina estranya atracció els provoca el procés de destrucció o de creació? Per què s'aturen els homes i no les dones en les obres?

En algun moment jo mateix, proper a la jubilació, he provocat converses superficials sobre el tema al·ludint a la possibilitat que part de la meua nova fragmentació temporal la dediqués a la contemplació arquitectònica. Aquestes converses, però, mai no han passat de les complicitats més elementals, segurament per l'escepticisme de de les persones que em coneixien.

La veritat és que les obres em desplauen. No només les que he fet en la pròpia llar, sinó les que em trobo pel carrer: les bastides que em barren el pas, els sorolls, la pols, la incertesa de la durada malgrat els plans previstos, les incomoditats diverses...

Ara mateix tinc una obra a la vora de casa que en hores intempestives ja se'm fa present amb l'enrenou conegut, però sobretot amb els sorolls que la nova tecnologia ha aportat. Em resulta, per exemple, enormement molest el xiulet constant i agut que s'afegeix al del motor la màquina que marca immisiricorde la seua presència. És inútil que tanqui les portes de casa; real o imaginat, el bip bip bib és una constant que només s'acaba amb l'arribada del vespre. I quan finalitzin aquestes fresses n'arribaran d'altres de semblants, ho sé, perquè el veí decidirà que cal canviar el bany o renovar la cuina... La persecució serà constant i les pauses anecdòtiques. Tant se val que vulgui racionalitzar l'inevitable imaginant que hi participo a traves de la contemplació i fixació.



Però, no seria possible que les màquines tinguessin una altre so? O que els constructors ens posessin una música de fons, a elecció dels damnificats, que neutralitzés la monotonia estrident del maquinisme inevitable.



Segurament també me'n cansaria perquè en tot cal una mesura i, ara com sempre, el que més aprecio és el silenci que només jo o l'atzar de la natura o de la ciutat poden trencar.

P.S.: Les màquines m'han portat a recuperar Màquina!, un grup que em sembla sensacional d'aquells anys prodigiosos de finals dels 60 i primera meitat dels 70. Si algú en vol escoltar més cançons només cal que m'ho digui. Posats a reivindicar, esmento un llibre introbable de Jordi Sierra: Història i poder del rock català (2007)

cap de setmana

Cada edat i cada circumstància permet captar amb més facilitat, més dificultat o des d'una perspectiva diferent la realitat passada o present. Una experiència semblat pot adquirir matisos nous o fins i tot contradictoris segons el temps en què es desenvolupa. Un fet intranscendent es pot convertir en fonamental, o viceversa, segons una seguit de condicionals existencials o temporals. Tot això ho sap gairebé tothom i és una obvietat.

En la meua situació alaboral, per exemple, els divendres han perdut aquella ansietat per arribar-hi, aquella màgia rarament descoberta, més vital que intel·lectual, aquell cúmul de promeses inconcretes, potser insignificants però desitjables, d'altres temps. En contrapartida, els diumenges presenten una suavitat i una serenor gairebé oblidades. Els dissabte continuen sent terra de ningú, sempre amb dependència del passat o del futur o de l'estímul imprevisible.

sobre l'ofici de blocaire

Més d'una vegada he llegit que un dels punts del decàleg del bon blocaire -ara no sabria trobar la postgrafia- és que els posts han de ser curts si volen ser efectius, que la gent -i ho entenc- al cap d'unes ratlles ja es cansa de llegir.

Avui he intentat seguir aquesta preceptiva. El que no tinc clar és si hi ha alguna indicació sobre el nombre total d'apunts que es poden fer en un bloc el mateix dia.

política o economia d'anar per casa (10)

Aquesta setmana hem tingut la reunió ordinària de la comunitat de veïns. Entre les despeses hi havia un apartat dedicat a la Llei de protecció de dades: 230 euros. Si vaig entendre bé l'abúlic representant de l'administrador, es tracta d'un conjunt de paperassa que recorda els veïns que no poden dir res del que saben dels altres veïns a través de documentació oficial. El curiós del cas és que el que sé oficialment dels altres veïns, a part de la quota que paguen mensualment, o si s'han endarrerit en el pagament, és nul. En canvi, podria parlar dels seus costums horaris, de crits de marits i mullers, de costums culinaris, dels qui deixen les escombraries al passadís, de quina companyia telefònica tenen, de qui ha fet obres sense permís municipal... Tot això que sé més enllà de documentacions no entra en la Llei de protecció de dades, qui sap si s'inclourà en uns disposició legal l'any vinent... i quan em costarà.

política o economia d'anar per casa (9)

Quan sento parla d'honor i fama en aquests temps, em descol·loco. Sempre he pensat que aquest són aspectes medievals en què només creia Ramon Llull i quatre heterodoxos més. Que sobre els dos conceptes s'hagi fet molta literatura no deixa de ser literatura.

política o economia d'anar per casa (8)

Com podria negar-me, jo, a una Eurovegas -o com en vulguin dir- a Catalunya? Qui vol menjar i no pot triar té poques manies a l'hora de mirar la mà que li proporciona l'aliment i no li fa res que estigui una mica corcat. Com que tothom ha fet unes consideracions que em semblen molt o poc asssenyades que ja em semblen suficients per no repetir-les, només n'afegiré una. Que si tira endavant aquest projecte de sales de convencions i algna sala de joc l'atur -en bona part de treballadors que vindran de fora- i les bosses de misèria hauran augmentat dintre de 10 anys? No en tinc cap dubte. I si m'equivoco ja ho sentiré dir, però en aquest temps, en què gairebé tot és un joc, jo faig aquesta aposta.

política o economia d'anar per casa (7)

Els estudiants demanen que s'acabin les retallades econòmiques a la universitat que tenen conseqüències diverses, entre altres una minva important de la qualitat de l'ensenyament. Les seues demandes em semblen perfectament raonables. Posats a demanar, trobo que podrien afegir que en acabar la carrera (màster, postgrau) se'ls facilités un bitllet d'avió a Austràlia, Canada, la Xina...

política o economia d'anar per casa (6)

Durant anys, Catalunya ha intentat explicar fora de les seus fronteres la seua identitat i la voluntat de ser la locomotora d'Espanya, fins i tot n'ha deixat constància en llibres d'història. Ha quedat demostrat que és una mala tàctica. Catalunya ha d'intentar presentar-se com el vagó de cua, una rèmora per a la resta del territori peninsular, una nosa. És clar que a vegades les paraules no són suficients. Potser quan Extremadura es queixi que la seua solidaritat amb Catalunya li resulta una càrrega difícil de suportar, Catalunya tindrà alguna possibilitat de futur.

política o economia d'anar per casa (5)

Tothom sap que Grècia no té cap possibilitat de redempció. Que aquells a qui deus diners te'n tornin a prestar perquè els puguis retornar els dèbits és una perversió que hauria d'estar castigada per llei. Itàlia i Espanya es troben en una situació similar a la grega, però Alemanya -i tothom- sap perfectament que si tracta aquests estats com a Grècia, s'ha acabat l'invent europeu i, sobretot, una part essencial del seu mercat. En circumstàncies semblants a les d'Europa qualsevol país ja hagués devaluat la seua moneda i tantes altres coses de la lògica més evident. Quan s'acabarà aquesta pantomima?

política o economia d'anar per casa (4)

Que la Llei Sinde-Wert antidescàrregues és antidemocràtica ho demostra el fet que el 61 % dels jocs que es fan servir és piratejat. Amb una majoria com aquesta qualsevol partit polític es permet fer i desfer el que li sembla, al menys durant quatre anys.

política o economia d'anar per casa (3)

Que la Generalitat es mostra reticent a la felicitat dels seus súbdits ho demostra el fet que vulgui portar als tribunals la iniciativa rasquerana de conrear marihuana als seu altiplà. Penso que el govern no només hauria de permetre aquest conreu sinó que l'hauria de subvencionar i, a més, tota retallada econòmica o social hauria d'anar acompanyada d'una mostra d'herba en la bústia de cada contribuent.

política o economia d'anar per casa (2)

-Sí, hem d'apostar per un sistema educatiu que es basi en la creativitat i no en la transferència d'informació. La decisió de què esmorzem, com ens movem o quines idees creatives desenvolupem tenen gran importància en el món.
No puc estar més d'acord amb les paraules de Michael John Gorman. De fet, al Gènesi, un dels llibres més antics entre els antics, ja es troben desenvolupades aquestes mateixes idees: Al principi Déu creà el cel i la terra... Déu, sense cap informació prèvia és va lluir en un temps rècord. Després les coses han anat com han anat, però estic segur que al creador la idea li va resultar divertida. Per cert, no he trobat enlloc si el món va ser creat després d'esmorzar, i encara menys què esmorzava Déu. Però comprenc que això són assumptes menors.

política o economia d'anar per casa (1)

Diuen els responsables corresponents que si es paguen tants diners -i altres estímuls confessats i inconfessables- als executius de la banca és perquè cal mantenir els millors. Un al·lucina només de pensar que hagués passat si els executius haguessin estat “normals”. I no s'atreveix a pensar si haguessin contractat els mediocres.

una postal

He vist a migdia una resum de la manifestació estudiantil del matí. Molt bé. Els presentadors del telenotícies tenien poca cosa a afegir a les imatges perquè, què podien dir que no s'hagi dit centenars de vegades? A la nit, la Rahola deia que li semblava molt bé la manifestació, però que caldria controlar els provocadors i incontrolats, bla, bla, bla... Tots ho hem sentit moltes vegades i fins i tot n'estem d'acord. I gran alegria entre la classe estudiantil perquè potser sortiran al Guinness per l'assemblea més multitudinària que s'ha fet mai a plaça de la Universitat el dia 29 de febrer de 2012. Què s'ha dit? Quines decisions s'han pres? No en tinc informació I bla, bla, bla.

Entremig he vist el paisatge després de la batalla de no se sap quina guerra: uns vidres esquerdats de la Borsa; més trencadissa al banc de més avall... i poca cosa més. Sí, unes quantes pintades dels ideòlegs: No a les retallades, més beques, Rajoy... Per què fa dos mesos que no tenim professor de... (aquesta en una pancarta a terra davant de la paret de Lletres -un gat negre demana menjar rere la reixa-). I per a què vols professor?. El súmmum: La democràcia és la dictadura de la majoria. Com que en els eslògans no hi ha argumentacions, un no sap si el pintor demana la dictadura de la minoria, cosa que s'acostaria a la realitat, o si pensa que hi ha una alternativa concreta a la democràcia que no especifica, o si...

Un, si fa cas de les pintades i pancartes, pensa que la universitat aconsegueix més que mai domesticar, gremialitzar, entotsolar. Un pensa que la precarietat i les pors aconsegueixen no deixar anar les mirades més enllà de la immediatesa. Un pensa que als governants ja els va bé aquesta immediatesa. Un pensa que els veritables governats es freguen les mans perquè una vegada més queden a l'ombra. Un pensa que gràcies a internet i especialment a blogger i a google, que com tants altres no produeixen absolutament res -ai, sí, globalització i revolucions-, avui podrà deixar les seues paraules de cada dia, que si són llegides, malgrat que són inconcretes i no construeixen res, podran contribuir a augmentar l'adrenalina que ens fa sentir vius, encara que la vida es converteixi en un esclavatge d'uns amos que no acabem d'identificar i si els identifiquem tampoc no importa gaire perquè no sembla que ens puguem rebel·lar als seus designis.

Barcelona, ciutat del mòbil. Els clima benigne omple les terrasses amb gent de totes les races -és políticament i científicament correcte parlar de races? quin equivalent podria fer servir?-  i la mobilitat, fins i tot la ideològica (?), continua imparable, canviant, triomfant. Fill de puta l'últim!