cançons i tipus

De vegades penso en la meva padrina –també tia materna: la germana gran de la meva mare- i em vénen records fragmentaris, instantànies claríssimes o boiroses. Era l’única de la família que cantava bé, de manera que més d'un cop he pensat que en algun punt de la cadena cromosòmica hi devia haver algun error. El seu repertori era variat i eclèctic, però una de les seves preferències era la música mexicana més popular. Un dels seus cantants preferits era –no sé si ho he dit alguna vegada, perquè al final quan escrius cada dia t’acabes repetint- Jorge Negrete. També li agradava Luís Mariano, el cantant basc de les operetes, que va fer alguna incursió en el corrido. De tant en tant retrobo alguna cançó dels dos a YouTube, com per exemple aquestes:



Em fa gràcia, un cometari que algú, perquè no hi hagi malentesos, ha deixat després d'escoltar el vídeo:

estoy de acuerdo contigo de hecho el no es mexicano, tampoco parece charro, tiene buena voz pero para ser charro debe lucir mas macho (el remarcat és meu), los mexicanos en general no lo conocen , como charro conocemos a pedro infante , jorge negrete entre otros



Evidentment, la meva padrina preferia de molt Jorge Negrete i em sembla que va trobar molts més Luís Marianos. Tòpics per totes bandes. Potser per això es va quedar soltera.

P.S. Afegeixo aquest vídeo (llàstima de les imatges deficients) de l'enterrament de Jorge Negrete, que morí a Los Àngeles el 1953, als 41 anys.

La cuina dels besavis (I)

Em passo per la Central del carrer Mallorca i demano si tenen Llibre de cuina (De re coquinaria) d’Apici. La noia de la planta baixa, que abans treballava a La Casa del Llibre, m’envia a “clàssics”. Al primer pis, una altra noia, aquesta vegada rossa i amb accent estranger, deixa el seu ordinador per atendre’m. Em diu que no tenen llibres de gastronomia (com pot ser!), però en aquell moment passa ... (com és diu la noia mediterrània que surt de tant en tant a L’hora del lector?), i m’auxilia: “Apici és un clàssic...”, recorda a la noia d’origen bàrbar. Trobem el llibre. Baixo. Pago. Me l’enduc.

Segons sembla, al llibre, que té com autor principal Apici i que és el més antic que es conserva de la cuina romana, se li han anat afegint modificacions i adaptacions al llarg del temps, fins al segle V, però tot i així se suposa que conserva l’esperit i les receptes (no sempre fàcils de reproduir a la realitat dels fogons actuals; no sé com s’ho fan a Tarragona, per exemple ) d’aquest contemporani de Crist que no era gaire ben vist quan vivia. Marcial recorda als Epigrames el motiu del seus suïcidi:

Dederas, Apici, bis trecenties ventri,
Et adhuc supererat centies tibi laxum.
Hoc tu gravatus ut famem et sitim ferre
Summa venenum potione perduxti.
Nihil est, Apici, tibi gulosius factum
(Ja havies lliurat, Apici, seixanta milions de sestercis al teu estómac, i te'n restaven encara ben bé deu milions més. Desesperat de no poder suportar aquesta amenaça de fam i set, t'has empassat, com a última glopada, un got de metzina. Apici, no vas mostrar més golafreria. )

En les receptes apicianes apareix sovint el gàrum, una salsa mítica i omnipresent en la cuina romana, que actualment s’ha perdut, de la qual es diu que és molt similar al nuoc-mam vietnamita. La Bàrbara Matas, traductora del llibre, ens assegura que també es pot aconseguir un gust i efecte semblants aigualint pasta d’anxoves i afegint-hi algunes herbes aromàtiques (no diu quines). Li farem cas?

Parlo de tot això perquè l’altre dia dos excel·lents amfitrions comentaven que què podíem (podrien) cuinar en la propera trobada que es preveu a principis de novembre i se’m va acudir que sent el mes dels difunts seria una bona proposta anar als orígens, a la cuina primigènia de la nostra cultura. De vegades tinc idees peregrines i irrealitzables. En tot cas, sempre ens quedarà la magnífica barbacoa, les castanyes i els panellets, que són cosa segura i d’èxit provat i comprovat.

De moment, però, se m’acut un possible menú apicià de consistència important, potser excessiva:
1. Llenties amb castanyes o Pastanagues rostides en gàrum al vi.
2. Mamella de truja o Sèpies farcides o Cassoleta de peix a la manera de Lucreci.
3. Codonys amb mel o Móres –en conserva- amb most cuit

A més, per suposat, enciam, olives, formatges i altres detalls sense especificar.

En parlarem.

P. S. Se m’ha oblidat el cinquè aniversari de la mort de Manolo Vázquez Montalbán (18 d’octubre). Bé, Manolo sempre en la memòria, em compraré les seves receptes –les carvalhianes- en edició de butxaca que no sé si ja es troben a les llibreries.

pluja de dissabte

Rebo una text curt traduït del portuguès perquè li faci una ullada. Ara volia sortir, però com que plou, espero una estona i faig algunes correccions, ja l'acabaré de repassar. Després, ja ho veieu, traspasso el text al bloc; potser ho faig perquè s'enfosqueix el dia en aquesta tarda de dissabte i la pluja... De propina, afegeixo el poema sense traduir d'Olavo Bilac.


El dia del meu aniversari, quan feia 69 anys, vaig escriure una crònica que portava per títol "M'he fet vell..." Em vaig sentir feliç després d'escriure-la. Però la crònica va provocar cartes de protesta. A molts vells no els va agradar que els tractessin de “vells”. Volen que els tractin d’"ancians". No els hi agrada el títol de la crònica. Van demanar que els canviessin el terme de “vell” pel d’“ancià”. Però la paraula “ancià” és ximple. No es presta per a la poesia. “Ancià” és un terme que es troba als cartells de supermercats i bancs: cua per a ancians, atenció preferencial. Estic en contra que m’encasellin els supermercats i bancs. "Vell", per contra, és una paraula poètica, literària. Us heu parat a pensar que hagués passat si Hemingway hagués titulat el seu llibre L’ancià i el mar? Jo no el compraria. I el poema dels arbres de Olavo Bilac: “Veieu aquells arbres vells"... Com quedaria "Veieu aquells arbres ancians..." És ridícul. Mai diria d’una casa que és "anciana". La paraula "anciana" només vol dir que la casa es va construir fa molts anys. Però la paraula "vella" ens transporta a un món imaginari. Les golfes velles del meu avi, on vaig viure la infància. El meus llibres vells, fulls descosits de tant ús. Estan així per què visqueren molt, vaig fer l'amor amb ells, tant freqüentment i tants cops, que es van desgastar. L’artista brasiler Chico Buarque té una cançó molt maca amb el títol: “el vell”. És trista. Si el títol fos “L’ancià” seria ridícula. Us ho imagineu? La parella celebrarà les noces d’or: cabells blancs. S’abracen, es fan petons, i ell li diu, afectuosament: ”la meva anciana..” , ella respon amb un somriure: “el meu ancià...” Res d’això. És "la meva vella" i "el meu vell"...

Rubem Alves

Olha estas velhas árvores, mais belas
Do que as árvores moças, mais amigas,
Tanto mais belas quanto mais antigas,
Vencedoras da idade e das procelas..

O homem, a fera e o inseto, à sombra delas
Vivem, livres da fome e de fadigas:
E, em seus galhos abrigam-se as cantigas
E os amores das aves tagarelas.,

Não choremos, amigo, a mocidade!
Envelheçamos rindo. Envelheçamos
Como as árvores fortes envelhecem,

Na glória de alegria e da bondade,
Agasalhando os pássaros nos ramos,
Dando sombra e consolo aos que padecem!

Olavo Bilac

sense títol

Prescindint de si és més o menys interessant o transcendent allò que volem dir, penso que la majoria del que escrivim, aficionats o professionals, amb sou o sense, tenim interès a reproduir amb el màxim d’exactitud els nostres pensaments, és a dir aquelles idees que, a partir de qualsevol estímul interior o exterior, han anat agafant forma i s’han anat interrelacionant fins a formar una xarxa més o menys estratificada que en un moment determinat decidim teclejar. Bé, és possible que algú teclegi directament i surti el que surt, però deixarem de banda aquesta producció perquè sobre aquest mètode en sé poc.

Arriba el moment de la veritat, aquell en què decidim convertir allò que ha estat amagat en una cosa pública o privada, però llegible. I aquí arriba a vegades el drama. Aconseguim expressar el que volem? Ho aconsegueixo jo en aquest moment? No em deixo, per desídia o per qualsevol altra raó, un passos intermedis que farien mes comprensible allò que crec que tinc prou clar en la ment? Per exemple, repassant l’anotació d’ahir m’adono que el que vaig escriure i el que volia dir a partir del text de Bofill no es corresponen: sí, però no; sí, però diferent i més. En aquest moment és quan cal corregir, modificar o, fins i tot, si s’escau que un no es veu capaç d’adequar pensament i plasmació verbal, suprimir totalment. Ah, però això ho fem poques vegades, tant els aficionats com els professionals.

Just aquest matí estava llegint -qüestions de feina- un conte de Mil cretins, el que es titula "L’amor és etern". Els escriptors amb un llenguatge més fluid són els que solen fer més correccions; és el cas de Monzó i també el de Pla, per exemple. Tornem al conte. Doncs he descobert que en la setena reimpressió del conte (abril de 2008) hi ha petits canvis respecte la segona reimpressió (novembre de 2007). Concreto.
Una reimpressió:
quan he sortit de casa, el cel era gris i queia una pluja que...
L’altra reimpressió:
quan he sortit de casa queia una pluja que...
Més endavant.
Una reimpressió:
Em faltaria un bull si encara et trobés a faltar.
L’altra reimpressió:
Seria ben boja si encara et trobés a faltar.

Ja veieu que no he concretat en quina reimpressió es troba cada text per tal de deixar-vos el gaudi de descobrir-ho vosaltres mateixos. Les hauríeu fetes aquestes modificacions minucioses? Calien? Quina opció us resulta més satisfactòria? Potser no importen les respostes sinó que el que importa és constatar com en alguns casos l’escriptor es fa un replantejament constant de la seva tria, fins i tot en els aspectes que el lector pot considerar més insignificants, més prescindibles. L’escriptor rigorós es troba sotmès al dubte constant, a la inseguretat, a la insatisfacció permanent, al desig de... Jo confio en aquest escriptor; en els altres, de vegades també. Sigui com sigui ni els uns ni els altres m’asseguren una obra que sigui del meu gust ni del seu. Que terribles són les incerteses dels escriptors... i dels lectors!

No sé si he dit el que volia dir, si ho volia dir d’aquesta manera –segur que no- ,si el que volia dir té cap importància (?), si tornaré en algun altre moment sobre el mateix tema. El que és segur és que avui no modificaré ni repassaré el que he escrit. Em cansa. I ni tan sols se m’acut un títol que encapçali aquests paràgrafs. Si algun dia ho publico en paper –cal ser rigorosos sobre el paper-, ja me’l pensaré. Ara permeteu-me que el plagiï, o bé, si us funcionen els dits i les ganes, me’l suggeriu vosaltres.

(post escrit amb les paraules de fons –com es pot escriure així?- de Joan Margarit i amb l’entremig -ja em quedava poc- d’una conversa amb la meva editora preferida)


P. S. Aclariment necessari. Segons la UNESCO:

c. Se entiende por primera edición la primera publicación de un manuscrito original o traducido;

d. Se entiende por reedición una edición que se distingue de las ediciones anteriores por algunas modificaciones introducidas en el contenido o en la presentación;

e. Una reimpresión no contiene otras modificaciones de contenido o de presentación sino las correcciones tipográficas realizadas en el texto de la edición anterior. Toda reimpresión hecha por un editor diferente al editor anterior se considera como una reedición;

sempre la llengua

Jo, en parlar del problema de la llengua, en pensar que àdhuc homes de bona fe voldrien llevar-nos la nostra llengua i el nostre esperit, per a fer-me’n càrrec, he d’acudir a una imatge, a un grec –mestres en imatges-. Em sembla recordar la figura d’Edip, qui sota la grapa del destí plora els seus infortunis i en veure, en sentir el malfat que pesa sobre ell, s’arrenca els ulls, i el veig córrer a les palpentes com un orat, regalimant-li la sang per la faç venerable i tacant-li la túnica puríssima. I en aquesta imatge veig la imatge del poble català, no sense ulls, però sense ànima, havent perdut el que és el patrimoni més gran d’un poble: la llengua.

Jaume Bofill i Mates. "La llengua catalana a l’Ajuntament de Barcelona" (1915).

Aquest text l’hauríem de sentir de tant en tant, i ara més, en alguna sessió dels plens de l’ajuntament, o del parlament –un i l’altre-, però no ara no toca gaire que tenim problemes més greus. I a més, la gent ja no parla així, i el poble català aneu a saber quin és. Heu vist darrerament alguna sessió del nostre ajuntament? Són tan lamentables!

El fragment següent potser pot semblar simplement un document històric, jo no n’estic tan segur:

Ens deia Vostra Senyoria –com si parlés de l’esperanto- que l’ús literari actual de la nostra llengua és una moda que fa pocs anys encara no s’estilava. La moda, si de cas, senyor Giner i senyors regidors, era el no parlar o el no escriure en català, era i és el no usar la pròpia llengua. La moda, si de cas, serà el prescindir de la pròpia cultura per a emmanllevar la dels altres. La moda, si de cas, és l’enlluernament causat pel miratge de civilitzacions forasteres en un moment d’apogeu: era l’ús literari del castellà, era aquella tongada d’artifici i d’esterilitat, era aquella fal·lera de la qual, en recobrar el seny, hom se’n dóna vergonya i la deixa, i veu que ha perdut el temps i li cal desfer la marrada i reprendre de nou la veritable via. La moda no és seguir les lleis de la naturalesa, sinó deixar-les.

Jaume Bofill i Mates. Idem

de l'economia de la literatura

Llegeixo al diari la repercussió en xifres de la venda de la literatura catalana traduïda a l’alemany amb motiu, més o menys, de la Fira de Frankfurt: 226.000 exemplars venuts, 12 milions d’euros invertits en el programa, 53 traduccions a l’alemany subvencionades, 265.586 euros en ajudes a traduccions, 232.371 euros en versions en alemany (?). No sé quin grau de rendibilitat –cultural, política, econòmica...- indiquen aquests números, però em semblen un moviment important que potser algú sap valorar d’una manera objectiva, en la mesura que els fets d’expansió cultural són objectibables -fàcil no ho és- més enllà dels discursos del directament implicats.

Les altres xifres, més properes, més assumibles, es refereixen al nombre de vendes dels llibres concrets traduïts, alguns dels quals, com Pedra de tartera, de Maria Barbal, crec que corresponen a acords previs a la Fira. El primer en el rànquing és la novel·la al·ludida, amb 50.000 exemplars venuts; després, Les veus de Panamo, de Jaume Cabré, amb 40.000 còpies; el tercer lloc l’ocupa Pandora al Congo (35.000), de Albert Sánchez (aquest escriptor ja havia venut 50.000 còpies de La pell freda en dues edicions); Tor, tretze cases i tres morts (12.000),de Carles Porta; després arriben els 10.000, entre els quals hi ha Willkommen in Katalonien. Eine literarische Entdeckungsreise, del nostre amic blocaire Jaume Subirana; i la llista, fins arribar als quinze títols diferents, es clou amb tres 2.000. A part, altres obres amb menys sortida, com per exemple l’obra poètica d’Espriu en tres volums, amb 400 exemplars venuts.

Com que tinc un coneixement més aviat remot del món editorial, no sé si els resultats han estat satisfactoris per als autors, per als seus agents i per a les editorials. A l’hora de fer una valoració personal, l’únic criteri que jo podria tenir és semblant el de la senyoreta Marple, la detectiu aficionada de les novel·les d’Agatha Chistie, és a dir, podria comparar amb el món més proper. Així arribaria a la conclusió que amb dos mil exemplars no en tindrien prou tots els habitants del meu poble; és clar que si deixem fora els nens i comptem les famílies en lloc dels individus, encara podríem passar força llibres als del poble del costat. Dels 400 exemplars de l’obra d’Espriu, se m’acut que la primera edició que va fer Oller de Croquis del Natural, subvencionada per la “Protecció Literària” va tenir aquest tiratge. Quants n'han venut fins ara a Cossetània?No sé fins quin punt tot això individualment i en conjunt es considera un èxit tenint en compte el total d’hipotètics compradors de llengua alemanya.

En fi, que amb aquests mètodes, a diferència de la senyoreta Jane Marple, no arribaria gaire lluny ni amb gaire rigor. I aquí és quan he pensat que potser ja existeix, no ho sé, algun llibre on es parlés des del món de l’edició a casa (amb tots els implicats): de les xifres dels llibres en català, de la qüestió del negoci, de la competitivitat...; en resum, dels aspectes econòmics i de qui és qui. Una coseta divulgativa i amb poques generalitzacions. Les valoracions extraeconòmiques, en un altre volum, tot i que ja en llegeixo força en mitjans públics i privats.

P. S. Ja sé que això no es fa, però a l'espera d'anar passant pels blocs corresponents, felicito des d'aquí els blocs amics -també els altres- que han obtingut algun dels premis que han concedit ara fa res aquesta i aquesta altra institucions. Ja és hora que la virtualitat comenci a acostar-se, en premis, al paper.

Just en aquest moment acabo de llegir una divertida notícia també sobre economia literària. Un pot acabar pensant que això de les lletres i els números no acaba de lligar.

espurnes d'aigua

Torno de la feina. A la cantonada, al bar Gredos, veig el jove Sagarra que ha tornat del seu periple per la ruta blava; aigua a dojo, suposo. No m’adono què beu perquè em fixo en els baixos dels camals dels seus texans girats uns quants bons centímetres. Fan de bon retrobar les cares dels coneguts, encara que no siguin amics ni saludats. Algun dia, quan em vagui, m’aturaré a dir-li alguna cosa, ni que sigui per no jugar amb avantatge quan ens creuem o per agrair-li que només ell fes la defensa d'en Villalonga a "La Vanguardia".

Al costat de la sortida del metro de Verdaguer –línia groga-, fa setmanes que no raja la font, molts joncs s’han assecat i el terra sembla esquarterat i brut. Més amunt, els lleons que sustenten l’Hèrcules deixen anar l’aigua, en hores convingudes, amb la boca ortodòncica–és només una sensació?- més petita que abans, les urpes que graten desficioses la bola i els ulls que clamen al cel dels clàssics perquè del d’aquí poca cosa poden esperar. Més tard, m’adono que les restriccions també afecten la plaça de Catalunya: els turistes només tenen una font per fer-se fotografies habitiuals mentre el llevant, suau, s’endú les gotes sobreres a l’altra banda.

Gairebé cada dia creuo una plaça on els coloms-voltors, ben alimentats, fan les seves deposicions indiscriminadament. Les mànegues a tothora són un record del passat i el terra agafa un to i una consistència mai vistos, com e suro. L’ajuntament ha passat del tot al no res, de l’aigua al carril bici o el que sigui que ara és la moda.

Penso amb l’Ebre de la meva segona infantesa i de la meva adolescència., en la regulació –l’assut- de temps passats que van fer els àrabs, segons diuen, que es troba poc més amunt del nucli urbà de Xerta. Al costat de la carretera, anant cap a la Terra Alta, han renovat una àrea de descans magnífica que permet observar des de dalt l’obra en tota la seva esplendor. Una colleta s’atreveix a travessar el riu. Des d’una barca que a penes es mou, una parella intenta pescar –tothom vol pescar-, o potser no. A l’ombra d’uns arbustos hi ha un grup contemplatiu que deixa passar la tarda. A l’altra banda de la carretera, una senyora o senyoreta ben vestida i d’un volum considerable, aliena a l’aigua que transcorre, espera un conductor agosarat que se l’emporti per una estona. Anem en direcció contrària, i, a més, la meva conversa sobre el riu i l’aigua l’avorriria.

















Sobre el riu, d’aquí i de més avall, i la seva funció, deien fa un temps aquests dos:

Les comportes de l'assut de Xerta van permetre, des d'uns temps que gairebé es podrien qualificar d'immemorials, que les barques i els llaguts salvessin fàcilment la diferència de nivell de les aigües produïda pel barratge. Durant la darrera guerra civil, les comportes es van fer malbé i no han estat reparades. I ara, si una embarcació ha de passar d'un nivell a l'altre (com en el cas dels iols que van prendre part als tres Cursus Hiberus Mare Nostrum) cal Déu i ajut, és a dir, cordes, politges i, sobretot, manya i força de braços.
Els barcelonins (tan allunyats sempre, moralment, per regla general de tot el que no és Barcelona) haurien de tenir una mica d'interès a conèixer l'assut de Xerta, perquè serà prop d'aquest, segons que diuen, que ha de ser construït el magne dispositiu gràcies al qual l'aigua de l'Ebre arribarà al cap i casal.

Artur Bladé. "Visió de l'Ebre català" (1983), dins Cicle de la terra natal II, Obra Completa, vol. III, Cossetània.

El que hi ha a Amposta és l'escàndol més gran de Catalunya: vull dir veure que l'enorme quantitat d'aigua que transporta el més gran riu d'aquesta península, que és l'Ebre, se'n vagi al mar sense que se n'aprofiti ni una gota. El fet fa plorar tota persona que tingui una espurna de sensibilitat pels interesos generals del país ¿Existeix aquesta sensibilitat avui a Catalunya? Cada dia ho dubto més.

Josep Pla. Notes del capvesprol. (nota del 14 de maig -divendres- de 1976). Obra Completa, vol. 35. Destino.

A mi, ara, les converses actuals sobre l’Ebre em superen; no n’acabo de treure l’aigua clara.

inanitats (X)

Les nou del vespre,
vint-i-dos graus a l'ombra.
Les paperines
reposen ben plegades:
la llum no atreu falenes.

aproximacions

Ho sabem, però costa d’assumir la paradoxa: estem més informats que mai i al mateix temps més desinformats –què diria Sòcrates, avui?-. Ens fot la quantitat de desinformació que sabem que tenim i sovint la dissimulem conscient o inconscientment de diverses maneres: amb especialitzacions cada cop més concretes, amb autosuficiències sospitoses, amb enrocaments sense diàleg possible, amb marginalitzacions militants o no, amb fugides cap a móns interiors o exteriors, amb la cerca de...

En l’actual crisi la desinformació és una evidència que fa sentir culpables -poc- alguns dels qui haurien d’haver tingut una perspectiva de futur que hagués hagut de preveure les causes, el moment i les conseqüències. Tranquils, homes, no passa res! Qui més qui menys està igual en el seu camp, per molt que vulgui demostrar el contrari. Una altra cosa és que alguns informats no diguessin res a l’espera que els esclats no els esquitxessin gaire.

És clar que quan es tracta de diners –la resta té una importància relativa- l’assumpte és més greu. Però no hi ha res a fer. Avui és impossible preveure en molts aspectes què passarà al món els propers quatre o cinc anys. Ni tan sols es pot descartar un Judici Final sense judici. Preveure els milions d’interaccions dintre de la globalització actual és una entelèquia. Això sí, cadascú és responsable del seu entorn en la mesura que té informació i capacitat d’actuació. A veure, no tots som iguals.

Tornant a la crisi que alguns anomenen financera –el detonant-, em faig les preguntes següents referides sobretot al nostre Estat (i dic Estat perquè en aquest cas la capacitat i l’efectivitat de solucions de Catalunya és minsa, insignificant, encara que no del tot menyspreable):

1. Per què es continua insistint –que també- amb els bancs, les entitats financeres, etc., quan sabem que la crisi del totxo (constructores, promotors immobiliaris, etc.) és un problema que va més enllà i ve de més lluny i que ens afecta i ens afectarà més en un futur immediat? Quan ens costarà, directament i indirectament, aquesta crisi als contribuents? Algú farà un seguiment –i el farà públic- de les relacions dels governs amb promotors, constructors i empresaris directes del sector?

2. I del sector serveis, turisme inclòs, quan ens en diran alguna cosa?

3. En aquesta primera fase la gent es preocupa especialment dels seus estalvis. S’entén, sobretot perquè en un Estat financerament i oficialment tan “sanejat” com el nostre sembla que promoure dubtes sobre els estalvis crea incerteses. Quan, però, ens començarem a preocupar per l’atur i les seves conseqüències? I per la precarietat laboral? Per què el futur immediat va també, i molt, per aquí.

4. Apostar per la investigació i les noves tecnologies? És clar. Però em temo que anem una mica endarrerits i que el cupo d’investigadors i tecnòlegs té un límit. Noves professions, més intermediaris? Bé, bé. Es pot anar provant.

5. De la indústria, no en cal dir res. Només s’han de llegir els diaris: des dels expedients a les deslocalitzacions. Les dades aquí són objectives; d’interpretacions, les que es vulgui.

6. Fins a quin punt en els propers anys la intervenció dels governs ens els assumptes fins ara privats s’anirà incrementant? Serà bo o dolent, desitjable o rebutjable? L’única solució?

7. Què és Europa? Quina Europa?

Per què escric això? En tinc una idea aproximada. La qüestió és dir alguna cosa cada dia, com tothom. Demà tornaré a temes més propers, més personals, d’àmbit més reduït. Continuaré pensant que cada dia que passa (any empeny) sé menys de més, però em consolarà saber que els altres percentualment no saben gaire més, tot i que mai no estaré segur si qui té responsabilitats ja fa tot el que cal segons el que sap i si se li demanen comptes per les seves irresponsabilitats. Ho veig difícil, potser no vivim en un món d’immoralitats, però sí d’amoralitats, que encara és pitjor.

secrets

Tots sabeu que sóc un mal lector de poesia, que quan els altres tornen jo encara hi vaig, que gaudeixo dels clàssics i em costen els moderns -això no ho hauria de dir, esborreu-ho-, que... en fi què més us he de dir?

Avui, però, per casualitat –a alguns vells blocaires ens costa moure’ns dels acollidors espais de sempre- he arribat als poemes de la Irene... No li donaré moltes més voltes, que encara ho espatllaré.

He trobat uns poemes en què les paraules i les imatges –tantes imatges, i tantes que puc entendre i sentir!- flueixen precises, elementals i complexes. He trobat algú a qui ha estat donat el misteriós i rar do de la paraula que s’encomana. He trobat un camí propi, potser encara irregular, que auguro que creixerà. Ja sé que de vegades sóc o semblo hiperbòlic, i demano disculpes de divendres a la nit, i deixo quatre versos i dos poemes per justificar-me. El post que tocava avui pot esperar. M’ho puc permetre.

aquesta religió de ser cos pacient i desig alhora

les hores al cendrer cremant-se entre tu i jo,

Cos embolicat, no digues res, calla,

Pell i temps són cavalls i bous. I els gats moren.


Decaic.
De serps la voluntat
ferida, al coll escates, adéus
i sutzura, arrels ventades, pell
que no muda. Tres són els àngels
que ja no m'envolen ni farts
de vi: l'amor, que es fuga,
l'odi, que és fel,
i la mort, una flor
que sempre em rebutja.

Decaic.
Estic perduda.

Irene Climent: Decaic



Alleugerida
amb tres glops de vi,
em busque i em trobe
més a prop de mi.

Abandone el bar
i me'n vaig de botigues
sense ganes de res
i pensant en la mar.

Em feliciten
per unes sabates noves
que he trobat en un mercat de segona,
pel somriure que m'he comprat
i per la minifalda, també, tan curta
que duc.

Ja sé que això
no és la felicitat.

Irene Climent: Sabates noves.

Quin goig, de vegades, llegir poemes. La resta és cosa vostra.

Estimada Rodoreda

Res, Mercè, que continuem llegint-te i jugant amb les teves paraules. Demà vaig a veure o a escoltar -no ho sé ben bé- Senyores i minyones, ja et diré. Mentrestant vaig repassant.

Sabeu relacionar els començaments de més avall amb les obres següents: Vint-i-dos contes, Viatges i flors, La Mort i la Primavera, Mirall trencat, Aloma, Quanta, quanta guerra..., Semblava de seda i altres contes, Agonia de llum, La plaça del Diamant, El carrer de les Camèlies, La meva Cristina i altres contes?

Amb cinc encerts ja aproveu, però si aconseguiu el ple a l’11 ... Felicitats! A mi la memòria em falla.

Aleshores em vaig treure la roba, la vaig deixar al peu d’un lledoner a tocar de a pedra del boig i abans de ficar-me a l’aigua vaig mirar ben bé el color que el cel hi deixava, i tota la llum que el cel hi posava ja era diferent perquè havia començat la primavera que naixia altra vegada després de viure sota de la terra i a dintre de les branques...

Em vaig haver d’arraconar de pressa perquè venien contra mi potser un miler de cavalls amb soldats al damunt armats amb llances.

Caminaven a poc a poc.

Ens van deixar en el carrer de les Camèlies, al peu d’un reixat del jardí, i el vigilant ens va trobar a la matinada.

La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols.

Veu? –em va dir- en aquesta casa sense res, el meu marit cada any hi plantava les dàlies.

El Vicenç ajudà el senyor Nicolau a pujar al cotxe.

Vaig néixer a mitjanit, a la tardor, amb una taca al front no pas més grossa que una llentia.

-L’amor em fa fàstic!

Freda la nit que se’n va i de rosada
una herba poca ens enfebra el turmell;
l’aire és a punt per al cant de l’ocell:
l’alba ens espera dellà la collada.

Lentament, Ada Liz comptava els diners que li quedaven.

Mercè Rodoreda (1908-1983)

el pare (i la mare), en pere, en jacques brel

Em deia avui la Mari Carme en públic que en pere, el nostre amic comú, fa dies que no parla d’ell, que reprodueix els altres. Té raó i no la té. Entenc que de vegades en pere (com tothom, ja se sap) parla d’ell per boca dels altres perquè els petits actes quotidians, les reflexions més properes, les coses que voldria dir, les veu reflectides en un poema, en una cançó, en un imatge, i pensa que la seva vida és allí o és allò, o voldria que ho fos.

Avui en pere, que no acostuma a explicar intimitats, farà una excepció. Recordarà com aquest any en fa trenta que va morir el seu pare, just l’any abans de complir-ne seixanta: tot de plans de futur. Recordarà que la seva mare, que ara en té vuitanta-vuit, de la mateixa manera que passa amb el protagonista del primer conte de Mil cretins, rememora amb detalls la família de sang i té una imatge boirosa del seu marit. Recordarà que l’any que ell començava a treballar el seu pare estava a l’hospital pendent d’una biòpsia que va arribar tard.

Avui, en pere recordarà una conversa del seu pare amb un amic molts anys més jove en què discutien sobre música lleugera i mentre el pare ponderava els mèrits de la música francesa, l’altre destacava la importància de la música en anglès.

Avui, en què els joves d’aquest país malparlen en anglès i desconeixen el francès, en pere, que malparlà el francès i desconeix l’anglès, recordarà una cançó –que ja va posar al bloc en un altre moment- de Jacques Brel, que demà fa trenta anys que va morir, i que ell escoltava i cantava, acompanyat i en solitari, i que tem que també fa referència a la seva vida, cosa que no té cap importància.

Avui, en pere, sense saber per què, improvisarà un post desestructurat que no repassarà parlant de totes aquestes coses. Tot amb certa mesura, amb el distanciament que cal.




Aneu saber si en pere avui també escoltarà aquesta altra cançó.

què és un llibre?

Alguns dies, recent acabat el dinar o encara amb el mos a la boca, miro “Saber y ganar”, un programa clàssic, discret, distès, estimulant, que ja deveu conèixer perquè és el que porta més anys a Televisión Española. El presenta Jordi Hurtado i el dirigeix un altre excel·lent professional, Sergi Schaff. Avui, per cert, igual que la concursant, no he sabut acabar “El reto”, i això que des de casa deu ser més fàcil. Quina llàstima que en català no hi hagi una cosa semblant, malgrat els intents que s’han fet i es continuen fent.

Bé, doncs cap al final del programa, en una de les parts més difícils, han preguntat què era un llibre. Com podeu imaginar, de seguida he aixecat la mà: Ho sé, ho sé! Un no té clar què és literatura, però... un llibre? No em calia que em presentessin les tres opcions habituals per fer la tria. Ah, però no era tan senzill. La proposta anava més o menys així: Segons la UNESCO –poca broma-, s’entén per llibre una publicació impresa no periòdica, editada en el país i posada a disposició del públic que, sense comptar les cobertes, té: 49 pàgines? 89 pàgines? 109 pàgines? Ostres, ostres! Com que era això! Molt bé, segur que els editors i els llibretes ho tenen molt clar i algú de vosaltres ho intueix, però mai no m’hagués pensat que en el concepte de llibre tingués una importància vital el nombre de pàgines; atribuïu a la meva deformació literària que pensa més en el contingut que en el continent. Que ho hàgim encertat o no és poc important, encara que ho podeu comprovar aquí (programa del dimarts).

Em sorprèn com encara a la meva edat puc arribar a aprendre coses noves, fins i tot coses senzilles que em pensava que ja sabia. Concretada la solució, “la veu cardenalícia” ha dit que si tingués menys pàgines –i aquí s’ha equivocat- l’obra s’anomenaria un pamflet (llibre imprès de molt poques planes, especialment en què s’ataca violentament algú o alguna cosa). No, no, amb més pàgines s’anomena un fullet, sense cap valoració pejorativa.

L’estímul de la troballa, tot i l’hora ingrata de la migdiada, m’ha portat a fer dues investigacions més. La primera, exclusivament conceptual, ha consistit a buscar al diccionari el mot “opuscle”: Obra literària o científica de poca extensió [1803; del ll. opuscŭlum, dimin. de opus, -ĕris 'obra']. El segon pas ha estat buscar amb la mirada entre les obres més primes que tenia a mà si alguna no era un llibre, com jo havia considerat fins al moment, sinó un fullet. Repasso. Tot en ordre. La tragèdia del gos xato, de Prudenci Bertrana; Els dies i tu, d’Emili Rosales; Carta a la posteritat, Carta a Boccaccio, de Petrarca; atzar, de Rosa Comes i Xavier Argenté; Ara o mai, de Joan Fuster; Coordenades espai-temps per guardar-hi les ensaïmades, de Maria Antònia Oliver i Josep Maur Serra: tots són llibres, encara que alguns fan el que podem considerar petites trampes. Ah, però també he descobert un fullet: Científicament s’ha demostrat, de Joan Barceló. No m’importa, no he tingut cap desil·lusió, me l’estimo igual o més que abans de comprovar que no pertanyia al club dels grans. Que se sàpiga!

Horacianes (2): el nus

Tingueu present, pare i joves dignes del pare, que la major part dels autors ens deixem enganyar per l’aparença. M’esforço per ser breu i em torno obscur. Al partidari dels temes lleugers, li manca nervi i esperit. El qui promet grandeses s’infla i és buit. Terreja qui és massa caut i té por de la tempesta.. Qui vol fer massa variacions sobre un mateix tema acaba pintant un dofí en ple bosc i un senglar damunt les ones. Si no es té traça es fuig del foc per caure a les brases...

Pel que fa a la disposició dels mots, et diran excel·lent si, també amb subtilesa i rigor, saps trobar un lligam enginyós que doni a un mot corrent un dring nou.

Si, per més que fem, l’obra del homes moridors vindrà que s’ensorrarà, menys encara restarà dempeus el prestigi i la gràcia vivaç del llenguatge. Molts vocables que ja han caigut en desús retornaran, i n’hi cauran d’altres, els que ara són valorats, si l’ús ho vol així, perquè l’ús és el criteri, la llei i la norma de la parla.

No n’hi ha prou que els poemes siguin bells: han d’enganxar com la mel per endur-se l’ànim de qui els escolta allà on volen dur-lo.

Horaci. Art Poètica

Dos mil anys! Aviat és dit. I sembla ahir, o demà.

Per cert, asseguraria que sé més coses d'Horaci que de Jesucrist, que era una mica més jove que ell. I això que Crist ha tingut i té tans propagandistes. No m'estranyaria que precisament fos aquesta la raó.

de la volatilitat del peix

Mentre vaig escapçant les bajoques i tallant altres ingredients, llegeixo el full del diari vell on vaig deixant les restes. Quin disbarat! Algú pot pensar que un fumet o un brou de peix o com se li vulgui dir s’ha de fer en unes quantes hores? Ni que fos un concentrat de carn.

Cuando llegan a casa y ven la olla de caldo de pescado todos sienten lástima de mí porque piensan que me he pasao la noche preparándolo. Pero ha llegado la hora de confesar públicamente que parte del caldo de pescado es de tetrabrik, lo compro en el supermercado y lo pongo en la olla para disimular

Alex Rigola (del diari)

En Pla ens explica amb prou detall com cal fer una sopa de peix (val també per un fumet per afegir a qualsevol altre plat), encara que hi ha algun detall que no veig prou clar; però comencem pel principi.

Cal disposar primer d'una olla de terra que es pugui tapar. En el fons d'aquesta olla, cal posar-hi una determinada quantitat d'oli d'oliva, les corresponents rodelles de peix, una cabeça d'alls, un tomàquet o dos, dues patates i la sal corresponent. S'hi pot afegir un petit ramet de botànica, però no és pas indispensable, ni de bon tros, encara que el julivert no faci mai cap mal. A Itàlia, el ramet sol ésser perfumat, perquè la cuina italiana tendeix a aquesta característica. A l'olla de peix, s'hi posa tot en fred. Després l'olla és objecte d'un gran cop de foc, i el conjunt es cou amb gran facilitat i gran rapidesa, sobretot si es té el bon sentit de tapar l'olla. En un quart o vint minuts, després de trencar el bull, el guisat és fet. Com en els temps d'Homer, aquest suquetot esquemàtic i primari es pot menjar en tot el mar antic, tant si és cristià com eslau o mahometà.
[...]
Ara apareix la pregunta bàsica: ¿Amb quins peixos s'han de fer aquestes sopes? Les millors sopes de peix es fan amb cap de nero; aquests caps tenen molta substància i el seu perfum és exquisit i intens. Ara: com que, de caps de nero, n'hi ha tan pocs, deixarem aquestes sopes en la pura il·lusió de l'esperit. A part el que acabem de dir, l'experiència ens porta a creure que no són pas els peixos reputats com els millors els que fan les millors sopes. No. Hi ha peixos adequats per a les sopes, que ni tan sols es poden menjar per la gran quantitat d'espines que contenen -els escopinyots inferiors, els burros, els serrans. Aquests són peixots que fan meravelloses sopes de peix. I no cal dir les julívies -anomenades en altres llocs julioles i en altres guiules. Les julioles i en general tots els peixos per a fer aquesta sopa han de contenir la màxima quantitat de greix i de viscositat possible. És aquest greix marí el que constitueix el punt més alt, l'autèntica substància de la sopa de peix...

La sopa de peix, tal com l'acabem d'explicar, és, a més, molt barata. No s'hi han de posar mai peixos cars, sinó els adequats. Actuant d'aquesta manera, hom ha servit un dels ideals més generals del nostre país, que és l'estalvi. La gent troba gust en l'estalvi. La gent vol menjar bé, però que no sigui car. És axiomàtic.

Josep Pla. El que hem menjat.

Què us sembla? Jo (i la meva mare) diria que tirar les patates i la tomata al mateix temps que el peix no va enlloc, que aquests ingredients més sòlids cal que coguin abans i que el peix s’afegeix un cop es considera que ja està a punt la resta. Per alta banda, posar els ingredients en fred no crec que sigui una bona idea. Amb la resta estic més aviat d’acord. Potser afegiria algun cranc i una sardina –més d’una faria malbé el conjunt-. I res de colador xinès amb la mà de morter triturant el material... Després ve el moment de preparar la sopa. Jo m’inclinaria per uns fideus prims. Que s’hagi fet un o altre sofregit ja és una qüestió que avui deixarem a l’aire. S’accepten suggeriments. Per cert, se sap si Pla mai va cuinar alguna cosa?

abrandaments

Demà s’acaba la Fira. M’hi he passejat dos dies plujosos amb més llibreters que clients. He mirat, he desitjat, però a penes m’he emportat res. El darrer dia vaig comprar dos llibres d’Editorial Catalana: Una cançó nadalenca, de Dickens, traduïda per Josep Carner, i L’abrandament (1917), de Carles Soldevila, amb pròleg de Carner. Ja tenia la primera edició de la novel·la de Soldevila (aquest any n’he vist unes quantes a la fira), però es troba en tan mal estat que vaig decidir comprar el volum amb tapa dura i l'interior ben conservat tret d’unes insignificants taques del temps.

Em rellegeixo la salutació carneriana:

... El noucentisme necessita, darrera els seus poetes, els seus novel·listes. La poesia lírica, com la metafísica, és un nimbe, un halo sacrosant; però la novel·la, com el teatre, és l’entronització. La novel·la és més tranquil·lament amaradora que no pas el teatre. I sobretot, és més obiqua. Hom la troba o la té en el quiosc, en el ferrocarril, dins el pupitre de l’escolar adolescent, dins el prestatge de la casa de camp on els hostes llegeixen quan plou, dins la butxaca del modest dependent de comerç o sota el coixí agençat amb randes on es mig sepulta una rossor mandrosa.

Em pregunto on la tenia l’antic propietari que va firmar sota el títol. Qui devia ser? Quan la va llegir? Per què ha anat a parar a les meves mans? És ell o una altre qui va escriure: “En Carles Soldevila es un bell apologista de la moderna vida barcelonina”? Quina síntesi, quina caracterització: “un bell apologista”!

Avui algú llegeix, pel pur plaer de fer-ho, L’abrandament?

On anirà a parar la meva –la seva- novel·la, a la qual no afegiré cap anotació, cap firma, cap senyal que indiqui que ha passat per les meves mans?























P. S. La primera edició de L’abrandament inclou tres narracions delicioses. La primera –La sospitosa voluptat- comença d’una manera que t’impel·leix necessàriament a continuar (els subratllats són meu):

En Genís estava de pastor a un mas que s’escau més amunt de Sant Feliu de Codines. Tenia una edat indefinible, àdhuc per a ell mateix. La seva lletjor no era tanta que no traspués aquella bonhomia que és frec a frec de la imbecil·litat.
Quan es llogà ja va advertir-ho a l’amo: un cop al mes havia de donar-li permís per anar a Granollers. No era pas una exigència exorbitant: li fou admesa tot seguit, sense discussió.

El desenllaç és absolutament noucentista, si és que m’enteneu.

m'entretinc

M’entretinc –paraula mal triada, però no- amb l’entrevista a Gerard Vergés que si no m’erro podeu trobar aquí avui, demà qui sap –el vídeo no aconsegueixo obrir-lo. Descobriment tardà, intens i essencial de Gerard Vergés. Ja sé que heu pogut i podeu llegir els seus poemes en altres llocs, però jo vull tenir-lo aquí.

Fa gairebé deu anys que ja no escric poemes.
No obstant això, ni l'eix imaginari de la terra no s'ha
mogut ni un grau del seu declivi.
Vull dir, en resum, que —sense versos— igual tornen tardors i primaveres,
que en l'astral llunyania esclaten les galàxies,
que en l'univers hi ha forats negres,
que de les clares sines d'Afrodita brollà la Via Làctia,
que els anys llum són del tot immensurables,
que els huracans castiguen els més pobres,
que òperes fan els músics,
que a les ciutats s'apaguen, s'encenen els semàfors,
que hi ha estels impossibles i impossibles banderes estelades,
que als pobles les campanes repiquen a difunt,
que a certs hotels hi ha cambres desolades, de desolat silenci,
que als estius és la mar d'un blau incandescent,
que, tot i això, no hi ha als jardins centaures ni a les ones sirenes,
que no ens observen pas els ulls de les estàtues,
que el guepard persegueix l'esporuguit antílop,
que al celler el most fermenta,
que al trull reposa l'oli,
que les llavors germinen,
que plou i que fa sol i es pentinen les bruixes,
que els rius s'espillen en indolents meandres,
que en l'ombria dels parcs es besen les parelles,
que els corcons van menjant-se la fusta dels taüts,
que els peixos neden, volen els voltors,
que l'aigua de la dutxa surt calenta,
que hi ha esguards tan punyents com estilets,
que els diccionaris són sepulcres de paraules,
que els poetes inventen signes i mots alats,
que els tàbecs mortifiquen ases i muls domèstics,
que esclata al mes de març la tarongina,
que els anys passen i anem sumant diòptries,
que la divina Leda s'emparellà amb un cigne,
que al cinema la sang és sols pintura (no pas a Euskadi, a Còrsega o a l'Úlster!),
que vaig amar profundament una noia d'ulls negres,
que potser un dia arribarem a Mart,
que abomino d'aquells que sempre manen,
que els sismògrafs detecten terratrèmols,
que els penells assenyalen el llarg camí del vent,
que els savis desxifraven jeroglífics (babilònics, egipcis, grecs, ibèrics),
que la borsa baixava trenta punts,
que érem feliços, càndids, blancs, com lliris,
que cada dia combregàvem amb rodes de molí,
que llegíem novel·les en idiomes propers, prou accessibles,
que alguns col·leccionaven llibres antics, proverbis, papallones,
que uns altres cultivaven roses roges, de nom tan suggerent com rosa damascena,
que el sol sortia per a tots —mentida!—,
que el gel brillava a les llambordes i als vidres entelats de les finestres,
que les velles —com files de formigues— anaven al rosari,
que el vol ras dels vencells augura pluja,
que els dofins són feliços dins la mar,
que el llamp llampega i la tronada trona,
que alguns caminen sobre catifes perses,
que els cigarrets es cremen dins els pulmons dels tísics,
que l'Amazònia crema,
que hi ha flautes de bec i harmòniques de vidre,
que en prades de safir un bou pastura estrelles,
que vaig trobar-me en una selva obscura,
que del Tirant lo món ressona viva flama,
que pels carrers passegen dones brunes,
que els poemes més bells ningú ja no els recorda,
que la torre de Pisa no cau mai,
que vestíem camises i corbates de seda,
que vam estiuejar —amb els pares— en balnearis blancs, correctes, impol·luts,
que era la mort, la mort potser a Venècia,
que era la mort (jo un noi de catorze anys, no bell com Tadzio),
que era la mort que molt m'immuta,
que, en canvi, el diví Wagner no m'immuta,
que el diví Milton no m'immuta,
que el diví Goethe no m'immuta,
que sí que m'estremeixen March i Shakespeare,
que els pits d'aquelles noies —tan tendres, tan rodons!— olien a ambre i a cirera, que els clergues perdonaven els pecats,
que sobretot confio en Déu altíssim,
que hem contat més mentides que astres té el firmament,
que cada cop la nit és més inhòspita,
que els sols i els núvols passen com ocells, (o únicament, potser, com sols, com núvols,)
que, amb cert escepticisme, llegeixo les notícies dels periòdics,
que les abelles liben mel mel·lífica,
que em pena que puguem oblidar els clàssics,
que els miralls reflecteixen cossos marcits, fantasmes i penombres,
que els llits han oblidat el seu passat d'amor i de luxúria,
que els somnis s'esvaeixen, són obscura matèria,
que la flor del baladre és verinosa,
que el llorer és nobilíssim, d'aroma perfumada,
que res no surt de res,
que la lluna és la pàl·lida torxa dels amants,
que el nexe dels amants és la saliva,
que, entre el pànic i el gel, va naufragar el Titànic,
que tot sovint els pensaments naufraguen,
que naufraga el desig, que el cor naufraga,
que el jorn més impensat hem de morir,
que de res no ens valdran els epitafis,
que potser sóc ridícul quan voldria ser èpic,
que potser sóc molt tendre quan voldria ser dur,
que és més dur l'os humà que la fusta del roure,
que ahir l'ós bru campava al Pirineu,
que l'Os —química bàsica— és el símbol de l'osmi,
que l'ôs —circumflex invertit— és un poble de Rússia,
que, deixant ossos i óssos, el crepuscle es plaent, una postal turística,
que, de sobte, em ve al cap el fulgurant paisatge de Palmira i de Petra,
que Petra i que Palmira són noms mítics de ciutats oblidades,
que Palmira i que Petra són columnes i pòrtics de temples ensorrats,
que Petra i que Palmira són pedres i palmeres,
que Palmira i que Petra són tan sols el desert, l'últim límit de l'home,
que potser m'he fet vell i que la vida passa (mereixia la pena?)
sense escriure aquells versos que voldria haver escrit.

De La insostenible lleugeresa del vers.

grafomania amb música de fons

Els grafòmans som terribles. La nostra necessitat d’escriure ens perd. Qualsevol insubstancialitat es converteix en un teclejar precipitat que algunes vegades té sentit i d’altres no, i rarament en som conscients. Els grafòmans sovint no tenim mida, cosa que no importaria gaire si no fos que de tant en tant tenim la dèria de compartir els nostres mots amb suposats o desconeguts lectors. Ens ho hauríem de fer mirar. Avui, per exemple, se m’ha acudit omplir línies sobre la crisi econòmica, la d’aquí. Després m’he adonat que no té sentit –no sempre és així- que els meus mots omplin la pantalla. Ja em direu que es podia esperar d’un text que acabava així:


...Però no tot va malament. Sembla ser que si munteu una empresa de pintallavis teniu el futur assegurat, al menys durant la crisi. S’ha comprovat que les dones es pinten molt més els llavis durant les èpoques de recessió econòmica. No sé sap si simplement per reafirmar-se o perquè anar a buscar feina amb la boca vermella és un plus. Els homes no sé què es pinten; no n’he sentit dir res.

Mentrestant, els nostres polítics es passen hores –gairebé totes les hores- posant-se d’acord sobre quin és el finançament que demanaran. Després cal anar a Madrid. I de tornada, una vegada s’hagi acceptat la proposat unitària, ja podran començar a solucionar totes aquestes situacions menors de crisi i moltes altres. Bufar i fer ampolles. I si no surten ampolles, sempre es pot dir que a tot arreu estan més o menys igual. I que no ho diuen només ells, sinó la premsa; ells ja regalaran diaris perquè els joves s’assabentin de la situació. És un consol.

El grafòmans, però persistim, i si no ens agrada el que escrivim, per la raó que sigui, per l’estil, per la manca d’adequació del nostre pensament al que ens ha sortit, perquè la nit presenta una perspectiva diferent del dia, no dubtem a agafar paraules d’un altre i fer-les pròpies: la qüestió és teclejar, veure com els negres van ocupant els blancs, esperant sempre una màgia que no se sap si arriba.

Aquí ja hauria de plegar, però la brevetat no és un do dels grafòmans i continuo. I mentre escric escolto un dels meus discos preferits. Un disc que sento poc perquè ja no sóc propens al desgast emocional. I copio una de les meves cançons preferides, bellíssima, i com que la lletra sense la música i les veus no té sentit, afegeixo el vídeo de YouTube. I no sé si decidir-me per la lletra o per la melodia; la imatge es podria millorar.

Vet aquí "Adio a Lugano", escrita per Pietro Gori a la presó l’any 1894, que parla dels anarquistes italians expulsats de Suïssa, un cant de comiat i d'esperança. Ben pensat, trobo que té una certa relació amb les notes que he escrit i m’he resistit a compartir. És només una opinió interpretativa esbojarrada, és clar.




Addio Lugano bella o dolce terra pia
cacciati senza colpa gli anarchici van via
e partono cantando con la speranza in cuor
e partano cantando con la speranza in cuor

Ed è per voi sfruttati per voi laboratori
che siamo incatenati al par dei malfattori
eppur la nostra idea è solo idea d’amor

Anonimi compagni, amici che restate
la verità sociali da forti propagate
e questa la vendetta che noi vi domandiam

Ma tu che ci discacci con una vil menzogna
repubblica borghese un di ne avrai vergogna
noi oggi ti accusiamo in faccia all’avvenir

Cacciati senza tregua andrem di terra en terra
a predicar la pace ed a bandir la guerra
la pace fra oppressi, la guerra agli oppressor

Elvezia il tuo governo schiavo d’altrui si rende
d’un popolo gagliardo le tradizioni offende
e insulta la leggenda del tuo Guglielmo Tell

Addio cari compagni amici luganesi
addio bianche di neve montagne ticinesi
i cavalieri erranti son trascinati al nord.

Bella Ciao . Chansons du peuple en Italie. Il nuovo canzionere italiano.
Sandra Mantovani, Giovanna Daffini, Giovanna Marini, Maria Teresa Bulciolu, Caterina Bueno, Silvia Malagugini, Cati Mattea, Michele L. Straniero
Choeur “Gruppo Padano di Piadena”
Gaspere de Lama, guitare

Harmonia mundi

del blanc al negre

He assistit a la primera sessió d’un curset de gestió de la convivència, és a dir, sobre conflictes i mediacions. La professora es diu Irene que, com sabeu, és un nom d'origen grec que significa pau. No patiu, no us atabalaré amb detalls. Mentre estava escoltant i participant, m’he distret un moment i he pensat en un conte tibetà -els tibetans no paren d’explicar-se històries amb conflictes reals o inventats, aparentment resolts o per resoldre. En aquest cas, sembla que la situació queda tancada, però jo no ho veig tan clar. Encara ara dubto del meu enfocament si em toqués fer de mediador, Buda no ho vulgui.

En un poble del Tibet, a la vora del riu Brahmaputra, hi havia un asceta que es vanava de la seva capacitat de caminar sobre les aigües. De fet, solia fer l’espectacle de creuar el riu únicament per deixar-se admirar.
Un dia, un monjo d’un poble veí es va aturar en aquell poble. L’asceta va córrer a trobar-lo i li va dir:
-Durant anys m’he exercitat molt espiritualment. M’he sotmès a dejunis, mortificacions, penitències, i per fi he aconseguit caminar sobre les aigües.
El monjo va respondre:-Quin malbaratament de temps, podent agafar una barca!

mobilitat

Quan van instal·lar els dos trams dels tramvies barcelonins no em va semblar una idea gaire brillant, per dos motius bàsics: l’exclusivitat de la part de a calçada que ocupa i el fet que no recorregués tota la Diagonal. Entenc una línia de metro que fes el mateix recorregut es va descartar perquè els costos haguessin estat superiors i l’Ajuntament tenia altres prioritats per als nostres diners. Bé, què puc discutir?

Com a usuari del transport públic de Barcelona puc opinar més aviat poc. Tinc la feina encara no a deu minuts de casa a peu, la majoria dels meus desplaçaments per la ciutat, si tinc temps, els faig també a peu sempre que siguin trajectes raonables, és a dir, de tres o quatre quilòmetres. Prefereixo el metro a l’autobús, cosa que segur que considereu lògica, i el dec agafar dos o tres cops a la setmana, de vegades cap. En fi, que puc suportar tranquil·lament els inconvenients diversos dels vehicles públics.

Que ara faran unes obres llarguíssimes, i molestes a la Diagonal? Doncs ho suportarem. La qüestió és que un dubta que la proposta del tramvia sigui l’opció més vàlida i que la remodelació d’aquesta via aconsegueixi racionalitzar i millorar el trànsit públic i privat. Per altra banda, temo com quedarà la Diagonal, tenint en compte que algunes transformacions urbanístiques anteriors han estat força discutibles, i em refereixo a la mobilitat publica i privada, amb vehicle i sense. Que hi haurà més espai per als vianants? Ja en parlarem. Cada vegada que s’eixamplen voreres, el mateix Consistori les omple o les deixa omplir d’obstacles (el carrer Aragó és una de les poques excepcions, tot i que aquest carrer no és precisament un dels de més moviment ciutadà). Ara, el que em sembla que no va enlloc és que en aquest cas proposin un referèndum –inconstitucional-, que sembla que ja s’ha convertit en una consulta popular, amb no se sap quins participants mentre que altres intervencions importants, que afectaven directament els veïns, s’hagin fet sense cap detall de cortesia de cara els afectats: diverses obres del Raval, per exemple. És clar que, fet i fet, la consulta no tindrà cap caràcter vinculant i només servirà pel lluïment o deslluïment d’alguns polítics. És possible, a més, que aquesta i altres actuacions serveixin de cortina de fum per a altres actuacions que sí que poden afectar la totalitat de barcelonins, com una pujada de l’IBI que equilibraria una balança d’impostos a la baixa. Aquí si que m’agradaria un referèndum, encara que no fos vinculant. Com més habitants i més densament poblada està una ciutat menys impostos hauria de pagar, és més fàcil de mantenir proporcionalment. És clar que diuen que aquí se’ns ofereixen més serveis municipals que a la resta de ciutats de Catalunya, encara que jo, sempre informat a mitges, ignoro quins són.

Una altra proposta de mobilitat interessant, però no nova, és la del gremi de taxistes que suggereix un peatge dissuasiu però simbòlic (?) a partir de determinat perímetre ciutadà. Suposo que si presenten aquesta idea és perquè consideren que la feina no els és tan favorable com voldrien, cosa que pot significar que hi ha massa taxistes (excepte quan plou), que els altres transports públics han millorat la seva oferta (dubtós) o bé que hi ha crisi (probable). Es posa com a exemple Londres i altres ciutats. Ja s’ho faran, però a mi no m’agrada que els visitants paguin per venir a veure’m a casa.

Encara no acabo. L’altra penitència que ens espera als barcelonins és l’obra de l’AVE pel mig de la ciutat. Tots els antecedents ens diuen que serà cosa fina. No importaria si no fos que tothom sap que hi havia altres opcions més raonables i més barates, encara que no tan productives per algunes butxaques. De la repercussió de les obres al vell i al nou temple de la Sagrada Família fa setmanes que no se’n parla, Potser perquè finalment s’ha arribat a un principi d’entesa que sembla satisfer totes les parts implicades. Us explico. Resulta que al barri viu un d’aquells homes –antic vestigi del Renaixement- que sol trobar solució a gairebé qualsevol problema, sigui del tipus que sigui. Doncs bé, ha ideat un sistema del tot raonable, la genialitat de la senzillesa, que des de fa unes setmanes està exposat en forma de maqueta en un aparador d’un comerç del barri. En tot cas es preveuen un lleugers contratemps en l’execució de l’obra perquè serà la primera vegada que es du a terme aquest sistema tan innovador. Vosaltres mateixos podeu jutjar i admirar: