religions, fidelitats, publicitats

Al matí, vaig sortir una estona a comprar el pa i el diari –un sol entre núvols no em protegia prou del fred que em trasbalsa- i vaig allargar-me fins a la Sagrada Família, que celebrava el tercer dissabte de portes obertes.

En una parada de la plaça, vaig votar la preconsulta de la independència del país. Un sobre interior i l’altre rubricat en una urna poc opulenta –i tanta gent com som a Barcelona! Una senyora parlava dels patiments del seu pare durant la guerra i la postguerra. Em van preguntar si era del barri i si podia col·laborar en alguna taula. Grups i grupets ens sobrepassaven sense fixar-se en nosaltres, amb una altra idea fixa. Just davant, un autocar anava encabint altres fidels, més dones que homes, que havien aprofitat el matí –la fe desafia els elements- per visitar la basílica. Predominaven els colors negres i les cares satisfetes.

La guàrdia urbana havia muntant un sistema de tanques que començava a l’avinguda de Gaudí i que serpentejava fins arribar a la porta del Naixement. No em vaig veure amb cor de ficar-m’hi perquè estava segur que en un moment o altre em perdria en aquell laberint i que la meva fe seria insuficient per conduir-me a bon port. També a l’exterior, em van cridar l’atenció dos popes de trets eslaus que es feien fotos; el més jove, amb cabell llarg, ros i recollit en una cua, de barba heterodoxament poblada, somreia innocent, com qui ha retrobat la fe en un país llunyà. Vaig pensar que potser la Sagrada Família és actualment el centre més ecumènic de la cristiandat i una de les curiositats universals més enllà de religions i races i no vaig saber deduir on comença i on acaba una cosa i l’altra. També vaig pensar en els viatges de Verdaguer, però aquesta és una altra història.

A nit, en sortir de la parada de la línia lila, tornant de casa de les meves nebodes que m’havien derrotat en tots els jocs de la Wii, queia una aiguaneu suau que els focus de la façana del Naixement ressaltava. Tres carrers més al sud-oest, a la vora de casa, les voreres a penes estaven humides per una pluja a la baixa.

complicitats en nit d'hivern

Sortiria a veure les estrelles, com abans, però el fred ja em clivella la pell i em gela els ossos.

Buscaré en el temps que nego o no recordo, de quan la nit era un llibre i el llibre era una festa que durava fins que clarejava el dia, una complicitat impossible:

El pueblo de Holcomb está en las elevadas llanuras trigueras del oeste de Kansas, una zona solitaria que otros habitantes de Kansas llaman «allá».

Ja massa curta la nit i massa fred el sol, buscaré més a prop altres complicitats:

se esfuman los días, raudos,
algunos ratos lentos.
y ahora parece una eternidad.
otra vez, caprichoso,
el tiempo.

Trobaré a l’atzar, que és com es troben sempre les coses que ens importen, la complicitat d’uns vells versos de Borges que deixaré aquí abans de continuar llegint:

Un hombre trabajado por el tiempo,
un hombre que ni siquiera espera la muerte
(las pruebas de la muerte son estadísticas
y nadie hay que no corra el albur
de ser el primer inmortal),
un hombre que ha aprendido a agradecer
las modestas limosnas de los días:
el sueño, la rutina, el sabor del agua,
una no sospechada etimología,
un verso latino o sajón,
la memoria de una mujer que lo ha abandonado
hace ya tantos años
que hoy puede recordarla sin amargura,
un hombre que no ignora que el presente
ya es el porvenir y el olvido,
un hombre que ha sido desleal
y con el que fueron desleales,
puede sentir de pronto, al cruzar la calle,
una misteriosa felicidad
que no viene del lado de la esperanza
sino de una antigua inocencia,
de su propia raíz o de un dios disperso.
Sabe que no debe mirarla de cerca,
porque hay razones más terribles que tigres
que le demostrarán su obligación
de ser un desdichado,
pero humildemente recibe
esa felicidad, esa ráfaga.
Quizá en la muerte para siempre seremos,
cuando el polvo sea polvo,
esa indescifrable raíz,
de la cual para siempre crecerá,
ecuánime o atroz,
nuestro solitario cielo o infierno.

I quan arribi l’aurora, freda però de dits rosats, em trobarà al llit i respectarà el meu son de somnis oblidats. Potser només una carícia imperceptible, un instant, un somriure.

colors

En un canal fan Harry el Ejecutor. Em miro Cartas desde Iwo Jima. No l’havia vista. M’embadaleixo també amb el color. En acabar, veig que en un altre canal encara estan fent Banda ampla. És com una broma de ficció.

bucle

Durant aquests anys d’escriptura al bloc, he anat parlant de temes ben diversos, encara que els llibres i la literatura ha estat possiblement el més freqüent. Tinc una idea vaga, llunyana,  de moltes històries sobre les quals he dit alguna cosa; algunes, però, les he oblidat completament. En alguns casos, a més,  se m'atribueixen paraules que mai no he escrit. Ho he pogut comprovar en consular a través del meu comptador de visites les paraules que han escrit a Google aquests darrers dies alguns internautes i que els han portat fins aquestes pàgines. Per exemple:

Homeotelèuton
Quan devia parlar d’aquesta figura? Ho busco i decobreixo que era una anotació sobre Queneau que només va tenir un comentari, tot i que després va donar pas al magnífic –no parlo per mi- transformacions, que qui sap si reprendrem alguna vegada, tot i que ara ens dirien que plagiem Lluís Lluís.

Claritromicina en nens
Aquest altre nom complicat m’és en aquest moment desconegut. En devia parlar referint-me a alguna de les meves malalties transitòries, però és segur que no em referia, malgrat la meva ingenuïtat, a les dosis adequades als nens. Ho sento.

Endevinalla sobre bigotis
Refrany del planeta Júpiter
Refranys a l’hora de menjar calçots
Tres casos en què estic segur que Víctor –ja li feu de mecenes? Jo encara no he col·laborat, i només queden 30 dies- podria dir força coses. Tinc el convenciment que jo no vaig satisfer les expectatives dels demandants.

La veritable història del llop
Quin llop? Qui pot buscar això? Què sé jo de llops, excepte del de Terra Baixa? Ara m’imagino algú que en un futur buscarà el llop de Guimerà i farà cap aquí. Quin desencís!

BAR BODEGA SIRUELA EN HOSPITALET
Asseguro que no hi he estat mai –no?-, però potser hi hauria d’anar. És la seu de l'editorial a Catalunya? M’hi posaré el cap de setmana.

Espero que durant les vacances heu repassat la química
Deixant de banda que jo no hagués fet servir aquest temps verbal, puc afirmar que el meu coneixement de química –si és que és química- no va més enllà de la composició de l’aigua, de la d’abans. Però m’intriga: què devia buscar?

Els cabells femenins com a figura retòrica al poema distret de gabriel ferrater
Concreto únicament aquesta cerca literària per dir que ja m’agradaria poder respondre preguntes com aquesta.

Quan va tardar colon a arrivar a america
Penso que potser ho sabia quan feia primària, però ara, ni que em matessin.

I les preguntes sense resposta –perdó, perdó- continuen sense aturador. Acabo amb una mica de música.

“subete a colon subete a colon” sisa
Aquesta, del meu pensador galàctic preferit, me la sé: discurs de les festes de la Mercè, tram final. Llàstima que no tingui la música.


Súbete a Colón, súbete a Colón,
desde allí verás la gran Barcelona.
Súbete a Colón, súbete a Colón,
más cerca del cielo te sentirás.
Súbete a Colón, súbete a Colón,
en el ascensor, a pie o en avión.

discriminació

L’home va entrar en una papereria del carrer Comtal amb la intenció de veure si tenien alguna capsa de cartró amb tres o quatre calaixos. En va veure una que li semblava que li podia anar bé, però com que s’havia deixat les mides del prestatge on volia col·locar-la, va decidir que ja tornaria un altre dia.

Mentre es trobava a punt de sortir, tres o quatre passes darrere d’una fila de dos que esperaven que els atengués la caixera, l’home va observar que el noi més proper, feia una mirada circular i allargava la mà per agafar un dels llapis d’una gran semiesfera transparent de la seva esquerra i amb un moviment de prestidigitador se’l ficava a la butxaca de la gavardina.

L’home, il·lusionat, va preguntar al jove si regalaven els llapis. La caixera, que devia sentir l’home, va aixecar la vista i li va respondre amb un no taxatiu.

L’home es va sentir discriminat una vegada més i va pensar que el món era dels joves, però no va voler discutir-ho amb la caixera.

passió lectora

Em preguntava ahir -sense que l’interrogant fos la conseqüència de cap visió prèvia- què ens guia a l’hora d’exercitar la nostra passió lectora. Suposo –sé- que els estímuls són diversos, confessats i inconfessables, quan es busca un llibre i que hi deu haver més d’un estudi, estadístic o seriós, sobre el tema. El que no sé, ni sé si s’ha fet alguna aproximació més o menys objectiva, és si hi ha lectors que trien les obres que llegeixen a partir de la llengua de l’autor. Dit més clarament, ¿hi ha lectors que es decanten especialment per la literatura escrita en la seva llengua materna i opten secundàriament per les altres literatures, sigui en la versió original o a través de traduccions? Expressat encara amb una altra aproximació: hi ha lectors per als quals la passió lectora és un acte de militància lingüística?

il·luminació?

Ahir, mentre rellegia Mil cretins per qüestions de feina, em va venir sobtadament un pensament, una mena d’il·luminació de procedència no identificada. Aproximadament em deia que en els darrers anys –la il·luminació era més aviat inconcreta en l’aspecte numèric- havia llegit poquíssimes narracions, poemes o novel·les d’escriptors en llengua catalana de menys de cinquanta anys (el quaranta també ballava boirós) en el moment present.

Com que tot va passar en un instant, i la temporalitat dels instants és, com se sap, brevíssima, la informació no incloïa cap llistat exhaustiu de noms, a penes una intuïció de cares i de títols, i tampoc no especificava les causes d’aquesta casualitat o voluntat lectora. Tot plegat, una visió insignificant i sense cap profit.

Si jo fos una persona poc mandrosa, em posaria a repassar les meves lectures per confirmar o negar les dades –excessivament generals, repeteixo- i, en cas que fossin certes, potser trobaria una explicació a la limitació de la meva tasca lectora. Per altra banda, no estic segur que m’agradessin les conclusions ni sé si hi estaria d’acord.

rebaixes o These Boots Are Made For Walking

Surto amb la intenció –també- de comprar-me una peça de roba de la qual no sé especificar el nom perquè pot correspondre a qualsevol substantiu que indiqui que ha d’anar per sobre del jersei, que a la vegada va per sobre de la camisa, però no de la samarreta, perquè fa molts anys que no en porto; no tinc clar si ha d’anar molt per sota de la cintura; al mateix temps, ha d’oferir una protecció consistent en situacions climatològiques moderadament adverses, o potser també força adverses, tot i que no estic segur que l’adversitat inclogui la pluja.

Els carrers van curulls de gent, amb bosses i sense bosses de les compres. He de fer el trajecte en ziga-zaga i amb passes més lentes del que desitjaria. Miro aparadors, passo de llarg, entro, m’emprovo, continuo, torno a començar. Si algú filmés la gernació del centre de Barcelona i ens digués que hi ha una manifestació que demana o reivindica qualsevol cosa, ningú dubtaria que és veritat, encara que els més espavilats trobarien a faltar les pancartes. Finalment trobo la peça que em fa el pes, d’aquestes d’exterior brillant que ara es porta i d’un interior invisible de plomes d’ànec –no s’especifica la varietat dels anàtids ni el sistema per aconseguir les plomes-; una roba lleugera i que intueixo extraordinàriament càlida. De tota manera, el preu, tot i el descompte, em sembla exagerat i, a més, trobo que s’adiu més amb les circumstàncies d’un esquiador pirinenc, per posar un exemple proper, que d’un veí i treballador de l’Eixample.

Desisteixo, i m’encamino a una sabateria de Portaferrissa on la setmana passada vaig clissar unes botes que no vaig comprar perquè no tenien el meu número. Evidentment, continuen sense tenir el 43, però la caixera m’assegura que les tenen en una altra botiga i que me les demanarà. M’enviarà un SMS per confirmar l’operació qu tancarem posteriorment. Hi confio.

Suposo que hi ha gent que em coneix, però no prou, que pensa que sempre porto la mateixa roba o les mateixes sabates. No els ho desmentiré, però què puc fer si tinc tendència a repetir, de vegades només canviant el color, tot el que em fa sentir còmode? Desgraciadament, els fabricants tenen una tendència desmesurada a idear variacions, ni que siguin petites i lamentables, cada temporada. En els cas de les Camper, de tota manera, ni tan sols puc canviar al negre.

A quarts de deu, les manifestacions han perdut empenta, però, en canvi, han augmentat els eslògans que mouen rítmicament a l’alçada de els cuixes mentre caminen: Mango, Zara, Corte Inglés, Señor, H&M, Desigual...

Torno a peu a casa sense brandar cap lema. Demà m'enllustraré les botes i la setmana que ve...

la botiga

La meva neboda, la mare de la meva fillola de nord, em diu que una d’aquestes revistes gratuïtes on hi ha tanta publicitat li ha ofert la possibilitat de parlar de la seva botiga i em demana si puc refer un text que vaig escriure sobre la història de l’establiment. L’article ha de tenir sis mil caràcters, és a dir, aproximadament dues pàgines.

M’hi he posat fa una estona i ja el tinc acabat, però no estic segur del to ni de la fidelitat a la realitat, a la història de les cinc generacions que han mantingut, estimat i viscut de la botiga.

Can M, situada al carrer X de T, és un d’aquells establiments familiars que, com “La Puntual” de L’auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol, ha anat passant de pares a fills. La diferència és, però, que a can M cada generació ha trobat algú amb voluntat de seguir la tradició i, de moment, ningú ha claudicat per convertir-se en artista, a no ser artista en la pròpia botiga.


La primera notícia documental que es té sobre la botiga figura en els fulls de la “Contribución Industrial y de Comercio” de T., on consta que l’any econòmic 1868-1869, és a dir, a l’inici del Sexenni Revolucionari, SM tenia una “tienda de quincalla” a la “Plaza de la Constitución” per la qual pagava 47,650 escuts (just l’any 1868 seria el del naixement de la pesseta, l’any 2002 arribaria l’euro). El període contributiu 1872-1873, la botiga s’havia situat al carrer Oriente i el valor de l’impost passà a 132,50 pessetes.


Després d’anar muntant l’establiment en diversos llocs a l’entorn de la plaça, SM va decidir instal·lar-se definitivament al carrer... Tenia vint-i-cinc anys i estava casat amb AP. L’any 1874, el mateix de la Restauració, va comprar la casa situada al número 2 d’aquest carrer per 2.666 pessetes i 66 cèntims. Des d’aquell moment fins a la data actual, la botiga es mantindrà inamovible, resistent a qualsevol contratemps natural o produït per la mà de l’home.


No gaires anys abans que la botiga, l’any 1864, es fundava una de les companyies d’assegurances més prestigioses del país: “La Catalana”. S i els seus hereus van confiar casa i botiga a la companyia i una part de la història documental de can Mas es pot seguir a través de les successives pòlisses subscrites.


...

I continuo amb la família, i els eixos històrics com a element de fons de la intrahistòria. Hauria de ser més subjectiu? Potser menys? Algunes anècdotes? Hauria de repassar unes quantes vegades el text per polir-lo o trobar un nou enfocament? I aquesta al·lusió a L’auca...?

Uf, quins maldecaps! Però, com seria –serà?- aquests país sense aquestes botigues?

la immutabilitat del calendari

Quina primavereta més agradable! Quin miratge! El tèrmometre de la terrassa marca 14,8º a les 20,15 (TU). Llegeixo al Calendari dels Pagesos que demà el sol sortirà a les 7,16 i es pondrà a les 4,44 (sempre de Temps Universal). El dia s’allarga a la tarda (Per sant Antoni un pas de dimoni) i a penes es nota el canvi al matí. El Calendari dels Pagesos sembla que s’ha equivocat quan diu que aquests dies seran rúfols; però ja adverteix que no es pot fer gaire cas d’aquestes prediccions. La seva Roda Perpètua assenyala, si no m’he descomptat, un any fèrtil; és possible.

M’agrada el Calendari dels Pagesos, que aquest any celebra els 150 anys d’existència. M’agrada la paradoxa de la seva intemporalitat, els seus escassos canvis, la seva persistència, la seva permanència. Aquest any han fet una edició extraordinària en què s’afegeix un article llarg recordant la seva història: 150 ANYS MESURANT EL TEMPS. En copio un fragment introductori just del principi i el paràgraf final. Els subscric en la mesura que m’és possible:

Amb aparentment poques modificacions, ha arribat a nosaltres superant els paranys amb que s’ha anat trobant, com per exemple, darrerament, l’estressada societat de la informació i el Web 2.0, on la immediatesa de continguts o la notícia duren ben poc.
[...]
El Calendari dels Pagesos ens ofereix singularitat i serenor. La serenor de l’austeritat d’una edició senzilla, sense pretensions, i la serenor dels continguts que ens conviden a estones a la lectura tranquil·la i reposada, lluny del que estem acostumats en la nostra quotidianitat. El Calendari dels Pagesos és avui el contrapunt necessari a les publicacions contemporànies i a l’estil de vida dels nostres dies.


Aquí m’hauria d’aturar, però em queda dir que feu una mirada al web del Calendari i, si voleu, us adheriu al seu aniversari. I no em puc estar de reproduir una precisió de la seva darrera secció, la de Calendari de pràctiques agrícoles, sembrats plantacions. En el seu apartat dedicat a l’avicultura del mes de gener afirma:

Aquest mes es caracteritza per la muda intensa de les ponedores.

Les meves observacions ho confirmen.

Demà: Sts. Fèlix de Nola, prevere; Malaquias, profeta.

què et queda si perds el plaer d'escriure?

Ens trobem casualment uns quants companys i parlem de la nostra consellera. Les opinions són diverses, però poc optimistes. Hi ha algú que denigra els polítics: que si els sous que cobren, que si la feina que fan... Sigui quina sigui la motivació dels polítics, jo, deixant de banda la certesa de la meva incompetència, no m’hi voldria canviar a cap preu.

A casa, llegeixo el darrer article de “La cultura de la cultura”, de Ferran Mascarell al suplement “cultura/s” de “La Vanguardia”. M’interessa. És un dietari centrat en set dies de desembre, des del 14 al dia dels innocents. És veritat que quan escrivim per als altres tenim tendència per presentar-nos més guapos del que som, exceptuant aquells que ja es creuen molt guapos, però a la fi, som qui som, i en el cas dels polítics, són el fan; ja es veurà. En transcric alguns fragments d’una lectura ràpida tot afegint alguns aclariments entre parèntesis. per situar-los.

14 de diciembre, martes.


Me place ser vicepresidente de esta entidad. Con Oriol Bohigas al frente, con el esfurzo desinteresado de los demás amigos de la junta le hemos dado la vuelta. Los asistentes lo reconocen. Oriol recibe una entrañable ovación. El acto es también un homenaje a quien ha capitaneado la transformación. Cuando sea oportuno propondré que la sala inaugurada lleve su nombre (El 14 es commemorava el 150è aniversari de l’Ateneu).

24 de diciembre, viernes.


Hoy Barcelona es algo menos ciudad de editores y hoy la capital de Catalunya ha dejado perder el legado que mejor atestiguaba uno de sus momentos más interesantes de su historia reciente: haber inventado y orquestado el despliege mundial de la mejor literatura latino-americana (es refereix a la venda de l’editorial d’Herralde, però, sobretot, a la venda de l’Arxiu de Carme Balcells; un arxiu que, i això és una opinió meva, sempre es podia regalar, sempre que s’hagessin donat les condicions satisfactòries segons la donant).

24 de diciembre, viernes.


La conversdación es larga y franca. Agradable, ordenada. Sincera. En política casi nunca lo son o por lo menos casi nunca lo parecen. ¿Vamos a pensarlo? Por qué no, me digo. Muy pocas veces he conseguido hablar seriamente sobre la cultura de tu país con tu presidente. Sales convencido que este hombre está dispuesto a romper algún molde. (reflexió a partir de la conversa en què Mas li ofereix la Conselleria de Cultura).

Sólo se les ocurre hablarte del carnet que deberás devolver. No consigues hablar de política, sólo de carnets y enemigos; menos todavía de cultura. La cultura no importa. (després de temptejar les opinions d’alguns dirigents del PSC)


25 y 26 de diciembre. Sábado i domingo.


Acabar con la desafección es acabar con la preeminencia de los intereses de los nucleos duros de los partidos políticos (quins interessos?)

Mi única militancia es una cuota mensual pagada por tradición desde hace más de 25 años. Mis artículos y reflexiones públicas suelen ser mejor acogidas por los demás que por mis propios correligionarios.


Estoy del todo seguro de que la clase de nación a la que hay que aspirar será posible sólo si damos a la cultura un rol renovado; debe ser el instrumento conscientemente constituyente del modelo avanzado de identidad, creatividad, progreso y comunidad que debemos construir (aquí hi ha tot el programa, només cal concretar els continguts i les actuacions).

27 de diciembre, lunes.


Hablo con el presidente de mi viejo partido: trato de explicarle mi decisión. Me pide que devuelva el carnet.


28 de diciembre, martes.


De todos modos me pide (es refereix a Sergio Vila-Sanjuan) una última entrega de “La cultura de la cultura”. Es la que está usded leyendo. Con ella mes despido. Es lo que tiene aceptar determinados encargos políticos: dejar de hacer cosas que te producen placer.



P. S. : Més tard, a casa, passant per davant de la tele, he vist que Montserrat Tura finalment es decideix a optar a l’alcaldia de Barcelona. Faran unes primàries? Tot tan precipitat. A primera hora ja he vist cartells de ..., com se diu aquell d’ER? Pobre Trias? La seva darrera oportunitat?

les armes les carrega el diable

Se sap que dues de les mesures més efectives i imaginatives per intentar resoldre les crisis econòmiques són retallar sous (sobretot els dels altres) i apujar els impostos directes i indirectes. Apujar els impostos sobre productes (especialment els perillosos o potencialment perillosos) que només consumeix una part de la població sempre és aplaudit per la població restant, que encara desitjaria una puja més espectacular.

Segons m’explicava avui un amic, aquest cap de setmana ha participat com a traductor jurat de tota confiança en una reunió en un lloc del nord d’Europa (ja entendreu que no sigui massa explícit amb els noms propis) en què diverses personalitats han proposat en represntació dels seus països respectius un increment substancials d’impostos d’un producte que des de l’inici del temps ha tingut arreu del món una acceptació notable: les armes.

La discussió, que es perllongarà diversos caps de setmana, pretén augmentar els impostos sobre la venda d’armes. Sembla que solucionat el dilema que suposava si havia de constituir-se un percentatge diferent segons els dos grans grups d’usuaris: els professionals i els amateurs, la trobada va tractar exclusivament sobre les considerades armes lleugeres, sobre els llocs on es podien fer servir (prohibides, per exemple, a l’interior dels edificis públics, però ja sabeu que sempre hi haurà algú que se saltarà la prohibició). En fi, ja us informaré amb més detall en una altra ocasió sobre aquests aspectes.

Bona part de les converses van girar a l’entorn de la conveniència o no d’afegir en cada arma i en un lloc ben visible algun tipus d’advertiment. Acceptat el fet, es van fer diverses propostes, algunes de les quals encara no són  fermes:

Gairebé tothom estava d’acord que en les culates de fusells, pistoles i altres armes menors, hi figurés: DISPARAR POT MATAR. A part d’aquest advertiment, es van suggerir altres textos: DISPARAR POT PERJUDICAR GREUMENT LA SALUT DE LA GENT DEL SEU ENTORN; SI NO SAP FER SERVIR UNA ARMA, NO S'HI POSI; VETLLI PEL SON DELS SEUS VEÏNS, NO DISPARI DURANT LA NIT; CANVIÏ L'ARMA ABANS QUE SE LI ESPATLLI;  NO DISPARI ALS NENS SI NO ES ABSOLUTAMENT NECESSARI, LES BALES NO CONTENEN NICOTINA (proposta d'un conegut prohom antitabac; algú va proposar d’afegir: PERÒ A LA CURTA SÓN MÉS NOCIVES; es va desestimar majoritàriament l’afegit), LES ARMES NO MATEN, POT MATAR QUI LES FA SERVIR... Van ser immediatament descartades dues frases: ASSEGURI'S QUE TÉ UN ENEMIC ABANS DE DE FER SERVIR L'ARMA (el meu amic no sabia per què no els va fer el pes, creu que per raons formals). La segona frase: LES ARMES LES CARREGA EL DIABLE, va ser immediatament titllada de poc apropiada pels participants agnòstics, ateus i de religions sense tradicions diabòliques; a més, el que la va expressar, l´únic català participant en la reunió, no tenia clar si havia de dir diable o dimoni (fins i tot se li havia acudit en Banyeta).

Bé, fins aquí només un resum de com va anar la cosa. Ja era hora que se’ls acudís augmentar els impostos sobre les armes, que imagino que tal com va el món seran una font d’ingressos de primer ordre per pal·liar substancialment la crisi. Prometo que en el futur, si el meu informant encara continua viu, afegiré els resultats que em proporcioni, que espero que siguin més interessant quan tractin sobre les armes realment potents.

smoke gets in your eyes

No sóc persona de fer gaire balanços de l’any a finals de desembre ni de llistar propòsits a principis de gener, entre altres raons perquè els meus anys comencen al setembre i s’acaben a l’agost. Però, a més, els balanços i els propòsits no depenen del temps que marca el calendari sinó del propi ritme personal i del ritme que marquen els altres.

Aquest gener, per exemple, el ritme me l’han marcat els altres amb la llei antitabac o la seva modificació. La veritat és que la nova legislació no m’afectarà gaire més que la llei anterior. Continuaré sortint a caminar en els moments lliure que em deixi la feina i tindré un cert neguit quan en acabar l’àpat en un restaurant no pugui fumar. No discuteixo res, acataré o transgrediré aquesta llei, com ho faig -fem- amb d’altres segons les circumstàncies

El que em sembla terrible de tot plegat, a banda dels rius de tinta real o virtual que fa córrer, és la consideració del tabac com el primer genet de l’Apocalipsi, els enfrontaments verbals tant o més viscerals que raonats i raonables, les proporcions del tema fins a punts que em semblen inconcebibles, els maniqueismes –o no- com aquest, les hipocresies institucionals basades en la salut i l’economia, el patètic cas de les delacions... M’explicava avui un amic mentre dinaven en un bar dels del menú a nou euros el cas d’uns metges residents i d’una senyora de la neteja de l’hospital de la Vall d’Hebron denunciats per una supervisora de neteja que els va pescar fumant en una habitacioneta que no tenia cap altra funció que la que se li volgués donar.

L’amo d’aquest mateix bar, a qui mai no he vist fumar, quan he anat a pagar perquè en lloc de quedar-me a fer sobretaula he decidit sortir a fer una cigarreta, m’ha dit que està perdent diners, que a dinar vénen els mateixos, però que el dia és molt llarg i la gent ja no es passa el temps entrant a fer una cervesa i una mica de tertúlia. Diu que s’està plantejant acomiadar un dels dos cambrers que té. Què hi farem: coses del progrés i de la salut, qüestions de vida o mort.

Prefereixo la versió dels Platters, però:

agafem velocitat

Tenia ganes de repassar R.U.R., de Karel Čapek, però em vaig trobar amb la seva novel·la La guerra de les salamandres, publicada en català per Proa l’any 1998. L’obra, de l’any 1936, comença com una història d’aventures que podria recordar el mateix Conrad: Si busca usted en el mapa la islita de Tana Masa, la encontrará exactamente en el Ecuador, un poco al oeste de Sumatra. Pero si pregunta al capitán J. van Toch, a bordo del Kandong Bandoeng, que es esa Tana Mata ante la cual acaba de echar anclas, maldecirá un rato y, después, le dirá que es el agujero más sucio de toda esta zona de los Estrechos... El capità descobreix en aquell indret uns éssers marins semblants a les salamandres, però amb algun tret humanoide, que finalment aconsegueix que es converteixin en eficients pescadors de perles... En fi, una prosa que no es diferencia gaire de la d’altres exemplars del gènere si no és pel sentit de l'humor. A poc a poc, però, Čapek, sempre a través de la ironia com a mètode de distanciament, sovint molt marcadament amb to satíric, va desenvolupant una història que alguns dels seus personatges imaginen com una utopia i que el lector s’adona que s’està convertint en una distopia en què, una vegada més, la confiança en la humanitat és escassa, si no totalment nul·la.

Se m’ha acudit esmentar aquest llibre perquè més enllà del seu interès literari, em sembla sorprenentment actual, no només en els aspectes generals del món que descriu, dels simbolismes que s’hi poden trobar i de la relació amb el seu moment històric, sinó perquè alguns dels fragments podrien correspondre perfectament a fets dels nostres dies, ideològicament i materialment.

Llegint i escoltant els mitjans de comunicació o amb obres com aquesta i els seus precedents, em reafirmo en la convicció que, ara com abans, ningú, digui el que digui, sap (políticament, econòmicament, socialment, moralment...) cap on va el món ( i a alguns els importa poc). Potser la diferència respecte un passat indeterminat i no gaire llunyà és que ara va molt més de pressa.

P S: M’ha estat més fàcil trobar una versió en castellà que en català de La guerra de les salamandres, d’aquí el petit fragment de la novel·la en la primera llengua.

la normalitat de la llengua, quotidiana o no

Esmentava ahir l’incombustible Colom i el seu menyspreu -ignorància?- de la llengua catalana que alguns podrien dir que no existeix sinó que és comprensible pel fet que l’ensenyament que va rebre va ser en llengua castellana i que... bla, bla, bla (onomatopeia del soroll de parlar molt i sense substància –no sé si manlleu d’una altra llengua). D’ençà que Colom –i jo- i molts altres van cursar l’ensenyament primari i secundari hi ha hagut prou temps -ai, la distribució del temps!- per reforçar (ep, dic reforçar, però podria dir aprendre, perfeccionar o respectar o estimar -quin verb, aquest darrer!) la llengua catalana, sigui de manera autodidacta o reglada. Però no hi ha manera; amb excuses o sense, persisteix encara una lassitud en l´ús del català escrit o oral que dubto que comparteixin els usuaris d’altres llengües, sobretot els qui tenen la llengua com a element primordial de guanyar-se la vida i també els qui fan bandera de la llengua.

Alguns poden pensar que l’important és comunicar i que qualsevol altra consideració és sobrera. D’altres pensen que transgredir la llengua és un senyal de modernitat, de coneixement de la llengua. Alguns no tenen cap consciència de transgressió perquè tenen poca consciència de llengua. Entenc els dos darrers pensaments i podríem arribar a compartir alguns matisos, però podria tenir una llarga, i inútil, conversa amb els primers, també plena de matisos o sense.

I no es traca d’apedregar ningú, que jo rebria moltes pedres, segurament ben dirigides, sinó de tenir la voluntat de considerar que la llengua catalana també és respectable en la mesura que ... I aquí deixo l’espai obert a les consideracions de cadascú.

Dit tot això, i canviant no totalment d’assumpte, aquestes darreres setmanes he reprès la meva antiga afició a la novel·la negra i m’he adonat que a les llibreries abunden les traduccions en llengua castellana d’autors del gènere, però que són escasses, fins i tot si es compara el percentatge editorial d’ambdues llengües, les traduccions d’autors actuals al català. Com que únicament sóc lector, només puc deixar-ne constància i imaginar algunes de les causes d’aquesta anormalitat. Si algú del negoci ho pot aclarir –simplement qüestió econòmica?-, millor. Mentrestant, continuaré llegint en altres llengües, és clar.

de la vida quotidiana: els etrusKes

Torno de la segona tanda de descans, amb les soles de les botes ja netes del sucre dels caramels que patges –cada any més joves- i reis –cada d’any més d’incògnit amb aquestes barbes i perruques que amb prou feines deixen veure el nas i un o dos ulls, segons el gest (excepte en el cas del rei negre, que ja és genuïnament negre, encara que no se sap si és rei o no, tot podria ser-, i amb una afluència de públic que sembla que augmenta i que fa petita la plaça. Deixo al nord família, els primers calçots de la temporada, sobretaules plaents d’un cop a l’any, l’helicòpter del nou veí, que avui ens ha fet una demostració particular, aus de noms desconeguts, el riu que no s’atura, crepuscles massa ràpids, un carrer amb olor de llenya que crema, lectures d’e-books i menys de paper, poques lectures de blocs a causa de les connexions en horari comercial, un pessebre amb tempesta de trons i pluja cada mitja hora...

Demà toca anar a canviar alguns presents dels reis perquè amb les presses s’han equivocat de talla o han comès altres errors atribuïbles a les presses de darrera hora. I demà comença el compte enrere de reintegració a les novetats de la rutina.

Retorn, també, a les rutines de la tele, sense cap novetat. Recordo que no fa gaires anys, un amic de la Facultat em comentava que si Ramon Colom, actualment a Millenium, havia fet carrera, era perquè ja portava vestit i corbata quan els altres anàvem a la nostra. No recordo el Colom d’aquella època i atribueixo les conclusions del meu amic a una certa enveja, però l’he anat seguint intermitentment a través dels seus programes i és d’agrair que es mantingui ferm en les seves conviccions. Avui he pogut comprovar que el seu català parlat és tant infame com el que tenia fa mil·lenis, en la remota època dels etrusques. Reconforta veure algú tan important que en aquest present de canvis constants i imprevisibles continua fidel als seus principis, sobretot als lingüístics. És un exemple.

I tot i així, hi ha dies de desconcert en què crec que encara sóc en l'època dels etruscos i al mateix temps em pregunto qui eren.

el signe del cigne, i més

Al·ludeix la Violeta en un comentari a un poema sobre els cignes de Rubén Darío. No el recordo, però el busco. M'agraden les músiques de Rubén Darío i, a vegades també les lletres. En aquest cas...

¿Qué signo haces, oh Cisne, con tu encorvado cuello
al paso de los tristes y errantes soñadores?
¿Por qué tan silencioso de ser blanco y ser bello,
tiránico a las aguas e impasible a las flores?


Yo te saludo ahora como en versos latinos
te saludara antaño Publio Ovidio Nasón.
Los mismos ruiseñores cantan los mismos trinos,
y en diferentes lenguas es la misma canción.


A vosotros mi lengua no debe ser extraña.
A Garcilaso visteis, acaso, alguna vez...
Soy un hijo de América, soy un nieto de España...
Quevedo pudo hablaros en verso en Aranjuez...


Cisnes, los abanicos de vuestras alas frescas
den a las frentes pálidas sus caricias más puras
y alejen vuestras blancas figuras pintorescas
de nuestras mentes tristes las ideas oscuras.


Brumas septentrionales nos llenan de tristezas,
se mueren nuestras rosas, se agotan nuestras palmas,
casi no hay ilusiones para nuestras cabezas,
y somos los mendigos de nuestras pobres almas.


Nos predican la guerra con águilas feroces,
gerifaltes de antaño revienen a los puños,
mas no brillan las glorias de las antiguas hoces,
ni hay Rodrigos ni Jaimes, ni hay Alfonsos ni Nuños.


Faltos del alimento que dan las grandes cosas,
¿qué haremos los poetas sino buscar tus lagos?
A falta de laureles son muy dulces las rosas,
y a falta de victorias busquemos los halagos.


La América española como la España entera
fija está en el Oriente de su fatal destino;
yo interrogo a la Esfinge que el porvenir espera
con la interrogación de tu cuello divino.


¿Seremos entregados a los bárbaros fieros?
¿Tantos millones de hombres hablaremos inglés?
¿Ya no hay nobles hidalgos ni bravos caballeros?
¿Callaremos ahora para llorar después?


He lanzado mi grito, Cisnes, entre vosotros
que habéis sido los fieles en la desilusión,
mientras siento una fuga de americanos potros
y el estertor postrero de un caduco león...


...Y un cisne negro dijo: «La noche anuncia el día».
Y uno blanco: «¡La aurora es inmortal! ¡La aurora
es inmortal!» ¡Oh tierras de sol y de armonía,
aún guarda la Esperanza la caja de Pandora!




Coses que passen, em semblava recordar que la Violeta parlava de Darío, però era Neruda. M'hauré de psicoanalitzar? Heus aquí l'altre cigne:

MI PRIMER POEMA
Ahora voy a contarles alguna historia de pájaros. En el lago Budi perseguían a los cisnes con ferocidad. Se acercaban a ellos sigilosamente en los botes y luego rápido, rápido remaban... Los cisnes, como los albatros, emprenden difícilmente el vuelo, deben correr patinando sobre el agua. Levantan con dificultad sus grandes alas. Los alcanzaban y a garrotazos terminaban con ellos.
Me trajeron un cisne medio muerto. Era una de esas maravillosas aves que no he vuelto a ver en el
mundo, el cisne cuello negro.
Una nave de nieve con el esbelto cuello como metido en una estrecha media de seda negra. El pico
anaranjado y los ojos rojos.
Esto fue cerca del mar, en Puerto Saavedra, Imperial del Sur.
Me lo entregaron casi muerto. Bañé sus heridas y le empujé pedacitos de pan y de pescado a la garganta. Todo lo devolvía. Sin embargo, fue reponiéndose de sus lastimaduras, comenzó a comprender que yo era su amigo. Y yo comencé a comprender que la nostalgia lo mataba. Entonces, cargando el pesado pájaro en mis brazos por las calles, lo llevaba al río. El nadaba un poco, cerca de mí. Yo quería que pescara y e indicaba las piedrecitas del fondo, las arenas por donde se deslizaban los plateados peces de sur. Pero él miraba con ojos tristes la distancia.
Así cada día, por más de veinte, lo llevé al río y lo traje a mi casa. El cisne era casi tan grande como
yo. Una tarde estuvo más ensimismado, nadó cerca de mí, pero no se distrajo con las musarañas con que yo quería enseñarle de nuevo a pescar. Se estuvo muy quieto y lo tomé de nuevo en brazos para llevármelo a casa. Entonces, cuando lo tenía a la altura de mi pecho, sentí que se desenrollaba una cinta, algo como
un brazo negro me rozaba la cara. Era su largo y ondulante cuello que caía. Así aprendí que los cisnes no cantan cuando mueren.


Pablo Neruda: Confieso que he vivido.


I encara un altre, diàfan i misteriós, de Neruda:



CISNE
(Cignus Melanchoryphus)

Sobre la nieve natatoria
una larga pregunta negra.

riu amunt

En l'hora ambigua entre el matí i la tarda, el sol de l'altra banda del Ter dissimula un fred poc intens.

Tot sembla lent en aquest camí de colors hivernals, però tot és mou encara que no es vegi. De tant en tant et creues amb algun passejant desconegut i s'adiu una salutació tímida, només un gest del cap o una paraula que no saps si arriba a destí.

Les aus, petites i grans, espantadisses o indiferents, emprenen vols curs entre els canyars, solquen el riu o el sobrevolen a ras deixant anar espurnes d'aigua. Et fa vergonya ignorar els seus noms.

En un revolt, veus dues taques blanques i t'hi acostes. T'embadaleixes amb els dos cignes elegants i també una mica ridículs quan es capbussen a buscar l'herbam del llot. Sense que te n'adonis, el sol, massa ràpid encara, ha continuat la seva via. És l'hora de tornar a casa.

sardana i fragment

(Als mateixos d’abans d’ahir, ara que ja ha passat un any. Continuen les músiques, les paraules i el passeigs. Em temo que avui es pot prescindir de les tres coses)

Encara sóc a temps de veure el final del concert de TV3 –a la Primera continuaran una estona més i acabaran, segons prediu Ferran amb la marxa Radetzky- i em quedo amb La santa espina, la sardana d’Enric Morera amb lletra d’Àngel Guimerà. És curiós com la versió que més recordo d’aquesta sardana és de la meva adolescència, de quan devia fer pocs dies que tenia setze anys i celebràvem la festa del col·legi a Tortosa. Va ser una versió que mai no es va interpretar. En l’acte central del dia, s’havia previst l’audició de la sardana, però, segons em van dir, a l’autoritat que presidia l’acte, un bisbe mallorquí, del qual recordo molt bé el nom, no li va semblar convenient aquella música identitàrtia. Potser va ser així o potser no; en aquella època, els meus contactes no eren del tot fiables.

Volem dinar en un restaurant prop de casa, però en passar-hi tenim clar que hauríem d’haver reservat taula, de manera que ens decidim per l’opció del passeig de Gràcia, una mica més avall del carrer d’Aragó. Quedem satisfets del menjar, ja conegut, i del preu. La major part de la gent que ens envolta són estrangers o forasters.

Anem baixant, en un recorregut que hem fet centenars de vegades. No sé si és aquest cel de plom o el fet que malgrat que ha passat un any des d’ahir no s’ha produït cap canvi espectacular, però la gent, i nosaltres mateixos, caminem d’esma, com una mica perduts, com si el primer dia de l’any fos un parèntesi de no se sap què. Continua la sensació que gairebé tothom és de fora: càmeres de fotografiar, mapes, pluralitat de llengües, badoqueries davant de fets i de llocs quotidians. Botigues tancades, que obriran demà, malgrat que és diumenge, perquè no s’aturi el consum i els reis blancs, rossos i negres, infinits, puguin carregar els seus sacs. En alguns aparadors encara queden figures immòbils amb roba interior vermella, com la que abans d’ahir es devia posar un percentatge indeterminat de la població del país o de fora.

A la Rambla, a les casetes que l’ajuntament acaba de crear i ja vol eliminar, hi ha uns fulls on es pot firmar per demanar que tornin les parades dels ocellaires. Les figures humanes continuen encerclades per admiradors amb càmera o sense. Arribo al que balla claqué, la meva dansa preferida, just al final de la seva enèsima actuació del dia, només a temps de veure com saluda...

Entro a casa de la mare cap a les sis. Avui falten alguns dels seus companys perquè fills, nebots o altres familiars se’ls han endut a dinar, però queda la N., que té un fill a Madrid i una filla que se n’ha anat a esquiar, i sempre somriu; i en F., amb qui, si no plou, anirem un dia d’aquests a collir prunes; i en P., que té problemes per respirar, però ara passa una bona temporada i va sense oxigen; i la E., que s’està bona part del dia en una cadira a la porta de la seva habitació, amb una nina de drap amb trenes agafada amb mans artítriques; al llit del seu costat, el gat de la casa, ros, capat i llustrós; i...

Som i serem gent catalana... Però no sé comptar ni repartir, i fa tant temps, tant!, que no ballo una sardana... Malgrat tot, que continuï la música i les anelles que s’agafen les mans.

vals i fragment

(Als que celebrareu l’entrada d’any en família, als que sortireu amb els amics, als que us trobareu sols, als que voldríeu ser tres i només sereu dos, als que imagineu combinacions possibles o impossibles, als que no celebreu res perquè no mesureu el temps com els altres... Va bé una mica de música? Llegir el que hi ha a continuació és completament innecessari, tot i que ha estat escrit escoltant aquesta música, o precisament per això, però si voleu seguir els passos...)




Des de casa de la mare vaig caminant fins a la rambla de Catalunya. Estic especialment de bon humor, però dissimulo i no inicio cap pas d’una dansa que no sé. Sóc imbècil o potser imbecil? I què?

Entro a Muji a complir amb una encàrrec del rei ros. Com que l’encàrrec té una certa dificultat, li demano a la noia japonesa –i si fos xinesa?- que em faci una demostració. Ho entenc, i crec que el rei ros i la destinatària final quedaran satisfets.

Vaig baixant i, encara inusualment optimista, m’endinso a la llibreria Bertrand. Romancejo sense propòsits ni rumb fins que em fa gràcia un llibre que no té el preu marcat. La noia –aquesta del país- m’explica que en aquest precís moment no el puc comprar, que abans m’he de fer soci del Cercle de Lectors, que donar-me d’alta no em costarà res, que únicament em caldrà comprar set o vuit llibres a l’any i que els avantatges seran importants. “Què són set o vuit llibres?” A més, ara publiquen força en català, i me n'ensenya exemples. Com que he desat la meva misantropia a la butxaca esquerra de darrere dels pantalons, xerrem una estona de llibres, dels seus llibres, repartits en diverses cases, de les olors del paper, dels tactes, tot contraposant-los a la fredor dels readers, que em serveixen per provocar-la, només una mica. No em faig soci, no em compro el llibre que val tres euros més en una edició “lliure”: “M’ho pensaré”. Els altaveus deixen anar les ones del Danubi blau. Vaig sortint a poc a poc, fent veure que miro llibres, però seguint amb els peus el ritme que marca la música. Vaig movent el cap, espero que imperceptiblement. Davant de les caixes, la música sona força tènue i m’aturo perquè no vull perdre-me-la: volto, volto i no veig. M’acosto fins a la secció dels llibres en català on ja gairebé no sento el vals. Faig rodar una columna de llibres que roda, i rodo, ara a la dreta, ara a l’esquerra, tot clandestinament. La música és més imaginària que real i m’he d’ajudar amb un taral·lejar baixet, baixet, que continuo ja al carrer.

M’aturo davant d’un aparador i em pregunto si el rei ros no es deu haver equivocat, si no es referia a un Patek Philippe o a un Chaumet. De sobte, com si fos un senyal, va pujant de to la Redetski March. No sé d’on surt, però camino amb tot el pas marcial que em permet la gernació amb qui em creuo i les meves aptituds, fins que sóc conscient que és el meu mòbil, habilitat pel cap d’any, que insisteix en la marxa d’Strauss. Deixo que m’acompanyi una estona més abans de respondre.

Aviat em tocarà intentar complir amb els encàrrecs del rei blanc... I encara em quedarà el negre.

Un, dos, tres, un, dos, tres, quatre... I les músiques que continuen i es barregen.