gairebé homòfons

Al poble, l'únic que va tenir un (una?) Isetta va ser en P. En P., ja en la seua joventut, tenia un pes considerable, proporcionalment gairebé més que el cotxet que omplia amb la seua corpenta. Ell anomenava el vehicle amb el nom que es va fer popular: ou. Recordo el dia -en blanc i negre- que, davant de casa, ens va fer una demostració del funcionament de l'ou, començant per la porta, que s'obria des de davant i que incloïa el volant. Malgrat el disseny de platet volador extraterrestre, l'ou no passava – amb bones condicions- dels 80 per hora. Després d'aquella primera presentació en societat, sóc incapaç de saber que se'n va fer de l'Isetta; en canvi, continuo veient en P., personatge entranyable i expert automobilista amant de les provatures.

No cal dir que si m'ha vingut al cap el cotxet, ha estat per una grollera i inevitable similitud que el meu inconscient ha elaborat amb el que sens dubte serà el proper secretari del PSC.

No restaré mèrits a Iceta, a qui tots reconeixen una intel·ligència privilegiada que s'ha demostrat en els darrers anys, des de primeres files o des de l'ombra, en el procés que ha conduït el PSC al lloc de privilegi que ocupa actualment en el panorama polític català, però m'atreviria a afirmar que la seua carrera té les mateixes perspectives i durada que l'Isetta de patent italiana que tanta gràcia ens feia. Dic això sense saber que passarà el mes de novembre, moment en què poden produir-se curses sorprenents i impensables, o no tant.

Jo, la veritat, per unes hores vaig pensar que potser agafaria el protagonisme visible, que no el profund, l'alcaldessa de Santa Coloma. Em va agradar Núria Parlon en el seu discurs durant el lliurament dels premis de Cultura de la Generalitat repartits al seu poble, durant els quals vaig pensar que Vallcorba estava malalt, però després van dir que era un excés d'emoció. Vaig trobar que era un discurs intel·ligent i amb la dosi adequada de reivindicació. Ara bé, reflexionant una mica, veig que la seua intel·ligència supera de bon tros la meua: deixar que marqui camí i s'estavelli un cotxe vell és una bona tàctica per poder participar en la cursa posterior, sempre que quedi trajecte per recórrer.

En fi, mentrestant seguiré el trajecte de l'Iceta que, de moment, segons ell mateix explica a Iceta/org, es presenta així:

Ben aviat publicaré aquí el meu projecte en forma de decàleg, però conscient de l’especial dificultat de l’actual moment polític a Catalunya i dels terminis i urgències del procés que avui endega el PSC, vull avançar que les meves prioritats si surto escollit primer secretari del meu partit, seran:

• Abordar amb intel·ligència i determinació el procés sobiranista,
• Col·laborar en la renovació del PSOE,
• Refer la cohesió interna del PSC,
• Preparar les eleccions municipals de maig de 2015,
• Preparar les primàries obertes per elegir el candidat o candidata a la presidència de la Generalitat que hauran de tenir lloc al llarg del 2015, a les quals no tinc intenció de presentar-me, i
• Preparar el proper Congrés ordinari del partit que serà qualsevol cosa menys ordinari, perquè haurà de servir per renovar les nostres idees, innovar les nostres formes de fer política i reconnectar amb la societat catalana, a través d’un procés de debat participatiu que serveixi també per eixamplar les fronteres del partit.

M’ofereixo per encapçalar la nova direcció del PSC que haurà d’afrontar el període que va des de juliol de 2014 al proper Congrés ordinari. Vull que els meus companys i companyes valorin si puc ajudar en aquest difícil moment i els ofereixo:

• La meva experiència política.
• La meva capacitat d’anàlisi, de treball en equip i de comunicació.
• El meu tarannà obert i integrador, la meva capacitat de sumar i de relligar sensibilitats.
• Una dedicació exclusiva al partit sense haver d’atendre obligacions de gestió pública.
• La capacitat d’exercir tasques d’oposició i alternativa com a diputat al Parlament de Catalunya.

Només als militants socialistes correspon fer aquest judici. Primer, signant els avals necessaris entre el 18 de juny i l’1 de juliol i, després, el 13 de juliol, votant a les seves agrupacions.

M'abstinc de fer judicis, esclar.

Bon dia, professor Serrano!

A mi m'agradaria que poguéssim aprendre amb alegria i llibertat, amb plaer... i que retrobéssim el gust per la vida... lligar sabers, ensenyaments i vida... i que les aules s'omplissin d'afectes i de sensibilitat perquè cal dir d'una vegada per sempre que els conceptes d'afecte i sensibilitat no són obscens usats en el context de les ciències i els sabers.

Sebastià Serrano: La paradoxa (1985)

Sento una tertúlia que demà (avui, esclar) Sebastià Serrano farà la darrera classe a la Universitat, a l'Aula Magna; després, potser, continuarà com a catedràtic emèrit. Serrano fou un dels professors que vaig tenir el meu primer any a Barcelona, el curs 69-70. Ens va fer classe de llengua per poc temps, fins que un matí ens va anunciar que li havien ofert l'assignatura de Semàntica, i es va fer càrrec de les seus hores Enric Moreu-Rey.

Sebastià Serrano era no gaire més gran que la majoria dels alumnes, encara que set o vuit anys a la nostra edat eren una distància temporal considerable. Més enllà del seu discurs professoral, tenia un magnetisme, un carisma, especial, tant entre els nois com entre les noies. La meua companya de curs, la L., n'estava ben enamorada, Per cert, la L. fou la primera de tot aquell grupet de primer de Facultat que es va casar, quan encara estudiàvem. Vaig anar al seu casament a Santa Maria del Mar; abans, però, vaig acompanyar el nuvi a comprar unes sabates més adients a la cerimònia, perquè tothom li va dir que aquell calçat desllustrat amb què s'havia presentat desentonava amb el seu vestit i amb el de la núvia.

Fa dècades que no veig la L. i el seu marit, ni tan sols sé si ara els reconeixeria. En canvi, he anat veient Sebastià Serrano en les tertúlies televisives i, sobretot els darrers anys, en el seu caminar que jo imaginava cap a la feina o de retorn de la feina, quan jo feia classes prop de la Sagrada Família. Mai no li vaig dir res, malgrat la simpatia que li tenia i que no m'hagués costat deixar-li anar un “Bon dia, doctor Serrano”, com a mínim en record del temps que vaig ser alumne seu.

He llegit pocs dels seus assajos i només una de les dues novel·les; no sabria dir per què no l'he seguit més en la seua obra impresa. Tampoc no sabria repetir pràcticament res dels ensenyaments que ens va impartir durant aquells mesos del 69 (o era el 70?); l'únic que recordo com si fos ara és que ens va explicar la seua arribada des de terres de Lleida a Barcelona i com s'aturava i s'embadalia davant dels aparadors de la ciutat. Segurament, aquesta faceta d'espectador dels seu entorn la continua tenint tan viva com aleshores. Un espectador lúcid, reflexiu i naturalment optimista malgrat algunes de les misèries del món que ha -hem- anat contemplant. Un espectador que ha volgut compartir -comunicar seria la paraula adient- la seua visió del món, especialment dels humans, i interpretar el seu significat, des de les coses petites a les complexitats més globals; tot interrelacionat, esclar.

Bon dia (o bona tarda), professor Serrano, i per molts anys!

aquest diumenge, dues versions

L'altre dia, per agilitzar i complementar la presentació de Dones de vidre, un duo del qual em sap greu no saber o no recordar el nom va interpretar cançons que es podien relacionar amb l'esperit d'algunes de les narracions del llibre. Evidentment, encara que fidels a la lletra i la música, eren interpretacions diferents de les originals. No sé si algú del públic hagués preferit Mishima o Bebe, però ben segur que cada moment, cada circumstància, té un tempo adequat i la mestria és saber trobar l'equilibri del conjunt. En aquella sala de la Biblioteca de la Sagrada Família, haguéssim pogut escoltar Mishima o Bebe, però s'hagués trencat la màgia de la convocatòria, el fil que ho unia tot.
 

Quan d'un cel blau del nord somriguin
núvols blancs i bufi el vent
i els teus pulmons s'inflin com veles
i el sol t'escupi raigs al front
quan els pit-rojos i les caderneres
els gaigs, les garses i els mussols
refilin a l'uníson una melodia
que tens al cap potser comencis
a sospitar
i tothom sap que la sospita és la primera disfressa de la fe
quan recuperis tots els fragments
d'aquest naufragi que és la memòria
d'aquests parracs ja no en direm corbates,
i d'aquesta espelma ja no en direm llum
quan la fosca nit salvatge
l'udol dels llops convocant la lluna
recorri en calfred els petits cossos
dels vostres fills és que tot
torna a començar

O potser tu mai has tingut un amic imaginari
O potser tu mai li has demanat res al teu àngel de la guarda
O potser tu mai t'has sentit fill d'un pare desconegut






Apareciste una noche fría
con olor a tabaco sucio y a ginebra,
el miedo ya me recorría mientras cruzaba
los deditos tras la puerta.
tu carita de niño guapo se la ha ido
comiendo el tiempo por tus venas
y tu inseguridad machista se refleja
cada día en mis lagrimitas.

Una vez más no, por favor, que estoy cansada
y no puedo con el corazón,
una vez más no, mi amor, por favor,
no grites, que los niños duermen.
una vez más no, por favor, que estoy cansada
y no puedo con el corazón,
una vez más no, mi amor, por favor,
no grites, que los niños duermen.
Voy a volverme como el fuego,
voy a quemar tu puño de acero,
y del morao de mi mejilla saldrá el valo
pa cobrarme las heridas.r

Malo, malo, malo eres,
no se daña a quien se quiere, no;
tonto, tonto, tonto eres,
no te pienses mejor que las mujeres.
malo, malo, malo eres,
no se daña a quien se quiere, no;
tonto, tonto, tonto eres,
no te pienses mejor que las mujeres.

El día es gris cuando tú estás
y el sol vuelve a salir cuando te vas,
y la penita de mi corazón
yo me la tengo que tragar con el fogón.
mi carita de niña linda
se ha ido envejeciendo en el silencio,
cada vez que me dices puta
se hace tu cerebro más pequeño.

Una vez más no, por favor,
que estoy cansada y no puedo con el corazón,
una vez más no, mi amor, por favor,
no grites, que los niños duermen.
una vez más no, por favor, que estoy cansada
y no puedo con el corazón,
una vez más no, mi amor, por favor,
no grites, que los niños duermen.
Voy a volverme como el fuego,
voy a quemar tu puño de acero,
y del morao de mi mejilla saldrá
el valor pa cobrarme las heridas.

Malo, malo, malo eres,
no se daña a quien se quiere, no;
tonto, tonto, tonto eres,
no te pienses mejor que las mujeres.
malo, malo, malo eres,
no se daña a quien se quiere, no;
tonto, tonto, tonto eres,
no te pienses mejor que las mujeres.

Voy a volverme como el fuego,
voy a quemar tu puño de acero,
y del morao de mi mejilla
saldrá el valor pa cobrarme las heridas.
Malo, malo, malo eres,
no se daña a quien se quiere, no;
tonto, tonto, tonto eres,
no te pienses mejor que las mujeres.
malo, malo, malo eres,
no se daña a quien se quiere, no;
tonto, tonto, tonto eres,
no te pienses mejor que las mujeres.
malo, malo, malo eres,
malo eres porque quieres;
malo, malo, malo eres,
no me chilles, que me duele.
Eres débil y eres malo
y no te pienses mejor que yo ni que nadie,
y ahora yo me fumo un cigarrito
y te echo el humo en el corazoncito porque..

Malo, malo, malo eres, tú,
malo, malo, malo eres, sí,
malo, malo, malo eres, siempre,
malo, malo malo eres.

matinada de juny

Nit de finestres obertes i d'aire quiet. Atuïment. Lluny, una música incerta. Sons apagats dels fluxos dels cotxes, i una moto accelerada. Soroll de motors d'aires condicionats. De tant en tant, la veu inidentificable d'un ocell inquiet. Certesa que els llençols -tant se val si el de baix o el de dalt- seran massa tebis al cap d'un moment.

Des de la terrassa -el mateix aire invisible, estàtic, humit-, la lluna emboirada a penes minvant que busca l'horitzó. Llum en algunes cases: és divendres, o dissabte. En un balconet, il·luminat per una bombeta de claror somorta, una noia immòbil en un seient de plàstic blanc, les mans, juntes, sobre la taula també de plàstic, la mirada perduda, potser en un somni o en una espera.

Desig de fruita fresca, sucosa. Gairebé ja és demà.

desinformació subjectiva

Hi ha dies que la lectura del diari em porta a algun acte que es fa a la ciutat. Avui, massa precipitadament, he llegit que a la biblioteca de la Sagrada Família, on dimarts vaig assistir a la presentació del llibre de relats de la Montse, hi havia una lectura poètica. La proposta, però, a mesura que anava llegint, m'ha aclaparat: Recital d'una selecció de poemes escrits pe 150 poetes. Déu! 150 poetes! Un o dos poemes per poeta deuen fer... unes quantes hores, sense comptar les presentacions de rigor. Una marató poètica mai vista ni escoltada! Hi ha tants poetes en actiu al país? Sí, segur que molts més. I immediatament m'han tornat a venir al cap, disperses, aquelles paraules de Maragall escrites a “L'elogi de la poesia” que ara copio textualment:

Llavores, poetes, se us tornarà expressiva per sí mateixa en paraules rítmiques; i aquí ha d'acudir la vostra sinceritat. La sinceritat del poeta ha de consistir, ans que tot, en saber esperar la aparició d'aquestes paraules, i després en dir-les tals com elles li han esclatat. La acció de la voluntat i la de l'enteniment són molt importants en la obra poètica, prò en un sentit negatiu: la de la voluntat ha d'ésser reprimir el desitj prematur de parlar; la de l'enteniment conèixer les paraules vives entre la volior de les que la pruïja de parlar hagi evocat impurament en vosaltres. Perquè hi ha tres graus de sinceritat en el parlar: el primer es dir lo que es pensa per voluntat de dir-ho; el segon es dir-ho per una necessitat d'expressió forta, prò no prou encare pera determinar per sí sola la expressió mateixa: aquest es el principi del veritable estat expressiu que enganya a molts, fent-los precipitar a la cerca de paraules i produint l'abort poètic; el tercer grau, que es el de la veritable sinceritat poètica, consisteix en aquell diví barbosseig brollat a través del poeta amb aquell mateix ritme originari que ell sentí en la forma que l'encisà reveladora, que el penetrà i es feu d'ell en la puresa de la seva emoció, i que rompé enfora de ses entranyes apareixent a l'últim en paraula viva ja feta home, feta poesia, feta Déu en la mida del poeta i del seu moment.
Ja ho veieu quina delícia i quin sagrat turment es el de la poesia: ja ho veieu lo que donem quan donem una poesia pura; i també quin engany quan en compte d'ella donem una buida remor de pruïja rítmica, un abort de la emoció, o una estèril excitació voluntària amb la sacrílega disfressa de poesia d'uns versos ben composats. Ja ho veieu si en podem fer de bé i de mal amb això del vers, que sembla un frèvol joc, i ho es de vida o mort per l'esperit.

I no ha estat només la meua incapacitat actual de sobrepassar els actes que s'allarguen gaire més d'una hora, sinó el convenciment, la seguretat, que els 150 poetes eren sincers, però també el dubte que tots tinguessin l'enteniment i la voluntat tal com les concreta Maragall. I deixo constància del meu distanciament de les teories maragallianes, però ja ens entenem. Puc escoltar cinc o sis buides remors de pruïja rítmica (o, encara pitjor, sense ritme), però...

A la nit, he tornat a llegir el diari i m'he adonat de les meues creixents mancances de lector. El text publicitari començava dient: Autisme, trenquem el silenci amb la poesia. Tota una altra cosa, un barbosseig per al qual imagino que no serveix el text de Maragall. Potser un altre dia escoltaré una estona versos com aquests:

EL MAR SENZILL

El mar és un poema senzill
com un drac traient foc per la boca.
Se sent trist i vol jugar com una baldufa rodant.
Paret, paret d’or, taronja de foc.

Berta Farran, 6 anys.


O potser tampoc anava d'això el recital. Desinformació total. Escriure per escriure.

agonia, mort i aparent resurrecció...

Feia dies -potser setmanes- que estossegava contínuament, nit i dia. Feia patir. Ignoràvem les causes del seu estat sobtat. No havíem notat cap símptoma previ fins que va començar la tos. De tota manera, al principi vam pensar que un dia o altre, tal com s'havia iniciat, la tos desapareixeria; així que el cap de setmana...

M'havia proposat descriure un exemple de la infelicitat de què parlava ahir, però a mesura que passaven les hores, la llargada que preveia en el text i petits moments de felicitat m'han dut a deixar l'empresa per un altre dia; a més, a qui importa la infelicitat dels altres si no pot fer res per canviar-la o anul·lar-la? Compartir-la?

És veritat que els petits moments de felicitat, per molt que siguin compartits, no deixen de ser sensacions personals, com la d'aquesta tarda, mentre escoltava la presentació de Dones de vidre, el llibre que la Montse ha publicat a Ònix Editor, en un acte de variacions divertides. Veure la Montse, escoltar fragments d'alguns relats -algun jo l'havia llegit quan encara era un projecte, una il·lusió-, escoltar com ella, en resposta a algunes preguntes que buscaven concrecions aclaridores, deia el que hauria de ser el principi bàsic de qualsevol resposta: llegiu el llibre; després les salutacions i reconeixements...

 

Més tard, ja havent sopat, la petita felicitat -tampoc tan petita en el temps- de veure, per casualitat, una altra vegada l'entusiasta, i al mateix temps impertèrrit Alfred Bosch sense deixar-se posar-se el cascavell que volien encolomar-li, de grat o per força, els tertulians habituals (sóc un sentimental: una mica de pena per la lúcida decrepitud de Tamames qeu ja preveu la intervenció de les forces de l'ordre el mes de novembre). 13TV ha degut augmentar l'audiència notablement durant aquest programa.

I el temps que passava amb les felicitats i infelicitats quotidianes...

l'instant imaginat

... ara sóc feliç de sumar 14 Grans Slams, no m'ho imaginava...

Rafael (Rafa) Nadal

Concloc que la felicitat té dos requisits imprescindibles: l'instant -el moment fugisser; tant se val la durada o la repetició aparent, sempre és curt- i l'ensinistrament de la imaginació o potser la seua manca. Els motius de felicitat són tan variats que només intentar llistar-los seria una tasca inacabable i ingrata.

No sé si, per contra, podria concloure que els requisits de la infelicitat són la sensació -o la certesa- d'una durada temporal excessiva i una imaginació massa poderosa i de base consistent. Sigui com sigui, estic segur que els motius d'infelicitat també són variadíssims i amb múltiples condicionants i relativitzacions segons persones i circumstàncies.

Penso ara en la meua vida i tinc la temptació d'exemplificar a través meu els conceptes de felicitat i infelicitat lligats als dos ítems anteriors. Tinc temps i no em cal gaire imaginació, però estic convençut que la felicitat i la infelicitat són personals i intransferibles i només se'ns permeten lleugeres aproximacions a les dels altres, per molt que alguns diguin -o pensin, en una aberració de la seua ment- el contrari.

condensació

M'amoïna adornar-me que a vegades escric molt per dir poca cosa. Aquests paràgrafs que se succeeixen per concretar únicament una idea, o dos, i que em costen tant d'escurçar. Envejo els poetes, que amb pocs versos aconsegueixen una condensació expressiva impensable en la meua prosa balbucejant. Si pogués, em faria poeta, però no m'ha estat concedit el do, encara que algunes vegades -fora tota humilitat- intenti alguns versets amb models llunyans per ser menys castigat.

Lentes les hores

de les llargues esperes,

però les altres,

les que porten el goig,

només instants efímers.

Escric les línies anteriors i penso que no estan malament, tot i que no em faci goig el goig del quart vers. He aconseguit dir el que volia? Segur que sí. Experiència vital fàcil de compartir s'estigui o no d'acord. Després, com passa amb tot poema, hi ha qui busca l'origen o les transcendències, qui vol esbrinar d'on surten les hores llargues o les de goig. Experiència existencial en general? Experiència amorosa concreta? Etc. No té cap importància: les paraules que s'amollen ja no pertanyen a qui les diu, sinó que corren lliures en la ment de qui les escolta o les llegeix.

Però jo, que no sóc poeta, i encara em pesa el meu pòsit professoral, tinc mala consciència i m'adono de la necessitat d'explicar. Els meus versos sorgeixen -i em sap greu la vulgaritat- d'aquí (la H és muda):

els ciutadans del poble (addenda)

Els ciutadans -i faig servir amb plena consciència aquest mot i no el romàntic de poble- han empès els polítics.

Jordi Llavina.

Deixo sense context, i per tant orfe de comprensió, aquest fragment de l'article de Jordi Llavina “El meu país (i altres il·lusions). Llegeixo que Llavina ha publicat -ja deu fer mesos, però sempre vaig amb retard- un llibre de poemes, Contrada, fet només amb sonets. M'agrada la perfecció formal, i el que diuen Anna Carreras o Jaume C. Pons sobre el poemari del també conductor de l'any Vinyoli em fan venir ganes de llegir-lo per trobar el que hi ha en la música dels versos.

Però si he triat la cita de més amunt és per l'esment de ciutadans i poble i encara amb el meu pensament ben viu en els versos de Desideri Lombarte que ahir repassava. A mi, que fa molts més anys que visc a la ciutat que els que vaig passar al poble -petit-, el mot ciutadà encara em sona estrany, no només perquè el trobi afrancesat, sinó precisament perquè el lligo massa als polítics i perquè continuo sent un romàntic en algunes coses, que pensa que poble engloba un conjunt, un sentiment, una amplitud, que difícilment pot abastar ciutadans.

Segurament, insisteixo, la meua fixació d'avui en els mots de Llavina ha estat conseqüència de pensar en Lombarte i en el seu país, que també és el meu, i potser no el d'altres catalans, no ho sabria dir. No m'imagino el ciutadà Desideri en aquests versos, els primers gairebé improvisats, com és costum en algunes ocasions a les terres de l'Ebre i els segons més elaborats, com correspon al conjunt de dos quartets i dos tercets.

Natres

 

Que som, que si no som.
Que de la part d'aquí,
que de la d'allà.
Mos volen per amics?
Què mos volen donar?
Mos volen ajudar?
Com volen que parlem?
Que parlem com vullguem,
a n'ells los és igual.
I que no mos moguem,
que no mos cal pensar,
pensar ja pensen ells.
Lo d'escriure i llegir
més val deixar-ho estar.
Que no mos cal patir
que ja mos ho diran.
I si no diuen res
que anem tirant igual.
Que això que aquí parlem
si no ix d'aquí més val.
I si eixim, quan ixquem,
ja parlarem com cal.
Llegirem i escriurem
que mo n'ensenyaran.
I que els nostres drapets
que natres mo'ls llavem,
que no els cal ensenyar.
Vivim aquí on vivim,
parlem lo que parlem,
i que no hi ha remei,
relíquies del passat.
Que si no hi pensem massa
ho anirem oblidant.
Que són coses antigues
que ja aniran passant.
I que arribarà dia,
d'aquí a quatre-cents anys
que això que ara parlem
ja estarà superat.
I diran los més vells
que parlàvem abans
una llengua molt vella
de fa més de mil anys.
Que no es podie escriure,
només per a parlar.
Que no es podie escriure,
que ho tenien vedat
i si algú l'escrivie
estave mal mirat.

Lluny de tu

Si lluny me'n vaig i de més lluny te miro
i m'eixeco més alt, fugint de tu,
te tinc molt més a prop i més t'estimo,
sense enyor, sense enveja de ningú.

Si mirada de prop se't veu cruel
i aspra i freda i amarga i malcarada,
quan se't mire de prop se't veu la pell
tèbia i suau, rodona i ben formada.

Més que estar a prop de tu, vull recrear-te,
fer-te créixer i florir com t'imagino
i estar amb tu lluny de tu, sense tocar-te.

Terra, país, muntanya, quan t'estimo!
Quants versos t'haig de fer per agradar-te?
Que lluny me n'haig d'anar per estimar-te!

Desideri Lombarte

M'agraden els anys literaris dedicats a tal o tal altre escriptor. Si en sóc lector, perquè les activitats que es fan -incloses les editorials- em permeten rellegir-lo, arribar a algun text nou o batxillerejar la seua vida; si el conec poc o gens, les celebracions com a mínim m'estimulen la curiositat. Que em sembli que l'any està més o menys ben organitzat és una qüestió secundària que em preocupa poc si trobo fàcilment les obres de l'escriptor homenatjat.

El problema d'algunes d'aquestes celebracions literàries és que a vegades són conegudes en àmbits molt restringits i tenen poca publicitat per diferents raons. Per exemple, durant el 2014, per recordar el vint-i-cinquè aniversari de la seua mort, se celebra l'Any de Desideri Lombarte.

Com que qui és Lombarte? Doncs aquesta és la qüestió. Qui coneix un escriptor nascut a Pena-roja que escrivia en català? Pena-roja? Sí, home, sí, al Matarranya..., cap al sud i a l'interior. Sí, Terol. I va publicar gaire? Prou. I on podem trobar les seues obres? A cap llibreria de Barcelona. Però el reeditaran ara? No ho sé, si hi ha diners. Etc. I val la pena llegir-lo? Bona pregunta que només es resolt amb la lectura. Jo, a casa, només tinc un llibre seu que es diu Memòries d'uns desmemoriada mula vella que comença així:
Al desvagat lector que vulgue passar el temps i matar l'avorriment llegint les meues presents memòries, l'haig d'advertit que si espere trobar-hi grans fets, extraordinàries històries i apassionants aventures, perd el temps.

No sembla gaire estimulant aquest començament, sobretot amb l'escassetat de temps que tenim i tantes coses a fer. Què pot explicar una mula vella i desmemoriada a un lector actual? Pregunta inútil si no és resol, com deia més amunt, amb reedicions i una bona distribució. Esclar que qui tingui interès sempre pot desplaçar-se fins al Matarranya.

Mentrestant, un poema escrit i una mica de poesia musicada (cal buscar el reproductor al requadre, a la dreta), tot senzill, popular, com les històries de la mula vella:


Trist joc de comprar i vendre:
Vestits, sabates, llibres,
mobles, cotxes i motos.
Alcohol i detergent,
discs, peres i aspirines,
acer inoxidable, carn picada.
Camises, bacallà,
calces, pasta de dents
i fulles d'afaitar.
Desodorant i mitges,
diaris i revistes.
Tot es ven, tot es compre.
Es ven la intimitat,
i es ven la llibertat,
i es compre l' amistat.
I es compren il·lusions
i es tenen decepcions.
I es compre una hora al llit,
i un bes i un plor i un crit.
Qui compre poesia?
Jo en venc a tant el vers.
Tinc trossos d'intimisme,
retalls de pols d'estiu,
estocs passats de moda
de flors de primavera
i blanca neu d'hivern
i....diables de l'infern.
Venc romanços i versos,
barata llibertat.
Venc paraules al vent
a canvi d'amistat.

D. Lombarte: Trist joc

especial abdicació

Aquest matí -ja ahir-, el sol ha sortit a Barcelona a les 6,19 i s'ha post a les 21,19 (curiosa coincidència dels minuts que demà es repetirà, segons el calendari consultat). No sabria dir a quina hora ha sortit el sol a cada poble del país i tampoc quan ho ha fet a Madrid, però segur que a la capital d'Espanya tot passa amb retard respecte Catalunya. En quin lloc del cel es trobava el sol quan s'ha sabut oficialment que el rei havia abdicat? No ho sé, però estic segur que, si encara no ho han fet, els astròlegs en trauran conseqüències importants que s'afegiran a les de tots els tertulians del país que no han parat de dir la seua sobre el passat, el present i el futur de la monarquia, de l'estat espanyol i de Catalunya (i d'Europa).

Em disculpo per no tenir gaire cosa a afegir sobre la notícia del dia, però és que no se m'acut res original que pugui matisar el que uns o altres han dit o diran. A mi, tot aquest assumpte em deixa més aviat fred, per molt que entengui l'efervescència produïda i cregui que és un punt d'inflexió més en el camí d'un nou model de societat que pacíficament o violentament arribarà a cristal·litzar provisionalment. Tot és qüestió de temps.

De fet, la notícia del diari -encara no se sabia l'abdicació- que avui m'ha interessat més és que Ramon Tamames que serà rebut per Mas. Tamames és un economista pel qual molts sentíem gran admiració i que ara, a mí, em continua divertint. Sembla que durant la futura trobada aportarà propostes de solució al problema català; però el que m'ha cridat més l'atenció és que quan diu : Però jo no pretenc ser l'àrbitre d'una situació històrica que arrenca el 1412 amb el Compromís de Casp.

Potser té raó, i cal anar 600 anys enrere i pensar que si en lloc de la monarquia dels trastàmares, el rei hagués estat Jaume d'Urgell, en dates properes no hi hauria cap Felip VI al tron i tindríem un Jaume o un Martí regnant sobre la Confederació. Esclar que en aquest cas no podríem celebrar el tricentenari i potser no tindríem cap desig de república ni existiria ERC, no cantaríem els Segadors ni tantes altres coses que ens alegren la vida cada dia. En fi, deixem-ho estar i toquem de peus a terra: demà més notícies, opinions i programes especials en què, si volem, sabrem tot el que se sap i el que no se sap sobre el passat, el present i el futur de la monarquia. I, a la tarda, ¿més estelades i banderes republicanes a la plaça de Catalunya? En què quedem?

pluja d'estrelles (seqüeles)

Fa pocs dies em feia ressò aquí del darrer article de la penúltima edició de la revista "Els Marges". Garolera va provocar una polèmica sobre el català escrit i parlat als mitjans d'un interès considerable i d'una fugacitat meteòrica, com és normal. Quan la cua del cometa ja semblava invisible de tan llunyana, ha aparegut al Núvol un altre article, una altra estrella fugaç que deixa veure el seu foc efímer.

Salvador Oliva titula Jo acuso! la seva resposta amb cua. Bonic començament de reminiscències literàries i polítiques que, a la fi, s'apagarà com foc d'encenalls abans d'arribar a cremar fets i consciències. Però no me'n puc estar de donar-li, modestament, una mica de publicitat des d'aquí.

Hi ha un paràgraf que trobo d'obligat recordatori abans d'encetar qualsevol reflexió sobre la llengua. És veritat que el mateix Oliva diu que el ventall és tan ample que difícilment ningú el té en compte a l'hora d'analitzar la situació de la llengua al país. Llàstima! Perquè només des del conjunt, des de la totalitat (no sé si falta algun ítem), es pot arribar a entendre la situació de la llengua al país, sobretot al nostre país:

El primer que hauríem de fer, tant si parlem del català com de qualsevol llengua és tenir en compte les variacions. En català, tenim variacions segons (a) la regió, (b) el grup social, (c) el camp del discurs, (d) el medi i (e) l’actitud del parlant. No m’estendré sobre aquest ample ventall, tot i que seria pertinent per col·locar les opinions en el lloc que els pertoca.

Completament d'acord, i remarco que no s'ha d'oblidar, quan diu: Les variacions individuals en diferents contextos, incloent-hi alguns barbarismes, no tenen, al meu modest entendre, cap importància.

Ara és quan hauria de recomanar de llegir l'article sencer i els comentaris que ha estimulat, i prou, però no vull deixar de transcriure un paràgraf amb el títol i de destacar el mot ultracorreccions:

Acuso, doncs els polítics i, de passada, responsables de TV-3 i de Catalunya Ràdio d’imposar manies que fan trontollar els bons coneixements que tenen els catalans natius de la seva pròpia llengua. Qui és el responsable més alt de les ultracorreccions de TV-3? Quins polítics l’han col·locat en aquest càrrec? El va obtenir per oposició o per amiguisme? Sí, jo acuso!

Feta la feina de copista que m'he proposat, i sense entrar en la meua impressió sobre l'article de Salvador Oliva, no quedaria tranquil si no afegís que tant aquest text com els anteriors,sorgits a partir del de Garolera -i el de Garolera mateix- m'han produït un estat d'inseguretat, d'inquietud, que estic segur que no buscaven els articulistes. No hi puc fer res, a mesura que anava llegint notava la insignificança dels meus elementals coneixements filològics, gramaticals, ortotipogràfics...  Quantes incorreccions de tot tipus dec haver amollat avui (no dec haver amollat avui?)? Hauria de continuar intentant expressar les fluctuacions del meu pensament elemental en una llengua, la meua, que endevino, més que sé, mancada (hauria de dir faltada? Hauria de buscar una altra expressió? Quan dic expressió vull dir mot?) de la precisió, genuïnitat, adequació i correcció necessàries? M´ho pensaré.

Aquest diumenge, música del Conservatori

Moltes tardes passo per davant del Conservatori del carrer Bruc i veig veig asseguts a les escales alguns alumnes, sols, entotsolats segurament amb pensaments d'adolescents que ja em són llunyans; a vegades algun grupet xerra, riu, mentre espera l'hora de tornar a les aules o de marxar cap a casa. Al la vora o a sobre, sovint la funda d'algun instrument. Els tinc una mica d'enveja; no per l'edat que ja no voldria, sinó per la música que aprenen o que fan. Mentre m'allunyo, sobretot ara que el temps és amable, surt de les finestres alguna melodia que intenten domar o algunes notes ja dominades que m'acompanyen una estona.

Rarament, si és dijous i em vaga, i sempre sabent quin és el programa, pujo les escales del conservatori i baixo les que condueixen a l'auditori per escoltar els resultats de l'aprenentatge. Aquest dijous passat, vaig arribar tres o quatre minuts després de les vuit i vaig haver d'esperar a la porta que acabés la primera peça. M'atreia escoltar el so de la cobla, potser més que la música de la banda. La sala, d'una cabuda considerable, era ben plena (molts familiars, també?), i vaig seure a la sisena fila, entre un jove exigent, refractari a aplaudir, i una velleta menuda i entusiasta, segurament assídua a la generosa oferta gratuïta del centre.

Molt bona acústica i encomiables interpretacions. En un moment determinat, salutació del director de la cobla al prolífic mestre Moraleda, que es trobava entre el públic. I el temps que anava passant com si s'hagués detingut, mentre a l'exterior cal suposar que el ritme de la ciutat era més o menys el de sempre, amb l'excepció de l'exabrupte de Can Vies.

la fixació dels mots

És curiós com alguna vegada per donar consistència significativa a algun mot que fem servir i que pot resultar controvertit ens aferrem als diccionaris, com si els diccionaris tinguin una veracitat que supera la de la nostra experiència, la nostra veritat més assumida, més reflexivament provada o més inconscientment sentida. No recordem que els diccionaris només fixen els mots amb un cert retard i són els parlants que poden transformar-ne el seu significat? Després, el diccionari recollirà, o no, el nou ús.

Hi ha vegades, però, que abans que el diccionari reculli una nova accepció d'un mot vell, alguns parlants ja li atribueixen la definició imaginada. Passa, per exemple, amb la paraula pàtria, a la qual se li afegeixen uns matisos polítics, partidistes, que originàriament no té. “Dolça Catalunya, pàtria del meu cor...”, que deia Verdaguer... Quina era aquesta pàtria de Verdaguer? Doncs segons el diccionari la terra on hom ha nascut. Que aquesta terra tingui uns horitzons molt o poc llunyans, que la vista abasti els seus confins, ja és cosa de cadascú. Per a Verdaguer els horitzons eren extensos; per a alguns conciutadans seus, molt més; per a altres, no devien anar més enllà del que abastaven amb la vista o unes poques hores de camí a peu o en mula. Per a la Guardia Civil -Todo por la Patria- l'accepció del diccionari que he transcrit no tenia (té) validesa, el concepte era polític, constitucional, no necessàriament lligat al seu lloc d'origen (o d'adopció).

Amb la paraula país, la polisèmia, la del diccionari i la dels qui fan servir el mot, es multiplica i cal recórrer a la polisèmia d'altres conceptes: nació, estat... I encara al seu ús diacrònic... Inacabable.

Jo, que tinc unes tendències romàntiques molt marcades, prefereixo la paraula país a la de pàtria. En la meua ment (també m'agraden els clàssics antics) i en el meus sentiments té unes connotacions de terra, de terra concreta que es pot tocar i gaudir, de terra limitada per un paisatge i una gent, de conjunt comprensible i assumible, unes connotacions que no trobo a la paraula pàtria, que em sembla més abstracta, més manipulable, potser més oficialment pervertida.

Nascut en territori fronterer, més prop del Maestrat o del Matarranya que de l'Empordà, el meu país era inicialment un territori de proximitat que he anat ampliant amb el temps. En aquest país meu -repeteixo: meu; cadascú té el seu popi país- no existeixen fronteres administratives ni variacions substancials en els darrers segles, potser perquè una de les poques marques que reconec és la de la llengua. A vegades vull distanciar-me i anar més enllà d'aquesta limitació qui sap si mesquina de petit país, però sóc incapaç, no trobo la forma, ni des d'un enfocament clàssic ni des del modern. També he de dir que aquesta mancança d'horitzons més amplis no em treu la son, al contrari, em facilita el descans. No vénen per aquí els meus maldecaps, no.

divagacions amb pluja

Plou. Molt bé. Hi ha dies de pluja, dies de sol, dies de boira... Avui ja havien anunciat que plouria, però no tothom mira els anuncis. Perfecte, res a dir.

El soroll de la pluja sovint és monòton. El sol també pot arribar a ser d'una monotonia exasperant, però no fa soroll, de manera que els poetes rarament parlen de la monotonia del sol. En aquest país, quan plou, la gent, més enllà que li agradi o no el soroll de la pluja, procura no mullar-se; en canvi, amb el sol, les reaccions són més diverses, més imprevisibles.

Aquesta tarda, mentre queia la pluja, la gent anava fent la seua via pels carrers. N'hi havia alguns -poquíssims- que no semblaven preocupar-se gaire de l'aigua, ans al contrari, aixecaven el cap de tant en tant com si la desafiessin o com si els causés plaer; d'altres, cap cot, es veia de seguida que s'avergonyien de la seua poca previsió i evitaven com podien la mullena zigzaguejant vora les façanes, poc conscients que entre balcó i balcó els cauria un xàfec afegit. Uns quants es tapaven el cap amb proteccions improvisades: diaris -encara hi ha gent que llegeix la premsa- que anaven diluint els seus continguts, bosses de plàstics verges d'inscripcions o de supermercat... Un nombre de persones a tenir en compte duien les caputxes de les seves jaquetes, dessuadores, o altres peces, clavades fins als ulls. Pràcticament ningú duia impermeable, que ja seu ser una peça obsoleta, excepte en els nens, com les antigues botes d'aigua anomenades katiuskes, un calçat desaparegut abans d'entrar a la majoria dels nostres diccionaris. Força paraigües, de totes mides i colors, plegables o no, prestats per un hotel o d'adquisició pròpia, amb les barnilles consistents -ja no tant com abans, perquè els alemanys no en fabriquen- o de tot a 60 cèntims.

Arribat un moment determinat, ha parat de ploure. És normal. La pluja té uns límits, fins i tot a l'Antic Testament. És curiós com quan deixa de plore hi ha voreres que s'assequen més ràpidament i d'altres mantenen la humitat més temps; segurament aquest misteri el poden explicar fàcilment els amants dels fenòmens físics en general i meteorològics en particular.

La gent que duia paraigües els ha plegat amb més o menys traça i els ha transportat segons les mides i els gustos personals. Alguns paraigües han desaparegut en fundes i bosses adequades; altres han estat penjats del braç, prop del canell; uns quants feien el servei de bastó: una passa o dues, punta a terra, enlairament, punta a terra...; algun paraigua, amb el puny a l'espatlla del seu amo i la punta baixa, feia l'efecte d'una escopeta en posició de descans; ningú -potser algun nen?- ja els fa girar com Charlot a les seus pel·lícules; la majoria eren agafats pel puny o una mica més avall i anaven seguint endavant i endarrere les oscil·lacions de mans i braços...

D'entre aquests que mouen rítmicament els paraigües, la majoria tenen el costum lleig i perillós de fer-ho amb la punta, sovint metàl·lica, fora de la seua vista, enrere. En els carrers amb aglomeracions, en baixar les escales del metro, en pujar a l'autobús, aquest hàbit propi d'inconscients és especialment arriscat, potser no per als ulls dels vianants del seguici, però sí per a l'entrecuix, que és un punt també especialment delicat i poc amic dels ensurts inesperats. Se sap que en les urbs més civilitzades aviat es publicarà una ordenança que prohibirà sota pena de multa exorbitant els moviments de paraigües cap a la rereguarda. Jo, ja ara, aplaudeixo la iniciativa, i no ho dic perquè avui m'hagi despistat una mica.

innovadors i obsolets

Fa uns dies vaig llegir la notícia que aviat es vendran llibres a les biblioteques (o era de les biblioteques?). Avui, en Màrius Serra aplaudia la iniciativa en una article a “La Vanguardia” que acabava així: Afortunadament, l'adaptació de les biblioteques als canvis socials és un dels (pocs) grans encerts de la política cultural contemporània. Aquest nou pas així ho demostra. No només pot donar oxigen al món editorial a través dels llibreters, sinó que és un concepte innovador. Poder comprar llibres en un entorn de serveis gratuïts trenca un sobreentès nefast de l'era digital: l'omnigratuïtat indiscriminada. El pas de biblioteques i llibreries hauria de marcar el camí a internet, el temple d'aquests nous fanàtics del segle XXI: els puristes que s'indignen quan els fan pagar pels béns culturals.

Si no m'equivoco, de llibres se n'editen i se'n venen més que mai en aquest país -fisn i tot als supers del meu barri-, malgrat els problemes d'algunes llibreries per sobreviure. La literatura catalana -si algú té xifres que em desmenteixin que ho digui- a penes és piratejada a internet. Els amics i coneguts es deixen llibres com sempre...

Deixo el que he escrit, però canvio de perspectiva, que jo sóc només un lector. No sé si la venda de llibres a les biblioteques d'una manera sistemàtica canviarà gaire els meus hàbits de lectura; imagino que no, a no ser que pugui comprar material que no trobo a les llibreries i que el servei de venda sigui més immediat que el que proporciona internet. Dit d'una altra manera, les biblioteques vendran llibres d'aquells que són dificilíssims de trobar, sigui perquè ja s'han retirat de les llibreries, sigui perquè són publicacions de petites editorials amb un sistema de distribució escàs, sigui perquè són obres d'autors novells poc publicitats...? Vendran les biblioteques alguns dels llibres únics del seu fons, d'aquells que obtindrien xifres importants en una subhasta? Faran la competència a les llibreries de vell?

Segur que no m'he llegit prou bé tota aquesta història o algú no s'ha acabat d'explicar. A veure si els propers dies tinc més sort.

Mentrestant, diré que jo ja he vist vendes de llibres a les biblioteques, però no deu ser això. El 3 de maig, la Biblioteca de la Sagrada Família tenia una paradeta al carrer. Em va fer una pena llegir “Venda de documents obsolets”... Obsolets! Quina paraula tan terrible!

PS: Avui, he anat a veure com van les obres de la Documenta. Els darrers tocs. Tot a punt per obrir demà (Pau Claris just per sota de València, costat Besos). Aquí tenia el blog dels progressos de l'obra.

sóc europeista?

No hi ha dubte que som europeus (i europees). És una obvietat que indiquen els mapes i les fronteres que se'n dibuixen. Ara vindria la pregunta de si som europeistes, però els ismes i els istes em superen en aquest cas, no hi vull jugar. Europeistes polítics, econòmics, culturals, racionals, sentimentals...?

De qui estic més prop políticament, econòmicament, culturalment, racionalment, sentimentalment..., d'un suec o d'un marroquí, tots dos agnòstics, esclar? No vull fer trampa, així que deixaré que parli Vergés per mi:

Fou al poeta Catul únicament un sentimental? Ell que escrivia desvergonyidament sobre l'amor carnal i sobre totes les passions de l'home, ell que desdenyà el fàcil camí de la política, ell que estimava la vida per damunt de totes les coses, ell que -encara més que la vida- amava Lèsbia (la qual li era infidel), ell que abominava dels poetes mediocres (saeculi incommoda, pessimi poetae!), ell que viatja a Roma i a Bitínia, ell que coneix tots els plaers i totes les temptacions del segle... ell, l'admirat poeta llatí, torna un dia a Sirmió i escriu aquests versos: “Salve, bella Sirmió meva, perla i regina dels pobles que mai llac o mar han besat amb les seves onades! Oh, amb quina alegria torno a veure't! Oh feliç de mi, que regresso a tu com retorna el pelegrí a la seva casa desitjada i, emocionat, deixa descansar els fatigats membres!”

Sirmió -la Sermione d'avui- és un petit istme al sud del llag Garda, una diminuta població turística plena de restaurants encantadors, de botigues llampants, de multituds cridaneres. A la punta de istme està la vil·la del poeta Catul, una pura meravella encara dreta enmig de runa. A través d'un arc contemplo (és l'hora del crepuscle) l'aigua rosada del llac, els núvols ventosos, les llunyanes muntanyes d'un blau incandescent. És tanta la bellesa de l'instant que faig meves les paraules de Catul: “Salve, bella Sirmió!” I quina angúnia ser lluny de la terra estimada! Em vénen ara a la memòria els versos de Shakespeare, en Romeu i Julieta: “Ah l'exili! La mort seria més benigna! Perquè hi ha més terror en el rostre de l'exili que en el de la mort.” Arribat a aquest punt, reflexiono si no em mou només un sentiment romàntic del paisatge, tan sols una decadent sensació que potser m'hauria d'avergonyir davant d'aquells privilegiats que tenen el goig -diuen ells- de sentir-se ciutadans del planeta terra o, si més no, d'una pàtria més gran, o d'una poderosa llengua espargida per diversos continents. I jo, mentrestant, tan petit, tan obstinat, tan pobre, tan provincià, tan sense horitzons. Antonio Muñoz Molina, un escriptor andalús -sempre reluctant a les coses de Catalunya- ha dit, referint-se a nosaltres:

“Desconfio plenament d'aquells que pensen que la seva terra és la millor.” I no. Pel que a mi fa, no és que sigui la millor, és que és la meva. Tant costa d'entendre-ho?

Gerard Vergés: Alfabet per a adults. Perifèric edicions (2009)

Jo, com Vergés, parteixo d'una llengua i una terra -si pot ser, el meu trosset amb marges i turons, oliveres, ametllers, garrofers, una mica de vinya..., una mica de mar a la vora...-; sobre la resta, sempre en podem parlar.

impressió precipitada: colors europeus, o gairebé.

Primera constatació sense comentaris: a Europa han votat menys de la meitat dels qui ho podien fer. Aquí també. Per molt que uns i altres facin comparatives i interpretacions, el fet és inqüestionable.

Pujada espectacular a França de la ultradreta, però augments també remarcables en altres latituds. Encara més: Hi ha partits de dreta o d'esquerra en què el votant té un punt de xenofòbia, de racisme, d'exclusió, d'extremisme... que no apareix comptabilitzat? Jo diria que sí.

Pregunta sense resposta: Quin percentatge de votants sabria respondre les diferències que hi ha entre el Parlament europeu i la Comissió europea? No espero -ni sabria interpretar- les respostes.

Fragmentació important dels vots, però tot i així continuaran tallant el bacallà els mateixos.

En clau estatal. La fragmentació també es fa evident, però conserven la representació majoritària els de sempre.

Dos grups nous obtenen un percentatge remarcable de vots: Podemos i Primavera europea. Els qui mirem i llegim els mitjans del país a penes sabem qui són. No sé si ho sabrem, però cal estar atents a les noves propostes, no menysprear-les.

En clau interna, poques sorpreses. Ni tampoc sorprèn que a l'hora de les valoracions els discursos dels polítics es limitin a l'aspecte – o a l'espectre- nacionalista. Posats a dir, tampoc és sorprenent que els votants destaquin aquest aspecte: la simplificació és una constant de la vida i de la supervivència.

Mesquinesa en les darreres paraules que he escoltat en la intervenció de Navarro en saber els resultats. No sé si els socialistes, que són molts, que encara el voten es mereixen que continuï. Ja s'ho faran.

El blablabla de la Sánchez Camacho no només és exasperant, sinó que ratlla la bogeria en el sentit còsmic de la paraula. Que encara hi hagi votats del PPC demostra el mateix grau de bogeria o que els votants passen dels discursos dels líders i van a la seua bola ideal.

Etc.

En fi, Europa continua i tots hem guanyat en aquestes eleccions, menys els qui han perdut que no se sap -Navarro exclòs-, com sempre, ben bé qui són.

Gairebé se m'oblida. M'agrada la foto d'ahir del diari. No sé si tothom s'ha adonat que segons Madueño el destí dels candidats, que ja no ho són, és més aviat incert: compte que no caiguin. Bé pel fotògraf.

excitació i anticlímax

He estat una bona estona mirant el debat a TV3 dels candidats i candidata a les europees. Com que no esperava aprendre gaire res, m'he deixat emportar per gestos, frases, ritmes, rèpliques i contrarèpliques.

De tant en tant, com si em trobés en un núvol de déjà vu, recordava alguns versos, com aquells de Campoamor que acaben:

Te pintaré en un cantar
la rueda de la existencia:
Pecar, hacer penitencia
y, luego, vuelta a empezar.
En este mundo traidor,
nada es verdad, ni mentira,
Todo es según el color
del cristal con que se mira.

O aquells altres del gran Ausiàs que diuen:

... jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé

Sobtadament, mentre em trobava enmig d'aquestes divagacions poètiques, he sentit algú que deia des de la pantalla:

-Europa m'excita.

Ei! Quan algú, sigui qui sigui, s'excita pensant en Europa cal estar atent. I ja m'imaginava una narració de la fugida cap a Creta i pessics als pits... I l'hora era propícia. Però res, ni sexe ni rock&roll, només el de sempre: cares velles o noves que no aconsegueixen apassionar ni tan sols convèncer que les seues veritats (?) siguin veritat.

Votaré, sí, però trobaré a faltar un rampell d'excitació quan depositi el vot a l'urna. Buscaré alternatives, esclar.

E la nave va

Aquests dies,mentre seguia la polèmica que esmentava ahir, pensava que la majoria de converses que mantenim es mouen dins d'una certa immediatesa del moment que vivim. Possiblement la llengua catalana escrita -també el seu ús públic- viu una de les millors èpoques de la història quant a quantitat de material i, el que em sembla més important, de més prestigi dins i fora del país. No discutiré ara el possible empobriment de la llengua dels mitjans o de la llengua parlada, ni pronosticaré un futur que desconec, però si deixem anar la vista enrere un o dos segles... No hi ha color.

Per cert ha arribat á tal grau y exces lo aborriment de alguns a nostra llengua, que fins han desitjat fer perdrer lo us y exercici de ella. Y com se sentian ja los perniciosos efectes de tan detestable máxima, deteriorantse y perdentse de dia en dia mes y mes; me ha paregut del cas imprimir esta gramatica, no sols pera desmentir las impugnacions dels zoylos murmuradors, sino pera que sia al mateix temps un document ó escriptura authéntica, que assegure y perpetúe la sua existència. Axí, donchs, manifestaré dos cosas: la primera es lo orígen y descendencia de dita llengua; y la segona, que esta subjecta, com altras, á las reglas del art.

Mes primerament una cosa apar que no pot passarse en silenci, y es: que algú dirà. ¿Peraqué voler cultivar la llengua cathalana, si la de tota la nació es la castellana, la qual debem parlar tóts los que nos preciam de verdaders espanyols? Es veritat; pero, no obstant, es necessari també estudiar los principis de la llengua nativa, la que havem apres de nostras mares. Los escrits de alguns ho manifesten bastant; puix son inintelligibles, ridículs y plens de errors, per no saber manejar la llengua ab la llum que correspon. La llengua es la porta de nostra ànima; si ella no es neta y llimpia, dona á. conèixer la porqueria y brossa de dins de la casa. jQuí será de nosaltres, que no se veja en la precisió de haber de escriurer á vegadas en cathalà? Los senyors á sos majordoms, los amos á sos masovers, las senyoras á sa famiüa , las monjas á sos parents, los marits á sas mullers, y enfí tots los naturals se veuhen á vegadas en la necessitat de haver de escriurer alguna carta ó bitllet en cathalá...

Josep Pau Ballot: Gramatica y apología de la llengua Cathalana (1814?)

Certament, vivim el present i ens ha de preocupar el futur, però sempre és bo trobar una pausa per fer una mirada al passat.

I no sé per què, en un moment determinat, després de llegir tres o quatre veus de la polèmica, em va venir al cap una escena de Fellini i vaig tenir ganes de tornar-la a veure.

emputxant la llengua

A un nouparlant se li perdona tot, però a les persones que es guanyen les garrofes amb una eina tan important com és la llengua, no els hem de permetre (no ens hem de permetre) tanta màniga ampla. Fa més de trenta anys que hi ha immersió lingüística, prou temps per començar a defensar la qualitat més enllà de la quantitat, sobretot en els altaveus públics (públics i privats). I no matem el missatger, sisplau.

Magí Camps: “Un cafè amb gotes”

Copio aquest fragment, també discutible en el sentit que es pot discutir, d'una polèmica que no sé si ha passat molt o poc desapercebuda -n'hi ha tantes i tan importants!-, encetada a partir d'un article de Narcís Garolera a la revista Els Marges (qui deu llegir la revista més enllà dels seus lectors?). Segons llegeixo a Núvol, perquè no tinc l'original a mà:

Garolera, editor de l’obra de Verdaguer i Sagarra, està esgarrifat davant la progressiva degradació de la llengua que percep dia a dia llegint diaris en català i escoltant la ràdio o la televisió. I en el seu article dispara amb molta munició.

Segons Garolera, “el problema no és que els mitjans que s’expressen en català (premsa, ràdio i televisió) ho facin sense aplicar la normativa vigent, sinó que la llengua que fan servir –en les traduccions automàtiques dels diaris bilingües, en les adaptacions al català dels anuncis creats en castellà, i en les transmissions radiofòniques o televisives en directe– mostra un desconeixement de les possibilitats expressives de l’idioma (sobretot de les formes vives i populars) i una clara ignorància dels nivells lingüístics (estàndard, culte, col·loquial…)”.

Etc.

És un goig veure que algú s'alarma davant del català que es parla o s'escriu als mitjans, encara que després l'exemplificació que fa pugui ser discutible i tot plegat tingui defensors i detractors, o anivelladors. De fet, l'interès de l'article rau sobretot en les respostes que obté, i les que s'esperen fins que l'article i les seues conseqüències quedin reduïdes a les veus en el desert de la lletra impresa o dels caràcters en pantalles oblidades. No només m'ho passo bé llegint les diferents veritats, sinó que penso que ja era hora una mica de moguda de gent il·lustrada, que sap el que diu i ho argumenta de manera entenedora. La llàstima és que a casa, al carrer, a les botigues, als mitjans, les converses sobre el tema no tinguin el nivell del que vaig llegint, perquè trobo que un tema com aquest podria perfectament substituir aquells buits comunicatius que es tenen amb coneguts i que acaben indefectiblement, al menys entre els homes, amb el recurs del temps i, menys, del futbol.

L'article, esclar, no fa referència directa a la llengua dels parlants anònims, que, de prop o de lluny, és deutora de la que esmenta Garolera, però que és una altra història, com la que gairebé em va provocar un cobriment de cor en sentir com dues de les meues nebodes, allunyades geogràficament entre elles, emputxaven no recordo qui. Jo, que sóc més aviat dúctil i descurat, vaig pensar que tot té un límit, o potser no. En darrer terme, però, més enllà d'edat, influències, immersions, i condicionants col·lectius, les opcions lingüístiques, com la majoria d'opcions, són individuals, fins que no es demostri el contrari.

Mentrestant, no deixeu de seguir el fil que comença aquí i que encara que no acabi cap brodat és bonic de veure com va fent puntades de colors ben lluents i encertats el llançol de la llengua.

camins i viaranys a la cerca del jardí

Fa quasi un mes que busco sense èxit per camins, caminois, corriols i senderes -no vull encara les dreceres- el jardí de les delícies:

La Central
Laie
La Casa del Llibre
Balmes
Ona
Corte Inglés
FNAC
Claret
...

En alguns llocs m'asseguen que l'han vist, encara que no l'han gaudit, i no sé si em menteixen per mantenir les meues esperances; en altres -la majoria-, no tenen cap notícia d'aquest jardí; en un, m'ofereixen un jardí alternatiu que declino de visitar. En tres llocs, tres persones s'oferixen a buscar per mi i avisar-me quan trobin el jardí. Els ho agraeixo, però finalment dono les meues dades de contacte únicament a una persona: Si a La Impossible no troben al jardí, qui ho podria fer?

Em diuen que al sud tothom coneix el lloc, encara que sembla que pocs l'han freqüentat... només un eco llunyà. Però no vull anar gaire lluny per gaudir del fruits que hauria de trobar aquí i arreu. De moment, esperaré, i continuaré preguntant-me si entremig de les terres ermes apareixerà el jardí o és només una il·lusió.

Aquestes paraules de fa dos dies ja han quedat obsoletes. Avui he arribat al verger pel meu propi peu. Cinc poemes traduïts a dues llengües: 5x3 de testament poètic. He anat al final, abans de començar a gaudir-lo a poc a poc; i em plau deixar com a il·lustració la porta més atractiva d'una de les llibreries del camí, una de les tres on es van oferir a caminar per mi.

...

Cap ombra de pecat s'endevinava:

i és que era el Paradís del primer dia.


Tot i així en la pintura s'intueixen
una Pomera i una Serp.

Gerard Vergés: El jardí de les delícies. Arola Editors.