Com ja se sabia, les estelades no han
ocasionat cap incident mentre es jugava la final de la Copa; com era
cantat, prou feina tenien -teníem- uns i altres a seguir el partit,
ja fos al camp o davant de la tele, que és on es veu millor el
futbol, encara que sigui sense complicitats interessantíssimes i
multitudinàries, sovint carregoses. Tot i així, no m'estranyaria
que en una ocasió semblant el pròxim animal de torn tornés a
argumentar amb les mateixes raons per demanar la mateixa prohibició.
En política les coses són així, no cal donar-hi gaires voltes. La
desgràcia és que les simplificacions polítiques s'acaben
encomanant als ciutadans i el cercle sempre es manté viu.
Sobre el futbol, ja he dit més d'un
cop que en sóc seguidor des de la infantesa. Al contrari dels que
molts pensen, el futbol és relaxant, és un símbol de la
immutabilitat del temps. Ara és guanya, ara es perd, però el joc,
any rere any, a penes té variacions: 22 jugadors que és disputen la
pilota amb l'objectiu de fer-la entrar entre tres pals. Tota la resta
és literatura, a vegades, per superar el costumisme inqüestionable,
pretesament èpica.
Per cert, tornant a les banderes, avui
-ahir ja- els lectors de “La Vanguardia” es deuen haver trobat
amb un curiós article de Sagarra, a qui dedueixo que el futbol no
interessa gens ni mica. Quan ja tot havia estat dit sobre la
prohibició de l'estelada, ell ens l'esmentava -faig servir el
preterit imperfet perquè ja som dilluns- com si fos dijous o
divendres abans de la decisió del jutge de permetre la seua
exhibició a l'estadi. En la postdata, esclar, justifica l'article.
Si Sagarra hagués estat un becari del diari, li haguessin fet
canviar l'escrit, bronca inclosa, però el meu veí, que és
un corredor de fons, es dedica a la literatura i és tan intemporal
-i imprevisiblement previsible-com el futbol, i és per això que els
diumenges solc començar la lectura del diari per la seua
col·laboració.
