23.5.16

entre la intemporalitat i l'obsolescència


Com ja se sabia, les estelades no han ocasionat cap incident mentre es jugava la final de la Copa; com era cantat, prou feina tenien -teníem- uns i altres a seguir el partit, ja fos al camp o davant de la tele, que és on es veu millor el futbol, encara que sigui sense complicitats interessantíssimes i multitudinàries, sovint carregoses. Tot i així, no m'estranyaria que en una ocasió semblant el pròxim animal de torn tornés a argumentar amb les mateixes raons per demanar la mateixa prohibició. En política les coses són així, no cal donar-hi gaires voltes. La desgràcia és que les simplificacions polítiques s'acaben encomanant als ciutadans i el cercle sempre es manté viu.

Sobre el futbol, ja he dit més d'un cop que en sóc seguidor des de la infantesa. Al contrari dels que molts pensen, el futbol és relaxant, és un símbol de la immutabilitat del temps. Ara és guanya, ara es perd, però el joc, any rere any, a penes té variacions: 22 jugadors que és disputen la pilota amb l'objectiu de fer-la entrar entre tres pals. Tota la resta és literatura, a vegades, per superar el costumisme inqüestionable, pretesament èpica.

Per cert, tornant a les banderes, avui -ahir ja- els lectors de “La Vanguardia” es deuen haver trobat amb un curiós article de Sagarra, a qui dedueixo que el futbol no interessa gens ni mica. Quan ja tot havia estat dit sobre la prohibició de l'estelada, ell ens l'esmentava -faig servir el preterit imperfet perquè ja som dilluns- com si fos dijous o divendres abans de la decisió del jutge de permetre la seua exhibició a l'estadi. En la postdata, esclar, justifica l'article. Si Sagarra hagués estat un becari del diari, li haguessin fet canviar l'escrit, bronca inclosa, però el meu veí, que és un corredor de fons, es dedica a la literatura i és tan intemporal -i imprevisiblement previsible-com el futbol, i és per això que els diumenges solc començar la lectura del diari per la seua col·laboració.

22.5.16

la guerra de les banderes


No sé com acabarà el darrer episodi -de moment- de la guerra de l'estelada, però em costa d'entendre aquesta dèria persecutòria. He arribat a una conclusió doble i paradoxal. Per una banda, els qui pretenen fer invisible la bandera a base de prohibicions, que en aquest cas ha estat desautoritzada per un jutge, la fan molt més visible, més potent, més reivindicativa; per altra banda, potser aquesta és l'estratègia -podríem dir que de fermesa, de no passara- que, en darrer terme, vol assegurar-se uns vots a base de la més iniqua i volàtil inconsistència. Una cosa tinc clara, que la prohibició inicial era molt més propensa a produir actes de violència, que és el que sembla que es volia evitar, que el silenci i el fet de deixar que les estelades onegessin al ventijol del diumenge. Realment volien violència, de veritat volien -volen- escalfar el públic? No m'estranyaria. No ho dubto.

De la reacció autòctona, a part de les declaracions i els ara no vaig ara vaig, m'he fixat sobretot en les alternatives banderaires: que sí la del Barça amb estel, que si la cubana (sic), que si la negra..., fins i tot la l'escocesa, que crec que ja se n'han encomanat no sé quantes abans que el jutge digués la seua. No fotem, home, aquí tot déu preparat per fer negoci. A veure on se les fotran ara les escoceses, qua són capaços de portar-les al camp: home, com que ja les hem pagades...

A mi, ja em perdonareu, això dels draps no em fa gaire fred ni calor. Ja m'estan bé, però com que en l'aspecte identitari sé qui sóc i d'on sóc, només em cal la veu per recordar-ho si convé, tot i que entenc que la gent cada dia està més per les iconografies, pels símbols, que espero que no acabin substituint la realitat i facin realitat allò de la qüestió és moure's.

19.5.16

reivindicació dels ous


Així, en fred, no tinc un interès especial a viure molts o menys anys, de moment he superat els del pare i me'n queden una trentena per arribar als de la mare o altres membres de la família, la materna sobretot. Ara l'aspiració és mirar de viure amb un cert confort físic i mental, i de moment..., bé, deixem-ho estar.

Qui sembla que porta una vida satisfactòria, sempre tenint en compte l'edat, és la considerada oficialment -segur que algunes sense papers la sobrepassen- dona més vella del món, una italiana de 116 anys que es diu Emma Morano. Quan es parla d'aquestes longevitats, la primera pregunta obligatòria és sobre la dieta. Aparentment la senyora, continua menjant-se tres ous als dia, dos de crus i un de cuit; a més, diu que no fa fàstics a una copeta de grappa de tant en tant; aquesta dieta, la dels ous, li ve des que de joveneta el metge li va aconsellar per combatre l'anèmia. L'anterior dona més vella -els homes no ocupen lloc de privilegi en el rànquing-, una americana que va morir als 116, també diuen que era força aficionada als ous, en el seu cas amb bacon, menjar molt habitual entre els nord-americans segons he sentit dir.

En resum, i deixant de banda altres consideracions hipotèticament allargadores de la vida, a partir d'aquesta nit he decidit que un element bàsic dels meus àpats seran els ous, malgrat la mala premsa que encara cueja. Quants i amb quina periodicitat? Encara no ho tinc decidit. De moment em queda una desena d'ous de les gallines del meu cunyat, que són absolutament omnívores i ponen uns ous petits que, fets en truita, agafen un color groc canari que seria l'enveja de Pla en aquesta època de grocs aigualits potenciats a posteriori amb colorants. Aquesta nit, truita, però en menjaré també de crus? En la meua infantesa la mare me'n va preparar uns quants -potser molts- en dejú, segurament preveient una anèmia que, esclar, mai no va arribar.

El que és inqüestionable és que m'abstindré de comentar la novetat dietètica amb el meu metge de capçalera que deu fer dos anys que no veig. Em temo que, com passa sempre, la majoria dels metges encara van uns anys endarrerits en qüestions d'ous i els seus beneficis, com ho estaven en peixos blaus, olis d'oliva... Massa literatura mèdica i poc treball personal de camp. Ho entenc, no ho critico, més o menys tots funcionem d'oïdes.


P. S.: Quin hauria de ser el meu equivalent autòcton a la grappa de les ocasions especials? Ho pensaré, les possibilitats són múltiples.

14.5.16

cada dia una flor, i les que em deixaria


La Carme, que compleix anys de blog -els seus no sé quin dia-, ens regala una rosella fràgil i ens fa una proposta agosarada: diu que ens dibuixarà una flor, la que li demanem, si no són massa i pot donar abast a tan poètica i, segons com, feixuga càrrega.

Jo, sense pensar-ho massa, que és el que val en aquests casos, li he deixat una llista excessiva que encara podria augmentar amb poc esforç.

M'agraden les flors, les que conec de sempre i les desconegudes, les que tinc, les que vaig tenir i les que veig, les conreades i les silvestres... Seria un no acabar.

Abans es veien a pertot, balcons i finestres i a peu de terra, geranis; ara amb prou feines se'n troben; plantes resistents, de colors vivíssims, de fulles perfumades, ara amb prou feines se'n troben a les floristeries.

El perfum de les flors petites dels gessamins i dels tarongers m'embriaga, els segueixo el rastre. No tinc tarongers i els gessamins de la terrassa mai m'han durat gaire; m'he de conformar amb els dels altres.

Les clívies, les orquídies, em floreixen cada any. Quin plaer! I com desafien l'hivern els ciclàmens, tant si la flor és blanca com vermella.

I aquestes flors insòlites dels cactus, sovint efímeres, sovint tan duradores.

Les roses de Sant Jordi, ai!, no fan olor.

Busco i no trobo els heliotropus arborescens, i la comparo, sense motiu amb la plumbago capensis, una de les meues preferides.

Ja ha florit la ginesta? No n'entenc gaire.

Com que sóc de secà, m'agraden les flors de la garriga, la del timó, és a dir, farigola, que encara recullo cada divendres sant; la del romer, és a dir, romaní, que també és petita i humil i no se sap que faci cap servei; la de l'argilaga, d'un groc tan viu que enlluerna, i és flor d'hivern cantada per Carner.

I com que els de secà teníem poc arbres, encara ara em fixo amb la flor de l'olivera, petitíssima, insignificant, gairebé imperceptible, però que acabarà produint a l'hivern uns olis daurats amb reflexos de verds. I heu vist la flor del garrofer abans que no sigui garrofina fina? Ei, que també tenim la flor de l'ametller, tan fràgil, però tan atrevida, que ja esclata al febrer -o abans i tot- i anuncia primavera.

Inacabable, cada dia una flor, i les que em deixaria.


11.5.16

Per molts anys, Olga Xirinacs!


Com si fóssim astrònoms, comptem el temps segons les voltes que la Terra fa a l'entorn del Sol -o el Sol circumval·la la Terra, que tant és- i sovint oblidem que el nostre temps té altres mesures i que hi ha anys que que el cicle, per a bé o per a mal, s'allargassa o s'escurça, pren intensitat o s'esllangueix desganat. Si jo fos poeta parlaria amb més propietat de tot això, però no em queda altre remei que recórrer als seus versos per, després, poder-ho resumir de manera maldestra.

Aquestes coses les diu molt bé l'Olga. Ara em ve vagament al cap un poema seu. He de buscar-lo, no el sé de memòria. Copio el final:

Jo llavors no ho sabia, ho sé ara,
que Bonet de San Pedro va dir que era bell,
l'any quaranta-u, quan ell cantava Carita de ángel.
Torneu-me el temps per afegir-hi
tot allò que li dec.

Olga Xirinacs: “41” (fragment), de Històries roges.

Penso que està bé que li sigui tornat el temps, però no del tot, que li quedin molts anys per retrobar-lo en els seus versos i en la seua vida.

10.5.16

dia ennuvolat de pluja fina i de planetes misterioses


M'he passat pràcticament tot el dia, des que m'he llevat -tard, a diferència de la majoria de vosaltres-, atent al cel. No em volia perdre l'espectacular i significatiu pas de Mercuri per davant de l'esfera solar. A mitja tarda he vist un dels que segueixo a instagram, un iranià, que penjava una foto on hi havia un fotògraf amb trípode i un nen amb telescopi enfocant el cel; deia així: People waiting for transit of Mercuri from the Sun. No he vist la cosa clara i amb el meu anglès inexistent li he preguntat: Clouds?. M'ha semblat que la resposta -icones incloses- era clara: Unfortunately yes. Ai, esperàvem grans coses d'aquest trànsit, però la natura s'ha mostrat esquiva avui, al menys a Catalunya i a l'Iran, i ens ha ensenyat que a vegades les previsions són vanes i les nostres esperances i desitjos insignificants.

Encara bé que ja sopant he fet una mirada a l'horòscop del diari. Engrescador: Procureu donar una última empenta a una oportunitat laboral que podria donar noves perspectives. A més, comptareu amb cert suport. Ignoro a quina oportunitat laboral es refereix i si em caldrà renunciar a la pensió de jubilació -també em preocupa el condicional podria-; potser el cert suport m'aclarirà els dubtes, o me'ls esclarirà, o no.

Per acabar el dia, sense saber ben bé com i per què, se m'ha acudit comparar mentalment i superficialment el cinema de Truffaut amb el d'Almodovar. M'he fet un tip de riure en silenci, però m'han vingut ganes de tornar a veure pel·lícules de Truffaut.


7.5.16

aclariment (o potser esclariment)


Recordo a possibles lectors (i lectores) que la majoria de vegades els textos que apareixen aquí, al menys des de fa un temps que no puc precisar, em tenen a mi com a principal destinatari. Destinatari d'una immediatesa comunicativa i lectora (em llegeixo mentre escric) situada en el present, per bé que els continguts mirin el passat o pretenguin copsar o il·luminar el futur. Escriure és un plaer en si mateix, encara que dedueixo que hauria de matisar el que he dit una mica més amunt: els destinatari del text -un o molts- és una de les finalitats bàsiques de l'escriptura, però al mateix temps aquesta funció no té cap importància. El que compta és anar veient com les paraules van apareixen i van formant un tot amb certa lògica. El tema, les idees exposades i el seu arredoniment, la finalitat de l'escrit, l'estètica del text, les complicitats que crea, la possible repercussió..., són elements secundaris per bé que sovint tinguem la sensació, fins i tot la certesa, que uns o altres són l'eix principal i la motivació del teclejar que ens produeix plaer. Quan s'arriba al clímax en aquests teclejar? Quina és la intensitat d'aquest clímax? De què depèn? Que cadascú busqui les seues respostes.

Dit això, avui he sentit una paraula que d'un temps ençà sento cada vegada més i vull consignar aquí: esclarir. Li he preguntat a la Joana si ella fa servir aquest mot. Ho ha pensat una estona i m'ha dit que no. Jo, que sóc de l'altra punta del país, tampoc el dic, ni en el sentit de clarificar ni en cap altre. Tots dos emprem exclusivament el verb aclarir, cosa que ens ha permès concloure que la nostra llengua és limitada si ens comparem amb els qui poden fer sevir esclarir o aclarir segons les circumstàncies i en el context adequat.

Torno al primer paràgraf. Un dels plaers d'escriure -de parlar- és fer servir la llengua simplement per plaer, com es pot deduir de la banalitat exposada en el segon paràgraf. Unes quantes ratlles i un ja queda satisfet, al menys momentàniament.

5.5.16

adaptació


Entre la ràdio i la televisió escolto per enèsima vegada la paraula arbre pronunciada amb totes les seues lletres. La diuen presentadors i presentadores, però també cantants i algun rapsode. Com que em faig gran i m'adono que la memòria, ja de per si escassa, em flaqueja més, entro en un dubte: la gent -la meua generació, l'anterior, la posterior- pronunciava majoritàriament el mot d'aquesta manera i jo no me n'havia adonat? O bé es tracta d'una tendència que es va imposant? Si és el segon cas, és ben bé una curiositat lingüística, perquè la parla té tendència a l'economia, a l'escurçament. Es podria dir que és una evolució involutiva que també afecta a prendre i derivats i tants altres.

També als mitjans escolto pronunciar parelles com ara Santa Anna, onze ores..., que jo diria SantAnna, onzores (bé, onzores possiblement no figuraria al meu vocabulari). Aquests casos em semblen més comprensibles si es vol remarcar una pausa de dicció, que tampoc no acabo d'entendre, però.

A mesura que anava exposant els exemples anteriors anava pensant que faria el ridícul donant publicitat al meu pensament. A la fi, la llengua és viva i el reflex del seu estat present es reflecteix especialment en els mitjans de comunicació, i a través de la seua autoritat es fixa. Dec estar obsolet, ancorat en un altre temps. Em començaré a plantejar que si vull estar al dia, si no vull semblar més gran del que sóc, a partir d'ara haure de dir arbre, Santa Anna, prendre i aprendre. Em costarà, cada dia sóc de menys sons.

3.5.16

a la cerca de l'essència


Ignoro si el llibre de Pere Villalba sobre Ramon Llull que es venia a un preu competitiu -més tenint en compte les excel·lents il·lustracions en color- amb “La Vanguardia” de fa dos caps de setmana va gaudir de molts compradors i és impossible saber els lectors que va tenir o tindrà. El títol (Ramon Llull essencial), es miri com es miri, en el seu suggeriment d'elementalitat o bé el d'anar al moll de l'os, és interessant, abasta tots els possible lectors. Més agosarat, per discutible, em sembla el subtítol: Retrat d'un pare d'Europa; esclar que potser parteixo d'una premissa subjectiva i el fet que la majoria de fills i filles hagin oblidat el pare no invalida la paternitat.

No cal que m'allargui innecessàriament. La conclusió, amb el llibre només fullejat, és que el conjunt fa de molt bon llegir, és amè, barreja vida i obra amb gran destresa, presenta claus d'una i de l'altra, parla de l'essencial i mostra l'essència... En definitiva, no només el pot llegir tothom – tothom que llegeix- sinó que pot agradar a tothom. La tipografia, negre sobre blanc, de vegades es converteix en unes petites pauses: vermell sobre blanc; es tracta de textos monogràfics breus, variats, complementaris. D'entre aquests, el que pot tenir més seguidors és el que estableix una comparativa molt ben trobada entre Llull i Cruyff (any de la mort inclòs), que jo aconsellaria que es repartís, no sé si el dia de l'Espanyol o el del Granada, a tots els culers; la cotització popular de Llull tindria una pujada estratosfèrica, sempre que el Barça guanyés la Lliga. Per cert, m'atreveixo a fer una esmena, o més aviat un prec: caldria afegir una figura també molt lul·liana: el cercle, el famós rondo que, segons alguns, era la mare dels èxits del Barça i també un element essencial de la combinatòria de Llull.
 

Ramon Llull (-1316) 'uersus' Johan Cruyff (-2016): combinatòria geomètrica

Plató afirma que “el déu està fent sempre geometria”, la qual cosa vol dir que tot el món físic respon a un càlcul geomètric, fins al punt que no hi pot existir el buit, car l buit respondria a un posicionament irracional antisistema, quan el món és un sistema i pot ser abordat racionalment. El mateix passa en el món mental, on les coses estan íntimament entrellaçades, car la naturalesa és essencialment participativa.

Les figures lul·lianes es basen en el triangle i el quadrat rectangle, figures que es combinen entre si, doncs, gairebé fins a l'infinit, a fi i efecte d'obtenir resposta a tota qüestió. D'aquesta manera, Ramon Llull crea u sistema de sistemes vàlid per a tota ciència en voler aplicar la racionalitat geomètrica en l'àrea de les idees metafísiques. Aquest punt de vista lul·lià és l'embrió de la matemàtica aplicada a tot el món material, entesa com la seva essència última, la postura que va desenvolupar Descartes.

Johan Cruyff fa un sistema de sistemes en voler executar la racionalitat geomètrica en el camp de les idees físicoesportives. Per a ell el camp de futbol és una pissarra rectangular on cal fer dissenys geomètrics, rectangulars i triangulars, que dibuixen les passades dels jugadors. Es tracta d'obtenir la major quantitat de combinacions possibles, segons el que pretén l'equip en aquell moment. La combinatòria esdevé objectiu estratègic, tot i que, evidentment, la figura geomètrica que finalment es busca és la que posa el vèrtex dins de la porteria.

En tot cas, per la seva obsessió en obrir els espais entre els jugadors entesos com a vèrtexs per a facilitar el màxim nombre possible de figures geomètriques, pel fet de prioritzar l'entrenament amb la pilota (la punta de llapis que ha de traçar les figures) i per haver donat la jerarquia a aquest component intel·lectual per obre el físic (a més del tècnic), Johan Cruyff és el primer futbolista entrenador lul·lista. Per reblar aquestes consideracions, la casualitat ha volgut que el 14 de la seva samarreta a la selecció holandesa correspongui inevitablement a una combinatòria de triangles i quadrats/rectangles (3+3+4+4) en harmonia amb les figures primordials del nostre filòsof.

Pere Villalba: Ramon Llull essencial. Retrat d'un pare d'Europa. La Vanguardia Ediciones,S.L., 2016.

2.5.16

infinitius


A penes llegir, escriure encara menys, caminar en time-lapse -o tot el contrari-, mirar una mica -veure i no veure-, sentir, potser, l'elemental, dormir, menjar, dormir (sic), dubtar de la primavera, imaginar -lluny, o massa prop- l'estiu, tenir fred de tardor, potser d'hivern... Etc.

29.4.16

escriptura automàtica


Veig i escolto una part de l'entrevista a l'expresident Mas i, a continuació, una taula rodona -o com es digui- amb moderador i periodistes i polítics. Aquesta dèria de dir que un és el centre! Quantes vegades caldrà repetir que el centre pràcticament no existeix, que és un concepte que només s'entén en boca de qui es pensa que és al mig per sospesar i inclinar la balança a dreta o esquerra,com si no formés part del pes que equilibra o desequilibra.

Dreta o esquerra? Com a conceptes polítics, especialment en boca dels polítics, actualment són d'enorme imprecisió, obsolets, de difícil comprensió, de definició vagament aproximativa. Mots genèrics que cadascú interpreta i reinterpreta segons les seus conveniències. Quines paraules claus caldria fer servir per situar els partits en una ideologia determinada? No ho sé. Políticament és dubtós que continuïn existint ideologies en el sentit tradicional. La qüestió, avui més que mai, és veure-les venir, la flexibilitat, l'adaptació; no en funció dels votants, esclar, sinó d'un mateix i del propi partit. El PP i el PSOE són mestres en aquest joc i la seua pervivència dependrà de l'adaptabilitat als moviments de la societat, dels votants. El PSOE, calcula més malament, li auguro encara més baixada; la Chacón, en canvi, és més llesta, ha decidit seguir la tàctica de veure-les venir, si convé ja es farà sentir, de moment, que es cremin els altres.

A mi Rufián, em sembla un polític perfecte, totalment identificat amb els requisits discursius i argumentals dels nous temps, una mena de resurrecció del meu admirat Azorín, mestre dels punts i seguit(s).

Que no es presentin junts Convergència -o com es digui demà- amb ERC crec que és l'opció més intel·ligent de cara als votants independentistes, a l'augment dels seus vots. Llàstima que Convergència sempre necessiti crosses... Etc.

26.4.16

feia una mica de fred


No tenia intenció de començar per aquí, però no hi puc fer res. De les 302 pàgines del llibre, quan l'he obert, l'atzar dels dits m'ha portat a la 174 que, com sap tothom, és a l'esquerra. La dreta, segona opció segons es mou la vista, tampoc és que ... No em queixo del retrobament, ans al contrari.

Molt devotament,
a T. S. Elliot

Com més floreix abril, més trist estic,
i com més crema el sol, més sento el gel.
Ara comprenc que de fredor sóc ric
i que abril ja no és dolç sinó cruel.

Cruel abril: aquell prestigi antic

que tenies de roses i de mel,
té la fugacitat per enemic.
¿D'això els enamorats en diuen cel?

Cruel abril, cruels enamorats

emparellant per força carns marcides,
nafres acumulant, sumant edats.

Cruel abril. Els prats de margarides

ja són tombes de flors, records de prats.
Cruel abril. Cruels les nostres vides.

Gerard Vergés: “April is the Cruellest Month”, dins Poesia Completa. 1982-2014. Proa, 2015.


Si el poeta fa servir Elliot coma excusa, jo el faig servir a ell, només ara. De moment em sembla prou satisfactori.

25.4.16

repeticions


Dec ser dels pocs que miren les pel·lícules de la televisió, vull dir pel·lícules, no sèries, de la televisió que no es paga. Al cap d'una estona de seguir la història em diuen: tornem en 7 minuts. Hi ha qui s'emprenyaria amb aquest anunci continuat, jo no, no gaire. Em sembla fantàstic com la televisió reflecteix una societat en què la temporalitat, els canvis constants, són la forma de vida. Canvio de canal i, si vull torno, o em miro una altra pel·lícula -rarament una sèrie- fins a la pausa publicitaria, o qualsevol altre programa... Dintre dels límits de la mediocritat, la meua capacitat de decidir la tria em fa sentir... no vull exagerar.

En política em passa una cosa semblant, amb la diferència que esperar un període de quatre anys per intentar canviar de canal em sembla excessiu, i haver de sortir de casa per fer-ho, un endarreriment d'un anacronisme imperdonable.

En un cas i en l'altre tant en la tele com en la política, habitualment tinc la sensació de repetició, de dejà vu, de manera que segurament arribarà un moment que prescindiré d'aquestes distraccions.



P. S. :  A vegades llegeixo al diari les sinopsis de les pel·lícules. Trobo a faltar que em diguin -només cal que afegeixin uns quants números-: Aquesta pel·li ha estat projectada x vegades en els diferents canals de televisió (1978-2016:44). En política, igual, encara que canviïn les cares.

22.4.16

que els nens (i les nenes) no se m'acostin


El debat tuttifrutti de la tele deriva en la subvenció o no a les escoles només de nens o de nenes. Alguns parlen de centres discriminadors. No crec que els periodistes facin servir aquest terme per desconeixement filològic, social o pedagògic, més aviat em sembla un exercici interessat de modernitat tronada, de progressia anacrònica, potser de mala fe, una argumentació en la més trepidant filosofia sofística postclàssica.

Llegeixo al diari que han detingut un docent de Mollet per fotos pedòfiles als alumnes. Els actes contra els indefensos i l'abús d'una situació privilegiada em semblen injustificables, terribles, a penes comprtensibles. A la versió digital de la noticia s'acaba dient: Las fotografías habían sido tomadas en la calle, en parques infantiles y en jardines de domicilios particulares, varias de ellas en traje de baño cuando se bañaban en las piscinas de sus casas o jugando en columpios. Entenc que la perversió no es troba en les imatges, sinó en la finalitat, en la seua interpretació. Penso en mi mateix. M'agrada fotografiar nens (i nenes); sovint ofereixen un component estètic excepcional, cinètic, d'espontaneïtat, social, i de tots els conceptes que us sembli que cal afegir. No us podeu imaginar com em reca autocensurar-me,  tot i que alguna vegada transgredeixi la norma, però... em fa por.

Miro unes quantes imatges de Helen Levitt (1913-2009):
 








 
 
Quin plaer!
 
 

20.4.16

carpe diem i poca cosa més


Miro una estona, pel plaer endormiscador que produeixen els mantres milers de voltes escoltats, una de les tertúlies televisives habituals. Fan balanç dels 100 dies de president -cada dia, d'una o altra manera, fan balanç-, de la seua gestió i d'ell mateix, del seu tarannà, etc. Res de nou, res que no sapiguem tots, cap novetat oculta als ulls, la vista i l'oïda del ciutadà mitjà mitjanament informat. Cercles, espirals centrípetes i centrífugues. El passat el coneixem aproximadament, el present el vivim, el futur és un misteri, malgrat les arts endevinatòries que alguns i algunes pretenen tenir.

Em miro a mi mateix i faig, arbitràriament, un salt de vint anys al passat, una projecció del mateix temps cap al futur i una aturada al present immediat. Els passat -aquests moments de vint anys enrere valorats en un instant- em semblen millors des de la perspectiva del conjunt de la societat, del benestar, de les possibilitats d'evolució en tots els aspectes, excepte el sobiranista, esclar, gran substitut de tantes mancances; el present no té importància, és l'únic moment real, però immediatament es converteix en passat: totes les línies d'aquest text, inclosa l'actual, ja són d'un altre moment ue ignora l'ara; quant al futur, el que arribarà vint anys més endavant, individualment no em provoca cap interès -si fos l'Espinàs, potser pensaria diferent-, socialment no m'importaria observar-lo des de certa distància, però em temo que no em serà donat el do.

Demà, o la setmana que ve -potser un mes-, en continuem parlant; anar més lluny em semblaria una gosadia, una manifestació de supèrbia.

15.4.16

A la cerca de l'essència i l'existència


Llegeixo massa tard que al Palau Recassens, seu de la RABLLB, se celebra un acte sobre Ramon Llull amb la participació de tres primeres espases: el llatinista Pere Villalba, Amador Vega, catedràtic de la UPF, comissari de la futura exposició sobre Llull al CCCB, i Óscar de la Cruz, professor de la UAB. Aquest darrer ha dissertat sobre “Ramon i l'ortodòxia. La causa pia”.

Em sap greu no haver pogut assistir a les xerrades que segurament han congregat un  públic de totes les edats i condicions, centenars d'assistents; al mateix temps, em consola el fet que les cues devien ser immenses, memorables, i no tothom deu haver trobat el lloc escaient per seguir els parlaments; segur que no m'hagués valgut al·legar la sordesa creixent per aconseguir un seient a les primeres files. En fi, avui els diaris ho explicaran. De tota manera, modestament, suggereixo que els actes sobre el mestre, sobre el doctor il·luminat, sobre Ramon el boig o el fantàstic, es facin en espais més grans, amb apoteosi final al Camp Nou o un indret similar.

Ben mirat, potser avui no s'hagués pogut omplir el Camp, però a partir de dissabte i diumenge (22 i 23 d'abril), després que milers de catalans hagin rebut amb “La Vanguardia” la biografia -no us la perdeu- Llull essencial, de Pere Villalba, qualsevol espai serà ridícul. Ho anirem veient.

12.4.16

notes per a una història de la telefonia (darrers capítols)


Assegut en una taula del Morryssom sento inevitablement -i escolto- la conversa dels dos joves de la del costat. Sembla que tots dos tenen smartphones de darrera generació i entenc que el que els diferencia i a vegades els fa alçar la veu excessivament és la marca -i les prestacions- dels seus mòbils intel·ligents: un defensa Samsung i l'altre Apple, és a dir, l'iPhone. Mentre uns i altres ens anem cruspint les tapes (o mitges tapes), prenc nota mentalment de l'actualitat de la qüestió.

La conclusió, ja de bon principi i confirmada al final, és que el menys important són les trucades de veu. La funció bàsica i tradicional dels telèfons, telefonar, no és objecte de discussió i ni s'esmenta. En aquest aspecte tots els mòbils són aparentment iguals (una altra cosa és l'amplitud de cobertura de determinades companyies, però el detall a penes mereix unes paraules marginals).

Com que els dos nois tenen els darrers models apareguts al mercat de les marques respectives, el que comenten se centra sobretot en la comparativa: la quantitat de memòria -element fonamental a l'hora de la tria, possibilitat de targetes externes incloses-, la mida de l'aparell, el disseny -sembla que l'iPhone SE, aprofita un disseny obsolet, de fa dos o tres anys-, la velocitat del processador, la possibilitat de fer servir determinades aplicacions, també anomenades app... Arriba un moment que, cridat per la immediatesa d'un lacon amb patates, desconnecto.

Ja uns i altres a punt de pagar, sorgeix el darrer argument, el tema estrella: les fotos i els vídeos. El de Samsung li diu: amb la meua càmera fas una foto a un capellà i et surt un cardenal; amb la teua, a tot estirar, el capellà es converteix en un escolanet. M'admira que els joves encara sàpiguen que existeixen capellans, i cardenals i escolans; deuen haver anat a la privada. Aquesta reflexió em fa mig perdre el tema dels vídeos en 4K, que es graven, però difícilment es poden veure enlloc en tota la seua plenitud. Ah, tantes possibilitats poc aprofitades.

Per acabar la vetllada, els faig una foto amb la meua Sony de butxaca, dissimuladament, només per il·lustrar la conversa i per si algun dia les meues notes s'amplien i  són publicades en blanc i negre o en color més enllà del blog.

11.4.16

notes per a una història de la telefonia (capítols primers)


Quan era petit (i jovenet) la telefonia no era un misteri, però exigia una litúrgia llarga. Al poble, que devia tenir entre dos i tres mil habitants, no hi havia més de cinquanta cases amb telèfon, i potser exagero. Tenir telèfon a casa, negre, baquelita, no implicava una comunicació immediata amb altres posseïdors, calia fer ús de l'intermediari. S'alçava l'auricular, es feia servir la maneta (tothom en deia la manivela) i una veu de la centraleta telefònica et preguntava què volies. A vegades es tractava d'una trucada local, cosa ràpida, i d'altres de fora de la localitat; en aquest cas, el telefonista o la telefonista de la centraleta feia la petició a una central més gran, en el meu poble a Amposta, i a partir d'aquest moment s'entrava en un compàs d'espera de més o menys durada segons la població demanada i l'estat de les línies. La telefonista (més dones q ue homes operant a les centraletes) et solia advertir del temps d'espera (de demora): mitja hora, una, dues... Mentrestant el demandant podia anar fent les seues coses perquè en el moment oportú ja rebria l'avís que la comunicació estava a punt, s'havia establert.

I si un no tenia telèfon a casa? Aleshores anava a la seu de la centraleta i demanava que li posessin determinat número d'una població. Els passos eren els mateixos que en el cas anterior, amb la diferència que el demandant s'havia d'esperar a la saleta habilitada per a tal fi. Si la demora es preveia llarga, podia anar al bar a fer un cafè, una cervesa, fins i tot a dinar, cosa perillosa perquè les previsions d'espera no eren gaire científiques i podia donar-se el cas d'establir comunicació mentre un, frívolament, havia tocat momentàniament el dos.

També podia passar que ni emissor ni receptor tinguessin telèfon propi. Quan s'esdevenia això es podia recórrer a l'avís de conferència. El demandant, posem que s'anomenava X, volia parlar amb Z; aleshores anava a la centraleta del poble i manifestava el seu desig. La telefonista trucava -segons com amb intermediació- a la centraleta del poble en què es trobava el receptor i comunicava una hora acordada pel procés comunicatiu. Des d'aquest centre operatiu s'escrivien les condicions: X vol parlar amb Z a tal hora. Un missatger, habitualment un nen o nena de la casa, s'encarregava de portar el missatge en paper de color groc a casa de Z; si el trobava, a l'hora acordada és produïa el miracle de la comunicació a distància.

A mi, que durant un temps vaig fer de missatger, m'agradava anar a portar avisos de conferència. El meu paper de missatger em feia sentir important, intuïa, encara que no ho desenvolupés mentalment d'una manera estructurada, que la meua funció de mitjancer era ben rebuda, cosa que a vegades confirmaven les petites propines que rebia. A més, a vegades em feien preguntes sobre detalls de la funció comunicativa que jo, com a expert en la matèria, responia amb gran seguretat, un altre plus afegit a la meua autosatisfacció.

També m'agradava...

Continuarà...

10.4.16

aquest diumenge, continua la història


Si West Side Story el vaig conèixer a partir de la pel·lícula, Hair, l'altre meu musical preferit, el vaig descobrir a través del disc i no he vist la pel·lícula de Milos Forman de la qual només conec fragments. El meu Hair porta ritmes, veus, moments, plenituds, potència, decadència..., i les imatges, la imaginació i la realitat, si cal, les poso jo. Avui faig una excepció, un precedent que no tindrà continuïtat, però podeu tancar els ulls; els complements són cosa de cadascú.



6.4.16

minimalisme


Em preocupa com focalitzo petites coses insignificants. Avui, per exemple, he sentit, sense cap intencionalitat, com la veïna de quatre pisos més avall, que aprofita per parlar per telèfon mentre surt al pati a fumar un cigarret, renyia la seua interlocutora (o interlocutor?) per no posar-se la faixa. La resta de la conversa m'ha semblat intranscendent, però m'he quedat amb les ganes de saber per què qui sigui no és posa la faixa, per què se l'hauria de posar i per què algú s'atreveix a retreure-li l'oblit o la desídia. No sabria dir quin dels tres dubtes és prioritari i no tinc prou confiança amb la veïna, que no deu portar gaire més de dotze anys a l'edifici, per demanar-li detalls. A més, segur que em diria que durant els darrers cinc minuts han passat coses molt més importants al país, per no parlar del món, i m'ompliria el cap de transcendències; segur, segur.