post scriptum

De veritat que no en volia parlar i no ho faré, però no em puc resistir a fer d’hemeroteca.

Está de acuerdo con la tesis que defiende Santi Santamaria (sobre l’opinió aleatòria de 1996 persones):
Sí: 70 %
No: 27 %
Ns: 3 %
I per què es molesta un 3 % a dir que no saben? Que el missatge costa 1,20 + IVA! Sembla que aquests encara no són conscients de la crisi. Per cert, quina tesi?

Escoltat a TV3 (més o menys):
... una de les poques coses que ens donaven projecció exterior...
Sense comentaris.

La columna d’Isabel Clara Simó, després de dir que són dos genis (Adrià i Santamaria) i que si tenim diners els fem una visita, conclou:
¿O és que a Santamaria no se li pot perdonar el seu catalanisme?
Ho veieu com fins i tot la cuina està polititzada? I un que només ho intuïa en el bacallà amb l'allioli i les quatre tires de pebrot...

Canvio de protagonistes. Acaba de morir J. R. Simplot (1909-2008). Ocupava el número 89 en la llista dels milionaris nord-americans. Va fer la seva fortuna sobretot proveint de patates les cadenes de menjar dels Estats Units: amb 32 anys es va convertir en el principal proveïdor de patates (congelades, evidentment) de tot el país. Sempre he pensat que les idees simples són les més productives. També és veritat que –i no ho sabria raonar satisfactòriament- els cognoms poden ser premonitoris. En el meu cognom s’amaguen algunes possibilitats, però no acabo de saber cap on tirar: el cognom no ho és tot.

cinc fulls sobrants

No diré que no he tingut ganes algun dia de dir alguna cosa sobre l’assumpte dels cuiners i de les cuines, però m’ha semblat, i encara em sembla, que és una història tan insignificant des de la perspectiva del ciutadà – que no des de la “cultural”, industrial, institucional, econòmica, etc.- que m’he mossegat les tecles.

I continuaré sense dir res sobre el tema, excepte que em sembla una animalada, d’acord amb els temps, una reunió del director del diari amb els seus redactors per decidir que la portada d’avui –gran impacte visual- parlaria del milfulls de safrà, i que les quatre pàgines següents insistirien en la ximpleria. Demanar una mitjana de notable –encara és així?- per entrar a les Facultats de periodisme em comença a semblar un acudit que caldria revisar. És clar que se'm pot dir que si ho demana el lector o si...



















I alguns altres, una munió d’homes i dones, deien cridant:
-Aquest homes és un profeta! Fins els dimonis se li sotmeten!
Llavors Pilat va preguntar als qui deien que fins els dimonis se li sotmetien:
-Per què, doncs, no se li han sotmès també els vostres mestres?
Li responen:
-No ho sabem.

Evangeli de Nicodem (Els evangelis apòcrifs, editorial Proa.)

clàssics populars

Gairebé cada nit, abans de dormir , escolto fins a mitja hora de notícies de Catalunya Informació. Ahir l’única informació cultural era l’acord de la Bernat Metge amb Edicions 62 per popularitzar alguns dels seus clàssics grecs i llatins. Avui he pogut llegir la informació ampliada i en lloc preferent en quasi tots els diaris.

La Catalunya institucional presenta una efervescència literària espectacular; un té la sensació que a partir d’aquest moment o llegeixes o no existeixes com a ciutadà de ple dret; o llegeixes o se t’ha acabat la crescuda. A TV3, per exemple, és la setmana de la lectura, i qui no llegeixi és mort; qualsevol programa s’adequa per encabir-hi en la mesura que es pugui, amb calçador o sense, un contingut adequat a la celebració. En fi, que és possible que entre una cosa o una altra s’aconsegueixi algun nou lector. I si la lectura li fa oblidar els maldecaps de la realitat quotidiana –que també és aquesta una de les finalitats de la lectura- en una època de crisis diverses i creixents, algunes inesperades –com la riuda de l’Ebre a Miravet-, millor que millor. La Catalunya privada, subvencionada o no, crec que passa també per un bon moment: nous escriptors alguns força interessants-, noves editorials, algunes amb llibres a la carta, premis literaris petits i grans, recitals i recitats diversos, celebracions importants o no tant...; de lectors, no sé com va el cens, però suposo que sempre ens en queixarem.

Tornat a la Bernat Metge, com sabeu la proposta es presenta en tres fronts complementaris:

Una cinquantena de títols sense especificar, del total de més de 365 que té la col·lecció actualment, es vendran als quioscos a través de Planeta-Altaya i a un preu d’entre 12 i 15 euros. Els volums que es publiquen actualment costen 36 euros. Les edicions seran facsímil de les publicades per la Fundació, és a dir, en llatí o grec i la traducció, més les notes i les introduccions. Els responsables pensen que una venda de 5000 exemplars per títol estaria força bé; jo crec que per poc que la publicitat directa i indirecta es faci bé se’n vendran molts més: el territori està a punt –i ara no argumentaré els motius- per deixar-se seduir per aquesta iniciativa. La informació que he llegit em fa pensar que aquests 50 títols –hi haurà els meus preferits i en faré de nous?- apareixerien a principis del 2009. No ho dec haver entès bé, perquè una invasió tan massiva de grecs i llatins de cop no l’acabo de veure clara, em sembla excessiva.

Edicions 62 serà l’encarregada d’editar fins una selecció de trenta títols només en català. Entenc que traduccions i introduccions noves sense la versió original. Edicions de butxaca i escolars (suposo que escolars no vol dir per a primària). Es repetiran alguns títols dels quioscos i el preu, de moment, està al voltant dels 20 euros.

Per últim, Enciclopèdia Catalana s’encarregaria de la venda a termini, no sé si de tota la col·lecció o d’una tria a gust del consumidor. En aquest tipus de venda l’Enciclopèdia té ja una xarxa important de subscriptors que facilitaria la col·locació de la col·lecció. També es podria fer una edició de bibliòfil. Dels preus, inclosos descomptes promocionals, tampoc no en sé res.

Tot plegat em sembla una bona notícia, una excel·lent notícia. Que la gent llegeixi és bo, però que llegeixi els clàssics és fonamental. Sobretot ara, en un país en què bona part dels habitants passen per una crisi important d’autoestima -per raons de pes i sense raons clares- i d’altres estan emprenyats –per les mateixes raons que els anteriors-, alguns clàssics assaborits a poc a poc, reflexivament, poden aconseguir el distanciament necessari i la sabiduria suficient per esperar temps millors o per decidir d’una vegada que cal actuar i exigir actuacions amb més fermesa, dues actituds que semblen antagòniques però que no necessàriament ho són. I si els que ens governen o ens volen governar s’afegeixen a la lectura, tot això que tindran guanyat i que, potser, tindrem guanyat.

signes de vida

Veig i escolto dues píndoles informatives. Les veus dels presentadors no permeten entreveure cap matís emotiu, potser sí als ulls i als llavis?:

Imatges de la seu de la NASA a Pasadena (sempre que sento o llegeixo Pasadena penso en una novel·la de Pedrolo) on s’aplaudeix l’arribada d’un giny científicament i tècnicament avançadíssim que després de fer milions de quilòmetres ha arribat al pol sud de Mart. Entre altres missions, té la de buscar indicis de vida o de possibilitat de vida en el planeta. No sé quan costarà el projecte, però segur que serà un èxit i tindrà continuïtat, perquè en tenen la voluntat.

Una altra vegada la fam a Etiòpia: males collites, augment dels preus dels aliments, manca de pluja... Es veuen imatges, molt cops repetides, de nens amb símptomes greus de desnutrició. Les ajudes externes, per diferents raons, és preveuen més lentes i escasses. No sé quan pot costar un projecte d’eradicació de la fam ni qui en té la voluntat.

P. S.: La vida dels (en els?) partits no depèn dels seus dirigents ni dels seus militants, sinó dels seus votants. Això sí que ho tinc clar.

mestissatge oral (II)

Continuo el post de fa uns dies sense afegir res de substancial, però em venia de gust posar un altre exemple de literatura tradicional d’una cultura força allunyada de la nostra, encara que propera a mi mateix que, com sabeu, sóc, o així m’ho sembla, una reencarnació d’un monjo tibetà o similar.

Hi havia una vegada una investigadora alemanya a qui li va passar pel cap recollir mostres de la literatura oral del Tibet. La dona se’n va anat cap a aquelles terres i li costava Buda i ajuda aconseguir que els nadius li expliquessin contes, llegendes, cançons del país, fins que un dia, al Nepal, es va trobar una noia tibetana que havia fugit feia temps de casa seva i que tenia una gran facilitat per explicar històries. Aquesta noia, anomenada Tshamo, sobrevivia amb dificultats i li agradava ser el centre d’atenció de tothom. Durant setmanes, Margret Causemann la va anar animant, escoltant i transcrivint les seves històries: uns contes màgics que sovint no podia contrastar amb altres fonts. Possiblement alguns textos són d’origen indi, ja que una part important de la tradició literària i cultural del Tibet procedeix del país veí. Finalment, el conjunt d’històries –de Tshamo i d’altres- es va publicar i s’ha traduït al castellà amb el nom de Cuentos eróticos y mágicos de mujeres nómadas tibetanas, que no em direu que no és un títol força atractiu. En alguns d’aquests contes apareixen motius o arguments que també tenim a la literatura occidental, com el del fill petit que després d’una sèrie de proves acaba reeixint en els seus objectius mentre fracassen els germans més grans. En resum, que els aspectes absolutament localitzables i únics de la literatura tradicional no són fàcils de trobar i al final un no sap, tampoc a l’Àsia, qui va ser primer i qui va copiar.

El títol en castellà del llibre és una mica enganyós perquè, contra el que es podria pensar, les narracions màgiques són més abundants que les eròtiques i les anomenades eròtiques tenen uns components de burla, d’absurd o de grolleria, propis de la literatura popular, que les converteixen en relativament eròtiques. Us poso uns petits fragments de dos inicis perquè us en feu càrrec:

“Qué plantáis?” –pregunto a los viejos.
Alegres como estaban, los campesinos exclamaron: “¡Plantamos penes! ¡Los penes siempre se venden bien!” Y se desternillavan de risa con su propio chiste.
El lama se enfado y expresó el siguiente deseo:”¡Que de cada grano que sea sembrado crezca un pene!”...
Una altra història:

Érase una vez una família real.
La família real tenia una hija.
La hija tenia dos órganos genitales.
Todos deseaban tener a la princesa por esposa. Reyes y mendigos la cortejaban.
Puesto que la princesa tenía dos órganos genitales hubiese sido absurdo entregarla a un marido que no poseyese dos penes...

Rellegint aquests fragments se m’acut que alguns de vosaltres, dels que sou aficionats a continuar històries, ja deveu estar pensant que què més passa i com s’acaben; potser algú fins i tot ja està teclejant la continuació. Ja m’ho fareu saber.

El llibre el va publicar l’editorial Paidós l’any 1996 i el va reimprimir el 98.

I com diuen alguns contes en acabar: ...el sèrum de la mantega i la llet fluïen a doll.

identitats

José Félix Tezanos es refereix a tota Espanya, no sé si els seus estudis tindrien el mateixos resultats a Catalunya, suposo que sí:

Fíjese, cuando se pregunta a los jovenes cuáles son las categorías que les hacen sentirese identificados con los demás, la primereas son la tres G.
¿Que son...?
La edad (o sea, la generación), los gustos y el género. Y la tendencia histórica de estas variables es ascendente, mientras van perdiendo peso la identificación territorial y las ideologías. Cuestiones importantes como la clase, la ideología o la profesión aparecen muy abajo en la lista, y la religión, casi al final.

Em pregunto si aquestes categories identificatives es podrien aplicar en més o menys mesura en totes les franges d’edat. Em pregunto si realment, a totes les edats, va baixant el nombre de resistents territorials i ideològics (quin territori? quina ideologia?). Em pregunto si realment les religions –no la religió- van de baixa. Em pregunto si les preguntes que em faig –ens fem- van més enllà –tiro llarg- d’un horitzó a quatre anys vista. Em pregunto (aquesta és una pregunta col·lateral) si molts joves s’adonen que el seu nivell de consum és possible i satisfactori perquè la seva edat d’emancipació s’ha retardat i que, malgrat les aparences, ja no pertanyen a les classes mitjanes del seu pares. Massa preguntes –i moltes més de possibles; això sí, sense cap importància- per a respostes incertes i variables.

Surto a veure que passa pel barri i per la ciutat, i a la vora de casa em trobo una mostra identitària incipient, innocent i en procés d’aprenentatge que podeu veure en el vídeo de més avall; és de la discreta festa major de la dreta de l’Eixample que, si no m’equivoco, va per la setena edició. Encara al barri, una altra mostra identitària: l’ou com balla de l’església de la Concepció, que deu ser l’ou menys visitats de tots els que pugen i baixen. A l’església de santa Anna, una de les meves preferides, l’aigua a penes puja i l’ou se’l deu haver emportat algun fetitxista; una noia, acompanyada per un guitarrista, canta cançons tradicionals a l’altar: compto –i m’incloc- vuit persones de públic; al final desisteix.

A Eurovisió, la qüestió identitària funciona perfectament: em miro una estona les votacions i veig que l’experimentat comentarista de TV1 endevina gairebé totes les puntuacions.

cartellisme (hibridació)

No sé, no sé...

Però no cal que m'ho expliquis.

mestissatge oral (I)

M’agrada llegir contes, llegendes, cançons, dites... tradicionals de diversos territoris o cultures. És una manera més d’acostar-se a la terra i a la gent, i el que sigui que sigui. Segurament aviat serà impossible fer reculls de les tradicions literàries orals que pertanyin a una cultura específica perquè el procés de globalització acabarà unificant o fent difícil de destriar la literatura pròpia de cada grup cultural -grup cultural que a penes existirà diferenciat-. Per altra banda, fins i tot en èpoques de menys mobilitat física i universalització dels mitjans de comunicació, també s’anaven produint influències mútues de les tradicions, de manera que les mateixes històries o motius es podien localitzar, adaptades, resumides, ampliades en indrets molt llunyans entre si. La famosa llegenda del cor menjat de procedència oriental, atribuïda aquí sobretot al trobador Guillen de Cabestany n’és un exemple molt conegut.

Bé, sigui com sigui, no només llegeixo literatura de transmissió oral sinó que de tant en tant me’n compro algun llibre. El darrer, en una fira en que la cultura invitada era la de les Pitiüses. Em va atreure el títol, que vaig trobar definitiu: Cançoner tradicional eivissenc. Materials de literatura oral recollits per na Maria Torres Prats. El publica l’Editorial Mediterrània-Eivissa i és el primer número de la col·lecció Cançoner popular. Es tracta d’una obra a cura del professor Marià Torres Torres.

Què es podia esperar d’aquesta informació de la portada? En el meu cas pretenia trobar el que es prometia: cançons tradicionals pròpies de l’illa, possiblement de caràcter religiós, de feines del camp, de llegendes amoroses...

Què hi ha realment? Doncs la transcripció dels quaderns d’una senyora que va viure a Eivissa dels anys 1919 a 1994, excepte una estada de joveneta a Barcelona, i que havia anat anotant cançons, frases fetes, refranys, una rondalla, etc. en català o en castellà; de procedència illenca, però també de fora, i també de tipus culte més o menys adaptat. En resum, que havia anat apuntant tot el que se li havia acudit. Us sona, per exemple?:

La mare de Déu
Quan era xiqueta
Anava a costura
A aprendre de lletra.

O aquesta estrofa que jo havia sentit cantar de petit a l’església del meu poble:

I en vostra passió sagrada,
Adorable Redemptor,
Perdonau altra vegada
Aquell pobre pecador.

I així successivament, barrejant material d’aquí i d’allà i campi qui pugui.

En conclusió, que es tracta d’un llibre molt interessant, però un –és a dir, jo- faria bé de llegir-se els pròlegs i els índex, i de fullejar, sempre que es pugui, el contingut abans de comprar el que pot suggerir un títol, fins i tot tan descriptiu com l’esmentat, no sigui el cas que les perspectives inicials no tinguin res a veure amb la realitat interior, la seva i la meva.

Per cert, aquest volum va ser publicat l’any 2004, però a la pàgina web de l’editorial no en queda ni rastre; per no quedar, no queda ni rastre de la col·lecció. O potser no he investigat prou?

I per il·lustrar el tema, una cantada que no acabo d’identificar –i mira que volia estar atent- que sí que em sembla genuïna.

maig del 68 (tornem-hi)

No sé si cuejarà molt de temps el maig del 68. Avui en llegeixo un article d’Oriol Pi de Cabanyes (significatiu el seu oferiu flors als rebels que fracassaren, publicat el 73) i veig com es passegen André Glucksmann i el seu fill Raphaël Glucksmann pel patí de la Universitat Central.

Faig una mica de memòria personal i em pregunto qui era o quèe feia jo durant aquell maig. Així, d’immediat, sense forçar la imaginació, em vénen unes quantes dades i imatges. Qui era és impossible de respondre. Quant a què feia, tinc algunes dades. El maig del 68 estava estudiant el curs preuniversitari de lletres (posteriorment anomenant COU, més tard no res) a l’institut “Joaquim Bau”, de Tortosa. Anava cada dia en autobús des de Jesús, on compartia passadís, cadascú a la seva habitació, amb quatre companys, dos de lletres i dos de ciències, i era la primera vegada que em barrejava a a classe amb noies. M’ho passava força bé, més fora de classe, amb llargs passeigs i xerrades per la vora de l’Ebre i per un dels seus canals, que en les classes, que no estaven malament, segurament. Algunes amistats d’aquesta època van continuar fins molts anys després, però aquesta és una altra història. La música dels Beatles és la més present; també força jazz i alguna cosa de cançó catalana. Quant a les lectures, eclèctiques, com sempre; les que em queien a les mans i les que buscava. Recordo especialment -i no és el primer cop que en parlo- la col·lecció Reno de Plaza & Janés. El juny d’aquest any va ser assassinat Bobby Kennedy, una mort estranya, com la del seu germà John. Anava també a unes classes nocturnes de català que es feien en el mateix institut; el profe ens feia llegir la revista “Cavall Fort”. No recordo que es parlés del maig francès i no sé si va influir o no en alguna activitat meva d’aquella època. En canvi sí que recordo molta mitologia associada al moviment hippie, i alguna camisa de flors, res a veure amb les hawaianes.

Al setembre del 69, amb 17 anys, vaig entrar a la Universitat central per començar Filosofía y Letras. Vaig anar a viure en una pensió al carrer Muntaner, entre París i Londres. Me l’havia buscada un antic company del batxillerat amb qui vaig compartir habitació, el qual, ja amb un any d’experiència a la ciutat –ell havia vingut a fer el preu a la Peñalver- , em guiava per la capital, i la veritat és que no paràvem. Molt cinema, molta música (més tard vindria el Zeleste), Institut del Teatre, força ambient gai, lectures relatives –molta policíaca i S-F-, però nombroses presentacions de llibres, assistència a classes (el meu primer professor de llengua castellana va ser un jove Sebastià Serrano), sense necessitat d’estudiar excessivament, inicis de politització com a element molt secundari, algunes noies de prop, algun porro, llibertat total. Potser molt del què fèiem era conseqüència del maig del 68: no en recordo cap conversa sobre el tema.

Segurament va ser l’estiu d’aquest any –el següent potser?- que vaig treballar en un restaurant de la platja: aproximadament de 9 del matí a 12 de la nit, més algun descans entremig. Set dies a la setmana. A principis de setembre em va tocar acabar d’enllestir un treball sobre El mono desnudo, de Desmond Morris: no m’havia portat prou bé a Antropología cultural. No sé si la feina o el llibre eren una conseqüència del maig francès.

P. S. A més de la mar a Premià –que ja m’ho dirà-, no sé com li deu haver anat a Pep Coll la presentació de Les senyoretes de Lourdes a Tremp; suposo que un ple impressionant. La veritat és que el llibre no m’atreu gaire, jo ja tinc la meva línia directa amb la marededéu i no em calen intermediaris. El que més gràcia em fa de l’assumpte és que tant el rector com l’escriptor s’acusen de ser ideològicament anteriors al maig del 68. No m’estranyaria. I ja en som tres.

de la relativitat i les febleses

Els senyor Golobardes va comprar un quadre que representava una marina d’un pintor de qui mai no havia sentit parlar. Només veure’l a l’aparador se n’havia enamorat.
En arribar a casa, el senyor Golobardes va decidir que el penjaria immediatament a la paret de la saleta en què havia anat acumulant els seus tresors pictòrics més preuats. Va agafar l’escala que només feia servir en les grans ocasions i s’hi va enfilar. El senyor Golobardes, que tenia molt bon ull, no necessitava escaires ni altres modernitats, que feien més nosa que servei, per col·locar un marc perfectament equilibrat...

Salvador Munuesa. El cap de setmana del senyor Golobardes.

Em podeu dir que el text anterior és intranscendent, anodí, que per publicar aquestes coses més val dedicar-se al conreu de geranis. Teniu raó, però no em negareu que el fragment té, a falta de consistència literària, una certa coherència i cohesió. Imagineu per un moment que en Munuesa hagués escrit això:

Els senyor Golobardes va comprar un quadre, el quadre representava una marina d’un pintor, del pintor mai no havia sentit parlar. Només veure el quadre a l’aparador s’havia enamorat del quadre.
En arribar a casa, el senyor Golobardes va decidir que penjaria el quadre immediatament a la paret de la saleta, en la paret de la saleta havia anat acumulant els seus tresors pictòrics més preuats. Va agafar l’escala, només feia servir l’escala en les grans ocasions i es va enfilar a l’escala. El senyor Golobardes, el senyor Golobardes tenia molt bon ull, no necessitava escaires ni altres modernitats, les (altres) modernitats feien més nosa que servei, per col·locar un marc perfectament equilibrat...

No acaba de funcionar, oi? En Munuesa, com vosaltres i com jo, va poder escriure el primer text perquè algú, veient les seves misèries comunicatives i estètiques, va inventar els pronoms relatius –i, més tard, els pronoms febles-. Qui era? Com se li va acudir al brillant idea que amb un que, un què (que subtil, només un accent!), un hi... podia expressar totes les paraules conegudes i totes les que inventessin els seus descendents? Fins i tot oracions senceres amb un simple ho. Oh, déu meu, quin geni!

De quin autor contemporani -Brossa i algun altre a part- podríem dir que val la pena el que escriu si abans no hi hagués hagut l’inventor dels relatius i dels pronoms febles? I com aquest, altres genis que van aconseguir que del simple balbuceig es passés a l’art de la literatura.

Només voldria que cadascú de nosaltres tinguéssim en compte que quan ens sembla que hem aconseguit alguna cosa escrita –i parlada- mitjanament passadora, hem de compartir el mèrit amb els qui en al nit dels temps i de manera anònima ens van donar les eines imprescindibles per reeixir. Només suggereixo –ni m’atreveixo a demanar-la- una mica d’humilitat. La feina feixuga la van fer ells, els esforçats, els pioneres, els veritablement revolucionaris. Nosaltres anem vivint de rendes, reordenant el que ja existeix i poca casa més.

P. S. Demano disculpes si durant el dia d’avui algú ha sentit sonar l’himne del Madrid en aquest bloc. Ja he desterrat el culpable, i potser algun innocent.

Llegeixo dues convocatòries...

Llegeixo dues convocatòries de premis per a blocs (en un cas, pàgines web en general). Els Premis Blocs Catalunya , en la seva primera convocatòria, tenen unes bases que a mi, que em moc poc, em resulten un punt misterioses. No sé qui forma l’Associació STIC.cat, cosa que no té cap importància; en canvi sí que trobo a faltar aquelles característiques pròpies d’un certamen públic rigorós: saber –o és que m’ho he saltat- en què consisteix el premi i conèixer els noms, que segurament no em dirien res, dels membres del jurat. Les bases diuen que el jurat estarà integrat per persones de reconegut prestigi en l'àmbit de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació del nostre país, els quals, finalment votaran el millor bloc de cada una de les deu categories a concurs (Cinema, Literatura, Economia, Educació, Miscel·lània, Esports, Periodisme, Personals, Política i TIC), a més del bloc de blocs. Hi algunes divisions que em semblen poc clares –ganes de conpartimentar- , però no insistiré (jo, per exemple, entro com a mínim a Periodisme, Personal, Miscel·lània i, potser, Literatura). El que em resulta més estrany, però, és que uns ticaires, de tot el prestigi que es vulgui, siguin els més adequats per concedir premis de literatura, cinema, economia, música.. Em sembla que respon a aquest costum tan estès i tan discutible de confondre contingut amb continent. És com si el premi més prestigiós llibres de ficció, de cinema, d’economia, etc. el donessin els propietaris de les empreses d’arts gràfiques. Ep, que no dic que no ho poguessin fer i que la seva tria fos molt popular. Ja em coneixeu, ara m’allargaria amb alguns altres detalls, però no els concretaré si no és que algú de vosaltres té ganes de discutir-los després d’haver llegit les bases.

L’altre premi és el de Lletra. En la seva vuitena convocatòria, les bases (...amb la intenció de destacar el millor web realitzat arreu del món i en qualsevol llengua per mostrar o promocionar la literatura catalana a Internet ) són, suposo, les de sempre; coneixem el premi i el nom dels membres del jurat. En fi, ja sabeu el seu funcionament i deveu recordar que si us hi voleu inscriure, no us queden gaires dies. Sembla que aquest any no faran una secció especial dedicada als blocs.


Ara me’n recordo, el motiu d’escriure tot això era un dels requisits per poder participar que es demanen en la primera convocatòria: no es pot ser anònim. I la pregunta de sempre: jo sóc anònim? El meu bloc és anònim? Alguns respondrien que sí, cosa que jo negaria immediatament dient que, en tot cas, el meu bloc l’escriu en pere –i puc posar tants cognoms com vulgui, fins a la 7 generació dels meus avantpassats de ficció- i que una cosa és ser anònim i l’altra fer servir –si és que ho és- un pseudònim. I, modèstia a part, si ho enfoquem des d’una altra perspectiva, tampoc no es pot dir que el meu bloc passi totalment desapercebut, que es mogui en el més absolut dels anonimats. Finalment, és que hi ha blocs que neixen i es desenvolupen per generació espontània? Però deixem-nos de punyetes, què té a veure que hi hagi una persona més o menys coneguda darrera d’una obra perquè aquesta tingui determinat valor? Es volen promocionar blocs o persones? I aquí entrem en un camp que va més enllà de les meves intencions d’avui. Fet i fet, però, em puc inscriure a PBC?

P. S. Des que vaig escriure això-fa molt poc- fins ara s'han produït algunes novetats en la primera convocatòria, entre d'altres l'aparició d'un you tube amb unes paraules de Trina Milan, la presidenta d'STIC.cat, i altre detalls menors.

lluny

Tants poemes per la ciutat i no em ve de gust -m’abelleix, dirien alguns, o alguna cosa pitjor- escoltar-ne cap. Vaig llegint, mirant trossos de pel·lícules, el diari i el pa, un passeig per esbargir-me en aquesta ciutat que em sembla, avui, massa plena, massa estranya, massa distant, la meua. A la nit torno a la sardana –què m’ha agafat, sardanista malenconiós del sud?-, i escolto Enric Casals, el germà d’en Pau. M’hauria de quedar amb l’alegria reiterada de “la sardana del carrer”, però em sembla que somiaré els suggeriments de “lluny”.

I si hagués de triar una poesia de Josep Lluís Aguiló –què dirà Hereu quan li concedeixi oficialment el premi dels Jocs Florals d’enguany al Saló de Cent?-, avui em quedaria amb “paraules”:


Solia dormir amb un quadern
a la taula de nit.
Si es despertava
escrivia alguna paraula
per recordar l'endemà
el contingut dels somnis.

Al matí, quan es llevava, veia
que havia escrit paraules
com terra, arròs, cornucòpia o compàs.

Tot el que havia estat clar s’esvania
i enyorava l'instant de claredat
on tot es conjugava en un terme
i una paraula sola era sinònima de l'univers.

objetos inanimados

Volia parlar de detalls i colors, de textures i imatges, però em complicaria la vida i no em sortirien les paraules precises. Gonzalo Goytisolo (obviaré, antecedents familiars que no m’expliquen res), després de presentar en les seves darreres exposicions de la Sala Parés els cels oberts –a voltes inquietants i simbòlics- de Barcelona, després de deixar anar la seva mirada als exteriors, passa ara als interiors, als bodegons, a allò que alguns anomenen natures mortes i que a mi em semblen sovint elements ben vius en la mesura que fan un exercici d’introspecció que dóna la mateixa tria i el seu tractament: per què això i no allò? Quina relació té el sillón (sic) –es titula Arcàdia- fet al carbonet i exposat fora de la mateixa sala de l’exposició i que, segons es diu, era de la mare del pintor, amb la cadira aïllada –La ley del desierto-, centrada, també de vímet, de l’interior de la sala? Què hi ha darrere de les màscares que distancien? Per què tria sobretot fruites? Emmarquen els marcs o formen part de l’obra? I la tria dels objectes trobats?

Hi ha un moment en què un es pot deixar portar per tantes preguntes que el poden allunyar de l’obra... Són importants aquestes preguntes que intenten descobrir el que hi ha més enllà dels ulls? Es pot trobar en alguna frase de la cançó que encapçala el catàleg, i que m’he atrevit a mal traduir, la clau del canvi de perspectiva de Gonzalo Goytisolo?

Planyo els objectes inanimats,
perquè no poden moure’s. Des de volves de pols a petjapapers,
o un bitllet encapsulat en resina,
Papa Noels de plàstic en perpètues tempestes subaquàtiques de neu,
Escultures que semblen moure’s però no ho fan: ho lamento per tots.

¿Què pensen, quan arriben a un lloc,
sospiren decebuts i quan se’n van , passen pena?
¿Se sent tan bé un sofà en un o altre racó,
I què opina la cambra sobre el tema?

(cor) Planyo els objectes inanimats
planyo els objectes inanimats
planyo els objectes inanimats
els planyo tots

La física no és justa. ¿És un arbre fet cavallet balancí una ambició satisfeta,
I sent gelosia la serradura? Em preocupen aquestes coses.
Els grans de pebre es queden quiets fins que contaminen el gelat, al cap de
tres setmanes.
És l’or de Fort Knox or feliç? M’importen aquestes coses.

Algunes coses més val deixar-les estar:
Els grans d’arena prefereixen la seva pròpia companyia, però els imants tenen dues cares.
No hi ha tria per al sucre, quina podria haver-ne més
que ofegar en cafè o i ofegar en te les frustracions d’ésser inanimat.
Potser és millor així: a menys parts mòbils, menor possibilitat d’error.
Em pregunto per aquestes coses.

(cor)

Godley & Creme “I Pity Inanimate Objects”, FREEZE FRAME, Polydor records, 1979

No divagaré més. Feu-vos una volta per la Sala Parés, que ja no us queda gaire temps. Els qui encara no coneixeu la magnífica obra de Goytisolo i en voleu alguns antecedents (o les obres d'aquesta exposició), mireu-vos el seu web. Per cert, la deformació militant em porta a una altra pregunta sense resposta ni aspiració a tenir-la: per què uns quadres titulats en castellà i d’altres en català? Per què al web, a més del castellà i l’anglès, no hi ha l’opció catalana? És clar que tampoc no és que això tingui cap incidència sobre la qualitat de les pintures.

Dels trobars

Encara enfebrat, m’escolto la darrera –crec- intervenció dels dos tertulians brossaires de L’hora del lector d’avui. Amb quins dels dos em quedo? No ho dubto gaire? No, crec que no. Ara, mentre escric, escolto Juli Garreta (Juny, La mosca, Frisança…) interpretat per La Principal de la Bisbal (Cobla Oficial de la Generalitat). Els dits se m’enganxen amb el fil de l’auricular mentre teclejo. Acabo d’acabar Una màquina d’espavilar ocells de nit, on Jordi Lara també parla del trobar clus i del trobar leu. A la vegada, l’Anna parla de la màquina. I llegeixo que en Màrius Serra ha parlat de l’Anna…

Apa, bona nit!

Era.m platz, Giraut de Bornelh,
que sapcha per c'anatz blasman
trobar clus ni per cal semblan.
Aisso.m diatz
si tan prezatz
so que vas totz es comunal;
car adonc tuch seran egal.

Seher Linhaure, no.m corelh,
si quecs se trob'a so talan;
mas me eis volh jutjar d'aitan
qu'es mais amatz
chans e prezatz,
qui.l fait levet e venansal,
e vos no m'o tornetz a mal!

temptació

De tant en tant amics, col·legues i coneguts confessen que han caigut en la temptació, que han perdut definitivament la innocència. Mai no m'han explicat en detall com se senten en el pecat, mai no m'han temptat directament, mai no han insinuat cap desig de redempció.

art conceptual

Casualitat o realitat, m’adono que les teles passen aquests dies algunes pel·lícules que tenen com a protagonista el poble jueu, en col·lectiu o en singular. Centrades en l’holocaust, parlen de sofriments, acceptacions, heroïcitats desinteressades dels jueus i dels no jueus. Qui ho pot negar? Se m’acut, només per un instant, i confesso que buscar informació sobre el tema seria una tasca que ara em sobrepassaria, que no se m'acudeixen pel·lícules de jueus ajudant desinteressadament altres ètnies –val encara la paraula ètnia?-, però segur que n’existeixen molts exemples. Segur, per exemple, que l’ajuda als palestins, encara que discreta, deu ser nombrosa i efectiva, tot i que aquests veïns i llogaters –alguns també propietaris- del seu territori no solen ser gaire agraïts.


Repasso grafits de Banksy (avui l’he sentit esmentar dues vegades). Ara li retreuen que s’hagi decidit a pintar quadres i que li comprin en Pitt i la Jolie, o d’altres, a preus astronòmics. Em pregunto què els deuen semblar als palestins aquestes finestres fictícies, que potser encara existeixen, de Cisjordània. No en tinc resposta. De tota manera, no sé si hi troben cap consol, si els serveixen de res, ni si el importa que Banksy ja no sigui tan anònim. Estic segur que aviat algú ens dirà que aquestes obertures han estat pagades pel govern d’Israel, sempre tan discret.

lateralitats

Avui toca repetir post. Vet aquí sense més presentació:

Com qui no vol la cosa -és el que es diu en aquests casos- hem arribat a la transformació 200 (o a la 202, que els números capicua o palindròmics encara són més interessants) amb un ritme i una qualitat que ja voldrien alguns blocs. També és veritat que aquí quan un no estava gaire inspirat o el cansament el retreia o pensava que ja havia dit tot el que calia, n'hi havia un altre que continuava sorprenent amb una nova versió.

No farem balanç com altres vegades. El projecte continua obert més enllà de les perspectives dels editors o dels col·laborador. No ens assignem cap data terminal -quina paraula més lletja!-, sinó que deixem que l'atzar ens vagi portant; aleshores escriurem un altra nota: l'aniversari del naixement de la Rodoreda, el dia que aconseguim 44 traduccions a És un dir, quan arribem al mateix nombre de veus al bloc -el darrere projecte- que tot just acaba de configurar en Sani...

Desitjaríem, potser, més teclejadors nous transformant. Desitjaríem, potser, que alguns dels qui ens han dit que estan enormement enfeinats en les seves històries tinguessin temps –no hi ha temps per a tot?- per jugar en aquesta història. Desitjaríem que els qui pensen que ja han fet prou amb una o dues aportacions pensessin en algun moment en la mort o en la vida, mentre caminen a poc a poc o de pressa, sols o acompanyats, sota els núvols o en un dia radiant, i recordessin que continuen tenint paper, és a dir, pantalla, en aquesta empresa que no paga dividends.

I prou per avui. Moltes gràcies als transformadors, comentaristes, lectors i enllaçadors. I no oblideu que en algun moment haurem d'organitzar un acte presencial per a la celebració de rigor. Ja en farem publicitat.

P. S. : Recordeu la carta de l'Ignasi Iglesias a Apel·les Mestres de fa uns dies en què el felicitava per un naixement? Copio el text que l'acompanyava:
Aquesta carta que reproduïm, plena de tendresa, fou adressada per l'Ignasi Iglesias a l'Apel·les Mestres, amb motiu d'haver estat mare una de les serventes del poeta de les marines.
Un altre món, oi?

paraigües (espai de publicitat gratuït)

Continua la pluja i se suposa que, a part dels embasaments, s’omplen els museus, les biblioteques, els cinemes, els teatres, les sales d’exposicions... La gent llegeix a casa, mig arraulida al sofà, mentre a penes se n’adona del so monòton de l’aigua que no para de parla amb veus estranyes i properes. Alguns escriuen posts i repassen blocs sense parar.

Hi ha, però, els que prefereixen el carrer, els que, guerrers intrèpids, cantants desafinats, llancen escuts protectors –desenes, centenars de teles italianes, xineses, espanyoles, d'armadures de golf, de pastor, de botiga de la cantonada de tot a euro...- i clamen al cel més pluja, molta més pluja, quaranta dies i quaranta nits de pluja. A l’endemà, no obstant, cansat dels rostres molls, de la fredor humida a peus i cames, reclamaran una altra vegada la protecció del sol. I si el sol no arriba, ja perduts els escuts –paraigües de fireta que no aguanten xàfecs impertinents-, buscaran, si són savis, aixoplucs de consistents barnilles alemanyes amagades en carreró estret, darrere de la Rambla. O potser ni allí.

plovisqueja

La Germana Pluja ens acompanya suau i insistent. El llevant converteix els paraigües en parabòliques improvisades que no capten cap ona nova. Una noia de verd em busca el llibre: me’l fullejaré més tard. Baixo per la Rambla de Catalunya, giro a la dreta. A la Fundació del Círculo de Lectores s’exposen els originals de Guillermo Pérez Villalta dels Viatges de Gulliver. Tota la sala per a mi sol. M’arriba olor de mar i d’aventura. A la paperera transparent del metro algú ha llençat un paraigua, que encara goteja, amb pom rodó de fusta.

Fullejo el llibre. Deformació professional: trobo a faltar un pròleg que em guiï pels camins de les històries i del seu autor, però segur que ho podré solucionar. La inquietud d’alguns contes a penes entrevistos no m’impedeix copsar la suavitat, com la de la pluja, que s’hi escampa. Cap sobresalt que no em porti un somriure. Només una primera impressió.

Plovisqueja. Les velles llambordes del carrer acollien les petites gotes en la lluïssor polida pels anys. L’hora quieta del cap al tard donava a les portes closes de les cases un aire trist...

Martí Sunyol i Genís: “Plovisquejava”, dins Del carrer estant, Abadia Editors.

A més va ploure quasi tot el dia, i, tot i que la pluja lliga bé amb la ciutat, fer-hi turisme en aquelles condicions no era gaire agradable.

Martí Sunyol i Genís: “La fulla tardoral”, dins Del carrer estant, Abadia Editors.

En Guillem no sabia el que li passava. Gairebé no ho sé ni jo que el trio com a personatge d’aquesta narració.

Martí Sunyol i Genís: “Des de la finestra”, dins Del carrer estant, Abadia Editors.


Plovisqueja. Llegiré una estona més.

els neologismes

Si ho arribo a saber m’hi apunto, encara que a mi cada vegada em costa més quedar-me quiet en un seient. El dimecres es va inaugurar el I Congrés Internacional de Neologia en les llengües romàniques que durarà fins el dissabte. El presideix Joan Badia i Margarit i hi ha 230 congressistes. Noranta ponències de 24 països. Un èxit.

M’encanten els neologismes, i donen vitalitat a les llengües. Una llengua sense neologismes és una llengua morta, encara que un excés de neologismes també pot indicar una tendència al suïcidi.

En el món dels blocs (ei, blogs, si voleu) n’apareixen de tant en tant referits al propi medi amb més o menys fortuna, com la catosfera inventada pel Toni (no parlaré del meu blocamoll (blogamoll per alguns) que no triomfarà malgrat la quantitat d’ídems que escrivim per aquí). Un dels neologismes més utilitzats en castellà en els darrers anys, segons l’OBNEO, és precisament blog (aquí podeu consultar els que recull aquesta institució). I aquí teniu un resum dels objectius del Congrés, ponències, etc.

El que em resulta curiós, segons llegeixo en el diari és això: Y como la organización apuesta por la diversidad, el respeto y la intercomprensión, las conferencias se pronunciarán en la lengua románica del orador, sin traducción. Home, una cosa és llegir -que ja voldria saber com ho porten- i l’altra entendre el ritme oral. Em temo que alguns no aixecaran la mà a cada moment per pura cortesia. O és que el que passa és que no hi ha calés per pagar traductors, que en aquest país tot pot ser. Què sé jo, també és possible que vagi voleiant l’esperit sant i concedint la facilitat d’oïda als participants; coses més misterioses s’han vist darrerament per aquestes terres.

seqüències

M’hi apropo passades les sis i m’aturo una estona. Faig unes fotos. Un matrimoni gran, fregant la vuitantena, s’aturen al meu costat. "Es veu bé", em diu, somrient la senyora; i continuen el seu camí cap al carrer Mallorca.










Els dos nois, que ja s’han despenjat, demanaven la llibertat d’en Franki, detingut, segons llegeixo, per ultratge a la bandera i condemnat a dos anys i set mesos de presó que ara està complint a can Brians. Bé, la condemna la compleix per un pack en què també em sembla que entra resistència i agressió a l’autoritat; desmentiu-me si m’equivoco perquè a la premsa no trobo informació gaire precisa. Pel poc que sé, sempre a través dels periodistes o d’altres blocs , es tracta d’una història molt fosca amb proves discutibles. No hi ha res ha fer, és una sentència en ferm i l’única possibilitat de sortida és l’indult. Llegeixo que Carretero aprofita el fet per dir la seva. Déu meu, aquest suïcidi lent i inexorable d’ERC... com serà la resurrecció?

(reconfortant parèntesi tertulià)

Llegeixo a l’”Avui”: El president de la Junta d'Extremadura, Guillermo Fernández Vara, ha dit avui que si els catalans volen canviar el model de finançament, "llavors ens veurem les cares", ja que "si toquen els nostres interessos, ens trobaran".

Televisen el Barça-Madrid. Alguns pesos pesants han preferit quedar-se a Barcelona. Potser demà faran declaracions.

A la primera tornen a passar El pianista. Magnífica.

Fullejo una mica de literatura màgica.

Em poso a treballar una estona.

amenaça de mort

No tinc gaire costum d’expressar el sentiments més íntims en aquestes notes, encara que és veritat que alguna vegada he parlat aquí de cansaments, d’alentiments i fins i tot, potser, de tancar el bloc, que no d’esborrar-lo. Ja sabeu que tots tenim alts i baixos raonables o sobtats. La primavera, a més, facilita els estats d’ànim canviants que propicien que el que un dia et sembla fantàstic al dia següent ho trobis insignificant. Arriba un moment, però, que un rep un comentari com aquest i es replanteja la seva vida real i virtual:


S'han dit moltes coses innecessàries per aquí, Sr Mut, tant en català com en castellà. Completament d'acord amb la desaparició d'aquest blog , que , al meu entendre, mai hauria d'haver començat. La millor manera de guanyar una discussió és no començar-la.

Ep, compte!, pensa un, que això se m’escapa de les mans. Que una cosa és que un, sobretot quan arriba la primavera, es replantegi el seu paper al món –i qui diu al món diu al bloc- i una altra cosa és que et vulguin eliminar, així, de cop, sense prolegòmens. Que una cosa és que algú consideri que el meu –insisteixo: meu!- bloc mai hauria d’haver començat –no ho podríem discutir?- i una altra és que algú de fora estigui completament d’acord, no se sap amb qui, per fer-lo desaparèixer. Que jo sóc innocent! Que jo gairebé ni sóc el missatger! Que jo no discuteixo res!

La veritat, tinc una mica de por, pel bloc i per mi. La por al buit s’ha instal·lat en la meva persona. Ja em sabria greu que destruïssin el bloc –potser algun malware subtil i orquestrat des d’un ignot pis de l’Eixample o des d’un misteriós auditori?-, però, i si l’única forma de fer-ho és eliminar-me a mi? Amics i amigues, si em passa alguna cosa, els primers sospitosos seran els de la banda. Recordeu-ho. Busqueu-los i feu-los cantar.

concentració

Que si la religió, el futbol ... o aneu a saber què és l’opi del poble: Bé, ho continuen sent. Compte, que, com en tot, la interpretació és com a mínim doble, i deixeu-me ser decimonònic. L’opi és –o era- un analgèsic, un sedant, un anestèsic, és a dir, un tranquil·litzant que porta la pau. Al mateix temps, i en conseqüència, l’opi ens manté aliens o poc operatius a la diversitat del móns exteriors, ens facilita la capacitat de relativitzar-los, de veure'ls a distància. Sóc del parer que les drogues, en la seva justa mesura són positives, tenen la seva funció. També crec detectar que en la societat actual els opis s’han multiplicat i que les pròpies administracions públiques faciliten i estimulen el seu consum; per exemple, l’opi de la literatura, que tot i explorar infinituds d’experiències exteriors ens fa concentrar en la nostra pròpia intimitat des de la complicitat o, en alguns casos, ens acosta a altres usuaris de la mateixa droga i ens manté distanciats d’aquells qui no la fan servir.

Deixem estar l'esborrany anterior. Parlant de literatura o metaliteratura i canviant completament d’enfocament, fa uns dies repassava un número de la revista Llegiu-me dedicada íntegrament a Ignasi Iglesias, on apareixia la carta de més avall adreçada a Apel·les Mestres. Em va fer gràcia veure el tipus de relació que mantenien els dos escriptors. Vaig pensar que Apel·les Mestres havia sigut avi, però m’equivocava. No havia tingut en compte l’època, és clar. Voleu participar en el joc? Qui havia tingut la criatura que s’esmenta?

polaco

M’arriba, en un doble rebot, una proposta de Víctor Pàmies que em convida a fer algun comentari sobre la inclusió, ja fa uns anys, de la curiosa traducció al Collins español-inglés de la paraula polaco (també al diccionari virtual hi ha la mateixa entrada). M’afegeixo al joc, però com que no se m’acut res interessant (no crec que sigui el moment de parlar de batalletes, és a dir, de la meva presa de contacte amb la paraula durant un llarg estiu a l’Academia de Infantería de Toledo), em conformo a rescatar l’entrada feta precipitadament al meu diccionari virtual particular. Potser en una altre moment inclouré una postil·la sobre el tema en què parli de la nostra capacitat d’entomar i retornar la pilota.


POLACO, -CA. Adj (fam) ( pej) (cal considerar polac una ultracorreció no admisible) Segons els de fora del seu àmbit lingüístic: natural o resident a Catalunya que s’entesta a parlar en català fins i tot més enllà del seu territori natural. Per extensió, habitant de Catalunya. L’origen i l’extensió del gentilici és incert. Por donde quiera que voy he de explicar el sentido del adjetivo polaco aplicado a cualquier ser humano que habla catalán por parte de cualquier otro ser humano que normalmente habla español. En el origen del adjetivo está la explicación de su uso, antes y ahora. En buena parte de España se desconocía y se desconoce cualquier hecho diferencial que pusiera en cuestión la Historia Sagrada de la unificación nacional. Para los muchachos de Cuenca o de Sevilla o de Badajoz o de Madrid que cumplían el servicio militar obligatorio y por primera vez en su vida oían hablar en catalán, gallego o vasco a otros muchachos de su edad, se planteaba la cuestión de revisar sus criterios sobre en qué nación-Estado vivían o bien de calificar despectivamente como polacos a los propietarios de aquella jerga extranjerizante. (M. Vázquez Montalbán, “El País”, 9-6-1996) Algunhas veces autores cataláns e incluso madrileños quixeron explicar por que aos procedentes de Catalunya se lles chama polacos. Varias son as teorías.Unha que é plausíbel, non sabemos se verdadeira, lévanos ao século XX, concretamente ao terzo final, cando os polacos, da quela baixo o dominio de alemáns, austrohúngaros e rusos, reclamaban a reunificación e a independencia. A reivindicación nacional polaca foi moi seguida pola entón incipiente clase política catalanista, que vía que o modelo do país do leste tiña semellanzas co proceso de despertar nacional catalán. (ANOSATERRA DIARIO, 27-4-2008).
Als antics habitants de la corona d’Aragó de parla catalana, ara en altres autonomies o regions, se’ls coneix també amb el nom d’alguns territoris polonesos: cracovians, pomeranians, silesians...


El terme polaco ha fet fortuna entre els mateixos habitants de Catalunya- sempre disposats a autoparodiar-se-, de tal manera que hi ha un programa d’humor polític de la televisió autonòmica que porta per nom Polònia. El govern polonès, preocupat pel creixent ús del terme aplicat als catalans i davant possibles confusions, sembla que es planteja proposar la denominació única en llengua castellana de polonesos per denominar els habitants del territori centroeuropeu. Per altra banda, una plataforma formada per institucions catalanes diverses i per particulars de tendència marcadament romàntica, proposa el canvi de l’himne nacional autonòmic per l’obra de Chopin coneguda com l’Heroica. Aquest mateix grup insisteix a modificar la bandera nacional per una en què a més de les quatre barres figuri el símbol del poloni, element paradoxalment perjudicial i innocu, segons ens explica en Dan, en honor de la investigadora polaca (catalana?) Maria Curie i tenint en compte la radioactivitat creixent i incontrolada del territori.






P. S. : Per cert, en Víctor anomena Saratoga el meu bloc en un mail en què ens recorda als participants en la seva idea el compromís adquirit. Encara que no sé si vol fer referència al grup de Vallecas o a la ciutat nord-americana, no em disgusta el nom, tot i que, posats a canviar-me'l, jo em veig més amb el nom de Chattanooga Choo Choo, en honor al meu admirat Glenn Miller (no confondre amb Henry Miller. Glenn Ford, etc.)

fixacions

M’embadaleixo amb els colors que van apareixent en els quadres dels participants del I Certamen de Pintura Ràpida de Torroella de Montgrí-l’Estartit. Aquarel·les, acrílics, figuratius, no tan figuratius… Dubten, trien la perspectiva, realitzen, esborren, descansen, es concentren, barregen colors, s’aparten de l’obra, s’hi tornen a acostar, trien un pinzell, afegeixen, focalitzen, eliminen, suavitzen, intensifiquen… Comparo el procés amb el de l’escriptura: l’artista tria allò que li sembla de la realitat, o potser simplement veu la seva realitat; i mentre el món passa davant dels seus ulls, ell, potser amb un pla pleestablert, va fixant una part del seu món. Més endavant, els espectadors –els lectors- tornaran a refer l’obra. I així, qui sap, fins a l’infinit; sempre que els crítics, és clar, no li diguin què és el que ha de mirar i com ho ha d’interpretar...

Jo, mentrestant, fixo la pintura, el pintor, el seu món i el meu (i deixo fora la noia de la dreta)

infusions

Vaig per la pàgina 121. Feia temps que no llegia un llibre nou que em fes buscar tantes referències. La Joana, que quan jo em poso a treballar els diumenges a la tarda es mira Nydia, em diu que potser no se'l llegirà. L'entenc, perquè la Joana vol preservar els seus records sardanístics d'infantesa i joventut. L'hauré de convèncer que Una màquina d'espavilar ocells de nit té, com els bons llibres, tantes lectures que el seu món quedarà intacte; si de cas, completat. Que difícil parlar d'aquest llibre que explica una història i n'explica tantes a la vegada! Que equivocats els qui vegin només una història!

... perquè els mestres no t'ensenyen sinó que t'acompanyen, coses vagues i generals que se't dissolen a la sang com una infusió...

desconnexió

El diari -el llegeixo després de dinar- parla de dos dels meus llibres de Sant Jordi, Una màquina d'espavilar ocells de nit (en la puntuació de 1 a 5 de l'”Avui”, un 4), de Jordi Lara. Me l'he emportat aquí, al nord, perquè em sembla que és on l'he de llegir, però no estic segur que ho faci aquests dies. També unes paraules sobre El sindicat de policies jueus (un altre 4). Avui un dels meus nebots ha començat a treballar de socorrista de piscina en un càmping; el contracte se li acaba el 31 d'agost. Em diu que s'ha avorrit una mica perquè hi havia poca gent banyant-se, de vint a trenta persones, la majoria holandesos i de Barcelona. El seu company de feina llegia un llibre que li diu que li deixarà quan l'acabi, abans que comenci la temporada alta, ara va per la meitat. No sé si li agradarà el llibre de Zafón al qual Zanón, malgrat dedicar-li una pàgina sencera, només li dóna un 2. Val la pena dedicar tota una pàgina a una novel·la que suspèn? Cal justificar l'insuficient amb més frases que els notables? M'hi jugo el que vulgueu que a mi m'agradarà El juego del àngel. És clar que el meu criteri literari és molt discutible.

Avui, però, no estic gaire per lletres. No em sé imaginar sense la possibilitat de veure i de tocar aquesta natura que necessito de tant en tant. Les fruites que estan en procés de creixement presenten un aspecte vellutat i indeterminat, equívoc, amb vestigis de les flors que es panseixen. Una poma, un codony? La tarongina -quina intensitat el seu perfum fins i tot per un fumador!- em transporta a les nits de vora el mar, quan sortia de la feina i me n'enduia algun brot, i més lluny encara. Al mig de la flor, una promesa hivernal que sembla confitada, com si fos trasplantada de la fira de sant Ponç.

ABBAS

Tradicionalment el procés de formació de noves llengües era lent, gradual, imperceptible. Posem per cas el català o qualsevol altra llengua romànica: un bon dia, després de petits canvis al llarg dels segles, algú devia despertar-se de bon matí especialment lúcid i devia dir-se, en escoltar el capellà durant la missa,: “hòstia, si jo no parlo llatí”. Aquesta anècdota hipotètica segurament la podem atribuir a algun personatge de la noblesa; els capellans –i monjos- es devien preguntar què parlava la gent que ja no els entenien i els camperols devien ser els darrers a adonar-se que no parlaven llatí, o el que fos que parlessin, si és que els quedaven ganes de parlar després de les jornades maratonianes entotsolats en el joc de la supervivència.

Actualment el pas d’una llengua a una altra és ràpid, vacil·lant i perceptible -al menys en la llengua escrita. Jo en sóc testimoni privilegiat des de fa cosa de dos mesos a partir de comprovacions que l’atzar m’ha facilitat en el camí que em porta de la feina a casa. En el segon (o és el tercer?) restaurant que trobo quan torno de treballar va aparèixer un dia (potser la primera aparició era anterior i jo no estava especialment receptiu) ABBAS a la catalana. En un primer moment vaig pensar que el cuiner, més que l’apuntador de la pissarra, retia un modest homenatge al grup musical suec; què sé jo, alguna menja nòrdica a l’estil català a través de la interpretació espanyola. En les setmanes posteriors vaig haver d’admetre que la cosa no anava per aquí. ABBAS va deixar pas a ABAS i a HABBAS (a la catalana, con jamón...), i tornar a començar, amb les vacil·lacions pròpies d’una llengua que està en període de formació accelerat però que no s’acaba de decidir per una solució definitiva. Jo ja començo a impacientar-me. Quan veuré el desenllaç final? Quan podré dir que he assistit a la fixació escrita d’una nova paraula en una llengua que encara no té nom. M’impaciento, també, perquè tinc por que s’acabi la temporada de las ABBAS O ABAS O HABBAS i m’hagi d’esperar al febrer o el març de l’any que ve a veure si el transformador acaba prenent una decisió. És clar que sempre queden les congelades.

Deixaria aquí una mostra gràfica del procés de mutació si no fos perquè cada vegada que alenteixo el pas en passar per davant de la pissarra tinc la sensació que des de darrere del vidre de la finestra em vigila el creador. I és possible que ho faci, però potser només amb la intenció de copsar un lleuger gest en la meva mirada que li indiqui que aquella és la solució bona, la que finalment serà acceptada i difosa. Perquè en el fons els creadors són com tots nosaltres: insegurs, necessitats d’algú que valori la seva feina, que confirmi la seva vàlua. La pròxima vegada que passi, si la paraula em fa el pes, faré un somriure discret i un gairebé imperceptible moviment d’aprovació amb el cap.

Mentrestant, unes cases més avall, un pissarrista tradicional, impertèrrit i irreductible, continua oferint les seves HABAS de tota la vida en versaleta i amb tots els acompanyaments possibles. Tasca inútil de qui no s’adona de les palpitacions del temps. Espero de tot cor que la seva influència involutiva sigui nul·la. Ja en parlarem.