escèptics i creients

Inventari:

-el text que em dedica en Lluís, on s'inclou un esment a tots els companys i companyes de llengua i literatura que hem compartit
-el darrer examen de llengua de Selectivitat (uns papers només entre Lluís i jo i que, si tot va bé, no em podrà passar gaires anys més)
-una cartolina amb dedicatòries i firmes dels companys
-un ram amb dues flors blanques, enormes, que no sé com se diuen (les tinc al gerro de la Lina)
-un bolígraf daurat, suís, regal de l'AMPA, que van donar en un sopar al qual no vaig assistir. Em va recordar el casc de Jack Nicholson a Easy Rider
-un corbatí -o corbata de llaç- gris que vestiré en ocasions especials, sobretot gaudinianes
-els Assaigs (més de dos quilos) de Joan Fuster, en la darrera edició de la Universitat de València i Ed. 62


Llegir els assaigs de Fuster és una responsabilitat tremenda, una feina inacabable si es vol fer bé. Els escrits de Fuster són sovint duna densitat tan aclaparadora que exigeixen una lectura no només lenta i reflexiva en termes generals, sinó que porten a múltiples referències que acaben d'arrodonir el seu pensament o els seus suggeriments.

Avui he fullejat els dos volums i, per raons òbvies, m'he aturat en Sagitari. Diu en un moment del text de presentació:

Provocar més preguntes en el lector ha estat la meua intenció a l'hora d'escriure, i crec que sóc, si alguna cosa sóc, un distret propagandista de la inseguretat intel·lectual. En tot cas, la meua seguretat intel·lectual és mínima: la de la vella família dels “escèptics”, amb un escepticisme acumulatiu...

Fuster pot dir el que vulgui, i cal acceptar el seu escepticisme evident, però és un creient. Fuster creu en el lector -i, per tant, en la humanitat- en la mesura que li fa preguntes que el duran a fer-se altres preguntes en una espiral infinita. A diferència dels creients tradicionals, unidimensionals, el creient Fuster, l'escèptic Fuster, mai no va deixar de buscar i de fer buscar. Aquesta és la seua grandesa, que compartirem, i ens farà humans, en la mesurà que, escèpticament, el creiem o no, continuem interrogant-nos.

cap i peu

Aquesta nit hem fet el sopar oficial de jubilacions de l'institut. Avui no en parlaré: massa proper, massa emotiu. A les postres, un dels amics del centre ha dedicat un petit escrit a cascun dels cinc jubilats d'aquest any. L'ordre alfabètic m'ha col·locat en primer lloc. Sabia que jo hauria hagut de preparar un text d'agraïment i dels temes que es diuen en aquestes ocasions perquè la meua capacitat d'improvisació és escassa, però no el tenia, segurament perquè en el fons pensava que qualsevol d'aquests discursos que repassa una etapa implica un comiat trist o una transcendència que, en mi, trobo excessiva; jo sempre he odiat els comiats i he preferit els retrobaments, i m'aclapara protagonitzar qualsevol cerimonial. En fi, que amb l'excusa que encara quedaven quatre companyes per parlar he improvisat un haiku sobre el pas del temps. Després he pensat que la meua brevetat extrema trencava tradicions i es podia considerar uns descortesia. M'ha sabut greu, però em consola saber que alguns ja em coneixen prou.


Avui em costarà una mica més adormir-me. Llegiré una mica, escoltaré una mica de música. Ara que tinc temps podria dedicar-ne una part a mirar de combatre la meua incompetència musical, però seria temps perdut. Ahir, per exemple, mentre anava escoltant aleatòriament algunes de les darreres adquisicions, em va semblar identificar en inici de més avall la música del Mikado. Terrible.

la impossibilitat dels "homes" artificials

Fa uns quants dies vaig esmentar Homes artificials, de Frederic Pujulà, que celebrava -és un dir- el centè aniversari de la seua publicació i que, oh miracle!, encara es pot trobar en una edició del 2009 a les llibreries. Pujulà és un personatge característic del modernisme, del vessant regeneracionista, vitalista, nietzschià, que, com altres autors, va ser desplaçat pel noucentisme, no només el literari, sinó també el polític, i a penes apareix en les històries oficials del país. En Homes artificials (tres apunts dedicats al llibre a partir d'aquest), una novel·la a la qual li hagués anat bé una revisió, s'explica com el doctor Pericard, decideix crear uns homes que siguin l'origen d'una nova societat i com prospera la seua idea. Aquest és l'origen de la pensada:

Deu fer uns deu anys, vaig ésser pres, com tots els homes d'estudi, de les idees radicals. Amic de la veritat, no em feia por, portés el que portés en el seu si, i l'acceptava així que es presentava als meus ulls. Pels llibres, per les revistes, per la premsa en general i per les meves observacions particulars, havia conclòs que la societat moderna no tenia raó d'ésser.

El 1912, el doctor Pericard pensava doncs, com alguns de nosaltres actualment, que calia un canvi radical, però ell tenia la possibilitat de transformar la societat. Res de reformés, res de revolucions que no deixen de ser reformes, sinó començar de zero:

“No pas per la reforma vers la perfecció, sinó per la creació”, vaig escriure amb lletres d'or a la paret del meu laboratori.

Va començar una tasca que ens pot recordar la del doctor Frankenstein, amb la diferència que els seus homes no partien de la matèria humana morta, és a dir, de la recreació, sinó d'una veritable creació. No m'entretindré a descriure la part científica, esperpèntica i divertida (Pompeu Gener , per exemple, li dissenya la incubadora) , sinó que copiaré alguns fragments ideològics de l'experiment, que és el que realment importa, perquè la novel·la, evidentment, és una reflexió filosòfica sobre la humanitat, especialment sobre l'occidental i, si volem filar prim, sobre la catalana, que encara té alguns elements vigents.

Imprescindible fer els humans per separat:

Hauria pogut fer un sol aparell general per als dotze individus que pensava produir, però vaig preferir treballar per unitats, individualment, car el meu intent era produir homes lliures. Produir-los col·lectivament hauria pogut influir en el cervell dels nous éssers i fer dels dotze éssers nous una societat de caràcter comunista semblant a la d'aquells pobles que van al darrere de tota civilització encara que vagin al davant de tot orgull i de tota fatxanderia.

El plaer del creador quan veu les seues criatures no és el que havia esperat per múltiples raons, entre altres precisament perquè tenen llibertat i són imprevisibles. Malgrat tot, el doctor Pericard és un déu benigne i amb paciència:

Vaig necessitar tota la fredor del meu juí per a trobar natural i bell llur gest superb que em deia ben clarament que, si haguessin sabut enraonar, m'haurien preguntat qui era jo, i què volia, i amb quin dret els havia fet desenrotllar. Vaig comprendre la indignació del Creador, en el fons de la seva bonhomia, enfront de l'àngel rebec; el que no vaig comprendre és que no li hagués passat encara l'empipada. A mi em passà tot seguit; encara més: vaig estar satisfet d'aquella mirada interrogativa i superba que van dirigir-me. Bé és cert que el Creador s'havia proposat només fer éssers a imatge d'ell, mentre que jo em proposava de fer-los superiors a mi mateix...!

[...]

Vaig decidir ensenyar-los un dels idiomes artificials dels mil que hi ha inventats, i hauria triat l'esperanto, si no hagués estat tan fàcil, tan conegut, i si ja no hagués tingut una ànima pròpia.

El doctor de seguida s'adona que l'acte creatiu tal com ell l'havia imaginat és impossible i que els seus homes artificials, que ja han nascut amb uns condicionaments que no cal explicar -tots tenen algun tipus de defecte- , necessiten una educació que necessàriament ha de donar-los algú, encara que sigui només el doctor, que pel fet d'haver viscut en una societat amb uns determinats valors, els els transmetrà. Inútil, doncs, voler arribar a la perfecció des de la imperfecció, com mostra aquest petit fragment en què el doctor reflexiona sobre l'humà (?) que li ha sortit comerciant:

Aquest comerç esquifit, fet a còpia de privacions i de dejunis, que, malgrat la cobdícia que l'alimentava, no arribava a fer que Gamma s'arrisqués a cap gran especulació, em féu sospitar que en veritat potser no havia estat el jueu alemany que li havia inoculat el virus de trafiqueig, sinó jo mateix, el fill de Barcelona que tantes vegades havia tingut ocasió de posar-se en contacta amb els honorables botiguers de la Ciutat Comtal, i dels quals, sens dubte, havia conservat algunes resquícies.

Arriba un moment que el doctor, en adonar-se que el seu experiment ha estat un fracàs, vol tornar a començar, tot evitant els errors comesos en el procés anterior, però un incendi del laboratori, provocat, sense cap malícia, pels homínids, li impedeix recuperar les notes i el material que durant molts anys havia anat desenvolupant. Una simple excusa literària, perquè Pujulà, el lector, i el mateix doctor Pericard saben que la societat no té remeis radicals i que només és possible anar trampejant a l'espera d'una societat més perfecta que encara no som capaços de concebre no només en el temps, sinó, encara menys en el com, perquè de moment no se sap de cap artifici que hi pugui conduir.

un brindis amb aiguardent amb panses

Segur que els barcelonins i els de fora s'hagin fixat alguna vegada en unes plaques que l'Ajuntament ha anat situant a terra, davant de diversos establiments: “En reconeixement als seus anys de serveis a la ciutat”. Les plaques, que he esmentat alguna vegada, incorporen el nom de l'establiment, l'any de la seua fundació i l'any del reconeixement municipal; no sé a partir de quants anys i per quins mèrits es considera que cal col·locar aquest senyal, ni tampoc qui s'encarrega de decidir-ho.

Ahir vaig fixar-me en una placa que indicava un centenari al peu d'una ferreteria de la Rambla de Catalunya. Crec que no hi he entrat mai, però ja em pensava que la cosa venia de lluny i, a més, sempre m'havia cridat l'atenció una de les seues autodenominacions: metal·listeria. De seguida s'entén que una metal·listeria és un negoci antic i que la seua supervivència mereix un respecte. No sé si l'Ajuntament, que ja fa aquestes coses amb molt bon criteri, aquest any li dedicarà un record especial. Tant de bo.







Avui m'he fixat en un altre establiment que també s'afirma centenari, tot i que l'Ajuntament no sembla haver-se'n adonat o potser creu que no ha fet mèrits suficients, o potser és tan petit que els ha passat desapercebut. Em refereixo al “Kiosco la Cazalla”, que encara funciona, en horari irregular, a l'Arc del Teatre. Les darreres vegades que hi he passat hi havia dues noies servint i continuaven tenint un pot de vidre de cazalla ( el bilingüe de l'Enciclopèdia comença dient-ne mara-rates; ja pot ser) sobre el marbre amb moltes menys panses que en la seua millor època. El baret deu haver fet poc servei a la ciutat, però durant anys ha servit, ho puc assegurar, els seus ciutadans i passavolants diversos (regalo l'adjectiu “diversos” al meu amic Lluís, que els col·lecciona). Per què no ha catalanitzat el seu nom després de tants anys, com ho han fet altres establiments? Ha mantingut conscientment alguna fidelitat que no sé?

He continuat carrer endins i he girat a la primera cantonada de la dreta. He estat incapaç de recordar on hi havia la Bodega Bohèmia al carrer de Lancaster (capità general de Catalunya del segle XVIII). Sobre aquest local en parlava fa dos dies el bloc Barcelofília, i jo mateix en vaig dir alguna cosa fa uns anys. Del Lancaster, curtíssim, he passat al Nou de la Rambla i m'he aturat una altra vegada davant del London. Algun dia hi hauria d'entrar, encara que segurament val més que alguns llocs facin la seua pròpia via que ja no és la meua.


El centenari del “Kiosco” i el d'alguns escriptors catalans em fa pensar que en la vida de les persones tot té la seua importància. Si pogués tornat al passat i m'hagués de decidir entre Calders i el bar, i tot el que van comportar en el seu moment, què triaria? Sacrilegi? Una cosa tinc clara, més que el centenari, el que a mi m'interessa és el moment en què els vaig trobar i el temps que hem passat junts.

avui no escriuré res

Hi ha dies que més que llegir, escriure, o altres coses semblants o dissemblants, tens ganes de deixar córrer el temps, potser de parlar una mica, una mica més d'escoltar, encara més d'anar mirant, veient o sense veure.

Potser després escriuràs de tot plegat i parlaràs de com t'ha agradat que la teua companya de l'esquerra t'hagi dit: “... i què podia fer si em vaig enamorar...?”. Feia tant de temps que ningú no et deia en directe que s'havia enamorat! O parlaràs del dilema que has proposat: “... és possible que la nit de Sant Joan algú es plantegés de triar entre les fogueres i la “roja”?” O diràs alguna cosa sobre la percepció del teu company: “...la trista vida dels turistes que es passen el dia al carrer amb aquest sol que torra perquè és la seua obligació”. O et preguntaràs si val la pena la novel·la de Benoîte Groult, una escriptora francesa de qui no coneixes res, que llegeix la turista holandesa a la vora de la piscina mentre tu vas dinant, xerrant i escoltant. O pensaràs que segurament no diràs res sobre aquest darrer dinar amb tots els companys de català, castellà i llatí, perquè, què pots dir a part del greu que et sap que sigui el darrer dinar? O et proposaràs parlar, encara que no saps si ho faràs, sobre els oasis de la ciutat, com el restaurant El Jardí de l'Àngel, on Carles Arola t'ha envoltat de trompe-l'oeils (enganyatalls?) refrescants...

Avui, però, no diràs res, perquè hi ha dies que prefereix deixar que el temps vagi passant encara que no sigui sota les estrelles i no arribi cap aire suau que mogui els àlbers i et porti olor de mar.

estimats blocs

Estimats blocs (blogs):

Ara, els premis entre nosaltres són més escassos que en temps passats, però encara ens arriben i ens agrada rebre'ls. Aquest món de la virtualitat és apassionant i estrany: ens deixem anar per tot el món encara que el món que ens visita és limitat, fàcil de comptar fins i tot pels de lletres; coneixem gent i gairebé no, com en la vida real; som molts i no som gaires, perquè tots tenim un límit... M'agraden les enumeracions, però m'aturo perquè les enumeracions em cansen i cansen encara més els lectors.

Estimats blocs, fa uns dies macondo, bloc amic -i persona amiga i propera, desconeguda en viu- em va concedir un premi d'aquells que exigeixen continuïtat i li ho vaig agrair -sembla que excessivament. Ahir la Júlia, amb qui m'entenc fins i tot quan estem en desacord, em va donar el mateix premi i també l'hi vaig agrair. Finalment, potser cal que digui alguna cosa aquí, ni que sigui per respecte al jurat benèvol unipersonal.

Estimats blocs, em costa de repartir premis. Tots els blocs que llegeixo, amb menys assiduïtat que caldria, són el meu premi, i no té gaire sentit premiar qui em premia, però que no sigui dit.

Estimats blocs, sembla que un dels requisits imprescindibles per continuar premiant és que el premiat no tingui més de 200 seguidors oficials (això dels seguidors es pot saber a partir d'un gadget que proporciona blogger i que mostra uns quadradets amb els noms dels lectors que, per cert, no és que vinguin cada dia a llegir-te, ni tampoc que siguin els únics lectors... Ara m'he perdut...

Estimats blocs, continuo la cadena i, amb el vostres permís, em permeto alguna transgressió. En primer lloc, no aviso els premiats que els he concedit un premi; després, els blocs que premio no tenen cap ni un seguidor oficial perquè, per la raó que sigui, no han col·locat el gadget que permetria saber-ho.  Que tots els premiats siguin dones -o potser no- no és casualitat.

Començo per cromets, que va ser un dels primers blocs que vaig llegir -potser un dels més vells de la catosfera?- i que no sé com enllaçar. Sempre m'ho passo bé amb els seus posts, o potser ja escriu apunts.

La Gemma, primer va ser virtual i després real. Ara fa temps que no ens veiem i ella escriu molt poc al bloc, però la tinc ben present.

La Clarissa , que ha tingut diversos blocs, algun dia serà escriptora en paper, ho sé. Mentrestant, continua sent un buf d'aire personal que refresca, malgrat que ella no ho tingui tan clar.

La Irene és una de les poetes més potents que conec i m'agradaria llegir-la més, però entenc que les poetes -i els poetes- tenen el seu ritme, i mai no se m'acudiria dir-li: més, més, més...

La iruna, virtual de nit i real de dia, la sento molt propera, i és una de les veus amb més capacitat analítica que escriu en un bloc, encara que potser no tracta la realitat que molts voldrien.


La Júlia, com que va tenir dos premis, ha donat continuïtat a deu blocs, jo m'aturo aquí, però em reservo el dret de continuar. Queda dit.

Nit de Sant Joan, Sagarra, nosaltres i, sobretot, la Lina

L'any 1981 vaig pensar que ja tenia l'edat de deixar les incerteses del meu nomadisme laboral, i algunes altres coses, i mirar d'establir una certa seguretat i continuïtat econòmica. Si la decisió fou bona o dolenta, no ho sabria dir, perquè no es pot jutjar a partir de realitats imaginades que no han existit.

Tal dia com avui de l'any 1981, després de sopar, la Joana teclejava en una Olivetti Lettera 32 la meua programació de Batxillerat i COU que havia de presentar a les oposicions d'aquell any. El temps se'ns escapava. No recordo quin hora devia ser quan vam decidir fer una pausa de dictat i teclejat per baixar una estona fins a la cruïlla del carrer Diputació amb Bailén, el lloc on tradicionalment es feia la foguera la nit de Sant Joan, a esbargir-nos ...

Em van venir aquests fets llunyans a la memòria fa uns mesos, en trobar un disc en aquest bloc on hi havia dues cançons interpretades per Lina Richarte. Segurament molt poca gent deu recordar la Lina, una soprano coneguda i valorada en el seu moment i que a mi i als altres estadants del número 320 del carrer Diputació ens va acompanyar durant un temps. Quan vaig anar a viure al pis amb altres estudiants-treballadors, vaig descobrir que just al pis de sota hi havia algú que tocava el piano i cantava. Qui cantava no solia ser la Lina, sinó els seus alumnes que, sobretot , recorrien endavant i enrere la escala musical amb més o menys fortuna, i la Lina s'encarregava de corregir, i tornem-hi. La monotonia del cant a vegades es feia carregosa, però quan ets jove tot es fa suportable i fins i tot divertit, de manera que alguns de nosaltres de tant en tant imitàvem l'escala, formant duets improvisats entre els pisos. La Lina, excessivament generosa, alguna vegada m'havia dit que jo tenia una veu potent i amb possibilitats; una mentida que li agraeixo i que mai no vaig aprofitar per intentar veure fins on podia arribar amb les meus cordes vocals.

La Lina vivia en aquella època amb la seua mare, i els seus veïns del pis superior a penes sabíem res de la seua carrera musical, simplement era una de les veïnes, de les poques amb qui teníem contacte i que, sempre propera i amable, ens agradava. Segurament entenia la vida una mica bohèmia que portàvem en aquella època i penso que la divertia i potser, fins i tot, li feia venir una mica de nostàlgia. La Lina, quan la Joana i jo ens vam casar en una certa intimitat, ens va regalar un gerro de cristall que encara, ara que ja no salto fogueres, omplim alguna vegada de roses roges.

Quin plaer tornar a sentir la seua veu encara que el temps hi hagi volgut afegir distància!


En la nit de Sant Joan
el carrer bull d'alegria,
les fogueres van pujant.
Amb quin goig les saltaria!
Riu la boca de l'infant
i el teu ull se t'encenia,
cara el cel espurnejant
quantes coses et diria.
Roig de flama dins la nit
fa vermell el pensament,
la rojor ens arriba al pit ,
i el cor salta i riu i xiscla al vent.
Dolç moment ple d'esperit,
tan roent i tan lluent,
somniar d'aquesta nit,
ai si duressis eternament.

Josep Maria de Sagarra

temps de lectures, cireres i coca

Leía muchíssimo más que yo, pero tenía por principio no adentrase en una obra hasta que hubieran transcurrido treinta años de la muerte del autor. “Solo me fío de estos libros”, decía.


-No es que no crea en la literatura contemporánea, pero no quiero perder un tiempo precioso leyendo libros que no hayan sido bautizados por el paso del tiempo. ¿Sabes?, la vida es corta.


-¿Y qué escritores te gustan? -le pregunté.


-Balzac, Dante, Joseph Conrad, Dickens -me respondió al instante.


-No son muy actuales que digamos.


-Si leyera lo mismo que los demás acabaría pensando como ellos. ¡El mundo está lleno de mediocres! A la gente que vale la pena le daría vergüenza hacer lo que hacen ésos. ¿No te has dado cuenta, Watanabe? Los únicos medianamente decentes de toda la residencia somos tú y yo. El resto son basura.


-¿Por qué lo dices? -me sorprendí.


-Porqué lo sé. Lo llevan escrito en la cara. Basta con mirarlos. Además, nosotros dos leemos El gran Gatsby.


Hice un cálculo mental: “Todavía no han pasado treinta años desde la muerte de Scott Fitzgerald”.


-¿Y qué más da. ¿Por dos años! -exclamó-. A un escritor tan extraordinario como él lo adelanto, y no hay más que hablar.

Haruki Murakami. Tokio Blues (1987)


Jo, com es pot llegir en tinc prou amb 25 anys, cosa que no vol dir que amb una freqüència excessiva, fins i tot perillosa -perquè la carn és dèbil i els prestatges i les taules de les llibreries engresquen i són efímers- em salti la norma. Una de les darreres vegades en què m'he transgredit ha estat amb El somriure de les dones -quin títol tan bonic!-, de Nicolas Barreau; encara que m'ha compensat el fet de trobar al final algunes receptes del restaurant “Les Temps des Cerises” -també fantàstic, el nom-, de la Rue Princesse: “el “menu d'amour d'Aurelie”, el “”Ragout” de xai amb llavors de magrana i patates gratinades” i el “Curry d'agneau” de La Coupole. De moment no he fet cap de les tres receptes, però, temps al temps.


Demà comprarem coca i, encara, cireres.

en la calor d'una nit d'estiu

Em sembla que avui, que deu ser el dia amb la nit més curta, he passat realment calor per primera vegada aquest any, d'aquella que pesa i neguiteja. Un dels aspectes que m'agrada de la calor és la possibilitat de despreocupar-se de la roba, sobretot a casa, de tornar el cos al seu estat primitiu; espectacle que, en el meu cas, no tinc cap interès a mostrar fora de l'àmbit més íntim. Al mateix temps, em disgusta aquesta calor humida de Barcelona que en alguns moments em propicia la irritabilitat gratuïta i, sobretot, a mi que sóc de mal dormir, em fa fer voltes pel llit a la cerca d'una postura ideal i a l'espera d'un buf d'aire fresc que no acaba d'arribar o es presenta tan vergonyós que un dubta que sigui cert.

Aquesta nit he anat a l'institut al sopar de comiat dels alumnes de quart d'ESO, un dels meus grups preferits d'aquest curs. Mentre pujava, ja anava patint per la calor que passaria, perquè aquest sopar se sol celebrar a l'interior del gimnàs, que és un espai gran però de ventilació deficient. Gran alegria quan he vist que havien posat les taules al pati, i encara més quan inesperadament, cap a quarts d'onze, ha bufat un ventijol orfe, miratge d'uns minuts, que m'ha fet desitjar tenir una jaqueta a mà.

M'ha agradat veure i parlar amb antics companys i exalumnes. Era freqüent que tan uns com altres em preguntessin sobre la nova vida. Alguns dels primers s'interessaven a saber si ja m'havia organitzat. No sé si els he decebut en dir-los que precisament la gràcia que trobava en el meu estat actual és la de la desorganització, la de dependre, en certa mesura i a part de petites rutines inevitables, del que l'atzar presenta cada dia; una situació que encara no he aconseguit perfeccionar. Qui sap si més endavant canviaré d'idea i voldré tornar a la rigidesa del relltge a totes hores.

A tres o quatre alumnes, en canvi, els he dit que com que m'avorria una mica, havia demanat al Departament de tornar a l'ensenyament. Inicialment s'han sorprès, perquè saben que habitualment les jubilacions no són reversibles, però únicament s'han adonat de la broma quan els he assegurat que, a causa dels mèrits adquirits, les autoritats acadèmiques ens permetien triar els alumnes, als exjubilats. Després se m'ha acudit que tal com van les coses no seria del tot estrany que els polítics decidissin que podríem ser una mà d'obra barata que cal reaprofitar. En fi, pensades sense cap ni peus en la calor excessiva de la primera -o ja és la segona?- nit d'estiu.

espera

Continuaré llegint, escoltant, potser parlant, sobre governs i governants, i governats: és el que hi ha, no me n'amago. El que fan m'afecta, sempre. Esperaré, però, l'hora i el dia que els esborrem tots, sense excepció. Aleshores els noms seran diferents, no sé si també els fets. Continuaré esperant.

Mentrestant, llegiré, també, poesia. Encara que em pregunti per què en diuen poemes -un cada dia, i, si pot ser, dos, tres ... o quatre- si només són versos. Encara que em pregunti per què els anomenen versos si únicament son ratlles de paraules que guarden simetries, algunes, asimètriques.

Algun dia, de tant en tant, em creuré algun poema: ahir, avui mateix, demà. Alguns poemes que, parlin del que parlin, fins i tot sense versos, em faran l'espera més senzilla o potser em faran oblidar tota esperança.

temps obscurs (no m'atreveixo a escriure'ls en la modalitat lingüística d'ús predominant en l'àrea oriental...)

La ripollesa Maria Dolores Serrat, consellera d'Educación, Universidad, Cultura y Deporte del govern aragonès ha presentat l'avantprojecte de la Llei d'ús, protecció etc. de les llengües i modalitats(?) lingüístiques pròpies d'Aragó. No sé si heu escoltat la seua presentació o n'heu llegit alguna informació; ho podeu fer aquí. Es tracta d'un conjunt tan gran de despropòsits que em nego a argumentar el que resulta evident a qualsevol persona normal. Entenc que la barbàrie només admet l'argumentació del combat amb totes les armes que es puguin aconseguir.

Desterrats l'aragonès i el català del llenguatge oficial, tinc curiositat per saber com se suggerirà que es denominin aquestes llengües, perquè no crec que pretenguin que el parlants de la Franja a partir d'ara diguin, si algú els ho pregunta, que ells es comuniquen en “la modalitat lingüística d'ús predominant a l'àrea oriental de l'Aragó”. El “moliuspraor” -sense pronunciar la erra- , potser?

Avui he passat la tarda i he sopat amb un amic de sempre i hem dedicat una part de les converses a recordar-nos que el feixisme ja no té possibilitats de triomfar en cap país occidental perquè fa temps que les dictadures s'hi han establert amb formes més subtils, de manera que ja és impossible descobrir amb facilitat els dictadors i ens hem de conformar a visualitzar-los a través dels governs i governants titelles que administren part del poder. Ell, més agosarat que jo, creu en el caos a curt termini com a únic principi de solució. Jo em mostro escèptics sobre els terminis. Després hem anat parlant de les nostres coses i del preu del quilo d'olives: 20 cèntims.

En arribar a casa, un correu del Grup 62 m'assabenta de la mort d'Emili Teixidor.

un llistat, i un altre centenari

L'altre dia, en parlar de Bradbury, se'm va acudir de mirar quines altres obres de ciència-ficció s'havien publicat el mateix any de les dues que citava de l'escriptor. Vaig trobar, entre les que considero que tenen algun relleu, les següents:

1950:
Ray Bradbury: Còniques marcianes
Isaac Asimov: Jo, Robot
Fritz Leiber: ¡Hágase la oscuridad!


1953:
Ray Bradbury: Fahrenheit 451
Fred Pohl i Cyril K. Kornbluth: Mercaderes del espacio
Isaac Asimov: Bóvedas de acero
Arthur C. Clarke: El fin de la infancia
Henry Kuttner: Mutante
Theodore Sturgeon: Más que humano
Clifford D. Simak: Un anillo alrededor del Sol
Alfred Bester: El hombre demolido
Charles L. Harness: Los hombres paradójicos
Ward More: Lo que el tiempo se llevó


Les copio en castellà perquè és la llengua en què les vaig llegir, malgrat que és possible que alguna, no crec que totes, s'hagi traduït al català. Ara estic molt desvinculat de la lectura de ciència-ficció, però crec que la publicació d'obres d'aquest gènere en la nostra llengua, que ha tingut etapes de certa esplendor -remarco “certa”- és escassa. Per cert, no sé si ara, després de tants anys d'existència del gènere, tot els entesos s'acabarien de posar d'acord en la definició de ciència-ficció; jo crec que el concepte era més clar fa unes quantes dècades.

El que sí que tothom acceptaria és que Homes artificials, de Frederic Pujulà, és una novel·la de ciència-ficció i la majoria dirien que aquesta obra, publicada el 1912, és la primera novel·la del gènere escrita en català. Vet aquí, doncs, que aquest any aquesta novel·la fa cent anys i que potser se'n parlarà si realment tira endavant la proposta d'organitzar l'aniversari que va fer l'Antoni Munné-Jordà en l'assemblea de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia el novembre de l'any passat.

Normalment no recomano llibres des d'aquí, només en parlo, però en aquest cas, tenint en compte la distància temporal que no compromet a res, penso que qualsevol lector pot passar una bona estona llegint Homes artificials; anar més enllà, en la valoració de les tesis filosòfiques que presenta l'autor, amb una bona dosi d'humor, ja és cosa de cadascú. Cal dir, a més, que és un llibre que es pot trobar a les llibreries per només 12 euros publicat per Pagès editors l'any 2009.

Ara és quan em tocaria parlar de la novel·la, però com que he anat pensant a incloure algun fragment i el post s'allargaria excessivament, prefereixo deixar-ho per un altre dia. Tot i així no em sé estar de copiar unes línies d'una narració anterior de Frederic Pujulà, que de la mateixa manera que Guillem de Varoic va servir a Martorell per als primers capítols de Tirant lo Blanc -ei, la comparació!- Pujulà l'aprofita en els dos primers capítols d'Homes artificials. El protagonista de la narració, el doctor Pastetes (a la novel·la serà el doctor Pericard) necessita, per realitzar un experiment amb garantia d'èxit, una ciutat en què durant un temps no s'hi presenti ningú de l'exterior. Per tal d'aconseguir-ho, recorre a la premsa:

Vaig adoptar el procediment de la premsa, que cap codi no castiga: vaig enviar mil telegrames en què s'anunciava que s'havia declarat el còlera, la verola i el tifus a Girona: ningú no ho va dubtar, però seguí arribant-hi gent. En vaig enviar mil més en què es deia que en aquella ciutat feien anar a missa per força, i, sense dubtar-ho tampoc ningú, seguí arribant-hi gent. En vaig enviar una dotzena en què s'afirmava que en Franquet i Serra hi llegia versos a la plaça, i des d'aquell dia no hi va arribar ningú més.

Frederic Pujulà: “El Codi de la No-llei, o el radical doctor Pastetes i el sopar de la marquesa intel·lectual” . Revista “Joventut, núm. 207. Barcelona, 28 de gener de 1904.

No sé amb quin goig s'ho devia prendre Franquet i Serra. En fi, la novel·la, que té algun toc d'aquest tipus, és més seriosa.

Auster i Born (2)

No m'agrada deixar les coses a mitges, així que, després de llegir les traduccions a l'espanyol i al català -no tinc l'anglesa que potser m'acabaria de situar si tingués alguna idea d'aquesta llengua- del sirventès de Bertrand de Born a Invisible, d'Auster, copio l'original (tal com el presenta Riquer) i les versions de Benito Gómez Ibáñez i d'Albert Nolla. M'agrada que en tots dos casos hagin conservat les is imprescindibles en el ritme del poema; unes is que ja deuen sortir en la novel·la d'Auster. En canvi, penso si els dos traductors no haurien d'haver anat a la font original i recordat que els sirventesos són d'una gran senzillesa lèxica. Ara que he inclòs les traduccions, estic segur que qualsevol lector del post es pot atrevir a fer la seua pròpia versió.

Be.m plai lo gais temps de pascor,
Que fai fuoillas e flors venir!
E plai me qand auch la baudor
Dels auzels que fant retintir
Lo chant per lo boscatge!
E plai me qand vei per los pratz
Tendas e pavaillons fermatz!
Et ai grand alegratge
Qan vei per campaignas rengatz
Cavalliers e cavals armatz.


Amo el júbilo de la primavera
cuando retoñan hojas y flores
y me inunda el regocijo de los pájaros cantores
que resuenan por el bosque,
y me deleita la visión de los prados
adornados con tiendas y pabellones;
y grande es mi felicidad
cuando los campos se llenan
de monturas y caballleros acorazados.


M'agrada la gaubança de la primavera
quan broten les fulles i floreixen les flors
i exulto en el goig dels cants dels ocells
que ressonen pels boscos;
i em delecto veient els prats
adornats amb carpes i tendals;
i gran és la meua felicitat
quan els camps són plens
de cavallers i cavalls cuirassats.

Per altra banda -suposo que l'origen cal buscar-lo una altra vegada en Auster- , no m'agrada la simplificació de la paraula “asclar” que han fet els traductors en la quarta estrofa:

Non pens mas d'asclar chaps e bratz,
Piense sólo en romper cabezas i brazos
pensin només a trencar caps i braços

Asclar no és “romper” o “trencar”, asclar és fer ascles, és a dir, estelles. I convindreu amb mi que, tractant-se d'ossos, la força de la paraula asclar és infinitament superior, ni que sigui visualment, al simple trencar. Quins plaer obtindríem veien com s'escampen els ossos i els ossets d'alguns caps que, estic segur, desitjaríem asclar!

En fi, com que som més aviat covards i estem domesticats, seguirem llegint i esperant temps millors.

interiors

Som curiosos els humans. Ahir deixava anar unes paraules excessives i avui frivolitzo. Tot és u.

M'agraden els castellers. Més enllà de la simbologia de país, m'agrada veure l'esforç que té com a premi el propi esforç, i ja sé de la competitivitat de les colles. M'agrada la barreja de grans i joves, i petits. M'agrada que hi hagi nois i noies. M'agrada la barreja de gent d'aquí i d'allà en una empresa comuna que té entre els seus objectius enlairar-se com més millor, i tota la resta és afegit. M'agrada aquesta castellera amb pantalons blancs, faixa negra i camisa vermella amb síndrome de Down que no puja als castells i que se'n va amb uns casteller de camisa blava, perquè no li importen els colors, que la passeja sobre les espatlles per la plaça: M'agraden els riures al final, encara que costin més si els castells han fet llenya, però demà serà un altre dia...

M'agrada que el casteller aguanti amb un somriure la baixada de pantalons perquè, malgrat la faixa, el tir de la cintura és massa baix -temps moderns- i confien i s'arrapen moltes mans i molts peus a la seua cintura. M'agrada que al final la gent aplaudeixi i somrigui i pensi, potser com jo, que no ens importaria ensenyar uns calçotets com els seus.

(Avui no he sabut quina foto triar per a  fotofilia)

primer any

Inevitable el plor. El temps del calendari, inexorable, marca la data. El temps de la memòria, a vegades benèvol, fixa els moments, els eternitza, els reviu al seu aire: primers records de la casa amb persianes verdes als balcons -escletxes de sol i humitat de pluja-, i encara tots; llavis que besen i mà que acaricia; primaveres de flors i de promeses; estius inacabables de lentitud ara sublim i de nits a la fresca; tardors de comiats i d'enyorança i olor de fulles seques que cremen i una carta que arriba; hiverns d'olor de llenya al foc, si pot ser d'olivera, en casa segura, de fred a l'exterior i de neus escasses que deixen les mans balbes i l'esperit alegre. Menjars antics que fan olor de nou, llesques de mantega amb sucre. Cares i gestos esvaïts, llunyans però indelebles. I temps més acostats, i tantes coses,  que no diré. Paraules que s'endú el vent i que el vent torna, potser ja no les mateixes. Cada objecte, cada olor vell -encara tan proper- un instant que s'allarga i es barreja amb tots els altres. Amor més sentit que confessat -aquesta incapacitat d'expressar-nos amb mots que hem tingut tots!-, com passa tan sovint.


I el plor que torna, avui també per mi, pel temps recuperat que ja només viu en la memòria -per què no té sentits tangibles la memòria?- que un remolí del temps esborrarà.

fam!

No sabria precisar l'hora: entre les sis i les set. Em situo a l'esquerra de mare i fill (ella, alta com una santa Àgata; ell, petit com un mosquit), just en el moment que el nen aconsegueix arribar al botó que farà baixar l'ascensor. Al costat de la porta, uns díodes vermells van indicant les plantes:

4


3


2


1


EN


PB


El nen, estimulat per la mare, va interpretant la informació:

-Quart

-Tercer

-Segon

-Primer

-ENTREPÀ!

Quin crit! Li espurnegen els ulls, sembla que la boca li saliveja. Acaba amb el to monòton inicial:

-Planta baixa

Mentre anem enlairant-nos entre una conversa d'aquelles en què un nen gairebé desconegut es converteix en el centre d'atenció, penso que el menut m'acaba de confirmar que les restriccions de què parlen els diaris són certes a la seua guarderia. De què li prepararà l'entrepà la mare?

entre la màgia crèdula i incrèdula

Vaig arribar al Palau de la Virreina quan devien faltar cinc minuts per començar l'acte. A l'ascensor que ens portava a la darrera planta vaig coincidir amb quatre dones una de les quals es queixava que a la porta de la Virreina no hi hagués cap cartell, ni que fos minúscul, que anunciés la xerrada-exposició i que l'acte es realitzés en una de les sales més petites. Totalment d'acord en la primera apreciació i plegat a la realitat en la segona: érem una trentena de persones i sobrava espai. Com és que dels centenars de lectors -deixo els milers al teclat- que té, ara mateix, no ahir -i molts en parlen als blocs-, l'obra de Sales, Calders i Tísner, només se'n van reunir un nombre tan reduït? Les hipòtesis son moltes i diverses, però cadascú sap la seua realitat, potser oculta.





L'acte es titulava “La memòria dels objectes” i consistia en la presentació d'alguns objectes que havien pertangut als tres escriptors. Es tractava que els invitats: dos fills de Tísner, una néta de Sales i una filla i una néta de Calders mostressin la seua tria, ens n'expliquessin el motiu i a partir d'aquí ens parlessin dels personatges que representaven. Maria Bohigas, néta de Joan Sales, va disculpar-se a través d'un text per no poder assistir, però en el seu escrit va concretar que es decantava per un telescopi que els lectors del bloc hauran de decidir quina relació té amb l'escriptor i quan i com apareix a Incerta glòria. Després d'una mica de vacil·lació va començar a parlar la filla d'Avel·lí Artís, Mònica -a continuació el seu germà Raimon-; tres objectes: un calidoscopi fabricat pel seu pare que va anar passant entre el públic i que tenia trampa, un vaixell dins d'una ampolla de vidre i una pissarreta on la seva mare anava col·locant les lletres dels encreuats que definia el pare. Tessa Calders va presentar un quadre de Moncada i la néta un holograma emmarcat. A partir d'un determinat moment, les veus individuals dels descendents dels escriptors es van convertir en un diàleg en què també hi va poder participar el públic.

Vam saber les entremaliadures de Tísner i de la seua germana, la tieta Rosa, segons l'anomenava la Mònica, l'esposa de Calders. Vam saber dels dos cunyats sempre atents a les darreres innovacions tecnològiques. Ens van explicar com Tisner pintava habitualment esquerdes amb tinta xina a les parets o a les peces dels banys de les cases on anava, amb gran esglai dels propietaris que no descobrien la impostura. Vam saber que era la Rosa Artís qui feia les bromes familiars amb gran preocupació d'en Pere que, envoltat de tres pantalles de televisió, uns quants aparells de ràdio i uns cascos al cap, enviava alguna filla a vigilar la seva mare. Ens van dir que en Pere era més aviat seriós i patidor, però que va estar encantat quan li van regalar un barret de cowboy amb dos revòlvers amb les pistoleres corresponents i una estrella de xèrif, i com disparava des de la seua terrassa de Llançà i cridava el seu nét, quan se li acabaven les municions, que “marxava corrent com un senegalès a la botiga del poble a comprar més municions”... Em resisteixo a detallar -haver-hi anat- i seguir el fil de les converses que ens feien somriure i riure, ja en parlaran els periodistes amb més detall en aquests diaris que van farcits de notícies del triple centenari.



Es va parlar poc de literatura i molt de família i del temps de la vida i de l'escriptura. En definitiva, va ser com una xerrada on es troben vells amics que deixen de banda la professió per parlar de la quotidianitat i dels sentiments. I això, a vegades, és un exercici important que acaba conduient a entendre una part de l'obra que no s'esmenta o a penes apareix.

Si bé durant l'hora escassa de l'acte no vaig trobar a faltar que gairebé no és parlés de literatura, en acabar vaig anar pujant la Rambla amb la meua companya de seient acabada de conèixer repassant les obres i els autors, fins que vaig descobrir que la meua acompanyant accidental era la mare de dos exalumnes que havia tingut no feia gaire. I es va acabar la conversa literària


Continuo amb el centenari, però com que veig que ja he escrit força, seré breu. El dia anterior vaig assistir a una representació -vuit del vespre- titulada “La màgia d'en Calders”. L'Imma Colomer, per qui tinc una especial simpatia, acompanyada per l'acordionista Dioni Chico dramatitzava 15 contes de Pere Calders d'una manera molt senzilla a l'espai obert del Museu Marés. Una mica més d'assistència que a l'acte d'ahir, potser perquè alguns curiosos que passaven s'hi van afegir. Un espai idoni en una hora màgica, de vuit a nou. Una interpretació excel·lent. Mentre l'actriu anava desgranant els contes, vaig pensar que cada lector té la seua pròpia manera de llegir-los i pensar-los que sovint no coincideix del tot amb la d'altres lectors. Il·lustro aquesta afirmació amb la interpretació d'un conte curt; per cert, fixeu-vos en el moment en què l'Imma Colomer diu la paraula “vantava” i immediatament afegeix un sinònim, que no figura en l'original, és clar, per si de cas algun oïdor dubta del significat del mot.

estremida memòria

Avui he anat a la Virreina a escoltar diversos familiars de Sales, Tísner i Calders que mostraven diversos objectes que pertanyien als escriptors i que eren el punt de partida per parlar-ne. Una hora deliciosa de la qual potser en diré alguna cosa demà. Tessa, la filla de Pere Calders, només havia dut un objecte, una tria que podia semblar sorprenent pensant en la multitud d'objectes que deu guardar relacionats amb el seu pare. Tessa Calders ens ha mostrat un quadre de Jesús Moncada que aquest va regalar a Calders amb motiu de la seua jubilació i n'ha explicat el motiu de l'elecció. El primer que he pensat és que demà, és a dir el 13 de juny, es complirien set anys de la mort de Moncada, un dels meus escriptors preferits, no només per la coincidència del dia de naixement, amb uns quants anys de diferència, sinó perquè les seues proses... Va, no vull embrancar-me en consideracions literàries sinó únicament dedicar-li un record que, evidentment, ha de passar per un text seu i la confirmació de la relectura dels altres.

I vet aquí la seua principal font literària, i no desvetllo cap secret:

Ignoro per què no va engolir-me quan una rampa a la cama esquerra va deixar-me gairebé paralitzat enmig de les seves aigües, encara massa fredes, el maig del 52. em tenia a la seva mercè. Podia haver-se venjat del mocós entremaliat que li llançava còdols o li pispava descaradament les madrilles amb la canya de pescar, i que aleshores pretenia travessar-lo nedant per primera vegada. No va fer-ho. Renuncià a rabejar-se amb el milhomes temerari que intentava superar abans d'hora una prova sota la qual perdurava sens dubte un ritu ancestral: passar l'Ebre nedant (en aparença una simple emulació entre els adolescents de la vila) devia suposar en altres temps haver adquirit la capacitat de sobreviure en un món lligat íntimament al riu, una força benèfica però també maligna, contra la qual el nadó -i jo no vaig ser cap excepció- encara era protegit secretament amb pràctiques màgiques, paral·leles a la cerimònia cristiana del bateig.
Potser encara m'emparaven aquelles forces misterioses... El fet és que l'Ebre no se'm va empassar: va portar-me suaument a la vora i em deixà en una glera. Mentre em refeia de l'esglai, estirat de bocaterrosa sobre els còdols calents, la nostra relació va canviar. Sota la pell verda, lluminosa i alegre de l'aigua, acabava de sentir l'estremidora presència del regne tenebrós on segurament naixia la cega turbulència de les riuades o la força sinistra que ofegava homes i bèsties. Vaig aprendre a respectar-lo.
L'he conegut enfurit i calmós, afeblit per la secada, adornat amb les gavines hivernals, emplomallat de boires, fustigat per les xurriaques del cerç o arrissat per les garbinades denses, amb vagues sentors de mar, que tibaven antany les veles dels llaüts.
Vaig robar-li barbs, carpes, llefiscoses anguiles. Les seves aigües van lligades als meus estius més bonics, però també al record de l'amic -menys afortunat que jo- que va sepultar en un punt ignorat del seu llit fangós, vaig navegar-lo.
Als cafès i als molls de l'antiga Mequinensa, n'escoltava, embadalit, gràcies i traïdories contades pels vells patrons. La meva geografia va començar amb noms lligats al seu curs: Faió, Riba-roja, Flix, Miravet, Tortosa, Amposta...
Fa mols anys que visc a Barcelona. Malgrat la separació, el tinc sempre present, em dolen les barreres que el tallen, la contaminació que l'emmetzina, els peixos que se li moren a les entranyes... Em passo mesos sense veure'l. Tanmateix, quan hi torno, en tinc prou d'albirar-lo a la llunyania perquè la memòria se m'ompli de llaüts, de tripulacions esvanides, d'antics viatges, i, en un plec molt profund de mi, senti un estremiment...

Jesús Moncada: “Memòria de l'Ebre”, dins Cabòries estivals.

credulitats diverses

Pujo el cap de setmana a Torroella amb la intenció de participar com a espectador en la Fira de màgia en la seua primera edició. El dissabte és el dia fort, amb múltiples espais públics i pagant -a part d'una exposició i pel·lícules sobre el tema- arreu de la vila. Em passejo, sobretot a la tarda, pels escenaris simultanis: la plaça dels Dolors, la plaça d'Ernest Lluch, can Quintana, la plaça de la Vila... Tot ple. Espectacular afluència de públic. Si hem de fer cas al que diu el Diari de Girona, es van comptabilitzar unes deu mil persones, de manera que els organitzadors deuen estar exultants i ja deuen preparar la fira de l'any vinent.




Entre representació i representació encara tinc temps de visitar les parades on venen material de màgia. M'aturo en una que m'atreu especialment i li demano al venedor unes demostracions de la màgia que ven. L'home està content que li faci d'esquer per possibles clients i presenta, al principi només per a mi, diversos jocs dels quals no descobreixo el truc. Finalment, em quedo dos jocs senzills, d'iniciació, per veure si sóc capaç de sorprendre amics i coneguts en properes trobades. Són dos jocs elementals relacionats amb els euros, que em sembla el tema més adient al moment que vivim. De fet entenc que bona part de l'èxit de la fira té el seu origen en la necessitat d'evasió d'una realitat econòmica que cada dia que passa ens amenaça d'una o altra manera i que, com en qualsevol bon truc de màgia, som incapaços de veure en el moment com s'ha produït ni de preveure el proper número.





A la nit, a casa, practico els jocs amb resultats decebedors davant de la Joana que observa escèptica els fracassos de les meues manipulacions. Sóc tan maldestre i tinc tan poca paciència que em temo que la meua carrera de màgic s'acabarà sense haver començat. Interiorment, i només per un moment, remugo contra els polítics -enveja?-, que malgrat la seua ineptitud continuen omplint espais amb uns trucs dels quals tothom veu la trampa, però no em consola el fet que a les seues actuacions siguin xiulats per bona part del públic, perquè els seus espectacles lamentables i recurrents em toca pagar-los una vegada i una altra, vulgui o no vulgui, malgrat la meua incredulitat.

Auster i Born

He començat a llegir Invisible, de Paul Auster, en la versió en castellà. Vaig molt pel principi, em trobo, més o menys, en el moment en què el protagonista decideix copiar per al seu mecenes, Rudolf  Born, un poema del trobador Bertrand de Born (dedueixo, més ben dit, imagino, que la tria d'aquest poema tindrà relació amb el pla de l'obra, amb els personatges, etc.). Adam Walker, el jove protagonista, té a mà una antologia dels trobadors en anglès i la seua primera intenció és passar el poema directament a màquina, però la versió li sembla inadequada, “una traducción que no hacía justicia a la extranya y desagradable intensidad del poema”, i recorre a una a una edició bilingüe, provençal-francès, a partir de la qual fa la versió en anglès.

En aquest punt, després de llegir la traducció castellana, m'he vist obligat a suspendre momentàniament la lectura de la novel·la per fer-me unes quantes reflexions i alguna investigació. El traductor, Benito Gómez Ibáñez, deu haver traduït literalment la versió de Adam Walker, és a dir, de Paul Auster? Paul Auster va fer el que diu que va fer Adam Walker? Han consultat els traductors les versions originals del sirventès de B. de Born? Hauria de llegir la traducció d'Albert Nolla, que s'encarregat de la versió catalana de la novel·la per veure si noto si s'ha acostat al poema original, un provençal tan proper al català, sobretot al segle XII? Té dret un traductor a recórrer a les fonts originals en casos com aquest? Demà miraré de resoldre les preguntes.

Per altra banda, i primera pregunta: aquest sirventès és realment de Bertrand de Born? Sembla que sí, però dels quinze manuscrits en què apareix se li adjudica únicament en cinc (en tres es diu que és de Guilhem de Sant Gregori; en altres tres, de Blacasset; en dos, de Lanfranc Cigala; en un, de Guilhem Augier; en un altre, de Pons de Capduelh). Segona pregunta: devia conèixer Walker la versió del poema que apareix en dos manuscrits en què hi ha una segona tornada en la qual s'al·ludeix el rei Ricard Cor de Lleó (amb el curiós senhal de Oc-e-Non -Sí-i-No-) i el joglar Papiol, de Bertrand de Born? Aquesta tornada, és suficient per esvair els dubtes sobre l'autoria del poema?

I encara més consideracions possibles; sobre el sentit del mateix poema, en l'actualitat i en el moment de l'escriptura, per exemple. De moment, per si algú té interès en el sirventès original, el copio, afegint, a part de la segona tornada, dues estrofes llargues més una de curta -una mena de tornada-  (en verd) que rarament apareixen, i que, per suposat, no surten a Invisible; a més, fan repensar el poema. Si algú s'atreveix amb la traducció...

Be.m plai lo gais temps de pascor,
Que fai fuoillas e flors venir!
E plai me qand auch la baudor
Dels auzels que fant retintir
Lo chant per lo boscatge!
E plai me qand vei per los pratz
Tendas e pavaillons fermatz!
Et ai grand alegratge
Qan vei per campaignas rengatz
Cavalliers e cavals armatz.


E platz mi qan li corredor
Fant las gens e l'aver fugir,
E platz me qan vei apres lor
Gran res d'armatz corren venir,
E platz m'e mon coratge
Qan vei fortz chastels assetjatz
E.ls barris rotz et esfondratz,
E vei l'ost el ribatge
Q'es tot entorn claus de fossatz,
Ab lissas de fortz pals serratz.


Et atressi.m platz de senhor,
Qan es primiers a l'envazir
En caval, armatz, ses temor,
qu'aissi fai los sieus enardir
Ab valen vassalatge.
E puois qe l'estorns es mesclatz,
Chascus deu esser acesmatz
E segre.l d'agradatge,
Que nuls hom non es re presatz
Tro qu'a maintz colps pres e donatz.


Massas e brans, elms de color,
Escutz traucar e desgarnir
Veirem a l'intrar de l'estor,
E maintz vassals ensems ferir,
Don anaran arratge
Chaval dels mortz e dels nafratz.
E qan er en l'estorn intratz,
Chascus om de paratge
Non pens mas d'asclar chaps e bratz,
Que mais val mortz qe vius sobratz.


Ie.us dic que tant no m'a sabor
Manjar ni beure ni dormir
Cum a quan auch cridar, A lor!
D'ambas las partz, et auch ennir
Chavals vochs per l'ombratge,
Et auch cridar, aidatz aidatz
E vei chazer per los fossatz
Paucs e grans per l'erbatge,
E vei los mortz qe pels costatz
An los tronchos ab los cendatz.


Amor vol drutz cavalgador,
Bon d'armas e larc de servir,
Gen parlan e gran donador
E tal qi sapcha far e dir
Fors e dinz son estatge
Segon lo poder qi l'es datz.
E sia d'avinen solatz,
Cortes e d'agradatge.
E domna c'ab aital drut jaz
Es monda de totz sos pechatz.


Pros comtessa, per la meillor
C'anc se mires ni mais se mir
Vos ten hom, e per la genssor
Dona del mon, segon c'auch dir.
Biatritz d'aut lignatge,
Bona dompn'en digz et en fatz,
Fonz lai on sorz tota bontatz,
Bella ses maestratge,
Vostre rics pretz es tant poiatz
Qe sobre totz es enanssatz.


Donzella d'aut linhage,
Tal en cui es tota beutatz,
Am fort, e sui per leis amatz!
E dona.m tal corage
Qe ja no pens esser sobratz
Per un dels plus outracujatz.


Baro, metetz en gatge
Chastels e vilas e ciutatz
Enans c'usqecs no.us guerreiatz.


Papiol, d'agradatge
A.N Oc e No t'en vai viatz!
E dijas que trop estai en patz.

Hi ha vegades en què llegir una novel·la m'és una feina lenta. Per quina pàgina aniria ja si no m'hagués topat amb Bertrand de Born? No té importància. Només em queda un dubte:  per què hi ha vegades que no estic segur que la lectura acabi sent plaent, ja no diré profitosa?

Bradbury

Busco inútilment algun llibre de Bradbury entre els prestatges de casa. Els dec tenir al sud. És curiós que aquí se'l conegui especialment i se'l recordi per dues obres del principi de la seua carrera com a escriptor, el conjunt de relats de Cròniques marcianes (1950) i la novel·la Fahrenheit 451 (1953), que parteix d'una novel·la breu anterior, The Fireman (1951), tot i que segurament és mes coneguda la versió cinematogràfica de Truffaut. Dues excel·lents lectures que, si volem, podem incloure en el gènere de la ciència-ficció, encara que aquesta adscripció alguns puristes la considerarien més aviat circumstancial.

Tinc una especial simpatia pels dos llibres, potser perquè són lectures primerenques del "gènere", potser perquè són lectures d'esperances, malgrat una primera aparença. Per exemple, Fahrenheit, ens parla d'una època fosca de la humanitat però que canviarà, i tornarà a venir una temps de degradació, i tornarà un temps llum... I en tot cas, sempre hi haurà algú que farà de pont. Potser Bradbury era més optimista que alguns dels nostres contemporanis.

Allà on sigui: llarga vida a Bradbury! I si convé, jo m'aprendré, més no puc, un relat de les seues Cròniques.




P. S. : Ray Bradbury ha mort als 91 anys, no li faltava gaire per arribar als 92. Crec que ha triat la data (4+5 i li afegim l'1 ).

en el silenci

Mentre espero, agafo un llibre, simplement perquè el tinc a mà. Fullejo pàgines de versos. En la 176 hi ha un doblec fet no sé quan ni per què:

I parlarem, fins que la melodia,
de massa dolça, al llavi es moriria,
i brillaria tota dins l'esguard,
i fóra al cor com un finíssim dard
fet de silenci...

P. B. Shelley: Epipsychidion (fragment traduït per Marià Manent)

La resta de la pàgina és en blanc.

Abans de copiar els encara no cinc versos, he buscat a Google si algú ja ho havia fet. No els he trobat ben bé, però la cerca m'ha portat a un poema escrit per Glòria Cruz, musicat per Càstor Pérez i cantat per la seua filla Sílvia i una mica per ell. Hi ha un moment, com en els versos de Shelley, que em sembla bellíssim.




La nit encara continua, en silenci.

més tingalyes, de moment

A la Festa major d'aquest cap de setmana hi havia també una ... que alguns devien considerar modesta però crec que a la majoria ens va semblar espectacular en molts aspectes. Abans de continuar, entenc que he d'explicar els punts suspensius. A la festa major del meu poble, que durava, i dura, una setmana, no recordo cap atracció de fira que fos una roda que voltés amb persones assegudes al seu cercle, de manera que de petit no vaig tenir cap nom autòcton per aquest tipus giny excepte el que escoltava en les pel·lícules amb doblatge en castellà: noria. L'artefacte se semblava a les sínies (o sènies) que havia vist als horts de Tortosa o de Roquetes per anar carregant i distribuint l'aigua, que no sé si encara es conserven amb la finalitat inicial o ja són elements històrics. Devia ser més o menys en el temps del descobriment de les sènies que en algunes fires dels pobles grans vaig descobrir les nòries i hi vaig pujar, poc. Més tard, la professió m'ha portat al dilema de la tria: sínia o nòria? Totes dues paraules vénen, segons sembla, de l'àrab i les dues deuen significar molí en aquesta llengua; la primera va fer fortuna a Catalunya (?) i la segona a altres territoris de la Romània. Com i per què? No en tinc notícia certa. El DIEC, per evitar problemes, ha optat per roda de fira: atracció pròpia de parcs o fires que consisteix en una gran roda que gira en un pla vertical, proveïda de seients o cabines. Fa uns mesos, Magí Camps dedicava una columna al tema que no sé si convencia o no els lectors, però que em semblava força raonable; també la Teresa Amat, una mica després, mostrava la seua perspectiva. I que la llengua vagi rodant.

Torno a l'origen del post. Aquest cap de setmana hi havia a la festa del barri una sínia, nòria o roda de fira que tenia un altre nom, una denominació que es podria considerar calderiana si no fos perquè en aquest cas l'atracció, la Tingalya, té un origen contrastat i no inventat. Els d'Antigua i Barbuda, artífexs de l'invent s'inspiren en la metamecànica de l'artista suís Jean Tinguely per construir la seua maquinària cinètica a partir del reciclatge i sense intervenció de l'electricitat. Així, la tingalya -fem servir la minúscula inicial esperant que aviat aquest nom figuri al diccionari- aprofita material divers i la força humana per acomplir la seua missió de distreure infants i grans. Els nens i nenes que volen pujar a l'atracció han de començar acreditant el seu pes en una bàscula -fora els massa grans o amb sobrepès- perquè cal aconseguir equilibrar la roda que anirà movent amb una simple manovella un dels voluntariosos familiars. D'un en un, els nens, amb la pissarreta que indica els quilos penjada al coll, van sent fixats en el cadup que durant una estona anirà voltant. Ja tots col·locats, uns drings de campana marquen l'inici de la distracció. En un moment determinat, els organitzadors, conscients que es pot fer més d'una cosa al mateix temps, proveeixen els nens de literatura adequada a la seua edat. Per fer-se càrrec del funcionament de la tingalya, amb més precisió es pot observar el vídeo de més avall, on també es poden veure uns cavallets moguts amb energia familiar.

En definitiva, en aquest món en què la necessitat d'estalvi d'energia i d'aprofitar el material en desús és una evidència per a la majoria, la tingalya em sembla un artefacte que cal tenir en compte, tot i que ja sé que el seu ús no es generalitzarà per qüestions de temps, de manca d'imaginació i d'interessos creats. Llàstima, perquè el nom és bonic i estalviaria dilemes a l'hora de denominar les rodes verticals que giren a les fires: tingalya, tingalya, tingalya...!

independència

Aquest cap de setmana he prescindit, gairebé he oblidat, la independència del poder judicial que n'és tant, d'independent, que els seus membres, encapçalats per Carlos Dívar, president del CGPJ i de TS (és una persona profundament religiosa i tradicional. Pelegrina assíduament a Terra Santa, va atribuir la seva salvació en l'atemptat d'ETA a la Mare de Déu de Fàtima i és conferenciant de l'Arquebisbat de Madrid), ni tan sols cal que presentin comptes entre ells mateixos; gairebé he oblidat la independència durant quatre anys del poder executiu, encapçalat per Mariano Rajoy que aplica solucions modèliques a l'economia i societat (bé, la societat, subsidiària de l'economia se li'n fot a tothom) aplaudides a tot Europa (esment especial per la ministra Ana Pastor, que darrerament ha parlat de millorar les carreteres de segon ordre per tal que els animals arribin en bones condicions als escorxadors); del poder legislatiu no em cal recordar la seua independència, perquè és obvi que no té cap relació amb les dos poders anteriors.

Gairebé he oblidat, aquest cap de setmana la independència dels poders democràtics de Catalunya, als quals segurament em referiré a partir de la independència de l'any 2014.

Aquest cap de setmana, jo, habitant nord-oriental del Quadrat d'Or de Barcelona, m'he passat una part de les hores, enmig de la independència, beneïda per l'alcalde, de la Festa Major de la Dreta de l'Eixample que ha coincidit, evidentment, amb la Fira Modernista (la vuitena). Per un moment, només un moment, ep!, vaig pensar que els qui passejàvem pel carrer de Girona, des de la Diagonal fins a Aragó, entre les parades de comerços i del foment del passat modernista -un dels ismes més breus, però més potents de la ciutat- érem com aquells habitants d'un poble ignorat que Uderzo i Goscinny van fer conèixer a tot el món. És veritat que l'or ja escasseja; que de la vaca rostida dels Ravell només en tocava, si t'espavilaves, uns talls escassos amb dues llesquetes de pa i no hi semblava haver cap Obèlix poderós i afamat; és veritat que la diversitat de colors de la pell semblava desmentir la unitat ancestral dels convocats; és veritat que no teníem gaire clar qui era l'invasor; és veritat que el Bugatti exposat -i tantes altres coses- no era modernista... Vaig pensar -ja he dit que només per un moment?-, però, que entre totes les realitats i ficcions reunides durant dos dies i mig -no exagerem la festa-, bé podia sorgir un nucli d'independència que s'enfrontes a les altres independències. Per què no des del cor de l'Eixample?

Això sí, potser hauríem de trobar una música i una cançó que ens fes sentir que la nostra proposta seria possible i la nostra unitat un fet. De moment, un dels himnes de més èxit de la festa, per bé que molt sentit, no em sembla que tingui prou força ni que sigui excessivament motivador.

la dignitat del temps sense rellotge

Em revolta aquesta foto - prescindeixo del lloc i les circumstàncies. Quina dèria de voler recordar als vells la realitat d'un rellotge que ja no els fa cap falta! Quina dèria de voler-los fer creure que si no saben l'hora que marquen les busques i el dia que marca el calendari és que estan malalts! Quina dèria de voler-se convèncer que els cal continuar amb unes rutines que ja no són les seues! ¿És que els vells no saben que el dia comença amb la claror i acaba fosc? ¿És que els vells són incapaços de saber si fa sol, plou o hi ha lluna plena? ¿És que els vells són incapaços de sentir la calor de l'estiu, el fred de l'hivern, la tristor de la tardor o la bogeria -boirosa- de la primavera? Algú es pensa que no noten, perquè callen, que sopen quan abans berenaven i que van a dormir quan sopaven? No, els vells, com els nens, no necessiten l'hora de cap rellotge, sinó algú que vulgui entendre el seu temps i que intenti compartir-lo sense cap altra hora que la que marca el ritme dels temps retrobats o encara per descobrir. I si no sabem descobrir el temps dels vells per amor -quin misteri, l'amor!-, potser serem capaços de pensar que algun dia el seu temps serà el nostre, és només qüestió d'hores de rellotge.