pensaments desdibuixats en la calor de la nit

L'endemà de veure l'alcaldessa, acompanyada de l'home i el nen endormiscat, ara als braços d'un ara de l'altre, dues veïnes comentaven al quiosc -quan desapareixeran definitivament els quioscos o es convertiran en una altra cosa que ja s'entreveu?- que li falta autoritat, que no es pot anar com una veïna més, que ara.... Ser i no ser, aquesta és la qüestió, vaig pensar. Voler i doler, dit en paraules més d'aquí.

Jo també vull i dolc i tinc ganes de dir, però m'esperaré, que la precipitació és mala consellera, com saben tots els polítics, que no és el mateix servir uns quants que servir tothom; mentre, diré que tant de bo que els canvis d'estatus no impedeixin els canvis de costums, en la mesura del possible, esclar.

en la calor de la tarda

Continuo escoltant els discursos del polítics d'aquí i d'allà. Per què? No ho sabria dir; per si de cas. Cap ni un proposa de moment un canvi de les estructures d'estat, del funcionament diferent del sistema democràtic, només petits pedaços per acontentar el personal o els mateixos comunicants, cosa que és el mateix. Suposo que encara haurà de passar molt de temps, més del que jo tindré, perquè facin propostes substancials. Tot és petit, mínim, irrisori.

No tinc cap dubte que l'element definitiu, majoritàriament decisori, a l'hora de votar en les properes eleccions autonòmiques i estatals serà fruit d'una – de dues- abstracció: Catalunya-Espanya. Més enllà d'altres propostes dels partits, els votants elucubraran sobre el tractament del tema per part dels candidats. Els candidats ho saben, i a mesura que s'acosti el moment dels vots, tema i variacions seran motiu principal del seus discursos. En el cas d'ERC -CDC no m'interessa- ja fa temps que ho és; llàstima, perquè tampoc en cal abusar, sinó deixar anar el cartutx estratègicament, que no sembli que només se'n té un o qu els altres encertaran necessàriament la diana.

Durant molt de temps he pensat que era un error que les autonòmiques -plebiscitàries, sí- fossin anteriors a les estatals, que era millor veure com quedava Espanya abans de decidir aquí; ara no estic gens segur de tenir raó, potser és molt millor votar quan encara governa el PP, qui sap la quantitat de canvis d'opinió amb un altre partit o coalició al govern d'Espanya?

Mentre esperem l'arribada de la tardor i de l'hivern, anirem buscant ombres de descans per protegir-nos d'aquestes temperatures d'escàndol. Sí, capbussar-se a la mar també és una opció, però encara deu ser massa freda. De tota manera, sempre ens quedarà l'aire condicionat.

aquest diumenge, la música inaudible del foc.

Quan jo era petit se sentia el soroll del foc de les fogueres de Sant Joan. Les argilagues, com més seques millor, espetegaven i espurnejaven mentre les flames anaven pujant i nosaltres -quants anys devíem tenir?- esperàvem en fila, impacients, que fos el moment de travessar el foc que per un instant efímer i etern ens faria desaparèixer en un acte de màgia -en què ens hauríem convertit en tornar a aparèixer?- que només era possible una nit. Potser sí que de tant en tant fèiem algun xiscle, però dominava la música, ara aguda, ara greu, dels matolls que anaven convertint-se en brases i cendra mentre ballaven les flames que mai es repetien.

No sé com deuen ser ara les fogueres del poble, potser com les d'aquí, massa amples -l'alçada no importa- per saltar-les, enceses per sacerdots vestits de diables, que, incapaços, ai!, d'encendre-les com cal, fan servir alcohol i més alcohol, i encara més; amb un servei d'ordre amb armilles reflectants, i la gent convenientment apartada, fascinada, sí, però immòbil, i cridòria i tam-tams i traques i petards..., mentre la música de la fusta que crema no arriba a ningú, només es veu el ball sempre nou de les flames que són les úniques que escolten el ritme que les fa nàixer i morir.

avui es parla de Pedrolo

Mort avui fa un quart de segle, Manuelde Pedrolo continua sent més desconegut -parlo per mi, esclar- que oblidat. Pregunta sense sortida: què és preferible, ser desconegut o oblidat? Em fa mandra, i no ser si me'n sortiria, desenvolupar les argumentacions de l'afirmació inicial i de cap manera gosaré respondre el joc partit de la pregunta perquè tampoc no ho tinc gaire clar.

Únicament m'atreveixo a contribuir al record -o al coneixement?- de qui en bona part m'és desconegut, que no oblidat. Crec que és interessant fixar-se en la data dels dos poemes.

Difunt, difús, difondre aquesta carn,

confondre aquesta carn que estimo
amb l'amor indolent de la terra...

Oh carn, quin cant supura el llavi i t'acaricia
amb noms, amb veus, amb crits que trenquen les arrels
des d'on fores aquest pit balejat,
aquests braços capaços d'anells i de cops!

Carn, contorn ardent d'aquesta gràcia,
vas, ample vas vessant d'amor i esperma,
d'odi insoluble o de mans i tendresa...

Tot era meu! Vasta terra d'anhels,
disposar d'un cos, d'una forma,
tornar ferida al vent, la pluja, el color,
l'esguard encuriosit, l'afalac d'una noia...

I ara mai, mai més no saber d'aquest eixam
el murmuri de fulla i de terra,
mai, mai més damunt del sòl, dempeus!

“Per quan seré mort” (1938)

No aprofiteu la meva absència, obligada,

per clavar-me a la boca d'un carrer.
No vull que els sobres de ls cartes
em numerin com un sorge, com un pres,
i cap autoritat no és competent
perquè demà l'amo dels queviures,
potser el barber o la peixatera,
em facin nom del seu comerç.

"Darrera voluntat" (4 de desembre de 1988)

P.S. : Aquesta nit passada, en hora fosca i en canal secundari, han compartit una semblança valorativa de Pedrolo i la seua obra que pot ser un bon punt de partida per al seu coneixement. La Carme en parla i ens ofereix el tràiler.

bandereta

No em molesten les banderes, al contrari, com més millor, movent-se al vent tramuntanal o al que bufi. Colors dels draps amb àguiles i estels, falçs i martells, sols naixents i mitges llunes, corones i cedres... Banderers, o senyeres, de països, nacions, corporacions, institucions, clubs esportius, marques comercials... volant al vent del món. Que volin les banderes! Que arribi un moment que els seu vol només representi una combinació estètica de colors. Mentrestant, hi ha el que hi ha i diuen que cal triar: una bandera, dos, tres... , en ordre decreixent. La bandera som nosaltres, la bandera sóc jo, diuen. Tristos draps encara sense vida pròpia.

Diuen que el 27, sis-centes persones procedents de tot Catalunya juraran la bandera espanyola a la caserna el Bruc, a Barcelona. La xifra més alta mai vista fins ara, que, esclar, pot semblar petita. Ho he llegit en un breu del diari i he pensat que érem molts més els qui vam jurar bandera a Saragossa quan em va tocar a mi l'any..., no el recordo. Aleshores no vam sortir a cap diari ni abans ni després; ara se'n parlarà. Només faltaria que, per contrarestar, algú organitzes una jura de la bandera catalana, que tot s'encomana. Per cert, diu la notícia que vindrà gent de tot Catalunya. Pobres funcionaris de l'administració central a Catalunya que es veuran moralment obligats a participar en l'acte d'una sola bandera. O és que no han rebut alguna indicació per part de l'autoritat pertinent suggerint-los que la seua presencia al Bruc seria ben vista? M'estranyaria.

entre la nit i el dia

Se m'acut, així, sobtadament, que hi ha tres dies en el calendari que poden produir sentiments i percepcions completament oposades, depenent de les persones i del moment de la seua vida: Sant Joan, Nadal i Cap d'Any. No cal que digui res més ni al·ludeixi els indiferents.

Aquesta nit, mentre la foguera de la Sagrada Família - Sant Joan és fi i és principi- feia el seu cicle, mirava grans i petits. Quanta tendresa en aquests petits -ells i elles-, espantadissos o temeraris! Foc vell i foc nou, cremadissa, recomençament, ni que fos durant el temps que triga la fusta inútil a desaparèixer. Absència en la mirada per un moment, com en la de l'Ada, amb el fill en braços, endormiscat, cansat, el company a la vora, just abans que comencés la música. En tornar cap a casa, he pensat en l'avi de la cua d'aquest matí menjant la coca a casa, a fora els petards i els focs, potser també a dins espetecs suaus, harmònics, gairebé inaudibles ja.

Ara, que les cadències del trons s'allarguen i minva la seua intensitat busco en el llibre algun poema que confirmi el que dic. No en trobo cap, però, no sé per què, aquest ja em va bé, arribo al final:

Mira, noia, mira -ara que l'any

arriba fins al final de la xarranca-,
com n'és de prim, al terra, el traç de guix.
Que la seua llum blanca se t'allargui feliç,
davant l'escomesa o la tisorada dels dies,
fins que sàpigues arribada l'hora de rendir-te.
Llavors veuràs a l'altre costat de la música
una noia que mira una mar immensa
i les onades que, a mi, m'arriben
massa gastades i brutes al fons de la pupil·la.

Francesc Parcerisas: “La noia que mira” (fragment), a Seixanta-un poemes.

Encara algun tro que trenca la nit calma. Es tanca una finestra, o potser s'obre. Aviat serà dia.

 

 

principi d'actualització

Com se sap, Diògenes, després d'haver de sortit esperitat del seu poble acusat de falsificació de moneda, va viure durant uns quants anys a Atenes, en una bóta de roure francès, un dels habitatges prefabricats més buscats a la seua època i encara actualment molt apreciat en el sector vinícola i dels coneixedors en general. Com se sap, Diògenes es caracteritzava per mirar de prescindir de tot allò que era superflu; no sé si per això l'anomenaven el gos o el cínic, que és el mateix. També és notori que sovint circulava per la ciutat, a primera hora del dia, amb un llum d'oli a la cerca d'un home honest; mai no el va trobar, de manera que al final arreplegava tot el que li semblava curiós i ho encabia a la bóta -de roure francès-, fins al punt que va haver de quedar-se a la porta de casa perquè ja no hi cabia. Els seus veïns el van acabar anomenant Diògenes el de la síndrome.

A vegades penso si Diògenes, sempre enlluernat amb el seu llum d'oli, a més de buscar homes, també es preocupava de veure si trobava alguna dona. Ni la història ni la llegenda ho concreten, però jo tinc les meus teories que no desenvoluparé perquè entraria en un terreny relliscós i no val la pena. Parlo, esclar, de la seua època, perquè la dona que avui m'ha fet la declaració de renda... En fi, les dones del temps de Diògenes i les d'ara..., qualsevol coincidència és ficció i les síndromes molt diverses.

cosmologia

Hi ha qui diu que el cel nocturn de Barcelona és un desert. Paraules dels qui no miren el cel o quan alcen la vista esperen trobar tots els astres del firmament -al menys fins a la magnitud 12- , si pot ser amb lletres de neó que identifiquin cada estel i amb lletres més petites un resum de la mitologia que els ha donat nom.

De fet, la gent, tant és que sigui Barcelona o els pobles més petits del nostre país petit, ja mira poc el cel, altres feines tenim. La gent ja no recorda que la lluna surt aproximadament una hora més tard cada dia i que segueix el mateix trajecte -se'n diu òrbita- que el sol i que els planetes, travessant les constel·lacions que encara tothom coneix perquè continuem recordant que hem nascut sota el signe de sagitari o altres signes menors. El cel, el cel... Mirar el cel. Per què? Quan em fan una pregunta, callo i, si convé, somric.

He mirat el cel d'avui, ja a la posta. La Lluna, Júpiter, Venus. Horitzó oest, per sobre de les cases del meu petit clos de l'Eixample. Demà els dos planetes -recordeu que és fàcil identificat els planetes perquè, a diferència dels estels no titil·len?-, Venus i Júpiter, la deessa i el déu, espectacularment brillants quan el sol s'amagui, seran encara més prop -la Lluna, més llunyana- i el dia 30 gairebé es fondran: ara no recordo què diu la mitologia sobre el tema.

Des de casa, des del petit clos barceloní de cada dia, aniré mirant l'acostament. Per què? Sisplau, una altra vegada no. Només una confessió: miro tan poc el cel!

aquest diumenge hagués volgut compartir música turística, però no sé si existeix

No sé quina mida deuen tenir els patis interiors de l'Eixample, 80 metres de costat? 70? La diversitat (vertical i horitzontal) arquitectònica, ornamental i humana d'aquests espais és canviant i indescriptible. Qualsevol intent de narració cau necessàriament en la generalització o en la mentida. Un dels pocs aspectes, però,  en el qual tothom estaria d'acord és que configuren una caixa de ressonància espectacular: un pot sentir perfectament una conversa mantinguda en un dels llocs oposats del quadrat sense gaire esforç, sempre que no sigui un xiuxiueig i el vent bufi favorable o es mostri neutral.

Fa un temps, però, que aquest convenciment de diafanitat que he tingut sempre comença a trontollar. Aproximadament a trenta metres en diagonal de l'extrem de la meua terrassa hi ha un pis dels anomenats turístics, que, a part d'altres detalls, vol dir que hi ha més gent del que és habitual en la resta d'habitatges i que no parlen cap de les llengües constitucionals. En el meu pis, el del meu pati, ara hi habiten una colla indeterminada de nois -cap noia- de llengua incerta i de gustos musicals inidentificables. Algú, coneixedor de la meua ineptitud pels idiomes i de la meua ineficàcia auricular podria dir que és una mancança intel·lectual i física meua la dificultat de concreció de llengua i música dels nous veïns; no ho crec, o no del tot.

Els meus veïns comencen a sentir-se a mitja tarda i solen aturar els sons passada mitjanit, tant si jo sóc a casa com si no. M'encurioseix què fan tantes seguides hores al pis, però no és el meu propòsit entrar en la matèria en aquest moment. Tornem als sons. Gairebé podria assegurar que parlen una llengua germànica, però per molt que en algun moment he mirat d'esbrinar-ho, m'ha estat impossible: les paraules d'uns sempre queden ocultes, desfigurades, sota els grunys i els crits dels altres, com si fos una mena de coral en què els solistes queden permanentment ofegats per la intervenció del cor. Cert que alguns aguts i determinats sons guturals em porten a pensar, com he dit, en determinades llengües, però és més una intuïció que una certesa. Amb la seua música preferida em passa el mateix: puc arribar a descartar gèneres musicals (res d'òpera, per exemple) i a deduir-ne d'altres, però ni autors ni títols més que per deducció vaga, les goles dels xicots superen de bon tros els matisos musicals.

En definitiva, que els patis de l'Eixample tenen una acústica admirable, segur, però no tant com pensava, o bé sempre hi ha imponderables que dificulten la precisió de les audicions. Què més voldria jo que poder compartir aquest diumenge la tipologia musical dels pisos de turistes de l'Eixample, enriquiment cultural indiscutible per a la ciutat, però avui no pot ser. Perseveraré en l'intent i potser un altre dia...

 

 

bona nit

Aquesta dèria teua, mare, de fer sempre les coses al teu aire. Com volies que recordes que vas marxar el dia 15, si a casa tothom se n'anava al novembre? D'acord, sempre havies preferit la primavera de les teues flors a la calor de l'estiu, el fred de l'hivern o la tristor de de la tardor. Ho sé, ho sé. Però tu mateixa em parles d'estacions i no de dies, de moments i no d'hores. No em retraguis una data precisa, si saps que cada dia estem junts i de tant en tant encara et recito aquell poema que t'agradava quan estaves tan cansada:

I guanyo la riba de la nit,
el repòs del sorral que sabia la barca.
S'encenen focs de benvinguda
a la muntanya. Més enlaire,
una a una, les estrelles,
els ulls que amorten avui l'antiga por.
I m'encamino en solitud cap a la font llunyana,
a les prades altes de la serenor del somni,
i s'obrirà lentament, per acollir-me,
el clos indret on jo seré per sempre
amb la meva pau.

Molt bé, d'acord, tens massa sentit aquest poema que ara ja no cal, i tampoc no tens prou clar que Espriu fos el teu preferit, ho entenc, tens raó, no era gaire primaveral. Ja buscaré altres poemes. Bona nit, mare. Descansa. Ens veurem d'aquí una estona.

existeix l'ànima?

Vaig llegint els sonets de Shakespeare, traduïts per Salvador Oliva, en l'edició barata i, tot i així, bilingüe; esclar que les notes numerades a peu de pàgina no tenen correspondència numèrica en els versos corresponents, però no es pot demanar tot per menys de 13 euros.

Si l'absència et fa veure que s'apaga el meu foc,

mai no diguis ni pensis que el meu cor t'ha mentit.
Puc també no estar prop ni de mi, ni tampoc
de la meva ànima, que viu...

Em nego a acabar de copiar, a compartir, amb els possibles lectors els mots que falten del vers final d'aquest primer quartet. Els poetes -Shakesperare també, més que molts- són tan sovint hiperbòlics, tan inversemblants... Si s'ha trencat, s'ha trencat, i deixa't d'històries per a la posteritat. O és que el poeta preveu una reconciliació, una segona unió? Els poetes, quan parlen d'amor, sovint semblen polítics

esborrany de la conclusió

-Carai!

El crit absolutament sentit de l'espectadora de dues files enrere -sala Néstor Almendros- quan s'acaba la darrera escena i la pantalla s'ennegreix ens fa esclatar en un riure espontani de modulacions discretes. Carai! Hi estem d'acord.

El que no sabria dir és si el seu carai és per la magnitud de la tragèdia -potser no calia tant, però ja es veia venir, i més si has llegit Roth-, perquè el negre apareix tant de cop, perquè Lear se suïcida en lloc de morir de pena, perquè és Lear en comptes de la gavina... Tampoc no sabria explicar el nostre riure. Les espontaneïtats sovint són inconscients.

la darrera perfomance

Ja fa dies que vaig llegir al diari l'anunci de la mort definitiva de Vinçon (jo pronuncio el mot agut). A la versió digital em van esgarrifar alguns comentaris, com els qui atribuïen el tancament a l'Ada Colau. Les maldats, o el que sigui, de la gent no tenen fi. I no és que no tinguin raó els qui diuen això o allò, però la pèrdua d'aquesta botiga, pels motius que sigui, és un més dels senyals d'empobriment de la ciutat i, en el meu cas, un referent menys i un altre oasi perdut.

Sovint, més a l'hivern que a l'estiu, entrava per la part de darrere i sortia per la de davant. M'entretenia o no segons les circumstàncies. Mirava novetats, pujava a la sala d'exposicions a veure les parets i a remenar les cistelles dels artistes emergents i dels antics, alguna vegada havia comprat alguna cosa... Em sembla que ara només queda a casa el rellotge amb disseny d'América Sánchez...

Inútil continuar en to d'elegia o de sàtira: tot el que s'havia de dir ja s'ha dit.  Només vull recordar que fins a finals de juny el material de la botiga augmenta un 1% de descompte cada dia que passa. Esclar que no queda ben bé res, més que una de les perfomances més espectaculars de la història: centenars de bosses clòniques i diferents col·locades a les interminables prestatgeries: una metàfora perfecta. A la sala de dalt, a l'estudi de Ramon Casas, un únic quadre d'Artigau, viu, pausat, lúdic, un mural gairebé, que la vida continua i que la realitat és una còpia, o a l'inrevés. En sortir, per la porta de davant, la de més avall, trio a la caixa una de les bosses que regalen, la del porquet. Baixo pel passeig de Gràcia amb la bossa buida.

 

P. S.: He guardat unes quantes imatges més.

la carrera

Deu fer més de vint anys, un que tenia una situació estable i monòtona, va decidir que era el moment d'entrar en política, però no tenia clar per quin partit optar. Dubtava entre Convergència o Unió i no es decidia, així que va preguntar a un amic de confiança si el podia aconsellar. L'amic li va deixar ben clar: "si vols tenir un càrrec, apunta't a Unió."

M'ha vingut al cap aquesta anècdota, de la qual el q ue menys importa en aquest cas és la continuació, en veure els resultats de la pregunta unionista del diumenge en què per a la majoria d'observadors externs la importància dels resultats no és tant si tants o tants altres fan la puta o la Ramoneta sinó el recordatori dels afiliats al partit. Segons un recompte de l'agència EFE de fonts que ignoro, els afiliats estaven entre quinze i setze mil (la Wiquipedia se'n fa ressò) , segons s'ha vist, no arriben als 5.000, i sóc generós perquè els càlculs matemàtics em sobrepassen. En resum, que la primera impressió és d'una moderada perplexitat en veure com un grup tan percentualment reduït pot convertir-se en un instrument de decidir a Catalunya i d'intervenir a Espanya. Dic moderada perplexitat perquè la perplexitat perfectament assumida a base de temps transcorregut és que dels 5.000, de la totalitat dels afiliats, només els que es poden comptar amb els dits de les mans -seré generós i afegiré els dits dels peus- decideixen de manera important la política de Catalunya i influeixen en la de Madrid.

Tampoc no és que la constatació que un partit tingui o no molta base reglada vulgui dir gran cosa. A la fi, sigui un partit gran o petit, el que importa és que treballin pel bé de la totalitat de la comunitat, i això ningú dubta que és el desig de tots els qui ens representen, com diria aquell que fa vint anys es va apuntar a Unió i va fer carrera, curta, tot s'ha de dir..

coneixement i no

La Joana, que escolta la ràdio, ja em va dir que Josep Maria Benet i Jornet patia alzheimer. Avui, a partir de la mateixa font, ho confirmava Sagarra. L'alzheimer -o qualsevol patologia semblant, perquè no sé si ja es pot diagnosticar alzheimer sense fer l'autòpsia- és terrible, priva la persona d'allò que més el diferencia d'altres animals: la temporalitat, la memòria, l'ordenació -precisa i detallada o no tant- del pas del propi temps i de les múltiples connexions amb els altres i el seu entorn. La malaltia, en principi, no produeix dolor físic, però no puc deixar de pensar en la mare i en el sofriment intern mentre a poc a poc s'anava adonant de les seues pèrdues, dia rere dia, setmana darrere setmana, mesos, anys..., mentre nosaltres tardaven tant a acceptar-ho. Ara se m'escaparien les paraules i no vull.

De fet, en començar a escriure pensava parlar del que li va dir Salvat a Benet, segons deu constar en algun lloc a part d'en el text de Sagarra, en una doble negació: “Desenganyi's, Benet, vostè mai no arribarà enlloc”. Com que no em consta on creia Salvat que havia arribat Benet i ara ja no ho pot dir, qualsevol elucubració per part meua no aniria enlloc. I la meua opinió, desconeixedor com sóc del teatre en general i de la novel·la de fulletó moderna, seria pura impostura. Des de lluny, pateixo el patiment de Benet a penes intuït.

aquest diumenge, músiques interiors

De tant en tant cal aturar-se, tancar-se, escoltar-se. No és fàcil, costa cada vegada més. I tampoc és que les músiques interiors siguin sovint gaire gratificants: tan elementals, reiteratives, amb tants sorolls externs que les distorsionen. És qüestió d'anar practicant.

ara que fa deu anys

Vaig llegir que a les proves literàries de la Selectivitat van posar dos cafès, el de la Marina i el de la Granota. Passo de llarg del de la Marina i entro en el de la Granota. El temps és un buf. Ja fa deu anys de la mort de Jesús Moncada, que vaig saber en una hora d'esbarjo a l'institut, i encara el veig en un crepuscle de Sant Jordi firmant i dibuixant dedicatòries a la Gran Via, davant de la llibreria Ona.

Vaig recordant el vell Cafè:

Allò del Florenci va començar que ja es volia fer l'horeta d'anar a dinar -em digué el vell Cristòfol a la Granota mentre bevíem cafè, abans d'encetar la partida de botifarra.

“Un barril de sabó moll”

Continuo uns dies més tard:

L'autocar de línia, aquell autocar que hauria valgut més que mai no hagués arribat a la vila -segons una testimoni a la qual calgué revifar amb aigua del Carme, ja que li vingueren basques i es desmaià d'horror durat el procés, en recordar els esdeveniments- carranquejava per la cinta negrosa de carretera...

“Guardeu-vos de somiar genives desdentegades”

M'imagino els nois i les noies, jovenets, llegint les paraules de Moncada: el Cafè, la botifarra, l'aigua del Carme...? Els ha guiat algú entre aquestes peces arqueològiques per a la majoria? Potser tampoc calia. A la fi, cada generació fa la seua lectura i només cal la guia de l'autor. I que sigui per molts anys, Jesús Moncada.

bona nit

Present, no només, però sobretot, en la memòria dels records remots: l'immortal mortal.

 

 

fascinacions

Encara que amb sensibilitat escassa per a gairebé totes les manifestacions artístiques, a vegades em sobresalta una imatge, una música... No sabria explicar clarament per què, ni per què en uns casos i no en uns altres. Fa pocs dies, veient uns gats, animals que em fascinen i que tracto amb respecte, per si de cas, vaig començar a intuir una mica -una mica més- el procés que m'afecta, el motiu d'aquest sobresalt interior que esmentava. Com que encara estic a les beceroles d'entendre'l, i més de poder-lo concretar, em limitaré a presentar les imatges -gentilesa de Jordi Hurtado- per, com a mínim, compartir l'origen del que dic: fragments de pintures de Goya, Balthus, Freud, Renoir, Velázquez i Gauguin, presentades en un ordre aleatori per si algú vol jugar a les identificacions. Curiosament, quan ja tenia en ment parlar de gats, una amiga que no sabia el meu propòsit, em va fer arribar la pintura sencera de Goya: temo per la pobra urraca, pels pardals no, que estan engabiats.

 

 

 

 

 

 

 

la vida és una catàfora sovint incompleta

M'agrada en aquestes dates llegir a la premsa com van les proves de la Selectivitat i, sobretot, m'empeny la curiositat de saber quin serà el tema estrella, és a dir, controvertit, que els mitjans destacaran. Fa uns anys va ser un bonic poema de Carner -glòria al príncep dels poetes!-, però enguany és una paraula -només un mot!- apareguda a la prova de llengua castellana la que encapçala les discussions. Avui, demà, durant tota la setmana, al carrer, als bars, a les cases, a l'hora del rosari a les esglésies..., no és parlarà més que de les catàfores i la gent serà catafòrica o no serà. Estic segur que molts no s'arribaran a posar d'acord si la catàfora és una figura retòrica o no, cosa que no tindrà cap importància, perquè identificar o no una figura sense veure, o sense saber explicar, de quina manera afecta el text on s'inclou és el mateix que veure una fruita en un aparador i no saber quin gust té.

No sé ben bé què havien de fer els alumnes amb la catàfora ni per què al redactor (redactors?) de l'examen se li va acudir incloure-la, suposo que un dels motius era que es parlés d'ell a causa de la seua originalitat; llàstima que el periodisme d'investigació va a la baixa i el seu nom quedarà en l'anonimat.

Com que sé, com deia més amunt, que el mot té llarg recorregut, al menys fins demà, em plau incloure la seua definició extreta de tres fonts diverses per si algú dubta en la seua aplicació (potser després encara continuarà dubtant): El DIEC, el Diccionari de figures retòriques, de Joan A. Oriol Dauder i Joan Oriol i Giralt i el Diccionari de termes literaris, de Margarida Aritzeta. (Acabo de construir una catàfora?).

DIEC:

catàfora1 f.[FL] Anticipació de què és objecte un element lingüístic dins la mateixa oració o dins el discurs.
2 f. [FL] Element lingüístic que s’interpreta segons un element que apareix posteriorment.

 

JAOD i JOG:

CATÀFORA:

Procediment que té com a finalitat anticipar allò que n'ha de venir en el discurs, i que realitza un mot determinat, generalment però no sempre, un demostratiu:

 

La gent de la vila amb poques paraules va estar entesa, i en un santiamén va ser pres el determini: que tothom enviés a la plaça Gran les provisions que es poguessin...
(Raimon Casellas)

Una altra significació retòrica del mot catàfora la trobem quan es col·loca una paraula (normalment el subjecte) al final de la frases, de tal manera que només adquireix sentit quan n'arribem al final:

 

Estaven a l'entorn del mirable sepulcre, d'alt compàs inefable, set donzelles

(Joan Roís de Corella)

És tan meu com vostre, aquest carregament
(Manuel de Pedrolo)

MA:

catàfora. Procediment que consisteix a projectar el discurs cap endavant i que és un element de cohesió textual. Ocorre quan un terme es refereix a un altre que el segueix, i troba el seu sentit en el següent:

Us llego, amics, senzillament,

el tres quefers humils de sempre:
viure (i menjar) amb decòrum cada dia,
si podeu, endegar cobejança i luxúria;
pensar (creure o dubtar)
en la certesa i les hipòtesis
de la mort de la carn
i la vida nova de l'ànima

No hi ha res a fer; i ja basta.
La resta és literatura.

(Pere Quart, Codicil d'un poeta)

Els títols de les obres literàries, per tal com preanuncien i remeten al text al qual es refereixen, tenen una funció catafòrica.

P. S.: L'any que ve: cicionomaton. Queda dit.

la Coronela: grans esperances

Dia de Corpus, mentre esperem en la cua per entrar a visitar l'Ajuntament m'acosto a un uniformat (ara no recordo si anava de blau o de vermell):

-Vostè no és miquelet, veritat?

-Noooo, nosaltres portem mitges, els miquelets porten polaines. Nosaltres actuem a la ciutat, els miquelets, fora, per això porten polaines. Nosaltres som de la Coronela.

A partir d'aquí, el tambor m'explica detalls del cos: dels seus orígens, dels gremis que el formaven -companyies, batallons, uniformes...-, de les armes, que custodiaven a casa, del període de servei, de la seua actuació durant el setge de Barcelona... El tambor, barbat, porta una arracada a l'orella i em fa l'efecte que pot ser ferotge en situacions extremes i cortès quan la situació ho requereix. Tinc la sensació que, a partir del que detecto i amb l'orgull que m'explica tota la història, estaria disposat a donar la vida per la defensa dels ciutadans si les circumstàncies ho exigien i tingués un bon cap.

Mentre el vaig escoltant i preguntant, la cua ha avançat tant que molts del de darrere ens han passat, però no hi fa res, la conversa s'ho val. Bona estona després d'anar mirant les sales i els despatxos de l'Ajuntament, assistim al canvi de guàrdia, que potser avui es realitza amb més freqüència de l'habitual en honor dels visitants de les jornades de portes obertes.

Deixo volar la imaginació i veig Ada Colau ressuscitant i comandant la Coronela amb les adaptacions pròpies del moment. Per què no? No crec que el rei hi posés cap impediment, seria un gest de bona voluntat, una restitució històrica.

 

 

 

competències

Encara m'arriben els sons sords dels focs quan ja fa un moment que s'han apagat. En el silenci llarg de la nit, llegeixo les paraules de l'A., i penso que té molta raó, potser no tota, que l'escriptura, la paraula, té molt d'aprenentatge -d'artifici per tant- i qui sap si també és un do. Repasso les meus mancances a la llum del que diu ella i del que penso, però avui tant se val. Res del que pugui dir arribaria enlloc. Després d'escoltar els parlaments dels herois del Barça, les meues idees, que potser alguna vegada han tingut cert interès, semblarien misèrrimes, les estructures emprades per explicar-les trontollarien, els mots, pobríssims, reiteratius i mancats de precisió, a penes es podrien seguir. Hi ha dies que un ha de reconèixer la derrota i procurar no tirar gaire sal a les ferides.

aquest diumenge, temps vells, himne accelerat.

M'agrada quan arriba el bon temps i la gent -turistes a part- troba temps per passejar sense pressa, fins i tot per seure sense cap altra finalitat que deixar córrer el temps.

M'agrada trobar personatges singulars -n'hi ha uns quants al país- , com en Pep Doménech, que es va comprar una pianola a Nova York per 300 euros i en va invertir 9.000 en la seua restauració, i ara la toca en espais públics i aconsegueix que passat i present siguin u, encara que el miratge duri un moment, i que els espectadors oblidin, durant aquest instant, temps i espai, malgrat el soroll constant del trànsit que s'encaparra a recordar la realitat: sempre tanta pressa, tantes coses a fer, tantes obligacions.

Ahir i avui, en Pep ha acabat la seua actuació al carrer Girona -diumenge darrer dia- amb una cançó curiosa: Himne a Barcelona. No n'he pogut treure l'entrellat. Sé que la música és de Rafael Martínez Valls, compositor d'Ontinyent que va viure durant molt temps a Barcelona. És d'ell la Cançó d'amor i de guerra i moltes altres composicions conegudes. Però, i aquest himne, interpretat per la Companyia Chirivari? Té lletra? Va intervenir Josep Maria de Sagarra en el llibret? Preguntes sense resposta, de moment. Tant li fa, ara, avui la qüestió és fer una pausa, escoltar. Potser un altre moment se'm desvetllaran soles les petites curiositats, o no.

 

 

anar pensant

La mateixa història de sempre repetida per enèsima vegada en boca dels partits o coalicions: això pot perjudicar -o afavorir- el partit, el partit pensa que..., les bases -els militants- tenen dret a saber... Els nós majestàtics continuen prodigant-se, a penes amb algunes intrusions espúries i condescendents als ciutadans, els votants, la gent, el poble que fa bé de votar a uns i no als altres i que hauria de mirar de no fragmentar tant el seu vot-, els homes i les dones... És igual, no té cap importància, les democràcies són el que són, formes de govern.

Fa gràcia quan els partits diuen que són democràtics en el seu funcionament intern. En tot cas poden arribar a ser militocràtics o qualsevol adjectiu semblant. Que consti que jo tinc un profund respecte pels partits i els seus militants malgrat que algunes vegades pugui semblar que en desconfio. Per exemple, avui mateix em llegia les consideracions i la pregunta que fa Unió a la gent que en forma part i no tan sols no sabria dir si em decidiria per un sí o un no, sinó que necessitaria hores d'assessorament i de reflexió per poder entendre tots els matisos subtils de la -les?- proposta -propostes?-, començant pel significat de “procés”, i estic segur que els militants unionistes en un tres i no res posaran la creueta al sí o al no.

PROPOSTA DEL COMITÈ DE GOVERN A LA MILITÀNCIA D’UNIÓ DEMOCRÀTICA DE CATALUNYA.

Barcelona, 2 de juny de 2015

1. Amb l’anunci de l’avançament electoral, el president de la Generalitat ha emplaçat els partits polítics a pronunciar-se respecte de com cal donar continuïtat a l’anomenat "procés" al llarg de la propera legislatura.

2. A la vista d'aquest emplaçament, Unió Democràtica de Catalunya, que ha defensat en tot moment els drets de Catalunya i que ha estat i vol continuar essent part activa del procés, formula la seva pròpia proposta des de la doble i indissociable condició de partit nacionalista i social cristià, conscient també de la diversa i complexa realitat social de Catalunya.

3. Unió reconeix per a Catalunya la condició de subjecte polític nacional dotat, entre d’altres, del dret a l’autodeterminació. Aquest dret que ens pertany com a nació no s’exhaureix amb el seu exercici, és anterior al mateix Estat i es posseeix amb independència del seu reconeixement o no per part de l'Estat. Unió atorga també una importància cabdal al manteniment de la cohesió social i territorial al si de Catalunya, i també a la seva permanència dins la Unió Europea.

4. Així mateix, Unió considera que l’actual marc de relacions amb l’Estat ha esdevingut insostenible i lesiu per als legítims interessos de Catalunya, tant des del punt de vista d’allò que ens defineix com a nació (llengua, cultura, dret i model educatiu, entre d'altres), com també des del punt de vista del sosteniment d’uns serveis bàsics de qualitat i que han de ser garantia de cohesió.

5. Conscients que cap generació no té el monopoli de fixar per sempre més l’horitzó de sobirania que es vol per a Catalunya, Unió no limita a la defensa d'un model confederal les legítimes aspiracions d’un Estat propi i independent que pugui assumir democràticament una majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Per a Unió, ni la confederació ni l’Estat propi i independent són finalitats per ells
mateixos, sinó simples instruments al servei d’allò que sí que considerem veritablement important en tot moment: el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític, el respecte a la seva realitat nacional i la conseqüent dotació
d'instruments adequats d’autogovern.
Conscients de la transcendència del moment, el Comitè de Govern d’Unió us formula la següent pregunta:

Voleu que Unió Democràtica de Catalunya continuï el seu compromís amb el procés, des del catalanisme integrador i d’acord amb els següents criteris ?

- SOBIRANIA: sense renunciar ni posar límits a l'aspiració de plena sobirania per a Catalunya.

- DEMOCRÀCIA: Prenent totes i cadascuna de les decisions de forma netament

democràtica, de manera que cadascuna d’elles gaudeixi de la majoria de vots de
la ciutadania.

- DIÀLEG:gestionant el procés des del diàleg entre el govern de Catalunya i el de l'Estat. Un diàleg sense renúncies prèvies i amb voluntat de persistència, com a millor garantia de guanyar complicitats al si de la Unió Europea.

- SEGURETAT JURÍDICA: garantint en tot moment la seguretat jurídica, excloent

tant una eventual Declaració Unilateral d'Independència com l'obertura d'un procés constituent al marge de la legalitat.

- EUROPA: descartant qualsevol escenari que pugui situar Catalunya fora de la

Unió Europea,

- COHESIÓ: vetllant, en tot moment, per la cohesió social i territorial de la nostra nació.

Què? Sí o no?

confessió necessàriament incompleta

Al final, la valoració -no econòmica, s'entén- de l'obra d'un escriptor és una qüestió personal que es poc concretar d'una manera argumentativa o des de la més estricta vaguetat: m'agrada! Esclar que opinar sobre l'obra d'alguns autors és agosarat i pot ser convenient aclarir les limitacions d'un concís m'agrada -o no m'agrada-, m'entusiasma, va bé per adormir-se, etc. Jo mateix no podria dir, per exemple, si l'obra de Pedrolo en el seu conjunt, i fetes les mitjanes pertinents de les seus lectures en el record, m'agrada o no m'agrada. Què he llegit de Pedrolo? Una quantitat irrisòria de tot el que va escriure, més ben dit, de tota la seua obra publicada. Ja ho vaig dir fa uns dies quan parlava de la seua poesia, que crec que no només ha estat poc llegida, sinó que fins i tot s'ignora que n'escrivís o que hagués estat publicada. En aquest cas, el de la poesia, cal afegir a més que la major part va ser editada amb posterioritat a la seua mort. I, si no m'equivoco, la poesia visual (el concepte de poesia visual és... no sabria dir-ho) encara és més desconeguda que la poesia textual. Es pot trobar, en alguna llibreria el recull Us convida a l'acte, publicat l'any 2000 i encara amb existències editorials? Ho dubto.

Els poemes visuals de Us convida a l'acte van ser trobats entre els papers de Pedrolo i Xavier García en va fer una tria publicada per Pagès editors. L'escriptor, i en aquest cas dibuixant, treballava sobre Din-A4 o en cartolines d'invitacions que rebia i reconvertia: dibuixos amb retolador, textos, paraules o lletres i collages. Encara que hi ha altres motius, l'erotisme, l'erotisme femení, és el tema recorrent. Com que ja m'he perdut i em serà impossible recuperar el tema que havia començat a desenvolupar al principi, deixo unes mostres del llibre i ja continuaré un altre dia. M'agrada Pedrolo? Si en conec quatre coses, ho repeteixo!

 

 

la comissió

Alguns jubilats, no sabria dir si pocs o molts, es plantegen la seua existència postlaboral amb tant detall que poden arribar a anguniejar els qui escolten la seua futura programació quotidiana. A l'estúpida pregunta de no t'avorriràs?, són capaços d'aclaparar l'interlocutor amb una jornada interminable de voluntariats, feinetes remunerades i activitats lúdiques que a penes deixen temps a unes hores de son. Cal aprofitar la vida!

A mi em sembla que és bo tenir uns horaris regulars sempre que deixin temps a la improvisació i a la sorpresa, com més millor. Dins d'aquest horari ideal més o menys reglat, jo encara no havia trobat cap activitat amb sou que em fes el pes, fins avui. Segurament estic mal informat, però he llegit que els de la Comisión Estatal contra la violencia, el racismo, la xenofobia y la intolerancia en el deporte avui s'han reunit d'una a dos quarts de tres per tractar dels xiulets que van iniciar els actes de la final de la Copa -ja em disculparan si no entenc quina relació té la música amb l'esport en aquest cas, però això és el de menys-; com que en aquesta horeta i mitja no han pogut parlar de tot el que calia, han anat a dinar. Suposo que encabat de dinar han jugat una estona a les cartes o al dòmino, fins que a les sis han tornat a parlar del tema del dia sense cap altre resultat que el de retrobar-se per continuar la conversa. El tema és el de menys, m'encantaria pertànyer a aquesta comissió que dedueixo que es deu reunir en horaris semblants al d'avui només unes quantes vegades al mes -o menys- i que deu cobrar una bona pasta -un percentatge de les multes que imposen?- simplement per arribar a la conclusió que el que suggereix el govern va a missa. De moment no sé què cal fer per pertànyer a la Comissió, potser una instància a la institució adequada? De tota manera, se m'acut, així ràpidament, que un dels problemes és que les decisions preses poden ser impopulars, però quan un està jubilat passa de popularitat. L'altre inconvenient, aquest sí que gran, és que les reunions se celebren a Madrid i jo ja no estic per viatjar gaire lluny, per tant esbrinaré si hi ha una comissió semblant amb seu a Barcelona, o esperaré la que es creï quan Catalunya sigui independent, que desitjo que sigui aviat perquè tampoc no tinc tot el temps del món.