la poesia al carrer

Amb un entusiasme barrejat de un poc de tristesa, li donam aquí a aquesta llengua una festa, li dedicam un filial record, li guardam al menys un refugi.

Manuel Milà i Fontanals: del discurs als Jocs Florals de l'any 1859.



He fet una mirada al programa de Barcelona Poesia 2012 (Festival Internacional de Poesia de Barcelona), del 8 al 17 de maig, i em sembla molt bé. Hi haurà varietat de poetes i de versos, poetes d'aquí i poetes d'allà, versos nus i versos acompanyats, poemes en veus de poetes i poemes representats, clàssics i experimentals, homenatges i exposicions... Que m'agradaria també escoltar altres veus? Això no té cap importància. El que voldria és més espais, altres espais, més places, més carrer, més llocs on es pogués entrar i sortir, passar o quedar-se.


Llegeixo un titular de diari que diu “Els poetes posen veu al desassossec del segle XXI. Els últims llibres de poesia aborden el neguit i les esperances d'un temps d'incertesa”. Doncs això, poesia per als qui no llegeixen poesia, poesia per als desassossegats que no aniran al Palau de la Música ni al saló de Cent. Que la poesia faci fer una pausa, com a mínim una pausa, als qui recorreran la ciutat sense saber que Barcelona per uns dies és també la ciutat de la poesia, que els versos s'escampin des d'un escenari circular de l'estrella central de la plaça de Catalunya i, per un moment, facin callar la prosa; que els rapsodes substitueixin les estàtues mudes de la Rambla i presentin altres mons als bevedors de sangria i de cervesa; que al costat de cada estàtua dels poetes del Parc de la Ciutadella hi hagi un poeta d'avui que reciti poemes d'avui (o potser d'ahir o de demà); que al Portal de l'Àngel es reparteixen fulls de poemes en lloc de publicitat de rebaixes; que cada aparador triï els versos del seu poeta preferit; que davant de la Borsa s'especuli amb paraules; que desapareguin els contenidors de Pau Claris perquè dels versos dels poetes, un a cada cantonada, tot s'aprofita i que aquest és l'incendi que ens cal; que a la paret de l'ajuntament es projecti poesia; que els autobusos portin versos grocs sobre fons vermell de passió; que en els vagons del metro, en lloc de les parades, s'anunciï la vida i la mort de què parlen els versos; que a cada finestra hi hagi una bandera amb un vers, com una flor que esclata... Que la poesia surti per uns dies dels ateneus, les llibreries, les biblioteques, els centres cívics, els teatres, els bars de poetes, les cases de poetes, els llibres dels poetes, i torni al carrer el que el carrer li ha donat -i tant se val si no li ha donat el carrer. I si la poesia sembla que perd la batalla del carrer -quina lluita pot perdre la poesia?- que ho torni a intentar, un any i un altre, en una guerra pacífica i cruenta alhora que pot semblar inacabable, però que els poetes agosarats i els seus seguidors haurien d'intentar, no amb la por de quedar-se sols, sinó amb l'esperança de ser més que mai, fins que res no els detingui i la ciutat, i el país, sigui seu, dels poetes d'aquí i dels de fora, al menys per una setmana.

I després, què?  I què?

hemeroteca impossible

A vegades els nostres apunts conten -o en són l'element principal- enllaços a altres textos o cançons sobre els quals s'ha de clicar. Remetem a un tercer perquè volem compartir, sense mediatitzar, allò que per algun motiu ens ha cridat l'atenció i creiem que no necessita més paraules. A vegades incloem un petit text introductori o valoratiu...

Sovint em fa mandra en entrar en un bloc veure que he d'anar a un altre lloc, així que desisteixo i em perdo paraules, imatges i músiques que no dubto que m'haurien interessat. Les coses són així.

Avui, jo mateix deixo un enllaç amb un article de Màrius Serra que m'ha tret les paraules de la boca -i algunes altres que afegiria a les que vaig dir- i no en penjo un altre amb un article de Jaume Vallcorba sobre ell mateix i Ferrater perquè no el trobo. Mandra de dissabte?

l'amo

No fa gaire feia broma amb l'aixecar-se ben d'hora d'en Pep. Compte, que ningú s'equivoqui, que més enllà de les discrepàncies horàries i de l'hiperbòlic i monòton periodisme esportiu que no segueixo més que quan m'agafa desprevingut, Guardiola i la seua obra -uf, el futbol!, que diran alguns amb molta raó- m'han acompanyat, m'han distret, m'han exaltat, m'han fet patir, m'han tret el son i m'han tornat els somnis, m'han fet recuperar la innocència i m'han confirmat en el meu escepticisme, m'han fet amable i esquerp, racional i intuïtiu...

No sé si m'explico. Per posar exemples tot i que sembli un sacrilegi, com m'ha passat i em passa amb en Pla, Rodoreda, Calders, Moncada... Ausiàs,Carner, Ferrater, Marçal... Lubitsch, Wilder, Fellini, Peckinpah... Bach... No continuo perquè m'adono que tots em surten morts i Guadiola és ben viu. I no diré res sobre el possible descendent d'Arnau de Vilanova. Temps al temps.

També és veritat que no m'agradar repassar, rellegir, remirar, reescoltar el futbol.

les paraules adormides

Entre el munt de paraules que té cadascú, n'hi ha algunes d'adormides. Les paraules adormides són aquelles que en algun moment ens van pertànyer perquè eren nostres, perquè, poc o molt, les fèiem servir, perquè sentíem com les pronunciaven els altres o les llegíem en algun lloc, però va arribar un temps en què, sense saber com, les paraules -la paraula- van desaparèixer, les van deixar de dir, de sentir, de llegir; eren nostres però ja no les recordàvem, ja no les teníem. A vegades, alguna d'aquestes paraules, estimulada per una situació, per una persona, per una lectura, es desperta una altra vegada, ningú sap si per molt o poc temps, i sol ser una alegria, perquè fer-la sortir del seu son no només vol dir recuperar-la sinó reviure el que representa i una part del món, propi o compartit.

Divendres passat, una parella va sortir a la terrassa de casa i la noia va assenyalar una flor que començava a groguejar. No ho facis això, que s'assecarà!, va dir-li el noi. Jo, de sobte, vaig recuperar una de les meues paraules adormides: se semarà. El verb semar, entre altres accepcions, té aquesta que recull el diccionari: Neulir, fer perdre el suc vital, la força, la frescor. El DCVB afegeix precisament aquest exemple: No senyalis la carabassa, que la semaràs. Vaig pensar en la infantesa al poble on, quan algú dirigia el dit a una mata on hi havia una carabassa, una carabassó, un meló o una síndria, sempre hi havia algun altre -amb el menjar no s'hi juga- que et deia que semaries la fruita, perquè eren només aquestes fruites, no les ametlles o els raïms o els préssecs..., les que es podien semar només amb el gest innocent o irreflexiu del dit, al menys en part del territori occidental i valencià, segons he sabut després.

A vegades, les paraules que es desperten porten també incorporades altres paraules adormides o fins i tot frases, i moments, que rescaten de l'oblit. Vaig pensar també en els talls dels venedors de síndria que m'explicava la mare de la seua època barcelonina: per deu (?) cèntims, menges beus i et rentes la cara. He oblidat els cèntims, perquè els preus canvien, però no els fets, encara que siguin d'una història més llarga que ja no escoltaré més i que potser algun dia s'adormirà definitivament.

...........................................................................................................................

Poc després d'escriure l'apunt llegeixo que l'amiga Anna ha guanyat l'11è Premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater. És una molt bona notícia i des d'aquí la felicito. Més tard, la lectura d'en Jaume, que el va guanyar l'any passat,  em recorda que avui, dia de la marededéu de Montserrat, ja fa just 40 anys que va morir Gabriel Ferrater; el temps no ens l'ha fet oblidar.

per què la Seguretat Social no tracta els casos d'amor heroic?

No cal entrar ara en detalls sobre si l'amor heroic és només un símptoma o una malaltia originada per una certa sequedat en determinada part del cervell perquè concretar el concepte només ens portaria als profans en medicina a una teranyina argumentativa que ens distrauria de les realitats evidents: l'amor heroic existeix, fa més de mil anys que se'n parlar i, el que és més important, els seus efectes poden ser no només greus, fins i tot fatals, per a la persona que el pateix, sinó també per a algunes persones que tenen contacte amb el malalt. Veiem que diu Arnau de Vilanova, metge de reconegut prestigi, contemporani de Ramon Llull, sobre l'amor heroic i sobre com afecta el diagnosticat:

Així doncs, a parer meu, i sense perjudici de les opinions d'altres autors, aquesta mena d'amor -l'anomenat heroic- és un pensament vehement i obsessiu sobre l'objecte desitjat amb la confiança d'obtenir-ne el plaer que se n'ha aprehès, segons demostraré tot seguit.
[...]
Sembla que aquest amor furiós entre home i dona -atès que queda més clar amb l'exemple d'un fet particular- s'encén, un cop sotmès l'imperi de la raó, a causa de la delectança singular del coit; l'un pateix una corrupció en observar l'altre o erra en el seu judici per alguna circumstància o delectança que, un cop concebuda desitja ardentment obtenir.
[...]
Els afectats menystenen el desig de menjar i descuren l'hàbit de menjar i beure. Per aquestes causes, doncs, s'afebleixen el membres del cos, sobretot els més flonjos i tous i aquells que són més susceptibles d'afluixar-se, de manera que la cara s'aprima i els ulls s'enfonsen i s'assequen més del que és habitual, llevat que els brollin llàgrimes per la tristesa que han concebut, com quan experimenten l'allunyament de l'objecte desitjat o el seu rebuig. [...] Els afectats, a més, s'entristeixen amb l'absència de l'objecte desitjat, i quan a gran massa d'aire que han inspirat amb una profunda respiració per retenir més temps les recreacions del cor, s'expel·leix juntament amb vapors molt de temps sufocats cap endins, es produeix en ells una intensa emissió de sospirs.

Arnau de Vilanova: Tractat sobre l'amor heroic. Barcelona, editorial Barcino, 2011.


Crec que el metge s'expressa clarament i que la majoria coneixem -o fins i tot hem patit- l'amor heroic i les seues conseqüències. Encara que el mestre no especifica si la simptomatologia pot aplicar-se a les dones, jo penso que és ben possible, però no en tinc proves que vagin més enllà de petites deduccions a partir d'observacions diverses; en tot cas, pot ser que la malaltia no es produeixi amb la mateixa freqüència i intensitat, però no trobo estadístiques que ho confirmin o ho desmenteixin. Continua Arnau de Vilanova advertint dels efectes devastadors en cas de no actuar amb rapidesa:

Si no es fa front amb urgència a aquesta fúria, acaba generant malenconia, sovint deriva ràpidament en mania i, cosa que és més greu, la majoria de vegades els afectats llangueixen fins a caure en perill de mort [...] Així doncs [...] sembla necessari fer front de manera urgent al símptoma en qüestió. [...] Per tant, atès que la causa formal d'aquesta fúria és el pensament intens en un plaer amb la confiança d'obtenir-lo, el seu correctiu serà el recurs directament oposat: no pensar en aquest plaer ni esperar en absolut obtenir-lo.

Tot plegat sembla prou greu i m'atreviria a dir que els diaris, sense esmentar el nom de la malaltia, ens presenten de tant en tant casos que podem identificar perfectament a partir del que hem llegit fins ara. Jo em pregunto com és que no se'n parla pel seu nom. Com és que els ambulatoris d'aquest país no diagnostiquen i, en conseqüència, no existeixen tractaments? Com és que TV3 no ha dedicat cap Marató a un problema que intueixo que afecta una part important de la població en algun moment de la seua vida? Sobre el tractament, que Arnau de Vilanova generalitzava més amunt, arriba a concretar:

Per exemple, serviran les imatges d'aquelles coses que fan tornar odiós l'objecte desitjat: entre altres, mostrar a la vista les lletjors de l'objecte o descriure-les de paraula. I, de fet, les imatges de coses d'allò més plaents i diverses, que proporcionen delectança en qualsevol dels plaers que s'ofereixen als sentits, també imprimeixen en la fantasia imatges que allunyen del pensament intens. Entre aquests plaers s'inclou prendre un bany temperat, conversar amb les persones estimades, contemplar cares belles i agradables, així com l'art de la sexualitat -sobretot si es practica amb joves especialment plaents- a més de les passejades per vergers o prats ufanosos amb una extraordinària varietat de flors, i l'encís de les cançons i dels instruments musicals. Igualment, el son profund allunya l'objecte de l'obsessió. De tota manera, una de les coses més beneficioses i que distreuen més és anar-se'n a indrets allunyats i fins i tot a l'estranger.

Potser aquest darrer paràgraf pot ajudar a entendre el silenci secular de les autoritats sanitàries que com en altres casos segueixen la política de campi qui pugui (i alguns campen prou bé en l'autotractament de l'amor heroic). La veritat és que una vegada identificada la malaltia, el tractament per guarir-la resultaria en alguns aspectes morals -en la cosa pública encara perdura una moral passada de moda- excessivament atrevit; en els aspectes econòmics excessivament onerós, sobretot si a part de proporcionar joves especialment plaents, cal pagar un viatge a l'estranger de durada indeterminada; és clar que tal com van les coses al país, envair els pacients a l'estranger sense pagar-los les despeses no seria un mal negoci. Sigui com sigui, com que tinc molts dubtes, la pròxima vegada que parli amb el meu metge de capçalera li preguntaré què en sap sobre tot plegat, evidentment sense gaires esperances de treure'n res en clar.

disgust

Em disgusta profundament que no vulguin jugar la final del campionat perquè els seus companys, els de l'altre equip, ahir van decidir no participar-hi. Ho trobo una rebequeria de pati de col·legi de primària.

mesures improvables

El qui fa temps que té poc i poques perspectives de progrés sol acollir qualsevol petita millora en la seua condició amb una alegria que pot semblar desmesurada a qui està acostumat als triomfs constants, de la mateixa manera no que s'exclama excessivament quan fan fallida les petites empreses que es proposa. Mentrestant, a l'altre extrem, els qui prosperen constantment tenen tendència a considerar un fracàs de proporcions inabastables qualsevol petit contratemps que trenqui la seua progressió i a penes se'ls nota un esbós de joia quan aconsegueixen els propòsits que s'han marcat, perquè, com els més desafavorits, però a la inversa, creuen que entra dintre de la normalitat.

I vet aquí que el terme mesura, en les seues diverses accepcions, encara no ha trobat una unitat (de mesura) que sigui vàlida per a tots els humans. Així mateix, el terme normalitat continua sent, normalment, força discutible, encara humanament irresoluble.

traficants de llibres i de roses

Al matí, al barri, el moviment de Sant Jordi és escàs: parades de roses situades estratègicament i d'altres amb llibres escassos, pocs de butxaca. L'espectacle se centra, com sempre, en el Passeig de Gràcia i en la Rambla de Catalunya fins arribar a la Rambla i carrers adjacents. M'he passejat per la Rambla de Catalunya, però aviat he desistit de seguir la corrua principal i m'he decantat cap als laterals, amb alguna incursió breu al passeig central. La poca paciència no m'ha permès seguir el ritme lentíssim que, per altra banda, entenia que no em proporcionaria cap avantatge més que les visions davanteres de les parades en lloc de les del darrere en un dia en què no cal mirar llibres si ja els vas coneixent durant la resta de l'any; en canvi, l'espectacle de les persones és singular. L'únic que he trobat a faltar en la meua ruta és no poder acabar-la, com tants altres anys, a la llibreria Ona.

Potser més endavant, però ara no explicaré el passeig, ni els detalls curiosos, ni els llibres que he comprat a la Catalònia. Tampoc no expressaré la meua sorpresa -algun motiu hi deu haver- pel fet que al Romea s'havia de pagar per veure i escoltar polítics i actors recitant Tirant lo Blanc. On anirem a parar? Deixem-ho estar.

A la nit escolto el disc de Txarango que em diuen:

Amics,
us regalem el nostre disc perquè des del primer dia heu estat una part molt important d'aquest projecte. Esperem i desitgem que vosaltres feu el mateix, que l'escampeu, el regaleu, l'envieu però que sobretot us el pugueu estimar i fer vostre.


M'agrada la seua música, però sobretot l'alegria també encomanadissa de les seus lletres, d'una frescor poc freqüent en els temps que corren. Per correspondre a l'amabilitat del seu regal, reprodueixo una cançó que em sembla que és la que s'adiu més amb la diada. M'excuso per les imatges.

sant jordi que ho mata tot i dóna tota vida

Encara que és un dia horrible per a comprar llibres, i més per fullejar-los amb tranquil·litat, ja ho sé, acostar-se a les parades i als interiors de les llibreries és un dels plaers de la festa perquè ja se sap que no hi ha premi sense esforç ni paciència que no obtingui resultats ni parèntesi com el de Sant Jordi.

Aquest any he estat poc atent a les novetats i no he pensat gaire en les edicions més antigues amb que podria firar-me, però una mica precipitadament m'he assenyalat alguns títols que de cap manera m'atreviria a aconsellar a ningú perquè, a part que cadascú sap més o menys el que li agradaria llegir, no puc valorar aquelles obres de què a penes conec les portades o, en alguns casos, tinc només referències més publicitàries que consistents.

Abans de començar amb la meua llista de possibles novetats, voldria compartir lectures velles que potser farien de bon llegir o que després d'un interès inicial cauen -ai!- fora de la immediatesa lectora.

Vaig escoltar l'altre dia Xavier Pàmies, el traductor, que recomanava El casalot, de Dickens. Em sembla una molt bona opció, però el mateix dia em va arribar un mail de Cristian, fill de Manel Pegagrega (de Josep Tebé, en realitat) que m'anunciava la publicació de la mateixa novel·la, amb el títol de la Casa inhòspita, a través de Vilaweb en lliuraments setmanals, com ja havia anat sortint al bloc,  a partir de Sant Jordi. Una excel·lent notícia, que encara ho seria més si finalment es publiqués tot el conjunt en format paper o en un sol arxiu pdf, encara que d'això darrer ja ens en podem encarregar nosaltres.

El centenari de la mort de Bram Stoker m'ha fet venir ganes de rellegir Dràcula, però no l'he trobat en cap prestatge, el dec haver regalat. Potser tampoc no m'interessaria gaire en aquest moment, per molt crepuscular que sigui, perquè cada lectura té el seu temps i crec recordar-la una mica feixuga.

He passat de la pàgina mil de l'Antagonia de Luis Goytisolo i la sua lectura lenta i excessivament superficial no deixa d'interessar-me. M'estranya el fet que no aparegui en cap llistat de reedicions a comprar per Sant Jordi, ni que no la reesmenti el condecorat Herralde, tret del moment just de la reedició.

I si rellegís Nosaltres els valencians, de Fuster, ara que fa 50 anys de seua publicació? Tampoc no el trobo per casa.

D'entre els que encara són gairebé nous, del joves, blancs o vermells:

Miraré de trobar el policíac de l'Anna: Assassins de margarides. Tinc curiositat per saber si el llibre de la Tina realment té relació, com diuen, amb en Perec (ja fa anys que demano a Proa una reedició en català de La vida, manual d'ús). No sé si ja he llegit els dos llibres, el de l'Anna i el de la Tina, a la xarxa. Què més puc llegir dels amics internautes que freqüento? Ei, l'Olga Xirinacs. Potser anar a fer una mirada a les roses d'en Jaume a la Rambla de Catalunya?

Parlava més amunt de Fuster. Assaig publicat per la 62 haurà d'esperar. La meua economia no es pot permetre afegir 95 euros a les despeses habituals de la diada.

Tinc curiositat per saber que s'han empescat Jaume Sobrequés i companyia amb La cultura catalana, editorial Base, 18 euros. No sé si per aquest preu la cosa pot ser gaire consistent.

Segur que demà o durant la setmana que ve, o l'altra, acabaré llegint Tractat sobre l'amor heroic, d'Arnau de Vilanova. De fet l'hauria d'anar llegint ara mateix. I per complementar-lo, hauria d'anar mirant el que intueixo que podria ser la meu biografia apòcrifa: Historia del Caballero cobarde, escrit per Victòria Cirlot.

Entre els que tindran menys sortida: Madame Proust i la cocina kosher, de Kate Taylor, o Años de prosperidad, de Chan Koonchung, perquè malgrat que no té bona crítica o no en té cap, m'agraden les distopies. I segurament tampoc no deu ser gaire cosa El somriure de les dones, de Nicolas Barreau, però sempre he tingut tirada a la cuina.

I si no és demà, serà més endavant quan llegiré l'aparent lleugeresa de El enredo de la bolsa y la vida, de Mendoza.

I el llibre de Llach i de Luz Gabás i de Thomas Tranströmer i de Blanca Llum Vidal i de Vinyet Penella... I permeteu-me que no posi enllaços -tasca aclaparadora- a les obres o els autors citats i no parli tampoc d'aquells llibres que segur, però segur, que no llegiré.

I com que tinc costum de deixar alguna mostra literària per la diada, avui torno a fer publicitat del meu Verdaguer amb un poema que, ignoro la raó, deu ser perquè el seu preferit era Sant Jordi, encapçala Roser de tot l'any; no me'l tingueu en compte:

LA FIRA DE SANT JORDI

¿Qui compra roses?


A la fira de les Roses
a firarme antany aní
lo roser de que’m firí
ne fa enguany de tan hermoses
que n’he fet parada aquí.


Hi ha la rosa alexandrina,
la vera y la d’esbarzer,
també les de Palestina
que forexen sense espina
de Gericó en lo roser.


Ne tinch d’encara poncelles
que són un calze d’olor;
n’hi hà de blanques y vermelles,
firetayres de l’amor!


Com en l’hort de l’Amor mia
jo plantí aquest roseret,
per sos aymadors floria;
prèneu, donchs, fills de María,
roses del bon Jesuset.

I un altre regal. Per què no regalar lletra amb música? Del nou, i primer disc en solitari de Sílvia Pérez Cruz, la meu cançó preferida, segurament per allò de la desmemòria i perquè parla de llibres i d'amors. Possiblement aquesta cançó desapareixerà aviat d'aquí, així que ...




Bona diada, amics i amigues, sigueu feliços en les vostres lectures i tota la resta.

dia de les terres

M'allargo ja a l'hora de dinar a la festa que han muntat els de l'espai País Valencià al Passeig de Sant Joan, a tocar de la Travessera i encara sóc a temps de flairar les quatre paelles -una de verdures- que estan fent i d'escoltar la xaranga La mentireta que amenitza l'espera. Al costat del foc, un xiquet, el més menut, porta una samarreta antiga del Barça amb un nom que fa temps que no he vist imprès: Guardiola. Encara no sé si és un bon auguri o un senyal de fidelitat passi el que passi.

 Torno a la tarda al mateix lloc per veure com arriba la mateixa xaranga i anima el personal, fins i tot l'autòcton d'una certa edat que s'atreveix a seguir els passos dels moros o dels cristians mentre una espontània que he de suposar valenciana marca perfectament el ritme esquerra i dreta, endavant i endarrere d'una batalla sense sang. Sona algun tro escàs de pólvora. No em quedo a veure els diversos grups que actuaran sinó que baixo tot el passeig fins arribar a la Fira de la Terra del Passeig Lluís Companys i del parc de la Ciutadella (ahir en parlava en un post que se'm va esborrar perquè el meu blogger s'ha tornat inestable en represàlia a algun comportament propi que ignoro). Els firaires, inclosa la dona del meu cunyat, que ven fums, diuen que no hi ha tanta gent com l'any passat, però a mi em sembla una orgia de cares, colors i olors, d'un altre món que només alguns dies és possible de contemplar tan concentrat, tan atractiu, tan aliè a tot el que no sigui el que l'envolta. Un món que continuarà demà i que a penes s'immuta quan a quarts de nou un tro subtil anuncia pluja i que jo intueixo com una derrota imminent.

 Ja a la vora de casa, en xopen unes gotes desproporcionades, just abans de trobar un excompany de feina que des de l'exterior mira la televisió d'un bar. La Joana li comenta el seu malestar pel resultat del partit. La Joana no sap que el meu amic és del Madrid i que porta anys sofrint estoicament els comentaris dels altres. Ai, el dilluns!

 Mentrestant, continuo pensant que malgrat la publicitat institucional, comercial i amical, no sé quins llibres compraré mentre el meu amic tregui pit el dilluns, ni si la rosa vermella sense perfum trigarà gaire a esfullar-se. Però tot això serà dilluns, ara toca una mica de música de diumenge.


 

intent de policromia

Barca sense rem
ni timó ni vela,
la ciutat em pren,
la ciutat em deixa

Artut Bladé

Baixo pel Passeig de Gràcia. M'aturo un moment. Art fugaç de carrer: travesser de la creu, cavalls de colors en llibertat, al galop, sense por perquè són joves o amb pànic, perquè són vells, estàtica i estètica de negre, ciutat en roig. Un home, camisa blanca, americana baldera, furga a l'altra banda inútilment.

M'imagino, homenet indecís, emportant-me el retaule a casa i, ja penjat a la paret del menjador, intentant decidir qui resisteix i qui violenta.

Pujo pel Passeig de Gràcia. Han buidat el contenidor. Cavalls de colors, siluetes en negre, lletres en roig, home de camisa blanca ja no formen part del paisatge de la ciutat de cel amb restes de blau que amenaça pluja. Demà, més.

un país de lletres

M'agrada entrar i recórrer les sales d'exposicions amb poca gent, i si són visites gratuïtes encara més, tot i que no m'importaria pagar si em convingués. A “Un país de lletres”, subtitulada “el lector, l'autor, l'obra i la Institució de les Lletres Catalanes" (encara que després és, com ha de ser, l'autor, l'obra i el lector), ahir, poc abans de tancar, n'érem quatre: dues guàrdies de seguretat, una senyora i jo; tan pocs, i la senyora i jo en un moment determinat, a la part final de l'exposició, vam ensopegar, però ens vam demanar disculpes cortesament.

L'exposició del Palau Moja celebra dos aniversaris: el 75è de la creació de la Institució i el 25è de la seua represa, l'any 1978. El muntatge s'ha fet bàsicament a partir d'un únic material: la fusta. La fusta que serveix de suport i la convertida en pasta de paper, blanc sobre negre i alguns altres colors. El visitant va recorrent els diversos espais en què s'ha dividit la sala principal llegint la història de la institució i la seua finalitat, veient alguns dels llibres que ha publicat i reflexionant sobre aspectes relacionats amb escriptors, la seua obra i la funció dels lectors. En una sala més petita, amb sis cadires, es passa un vídeo sense fi. Abans de sortir, hi ha l'espai que podríem assenyalar com a interactiu (sic), en què els visitants poden expressar les seues preferències a l'hora de passar una nit en blanc.

Jo m'ho passo bé en aquestes exposicions, però al mateix temps em pregunto, en aquest cas, si calia ocupar una sala durant un mes i mig. No és podia fer la celebració a través d'internet? Després penso que potser sóc injust, que està bé que una institució que realment coneix poca gent i que ha fet força feina pel país, sovint ignorada, tingui una presència pública, tangible, a peu de carrer. El que no sabré mai és la gent que hi ha entrat per fer ni que sigui un cop d'ull i quina ha estat la seua reacció, la seua opinió.

Entre altres aspectes, m'ha cridat l'atenció que penjats d'uns fils, com si fossin roba estesa a punt per fer servir, a l'exposició hi ha tres grups de llibres editats per la Institució, sola o amb una editorial: un dels grups correspon a “escriptors del mes”, l'altre a poesia en edició bilingüe a partir del Seminari de traducció poètica de Farrera (publicats juntament amb l'editorial L'Emboscall, de Vic); el darrer és el que podríem anomenar els llibres del centenari, amb autors destacats dels qual se celebrava algun centenari. Que se n'ha fet d'aquest llibres? Es poden trobar a les llibreries? A la llibreria més propera, la de la Generalitat -on més podrien trobar-se?-, únicament tenen exemplars del darrer grup, i no de tots els autors; de les edicions de poesia bilingüe, que a mi em semblen força interessants, el noi que m'atén ni tan sols en té notícia. La terrible fugacitat temporal que afecta tanta obra literària , una política de distribució poc efectiva o totes dues coses?

Acabo amb unes quantes propostes. Si passeu per la Rambla aquests dies, potser per Sant Jordi, entreu a fer una mirada a l'exposició, repasseu la història, penseu en les reflexions que es proposen; recordeu, a més, que es troba a la planta baixa del palau on va viure i va escriure durant un temps Verdaguer abans que l'enviessin a la Gleva a escriure Roser de tot l'any (aprofito per fer publicitat del bloc). No us descuideu d'escriure amb qui passaríeu una nit en blanc (o el que sigui), que si és viu o viva potser se us concedirà el desig. Agafeu la llibreteta-recordatori que regalen per anar escrivint els vostres pensaments literaris. Després -aquest és un suggeriment massa atrevit?- compreu o rellegiu algun llibre dels dos autors que us proposo a la capçalera del bloc, que no tot han de ser novetats (vaig haver de modificar lleugerament l'estètica de la fila per mostrar el segon escriptor; estic segur que ja me l'han tornat a deixar en l'anonimat); del primer autor, que continuo pensant que és una llàstima que no sigui més conegut, però ningú no em fa cas, jo començaria per Benissanet; gent de la Ribera de l'Ebre; del segon, començaria pel principi, o no.

el piset i l'hortet

Malgrat la tria urbana feta conscientment, al menys de moment, deu ser la meua procedència rural la causant de la meua predisposició a la terra, en el sentit literal, físic: paisatges, arbres, arbustos, plantes, pedres... Ara, que ja porto uns mesos sense sortir de Barcelona, noto la necessitat de retornar, ni que sigui un dia o dos, a trepitjar terra, a veure com prospera la natura o simplement a contemplar el camp sense molestar-lo gaire.

És veritat que aquest any tinc a la terrassa -té la Joana en realitat- una mica de terra on creixen quatre coses en un simulacre d'hortet. És satisfactori veure, després de plantar llavors incertes, com creixen les plantes: les carabasses japoneses que esperem que fructifiquin al juny, si és que els testos els són suficients; els pebroters nans, que de moment no es cansen de treure fulles; potser les maduixeres faran maduixes; els raves, de llavors comprades a la Rambla, que no necessiten gaire espai, creixen ràpidament i ja fan cap a les amanides... Però aquests hortets de pis, agradables i satisfactoris, que et fan estar pendent i dubtós dels resultats, necessiten tenir el complement d'una passejada pel camp a l'atzar del que es presenti. Aquests hortets de ciutat, de pis de ciutat, són com ocells engabiats, te'ls estimes i en tens cura, però en el fons imagines que el seu lloc és un altre; i el meu de tant e tant.

una mica de Calders

Fa temps vaig proposar als alumnes de llegir Invasió subtil, de Pere Calders; un suggeriment sense més que una petita presentació, sense cap guia de lectura, gairebé el seu aire. Molts alumnes havien llegit El Hobbit o llibres semblants; ara, la majoria hauria llegit algun dels volums de Harry Potter. La lectura de Calders, entre adolescents de 15 o 16 anys, va tenir un èxit enormement limitat. No és que vulgui comparar les tres obres esmentades en tots els seus seus aspectes, sinó només un aspecte comú: els elements fantàstics; però mentre que el lector de Tolkien o de Rowling s'adona de seguida per on van els trets, els joves lectors de Calders, que no gaires anys abans devien escoltar extasiats històries de llops que parlaven amb nenes, es mostraven desconcertats amb la barreja d'elements absolutament realistes amb elements fantàstics que aparentment s'explicaven com pertanyessin a la realitat quotidiana més propera i vulgar o, en alguns casos, més llunyana però igualment identificable; o amb el capgirament del que socialment és normal o acceptable; o l'aparent -o no- absurditat d'alguns contes breus...

Malgrat que alguns joves són lectors voraços i tastaolletes, també és cert que tenen tendència a ser lectors radicals, lectors amb els gustos molt marcats, als quals només el temps o una invasió subtil els va fent perdre la seua radicalitat i descobrir altres mons, com el de Calders, sense els quals la vida no tindria el mateix sentit.

No sé si actualment els adolescents, a través de les recomanacions acadèmiques, familiars, d'amics, del seu propi descobriment, o de qualsevol altra manera arriben a Calders. No sé si aquest any, durant aquest centenari del seu naixement, Calders trobarà nous lectors. Espero que sigui així, perquè si un posa Calders en la seua vida, li dura per sempre, Calders, vull dir, que la vida...

No he vist que cap institució s'hagi encarregat de centralitzar informativament aquest any Calders (que també és Tísner i Sales i que sé jo), però es van fent força aproximacions a l'escriptor i a la seua obra, algunes més tradicionals i altres més imaginatives. Per citar-ne unes quantes:

Les biblioteques de Barcelona van fer un cicle de cinc conferències o diàlegs coordinats per Julià Guillamon que es van acabar el 19 de març amb una xerrada de Tessa Calders. En aquest moment patrocinen un taller de teatre que finalitza el 8 de maig.

Ahir mateix, continuant amb el teatre, es van acabar les representacions a l'Almeria Teatre d'una tria d'Invasió subtil. No la vaig veure i no n'he llegit cap crítica. M'han dit que potser tornaran a representar-la el mes de setembre.

A la Fundació Tàpies, que ja ha organitzat un club de lectura sobre Calders, encara els queda una activitat infantil per fer.

Suposo que s'han fet, es faran i es fan molts altres actes, però, insisteixo, desconec que hi hagi una informació centralitzada de fàcil accés. Llàstima. Jo, de moment, tinc curiositat per veure el resultat de la proposta musical calderiana que es presentarà a L'Auditori el 4 de maig.

Evidentment, si algú em demanés consell respecte Calders, li diria que el millor que pot fer, actes a part, és el mateix que s'ha de fer amb qualsevol escriptor: llegir-lo o rellegir-lo. Que després se't faci o no amic ja és una qüestió personal.

Acabo amb un conte curt seu que trobo molt adequat en el moment present, i més en aquest país:

Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa.

Pere Calders: “Discreció”, a Invasió subtil i altres contes.

l'ofici de lector

Alguna vegada he llegit algun escriptor -em refereixo sobretot als escriptors que publiquen i surten als mitjans- que referint-se al seu procés de creació repetia les famoses paraules de Churchill en el seu discurs de 1940; d'altres -homes inclosos, sobretot homes- parlaven del dolor del part i de situacions semblants. Jo no trobo gaires dificultats ni penalitats en l'ofici d'escriptor, una altra cosa és publicar i vendre. A la fi, l'escriptor s'ha de concentrar únicament en una sola obra -i si simultanieja és cosa seua- , la que va escrivint. Podríem dir que el seu ofici segueix una única direcció per bé que algun cop hagi de fer petites marrades en el camí que s'ha traçat o s'hagi de detenir a reflexionar sobre algun aspecte de la creació que, en la majoria dels casos, sap com acabarà o, si no ho sap, sol arribar a un final on abans s'escrivia la paraula fi.

L'ofici realment complicat, gairebé agònic, és el de lector. El lector, fins i tot aquell que inicialment té alguna idea sobre el que voldria llegir, una idea que sol ser més aviat vaga i sovint conseqüència de lectures anteriors, sempre es troba -cada dia més- amb multituds de camins a seguir. Tria una obra nova d'un autor desconegut perquè algú li ha recomanat? Es deixa guiar per la intuïció d'un fulleig ràpid a peu de prestatge de llibreria? Continua amb un autor conegut perquè una obra seua li va proporcionar una felicitat esperada o inesperada? S'empassa, per amistat, els poemes d'algú que ha aconseguit editar gràcies a la generositat obligada d'una editorial petita? Rellegeix una novel·la que ja no recorda prou bé perquè té la lleugera sensació que fa vint anys s'ho va passar molt bé amb la seua lectura? Fa cas del cànon del mandarí dels cànons? Els interrogants són infinits.

Imaginem que el lector ja ha començat el llibre, no importa el gènere, les pàgines, l'edat o el sexe de l'escriptor, el tipus de lletra, etc. Cal que continuï fins al final per posar a prova la seua paciència o a l'espera d'una alegria lectora que no acaba d'arribar? Ha d'anar llegint perquè el llibre té alguna cosa interessant cada cinc o sis pàgines? Ha d'alentir la lectura perquè pensa que ha trobat una de les obres de la seua vida i qui sap quan apareixerà la següent? Ha de fer un exercici de diacronia per tal de relativitzar el que llegeix? Hauria d'haver assistit a un curset sobre pràctica lectora impartit per reconegudes autoritats sobre el tema? Ha d'escriure una carta a la premsa -o a l'autor- per expressar les qualitats o el fàstic que li produeix la seua lectura? Els interrogants continuen sent infinits i s'accepten suggeriments.

Algú em podria dir que com a mínim el lector té un avantatge sobre l'escriptor, que de fet es dedueix a partir d'algun dels interrogants anteriors: pot deixar la lectura en el moment que vulgui i començar-ne una altra, o no continuar amb el seu ofici de lector. Bé, aquesta possibilitat també la té l'escriptor: pot deixar d'escriure la seua obra del moment i començar-ne una altra o, encara millor, pot dedicar-se a un altre ofici.

De tota manera, encara que a vegades costi d'admetre-ho, l'ofici d'escriptor i el del lector, tan interdependents, una vegada s'han començat, són de per vida i costa molt de deixar-los. No s'hi pot fer res i si l'experiència sembla adversa, només queda el consol de recordar les paraules de Chrurcill en el seu discurs de l'any 1940 i l'espera de la satisfacció de la victòria final que arriba de tant en tant.

toros, torets i venusians

Tinc una certa tirada a l'astronomia i molt poca a l'astrologia, tot i que hi havia un temps que tot era un, com queda constància en l'obra del meu admirat Llull. Potser per aquesta admiració lul·liana, algunes vegades em miro els horòscops, ni que sigui per preguntar-me el motiu de la insistència a assegurar-me darrerament una oportunitat laboral que entenc que abans hauria de partir d'una vida laboral remunerada que no tinc, però vés a saber.

És veritat que el meu escepticisme astrològic a vegades trontolla, com quan veig, per exemple, que personatges nascut el mateix dia de no importa quin any presenten característiques força semblant i si no ho són més, segurament és a causa que van néixer en una hora i un lloc diferent i el seu ascendent és un altre. Per exemple, m'he fixat en el munt de similituds que tenen dos personatges coneguts per tothom que van nàixer en la mateixa data, 27 de març, i per tant sota el signe de Taure, guiat pel planeta Venus. No crec que ningú s'atreveixi a contradir-me si afirmo que Rajoy i Tarantino tenen moltes coses en comú; tantes i tan òbvies -només cal repassar l'obra recent del primer i la més continuada de l'altre- que no perdo el temps a enumerar-les. És veritat que hi ha un altre personatge popular nascut el mateix dia que aparentment és força diferent, però en el seu cas és possible que sigui simplement una falsa apreciació per manca de dades, perquè de moment no ha tingut l'oportunitat de crear una obra pròpia. Estic segur que quan Duran i Lleida tingui l'ocasió d'actuar, de fer alguna cosa, més enllà de la paraula, tothom s'adonarà que, si fa no fa, és pastat a Rajoy.

Sobre els nascuts en temps de Venus, Llull diu: ... diuen que Venus és ocasió de luxúria, de pol·lució i d'escampament d'aigües [...] diuen que els homes nascuts en la constel·lació de Venus són mims o joglars i inventors de cants i d'instruments i estimen tots aquells oficis que tenen relació amb la delectació de la luxúria [...] com aquells que en les noces i les festes dirigeixen les danses i els jocs. [...] I els desvia dels límits de les coses corporals que tenen instint i apetit cap a l'existència, i els inclina cap a les apariències i les vanitats.

Ramon Llull: Tractat d'astronomia.

Llull no ho diu, perquè encara no s'havia inventat, però em sembla que aquesta podria ser una bona cançó per als nascuts sota el signe de Taure sempre que es tingui present que presideix Venus:




(dedicat a la Pepa, que un dia em va parlar de la luxúria d'un del 27)

13 + 8

Avui he anat al banc a preguntar.
M'han dit que tinc la VISA gratis,
sempre que compri prou.
(a fora plou)
I ara afegim
una entrada a CosmoCaixa per a dos,
també de franc.
(a la ciutat, absent el fang)
I a més,
volen que viatgi en tren,
al 60 per cent,
o potser menys.
(ja toco els dos)

He notat, en sortir,
que el plugim matiner
no anava amb mi.

Clac, clac, clac... clec
(assaig de claqué al carrer):
la vida és meua
(cor: la vida és teua!)
Sóc una estrella.

la ira

Fill, no sies sotsmès a ira, ne li obeesques con és mogut a ira; cor ira absegua los uylls de l'enteniment e fa a hom aïrar ço que deuria amar, e ira fa los hòmens parlar con a fols; e fa'ls metre en perill de perdre aquest món e l'altre.

Ramon Llull: Doctrina pueril.


Quan vaig sentir per primera vegada la paraula indignats em va semblar ben poca cosa, una paraula perfectament assumible. Tothom s'indigna alguna vegada per qualsevol cosa; en canvi la ira té un altre poder. Us imagineu: els irats! Però no hi ha cap moviment d'irats perquè la ira és no poder aguantar més, la ira és la pèrdua de la raó, la ira és el principi del final. Qui sap si arribarà en algun moment una situació límit en què, incapaços de trobar raons, de creure en les paraules o en monòlegs inútils, apareixerà la humanitat irada ja sense paraules

Mentrestant, aquí, continuaré parlant de literatura. Avui he descobert una revista publicada a Barcelona l'any 1913 que s'anomenava “La Ira” (Órgano de expresión del asco y la cólera del pueblo). Un dels seus fundadors i redactors va ser l'aragonés Ramón Acín, en aquell moment d'idees anarquistes radicals (aquí podeu llegir un resum biogràfic). He llegit els articles d'Acín a la revista i he pensat que avui serien impublicables. També és veritat que la revista era marginal i que només va durar dos números. Sobretot l'article de més avall, escrit en el quart aniversari dels fets de la Setmana Tràgica, va ocasionar l'empresonament dels seus redactors i el tancament definitiu de la revista.

No riáis, agustinos, escolapios, agonizantes, capuchinos, trapenses, dominicos, cartujos, carmelitas, jesuitas.
No riáis, los de los pies al aire con roña entre los dedos; los de los zapatones grandes y destartalados; los de las botas lustrosas con hebillas relucientes; los de las barbas como anunciantes de específicos; los de las caras afeitadas como toreros, y ademanes de sarasa de cine; los de las narices grandotas, salpicadas de granos como puño de bastón claveteado; los de la nariz afilada como picos de ave de rapiña; los del burdo sayal cuyo tosco tejido es nido de porquería; los de la sotana mugrienta manchada como trapo de cocina; los del manteo de rico merino como el manto de viuda joven; los del cordel de cáñamo, que hoy es cinturón y mañana convertiremos en dogal; los que dejasteis la choza de Pedro el Pescador para instalaros en palacios de mampostería; los que abandonasteis el desierto de la Tebaida y los montes Armenios por las grandes urbes; los que arrancasteis los dientes a la calavera de San Jerónimo para ponéroslos postizos, engarzados en oro, y poder sonreír delante de las señoronas que os visitan; los que tiráis como desperdicios en vuestras cocinas lo que fue el único alimento de vuestros fundadores; los que quemasteis las antiguas cruces de madera para fundir la plata de los modernos crucifijos que os regalan vuestras clientes de confesionario; los que dejasteis de hacer rosarios debajo de un árbol de amable sombra y junto a una fuente de clara agua para instalar fábricas de licores y chocolates.
No riáis, no riáis con vuestras bocazas grandes con dientes carcomidos, por donde eructan vuestros estómagos ahítos; no riáis agustinos, escolapios, agonizantes, capuchinos, trapenses, dominicos, carmelitas, jesuitas, que no siempre el humo que salga por vuestras aspilleras, por vuestras rejas, por debajo de vuestras puertas blindadas, por los respiraderos de vuestros subterráneos, no siempre ese humo será de incienso; que día llegará en que de nuevo vuestras celdas, vuestras salas de rezos, vuestros comedores, vuestros salones de recibir, aparezcan culotados de humo y de llama como las pipas viejas de los viejos marinos.

Ramón Acín: “No riáis” (26 de juliol de 1913)

el sentit de la vida

Fa uns dies que he començat a pujar els poemes -el dietari poètic- de Roser de tot l'any, de Verdaguer. Ho faig en un bloc nou amb aquest títol; cada dia un poema, seguint el calendari a partir de l'abril. Faig servir l'edició de les Obres completes de la Ilustració Catalana (30 volums en total amb ortografia prefabriana que es començaren a publicar-se el 1913, crec). En la bibliografia de Verdaguer, aquest és un llibre sense importància (l'Associació d'escriptors l'inclou dintre de la prosa verdagueriana, i també la Wiquipèdia) que s'anà publicant a partir de 1893 a “La Veu de Catalunya”, durant l'estada forçada de Verdaguer a la Gleva, tot i que alguns poemes ja els havia escrit quan encara vivia a la casa del marquès de Comillas, i que aparegué en un volum el desembre de de 1893, encara que la data de publicació era de 1894.

Totes les dades anteriors no tenen cap importància i no justifiquen que jo dediqui un bloc a reproduir el llibre, i menys amb ortografia no normalitzada. Per què ho faig? No ho sabria explicar; entre altres raons, i per simplificar, perquè ja el tenia a internet i me'l van esborrar. Repeteixo, doncs, feina feta que ja no té el sentit que tenia en el seu moment: quan Verdaguer el va escriure i quan jo, en circumstàncies diferents a les d'ara, el vaig reproduir. Curiosament, aquests poemes, que en el seu conjunt ningú no s'atreviria a dir que són els millors de Verdaguer, mostren d'una manera continuada, fins i tot obsessiva, dolorosa i feliç, el sentit de la vida de Verdaguer vull dir el que per a ell era el sentit de la vida a partir d'un moment determinat. Verdeguer no troba cap sentit en aquesta vida que no sigui la preparació per a l'altra vida, una vida en què trobarà la plenitud, la seua raó de viure, malgrat que, paradoxalment, és una vida completament desconeguda, de la qual no en té cap certesa tangible, només la literatura oral i escrita sobre el tema; una vida que necessitarà de la mort per ser vida. Verdaguer troba, doncs, el sentit de la seua vida en l'esperança d'una futura vida coneguda a través de la ficció, i en un procés ple d'ascetisme i de misticisme arriba a tenir consciència clara d'aquesta vida que serà la seua: una felicitat eterna que terrenalment li ha estat negada.

Potser el que em fascina d'aquest llibre és precisament la insistència a buscar, i a trobar, el sentit de la vida, que és una cerca constant dels humans, tot i que la pregunta en moltes persones es trobi sovint diluïda entre moltes altres consideracions quotidianes o mai no aparegui de forma explícita. El sentit de la vida? Jo no en sé res sobre el tema. L'única consideració que se m'acut de tant en tant és que el verb viure, que tan aclaparadorament es considera intransitiu té un sentit primari d'una potència transitiva indiscutible: el sentit de la vida és viure la vida. I si no es pot viure la vida, potser cal matar-la, però mai deixar que mori per inanició. I aquí, abans de continuar, és quan alguns és pregunten què és la vida. Inacabable. Per respondre caldria viure totes les vides dels humans... i encara...

les connexions americanes

Gairebé tots tenim un comptador de visites en el bloc que ens informa, amb més o menys precisió, d'on prové l'interès per allò que escrivim, és a dir, qui buscava què, des d'on ho feia, quin sistema operatiu feia servir, etc. Algunes de les visites que tenim són de companys i companyes d'altres blocs amb els quals s'han anat creant uns certs lligams de reciprocitat. En molts altres casos, les visites són el resultat d'una cerca sobre temes diversos que finalment han conduït al bloc abans o després de consultar altres fonts d'informació. En el meu cas, per exemple, aquesta darrera setmana ha arribat al meu bloc molta gent que preguntava per les mones de pasqua, pels bunyols -de vent o empordanesos-, per un una aparent multa de la policia espanyola...

Tot aquest moviment en el bloc entra dintre de la normalitat, no té res d'estrany, encara que algunes vegades les preguntes que acaben a les meus pàgines són inesperadament curioses. Aquesta mateixa setmana, però, he tingut dues entrades persistents i inexplicables, totes dues americanes. En el primer cas es tractava d'algú, persona o màquina, que sistemàticament mirava posts diferents a raó d'un cada quatre minuts, segon més, segon menys. El meu comptador situava l'origen en la població de Council Bluffs, estat d'Iowa. Ignoro què buscava, quina penitència el va portar a recórrer pàgines i més pàgines el divendres sant sense deixar cap missatge, sense donar cap senyal de vida. Finalment, de la mateixa manera que va entrar va desaparèixer. De la seua presència física només en queda una ubicació improbable a la vora de l'aeroport municipal.

Des de dilluns que tinc una altra connexió americana que va passant posts nit i dia; ara sense la regularitat anterior. Les visites vénen, aparentment d'Atlanta, Georgia, i el lloc on se suposa que hi ha l'ordinador és més improbable que en el cas anterior: al mig d'un bosquet. Com que sembla que el visitant té una certa preferència per aquells escrits que van amb acompanyament musical i com que dos dels carrers de la vora es diuen Nottingham i Robin Hood, se m'ha acudit que potser està buscant proves que alguns dels meus vídeos musicals tenen drets d'autor no respectats. Ja ho veuré. De moment, tampoc cap senyal, cap missatge.

Tot plegat, res més que indicis que aquest món tan petit i concret de cadascú va molt més enllà del que un preveu fins a crear una teranyina en la qual quedem enganxats però que som incapaços de veure més que en una petita part, cosa que, per altra banda, té ben poca importància.