pel carrer

L’home, a l’esquerra, porta el cotxet; al mig va el nen, prou gran per caminar amb soltesa però encara concentrat en el seu equilibri; a la dreta, la dona va parlant amb la veu mel·líflua barrejada amb els tons alts i apassionats que es fa servir amb les criatures. Com que ocupen pràcticament tota la vorera alenteixo el pas a l’espera de trobar el moment per avançar-los. No escolto el que diu la dona i no em sembla que el nen estigui més interessat que jo en el seu monòleg, però amb els petits mai se sap.

De sobte, una paraula em desperta un mecanisme d’alarma lingüístic; al nen, també, perquè sento que retrau a la dona:

-No és diu la front, és el front! –i torna al seu recompte de passes.

-Si, el front; però, saps?, quan l’àvia era petita no ens feien classes de català...

Encara que voldria entrar en al conversa, aprofito el moment per passar. Mentre els avanço miro de gairell el nen lingüista i penso si acceptarà l’argumentació de l’àvia i començarà a interessar-se per la cultura catalana de la postguerra o pensarà que l’ús d’una llengua és una qüestió de tria i de responsabilitat personal o reflexionarà sobre l'arbitrarietat del gènere o inventarà paraules que admeten dos gèneres... És probable, però, que, dita la seva, tingui l’interès concentrat en la parella de coloms gairebé a tocar que es disputen un tros de pa fins que algun passatge del monòleg de l’àvia el torni a interessar. Amb els nens mai se sap, encara me'n recordo.

albes de fred agrisen tot el record

Encara el sol escalfa. Grans i petits. En cotxe, en bicicleta, en metro, a peu... Tots són un clam!

Surt la lluna plena en silenci de mort. Ningú mira ningú. En aquest dia càlid, l’insomni vetlla en la fredor dels llits. Ni els llops udolen.

M’han vençut en la lluita
d’un dia breu. I a l’altre,
tot serà ja tenebra.

On les fons pures, l’alba
d’un somni fosc? Pregunto,
descendint per l’escala
del meu temps, al silenci
que en mi esdevenia.

No se m’atansen llavis
a dir-me cap resposta.
Sols puc recordar passos
i l’extingit domini
dels meus morts, i perdudes
cançons, i la tristesa
de després, quan em feien
aquest mal inguarible.

Salvador Espriu: “Escala”, de Mrs. Death

Potser exagero, però també em fot que finalment guanyi Van Gaal.

santa innocència!

En resum:

Els representants del poble elaboren un Estatut. Aquest Estatut s’acaba de polir a Madrid. Els catalans (no entrem en percentatges) aproven el resultat final. Conclusions: Si hi ha tanta gent que manifesta que l’Estatut és correcte, el Tribunal Constitucional no hauria d’adequar la Constitució a l’Estatut? En tot cas, com que es preveu que l’Estatut sortirà força desvirtuat del Constitucional, hauran de tornar a votar-lo els catalans?

Proposar temes lliures a nens de 13 anys pot ser perillós si te’n surt algun de conscienciat políticament i encara sense la malícia dels polítics. Tractar d’explicar-li que els arguments lògics sovint s’aparten del funcionament polític és una tasca feixuga en què puc deixar la pell, i de resultats dubtosos. És més fàcil que el Barça demà passi a la final, tot i que jo tampoc ho veig clar, per molt que els jugadors hi deixin la pell.

en defensa de la Constitució

M’acabo de llegir la Constitució de Vic, és a dir, la que presentarà Reagrupament al Parlament a través dels seus diputats, quan ho siguin. Bé, és un començament. Hi ha molts punts discutibles, ampliables, matisables, suprimibles, però està bé tenir un text inicial per si algun dia aconseguim la independència. Farien bé els altres partits de tenir pensades les seves propostes, no sigui cosa que ens arribi la plena sobirania més sobtadament del que pensem. Fins i tot em semblaria correcte que una comissió de “savis” redactés una Constitució que en el seu moment podria aprovar el Parlament i el poble català. Ningú no ens en podria dir res perquè seria una Constitució per guardar al calaix en previsió que algun dia s’aconseguís la independència. Trobo que seria una actuació molt pròpia de “la feina feta” del tarannà català. Que d’aquí un any, dos, tres, cinquanta, tenim un estat propi, recuperem la Constitució guardada, fem les modificacions pertinents i la comencem a desenvolupar.

La Constitució de Carretero, a part del que he dit i d’un pèl desordenada en alguns articles, la trobo poc moderna, excessivament semblant a altres Constitucions; però entenc que per la seva pròpia naturalesa, les Constitucions tendeixen a ser conservadores.

Tot i que voldria comentar-ne alguns articles, trobo que és millor que esperi que, com a mínim, es presenti al Parlament. De tota manera, sí que voldria remarcar uns aspecte referit indirectament a la llengua. Diu l’article 6 del Títol I, segon paràgraf:

Els ciutadans del País València, les Illes Balears, la Catalunya Nord, La Franja de Ponent i l’Alguer tenen garantida la condició nacional de catalans, si la sol·liciten.

Deixant de banda que potser quan s’estableixen relacions oficials amb altres territoris cal fer servir la seva denominació oficial, i altres requisits complexos que podeu imaginar, és curiós com encara es fa servir, com en els millors temps de la Renaixença, la identificació de llengua i territori en un ordenament polític. Que consti que jo crec, potser equivocadament, que un dels senyals bàsics d’identitat de la nació, de la nostra, és la llengua. Ara bé, per posar un cas extrem, un senyor de l’Alguer, arribat de Suècia i censat a Itàlia que no parli català, ¿ tindrà dret a demanar la nacionalitat catalana? I un de Nàpols que no parli català però descendent d’un hipotètic amor efímer de Jordi de Sant Jordi? I un de Neopatria que pot provar que ve del llinatge de Roger de Flor? Entenc que aquest serà un article a desenvolupar per la llei corresponent, però vaja.

Com l’article següent, el 7, que diu:

Els símbols de Catalunya són la senyera, la festa nacional i l’himne nacional.

Home, a les Constitucions que en parlen (les Constitucions són per a ús intern i també impliquen relacions externes), concreten com són les banderes i quin és l’himne. La festa nacional?

Ara continuaria i no acabaríem mai. No em sé cenyir als temes que em proposo. Avui mateix no volia parlar de la Constitució catalana, sinó de l’espanyola.

interludi

Fa no gaires anys m’entretenia, en el súmmum de la badoqueria celestial, escoltant les notes de la granota pianista: encara una altra, una altra, una altra.... La Joana finalment m’apressava i jo deixava les notes enrere.

La granota va deixar el carrer i va aparèixer a “Atrapa-sons”, un programa de la televisió catalana. Vaig pensar que ja m’estava bé, que Daniel Loeza, el titellaire mexicà que li estirava els fils, s’ho mereixia. Entrevistes, un reportatge nord-americà...

Aquesta setmana he tornat a veure la granota i en Daniel al parc de la Ciutadella. Els dos somreien. Em va venir una tristor estranya que no sé si sabria explicar.

alguns detalls

Torno a preguntar-me els motius del meu ensopiment durant la passejada d’ahir a la tarda i al vespre. Diuen que els estats d’ànim són provocats per processos químics cerebrals encara misteriosos. No li dono més voltes.

Sigui com sigui, el cansament no em va impedir observar que la ciutat bullia d’activitat festiva com els darrers santjordis o encara més, que al costat de les parades de roses i de llibres, n’hi havia d’altres de ben estranyes; per exemple, què feia una parada de sabates (espardenyes?) entre roses i llibres? Una al·legoria referida a les llargues passejades del dia? Potser volia significar que l’escriptor s’ha de patejar els carrers a la cerca de material literari?

Per Sant Jordi, de la mateixa manera que a l’estiu tota cuca viu, tot relataire pren l’aire. En l’escàs, però ahir dens trajecte de la Rambla de Catalunya que va des del carrer de València fins a la Gran Via, es podien veure parades de llibres que difícilment es troben a les llibreries, com la del “Club de los escritores desconocidos”, que presentava Titelles de foc, Momentos cumbre del cine mundial, Jugando a través de los versos, Crònica de les idees. 50 dies de barcelonisme, etc. Aquí teniu el bloc on trobareu més informació si és que en busqueu.

Una mica més avall, en el mateix lloc de l’any passat, hi havia la parada dels Relataires, possiblement la que acollia més escriptors per metre quadrat de tot Barcelona. Vaig saludar la Montse, el Ferran i la Paula. La Montse (feliciteu-la el diumenge pel seu cinquantè aniversari) em va regalar i dedicar el seu darrer llibre de poemes, secrets acariciats:

De nit
mentre la boira dorm,
jo goso somiar
que m’enfilo amb ales platejades
pels raig de llum
que desprèn la lluna

(et somio)

A la parada em compro Els contes dels més petits de relatsencatala.cat. Tinc la sort que me’l dediquin quatre dels seus autors, posseïdors encara de lletres incertes. Trobo curiós que alguns dels textos d’aquests escriptors novells que ara a penes ronden els 12 o 13 anys, en el cas dels més grans, pertanyin a escrits antics, de manera que li pregunto a Roger, que aquest mes ha fet 10 anys, si pensen publicar l’any que ve textos nous. Em mira un pel desconcertat, no sé si per la obvietat o pel desencert de la pregunta, i arronsa les espatlles, “potser sí”. Entenc que la seva carrera literària, la de tots, no està tant en les seves mans com en la dels seus promotors en qui, de moment, confien cegament. Em vénen ganes de fer-me agent de talents infantils i juvenils; a la fi, penso que entre els meus 150 aprenents d’aquest any, alguna cosa podríem publicar. Imagino una petita comissió i, sobretot, els drets dels llibres posteriors; també la seva fama, que compartiria en un petit percentatge... El conte (compte) de la lletera. Voldria deixar un petit fragment de l’obra dels joves relataires aquí, però els nens de vegades són molt literals i potser encara em demandarien per copiar sense permís.

La meva darrera i segona compra, com ja és habitual en les altres diades, la faig a Ona. A la llibreria hi ha molt poca gent i, a diferència de la Catalònia o la Laie, ja no queden autors firmant ni la parada del carrer. Només reconec Espar Ticó, un dels propietaris, que ja deu sobrepassar els vuitanta anys, alt, prim, barbat, que fulleja sense llegir. Em pregunto què se n’ha fet de les fidelitats. Demano per Arrels nòmades, de Pius Alibek. Em diuen que a mig matí ja tenien venuts tots els exemplars i que els n’han portat més, però que aviat els han tornat a acabar. Ha passat el mateix en altres llibreries? Sota l’escala hi ha dos piles d’exemplars de Viatge d’anada i tornada, de Gerard Piqué. En una entrevista que li van fer per la ràdio, vaig sentir que deia que trobava més difícil escriure que jugar a futbol; el seu llibre té molt mèrit, almenys a primera vista no detecto cap falta d’ortografia. Surto amb 1.564 grams de paper repartits en dos llibres: Els jugadors de whist, de Vicent Pagès, per a la Joana i Bulevard dels francesos, de Ferrant Torrent, per a mi.

A fora plovisqueja i les gotes van puntejant la meva caçadora.

el curs del dia

El dia es divideix en tres parts: matí, tarda i nit. El matí ha estat divertit, la tarda, ennuvolada i ensopida i la nit, després de menjar una pizza de “Bella Italia” i veure “L’hora del lector” (per què no permet comentaris el senyor Boix?), reanimant. Tot i així, no tinc esma d’escriure una croniqueta del Sant Jordi; potser demà.

Del matí, us deixo unes versos de l’obra de teatre que he vist i fotografiat. El públic, jove i políticament correcte, ha mostrat la seva desaprovació quan s’al·ludia els “xinos” i els negres. Els aficionats al joc, sabríeu dir-me l’autor i el títol de l’obra? Una pista sobre l’autor: és un dels guionistes habituals de les sèries de TV3.

ORIENTALS (canten mentre ordenen l’escena)

Aquí som, aquí ens estem,
treballant com “xinos”,
treballant com negres.
Aquí som, aquí ens estem,
netejant bugades
que no es fan mai netes

De la tarda, us deixo un vídeo que desmenteix que les imatges siguin més importants que les paraules, modèstia a part. Que arribin les paraules, ja és una altra història.

De la nit, vull agrair al llibreter que s’hagi inventat el premi “Exhaurim-lo”, perquè si no ho hagués fet, no hagués pogut tornar a veure per la televisió en Marc Cedó, del qual encara no he llegir Males companyies, però que m’ha divertit amb la seva conversa. En Marc Cedó és com un d’aquells contistes antics que tenien el do de la paraula i la capacitat de mantenir l’auditori atent. Des d’ara i aquí, em declaro un incondicional admirador del seu verb i de les seves històries; del llibre, ja en parlarem.

Escriure de matinada em crea la incertesa de no saber si pertanyo a l’ahir o a l’avui. Entenc, però, que això no pot ser objecte de cap conversa interessant.

el sexe dels dracs

Aquesta tarda he anat cap al centre: res, un anar i tornar necessari a peu i en metro. En algun moment ha plovisquejat en rajoles senars. Al principi del passeig de Gràcia acabaven de muntar les parades de la Laie i la Catalònia. Dins de les tendes havien quedat uns bancs de fusta on descansaven turistes exhaustos, aliens als funerals de Samaranch, l’home dels mils càrrecs i de la cara impassible, mentre els operaris enllestien els darrers detalls. He entrat a la Catalònia sense cap intenció. Hi havia força gent que s’avançava a la festa de demà. He anat mirant a veure si trobava alguna raresa de les que m’agrada comprar per Sant Jordi. La nacionalització de la sardana, de Pere Anguera; 113 paraules per salvar, de Carod-Rovira (no veig que calgui salvar moltes de les paraules que diu; no crec que m’haguessin publicat el llibre, a mi; de totes maneres, em quedo amb la paraula bac); Agatha Christie, los cuadernos secretos, de John Curran... Tinc curiositat per saber si tenen En Massagran; m’envien als còmics, però els dic que no, que m’interessa la novel·la. Mentre va buscant per les prestatgeries, sento una veu que em crida. La R. m’explica que li reduiran la jornada i el sou i que al seu xicot, un enginyer que treballava en el sector de les telecomunicacions, el va venir a veure el seu cap de Madrid i li va dir que els costava massa diners; ara busca feina. Em sap greu la situació de tots dos. Parlem una estona, li desitjo sort, l’aprecio. Mentrestant, ha arribat la noia de la llibreria amb dos llibres, però li dic que no, que ni Les formidables aventures d’en Pere Fi ni L’extraordinària expedició d’en Jep Ganàpia són el llibre que li he demanat. Em mira estranyada i m’assenyala l’adhesiu rodó del peu de la tapa: “any 2010 Massagran”. En fi... A la sortida de la parada de Verdaguer (del roseret de l'amor /cada espina és una rosa...), una xinesa ven roses a tres euros...


No sé per què he escrit tot això, jo només volia desitjar-vos una diada plaent i regalar-vos un text (sigueu valents-valentes, petonegeu els dracs, que mai se sap) i un dels meus santjordis & drac preferits; i recordar-vos que estic a la vostra disposició per si voleu que us firmi algun exemplar del bloc o del blog.


Aquella nit el bon Espèrcius no dormí gaire i, de bon matí, abans de fer-se de dia, es llevà fingint als seus companys que anava a escampar aigua, i aquests no es preocuparen per ell i es tornaren a adormir. Quan aquest fou fora de la caseta, agafà un bastó a la mà, que altres armes no tenia, i molt de pressa féu el camí del castell, perquè temia que si els seus companys es llevaven, no el veiessin. I anà fins que fou al peu del castell.
El sol ja havia eixit del tot i el dia era clar i net, i veié la boca de la cova. I aquí ells s'agenollà amb moltíssima devoció i pregà a la immensa bondat de Nostre Senyor que, per la seva infinita misericòrdia i pietat, el volgués guardar de tot mal i el volgués alliberar de la por del drac i donar-li ànim, perquè pogués deslliurar aquella ànima en pena i fer-la tornar a la santa i vertadera fe catòlica.
I quan hagué acabat la seva oració, se senyà i s'encomanà a Déu, i entrà a la cova tan endins com la claror l'acompanyà i, aquí, ell féu un fort crit perquè el drac el sentís. Quan el drac sentí la veu de l'home, eixí fent molt brogit. El cavaller, que sentí la grandíssima remor que feia el drac, tingué moltíssima por i s'agenollà a terra dient molt devotes oracions. I quan el drac li fou a prop i ell el veié amb tan lletja figura, estigué fora de si i tancà els ulls perquè la vista no suportés aquella visió. I no es mogué ni poc ni molt, car en tal punt estava que era més mort que viu.
I el drac, que veié que l'home no es movia, ans estava esperant, molt gentilment i suau s'acostà a ell i el besà a la boca, i el cavaller caigué a terra desmaiat. I el drac, de sobte, es tornà una bellíssima donzella, que el posà a la seva falda i li començà a fregar els polsos, i li digué semblants paraules:
-Cavaller virtuós, no tingueu temor de res i obriu els ulls i veureu el bé que us està preparat.
I el cavaller Espèrcius estigué desmaiat i sense sentits per espai d'una hora. I la gentil dama incessantment li fregava els polsos i el besava per fer-lo retornar en si. Després, passada l'hora, ell recobrà els sentits, i obrí els ulls i veié la donzella d'extraordinària bellesa, que el besava molt sovint. Recuperà forces i es dreçà (...).
La donzella l'agafà de la mà i el portà dins la cova en una bellíssima cambra que ella tenia per al seu servei, la qual estava molt ben adornada, i li mostrà gran quantitat de tresor, el qual li oferí ensems amb la seva persona.
I el cavaller Espèrcius li agraí molt el seu oferiment i acceptà la donzella donant-li moltíssimes gràcies, abraçant-la i besant-la més de mil vegades. I, sense voler perdre el temps amb paraules, la prengué en braços i la posà sobre el llit, i aquí conegueren les últimes fites dels senyals d'amor.

Joanot Martorell: Tirant lo Blanc

lectura expressiva i comprensiva per a petits i grans

En aquest món de les celebracions dels aniversaris literaris està passant força desapercebut el centenari de la publicació (7 de maig de 1910) d’Aventures extraordinàries d’en Massagran (i la seva continuació: Noves aventures de Massagran), de Josep Maria Folch i Torres, una de les obres més populars de la literatura infantil en català. No sé si s’ha reeditat darrerament ni crec que el divendres se’n regalin gaires exemplars, però al menys la principal institució del nostre país ha pensat en l’efemèride (bons assessors els de la ILC) i el dijous, a partir de dos quarts de cinc, al Parlament es llegiran fragments del llibre, amb acompanyament musical de l’orquestra de Cambra de l’Empordà. Des d’aquí aplaudeixo la iniciativa.

M’hagués agradat assistir a l’acte, però diverses obligacions m’impediran anar-hi, tot i que tinc l’esperança que TV3 el retransmeti en directe, o com a mínim ho faci el Canal Parlament i, a més, pengin el vídeo.

M’imagino –ja ho veurem- que diputats i altres participants faran una lectura expressiva i suggeridora en la qual la literatura, que com se sap sempre ofereix múltiples possibilitats d’interpretació, triomfi plenament. Imagino Benach, per exemple, començant la seva actuació amb aquestes paraules:

Vosaltres, estimats lectors no sabíeu, ni jo tampoc, ni tampoc en Massagran, que a la regió muntanyosa del país en el qual passen totes aquestes coses, hi habitava la terrible tribu dels Karpantes, una raça ferotge i antropòfaga, o sia, aficionada a menjar carn humana.
Aquests salvatges antropòfags eren el flagell del país. Res no estava en seguretat a prop seu. Es menjaven una cama de persona amb la mateixa facilitat que nosaltres mengem un ou ferrat.
[...]
-Kukamuskes! -els va dir-. Estem davant d'un perill imminent. Els Karpantes ens bloquegen, i si tot va com em penso, demà a aquesta hora més d'un bocí de la nostra carnadura s'haurà de treure amb escuradents d'entre els queixals d'aquests massa tips.
En Massagran, veient que tots l'escoltaven amb molta atenció, i comprenent que tots plegats tenien més por que goig, va aprofitar-ho per a exposar una idea lluminosa que se li havia acudit.


Qui són els Karpantes, aquests terribles antropòfags? Els del Tribunal Constitucional? Determinat partit polític? Triomfarà la idea d’en Massagran? Quina idea? Ah, ja es veurà.

Després, qui continuï, potser mirarà amb un somriure irònic el diputat corresponent de l’oposició i començarà:

-Aquests ximples de simis ens faran a la peterrellada!...

Posteriorment, un altre, mirant de gairell el portaveu d’una opció minoritària i responent a la seva inintel·ligible intervenció:

-Senyor Penkamuska. Jo no sé el que m’heu dit, però heu estat molt eloqüent. A Espanya ja us haurien fet diputat. Us dono les gràcies per la bona acollida que em feu, i us prometo que, si un dia puc tornar al meu país, us enviaré una postal amb la vista general del meu poble.

Ah, si, el parlament era aquest, que com veieu és una amenaça realment poc subtil repetida sovint en els darrers temps:

Kukanova: Benarri bat tusi gasen kasan ostra. Sinofas kosa malanotin dràsfat ics; aprosifas kosadol en tallavores tela karrega ras.

En fi, potser imagino massa, i parlamentaris i invitats es limitaran a fer un recitat des del principi del llibre i sense cap intencionalitat. Quina llàstima sí és així, perquè com es pot comprovar, Massagran permet matisos que al menys els més petits, n’estic segur, saben captar.

P. S. També a Torroella de Montgrí dedicaran el Sant Jordi a Massagran, el del còmic; però allà em sembla que, a més, se'l menjaran, cosa que no van fer els terribles karpantes de la ficció.

creure en els miracles

Fa uns dies vaig acabar de llegir Miracle a Llucmajor, de Sebastià Alzamora, publicat per Proa. Deixaré de banda l’argument i altres consideracions, per a les quals us remetré aquí, i procuraré ser breu en la meva desestructurada subjectivitat.

La novel·la és un divertiment en què tots els personatges, fins i tot els més patètics o negatius–el capellà, per exemple- tenen algun aspecte que els redimeix de les seves misèries o, al menys, fan que les puguem entendre perquè no és tant la seva pròpia voluntat la que els porta ser com són sinó les circumstàncies que els han anat fent. Evidentment, aquesta és la voluntat de l’autor que presenta uns conflictes que podrien resultar sagnants o tràgics a través de la seva mirada comprensiva, la d’aquell qui sap –al menys en aquest moment- que la vida és en bona part una acceptació de la realitat tal com es presenta i que l’èpica es converteix en quodiniatitat i que la quotidinitat pot ser èpica, i que fins i tot els miracles –un instant- han de fer retornar al dia a dia o, compte!, els somnis són possibles. D’aquest viure diari, de vegades advers, de vegades monòton, cal aprofitar-ne les ocasions que permetin tirar endavant de la forma més satisfactòria que es pugui, sense tenir la sensació que les renuncies són una rèmora sinó que poden portar a un guany. Bé, em sembla que la meva lectura és un pèl heterodoxa i interessada.

M’ho he passat bé amb el llibre, a part de amb les històries dels personatges i el seu desenvolupament, amb la llengua, aquest mallorquí intel·ligible que és imprescindible a l’hora d’adequar història, època, personatges i intenció, és a dir, de donar versemblança. Una llengua (també el paisatge i alguns records) , per altra banda, que, amb els seus arcaismes, té un punt de semblança amb la meva i comporta una dosi de complicitat en la lectura.

Em resulta curiós, i és uns sensació més que una certesa, de manera que torno a la subjectivitat, com ara, quan els dies emboiren una mica la precisió dels detalls de la meva lectura, el fet que recordi força bé les dones que surten a la novel·la, que tingui més present la seva descripció, les seves intervencions en la trama, els canvis en la seva conducta que els mateixos aspectes referits als homes. Potser aquesta sensació respon a la realitat de les dones, més complexes, més polièdriques, que tan bé ha descrit Alzamora o potser tot plegat no sigui més que l’interès que ha despertat en mi una de les protagonistes, la que realment actua en molts moments d’eix de l’acció o de personatge que permet reflexionar sobre les accions dels altres personatges. Em refereixo al personatge novel·lat i real de Maria Antònia Salvà que fa reviure Alzamora i de la qual l’autor, a més de recrear d’una manera versemblant, és a dir, possible, ens presenta en el moment de creació d’alguns dels seus versos:

Va fer un gest enèrgic amb una mà, va variar el seu rumb i hi va entrar: asseguda a l’escriptori, va treure un full de paper, va sucar la ploma dins el tinter i va escriure una quarteta.

Oh vosaltres, pressentides flors d’amor i gentilesa
Que viureu quan mon passatge s’haurà fet esborradís...

Va deixar que s’eixugués la tinta, mentre elucubrava possibles rimes per als dos versos finals. Sense ni pensar-hi, al marge superior del full hi va esgarrapar uns dedicatòria: “A les donzelles de l’any dos mil”.


El quartet, com se sap, acabava així:

jo us endreç per aleshores, amical, una escomesa
que s’allunya, de mos versos dins l’esbart voleiadís.

I aquest poema em porta inevitablement a una altra poetessa estimada que per dos anys no va poder veure el dos mil; de manera que un poema em fa reviure l’altre I una vida l’altra, en aquest miracle que de vegades les lletres aconseguiexen:

Furgant per les llivanyes i juntures
trobí el vell drac encara aferrissat.
Maria-Antònia Salvà

Furgant per les llivanyes i juntures
d’aquesta paret seca; entre mac
i mac d’oblit; entre les pedres dures
de cega desmemòria que endures,
et sé. I saber-te em dóna terra, arrel.
Et sé i em sé, en el mirall fidel
del teu poema, aferrissadament
clivella pedra de silenci opac
—dona rèptil, dona monstre, dona drac,
com el cactus, com tu, supervivent.

M. M. Marçal

P.S.

Del miracle del Barça en podem parlar una altre dia.

de vegades un (hom?) es conformaria (resignaria, arranjaria, arreglaria?) només amb (?) la lectura

Lluny, doncs, de ridículs naturalismes, el que jo reivindico (també Toutain i Pericay) –i després hi aprofundiré- és que hi ha d’haver límits per a la intervenció i que el legítim projecte nacional de codificar un estàndard i assolir un cert grau d’unitat lingüística no pot deixar de tenir en compte que una llengua és també un llenguatge (té una base natural), i que la norma –sent en part convenció i artifici- serà difosa i interioritzada més fàcilment com menys s’allunyi de la intuïció dels parlants.

(pàg. 37)

No sé si he triat un bon paràgraf per (per a?) simplificar el tema central del llibre d’Albert Pla, titulat Això del català .Podem fer-ho més fàcil? Entenc, però, després d’un fullejat dispers i incomplet i d’aturar-me en algunes de les qüestions plantejades o que planegen en el llibre, que la proposta de l’autor, més lingüista que filòleg, és la d’insistir una altra vegada (en) que ja va sent hora no tant de simplificar la llengua escrita o oral en un sentit empobridor com de fer-la -ell ho diu al títol- més raonable -anava a escriure més racional-. Que la seva proposta tirarà endavant , a mi em sembla evident; però entenc que la qüestió a plantejar-se és com i, sobretot, quan, perquè si els passos necessaris per aconseguir una llengua “moderna” tarda massa i no s’arriba a un cert consens en el seu ús en els diversos registres possibles, es pot acabar –o continuar- una altra vegada amb uns situació d’integristes i dissidents –i altres variants- que suposi una involució que recordi les tertúlies dels de les “es” i dels de les “as” en les quals alguns dels homes de la Renaixença discutien sobre el futur escrit de la llengua.

En fi, segurament exagero i la majoria de la gent no dóna més importància a la llengua que parla o que escriu que al fet de beure’s un got d’aigua: parlar (escriure?), com beure (aigua?), és una necessitat que tothom satisfà sense plantejar-se per quina raó ho fa: és una qüestió de supervivència. Tot i així, és possible que no hi hagi cap territori lingüístic amb tants episodis d’esquizofrènia a l’hora de fer servir un instrument de comunicació que, millor o pitjor, un aprèn des (de) que neix -i no dic res dels que l’aprenen més tard-. Som un poble tot de preguntes i alguna rebel·lió: Ho he dit bé o és un castellanisme? Aquest m’ha mirat malament: porto una taca al jersei o ja se m’ha tornat a escapar la paraula barco? Doncs jo dic barco perquè em surt dels collons i perquè al meu poble, que és de mariners, tothom ho diu. M’han assegurat que ja puc dir caldo; tants anys patint sequera! Hauria de posar el signe d’interrogació també al principi? Per què aquest escriu esadir i aquest altre és a dir? I si escrivís aquesta nota per penjar a l’ascensor en castellà? El diccionari diu això, però l’any passat deia allò i aquell, que sembla que n’entén diu que sí, però que... Han acabat finalment de disseccionar la nostra llengua o l’estan dissecant?

Massa tard com sempre, m’adono que hauria de parlar del llibre, però, no és això el que he fet? Parlar d’un llibre no és dialogar amb ell? Bé, si cal puc monologar. El llibre consta de dues parts. En la primera, “Per una normativa del segle XXI”, l’autor repassa i opina sobre els debats de la llengua als mitjans, parla del català a l’ensenyament, indica els obstacles per a la reforma normativa i concreta alguns punts de la normativa que cal revisar. La segona part la formen un total de 85 articles seus publicats a la premsa sobre temes diversos relacionats amb la llengua.

A mi, el llibre –he dit que el prologa Joan Solà?- m’està agradant, el trobo molt ben estructurat, amb plantejaments clars i suggeriments i solucions interessants per bé que discutibles o opinables, però d’això es tracta (i reso perquè no passi casualment per aquí l’Albert Pla perquè ja em veig aquestes anotacions plenes de vermells, o potser no). Com que som a la vora de Sant Jordi, penso si és un llibre per regalar o per comprar-se. Jo diria que sí, però compte, que la finalitat no és que els lectors, com si fos una gramàtica o un manual d’escriptura acabin dominant un català més fàcil del que han estudiat, sinó, repeteixo, plantejar la situació actual de la llengua i del llenguatge (calia repetir la contracció del?) i oferir propostes. En alguns punts de la primera part, el parlant o l’escriptor “normal” pot arribar a pensar: “Ostres no sabia que ho havia de dir o escriure així, m’estic perdent.” Paciència, que no es capfiqui en la seva (meva, nostra) ignorància, que vagi continuant la lectura fins a les amenes “terrassetes” i que pensi que arribarà un dia, si abans l’anglès no s’ha apoderat del món, que parlar i escriure en català seguint les normes (uf!) serà com bufar i fer ampolles. És possible que el lector actual no arribi a veure aquest moment, però que tingui la certesa que el fruiran els seus fills o els seus néts, sempre, insisteixo, que encara quedi català per parlar i escriure, que això de les llengües, com se sap, també s’acaba i algunes vegades fins i tot es veu venir. Mentrestant, es tracta de gaudir del moment, és a dir, de la llengua, sense (massa) complexos. Bé, posar-hi una mica de bona voluntat sempre va bé.

Ah, editorial Columna.

Joan Calsapeu escriu sobre el mateix llibre.

Carta a "La Vanguardia" d'avui sobre el llibre, i resposta al mateix diari.

Encara resultarà que el llibre serà un èxit -relatiu?- de vendes.

al principi...

No sé encara quins llibres regalaré per sant Jordi, ni quins em regalaran, ni quins em regalaré. M’agradaria –siguin benvinguts els llibres regalats-, com en altres temps, no comprar cap novel·la, cap llibre de contes, cap recull de poesies; ja ho faig durant la resta de l’any.

Encara recordo, jo era molt jove, com va començar tot això del llibre. O potser era el món els ordinadors; el primer dels seriosos el vaig comprar a la Ronda de Sant Antoni i encara recordo la dificultat de la venedora a l’hora de respondre les meves preguntes innocents, d’un primitivisme vergonyós, d’un enrogiment mutu.

Quins temps aquells en què la tria era gairebé inexistent!

sed fugit interea, fugit irreparabile tempus, singula dum capti circumvectamur amore

Vaig tallant carrers fins al del Pou de la Figuera. Unes noies pugen pel carrer dels Metges portant tres o quatre cadires plegables cada una . Sembla que hi ha hagut una festa reivindicativa de no sé què al barri. Encara queda una petita banda amb més dones que homes a la part més baixa d’aquesta plaça sense nom. Toquen una mena de jazz primitiu, el que més m’agrada. Queda poca gent, la majoria barcelonins vinguts de fora. La música m’acompanya mentre enfilo el carrer Gombau per arribar al mercat de Santa Caterina. Travesso la Via Laietana i em creuo amb homes i dones que porten cadires plegables. A les escales de l’avinguda de la Catedral ja no queda cap músic de la cobla que, com cada dissabte, ha anat desgranant sardanes. A l’esquerra del carrer del Bisbe, el de santa Llúcia, el tenor canta l’Ave Maria; el trobo una mica desmillorat, potser per la manca dels amics habituals. M’aturo una estona al principi del carrer de la Pietat, on un duo acompanya el percussionista habitual. Improvisen una melodia d’aire andalús, potser aràbic, que s’americanitza quan entra el saxo. Compraria el CD que venen si no fos que no estic segur que trobi la mateixa música. Vaig perdent les notes mentre arribo a la plaça del Rei. Allà, quatre joves percudeixen la pilota contra una paret. Carrer de la Llibreteria, abans dels Especiers, on tenia la botiga el pare de Bernat Metge. Plaça de sant Jaume, carrer de Ferran: dono les gràcies però no accepto el fullet de publicitat d’un concert de guitarra. Davant de la cua d’un restaurant de la plaça Reial, reconec una figura humana que s’ha transformat en malabarista al so d’una música efervescent d’un radiocasset. Just davant del Liceu una colleta d’amigues celebren un comiat de solteres amb xiulets estridents que semblen anunciar el Judici Final. Arribo a les parades d’ocells, que tenen els dies comptats perquè no podran adaptar-se a la racionalització racional de la ciutat i seran substituïdes per parades de llibres, xocolata, dolços diversos i altres andròmines amb denominació d’origen Catalunya. Per què no dinamiten la Rambla d’una vegada? Entro al portal de l’Àngel pel carrer de Santa Anna. Fins a la Gran Via només m’acompanyen els xiscles intermitents d’unes gavines fora d’horari. Al passadís del metro de la línia groga, un noi canta, sorprenentment, la prehistòrica Capri c’est fini, que em sembla que és una de les poques cançons que em sé de memòria.




A casa escolto les declaracions dels periquitos. Estan exultants perquè han empatat amb el Barça. Es podria pensar que la seva Lliga consta de dos partits: Barça-Espanyol i Espanyol-Barça. No se m’acut la banda sonora.

el domador de puces

Per a la Rosa

Una vegada, el pare va tenir la pensada de convertir-se en ensinistrador d’animals. Com que teníem un piset petit on amb prou feines cabia la família, el pare, malgrat la seva afecció pels lleons, va decidir ensinistrar puces, no només perquè ocupaven poc espai, sinó també perquè havia vist en una revista il·lustrada de l’època, el TBO, que les actuacions als circs amb aquests animalons atreien molt de públic i pensava que faria un negoci rodó.

No sabria dir quants gats i gates van passar per casa en aquella època, i com admiràvem la paciència del pare i ens dolien els seus fracassos. La mare, però, ja l’havia advertit:

-Mira de no escarrassar-t’hi gaire, Pere, que els gats de carrer tenen males puces.

viatge a Egipte

A finals dels mes de maig la Joana i les seves germanes se n'aniran uns dies a Egipte. Després de diverses trobades, ja tenen els plans del viatge mig enllestits, però jo insisteixo que els cal més informació prèvia, de manera que quan arribin al destí passin gairebé per natives i arribin a tal mimetisme amb persones i entorn que les seves experiències, per bé que noves i sorprenents, els deixen una lleugera sensació de déjà-vu, dde formar part del món que visiten.

Que si una mica de literatura antiga: El llibre dels morts, La disputa d’un home i el seu ba, el Poema de Pentaur... Unes quantes obres de Naguib Mahfuz, Sonallah Ibrahim... Mort en el Nil (sense segones intencions, és clar), d’Aghata Christie, Terenci del Nil, Sinuhé l’egipci (sempre va bé conèixer la medicina del territori que visites), de Mika Waltari... Que si una mica de música del país: m’agrada la relaxació sufí de Sheikh Mohamed Al Helbawy... Que si una visita al Museu Egipci de Barcelona. També unes quantes pel·lícules: La mòmia, de Terence Fisher, per exemple. Bé, no acabaríem mai.

Quant a les pel·lícules, he volgut començar pel principi i la més antiga que conec sobre tema egipci és la titulada El monstre (Le monstre, en versió original), però desgraciadament, la còpia que m’ha arribat no incorpora música, cosa que la desllueix una mica. He intentat en va, i potser precipitadament, afegir-li un fons musical, però, és tan difícil! Tinc la sensació que vorejo el sacrilegi o, com a mínim, el ridícul, i temo ser objecte d’una maledicció fatal si persisteixo en les meves provatures, de manera que com que sigui com sigui estic disposat a passar-li a la Joana aquest film que em sembla fonamental per comprendre un dels aspectes bàsics de la cultura egípcia, m’atreveixo a demanar-vos que a veure si em podeu enviar poc més de dos minuts idonis en mp3 per afegir una banda sonora digna. Massa complicat? En fi, continuaré intentant-t’ho; ara mateix miraré que té Mompou. Com m’agradaria ser compositor!

de la meva incompetència política i justesa lingüística (cobles en prosa)

A Brooklyn devien fer una estrena sensacional aquesta setmana, si no, no s’entén que tanta gent important viatgés als Estats Units amb l’excusa, per cert, molt poc creïble, que a Washington D. © hi havia una trobada d’amics de la micologia nuclear.

En qualsevol empresa privada, farien fora per incompetents els directius que triguessin quatre anys a retallar un articulat de viabilitat d’una de les seves filials. Als accionistes principals de l’empresa pública a la qual pertanyen els directius del tribunal que retalla l’Estatut només se’ls ocorre de dir que cal deixar temps al temps. Una i altra actitud, la dels directius i la dels accionistes, només s’entén des de fora per ineptitud o prevaricació. Tant en un supòsit com en l’altre, caldria que els contribuents demanessin la immediata dimissió d’accionistes i directius perquè ells no deixaran els seus càrrecs per iniciativa pròpia.

Tampoc no se m’acut cap altre qualificatiu que el d’ineptitud o prevaricació per aquells que admeten la possibilitat de prevaricació d’un jutge que afina més en les interpretacions de la llei que aquells que el jutjaran. Per cert, tant parlar d’interpretació dels textos –les lleis són poesies?-, em fa pensar que si continua la tendència aviat donaran als juristes algun Nobel de Literatura.

La futura Diagonal –obvio, però recordo, el Cabanyal de l’alcaldessa Barberà- que promou l’inefable Hereu és un cas que va més enllà de la possible ineptitud o prevaricació, però com que no vull problemes, diré que és simplement un altre nyap d’algú que... no té idea de les prioritats de Barcelona, la Barcelona dels barcelonins i la dels catalans que la freqüenten. No es poden deixar quatre carrils d’entrada i quatre de sortida de la ciutat i posar arbres i voreres allà on diguin els que passen pel passeig o un incompetent qualsevol? I, déu meu!, ja hi ha diverses institucions que han posat a la disposició de l’Ajuntament els seus portals a Internet perquè puguin votar els ciutadans barcelonins, no els que passen per la Diagonal: Banc de Sabadell, BBVA, Caixa Catalunya, La Caixa, UB, UOC, UPC, UPF ! Que s’han begut l’enteniment o es que cobren per vot emès?

Acabo recordant que el PP, i sovint altres partits, obliden que una de les bases de la democràcia, entenc que la fonamental, és la llibertat d’expressió. No m’estranya l’oblit venint d’on vénen o no volen sortir d’on són.

Si algú ha aconseguit arribar en la seva lectura fins aquí, haurà notat la meva absoluta incompetència política que no té res a veure amb cap intenció de prevaricació ni, per suposat, respon a cap suborn material o moral ni deixadesa social o ciutadana. En canvi, penso que no sóc tan incompetent en llengua i demano que tenint en compte els fets insinuats i molts altres de similars, L’IEC canviï ja la definició obsoleta de democràcia que encara figura al seu diccionari, que, per altra banda, em complau utilitzar amb assiduïtat i no sempre amb el profit que voldria (el diccionari i la democràcia, vull dir).


Democràcia: 1 f. [LC] [PO] Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu.
I no és que prevaricar tingui una definició gaire reeixida; a més, fa gràcia la seva impossibilitat de tenir un complement directe:

v. intr. [LC] [DR] Algú, desviar-se del propi deure, mancar a l’obligació del càrrec que exerceix.

com l'ombra que es resisteix a desaparèixer...

Repasso papers vells de santsjordis. M’aturo. Retrobo. Penso que és fàcil dir als alumnes que facin seus els versos que han de comentar, que els sentiments no varien malgrat els temps, que poden, si volen, recuperar les essències. Sé, però, que els menteixo, que és difícil entrar en els versos: per l’edat que tenen, pels temps que ha passat des que un altre va escriure el seu amor o desamor, per l’estil amb què ho feia, per les paraules que feia servir, perquè sovint ens importa més la cerca del propi amor que recrear-se en els dels altres... i tantes altres coses d’aquest món inabastable dels setze anys, o dels vuitanta-un.

En B. va voler demostrar-me que no només podia entrar en els versos d’Ausiàs, sinó que podia fer-los seus i que el seu dol sí que havia tingut una compensació. No sé què li devia dir jo, potser que aquell vers trontollava una mica o que aquell altre..., o aquell mot... De vegades som així. Potser també com em complaïa que... El que no li vaig dir, n’estic segur, és que m’hagués agradat que el seu amor hagués estat correspost perquè pensava que haguessin fet una bona parella; a la fi, era molt haver salvat la vida i haver guanyat una amistat. Va ser capaç de llegir-li els versos? Continua aquella amistat del 2001?

Com l’ombra que es resisteix a desaparèixer
quan és banyada per la intensa llum del sol
que amb força l’ataca, l’abrasa i la rosega
i la redueix a un trist bassal de mort,
així el meu cor que va romandre enamorat
amb estèril esperança d’obtenir-te,
per la teva indiferència fou nafrat
i per la teva amistat salvà la vida



(Així com cell qui es veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a me, qui vaig afanys passant,
e veig a vós bastant mos mals delir:
desesperat de mos desigs complir,
iré pel món vostre ergull recitant.

Ausiàs March)

qüestions de barbàries

Llegeixo en el bloc de l’Olga un comentarista que es plany que a secundària hagi estat lectura obligatòria per a la seva filla L’amic retrobat, de Fred Uhlman en lloc d’ El violí d'Auschwitz de Maria Àngels Anglada: qüestions de qualitat i de proximitat. Segurament el comentarista té raó. Penso en un altre disbarat de la proposta dels millors de la ILC (per què no es fa pública l'enquesta?) en el seu intent, comprensible, d’abastar la totalitat del món de la lectura: aconseguir establir els referents per a menors d’edat. Disculpeu que ara, per raons d’espai i perquè me’n vaig al Dimarts, no vulgui iniciar cap polèmica.

De L’amic retrobat, una obra menor de l’escriptor, copio aquests paràgrafs que continuem semblant-me una font possible –sóc modest en les meves aspiracions- de llargs debats i inacabables matisos.

En primer lloc érem suavis, després alemanys i després jueus. ¿Quina altra cosa podia sentir jo? O l’avi del meu pare? No formàvem part dels pobres “Pollacken” que el Tsar havia perseguit. Evidentment, no podíem ni preteníem negar que érem “de procedència jueva”, ni més mi menys que a ningú no se li acudiria negar que l’oncle Henri, a qui feia més de vint anys que no vèiem, era de la família. Però aquesta “precedència jueva” no comportava gaire cosa més que el fet que, una vegada a l’any, el dia de l’Expiació, la meva mare anés a la sinagoga i el meu pare no fumés ni viatges, no perquè cregués en el judaisme sinó perquè no volia ferir la sensibilitat dels altres.
Encara recordo una violenta discussió entre el meu pare i un sionista que havia vingut a demanar diners per Israel. El meu pare detestava el sionisme. Considerava que la simple idea era una ximpleria total. Exigir Palestina després de dos mil anys li semblava tan sensat com si els italians exigissin Alemanya perquè en una època havia estat ocupada pels romans. Només podia portar a un vessament de sang inacabable i els jueus haurien d’enfrontar-se amb tot el món àrab. I, en tot, cas, Què tenia a veure ell, un stuttgartès, amb Jerusalem?
Quan el sionista va esmentar Hitler i preguntà al meu pare si allò tampoc no alterava la seva confiança, el meu pare va dir:
-No, en absolut. Jo conec la meva Alemanya. Això és una malatia temporal, una cosa així com el xarampió, que quedarà enrere tan bon punt millori la situació econòmica. ¿Com pots creure que els compatriotes de Goethe i Schiller, Kant i Beethoven deixin que els domini aquesta escòria? ¿Com goses insultar el record dels dotze mil jueus que van morir pel nostre país? Für unsere Heimat?
Quan el sionista va dir al meu pare que era un “assimilat típic”, el meu pare va respondre amb orgull:
-Sí, sóc un assimilat. ¿Què hi ha de dolent en això? Jo vull que m’identifiquin amb Alemanya. Estaria totalment a favor de l’absorció total dels jueus pels alemanys si estigués convençut que a la llarga seria beneficiós per Alemanya, però tinc els meus dubtes. Em fa l’efecte que els jueus, no integrant-se totalment, actuen encara com a catalitzadors i enriqueixen i fertilitzen la cultura alemanya com ja van fer en el passat.
En aquest punt el sionista es va aixecar. Allò era més del que estava disposat a aguantar. Donant-se uns copets al front amb l’índex de la mà dreta, va dir amb veu alta:
-Meschugge total.
Va recollir els seus pamflets i va desaparèixer sense parar de donar-se copets al front amb el dit.
No havia vist mai el meu pare, normalment tranquil i pacífic, tan furiós. Per ell, aquell home era un traïdor a Alemanya, el país al qual el meu pare, ferit dues vegades a la Primera Guerra Mundial, estava disposat a tornar a lluitar.

el "cas Soldevila"

Els dies de setmana santa –tan lluny ja- em vaig emportar tres llibres: Besaré tu cadáver, de Terenci Moix, Miracle a Llucmajor, de Sebastià Alzamora i Del llum de gas al llum elèctric, de Carles Soldevila. No sé per què vaig començar la lectura en ordre invers al de la compra, però he acabat les memòries d'infantesa i joventut de Soldevila i vaig per les darreres pàgines de la novel·la d’Alzamora. Em fa mandra començar el llibre (de fet, dos en un) de Terenci.

La brevíssima referència (Nada de ellos merece ser leído, salvo las memorias de Soldevila, que son uno de los pocos libros infomativos sobre este país.) de Ferrater a la seva “Carta a un neòfit castellà...” em va encuriosir sobre el llibre de Soldevila del qual no crec que se’n parli gaire (publicat l’any 1951, hi ha una reedició d’Empúries de 2002), si és que algú en parla. M’ha semblat un llibre interessant, no només en la part informativa sobre el país durant l’època de la Mancomunitat, sinó també en la primera part, en què l’escriptor evoca la seva infantesa barcelonina i rural i els antecedents familiars.

Segurament més endavant intentaré un comentari estructurat, però deixo de moment una petita mostra en què, sense acritud, com en la resta del llibre, Soldevila deixa anar:

La glòria de l’home consisteix sens dubte a vèncer les adversitats del destí i a superar les estretors del medi. Però és temerari des desconèixer que el medi juga un paper importantíssim en aquests problemes i que no és possible de convertir l’heroisme en regla ineludible de totes les existències, més que més quan abunden les raons que poden fer dubtar de la validesa o de la viabilitat de l’ideal que reclama els sacrificis.
Cal reconèixer que els pobles petits de mena o empetitits per la comprensió d’un ideal purificant han de suportar estranyeses i paradoxes que solen estalviar-se els pobles voluminosos. El “cas Ors”, el “cas Carner”, el “cas Pla”, i vint casos més, són massa casos perquè càpiguen en una casella d’excepció i siguin atribuïts només a crisis de vanitat o orgull.

Algú, avui, se’n recorda del “cas Soldevila”, excepte Triadú i quatre més?

De la primera part, la de la infantesa i primera adolescència, trio dos fragments de poca reconstrucció infantil. En el primer, Soldevila es refereix al pare, però segurament els pensaments del seu progenitor en certa mesura també li pertanyen . En el segon, abans de continuar amb l’anecdotari i les reflexions, es fa la pregunta, i la respon, que tots ens fem alguna vegada.

El meu pare, mentre érem infants, no parlava mai de política en la nostra presència ,i, si ho feia, els seus fills no ens n’adonàvem. Estic segur que quan jo li vaig comunicar la meva devoció a les quatre barres i la falç va somriure tot sorprès, però no va concedir al fet la menor importància. Ell en aquella època pertanyia, vagament, al partit liberal i, com molts homes de la seva generació, no nodria cap hostilitat contra el catalanisme, que aleshores, des de les seves posicions artístiques i literàries, iniciava l’assalt al poder. Però no hi creia. Com Joan Sardà, es deixava commoure pels poetes i encisar pels pintors i fins i tot mig convèncer pels historiadors, però a soles es demanava amb certa angúnia: “Pot tornar la mar als rius?”

Mentre giro els ulls enrere i ressegueixo el panorama de la meva infantesa, no paro de demanar-me: “Hi vas ser feliç?”
I la resposta varia segons l’hora i el moment. En general, però, no sento la pruïja d’acceptar una repetició en bloc dels episodis i les experiències d’aquell temps... ni cap de les altres. Com la majoria dels mortals, posats a refer una etapa, voldria refer-la amb alguns retocs, algunes addiccions i algunes supressions. Voldria estalviar-me algunes penes i multiplicar algunes alegries. Pretensió ridícula! Els bons moments de la vida depenen sempre dels dolents que hem passat o que passarem; en depenen no solament per la llei mecànica del contrast, sinó per una llei més íntima i profunda, de mena bioquímica podríem dir.

En anar escrivint tot això m’adono que dintre de res és Sant Jordi i que qui més qui menys comprarà llibres per a la lectura personal o per a regalar. Les editorials s’apressen a deixar enllestides les novetats, els premis literaris diuen noms, les escriptores (i escriptors) esmolen les plomes i comproven les seves reserves de tinta per si l’atzar o la publicitat els tria entre els més firmats. M’agrada aquest Sant Jordi festiu i competitiu de roses i de llibres. M’agrada llegir les inacabables recomanacions dels papers, les ràdios i les pantalles. Puc recomanar-vos la lectura del llibre de Soldevila? És clar que potser un llibre que es va reeditar ja fa vuit anys és introbable.

maça Messi, i companyia

No amagaré els meus dubtes, contrarestats per la mel que assaboreixo lentament, que encara es va estenent... Va, m’acompanyeu en aquesta orgia blava, grana (i groga). Demà, si podem i sabem –Guardiola, Messi i la resta no ho vulguin- , ja serem més assenyats.

la porra

Què faríem sense el Barça? Una hora i mitja de partit, i el que l’àrbitre hi vulgui afegir, i hores, dies, setmanes, mesos, esperant aquest moment fugaç que paralitzarà mitja Catalunya, mitja Espanya, mig món (perdoneu que no pugui precisar els percentatges respectius). Després, la felicitat suprema –orgasmes siderals de sidral- d’alguns i la desolació –menopauses precoces irreversibles- dels altres (tampoc no puc aportar percentatges). I anàlisis bizantines d’experts i aficionats de categories diverses del perquè de tot plegat, conxorxes anunciades i conjures secretes incloses.

I a mi que tot això m’encanta (potser hagués dit m’encisa o alguna altra inconveniència semblant si no fos que fa un moment estava fullejant Això del català..., d’Albert Pla). No hi puc fer res, no em puc estar de posar cullerada en els prolegòmens, de provocar innocentment (?), d’afegir llenya al foc, de fer una porra impossible (1 a 6?) que em desqualifica però crea dubtes i fa semblar covards els més agosarats. Després, a treure pit o a patir heroicament o en silenci una desfeta impossible: villarato!, o el que sigui.

Parlant de porres, aquesta tarda, en una sucursal de la Rambla d’una de les pastisseries de més nom de la ciutat, n’he vist una de molt curiosa que no sé si ha tingut molts seguidors. Cliqueu la imatge per poder llegir les condicions:

















Quan he comprat els meus “cremadets” (crema, sucre i, sobretot, mantega a dojo) ja no quedava cap piruleta de Messi, la qual cosa m’ha sorprès, perquè he pensat que la idea hauria d’haver estat antropofagiar Ronaldo, amb bicarbonat si calia; després, però, gràcies als meus coneixements d’antropologia cultural, he conclòs que els compradors havien decidit que xuclar Messi els concediria els seus atributs, la seva personalitat, la possibilitat de fer entrar la pilota quatre vegades en un mateix partit, cosa que per cinc euros no està gens malament i dóna opció a guanyar el propi pes en xocolata: una barbaritat a preu de pastisseria. Llàstima que, com he dit, no quedés cap piruleta messianica i que cinc euros em semblés un preu un pèl excessiu cas de no guanyar la porra i tenint en compte la meva indiferència per la xocolata de colors sobre fons blanc.

Només queden vint hores i mitja! Quins nervis!

Qui és Hissa Hilal?

Aquest matí he anat a llegir el diari a Sabadell. M’he passat una hora i mitja assegut en una banc de la Rambla, just davant d’una botiga de la cadena d’electrodomèstics Miró. A l’altra punta del banc hi havia un avi a qui he saludat amb la mirada. Hem restat ignorant-nos mútuament: ell repassant la gent que passava i jo passant pàgines i aixecant la vista de tant en tant, cada vegada que algun soroll inusual em cridava l’atenció. El sol ha contrarestat una estona brevíssima la monotonia del dia. L’avi ha marxat Rambla avall primer que jo.

M’he aturat en una notícia que firma Tomàs Alcoverro i que ocupa més de mitja pàgina: una dona àrab, de la qual només es veuen els ulls i les mans, que s’ha atrevit a participar en un concurs de poesia. El títol de l’article és equívoc: Una saudí conquista el “Operación Triunfo” poético”. En realitat de seguida s’aclareix que ha arribat a la final del concurs poètic en què es premia el guanyador o guanyadora amb un milió de dirhams. L’article explica com la dona aconsegueix destacar en un món que tots sabem que es masculí a través de la vehemència dels seus versos, etc. Continua explicant alguns detalls i com ha aprofitat la popularitat per expressar les seves opinions, com els seus versos parlen de l’opressió, de la segregació, etc. La dona ja ha rebut amenaces de mort.

No trobo dates ni dades per poder seguir els esdeveniments del concurs ni per conèixer amb exactitud el que m’interessa especialment: què diu en els seus versos. Tampoc no arribo a saber si s’ha convertit en una heroïna entre les altres dones i quina ha estat la incidència real en el seu entorn més immediat i en el món àrab en general. És una persona? És un símbol? Busco a través de Google i faig servir el seu traductor automàtic. El resultat és decebedor, a penes aconsegueixo seguir les seves paraules i menys els seus versos. En aquesta babèlia lingüística que defenso, la llengua, sempre poderosa, ha estat la meva enemiga. M’he de conformar amb informacions de segona mà i amb directes de difícil interpretació, a part de la música de la seva veu. Tot i així acabo entenent que ha quedat tercera en el concurs, que es repartien més dirhams dels que es diuen a l’article, etc. Poca cosa, la veritat:

Notícia a "alapn.com"

són els escriptors o bé els lectors, els ases?

Un dels aspectes més fascinants de la casa Amatller –la xocolata negra no m’agrada- és la quantitat, sobretot a la façana, d’animals que exerceixen rols humans. Per què el senyor Amatller va decidir incorporar tota aquesta imatgeria quan va remodelar la casa? Va ser Puig i Cadafalch qui li va suggerir i el va convèncer? Per què van triar uns símbols, alguns força comprensibles des de la perspectiva del propietari, i d’altres no tant? Tinc moltes més preguntes que ara, morts ja fa temps els protagonistes, es quedaran en la mera especulació més o menys raonable. Una pregunta, per exemple, en una latre camp, és per què mai no es va casar la Teresa Amatller (1867-1960), filla de l’industrial. En fi...

La parella d’animalons que més em crida l’atenció és la que des de fa uns dies tinc a la capçalera del bloc i que, segons es concreta en el rètol corresponent de l’exposició fotogràfica que des de fa unes setmanes es pot veure als baixos de la casa, correspon als ases escriptors, encara que jo més aviat veig dos ases lectors. Sigui com sigui, és un conjunt que aparentment s’allunya de la resta de la imatgeria i que, encara que siguin personatges extrets de la literatura i per tant vàlids per si mateixos, em pregunto –una altra pregunta!- quina intenció concreta tenia la seva inclusió en el conjunt: què o qui satiritzaven?

No se m’interpreti malament: que consti que els ases no sempre ho són, i en tenim força exemples, entre altres el que disputava amb fra Anselm Turmeda ara ja fa gairebé sis segles i que presentava uns arguments que crec que encara no han estat rebatuts de manera convincent, tot i l'aparent victòria final en el debat de Turmeda.

nirvana

Diu marcasal: “No escric això com a músic, ni com a directora, ni com a melòmana ni res.” I escriu una mica més abans de posar el vídeo.

I jo em quedo amb el “res”, perquè a mesura que vaig escoltant la música desapareix qualsevol altre pensament que no estigui relacionat amb el que escolto i veig. Perdo el món de vista. Encara que només sigui durant els quasi deu minuts que dura l’audició, no necessito res més. Menteixo, no penso en el que escolto ni tinc la sensació que hi hagi res que pugui necessitar o fer. Simplement vaig ampliant inconscientment el meu somriure, de la mateixa manera que ho he fet avui amb els gols de Messi. Com m’agradaria participar de més prop en l’espectacle!



Després arriben els pensaments conscients, els judicis, els matisos, les necessitats mentals i corporals; però avui no s’escau parlar de nimietats.

del text a la imatge: Vinyoli.

La càmera fotogràfica –la petita- és el meu bloc de notes, el meu quadern de dibuix, la meva agenda instantània. També porto un llapis i paperets diversos que després acabo perdent.

El dissabte vaig anar a veure a la capella de sant Antoni l’exposició que Amics de la Fotografia de Torroella de Montgrí dedica a Joan Vinyoli. Vaig començar llegint el text introductori de Judit Pujadó i la breu biografia de l’escriptor. Vaig continuar mirant les imatges dels fotògrafs i llegint els textos de Vinyoli que les havien inspirat. A la segona o tercera imatge vaig pensar que en el poema faltava un mot en el primer heptasíl·lab, ara hexasíl·lab, no sabia quin, tot i que vaig imaginar-ne uns quants, i que calia corregir la darrera paraula. Per recordar-ho més tard i perquè m’agrada de tant en tant fer-me autoretrats efímers i oblidats en superfícies reflectints, vaig fer una fotografia i, ai!, se’m va disparar el flash. La noia que tenia cura de l’exposició se’m va apropar i vam mantenir un diàleg brevíssim, més o menys així:
-Perdoni, però no es poden fer fotos.
-Ni sense flash?
-No, als autors no els agrada.
-Per què?
-Perquè poden copiar les seves fotos.

Vaig pensar que era impossible continuar la conversa. Vaig decidir que seria inútil argumentar que el que vol un creador que exposa la seva obra al públic és que allò que ha fet sigui conegut pel màxim de gent possible. Vaig continuar mirant fotografies i llegint versos i decidint fins quin punt s’adequaven imatges i paraules... Em van venir ganes de saber si els artistes havien triat primer els versos –suposo- i després havien buscat una imatge suggeridora o havien partit d’una imatge per posar-li uns versos. Per què triaven el blanc i negre o el color? També hagués volgut saber per què havien triat Vinyoli -vint-i-cinc anys d’absència?-, a qui se li havia acudit la idea? Tots coneixien prèviament l’obra del poeta o, com jo, només en tenien una idea vaga? I, després del primer contacte, han aprofundit ja en els seus textos o continuen com jo? I tantes altres preguntes que mai no tindran resposta.

Deixo la foto que vaig fer, que el flash va convertir en una recreació involuntària sense el meu reflex, amb l’esperança escassa (segurament ja apareix a l'exposició) que algú em digui quin mot falta al primer vers d'aquesta declaració de principis poètics i potser vitals.

diumege: la sortida (el retrobament)

Un cap de dimonis, Satanàs, engrillonat i inoperant, un Hades buit, en la doble accepció de la paraula... Tots contents. Potser sí que encara corren petits dimonis per la Terra, però l’infern... Per què ens han amagat la detallada i divertida història dels fets? Per què tanta por?

24 [8]. Encara l’Hades apostrofava així Satanàs, que el rei de la glòria va allargar la mà dreta cap a Adam, el primer pare, l’agafà i el va aixecar. Després es girà cap als altres i els digué:
-Veniu amb mi tots els qui heu sofert la mort per culpa de l’arbre que aquest va tocar. Ara jo us ressuscito a tots gràcies a l’arbre de la creu.
I així els tragué a tots fora. El primer pare, Adam, apareixia exultant de felicitat. Deia:
Dono gràcies a la teva majestat, Senyor, perquè m’has tret fora des del més pregon dels inferns.
Així mateix, tots els profetes i els sants deien:
-Et donem gràcies, Crist, Salvador del món, perquè has tret de la corrupció la nostra vida.
Després que ells hagueren dit això, el Salvador va beneir Adam al front amb el senyal de la creu. I va fer això mateix als patriarques i profetes, els màrtirs i els avantpassats. Llavors els va agafar tots i d’un salt va sortir amb ells fora dels inferns. Mentre ell caminava, els sants pares el seguien cantant:
-Beneït el qui ve en nom del Senyor! Al·leluia! A ell sigui donada la glòria de tots els sants!

dissabte: els retrets (la fi provisional de Satanàs)

Jesús, mentre els seus seguidors el vetllen a l’exterior, ja ha revoltat els morts de l’infern, ha lligat Satanàs (Hades, el déu grec, l’interpel·la anomenant-lo Beelzebul, és a dir, el senyor de les mosques) i es prepara per a la sortida.


22 [6].1. Llavors el rei de la glòria agafà per la punta del cap l'arxisàtrapa Satanàs i el donà als àngels dient-los:
-Lligueu-li amb cadenes de ferro les mans i els peus, el coll i la boca!
Després el lliurà a Hades i li digué:
-Agafa’l i guarda’l ben fermat fins a la meva segona vinguda.

23 [7]. Llavors Hades es féu càrrec de Satanàs i li digué:
Beelzebul, hereu del foc i del càstig, enemic dels sants! Quina necessitat tenies de procurar que fos crucificat el rei de la glòria, perquè vingués després aquí a expoliar-nos? Gira’t i mira: no em queda cap mort! Tot el que vas guanyar amb l’arbre de la ciència, ho acabes de perdre a causa de la creu. Tot el teu goig s’ha mudat en tristesa. Pretenies fer morir el rei de la glòria i t’has mort a tu mateix. I com que t’he pres a càrrec meu per guardar-te ben fermat, aprendràs per experiència quants mals sóc capaç d’infligir-te. Oh cap dels diables, principi de la mort, arrel del pecat, culminació del mal! Quin mal vas trobar en Jesús per a tramar-ne la ruïna? Com has gosat cometre un crim tan gran? Com se t’ha acudit de fer baixar en aquestes tenebres un home com aquest, per mitjà del qual et veus privat de tots els qui havien mort fins ara?

divendres: la mort (badada del Satanàs)

Si no hi ha cap novetat, la meva connexió a Internet és nul·la, i suposo que continuo sobrevivint al fet sense gaires contratemps a l’espera de la resurrecció que, en el meu cas, serà segurament el dilluns. Tot i així, faig ús del poder que em concedeix Blogger per presentar-me a les pantalles -o a la nit ignota de la virtualitat desconeguda- amb uns fragments de la lectura que he repetit aquests dies.

Estic segur que tots els lectors habituals en un moment o altre de la seva vida ho han estat de la Bíblia, de l’increïble laberint d’històries de l’Antic Testament i de la història de Jesús vista des de les diverses perspectives complementàries i parcials del Nou Testament. És possible, però, que alguns lectors habituals no estiguin familiaritzats amb els evangelis apòcrifs, aquells que en un moment determinat l’Església va decidir que s’havien d’oblidar. Què us sembla de fer un tomb des del divendres fins al diumenge per una altra versió dels fets? No dic que les esglésies ara serien plenes, però crec que aquestes històries tindrien un públic fidel, sobretot si en acabar es fes una estona de diàleg, com als clubs de lectura. Per què no se’ns ha apropat, per exemple, l’evangeli de Nicodem?

20 [4].1. Mentre estaven tots exultants, es presenta Satanàs, l’hereu de les tenebres, i diu a Hades:
-Devorador insaciable de tots, escolta les meves paraules! Hi ha un tal Jesús, jueu de llinatge, quie es dóna el nom de Fill de Déu. Però només és un home, i els jueus l’han crucificat gràcies a la nostra col·laboració. I ara que ha mort, estigues a punt perquè l’hem de tancar aquí ben tancat. Jo sé prou que tan sols és un home, i fins li vaig sentir dir: “Sento a l’ànima una tristor de mort.” Però m’ha fet molt de mal mentre convivia amb els mortals en el món de dalt, perquè sempre que trobava els meus subordinats, els perseguia; i tots els homes que jo havia deixat esguerrats, cecs, coixos, leprosos i coses per l’estil, els guaria només amb la paraula. I, només amb la paraula, en retornava a la vida molts que jo havia preparat per a la sepultura.
Hades contesta:
-Tan poderós és aquest per a fer tot això només amb la paraula? Podràs plantar-li cara si és tan poderós? Em sembla que a un com aquest ningú no podrà plantar-li cara! I això que li has sentit dir que tenia por de la mort, segur que ho deia per riure’s i burlar-se de tu, amb intenció d’aferrar-te amb mà poderosa. Ai, ai de tu per tota l’eternitat!
Satanàs replica:
-Hades, devorador insaciable de tots! Tant t’espanta sentir parlar del nostre enemic comú? Doncs a mi no me’n fa gens, de por. Vaig atiar els jueus, i ells l’han crucificat i fins i tot li han donat a beure fel i vinagre. Prepara’t, doncs, a agafar-lo fort quan arribi.
Respongué Hades:
-Hereu de les tenebres, fill de la perdició, diable! M’acabes de dir que només amb la paraula ell ha retornat a la vida molts que tu havies preparat per a la sepultura. Doncs bé, si n’ha alliberat d’altres del sepulcre, com i amb quina força serem capaços nosaltres d’agafar-lo? No fa gaire vaig engolir un difunt que es deia Llàtzer, i al cap de poc algú d’entre els vius, només amb la paraula, l’arrencà de les meves entranyes per la força. Em penso que és el mateix de qui parles. Si el rebem, doncs, aquí, em sembla que passarem perill també pels altres. Sàpigues que atots els que he engolit des del principi, els veig agitats, i jo sento, a més, dolors en el ventre. No em sembla cap bon averany aquell Llàtzer que m’ha estat arrabassat primer, perquè s’envolà lluny de mi no com un mort sinó com una anguila: tan ràpidament la terra el llançà fora! Per això et conjuro, pel teu bé i pel meu, que no el portis aquí! Em penso que ve amb la intenció de ressuscitar els morts. Et dic, per les tenebres que posseïm, que si el portes aquí no en quedarà ni un de mort.

Els evangelis apòcrifs (Evangeli de Nicodem), a cura d'Armand Puig I Tàrrech. Proa.