la transparència de l'oli, i de l'aigua

Abans, al poble, hi havia més oli que aigua.

Qui més qui menys tenia uns bancals plantats amb olivers (aulivers) -sempre han sigut masculins aquests arbres, al poble- que en època de collita donaven fruits suficients per unes quantes barcelles que als molins del poble es convertien en una mòlta o les que fos. Líquid suficient per passar tot l'any i encara vendre'n. Em recordo anant al molí -més tard a la cooperativa- a buscar aquell oli dens i de transparència dubtosa amb uns càntirs metàl·lics que s'encabien perfectament als forats de la fusta de la carretilla. Després, a casa, els anava abocant a les gerres de ceràmica al fons de les quals s'anirien dipositant les oliasses. Per sant Antoni -al poble del costat a la Candelera-, Festa Major, que calia un descans abans de continuar amb la duresa de les feines del camp.

Al poble, abans, no hi havia gaire aigua: la que es recollia de la pluja a les cisternes, que anàvem traient en un poal (poval) segons les necessitats: per fer el menjar, per rentar-nos, per netejar la casa... A la cuina teníem un d'aquests poals galvanitzats plens d'aigua on, a les tardes d'estiu, quan no em veia ningú, tot el cos suat de jocs inacabables, m'hi amorrava per beure i per refrescar la cara. L'aigua s'acabava alguns estius i havíem de comprar-la en qualsevol dels pobles de més al sud o de més a l'oest. Ens arribava en el remolc d'un tractoret i ens passàvem una bona estona traginant-la fins a la cisterna. No era la mateixa aigua i estic segur que a casa no haguessin dubtat a rentar-se amb oli si no fos que l'oli hidratava més que rentava.

Ara, al poble, avanços de les tècniques, l'aigua és abundant, fins i tot rega alguns hortets modestos. L'oli, com sempre; potser no tan dens, potser sense aquell gust tan penetrant, a vegades fins i tot ofensiu.

Veig, i llegeixo, que alguns pagesos o empresaris ara embotellen l'oli en recipients bellíssims, a vegades minúsculs i d'una aparença de fragilitat que et posa l'ai al cor. En ponderen les seues qualitats, els beneficis per a la salut, la modalitat de les olives, la cura que han tingut en el seu conreu..., en definitiva, és el progrés. I el venen a preus d'or. A casa, com que els costums són difícils de canviar, fem servir l'oli com si fos aigua i encara ens retraiem que gastem massa aigua. Ja no és el nostre oli, però continua sent l'oli del poble comprat en garrafes, tot i que si volgués, també me'l vendrien en boniques ampolles de vidre, però, què en faria a casa amb la fragilitat de tant vidre com necessitaria? D'acord, només em caldria aprendre el color del contenidor.


P.S.: Si algú té temps, pot llegir aquesta notícia oleícola ben recent que trobo il·lustrativa i complementària dels paràgrafs anteriors, del seu esperit, o antiesperit.

Foix, entre el 28 i el 29

Ja sabia que arribaria tard, però tenia més interès a sentir la interpretació dels poemes que a escoltar la conferència de Gimferrer. No sóc el darrer a entrar a la sala Prat de la Riba de l'IEC, encara em seguiran dues senyores que s'han passat de porta que creuo amb una noia a qui cedeixo el pas.

Sabia que arribaria tard, però no tant. L'acte no deu haver durat gaire més d'una hora, obertura inclosa amb parlament, si he de fer cas del programa, de Salvador Giner i de la recentíssima directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs. En resum, que només he pogut escoltar uns deu minuts de les interpretacions de Mariona Sagarra i Marina Albero; em sap greu, perquè m'ha semblat un recital excel·lent. En acabar, he estat dels primers, ara sí, a arribar a una de les dues taules parades amb requisits baixats de la pastisseria del mestre. No he tastat res, simplement n'he pres nota fotogràfica.

Acostumat com estic a actes d'aquest tipus m'ha sorprès la sala, força gran, plena, fins i tot amb unes quantes persones dretes. Quanta gent devia tenir prevista l'assistència amb una certa anticipació? Quants hem anat a l'atzar dels nostres passos? No importa, escoltar els poemes de Foix sempre és un plaer, i sempre m'admira que no hi hagi més gent -tanta gent que diu que no sap què fer o que en aquesta ciutat es fa poca cosa- quan es presenta una ocasió com la d'avui, i no em refereixo a les pastes, que no apareixien a la convocatòria. No s'ho haurien passat bé les colletes o els solitaris amb què em creuava mentre enfilava la sortida del carrer de l'Hospital?

Vet aquí una petita mostra que pot aproximar al recital (les deficiències en el so em pertanyen). I, llarga vida a J. V. Foix!

 

 

música per a qualsevol dia de la setmana

Han tornat els i les polseres i toca mirar-les. M'entretinc amb una aplicació de mòbil que es diu Shazam i en uns segons de captar qualsevol música es capaç de dir de quina cançó es tracta, qui la canta i alguns altres detalls, segons els casos, també on es pot comprar. Així sé que sona “Ales En Sang” (majúscules correctes?) cantada per Èric Vinaixa i, més tard, “Santa Nit”, de Damià Olivella. No sé si Shazam em diu la veritat perquè, malgrat que deuen ser cançons conegudíssimes, jo no estic gaire al dia.

Més tard, a través de Winamp, connecto amb emissores de ràdio africanes: Senegal, Madagascar, Ghana... Sempre hi trobo una música que em relaxa, en aquests llocs. L'aplicació reconeix poquíssimes cançons, pràcticament cap d'autòctona. Potser si apareguessin en alguna sèrie europea o americana...

En aquest moment, si m'encarreguessin el guió d'una sèrie, miraria d'encabir-hi, per exemple, aquesta cançó quan la història transcorregués un dilluns, o també un diumenge, o..., què importa el dia i el lloc?

els virtuosos de la informació

M'entretinc amb les seccions interpretatives i recreatives, però els diaris -és pot fer extensiu a altres mitjans- com a font d'informació cada dia m'avorreixen més. Els periodistes més antics, més qualificats (?) s'han convertit gairebé exclusivament en opinadors, en senyors o senyores que escriuen sobre allò que altres periodistes, els de camp, envien als seus diaris (o a qualsevol altre mitjà) a partir de la seua observació de la realitat; una informació que no difereix gaire de la que podria tenir qualsevol espectador mitjanament atent situat en el lloc adequat. Notícies, per altra banda, que es podrien anomenar de superfície, de fets externs, repetits per tots els informadors, que rarament entren en les motivacions més profundes dels fets i en el seu desenvolupament des del principi.

L'esperit del periodisme, del que va més enllà del que qualsevol observador atent pot veure si es troba en el lloc adequat és raríssim. El periodista d'investigació que s'adona que una punta d'iceberg amaga la major part del contingut sota la superfície de l'aigua i es capbussa a la cerca de la resta pràcticament ha desaparegut. Els informadors actuals, en la seua gran majoria, s'acontenten a parlar dels petits percentages superficials, per molt que sovint els intenten engrandir fins a l'infinit, i si l'encerto, l'endevino. Després, els interpretadors donaran voltes a aquests petit percentatge en espirals que només s'acabaran quan sorgeixi alguna altra punta susceptible de ser d'interès del públic, un públic que potser finalment acabarà comprant el llibre que els opinadors han anat bastint amb les seues inanitats. I tots contents.

Com que no sóc periodista, i encara menys periodista d'investigació, m'abstindré de suggerir possibles temes més enllà dels que omplen les pàgines dels diaris, i altres mitjans, sense fer res més que variacions ravelianes que afegeixen ben poc a la melodia inicial, encara que siguin interpretades amb reconegut virtuosisme.

Arribats a aquest punt, m'adono de la meua incapacitat de síntesi i de claredat, carències que miraré de corregir en properes intervencions. Però poso un exemple per si pot aclarir la meua intenció en escriure tot això. Avui, al programa Àgora, Xavier Bosch entrevistarà Manel Bustos. Apareixerà alguna petita part nova del percentage submergit de l'iceberg? Doncs això és el que volia dir. I que em perdoni en Xavier Bosch si m'equivoco i m'imposi la penitència.


P. S. : Imagino que penitència és un mot actualment desconegut per la majoria de la gent.

l'ofici (o l'art) d'escriure i l'art de ser llegit

La Pilar Rahola comença així la seua columna d'avui a “La Vanguardia” titulada “L'ofici d'escriure”:

Acabo d'escriure "fi" en un text literari -suposo que és una novel·la- que m'ha ocupat la major part del temps que esgarrapo a la feina.
Confesso que ha estat un moment màgic, gairebé feliç. Durant els darrers mesos d'aquesta fascinant aventura, la idea d'aturar màquines i no fer altra cosa que escriure s'havia convertit en un desig abrandat i punyent. Amb permís de família i amics, no hi havia res que em donés més plaer. Lentament s'anaven aixecant els castells que la meva ment havia construït en secret, potser d'amagat de mi mateixa, i personatges i paisatges passaven a formar part d'una altra esfera que deixava de controlar. I en un moment determinat, ja no depenien de mi.

Bé, el text es pot llegir sencer aquí i pot estimular petits debats interessants, començant pel el mateix significat de la paraula escriptor, que té una definició probríssima al DIEC, continuant per “Aquest és un país ple de magnífics poetes de poble”(?), i, encara, abans de llegir res, per la diferència de matís en el títol segons sigui la versió en català o la castellana: “El arte de escribir”.

En definitiva, la Pilar Rahola ens diu que ha acabat una novel·la, que s'apropa amb humilitat a l'ofici d'escriure i que admira l'ofici i els grans escriptors productors d'obres perdurables. No tinc cap interès immediat a comentar tot l'article, i ja he dit més del que em proposava, sinó només un petit fragment, el que diu: No. No cregueu que la meva autoestima arriba al punt de pensar que he fet ves a saber què. Sortosament, són els lectors i no els autors els que posen les obres a lloc, i algunes duren poc, d'altres molt, d'altres per sempre.

Quants llibres es publiquen cada any en català? No ho sé, però sí que sé que alguns amb prou feines arriben a algunes llibreries (o a la venda per internet), que d'altres ocupen prestatges ignots des del mateix moment de la seva aparició, i que, dels milers de llibres editats, una part mínima rep publicitat als grans mitjans de comunicació. La novel·la, o no, de la Pilar Rahola, ja ha tingut publicitat en un dels diaris més llegits del país, abans fins i tot de saber-ne, no ja l'argument o el títol, sinó ni tan sols la data de publicació o l'editorial que se'n farà càrrec, que no dubto que farà un bon negoci.

No, no, actualment els lectors no posen les obres enlloc, perquè sense publicitat, la que sigui i com sigui, també dels crítics literaris, sempre d'una certa extensió, rarament hi ha lectors (família, amics i coneguts no podem dir estrictament que entrin en la categoria de lectors). Després, els llibres queden o no, encara que tots, tots els que no acaben a les llibreries de vell, s'acaben venen a un euro (cert que hi ha qui se'ls emporta sense pagar), com els que aquests dies tinc a la capçalera.

Joan Fuster i Josep Pla

Rellegia Pla buscant unes pàgines sobre Estellés que segur que tinc assenyalades amb un trosset de paper o bé amb un dobleg -diuen que això no s'ha de fer-, a la part superior del primer full. No les he trobades, tot i que estava gairebé segur que es tractava d'un del seus llibres de Notes. No hi fa res, ja les recuperaré. Mentrestant, he repassat un viatge a Sueca del qual no copiaria res si no fos perquè encara cueja l'aniversari de Nosaltres, els valencians, que suposo que durant l'any passat es deu haver llegit o rellegit ben poca gent.

Els esdeveniments ocorreguts a València i en alguns punts del país, a conseqüència de la publicació d'alguns llibres de Fuster (sobretot dels que tenen un esperit més òbviament crític i positiu, com per exemple “El País Valenciano” i ”Nosaltres els valencians”), m'han fet pensar en la força dels mediocres, que a tot arreu és immensa. Quan s'organitzen contra algú, són difícils de rompre -imbatibles. No es pot pas badar... Ara, Fuster, d'una formació clara i precisa, encara és més imbatible.

És el cas de literat absolut, completament lliurat a aquest sinistre i sanguinari ofici d'escriure. I el curiós és que és un home intel·ligent -cosa molt rara en aquesta professió. És ponderat, tracta de veure-hi clar, de comprendre el fabulós i complicadíssim entrellat de la vida, estableix perfectament la diferència entre la teoria i la pràctica, cosa que és molt difícil de trobar entre la gent del país -i en la nostra professió encara més. Ara que la publicació del seu llibre “Nosaltres els valencians” li ha produït tanta repercussió entre les persones positives, no he constatat que els fums li hagin pujat al cap. Fuster és un home de gran ambició, però d'ambició llarga i autèntica -cosa que està molt bé. En termes generals és un home d'una intel·ligència excepcional, de primera categoria.

Però les hores de Sueca -els dies- també passen, com les coses agradables passen ràpidament, en la vida. En emprendre el viatge de Sueca a València, en l'autobús, tornava a ploure copiosament. Davant els camps de l'horta, inundats, Fuster, els ulls sortits darrere els vidres gruixuts, semblava un peix d'aquàrium. Era monstruós i divertit..

Josep Pla: Notes per a Sílvia.

Em pregunto qui triaria si em diguessin que a partir d'ara només podria llegir -i rellegir- un escriptor. Tants com n'hi ha ( poetes excelsos, contistes sublims, novel·listes essencials...), però... quin honor, quin goig,  tenir dos escriptors com Pla i Fuster en la llengua que entenc millor.


P. S.: Ja sé en quin llibre hi ha les pàgines que fan referència a Estellés, però, de moment, no m'atreveixo a compartir-les.

nirvana

En aquest moment em trobo en un nirvana indescriptible, que ja no ho deu ser tant perquè si ho fos jo no escriuria això. Sigui com sigui, no sé si aquesta situació, que preveig de durada limitadíssima, és deguda a la victòria del Barça o a haver menjat dos caramels seguits de la capseta metàl·lica circular dels supermercats Dia: 200 grams en total amb sabors d'Orange, Lemon, Apple, Cherry i Strawberry, que la majoria de vegades sóc incapaç de reconèixer, potser perquè no parlo anglès.

Continuo

l'anada a la nada?

Faig temps a casa abans d'anar a Lauren Universitat i se m'acut que puc escoltar els parlamentaris, més a partir de la curiositat a seguir l'estructuració dels seus discursos que per cap interès polític, conscient que ja tot s'ha dit, que les sorpreses seran mínimes i que la concreció d'un full de ruta ara no toca.

M'agrada -ho dic des de la perspectiva de desenvolupament lògic- el parlament d'Oriol Junqueras, el seu didactisme, la seua ironia directa, sense malícia. Jonqueres deu ser el parlamentari que reforça més amb la mà -les mans-, amb els braços, la seua oralitat.

De la Camacho -i ho podria dir d'altres parlamentaris- m'admira que no tingui cap interès a millorar la seua llengua catalana. Deixem de banda la pobresa argumental perquè ja sé sap que la lògica clàssica actualment pateix un desús generalitzat i aquesta carència no té cap importància a l'hora d'aconseguir vots; al contrari, els discursos més elementals i primitius sovint solen ser els més efectius. Quant a la llengua d'avui, dos exemples que no podria assegurar si són reflexionats o espontanis:

El pronom lis, que es refereix al datiu plural, no és patrimoni exclusiu seu -ara m'estic referint només als parlamentaris-, però el fa servir amb una abundància sospitosa, de tal manera que gairebé he arribat a la conclusió que es tracta d'un símbol subliminal utilitzat conscientment. Recordeu que la flor de lis és un dels elements que figura a l'escut particular dels Borbons i, també, a la part central de l'escut d'Espanya.

En segon lloc, avui, en un moment determinat, li he sentit un petit detall d'interferència lingüística que vés a saber si també tenia plena intencionalitat. Deia, en la part en llengua catalana del seu discurs:” ... el president Mas inicia un camí cap a l'anada”. Els qui parlem català potser ens hem sentit una mica desconcertats en veure que no concretava on acabaria aquesta anada, que era el final de la frase, però tractant-se de la Camacho ja podem imaginar que és cap al no-res, és a dir, la nada pels castellans.

espais

Cauen les gotes insignificants, mínimes, esparses, d'una pluja fina a penes creïble. Em refugio en un espai acollidor. Vaig mirant llibres, només les paraules dels lloms: autors i títols. N'agafo un de tacte indòcil i el fullejo. Passo per caixa i entro en la conversa sobre Victus que han començat la noia i el comprador indecís que s'allunya discretament mentre la noia em diu que l'1 de febrer abandonarà la casa i aquesta flaire de nou que encara és una mica de tots. M'acomiado i li desitjo sort.

Plou, encara, una pluja fina, però com que el camí és llarg em protegeixo amb la caputxa i embolcallo doblement el llibre amb la bossa excessiva de plàstic.

La pluja, ara constant i sense treva, fa aquell soroll sord que invita a la calma, potser a la lectura, potser a la meditació, potser al son o al somni. Diu el primer poema en la seua traducció:

Guarda tu ara tot el que jo de sobte vaig perdre
tal vegada per sempre; la casa i la flaire dels llibres,
la suau respiració del temps, paraules, la veritat,
llits desendreçats en algun moment del matí,
el recer d'un cos inquiet dins la seva son. Guarda-ho

serenament i sense presa, com jo no he sabut fer.
I protegeix-lo de tots els hiverns; del camins
enfangats i de les veus més fredes. Acaricia-li
les ferides lentament, amb les mans i els llavis,
perquè no sagnin. I escolta, de nit,
la seva respiració càlida i panteixant
compassada amb els somnis, que és on amaga
les ànsies i les pors més secretes.

Mai no permetis que se senti sol en allò que diu
abans d'adormir-se. I espera llavors que,
en la foscor de la cambra, ell t'abraci,
encara que no t'hagi dit mai que ho volia.

Desperta't més d'hora i entretén-te a mirar-lo sota
la llum blava
que els dies duen a casa quan són tranquils.
I no li demanis res al matí: els matins li pertanyen;
deixa'l que regui els cossiols al balcó i surt,
travessa el carrer mentre hi hagi claror. I així
sempre farà sol i el tindràs per sempre,
com per sempre l'he perdut jo, de sobte,
per no haver-ho fet així.

Maria do Rosário Pedreira: “A manera de dedicatòria”, primer poema de La casa i la flaire dels llibres. Mallorca, El Gall Editor, 2009. Traducció d' Antoni Xumet Rosselló.

paraules al vent

Vaig durant un moment gairebé al mateix pas d'una noia que parla a través del mòbil. Es veu que algú li ha dit que és ben igual que una altra persona i ara ella se'n fa creus d'aquesta opinió i comenta al seu interlocutor-a que ni de bon tros, i va enumerant amb detalls, que la distància ja no em deixa sentir, les diferències, i insisteix en la sorpresa de la confusió: “Com pot ser que pensi això de mi!”. Més endavant una altra conversa que no podia esperar, i una altra, i una altra...Per l'aire es creuen milers de paraules que algun dia acabaran interferint-se per començar un joc caòtic de proporcions i variacions inimaginables.


A la porta d'una botiga de Vodafone agafo la seua revista del mes de gener, sense cap intenció més que la de saber l'actualitat del tema. A casa, vaig passant les pàgines. Em sembla un galimaties la quantitat inútil d'informació que hi ha, inclosa la lletra petitíssima. A la fi arribo a entendre que el que és important, és a dir, les tarifes, es divideixen en tres grups que indicaran tres tipus de clients amb unes quantes variants: els qui prefereixen parlar, els qui, a més de parlar, volen navegar i, finalment, els qui sobretot s'enviaran missatges.

Penso quina de les tres categories em correspon i arribo a la conclusió que, ben bé, ben bé, cap de les tres. També és cert que la meua tarifa plana de tres euros més iva no em permet gaires alegries: únicament 300 minuts de conversa mensual (200 amb aparells del meu operador -he de dir operadora?) i una connexió a internet tan pobra que em fa vergonya d'especificar-la. El telèfon, mòbil o fix, em serveix excepcionalment -faig servir l'adverbi ben conscientment- per mantenir una conversa relativament llarga, però la majoria de vegades és un instrument de contacte: “Quedem a tal lloc a tal hora?”, “Escolti, que em van dir que el llibre m'arribaria la setmana passada...” “Feliç aniversari!(aquí la conversa es pot allargar una mica més)...

De tota manera, des que tinc un smartphone, és a dir, un telèfon intel·ligent (?), m'estic molta més estona pendent de l'aparell, amb les múltiples aplicacions que hi vaig afegint i eliminant, algunes de les quals són, o poden ser, realment pràctiques i econòmicament iniqües, per exemple els sistemes de missatgeria que no ocasionen cap despesa o penalització sempre que es facin servir a través de wifi. Ja sé que tothom pensa en WhatsApp, que és el sistema alternatiu als SMS tradicionals més estès, però n'hi ha d'altres. No fa gaire temps que deu funcionar una aplicació amb prestacions molt similars, Chad2Win, que fins i tot copia el verd de la icona però en lloc d'un telèfon a la part central, ha optat pel símbol del dòlar. Teòricament, amb cada missatge que reps t'inclouen un banner publicitari que et suposa el guany d'alguns cèntims, amb una quantitat mensual limitada (informació aquí). De moment, cap dels meus contactes, tret de la Joana, té operativa l'aplicació, però ja he començat el proselitisme amb els meus nebots -usuaris de la tercera categoria esmentada més amunt- , sempre amb necessitats econòmiques, que m'han respost: “la cosa pinta bé”. Ja ho veurem. En realitat el meu interès és en benefici seu: estic disposat a mirar-me les publicitats més infectes si això els proporciona uns calerons extra que contribueixin a pagar els seus vicis i les seues virtuts.

una mica més d'Espriu, i això que encara no ha començat oficialment el seu Any

Espectacular foto d'Espriu a la portada del diari “ara” d'avui -és a dir, ahir-, amb articles de tot tipus sobre l'escriptor a l'interior, i una idea que m'ha semblat molt interessant: de tant en tant, a la dreta de les pàgines de qualsevol de les seccions del diari, una columna amb les paraules valoratives de diferents personatges (mireu la imatge de més avall per fer-vos càrrec del que vull dir), de manera que el lector d'internacional, del tema del dia..., fins i tot dels esports, es deu haver adonat que passa alguna cosa amb Espriu.

Algú pot dir que el fet que Espriu aparegui a l'”ara”, té un mèrit relatiu, que els lectors del diari ja saben de què va la cosa, que la sorpresa seria veure Espriu en les mateixes circumstàncies a “El Mundo” o a l'”Aftonbladet” d'Estocolm. Bé, tot és començar. Qui sap si Espriu traspassarà novament fronteres i anirà allà on ni els organitzadors del seu Any tenen previst, que no tot ha de ser el consum interior o de lletraferits exteriors.

Del diari d'avui, que he llegit a mitges, m'ha cridat l'atenció la columna de Casasses que copio en horitzontal a continuació:

Feble i indecís.

“És un poeta indecís, de metafísica barata i execució preciocista, i humanament feble i trist. Estic d'acord amb Agustí Bartra quan diu: “Crec que ja és hora de deixar d'escoltar la veueta planyívola que fa : “Oh que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra...” Això no té res a veure amb la consciència tràgica: és el rosegar d'ungles de les castracions, la llàgrima devorada per la lleganya, l'àguila convertida en gallina. Fins a cert punt és un testimoni. Però el que ens cal és que els millors forgin una consciència que acabi amb el prestigi del somiqueig estètic. Que ho llenci d'una vegada les balances que només peses les figues seques de l'esperit afonat!”

Enric Casasses (Barcelona, 1951)

És clar que si, és una opinió, no sé si molt o poc compartida, tan vàlida com qualsevol altra. De l'Enric Casasses, com de la majoria de de poetes, he llegit ben poca cosa, tot i haver nascut el mateix any (ell deu ser una mica més gran), potser perquè inconscientment he arribat a la conclusió que és més guapo que jo. Però que no sigui dit, aquí deixo uns versos seus, que sempre és bo començar per algun lloc:


L’ARGUMENT QUE LI FALTAVA AL
SALVADOR PER TAL DE PODER SALVAR RE

4 menes de lectors: Esponges, que ho xuclen tot
sense distingir, Rellotges de Sorra, que reben i dei-
xen anar tot d’una, Sacas, que només retenen els
pòsits de les espècies i deixen fugir el vi, i Sedassos,
que només retenen lo millor.

JOHN DONNE, Biathanatos

Ai pastoret ai
tenies raó amb el teu discurs apocalíptic
però no pas tota ni de bon tros
perquè si fos tal com tu dius
empenedits d’haver
cremat tant de petroli
et seguiríem tots per munt enllà
i en canvi
no ho esem fent
-fem com aquell-
i doncs per tant
alguna cosa fa-
lla del teu discurs
i no només nosaltres
i la mateixa cosa falla en tants
i tants discursos
que gairebé semblen la veritat
que cal
la concolent
però si ho fossin
remogut ja ens hauríem i mogut
i l’argument sembla que estigui del revés
però noi és tal com és:

com que no estem ben convençuts de res
doncs és que res és veritat de tot
... i a veure com peta, que hom
vol exposar-se i de fet s’exposa,
tots.

Au pastoret no et queixi tant i anima’t
que toca repensâ’ns-ho.

l'amor sense manual d'ús

Per a aquells qui no l'hagin vista diré, sense detalls, que Amor, de Michael Haneke, és una pel·lícula que explica la vida d'un matrimoni octogenari des del moment en què la dona té els primers símptomes de deteriorament mental fins a la seua mort, després de l'agreujament no només del deteriorament de la seua ment sinó també del seu cos. En els dos papers principals, magnífics, Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Riva. A penes la intervenció d'altres actors en l'espai tancat del pis on transcorre la història amb les el·lipsis temporals imprescindibles que ajuden a remarcar els moments fonamentals del procés de la malaltia i, sobretot, de la relació entre els esposos.

Com explicava avui Gregorio Moran, hi va haver una estona al principi de la projecció en què em va costar aguantar a la butaca, no només per la desolació que veia i preveia, sinó també perquè ja coneixia la història, ja l'havia viscuda a través d'altres i com a testimoni, com la deuen conèixer tantes persones que tenen la meua edat o que són més grans. El terrible de la història no és que arribi un moment en què ens adonem que no som immortals sinó la presa de consciència que la mort pot arribar lentament amb la pèrdua  de tot allò que érem i amb la incomprensió o la indiferència dels altres. Potser per tot això, l'escena que vaig trobar més terrible de la pel·lícula, la que em va revoltar, va ser aquella en què una infermera o similar pentina la malalta amb un desamor -incomprensió?- total i li presenta l'espill perquè vegi que guapa ha quedat.

Compte, la duresa de la història la dóna la concentració en poc més de dues hores, però  és menor que en moltes altres històries semblants; només caldria entrar a moltes cases o residències per corroborar-ho. En la història de Heneke hi ha amor, i l'amor significa comprensió, posar-se en la pell de l'altre, viure, en la mesura del possible, com si fossis una mica l'altre, fins a la fi, sempre que se sigui capaç.

Després de veure la pel·lícula vam anar a sopar a la cerveseria D'Or, la del carrer València, a la vora del passeig de Gràcia. Vam veure fins gairebé el final el partit de la Copa del Barça i el Malaga. La Joana diu que no hi vol tornar perquè els dos dimecres que hi hem anat el Barça ha empatat. Jo tinc una mica de mala consciència perquè els dies que guanya el Barça et fan descompte. No sé si anar a tornar l'euro amb seixanta-tres.

En fi, la vida continua, i avui el Barça ha perdut amb la Reial. Em sembla que era aquesta la bagatel·la que l'alumne interpretava a la seua professora per darrera vegada i que jo acabo d'escoltar.

Fuster, Triadú, Espriu (brevíssima aproximació)

Primer pis del Palau Robert a mà dreta: el motiu és el cinquantenari de Nosaltres, els valencians, però va més enllà i contextualitza. Elements biogràfics i, sobretot, papers recuperats del propi Fuster, però també de retalls de diaris, d'actes en què va participar, de prohibicions, fotografies petites i posteritzades; al fons de la sala, el vídeo que explica un temps i un país; se'l miren dues persones, una gran i un jove; mentre, jo em passejo per la sala. Cinc, sis, deu imprescindibles de la nostra història contemporània? Fuster entre els primers.

Cotxeres del Palau Robert: Joan Triadú, pedagog, escriptor i activista cultural. A més de l'Isern, comissaria l'exposició l'amiga blocaire Susanna Àlvarez. Recorregut biogràfic absolutamnet ordenat lligat amb la història cultural en general i literària en particular del país. A la sala fosca, un vídeo amb l'entrevista al primer pis del claustre de la Universitat de Barcelona. Papers propis i dels altres, incloses cartes, objectes personals (aquests objectes que la mort momentàniament escampa), fotografies fàcilment identificables i no tant. En total, som rres que ens hi passegem. A la sortida, el llibre de visites encara poc manuscrit, però que ja conté una carta del president Pujol al fill de Triadú excusant-se per no haver pogut anar a la inauguració. Triadú, resistent i fonamental, sobretot en els anys de la nostra història més fosca.

De l'Any Espriu encara no he visitat res. Es coneixen alguns actes, però, segons diuen, el tret de sortida , l'apoteosi inicial, serà l'acte, al qual no m'han convidat,  del Palau de la Música del dia 23. Ja n'anirem parlant. Estic segur que als blocs farem, quan calgui, alguna cosa especial. Espriu, un altre fonamental, el referent poètic del país durant el franquisme i moltes coses més que descobrirem.

Llegia fa uns dies un apunt de Pere sobre l'Any Espriu del qual copio els dos paràgrafs finals, però que cal llegir en la seua totalitat:

Perquè —potser— la història es repetirà, i tornarà a pesar decisivament la conjuntura. I s’imposarà de nou l’Espriu que anomenen cívic, l’Espriu símbol de la lluita contra la imposició espanyola. L’Espriu només poeta; i, encara, només poeta de poesia utilitzable com a eslògan, proclama o arma llancívola. Un Espriu de Twitter.
Una part molt mínima, en qualsevol cas, de tot el que és Espriu. I si ha de ser només això, potser no cal ni posar-s’hi.

Vaig pensar que en Pere potser tenia raó, però després vaig dir-me que no importava tant el que fessin com el que podríem fer nosaltres. Que arribi Espriu a tot arreu sigui com sigui i que posteriormenet cadascú sigui capaç d'agafar tots els Esprius possibles. Encara no ho sé, però jo, sense que ningú m'hagi cridat, potser col·laboraré modestament a difondre algun dels Esprius. Qui sap si gràcies a mi la veïna, mentre va al gimnàs, cantarà o recitarà:

Després que perdé el formatge
abandonà Mestre Corb...

o

Apoteòtic!
Aquest mot exòtic
em torna neuròtic,
prostàtic, cianòtic
elefantiàtic...

lectors, llibres, llibreries (2)

Vaig començar parlant del lector i em van sortir les llibreries. Ara que voldria parlar de les llibreries, em surt poca cosa. Recorro a la definició més primària: les llibreries són els llocs on es venen llibres que compren els lectors. M'adono que es venen comporta una oració impersonal i ho corregeixo, també d'una manera elemental: les llibreres ja no són necessàriament llocs físics i ja no queda clar si qui et ven el llibre és una empresa o un llibreter.

Continuo sense saber com tirar endavant perquè de les llibreries aprecio sobretot els llibres, l'oportunitat de veure'ls, acaronar-los, fullejar-los i, si s'esdevé, emportar-me'ls a casa. Les llibreries físiques, és a dir, tal com les coneixem, són un món on sempre m'he sentit bé i m'hi he mantingut fidel al llarg dels anys, amb una fidelitat d'antic mormó o musulmà o home primitiu que té unes quantes esposes i en cada una -que se'm perdoni la correcció que la modernitat exigeix- troba qualitats i mai no en repudiaria cap, no importa si són joves o velles. Segurament he trobat més felicitat en les llibreries velles que en les joves, però atribueixo aquest sentiment més al tracte continuat que a qualsevol altre fet. Diria que m'he mantingut més fidel a les llibreries que ells a mi, encara que això sovint no ha estat culpa seua; però m'he proposat no parlar dels llibreters i llibreteres perquè en sé ben poc.

Em desdic, i com que no em surt parlar de les llibreries acabaré parlant d'un llibreter desconegut.

Durant les darreres setmanes, just a la sortida del metro de la línia groga de Verdaguer al passeig de Sant Joan, hi havia un noi que tenia una paradeta de llibres. Els tenia a terra, damunt d'un drap. Vint o trenta llibres, molts dels quals, per les mirades de biaix que vaig fer, eren edicions antigues de llibres ben conservats. Veia el noi, dret darrere dels llibres, que es passava molta estona llegint els seus propis exemplars a l'espera d'un comprador. Algunes vegades parlava amb algú, però mai no vaig veure ningú que se li emportés cap volum; també és veritat qua mai no em vaig aturar el temps suficient per poder arribar a conclusions, i això que hi havia molts dies que pensava que havia d'aturar-me a mirar portades amb calma, potser a fer-li unes quantes preguntes; fins i tot havia pensat que potser li vindrien bé alguns llibres que ell aprofitaria més que jo.

Fa més o menys una setmana que no veig el noi i els seus llibres. Les persones van i vénen. Avui, m'he aturat a llegir una nota penjada en els filferros de protecció que els jardiners de la ciutat han col·locat al voltant del parterre que hi ha davant del lloc que ocupava el noi:

ESTIMADOS VECINOS I AMIGOS:

El pasado lunes, 7 de enero, dos agentes de la policía motorizada pararon junto a mí y, sin dignarse a bajar de la moto en marcha ni a quitarse las gafas de sol para mirarme a los ojos, me obligaron a recoger todos los libros que estaba vendiendo aquí, junto a la parada del metro de Verdaguer, y me pidieron que me marchara, bajo amenaza de denuncia y multa por importe de 200 €.

Llevo más de un año sin trabajo, por lo tanto no me puedo permitir pagar semejante multa con lo poco que gano vendiendo libros a la voluntad, ni tampoco arriesgarme a que me multen en un futuro tal como me advirtieron. La escena que la policía me monto el otro día me hizo pasar rabia, humillación y vergüenza, y no sería nada agradable para mi volver a repetirla. Nada de lo que les dije sirvió de argumento para ellos, y no tuve más remedio que recoger y marcharme.

Quería dejaros esta nota para explicaros lo sucedido, ya que a la vista de lo expuesto no creo que vuelva a estar más por aquí. Ya veré que se me ocurre para buscarme la vida. Muchas gracias a todos por vuestra fidelidad, por las numerosas donaciones de libros que muchos me habéis hecho y, sobretodo, por vuestras conversaciones y sonrisas por vuestra complicidad y simpatía. Ha sido un placer compartir con todos vosotros este espacio cada día.

¡Abrazos y mucha suerte para todos!

Sergio, “el librero callejero”.


A al dreta, a la part inferior, hi ha una nota emmarcada: "A los servicios de limpieza del Ayuntamiento. Por favor, dejad esta nota colgada hasta el viernes dia 11. ¡Muchas gracias!"

Dubto que els serveis de neteja despengin la nota. Potser quan els jardiners treguin la tanca...

divagació palindròmica

El DCVB dóna com a primera accepció de sorra la “part ventral i més saborosa de la tonyina” . Més avall, remet a arena. Al DIEC, el mot arena, en la seva primera accepció, remet a sorra, i afegeix un exemple. Els diccionaris, com se sap, reflecteixen i fixen els temps sempre amb una mica de retard.


Segurament no m’hagués fixat en les entrades arena i sorra si no fos per què buscava la paraula saldó, encara que ja no sé per què. El DIEC no esmenta el mot, i el DCVB (com m’agrada!) diu: Terra arenisca rogenca, poc consistent (Camp de Tarr., Conca de Barberà, Priorat, Ribera d'Ebre). Amb un fregall i saldó o terra d'escudelles, escuren perols i gresales, Scriptorium febrer 1929. (V. sauló). Al poble, a la mar del poble, algunes platges són de saldó no rogenc. El DIEC sí que inclou la paraula sauló, és a dir, saldó, que al meu poble (torno als orígens), que jo sàpiga, mai no s’ha fet servir; la traducció en castellà és sablón, substantiu que no ignoro si he llegit en alguna ocasió, però potser sí i no el vaig consultar al diccionari en el seu moment.

Se m'acut que potser he pensat en saldó en recordar –una d’aquelles espurnes de la memòria que apareixen inesperadament- la fàbrica de vidre o de cristall que tenia un parent meu on es feia servir aquesta arena per acabar de polir o donar forma, entre altres, a les llàgrimes dels llums que van desaparèixer amb l’arribada de nous materials i amb la modernitat d’allò que es va anomenar objectes de disseny, llums inclosos. Per cert, aquest mateix parent em va regalar una de les primeres joguines de plàstic que vaig tenir, de quan encara el plàstic tenia una olor penetrant i devia ser absolutament nociu per a la salut en general i la infantil en particular. Me'l va portar d'Itàlia. Era un tractor que devia fer dos pams de llargada i tenia un color butà lleugerament apagat. M’és impossible determinar quan i durant quant de temps vaig córrer amb aquell tractor de superfícies toves.

Si he de dir la veritat, no sé si realment en sentir una olor suggeridora he pensat en el tractor i el tractor m'ha portat a la fàbrica de vidre i la fàbrica al saldó. I el saldó, si fos l'estiu, em portaria a la platja.

estranys convits

A vegades, quan estic en un balcó, en una terrassa, en un corriol enlairat amb només l'horitzó llunyà per una banda..., sento una estranya fascinació pel que hi ha més avall. Deu ser una mena d'atavisme encara poc investigat que ens fa pensar, als humans, que som capaços de volar. En aquestes ocasions, al cap d'una estona més o menys llarga segons el cas, he d'apartar la vista dels fons urbans o rurals en què se m'ha perdut la mirada perquè tinc por d'oblidar-me de la meua condició mortal.


En la literatura o en la vida real, que tot és u, he trobat fascinacions semblants a la meua que, per circumstàncies diferents, tampoc han arribat a bon port. En aquest moment penso especialment en dos casos:

En estaba yo, absorto en mis elucubraciones, cuando de repente alcé la mirada, y lo vi ante mí, en la parte alta de la ribera. Era el pino.

[...]
Y en estas estaba, subyugado por la visión del árbol, me di cuenta de que una de las ramas se descolgaba muy convenientemente hacia el pavimento. ¡Qué rama tan tentadora! Sería una lástima dejarla así, sin hacer nada. Un cuerpo debía colgar de ella. Por desgracia no había nadie más por los alrededores.
[...]
Pensé que podría intentarlo yo mismo, así que posé la mano en la rama y comprobé que se balanceaba de una forma bastante apropiada. En efecto, la manera en que se balanceaba resultaba muy estética. Me sentí muy feliz imaginándome a mi mismo colgado de la rama, y pensé que al menos debía intentarlo. Pero de pronto me di cuenta de que Toito estaría esperándome.
[...]
Ahora podia volver al pino y colgarme sin más pronunciamientos. No tenia excusa. Salí corriendo hacia el lugar donde estaba el pino y entonces...
[...]
-Entonces vi que alguien se me había adelantado y se había colgado antes que yo. Sentí que, por unos segundos, probablemente había perdido mi oportunidad.

Soseki Natsume: Soy un gato   M'explicava el meu cunyat fa unes setmanes que al poble hi havia un home -eren dos germans- que de tant en tant, no importa que fos hivern o estiu, trucava un taxi i tots dos, conductor i client, seguien una litúrgia secreta que al final va esdevenir popular. Deia l'home: J., vine a buscar-me, que avui tinc ganes de suïcidar-me. En J. recollia l'A. a la porta de casa i el conduïa fins al poble amb mar-de fet no era ni un poble- més proper. Arribats al port, l'A. demanava a en J. que comprovés la temperatura de l'aigua. El taxista, després de ficar la mà, i potser part del braç, segons l'estació de l'any, entre les ones, responia indefectiblement: Avui l'aigua sembla una mica freda. El meu cunyat no em podia assegurar la cara que feia el seu conveí, però imagino la seua contrarietat quan havia de dir malhumorat: Tornem a casa, J., un altre dia serà. No queda clar quantes vegades es va repetir aquesta escena ni els costos econòmics de l'aventura frustrada. Segons tinc entès, l'A. va morir sense veure la mar de prop.

D'històries com aquestes, un munt. Estic segur que els qui passen per aquí en podrien explicar de molt més interessants.

colors vius de Kodachrome

When stored in darkness, Kodachrome's long-term stability under suitable conditions is superior to other types of color film. Images on Kodachrome slides over fifty years old retain accurate color and density. It has been calculated that the yellow dye, the least stable, would suffer a 20% loss of dye in 185 years.
De la Wikipedia

Un comentari de Miquel (fra) a Fotofília em va portar el pensament no només a les càmeres predigitals sinó al Kodachrome, concretament al de 25 ASA. Els darrers anys, si algú feia servir un rodet Kodachrome, l'havia d'enviar a revelar a Kansas; ara ja no: la pel·lícula no es fabrica i ha desaparegut el laboratori americà. Dec tenir unes quantes diapositives fetes amb aquesta pel·lícula en una capsa a l'armari d'aquesta mateixa habitació. Són de finals dels 70 i principis del 80 i fa anys, molts, que no les he vistes. No tinc pressa, potser esperaré que s'esvaixin una mica els grocs. Segons com les vegi potser les pujaré al bloc, encara que la digitalització sigui sense garanties de fidelitat als colors originals.

Mentrestant en tinc prou a escoltar aquesta cançó interpretada l'any 81. Qui sap si es va enregistar en Kodachrome.

 

When I think back

On all the crap I learned in high school
It's a wonder
I can think at all
And though my lack of education
Hasn't hurt me none
I can read the writing on the wall

Kodachrome
They give us those nice bright colors
They give us the greens of summers
Makes you think all the world's a sunny day, Oh yeah
I got a Nikon camera
I love to take a photograph
So mama don't take my Kodachrome away

If you took all the girls I knew
When I was single
And brought them all together for one night
I know they'd never match
my sweet imagination
And everything looks worse in black and white

Kodachrome
They give us those nice bright colors
They give us the greens of summers
Makes you think all the world's a sunny day, Oh yeah
I got a Nikon camera
I love to take a photograph
So mama don't take my Kodachrome away

Paul Simon

77 reines -1

e pàssia per ta veu son nom e sa memòria

als propis, als estranys, a la posteritat.

B. C. Aribau

El mes de novembre de fa dos anys vaig dia que un dia de pluja... Aquest matí de diumenge de pluja suau, a penes unes espurnes constants que només es veien des de darrere el vidre de la finestra pel contrast que feien amb les finestres de les cases del davant i per les gotetes que quedaven en els verds de les fulles, he pensat que era el moment. Després, massa tard ja, ha sortit un sol sense força, vençut, que no ha trigat a amagar-se.

Segons lo bell costum d'antich establert, lo qui obtinga aquest premi deurà ferne preent a la dama de sa elecció, la qual , proclamada REYNA DE LA FESTA, farà a mans dels qui'n sien guanyadors los altres premis.

De la Convocatòria dels Jochs Florals de Barcelona.

Vaig repassant els noms a poc a poc i en reconec ben pocs, i la majoria encara són la germana de (Aurea Clavé), l'esposa de (Clara Noble), la filla de (Isabel Güell)... Tantes històries sense història en aquest diumenge plujós de fred incipient que, diran alguns, ja tocava.

1859: Maria Mendoza de Vives

1860: Elisea Lluch de Rubió

1861:Carme de Bofarull

1862: Maria Josefa Massanés de Gonzàlez

1863: S. A. Sereníssima Sra. Duquessa de Montpensier

1864: Victòria Penya d'Amer

1865: Elena Cavaller de Roca

1866: Manuela Luna de Méndez Vigo

1867: Dolors Llopart de Muns

1868: Carme Mercader

1869: Mercè Estrada

1870: Francesca Nanot Renart

1871: Antònia Sacanella de Blanch

1872: Maria Hubert

1873: Oriola Serra de Quintana

1874: Antònia Ubach i Gutiérrez

1875: Rosa Pigrau

1876: Emília Plau Gonzàlez de Quijano

1877: Josefina Sabater d'Aldavert

1878: Carme Cendra de Domingo

1879: Teresa Gasset

1880: Clotilde Paris

1881: Dolors Caballero de Mercader, comtessa de Bell-Lloch

1882: Aurea Clavé de Ferré

1883: Josefina Salvat d'Onyós

1884: Irene Archer de Sanromà

1885: Isabel López de Güell

1886: Rosa Marquès d'Uyà

1887: Dolors de Carles de Robert

1888: S. M. Maria Cristina d'Ausburg-Lorena, Reina Regent d'Espanya, Comtessa de Barcelona

1889: Maria Assumpta Sabé de Brossa

1890: Lluïsa Goldman de Fastenrath

1891: Isabel Güell i López

1892: Francesca Bonnemaison i Farriols

1893: Maria del Carme Joval

1894: Lluïsa Llorach i Dolsa

1895: Elsa Planas i Font

1896: Pilar de Puig de Fontdeviela, marquesa de la Torre

1897: Maria Oller i Rabassa

1898: Maria Permanyer i Permanyer

1899: Pilar de Ferer i Cunill

1900: Teresa Novelals de Molins de Tell

1901: Pilar de Sarriera, Marquesa de Puetro Nuevo

1902: Maria de la Concepció Picó de Riera

1903: Rosa M. Pratjusà de Vilalr

1904: Clara Noble de Maragall

1905: Pelegrina Benet d'Auladí

1906: Carme Amat i Matas

1907: Agata Sanllehy i Girona

1908: Maria Ricart i Roger

1909: Àngela Calvet d'Haro

1910: Teresa Alcover i Sureeda

1911: Maria de la Mercè de Montoliu

1912: Maria dels Àngels Carulla

1913: Maria Luandra de Folch

1914: Elena Maragall i Noble

1915: Lluïsa Rahola i Rahola

1916: Maria de la Concepció Iglésias i Abadal

1917: Margarida Dòria

1918: Rosa Gubert Salieti

1919: Maria dels Dolors Sagrera de Guasch

1920: Mariscala Joffre

1921: Montserrat Matheu i Sedó

1922: Maria Despujol de Ventosa

1923: Victòria Monteys Prat

1924: Maria Elvira Guash i sagrera

1925: ---

1926: Teresa Ventura d'Arús

1927: Dolors Rodés Cucurny

1928: Júlia Larrosa d'Estadella

1929: Amèlia Huguet de Casas

1930: Júlia Guasch i Sagrera

1931: Maria Macià Lamarca

1932: Josefina Mataró de Conill

1933: Eulàlia Tusell

1934: Margaret Ortega i Polanco

1935: Benvinguda Coll de Perarnau

1936: Maria Riera de Grauges

nivells de joc

Segueixo, més o menys com tothom, el cas Pallerols i d'altres de semblants, també els que no impliquen els polítics. Tinc poca cosa a dir. En el cas dels polítics, el que em sembla inconcebible -és un parlar- és que les seues justificacions tinguin referents en altres polítics o partits en conjunt: que si aquell o aquell altre em vol mal, que si ells o els de més enllà també..., que... Rarament, excepcionalment, recorden que ells són únicament els representants dels seus votants. Gairebé mai recorden que el que fan o desfan enorgulleix o avergonyeix els seus votants. O potser no?


Potser és veritat que polítics i votants juguem en jocs completament diferents. Sembla que ells ho tenen clar, però la majoria de nosaltres encara entrem en el seu joc. Qui sap si aspirem a ser polítics.

lectors, llibres, llibreries (1)

El tancament de la Catalònia -encara es pot veure el moviment interior a través de la persiana transparent-, les lectures sobre el fet a llocs diversos, el meu propi post (apunt) i els comentaris que se'n derivaren, m'han fet donar voltes -poques- a l'assumpte dels llibres, les llibreries i els lectors. Els escriptors i les editorials, de moment, no tenen cap importància en les meues cabòries hivernals.


Si tingués una agència d'aquelles que es dediquen a fer enquestes, estic segur que donaria unes dates irrebatibles i quedaria tot aclarit, però com que no és el cas, he de partir i limitar-me a mi i al meu entorn més proper.

Començo per mi mateix, pel lector.

1. Continuo freqüentant les llibreries amb la mateixa assiduïtat de sempre, potser una mica més perquè tinc més temps, i les llibreries, fins i tot les de les grans cadenes, continuen sent un lloc intemporal, on el paper -no en sóc expert- té la textura de sempre.

2. Compro llibres a intervals temporals irregulars i difícilment previsibles a partir d'estímuls diversos que ara no és el cas d'examinar. Avui, per exemple, he comprat el Calendari dels pagesos (me l'ha anat a buscar aquella noia de Batea de qui he parlat alguna vegada), i ja sé que no és un llibre, però també fa caixa. Com que tinc més diners que quan era adolescent o jove, en gasto més que abans a les llibreries; tot i així, llegeixo menys. Sigui com sigui, com que no porto cap comptabilitat sobre el tema, sóc incapaç de quantificar compres i lectures. Tothom estarà d'acord que la qualitat és un tema que s'escapa a qualsevol possible quantificació.

3. Fa uns anys que compro llibres per internet. Pocs, només llibres sovint prou vells. El darrer llibre que vaig comprar en aquesta modalitat va ser a la llibreria dels Àngels, de Santa Coloma de Queralt. No sé si tenen un lloc físic convencional o només és un magatzem.

4. Llegeixo també e-books, des de fa un temps. El sistema és d'una comoditat inqüestionable, sobretot quan passo uns dies fora de la casa de Barcelona. No compro aquest llibres digitals en cap llibreria física de les que visito habitualment i... , no això encara no ve al cas.

Sobre els lectors del meu entorn més pròxim, el familiar, no en puc dir gaire cosa, excepte que compren més llibres que fa deu anys, per concretar vagament un moment; si els llegeixen o no és una altra cosa. Algú podria pensar que amb els anys el meu entorn familiar ha augmentat. Si i no, hi ha hagut també desercions per defunció de lectors -i especialment lectores- esporàdics i regulars.

Sobre els lectors-alumnes, no sabria què dir. Potser sí que els darrers, en termes generals, llegien menys que els anteriors, i estadísticament no té cap importància que alguns lectors de les darreres generacions siguin molt bons lectors.

Repasso el que he escrit i entenc que no se'n pot extreure cap conclusió. Paciència, potser més endavant, o no. Mentrestant, si algú vol respondre l'enquesta que he deixat a la dreta que, evidentment, tampoc no conduirà a cap resultat definitiu...

(Continuarà)

calendaris

Que curiós aquest temps en què el meu temps és cada cop més lent i més accelerat. Passen els dies de sol encara baix i de llunes que moltes nits em perdo com si fossin un buf impossible d'abastar. Només, de tant en tant, una paraula, una conversa, una imatge, una olor, una melodia... que la meua memòria fixa, provisionalment, ho sé.

Dies gairebé sense calendaris més enllà dels que marquen, amb tots els seus matisos -amb els que jo puc percebre-, la llum i la foscor, el fred i la calor...

A casa, cada vegada hi ha menys calendaris de paper. Conservo encara el darrer full del vell calendari, que tant m'agradava rebre, dels Germans de Sant Joan de Déu; ja han passat dos anys i uns dies. Al seu costat, el novembre i el desembre de 2011del calendari allargat de Bromera que ja no m'enviaran més, ni l'agenda, ni el bolígraf, ni algun llibre... Despús-ahir vaig penjar a la cuina el calendari de La Caixa. Me'l van passar, després de petites vacil·lacions, en una d'aquelles cabines envidriades de la meua oficina: “Amagui'l, només ens n'han donat 150. Més valdria que no n'haguessin fet cap.” A la llibreria del menjador hi ha un calendari tipus punt de llibre que em van donar a la llibreria El Cucut quan vaig demanar un llibre que no tenien però que podien encarregar, a portar en tres o quatre dies. Aquí, on abans preparava les classes, vaig obrir ahir un calendari de sobretaula dedicat a la lluna que vaig comprar el mes de desembre a la Catalònia. Em diu que demà serà lluna nova i a l'altra pàgina em presenta el cel de gener abans i després del sol. En pàgines anteriors, fotografies amb llunes diverses i fragments de poemes:

Contempla i oblida,
no temis la nit.
Espera el nou dia
amb un cant no dit.

Joan Vinyoli

P.S. Encara no he comprat el Calendari dels Pagesos. A veure si demà, si me'n recordo, encara en trobo.

exercici d'estil, i més

Dimecres de cinema. Verdi. Una pel·lícula divertida i inquietant -torno a fer servir el mateix adjectiu que en el poema d'ahir. Dualitat. Múltiples complicitats; més de les imaginades abans d'entrar a la sala. Fins i tot trobo una semblança física, que s'accentua, es perd i reapareix durant el transcurs de la història, entre el professor i un excompany de feina. I a cada moment la pregunta clau: què passarà després?

He intentat penjar un fragment de la pel·lícula, però totes les versions en llengua francesa no admeten anar més enllà de You Tube. En canvi, he trobat un altre vídeo força interessant. Asseguro que François Ozon no té veu de contratenor, són coses del doblatge.

entre la nit faig via

Nocturn


¿Quines són les imatges
que al fons s'agiten de les vostres nits,
ocells planyívols, animals salvatges
que les poblen de queixes i de crits?
¿Voldrà lligar-se amb d'altres harmonies
la música de fulles, més suau
de nits que no de dies?
¿Què cerca el vent nocturn a dins l'afrau?
Fins el penyal, guarnit de molsa bruna,
a mig pendís entravessat i cot,
mig diríeu que viu sota la lluna
per bé que sembli indiferent a tot.
Serena, quietud, vent i tempesta,
posats de la foscor,
¿porteu alguna divinal requesta
en ritme d'esperances i de por?
Almenys jo crec, si dins la nit faig via
quan tanta d'animeta s'abalteix,
que el gran drap de la nit es desficia,
l'obscuritat glateix.
Àngels, tal volta, elisianes roses
entorn esfullen de l'oscat sentit;
o brollen veus parentes, de les coses
que frisen demanant un esperit.
El floc argentadís i la tememça
de l'herba i el grancam esmaperdut
¿engany serien de la vana pensa
o un signe, un d'oblidat o inconegut?
Una remor que flota esmorteïda,
¿és d'un passat o d'un futur trepig?
¿Són els difunts que capten a la vida
o els venidors que tusten al desig?
L'alè m'inspira d'una oculta raça?
mon pensament, qui esgarriat me'l féu?
Ja fins me sembla com si fos ma passa
d'un altre, caminant darrera meu.

On és l'aigua del pou que cal obrir?
on el tresor colgat? Sóc a llur vora,
i jo que els cerco n'he restat defora,
com un que dorm, sens veure ni capir.

Amara de llum pia,
oh doll quiet i blanc
del pleniluni que els enyors desnia,
la lassa i espectral malenconia
d'una presó de fang.



Recordeu aquest poema de Carner? Són uns versos inquietants, m'atreviria a dir, i que em perdonin els ortodoxos, de reminiscències lovecraftianes. I també ho són alguns dels altres poemes de la secció “Les nits” que encapçala El cor quiet (1925). Quan, on i per què escriu Carner aquests pomes? No ho sé, només podria deixar anar algunes hipòtesis amb poca base. L'any 1957, en el volum Poesia de l'Obra Completa, aquest poema va anar a parar a la secció “Verb” amb unes quantes modificacions. De fet, la versió de més amunt és la del 57.

Ahir, fullejant Jochs Florals de Barcelona. Any LXIV de llur restauració, és a dir, el llibre dels Jocs de 1922, em va sorprendre trobar aquests mateixos versos, i també els de “Proximitat de la mort”, el segon poema de la secció “Les nits”. Havien guanyat un premi extraordinari, la Joya Monserdà, que concedien filles de l'escriptora Dolors Monserdà. El poema no es titulava “Nocturn” sinó “El glatit misteriós”, però era pràcticament idèntic, exceptuant dues paraules, al de l'edició de 1925. Vaig pensar que potser Carner ja havia escrit altres poemes de “Les nits” l'any 22, o el 21? En va presentar més als Jocs Florals d'aquell any? No va ser l'any 21 quan Carner va sortir del país en iniciar la seua carrera diplomàtica? Es va presentar a recollir el premi? El moment de l'escriptura ajudaria a entendre millor les preguntes que jo mateix em feia al paràgraf anterior? Tot plegat cabòries nocturnes que es deu haver fet o es farà algun estudiós de l'obra de Carner.

Jo, avui, acabaria aquí si no fos que vull compartir unes línies que va escriure el secretari dels Jocs d'aquell any en la “Memòria” del principi del llibre: Les filles de la ilustre escriptora han ofert als Jochs Florals, en memòria d'ella, una joya per donarla a la poesía que dins la classificació de la Viola, segueixi en mèrit a la obtentora del premi, y'l Jurat ha cregut que reunien aquestes condicions, de la col·lecció Poemes de la nit, El Glatit misteriós y Perdut en mon jardí. Aquestes són les poesies de factura més correcta y de tècnica més acurada de les presentades aquest any, llàstima que siguin un xich confoses; riques de paraules y mólt matisades; per axò ens ha plagut distingirles ab un premi extraordinari.

en la calor de l'hivern

Torno a Barcelona. Tanco el cicle de les festes amb una generositat reial excessiva quant a pes corporal ; penso que no la mereixo perquè reconec, sé, que no he fet prou bondat.

La connexió amb les realitats i les fantasies, més enllà de les familiars i les locals, i encara, han estat escasses durant aquests dies. Quants esdeveniments importants em dec haver perdut que mai no recuperaré!

A través de la ràdio del cotxe escolto uns tertulians que parlen de Messi (més tard sabré que li han concedit, tal com es preveia, la pilota d'or per quarta vegada consecutiva). En un moment determinat, un dels participants esmenta el tancament imminent de la llibreria Catalònia; un altre parla de la mala gestió de la llibreria sense donar detalls, diu que es preveu que el seu lloc l'ocupi un establiment de menjar ràpid; tornen a Messi. Tot són presses, impaciència.

No en sé res de la gestió de la Catalònia, però sé que són temps difícils per a les llibreries, i em sap especialment greu el tancament d'una de les llibreries que més he freqüentat des que vaig arribar a Barcelona. Quina altra en queda de les grans dels meus primers anys aquí?

Al vespre m'aturo una estona a la porta de la llibreria. Llegeixo la nota de comiat, les explicacions. A l'interior, un càmera de televisió deu haver acabat d'enregistrar un petit reportatge. Som set o vuit persones. Ja no es pot pujar al pis superior. Al fons, als prestatges de poesia, assaig literaris, etc. gairebé no queden llibres, els tenen en pilons sobre el terra de davant. En sortir, m'aturo un moment a expressar el meu condol -qualsevol manifestació de solidaritat ja és inútil- a Miquel Colomer. A final de mes la seva aventura i la de la Catalònia ja serà història.

Torno cap a casa pensant que he perdut una de les meues cases.