no va ser la cançó de l'estiu, però aquí queda

Durant els anys que vaig viure al pis de dalt del de la Lina, mai no la vaig sentir cantar, únicament m'arribaven les escales musicals, interminables, dels alumnes. Mai no vam parlar de música i amb prou feines sabia res de la seua carrera. Va ser molt tard quan vaig conèixer una mica els seus anys de soprano, quan vaig escoltar i comprar algunes gravacions que escolto poc, de tant en tant.

Com gairebé tots els cantants d'òpera, la Lina va fer algunes incursions en el món de la música lleugera. Una de les interpretacions més curioses que li conec és "Les velles places de Barcelona". Dic curioses en el sentit que m'agradaria saber que la va portar a enregistrar la cançó.

"Les velles places de Barcelona" va ser presentada en el primer Festival de la Canción Mediterranea, l'any 1959 (abans, el mateix estiu, havia nascut el Festival Español de la Canción de Benidorm, tots dos deutors del Festival de Sanremo, iniciat l'any 51). El primer premi del festival se'l va endur la cançó “Binario”, escrita, musicada i interpretada per Claudio Villa (també interpretada per Nilla Pizzi); Mary Santpere i Lolita Garrido van guanyar el tercer premi amb “Mare nostrum”, més coneguda com Ola, ola, ola ( no vengas sola). "Les velles places de Barcelona", interpretada per Rosita Ferrer i Juan Barberà va quedar en vuitè lloc.

La qüestió és que l'única gravació que es conserva d'aquesta cançó -no sé si n'hi va haver altres- és de Lina Richarte. Què la devia fer decidir a interpretar aquesta cançó? Potser el fet que fos en català i, també, la temàtica? Com sonava la cançó en la veu dels seus intèrprets originals? La vida és plena de misteris que mai no sabré. Si hagués conegut la cançó en el moment que vaig conèixer la Lina, li hauria fet tot de preguntes. No sé si m'hagués respost, mai no vam parlar de la seua vida artística, ignoro si per modèstia seua o desconeixement meu.

Que vella sembla ja aquesta cançó de només cinc places velles! Potser ja era vella quan va nàixer, i, tot i així, té una bellesa malenconiosa.







P. S.:

lectures de vacances?

No sé si m'han entrat ganes de fer vacances o si les vacances m'han trobat encara a casa; sigui el que sigui o qualsevol altra cosa, noto un sobtat canvi de ritme que m'agafa mig desprevingut, però que em veig obligat a acceptar: algunes coses que imagino escrites però que em fa mandra formalitzar, pensaments més en imatges que en lletres, olor llunyana de mar, de pins, cansament prematur de sol, nits estelades, amics antics...

Hauria de fer una llista petita de llibres de companyia per aquests dies, potser algun de vell i uns quants de nous. Vaig una mica perdut: gairebé tots els llibres que m'interessaven més immediatament ja els tinc llegits i no he estat prou previsor darrerament per saber què em podria interessar; sí que hi ha lectures de fa temps pendents, però crec que continuaran esperant un moment millor. Ara, en aquest instant, vull coses lleugeres, demà, no ho sé. Tinc dos dies per decidir, després les oportunitats seran més escasses.

De moment només tinc a mà un títol prometedor: A la comisaria no le gustan los clubs de vacaciones, de Georges Flipo. Sé que m'hauria d'haver guardat La verdad sobre elcaso Harry Quebert (el tinc en castellà, però La Campana ja va per la segona edició en català), del suís Joël Dicker. El vaig començar amb una mica de desinterès (uf, això dels fenòmens editorials!) i m'hi vaig enganxar irremissiblement. És curiosa la quantitat relativament important de novel·les que en els darrers anys fan metaliteratura. Aquesta és una de les gràcies del llibre de Dicker, però en té algunes altres: el ritme (variat), la complexitat i la simplicitat, el creuament d'històries que inicialment semblen inversemblants i que es tornen perfectament plausibles, els subtils canvis de registre, les reflexions sobre el sentit de la vida i la condició humana (per als més filosòfics), les trampes dels protagonistes i del mateix escriptor, que el lector, al menys jo, no pot deixar d'acceptar amb un somriure, per què no ho són del tot...i la intriga,  i la Nola, esclar. En fi, llibre enllestit, no cal donar-li més voltes. Però que no es digui que no comparteixo un petit fragment de la lectura que trobo molt adient per a reflexions i controvèrsies:

“Me gustaría enseñarle a escribir, Marcus, no para que sepa escribir, sino para convertirle en escritor. Porque escribir libros no es nada: todo el mundo sabe escribir, pero no todo el mundo es escritor.

-Y cómo sabe uno que es escritor, Harry?

-Nadie sabe que es escritor. Son los demás los que se lo dicen.”

la bandera, altrament dita senyera ( i algunes estelades)

Sovint m'acosto i participo en les iniciatives populars a l'entorn del procés de sobirania, del dret a decidir, etc. Entenc que són mobilitzacions generals que tenen l'objectiu de mostrar, interiorment i exteriorment, una voluntat d'arribar a tenir un estat propi o, en alguns casos, de tenir una llibertat d'actuació que ara es troba molt minvada.

La cosa ja fa temps que va i sembla que continuarà pel mateix camí, és a dir, mostrar aquesta voluntat a què al·ludia abans. Potser sí que el trajecte que ha de fer el poble és aquest, a més de tenir de tant en tant petites batusses dialèctiques segons bufen els vents individuals o col·lectius d'aquí i de fora, però em sorprèn que, passat un temps prudencial, no hi hagi més individus o grups que proposin elements concrets de futur i, sobretot es facin arreu debats sobre el tema.

Arribarà un dia, abans del famós referèndum, en què es parli del model d'estat que es vol o en saber el resultat, començarem a pensar com volem viure? D'acord, ja sé que és una pregunta ingènua, que quan arribi el moment, seran aquests partits obsolets -i algun altre- amb tot un sistema caduc que ara ens governen els qui decidiran per nosaltres. Fa temps que és així i continuarà així. Segurament és com ha de ser. Una vegada aconseguit l'objectiu principal, els nostres representants faran tota la resta.

De tota manera, encara que siguin casos aïllats que no sé si tindran continuïtat, em complau veure com hi ha gent que, més enllà de les iniciatives institucionals i de les grans manifestacions identitàries, fa propostes concretes de futur sobre assumptes fonamentals, per exemple, el de la bandera. Fa uns dies vaig llegir un post sobre el tema que em va semblar absolutament assenyat i que va ser matisat a través de múltiples cometaris, molts dels quals d'una erudició notable i sempre amb un to mesurat de diàleg constructiu. Algú pot pensar que la bandera és un assumpte menor, que importen més altres detalls, però jo, que estic poc informat sobre els treballs concrets que s'estan fent de cara al nou estat que un dia o altre arribarà i que més aviat sóc desconfiat, penso que seria bo que com a mínim el dia de la proclamació del nou estat ens agafi amb la bandera enllestida, que si podem presentar una bandera tenim molta cosa guanyada.

Resumeixo en una imatge conciliadora el post sobre la bandera i les reaccions, encara en procés de debat, però aconsello la seua lectura i la dels comentaris.

temps de mar i terra

Sagarra acaba avui el seu article en què compara alguns aspectes de Marsella i de Barcelona:

Marsella canvia, com va canviar Barcelona després de l'Olimpíada. Confio que sigui per bé, és a dir, que canviï però que no perdi aquella mirada cap a la mar, cap a la llibertat...

Jo no ho tinc tant clar. M'agrada la mar, però m'acaba cansant la seua immensitat, el seu misteri i, com que no sóc mariner ni pescador ni poeta, la seua monotonia. M'agrada la mar vista des de la terra, m'agrada la mar sempre que, després d'una estona, em pugui refugiar en les diversitats que sé i que descobreixo de terra estant. És a terra que descobreixo llibertats, i, en tot cas, les imagino més als blaus del cel que als de la mar.

Si avui m'he fixat especialment en l'article de Sagarra és perquè dijous al·ludia Monzó l'escriptor en la seua columna, en què feia referència al costum del primer d'escriure entre parèntesis ja no existeix darrere dels establiments que anaven desapareixent. En el penúltim paràgraf Monzó enumera alguns llocs de propera desaparició. No es tracta de les llibreries, que tenim tendència a recordar els més o menys lletraferits, sinó de botigues ben diverses que, en definitiva, són les que donen la singularitat,o una part de la personalitat, a les ciutats i els pobles, i també formen part de la història dels seus habitants, dels seus guanys i de les seues pèrdues. Per cert, l'endemà de la publicació de la columna, apareixia una carta al mateix diari en què el propietari de la mantegueria Ravell (carrer Aragó, a la vora del mercat de la Concepció), mostrava la seua sorpresa per l'imminent tancament de la seua botiga que, segons explicava, espera que duri molts anys més.

D'entre els llocs a desaparèixer, em va cridar especialment l'atenció la xocolateria Fargas, al carrer Cucurulla cantonada Pi. Encara que jo no menjo xocolata negra, entro de tant en tant a comprar xocolata amb llet o bombons del mateix tipus, i la Joana compra torrons i altres peces per a ella, i encàrrecs per a la família pels volts de Nadal. Fa un temps que la xocolateria ha dilatat mitja hora el seu horari comercial nocturn i m'atreviria a a dir que, si he de fer cas al que observo quan passo per davant, gaudeix de molta clientela, del país o de fora, és a dir, que és un referent en el seu gènere, fins i tot figura en guies xocolateres suïsses. I aquí és quan em vaig preguntar: per què desapareixerà Fargas? No ho sé, la columna de Monzó no ho especifica. Qualsevol pot imaginar que el motiu podria ser l'augment del lloguer, cosa que ens sabria greu. Però, i si tanquen simplement perquè estan cansats de fer de xocolaters, perquè es jubila el darrer mestre xocolater, perquè volen viure de rendes...?

Ara bé, la qüestió no és tant que tanquin uns o altres, per molt amor que els tinguem, sinó, el motiu de la desaparició i, sobretot, si de la mateixa manera que uns tanquen d'altres comencen la seua història. No, no m'expresso bé, la qüestió és que puguem continuar gaudint d'una ciutat en què els seus carrers, les seus botigues, la seua gent ... tinguin l'interès suficient per no acabar pensant que més val que mirem la mar.

dosi d'hipocondria

A mesura que em faig gran augmenta la meua hipocondria, així que cada vegada que m'han de fer una prova mèdica rutinària em poso nerviós fins al mateix moment del fet. Si la prova sobrepassa la rutina i la data d'execució tarda a concretar-se, molt pitjor.

Aquest dilluns no, l'altre, el metge em va demanar diverses proves rutinàries i una d'excepcional. Ja sabeu el procés: un baixa a la planta baixa i presenta els papers al noi o la noia de darrere el taulell que assigna dia i hora i, si s'escau, et dóna alguns impresos amb instruccions. En alguns casos, si el servei és extern a l'eap, et diu que ja t'avisaran.

Molt bé, et fan les analítiques habituals i restes més o menys pendent de la carta o la trucada externa. Passen els dies i no reps cap notícia. Mentrestant, vas repassant l'imprès, que no saps per què és en castellà: ... A pesar de la adecuada elección de la técnica... pueden presentarse efectos secundarios indeseables... hemorragia, perforación, infección... o excepcionales como arritmias o parada cardiaca o respiratoria, ACVA (Accidente Cerebrovascular Agudo)..., así como un mínimo riesgo de mortalidad...

A vegades que t'agradaria ser analfabet, però no hi pots fer res, i fins i tot et llegeixes la literatura mèdica. Mentrestant, passen els dies i no tens cap notícia. Al final, truques al telèfon del centre on t'han de fer l'exploració amb una excusa plausible (que si t'agradaria poder planificar les vacances si és que no t'han d'ingressar, etc.) i et diuen que encara no ha arribat la petició del teu eap, però que si la portes tu personalment, miraran d'acordar amb tu el dia avinent, que de moment donen dates de l'agost. Vas a l'eap i et diuen que just aquell dia han enviat la petició al centre extern.

Et presentes a l'hospital (un dels més ben considerats del país segons un rànquing llegit a la premsa dies abans) i et diuen que si et va bé dimecres a les tres. Glups! Dius que sí, esclar, com més aviat millor. Demanes detalls d'unes instruccions que no veus prou clares i te'n tornes a casa.

Al cap de dos dies et lleves abans de les set i comences el ritual a la taula del menjador. Com un bevedor empedreït, et vas servint gots de còctel fins arribar als quatre litres (m'estalvio altres detalls). La Joana, que ha sortit una mica abans de la feina, t'acompanya, no només perquè necessites companyia sinó perquè ho estipula l'imprès. T'has emportat l'e-reader, però no en llegiràs ni una línia perquè et passeges amunt i avall per la sala d'espera i passadís adjacents, ara deserts, i únicament t'atures a repassar el cartell en què el personal sanitari manifesta la seua queixa per la pèrdua de la paga extra.

Passa mitja hora del moment previst quan apareix una noia amb tres impresos que et cal firmar: un sobre protecció de dades, un altre que entens que es sobre exempció de responsabilitats de l'anastesista i una altre que ... Com que, evidentment, no tens temps ni ganes de llegir el que et presenten perquè ja t'espera un... metge, infermer?, ordeixes una petita venjança i firmes amb uns gargots que abans mai no has fet.

Et treus, en aquest ordre, el rellotge, l'anell i les ulleres i segueixes el teu guia, que series incapaç d'assenyalar en una roda de reconeixement. Estàs més aviat tranquil, el complicat sempre és el camí. Et despulles, i et vesteixes amb una bata amb unes vetes que ignores com s'han de cordar, encara que no cal cordar-les. T'estires a la llitera sense treure't les sandàlies i apareix l'anestesista (continues sense saber qui és el teu acompanyant). Li vols fer unes quantes preguntes, però ell, amablement, va al gra. Mentre prepara el líquid et pregunta els medicaments que prens, professió (li desmenteixis que els joves d'ara siguin pitjors que els d'abans), etc. Quan t'introdueix l'agulla en una vena de la mà li preguntes pel tipus d'anestèsic. Propofol. Ostres, això no s'ho va injectar (o li van injectar) Michael Jackson el dia que va morir? Abans que te n'adonis has perdut el món de vista.

Al cap d'una mitja hora, segons la Joana, tornes a la vida. T'estàs un minut a la llitera, et vesteixes i el teu acompanyant, que encara no saps qui és, t'acompanya al passadís. El temps se't presenta alterat i no el saps mesurar, però ets conscient que donen els resultats a la Joana, a la qual deuen considerar de tota confiança. Agafeu un taxí. Et fa molt de mal l'abdomen i desitjaries una altra dosi de l'anestèsic de nom de pallasso rus, però...

Ara, arribats a aquest punt, et preguntes perquè has escrit tot això (catarsi?), aquestes intimitats novel·lades entre la primera i la segona persona, si el que volies era parlar del grau de satisfacció i de la confiança que et mereixen els serveis mèdics del país. En fi, ho deixes per un altre dia, però conserves aquest esbós per fer memòria d'alguns detalls quan arribi el moment. I, esclar, canvies el títol previst.



P.S.: El dia que vaig anar a l'hospital per agilitzar la data de la prova em va passar una cosa ben curiosa. Em va atendre una noia ben amable i sense pressa que en un moment determinat em va dir que el mateix dia que m'havia concertat li farien la mateixa prova, unes hores més aviat, i em va resoldre petits dubtes que tenia, per exemple, perquè no es podia fumar des de quatre hores abans. Li vaig dir que era la meua tercera vegada, una d'elles sense sedació, i li vaig confessar el meu nerviosisme. Si, però a tu ja te l'han fet tres vegades, per a mi serà la primera; la vaig tranquil·litzar i ens vam desitjar sort.

Encara no estic segur si realment la noia s'havia de fer l'exploració o era una nova estratègia per tranquil·litzar els pacients. Potser algun dia tornaré a l'hospital a preguntar-li.

si no fes calor...

Encara que ja és tard, fa una calor notable als carrers de Gràcia -suposo que a les cases encara més, perquè tothom es passeja per les voreres-, de manera que decideixo refrescar-me en una botiga, no una qualsevol, sinó alguna que m'ofereixi una coartada creïble. Entro a Hivernian Books (com que sóc analfabet en anglès, el nom promet). Es tracta d'una llibreria de vell amb una quantitat important de llibres en anglès, en alguns casos a preus absolutament rebaixats, al carrer Montseny, 17. En la sala del fons, a més, alguns prestatges dedicats a originals en francès, alemany..., fins i tot grec. Segons m'explica el llibreter, que no es mou del seu seient de darrere el taulell de la caixa i em deixar entreveure els seus gustos literaris, porten vuit o nou anys oberts, cosa que imagino que és una garantia que el negoci funciona a base de compradors indígenes (els tres que hi en aquest moment) i d'estrangers residents aquí o passavolants.

Caldria explicar una mica els fons que tenen -de tot-, però ho hauré de deixar per un altre dia, perquè la poca estona que m'he estat quiet ho he fet a la vora d'uns ventiladors que m'anaven enviant una aire saharià que devia acostar-se a la ratlla dels 40. Això sí, inevitablement he vist uns Dickens de portades acolorides que qui sap si algun dia, quan tingui idea de la llengua, aniré a buscar, o els seus substituts.

En sortir, he pensat que des del punt de vista climatològic hauria estat més gratificant haver entrat una estona a l'Aeroteca, una llibreria de nom també prometedor situada a la vora, a la cantonada de Montseny amb Sant Joaquim, on, a més de llibres i revistes especialitzades, toquen temes pràctics relacionats amb l'art de volar; però ja anava just de temps i m'ha semblat que, tenint-la tan prop, Anna Frank no em perdonaria que no li fes una visita, ni que fos per fer-me enveja des del voladís on per un moment ha deixat la lectura i contempla, hivern i estiu, els que passem per la seua placeta a dir-li alguna cosa.

panem nostrum quotidianum da nobis hodie

He passat cap a les nou pel costat de la seu de la Delegación del Gobierno del carrer Mallorca, que té unes pintures notables a la façana del carrer Llúria. La policia havia tallat la circulació de vehicles als carrers adjacents perquè una quantitat indeterminada de gent havia ocupat la calçada de Mallorca i demanava la dimissió de Rajoy o feia propostes semblants. No sé si hi havia algú a l'edifici que escoltés les demandes; tant és, el que importa és que se'n parli, que aparegui als mitjans, fins i tot en blogs modestos com aquest. El moviment tonifica, encara que canviï ben poc la salut malmesa.

Avui he escoltat en directe les respostes de Rajoy a les preguntes dels periodistes relacionades amb Barcenas. Diria que no ha dit res, però segur que els diaris interpretaran i reinterpretaran qui sap què. Perquè els periodistes, com passava abans amb els catalans, de les pedres en fan pans.

Quina pena aquesta aparent confusió d'enrocament amb estabilitat. Quina pena que els governs peninsulars pensin més en els seus propis partits, en els seus membres, que en el poble al qual haurien de servir. Quina pena que els partits en els governs hagin estat, per acció o per omissió, el focus més important de la ruïna material -no diré de la moral- dels seus administrats. Quina pena que hagi de donar la raó al meu veí francès quan diu que una de les desgràcies dels països del sud -ell inclou França- és que els qui governen ho fan creient que són reis medievals. Quina pena que qualsevol canvi que hagi d'afavorir els ciutadans hagi de passar, encara que alguns no s'ho creguin, per aquests governs i per aquests polítics. Uns més que els altres? D'acord, d'acord.

diacronies

Aprofito que és dilluns per alguns per romandre en silenci. Que parlin els altres.

Vaig enregistrar la música que ens va regalar Jordi Sabatés amb un principi de pel·lícula que no havia vist. Per què no la coneixia? No ho sé. No he reeixit del tot a adequar música i imatge, però aquí queda, i no és que vulgui presentar la metàfora de res o de ningú:

Encara em pregunto perquè, malgrat tot, vaig tenir una sensació de pau, de comprensió, d'esperança, en veure aquesta altra pel·lícula que suposo que d'aquí res desapareixerà de les sales del país:

 

sobre la criogènia durant el maoisme

Fa quatre dies vaig parlar del pràcticament inexistent periodisme d'investigació. Una notícia que ja és història em fa tornar a la càrrega.

Segurament molta gent d'arreu del món ha llegit aquests dies material sobre l'escàndol produït a la Xina pel descobriment de pollastres, o part de pollastres, posats a la venda que, aparentment, en alguns casos, havien estat congelats a la dècada dels 60 del segle passat. En els mitjans d'aquí que donaven la notícia, després de l'estupor inicial i la desqualificació dels xinesos, només he pogut llegir i escoltar brometes i manifestacions d'ignorància. Ningú que investigués les causes reals de l'assumpte i intentés explicar-lo amb una mica de coherència.

De fet la història d'aquests congelats de l'època de Mao Zedong (pollastres que en alguns casos van ser congelats dos anys després de l'aparició del Llibre Roig) té una explicació complexa, però fàcil d'esbrinar si se segueixen les pistes adequades; però la majoria de periodistes actuals són mandrosos, viuen al dia, i qualsevol feina que necessiti la consulta de fonts diverses i una investigació històrica supera les seues capacitats i, sobretot, la seua voluntat.

Jo, que crec que tinc clar tot l'assumpte, no faré la seua feina, però almenys els deixaré una pista per si algun vol anar més enllà de la seua rutina. Ho dubto.

Callo ja, i transcric unes paraules de 1937 del gran timoner:

La dialèctica materialista considera que les causes externes constitueixen la condició del canvi i les causes internes, la seua base; a més, considera que les causes externes actuen a través de les internes. A una temperatura adequada, un ou es transforma en pollastre, però cap temperatura pot transformar una pedra en pollastre, perquè les seues bases són diferents.

Aquí queda. A bon entenedor...

després de 125 anys, encara Verdaguer

A vegades, per diversió, segueixo la trajectòria dels vídeos que he penjat a YouTube, la majoria dels quals ja m'han servit per parlar d'algun tema en el blog. A vegades, aquest seguiment em porta a llocs insospitats, com el que vaig deixar del poema de Verdaguer en la veu de Lluís Soler.

Em va agradar que Verdaguer fos present en el Concert per la Llibertat amb dos poemes patriòtics, de diferent intenció i igual motivació. No sé si arribarem a conèixer mai les múltiples i irregulars cares del polièdric escriptor, però em sembla suficient que de tant en tant es recordi no només que existia sinó que es fonamental en la literatura d'aquest país, en la història d'aquest país, en la vida d'aquest país, encara que alguns ho ignorin.

Em va agradar que un dels poemes, crec que poc conegut, de Verdaguer del Concert per la Llibertat fos recuperat per un altre home de Folgueroles per recordar una de les múltiples facetes verdaguerianes. No demano permís per copiar el que va escriure Ricard Torrents, i ara no discutiré la influència del poeta en la revolució industrial ni les veus dels patriotes o dels altres:

L’altre dia tornaven a embolicar la troca: «Verdaguer no era pas independentista», asseverava algú, fent-se el savi. I és clar que no. Senzillament perquè això que avui entenem per independentisme no existia. És com preguntar-se si era europeista. Verdaguer era un català que ho volia tot per a la seva pàtria. Com tot patriota. I la pàtria de Verdaguer era Catalunya, la dolça Catalunya de l’enyorament i la gran Catalunya de la Renaixença i de la Revolució Industrial. En va ser una peça essencial. De la Renaixença, com a poeta dels Jocs Florals i recreador de la llengua catalana moderna. De la Revolució Industrial, com a col·laborador de dos dels seus magnats, el marquès de Comillas i el comte de Güell.
Verdaguer era sobiranista. Per a Catalunya ho volia tot. Com ho volen tot, tots els patriotes. I si no ho tenen, ho reclamen a qui els ho ha pres i no els ho vol tornar. L’any 1886, en nom del poble català, va presentar el Memorial de greuges al rei d’Espanya, cap de l’Estat. Una petició equivalent a la que aquests dies presenta el president de la Generalitat al govern de Madrid.
Verdaguer tenia el do de sentir la veu de la terra, en especial de les grans muntanyes. Sentia la terra gemegar quan s’obria per a infantar la serralada del Pirineu. Sentia la veu del massís de Montserrat que s’afegia a la veu dels monjos i dels escolans. Verdaguer sentia les veus del Puigmal i del Montseny que discutien sobre si Catalunya anava bé o anava malament.
La poesia La Veu del Montseny és l’enregistrament de la discussió entre dos patriotes, el Puigmal i el Montseny, entre el català derrotista que exclama La raça catalana és morta, no hi ha res a fer, en Mas no se’n sortirà, Espanya té tot el poder, i el català coratjós que replica que mai fou tan viva, que els catalans volen ser un estat propi, associat a d’Europa”.
La veu del Puigmal era la veu del derrotisme, la del Montseny era més convincent per al poeta que a Folgueroles, situat entre les dues grans muntanyes, se sentia com si fos, diu, un pal de telègraf a on toca l’elèctrica corrent i escoltava el diàleg sobre el futur de la pàtria.
I prenia partit fent-se seva la veu del Montseny que recorda al Puigmal: no és mort encara l’arbre de la pàtria i li demana que Si dorm a la seva ombra alguna tribu,/en lloc de fer-li de fiscal, ajuda’m/de tos torbs amb la veu a despertar-la.


Verdaguer en tenia prou amb el que era, un patriota, un sobiranista, quan a «Folgueroles, estiuada de 1888», fa 125 anys, deixondit pel tro de les muntanyes dialogants, va oferir a sa estimada pàtria la sang, l’arpa i la vida, clavant son front a terra, de vergonya de sols tenir per ella un gra d’arena. El gra d’arena de la papereta electoral que digui Sí, ho volem.

malentesos o (mal)formació identitària?

D'un article titulat “El 85 per cent de la lectura digital és pirata”, de Sergio Vila-Sanjuán al suplement “cultura/s” (conversa amb un editor):

-Deixa estar aquestes xifres. Estem en un moment crucial. Amb el perfeccionament dels e-books i les tauletes, realment és ara quan el públic espanyol està començant a fer el gran salt a la lectura digital.

-Però això ja se sabia. No estàvem preparats?

-El que no sabíem i no ens imaginàvem és fins quin punt aquest salt s'està fent de franc. El problema no és que la gent passi de llegir en paper a llegir a fer-ho en tauleta, sinó que ha passat de pagar per un llibre a tenir la idea que tota la lectura digital és sempre gratuïta. Qualsevol que compra un e-book comença a fer-lo servir per descarregar obres piratejades accessibles a la xarxa. I actualment hi són totes. Suposo que fins i tot les teves. No les has buscat?

-Em deprimeix reconèixer-ho. Però sí, estan disponibles.

-Doncs això. Els editors calculen que en aquest moment aproximadament el 85 per cent de la lectura digital de llibres és pirata. I el Govern no hi fa res. La llei Sinde és insuficient per aturar el procés. Els editors de música ens diuen que si no reaccionem ràpid, acabarem igual que ells, amb el sector desmantellat. I la del llibre encara és la primera indústria cultural del país.

...

L'article continua, però jo el deixo en el paràgraf anterior. Mentre anava llegint tenia una sensació estranya que de seguida vaig identificar. Si hagués llegit l'article en la seua versió en castellà, tot m'hauria semblat molt normal i les meues primeres impressions suposo que haurien estat relacionades amb els fets que s'expressen en la conversa; en canvi, en llegir-lo en català, el meu pensament va reduir automàticament el context i el conjunt no m'acabava de lligar. Tot i que es parla de “públic espanyol”, inconscientment govern, editors, país, etc. eren els d'aquí en la meua ment. I, sobretot, va escandalitzar-me la xifra del 85 per cent de llibres (en català?)  piratejats, perquè asseguraria que el percentatge és infinitament menor, segurament per qüestions ètiques.

tot és possible

Dilluns, tornant de l'oficina del cadastre, vaig anar baixant per Enric Granados amb la intenció de veure com anaven les coses a La impossible. A traves de la persiana mig abaixada vaig veure moviment de col·locació de llibres als prestatges i em vaig atrevir a acostar-me i preguntar, reixa endins, que quan obririen. Una noia em va respondre el que tothom sap: que el dijous.

Ja sé que es tanquen i obren llibreries, però, des que ho vaig saber, em va fer gràcia la notícia d'aquesta estrena. En primer lloc perquè alguns -tots?- els seus propietaris provenen de Proa, un espai que per raons logístiques freqüentava poc, però on sempre m'havien atès amb molta amabilitat, més enllà de la professionalitat. En segon lloc, perquè, segons he llegit, la llibreria s'especialitzarà en llibres en català; ja comprovaré fins quin punt això serà així.

Em va semblar curiosa la inscripció de la porta: LA IMPOSSIBLE, i, just a sota, en lletra minúscula: Llibreters. Entenc que, entre altres coses, és una manera d'emfatitzar la professionalitat dels qui trobarem en la llibreria o, dit d'una altra manera, que no només es podran trobar prestatges amb llibres, sinó gent a qui recórrer en cas de dubte o de ganes de parlar de llibres o dit d'una altra manera...

No sé si la llibreria tindrà molt èxit o no tant; en principi hauran de competir amb una llibreria (hauria de dir també uns llibreters?) de molt a la vora, La Central del carrer de Mallorca. No sé quines estratègies seguiran per fer atractiva la llibreria a part de tenir els llibres en els prestatges. No sé si han pensat amb alguns tipus de clients concrets. No sé moltes altres coses. En tot cas, els desitjo llarga vida i que jo ho pugui veure i gaudir.

Gairebé se m'oblida el centenari del naixement d'Espriu. A veure si algú ens fa una croniqueta de l'acte d'Arenys.

nit de pomes verdes i de música madura

Dissabte vaig comprar dues pomes per 50 euros. No eren res extraordinari en si mateix, més aviat verdejaven un pel... Bé, potser cal explicar-ho. El preu de cada poma es desglossava així: 20 euros + SGAE + 4% d'IVA + 1 euro solidari (Caritas Baix Ter). Dit d'una altra manera, es tractava de pagar menys IVA o valor afegit (de la SGAE -no conec el percentatge-, no se'n deslliurà ningú) per una acció cultural en una iniciativa que algú va començar amb pastanagues i que els d'Í-TACA han concretat en ous o pomes, en un dilema que no sé com resolen i que considero una mica perillós en el cas dels ous.

Permet Hisenda aquesta petita desviació ivaística? Ho permetria una Hisenda catalana? Només en els actes petits? Ja en sentirem parlar.

El cas és que ens ho vam passar fantàstic a la plaça -uns quants seients buits i massa xivarri al bar- veient i escoltant La Locomotora Negra i l'estrella invitada, Big Mama. Just al mateix temps, no gaire lluny, feien la cantada d'havaneres més gran de tota la temporada, aquella que any rere any retransmet TV3 sense interrupcions. En el meu cas, no hi havia cap dubte, feia més de 30 anys que no veia en directe La Locomotora, una de les formacions més antigues (la més antiga?) de casa nostra del swing i un cert tipus de jazz. Que s'han fet grans és una obvietat, però no han perdut aquella espurna d'il·lusió que es veu en els artistes que continuen creient en el que fan i que amb el temps saben com aconseguir la complicitat del seu públic perquè saben quin és el seu públic i saben qui són ells. Mentre els anava escoltant, i mirava el meu entorn (no gaire gent del poble), em preguntava com aconsegueixen les velles bandes nous seguidors. Quin és el misteri de l'èxit i de la continuïtat?

La wiquipèdia diu que aquesta banda, que va començar a actuar l'any 1971, és un grup de jazz amateur. Jo no m'ho crec, però, quin país si és que és així!

(les disculpes habituals per les deficiències de la filmació, so i imatge, feta des de la darrera fila, primera cadira del passadís central)

anar fent: apocalíptics, integrats, i poca cosa més.

Egipte és el país àrab més gran. Però aquest gegant està malalt. No funciona res. Egipte ha crescut (80 milions d'habitants), les seues necessitats són difícils de satisfer. Una cosa ha quedat clara: la religió no pot respondre totes les demandes del poble...

Tahar ben Jelloun: “La revolució no s'ha acabat”

En llegir aquestes paraules del darrer paràgraf de l'article de l'escriptor marroquí vaig pensar, i no ho repetiré gaires vegades, que ningú no pot respondre les demandes de ningú a llarg, o no tan llarg, termini. I què si els egipcis tenen una certa estabilitat? O els tunisians..., o els catalans. Quan durarà tot plegat? D'acord, carpe diem.

Curiosament un bestseller publicat aquest any, literàriament força dolent, planteja des del present la realitat futura de la humanitat que, en un dels actes de negació més espectaculars de la nostra història recent, a penes es comenta o és objecte d'unes burles que indiquen la supèrbia i l'orgull de la nostra espècie, o la desinformació:

-Robert, des d'un punt de vista estrictament científic, tenint en compte únicament la lògica, no els sentiments, puc assegurar-te que si no es produeix un canvi dràstic, s'acosta la fi de la nostra espècie. Y passarà ràpidament. No consistirà en foc, sobre l'Apocalipsi o una guerra nuclear, sinó en el col·lapse total a causa de la quantitat de gent que habita el planeta. Les matemàtiques són indiscutibles...

Dan Brown: Inferno

Com que les meus matemàtiques són elementals, m'estalviaré d'anar més enllà de la cita; tampoc no argumentaré per què les solucions tecnològiques que augmenten en progressió geomètrica, com la població del planeta, no seran capaces de trobar una solució al col·lapse. A veure, no és que m'importi gaire, que sé que tot el que comença s'acaba i, potser, torna a començar. Mentrestant, fullejant Dan Brown, m'han vingut ganes de llegir Dante, però la meua Divina Comèdia, de la Col·lecció Austral, comprada l'any 73, sé que no em satisfaria, així que, a l'espera de prendre una decisió, m'escolto la simfonia de Liszt. Llàstima que no hi hagi el Paradís, però Liszt sabia les seues limitacions (i  Wagner, el seu gendre, també les hi recordà) , i les nostres.

aquest diumenge: entre la irrealitat i la realitat de la cobla, d'altres músiques i de tot plegat

Em pensava que ja tenia tancat el cicle de les sardanes dominicals, festives, encara que ja sabia que tard o d'hora continuarien apareixen al blog de maneres i amb excuses diferents, quan el Concert per la Llibertat m'ha fet reobrir l'espai.

Vaig trigar una mica a reconèixer la magnífica i exultant Juny de Garreta que iniciava el concert i que tan poc toquen les cobles. Quin principi més prometedor! Més tard, els vells sons de la Dharma. I podria afegir músiques que no eren de cobla però que també em recordaven un fragment de les pàgines finals del llibre de Jordi Lara. El copio a continuació sense subratllats, sense remarcar res, perquè estic segur que tothom hi veurà el que vull dir i que va més enllà de la música.


Avui la música de cobla es debat entre la vitalitat creadora i la incomprensió comercial, i una vinculació històrica amb la dansa de la sardana que té avantatges i inconvenients: si, per una banda, el sardanisme continua sent-ne el principal consumidor i garanteix la supervivència de les cobles, per l'altra, el coblisme s'ha reconegut una personalitat pròpia, exultant, de remarcable relleu artístic, i malda per desempallegar-se dels problemes d'engatjament social que la sardana com a dansa té amb aquest panorama, doncs, sovintegen els clams que anuncien imminents cofosis col·lectives.

Òbviament, un dia desapareixerà la música de cobla. I d'altres, i en vindran de noves. La música és mortal com l'home. En el cas de la cobla, no serà -com profetitzen els apocalíptics del ram, amb raons que de passada els alliberen de tota responsabilitat- en el termini de la generació que ens segueix o l'altra, la dels fills i néts a qui podem conèixer i estimar i en qui volem projectar-nos, que és quan un futur girat cou més. Encara no. La cofosi social pot anar a més, la il·lusió dels creadors pot defallir, l'embranzida dels promotors pot afluixar, el públic es pot tornar reducte. I així i tot, l'afer podria revifar en qualsevol moment de reivindicació social, de revival sonor, de necessitat artística, sentimental o política. Ni tan sols desapareixerà, com apunten els sociòlegs més positivistes, quan ja no ens faci cap falta. Jo dic que aquesta música desapareixerà quan ja ningú no es pugui reconèixer en el món irreal que evoca.

Jordi Lara: Una màquina d'espavilar ocells de nit (2008)

nocturn

Finestres i portes obertes. Arriben, llunyanes, les veus dels veïns, alguns olors dels menjars, pocs, perquè la gent deu fer nocturns de pa amb tomata. En una casa indeterminada canten en castellà una celebració d'aniversari. Criden uns nens les darreres paraules del dia.

Més tard, tot just passada la mitjanit, se senten, sempre indesxifrables, les veus dels televisors, algunes persianes que baixen, algunes portes que es tanquen. De més lluny se sent el brogit suau i intermitent dels cotxes...

D'aquí una estona només quedaran en algunes cases les llums dels solitaris: els qui llegeixen, els qui escriuen, els qui miren la tele o escolten la ràdio, els qui fan tot el que es pot fer amb un ordinador, els qui esperen una trucada que saben que no arribarà, els qui contemplen la paret desitjant que la nit no se'ls faci tan llarga, els qui volen que no arribi el matí, els qui s'han adormit al sofà durant l'espera... Els qui, abans de ficar-se al llit, o ja estirats, escolten un nocturn de Chopin, abans d'apagar el llum... i qui sap si demà serà un altre dia.

menús

A vegades, quan s'acosta l'hora de dinar i encara no tinc decidit què cuinaré, em deixo emportar pels suggeriments escrits en les pissarres dels bars o restaurants. Sovint solen ser plats senzills com els que jo faig, tot i que el meu primer gairebé invariablement durant la setmana laboral (la de la Joana) és una amanida amb base d'enciam o escarola.

Despús-ahir, baixant pel passeig de Sant Joan, ja molt prop de casa, em van cridar l'atenció aquestes combinacions:

 

Poca cosa a dir dels primers, encara que vaig sentir la curiositat d'esbrinar com confitaven les tomates i per què havien escrit els tortel·lini (variats) en blau. En canvi, vaig trobar més teca en els tres segons. Un pollastre de pagès rostit -encara que sigui poc pagès- sempre fa de bon menjar, tot i que a mi les prunes  m'agraden soles... Prunas? Un cas de bilingüisme (o diglòssia)? Doncs podia ser, però abans de jutjar i decidir vaig pensar que pruna és un nom que figura en el diccionari de la RAE i que, a més, és la paraula llatina. Feia anys que no veia peus de ministre, és a dir, peus de porc, un nom popular d'origen segurament perdut en la nit dels temps i que em sembla un escarni als porcs, sobretot ara; només fa unes quantes setmanes que vaig tastar per primera vegada els peus de porc (desossats), i m'haguessin semblat completament insulsos si no haguessin anat acompanyats d'un foie esplèndid. Quant al tercer plat, vaig dubtar si hauria de ser escalopa de vedella milanesa o escalopa milanesa de vedella o, simplement, escalopa milanesa. Per cert, se'm va acudir que per donar més consistència popular als segons haguessin pogut especificar que les prunes eren de collons de frare, però potser no en tenien i són honrats, malgrat que dubto que la majoria de comensals s'haguessin adonat de la varietat.
 

En fi, en arribar a casa vaig fer una amanida de llenties amb pernil, que també està bé i no embafa.



temes en rosa

Hi ha dies que un sembla que té tema però que no troba l'estructura o el desenvolupament, el final com cal, el to...

 

Migdia.

(carrer Bailen, en una taula de la cantonada Sagarra parla amb una senyora). Vaig a comprar pomes, que és el meu esmorzar habitual, i afegeixo un cogombre llarg, gruixut, una mica corbat. Espero que el caixer acabi de pesar i marcar el preu de les fruites i verdures de la dona que em precedeix. Es todo reina, i li dimana els euros. Passo jo i em diu únicament el preu. Em revolto: i jo, què?

Tarda (gairebé vespre si fos hivern)

(carrer Roger de Flor, res destacable abans d'arribar a l'eap, net, polit, asèptic). El metge omple uns papers perquè faci uns proves, també una que m'esborrona. Agafo l'ascensor per anar a la planta baixa. Dins hi ha una noia alta -em passa gairebé un pam-, rossa, atabalada. Parla castellà amb un accent que la meua incompetència i la brevetat del viatge no em permet acabar de situar: potser eslava o nòrdica? No sap com ha arribat a la quarta planta (he estat jo, esclar). De fet em diu que no sap ni on és, i m'assenyala, pudorosa, unes calcetes de color rosa oblidades en un angle. S'obre la porta de l'ascensor a la segona planta; li dic que segurament ha arribat al seu destí, però mira a dreta i esquerra abans de sortir: no n'està gaire segura. Al taulell de la planta baixa em donen hores, fulls, potets i instruccions verbals. Provinent de l'ascensor, arriba una senyora a pas lent, molt lent, amb un embolcall petit. La noia que el recull em mira i em fa un somriure mentre llença paper i contingut a la paperera. Ei, sí, jo he baixat amb aquestes calcetes rosa. Se li eixampla el somriure de... i em dedica un encongiment d'espatlles.

elemental

No sé quants grups de treball, comissions i particulars estan pensant i treballant en el paper, oficialitat inclosa, de la llengua catalana en un (el) futur Estat català. Aquí en tenim un exemple i aquí un altre. Me'ls llegeixo i em sembla molt bé que es pensi en el futur institucional; encara que Catalunya (no tant els Països Catalans) pot ser un estat pròsper o misèrrim sense que la llengua catalana tingui cap pes específic important. Ho crec així.

Deixo estar la política i l'economia i em centro en tot el que queda, si és que hi ha alguna cosa més enllà d'aquestes dues realitats, i m'és impossible concebre Catalunya (cal repetir que a vegades confonc Catalunya amb Països Catalans) com a país, com a nació, sense la llengua catalana com a eix fonamental. En una simplificació que a mi no ho sembla, diré que a part de la llengua a l'escola, de les gramàtiques, dels diccionaris, de la literatura..., és l'ús parlat de la llengua el que em permet considerar-me part de la nació catalana, saber quines són les fronteres del país. No són els focs de sant Joan, ni la cobla, ni els castellers, ni l'escudella, ni tantes altres coses les que em permeten saber quin és el meu país, sinó el so de la llengua amb la varietat de pronúncies i de mots que es vulgui.

És possible que hi hagi nacions, països, en què la llengua sigui un element accessori, fins o tot ornamental, aquí no. Aquí la llengua és el tret definitori, constitutiu, fonamental, sense la qual únicament podem tenir un Estat que no ens permetrà saber qui som més enllà de la política o de l'economia. Esclar que molts deuen pensar que el que importar és estar i no ser, o és a l'inrevés?  Quants matisos diferents els d'aquests dos verbs en la totalitat del territori de parla catalana! No hi entraré.

de matinada

Fi de la nit social parlant per telèfon, ja de matinada, amb una amiga de Lleida. Acabem repassant la música del Concert, al qual ella, amb més motiu que jo, no va poder assistir. Com que tots dos estem una mica fora del món musical i polític més immediat, ens permetem divagar com si encara fóssim al nostre temps en un país que continua sent el nostre. Acabem repassant els noms dels músics de la nostra joventut absents que encara estan en actiu i fem inútils hipòtesis: No els deuen haver cridat? No deu haver volgut anar? I els d'ara? Enumerem, també, els noms dels que ens diuen ben poca cosa. Tant li fa, és cosa nostra, i potser d'ells, o dels altres.

Que gran la Maria del Mar Bonet amb el nou aire vell de la Dharma! I aquesta gent que ja no truca de matinada sinó que es passeja per casa nostra a totes hores... Esclar que hi ha molta gent que obre les portes i encara fa bona cara.