primavera a l'hivern

No sé si, de la mateixa manera que hi ha estiuets de tardor, hi ha primaveres d'hivern. Avui, després dels dies grisos i freds, mentre pujava per la vorera dels números parells del Passeig, he notat que el sol, sobtadament més alt, em prenia i m'escalfava com no ho feia dies enrere, i això que el vent , sense gaire convicció, li era contrari. Si hagués tancat els ulls, si no hagués vist els arbres sense fulles ni la gent massa abrigada...

He volgut fer versos innocents tan breus com l'instant en què he vist l'hivern, just al mig del seu camí, acabat. Inútilment, com sempre. Demà, quan sigui gairebé mitjanit, potser la lluna plena de febrer...

el sol que s'alça

un xic més cada dia...

quina alegria!

ja lluny els núvols,

passant per la vorera,

el sol em mira

els ulls que tanco

com una sargantana

i dormisquejo

el sol que passa

em fa promeses vanes,

no me l'escolto

i si m'escalfa

com si fos primavera,

és un miratge

a la poesia pel paladar

La referència al sentit del gust, en última instància, tancaria metonímicament la premissa del llibre: el profit o el plaer que s'extreuen de la vida depenen de l'acceptació prèvia del fet que la nostra relació amb el món és una relació en primer lloc física.

Marina Gustà: “Josep Carner”, a Història de la literatura catalana, vol.9,  Ed. Ariel.

Començo amb aquesta cita de Marina Gustà sobre Els fruits saborosos perquè la trobo encertadíssima. La nostra relació amb el món és en primer lloc física, a través dels sentits corporals. Entenc que com a mínima la majoria d'internautes participen d'aquesta idea. M'explico. Imaginem que busquem a Google alguna informació sobre el llibre esmentat, teclegem el títol i observem els resultats. Què apareix en primer lloc? No el llibre, sinó una petita indústria de melmelades. Entrem a la pàgina principal i ens trobem un fragment de Carner:

I, bell atzar, la mare,
veient-nos entristits,
i com freguem els nassos
i com bufem els dits,

ens porta, riolera,
quan cau la neu a flocs,
un pot amb confitures
de préssecs o albercocs

A partir d'aquí, diferents pàgines que expliquen com va sorgir aquesta indústria de Vila-rodona, com se'ls va acudir el nom (Quan eren petites els seus pares els llegien el llibre de poemes Els fruits saborosos, de Josep Carner. Aquella introducció a la lectura...), quins productes venen, un blog amb receptes (algunes realment saboroses des de la distància)...

Jo, acabada la meua marca habitual, he arribat a aquests fruits saborosos buscant una melmelada de taronja amarga -l'única que menjo els darrers anys- que no tingués colorants ni conservants ni excessiva consistència gelatinosa. L'he trobada en una botiga del carrer Verdi que es diu “Els bandolers de Gràcia”, i és veritat que el preu és superior al de les melmelades de supermercat, però ja se sap com van aquestes coses. De moment, doncs, a tastar un producte fet amb taronges bordes de la ciutat de Tarragona i presentat en un bonic pot amb un dibuix del desaparegut Jaume Carbonell que representa les collidores d'albercocs del poema de més amunt.

En definitiva, que els poemes de Carner estan molt bé, però, com podríem apreciar la poesia si no ens relacionéssim abans amb el món que descriu? Per a viure els versos, potser no és imprescindible haver tastat el que diuen, però ajuda a comprendre la seua màgia. Al menys trobo que és un bon pretext. Esclar que a vegades és al revés.

els oblidats i els desconeguts

De tant en tant, sobretot quan per alguna circumstància algú el recorda, hi ha qui es queixa que tal o tal altre escriptor s'ha oblidat, que ja no se'l llegeix, que n'hi ha d'altres de menors que ocupen més espai en les pàgines dels mitjans, en les escoles, en els blogs, en les reedicions... Segurament els qui ens queixem tenim raó, però no hem d'oblidar que més enllà de les publicitats, l'acte de lectura és personal, intransferible i, sovint, solitari, i que és possible que els oblits públics siguin compensats amb escreix per les lectures privades, confessades o no, confessables o no.

Si bé parlem dels oblidats, i, en conseqüència, els rescatem de l'oblit, rarament parlem dels desconeguts, per una raó òbvia, no es pot dir res del que es desconeix. Per exemple, si preguntéssim als lectors habituals, la gent que llegeix una mica de tot, sobre l'obra de Ray Bradbury, estic segur que la majoria citarien dos llibres: Les cròniques marcianes (1950) i Fahrenheit 451 (1953). I encara en el segon cas, és possible que l'aproximació a l'obra fos a través de l'excel·lent pel·lícula (1966) de Truffaut. Alguns lectors parlarien també de les narracions de L'home il·lustrat (1951). Més enllà d'aquestes obres, de fa més de 60 anys, i alguna altra, poca cosa més podríem dir la majoria de lectors d'un autor que va escriure pràcticament fins la seua mort ara fa encara no dos anys. Quantes novel·les o llibre de narracions més? Quants guions cinematogràfics? I les obres de teatre? Bradbury és un oblidat (qui l'ha llegit aquest any?) o un desconegut? Doncs les dues coses. Parlar de les causes de l'oblit o del desconeixement, parcials o totals, és un tema massa llarg, per intentar desenvolupar-les aquí, i tampoc no arribaria a cap conclusió convincent.

Possiblement, el més desconegut de Bradbury són els seus poemes. Quants poemes de l'escriptor nord-americà han arribat a les llibreries del país? Segurament cap, fins l'any passat. I Bradbury va publicar cinc llibres de poemes (a més dels poemes no recopilats en edicions regulars) que finalment va editar en castellà Cátedra (Ray Bradbury: Poesia completa, Cátedra, Madrid, 2013 -edició bilingüe a cura de Jesús Isaías Gómez López-). M'hi jugo el que sigui que l'obra poètica de Bradbury (ara és secundari parlar del seu interès o qualitat) en aquest país nostre difícilment serà oblidada perquè segurament no serà gaire coneguda.

Més com a curiositat que amb altres finalitats, deixaré aquí un poema del seu primer llibre, When Elephants Last in the Dooryard Bloomed (1973). Ja se sap que no se'm pot demanar la traducció. El poema es titula “Groon” i pot recordar en algun aspecte “Jabberwocky”, de Lewis Carroll (per a més informació sobre “Jabberwocky”, llegiu aquest i aquest post d'Allau, i els que calgui); a mi, em va venir el pensament, res a veure, esclar, l'Antaviana de Calders.

What is the Groon?

My young dog said.

What is the Groon;

Is it live, is it dead?

Did it fall from the Moon,

Has it arms, legs, or head?

Does it walk,

Or Shamble and amble or stalk?

Is it dust, is it fluff?

Is it snuff

For a ghost that will sneeze itself inside-out,

Then, outside-in, turnabout!?

  

Can it walk on the wall?

Will it rise, stay or fall?

Does it moan, groan, and grieve?

What tracks does it leave

When it walks in the dust

And makes prints by the light ,

By the moldy light of the Moon?

 What’s the Groon?

Is it he, she, or it?

Does it sprawl, crawl, or sit?

Is it shaped like a craw or a claw or a hoof?

Does it tread like a toad in the road

Or mingle on the shingle high path

Of our roof?

There, aloof, does it tap in the night

And go down out of sight in the rain-funnel spout?

Is it strange going in,

But even more strange coming out?

 Has it shadows to spare?

Is it rare?

Does it croon for a loved one, oh,

Much like itself

In a grave or a tomb

Where it shuttles a loom,

Spins new shapes for itself

Made of moon-moss and lint,

Sparked with Indian flint

Struck from Indian graves

Where old Indian braves

Put their bones up on stilts

Where their mummy-dust silts

Join the corn-stalks in dance;

And wind off the hills

Chills wild smokes torn from roves

And the dust churned from hooves

Of ghost horses stormed by

In the middle of the night—

What a sight! What a sight!

Is this, then the Groon?

  

Is it old as the Sphinx?

Is it dreadful, methinks?

Is it Dire, is it Awe?

Does it stick in your craw?

Is it smoke or mere chaff?

Do you whimper or laugh

At this skin of a snake left to blow on the road?

Is it cool-iced hoptoad or deep midnight frog

That goes Splash! If you jump?

Does it . . . bump . . . ‘neath your bed

Near the head or the toe?

When it’s there, is it there?

When it’s gone, where’s it go?

  

What’s the Groon?

Tell me soon. . .

For the Moon’s growing older,

And the wind’s growing colder,

And the Groon? It grows larger and bolder!

And darker and stranger!

My soul is in danger!

For there creep its hands

Twitched from shadowy lands,

Reaching out now to touch

And to hold and to . . . clutch!

  

Quick, sunlight, bring Noon!

Fight shadows, fight Moon!

Give me morning, bright sun!

Then my battle is won.

For the Groon cannot fight

What is Sun, what is Light!

It will wither away

With the dawn, with the day!

But . . . !

.  .  .  come back . . . next midnight . . .

With its scare. . . and its fright. . .

Once again we will croon:

What’s the Groon!

 What’s. . . the . . . Groon . . . ?

cada alenada...

Cada alenada

que li surt de la boca
congela un haiku

Que fàcil és fer un haiku! Només cal anar comptant i repartint, com en la sardana, però menys: 5, 7, 5, i ja en tenim 17. Des que es va inventar l'haiku, qui no és poeta és perquè no vol. Jo mateix, algun dia, si em vaga, seré poeta. Això sí, cal que trobi l'instant, l'estàtica i la dinàmica, i l'estètica.

Per entrenar-me -com si calgués!- avui em concentro en les versos del mestre. Decideixo que hauria d'aprendre japonès, a poder ser del segle XVII, perquè intueixo que en les traduccions em perdo la música dels sons. O potser no, potser en tindria prou a retrocedir en el temps i entrar en la filosofia d'aquell imperi estrany. A veure, vaig llegint:

Només viatger
voldria que em diguessin:
el primer xàfec.

Com puc traduir de la traducció? Sobretot el segon vers té una construcció horrible. I el primer, que li és deutor. N'hi ha prou a conservar l'esperit del conjunt? En canvi el que ve a continuació em sembla que no té pèrdua: aquesta subtilesa visualment i sensorialment perfecta del moviemnt implícit:

La papallona
es perfuma les ales
sobre l'orquídia.

En aquest tercer, més enllà de la imatge, dels jocs dinàmics, intueixo que el ja resulta forçat, que trava el vers (el segon tampoc no és gran cosa):

Entre les branques
regalimant de pluja
ja fuig la lluna.

Em canso. No vull continuar aquest joc del qual ja em sé la mecànica elemental. Què més necessito? No trobo cap haiku de Matsuo Bashô que em pugui servir d'epitafi, però aquest de Choko, una mica més jove, ja em servirà:

El darrer acte
no el podré veure sencer:
s'acaba el somni.

Castro

Suposo que és comú que quan un segueix una rutina determinada que no li exigeix cap esforç i té el cap en una altra banda no és fixi en els petits detalls que, tot i ser nous, no sobresurten especialment de la quotidianitat. Ahir al matí, per exemple, vaig agafar de la pila el diari doblegat pel mig, com cada dia, i a penes vaig fer una mirada ràpida a la portada: Vuit hores amb Castro. Em va sorprendre que Fidel fos notícia perquè tot el que havia de dir ja fa temps que ho ha dit. Potser sí que tornar als discursos de vuit hores es podia considerar una novetat tenint en compte les seus condicions actuals. I per quin motiu devia haver reaparegut amb una intervenció tan llarga? La veritat és que els meus pensaments van ser molt més ràpids que el que ara he tardat a escriure'ls, perquè estava capficat en les carxofes que em faltaven per arrodonir el plat i em plantejava on les podia comprar en diumenge.

Tot just arribar a casa vaig començar a fer el dinar i vaig deixar el diari per després. Total, que no m'havia fixat que l'article el firmava Mariángel Alcazar, cosa que ja m'hagués indicat que Castro no era Castro. Gran decepció, o no, segons es miri. No m'ha calgut llegir l'article, encara que confesso que n'he llegit d'altres sobre el mateix tema, editorial del diari inclosa, que suposo que des del punt de vista de la notícia m'aporten la mateixa informació: cap que no fos la prevista.

Com qualsevol, podria donar la meua opinió, però em sembla que no afegiria res al tema de les vuit hores, perfectament resumides en la imatge de més avall, que, com els antics discursos de Fidel, ja es preveien  abans de començar. Ara, si es tracta de fer un exercici de prestidigitació com el de Miquel Roca o qualsevol altre, també em veig capaç; només cal que m'ho demani algú. La pilota, de moment, la juga el jutge Castro, i no crec que arribi gaire lluny. A fora, continua plovent sobre mullat.

aquest diumenge, música municipal en honor de Santa Eulàlia

De Santa Eulàlia, la de Barcelona, se sap ben poca cosa, per no saber, fins i tot hi ha qui dubta que arribés a existir, cosa que, com és natural, no impedeix que sigui una de les patrones de la ciutat a qui es dediquen les festes aquests dies; unes celebracions menys vistoses i multitudinàries que les de la Mercè, més íntimes (?), que passen mes desapercebudes, com una mica de rebaixes. L'hivern ja ho té, això del recolliment, i en el cas de les festes eulalienques és d'agrair que es pugui circular amb poques dificultats pels espais on l'Ajuntament o alguna altra entitat ha decidit muntar alguna cosa.

Enguany, molts dels actes giren a l'entorn de la llum (com que no tinc cap intenció d'exposar el programa, deixo el lloc on es pot consultar tot). Des de dijous,  que en la modalitat lumínica projecten sobre la façana de l'ajuntament unes sessions de mapping, és a dir, d'imatges acompanyades de música que s'adeqüen a l'espai. Barcelona, en aquesta faceta audiovisual potser no és pionera, però darrerament hi ha hagut unes quantes manifestacions que m'han semblat interessants, com la que esmento -ai les rebaixes!: ja es va passar per la Mercè- i que avui constitueix el motiu musical del post.

Com a novetat curiosa, destaco l'espectacle de mitja hora Eulàlia, a càrrec de l'Esbart Ciutat Comtal, que encara es pot veure avui a les 16,45 a la Catedral. Diuen al programa (a continuació el tràiler):

La representació rememora la història de l'eloqüent jove de Sarrià que ens és presentada per una “cohort” de dotze homes que vehicularan el colpidor martiri de la noia sentenciada per Dacià, i per dotze dones, “testimonis” del seu patiment, que l'acompanyaran en tot moment donant-li empara fins a la mort.

I bones festes menors a tots, als d'aquí i als de fora que s'hi vulguin afegir!

piruetes politicofilològiques (o filologicopolítiques)

Després de l'ensurt inicial, ja es pot consultar a la pàgina de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua el DNV que, en el seu intent de presentació, va ser motiu de polèmica per una sola paraula, i tantes paraules com hi ha al diccionari!, i encara més al carrer. Com que no he seguit el procés en detall no sé si el PP valencià vol portar als tribunals, o no, la definició, els definidors, és a dir, la gent que fa servir la paraula segons consta en el diccionari, els recollidors de l'ús lingüístic, etc. No crec que tot plegat tingui cap altra conseqüència més que la de (de)mostrar qui és qui, cosa que ja fa temps que se sap.

El que ha quedat clar, malgrat que alguns encara s'entestin a negar-ho, és l'alt contingut polític dels mots i el contingut no només referencial de la llengua, sinó també cultural en els seus múltiples vessants, també en l'identitari.

Avui he fet un petit capbussament en el DNV i, al mateix temps, en els mots equivalents del DIEC. He començat per un mot que sempre m'ha fet gràcia, que en la seua mateixa pronunciació em sembla de circ i que trobo, no sé com dir-ho..., una mica afrancesat (copiaré les definicions del DNV en blau i les del DIEC en vermell):

PIRUETA:

f. DANSA/ESPORT Figura en la qual el ballarí o el gimnasta fa una volta o una mitja volta sobre si mateix, sense canviar de lloc, sostenint-se per la punta o el taló d'un sol peu, que fa d'eix.

f. [LC] [JE] Figura en què el dansaire o el gimnasta fa una volta o mitja volta sobre una sola cama, que fa d’eix, i sense canviar de lloc.

M'encanten els petits detalls diferenciadors (dansaire/ballarí), i entenc que la definició del DNV és més precisa, més concreta, tot i que no calgui afegir res a la del DIEC. El que m'hagués agradat, però, és que en els dos casos s'hagués afegit algun sentit figurat, un que parlés, per exemple, de les piruetes dels polítics per distreure l'atenció dels assumptes realment importants?

En fi, ara no aniré repassant paraules i fent comparatives, sinó que em centraré en la paraula objecte de debat en una de les seues accepcions: VALENCIÀ:

1 m. LING. Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català.

2 1 m. [LC] [FL] Dialecte occidental del català parlat al País Valencià.

I una altra paraula, CATALÀ:

1 m. LING. Llengua romànica parlada a Catalunya, així com a les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó, la ciutat sarda de l'Alguer i la Comunitat Valenciana, on rep el nom de valencià.

3 1 m. [LC] [FL] Llengua romànica parlada a Catalunya, a la major part del País Valencià, a les Illes Balears, a la Franja de Ponent, a la Catalunya del Nord, a Andorra, a la ciutat sarda de l’Alguer i a la comarca murciana del Carxe.

Hi ha en alguna de les definicions, i no puc ser més explícit perquè ho veig boirós, un no sé què que em fa arrufar el nas, una mena de salt a l'aire d'alguna cosa que dóna la volta sobre si mateixa per arribar al mateix lloc, però no exactament. Les piruetes filològiques, motivades sovint per les polítiques, tenen un aire de truc de màgia, d'aquells que sembla que ho veus però no en pots estar segur.

dels haikus als haikurts

Cada any passava algunes vegades per la Casa Àsia a veure les exposicions o les actuacions que s'hi feien, o simplement pel plaer de contemplar una de les poques cases modernistes interessants de lliure entrada. Des que l'han traslladada al recinte del Sant Pau no hi he anat i ni tan sols he mirat la seua pàgina a internet per veure si em podia interessar alguna cosa. Va ser fa tres o quatre dies que vaig topar per casualitat amb una activitat idea de Movistar que potser han fet altres anys però que per a mi era novetat i que em va interessar. Es tractava d'un concurs d'haikus; bé, en realitat d'haikurts, és a dir, de microcurts de vídeo seguint les pautes dels haikus. Copio el que diu la web:

El modelo de micrometrajes que Haikurts propone está inspirado en la estructura métrica de las estrofas de la forma poética japonesa del haiku. De este modo los tres versos de cinco, siete y cinco sílabas del haiku, se adaptan en tres planos de cinco, siete y cinco segundos en un haikurt. El creador de un haikurt elabora un micrometraje de tres planos y un total de diecisiete segundos.

Em va semblar una bona pensada aquest trasllat de ritme dels sons i els mots a la imatge. I vaig pensar que era molt adequada, molt didàctica, l'explicació que donaven a continuació i que habitualment no apareix quan es defineix aquest petit poema:

Un haiku contiene dos métricas: la métrica de la estrofa y la visual. La métrica de la estrofa se forma por tres versos: un verso de cinco sílabas, uno de siete y otro de cinco, consecutivamente. En todos los versos se acentúa la penúltima sílaba. El total es de tres versos y diecisiete sílabas.
La métrica visual de un haiku presenta tres imágenes, una en cada verso. Esta forma poética japonesa no explicita razonamientos ni argumentaciones: presenta imágenes susceptibles de ser conectadas por el lector. La primera imagen y la segunda (el primer y el segundo verso) establecen una relación de contraste, de opuestos. Si la primera imagen denota calma y quietud (“Estanque viejo”), la segunda imagen responderá con movimiento y acción (“rana que se zambulle:”). Si la primera imagen es inanimada, la segunda es animada. Si la primera es un plano general, la segunda es un plano cerrado, si la primera es permanente y silenciosa, la segunda es huidiza y ruidosa… El tercer verso -la tercera imagen-, ha de ofrecer una "síntesis unitiva", es decir, una imagen donde se produzca una síntesis de los contrarios, una unión de los opuestos (“resuena el agua”).

L'exemple de l'haiku de Bashô Matsuo (1644-1694) és perfecte, modèlic, per entendre el que en diuen mètrica visual que, la veritat, en molts altres haikus, queda més difusa, menys evident, o fins i tot pot semblar inexistent.

Si no fos perquè ignoro si entre la gent amb qui comparteixo escrits hi ha gaires aficionats al vídeo i perquè el meu poder de convocatòria és escàs, ara mateix proposaria que féssim uns quants intents de haikurts (d'haikurts?) sobre el propi material o sobre material d'algú altre, sigui japonès o català. Jo segurament faré alguna provatura. De tota manera, si algú està interessat en els haikurts de la Casa Àsia, que sàpiga que ara ja és una mica tard per participar-hi, però que els resultats es passaran el 15 i 16 de febrer a les set, a la sala “El Latino”, La Rambla, 27.





P.S. Acabo d'entrar en la pàgina de l'organització. Veig que han prorrogat el lliurament d'originals fins al dia 10 i que, entre altres materials, hi ha les bases (es poden fer haikurts de terror!), els vídeos dels guanyadors (no en dic res) de la primera edició, la de l'any passat...

xiuxiueig mentre sonen els rèquiems

Fa quatre dies -4!- que el diari parla extensament en les seues pàgines salmó (?) de les velles botigues extingides o en perill d'extinció. I el que va començar en forma de notícies o reportatges amb noms i dades concretes ha anat agafant volada i ara es resumeixen les opinions dels grups municipals davant de la situació. Encara més, el tema ha passat a les tecles dels columnistes.

Com que alguns altres i jo, de tot això n'anem parlant a mesura que va passant i ens anem preguntant si hi realment hi ha algun model de ciutat que se sàpiga explicar coherentment, avui descansaré una mica -només una mica- de dades i noms i deixaré anar uns xiuxiuejos mentals que se m'han acudit mentre llegia els columnistes.

És possible que en els meus posts hi hagi un sentiment de nostàlgia quan m'assabento o comprovo el tancament d'alguna botiga d'aquelles “de tota la vida”. Suposo que és inevitable, però com que les adhesions són sovint transitòries i interessades, estic segur que el dol em seria molt més lleu si cada vegada que es tanca determinada botiga n'aparegués una de semblant, molt més moderna si convé, això sí. Ara, si les llibreries són substituïdes per restaurants o per botigues de roba o per joieries..., què voleu que us digui,d'aquestes botigues, a mi, me'n sobren. Que m'haguessin tancat la Catalònia i m'haguessin obert una llibreria de quatre pisos... Amb gran dolor m'hi passejaria moltes tardes. Que en el lloc que ocupava Salvador Serra s'hagués muntat un local d'imatge supermodern... Seria el primer a entrar-hi. D'acord, que no fos una botiga del mateix tipus, que fos una espècie de Pinacoteca, o qui sap què; també m'hi veurien, que sóc de gustos variats.

Un dels establiments sobre els quals s'ha parlat els darrers dies és la botiga de queviures Quílez. Hi he passat avui; no s'hi podia entrar de tanta gent. He recordat que en la part final de les columnes de dos articulistes (un recordava l'altre) es deia que el que podem fer els ciutadans per intentar que no tanquin les botigues és entrar-hi a comprar. Qualsevol entrava avui a Quílez, o qualsevol altra tarda de la setmana, o, posats dir, a la xocolateria Fargas, que és petita com un ou, però segons quan t'hi pots passar mitja vida fins que t'atenen. Per cert, al carrer Aragó, a quatre passes de la Quílez d'alimentació, hi ha una Lafuente-Quílez dedicada exclusivament a la beguda que, segons em va dir un dependent, té el local en propietat. Ja es veurà.

En fi, això de la pervivència de les botigues és un misteri. Per exemple, La Baguetina Catalana té tres establiments -potser ara només dos- al passeig de Gràcia (en un d'ells, just davant de l'antiga Salvador Serra, hi havia una botiga de mobles on vaig estar a punt de comprar un sofà de rebaixes fa anys, però quan vaig tornar havia desaparegut). Algú ha vist mai, tot i les piles de menjar d'allò més apetitós, més de cinc persones en aquests restaurants (?) que esmento, comptant-hi els cambrers, esclar? Com subsisteixen? Segur que algun periodista investigarà el misteri algun dia, per bé que els periodistes actuals prefereixen parlar dels misteris resolts.

Ningú no es perfecte (1)

Sembla que l'Any Vinyoli tarda a començar -o jo no me n'he assabentat. Deu ser que oficialment s'espera la calor i extraoficialment que algú en algun blog o on sigui li posi marxa, d'aquella de sortida i arribada en un temps límit. Va, una mica de canya!

Se sap que sóc poc i mal lector de poesia i hauria d'afegir que vaig arribar tard als poetes catalans moderns i contemporanis. Ja sé que la memòria no m'acompanya, però per més que la busco sóc incapaç de recordar que durant els anys d'universitat algú em parlés d'una manera sistemàtica i ordenada dels poetes del país. Només sóc capaç de reviure vagament, enormement distants, les classes de Ferrater en aquell curset que es deia “Carner i la seua escola”, és a dir, Carner, Foix i el mateix Ferrater. I, com sap tothom, les classes es van estroncar abans d'acabar. En resum, que em vaig aficionar a Carner, a Foix i a Ferrater no només per convicció, sinó per desconeixement d'altres poetes. És veritat que no gaire després van arribar-me els més nous i ..., però això va ser una mica més tard o fora de programa.

La meua afició a Ferrater va fer que considerés que la seua paraula anava a missa, i quan va desaparèixer la seua veu directa, la vaig trobar als llibres. No és estrany, doncs, que no tingués gaire interès a conèixer Vinyoli:

Inferiores a Rosselló y Espriu son sus compañeros de generación: Rosa Laveroni, que escribe bien pero no tiene gran cosa que decir y Vinyoli, que acaso tenga algo que decir pero no sabe escribir.

Gabriel Ferrater: "Carta a un neòfit castellà..."

I sí que el poeta de Reus va parlar més de Vinyoli i que ja sabem que a vegades calia distanciar-se de les apreciacions que feia en segons quin moment, però, la contundència de les poquíssimes paraules de la seua carta em va fer pensar que jo, pobre de mi!, no sabria trobar el que volia dir Vinyoli en la seua escriptura imperfecta.

Fins i tot vaig pensar que hi havia una intenció oculta en aquest poema, publicat a Tot és ara o res (1970) que Vinyoli va dedicar a Ferrater, però, esclar, dubto que Vinyoli llegís una carta publicada pòstumament i que segurament no va arribar al seu destinatari, a José María.


MATINADA LLETOSA AMB FILFERROS

De qui seran aquestes

bragues descolorides, sola peça
de roba en els filferros del balcó
d'un casinyot, cruixint al vent
de matinada, sota la lletosa
claror d'absenta?
                         Quina dona al llit
està per desvetllar-se abandonada
de tot i se les posarà
després de mal rentar-se?
                                       Passarem pel Born
a trenc de dia. Famolencs, prendrem
ous amb pernil, beurem vi negre, sec.
Venim del fred, que tot és fred i fosc.
Aprofitem les mans
per a tocar, palpem-nos tot el cos,
mesclem-nos, amortem el fred
i prosseguim.

quatre notes precipitades sobre la Gala

És molt fàcil, o no?, concretar que tal llibre o determinat escriptor forma part de la literatura catalana o espanyola o sueca..., en canvi, crec que no passa el mateix amb les pel·lícules (o els guionistes o les muntadors o els actors...?), perquè en el cinema parlat hi ha una llengua que fan servir els actors, però també un seguit d'imatges, que a mi em sembla un dels elements fonamentals del cinema -recordar-ho és gairebé un insult a la intel·ligència-, un so, música inclosa..., en fi, i tants altres coses. I tot i això, tot i reconèixer la complexitat, com que sóc un simple espectador i no un entès, a vegades se'm fa difícil decidir que és cinema català o no català. Tampoc és que em preocupi gaire viure amb aquesta ignorància.

He mirat la Gala dels Gaudí. M'ha semblat un espectacle força digne en la seus austeritat. He trobat, si se'm permet la redundància, molt ben trobat, molt català, que el pianista marqués quan calia qui es passava de temps, encara que les tecles han restat mudes en el cas de la Isona Passola, que sí, que ja l'hem entès, que cultura i euros, a ser possible.

Els premis havien d'haver estat retransmesos per TV3, però la vaga dels treballadors de la Corporació els ha portat a les televisions locals. Jo he vist l'acte a través de BTV. No tinc del tot clares les reivindicacions dels treballadors de la CCRT: és una llàstima que no aprofitin els dies que fan vaga per parlar-nos de la seua situació en lloc de passar-nos Serrallonga (qui deu triar què es passa els dies de vaga?), per exemple. Potser no ho poden fer.

He patit, metafòricament parlant, quan he pensat que podien donar el premi a la millor pel·lícula a Todos queremos lo mejor para ella, perquè és un film per a major glòria d'una actriu, la Nora Navas, que, per cert, ha demostrat en recollir el Gaudí al premi a la millor actriu en quin país vivim, lingüísticament parlant.

No he vist La plaga, premi a la millor pel·lícula, però si el diari “Ara” no m'enganya, la puc reproduir on line per 2,95 euros. No sé com es diu el noi que ha fet el parlament d'agraïment, el que  ha afirmat que Gallardón era el ministre de l'Interior. No crec que sigui ignorància o un lapsus; a la fi, Gallardón i Fernández Díaz són perfectament intercanviables, i els altres també. Això, que sol passar amb els polítics... ara no sé si també pot passar amb els actors.

aquest diumenge, entre Orient i Occident

He arribat tard a la desfilada de l'Any Nou xinès (ja el 4712, presidit pel Cavall), així que he optat per presentar-me directament a l'escenari que hi havia al carrer de Lepant amb Provença. Mentre hi arribava, he passat per davant d'un restaurant i de dues botigues xineses obertes, potser havien quedat els pares i els fills participaven en la festa que els ha dut, en un recorregut curtíssim i una mica en ziga-zaga, des dels jardins interiors de la Sedeta fins a la façana del Naixement de la Sagrada Família. Segur que l'any que ve l'allargaran.

El dia era rúfol i de seguida ha plovisquejat, cosa que ha deslluït aquests actes que, acostumat a les versions de les pel·lícules, semblaven una mica d'estar per casa i que han culminat en una plataforma on alternaven el xinès -no sabria dir quina modalitat- i el castellà per presentar les actuacions amb participació de gent d'aquí i, sobretot, vinguda d'allà. Mentre mirava el ball de les noies-nenes amb els ventalls que ara eren flors ara papallones, pensava que algunes -moltes, poques?- deuen ser nascudes aquí, i em preguntava si d'aquí uns anys les considerarem xineses o catalanes i, el que és més interessant, com es consideraran elles. He pensat que, fet i fet, el que sentin dependrà d'elles, però també dels qui portem una mica més de temps en aquesta terra. Però, en definitiva, sigui com sigui, la qüestió és que al cap dels anys puguin dir que la seua vida ha estat moderadament feliç i que qualsevol recança no depengui tant de la geografia com de la gent.

obsolescència informàtica

Fa uns dies, vaig tenir la necessitat de consultar un material de fa més de deu anys. Com que el guardava en paper, no vaig tenir cap problema a consultar-lo; la dificultat es va presentar en el moment que, tal com m'havien demanat, vaig intentar enviar les pàgines. No és que no les pogués escanejar i fer-les arribar en un arxiu jpg o semblant, sinó que els sistema era lent, poc operatiu si calia modificar alguns elements del contingut, de manera que vaig buscar els arxius digitals. Els vaig trobar amb certa facilitat malgrat el meu desordre, en un disquet d'aquells rígids que permetien emmagatzemar fins a 1,44 MB. Fantàstic, però... Tant l'ordinador de sobretaula que faig servir habitualment com el portàtil ja no tenien disquetera. Què podia fer?

Hagués pogut recórrer a un amic antiquat o a una botiga d'informàtica per tal que em traguessin els arxius i me'ls carreguessin en un llapis de memòria, però per qualsevol feineta et cobren -els amics no- un mínim considerable, així que vaig decidir una altra opció. Vaig comprovar que trobar una disquetera externa connectada a l'ordinador a través de l'USB no és una tasca senzilla a Barcelona; per suposat, cal abstenir-se e buscar a les grans superfícies, per molts ordinadors i tinta per a impressora que tinguin. La solució, en el cas dels que vivim més o menys al centre, és anar al carrer Sepúlveda, on tot és possible en informàtica. 20 euros, arribar a casa i connectar, i el rum-rum mecànic -quin plaer oblidat!- del disquet a la cerca dels arxius.

Ah, però els arxius estaven en format wpd, és a dir, que el processador de textos en què es van guardar era WordPerfect, que actualment no deu fer servir ningú perquè gairebé tothom treballa en Word, de Microsoft, o en OpenOffice, que no tenen possibilitat de llegir les versions antigues del meu processador. En conseqüència, el segon pas, una vegada recuperats els arxius, era transformar-los en un format llegible, per a la majoria de la gent. Cap problema, em vaig carregar el meu estimat i vell WordPerfect -em sembla que el tornaré a fer servir- i vaig canviar el format del material. L'envio. Rebo confirmació de la rebuda i la lectura. He triomfat!

Déu, amb quina rapidesa -i innecessàriament en alguns casos- es converteix en obsolet el maquinari i el programari que fa no res era un prodigi d'innovació. Mentrestant, el paper envelleix, però roman amigable, sense fer retrets, sempre disposat a tornar quan el necessitem. M'exalta el nou i m'enamora el vell, com a tothom.

Manuela (dedicat a M. B. i F.)

A vegades un fet que hauria de ser insignificant es converteix en notícia, i jo que m'hi enganxo. Resulta que l'anunci del nom de la filla de Carles i la Vanesa (Carlos i Vanessa?) ha produït una mica de pólvora als mitjans. Que si Manuela és un nom castellà, que si Puyol és un venut... Impossible de dir des de quina ignorància nacionalista, o simplement ignorància, s'han fet les apreciacions que són poca cosa comparada amb les felicitacions rebudes, però han quedat i els mitjans més bunqueritzats n'han volgut treure profit.

Com que no sé ni m'interessa especialment el procés que ha desembocat en el nom de la nena, aniré a concrecions inqüestionables. Manuela, en la seua versió masculina, és un nom d'origen hebreu que esmenta, per primera vegada que se sàpiga, el profeta major Isaïes, i que significa, segons diuen, “Déu amb nosaltres”. Una tria ben comprensible per a una primogènita. És veritat que en la seua denominació femenina, i actualment també en l'original, aquest és un nom poc freqüent entre les famílies catalanes, cosa que fa pensar que la parella Puyol-Lorenzo té la tendència actual a la singularitat sobre la qual no em pronunciaré.

Per altra banda, i demano disculpes als pares si les meus fonts no han estat prou fidedignes -ho hauré de comprovar-, m'ha arribat a darrera hora que un dels motius de la tria ha estat l'admiració que Carles Puyol sent des de la seua joventut per l'eminent filòleg i erudit Manuel Milà i Fontanals, de qui es conserva un bust en marbre blanc, obra de Manuel Fuxà, al parc de la Ciutadella, que fou col·locat l'any 1908 (adverteixo que el pedestal no és l'original).

I anar fent.

Barcelona cosmopolita

Quina paradoxa que la Barcelona actual em sembli la més cosmopolita i, al mateix temps, la més uniforme que he conegut. Segurament caldria analitzar aquesta percepció des de diverses perspectives i tenint en compte les meues circumstàncies externes i l'evolució, sovint de difícil detecció, dels meus gustos personals, però això m'exigiria un esforç que sóc incapaç de fer.

Aquesta petita introducció me l'ha suggerit una anècdota de la setmana passada, quan em vaig trobar amb una excompanya per parlar de possibles activitats per celebrar una jubilació. Vam anar parlant d'això o d'allò fins que vaig proposar, sense especial convicció, per dir alguna cosa, que l'eix de la celebració podria girar a l'entorn de la independència de Catalunya, procés en què està ben interessat el nostre amic comú, subjecte d'homenatge. Evidentment, per participar en un acte del tipus que es vol preparar, no cal estar convençut de la seua bondat o maldat, sinó de l'interès que pot proporcionar a l'homenatjat. La meva antiga companya de feina, d'aquí de tota la vida, eternament viatgera i coneixedora de les cultures del món, de seguida va fer mala cara i va assegurar que ella no participaria en res que tingués a veure amb el procés de sobirania nacional, reductora, provincialista. Després de confirmar-me la seua vocació europeista i, per extensió mundial, em va dir que feia poc que havia anat amb un grup a menjar en un conegut local barceloní amb nom d'ocell nocturn i que en demanar determinat vi els van dir que només en tenien de catalans; després d'aquesta frustració fruit del localisme del restaurant, ella (o ells) va afegir que esperava que al menys el pernil no fos també únicament català. Dedueixo que el pernil devia ser d'alguna altra procedència, però aquí vam acabar la nostra conversa gastronòmica i vam canviar d'objectiu, centrat, ara, ens escriptors del passat en llengua catalana, tema que ens va portar a unes primeres conclusions que caldrà desenvolupar.

La seua breu anècdota sobre la restauració, però, em va fer pensar, i vaig decidir que quan se'm presentés l'ocasió -déu no ho vulgui- entraria en un dels locals de cuina internacional amb sucursals a Barcelona més estesos arreu del món. I ja em veig qualsevol migdia demanant a McDonald's una botifarra amb fesols (no voldria desentonar gaire respecte els seus productes estrella) i dues copetes de Priorat o potser, per no ser gaire exigent i vigilar el pressupost, una Moritz.

oferim flors...

Jerry parlava de Pete Seeger amb Greta: tot el pas dels anys a l'esquena...

Oriol Pi de Cabanyes: Oferiu flors als rebels que fracassaren (1973)

Ni en la discografia vella que guardo ni en els discos més nous, ni en les cançons que a penes escolto de l'iPod... Cap vestigi de Pete Seeger (3/5/1919 – 27/1/2014). On ha anat a parar tota aquella música que m'envoltava a finals dels 60 i durant els 70? Què en queda, de tot allò?

 

de quan les càmeres de fotos portaven rodet

Vaig explicar la primavera passada la sorpresa que em va produir veure un paper meu entre el material de la vitrina de la Maria Mercè Marçal. Sorpresa no només en veure'l a Arts Santa Mònica en exposició pública, sinó també perquè no recordava en absolut que l'hagués escrit ni que la Maria Mercè guardés aquell material tan concret que, per altra banda, donava fe d'una època i d'unes circumstàncies.

Imagino que la mateixa sorpresa s'enduria ella si li ensenyés una foto oblidada d'un diumenge a migdia que jo ja considerava perduda. El restaurant, com tants altres locals de Barcelona, fa temps que va desaparèixer i no sabria situar-lo amb precisió, potser a Sant Pere més baix o al carrer de baix? Feien bona cuina a un preu força econòmic, i servien les taules un senyor gran, potser de l'edat que jo tinc ara, i el seu fill. Jo ja feia temps que traginava una càmera, sempre a punt, amb un rodet que devia ser de 400 ASA. Quina edat devia tenir l'Heura? No sóc gaire bo per als càlculs, però no devia fer gaire temps que la seua mare li devia haver escrit aquest poema:

Petita guerrillera, sagitària
que apuntes lluny, portes enllà de casa,
reixes enllà dels braços que et cenyeixen
insidiosament, i amb nom d'amor
bategen els paranys de cada dia!
No els miris: cor enllà, mirall enllà,
ombres enllà, els meus ulls
han apostat per tu.

negritud

- ¿Cómo fue su aterrizaje en el género negro?

- Leí a Larsson y Nesbo para ver lo que se hacía en ese momento; yo me acordaba sólo de Agatha Christie y Conan Doyle. Enseguida me di cuenta de que no podía escribir novelas como aquellas, tan oscuras y brutales.

"Yo tengo otra visión de la realidad", agrega Isabel Allende, "así que pensé: voy a respetar la fórmula pero adoptando cierta distancia para burlarme un poco de ella. Al fin y al cabo, tanto la novela negra como la rosa son géneros muy desprendidos de la realidad, puede decirse que fantásticos, donde siempre hay un final predecible: en las primeras gana la justicia y en las segundas el amor. De acuerdo, me dije, ciñámonos a las normas, que ganen los buenos, pero burlémonos un poco, caramba".

Como en toda novela negra que se precie, en 'El juego de Ripper' encontramos un asesino, un policía que debe detenerlo y un retrato social más o menos pormenorizado...

De la premsa

En anar llegint l'entrevista d'Isabel Allende tinc una sensació que va del desconcert a la desqualificació. No en té ni idea del que és la novel·la negra! A penes sap alguna cosa de la novel·la de misteri. i..., gènere fantàstic? Si el negre és un dels pocs gèneres que en l'actualitat continuen amb la descripció de la realitat, amb la denúncia social... I si la justícia només guanya aparentment... Si...

Vaig una mica més enllà i penso que m'hauria de fer mirar aquest rampell d'ortodòxia tan pròpia dels seguidors del gènere des dels seus inicis fins a l'actualitat. Els autors poden dir el que vulguin i escriure el que els vagi millor, i els lectors, més enllà de classificacions passades de moda, hem de jutjar mentre llegim i en acabar.... I si Isabel Allende ha inventat el gènere marró i ens ha agradat? Doncs endavant.

—Eso me recuerda un poco a lo que hizo Cervantes con las novelas de caballerías en «El Quijote».

—Tuve en mente a Cervantes porque él tomó el género que era más popular en ese momento e hizo una perfecta novela de caballerías burlándose despiadadamente. Eso me dio una idea de que me podía burlar del género también, cumpliendo todas las reglas.

De la premsa

Però realment coneix Isabel Allende la novel·la negra com coneixia Cervantes la de cavalleries? Buf, quina dèria! No volies llegir alguna cosa d'ella. Doncs comença i després ja diràs el que calgui.

Començo:

«Mi madre todavía está viva, pero la matarán el Viernes Santo a medianoche», le advirtió Amanda Martín al inspector jefe y éste no lo puso en duda, porque la chica había dado pruebas de saber más que él y todos sus colegas del Departamento de Homicidios. La mujer estaba cautiva en algún punto

de los dieciocho mil kilómetros cuadrados de la bahía de San Francisco, tenían pocas horas para encontrarla con vida y él no sabía por dónde empezar a buscarla.

Los chicos llamaron al primer asesinato «el crimen del bate fuera de lugar», para no humillar a la víctima con una denominación más explícita. Eran cinco adolescentes y un caballero de cierta edad que se juntaban mediante sus computadoras para participar en Ripper, un juego de rol.

P.S. : A tocar ja la BCNegra. Faig una ullada al programa i, per una o altra raó, no trobo res que em convingui especialment. Definitivament, avui tinc un dia negre. Segur que demà... Deu ser Ripper una picada d'ullet a Patricia Highsmith? Tot pot ser: a vegades els escriptors dissimulen tant.

aquest diumenge, música per a instrumental de quiròfan

Ahir, després de dinar, vaig anar a parar a una pel·lícula titulada El doctor, de la qual obviaré sinopsi i detalls perquè estic segur que l'ha vista tothom i no és la meua intenció comentar-la, sinó únicament destacar-ne una escena que m'ha portat al meu propi passat. He entrat una única vegada al quiròfan -toco ferro!- i la intervenció estel·lar va anar a càrrec d'un cirurgià del sud en qui havia dipositat tota la meua confiança, si més no perquè la casa que té al seu poble i on exerceix els caps de setmana és coneguda popularment com Lourdes. En el meu cas, l'operació, a diferència de la de la pel·lícula, era senzilla, però compartia una característica bàsica: al quiròfan sonava una música de fons. Com que la meua anestèsia era epidural, era ben conscient del ritme de la música, per més que en aquest moment, tret del fet de recordar que era música instrumental, no sabria concretar qui ni què s'interpretava.

La veritat és que, col·locat com estava, la música, que m'agradava, era una distracció que em feia més lleuger el pas del temps i sé que no vaig demanar que la canviessin. Ara, però, i sabedor que les meus paraules es quedaran únicament aquí, elevo una protesta continguda. No m'haurien d'haver consultat quina música preferia, atès que jo era el protagonista pacient? Per altra banda, esclar, els protagonistes actius eren els metges i potser va ser millor que triessin ells la música que més els inspirava. I si haguéssim arribat a un consens? Tot plegat, no ho tinc clar.

En aquest moment, intentant retornar al passat ja remot, se m'han acudit sobtadament unes quantes interpretacions instrumentals -uf, que lluny he anat!-, però estic gairebé segur que no van ser la tria, i no ho dic només per la precipitació operatòria que implicarien en alguns casos. Continuaré pensant per si es presenta l'ocasió, i aconsello el mateix a qui es trobi en situació prequirúrgica o hi pugui arribar.

l'hora de Vinyoli

No sé com està l'Any Vinyoli, quin és el seu full de ruta, i ignoro, com tothom, la repercussió que tindrà. La notícia més concreta que en tinc és a través d'un article de Sebastià Alzamora al diari “Ara” que acaba així:

Per telèfon, en Llavina m'anuncia tota mena de llepolies per a aquest 2014: publicació de poemes inèdits i dedicatòries (les dedicatòries de Joan Vinyoli eren extraordinàriament interessants), projectes musicals a partir de l'obra vinyoliana, i accions de tota mena per acostar l'obra del mestre allà on més interessa, que són les escoles i els instituts. Serà una efemèride més modesta que la d'Espriu, però no menys important. En un any convuls com el que comença, la poesia de Vinyoli serà una magnífica guia per prendre les coses com ell recomanava: "Amb paciència, moderació i bon vi, per no caure en el daltabaix".

Sí que l'any es preveu convuls, de fet ja ho és, i vagi com vagi sempre serà de bon seguir i de més bon pair acompanyat de versos. Jo, que llegeixo poca poesia i conec poquíssim i malament Joan Vinyoli, aprofitaré per posar-me una mica el dia, com ho faran, segons sembla, les escoles i els instituts; encara que el balanç d'una commemoració poètica com aquesta (o com l'Any Espriu, o qualsevol altre), no s'ha de fer tant a partir del que es diu a l'ensenyament, on costa poc d'entrar i també de deixar en l'oblit, tampoc és definitiu un balanç que compta actuacions, lectures, poemes musicats, exposicions... El balanç definitiu, que ja entenc que ha de ser difícil de fer, és aquell que té en compte quants nous lectors s'han aconseguit, quanta gent de 20, 30, 40, 50, 60... han arribat per primera vegada als poemes de Vinyoli i els han fet seus o, també, per què no, han pensat, després de llegir-ne uns quants, que la seua història amb Vinyoli no té futur. En literatura, com en tants altres camps de la cultura i de la vida, el primer és conèixer, si després arriba l'amistat o l'amor, siguin benvinguts.

Per als qui no saben per on començar o per on continuar, els recomano una edició elemental, fàcil de trobar i a un preu molt assequible: Joan Vinyoli. Poesia completa, Edicions 62, “labutxaca”; amb pròleg d'Enric Casasses i cronologia de Xavier Macià.

I per començar el meu any, un poema del tercer llibre, que porta un títol d'aquells que m'agraden tant: Les hores retrobades.

És ara que s'eleva de les cases

el fum quiet, com signe tutelar

i l'hivern es fa íntim a les brases

que la vida concentren en la llar.

Oh flames, altre temps aeris temples

del vent i de la llum, màgic decor!

Ara en silenci mortes les contemples

tornades en matèria de record.

A dins el tronc dorm ara tota vida,

mes en obscur, profund recolliment,

sota la neu es fa la primavera.

Així també l'home es recull i espera,

i alguna cosa aprèn quan és marcida

la joventut, que és íntim nodriment

"Hivern", a Les hores retrobades (1951)