negre & blanc = gris

Que hi ha blocs per donar i per vendre i que tots ens limitem a visitar-ne uns quants ja ho he escrit altres vegades. Que, malgrat el que es diu per alguns, la incidència dels blocs en la vida i l’opinió de la gent no virtual del territori és insignificant em sembla també una evidència que repeteixo. Una al·lusió en un diari, i molt més cinc minuts en un canal a la televisió, creen més publicitat, més coneixement del personatge que expressa les seves idees que tot un any de posts diaris en un bloc. Hi ha priveligiats, però, que surten a la tele i tenen textos als diaris que s’emprenyen quan el seu bloc –quants lectors cada dia?- els sembla que no té el reconeixement que mereix. El darrer cas que conec és el d’Anasagasti –ai, l’ego dels polítics, encara més gran que el dels...!- que, en no ser premiat el seu avorrit bloc en un d’aquests estranys concursos (no em feu donar referències) que s’organitzen de tant en tant amb no més objectivitat que altres concursos, arramba més contra el guanyador, el president d’Extremadura, que contra “l’injust jurat”, i en un post del 20 de febrer (llegiu-lo, si voleu, aquí sencer) diu:


Al parecer el premio lo ha ganado el presidente extremeño Guillermo Fernández Vara que ha logrado el premio Enrique Prados al mejor blog político que concede la red nacional de blogs Las Ideas.
El presidente extremeño recibirá el galardón el próximo viernes 22 de febrero en un acto que tendrá lugar en el ayuntamiento de Madrid.
Estupendo. Le felicito. Y me gustaría saber si el presidente no tiene varios de los que se conoce como negros para alimentar su blog. Pero no importa. Hubiera sido de nota y un puntazo que un senador del PNV que en éste año logró desde su blog mover las paredes de La Zarzuela le hubieran dado un premio.
¿Alguien sabía que el presidente extremeño tenía un blog?.
Está claro, ¿no?.

Déu meu, senyor! Això dels polítics és de jutjat de guàrdia. I mireu que aquest té una trajectòria al darrere que “l’avala” i una "imatge" consolidada. I per acabar-ho de reblar, va el president extremeny, és a dir, Guillermo, i li respon el següent en un comentari en estil epistolar tradicional (apa, els negres!):


Estimado Señor Anasagasti:Soy Guillermo, Presidente de la Junta de Extremadura. Solamente quería decirle que no tengo negros, tal como les llama , y respete un poco más a los negros. Si usted lo piensa es porque si estuviera en mi lugar los tendría. No mezcle las cosas buen hombre, ni descalifique a los demás sin conocerlos. Un saludo Guillermo


Aquí (és post sobre la imatge, sembla que ell i jo estem en sintonia ) teniu el bloc del metge-
president d’Extremadura, que, per cert, té molts més comentaris que Anasagasti i em sembla més divertit (i també és de blogspot).

Insistint en la poca importància intrínseca que es dóna als blocs en alguns mitjans, he de dir que en el diari on vaig llegir la notícia, no s'afegia el lloc concret on es podien trobar els dos blocs, així que he hagut de recórrer a Google. Espero que després de llegir-los no tingueu temptacions de deixar de votar en les pròximes eleccions, em sabria greu.

Deixeu-me acabar afegint que jo no tindria cap inconvenient a tenir negres, ni que fossin de pell fosca, que m'escrivissin un post diari, això sí, seguit aquest estil meu eclèctic i erràtic que em caracteritza. Algú s'hi apunta?

cançó

Fa setmanes que tenia triada aquesta cançó, i una mica d’explicació que ara deixaré de banda. És curiós això de les cançons que un recorda, que un associa a un moment de la seva vida sense que la lletra o la música donin cap pista a aquells que no han viscut el moment ni la mateixa experiència. Per què aquesta és una de les cançons de la meva vida, tants anys després? Potser per això, perquè han passat molts anys. Intentar explicar-ho aquí seria inútil, sé que no ho sabria fer: tantes imatges! Per què, doncs? Bé, potser perquè algun dia havia d’aparèixer i avui m’ha semblat que tocava Menteixo: avui he dit que la pujaria. La imatge és accessòria, no és aquesta. M’acompanyeu?

qui no et conegui que et compri

Per no perdre el costum miro Àgora. Els periodistes especulen fums, com sol passar sovint en parlar de política. Antich –recordeu el nom i al seva imatge- director de “La Vanguardia” diu que la imatge dels candidats, generalitzant, però referint-se especialment a Zapatero i Rajoy en el seu debat d’ahir, és un element important i conclou que l’actual president dóna una imatge moderna i que Rajoy sembla del segle passat, igual que Campo Vidal, el moderador (vestit de gris perquè li ho va aconsellar la seva dona, trobo que amb molt bon criteri). Continua recordant que Nixon va perdre les eleccions a causa de la manca de competitivitat de la seva imatge davant de la de Kennedy, i que els demòcrates van editar un cartell on es veia Nixon i una inscripció que posava: Li compraria un cotxe a aquest senyor (cita no textual).

Segurament Antich té raó i una part dels vots dels electors aniran a parar a mans d’un o altre candidat a partir d’una externalitat més o menys jove, més o menys a la moda, més o menys còmplice. Serà així i no hi ha res a fer, i serà més així a mesura que passi el temps. Llàstima. Argumentar el contrari, demanar una anàlisi dels fets passats i de la credibilitat de cara al futur és anar contra corrent i no ho faré. Només afegiré que jo encara prefereixo informar-me abans de comprar un cotxe i anar al concessionari a prendre una decisió quan ja em sembla que tinc prou clares les meves prioritats automobilístiques; després, em fa gràcia veure que em diu un o altre venedor i, si s’escau, posar-los algun parany, només per diversió. És clar que en política som molts compradors per un sol cotxe, no es pot tenir una conversa directa amb el venedor i cal plegar-se a la decisió de la majoria.

Quant a Campo Vidal, fa més temps que el conec que a Antich i em sembla d’una honradesa professional important, cosa que alguns poden considerar una característica una mica antiquada. No ho dubto.

d'intel·ligències i savieses

M’agrada la Chacón, no hi puc fer res. La irracionalitat és un dels components essencials de les persones, de les seves motivacions, de les seves actuacions. La lògica et diu que alguna cosa no pot funcionar i, no obstant, un s’hi aboca, conscient que els resultats et poden ser perjudicial. La Chacón m’agrada tot i saber que tenim ben poques coses en comú i amb plena consciència que el meu vot no anirà a parar a les seves mans.

Diu la Chacón, i molts altres, que el PP està en contra de la Llei de la Propietat intel·lectual (ja ho sabeu, tot allò del cànon digital i similar). De vegades la gent parla sense reflexionar. És clar que el PP està contra la llei o les seves modificacions, però jo suposo que és per una qüestió de conceptes bàsics del mateix enunciat que no lliga amb el desenvolupament del contingut. M’explico. ¿Què és la intel·ligència més que la capacitat d’adaptar-se al mitjà i de treure’n profit en benefici propi o, dit d’una altra manera, d’entendre i preveure les situacions que es plantegen en l’entorn –proper i llunyà- i resoldre-les de manera que un les domini i progressi més enllà de la primera lectura elemental? Jo suposo que és a partir d’aquestes bases conceptuals que el PP diu i actua.

Quina persona mitjanament intel·ligent pot creure que aquell que decideix passar les hores dedicat a escriure allò que li passa pel cap amb un intent de comunicar les pròpies experiències, de jugar amb les paraules, de deixar constància de la seva visió del món és realment intel·ligent? Quina persona mitjanament intel·ligent deixaria de banda aquelles activitats que, d’una manera comprovada i comprovable, li poden donar uns guanys econòmics que li permetrien una vida material més confortable per dedicar-se a omplir papers o pantalles que, en el millors dels casos són un element accessori de l’existència física de els persones i de rendibilitat dubtosa? Com se li pot acudir a algú, un dia determinat de la seva vida que el seu futur ha d’estar regit per l’atzar de l’escriptura?

Quina obscura finalitat, quins eteris desitjos, sovint inconfessats o inconfessables impel·leixen a escriure una persona? O a pintar, dibuixar, compondre música, esculpir sobre pedra...? No sembla que sigui una tria gaire intel·ligent, sobretot en el món que ens envolta. Com es pot defensar una llei de protecció d’una propietat intel·lectual d’aquells que demostren amb la seva tria que tenen més aviat poca intel·ligència. Suposo que és per aquesta raó i no per altres que el PP es mostra contrari a acceptar part d’un articulat, i jo, ja ho heu vist, ho entenc perfectament. Una altra cosa és que aquesta coincidència d’opinió em decanti a donar-los el vot: no crec que fos gens intel·ligent per part meva. És clar que qualsevol que hagi llegit el que acabo d’escriure podria dubtar de la meva intel·ligència... i jo de la seva, si ha arribat fins aquí.

P. S. Potser no ha estat intel·ligent, però crec que sí savi, que els miradors de la tele (en quedem pocs?) hàgim preferit deixar de banda el debat de Zapatero i Rajoy i hàgim preferit veure i escoltar Um filme falado, de Manoel de Oliveira (estreno aquí enllaç amb la GEC -poca cosa en aquest cas) , Recordeu la taula políglota amb John Malkovich, Catherine Deneuve, Stefania Sandrelli, Irene Papas, i més endavant Leonor Silveira i Filipa de Almeida. I el final, potser previsible però inesperat? Llàstima que Oliveira no parli només dels darrers anys, pot pensar algú. Llàstima que els del debat pensin quasi exclusivament en els propers quatre anys, li respondria jo.

transformació de taronges

L’Arare em demana que li guardi un tall de coca de taronja i jo em prenc la seva demanda al peu de la lletra, i encantat, però em sembla que per aviat que sigui que ens veiem, el tall ja s’haurà assecat massa, i el forn d’aquí em funciona malament, de manera que m’atreveixo a demanar-li que si ella té més possibilitats de reeixir, me’n guardi un tros a mi. La coca és molt senzilla de fer i no demana gaire temps. Per si us hi voleu posar, aquesta és la recepta amb els ingredients aproximats; depèn del gust de cadascú l’increment d’algun ingredient, per exemple, les taronges.

Ingredients:

200 grams de farina
200 grams de sucre
100 grams de mantega
3 ous
2 taronges
1 sobre de Royal
una mica de sal
una mica de sucre candi

Elaboració:

Es barreja la farina i el sucre, s'afegeix el suc d'una taronja, el Royal, la mantega líquida (que no estigui massa calenta), els rovells dels ous i les ratlladures de les taronges. Quan la massa ja ha quedat prou compacta, s'afegeixen les clares a punt de neu i es remena fins a tornar a aconseguir una barreja homogènia. En el recipient adequat es fica la massa al forn, que ja està entre 170 i 190 graus. Quan la coca s'ha enfosquit de dalt, ha pujat la massa i heu comprovat pel mètode de punxar-la (no sé quan temps ha passat) que ja està cuita, repartiu el suc d'una taronja per tota la superfície sense treure el recipient del forn (abans, si voleu, haureu tirat una mica de sucre candi). S'apaga el forn i es deixa la coca a dintre durant uns cinc minuts, fins que s'hagi empassat el suc (si sou partidaris de les begudes alcohòliques, aquest seria també el procediment).
Es treu la coca i es deixa reposar fins que sigui freda. Si la feu per la nit, millor que no la toqueu fins al dia següent.

Si ho preferiu, podeu posar fins a tres taronges o fer les variacions que considereu oportunes. No crec que ens mans tan experimentades com les vostres la coca prengui mal. Ah, m'ho deixava, cal tirar una mica de sal, res, un sospir, a la pasta i a la clara.

Llàstima que ja sigui dilluns i no esteu per coques, però espero que proveu de fer-la durant el cap de setmana, i recordeu que estic disposat a resoldre qualsevol dubte que em plantegeu. Apa, bon profit!

retrobaments i pèrdues

Em perdo -o em retrobo- encara no dos dies pel nord. Necessito els contactes directes, veure aquest mar blau intens sense turistes, el vol de les gavines, els saltirons d'una dansa nupcial d'un ocells sense nom que deuen creure que ja és primavera, el passeig llarg pel camí de la resclosa que ens portarà, gos cec inclòs, per la vora del Ter i, en una marrada, fins a Ullà, tot de cases que es van fent i desfent i ni una botiga d'aquelles en què la gent es troba i parla.


I, més tard, el menjar de la fonda, i encara més passeig, i les compres. I es fa de nit i transformem taronges, ous, farina i sucre en dues coques.


I encara queda temps per llegir no gaire El ángel caido, de Boris Akunin. I per fer poca feina de la que (relatiu incorrecte!) m'he endut, il·lús, com sempre. I per connexions breus, en una de les quals m'assabento de la mort de Palau i Fabre. I rellegeixo els seus poemes i els barrejo amb les meves imatges d'avui. I plego.

somni (eclipsi en do menor)

S’obren els núvols inútils per poder veure com la terra s’interposa entre el sol i la lluna. Massa tard, o massa aviat, segons com es miri. Me'n vaig a dormir amb el convenciment que aquest eclipsi no em produirà cap efecte, no aturarà cap batalla, no farà guanyar cap guerra, i que el sol i la lluna es tornaran a mirar des de distàncies canviants però insalvables fins a l’esclat final.


L’endemà a la nit tinc un somni. Estic a Santa Maria del Mar –no sé per què ho sé-, però tinc la sensació que també estic a l’església del Pi, més dura, no tan esvelta. Només aconsegueixo veure bé la part de l’altar; més enllà, un espai boirós sense bancs. Darrere de l’altar, i una mica a la dreta, hi ha el meu llit sense desfer, sense capçal, sense ornaments, sense robes d’abric, només uns llençols blancs, enlluernadors, que destaquen en la penombra. Sé que hi ha algú més, però no sé qui, m'és impossible recordar. Ha passat alguna cosa que no recordo: sensacions agradables barrejades amb neguit. El temps dels somnis és enganyós, tan aviat es dilata com es contreu. Vaig donant voltes sense poder sortir de l’espai que marca l’altar. Un raig de lluna travessa un vitrall sense colors, potser blavós, potser grisós, i va a parar al llit on no he dormit.

La claror de la lluna, tamisada per les cortines, em desperta. Aviat serà l’alba i la lluna desapareixerà definitivament per l’horitzó oest, darrere d’aquestes cases de l’Eixample que m’amaguen les muntanyes i els turons que emmurallen la ciutat:
Amb Montalegre encaixa Noupins; amb Finestrelles,
Olorda; amb Collserola, Carmel i Guinardons
[...]
L’alt Tibidabo, roure que sos plançons domina,
és la superba acròpolis que vetlla la Ciutat...

El sol em pica a l’esquena mentre vaig cap a la feina.

simplificació

La Joana va recollir de la bústia un avís del carter que deia que no l’havia trobada a casa i que passés per l’estafeta de Consell de Cent a recollir la carta certificada. Quan va veure el remitent es va posar de mala hòstia perquè diu que ja no té edat per passar-se el dia asseguda en un col·legi de monges escalfant cadira. Al final potser la cosa no serà tan greu com es pensava, perquè només és suplent i confia que els titulars compliran.

D’un temps ença la Joana es mostra molt rebel i escèptica en la història de les eleccions; té tendència a dir que ja s’ho faran, encara que jo la intento convèncer que malgrat que té una part de raó si nosaltres no intervenim la mica que ens deixen encara s’ho faran més i ens farem més mala sang.

Procuro que els meus arguments per animar-la a participar siguin simples i diàfans. Fem el que fem, votem a qui votem, el pròxim president del govern d’Espanya serà Zapatero o Rajoy i aquesta és una previsió de futur que crec indiscutible. És possible que hi hagi gent que sigui indiferent a un o altre nom i tingui arguments de pes per defensar el seu escepticisme. No negaré les seves raons, però per poca memòria que tinguin s’adonaran que no és “exactament” el mateix un que altre i el que representen.

Descartats els que tan se’ls en fot, la pregunta és si es prefereix un govern amb Zapatero al capdavant o amb Rajoy. I arribats a aquest punt és quan un no cal que voti per un o per l’altre sinó per aquell que s’acosti més, dintre de la lamentable gamma de productes que hi ha i dels incompliments i enganys de cada dia –menyspreen tant la nostra intel·ligència, potser amb raó- , al que pensem o desitgem, sempre tenint ben present que aquells que votem després no ens facin el salt i se’n vagin amb qui pensem que no haurien d’anar.

En resum, vota qui vulguis, però pensa que el teu vot, la teva manca de vot o el vot en blanc, a més de diverses possibilitats combinatòries, té únicament dos destinataris finals que tu ajudaràs a matisar. Mentre arriba el dia de dipositar o no la papereta a l’urna pots anar escoltant les promeses o els oferiments hiperbòlics de tothom, res de nou, res definitiu que no es pugui incomplir segons les circumstàncies dels propers quatre anys. Patètic si no fos real.

Entenc que aquestes converses íntimes entre la Joana i jo us semblin massa elementals i penseu que més valdria estalviar-ne la seva publicitat, però avui, que s’inicia oficialment la campanya, em venia bé explicar-les, i prometo que no parlaré més de l’assumpte -incompliré la promesa?- perquè, fet i fet, el que sento que diuen, 100 euros amunt 100 euros avall, és aproximadament el de sempre per molt que alguns que han de viure del tema ens vulguin fer creure el contrari i si la novetat de la crisi, i que si gira i si tomba.

impossibilitats i acontentaments

Tots som conscients que no podem llegir tot el que ens vindria de gust, el que considerem que ens agradaria llegir. Ni se m’acut parlar de totes les novel·les o els poemaris o els assaigs que es publiquen. És possible que ni tan sols tinguem temps ni ganes per llegir allò que els altres -especialistes, amics i coneguts- diuen que cal llegir. Ara començo un llibre, ara en fullejo un altre, ara me’n passen un que m’expliquen que és definitiu... Llegim una mica de nou i una mica d’antic? Ens dediquem només als nous perquè ja hem llegit prou literatura de fa més de deu anys o de fa deu segles? Esperem que passin deu anys o més des del moment de la seva publicació per començar a veure què deia aquell ara fa deu anys? Quin criteri seguim? Hem de fer veure que hem llegit un llibre, vist una pel·lícula, escoltat un disc, admirat una pintura perquè ens ho exigeix el nostre bon nom, la nostra vanitat, el no ser considerats uns ignorants o, més greu encara, uns passats de moda quan algú ens pregunta què ens va semblar tal obra, tal cançó...? Hem de manifestar el nostre gust per obres que sabem que no agraden al nostre interlocutor, o que són considerades en certs cercles vulgaritats alimentàries inadmissibles?

Ai, que dura la vida de la cultura! Quants maldecaps! Només ens falta que la subvencionin encara més i que la proliferació d’obres “artístiques” ens acabi aixafant o, el que és pitjor, ens acabi paralitzant la perplexitat de no saber per on començar o per on continuar. Terrible!


Ens reuníem tots dos (Oller i Yxart), amb un tercer amic, moltes vetlles a conversar i a llegir. Ens havíem proposat llegir, en primer lloc, tots els grans poemes des del Ramayana fins al Asvherus, per tenir-ne al menys una idea i poder-ne parlar amb coneixement de causa. (Entre parèntesi: per això sol, ja pot suposar el lector que érem molt joves... Després, ja un poc més coneixedors dels homes, hem desistit de la lectura i hem fet com la majoria: parlem dels poemes, quan a mà ve, sense haver-los llegit.) Anàvem ja per la meitat de l’Odissea... quan un dia... oh vergonya!... ens va entrar als tres una soneta...! perquè, sigui dit sense ofendre ningú, allò que deien abans els mestres: aliquando bonus, dormitat Homerus, podria modificar-se dient: aliquando... Homero fa dormir... En tal casos, solíem prendre, a manera de confortant algunes tomes de Byron, o d’algun altre més modern, que ens espavilava tot seguit. Aquell dia tocà el torn a alguns enciclopedistes, entre altres D’Alambert. D’Alambert té en una de ses obres un retrat moral de si mateix molt ben fet...

Josep Yxart: fragment del pròleg a Notes de Color de Narcís Oller.

-... el món dels llibres és una jungla.
-Una jungla?
-No estic al dia quant a llibres perquè el volum de la producció actual és una allau inassolible. A la gent que no llegeix li pot semblar fenomenal, però els que llegim estem desesperats. No sabem com triar i la vida és curta. No vull perdre temps llegint coses que no valguin la pena.

Salvador Giner, president de l’IEC, a l’”Avui” del 31 de gener de 2008

- ...vaig decidir no llegir res que tingués menys de 10 anys d’antiguitat. Aquesta norma com a lector és la que em vaig marcar com a editor: oferir només llibres que valgui la pena de llegir.

Luís Solano, editor de Libros del Asteroide, a“el Periódico” del 8 de febrer de 2008

Què li agrada més en un llibre?
Que siguin fàcils de llegir i prims. Aquells que són tan gruixuts, tipus bestller em fan pànic. I com ja he dit, si hi ha sentit de l’humor, millor que millor.
Aleshores , prefereix els contes?
Sí, m’agrada molt llegir contes. En realitat ho podem deixar simplement en contes. No sóc gaire de llegir novel·les. I, com que prefereixo els llibres prims, tampoc no en llegeixo d’assaig.

Òscar Dalmau, periodista i presentador de "Fil Musical" a RAC1, a l'"Avui" del 21 de febrer de 2008.

pèrdua d'innocències

Ja fa dies, la meva amiga, virtual i presencial, l’Anna –com m’agrada, ho puc dir, el seu somriure (real) i les seves introspeccions (virtureals) de tots els colors de la pluja i el sol-, em va concedir un premi d’aquells que es donen als blocs per un jurat unipersonal pels mèrits que es consideren dignes d’elogi i que sovint responen a complicitats confessables. És un premi sense dotació econòmica –merda!-, sense cap altre motiu, potser, que aquestes fidelitats mútues tan curioses i difícils d’explicar que propicien els blocs, sense cap altre rigor que els batecs del cor (neoromanticismes actuals). Els blocs que fa temps que existim, però, hem perdut la innocència dels inicis, en què tot era una festa, en què qualsevol motiu era bo per establir complicitats, en què cada dia ens esperava una sorpresa, petita si voleu, potser només la sorpresa de comprovar que érem vius, que existíem, que ens llegíem els interiors –autocensurats o no- i participàvem dels exteriors, en què rèiem –la majoria- quan ens passaven meme improvisats que continuàvem amb un somriure. Ara demanem més, ens especialitzem, ens mirem, segurament, amb uns ulls més crítics, ens hem tancat –qüestions de temps i de proliferacions- en petits espais que abasten amics i coneguts i només de tard en tard ens permeten d’acollir algun nouvingut o que algú ens aculli. Corren mals temps per als premis sense dotació econòmica i per als memes que ens intentaven descobrir més enllà dels posts periòdics. Ens hem fet adults en això dels blocs, anem a la nostra, les innocències de la virtualitat ja no ens satisfan prou, donem les gràcies educadament, però posem excuses a l’hora de continuar cadenes, cadenes que alguns i algunes, seriosos i poc juganers, mai no han seguit.

I bé, jo li agraeixo a l’Anna que hagi pensat en mi a l’hora de retornar als jocs d’infantesa virtual, als premis sense contrapartides, sense segones intencions, perquè quan es perdin definitivament aquestes picades d’ullet és que ja ens haurem fet tan grans, tan entotsolats –i mira que sovint ja ho som els virtuals-, tan superbs, que més valdrà que passem al paper tradicional i a l’entotsolament real, on les gratuïtats i les ingenuïtats són rares.

Arriba l'instant, tal com indiquen les bases, de premiar cinc blocs que consideri mereixedors d’aquest trofeu i que han destacat “per la seva creativitat, disseny, material interessant i aportació a la comunitat bloguera, sense tenir en compte el seu idioma.” Però vet aquí el moment en què jo, sobirà únic del meu bloc, em permeto una vegada més canviar les regles d’origen uruguaià d'aquest bloc de manualitats diverses que escriu l'Eseya, i concedeixo el premi a tots els blocs que llegeixo assíduament o he llegit i ara han desaparegut, per una única raó: perquè em diverteixo llegint-los, més enllà de qualsevol altra consideració. I si ja el teniu, aquí va el segon o el tercer. Quins són aquests blocs? Podria dir que els que apareixen a la part inferior dreta, però en són alguns més. Que no s’hi val? Que faig trampa? Que voleu gradacions i limitacions? Ho sento, companys i companyes, jo al meu bloc, ja ho he dit i repetit, m’ho munto com vull, i si us decep la conclusió per la manca de noms, és cosa vostra. Algú continuarà?

Va no em tempteu. En tot cas, perquè la cosa no quedi sense destinataris concrets, puc jugar a la contra i declaro solemnement que no concedeixo aquest premi a cap dels blocs estrictament polítics, de partit, per entendre’ns, perquè m’avorreixen fins a extrems inexpressables. I tampoc afegiré cap nom perquè els incloc tots, tots, tots.

Psique i Cupido (i Pessoa... i Foix)

L’ase d’or el formen algunes històries que escolta el malaurat Luci convertit en animal a l’espera de trobar les roses que el retornaran al seu estat primitiu. La més llarga i més coneguda és la de Psique i Cupido. Per aquells que no la recordeu, va més o menys així:

Uns reis van tenir tres filles bellísimes, una de les quals, Psique, sobresortia de tal manera –i evidentment no trobava cap pretendent- que fins i tot feia ombra a Venus, la qual, vist el descens de la seva popularitat, va encarregar el seu fill Cupido, un diletant que es passava els dies tirant a tort i a dret les seves fletxes de l’amor i l’odi amb conseqüències sovint nefastes (desunint tots els matrimonis i no fa absolutament res de bo) que li trobés a la noia un marit tan vil com no n’hi hagués cap altre. El jovenet alat, s'acaba enamorant de Psique i se l’emporta a un palau fabulós, però manté l’anonimat, de manera que només es presenta a la nit i a les fosques i Psique no ha d’intentar descobrir la seva identitat. La relació sembla que va bé –ja sabeu que els misteris són un valor afegit en les relacions i, a més, el costum...-, fins que les germanes de la noia, envejoses, aconsegueixen convèncer-la que mati el marit que amaga la cara perquè és un monstre, tal com havia indicat un oracle. Psique es disposa a cometre el crim mentre Cupido dorm, però aquest es desperta i l’esposa descobreix la veritable identitat del marit, massa tard. El noi, com era de suposar, està molt dolgut i desapareix. A partir d’aquest moment Psique es dedica a recórrer món a la cerca del desaparegut, però no hi ha manera, entre altres coses perquè la seva sogra amenaça tothom –dees incloses- amb terribles represàlies. Finalment, Psique arriba a la casa de Venus, i aquesta, després d’humiliar-la de paraula i obra, li proposa tres proves impossibles per tal de recuperar el seu estimat. La noia, amb ajudes diverses, fins i tot d’unes laborioses formiguetes, aconsegueix superar-les, però la sogra n’afegeix una quarta que no aconsegueix vèncer a causa de la seva curiositat malsana, i s’hagués quedat eternament adormida –us sona al història?- si no hagués estat perquè Cupido finalment s’assabenta de les tribulacions de la seva esposa i la rescata –una punxadeta amb la punta de la fletxa- del seu destí. Finalment, noi i noia –Júpiter que és un bonàs, com tots els pares amb els fils entremaliats, concedeix a la seva nora la immortalitat i s’encarrega de la festa- acaben tenint un casament solemne amb els déus com a convidats: Així va casar-se Psique amb Cupido segons el ritual, i quan va arribar l’hora del part, els va néixer una filla que anomenen Voluptuositat.

Les històries resumides sempre són incompletes i no estaria malament que féssiu una mirada al text sencer. I veuríeu detalls terribles, com la mort de les germanes de Psique i altres traspassos provocats per ella o per altres i la relativa fredor del narrador –i dels humans i dels déus- davant les morts –són els romàntics els qui comencen a tractar la mort, d’una manera exagerada, com alguna cosa més que la pèrdua de la vida. Veuríeu també la modernitat del text i el seu sentit de l’humor; recordareu la quantitat de reelaboracions que ha originat amb noms diversos; també rememoraríeu com n’eren d’humans els déus abans de l’aparició d’un sol déu i com n’eren de divins els humans. Del que sí que us heu adonat és que Cupido, passat un temps, potser després del naixement de la seva filla –bonic nom que avui ningú s’atreveix a posar-, va tornar a agafar l’arc i el buirac ple de fletxes i, com en la seva joventut o encara amb més insistència –qui sap si no l’ajuda la seva filla o la mateixa Psique?-, no para fe ferir cors. Què seria de la humanitat sense Cupido i els seus ajudants... i alguns mitjans de comunicació?

La història de Psique i Cupido la podeu trobar en una edició de la Magrana amb introducció de Joan Carbonell i traducció i notes de Bàrbara Matas, antiga companya preESO, que si llegeix el meu resum segur que invocarà les ires dels déus perquè em fulminin definitivament.

Bé, i acabo el suplement del cap de setmana amb aquest poema de Pessoa de regal, que qui sap si algú traduirà:

Eros e Psique

Conta a lenda que dormia
Uma Princesa encantada
A quem só despertaria
Um Infante, que viria
De além do muro da estrada.

Ele tinha que, tentado,
Vencer o mal e o bem,
Antes que, já libertado,
Deixasse o caminho errado
Por o que à Princesa vem.

A Princesa Adormecida,
Se espera, dormindo espera,
Sonha em morte a sua vida,
E orna-lhe a fronte esquecida,
Verde, uma grinalda de hera.

Longe o Infante, esforçado,
Sem saber que intuito tem,
Rompe o caminho fadado,
Ele dela é ignorado,
Ela para ele é ninguém.

Mas cada um cumpre o Destino
Ela dormindo encantada,
Ele buscando-a sem tino
Pelo processo divino
Que faz existir a estrada.

E, se bem que seja obscuro
Tudo pela estrada fora,
E falso, ele vem seguro,
E vencendo estrada e muro,
Chega onde em sono ela mora,

E, inda tonto do que houvera,
À cabeça, em maresia,
Ergue a mão, e encontra hera,
E vê que ele mesmo era
A Princesa que dormia.


I encara un altre poema, que no sigui dit que els caps de setmana no són generosos. El recordeu aquest de Foix?:

Si pogués acordar Raó i Follia,
I en clar matí, no lluny de la mar clara,
La meva ment, que de goig és avara,
Em fes present l'Etern. I amb fantasia

—Que el cor encén i el meu desig desvia—
De mots, de sons i tons, adesiara
Fes permanent l'avui, i l'ombra rara
Que m'estrafà pels murs, fos seny i guia

Del meu errar per tamarius i lloses
—Oh dolços pensaments!, dolçors en boca!—;
Tornessin ver l'Abscon i, en cales closes,

Les imatges del son que l'ull evoca,
Vivents; i el Temps no fos; i l'esperança
En Immortals Absents fos llum i dansa!

laberints

No em sembla que el parc del Laberint d’Horta sigui gaire visitat entre setmana –el divendres, a part de la meva colla, hi devien entrar vuit o nou persones de 10 a 12 del matí-, potser pel fet de trobar-se a la perifèria de la ciutat. Segurament el recinte s’omple els dissabtes o sobretot els diumenges. El parc, d’estil neoclàsssic i romàntic, situat en tres nivells, entenc que té també tres eixos d’interès, l’històric (el seu origen, el seu creixement, l’arquitectura...), el botànic, i el mitològic. Evidentment, un dels aspectes més interessants, deixant de banda aquests aspectes culturals, és la possibilitat de perdre-s’hi entre setmana, de passejar per un espai solitari i suggerent en què és possible que només trobeu algú de Parcs i Jardins vigilant que no feu alguna malifeta dels tipus que sigui; encara que trobo que el pendent continu i la manca de llocs habilitats per fer una parada pot fer que els bucòlics es retirin abans d’hora. Aquests dies, amb la sequera, el parc ofereix un aspecte inusual, una mica penós, perquè li falta el moviment de l’aigua i fa una mica de sensació de decadència que l’acosta a la sensibilitat d’alguns modernistes o moderns. En resum, ja veieu que em sembla un lloc aconsellable, tant en una visita guiada com lliure.

Encara que la part de la vegetació em va interessar força i vaig redescobrir una olor d’un temps i d’un espai molt concret de la meva vida que ja havia oblidat, els elements relacionats amb la literatura clàssica són abundantíssims i em van fer buscar les referències, una de les quals us proposava ahir. En el pavelló del tercer nivell es troba l’escultura de Cupido i Psique i em va semblar que era obligat repassar aquesta història que com moltes altres de la literatura clàssica ha servit de model a escriptors posteriors que l’han repetit o s’hi han inspirat. També en la pintura , la música i l’arquitectura es troben moltes referències i recreacions del conte.

Ahir mateix em va semblar que el primer que em calia era veure si els meus contemporanis podien trobar a les llibreries la novel·la (sí, he dit novel·la) on s’inclou la història d’aquests dos personatges. La va escriure Apuleu, un romà d’aquells de la perifèria de l’imperi nascut a Madauros, actualment Algèria, l’any 125, durant el regnat d’Adrià. El llibre (l’única novel·la llatina que ha arribat sencera als nostres dies abans que es fes servir aquest terme) es coneix amb dos noms: L’ase d’or o Les metamorfosis (no confondre amb les d’Ovidi) i actualment s’hauria de poder trobar en les edicions de 3 i 4 (9 euros –edició resumida?-), La Bernat Metge (en dos volums: 72 euros!), Empúries (20 euros; mireu aquí el comentari de Jordi Llobet presentat per la mas). Una primera visita a algunes de les grans llibreries (Casa del Llibre, La Central, Laie, Catalònia, Documenta, ) em convenç que la cosa no serà fàcil: únicament un volum disponible de la B. M. a La Central del Raval. A veure, jutgeu vosaltres mateixos (especialment si sou seguidors de Harry Potter) si aquests llibre no hauria d’estar disponible. Resumeixo l’inici:
El protagonista és un jove grec anomenat Luci que s'allotja a casa d’una bruixa amb la intenció d’aprendre màgia i li roba un ungüent per convertir-se en mussol, però s’equivoca de pot i es transforma en ase. Sota aquesta forma conserva la raó humana i sap que l’únic mitjà de tornar a la figura humana és menjar roses...

La història de sempre: que em trobo obres immenjables, sense cap màgia i sense cap rosa per olorar, als prestatges per raons de tots conegudes i resulta que si vull llegir alguna cosa que segles de lectors –els lectors també s’equivoquen, és clar- diuen que val la pena, he de fer un periple inacabable per la ciutat i sense garantia que al final del laberint –ni entrant en les llibreries de vell- acabi aconseguint els meus objectius. I no em digueu que mentrestant faig salut i m’aprimo una mica.

Bé, veig que abusaria una vegada més de la vostra paciència si ara parles de Psique i de Cupido, així que, si no us sap greu, ho deixaré per una altra ocasió.

detalls

Passejar per un parc quan el sol a penes escalfa seria una experiència poc recomanable si no fos perquè a poc a poc el passeig et va transportant a velles històries que et donen escalfor. I arriba un moment en què, el sol prop del zenit d’aquest hivern benigne, la calor s’apodera del teu cos i les paraules et penetren:

"És veritat, senyor fill meu, mai no m’has guardat el respecte que em va ser concedit per acord dels déus, sinó que has ferit sovint amb les teves fletxes el meu cor, on hi ha guardades les lleis dels elements i els moviments dels astres i l’has envilit amb moltes aventures d’amor terrenal. En contra de les lleis, de la mateixa llei Júlia i de la moral pública, has vulnerat el meu honor i la meva fama amb vergonyosos adulteris, convertint innoblement la majestat del meu rostre en serp, en foc, en fera, en ocell i en bestiar de ramat. Però recordo també la meva moderació i que has crescut entre aquests braços meus, per tant, faré tot el que vulguis, mentre tu aturis els que vulguin imitar-te. I, si hi ha, a al terra, alguna noia que sobresurti en bellesa, recorda’t que m’has de tornar el favor que et faig, oferint-me-la en present."

Havent parlat així, mana a Mercuri que convoqui de seguida l’assemblea de tots els déus i que anunciï que. Si algú es vol escapolir de la reunió celestial, serà castigat amb una multa de deu mil sestercis. Amb aquesta amenaça la sala del consell celeste es va omplir ràpidament. Júpiter, que n’ocupava la presidència assegut en un setial elevat, va parlar així...

I la història acaba bé, o no, depèn de la visió del món, però tot i així... eren tan assequibles els déus d’abans...

I ara vénen les preguntes:
Quin és aquest jardí que t’acaba escalfant el cos (amb permís de l’home del temps) i la ment?
Quina lectura suggereix ell passeig?
Qui era el fill poc respectuós?
Amb qui es va casar?

Com els va anar?

Ha estat suficient la pista del fragment i la foto per situar-vos?

Jo, la veritat, crec que no sabria respondre, però us continuaria aconsellant la visita neoclàssica i romàntica al jardí. Això sí, a l’hivern, a partir de les 11.

quatre cosetes sobre la vaga d'un dia

Llegeixo i miro a la televisió informació sobre la vaga de l’educació (de l’ensenyament? dels professors? dels sindicats? dels alumnes? dels pares? de la societat?...?) i se m’acuden quatre cosetes. A veure si aconsegueixo simplificar desordenadament i no ximplificar massa.

Hi ha, molts, que diuen que la vaga en el sector de l’ensenyament no té raó de ser. Els arguments són diversos: des de l’anacronisme del mètode al tipus de producció: què produeixen els docents que sigui tangible? Propostes alternatives? Diverses. Fins i tot jo en tinc una d'esbojarrada: posar un 10 en totes les matèries a tots els nivells d’ensenyament i a tots els alumnes. I la podria argumentar i preveure els resultats, però no ho faré. Fet i fet, però, la vaga és un símptoma d’un descontent o d’un desconcert, només un senyal, donar-li més importància de la que té em sembla desproporcionat.

A l’hora d’analitzar la raó o la manca de raó dels vaguistes, diversos mitjans de comunicació han recorregut a l’opinió utilitarista dels pares, a intentar esbrinar fins quins punt podien col·locar els seus fills. Bé, em sembla una manera com qualsevol altra d’analitzar la situació, fins i tot diria que una de les més significatives.

Hi ha qui diu que no és acceptable que es faci una vaga contra unes bases a discutir. A discutir per qui? Quan? Fer una protesta amb una llei aprovada és la cosa més estúpida i testimonial que se’m pot acudir. No entraré en consideracions sobre per què em sembla una imbecil·litat perquè considero que qui llegeixi això ja ho sap.

Diuen molts, com per exemple i per citar un nom conegut, Daniel Arasa, que els docents han de ser vocacionals. Què voleu que us digui, aquest terme sempre m’ha semblat amb massa olor d’encens, massa eteri. Jo prefereixo el terme professionals. Em molesta que els de la professió i els de fora vulguin anar més enllà de la dignitat i els coneixements que qualsevol professional hauria de tenir. Ara bé, si falten professionals...

He sentit acusacions de corporativisme. No sé si no entenc el terme o no entenc el problema. La comunitat d’ensenyants ha de manifestar-se com a col·lectiu per a reivindicar els drets dels conductors d’autobusos o per demanar el diàleg amb ETA? Bé, és una possibilitat. Jo, de moment, entenc que les meves reivindicacions professionals han de cenyir-se als interessos dels meus alumnes i als meus, i del nostre paper present i futur en la societat. Una altra cosa és que al interpretació d’aquests interessos sigui correcta, assenyada, assumible.

Diuen alguns que el debat sobre l’educació l’hauria de fer la societat sencera. Perfecte. La societat ja té els seus representants elegits lliurement cada quatre anys. Es refereixen a això? Perquè anar més enllà em sembla que no serà. I els elegits ja parlen dels grans temes socials: salut del territori, atur, sanitat, terrorisme, vivenda... O no és així? I en treuen lleis. I quantes lleis es canvien fora dels Parlaments? Ja podem fer manifestacions i articulets aquí i allà.

He dit quatre cosetes i ja en porto sis. Acabaré dient que avui jo he fet d’esquirol i no en tinc mala consciència. Qui tingui consciència que tiri la primera pedra.

Quina provocació!:

Com un puny

Som set, de quatre continents, al voltant d’una taula llarga; només jo del país. Els demano de llegir a poc a poc un poema, uns versos cadascú, sense interrupcions. Els demano que no tinguin por, que no es preocupin si s’entrebanquen o tenen vacil·lacions, que tenen tot el temps del món. Mentre un llegeix, els altres anem seguint el ritme sincopat que marca la seva veu. I ara l’altra, i l’altre... En acabar, jo repeteixo la lectura sencera, ni millor ni pitjor, la meva lectura. Hi ha un moment en què em deixo anar, sense premeditació, en què m’adono que no sóc amb ells, que he fugit, que els versos se m’han emportat a altres carrers, a altres llits, a altres absències, a altres països, al mateix neguit, a la mateixa solitud, als mateixos desitjos, al mateix retrobament que ell sap i insinua. Projecto el passat des del present, m’imagino futurs. Una recança infinita. Tot en un moment, potser imperceptible. No sé si ells se n’han adonat, però són discrets. Són, també, massa joves, massa... i no perquè creguin que Ausiàs March és només un carrer. Anem repassant els versos a poc a poc. Acabo convertint la mà en un puny, lentament, sense cap escletxa entre els dits. Ho enteneu? Un, dos, tres, potser tots, algun dia serraran el puny com jo. Ho enteneu?

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquell carrer que mai no ens ha fet gràcia
se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,
a casa sol immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:

"Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en dorment".

Entenc molt bé, desgraciada sort,
l'última arrel d'aquest trist pensament,
el seu perquè atàvic, jove, fort
jo sent en mi, corprès, profundament.
Al llit tan gran d'italiana mida
passe les nits sentint la teua absència,
no dorm qui vol ni és d'oblit la vida,
amor, amor, és dura la sentència.

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se'n va, que creix en sa llargària,
despert de nit somou, somort, de dia.
Em passa això i tantes altres coses
sentint-me sol que és sentir-te lluny;
ho veig molt clar quan ja fa cent vint hores
que compte el temps que lentament s'esmuny.

Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses;
a poc a poc ens clourem com un puny.

Raimon: "Com un puny". Del disc Cançons d'amor

sobre la llengua i les seves derivacions

No fa gaires anys en el programa de Batxillerat hi havia quatre hores de llengua i literatura catalana com a matèria comuna; van passar a tres, i sembla que l’any que ve seran dues hores. Altres matèries, com les matemàtiques tindran més hores. A la fi, l’horari marc és el que és i, de moment, no conec notícies sobre una possible ampliació, però pot arribar inesperadament que és com s’acostumen a fer les coses a l’ensenyament.

La veritat, a mi no em preocuparia gaire aquesta reducció si els objectius bàsics del programa, prescindint de temes concrets, s’acomplissin, és a dir, si l’alumnat acabés sabent llegir i escriure, dit d’una altra manera, si acabés entenent amb un grau notable d’aproximació a la intenció de qui els ha escrit tota mena de textos i si acabés produint textos de tot tipus –senzills i complexos- d’una manera clara, entenedora i que expressés realment allò que volen dir o allò que algú els pot suggerir que diguin. Evidentment per aconseguir aquests resultats l’alumne hauria de tenir un contacte important amb la literatura en sentit ampli, que la capacitat de lectura comprensiva i d’expressió eficaç no sorgeix del no res, de la improvisació o dels exemples aïllats. També és cert que per triomfar en qualsevol intent de comprensió i d’expressió cal fer una reflexió sobre el funcionament de la llengua, també l’oral. I si es coneix més d’una llengua, encara millor, la comparativa amb qualsevol altra llengua més o menys afí –o no tant- facilita el coneixement del funcionament de la pròpia. Podria afegir que el coneixement de la literatura pot ser un factor important a l’hora de conèixer-se, un mateix, el món, i fins i tot de treure’n profit –consideracions estètiques i espirituals a part- així com una eina important a l’hora d’adquirir un lèxic ample i precís, però evitaré embrancar-me en afirmacions que em seria llarg i complex de demostrar. Tampoc entraré en la conveniència de tenir en compte certes convencions que, compartides, faciliten la comunicació escrita: ortografia, morfologia, que tenen força elements arbitraris, ningú no ho dubta. I aquí s’acaba la història. Aquesta és la base del programa.

Aconseguit tot això, no m’importaria que els alumnes de Batxillerat fessin només una hora de català, simplement com a pràctica, perquè els coneixements adquirits s’obliden si no es fan servir, i pel pur plaer d’expressar-se i compartir experiències lectores. Ara bé, jo diria que no només no s’han notat millores amb el pas dels anys en l’assoliment del meu modest programa, sinó que, en general, més aviat s’ha empitjorat. I és en aquest moment quan cal preguntar-se si cal ampliar les hores dedicades a la llengua (recordeu que quan dic llengua sempre em refereixo també a literatura, encara que sigui una obvietat). Encara que suposo que tothom ho veu així i jo ja ho he insinuat en el paràgraf anterior, vull afegir que considero que la llengua és un instrument important per ser competent en qualsevol altra matèria, fins i tot en aquelles que requereixen més capacitat d’abstracció. És veritat que un es pot preguntar com és que uns alumnes que han dedicat tantes hores a l’aprenentatge de la llengua des de Primària al Batxillerat, passant per l’ESO, encara tenen deficiències greus. Bé, aquest és un debat que aquí i ara no encetaré si no me’l demana algú.

Des d’alguna matèria, com per exemple matemàtiques, alguns diuen que les hores de llengua perdudes tenen una importància relativa perquè és poden suplir amb una major dedicació a corregir (i ampliar?) els aspectes lingüístics des d’aquestes mateixes matèries. Seran, diuen, els professors d’aquestes matèries els que s’encarregaran de, amb el seu exemple expressiu oral i escrit i amb les correccions sobre l’actuació escrita i oral dels alumnes, aconseguir millorar el seu grau de competència. Aniran les seves correccions més enllà dels assumptes menors d’ortografia i estructures simples: b enlloc de v, mans al cap quan aparegui una hora sense h, haver de per tenir que... Que consti, que si es fa, això ja és una feina a tenir en compte, però sense una sistematització i una reflexió constant i duradora, no serà més que una ajuda aïllada d’una efectivitat molt limitada.

Què proposo doncs? Si sabés com aconseguir que els alumnes fossin definitivament competents en lectura i expressió, m’hagués estalviat part dels paràgrafs anteriors. Jo només vull deixar constància d’una situació, encara que m’atreveixo a dir que un intent de fer entendre la necessitat i els beneficis de la competència lingüística o com a mínim del no analfabetisme funcional seria un bon començament. Una vegada més, en aquest propòsit, i com es diu actualment, cal implicar tots els ensenyants, però també la resta d’aquest conjunt tan heterogeni i abstracte que anomenem societat. Fins que arribi aquest moment, que només seria un primer pas, em jugo el que vulgueu que per molt que argumentin uns i altres i es desfacin en bons propòsits, la reducció d’hores de llengua catalana empitjorarà –qui ho dubta- el nivell dels alumnes no només en la pròpia llengua sinó en altres matèries i en les seves relacions entre ells i amb la realitat, cosa, evidentment, difícil de comprovar a través d’enquestes. També m’atreveixo a insinuar el meu escepticisme respecte el fet que en les carreres científiques i tècniques que triïn posteriorment, els resultats siguin apreciablement millors. És clar que potser m’equivoco o potser en aquesta societat el que importa és aconseguir científics que facin descobriments espectaculars encara que aquests invents no se sàpiga gairebé en què beneficien la vida diària de l’espècie humana, que com se sap cada dia se sent més feliç i més satisfeta de viure en la societat que li ha tocat gaudir. O, encara pitjor, que no se sàpiga què és la espècie humana.

vaga immobilista?

El dijous hi ha convocada una vaga d’ensenyants i potser de gent en general, és a dir, tota Catalunya, en protesta per la futura llei d’Ensenyament que ara s’està projectant i que sembla que té alguns aspectes discutibles, entre altres, la suposada tendència a la privatització de la pública. No entraré en detalls ni opinions sobre un projecte que a penes conec i que per altra banda no és el motiu del meu post (avui en parla, per exemple, la zel). El que m’ha sorprès és la presa de posició de “La Vanguardia”. No ben bé, m’ha sorprès més que el seu posicionament, l’enorme extensió de l’editorial i les argumentacions discutibles per excés o per defecte que fan servir. Copio uns fragments i decidiu, per què a la fi, l’ensenyament és un aspecte de la vida que afecta tota la societat, grans i petits, amb fills o sense. Per cert, deixant de banda l’oportunitat de la vaga, vull manifestar que la meva tendència és la de participar en vagues en què la finalitat és aconseguir uns objectius definitius, res de testimonis d’un dia de l’estil: “vés amb compte, estàs avisat, fixa’t en la força que podria desplegar i no desplegaré...”

Anem al cas, i permeteu-me petits comentaris i que tradueixi directament: sóc més ràpid. Els parèntesis són meus.

Convocar una vaga en el sector educatiu no significa aturar una cadena de producció amb el corresponent perjudici econòmic de l’empresari o els seus accionistes (aquí l’exemple d’una vaga dels tranposports) sinó que afecta els més de 1.135.000 alumnes no universitaris i les seves famílies, és a dir, pràcticament tota la societat catalana. Una gran responsabilitat, doncs.

Ja ho sabeu, doncs, que aquesta no és una vaga qualsevol, un fet anecdòtic, encara que només duri un dia; aquesta és la VAGA. Penseu-ho bé, implicats i implicadors. I anem a argumentar.

Els mestres i les mestres (correcció política, però s’obliden els professors i professores, com sol passar sovint –assumpte menor que no ve al cas) es troben sotmesos actualment a l’encalçament d’un nombre major de pares que s’apropen a l’escola (i als instituts) amb mentalitat de client, exigint una prestació de serveis sense que ells estigui disposats a aportar la seva part de responsabilitat, o encara pitjor, sense saber com assumir-la. I per si això fos poca cosa, a aquesta exigència se li suma una incessant i insensata pluja de noves tasques que la societat en el seu conjunt pretén delegar sobre un sistema educatiu ja exhaust. D’altra banda, la cultura de l’avaluació ha arribat ja a l’escola (i als instituts) i els resultats no són precisament brillants. Certament, la responsabilitat d’aquests fracassos no recau de manera directa sobre el professorat sinó tot el contrari: són molts els mestres i les mestres (i els professors) que estan frenant el que podria ser una caiguda en picat si no fóra per aquesta dimensió vocacional que encara és molt àmplia entre aquests professionals.

Ui, quin ensabonament a mestres i professors! Per bé, que l’esment de la dimensió vocacional em crea una certa desconfiança. Per què es parla de vocacions en determinades professions i no en d’altres? I els paletes, i els farmacèutics i els pilots d’aviació i els futbolistes i els advocats...? La societat en el seu conjunt pretén delegar una incessant i insensata pluja de noves tasques? A veure, anem a pams: no podem concretar una mica més? La societat és insensata? Qui la tornarà sensata? Si tota la societat és insensata, periodistes inclosos, difícilment s’adonarà de la seva insensatesa, i ja podem plegar. Si els mestres i professors i les mestres i professores –ai, que se m’encomana la correcció política!- són els qui encara frenen la davallada de l’ensenyament, qui la propicia? Els pares –víctima propiciatòria- semblen una mica els causants de la situació i jo no m’atreviria a descartar-los, però no semblen el factor definitiu, només els hem de fer una estirada d’orelles i donar-los un manual de pares que podran llegir en diagonal. Haurem de continuar llegint per buscar culpables.

I és precisament en aquest context que el Departament d’Educació apareix amb la redacció d’unes bases per a la futura llei d’educació de Catalunya que, ara només en una primera declaració d’intencions, es proposa afrontar els veritables reptes organitzatius que té plantejats el sistema educatiu català.

Continua el paràgraf amb la proposta de discussió de les bases per tal de desfer les ambigüitats existents. Molt bé, segur que sí, però si la qüestió és resoldre reptes organitzatius ja podem plegar. El debat sobre l’ensenyament va molt, però molt més enllà de l’organització de centres, mestres, professors i alumnes. El debat sobre l’ensenyament s’ha de basar en una discussió sobre la funció del propi ensenyament, de l’educació, del model de societat que es pretén aconseguir, de qui ha d’estar implicat en aquesta rediscussió de les funcions de l’ensenyament primari i secundari. Com s’ha d’organitzar allò que no se sap ben bé què és o ben bé que pretén, més enllà de generalitzacions? Com s’intentarà organitzar una part de la societat des d’una societat desorganitzada i des d’unes actuacions polítiques a curt termini, erràtiques i qüestionables? L’ensenyament serà un oasi que no reflectirà una societat contradictòria amb uns valors –doneu-li el sentit que vulgueu a la paraula valors- que s’allunyen força dels valors que es vol que s’ensenyin des dels centres d’ensenyament? Allò que no fan els responsables directes i indirectes dels nens i els joves s’ha de fer en els horaris lectius?

Però en qualsevol cas, representen (les bases de la llei) un salt qualitatiu molt respectable i en la bona direcció quant a voler passar de les paraules i les bones intencions als fets i els resultats per a la millora del sistema.

Tornem-hi amb la idea que el causant de tots els mals és el sistema. El sistema, l’estructura externa i interna pot ser important, però està format per continguts i gent, per si sol no té cap valor.

No s’ha d’oblidar que una llei d’educació no és una qüestió a discutir només entre professorat i administració, sinó que, com apunta el títol de les bases del departament, és una qüestió de país. I els pares i la societat sencera són també agents directament implicats que la vaga deixa fora del debat. Els sindicats d’ensenyants amb aquesta vaga, posats a la defensiva i defensant postures immobilistes, assumeixen una greu responsabilitat en un dels debats socials de més envergadura que en aquest moment té plantejats Catalunya.

Per fi hem trobat els culpables, els sindicats d’ensenyants immobilistes –o sindicats immobilistes d’ensenyants- que no compten amb els pares i la societat sencera. Aquests mateixos pares i aquesta mateixa societat que uns paràgrafs abans eren més aviat irresponsables o tenien exigències desmesurades. Molt bé, d’acord, un debat en què entrin els pares i la societat (formada per pares, fills, néts i avis, cunyats i nores, sogres i gendres, famílies senceres) A disposar, doncs, i cap llei nova fins que la societat en el seu conjunt, pares inclosos hagi dit la seva. Una llei tan important, vital per al futur de tota societat, del país, com la d’ensenyament en què no és tingui en compte l’opinió raonable i raonada de la mateixa societat, no s’hauria d’aprovar de cap manera, ni tan sols s’hauria d’haver intentat fer-ne unes bases de discussió. O no és això? Que no es mogui la llei, que no es moguin els sindicats immobilistes; tothom quiet fins que tothom hagi participat. És això? O els polítics i els sindicats ja representen tota la societat en un sistema democràtic? Potser és això? Sigui com sigui, em temo que el debat important aquests dies serà quin partit fa unes ofertes més interessants de cara a les properes eleccions. Que quan guanyin uns o altres ja no quedin existències de les ofertes que fan no serà culpa seva sinó de la pròpia dinàmica de mercat i de la manca d’exigència dels consumidors.

Vaja, ja he entrat en un altre tema, ara que començava a intentar donar la meva opinió sobre l’assumpte.

M’he passat? Em refereixo de llargada.

Que si jo “secundo” la vaga?

jornada no laboral

Dia d’hivern amb temps estiuenc a Premià de Dalt. Anem a la biblioteca a veure una exposició de dibuixos d’en Perich (1941-1995). El seu humor és encara vigent; en alguns casos, canviant un detall referencial, els seus acudits semblen d’avui mateix. En sortir de l’exposició ens trobem ja preparades les maduixes recobertes de xocolata negra i blanca –res de racismes- i les copes de cava. Arriben els autocars amb la gernació que ha vingut per assistir al lliurament del premi Gat Perich *, que aquest any es dóna a la cineasta i dibuixant iranesa Marjane Satrapi, i a Máximo, pel conjunt de la seva trajectòria. Entre els assistents, nombroses cares i cossos coneguts, des de Benach a Núria Feliu; tots, hem de suposar, contraris als dogmes i partidaris de la integritat que reclama Máximo.

Quan tornem a casa –casa seva és casa nostra- en trobem en Martí que ja ens està esperant i ens porta dues transformacions que van de la suculència a la imaginació bibliogràfica (potser més detalls en un altre moment). La preparació dels calçots és una tasca lenta que és complica lleugerament per una inesperada manca del combustible habitual, però no importa, perquè entre els qui llegim i escriuen sempre hi ha alternatives imaginatives, tot i que plagiem en Carvalho. Veure cremar les pàgines -451 graus farenheit- d’un llibre produeix una mica de sensació sacrílega, però compensa aquest pensament el fet que en darrer terme ha contribuït a mantenir la vida i, no ho dubto, ha donat uns matisos aròmatics a les cebes que no haurien pogut aconseguir només amb la vulgar llenya. Ahir el sacrificat, entre d'altres, va ser Blasco Ibáñez. Mentre els més esforçats construeixen el nostre futur immediat, la C., transgressora innocent i independent, deconstrueix la Mercè Rodoreda en l’aigua de la vida i de la mort.

I arriba l’àpat i les converses amables i els guanys i les carències i les presències i les absències i les ferides i els equívocs i els presents i els passats i els futurs i les postres i la màgia de l’aigua que s’escalfa en recipient de paper i els regals en esperit o en espècies, sempre amb el cor. I la lluna creixent, un fil primíssim a l'horitzó oest, que ens assenyala el moment del comiat. I la mare, només una falsa alarma que algun dia no ho serà.

* a veure si els de les viquipèdies s’actualitzen: En honor seu s'otorga el Premi internacional d'Humor Gat Perich a Llançà (Alt Empordà).

do de llengas

Després de mirar el partit del Barça –res a dir- a TV3, he fet una passada ràpida pels altres canals. M’he aturat un moment a Millennium –un interessant clàssic de la vella escola-, que aquesta nit tractava el tema de l’alimentació, assumpte que domino perfectament, com ha quedat demostrat en diverses ocasions. Just en el moment del meu zàping, l’inefable Ramon Colom, parlant no sé de què, deia: “m’he fet un liu, un enrenou*...”

El meu amic Josep Maria, company d’aula universitària d’en Colom, sosté la teoria que el noi ha fet carrera perquè portava corbata quan els altres anàvem de qualsevol manera. Li he donat voltes a la seva hipòtesi i no l’acabo de trobar versemblant, crec que hi deu haver alguna cosa més, molt més definitiva, que mai no arribaré a saber. No pot ser que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que es caracteritza per un rigor inqüestionable en l’aplicació dels seus principis**, encara no li hagi donat un toc, o potser és que la parla del presentador és un exemple d’allò de “la diversitat de la nostra societat”. De totes maneres, seria bo que advertissin –veu en off- abans de començar el programa que bona part de la parla de l'esmentat presentador i el català estàndard desitjable és pura coincidència. No sigui cosa que hi hagi alguns menors lingüístics que el prenguin com a model.

*1 1 m. [LC] So que no és la veu humana o d’un animal ni el so d’un instrument músic, so no musical degut a impulsions irregulars i confuses. El soroll de la pluja, d’una cascada, del mar. El soroll del vent, del tro. Soroll de passos, de cotxes. Des d’aquí no sentim el soroll de les onades. Posar oli a un pany perquè no faci soroll. Picant amb les maces, feien un soroll insuportable.
2 m. [LC] Agitació, bullícia, moviment de coses que es porten d’un lloc a l’altre. Sense fer renou ni brogit. Fer-ho anar tot en renou.


** La CCMA té la missió d'oferir a tots els ciutadans de Catalunya, en compliment del mandat del Parlament, un servei públic audiovisual de qualitat, compromès amb els principis ètics i democràtics i amb la promoció de la cultura i de la llengua catalana.
La producció i difusió d’aquest servei es gestionarà amb criteris d’eficiència i buscant la màxima acceptació per part del públic. Així doncs, ajudar a la consolidació i expansió de la llengua, la cultura, la identitat i la projecció internacional de Catalunya, reflectint la diversitat de la nostra societat actual, és un dels objectius principals de la CCMA...

Principis generals de la programació
Respecte a la llibertat d'expressió.
Respecte al pluralisme polític, cultural i lingüístic, religiós i social.
Promoció de la llengua i la cultura catalanes.
Respecte als principis d'igualtat i de no discriminació per raó de naixement, raça, sexe o qualsevol circumstància personal o social.

El cas és difícil, no ho nego. Sí feu una combinació amb els diversos fragments en negreta veureu que la Corporació es pot trobar amb una sèrie de contradiccions difícils de resoldre, encara que la llibertat d’expressió, el pluralisme lingüístic i la no discriminació per qualsevol circumstància personal guanyen per 3 a 1 la promoció de la llengua catalana.

orígens (reposició)

La Llum, vella-jove amiga (o a la inversa) ha arribat als 1000 posts i m’ha fet enveja perquè al meu bloc de Blogger encara li'n falten 43. Ah, però resulta que la Gemma fa uns dies em va fer un present inesperat, em va regalar els posts del meu antic blog -sense comentaris ni imatges- , que considerava irremissiblement perduts, a través d’un web que s’endinsa en els passats remots de la virtualitat: http://www.archive.org/web/web.php. Llàstima que el total d’anotacions no configuri cap número rodó i que ara hagi d’esperar als 2000 per fer una celebració.

Sembla ser que vaig començar a escriure a barcelonablocs el 5 de setembre de 2004 i que sumats els 239 posts de la primera època amb els 957 d’aquesta segona, el resultat és de 1296. En fi, només és una xifra: un miler, dues centenes, nou desenes i sis unitats. Segurament, en termes generals, es tracta d’una excessiva incontinència comunicativa, o potser només verbal.

De tota manera em fa gràcia rellegir els meus orígens, intentar recordar què em va empènyer a començar a deixar paraules a la pantalla, què em va estimular a continuar fins avui. No ho sé. Quina declaració d’intencions s’amagava darrera del primer post? Per què no aclareixo el motiu de al tria del nom del bloc i permeto que alguns comentaristes em confonguin amb una noia? No ho sé i no té cap importància. Em sento proper i al mateix temps llunyà als orígensi aparentment misteriosos:

orígens

Com altres tardes de poca feina he passejat -de pressa, com sempre- pel carrer de la Pietat, el més intemporal de Barcelona si no fos pels ulls dels circuïts tancats de televisió que vigilen des d'algunes parets. Ben entrada la tardor, cap al tard, quan encara no fa fred però les pedres humitegen l'ambient, encara fa de més bon passar, sobretot si una melodia va seguint o precedint el teu camí i els turistes ja han començat a sopar. M'he endinsat pel carrer de la Palla En un moment determinat m'arriba una magnífica olor de llibre en procés de descomposició! Aquests són dos dels pocs carrers on encara puc sentir si tanco els ulls -en el cervell (en el cor?), no en el nas- l'olor i la imatge de la saragatona.

Arribo a casa i ja no me'n recordo. Fins ara...

contrapunts

Avui m’avanço en la rutina de comprar el diari i el pa, sempre en aquest ordre. Mentre camino cap al Bonpreu obro l’”Avui” aproximadament pel mig, suposant que trobaré les pàgines de Cultura. Ho encerto a la primera i veig una imatge coneguda i un gran titular: ADÉU, MESTRE. Mor als 84 anys Antoni Vilanova. David Castillo li dedica un article laudatori en què repassa alguns aspectes de la trajectòria del catedràtic –gairebé 40 anys-, el crític literari i l’amic. En lletra gran, en una columna a l’esquerra de la pàgina, diu: Mestre d’infinitat de filòlegs i de crítics, Antoni Vilanova ha sigut un referent de la nostra cultura des de la postguerra. Amb ell desapareix una manera d’entendre el fet literari i també de divulgar-lo, l’amenitat personificada. En un requadre, també en lletra destacada, afegeix: Vilanova va exercir mestratge literari i humà en tots els que el van conèixer.

Jo no vaig conèixer Vilanova, només vaig assistir a les seves classes quan tenia 19 o 20 anys. Antoni Vilanova impartia una assignatura que es deia Crítica literària, una classe magistral en què ens parlava, em sembla recordar, de llibres com Cinco horas con Mario, Tiempo de silencio, El Jarama... El professor Vilanova tenia un gran prestigi i a la seva aula sempre hi havia molts alumnes. Al llarg del curs havíem de fer algun treball sobre una novel·la, que ell ens tornava corregit i subratllat en vermell. Em semblava un home molt seriós i d’un rigor notable, d’una gran agudesa interpretativa que potser va crear escola, no ho sé. Com que se suposa que un alumne que arriba a la universitat ja coneix els mètodes per analitzar les obres literàries o els pot llegir en les publicacions del moment, la seva tasca a classe consistia en el comentari directe de les obres del programa. Crec que va ser abans d’arribar jo a la universitat, que el professor Vilanova havia col·laborat a la revista “Destino” i que els seus articles sobre autors catalans eren molt interessants. En el seu moment no vaig llegir res, i tampoc posteriorment. Potser ara, si reediten alguns escrits d’aquella època, me’ls llegiré; llavors no estava gaire al cas.

I més propera en el temps, aquesta tarda em comuniquen que ha mort un exalumne. Devia tenir 16 o 17 anys. Un accident de moto. Una companya seva, davant dels tòpics de la vida trencada en plena joventut, exclama entre plors: Si encara no havia viscut!


Em costa creure les dues morts: la del primer, perquè em semblava etern; la del segon, perquè encara no havia viscut.

E la nave va

Rebo Novecento de mans de l’aiguamarina, amb dedicatòria inclosa. Li’n dono les gràcies i afegeixo que no sé quan me’l llegiré perquè el meu coneixement de l’italià és absolutament desastrós, autodidacte, i el vull acabar d’una tirada. Finalment trobo temps seguit per posar-m’hi. Ignoro si als qui heu vist la pel·lícula o la representació teatral us pot interessar també el monòleg, però, perquè no reendinsar-vos en aquesta història sobre el misteri de l’amistat i sobre la percepció del món, i tants altres estímuls en tan poques pàgines?

Trio dos fragments, el primer en italià i el segon traduït al català. M’agrada aquesta definició del jazz, i el jazz sense definició:

Io e la tromba. Gennaio 1927. Li abbiamo già i suonatori, disse il tizio della Compagnia. Lo so, e mi misi a suonare. Lui se ne stete li a fissarmi senza muovere un muscolo. Aspettò che finissi, senza dire una parola. Pui mi chiese:
"Cos'era?"
"Non lo so."
Gli si illuminarono gli occhi.
"Quando no sai cos'è, allora è jazz."


Recordeu aquest altre fragment (us el tradueixo)? Cal aferrar-se a l’experiència del món que un té i mig domina o cal buscar-ne d’altres? No, no, la resposta no és tan ràpida.

No va ser el que vaig veure el que em detingué/
Va ser el que no vaig veure/
Ho pots entendre, germà? Va ser el que no vaig veure..., ho vaig buscar, però no hi era, en tota aquella interminable ciutat hi havia de tot excepte/
Hi havia de tot/
Però no hi havia un final. El que no vaig veure és on acabava tot allò. El final del món/
Ara pensa en un piano. Les tecles comencen, les tecles acaben. Tu saps que n’hi ha 88, sobre això ningú no pot enredar-te. No són infinites. Tu ets infinit, i amb aquestes tecles é infinita la música que pots crear. En són 88. Tu ets infinit. Això a mi m’agrada. És fàcil viure amb això. Però si tu/
Però si jo surto en aquella escaleta, i davant meu/
Però si jo surto en aquella escaleta i davant meu s’estén un teclat amb milions de tecles, milions i trilions/
Milions i trilions que mai no s’acaben i aquesta és la veritable veritat, que mai no s’acaben y que aquest teclat és infinit/
Si aquest teclat és infinit, aleshores/
En aquest teclat no hi ha cap música que puguis tocar. T’has assegut en un tamboret equivocat: aquest és el piano en què toca déu/
Crist, però els vas veure els carrers?/
Comptant només els carrers, n’hi havia a milers, com us ho feu per triar-ne una?/
Per triar una dona/
Una casa, una terra que sigui la vostra, un paisatge per mirar, una forma de morir/
Tot aquell món/...

Alessandro Barico. Novecento. Un monologo. Milano, Feltrinelli, 2007 (cinquantunesima edizione)

Sigui quina sigui la tria, en cap cas hi ha la certesa de no naufragar. Sempre cal continuar el viatge, curt o llarg, amb garantia incerta. A més, realitat i ficció, es poden destriar?

desolacions (dimecres de cendra)

Com deia l’altre dia en parlar de l’aparició de la nova edició de Croquis del Natural, inevitablement vaig pensar en diversos temes relacionats amb Oller. Es diu, i deu ser cert, que l’obra d’Oller, d’una manera o altra, va lligada a la seva amistat amb el seu cosí Yxart, i més tard amb Joan Sardà. No sé per on hagués anat la novel·lística de l’escriptor de no haver mort aquests dos personatges i si la seva producció hagués estat més nombrosa, però que la seva desaparició el va afectar moltíssim és indubtable. En el moment de la mort del seu cosí, Oller tenia 49 anys i encara en viuria 35 més. En les seves Memòries Literàries (rereivindico la seva publicació al més aviat possible) copia una anotació de la seva “llibreta d’efemèrides privades” que deia així:


Maig, 25
A les 6 de la tarda d’avui, mor a Tarragona mon idolatrat cosí Josep Yxart, víctima de la tuberculòsi laríngeo-pulmonar que el nostre bon amic el doctor Sojo li descobrí el juny de 1893. he rebut la infausta nova a les nou del vespre, sopant amb la família, i tot i ésser aquest trist desenllaç tant més previst en quant feia ja dos dies que se’ns venia anunciant sa pressosa i creixent proximitat, hem tingut tots un gran trastorn; però singularment jo, jo que havia estimat tota la vida el meu cosí com un germà predilecte i que l’admirava com a un mestre i mon millor guia en mes tasques literàries. Sa pèrdua ha estat per a mi quelcom més que la coent mutilació que sentim en nostres afectes sempre que perdem un ésser volgut; he sentit a més, com el sobtat i brutal ensorrament de totes mes il·lusions, de tota ma joventut, i la ferrenya amenaça de l’esdevenidor en soledat espiritual i de tristor, que forçosament m’espera sense aquell continu comerç d’idees a què s’havia habituat la meva ànima, i a l’edat, precisament, en què és ja tan difícil contreure amistats noves amb l’entusiasme i l’impuls comunicatiu de la joventut.

Amb motiu de la mort d’Yxart, en Verdaguer li va dedicar uns versets que són els que afegeixo més avall. Era el moment en què al poeta ja l’havien fet fora del palau del marquès de Comillas, i quan va anar escrivint Roser de tot l’any, i una de les mostres més interessants de la prosa de l’època: En defensa pròpia; després vindrien les magnífiques Flors del calvari. Sobre els versos no sé què n’opinareu, però no crec que l’Yxart, de poder tenir una conversa amb el mossèn, es mostres gaire satisfet per la dedicatòria, perquè és evident que ni ell ni la família ni els amics tenien cap interès a trobar una sortida de la vida. I és que la monomania asceticomística de Verdaguer aplicada a tothom... En fi, que el poeta sabia com animar el personal.

Que hermosa jo l’han trobí
l’entrada d’aquesta vida!
mes d’ençà que la conec
trobo millor la sortida:
me fa enveja el que se’n va,
me fa pena el que hi arriba

Jacint Verdaguer: “A la mort d’Ixart"

terminologia

Em miro una bona estona el debat del 33 sobre el matrimoni i les seves derivacions. Sí, què voleu? És curiós com un simple conjunt fonètic adquireix una força que va més enllà dels sons. Se sap que els significat de les paraules evoluciona i pren nous matisos per raons diverses i que en darrer terme el que importa no són els mots en si mateixos sinó la seva càrrega de realitat, de referent, la seva evolució històrica. En el cas del mot matrimoni, darrerament no paro d’escoltar experts etimòlegs i antropòlegs filosòfics i culturals que es barallen sense arribar a les mans -de moment- en un intent de deixar ben clar quin sentit té el terme, d’on ve i on va. Uns i altres volen apropiar-se del seu significat. Els uns perquè diuen que és seu i que la inclusió dels altres sota el concepte treu dignitat al terme, és a dir, a ells mateixos; els altres perquè, a més que la llei els dóna la raó, creuen que no incloure’ls en el terme els nega la dignitat que tenen. Com si les paraules tinguessin dignitat...Els diccionaris ja no serveixen perquè tothom sap que sempre recullen els mots després que un bon nombre de parlants els hagin donat vida o un nou sentit de vida. I aquí ningú no vol acceptar o proposar una paraula nova. Per exemple, si jo suggerís gaimoni o, per donar-li amb la hibridació un acostament a la genuïtat del terme antic, si suggerís gaitrimoni, estic segur que no viuria ni dos segons: se’m tirarien a sobre fins i tot els de Termcat, que de moment no han entrat en el debat i segurament serien els menys perillosos.

Mentre és parla de matrimoni (moni ve de munere (protegir)? : protegir la mare?) s’oblida un terme que a mi em sembla que té més importància: patrimoni. Per què, finalment, quin patrimoni aspiren a protegir o reivindiquen uns i altres? No ho sé, però segur que alguna cosa fosca s’amaga darrera de la insistència a discutir sobre la protecció a les mares. I aquí entraríem en la discussió d’un altre terme: família. Ah, la família! Començar ara a parlar del concepte de família, la primera cel·lua de la societat, seria interminable i no em reportaria més que maldecaps, perquè just en una època en què els conceptes morals són cada cop més difusos i més utilitaris, sembla que l’únic que interessa és el component moral del terme.

Quina força la de les paraules i la seva interpretació, que és capaç de vèncer la força de la realitat! És clar que la realitat sempre ha estat una pura abstracció.

vols

La pluja va i ve. Aquestes tardes de diumenge en què la llum lletosa comença a desaparèixer i no se sent cap soroll fora de la sirena d’alguna ambulància i els crits de les gavines són d’una malenconia extrema. Mentre sonen les hores de les estranyes campanes de la Sagrada Família, cap veu humana traspassa la cortina sincopada de l’aigua que cau monòtona i trista. Quan arribi la foscor es tornarà a sentir la vida dels veïns en les cuines que donen als patis de dins i de fora. Quan arribi la nit reemprendrem els ritmes i farem balanços i prepararem la setmana. Més enllà, un món de misteris insondables.

Mentrestant –és el moment dels sons o dels somnis- jo acabo aquí, provisionalment, una sèrie que, sense premeditació, ha anat girant a l’entorn de la immortalitat, de vegades indirectament i algun cop com a tema central. Ho faig amb aquesta excel·lent oda d’Horaci, vencedor de l’enveja, en què en lloc de morir i anar a un altre món...

No serà pas una ala habitual ni feble la que se m’endurà, poeta transfigurat, a través de l’èter transparent; ja no romandré més a la terra i, vencedor de l’enveja,
deixaré les ciutats. No, jo que sóc sang de pares pobres, jo, que tu convides, estimat Mecenas, no moriré ni seré empresonat per les aigües de l’Estix.
Ja se’m formen a les cames un replecs de pell escamosa i per amunt em torno un ocell blanc* i em neixen plomes setinades pels dits i pels muscles.
Aviat, més famós que Ícar, el fill de Dèdal, aniré, ocell canor, a visitar les costes del Bòsfor gemegós, les Sirtes de Gertúlia i les planures hiperbòries.
A mi, em coneixeran el colc, el dace, que fingeix no tenir por de la cohort màrsica, i els remotíssims gelons, i, cultes que són, aprendran els meus cants l’íber i el que beu l’aigua del Roine**.
Que s’allunyin de la meva vana cerimònia funeral les complantes, la lletgesa dels planys i els laments; reprimeix els crits i, en el meu sepulcre, no hi posis cap lloança, que seria sobrera.

Horaci. Odes II, 20. A Odes i Epodes, vol. I, Fundació Bernat Metge.(traducció i notes de Josep Vergés)

* Ussani diu que els grecs comparaven els poetes, no als cignes comuns, sinó als d’una espècies sislvestre, el Cygnus musicus, celebrat en les cançons populars russes, que hivernava a Grècia (o era a Gràcia?), i afegeix que quan aquest ocell és ferit de mort la seva ranera fa l’efecte d’un cant.

** Cal recordar que a l’època que escriu Horaci, gran part d’Hispània i el sud-est de la Gàl·lia eren, fora d’Itàlia, els països més romanitzats, més cultes, doncs, des de la seva perspectiva. Amb el temps, com podeu comprovar, les coses canvien.

efemèride

A través d’en Ferran m’assabento de la iniciativa de Vicent Partal de copiar un fragment del Llibre dels Feyts de Jaume I amb motiu del vuitè centenari del seu naixement. No m’ho penso gaire i m’afegeixo a la proposta. Em fa l’afecte que l’efemèride se celebrarà més i de manera més sentida (i potser més controvertida) al País València i a les Illes, no en va aquests dos territoris eren els fills predilectes del monarca, mentre que Catalunya li havia arribat per herència, sense esforç. En fi, no entrem ara en consideracions històriques i polítiques, ni literàries.
He triat un fragment de comiat i de declaració d’amor i aprofito per remarcar que apareix també la paraula Espanya, que no cal dir que s’ha d’interpretar de manera ben diferent a com es fa ara.


E fem justar consell general, ço és, tots los cavallers, e tots los pobladors qui eren en Mallorques, e dixem-los així:
-Barons, nós havem estat aquí catorze meses, sí que neguna saó no ens volguem partir de vosaltres, e ara és a l’entrada d’hivern, e sembla’ns que la terra no tem a re, la mercè de Déu, e volem-nos-n’anar; car major consell vos poríem donar dellà, que no faríem estant aquí ab vós: e d’enviar a vós companyes tals que les Illes se pusquen defendre, o de venir nostra persona, si mester vos serà; car creats en bona fe que no haurà saó del món, de dia ni de nuit, que la major partida del nostre pensament no sia de vosaltres. E, pus Déus nos ha feta tanta gràcia que ens ha donat regne dins en mar, ço que anc rei d’Espanya no poc acabar, e que hajam nós aquí edificada església de nostra dona Sancta Maria, e tantes altres que n’hi haurà, que sapiats que no us desempararé, ans per ma ajuda e per ma persona sovent e menut nos veurets e ens haurets.
E ploram nós; e ells preseren llur comiat. E, quan haguem estat una peça nós e ells que no podíem parlar per la dolor que havíem, dixem-los que els lleixaríem per cap en Bernat de Santa Eugènia, e que faessen per ell així com farien per nós, e si res oíem de nenguna part d’estol que sobre ells vingués, que nós que hi acorreríem de nostra persona.

105 (fragment)
Jaume I. Crònica o Llibre dels feits. A cura de Ferran Soldevila. Barcelona: Edicions 62 i “La Caixa”, 1982. MOLC.

croquis incomplet

Fa uns dies que en Jordi Ferrer, editor de Cossetània, deia al seu bloc: Poder llegir els autors clàssics i tenir-los a l'abast és imprescindible pel coneixement d'una literatura i és a la vegada necessari per poder entendre el tipus de creació que es fa actualment. Es referia a Narcís Oller amb motiu de la publicació per la seva editorial de Croquis del natural–encara calentet de la impremta-, la primera obra de l’escriptor de Valls. Jo crec que en Jordi Ferrer s’equivocava en part del que deia, o en el que els seus lectors podien arribar a entendre, en no voler anar més enllà d’aquestes frases. És veritat que Oller és un clàssic de la nostra literatura, però tenir a l’abast les seves obres no és només un fet imprescindible per conèixer la nostra literatura, és a dir, per conèixer la nostra història literària, sinó per gaudir ara, l’any 2008, d’una obra –potser no tota- que encara ens pot fer pensar: hòstia, tanta obra nova que hauria de ser pasta de paper i resulta que m’hauria pogut gastar els calés comprant l’Oller! I ara diu que ens el publicaran amb comptagotes! I és que una part de la creació que es publica actualment en català –i en qualsevol altra literatura passa el mateix- no arriba a la sola de la sabata d’alguns clàssics antics o moderns. O al menys això devem pensar alguns lectors no subjectes a les modes, com el president de l’IEC, Salvador Giner, que el dimecres passat destacava a l’”Avui” una de les seves obres favorites: L’Escanyapobres de Narcís Olller em sembla magnífic. I també és la meva preferida.

Croquis del natural (1879), la primera publicació de Narcís Oller, està encapçalada per una narració, “El vailet del pa”, que quan un lector actual comença té ganes de plegar perquè li sembla trobar-se davant del romanticisme més tronat que s’hagi escrit mai, fins al punt que li pot semblar que se li està encomanant hiperglucèmia a grans dosis, però no, el ritme es va accelerant i del romanticisme es passa al classicisme, a la ironia final resolta en una sola frase. Un model de conte.

Josep Yxart, cosí inseparable de l’Oller, explica al pròleg ( "Clau d’aquest llibre", es diu) de Notes de color (1883) les impressions que li produïren la lectura de la narració, la gènesi de la història i el motiu del canvi en el desenllaç (català de la primera edició):

Altres detalls recordo referents á aquella primera publicació. Inútil es dir que Lo Baylet del pa, se basa també en un fet real, embelleit y modificat pe’l novelista. Molt hi ha en aquell quadro de la vida doméstica del autor; pero no vaig ara á aixó. L’Oller en lo primer borrador, obehint á certes reminiscencias de la liteartura romántica y á son bon natural, feya acabar bé la trista historia del pobre baylet abandonat. Apareixia casualment la mare, lo reconeixia y’l recollia plorant entre sos brassos. Mès tart, pensanthi, trobá aquest final inverossímil, pero no sens molta recansa se decidí á deixar al petit al mitj del carrer, acabant tan tendre relació ab una frase amarga y d’inconscient ironía en boca d’una noyeta innocent... ¡ab una ironía... lo que més detesta! Nó, no’s podia resignar á que’l quadro acabés d’aquell modo. Pero en la mateixa exclamació trobá la rahó literaria d’aquell acabament. Lo essencial era interessar al lector per aquell pobret. Donchs bé; com més terrible, més interessant sería sa sort. Aixís s’inspirava als que llegissin, aquella indulgencia, aquella pietat, aquella atenció, qu’en la vida ordinaria no guardém casi may pels pobres que’ns serveixen. Y aquesta idea li feu adoptar aquell final.

Tot just acabo de començar a parlar de la primera narració de Croquis del natural i m’adono que he sobrepassat l’espai que un lector de pots pot assimilar. Volia continuar parlant de la crítica que va rebre el llibre, sobretot de la de Joan Sardà, que va ser l'inici d'una gran amistat, i que acaba dient: Una observació final que no hem de desdenyar perquè acreix la importància de l’obra dins de la nostra literatura. Fins ara teníem molta literatura pagesa i bastanta de menestrala: amb lo llibre de n’Oller ne tenim de senyora. Volia parlar també del llibre de l’editorial Punctum, de Lleida, que acaba de publicar: Josep Yxart, escrits autobiogràfics 1872.1879, amb pròleg de Rosa Cabré –la mateixa prologuista exhaustiva i excel·lent dels Croquis. M’hagués agradat continuar demanant la publicació de les obres de Sardà. Desitjava demanar als de Cossetània que no esperessin el dos mil ni se sap per publicar les Memòries Literàries de l’Oller. Tenia pensat dir quatre coses sobre la maleïda tuberculosi que va acabar amb la vida de l’Yxart i del Sardà i de com l’Oller ja no va ser el mateix després d’aquestes morts. M’hagués agradat parlat sobre el paper de les editorials “perifèriques”. També unes paraules sobre el web “premi Lletra” de l’amic Pallàs... Massa llarg, ja ho sé. De moment, m’acontentaré a recomanar-vos que llegiu Croquis del natural: assumeixo tota la responsabilitat.

regals

Per raons de manca d’espai i per no poder atendre’ls com seria el meu desig i com ells es mereixen, regalo un lot de 100 exemplars de novel·la negra o similar en estat de conservació divers a qui estigui disposat a tenir-ne cura i ho pugui demostrar. Ocasionen poques molèsties, són molt dòcils quan se’ls coneix i no requereixen excessiva dedicació. Es demanaran referències. S’avisa que no es fan trasllats a domicili ni es facilita material d’embalatge. Abstenir-se professionals de la revenda (a no ser que pagueu bé) i maniacodepressius.

No sé si el meu post entra en allò que podríem anomenar el paper dels blocs en la societat actual, però aquí queda. Què us hi jugueu que no hi ha demanda? I és que en l’era digital... I a més, avui tothom es compra un llibre, o cent si convé, i després els trobes abandonats per les cantonades, fins i tot a les escombraries o, en el pitjor dels casos, convertits en pasta de paper. Potser tots plegats ens ho hauríem de fer mirar: els qui els comprem o ens els regalen, els qui els venen i els qui els donen vida. Potser en lloc de poder tenir un exemplar de bona raça per deu o dotze euros el que caldria és començar amb un preu de cent euros per a les races inferiors– encara que ningú vol admetre posseir una raça inferior, fins i tot et poden acusar de racisme si ho esmentes- i anar pujant segons les qualitats de l’exemplar.