construccions civils i militars: pont

(L'any 1939 les tropes republicanes en retirada van dinamitar el pont de Torroella. L'any 1940 els presoners republicans van reconstruir el pont de Torroella. Alguns, com en Jaume, es van quedar a viure a la vila)

de res

Avui he tingut, amb intermitències, una jornada de treball més llarga que les habituals, de 8,30 a 9, del sol incipient a la nit que s'allarga. Estic cansat, però no em queixo perquè el temps, pluja anunciada a part, ha fluid sense sorpreses.

Imagino, penso, però ara no tinc ganes d'escriure.

A darrera hora els he dit als pares que seria possiblement la darrera reunió amb pares que tindria, que em quedaven dos mesos. Potser per això he concertat més cites que mai.

Que curiós, acabo de repetir la paraula pares, però només n'hi havia dos, la resta eren mares. Per que vénen moltes més mares que pares a les reunions en què es parla dels fills i les filles? Ho podria argumentar, justificar i acceptar esmenes, però ara tinc poques ganes d'escriure.

existeixes si no formes part d'una llista?

Como tuve una educación católica, mes acostumbré a recitar y a escuchar letanías.

Umberto Eco. Confesiones de un joven novelista.


La veritat és que Eco -o els editors- potser es passa en aquest llibre, que cal considerar breu si tenim en compte la seva producció, amb la història de les llistes. Dedicar gairebé la meitat de l'obra a parlar de llistes i interrelacions diverses em sembla excessiu, sobretot quan a la primera part del llibre anàvem força bé. Esclar que Eco a la seva edat es pot permetre qualsevol cosa (encara he de llegir el seu Cementiri).

A mi, que també vaig tenir una educació catòlica, més de rosaris que de misses, m'agraden algunes llistes; d'altres, les que no em diuen gaire res, me les agafo més aviat com una obligació d'eficàcia relativa i amb poc convenciment, encara que entenc que anar en una llista, per humil que sigui el lloc assignat, ja és un triomf per segons qui o què i que en qüestió de llistes els gustos són diversos, com quedarà demostrat el mes que ve. Vet aquí una llista tripartita intranscendent i un pèl pedant que recitaré demà si cap il·luminació no em toca:

agudes: timpà, futbol, handbol, hoquei, interval, Tibet, xassís, iber, fluor, policrom, poliglot ...

planes: rèptil, atmosfera, cardíac, míssil, policíac, torticoli, medul·la, termòstat, tèxtil, intèrfon, amoníac, omòplat, víking, monòlit, megàlit ...

esdrúixoles: diòptria, èczema, aurèola, període, olimpíada, Etiòpia, pneumònia, políedre, (també poliedre) Himàlaia, elèctrode...

No sé quina paraula quedar-me per traure-la de l'anonimat. Megàlit?

el viatge continua

Parla’m, oh Musa, d’aquell de mil cares, que féu mil viatges
quan arrasà el castell i la vila sagrada de Troia.
Moltes ciutats visità, conegué el pensament de molts homes,
però també va patir per la mar, dins del pit, moltes penes,
sempre lluitant per salvar els companys, pel retorn i la vida.

Homer: L'Odissea (primers versos de la traducció de Joan F. Mira)


-Us ha arribat alguna novetat aquesta setmana?
-Té, l'han portat aquest mati mateix.
-... home, la veritat, no em sembla gaire novetat. Això em sembla que ho van escriure ... Quant fa, dos mil anys, dos mil cinc-cents...? Saps que ni sé quan ho van escriure?
-Però tu l'has llegit?
-Bé, no, però ja saps que aquestes coses tan antigues... No paren de filosofar i no n'acabes de traure'n l'aigua clara. Que no dic que no m'agradi la reflexió, però una mica d'acció també em vindria bé; fins i tot allò que en diuen les passions humanes desfermades...
-No m'has dit no sé quantes vegades que t'agrada Tarantino? Doncs en aquesta novel·la...

Deixo el diàleg, escoltat a mitges per prudència, en una llibreria del centre entre un client i el seu llibreter, en qui deu confiar, però, esclar, que et vulguin vendre l'Odissea com si fos una novetat... I tot i així, penso que l'Odissea és una novetat si no l'has llegida abans, i fins m'atreviria a dir que és més nova que moltes de les repeticions d'autors recents que, potser sense saber-ho - fem-los confiança- repeteixen el que ja hem llegit tantes vegades. I és una novetat la traducció de Joan Francesc Mira (un tast aquí) que tot i mantenir-se fidel al vers fa una versió que es pot llegir com si la història -les històries- acabessin de passar ara mateix. Quina road movie, encara que sigui per mar...! I gairebé no queda ningú viu, que anar amb Ulisses és perillós... I els que es volen aprofitar de la dona perquè el marit és absent, potser mort... però ell que torna i fa una “escabetxina”... Intriga, amors, odis... I els déus prepotents, que semblen tan volubles, i mai no saps si t'ajudaran o et seran adversos... com els polítics o els banquers o els inversors en borsa o...I ètica i estètica... I quina promesa el començament de l'obra!

La qüestió és: comences per la de Mira o per la de Riba (això sempre que no dominis gaire el grec-? Home -dona-, la de Riba de la Magrana és impossible de trobar a les llibreries ara, i la de Mira trobo que funciona perfectament, fantàsticament bé. A mi, de totes maneres, el fet que no hi hagi notes no m'agrada, que després em passo hores buscant qui és qui i tots els petits detalls que Homer, o qui sigui, no ens explica perquè a la seva època ho devia saber tothom.

s'acaba la cavalcada del comte Arnau

Tarda de tempesta desfermada, la primera de la tardor, com si les veus de la terra i del cel s'haguessin revoltat per una ofensa ignorada per la majoria dels mortals. Imagino el comte davant d'uns espectadors que si no s'han mulat es mullaran:


Arnau


—Corro de nit, corro de dia;
veig a tothom, no em veu ningú:
veig l'esperit que a dintre els nia
i com treballa en cada u.
Els veig, la cara somniosa
del son terrer, que es van alçant;
sento la veu misteriosa
que els va cridant, que els va cridant.
De tant en tant paren l'orella:
no saben que és: miren entorn;
veuen la terra que és tan bella
i mig rient baixen el front.
Mes han de fer ben tost per viure:
el dia es curt, la feina es gran...
I van perdent aquell mig riure:
els uns del tot, altres no tant.
Jo passo entre ells sense fer nombre
ni entre els vivents ni entre els esprits,
com un ensomni, com una ombra,
com un despert entre adormits.

Joan Maragall: La fi del comte Arnau (1911)

Alguns dels que em coneixen de prop podrien dir que m'ho he passat bé perquè com que no m'agrada el teatre -no és qüestió ara de detallar- he agraït que la representació durés una hora i quart. No, no és això, el muntatge m'ha semblat bo en el seu conjunt. També se'm podria dir que com que conec i m'agrada El comte Arnau, lectura imprescindible de Maragall, qualsevol relectura ja em sembla bé. Tampoc és això, que algunes relectures poden ser infamants i estimulen el rebuig.

Quins són els mèrits, doncs de la representació del TNC?

Una posada en escena impecable, malgrat que jo hagués preferit un cavall de veritat galopant per l'escenari. Un ritme correcte; dic simplement correcte perquè en algun moment del final m'ha semblat massa lent, innecessàriament contemplatiu. Una plasticitat atractiva, malgrat que no m'han deixat fer fotos per demostrar-ho. Una música i unes veus -i torno al ritme- essencials, que actuen quan cal i ho fan d'una manera excel·lent (que uns quants haguessin preferit una veu de noia a la d'un contratenor és cosa seva, i ... és possible); i encara que no formi part del Cor de Cambra del Palau, m'ha captivat la cançó -vers i melodia- de la donzella, Miranda Gas, ja al final. Una notable actuació dels actors, encara que jo hagués canviat el to d'algun monòleg del comte i del diàleg d'Arnau amb Adelaisa, que no del poeta; el motiu pel qual Vicenta Ndongo, corifeu de les veus de la terra fa servir un to irònic -del seu vestuari no diré res- se m'escapa, no correspon a la meua lectura....

Alguns espectadors, en acabar la representació segurament es pregunten què ens diu, o què ens vol dir, Maragall en el poema. Aquesta és una altra història. Al teatre s'ha d'anar també per gaudir del que es veu i se sent, per deixar-se anar, per tenir sensacions. Més tard es pot repassar tot i si es vol anar més enllà es pot llegir el poema i, si no és suficient, algun escrit que en parli, potser de Terry o de Marfany? Però, de tota manera, continua la pregunta: Fins quin punt pot gaudir l'espectador de l'obra? Si llegir poesia ja pot ser prou complicat amb presses o sense tenir les eines d'aproximació necessàries, escoltar El comte Arnau en un escenari per primera vegada i sense cap guia encara és més difícil. És aconsellable que els espectadors ja vagin entrenats si volen gaudir de la plenitud de la proposta? No cal, però aniria bé.

Per situar breument -la brevetat no porta enlloc en aquest cas- El comte Arnau, cal dir que Maragall el va escriure en tres etapes, la primera segurament la tenia enllestida el 1898, però va aparèixer, primer a la revista “Catalònia” i després al volum Visions i Cants, l'any 1900; la segona part es publicà l'any 1906, a Enllà; la tercera, ja enllestida el 1909, enllaça amb la primera des d'una altra perspectiva i apareix a Seqüències l'any 1911, el de la mort del poeta. En el seu conjunt, aquesta llegenda que ja havien versionat diversos escriptors, ens permet descobrir alguns aspectes de la trajectòria vital i literària del poeta, de la seva visió d'ell mateix i de la relació que manté -o vol mantenir- amb la societat de la seva època.

Finalment, i tornant a la representació, no entenc com es pot programar una obra amb tanta precisió: del 5 al 30 d'octubre. I si el públic s'hagués bolcat en massa? I si s'hagués fet la publicitat i la pedagogia necessària? En fi, no se m'ha de fer cas, mai no he tingut una idea clara del motiu pel qual determinats espectacles s'eternitzen i d'altres desapareixen sobtadament. En aquest cas, però, és molt possible que els promotors, malgrat la bellesa de l'obra, l'original i el muntatge, hagin desconfiat d'un públic maragallianament poc preparat i de la seva redempció a través de l'escassetat temporal de l'hora i quart.

Lo que la mort tanca i captiva,
sols per la vida es deslliurat:
basta una noia amb la veu viva
per redimir la humanitat.

Joan Maragall: La fi del comte Arnau (1911). Darrers versos.

No m'agraden els tràilers perquè menteixen, però no tinc res més interessat a mà:



P S: M'acaba d'arribar publicitat del teatre Condal: Els bojos del bisturí. Estic segur que una obra que imagino d'humor tallant (hahaha!) aguantarà una bona temporada en la cartellera i deixarà un record ineborrrable.

escolteu les veus del vent

Inevitable malenconia de tarda de diumenge. Després del ruixat apareixen unes espurnes de sol fugisseres de gris enlluernador que sembla blanc. Abans de retornar a la feina suau del capvespre em capbusso en la música, que no m'és gens llunyana, dels joveníssims Jordi i Josep Maria Clua i de Manel Joseph .




I encara tinc temps de retrobar-me en uns versos de Carner ara dispersos en altres obres:

ELS SOMNIS


I


He somiat que dins la mar nocturna
una sirena de bell si d'argent
em deia: -Oh, fill d'aqueixa vil cofurna:
la terra dura sense argent llisquent,


fita avui la mirada taciturna
en les lluors de l'onejar brunzent:
són l'alfabet en argentada espurna
del bell amor, immarcescible al vent-.


I m'abocava a aprendre aquell misteri
d'un gran defallimenet i un gran imperi.
El vent, però, de tot senyal escrit


deixà, en passant, escorrialles soles,
i cantava: -En tan lleus abeceroles,
la lletra mor abans no té sentit.

Josep Carner: La paraula en el vent (1914). En la versió a Ofrena, de l'Obra Completa.

els aranesos són catalans?

Sobtadament he pensat un títol, després de tot l'assumpte del post anterior i les seqüeles vàries, esclar. Encabat he vist que no se m'acudia cap contingut enginyós per farcir el post, però penso que això no és motiu per no compartir el títol. Qui sap si algú hi pot treure suc?

els últims homes lliures

La meua alumna crítica-confident-del-convidat em va dir que Quintana li havia caigut als peus, i també a la seua mare, amb qui comparteix programa i imagino que moltes altres coses. Dues concrecions negatives de l'espai: la que tothom sap i alguns comparteixen, la història del castellà de Gerard Quintana, i el fet de tapar-se amb la tovallola Om per posar-se el banyador a la platja. Intento discutir-li la qüestió del castellà, però mostro el meu acord en l'escena de l'entrevistador.

No tenia intenció de dir res sobre el convidat Quintana i de la cua que ha portat el programa, però un article d'avui -quan dic avui gairebé sempre vull dir ahir- de Víctor Amela em porta a intervenir en el que desitjo que ja siguin les escorrialles del debat, en alguns casos lúcid i en altres miserable.

Estic bàsicament d'acord amb els primers paràgraf d'Amela referits a Albert Om (aquí podeu llegir l'article sencer). Per dir-ho a través d'un exemple: em sembla que l'entrevista que farà no sé quan Buenafuente a Punset tindrà un interès molt limitat: tot el que era substancial sobre Punset ja ens ho va explicar Om sense dir gairebé res. És només un detall del darrer paràgraf del barceloní Amela el que em crida l'atenció. Copio el paràgraf:

Lo siento por Gerard Quintana, al que ahora tildan de traidor, independentista oportunista, mercantilista, facha y hasta pedófilo. Y no veo a nacionalistas defenderle mucho. Así las cosas, encuentro peligroso promover una Catalunya independiente: es muy de temer que acabase secuestrada por talibanes, fanáticos, reaccionarios y piratas que revisten con la cuatribarrada sus totalitaristas concupiscencias. Como esos que insultan a Gerard Quintana por permitirse ser hombre libre.

És la darrera frase, la conclusió, la que em sobta -les altres són previsibles-, perquè expressa una de les paradoxes del romanticisme: nacionalisme i individualisme. Poden -podria dir podem?- els nacionalistes catalans considerar-se homes lliures? De moment no ho veig clar, potser en un futur. Esclar que molts catalans, i qualsevol humà de procedència diversa, juguen sovint a la Pepa i la Ramoneta: és propi de la condició humana la dualitat, ens diuen per justificar el joc. Amela, en qüestió de nacionalismes, mai no hi ha jugat, que jo sàpiga.

adéu a les armes

Només en clau interna, per a mi. Alegria. I desconfiança. No en les notícies, no en els fets, sinó en les reaccions, en el futur immediat, en les generositats.

powerpoint

Flueixen les paraules en la penombra de les persianes baixades que filtren un sol esvaït, però encara dolç. Davant, una pantalla que va passant imatges, esquemes, resums en lletres piramidals i numerals ordinals. Una mica a la dreta, amb moviments oscil·lants de nervis continguts, un exercici de ventrilòquia.

Les mirades es reparteixen entre la llum de la paret i el cos a contrallum, i és difícil saber quina és la realitat i quin l'eco.

I així, una vegada i una altra, i una tercera. Fins que, passat el temps, apareix un cos -encara en la penombra perquè ningú, en aquesta hora que els altres mig s'adormen, ha aixecat les persianes- que ho vol dir tot sense cap llum de fons, sense imatges ni lletres ni mediacions, a cara descoberta. Els ulls miren els ulls, i els llavis, i la cara tota, i les mans que ajuden les paraules. Cap eco reverbera ni et distreu. Cap trampa no és possible més que la de la paraula i el cos que es mou.

En acabar -mitja hora escassa i encara en queda mitja més-, s'alça una veu d'entre els tres jutges:

-Ha estat molt bé, però potser hauries d'haver fet servir suport gràfic.

I jo que dic la meua. El tercer, calla.

no tot és Benetton

Conta'm Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;
de molts pobles veié les ciutats, l'esperit va conèixer...

Homer: L'Odissea (primers versos de la traducció de Carles Riba)


La síndrome d'Ulisses és pròpia dels emigrants i s'origina en la problemàtica que els produeix el fet de trobar-se en lluny del seu entorn habitual, en una territori més o menys estrany en què han de viure i prosperar. La síndrome es caracteritza principalment per un estrès crònic que pot derivar en patologies diverses. La primera formulació de la síndrome la realitzà Joseba Achotegui, professor de la Universitat de Barcelona, l'any 1980. M'assabento de força detalls de la síndrome a través del treball de recerca d'una alumna de l'any passat.

Aquest any continuo de tutor de primer de batxillerat. Han arribat al grup dues alumnes noves que ara deuen deuen portar uns dotze mesos a Catalunya. Una va venir del Nepal i l'altra de la Xina. Dic el seu país d'origen sense expressar cap preferència, simplement seguint l'ordre alfabètic dels seus cognoms que les ha col·locat una al costat de l'altra. He parlat una mica amb les dues i sembla que s'estan adaptant molt bé i han estat ben acollides. Tenen més o menys clar què volen i si tot va com desitgen potser ho aconseguiran. A la xinesa li agrada fer figures de paper que després regala als seus companys i companyes (no sé si un cor donat a l'atzar va ser interpretat correctament pel noi que el va rebre). Totes dues entenen bé el català, tot i que em diuen que potser explico massa de pressa. Quan parlen encara no tenen prou fluïdesa, però es fan entendre perfectament. Entre elles, esclar, parlen en català, i quan tenen alguna dificultat recorren a l'anglès...

De fet no vull parlar de les noies, sinó del treball de recerca. Al final del treball hi ha unes quantes entrevistes, totes amb dones de procedència diversa. Entre altres preguntes, se'ls demana què és el que els va costar més en el seu procés d'adaptació i què ha estat el millor i el pitjor que s'han trobat. La resposta d'una xinesa: El pitjor? Res. Nosaltres som optimistes. Curiosa també la resposta d'una de les dues que té el castellà com a llengua materna: El pitjor ha estat la dificultat de l'idioma, el català. L'altra, més jove, es queixa que quan va arribar al col·legi li parlaven en català: ...idioma que no era el meu. Podem dir que no em van ajudar en la integració. Ai, Catalunya!

parla Fabra, responen Fuster i Llompart

Els qui es guanyen la vida amb les paraules haurien de respectar la llengua que fan servir quan parlen i quan escriuen. L'haurien de respectar no només perquè la paraula els dóna vida, sinó també perquè ells es converteixen en mirall, en l'”autoritat” a què algunes vegades recorren els parlants i esporàdics escriptors quan es comuniquen. En la premsa, però sobretot en la ràdio i en la televisió, apareixen amb massa freqüència incorreccions lingüístiques que no són fruit de la transgressió conscient, de l'intent creatiu, potser discutible però sempre respectable, sinó de la desídia i del desinterès per tot allò que vagi més enllà dels índex d'audiència i de l'autovaloració com a “comunicadors”.

L'any 1933, durant la Segona República, Delfí Dalmau, veient que malgrat que el català en les emissions de les ràdios era important, però la seva correcció era discutible, va gravar una sèrie de discos, unes lliçons, que pretenien acabar amb les errades dels professionals del mitjà i també dels oïdors. No sé fins a quin punt la seva tasca va reeixir. Actualment no caldria que ningú fes una feina semblant perquè la majoria dels professionals, periodistes amb títol, han estudiat el temps suficient la llengua o tenen els mecanismes a l'abast per millorar-la i les incorreccions haurien de ser si no nul·les -la perfecció no existeix i, a més, cansa- al menys anecdòtiques. Parlo dels periodistes, però podria ampliar la nòmina als qui d'una manera regular apareixen en els mitjans per entretenir-nos, informar-nos o “culturitzar-nos”. Considero un menyspreu als oïdors i als espectadors el seu menyspreu a la llengua, o viceversa. Després de tants anys de relativa normalitat no hi trobo excusa. Que hi hagi casos discutibles i discutits em sembla perfecte: llegiu aquí un model d' exemple i el seu desenvolupament.. Que passin sense discussió, de vergonya. Que no els produeixi cap vergonya, inadmissible. Que no en siguin conscients, increïble.

Torno a l'any 33 per a recordar la campanya de Delfí Dalmau, que va voler que en el primer disc, per donar més consistència a les seves lliçons, hi figurés l'autoritat de Pompeu Fabra. Sentir avui la veu del mestre...! Trenta-cinc anys després (1968, centè aniversari del naixement de Fabra)), Concèntric edità un disc en què a més de la proposta de Fabra es podien escoltar les respostes valenciana i balear en les veus de Joan Fuster i Josep Maria Llompart. Presento a continuació en aquesta pantalla aquestes tres veus, a més de la de Dalmau, que sé ben presents però possiblement de fonètica oblidada. I, esclar, hi ha el contingut, que d'alguna manera complementa el post de Calders.



El material sonor és de l'excel·lent bloc de memòria història, però sobretot musical, Cançons en català i més, de Toni Serra

la llarga marxa

Una mica més i m'oblido de la manifestació del dissabte (com gairebé m'oblido de les Tereses, que cada cop són menys). De fet vaig trobar casualment la manifestació a la cruïlla del carrer Aragó ab el passeig de Sant Joan quan ja havien començat a baixar cap a l'Arc del Triomf.

Vaig anar seguint la marxa en sentit contrari a la seva progressió fins arribar a la cua al passeig de Gràcia amb Diputació mentre anava participant des de fora en la festa. Des de fora en sentit físic, i dic festa perquè, al contrari d'altres manifestacions per motius diversos, no em va semblar captar en cap moment espurnes de crispació, sinó una mena d'agermanament de gent diversa que es troba esperançada o com a mínim expectant davant d'un moviment nou que ignora quins resultats aconseguirà o ni tan sols si la finalitat són els resultats concrets. Potser la idea, explicita o inconscient és la pertinença a un nou món que s'adona que el món de sempre ja no funciona. Com serà aquest nou món? Existirà? Quan? Ningú no ho sap.

Cada gran manifestació té, dins de la seva heterogeneïtat, grups que sobresurten. En aquest cas em va semblar veure que els joves predominaven. Banderes diverses, pancartes petites i casolanes, majoritàriament, eslògans orals variats que no recorrien com una onada la totalitat de la marxa sinó que s'aixecaven aquí i allà, veus contra la banca i el capital, contra els polítics i la seua inoperància i credibilitat, al·lusions a retallades diverses, desarrelament del sistema social actual. Més gossos de raça indefinida que en altres manifestacions, també més càmeres fotogràfiques rèflex: els joves tenen tendències icòniques -sempre ha estat així i ara més- i les imatges immòbils o en moviment els són tant o més properes que la paraula.

Jo també busco imatges que em surten a mitges perquè no anava preparat per a la foscor. Copio sobretot les imatge de les parets, dels vidres, dels espais publicitaris. Una em preocupa especialment, la majoria les trobo assenyades; la darrera, la que mostra un home biotherm mig ocult per un eslògan força repetit darrerament, em resulta doblement suggeridora: quants homes biotherm participaven en el recorregut? Més guix o més ordinadors? Més pissarres o més pantalles? La cosa no va de broma.

Barcelona, mentre la manifestació fa la seua via, continua com sempre. Les sardanes de la catedral, el cantant d'òpera del carrer de la Pietat, tots els sostenidors a 5 euros publicitats per unes noies amb paraigües de color taronja, els pintors de la plaça del Pi que ja pleguen -a l'església, una vegada més El concierto de Aranjuez, que deu portar més representacions que qualsevol musical de fama-, al mercat de la Boqueria tenen uns gínjols caríssims i excessivament madurs, però en compro... Si agafés la meitat de la gent amb qui m'he creuat durant el trajecte, muntaria una manifestació tan nombrosa com la que he deixat enrere. Barcelona ja té aquestes coses.

De retorn a casa, els negocis que havien tancat ja tenen les portes obertes. Un cuiner del Tapa Tapa, vestit amb la roba blanca de feina, aparca la moto que potser havia amagat per por o potser l'havia aprofitada per fer un vol. Més enllà, un treballador del Mandarin armat amb una galleda i d'un raspall dur intenta esborrar una pintada que parla dels treballadors...

i a mi, ningú no em plagiarà?

Dos posts d'ahir, un de la Júlia i l'altre de Francesc, parlen del plagi. No sé si plagiar-los. Jo he parlat del plagi literari en diverses ocasions i no reprendre ara el tema. Enllaço aquests tres posts: 1, 2, 3, (suposo que en tinc d'altres amb consideracions semblants) amb què a partir de diversos estímuls vaig escriure alguna cosa.

És una evidència que un dels motius que actualment fan que el plagi sigui considerat negativament és una qüestió econòmica (hi ha, a més, una qüestió d'orgull per una hipotètica originalitat que no m'interessa especialment, per això l'esmento entre parèntesis). Avui, la literatura, poc o molt, pot donar diners i s'entén que aquell que després d'un esforç per escriure unes quantes pàgines que li han reportat una quantitat d'euros modesta o substanciosa s'enfadi quan veu que algú els hi copia textualment o “s'inspira” en la seva originalitat per aconseguir resultats semblants amb un esforç mínim. Entenc, repeteixo, que l'autor inicial s'ho prengui malament i fins i tot que recorri als tribunals pertinents. El que em costa més d'entendre és que el lector s'acabi implicant en el tema amb arguments que inclouen força consideracions morals i ètiques i poques d'econòmiques.

A mi, que escric alguna cosa gairebé cada dia i sovint l'acabo publicant aquí, em resultaria ben satisfactori trobar, sigui per casualitat o perquè algú que ho ha trobat m'ho comunica, que algú m'ha copiat, en part o totalment. M'agradaria que algú penses que val la pena agafar una idea o un fragment meu per repetir-me, resumir-me, ampliar-me, al·ludir-me subtilment, tergiversar-me. Fins i tot es pot veure que en el bloc no hi tinc cap restricció per tal de facilitar el plagi, cap frontera ni tan sols insinuada com podria ser una llicència de Creative Commons. Però no hi ha manera: que jo sàpiga no hi ha ningú disposat a plagiar-me. Després d'uns quants anys dubto, però no sucumbeixo a la desesperació, de trobar un dia un text d'un altre que em pugui fer pensar que allò que diu abans va ser meu; per suposat hauria de ser un text on de cap manera s'esmentés el meu nom ni cap indicació que remotament hi pogués portar als que no fossin al cas. Quin estímul per continuar escrivint el dia que em passi això! Quina íntima satisfacció! Quin premi! Si arriba el moment no sé si podria estar-me de dir: mireu, aquell o aquella m'ha plagiat! Al·leluia!

la llengua de Pere Calders i altres consideracions inacabables

Encara ara hi ha reticències a l'hora de denominar d'una manera comuna la llengua que compartim. Fins i tot entre els qui no tenen cap problema a reconèixer que es tracta de la mateixa llengua o entre d'altres que, un pas més enllà, defensen la seua unitat hi ha casos en què parlar de llengua catalana costa. Ho entenc perfectament, existeixen raons extralingüístiques diverses que aconsellen o propicien l'ús d'altres denominacions. En podríem parlar llargament i segurament ens arribaríem a entendre, si és que ja no ens entenem.

Una altra cosa és l'ús, sobretot escrit, que fem d'aquesta llengua que reconeixem comuna des de criteris lingüístics, que són els únics seriosos per bé que alguns no els considerin definitius. Jo crec que a l'hora d'escriure no només és lícit l'ús del lèxic dialectal (no és tot el lèxic dialectal?), sinó que és enriquidor i necessari, i una renúncia als mots propis de localització minoritària en favor de mots equivalents, a vegades no tan precisos, del domini més general de la llengua és un error si no una mostra d'inseguretat de l'escriptor, sigui professional o no. És veritat que l'abús de localismes -podríem parlar del sentit del terme abús, esclar- a vegades pot conduir a una certa foscor, però és cosa de cadascú saber on pot arribar i què vol i les renúncies que ha de fer. Si bé la meua idea pel que fa al lèxic és clara, no em passa el mateix amb altres aspectes de la llengua sobre els quals no insistiré per no avorrir el lector, però que podrien continuar un debat que encara, poc o molt, és viu. Per exemple, fins quin punt s'haurien d'utilitzar en la llengua escrita les múltiples varietats morfològiques de les formes verbals? En un territori de pocs quilòmetres, entre un poble, el del costat i el de més amunt, es poden trobar tres morfemes diferents per a la mateix persona del mateix temps, i anem sumant. Tot s'hi val o ens hem de limitar segons determinats criteris? Quins? Hem de ser flexibles amb aquelles formes que abasten un territori extens en detriment de les més locals? Determinades solucions han de respondre a reivindicacions territorials i culturals concretes? Hem de ser més o menys permisius segons la intenció del nostre escrit, els possibles lectors, el moment en què escrivim, el mitjà, etc.?

Segurament no parlaria ara de tot això si no fos per què llegint Estimat amic. Cartes. Textos -correspondència entre Calders i Triadú- m'he aturat una estona en un fragment de Pere Calders que potser encara ara pot tenir un punt d'actualitat. I que consti que he preferit no dir res de les tries literàries per no embolicar la troca.



... En Riera i jo vàrem tenir una topada de les més fortes que s'han produït en el nostre equip. Vaig retreure-li la seva inclinació a publicar tot el que procedís d'escriptors valencians, fossin bons o dolents, dient-li que això em semblava una feina negativa, des del punt de vista de Catalunya i de València. Per altra banda, el cultiu d'unes formes dialectals valencianes en la literatura em sembla innecessari i perillós; si en el gran llenguatge que ens és comú tractem de donar una forma escrita a totes les fonètiques regionals, correm el risc de desintegrar l'idioma i deixar sense efecte la feina que, en poc temps i amb una disciplina que ens és tan rara en altres aspectes del nostre caràcter, ha estat feta a Catalunya. Ha estat posada en circulació una nomenclatura que mobilitza en mi una sorda resistència: s'evita emprar els mots “Catalunya” (i català quan es fa referència al llenguatge), i s'empren en el seu lloc els de “Principat” i “barceloní”. Sembla que, pel sol fet de dir-nos catalans, correm el risc d'ofendre algú. Ara mateix, en Sanchis Guarner (la tasca del qual no deixo de reconèixer) amb una Gramàtica valenciana dóna classes de “valencià”. Ja sé que, en el nostre cas, no és de menysprear cap camí, però ¿hi guanyarem alguna cosa quan tinguem una gramàtica barcelonina, i una de valenciana, i una de balear (o dues, per salvar els ressentiments entre eivissencs i mallorquins) i gramàtiques lleidatanes, tortosines i empordaneses, etc.? Ni en nom de la política ni en nom de res, trobo lícit enganyar-se, i, la veritat és que el nostre idioma comú és el català, amb tota la riquesa que es vulgui de modalitats dialectals. En els estudis filològics aquestes varietats són molt interessants. Però, ens hem d'aplicar a l'esforç de crear una gran literatura o perdre'ns en un bosc de diminuts intents literaris? Conec les objeccions que se'm poden fer, però he arribat a la conclusió que per motius polítics no val la pena de desfer cap de les feines que ja tenim fetes. En realitat, ja ens ha passat me´s d'una vegada que, quan els polítics ho han perdut tot, tornem a començar amb la força integradora de l'idioma. No sé per què tinc la sensació que els nostres enemics veurien amb plaer la consumació d'aquest procés balcanitzador...

Pere Calders (Mèxic, 1953)

del vinil a mp3

En un comentari de fa dos dies, la Júlia em demana per un “enginy” reconvertidor de música o, dit d'una altra manera, com es pot fer per passar de diferents suports musicals a l'eteri format mp3 que ens permet escoltar música des de l'ordinador o des de diversos reproductors. Com que l'espai dels comentaris em semblava insuficient, responc amb més detall. Abans de res, he de manifestar que les meues carències tècniques són descomunals i que qualsevol cosa que pugui dir caldrà que es contrasti amb els coneixements d'algú que estigui més al dia, i no cal que sigui un expert.

Anem al tema i centrem-nos en els vinils (quants vinilicidis s'han comès en els darrers anys!). Entenc que hi ha dos sistemes per poder passar el so a mp3. En primer lloc, el que es pot fer es connectar l'equip de música a l'ordinador i tenir el software adequat per tal de realitzar la conversió. A internet es poden trobar diversos llocs que expliquen com realitzar els passos necessaris, com, per exemple, aquest. En segon lloc, hi ha la possibilitat de tenir un equip de música que converteixi directament vinils o altres sistemes a mp3. Jo faig servir aquest sistema.

En el meu cas, fa pocs anys que em vaig comprar d'oferta al Corte Inglés un equip compacte d'aparença antiquada i procedència italiana que s'anomena DoctorSound. Es tracta d'un aparell que em permet reproduir vinils, cds, cassets i mp3, i escoltar la ràdio. Es pot connectar a l'aparell un llapis de memòria o similar i una targeta SD no només per escoltar la música gravada sinó també per copiar la música que es va reproduint a través dels diversos mitjans esmentats. Cal dir que en el meu aparell el so del casset és horripilant i el seu pas a mp3 potser encara és pitjor. Les emissions de ràdio no es poden reconvertir. Quant a la qualitat del so del vinils, penso que és força bona, fins i tot comparant amb les gravacions professionals, tot depèn de l'estat dels originals. Sobre l'aspecte de l'equip i dels diversos botons que permeten el seu maneig, em resisteixo a opinar. En tot cas, suposo que hi ha al mercat opcions més satisfactòries.

Evidentment, a partir de la conversió, cadascú pot fer, o no, els muntatges musicals que vulgui. Jo continuo aconsellant un programa d'edició i conversió en anglès molt assequible, força complet i del qual no em puc queixar després d'anys d'ús: GoldWave (ja l'he esmentat algun cop). Un programa que també permet extreure i convertir directament la música dels cds a mp3 i altres formats.

Maria Aurèlia Capmany, amb un cert retard

He conegut a través de la Júlia que el dia dos d'aquest mes va fer 20 anys de la mort de Maria Aurèlia Capmany i deixo altres escrits pendents per recordar-la o, més ben dit, per pujar un record complementari al que diu la Júlia. Quan llegia el seu post anava pensant que no sé quants anys fa que no rellegeixo o llegeixo la Maria Aurèlia, tot i que va ser una escriptora i una persona que en algun moment em va ser molt propera i que fins i tot vaig participar en un muntatge d'aficionats -com a il·luminador i “tècnic” de so- en el seu Tirant lo Blanc. Però més enllà de la seva literatura, la Maria Aurèlia (el Capmany no cal) era una presència, una veu, un pensament, una part de la vida del país i de Barcelona (la part tarragonina m'és més llunyana), una part, encara que petita, de la meua pròpia vida.

Avui deixaré de banda la seva obra, els seus textos i recordaré la seua veu. És curiós com la veu, digui el que digui, pot fer reviure les persones. Se'm permetrà que recordi la seva veu, i la seva presència, a través d'una petita frivolitat que, si es pensa bé, no ho és tant i si ho és, i en la mesura que ho sigui, no és més que una mostra de la polifacètica i sorprenent Maria Aurèlia Capmany i Farnés.

Vet aquí la Maria Aurèlia cantant!:



Van intervenir també en el disc DONES, FLORS I VIOLES. La dona en la cançó catalana: Maria Yáñez “Bella Dorita”, Maria del Mar Bonet, Núria Feliu, Maria Cinta, Guillermina Motta, Teresa Rebull, Carme Sansa, Rosa Maria Sarda.

avui, l'enyor de demà

Mentre la Iruna -o potser la Núria- escoltava -o volia escoltar- Jordi Sabatés, jo convertia l'únic vinil seu que tinc en mp3 a través d'un enginy de qualitat horrible i de procedència italiana que em permet recuperar també cassets i Cds.

Aquest mes he estat actualitzant i transformant una part de la meua música catalana dels 70, una dècada prodigiosa, espectacular, inici de molts camins posteriors, encara que tothom deu tenir una dècada excepcional que no coincideix amb la meua. No tinc gaires discos dels 70 -de fet, no en tinc gaires de cap temps- perquè tenia pocs diners per invertir en qualsevol cosa i em resultava més fàcil anar als concerts o escoltar el material d'amics i coneguts. També és veritat que els llibres sempre van ser la meva preferència quan em sobrava, o no, algun diner. Ara que podria permetre'm el petit luxe de recopilar la música que vaig escoltar i viure, resulta que la tasca és pràcticament impossible per múltiples raons, entre altres la descatalogació o el fet que alguns vinils antics tenen preus prohibitius. No obstant, he començat el viatge i, en la mesura que pugui o em sembli, el compartiré aquí.

Vaig començar fa uns dies amb Ia & Batiste i avui continuo amb Sabatés (s'accepten peticions), amb un fragment d'un dels seus discos més coneguts, Tot l'enyor de demà (títol impagable), editat el 1976. Tinc la impressió que malgrat la qualitat dels seus treballs i la seua continuïtat en el temps, Jordi Sabatés és un músic minoritari, tot i que bona part de la seva obra ha estat recuperada el 2008. En fi, les coses són el que són i jo no puc fer res per canviar-les, i encara menys amb el so polsós -mea culpa- del meu vinil:



Continuaré

reflexos en l'espai-temps

Si ai perdut mon saber
qu'a penas sai on m'estau,
ni sai d'on ven ni on vau,
ni que·m fau le jorn ni·l ser;
e soi d'aital captinensa
que no velh ni posc dormir,
ni·m plai viure ni morir,
ni mal ni be no m'agensa.

Ponç d'Ortafà



No recordo exactament de què parlava, segurament d'amor, de l'amor del XII i XIII., però no importa el temps, les idealitzacions de l'amor sempre han estat semblants, i els enamorats tímids o atrevits que han de fer mèrits per aconseguir el que volen, i satisfaccions i decepcions, fidelitats, indiferències i traïcions...

De sobte, vaig ser conscient d'una cara que em mirava fixament; aïllada al final de l'aula, sobresortia sobre la resta de caps, difuminada i gairebé etèria amb el seu cabell blanc i el rostre pàl·lid. Semblava que més que interessar-se pel que jo deia, repetit tantes vegades amb lleugeres variacions, s'interessava per mi, com si volgués descobrir qui o què era jo realment.

Van passar uns segons, o potser unes dècimes, abans que em reconegués observant-me des del reflex del vidre de la finestra. Vaig girar la vista, no tenia res a dir-me, o a dir-li, perquè ell no era jo, o potser perquè era jo. Un altre dia, potser en un altre lloc, podríem compartir alguna cosa; encara no era el moment.



PS: La meva neboda de nou anys es reafirma en el seu desig:
-Quan sigui gran vull anar a Roma.
-Per què? -li preguntem per si ho ha oblidat.
-Perquè hi ha en Bojan.


Una alumna de 15 anys amb qui mantinc una certa complicitat amb “El convidat” em recorda entre consideracions sobre l'espai i el temps a la narrativa:
-Aquesta nit li toca a Bojan. És guapíssim!
Se sent els sospirs sincronitzats de més de mitja classe i es respira un sentiment d'admiració per l'atreviment de verbalitzar el desig.

I una altra vegada comprovem que Bojan és alguna cosa més.

cel d'octubre

Des que fa anys van decidir que les classes havien de començar abans li trobo poques gràcies a l'octubre. Podria buscar en la memòria i estic segur que m'arribaria algun detall, però no és qüestió d'aturar-me inútilment.

Aquest dies que s'escurcen sense treva: sortida i posta de sol el dia 1 (sempre en TU) : 5, 47-5,34; sortida i posta el 31: 6,21-4,48. I amb el canvi horari de final de mes, la foscor precipitada. Un mes sense història si no fos pels colors tardorencs i els cels nocturns que avancen el magnífic espectacle estel·lar de l'hivern.

El dissabte vam anar a sopar a can Casadellà, un mas ben curiós situat en un trencant a mà dreta poc després de començar la carretera que va de Serra de Daró a La Bisbal. Cloves i crustacis (les primeres massa cuites i els segons tal com cal) i guisats de carns excel·lents (oca amb naps, porc ibèric, cabrit). Els sopars inacabables tenen l'avantatge en els temps difícils que corren per als fumadors que predisposen a la contemplació, vull dir a la contemplació fora de la sala on se serveix l'àpat. Al cap d'una horeta de tastos, se sent la necessitat de trobar-se en comunió amb la natura i malgrat que la tramuntana inquieta el cos, la lluna i les estrelles compensen els petits inconvenients del vent que va a la baixa. Llàstima que aquest espectacle es converteixi en menor des de la terrassa de casa, tot i que Orió, la meua constel·lació preferida, que ja comença a veure's a primera hora de la matinada, no té fronteres visuals.

Repasso el desgavell que he escrit i, tal com va el món, em trobo d'una frivolitat sense perdó, però que hi farem, la meva vida passa de tant en tant pel cel.

1 2 3, 1 2 3...

1. A vegades, buscat o per casualitat, penses: sí, ja és això. Com aquesta nit, a la 2, The visitor, de Thomas McCarthy.


2. Deia més o menys així?:

-Què faries si no ensenyessis?
-No ho sé.
-I no et sembla emocionant?


3.

la nit és dia

És la nit qui diu la veritat

Peter Haussman

Ara, quan escric això -més tard ho penjaré-, són les vuit tocades. En el meu interior de l'Eixample, finestres, galeries i balcons estan il·luminats. Es veuen poc habitants. Just enfront un home calb parla a través del mòbil mentre desapareix i apareix pels costats de la finestra amb llum zenital que li fa d'escenari. Més a la meva esquerra, una noia acaba de sortir a estendre la roba en la penombra del balcó on hi ha una tauleta i tres cadires. A sota seu, el televisor que amollarà imatges fins a la matinada encara està apagat. Si tragués el cap, segurament veuria entaulat el matrimoni gran que podria estar jubilat però que manté una joieria de cantonada. A l'altra banda, a la dreta, més lluny d'on sóc, és on hi ha més llums. En el pis inferior, potser el principal, un home assegut en un sofà virolat deu llegir alguna cosa, però només li veig el cap i les espatlles...

La veritat és que no em fixo gaire en els meus exteriors. A penes podria identificar ningú si el veiés pel carrer. Quantes vegades em creuo amb veïns dels quals només conec les siluetes i alguns detalls del pis? Ahir em vaig fixar per primera vegada en una casa on hi ha penjat un gran pòster. Més ben dit, em vaig fixar en el pòster. Em va semblar increïble que no l'hagués vist abans tenint en compte les mides i el fet que es pot dir que em mira. El devien penjar fa poc? No ho crec. Per què l'han posat en un lloc on només el veuen de passada? És de qui em penso, aquesta cara? Per què el van triar? M'adono que en les meues parets no hi ha la cara de ningú. Fa anys que en alguna de les cases on he viscut tenia cares, d'homes o de dones; ara, no... I el cap a penes visible de l'extrem, què fa?

Les proximitats de la nit desapareixen amb la llum diürna unificadora. Se senten veus, es veu algun detall, però s'ha perdut la màgia dels interiors, de les hipòtesis, de les vides vedades. Ella, però, continua mirant-me a través de la finestra, distant, immòbil, somrient, eterna. És ella? Què vol?

blocs i literatura: exemples

Quin avorriment, sempre parlem de nosaltres o des de nosaltres! Però no, és què no hi ha altra manera de parlar. Fins i tot avui, que deixo que parlin els altres, sóc jo qui parla, perquè sóc jo qui tria.

Ho havia fet alguna vegada fa temps, i m'ha semblat una bona idea recuperar el que no es va convertir en costum i que no crec que ho sigui. Jo, com vosaltres, també sóc lector de blocs a temps parcial i com tothom tinc les meves preferències a les quals em mantinc fidel per raons diverses. Quines raons? Doncs avui en posaré dos exemples. No, no diré el bloc tal o qual, per això o per allò, perquè la majoria de vegades les fidelitats són simplement per complicitats diverses, cosa que no vol dir necessàriament per afinitats totals o per identificació amb un món idèntic, només faltaria. A vegades les complicitats són també per complementarietat. I, en el meu cas, ho he de dir, també cal que el que llegeixo no contingui excessiu artifici, que algun cop funciona, però sovintejat cansa.

Ho sabia, és impossible que no parli massa de mi. Ara que ja ho he fet, deixo parlar els altres. Avui dos: la Clarissa, vella amiga que estic segur que deu pensar que la tinc mig abandonada perquè darrerament li parlo poc; en Joan, a qui conec més recentment, sempre virtualment -m'han vingut ganes d'escriure virtuosament- i a qui tampoc deixo gaires mostres de la meva fidelitat. Que per què m'agrada llegir-los? Ja ho he dit. Les virtuts més concretes que les triï cadascú a partir dels exemples dels darrers dies.



Dubtes blocaires


He estat uns quants dies sense publicar el blog. Això no vol dir que hagi estat sense escriure, però trobava a faltar l’adrenalina de “publicar”, aquesta mena de vertigen cada cop que es pitja el botonet i saps que el que has escrit podrà ser llegit per qualsevol persona en qualsevol lloc del món en aquell mateix moment. Sé que el procés d’escriptura demana una reflexió, reposar i madurar els esborranys; en canvi el blog, encara que el text que publiquis estigui pulit, està escrit a raig fet, no es pot pas dir que el que dius en cada post hagi reposat gaire... Això no pot ser gaire bo per l’escriptura, sobretot si es tenen certes pretensions de qualitat literària... Aquest és un tema sobre el que haig de reflexionar més, potser canviar alguna cosa del procés d’escriptura... Però el fet que m’urgeixi publicar cada dia una cosa (publicar el blog és una addició), fa que no pugui veure més enllà de la pastanaga del post del dia. I si tal i com ho faig ja em sento realitzada, per què canviar res? De totes maneres, hi haig de pensar a fons, en això...




La veritat al blog


Al blog, hi dius la veritat?


Si la veritat és una ametlla, el que ofereixo al blog és una ametlla garrapinyada...


Clarissa. Llaços imaginaris



 Literatura per què


De jove, la literatura t’estimula i et complementa. De gran, et salva. Un arriba a una edat en què comença a estar tip d'un mateix; però hi ha una porta que et permet sortir del teu jo: la literatura. Quan estàs cansat de ser tu, la literatura és un descans. Una novel·la et convida a ser un altre; un poemari et presenta algú que viu dins teu i no coneixies, i et renoves. Un dia et lleves i sents que la teva personalitat t’engavanya; cap problema: et capbusses en un llibre i te n’emproves una altra. I t'esponges: et deixes influir.


La literatura ens aliena temporalment i a fi de bé. Se’ns endú una estona i quan tornem a casa notem que hem millorat una mica. Som un xic diferents de com érem. Estem salvats.


Joan Calaspeu . UCRONIES

Un Sagarra inèdit i combatiu

Veig que sobretot a partir del dia del cinquantenari de la seva mort, diversos mitjans van dedicant material a Sagarra. Avui mateix “La Vanguardia” ha tret un manifest suposadament seu en què feia una crida als catalans per formar part del Partit que aviat hauria de canalitzar els seus desitjos després de set anys “d'un règim abusiu i monstruós”, a punt de caure. És terrible que les esperances que provenien de la fi de la segona guerra mundial fossin només un miratge i que el règim continués trenta anys més. És curiós veure com en l'escrit es demana l'oblit de la divisió en dretes i esquerres per anar de cara a un punt de trobada superior; una modernitat que avui també reclama gent de dretes i d'esquerres i gent ni de dretes ni d'esquerres. Per què no havia aparegut fins ara aquest escrit?

En fi, més avall deixo el document; les circumstàncies les podeu llegir aquí

ALS CATALANS

Davant la imminent caiguda d'un règim abusiu i monstruós, que tocat de mort per la victòria de les democràcies, s'arrossega catastròficament, gràcies només a la covardia general i a la vilesa dels que de tal règim s'aprofiten, s'ha fet necessària i urgentíssima una posició clara i neta de tots els patriotes catalans enfront el futur del país nostre.
Entre els pobles ibèrics, Catalunya és la que més ha sofert del règim franquista, perquè un dels fins primordials d'aquest règim ha estat destruir l'ànima catalana d'arrel, i aniquilar per sempre més una llengua i una cultura mil·lenàries.
(...) Però no oblidem que set anys de insistent ignomínia han perjudicat profundament les més fresques promocions catalanes, les quals, vulgues no vulgues, han hagut de respirar un clima infamant, i han vist exclòs d'universitats i escoles, i negat a posta, l'esforç cultural enorme que la nostra terra ha realitzat en cent anys de renaixement autèntic, intentant-lo substituir per les més absurdes, les més falses i les més grotesques doctrines.
El pecat comès contra les joventuts catalanes, que és inqualificable, i la depauperació moral i espiritual produïda per una premsa a gust exclusiu dels censors de la tirania, amb la negació absoluta de les més elementals llibertats, han produït en la gran massa dels catalans tal mena de ferida, que per a cicatritzar eficaçment, i perquè Catalunya es recobri a si mateixa, cal, avui ja, adoptar una sincera actitud exclusivament patriòtica i positiva.
No és necessari en aquest moment especificar ni detallar responsabilitats, però sí és útil afirmar d'una manera ben clara que, en el desastre del nostre país, els vells partits catalans, tant els de dreta com els d'esquerra, hi tenen una gran part de culpa . (...)
La Catalunya que es refà d'un vergonyós col·lapse no vol sentir parlar d'antics partits, ni vol veure altre cop enlairades aquelles figures que van tenir-la d'abandonar, més que vençudes, per ineptes.
Però els homes dels vells partits (...) avantposen a llur patriotisme -que no els volem negar- llurs concrets casos personals, s'entesten a tornar al pretèrit, a no renunciar a una poc gloriosa història política, i a fer efectius llurs crèdits o descrèdits particulars; i tampoc s'acaben de posar d'acord entre ells (...).
Volen els uns per a Catalunya la legalitat de l'any 1939, altres la de 1936, altres la de 1931, altres la de 1923 ... I el més trist és que no s'adonen que aquests deu anys passats reclamen per a Catalunya un oblit de velles legalitats, i un oblit de vells procediments, no s'adonen que el món, en deu anys, ha donat infinites voltes i Catalunya ha sofert infinites ofenses (...).
Són infinits els que, a Catalunya, senten més que mai, i més responsable que mai, l'afecte i l'anhel d'una Catalunya noblement i vitalment organitzada, fent prevaldre tots els seus honors i tots els seus drets, però que en esguardar les restes dels vells horitzons polítics, i en recollir les veus que els arriben dels polítics exiliats, es posen a tremolar o arronsar les escèptiques espatlles, perquè no endevinen una autèntica superació, ni una positiva esmena, res que inspiri cap elemental confiança, i descobreixen solament la intenció de reorganitzar vanitats caducades, la sòrdida picabaralla de les qüestions personals, i el verbalisme gastat, que posaren al servei de llur desastre.
I aquesta generació de catalans, que és la que ha patit l'exili en els camps de concentració, i la que ha patit a casa nostra, material i espiritualment, el pes brutal de la tirania que ha volgut asfixiar-nos, és la que demana un gran redreçament patriòtic fill exclusiu de les exigències d'avui i sense la intervenció dels que no varen saber resoldre les exigències d'ahir.
Aquest gran impuls patriòtic que el nostre país demana, i que ha de culminar en el Partit que acopli la manera de pensar i de sentir immensa majoria dels catalans, és el que ha viscut latent durant els darrers deu anys de càstig en el cor desinteressat del país, i és el que respira l'adhesió de totes les consciències i el que decideix a posar-se en marxa, empunyant una bandera nova, d'unió i de comprensió entre tots els catalans disposats a mesurar les exigències de l'hora present.
I el primer que aquest impuls patròtic superador reclama de la consciència dels catalans és que no sigui esclava de cap mena de prejudici ja caducat (...). Els problemes confessionals i els de règim no han d'ésser el més lleu obstacle per a la unió dels patriotes, als quals interessa una Catalunya amb plenitud de drets reconeguts i respectats per un Estat espanyol, qualsevol que sigui l'estructura que prengui. És a dir, la solució del problema ibèric, sigui la que sigui, no ha d'afectar en res perquè, des d'ara, els catalans es plantegin i es decideixin a exigir la solució del problema català en aquelles línies essencials, en aquells punts irreductibles, que, amb monarquia o amb república, consideren d'imprescindible necessitat.
(...) Aquest impuls renovador exigeix de tots nosaltres que ens fem càrrec que Catalunya -i els països ibèrics-, han de marxar necessàriament al ritme que marca a tot Europa el criteri de les Nacions Unides, sense renunciar, naturalment, i d'acord amb aquest criteri, a tot el que representi espiritualitat catalana portada a la màxima intensificació i al màxim esplendor. Ens hem de fer càrrec que les necessitats de la vida social i la vida econòmica no són les de fa deu anys, ni les de fa vint, sinó que són les de 1946, d'aquest any que, reforçant les democràcies, reivindica la llibertat espiritual dels pobles i dels homes contra totes les tiranies, dissimulades o desvergonyides.
I ens hem de fer càrrec, sobretot, que les classes treballadores del país, les més ofeses, les més castigades per la fam, les més sarcàsticament escarnides per un règim inqualificable, que, amb impúdiques mentides, s'atribueix el mèrit de resoldre els problemes obrers, són les que amb més urgència reclamen l'atenció d'una política sincera i justa, generosa i comprensiva.
Sota la bandera renovadora que Catalunya reclama, tots els patriotes de sentiment autènticament democràtic són cridats; ningú ha de considerar-se'n exclòs, i poden donar-s'hi perfectament la mà aquells que fins ara s'han cregut homes de dreta, o d'esquerra, però que, per fi , s'han adonat que les paraules dreta o d'esquerra, però que, a la fi,s'han adonat que les paraules dreta i esquerra no deuen pronunciar-se més amb to exclusivista, i avui dia anacrònic, que fa impossible l'acord i la col·laboració entre els homes de bona voluntat. (...) (...)
(...) Tots els patriotes autèntics, tots els catalans de debò, són admesos dins d'aquesta UNIÓ POPULAR CATALANA.
Contra el conformisme egoista dels escèptics, contra els aventurers del profit personal, contra els reconstructors d'espectacles desacreditats, imposeu el crit de la vostra fe: VISCA CATALUNYA!

exercici de memòria

Un apunt de la ninona de fa uns dies en què parlava d'un concurs de microrelats i ens mostrava el seu em va produir un rampell literari i sense pensar-m'ho vaig enviar el meu:

EXERCICI DE MEMÒRIA


Tenia una memòria prodigiosa, sempre se n'havia enorgullit. Assegut a la galeria, mirant, sense veure'l, el cel d'hivern, feia més d'una hora que recitava amb un moviment dels llavis inaudible el que havia après de jovenet, encara que ja no recordava el significat dels mots: alumnat, alundum, alvèol, alveolar, alveolat, alveolina, alveolització, alveolo, alví, alvocat, alvocater, alzhe... Aquí, com cada dia, s'aturava, i el seu cervell buscava un instant entre les connexions desfetes la paraula que havia conegut de gran i que ara li barrava el pas. Després tornava a començar: a, a posteriori, a priori, ab, àbac...

Més tard vaig recordar que els meus exercicis literaris sempre han tingut poca consistència, fins i tot quan són curts. En el cas anterior, per exemple, l'única característica que penso que es pot mantenir, tot i que no deu ser novetat, és la idea que origina la història. Després, m'adono que el ritme és inadequat; que no hi ha la sorpresa final, el desenllaç sobtat que tan bé s'adequa a les narracions, i encara més a les curtes; que la juxtaposada inicial sobra o està mal resolta; que “recitava amb un moviment de llavis inaudible” és una ximpleria, perquè d'entrada els moviments de llavis en si mateixos no són audibles ni inaudibles; que els signes de puntuació... Per cert, perquè al diccionari no figura alzheimer, malaltia descoberta l'any 1906 i coneguda popularment amb aquest nom i, en canvi sí que hi ha sida, lexicalització de les sigles d'una malaltia més moderna.

En fi, tot plegat no té cap importància i em diverteix escriure qualsevol cosa, encara que sóc conscient que no cal enviar-ho a concursos, però com que demanaven poca cosa...

Parlant de concursos, avui he llegit que el de Lletra ja té guanyadors. De fet jo diria que en una petitíssima part pertanyo a un dels triats, encara que no crec que ningú em feliciti perquè tothom ho ignora. Em sap greu que el Premi Lletra hagi prescindit dels blocs, m'agradava fer-hi una mirada i sentir complicitats.

També he vist que han concedit els premis stic.cat a la tira de blocs. He de confessar que d'entre tots els premiats només en conec dos, un dels quals ara escriu des d'un mitjà corporatiu. En resum, que m'adono que el meu món blocaire cada dia és més limitat, o potser els limitats són els altres.

Salvador Iborra

Em trasbalsa la mort de Salvador Iborra. Aquesta mort sense sentit, aquesta fragilitat de la vida humana que en un instant és i no és, aquest futur esborrat inesperadament per sempre més, aquest món de barbàrie inexplicable que esclata de sobte i ens agafa desprevinguts -fins a la pròxima-, aquesta societat indiferent, injusta i desmemoriada. No se m'acut què dir, tret de manifestar la impotència per no poder retornar una vida que ja és passat.

He entrat al bloc de Salvador en els seu origen, el dia 26 de setembre de 2007. Només un nom, potser un poema,  “Nocturn”,  i una foto que ja no podrà ser.

Més endavant, a l'octubre, escriu una narració -desesperança i esperança-  que avui té un punt de premonitòria, de desoladora, perquè no hi haurà demà. Un únic comentari sense resposta

Les llàgrimes d'Elisenda o l'epistemologia dels invisibles

Feia quatre anys que m'havia perdut. Temps més que suficient per anar oblidant orígens i destins, he vagat pel fons sense forma de les coses. Comprenent en ocasions el funcionament de fenòmens individuals de la natura humana, he caminat allunyat de sentits universals i dreceres sòlidament traçades que em portàssen enlloc. He vagarejat per la terra dels somnis, però dels somnis que no amaguen cap esperança. A poc a poc me n'adonava que quan la vella il·lusió de l'amor es va trencar, la resta de les coses varen perdre solidesa i importància, i amb els anys, també substància i forma. Pres d'una buidor salvatge que em devorava les entranyes amb la lentitud del dies, els mesos i els anys, caminava erràtic per les valls d'Annûn, sense un objectiu clar i he envellit. La vida humana és massa curta. He temut la mort moltes vegades. En el meu desterrament de l'alegria he conegut la part aspra i la part bruta dels homes. No dels homes grans i turmentats fins que la seua ànima ha estat deformada, no aquesta part no l'he coneguda, si no la deformació de les ànimes simples i obtuses que he anat coneixent pels suburbis temporals de la meua ciutat que he convertit en presó. No, el tercer món no està en païssos subdesenvolupats, allà hi ha primer món, més opulent que el nostre i tercer món, igual que he conegut el tercer món a la meua ciutat, i he conegut el primer. He vist deslligar-se l'odi i la violència, l'amenaça, l'abús dels forts sobre els febles per raons tan estúpides que al principi vaig trobar inversemblants. He vist la paraula i el pensament fracassar, i en la simplicitat, proliferar les deformacions de la filosofia fins convertir-se en justificacions barroeres de la iniqüitat. He vist animals, i no homes, cultivar la força física per aplicar la violència sense sentit. He vist la droga servir d'eina d'alliberació de la més repugnant animalitat. He conviscut amb aquesta gent i he sentit fàstic de la meua capacitat de causar dolor. He conegut moltes vegades la por en la seua forma més elemental. He vist l'enviliment dels béns més preuats de l'home, he conegut la indiferència front al dolor causat per l'amor, he vist homes i dones que desconfien de la bondat car he vist la bondat convertida en una eina barata de manipulació. He vist la sexualitat convertida en l'expressió més transcendent de l'home. I he vist defensors d'una mena de teologia de la seducció on la sagacitat i la insensibilitat són instruments hàbils, no només per assolir l'èxit, si no per ser considerats grans homes aquells que els posseeixen. He vist la pobresa i el racisme, i he vist el nacionalisme espanyol convertit en una mena d'etiqueta fraternal on s'han agrupat violents front a d'altres violents que reclamàven un espai animal on relacionar-se. He vist el que la ignorància fa. He vagat quatre anys per la terra de les coses sense forma, i vagar vol dir no anar enlloc, perquè per tal que hi haja lloc deu haver forma, i per tal d'eixir-ne cal que hi haja un lloc... però llavors vaig escoltar una veu, una veu que em cridava, la veu d'un vell amic, una veu llunyana com una llum, com la llum que porten les paraules que van carregades de veritat i aquesta veu em va mostrar la porta d'Annûn. He vist i he comprés. De sobte he recordat qui sóc, el meu nom i totes les coses que eren. No, no ha estat el meu viatge un camí de penitència o de redempció, no, ha estat una búsqueda. I he trobat. Ara sé que la beutat només m'arribarà fruit de l'esforç, no del destí. Només el mal m'ha de sorprendre perquè no hi haurà més bé a la meua existència que el que jo trobe creant les possibilitats necessàries en el present per tal que en el futur es realitze. Ara sé que no hi haurà amor, però que la literatura i el treball ompliran el buit que l'absència de l'amor ha deixat en la meua vida. Ara sé que la fantasia i la imaginació em donaran la pau que el meu cor anhelava quan va creure que l'amor li era destinat. Ara sé que caminar en el crepuscle cap al matí és menys dur que vagarejar erràtic en la nit de les coses sense sentit i les ombres sense forma. No hi haurà grans destins, ni tal vegada grans projectes, però bastarà amb la intuició profunda de totes aquestes coses encara que sense l'amor no es puguen formular en veu alta. Sóc un retornant, un dels invisibles. No, Annûn no em va posseir del tot, alguna part de mi va salvar-se. He visitat Annûn, però mai no n'he format part de la seua essència, en mi hi havia encara una mica de llum. Recorde el dia de la boda, les llàgrimes d'Elisenda, llàgrimes que demanaven per a ella trobar un amor com el que la seua millor amiga havia trobat, i jo, l'observador, el retornant, l'invisible, observava aquella mirada argentina, banyada de la tristesa dels somnis en els que hi creia, mirada que mai es fixaria en mi. Ah, la saviesa dels retornants, la pobra saviesa dels que han visitat Annûn és comprendre de vegades de què està formada l'ànima d'alguns homes o dones. La saviesa minsa i profunda i diversa dels invisibles. No. Jo no trobaré l'amor, però faré somniar els altres. Estudiaré i escriuré. Caminaré fins que no haja de caminar pel tercer món per viure, i camine per viaranys més amables i bells, i per camins desconeguts i horitzons i ciutats que els meus ulls mai hauran vist. Ajudaré si puc als altres amb les coses que he après, i més encara, amb aquelles en les quals estic tornant a creure. Ara sé que vaig trobar l'amor quan encara era massa feble com per estimar, d'això no hi ha culpables. Fou destí, era massa jove, massa egoista i massa ignorant com per comprendre. Però ara viuré la llum del dia i del matí, del sol d'hivern que no escalfa i gaudiré del so de la pluja de nou com la millor i més calma música del món. Sóc un invisible, sí, l'amor passarà de llarg, però sóc un retornant i somniaré de nou també per tots.






Un relat preciós, Salva,però massa trist.


Divendres un amic em deia que la solitud és massa dura. L'home és bo per naturalesa i necessita estimar i ser estimat.


Potser els retornants tindran una altra oportunitat..