cants & visions

Diuen que no s’havien adonat que el 25 d’abril es commemora el 300 aniversari de la batalla d’Almansa i jo estic temptat de creure-m’ho. La seva cultura i la seva llengua fa anys que van desaparèixer cremades en alguna falla, i en queden les cendres. Els qui encara les mantenen -cultura i llengua- es desesperen: es pot fer tan poca cosa contra la barbàrie pseudoil·lustrada i populista que viu en una memòria immediata immediatament futura sense més projecte de futur que el que li permeti perpetuar-se a qualsevol preu.

Ja en parlarem. Mentrestant només deixaré música -com m'agrada Al tall i els seus "sortilegis"!- a la imatge d’un altre Pere .



P. S. En una pausa del debat –Déu meu, fins quan li haurem de pagar el sou els catalans a Ignacio Villa-, em trobo en el moment que Serrat recull el premi per la seva cançó –"mejor canción en catalán/valenciano"- Cremant núvols. En recollir el premi proposa que en successives edicions les “altres llengües” competeixin en els premis “grans”. No veig Raimon rebent de mans de Serrat el premi d’honor d’aquesta onzena edició dels Premios de la Música, tot el públic dret (!). La premsa no en parla gaire de tot plegat.

I aquest estiu, vagin com vagin les coses, combinaré la televisió valenciana -alguna pel·lícula?- amb "la nostra". Avantatges dels qui, al menys durant l'estiu, som fronterers. Com pesen -i que permeables- les fronteres.

els mosquits albins

Desenganyeu-vos, en aquesta vida no hi ha res de bades. Sovint l’origen dels fets és misteriós, és possible que d’algun esdeveniment mai no s’arribi a esbrinar-ne la causa, però no dubteu que existeix. Que s’hagi produït un terratrèmol d’intensitat 3,1 en l’escala de Richter amb epicentre a Torroella de Montgrí, pot semblar una manifestació de la irracionalitat de la natura, però tothom sap que la natura es manifesta amb una lògica a prova de terratrèmols. Alguns, els incondicionals de l’artista, pensareu que el sisme és la manera com la terra ha saludat, amb un cert retard, el comiat del cantant de Verges. Jo crec que us equivoqueu i exagereu la importància de Llach. En la meva opinió es tracta de l’enèsim avís d’un territori pacient cansat de ser trepitjat per uns polítics que dediquen molt de temps a assumptes aliens al bon govern del país, de polítics que dediquen més esforços a aconseguir el poder o a mantenir-lo que a procurar el benestar dels habitants del territori, de polítics –els qui parlen i els qui callen- que confonen, per mala fe o per ignorància, tant se val, les seves necessitats amb les necessitats dels seus votants, de polítics que ens fan denunciar-los quan la nostra voluntat seria no preocupar-nos d’ells més que cada quatre anys, de polítics que ens fan envermellir perquè, en la nostra innocència, alguna vegada vam pensar que, tot i representant les nostres diferències, treballarien perquè la nostra vida, la de tots, fos de convivència més fàcil, més digna, més feliç –que complex això de la felicitat i que poques línies li dedica el diccionari-.

El que us deia: la terra és sàvia i comença a cansar-se. I si avui ha estat un terratrèmol d’anar per casa, de país petit, un tem que aviat l’epicentre no sigui perifèric, sinó que es produeixi al bell mig de Catalunya i que s’estengui com una teranyina i que no s’hi pugui fer res. Un tem que, en la seva supèrbia i autocomplaença, els polítics –i els mitjans- acabin provocant la ira de les forces ancestrals de la terra que ens ha donat la vida i que finalment aquesta espècie sobrevinguda i orgullosa que es pensa que la domina acabi confonent-se amb la mateixa terra: aquí i a la resta dels territoris. I al final l’espècie dominant serà el mosquit albí. Fet i fet, tots ho sabeu, genèticament parlant no hi hauria gaire diferència: estic segur que amb el temps els mosquits albins també acabarien dominant la tècnica de posar en marxa un Ipod.

Que no us he citat noms, exemples, concrecions i solucions? Marededéusenyor, que sou ximples?

P. S. De vegades les tecles -no us passa a vosaltres?- s'independentitzen dels dits que les volen dominar. Jo avui només volia recordar que al professor Alan Yates li han concedit el Ramon LLul. Ja era hora. Amb Una generació sense novel·la? (1975) ja n'hi havia prou.

mirades diverses

El passeig em porta a la Pedrera, a l’exposició de l’entresol que té una finalitat desacostumada: mostrar a través de textos i sobretot de les fotografies de Manel Esclusa i Núria Andreu la feina que fa Ulls del Món, fundació presidida per Rafael Ribó, al Sàhara: “ 5 anys de lluita contra la ceguesa evitable al Sàhara”.

Sembla que l’arena del desert pot arribar a ser terrible pels ulls dels qui hi viuen i la Fundació fa 5 anys que es dedica a la prevenció i la curació de les malalties oculars. En total, 13. 237 consultes i 1008 intervencions fins l’any passat. I ja tenen un oftalmòleg sahrauí.

Les fotos dels nens poden arribar a ser pertorbadores: dolor, alegria, sempre una espurna de tendresa i d’esperança, en aquesta terra inhòspita però al mateix temps bella, l’única que coneixen. El poema i la foto del post d’ahir pertanyen a l’exposició.

Però deixem aquesta Àfrica, aquest Sàhara colonitzat i abandonat al qual vaig arribar per casualitat i que no ens interessa gaire. Una mica més amunt i a l’altra banda dels passeig entro al Palau Robert, on hi ha l’altra exposició fotogràfica, la que anava a veure: una visió dels anys 60 i principis dels 70 a través de les imatges de Cèsar Malet, un fotògraf pràcticament desconegut per la gent en general, però molt famós en determinats cercles. L’any 70 fa una sèrie de fotografies d’escriptors per al llibre d’entrevistes Infame turba, de Federico Campbell. M’agrada especialment la de l’Anna Maria Moix, la majoria dels altres autors ja els tinc més vistos; a la mateixa paret, un retrat de Teresa Gimpera molt jove, i morena, amb unes celles desconegudes. Una Gimpera de qui estava absolutament enamorat un amic i ens explicava la seva vida, que ell assegurava que coneixia a través d’un cosí més gran, en hores de pati, mentre els altres ximplets de 14 anys s’estimaven més córrer al darrere d’una pilota. En una altra paret, fotos dels anys 60 en un blanc i negre amb molt de contrast. Que traïdora és la memòria, com ho canvia o ho matisa tot. Tercera paret, amb fotos de models; els nus podrien ser actuals. En la quarta paret, moments de jazz: el Jamboree de la plaça Reial. Podria ser qualsevol ciutat americana. De tot això en parla abastament Joan de Sagarra en el seu article del diumenge a “La Vanguardia”. Aprofito per fer una volta per l'exposició sobre Montserrat. No ho sabia que algun Nonell, Picasso... que conec és del monjos.

El dia és gris i ha plovisquejat en alguns moments. Se m’acut acostar-me a l’església de Pompeia, dels caputxins, una mica més amunt, a la Diagonal entre el passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya. Feia molt temps que no la visitava. Fa molts anys m’havia passat algunes hores escolant l’orgue. Entro per la porta del xamfrà i m’acosto al porter, que no sé si és caputxí. Interrompo la seva conversa amb unes senyores sud-americanes per preguntar-li si hi ha previst algun concert. Em diu que l’organista està malalt i dedueixo que en té per temps, potser fins a l’any que ve, i no s’han plantejat substituir-lo, és clar. Entro finalment al temple; em decep: massa modern, massa clar; la memòria m’ha tornat a trair. Observo que molts fidels són americans. Fins i tot els dissabtes a les 8 hi ha una missa llatinoamericana, cosa que no sé que significa exactament.


Encara és aviat, tindré temps de comprar-me una camisa i uns pantalons. La pluja continua suau, intermitent, gairebé un miratge. O no plovia?

mirades

Hijos del Sol y del Viento

Aún vivimos en las esquinas
de la nada
entre el norte i el sur de las estaciones.
Seguimos durmiendo
abrazando almohadas de piedra
como nuestros padres.
Perseguimos la mismas nubes
y reposamos bajo la sombra de las acacias desnudas.
Nos bebemos el té a sorbos de fuego
caminamos descalzos para no espantar el silencio.
Y a lo lejos
en las ladera del espejismo
todavía miramos, como cada tarde,
las puestas de sol en el mar.
Y la misma mujer que se detiene
sobre las atalayas del crepúsculo
en el centro del mapa nos saluda.
Nos saluda y se pierde
en los ojos de un niño que sonríe
desde el regazo de la eternidad.
Aún esperamos la aurora siguiente
para volver a comenzar.

Mohamed Salem Abddelfatah, Ebnu






















No hi podem fer res, hi ha poemes que tothom entén, com el d'aquest sahrauí nascut quan a París començava un maig que ho havia de canviar tot. Deu ser que aquesta és la seva finalitat.

Continuarà.

mots

67 euros, i a partir del 29 de març ja podrem tenir el nou diccionari normatiu que l’IEC publica coincidint amb el seu centenari (a Internet encara no l'han actualitzat, és clar). Ens serà possible comprovar que algunes paraules que fèiem servir ja són correctes; en total 2422 –jo hagués preferit un 2442, per allò del cap-i-cua, i no crec que haguessin tingut problema a trobar-ne 20 més-. Sembla que a partir d’ara, després de fer un pica-pica (us pensàveu que perquè ho deia la vostra àvia era una paraula “correcta”), ja podrem anar al bingo amb el cap ben alt i amb un pírcing encara que no siguem cap bala perduda. També podrem dir orgullosos, sabent que no ens ho podran discutir, que som internautes i visitem webs i entrem en algun xat –jo fins ara em mostrava poc inclinat a xatejar- No sé si podrem dir que tenim un bloc on escrivim posts, encara que aquests dos mots ja els recull el termcat, i també blocosfera, però no catosfera, ai! A mi també m’agradava força, però no ha pogut ser, la paraula dip per designar els blocs, per allò de les Històries naturals de Perucho, però entenia que se semblava massa a rip (reminiscències espriuanes, també), encara que ben mirat i tenint en compte les morts sobtades en el nostre mitjà i el vampirisme, les connotacions no deixaven de ser ben clares.


El que m’agradaria és que, a més del diccionari, en aquesta edició s’inclogués un quadernet amb només les paraules noves i amb les modificacions de les ja existents en l’antiga edició (6000?), així no ens el caldria tornar a llegir el nou volum de la a a la zeta per descobrir-les, que un ja és gran i té prou feina. Tornant a les novetats, sembla que apareixen mots de fora del territori català, entre els quals destaco una paraula andorrana que, com moltes altres, desconeixia: pitavola, aquí papallona, en altres llocs paloma i aneu a saber quants noms més. El que dubto que s’hagi modificat és la qüestió dels accents, que a alguns parlants occidentals ens porta bojos. Per qué he d’escriure accents oberts a sobre de es que pronuncio tancades, com la que encapçala aquesta oració? Ja en parlarem més endavant i potser fins i tot obrirem un debat nacional.

En fi, que prevec que, coneixen el país i els seus habitants, per Setmana Santa el Diccionari ja sortirà en les llistes dels llibres més venuts.


P. S. A la tertúlia ens volen fer participar en la felicitat. Mot complex, de múltiples interpretacions.

Venim del nord, venim del sud...

... i som perquè volem ser. I alguns dirien que no hi ha més a dir i jo en tinc la temptació, però el Llach que jo conec va molt més enllà. Penso en què ens assemblem i què ens separa. Ell va deixar Vergés -realtivament- als 9 anys i jo el meu poble als 10, ell va estar al mateix pis que jo a Barcelona, però quan hi vaig arribar ja no hi era, ell cantava i jo em sentia orgullós de les seves cançons que feia meves, ell diu que vol acabar a Verges i jo sé que no acabaré al meu poble, ell surt per la tele (poc) i jo el miro. Ahir la Joana -ella és de la vora de Verges- i jo escoltàvem les seves cançons a través de la tele i fèiem un repàs del temps i ens dèiem que s’havia acabat una de les veus i de la música més importants del país –dels països-, però sabíem que no era així, que només era la sensació de la immediatesa del comiat, la recança d’imaginar que la seva companyia quedaria únicament en el record, que no hi hauria cap experiència nova amb ell -menteixo-.

No cauré en el parany de repassar detalls de moments passats -on pares Patrice?- ni d’imaginar moments futurs. Els qui som tímids i de tracte fred no ens ho podem permetre gaire. No parlaré tampoc del comiat de Verges, de tants polítics i altres cares conegudes a les primeres files que no haguessin pogut assistir si no s'hagués fet un dia més de concert (?). No diré res sobre emocions, no em surt. A més, això ja ho han fet tants que em passaria massa estona per enumerar enllaços. Canvio doncs. Ja ho veus, Sani, poques confessions des d'aquí.

Ahir a la tarda, baixant per la rambla de Catalunya, em vaig trobar una manifestació -els peripatètics badocs sempre ens trobem les coses- que protestava pel preu de les vivendes, i encara més; el desplegament policial era prou important: els cotxes blau fosc podien arribar a fer por, reminiscències d'altres temps. Per un instant vaig somiar que sentia una música i una veu. Vaig somiar que els mossos –quan cobren els mossos?- s’unien als manifestants i tots junts entonaven –i perdoneu-me l’aparent frivolitat del somni, van com van- aquest himne:



I unes noies xineses vestides amb samarretes del Barça de les cinc lligues repartien unes targetes tridimensionals amb una holografia d'en Nuñez -que se n'ha fet del president?- que prometia pisos en cantonades a preus de 1975. Des del cel, creuat per un arc de sant Martí, baixaven uns angelets rodanxons amb una cara repetida, vagament semblant a la de Barril, que repatien claus durades entre els manifestants: 1r-3a, 2n-2a, 4t-1a... Mil milions de gats negres amb els pèls eriçats, portadors de pancartes de Don Piso: "dono més per menys", creuaven en un nanosegon el carrer Aragó. En Francesc Baltasar, muntant un drac verd de tres potes i el coll de girafa amb megàfon per boca, amb una espasa de foc a la mà esquerra... Des la la plaça d'España, Justo Molinero presidia una cabalgada que venia en direcció contrària: milers de persones sobre cavalls amb disseny pop-art de colors negre i grog... Just en el zenit, uns quants anys llum més amunt d'una lluna que passava de quart creixent a quart minvant a una velocitat de vertigen, un ull impassible del president Montilla, dintre d'un triangle fosforescent... No continuo, perquè estic segur que a ningú no li interessa el meu somni i tampoc no en trauríem res de net.














Doncs això, que Llach em continuarà acompanyant, recordant, vivificant, posant música i lletra més enllà de la petita política dels polítics i dels blocs exclusivament polítics de partits o que parlen dels partits (ja ho sé, això darrer no calia que ho digués, però és el que hi ha i no ho he somiat, tot i que, no sé si pel canvi d'hora, tinc una dia extremament oníric i dispers).

P.S. De tornada a casa, a la sortida del metro, un senyor gran de cara vermella es mira un manifestant solitari que deu voler arribar a temps per veure en LLach i que porta una petita pancarta demanant un sostre. Mentre es creuen -l'un surt i l'altre entra- li diu que si ja té les parets, posar-li un sostre d'uralita és d'allò més barat. El senyor no entén les metonímies.

He llegit que el centre penitenciari de La Comella, a Andorra, té una capacitat per 124 presos i que actualment només l'ocupen 40 reclusos. En la presó treballen 63 funcionaris. Cada cel·la té televisió amb comandament a distància i altres requisits per fer la vida més agradable. Les finestres tenen vistes a la muntanya i els colors de parets i terra són vius, per donar una sensació de lluminositat. Els penats prefereixen compartir cel·la que quedar-se en una suite individual. En tota la història penitenciària andorrana no se sap de cap fuga. M'atreveixo a reproduir aquesta imformació perquè sé que sóc un bloc poc llegit: no voldria crear als andorrans un problema de superpoblació de sense sostre.

també als músics que no surten a la tele

Avui miraré per TV3 el comiat de Llach (quina enveja, Violette!). Tot de cançons que s’entrellacen amb la meva vida. No en diré res de moment, d'altres ho han fet, ho heu fet, ho faran i ho fareu.
Abans, o després, tornaré a escoltar, les cançons del darrer CD de Jordi Batiste. 34 anys des d’Un gran dia, juntament amb Ia Clúa, i em sembla que va ser ahir. No he trobat referències a la premsa del seu L’arbre blanc, enregistrat a finals de l’any passat. Si fos més jove potser em fumaria un porret –ho dèiem així- o em prendria un àcid –ho dèiem així-, però ara, potser una cervesa, assegut a la butaca, només bellugaré el cap seguint el ritme i tancaré els ulls per concentrar-me en la música i les lletres.

I m’hauré llegit les seves paraules:

He enregistrat aquest disc a casa meva, després de moltes trobades a les tardes dels dilluns amb el Luigi Cabanach i el Josep M. París. Parlàvem de les nostres vides i reafirmàvem la nostra amistat després de més de trenta anys. Després. Amb les seves guitarres espanyoles i jo amb el baix, tocàvem les meves cançons i, sense voler-ho, aquestes cançons anaven agafant l’aire càlid de l’amistat, el regust de les experiències que compartíem, la passió, el dolor, l’espiritualitat...
Al llarg d’aquest darrer any he anat gravant les cançons, algunes amb ells dos, altres amb altres artistes que m’han regalat la seva música, com Pacal Comeladea, l’Agustí Fernández, l’Emili Baleriola, el Jesús Molina, algunes jo sol, i altres amb la meva família, la Tey, la Violeta, l’Adela i el Manel. Quan va estar acabat i mesclat vaig anar a cal Quimi Portet i ell li va donar més color i calidesa passant-lo per les seves vàlvules i equalitzadors i finalment l’he masteritzat també a casa amb l’ajut del Luigi.
Ha sortit bé de preu, realment.

Tinc la sensació que de la mateixa manera que en Llach, s’acomiada avui de nosaltres a Verges i a través de la televisió, en Jordi Batiste se’ns ha acomiadat amb aquest disc “Dedicat a tots els músics que no surten a la tele”. Millor si no és així en cap dels dos casos. Com que al primer el podeu veure i escoltar tan com vulgueu, deixeu-me dedicar avui un record a Jordi Batiste, i a tots aquells cantants i músics que no surten a la tele, amb dues cançons del seu disc, estils ben diversos dintre d'una mateixa idea. Jo, no ho dubteu, prefereixo la segona, però em sento obligat a deixar-vos veure la seva “Catalunya”: potser també us agradarà, i reconeixereu cares i veus.








Continuarà...

la vida dels fantasmes

Destrucció i creació, i a l’inrevés. No s’entén, no existeix, un procés sense l’altre. L’embassament va deixar sota les aigües de l’Ebre l’antiga població de Mequinensa, que va renàixer més amunt. Potser amb un gest de rebel·lia per la seva desaparició, en el nou poble no es van recuperar els noms antics dels carrers, que ara tenen nom de lletres, el carrer Q, per exemple, i no sé si també de números, talment Nova York.

Jo no sé dir si sense la destrucció del poble vell hagués estat possible la literatura d’un dels prosistes, dels explicadors d’històries, més interessants de la literatura catalana –i dic de la literatura catalana i no del segle XX conscient del que vull dir-. Em fa l’efecte, sé, que els contes i les novel·les de Jesús Moncada sorgeixen, en bona part, de la necessitat de recuperar els éssers que van ser ofegats sota les aigües i es van convertir en fantasmes desitjosos que algú els rescatés per poder, finalment, descansar tranquils, de deixar constància de l’antiga Mequinensa que el progrés (?) va destruir, amb la diàspora subsegüent. Però com que Moncada no era un historiador ni un antropòleg, la recuperació de la seua Atlàntida va ser a través de la ficció, d’una ficció que és possible que ens doni més notícies dels temps antics del que ho puguin fer els llibres que repassen el passat d’una manera pretesament objectiva. En els contes de Moncada apareix no només el poble antic com un marc geogràfic, cosa que tindria un mèrit relatiu, sinó que se’ns explica i se’ns suggereix una manera de viure i d’entendre la vida. Tampoc no tindria cap mèrit això si no fos perquè aquesta recreació va més enllà de la plasmació d’un món passat i ens endinsa en aquest món amb una prosa de primera categoria, lèxicament molt rica, estructuralment molt ben travada, amb un domini excel·lent de la tècnica del conte que fa que el lector vagi seguint impacient el desenvolupament de les seves històries fins arribar a la sorpresa final, algunes vegades pressentida. Però Moncada encara va més enllà, perquè aconsegueix que el que comença com una anècdota, amb uns personatges i uns fets concrets, es converteixi en una història que agafa valor universal en la mesura que els valors i els sentiments que escriu i descriu són els que tenim tots els humans, més enllà de les possibles concrecions.

Tot el que acabo de dir es pot aplicar a Històries de la mà esquerra, el seu primer recull de contes, publicat l’any 1981. És veritat que posteriorment les històries de Moncada han sofert un procés que ha fet que hagi desaparegut el tremendisme –ben efectiu, per altra banda- d’algunes d’aquestes primeres narracions, que s’hagi suavitzat la presència de la mort a partir d’una ironia que ja estava present però que encara no tenia un domini total de la narració, que la interacció entre el món dels morts i dels vius no fos tan directa, tan inquietant, que l’humor agafés nou matisos sense abandonar les manifestacions anteriors.

Com diu Calders, company de feina en un doble sentit i amic de Moncada, en el pròleg del recull, algunes d’aquestes narracions poden figurar amb ple dret en les antologies de narracions de la literatura catalana. Jo m’atreveixo a afegir que si no s’hi troben és que algú ha fet la seva feina malament. I, si em permeteu ser moderadament hiperbòlic, afegiria que si els organitzadors de la Fira de Leipzig o de Frankfurt fan les coses tal com cal –encara hi són a temps?- és imprescindible que convidin Jesús Moncada (i Pere Calders). Estic segur que els seus fantasmes no tindrien cap inconvenient a assistir-hi i fins i tot posarien en evidència altres fantasmes, encara que, ben mirat, aquest no era el seu estil.

regal

Arribo a l'Anna a través de Dan i penso que avui toca un post curtet. Us regalo una portada. Que obriu el llibre ja es cosa vostra. Si encara conserveu una mica de la innocència de quan éreu infants us pot agradar; també si sou joves lectors amb força hores de vol. I si no sou ni una cosa ni l'altra... per què no?





P. S. Intento fer una mirada al programa de la participació catalana a la Fira de Leipzig ( Katalanische Literatur auf der Leipziger Buchmesse 2007 ) i m'adono que va ser un error no continuar fent classes d'alemany amb aquella danesa tan maca, però jo era molt jove i la meva impaciència per arribar a Freiburg va ser determinant. El meu Adober Reader s'ha tornat boig i em mostra la versió catalana del programa de cap per avall: una premonició? Ep, no: "rotar la vista hacia la derecha", i tot solucionat. De vegades em precipito.

l'atmosfera és plana

Gairebé cada dia apareixen notícies relacionades amb l’ensenyament que abasten des de qüestions generals, de pressupostos, per exemple, a concrecions, com si cal introduir o no alguna matèria nova, i entremig tot el que us sembli. Encara que jo no tinc costum de parlar aquí del tema, sembla que se m’ha encomanat el debat i també vull afegir-hi la meva modesta contribució. Aviso per endavant que possiblement us decebrà el que diré, entre altres coses perquè és insignificant i marginal i, a més, no opinaré sinó que mostraré a partir d’un exemple, un exemple amb poc predicament, que pot tenir les hores comptades.

Els mots aguts s’accentuen quan acaben en les terminacions:
-a, -e, -i, -o, -u, -as, -es, -is, -os, -us, -en, -in
(no s’accentuen les paraules agudes acabades en diftong decreixent (-ai,-ei, -au, -eu...))

Els mots plans s’accentuen quan no acaben en cap de les terminacions anteriors.
(cal recordar que s’accentuen les paraules acabades en diftong decreixent o triftong: marxàveu, dèieu...)

Els mots esdrúixols s’accentuen sempre.
(compte amb les interferències en castellà, per exemple història porta accent en català perquè és esdrúixola, mentre que en castellà és una paraula plana, qüestió de diftongació)

Bé, ara que us he refrescat la memòria -em deixo els accents diacrítics, és veritat, i alguns detalls menors-, convindreu amb mi que sembla senzill aprendre aquesta normativa ortogràfica. Quan es tenen 12 anys ja s’està en condicions d’aplicar-la, no us sembla? I parlo de l’accentuació però podria haver triat qualsevol altre tema de complicació nul·la.

Bé, doncs agafem un llibre de text de llengua catalana, de l’editorial Teide, per citar-ne un de solvència provada:

1r curs d’ESO, pàgina 106: L’accentuació.
2n curs d’ESO. No tinc l’exemplar a mà.
3r curs d’ESO, pàgina 144: L’accentuació.
4t curs d’ESO, pàgina 164: L’accentuació.

I així arribem amb alumnes de 16 anys –potser 17; deixem-los repetir un curs o dos perquè potser algun estava malalt el dia que tocava l’accentuació i li hem de donar una altra oportunitat- que, si el professor ha seguit el llibre de text, cosa força normal, han sentit parlar, han estudiat les normes d’accentuació i han fet els exercicis corresponents. No sé quantes vegades han repassat el tema a primària, però al conclusió és que els alumnes de 16 anys per força han de ser uns grans experts en accentuació. I en molts altres temes de llengua, evidentment, que ara no enumeraré.

Apliquen la normativa sobre accentuació aquests especialistes de 16 anys? Deixeu-me que us deixi amb aquest misteri per resoldre. Qui l’encerti –no cal especificar percentatges d’alumnes- té pagada una cervesa amb o sense alcohol. Una altra pregunta: per què els alumnes de 16 anys apliquen, o no, aquesta normativa? Aquest és un misteri que us serà més difícil de resoldre. Als qui encertin la solució em comprometo a pagar-los la hipoteca d’un mes o donar-los directament l’import equivalent.

Què vull dir amb tot això? Ja he dit que no opinaria, però qui sigui capaç de respondre les dues preguntes del paràgraf anterior segur que s’acostarà molt al que volia dir, tot i que aviso que crec que no hi ha una sola resposta vàlida i que el tema enllaça amb molts dels altres temes que actualment es plantegen sobre l’ensenyament i l’educació, dos termes que un no sap fins quin punt signifiquen el mateix, cosa que tampoc sap la Generalitat si hem de fer cas a la frivolitat que es manifesta en com van canviant el nom del Departament o Conselleria segons les previsions de la collita de l’oliva o alguna cosa semblant que se m’escapa.

incompetents

Fa uns quants dies us parlava d’un llibre i ho vaig deixar a mitges. No sé si hauria de deixar enllestida la feina o deixar-la com va quedar, però acabaré: és un deure moral, trobo.

Per si queda algun dubte, El Libro de los fracasos heroicos no és més que una mena de Guinness però a la inversa, és a dir que es va fent un repàs a una sèrie de gent que al llarg del temps han mostrat la seva incompetència en algun camp i, a més, aquesta manca d’èxit ha transcendit a la premsa. A diferència del Guinness, que se suposa que té un bon muntatge per recollir els rècords, en aquest cas ha estat l’autor del llibre, amb l’ajuda d’alguns incompetents com ell, qui ha anat recollint d’una manera possiblement poc sistemàtica les notícies d’aquells que sobresortien negativament i les ha anat comentant i ajuntant per temes.

Cal comprar el llibre? Definitivament, no! Per què en parlo? És evident, aquest és un bloc que, a diferència de la majoria, està escrit per un incompetent, com ho demostra, per exemple, el fet de dedicar tres posts a un llibre que quedarà en l’oblit més absolut si és que no s’hi troba ja. Algun aspecte positiu de la seva lectura? Sí, si anem als valors extraliteraris, és un bon llibre per aquells que tenen una autoestima moderadament baixa. Repassar algunes de les activitats desastroses del proïsme sempre fa pujar la moral. Constatar incompetències que a un li sembla que no faria és un sistema per trobar-se millor amb un mateix: escriptors execrables, muntatges teatrals dolentíssims, actes cívics incívics... El llibre té un perill, que el llegeixi algú que, coneixedor de les seves lleugeres limitacions, s’encaparri a fer alguna cosa pitjor que ningú per sobresortir. Ni amb tota la paciència i entrenament del món és possible assegurar que s’acabarà triomfant, és a dir, fracassant. Quant a l’aspecte d’estil, és innegable que l’obra té alguns trets que caracteritzen l’humor anglès, aquesta ironia, per exemple, que fa que s’expliqui amb aparent normalitat allò que comunament és acceptat com a poc usual o inversemblant.

Insisteixo, és tracta d’un llibre que no us cal comprar, a no ser que sigueu d’aquells lectors que indefectiblement sempre trien el llibre del costat en lloc de triar el que realment els hagués interessat llegir.

Acabo amb una petita mostra de la introducció lamentablement traduïda al català:

“Així que, el 1976 vaig fundar el Club dels No Molt Bons de Gran Bretanya i em vaig nomenar, aprofitant el caos administratiu, president.
Per optar a ser soci només es necessitava no ser massa bo en alguna cosa (pesca, conversa intranscendent, batik, qualsevol cosa) i assistir a reunions en què la gent xerrava i feia demostracions pràctiques del que no sabia fer. Van gaudir d’algunes vetllades inoblidables en les quals sentíem fragments de converses entendridores (“Sí, les ovelles són difícils”, un atista no gaire bo).
[...]
El meu propi discurs inaugural va ser rebut amb una ovació de gala, però més tard em van destituir de president perquè vaig impedir que caigués una cassola de sopa..
El sopar inaugural va ser tan desastrós que tres mesos després vam celebrar una vetllada musical en què tost vam tocar algun instrument fins que ens vam sentir massa aclaparats per continuar. La vetllada es va acabar quan un dels assistents va interpretar una cançó protesta que denunciava una sèrie d’injustícies, totes eradicades fa més d’un segle: baralles de galls, nens escura-xemeneies, i altres de semblants.
[...]
En realitat, ens vam posar en contacte amb la Tate Gallery per veure si podíem celebrar l’exposició allí. Vam rebre una carta molt correcta d’un dels responsables d’art modern.
“Gràcies per la seva oferta –deia-. Malgrat que ens agradaria ajudar-los en la seva iniciativa artística, em temo que no els podríem permetre que enderroquessin el pòrtic i tres murs de l’interior, com suggereixen a la carta, per poder entrar les seves obres de major format. Això podria produir greus contratemps a la col·lecció permanent. Quant al que plantegen sobre pintar una de les seves obres en un dels nostres murals, hauran de tractar la qüestió amb el departament de conservació. Em temo que el que li estic dient serà fins i tot vàlid per a “un dels més vells”. Espero que l’exposició els vagi bé.”

Aquí cap gran galeria d’art els hagués respost. Bé, després de la introducció, que té molt poca cosa a veure amb el gruix del llibre, comencen els casos concrets. Em permeto transcriure un fragment del “poema menys poètic” i copiar sencer “el frau més matusser”.

“Quan creava una figura poètica un pèl esmunyedissa, introduïa una nota a peu de pàgina per explicar-la.
Per exemple, a “Desastre a la mar” n’afegeix una al primer vers:

El capità atalaia la línia arrissada 1

1 Figura poètica amb què l’autor vol descriure l’horitzó"

Ben pensat, jo personalment agrairia força les notes a peu de pàgina en alguns poetes. I, finalment, el frau:

“Un treballador nigerià va explorar nous camps en el frau el març de 1967. Mentre treballava en una construcció de Lagos, va manipulà un xec de la seva nòmina perquè passés de 9 lliures i 4 xílings a 697 milions 90 lliures i 4 xílings. El frau fou tot un èxit fins al moment en què intentà cobrar el xec.”

Quedeu avisats.

P. S. Suposo que els de Cossetània, que tan amablament -i injustament- m'han afegit als seus enllaços, a l'apartat "blocs que parlen de llibres", m'esborraran immediàtament si llegeixen aquest post. No els ho retrauré.

el blanc i el negre

Bec vi, cervesa i destil·lats diversos. La meva tria entre el vi i la cervesa en els àpats depèn de circumstàncies diverses i llargues de concretar , així que no en parlaré i em centraré en les vins.

Fa uns anys, preferia gairebé exclusivament els blancs i només en circumstàncies excepcionals em decantava pels negres, però, no sabria precisar com i per què, ara gairebé només tasto negres, en els quals trobo una varietat de matisos que m’és difícil de detectar en els blancs, cosa que atribueixo a deficiències de la meva pituïtària més que a defectes dels vins . Els blancs que encara em tenen el cor robat son els rieslings i els gewürztraminers, sobretot quan es tracta d’acompanyar i potenciar un foie sense adulterar.

Entre els negres, i en termes generals, els meus preferits són els priorats i els de la Ribera del Duero, però tinc ben clar que actualment es poden trobar vins excel·lents en qualsevol denominació, fins i tot en aquelles que fa quatre dies eren desconegudes menyspreades, per exemple els de Cigales, a quatre passes dels Ribera, però que ja es considera un altre món. Dels priorats, el meu preferit és el “Clos Martinet”, aquesta barreja de garnatxa, syrah, cabernet sauvinyon i carinyena que elabora la Sara (no sé com deu haver quedat això de l'enologia a la Roviar i Virgili), filla de dos antics professors de secundària –si no m’equivoco- que van decidir canviar les aules valencianes per la llicorella catalana. És clar que el preu que té, com el de la majoria de vins de la zona, és relativament important –entre els 35 i els 80 euros, segons l’anyada- i els d’economies modestes no el podem tastar cada dia. Quant als vins de la Ribera del Duero, les meves preferències no són tan concretes i em vénen donades pels consells del meu cosí que viu a la vora de Peñafiel i que em deixa tastar els seus negres de l’any abans d’anar a comprar alguna ampolla a la ciutat.

Sigui com sigui, la veritat és que, com deia abans, no cal buscar cap clàssic per tenir a taula un vi excel·lent i a un preu raonable. Un “Ètim verema sobremadurada 2003”, de la Cooperativa de Falset-Marçà us pot sortir per uns 9 euros i és extraordinari, comparable a molts vins que quintupliquen, o més, el seu preu. Un “Enate Gewürztraminer 2005” us costarà aproximadament el mateix ; bons vins els Somontanos, i encara assequibles. Per menys de cinc euros podeu trobar –si els tenen al vostre celler- vins força bons, com alguns de l’Empordà o Terra Alta que encara són prou desconeguts fora del seu territori.

El que encara no s’ha aconseguit en aquest país, i generalitzo i potser sóc injust, és que se serveixin els vins a la temperatura que cal. Aquesta dèria de servir els negres, siguin joves o siguin reserva a la temperatura ambient és un disbarat; un ull de llebre de l’any, per exemple, cal servir-lo entre 8 i 11 o 12 graus, mai més calent, i servir un reserva a 22 graus és una barbaritat. Aquesta és una de les qüestions que fa que no demani segons quins vins en determinats restaurants, perquè després no m’atreveixo a dir que em portin gel per refredar-lo. Per cert, coneixeu el termòmetre circular que podeu veure a la foto. Aquest i molts altres estris realcionats amb el vi els podeu comprar a “Ramon Roca”, a la plaça del Pi, 3, una mica més amunt de “Vila Viniteca” al carrer dels Agullers, 7, la meva botiga preferida a Barcelona, una de les més completes de la península: feu-hi una volta virtual si us ve de gust.

M’adono que estic escrivint innecessàriament –i com si algun professor pervers m’hagués demanat una redacció sobre un tema que no domino-, perquè jo dels vins en tinc una idea molt vaga, i l’únic que volia era recomanar un programa de televisió sobre el tema que em sembla interessant, clar, pausat, engrescador, com els bons vins. Un programa d’aquells que van bé quan has tingut un dia “crispat” i el millor que pots fer es seure amb una copa a la mà i brindar per tu mateix i per qui se t’acosti amb bones intencions, és clar que aleshores ja pots apagar la tele. Bé, em refereixo a “En clau de vi”, un programa del canal 33 presentat per Marcel Gorgori (abans presentador d'òperes), amb la participació de Josep Roca i cada nit un convidat diferent. Els divendres a tres quarts d’onze. Ja m’ho direu.

P. S. I com que el vi també pot acompanyar alguna coseta de menjar, deixeu-me afegir que la Joana m’ha dit que al “Happy Books” de Pelai venen les “Guies gastronòmiques de Catalunya” (ja en vaig parlar) a 10 euros cada cinc.

la sardana

Ja es decanta a l'esquerra i vacil·la
ja volta altra volta a la dreta dubtant,
i se'n torna i retorna intranquil·la,
com, mal orientada, l'agulla d'imant.

J. Maragall. “La sardana” (fragment)


Com que arribo també tard –just un instant abans de començar les primeres notes-, la Joana, que ja porta una hora a la plaça, m’explica telegràficament els antecedents. La Dharma, amb excés de decibels, ha amenitzat l’espera i ha fet fugir alguns que per l’edat no l’haurien d’haver sentit però que sembla que tenen l’orella més fina del que aparenten. Arriba el moment esperat i la Núria Feliu -sacerdotessa màxima- comença a recitar ”Som i serem gent catalana...”, però: “ja la sabeu, veritat?”. I la gent continua la lletra que dona la volta a la Sagrada Família com si es tractés d’un ritual d’encanteri que protegirà el temple contra els excessos de la tuneladora i seqüeles. En acabar, sota el Crist crucificat, braços oberts acollidors i mans clavades, les paraules es fan música i la rotllana “amb pausa i amb mida va lenta oscil·lant”, amb la gent , la majoria d'una certa edat, agafada de les mans, continuant físicament el ritual protector que s’ha iniciat poc abans. Rotllanes més petites dintre de la principal, encanteris secundaris. S’acaba la música i sonen les campanes del temple, anunciant potser un presagi d'alliberament. Acomplida la seva missió, el cercle es desfà. Més de mil persones segons alguns, quatre mil segons Vilaweb, s’escampen als quatre punts cardinals.

Un no sap si la trobada farà efecte, si els interessos, del progrés, això sí, que ignora seran vençuts per aquesta força de la tel·lúrica que s’ha manifestat avui contra l'inconegut subtel·lúric. Un no entén molts detalls relacionats amb l’”AVE” ni pensa que els entendrà mai. Un no veu clar que aquest cas sigui l’eterna confrontació amb els que no són catalans, perquè a un li sembla que alguns catalans que governen o que volen governar tenen un aire conspirador i especulador evident. Un sent la temptació d'afegir un punt a l'ordre del dia de la pròxima reunió de vëins que ja s’apropa per tal de convocar-los ballar alguna dansa més modesta davant de casa, perquè tem que si s’esquerda la Sagrada Família també s’esquerdarà el seu pis, i dubta que vegi subvencions i ja no té edat per quedar-se al carrer o anar voltant pels hotels de la ciutat.

Però avui és diumenge i el sol atuïdor es manifesta amb tota la seva esplendor-qui sap demà?-, així que per un moment un oblida altres preocupacions que no siguin les d’acabar de gaudir del matí. L’avinguda de Gaudí sobreïx de gent a les terrasses i passejant. Un, un xic incòmode per la roba excessivament hivernal amb què s’ha vestit –la Joana ha estat més assenyada- va buscant ombres i respira alleugerit quan tomba pel pare Claret. Comprem dos platets de crema en una pastisseria desconeguda –horror: plens de gelatina- El passeig de Sant Joan es mostra més modest. En arribar davant del bar Oller em sembla veure una cara coneguda, però no n’estic del tot segur i sóc discret. A tres quarts de tres començo a fer el dinar. Em fa l’efecte que les rajoles de la cuina tenen algunes escletxes, el forn no funciona prou bé. Ens haurem de decidir a fer una cuina nova. Esperarem que l’AVE hagi fet el seu curs per la ciutat, no tenim altre remei.

contra les guerres

Avui faig el meu primer passeig llarg, m’he de posar en forma per al retorn. No cal dir que he anat baixant fins arribar a la plaça de Sant Jaume i allà, mentre esperava pendent del mòbil que la Joana acabés el seu recorregut per les botigues de roba, m’he trobat amb el principi de la manifestació contra la guerra d’Iraq –i l’embolic de Palestina, segons escolto-. Eren exactament les 18:41: m’ho diu l’Olympus en la primera foto que repasso.

Em trobo situat en un lloc estratègic per anar veient com es va omplint la plaça, amb l’esquena a la paret, lleugerament a la dreta de qui suposo un antic militant del PSUC a qui van saludant alguns manifestants a mesura que van deixant l’embut que els porta de la via Laietana fins a la plaça. En aquest lloc privilegiat, que deixo en algun moment per fer fotos des del mig del carrer, puc anar comptant els manifestants. En la pancarta que encapçala la manifestació no veig gent coneguda, ni personalment ni públicament.

Em sento identificat amb els manifestants, perquè en una proporció força elevada són de la meva edat, perquè veig moltes banderes republicanes, perquè detecto un convenciment que va més enllà de les escasses crides públiques que els mitjans han transmès, per moltes altres coses. Començo a veure alguna gent coneguda, sobretot –únicament, volia dir- de dos partits. Em sembla distingir la Teresa Pàmies, però no n’estic segur.

Al meu company de l’esquerra –geogràficament parlant- se li acosta un manifestant que porta unes ulleres rodones de pasta com les de la meva àvia. Parlen una estona del moviment de les masses i el de les ulleres destaca que ara estan treballant en la qüestió de Palestina –Àfrica queda més lluny i més dispersa-. La gent, sense pressa, va encabint-se a la plaça. Els crits contra la guerra, contra Rajoy (sic), a favor de Palestina, a favor de Núria Pórtulas.

Comença el discurs on es parla de tot el que he dit. Es recorda que dintre d’una estona els participants es podran afegir a l’acte que s’ha organitzat en favor de la Núria. La plaça vibra quan, segons el recompte, es diu que els assistents a la manifestació podrien haver estat 15.000 –el diari em diu que 1.500 i jo en calculo 10.000 (segons la Guàrdia Urbana)-.

La gent va marxant. Els mossos fan un petit quadrat davant de la Generalitat que ens impedeix passar a tres metres de la porta. Fa un moment un gos que portava sobre el llom un petit cartell amb un NO A LA GUERRA s’ha cagat, amb molt bon criteri, al seu costat; l’ama ha recollit la merda i l’ha tirat, embolicada en uns fulls de l’”Avui”, a la paperera. Llàstima! És una merda que hagués estat de més bon trepitjar que moltes altres deposicions, tot i que el servei de neteja de l’Ajuntament esperava el final de l’acte per deixar la plaça immaculada. Els gos ja ha complert, però, i gira cua. Quatre anys i quatre gats que a penes sortiran demà al diari, on podrem veure, per exemple, coses tan interessants com aquesta: “Un empleado de una funeraria de Asunción fue detenido por haber sustraído un marcapasos del cuerpo de un difunto durante los preparativos del velatorio, según ha informado hoy la prensa paraguaya.” Som així.

De pujada cap a casa, ens trobem una petita representació sacra davant de la xocolateria Fargas: espelmes, el lleó i l’ase de Barcelona, un cavaller a cavall.... M’acosto al guàrdia motoritzat que obre la comitiva per preguntar-li de què va la cosa, però no ho sap, només té clar que els ha d’acompanyar fins a l’església del Pi. Em sembla recordar: li dic que potser es tracta de la comitiva que anuncia la representació del retaule de Sant Josep Oriol que se celebrarà a les nou. El municipal, satisfet en saber el motiu de la seva feina, va repetint la meva informació a qui gosa preguntar-li. Que sant Josep Oriol hi faci més que nosaltres!

Liliana i Inácio

A tots ens arriben visitants al bloc per casualitat, els comptadors de visites ens ho certifiquen. Sovint busquen el que no troben, una petita decepció que no té cap importància. De vegades aquestes visites, que ens queden marcades per uns dies i que després es perden en la immensitat de la xarxa, ens criden l’atenció i en busquem l’origen.

Per què em volen llegir des de “Amo-te Liliana Gonçalves!”? M’intriga, però no m’atreveixo a tornar la visita perquè em sembla que no se m’espera, que l’atzar m’ha portat un lector circumstancial. Hi ha tantes temptacions, però. M’agrada el nom: Liliana!. M’agrada l’origen: Portugal , suposo; potser Brasil. M’agrada l’estil directe, sense equívocs: “Amo-te”.

No me’n penedeixo, però els misteris perduren. Per què l’Inácio no ha escrit més des del gener? Per què, si t’ha dit que t’estima, Liliana, en cent llengües diferents –els cent noms de Déu i tantes altres coses- no li has deixat cap comentari? Em convenço que potser ja no us calen paraules, que potser el bloc ja ha acomplert la seva missió. Em convenço que el vostre joc ja no necessita testimonis.

Cal encara el bloc? O potser als 15 anys dos mesos són una eternitat i s'ha fet l'oblit?

posa-li títol

Botons de foc al cor
la fiblada d'amor-
però els déus s'hi tatuaven.

J. Salvat-Papasseit. El poema de la rosa als llavis.


Amiga amada,
recull ara la ploma:
amor et crida.
Renoveu cada dia
esperança i desitjos.

(per ser llegida en el moment precís)

Quan sigui gran, i tingui espai i temps, potser també tindré paraules... i la combinatòria. Que quedin fins llavors els meus millors desitjos.























P. S. I els de la tertúlia que es compliquen la vida fent servir la llengua.

La Glòria del doctor Larén (2)

El lector coneix la història del doctor Larén, i de la Glòria, a través de les intervencions de tres personatges: el que creu en la bondat humana, i sobretot en la del doctor, el que dissenteix de l’opinió del primer personatge, i el propi doctor. La història va avançant a mesura que cada personatge explica, de l’inici al final, allò que coneix de l’existència de Larén, i en algun moment els tres personatges s’interrelacionen. No cal que us expliqui l’argument, però, en resum, consisteix en a penes cent pàgines on podem anar seguin la vida de Larén, des dels seus antecedents familiars, la seva educació, l’enamorament i el casament, la vida en comú i... I al final una moralitat, o no.

Majoritàriament, els crítics són de l’opinió que aquesta primera novel·la, escrita als 24 anys, és més aviat un conte allargat, i exposen els seus arguments. M’afegeixo moderadament a la idea, però penso que al mateix temps la novel·la mostra en alguns moments tanta condensació, tants suggeriments no desenvolupats, que és una llàstima que el mateix Calders no aprofités per elaborar algun conte. En un altre aspecte, l’argument, les descripcions i la evolució de situacions i personatges, en fi tot el conjunt, es va movent a partir de l’absurd o de la irrealitat, que en l’obra posterior de l’escriptor aconseguirà convertir-se en versemblant, o si voleu aconseguirà que el lector participi plenament del joc que planteja l’autor, i aquí alguns cops queda excessivament forçat. No segueixo per aquest camí, només vull avisar que la novel·la té algunes mancances que cal tenir en compte.

Deixeu-me ja que us presenti alguns fragments. Del principi al final –obriu el llibre per la pàgina que us sembli-, l’humor, la ironia, és omnipresent. En aquest cas és tracta més d’un humor per acumulació i exageració que basat en el joc de paraules, però és plenament efectiu. Fixeu-vos, per exemple, en aquest primer fragment, en què el doctor Lorén està a punt de caure en el repte que li suposa la Glòria. Observeu especialment l’agosarada comparació del final -i la de la fècula de la patata, ai, el romanticisme!-

A dins de l’ambulància que els portava a la clínica, Larén prosseguia el seu soliloqui. “Quina finor de carn! Elàstica com la gutaperxa, i d’una suavitat tàctil com la fècula de patata. Aquesta noia com rebria la iniciació a l’amor? Una emoció massa forta podria desmuntar-la tota. Una espècie com la de la Glòria únicament podria ser mare si un vent perfumat li portava el pol·len des d’un país de llegendaris cavallers anèmics. Quina responsabilitat estimar una noia així! Deu ser com ensenyar a muntar a cavall una copa de finíssim cristall de Bohèmia.”

En el fragment que llegireu a continuació el personatge és un oncle del protagonista, que durant un temps va tenir cura de la seva educació. En un moment determinat, per consell del seu germà, va anar a Amèrica, però va tornar ...ja ho veieu. Fixeu-vos també en aquest humor per acumulació i en els altres aspectes que captareu perfectament. No us imagineu a partir d’aquest dos paràgrafs, un dels contes calderians?

Va marxar, doncs, i al cap de poques setmanes, en el primer vaixell que va retornar d’Amèrica, l’oncle es presentà, transfigurat per l’encís del nou continent. Duia un barret mexicà policromat, i una guitarra en bandolera. Portava un papagai damunt de cada espatlla i, lligat amb una cadena, un simi que li havia venut un mariner australià.

No recordava ni un borrall de català, i parlava amb un accent crioll tan acusat que marejava. Portava a la mà, sempre, una carabassa decorada al foc, plena de mate; assegurava que havia contret el vici d’aquella beguda de tal manera, que privar-lo li hauria representat la mort.

Arriba un moment en què la vida plàcida que porten els dos protagonistes al camp sofreix un canvi total. Calders resolt magistralment en un sol paràgraf el moment a partir del qual hi haurà un abans i un després.

La Glòria es lliurava a la lectura de novel·les cursis, alternant-les amb un fantasieig mig inconscient al voltant de pressentits adulteris, puix que d’una manera mecànica havia incorporat el seu marit a l’avorriment general. El doctor va anar abandonant els seus els seus divertiments rurals i cada dia dedicava més hores a jugar a metge i a malalts amb els conills, les gallines i coloms de la casa. Insensiblement, hom anava girant l’esquena al bonic tros de paisatge del retall de mar; per acarar-se amb la silueta llunyana del Tibidabo, més adulterada, però que feia pressentir i enyorar l ciutat.

Cal llegir La Glòria del doctor Larén? Bé, si només teniu temps per una novel·la, jo us aconsellaria Ronda naval sota la boira, però si sou capaços de trobar la història de Larén en alguna llibreria o al veieu a la biblioteca que freqüenteu, no dubteu a agafar-la. Ja m’ho direu.

P. S. He llegit a la columna de Màrius Serra a “La Vanguardia” d’avui, que l’altre dia en Quimi Portet va dir que el només llegia llibres d’autors morts. No és ara el moment de reproduir l’opinió de l’articulista sobre aquest tema, però que consti que jo no tindria cap inconvenient, al contrari, que Pere Calders fos viu. Us asseguro que no vaig esperar la seva mort –no sabeu com em va doldre- per començar a llegir la seva obra. Sobre altres autors, vius i morts, m’abstindré de donar la meva opinió, que, per altra banda, tampoc no té cap importància.

La Glòria del doctor Larén (1)

Us parlava l’altre dia de la compra de La Glòria del doctor Larén (edició de 1994), de Pere Calders. Més endavant ja afegiré algunes consideracions sobre la novel·la, però prefereixo començar pel principi i remarcar l’interès del pròleg, curt, del propi autor, on, deixant de banda l’humor en general i l’originalitat que tots hi sabreu trobar, Calders no menteix i assenyala, humorísticament, es clar, dues característiques que es poden detectar en llegir l’obra: la manca d’unitat i l’estil inconnex. La pregunta és, fins quin punt, com diu l’escriptor, aquests trets que destaca són “defectes”? O una altra: aquests “defectes” dels quals adverteix al lector, el faran tirar enrere o l’esperonaran a iniciar la lectura?

El primer que se m’acut en intentar l’aventura del pròleg, és polemitzar amb els possibles crítics que em faig la il·lusió que s’ocuparan de la meva obra. M’imagino un diàleg presentat a l’estil dels reporters judicials, on una J. M’indicaria a mi, i una C. al crític. A través d’una conversa on la meva causticitat faria un gran paper, aniria sortint al pas de tots els arguments de al crítica que quedaria acorralada i finalment hauria de confessar la meva importància.

Aquesta dolça visió, encara que sembli paradoxal, és deguda que en postjutjar aquesta mena de novel·la que tinc l’audàcia de presentar al públic, se m’acudeixen més arguments en contra que en pro. Si fos un altre, li dedicaria una rebentada sense contemplacions. Però no és així, i no puc dir que no en tinc jo la culpa.

Posat, doncs, en el pla de la paternitat, tots els defectes de l’obra se m’apareixen com a finíssims ardits literaris. La manca d’unitat l’atribueixo a una despreocupació que em permet d’alimentar la il·lusió de creure’m al corrent d’una branca de la moderna novel·lística europea; l’estil inconnex i desorientat és una manera volguda i meditada d’accentuar la meva personalitat subtil i garneu, d’aquesta manera que sempre m’ha agradat tant.

Pere Calders, pròleg a La Glòria del doctor Larén (fragment), segona edició, de 1994.

En un altre aspecte, en el preàmbul, Francesc Vallverdú esmenta els tipus de correccions que s’han fet respecte l’edició de 1936. Concretament, diu:
“Correcció d’errors tipogràfics (n’hi havia molts); regularització de l’ortografia (“recó” per “racó”, “embestir” per “envestir”, etc.); correcció de faltes gramaticals òbvies (“donar-se compte” per “adonar-se”, “ser precís” per “ser necessari”, alguns gerundis consecutius, etc.); correcció de barbarismes lèxics (“apretar” per “estrènyer”, o altres, “ropatge” per “draperia”, “paulatinament” per “gradualment”, “botiquí” per “farmaciola”, “dispar” per “tir”, “fiambrera “ per “carmanyola”, “silló” per “butaca” i pocs més)...”

Quina llàstima que no tingui l’edició del 36! La novel·la continuaria sent la mateixa però tindria l’afegit de saber amb precisió l’ús de la llengua escrita de Calders en aquell moment. Ja sé que la majoria deu pensar, i amb raó, que cal que els llibres hagin passat per les mans dels bons correctors, i encara més en un país com el nostre, on qualsevol badada pot suposar un desprestigi que en altres llengües no passaria de ser anecdòtic; però ja m’enteneu, oi?

Per cert, això de la correcció lingüística és una cosa ben curiosa. Per exemple, déu me’n guard de dir que fiambrera és una paraula correcta, però estic segur que hi ha alguna part del territori on la paraula carmanyola no s’ha fet servir fins a dates relativament recents; a més, la paraula fiambre ja es troba a Tirant lo Blanc: “E Tirant, que hi havia ben proveït en lo passat dia en fer coure moltes gallines e altres maneres de carns fiambres” (cap. 104), cosa que evidentment no significa res més que fa molt temps que es feia servir i potser s’ha perdut entre les boires dels segles o a partir de la intervenció d’algun filòleg amb potestat per legislar.

de coeficients, mentides i blues clàssics

Em costa acceptar la mentida, fins i tot les que no volen fer mal; prefereixo el silenci. Quant als coeficients intel·lectuals -cosa misteriosa i discutible- baixos, el que em neguiteja no és el número que s'estableix, sinó que poden produir, entre molts altres efectes, dues conseqüències entre els seus posseïdors: que siguin totalment inconscients de la seva carència intel·lectual, fet que és absolutament normal i acceptable, o que, conscients de les seves mancances, intentin enganyar als del grup anterior, a ells mateixos i a tothom que se’ls posi al davant. També parlaria de la infexibilitat que se li associa, però questa característica no es privativa de ningú

Sembla que això que acabo d’escriure no té caps ni peus i que potser confirmaria que em trobo en algun d’aquests dos grups esmentats o en algun altre encara per decidir. Tot plegat, aquestes idees em vénen suggerides per tres experiències visuals i lectores d’ahir mateix.

La primera va ser escoltar a “Caçadors de paraules” com es destrossava la part final d’aquest poema de Gimferrer, poeta que conec poquíssim i que sembla que des d’aquest recitat, perpetrat ja fa temps, no acaba d’aixecar el cap. Per què el rapsode va triar precisament aquest poema (no sé si el transcric bé), havent-hi cosetes tan senzilles per lluir-se?



Clavats a la paret, el signe Rossinyol,
el signe Cadernera, noms d'un batec, d'un crit,
o l'Estornell, el passatger dels boscos,
una claror d'imatges en un moment verbal:
la llum en simulacre, el so del mot fet mot. Hem dit la tarda groga
o la caputxa de l'hivern, la conca
de plom del riu que esmola el glaç del cel,
la desafecció del mot i el món visible:
diem mots, perb no diem el món. Impur, el vespre ens crida
amb un penell de llum al cel estrangulat de vermelleses,
la cacera dels signes i dels mots falconers.
I ni tan sols de signes vivim: del so dels signes,
no la vida del mot, sinó la pell del so.
L'entelament del món a l'obaga dels mots.

Pere Gimferrer. “Exili”, dins El vendaval. Edicions 62, 1988

Més tard vaig veure “Àgora”, on vaig assabentar-me que passi el que passi, la pròxima ofensiva multitudinària important estarà relacionada amb la possible legalització de Batasuna i la possibilitat que els navarresos siguin més bascos que navarresos o espanyols. No insisteixo perquè ja en sentirem parlar prou.

Abans m’havia arribat per email aquest acudit:

Un hombre entra en un restaurante de última moda y sale a recibirle un robot, perfectamente vestido de maitre, que le dice: ”Lo siento, señor, pero todas las mesas están ocupadas y tendrá usted que esperar una media hora. Estoy perfectamente programado y, si usted lo desea, mientras la casa le invita a una copa en la barra, podemos conversar un poco para que la espera sea más agradable". ”De acuerdo", dice el cliente sorprendido.”Le importaría decirme cuál es su Coeficiente Intelectual?”, pregunta el robot-maitre”. Es de 160", responde el cliente.Y durante los treinta minutos siguientes el robot dialogó con soltura y amenidad sobre los últimos acontecimientos culturales, la economía mundial, analizando sus previsibles tendencias y sobre los más recientes avances científicos y tecnológicos... El cliente queda muy impresionado y, al cabo de unos días decide volver, pero para ver como reacciona el robot, le dice tener un CI de 95. El robot estuvo los treinta minutos de espera comentando el desarrollo de la liga de fútbol, los triunfos internacionales de algunos deportistas de elite y, también, los últimos programas de televisión. Lleno de curiosidad, por tercera vez vuelve el cliente a los pocos días y a la pregunta del robot, responde que tiene un CI de 50. El robot comienza a hablarle despacito y le dice:”A s í q u e v o l v e r e m o s a v o t a r a l XX la p r ó x i m a v e z ¿n o?”

Ja us imagineu a qui corresponen les dues XX que insinua el robot, però jo no m’atreveixo a posar-les perquè no estic segur que sigui patrimoni exclusiu –dic exclusiu- d’aquest partit.

Punt final. Em sembla que se’m reblaneix el cervell.

Barcelona tremola

Barcelona tremola! Barcelona tremola? Barcelona, tremola! Els organitzadors de la Setmana del Llibre en Català, per boca de l’Ernest Folch, han amenaçat de traslladar la Fira fora de Barcelona si la ciutat no garanteix la mateixa situació que aquest any: "per al respecte al llibre en català i a la llengua catalana i perquè movem milers de persones. Ser enmig de la ciutat és una aposta estratègica a la qual no podem renunciar". Sembla que Assumpta Escarp, consellera de l’Eixample, deia que per al proper any caldria buscar un lloc “més clar i permeable” i que no pensava que “la millor solució sigui la ocupació de la via pública”. Per altra banda, Xavier Bosch deia l’altre dia a l’”Avui”: Res no convidava a entrar-hi als passavolants. Calia estar per la causa per anar a la Setmana del Llibre en Català de la plaça de Catalunya. Per fer-hi cap, calia tenir consciència que allà dins hi havia condensada la nostra cultura sobre paper. I, sovint, els que encara n'estem convençuts, de llibres en català en comprem durant tot l'any a les llibreries i no se'ns escapa una obra que vulguem tenir. A més a més, a les llibreries el material sol estar en més bon estat que molts dels volums que he fullejat". I avui mateix afegia Ada Castells, en aquesta 25a edició, rècord de vendes, parlant dels més venuts: "En aquesta 25a edició, els lectors han comprat 26.150 exemplars i a la seu central de la Setmana, on només hi ha llibres de fons per no competir amb les llibreries, els best sellers han estat Si menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies; Un home de paraula, d'Imma Monsó; L'església del mar, d'Ildefonso Falcones; Un crim imperfecte, de Teresa Solana, i Vuitanta-sis contes, de Quim Monzó, autor que ha estat honorat amb el premi Trajectòria. Pel que fa a les novetats, els llibres més venuts a les 150 llibreries que han participat a la Setmana són Escolta la meva veu, de Susana Tamaro; El preu de ser catalans, de Patricia Gabancho; Viatges per l'Scriptorium, de Paul Auster; Deixeu estar els nens, de Donna Leon, i 39+1+1, de Sílvia Soler. "

Tot plegat, i moltes altres coses, em sembla el joc dels disbarats. Si s’és capaç de moure milers de persones, no cal que la Setmana se situï en el quilòmetre zero de Barcelona, només cal que vagi una mica més avall, a les Drassanes, per exemple, un lloc força ben comunicat on els individus que, a part de respectar el llibre en català, tenen la intenció de comprar-ne algun, segur que hi podrien arribar sense haver de canviar-se de sabates al mig del camí. Als qui, més que respectar el llibre en català, ens agrada llegir, anirem on calgui –ep, que no sigui massa lluny- per posar-nos-hi en contacte. És clar que per comprar Si menges una llimona sense fer ganyotes o alguns dels altres llibres més venuts –llibres de fons?- no ens calia trepitjar la carpa, només calia que entréssim en la llibreria-papereria de la cantonada, perquè, quin dels llibres més venuts aquests dies no es troba en qualsevol de les llibreries més humils del país en aquest moment?

Ja em sembla bé que la gent es preocupi del seu negoci i que intenti guanyar-se la vida dignament, fins i tot en un camp tan difícil i arriscat com el de la cultura, que alguns confonen amb literatura, però que no ens expliquin històries de dignitats barrejades amb estratègies comercials a baix preu. Potser ja va sent hora que muntin un tinglado que no sembli un magatzem i on els dependents contractats per a l’ocasió s’estiguin per la feina en lloc, per exemple, de prendre notes en la taula rodona de torn de la “sala d’actes” amb una cabuda ridícula. A veure, també, si arriba un moment en què ja no caldrà muntar una Setmana per a passavolants perquè tothom tindrà la possibilitat, l’estímul i la necessitat de comprar llibres sense esperar que una vegada a l’any s’hagi de trobar, mentre va passejant, l’oportunitat d’entrar sense cap esforç en una macrollibreria –no tant- desordenada i amb mancances importants. Evidentment, la tasca d’aconseguir lectors no és només, ni primordialment, dels llibreters i editors, però també una mica. I per últim, a la regidora de l’Eixample, i amb permís de Permanyer: quines històries explica de la via pública? Si els únics habitants fixos del mig de la plaça de Catalunya són els coloms, o potser l’envelat crea una mala imatge entre els turistes que vénen a celebrar comiats de solter/soltera i es volen fer una foto entre els colúmbids

Ah, i m’agradaria saber quina ciutat ha ofert un lloc cèntric al senyor Folch que proporcionarà més visitants que, per exemple, les Drassanes de Barcelona? No m’atreveixo a deixar anar cap hipòtesi entre les catalanes, però, potser Frankfurt per l’any que ve? Em temo que el senyor Folch juga poc al pòquer: la seva catxa no cola.

P. S. Sempre em pregunto com aconsegueixen saber el total de visitats en aquests esdeveniments que duren més d'una setmana. 205.000 visitants. Els compten els repetits?

he tingut dies millors

Vaig, tard, una estona a la feina, avui és un dia extra. Passada la una m’augmenta el dolor de manera alarmant, però no hi faig massa cas, ho atribueixo a alguna combinació gastronòmica desencertada del dia anterior. Compro el menjar fet al passeig de Sant Joan. En arribar a casa el dolor és fort, tinc unes dècimes, i m’adono d’un altre símptoma que em preocupa més. Dinem. El dolor no puja però tampoc disminueix. Aconsegueixo endormiscar-me a la butaca. Finalment, cap a les sis, la Joana em diu que res, que hem d’anar a urgències. Truco al 061 i em donen les adreces dels dos llocs més propers. Com que Quevedo es troba a tocar, decidim desplaçar-nos-hi a peu, hi he anat altres vegades en hora concertada. Error, no és el mateix Quevedo que Lope de Vega, la memòria i la literatura m’han jugat una mala passada. Decidim optar per una altra via i agafem un taxi a Travessera de Gràcia. El taxista té la ràdio molt baixeta, parlen de dos milions de manifestants i l’home treu pit i puja el volum. No tinc ganes de dir-li que apagui, potser perquè no tinc esma o perquè en l’estat en què em trobo, més que indignació tinc una sensació de fatalitat: “Unidad de España, toda España, banderas de las autonomias...”Amb l’èxtasi de les notícies de la COPE, el taxista s’equivoca de carrer, però no ens cobra el que calcula que marca de més l’aparell.

Quan li explico els símptomes, el metge sud-americà de la porta d’Urgències em desvia cap a la Fundació Puigverd. El recinte interior del Sant Pau és fosc, ens perdem i preguntem al pavelló d’obstetrícia (em sembla). La Joana i jo som els dos únics ocupants de la sala: és increïble! M’atenen de seguida en una saleta individual igual com les altres que hi ha disposades en filera. Una infermera em fa preguntes, sento que el del costat es queixa de “los huevos”. Arriba la doctora, jove, prima. Va per feina i jo tinc la impressió que semblo ximple. Em pregunta, fica un reactiu al “vi negre”, em palpa, m’escaneja. La doctora té les mans petites però llargues. L’acompanyo a un despatx on omple tres papers. La doctora, que és diu Sos –no m’ho invento-, i de nom, Eulàlia, encara que la infermera li diu Laia, m’ha enllestit en mitja hora. M’ha semblat competent i fins i tot m’ha fet un somriure en adonar-se que les meves preguntes inoportunes són per ignorància, no per mala fe o per fer-li perdre el temps. Si algun dia us trobeu com jo, aneu directament a la Puigvert.

“Diagnóstico de presunción: Cólico nefrítico derecho.” Tractament: Nolotil, un antiinflamatori i unes pastilles per protegir l’estómac. No hauria de beure gaire aigua i millor que no tasti l’alcohol. Si empitjoro, he de tornar a Urgències.

Em veig capaç de tornar a casa caminant. Baixem per l’avinguda de Gaudí, que dintre d’una hora deurà estar deserta. Sopo lleuger, em prenc dues pastilles i mig miro el partit. El dolor ha minvat i Messi em reconforta una mica, podia ser pitjor.

No tinc son, però no em veig en condicions de concentrar-me per enllestir una part de la feina que tinc, potser demà. La setmana que ve la tinc molt carregada i espero que recuperaré una mica la forma física, la mental ja és una altra cosa. Faig temps, fins que arribi el moment dintre d’una estona de prendre’m la medicació, escrivint aquest post impúdic que em serveix de catarsi.

Demà serà un altre dia, segurament.

ball de saló

Arribo passades les set i a penes tinc una hora per passejar-me per l’envelat de la plaça de Catalunya. A primera vista, està com cada any però amb menys llibres, cosa que atribueixo al fet que jo hi vaig quan només queden tres dies per plegar.

M’entretinc en la part de narrativa en català, amb els autors per ordre alfabètic. Agafaria uns quants llibres més d’aquells que ja no es troben en les llibreries –el Llibreter en parlava ahir des de la perspectiva professional-, però em reprimeixo. Mentre avanço a ritme irregular, vaig fent algunes modificacions menors, per exemple, canvio de lloc La teranyina, de Cabré que tapava Carn d’olla: em sembla que encara és més fàcil trobar el primer llibre que el segon; faig el mateix amb les Passions romanes de la M. P. Janer que amagaven el primer volum de l’Obra completa de S. J. Arbó (L’inútil combat, Hores en blanc i Narracions del Delta) que crec mereix una oportunitat. Estic temptat de comprar el volum de la Mercè Rodoreda que inclou Sóc una dona honrada? (1933) i Del que un no pot fugir (1934), publicat per La fundació M. R., però el meu interès de lector normal guanya la meva temptació investigadora i el deixo sense ni tan sols fullejar. Una mica abans m’he preguntat el motiu de veure només el primer volum de La febre d’or: la gent s’ha interessat únicament pel desenllaç o bé la llibreria que l’ha portat ha perdut l’altre volum pel camí? Mentrestant ja porto uns quants llibres a la mà.

Se m’acaba el temps previst, així que vaig passant ràpidament per algunes de les altres seccions. A la de novel·la històrica en català no veig L’orfeneta de Menargues, però hi ha un exemplar d’El nom de la rosa, molt més interessant, encara que desconec possibles avantpassats catalans d’Umberto Eco. Traduccions de l’anglès al català, del portuguès al català, de l’alemany al català (amb una vitrina amb les traduccions del català a l’alemany –Fira de Frankfurt a tocar-)... Busco i no trobo en la secció de novel·la policíaca i similars (aquesta separació en gèneres –alguns sí i d’altres no- em desconcerta). Vaig cap a la poesia, però no m’aclareixo perquè no entenc el criteri de col·locació dels llibres. Què fa La narrativa i la prosa a Mallorca a l'inici del segle XX a Monografies locals. Són prop de les vuit i m’aturo un moment a escoltar el que diu Joan Portell (suposo) en la taula rodona “Com fer els teus fills lectors” (amb l’exemple, com sempre, o esperant un miracle, em dic jo mentalment). Té una intervenció breu que no em sembla especialment interessant –tot i que hi ha qui pren notes-, potser perquè va parlant de la búsqueda de literatura infantil a través de Google mentre va assenyalant i comentant webs que apareixen en la pantalla que té al darrere i no parla de la meva sobre el tema, encara que el punter del ratolí l’acarona en més d’una ocasió. Unes quantes voltes més sense gairebé fixar-me en els llibres i decideixo anar a la caixa: Històries de la mà esquerra, el primer llibre de narracions de Moncada, La glòria del doctor Larén, la novel·la que Calders va publicar als 24 anys, editada el 1936 i reeditada l’any 1994, En Patufet, cent anys. La revista i el seu impacte, recull de les intervencions del simposi sobre la revista celebrat l’11 de març de 2004 –sí, el mateix dia de l’atemptat-, Timbuktú, de Paul Auster, no sé per què encara no llegida. En fi, que m’he decantat per clàssics moderns, cosa segura. Em sembla que hauré de tornar demà o demà passat a veure si em decideixo per alguna cosa més actual.

En sortir de l’envelat, que no acabo d’entendre del tot, passo per la Catalònia perquè vull comprar Catalana i criminal. La novel·la detectivesca del segle XX. Com que no recordo bé el títol, he de recórrer a l’ajuda de Jordi Valls, que em localitza el llibre fàcilment. Volia fullejar el darrer llibre de l’Espinàs, Relacions particulars, una mena de memòries dels altres, però he de marxar perquè encara és el dia de la dona i la Joana no em perdonarà que, especialment avui, no li tingui el sopar a taula a l’hora en punt.

Mentre faig les dues parades de metro que em porten a casa, tinc temps de fer-me una idea del contingut del llibre –quantes voltes per definir el que és novel·la negra, i encara no sé si queda clar- d’Adolf Piquer i Àlex Martín. Ja en parlarem, potser.

peus

tocar de peus a terra, no tenir ni cap ni peus, a peu pla, poder pujar-hi de peus, peus llatins (ep, Riba!), peus de fang, dorm amb els peus a llevant i el cap a ponent i viuràs llargament, el món als teus peus, ballar és somiar amb els peus, anar amb peus de plom, besar els peus d’algú, peus plans, peus de xinesa, peu de pàgina, estar en peu de guerra, peu del llit, a peu dret, mullar-se els peus, perdre peu, peus freds (no els suporto, els meus), peus calents (no agafen refredats), peus molls, al peu de la lletra, la beata bruixa amaga el peu i mostra cuixa, al peu del canó, peu de rei, peu de gallina (o era pell?) tenir un peu a la tomba (uf!), peu d’impremta, no moure un peu, peu de Crist bord, al peu de la lletra, peus amb peücs, ficar els peus a la galleda, besar els peus, peu que es repeteix...

peus descalços...

ulls estràbics, ulls irats, ulls miops, ulls impacients, ulls mig tancats, ulls orgullosos, ulls escodrinyadors, ulls insensibles, ulls inconstants, ulls mentiders, ulls cobdiciosos, ulls ingrats, ulls, ulls, ulls, i encara més ulls... Prou!

peus descalços...

peus tatuats? peus ferits?

Diuen que els ulls són el mirall de l’ànima. Què voleu que us digui? En aquell moment em van fer molt més efecte, em van interessar molt més, els seus peus, em van suggerir moltes més coses que els seus ulls. Els seus peus reflectien una sinceritat que dubto que mai pugui aparèixer en els seus ulls, tot i que no la coneixia de res.



















Jo, per si de cas, només m’atreveixo a despullar els peus al pic de l’estiu i en moments de provada intimitat.

(avui, a la xurri, per la seva complicitat en aquell moment, i en molts altres, i a la lluna, també per complicitats i perquè un dia mirarà els ulls i sinó ... què? Dues dones intel·ligents, sensibles, creatives i inquietes, que amaguen molt més del que diuen, i tant com diuen! I avui a tota la resta de les dones blocaires a qui m’agrada llegir i amb qui m’agrada parlar o vull escoltar. I no escric més perquè potser acabaria caient en tòpics en aquest dia de la dona (treballadora). No em tingueu en compte el post si us sembla també un tòpic, no ho és, o no era la meva intenció.)

P. S. I si m’hagués de quedar amb paraules de dones sense tòpics -les dones i les paraules, i busco només als blocs-, de les escrites avui, em quedaria amb les de la Violette Moulin que ens diu: “Sempre li he agraït que el seu masclisme, al cap i a la fi només teòric, desaparegués, sense adonar-se’n, quan s’ocupava de la meva educació.
M’agradaria creure que un dia arribarà en què, com jo, les dones del món no hauran de reivindicar res pel fet de ser dones. Mentre no arriba, recordem avui i cada dia, els seus drets com a persones.”

O assentiria amb la Lurdes quan diu als comentaris d’aquest bloc: "El "cop de porta" que fa la Nora -la protagonista de l'obra- és tot un símbol. Amb o sense "cop...", la majoria de dones som com ella: actuem sense esperar que el Destí ens arregli res."

Se m’acut que la Violette i la Lurdes potser es coneixen. Aneu a saber.

comentari

La Júlia, en el seu darrer post titulat “Pardo Bazán, en el seu context”, ens fa unes interessants reflexions que no reproduiré, llegiu-les a “La panxa del bou”. En el segon paràgraf, esmenta la possibilitat que entre l’escriptora gallega i el novel·lista Narcís Oller hi hagués hagut un contacte íntim en algun moment. És cert que entre els dos personatges hi va haver el que sembla una relació cordial que es va anar transformant en una bona amistat, com ho explica Oller a les seves Memòries Literàries (gran llibre, ja ho he dit en altres ocasions) i ho confirma la reproducció de part de la correspondència de l’autora gallega que l’escriptor afegeix. Segurament quan van tenir més tracte va ser quan, juntament amb Pepe (com l’anomena l’escriptora) Yxart i altres amics van coincidir a París, l’any 1886. En aquella ocasió van visitar plegats Zola (i comença el contrarellotge entre L'argent i La febre d'or), E. Goncourt i altres escriptors francesos, i van compartir moltes activitats. A partir d’aquell moment, és veritat, la correspondència entre ells es fa més afectuosa. Fins que gairebé inesperadament, l’any 1890, aquella amistat que semblava ben sòlida desapareix. El propi Oller ho explica així (la seva interlocutora és Víctor Català, a qui dedica les Memòries Literàries):

¿Per què, sense el més petit dissentiment en la nostra correspondència, ni la menor incorrecció de cavaller de què jo pugui acusar-me, trenca amb el seu silenci aquella senyora, abans tan afectuosa amb mi com vostè ha vist, la nostra bona amistat?... És un misteri aquest que per curtedat de geni o per un excés potser, de delicadesa, no em vaig empenyar a escatir; però jo sempre he temut que hagi ballat en això una suggestió malintencionada d’En Lázaro. Vagi a saber si perquè pel temor de fer-ho malament en castellà, vaig excusar-me de col·laborar a “La España Moderna”, empresa en la qual, segons deien a Madrid, tenia per aquells temps molts diners ficats la il·lustre gallega, o si potser, per haver-se permès aquell repetir a la interessada, ingerint-li un verí que jo li juro que no duia, la brometa inofensiva que vaig fer-li en sentir-li dir que, aquell estiu, s’havien ambdós topat casualment a Portugal.
I explicats ja tots aquests episodis dels darrers dies d’aquella amistat que jo tant estimava, que tenia ben bé per indestructible i que pel dol d’haver-la perduda de manera tan inesperada i innocent se m’ha escapat ara aquí ex-abundantis cordis, reemprendré aquell interromput capítol d’excuses...

Narcís Oller. Memòries Literàries. 1962 (redactades entre 1913 i 1918). (Excel·lent i llarguíssim pròleg de Gaziel.)

No sembla, després de llegir aquest fragment, que la relació de Narcís i Emília -permeteu-me la confiança- hagués arribat més enllà d’una bona amistat. És clar que una cosa és el que s’escriu i una altra la realitat, però no hi ha dubte que la sorpresa que indica Oller pel refredament de relacions sembla sincera i no deixa entreveure interpretacions que vagin més enllà del que diu. D’aquest fragment em crida també l’atenció un tret de caràcter: “curtedat de geni” -quantes amistats perdudes per aquesta curtedat i per "excés de delicadesa"-, que aquí es concreta en el fet de no intentar esbrinar els motius reals del trencament per bé que els intueix, però que en la seva obra literària es pot relacionar amb la relativa desconfiança que tenia del valor de la seva obra i en la necessitat de sentir-se estimulat pels seus amics. De fet, una vegada morts el seu cosí Yxart i Joan Sardà, les seves novel·les li costen més d’escriure i ja només va publicar La bogeria (1899) i Pilar Prim (1906), aquesta darrera jo crec que encara no prou valorada. També és veritat que quan escriu aquestes dues novel·les l’estètica dominant era la modernista i que en Pilar Prim Oller fa un intent d’acostar-s’hi. En fi, i molts altres condicionants que seria llarg de raonar.

Doncs res, que com que he pensat que deixar aquest comentari en el bloc de la Júlia hagués estat excessiu, l’escric aquí.

I encara més marginalment, a mi sí que em va agradar La sombra del viento, malgrat els errors de contextualització de l’època, però he de dir que jo sóc un pèl despistat i poc observador; avui, sense anar més lluny, mentre anava a al feina, per un moment m’he pensat que estava en alguna part del tròpic americà, fins que he vist la Sagrada Família, taula de salvació. I que consti que comparteixo la constatació-queixa de la Júlia.