entrada complementària sense etimologia

En parlar del mot botana, és obligatori traslladar-se al verb botar, ni que sigui per similitud de forma, o de significat pel que fa a la intervenció del foc. Botar, en la primera accepció del DIEC, remet a botre. Ho deixarem estar. En la segona accepció, diu: LC] botar foc a un objecte. Calar-hi foc. Verb curiós si us hi fixeu, perquè necessita funcionar amb el CD foc per tenir el significat que se li atribueix. Quin significat té realment botar segons aquesta definició inexistent si li traiem el foc? Sembla que cap. I jo no començaré a desgranar aquí hipòtesis diverses.

A diferència de botana, botar foc s'estén per bona part de la geografia de la llengua catalana, sobretot la més interior i la del sud. Per a mi sempre ha estat una expressió que comportava perill i aventura, fins i tot transgressió; una cosa era encendre foc i l'altra botar foc: Xiquet, deixa de jugar amb els mistos que al final botaràs foc a les estovalles (deixeu-me repetir l'exemple de les estovalles que al mateix temps indica una relativa permissivitat materna).

Al poble, de quan era petit, recordo que hi havia un senyor a qui deien Botafocs de malnom. Era un senyor ja gran -encara que quan ets menut el concepte d'edat és molt elàstic- que vestia molt polit, amant dels grisos, de caminar ert i ulleres fines de muntura metàl·lica. Els amics elucubràvem quina malifeta havia fet per merèixer aquell nom: potser botar foc a la botiga per cobrar l'assegurança? Segurament era una hipòtesi amb poca base en un temps en què les asseguradores tenien escassos clients entre els comerciants locals, però no pas pitjor que altres possibilitats més peregrines. La veritat és que mai no vam arribar a descobrir l'origen del malnom. Molt més tard, llegint Coromines, vaig saber que botafocs també podia significar: figt. 'home audaç o buscaraons'. Aquesta descoberta encara em va resultar més insòlita. No podia concebre cap tipus d'audàcia o de brega en aquell home tranquil, passejador incansable i pausat, de mirada severa i somriure inexistent. Sóc conscient que el sobrenom no era gratuït, que algun obscur -o apassionat- fet del passat el sustentava, però no he estat capaç de descobrir-ne l'origen. Per a mi, Botafocs és un fracàs més en les meues investigacions antropoetimològiques, un petit buit existencial que potser no existiria si hagués estat més agosarat i m'hagués atrevit a preguntar directament al senyor Botafocs, del qual , si el vaig saber, no recordo el nom. Em temo que ara ja és massa tard.

I com que una cosa porta a l'altra, vet aquí l'endevinalla:

Crua no se'n troba
cuita no se'n menja.

botana rima amb sotana

Ahir em mirava les conseqüències externes de la meva afició desmesurada al tabac i em va venir al cap una paraula d'aquelles que un posseeix, però que queden com un pòsit en en la part més remota del cervell i que rarament surten a l'exterior i, si et descuides, acaba desapareixent definitivament.

Les estovalles tenien una botana. El DIEC proposa dues accepcions per a botana. En el meu cas es tractava de la segona: LC] Forat que fa a la roba una guspira de foc. El DCVB diu: 5. Forat produït a la roba per una espurna de foc (Mora d'Ebre, Gandesa, Tortosa); cast. chispazo. Els parèntesis del DCVB afinen en concretar el territori d'ús del mot i em permeten deduir que si no faig servir gaire o gens la paraula botana és sobretot perquè intueixo que la gent amb qui tinc tractes la major part de l'any no tenen botanes, que per a ells aquest mot pot resultar exòtic i exigiria una explicació que es pot esquivar recorrent a un mot alternatiu.

De tota manera, també entenc que les botanes són més aviat manifestacions d'altres temps, de quan els capellans portaven sotanes, i que actualment tenen tendència a minvar amb la lenta però continuada disminució dels fumadors (si continuen apujant els preus del tabac no sé què farem) , amb la desaparició dels focs a terra de llenya, amb el rebuig de la roba a la mínima que li passa alguna cosa més enllà de les taques... És veritat que les colles de diables que proliferen i alguna altra modernitat poden revifar el terme, però mai no veurem les col·leccions de botanes d'altres temps. Mentrestant, em pregunto quina alternativa al mot botana fan servir aquells que no el tenen com a propi? Simplement un forat? Una cremada? Si és així, des d'aquí els regalo el mot, encara que desitjo que l'evitin tant com puguin, que el foc sovint comporta perill.

abans que s'acabi el dia: JMS i AC

Acabo de transcriure el document que vaig començar a pujar ahir. No afegeixo res més. En tot cas, si encara no hi heu passat, és interessant anar a llegir la visió sagarriana de la Júlia.

Jo faré una afirmació, que em penso que no ha fet mai ningú, i sé que no serà acceptada unànimement, però jo crec que és exacta. Sense els Jocs Florals, amb la seva fórmula de gran espectacle social, jo estic segur que la producció literària que va de Milà i Rubió i Ors fins a la meva generació. I si voleu a generacions posteriors a la meva, no s'hauria produït amb la riquesa, la continuïtat i l'eficàcia que s'ha produït. És a dir, sense l'estímul purament d'honor exercit pels Jocs sobre els poetes de Catalunya, molts d'aquests poetes no s'haurien manifestat com a tals.
Jo sé que davant de la meva afirmació més d'un arrufarà el nas; però si els homes d'ara fa noranta-cinc anys haguessin seguit escrivint versos amagats dalt d'una golfa, i no haguessin utilitzat el Saló de Cent, la gran sala de Llotja, el Palau de Belles Arts o el de la Música per als grans certàmens dels Jocs, el nostre pervindre poètics hauria estat molt diferent del que reflexa la present antologia i del que reflexen altres antologies similars.
Ara que entre tots plegats, per obra i gràcia de dues excel·lents biografies, hem remat una mica de passió i de comprensió al voltant de la figura de Verdaguer, hem pogut veure fins a quin punt fou irresistible i fascinador l'esquer dels Jocs Florals per al nostre màxim poeta. I jo sé fins a quin punt fou trasbalsador i arravatador, per un home tan poc comediant com era Maragall, el fet que li concedissin la Flor Natural, i que pogués nomenar Reina de la festa a la mare dels seus fills. Cito aquests dos casos i en podria citar molts més; però no cal, perquè són coses que es veuen de seguida.
Jo crec que el millor elogi que es pot fer dels Jocs, és reconèixer un resultat històric que podríem enunciar d'aquesta manera:
Els Jocs sota una encarquerada fórmula arbitrària guarnida amb reminiscències d'ultratomba, que aparentment semblava que havia de matar tota fresca, vivent i sincera iniciativa, per una mena de miracle latent en la seva pròpia fórmula, han estat l'eficient trampolí perquè el fet poètic del nostre país -ànima i sang en màgica configuració- pogués projectar l'impuls de la seva veritat incontestable.

Josep Maria de Sagarra
Mestre en Gai Saber
Membre del Consell Directiu
dels Jocs Florals de Barcelona

Josep Maria de Sagarra. Pròleg a Antologia dels Jocs Florals i síntesi històrica. Barcelona, Editorial Selecta, 1954.

I una heterodòxia blocaire fruit del comentari de la Júlia que parla de Triadú i Molas: un assaig curt -en format jpg; no tinc temps, ara, per transcriure'l- del mataroní Antoni Comas (1931-1981) , el primer catedràtic de llengua i literatura catalanes de la UB, mai prou reivindicat (ni tan sols té una entrada curta a la Viquipèdia, ni se'l recorda públicament en el trentè aniversari de la seva mort enlloc que jo conegui, excepte pel company August Bover):

Record i reivindicació de Josep Maria de Sagarra en el cinquantenari de la seua mort

El mes de març, Espinàs preguntava des del seu observatori de les pàgines d'”El Periódico” si es preparava algun homenatge amb motiu del cinquantenari de la mort de Sagarra i acabava dient que els mesos passarien de pressa. Avui, 27 de setembre d'ara fa cinquanta anys va morir Sagarra , i el més calent és a l'aigüera, que jo sàpiga i amb excepcions anecdòtiques, i no només des de les institucions, que ja se sap que és governen sovint per criteris polítics i modes passatgeres, sinó també des de les iniciatives privades que no han de retre comptes.

Suposo que l'oblit no s'origina a partir de consideracions només polítiques en el sentit ampli de la paraula: que si Sagarra això o allò o el de més enllà; és a dir, en arguments que després de cinquanta anys més aviat fan pudor de vell i són superficials. Descartat el motiu anterior, imagino que si Sagarra no sona aquests dies, sigui en vers o en prosa, és perquè o bé no es llegeix o bé la seva literatura no interessa. Sigui una o altra la causa, i no se me n'acudeixen més, jo no hi puc fer res. En tot cas em puc preguntar per què no es llegeix o per què no interessa, però són preguntes a les quals tampoc no puc respondre amb certesa i les meves hipòtesis -i comparatives- serien un pèl patètiques.

Conec una miqueta el teatre de Sagarra, però el teatre no és el meu fort i no em serveix que diguin que va ser molt popular en altres temps. De la prosa, destacaria -més enllà de les traduccions- Vida privada, però sobretot les Memòries, que llegides i repassades, sempre m'han estat molt plaents, i, esclar, aquest llibret considerat menor que és Els ocells amics. Quant a la seva poesia, confesso que m'hi he de posar més, però estic en el bon camí i ara mateix podria concretar algun dels seus poemes. I hi ha, a més, el Sagarra periodista. Una obra, doncs, diversa i, des de la meva perspectiva, en alguns casos de primera qualitat, excel·lent.

Torno a la prosa. Fins i tot quan potser el tema no sigui de l'interès prioritari del lector, trobo que Sagarra té el do de fer-lo llegidor, amè i m'atreviria a dir que estimulant en molts casos. La prosa de Sagarra, a més, aguanta perfectament el pas del temps. No sé si ho aconseguiré demostrar a través del fragment de més avall -avui només la primera meitat- que podria dir que és triat a l'atzar simplement perquè és la meva penúltima lectura, i que és un dels resums valoratius més precisos -trampes incloses- de la història dels Jocs Florals..

Sigui com sigui, des d'aquí li desitjo llarga vida en el cinquantenari de la seva mort. Amén.

Fa noranta-cinc anys, que els homes de més gruix de la nostra Renaixença reconstruïren la festa gòtica dels Jocs Florals. Milà i Fontanals, Rubió i Ors i Marian Aguiló representen en aquell moment el gran triangle de la batalla poètica. Si s'haguessin abandonat al propi impuls, probablement haurien vestit els Jocs amb una fascinadora indumentària medieval, amb vestits llampants, cigales d'or, arpes fabuloses, gorres de vellut i sabates punxegudes. Aquells homes terriblement romàntics, enamorats de les runes i de la vella tradició, somiaven, per al torneig poètic, el clima de Wartburg, de les festes de Tolosa o de la cort de Joan I. Però com que eren persones de seny, no volgueren matar tot el que era gras, i es limitaren als fracs, a les levites i a la indumentària del vuit-cens. Els premis que concediren als poetes, no es pot negar que eren profundament gòtics: englantines d'or, violes d'or i argent i flors naturals; responien al criteri feudal que el poeta és un ésser a part, que viu del fum dels rostits i dels rosegons que li proporciona la grandesa. És a dir, un criteri completament despòtic de l'ofici de la poesia; molt diferent del criteri renaixentista que oferia als poetes un cavall, una canongia, un càrrec lucratiu i una bossa de diners.
Ara bé: en aquell criteri gòtic dels restauradors dels Jocs, es deixa la porta oberta a l'honor i a la categoria social, és a dir, s'empeltava de l'essència moderna del romanticisme i des d'aquest punt de vista la festa del primer diumenge de maig es convertia en una institució dúctil i flexible, d'una eficàcia enorme, que mantenint un esquelet i una nomenclatura de l'any de la picor podia, sense fer el ridícul, adaptar-se al moment i convertir-se en il·lustre bandera de les més altres exigències del moment.
Els Jocs Florals és possible que en els seu inici fessin rebentar de riure una colla de ciutadans, que els considerarien com una gran moixiganga anacrònica. Però, dintre els Jocs, tot estava tan ben calculat, que l'honor i els imponderables que prometien van acabar amansint a tothom: als més relapses de dins i de fora. I la gran força dels Jocs fou la creació dels heretges dels Jocs, dels enemics i dels detractors, que només ho foren periòdics i que al capdavall pactaren amb totes les fórmules gòtiques i amb tot l'anacronisme i acabaren respirant dins l'àmbit floralesc el més selecte perfum de l'actualitat.
El gran encert dels Jocs fou la idea de la Flor Natural, amb la ganga de triar la Reina, que tant podia ésser la reina d'Espanya, com la desconeguda promesa del poeta, com al mare dels seus fills, com una senyora de gran relleu o com la més obscura de totes les ciutadanes. Aquesta paradoxa aristocràticodemocràtica de la Reina dels Jocs Florals, des d'un punt de vista humà donà a l'ofici de poeta, i a l'eficàcia dels Jocs, unes possibilitats incalculables. Un altre gran encert fou la col·laboració de les autoritats locals, amb totes les conseqüències de pompa i vanitat, en l'escalfor de la festa; i això combinat amb el prestigi dels mantenidors i la magnitud de la figura política, social o literària del president.
Fou tan gran l'encert dels que s'inventaren la fórmula, arrodonida amb la concessió dels títols de Mestre en Gai Saber (que no es pot negar que és un títol atrevit, i que passa com un gat sobre brases entre els límits de sublim i del ridícul), que aquella fórmula ha resistit el temps, les modes, les tendències i les escoles; i els més desmenjats i els més púdics no han pogut resistir la temptació d'acostar-s'hi i d'acabar acceptant-la.


...

Josep Maria de Sagarra. Pròleg a Antologia dels Jocs Florals i síntesi històrica. Barcelona, Editorial Selecta, 1954.

jocfloralescos, integrats i alternatius

En els meus anys a la UB, alguns professors, quan els tocava parlar, perquè figurava en el programa o perquè volien, dels Jocs Florals -els de Barcelona i les imitacions immediates i posteriors- deixaven anar un somriure de condescendència que el seu discurs ulterior permetia interpretar i que anava des de la bona voluntat dels iniciadors a l'anacronisme continuat. Hi havia dos tipus de poetes els jocfloralistes i els altres. Avui, pocs anys després que l'Ajuntament de Barcelona, finalment modernitzés els seus Jocs per convertir la festa poètica en El Poeta de l'Any, el Jocs Florals, amb altres noms o no, perduren i es multipliquen en tot el territori de llengua catalana a través d'associacions literàries conegudes i desconegudes, ajuntaments grans i petits, espais internàutics, companyies comercials i un etcètera inacabable. I la gent s'hi presenta, els jocfloralistes i els moderns, i guanyen o no, i celebren les festes corresponents, més o menys lluïdes, i col·loquen els trofeus en llocs destacats o pensen: l'any que bé sí! Tot més o menys com sempre, però més; i això està bé.

Antologia dels Jocs Florals i síntesi històrica és un llibret de 261 pàgines publicat l'any 1954 per l'editorial Selecta, amb introducció de Josep Maria de Sagarra i pròleg d'Octavi Saltor, que recull algunes dades sobre els Jocs des de la seua instauració, l'any 1859, fins l'inici de la guerra civil. Es concreta qui presidia els Jocs cada any, qui era la reina del certamen (el glamour de les reines oficials, com no podia ser d'altra manera, fa anys que ha desaparegut), el lloc on es va celebrar, qui va guanyar els tres premis ordinaris i algun dels extraordinaris i, finalment afegeix algun dels poemes guanyadors (a vegades un fragment), dels accèssits o premis extraordinaris. Finalment, hi ha un llistat dels qui foren proclamats Mestres del Gai Saber.

A mi, que sóc una mica xafarder de la història de la literatura, el llibre em sembla interessant i instructiu. Hi ha, a més, petits detalls que afegeixen interès a les dates i els poemes. Sabíeu, per exemple, que Verdaguer va guanyar l'englantina després de mort amb el poema “Lo parc”, just en la mateixa convocatòria, la de 1903, en què se li concedia la Viola a Josep Carner ("La sacra expectació dels patriarques") i la Flor Natural a Francesc Pujols ("Idil·li")? O que l'any 1920 el president fou el mariscal francès Joffre, segurament pels seu origen rossellonès (la reina fou la “mariscala” Joffre)? L'any 1934, la presidència de Pompeu Fabra significà la fi de les llarguíssimes discòrdies ortogràfiques...

D'aquest llibre, cal destacar també la introducció de Josep Maria de Sagarra que repassa, explica i justifica la importància dels Jocs Florals amb amenitat i agudesa. Miraré de transcriure-la en un altre moment, és a dir, demà.

Avui, però, voldria acabar amb el primer dels dos poemes de la Maria Mercè Marçal inclosos a Raval d'amor. Variacions sobre una mateixa onada amb què va obtenir la Flor Natural als Jocs de 1981, ara fa trenta anys i uns mesos. Poema jocfloralesc?


I

He estimat un arcàngel a ple vol,
seda de bosc als cabells i a les ales.
He trencat als seus ulls com la mar a les cales
d'un país on les bruixes ja no duen més dol.


En solell blanc de boira i en obaga de sol
l'amor ens ha parat un devessall de sales.
El setè cel, on és, si no hi menen escales?
Quin camí mig embasten els núvols del trebol?


Hi ha un paradís perdut rere aquest cap de broma.
He sentit a la galta un fregadís de ploma
i a la boca l'or viu de la bresca de mel.


No ho sabria pas dir: ¿era nit o de dia
que he estimat un arcàngel a frec de la masia
i he tocat, de puntetes, amb els cinc dits al cel?.


No estic segur que l'arcàngel no fos jo. A la fi, en aquells temps era més rural que urbà. :-)
 

la Fira, Sagarra i jo

El divendres vaig tenir la meua primera presa de contacte amb la Fira del llibre d'ocasió antic i modern. Vaig començar a la part esquerra i vaig acabar a la dreta, en total una hora i mitja que se'm va fer curta. No cal dir que és la meva fira de llibres preferida, i aquest any he descobert un motiu més per aquesta predilecció que devia romandre amagat en el meu subconscient. Va ser veient la magnífica exposició de cartells que en repassa la seva història a tocar de la Gran Via: la Fira i jo fem anys amb pocs mesos de diferència. I encara que ella és una mica més gran, jo li sóc fidel des de l'any 70 del segle passat; i li sóc fidel perquè sempre s'ha portat bé amb mi, sempre m'ha proporcionat alguna sorpresa agradable, fins i tot en els moments, com ara, en què no es troba en el seu màxim esplendor i llibreries com les meves estimades Selvaggio o Batlle fa anys que en són absents, per raons que entenc.

En aquesta edició m'he emportat, de moment, dos llibres, els dos comprats en llibreries de fora de Barcelona. És veritat que he tingut temptacions de firar-me altres llibres, però Lil·liana, d'Apeles (sic) Mestres a 300 euros sobrepassava el meu pressupost, malgrat les il·lustracions impagables de l'autor; i encara menys entraven dins de les meus possibilitats els 900 euros del Poema dels tres reis de Fages de Climent. Així doncs, el primer llibre va ser Antologia del Jocs Florals, una d'aquelles grans obres petites de la Selecta, que em sembla una joia pel que presenta i per la introducció i el pròleg de Josep Maria de Sagarra i d'Octavi Saltor respectivament. A l'altra banda del Passeig de Gràcia vaig comprar el volum Poesia de l'Obra Completa de Josep Maria de Sagarra, a la parada de Costa, de Vic, una de les meues preferides. El llibreter em va fer adonar de la restauració de les tapes que havia dut a terme i que faria que l'obra, tenint en compte la meua edat, em durés eternament.

Va ser en comprar aquest segon llibre que em vaig adonar que sense proposar-m'ho retia homenatge a Sagarra en el cinquantenari de la seva mort que tingué lloc el 27 de setembre de 1961, és a dir, el dimarts de la setmana entrant farà els anys. Si jo fos absolutament inconscient demanaria des d'aquí que els amics i les amigues blocaires tinguessin un record en aquesta data, perquè considero que els mèrits de l'escriptor bé el valen, però per raons diverses -algunes lamentables- , entre altres l'excessiva immediatesa de la data, m'abstindré de fer la proposta, tot i que jo, anacrònic com sóc, faré la meva via.

Avui, que em sembla dissabte, però que ja és diumenge, acabo amb les dues estrofes finals del poema “Tardes de diumenge” de Sagarra que tant s'adiuen a l'estat d'ànim que tindré, com gairebé sempre, demà, encara que els meus versos segurament triarien altres matisos, perquè matinar m'esborrona.

Jo que voldria matinades fredes,
i estar llevat, i sortir al camp d'un bot;
jo que voldria pins i pollancredes
i una mica de mar al fons de tot!


I sento aquest enuig que se'm repenja
contra les venes, contra el cor gelat,
i sóc pols i tristesa de diumenge,
dins l'absurda color de la ciutat!


P S: I tot això no vol dir que no recordi que tinc aviat un deute amb la Montserrat Roig i que no pensi com podré pagar l'any que ve les bones estones al meu incomparable Pere Calders.

bestiari de tardor: papallones

En tornat del mercat -demà és festa, cosa que al barri simplement vol dir que tanquen les botigues-, trobo una papallona petita, no més gran que l'ungla del polze, que juga amb les plantes de la terrassa. En aquest ambient urbà, les papallones són escasses i aprofito l'ocasió per afegir-me al joc. De la plumbago al gerani i del gerani al pebroter nan, el recorregut és escàs. Quan m'hi acosto massa se'n va, però torna de seguida i continua els trajectes erràtics aparentment aleatoris. El gerani li té el cor robat: hi roman més estona que en les altres plantes: en les flors, en les tiges ,en les fulles. Acabat el dinar -el meu-, encara continua una estona immòbil o suportant els petits remolins de vent que la fan tremolar. A la fi, se'n va sud enllà -ziga-zagues com d'oroneta- sense cap senyal de comiat. Qui sap si aviat hi haurà unes petites erugues que aprimaran les fulles del gerani? Ai!

Sobrat de temps com vaig, busco papallones en les bestiaris de Carner i Pere Quart, però no en trobo. En canvi, a Internet se m'acosten desenes de papallones.

Damunt el raig de sol
la papallona avança
com follament empesa
per un alè de vent.

Albert Ràfols-Casamada

La M. ha tornat a l'institut. Més dona , més plena, tan silenciosa. Està una mica enfadada perquè ha de repetir curs, però està orgullosa d'haver après a cosir, a cuinar, i tantes altres coses que si no hi ha cap sorpresa li seran fonamentals en el seu futur. És possible que la M. hagi deixat enrere el món de les titlis.

A la nit, com que és festa major, cal amenitzar la vetllada amb una mica de música.

tardoral, o quant val un poema

Avui comença la tardor. Si no fos perquè ho he llegit no ho sabria, perquè aneu a saber quan arribarà realment aquesta estació segons la pensem cadascú de nosaltres. El fet és que sobtadament he pensat en un Montseny de colors tardorals que fa anys que no visito i d'aquest pensament he passat a les ganes de llegir Guerau de Liost, cosa estranya, perquè no en sóc lector habitual. M'he aturat en un poema que crec que té, encara, un cert significat pels lectors més grans i més o menys rurals i molt menys pels joves, i encara menys si són urbans. Potser m'equivoco.

I també crec que m'he aturat en aquest poema perquè dec necessitar desintoxicar-me, ni que sigui una mica, de tanta poesia transcendent de les coses petites o grans, tant li fa, i de paraules impossibles i estructures infames, i de tant neoromanticisme -pseudoromanticisme?- que llegeixo sense saber-ne el motiu i que ja detecto que comença a introduir-se sota la meua pell i quan em despisto surt a l'exterior.

Pluja d'estels: novetat de setembre.
Ara toquen els afanys de la sembra.
I és confident i gustosa la fembra.


Ara és el temps del profit i l'amor:
aiguabarreig d'escomesa i llangor.


Ara el treball és sedant; no trasbalsa.
Ara és el temps de les peres amb salsa.
I la padrina les oques encalça


Ara és el temps de l'amor i el profit:
aiguabarreig de llangor i delit.


Pugna de glavis apar la fageda
tota d'aram. Una boira de seda
la visió de l'exèrcit ens veda.


Ara és el temps del profit i l'amor:
aiguabarreig d'escomesa i llangor.


A l'aiguamoll la becada pelluca.
És a l'aguait el vicari. La lluca,
i atura el ca per la pell de la nuca.


Ara és el temps de l'amor i el profit:
aiguabarreig de llangor i delit.


Oh caçadors de peluda pitrera!
Ja la guineu la gossada acarrera,
i la fontada serà diumengera.


Ara és el temps del profit i l'amor:
aiguabarreig d'escomesa i llangor.


Tres amiguetes gentils i casades
surten de missa de dotze, plegades,
fent caparrades amb grans arracades.


Ara és el temps de l'amor i el profit:
aiguabarreig de llangor i delit.

Guerau de Liost: “Tardoral”

A posteriori: “Mesuren el seu èxit pel nombre de zeros de la seva bonificació, ignorant que el principi del plaer a la vida no es quantificable: quants dòlars val un poema? (veure la resta aquí). D'acord, molt bé, però n'hi ha tants que no poden comprar un poema... D'aquests en parlem poc -i parlar no serveix de res- els que podem pagar els poemes al preu, modest, que marquen els editors. Jo, aquest de més amunt, ja el tinc amortitzat, esclar.

juguen els déus abans d'anar a dinar

A un quart de vuit, quan surto de casa, m'espera un cel insòlit: miri on miri, el blau, intens encara, es veu solcats per línies blanques, algunes precises i d'altres com de cotó que es desfà, rectes i corbes. Més tard, cap a les dotze, continua el mateix cel: a l'est, a l'oest, al nord, al sud, tot de ratlles que es busquen o se separen. No hi ha altre cel en la Barcelona que veig anant de la feina a casa. Quin fenomen s'ha produït? Els meteoròlegs potser ens ho explicaran als telenotícies, però, què saben ells del cel?

Desperta el dia
blancs sobre blau celeste:
els déus que juguen.
La lluna és una fitxa
que es mou en retirada.

CARA A

Aquesta nit no escric ni llegeixo, escolto música. En la platina giren discos vells. L'agulla recull les imperfeccions del vinil tractat amb poca cura. Transformo els solcs negres amb volàtil i misteriós mp3 a través de GoldWave. L'ornamento una mica amb Windows Movie Maker. El guardo. El pujo a YouTube, però se'm diu que té massa durada. Faig un segon intent de 14' 59''. Em sap greu escuar Reprise. Escolto el resultat. Continua semblant-me una música magnífica. Ara l'inclouré al post, per compartir, o no. Abans d'anar a dormir potser la tornaré a escoltar. Recordaré els somnis? En tindré?

avui hi hauria d'haver sang

No sé del cert si el bloc dimarts de sang ha mort definitivament o li queda algun vestigi de vida, qui sap si una resurrecció inesperada. El vam començar la xurri i jo a partir d'alguns posts que jo mateix havia pujat aquí i que tenien per finalitat, a part de la diversió personal, endevinar, després de deixar unes quantes pistes i un fragment del text, l'autor i l'obra de gènere negre, de misteri o similar que es proposava.
Durant gairebé dos anys vam anar repassant clàssics i moderns de procedències i llengües diverses fins a aconseguir una petita antologia eclèctica -les antologies ho solen ser- d'uns cent títols. Jo, lector del gènere en altres temps, m'he anat actualitzant a mesura que s'anaven succeint els dimarts, de manera que ara puc dir que estic més o menys al dia del que es publica, tot i que no hagi arribat, ni de bon tros, a la lectura compulsiva d'abans, que va deixar un pòsit d'uns mil volums (?) en els meus prestatges. Al final, però, tant la xurri com jo, hem notat la pressió excessiva de l'obligatorietat autoimposada del llibre setmanal. Potser també ens hem adonat que la gent no està per gaires endevinalles o per complicitats que van més enllà de les seves lectures habituals. En fi, la realitat és que, repeteixo, em sembla que s'han acabat els dimarts criminals. Ara em queda la recança del que va ser i ja no és (i el dubte de si tenia més o menys possibilitats), el record del pessigolleig de buscar cada set dies una nova proposta, en alguns casos satisfactòria i en altres no tant, les passejades per llibreries i Internet, i algunes lectures interessants que sense el bloc no haguessin existit.

Entre aquestes lectures, dues de les darreres:

Sissel-Jo Gazan: Les ales del dinosaure. Una escriptora danesa -sí, una altra novel·la nòrdica, però no tant-, amb domicili a Berlín que ha construït una obra “costumista” moderna que flueix perfectament i en què la intriga, la cerca de l'autor o autors dels dos assassinats, ens porta també,a un coneixement del funcionament de les universitats daneses en particular i de totes en general i d'una part de la vida del país, a més de la pròpia història de la protagonista que universalitza moltes de les vides actuals. Vaig arribar a la novel·la a partir d'una ressenya de Lilian Neuman, de la mateixa manera que Sergio Vila-Sanjuán i veig que als dos ens ha semblat una lectura satisfactòria

Charlie Huston, amb El arte místico de limpiar los rastros de de la muerte, ens proposa un viatge per una professió desconeguda, la d'aquells que s'encarreguen de netejar les escenes dels crims de manera que sembli que allí no ha passat res. És una obra innovadora, bèstia, enginyosa i estructuralment desequilibrada i desigual on es barreja un escepticisme extrem amb un lirisme a penes insinuat, que no s'atreveix a sortir a l'exterior perquè el món, ja ho sabem, és una selva. Els signes del nostre temps.

Va, que siguin tres. John Verdon, autor de Sé el que estàs pensant, continua amb el mateix policia retirat a No obris els ulls, potser un llibre millor que l'anterior. Vernon domina el ritme propi de les novel·les de misteri en que a poc a poc van desvetllant-se una solució que semblava impossible (encara que el lector a vegades és capaç de preveure cap on va el desenllaç amb certa anticipació). Vernon construeix peces d'orfebreria sobre les truculències d'un cas insòlit. Vernon és o serà un dels noms a tenir en compte, però jo prefereixo l'heterodòxia  i la novetat de les dues primeres novel·les, segurament menys en la línia constructiva dels best-sellers. De les novel·les de Vernon, un dels aspectes que més m'ha interessat ha estat la relació del protagonista amb la seva dona, el que es diu i el que es deixa de dir, que és el que freqüentment marca l'evolució de les relacions.

Entenc que els lectors que diuen que no llegeixen gènere negre -o similar- no se sentiran atrets per aquestes novel·les simplement perquè queden classificades. Això de les classificacions és terriblement reduccionista, però no es pot fer res per solucionar-ho, de moment. A vegades són els propis escriptors els que fan tot el possible per classificar-se, sovint conxorxats amb els editors. I pensar que l'adulteri, que és una de les claus de bona part de les novel·les del XIX i el XX, encara no ha aconseguit donar nom a un gènere.

Definitivament, després de rellegir-me m'adono que em resisteixo a morir. Potser...


P S: He vist el primer capítol de la nova temporada del Convidat. No és fàcil assistir a una condensació, també vital, i de deixar-se anar -és un dir- com l'aconseguida aquesta nit amb Quim Monzó. I amb el ritme adequat. Un dels mèrits deu ser que el convidat parla poc, és discret. Que al darrere hi hagi força hores de càmera té poca importància.

sopars de cap de setmana

Acabats d'arribar, un passeig breu abans de l'amanida i la pizza ens porta al carrer de l'Església. Baixant cap a la plaça ens sorprèn -són quarts d'onze- que la Fundació Mascort encara estigui oberta i hi fem una mirada des de la porta. Hi ha una mica de moviment i des del pati (?) ens arriba la veu de Joan Margarit, profunda, llunyana, que bé podria estar recitant aquests versos:

Pel camí que veiem des de la casa,
ja no ve mai ningú. El cobreix l’herba:
ara només hi ha merles nervioses
picotejant l’absència tranquil·la.
És un camí sense retorn. La casa
perdura lentament i, molt sovint,
embolcallada per la boira.
Aquí dins el record es torna acollidor.
Acollidor i trist, perquè no-res
empara com pot fer-ho la tristesa.


L’amor ara és mirar per les finestres,
perquè el passat és una festa
per a nosaltres sols.

Joan Margarit


No en sabíem res de l'acte, organitzat per la Fundació (visiteu-la, és un dels llocs més acollidors de la vila) i la llibreria El Cucut (les mateixes raons per visitar-la). No ens aturem, no hi entrem: és massa tard i el recital deu estar a punt d'acabar.

L'endemà, a la platja, més familiar que mai, tinc la sensació que serà el meu darrer contacte amb la mar d'aquest estiu. Passejo, miro, no em banyo.

És aquell nen callat que juga sol.
S’està darrere d’aquests ulls de vell,
resisteix l’envestida del migdia
escoltant els confusos versicles de les ones
...
Joan Margarit

A la nit, sopar a Lo Mirador, a la vora de l'església (hi ha qui parla d'un passadís misteriós entre els dos edificis). En una sala, unes rajoles a la paret recorden que allí va dormir el rei Jaume (el primer, per suposat), però no sé situar la data (1225) d'un rei joveníssim. En canvi sé segur que hi va estar l'any 1274, de viatge cap al concili de Lió. Ho diu ell mateix al Llibre dels Fets:

E quan fom a Gerona l'infant En P., fill nostre, convidà'ns lo dia de Pasqua a Torroella, e allí estiguem ab ell. Puis eixim d'allí, e anam-nos-ne a Perpinyà, e ell seguí'ns tro lla: e aquí manam-li que se'n tornàs...

D'aquest palau, ara convertit en hotel i restaurant, degué sortir també el rei Joan el dia de la seva mort accidental o provocada prop de Foixà. Fa gràcia compartir, molt temps després, les mateixes pedres -quantes vegades restaurades?- dels històrics, encara que sovint oblidem que compartim la mateixa terra i el mateix cel, però, esclar, la terra i el cel els comparteix tothom.

Les boires de la nit es transformen en tempesta espectacular de matinada. De tornada, la pluja i la temperatura preludien la tardor a tocar després d'un final d'estiu encès. Mengem pa amb tomata i embotits. El Barça va guanyar, i avui el Llevant. A la terrassa, l'alfàbrega continua florint i escampa una aroma intensa: el cant del cigne.

algun divendres, pizza

És probable que aquesta nit, com altres divendres en què estic fora de Barcelona, em mengi una pizza Tarradellas -no cal especificar més-  a l'hora de sopar. Entenc que aquesta notícia domèstica no tingui cap interès ni origini cap complicitat, així que se'm permetrà que jo mateix organitzi tota la moguda.




Es el anuncio mas increible y entrañableque se hace desde hace muchisimo tiempo, ademas refleja a la prefeccion la vida real...muchos abuelos como esos hacian falta y los niños serian mas felices que con tanta tecnologia ...:) Ademas de unas pizzas buenisimas.. un 10 para los productores y actores del anuncio....


Lo siento. Pero a "Tarradellas" le va a comprar la pizza su padre.
Es mi lema . No hay otra respuesta al agilipollamiento nacionalista que el del indio : TÚ NO QUERER SER ESPAÑOL. YO NO COMER , NI BEBER, NI VESTIR, NI CALZAR NADA CATALÁN.
Es triste pero si le hundiéramos "la pela" otro gallo cantaría, y otras banders pondrian.
Lo tengo mas claro que el agua clara.


Aquest anunci porta tots els ingredients que haurien de tastar la canalla i el jovent (cada detall em recorda moments viscuts a la meva infantessa Un anunci preciós i ple de vida...!
Felicitats


que chorrada de anuncio, sin acritud


He puesto el anuncio, he ido a desayunar, a cagar, he hecho la cama, he ido a la uni, he comprado la cena y cuando iba a apagar el ordenador al final del dia todavia no se habia terminado el anuncio. Pero esta guay!


En la de millor música catalana que hi ha i tenen que posar l'anglès de fons. Patètic!


Muchas gracias a todos por las felicitaciones, la canción se llama 'Share Love' y ha sido compuesta exclusivamente para el anuncio. Si os apetece podéis descargarla en la web ¡Un saludo!
pizzacasatarradellas


Apa, bon cap de setmana.

el manifest del pronom

Truquen a la porta i se sent una veu que pregunta que qui és.
-Jo! -respon ell.
Qui cony és aquest ell que diu que és jo?


pere Palau



Els pronoms, tots, i també els forts, són buits de significat. Jo, tu, ell, ella, nosaltres, vosaltres, ells, elles, no signifiquen res. Cal posar-los una cara i una història; i encara així, qui pot assegurar que quan dic que jo formo part de nosaltres tu -i encara menys ells o els altres- ho acceptis? No és possible que en el fons pensis que més aviat formo part d'ells que de vosaltres?

Avui he llegit, potser no prou atentament, l'article de Fernando Ónega a “La Vanguardia”. L'he llegit en català, però entenc que l'ha escrit en castellà -o potser en gallec?. Llegeixo els articles d'Ónega i, a més, l'he anat seguint en algunes tertúlies, i té l'aparença d'un home moderat. Sobretot a les tertúlies, quan parla després que els altres hagin parlat per dir la seva, sovint buscant equilibrar postures diverses. Onega sembla clar, encara que com tants periodistes d'opinió sempre deixa uns punts suspensius. Sigui com sigui, sé que Ónega és escoltat.

Avui no he acabat d'entendre el seu article per culpa d'un pronom possessiu (alguns dirien que és un determinant més aviat adjectiu): nuestro (nostre), que jo entenc també com un pronom fort: nosotros (nosaltres). El seu article, que podeu llegir sencer aquí, acaba així:

Me da miedo todo esto. Me da miedo, sobre todo, la tendencia, porque la escalada de incomprensión es creciente, los discursos crean adeptos, se adivinan señales de intolerancia y el rencor suele ser el paso que sigue al desencuentro. Yo quiero a Catalunya en España, o España en Catalunya, me da igual. Y quiero a ambas como las hemos soñado en la transición: integradas, respetadas, leales. Lo que está ocurriendo puede ser nuestro mayor fracaso colectivo. Nuestro fracaso histórico.

Nuestro fracaso històrico? Qui forma part d'aquest nuestro? Qui forma part del nosaltres d'Ónega? A quin vuestro o suyo s'oposa o es contraposa el seu nuestro? El títol de l'article, “Catalunya, ¿adéu? (en català en les dues versions de “La Vanguardia”) sembla que em dóna una pista, però després dubto. Realment Espanya... i en català...?

IA CLUA

M'arriba la notícia de la mort d'Ia Clua a través del televisor. Teníem la mateixa edat; ell era uns mesos més gran. El coneixia una mica de l'època d' “Un gran dia”, de l'any 72.

A vegades parlem d'algú que ha mort des del cap. En aquest cas jo no podria fer-ho més que del sentiment, però prefereixo escoltar un vell vinil, un dels pocs que em quedem, i recordar. Després, agafo una cançó, crec que l'única que és seva i copio un part de la vella portada atrotinada d'aquest bosquet que deu ser de Sant Climent de Llobregat, i en faig un vídeo per compartir amb qui el vulgui escoltar. Més tard tornaré a escoltar tot el disc.

perspectiva amb nens

Em trobo l'escena ja abans de tombar la cantonada, just en passar per davant de Lord Byron, un local que en la meva joventut estava sempre ple i ara em sembla crepuscular i trist, sovint amb un cambrer que des de darrere la barra observa el carrer en una espera impossible. En aquell moment no passa ningú i no m'atreveixo a aturar-me mentre la mare, jove, al costat d'una altra dona jove, fa fotos a la seva filla i al nen que hi ha al seu costat -potser el seu germà?. A la dreta, un quiosc que fa mesos que ha baixat persianes i de fons una església neogòtica, esvelta, que quan el sol es pon amolla a poc a poc la claror que se hi ha concentrat durant el dia.

Els nens -entre cinc o sis anys- s'estan sobre una plataforma reixada que deixa anar un aire que deu ser càlid en aquest setembre de sauna. Riu la nena i somriu el nen. El nen va vestit amb una samarreta i uns pantalons curts que li arriben al genoll. Estàtic, a penes deu sentir un pessigolleig que li puja per les cames fins a les cuixes. La nena, en canvi, no para de moure's com una papallona que va i ve per tornar al mateix lloc, assaja postures, fa uns passos de ballet heterodoxos i maldestres de qui encara amb prou feines domina el cos. I tot perquè l'aire jugui amb la seva faldilla blanca que ara se li enlaira de davant, ara sembla que fa un remolí, ara puja en un cercle perfecte que amenaça de cobrir-li la cara...

Deu fer temps que dura el joc perquè de sobte la nena s'atura, mira la mare i li diu:

-Ara tu, mama! Ara tu, mama!

Ai, la mama! Just avui que no porta la faldilla acampanada, ni tan sols blanca.

bestiari: el bou

Era una vaca impetuosa, i no sabia per què: no li pertocava ser-ho.

El Bou Apis, l'havien castrat. Igualment era un déu

Joan Fuster: Bestiari.


Llegeixo a diversos mitjans que el bou Ratón, que ja és gran, va causar una certa decepció a la plaça de Sueca, on es van congregar 3000 aficionats a l'espera que l'animal fes honor a la fama de matador que el precedia: 3 morts i un nombre important de ferits. Res de res durant la mitja hora d'actuació. Sembla que la pobra bèstia va haver de marxar amb més pena que glòria, malgrat haver-lo rebut amb la banda sonora de La muerte tenia un precio i l'avís que es retiressin els que anessin bufats. En canvi, les vaquetes Tigresa, Gatita i Culebra, així com els toros més joves Ratoncito i Dragón, van fer una feina més lluïda.

M'abstinc d'opinar sobre la notícia per por a ser banyegat sense necessitat. De fet, quan l'he llegida, he pensat què devia haver escrit Fuster sobre el tema dels bous -em refereixo a bous i vaquetes d'aquestes celebracions populars. No en sé res i tampoc no sé si ara esmerçaria el seu temps a parlar-ne, en un o altre sentit.

Ah, el preu de la muerte eren 12 euros.

submarinisme

Com que demà (avui ja), després d'aquest temps en terra ferma, em submergiré en els pèlags freds i bullents al mateix temps de les aules, els nens i les nenes, els nois i les noies, els espais coneguts i els esculls inesperats, no tinc gaire temps ni ganes de escriure res. És curiós com cada curs, just en el moment previ de la immersió, tinc aquell neguit irracional que se sembla al del primer bany de la temporada, gairebé com si fos la primera vegada a la vida. Després, ja a l'aigua, m'adono -ja ho sabia- que si fa no fa és com sempre, que és agradable el seu contacte, que encara es poden viure petites aventures i que els taurons -ep, no agafem massa confiança i mirem-los amb respecte- solen ser més pacífics del que diuen alguns documentals.

Ja he escrit més del compte, que he de resoldre alguns detalls per aconseguir una immersió d'èxit, encara que sigui d'èxit moderat. En realitat avui volia escriure sobre la Diada, però no serà, i em conformaré amb aspectes anecdòtics que són els que sempre proporciones les imatges. Ni pensar a dir res sobre la participació que m'ha semblat escassa, ni sobre ... En fi, que parlin les imatges -les meves imatges, esclar- i potser en un altre moment les farciré de paraules.

no preguntis que pot fer Catalunya per tu...

Sempre ha estat difícil preguntar a Catalunya què es pot fer per ella, potser, entre altres coses, perquè trobar Catalunya no és gens fàcil o bé perquè apareixen tantes Catalunyes que no sé sap si n'hi ha alguna que sigui Catalunya, és a dir, la Catalunya de la qual s'espera alguna resposta si és que se li vol preguntar alguna cosa. També és veritat que hi ha qui no pregunta res a ningú perquè té les respostes... Deixem-ho estar.

M'agrada, en aquesta data que propicia algunes reflexions i més mobilitzacions, deixar algun text i alguna música al·lusives, encara que siguin reincidents. Quant al text d'avui, d'un estil que ja no es porta, em pregunto quants el firmaríem (signaríem, diuen uns quants?). Potser l'hauríem de dividir en oracions simples: aquesta sí, aquesta no... Les músiques ja les coneixem. La primera és del mes d'agost, la segona, de la tarda d'ahir. Músiques velles les dos, com la majoria d'assistents, exceptuant els turistes i les seues càmeres, i la meua.

Però mira, fill meu: Tant tu com jo tenim encara per damunt de tot una raó suprema per defensar-la: que ella és el verb de la nostra ànima, l'espill de les nostres virtuts, el vehicle de les nostres llibertats, l'arca sagrada de les dolces harmonies dels maternals amors. Maleïts siguin el que la bescanti, el que la profani i el que l'escarneixi: que la nostra ira hi faci tant com la nostra bondat per dignificar-la i purificar-la. Mal fill de mare és el català que no la posa per damunt del seu benestar i de la seva vida.
Mira, fill meu. Per totes les terres de la més gran Catalunya s'estén la nostra llengua, en rica varietat de formes dialectals. Però la llengua és una, com la pàtria és una.


Pere Coromines a “El Poble Català” (fragment), 1/11/1916

notes del capvespre

Visita gairebé a la posta a la Setmana del Llibre en Català, que aquest anys repetix al Parc de la Ciutadella en format nou: un conjunt de casetes de fusta batejades, trobo que amb excessiva pompa, com la Ciutat de la Lectura, i que més aviat se sembla al llogaret un vivia Asterix amb els altres gals irreductibles, amb les seves places on un espera que en qualsevol moment aparegui Copdegarròtix sobre un escut per iniciar la presentació d'algun llibre. La cosa té la seva gràcia i ja està bé, i fa de més bon passejar que en edicions anteriors, però jo, que sóc un simple lector, preferia les disposicions temàtiques i els ordres alfabètics.

A l'Àgora hi ha la presentació del darrer llibre de Jaume Cabré; l'editor, ja per finalitzar l'acte, diu que la prova del cotó d'un llibre -obra magna, aquest, segons diuen- és la lectura en veu alta. Montserrat Carulla oficia d'intermediària i va desgranant amb veu autoritzada les cinc primeres pàgines. Em deixo transportar per la música de les paraules i a penes sóc conscient que hi ha un assassinat i un violí. Des de la capella castrense arriben les vuit, borda un gos a deshora, les cacatues, tan nombroses aquí, xisclen retirada, una gavina solitària solca el blau indefinit que s'apaga. S'acaba l'acte i m'adono que la meva prova de qualitat passa per la lectura solitària.

Surto del parc sense sentir la intensitat de la tarongina i l'olor de mar que em van acompanyar en algun dels moments dels nou anys que vaig passar al parc que, com sempre, està magnífic, i un no sap si es troba dins o fora de la ciutat.

No dec tenir gaire bon vespre, segurament perquè enyoro els dies una mica més llargs d'un estiu que ja s'acaba, si no per la calor sí pel significat. Enyoro, també, la caseta prop del mar on quan fosquejava com avui, venien quatre o cinc ocells que giravoltaven, s'aturaven al fil de la llum i desapareixien misteriosament entre els pins i les oliveres. Aquests ocells magnífics que la veterinària, aficionada al tema, va dir que potser eren falcons i que jo vaig ser incapaç d'identificar en les guies de la llibreria -aquestes ratlles blanques espectaculars i elegants distorsionades amb un flash que malmet les distàncies i els fa espèntics. Enyoro parlar de tot i de res, i riure, i sorprendre's amb sorpresa real o fictícia, i anar passant la nit al voltant de la taula un estiu més. I el comiat fins l'any que ve, encara que entremig hi hagin paraules sense cares.

I demà faré forà els falcons (?) al vol de la capçalera, però aniré posant altres animals de l'estiu, històries sense paraules, fins que s'acabin o me'n cansi, per fer més suau aquesta transició d'home de ciutat amb recances rurals.

algunes estrelles de l'hemisferi nord l'any 39

Sense pretendre-ho, he anat escrivint aquests darrers dies històries sobre el cel. Les paraules van com van i els temes, misteriosament o no tant, es lliguen uns amb els altres. Ahir vaig fullejar una estona les odes de Jaume al·ludides dos posts més avall i vaig recordar molt vagament una oda -observeu el principi aribauià- que segurament és força desconeguda i que a mi em sembla molt bonica, no només per ella mateixa sinó perquè va contextualitzada amb un text que barreja l'alegria del record amb la tristor del present del viatge a l'exili i l'esperança del futur. Estic segur que a Jaume, i espero que a la resta de lectors, els agradi aquest poema.

L'any 1939, Pere Coromines (notes biogràfiques i bibliogràfiques escrites pel seu fill Joan), escriptor i polític, pare del filòleg Joan Coromines, emprenia el viatge d'exili a l'Argentina. La nit del 26 d'octubre, el dia abans de passar la línia de l'equador, Coromines sortia a la coberta del vaixell “Massília” acompanyat pels seus fills Joan i Júlia i s'acomiadava de l'hemisferi nord, del seu món. Les seves impressions, que reprodueixo en part, queden en un diari, així com el poema, que transcric sencer:



26 d'octubre de 1939


...


Aquestes estrelles que avui deixo són les que han vist les nits de la Moncloa i de Toledo i de tot el festeig amb la Celestina; són les que vaig veure en la primera nit de llibertat després d'eixir de Montjuïc; són les de les meves excursions polítiques amb Macià. Són les estrelles que han vist les meves més fortes ventures i les que han plorat amb mi les amargues penes. Fites d'argent de la meva vida, amb vosaltres deixo no sols els meus records d'amor sinó les meves ànsies de llibertat. Sota la vostra protecció confio la que fou sempre la meva llar catalana, que em guarden uns fills estimats.


Amb l'emoció del comiat escric una Oda als estels de la meva vida:


Adéu-siau, estels, adéu-siau,
Vosaltres que de dalt del firmament
Bolcàreu d'un ambient d'eterna pau
El maldar de ma vida turbulent.


Sírius, adéu! Adéu Altair i adéu Artur!
I tu, estela del Nord! El meu camí
Es desvia del vell, fressat, segur,
Pel cruel decret del més amarg destí.


Records d'hores d'amor i llibertats
Que l'ideal honestament teixia
Enterneixen de dolça poesia
L'ímpetu fervorós del meu comiat.


Ai, adéu, nit de Llers, sota l'espurna
Dels vells estels! Quan s'escorria
L'escabellada ronda nocturna
D'enamorats en innocent follia.


Ai, nits del Pardo, adéu! Ja l'espontània
Fuga del cor per sempre es esvanida,
De quan fluïa de la Venus Urània
L'amor me´s pur i el me´s gran de ma vida.


Tot allò que hi ha al món de noble i pur
Dels vostres raigs d'argent deixo suspès:
Per ço en la meva fuita cap al Sur
No us donc pas comiat per un mai més.


Tornaré! I quan trenqui albes el dia
Del retorn, farà nova primavera,
I sots la vostra argentada crinera
Seré feliç com al vell temps solia.

Pere Coromines: “Oda als Estels del meu Firmament”, dins Diari de la diàspora, publicada per primera vegada en el número de desembre de 1939 de la revista “Ressorgiment” (Buenos Aires).

Pere Coromines va morir a causa d'una peritonitis la matinada de l'1 de desembre de 1939, poc temps després d'arribar a Buenos Aires.

l'amenaça d'Andròmeda

És possible que el primer que pensem en sentir “l'amenaça d'Andròmeda” sigui en una novel·la d'aquest nom escrita per Michael Crichton l'any1969 i convertida després en una pel·lícula i, més tard, en una minisèrie per a la televisió. L'obra tracta de les amenaces a la Terra des de l'espai exterior

En canvi, potser la majoria de gent no tingui tan clara una altra amenaça, la de la galàxia Andòmeda, una de les més populars del cel, que es troba únicament a 2,5 milions d'anys llum -no feu gaire cas dels números, que a vegades em sobrepassen- de nosaltres. Sembla ser que dintre de no res en termes còsmics (entre 3000 i 5000 milions d'anys), aquesta galàxia acabarà xocant amb la nostra i totes dues formaran una bonica i espectacular galàxia el·líptica nova. De moment, la velocitat d'aproximació és de 18.000 k/h. Sembla que aquesta destrucció del món que coneixem no ens hauria de preocupar i de fet a mi em resulta força indiferent. Total. Tot i així, tinc certa curiositat intel·lectual que em porta a desitjar saber com serà la Terra i la humanitat en aquest futur i sobretot m'agradaria conèixer si Catalunya ja serà independent en el moment del xoc. És veritat que els més pessimistes diuen que la vida a la Terra només durarà aproximadament 500 milions d'anys més, però jo ho dubto, perquè el que ara són problemes irresolubles ja tindran solució en un futur no gaire llunyà, dos o tres milions d'anys, calculo jo.

El curiós de tot plegat és que tot aquest futur incert, sigui el que sigui, seria impensable sense els grecs i els llatins. Sense ells no existiria ni la Terra ni els altres planetes, ni la constel·lació d'Andròmeda ni la galàxia del mateix nom ni... Que hi hauria al cel si no fos pels clàssics? Pràcticament res, negror a la nit i blavor o grisor durant el dia.

Deixa, passant pel costat o per sobre, ciutats innombrables
i el país de Cefeu, on viuen els pobles etíops,
troba Andròmeda, sense motiu a un càstig sotmesa
per manament d'Ammon en lloc de sa mare xerraire.
Quan la veu al rocam agafada amb cadenes pels braços,
l'Abantíades (i si no fos per la brisa lleugera
que li mou els cabells i el plor que pels ulls li destil·la
ell l'hauria cregut de marbre) sent com es crema
sense remei, i admirat d'aquella imatge tan bella
quasi s'oblida de moure pel mig de l'aire les ales,
fins que li diu: “Oh tu, que ets indigna d'aquestes cadenes,
no pas d'aquelles que fan que els amants desitjosos s'uneixin,
digues-me (ho vull saber) com et dius, la terra on vas néixer
i per què estàs lligada!” Mes ella no gosa respondre,
perquè és verge, a un baró, i voldria cobrir-se la cara
per vergonya amb les mans, però les cadenes li ho priven;
omple els seus ulls amb u doll de llàgrimes: més no pot fer-hi.
Ell insisteix molts cops i, per fi, per tal que no pensi
que li amaga una falta, li diu la terra on va néixer
i el seu nom, i com fou la seva mare orgullosa
de tan bella, i encara hauria dit més quan les ones
van retrunyir i, dins del pèlag immens, va aparèixer
un animal que amb el pit cobria tota la plana: el seu pare trist i la mare
eren allí, tots dos dissortats, però aquesta amb més causa,
sense poder-la ajudar, sinó que amb els plors i les queixes
més adients abraçaven el cos subjecte a la roca;
i els digué el visitant: “es llàgrimes tenen espera
i duraran, però el temps és poc per emprendre l'auxili.
Ara, si jo, Perseu, de Júpiter fill i d'aquella
que, fecunda per l'or de Júpiter fou posseïda,
jo, Perseu, que he vençut la Gorgona amb els cabells de colobres
i que els aires suprems amb ràpides ales travesso,
us la goses demanar, sens dubte seria un bon gendre
i afegiria, amb l'ajut dels déus, un de nou als meus mèrits.
Ha de ser meva, doncs, si amb el meu valor la deslliuro.”

Ovidi: Les metamorfosis (traducció de Jordi Parramon)

Ara per ara, aquesta amenaça és l´única que em fa por: que un dia s'oblidin els orígens, que en un acte de supèrbia creiem que el món l'hem creat nosaltres i el podem modificar com ens sembli. Aleshores, el món, no només el que coneixem, sinó qualsevol altre món, isisteixo, haurà desaparegut.

misteris de l'univers: Kriptó

Se suposa coneguda la meua afició a la contemplació del cel i el meu interès en el coneixement del Cosmos, i segurament alguns també recorden els meus estudis astronòmics que ara no especificaré. Bé, doncs al llarg de meus nits telescòpiques i lectures sobre el tema, m'ha estat impossible saber gaire cosa sobre un dels planetes més famosos en el nostre món: Kriptó.

Què sabem de Kriptó? Poca cosa. Es tracta d'un planeta d'una gravetat important format bàsicament per roques i gel situat en una regió desconeguda de l'espai. Se sap que orbita al voltant d'un sol vermell d'una galàxia ignorada. El seus habitants són humanoides amb una esperança de vida que ratlla la immortalitat i adquireixen poders físics extraordinaris -psicològicament són més aviat simples en qualsevol circumstància- quan els il·lumina algun sol groc. Formen part d'una civilització molt avançada, científicament a alguns segles de les de la Terra -xinesos inclosos.

No m'allargaré en descripcions insignificants del planeta que no porten enlloc. Només afegiré que en el nostre món s'ha fet córrer la brama que pràcticament tota la població va ser destruïda. Entre els supervivents, el més famós és Kal_El, fill de Jor-El i Lara, conegut aquí per Clark Kent o, sobretot, per Superman, un noi no gaire llest que viu als Estats Units.

Jo -i no citaré fons- sé que en realitat la civilització kriptoniana continua ben viva i progressant incessantment, però que han muntat tot un sistema de desinformació per tal que els humans els oblidin la seva existència. A quina raça galàctica pot interessar la visita, encara que sigui dintre de segles, d'uns habitants de la terra que es caracteritzen per un primitivisme moral que no ha evolucionat al llarg de la seva història?

Tot i així, i malgrat el secretisme institucional extraterrestre, gràcies a una relliscada inexplicable, però subtil, d'una publicació periòdica terrestre que és l'única que manté contacte amb el planeta -continuo reservant-me les meues fonts-, avui he pogut constatar que una idea que em rondava pel cap és certa: el període de rotació de Kriptó és força superior al de la Terra. Quant exactament? No ho sé, però molt. Heus aquí la prova:

Continuaré investigant, i em permeto recordar que si algun lector té alguna pista que em pugui donar més detalls sobre Kriptó, sobretot sobre la seua situació, li estaré molt agraït. El meu interès és exclusivament astronòmic i geològic, de marera que agrairia que no se m'enviés cap altre tipus de material.

PS: Ostres amb TV3, arriba a tot arreu!