cadències de les revoltes

Coincidència en el temps i en l’espai de dues protestes amb motius i finalitats semblants. Com que la veritat no existeix i encara menys aquí, tot són percepcions fragmentàries, antítesis i paradoxes, complexitats simplistes i simplicitats complexes arreu; no pretendré ni tan sols opinar sobre el caos actual i sobre la constant de les immediateses que es posen en marxa sense tenir en compte tots els factors d’uns horitzons incerts. Em supera. Veig monòlegs entestats a descriure una realitat irreal i diàlegs engolats que són monòlegs. Escolto, des de la meva subjectivitat, predicadors de gespa que llencen sentències des de velles i noves religions: versets inútils que de seguida són substituïts per uns altres sense que aportin cap novetat al fons de les qüestions que s’haurien de debatre. I poques veus tranquil·les, consistents, que plantegin solucions a llarg termini, camins de llarga durada. No cal silenciar-les perquè de seguida se’n superposen d’altres. És el signe dels temps.

Seguint aquesta tendència al reduccionisme, m’entretinc en el joc d’agafar d’aquí i d’allà i de barrejar. Em diverteixo, ara que tinc temps, amb provatures estètiques i ètiques marginals. Agafo un vídeo de Vilaweb que fa un seguiment d’una manifestació i hi afegeixo una cançó de l’encara innominat grup del senyor F. Deixo que es barregin els dos sons al mateix volum i em sembla que malgrat la diferència de les propostes el conjunt funciona: quines són les sirenes (mot polisèmic) reals i quines les de la ficció de la cançó? Quina diferència hi ha entre uns i altres? En passar per les meves mans, les imatges s’enfosqueixen sense voler, perden definició, es pixelen, es tornen esperpèntiques; en alguns moments, li donen, penso, més verisme a la realitat. Als efectes de la música i de la lletra s’afegeixen espontàniament les veus dels fets reals, i els sons del xoc de porres i pals i dels vidres trepitjats creen una nova dimensió que es fon en un tot creïble i fantasmagòric alhora.

Em trio una imatge èpica: els pals amb les banderes medievalitzants de la nació que de sobte s’abaixen, protegits els guerrers sense por pel conjurs dels lemes de les pancartes, i inicien un ball de bastons contra l’exèrcit negre, més professional, més ben armat, menys idealista, que té de la seva part (encara que no del tot pel que hem llegit) les raons del govern que obeeix la mateixa bandera de l’enemic circumstancial i de la legalitat que arbitra. Mentrestant, el seguiment dels professionals dels informatius és espectacular, són pertot, saben més que els propis implicats dels dos bàndols, són el tercer exèrcit, o potser el primer, perquè la realitats dels fets no és més que la que ells veuen i expliquen i les seves ferides arribaran a fer oblidar les dels contendents. Rememoro batalles dels anys 70 i m’adono que no hi ha color.



I com que és dissabte, no m’allargo més i vaig al conservatori del carrer Bruc a escoltar altres músiques, altres móns.

dels inevitables forats lingüístics

Em miro la programació de la televisió a "El País" i no acabo d’estar segur si he entès bé el títol d’una pel·lícula: El trou blau. El vocabulari de la gent és limitat i penso que trou no és un mot gens freqüent, m’estranya que es triï precisament en un títol, perquè les pel·lícules poden tenir títols estrambòtics o estúpids, però els responsables de la seva distribució pretenen que s’entenguin perfectament, també en les traduccions sovint libèrrimes que fan de la llengua original.

El primer pensament és que es tracta d’un gal·licisme: trou = forat. El forat blau. Podria ser. Immediatament, només centèssimes de segon, em passen pel cap altres accepcions menys genèriques, cap de les quals figura encara al diccionari:
Trou: Corrent d'aire descendent que es troba freqüentment a sotavent de les muntanyes o damunt les superfícies fredes. Podria ser: ...en un dia de cel clar, un paracaigudista...
Trou: Quadre al final del qual un jugador no ha aconseguit tombar totes les bitlles, tot i no haver-hi unes banyes. D’acord, en un joc de bitlles, però, per què blau?
Trou: Distància entre el corredor escapat i el pilot. No està malament, però l’adjectiu continua semblant-me misteriós.
Trou: Cadascun dels terrenys delimitats d'un camp de golf que comprenen un lloc de sortida, un carrer, obstacles, un green i el rough adjacent. Aquí ja ho veig més clar, una delimitació blava, la de la mar que hi ha en ambdós costats del trou.
Trou: Orifici cònic que es mecanitza a l'extrem d'una peça per a centrar-la i subjectar-la al torn. Podria ser, podria ben bé ser...

Tot i les diverses possibilitats, no n’acabo d’estar convençut de cap. Massa complicat. I penso, també a una velocitat vertiginosa, que el que ha passat és que potser ha estat un d’aquests casos inexplicables per mitjans racionals: que per raons ignorades una lletra s’ha rebel·lat –no seria el primer cas-, que una ena ha fet un giravolt i s’ha convertit en una u, un so més senzill i assequible, amb més base. O, simplement, que potser han parlamentat les lletres originals, totes quatre de marcada ideologia republicana, fins i tot revolucionària, i han decidit que era una ofensa servir de seient a la monarquia, i la ena, experta en el tema de la revolució francesa, ha proposat a les seves companyes dinamitar el tron i convertir-lo en un forat. I s’ha produït un canvi misteriós que ni els amants de les lletres som capaços encara d’explicar. Evidentment, el títol original de la pel·lícula devia ser El tron blau. Se m’acuden centenars d’arguments amb aquest títol, en blanc i negre i en color, amb protagonistes humans i de dibuixos animats.

Us asseguro que tot això ha passat pel meu cap en un temps gairebé infinitesimal, un sospir. Però he continuat llegint i només m’ha calgut passar la vista per les tres primeres paraules del diari per entendre que estava ben equivocat i que la realitat era prosaica i decebedora, com gairebé sempre. El títol original anglès és Blue Thunder i algun humà (o dos?) doblement inepte ha traduït El tron blau i ha capgirat la ena. Coses així ja passen. El més greu és que segur que l’error ha estat detectat per molts lectors del país, enormement satisfets en descobrir que on hi ha escrit trou hi hauria d’haver tron. El que potser no tots els lectors han fet és anar més enllà i fixar-se que la traducció hauria d’haver estat tro, que sobra la ena (pobra ena, després de tant protagonisme com li havíem assignat...). D’aquesta manera i involuntàriament (?) el diari ha contribuït a la confusió força estesa entre la paraula tro i la paraula tron. Ai, no, que és a l’inrevés: la gent el que diu de vegades es tro en lloc de tron; per exemple: el tro de la monarquia borbònica. De fet, potser la confusió és més subtil del que em sembla a primera vista perquè ja és possible que les monarquies pertanyin a un món tronat i els trons siguin coses d’altres temps i que ja seria el moment dels trous de sang blava. Hi aniré pensant.











(fullejo el Diccionari del català col·loquial recent publicat per veure si són conscients d’aquest intercanvi de rols entre sorolls i seients, entre déus celestials i de la terra. Efectivament. Resto tranquil)

l'altre sant Josep

No sé si la gent encara celebra gaire els sants o són els aniversaris, malgrat que cal posar més atenció a recordar-los, els que guanyen adeptes. Tant s’hi val.

Tots els meus cunyats o els marits de les meves cunyades –tots!- és diuen Josep, de manera que a la meva família política des de sempre que s’ha optat per anomenar-los pel cognom o per un motiu per evitar equívocs i per economia del llenguatge. Tots celebren el seu sant i ja sabeu que és una data fàcil de recordar. Doncs bé, jo no sé on tenia el cap avui que res de res, i ara ja és massa tard i tampoc és qüestió de deixar un msm. Podria trucar-los demà, dia 20, perquè encara és sant Josep, però em sembla que esperaré un dia més, ja que malgrat que la nostra relació és força bona no voldria que és pensessin que vaig amb indirectes. Diu Joan Amades en el seu Costumari català que entre altres sants (santa Fòtima, la samaritana, per exemple) el 20 de març hi ha un Josep que no és estrany que la modermitat hagi oblidat:

Sant Josep Geperut: Fou un dels tres pastors de l’Anunciata als quals l’àngel donà la primera fausta nova del naixement de Jesús a l’establia, i per tant, un dels tres primers que el van veure. Jesús va escollir un geperudet, per significar que preferia els humils i els desfavorits de la ventura, mentre fossin bons, i que estimava més la puresa de cor i de sentiments que no la perfecció corporal. Hi ha una nadala cinc-centista que ens parla d’aquest pastoret santificat. Els geperudets tenien aquest sant per patró. Pel Gironès diuen, dels geperudets, que porten a l’esquena la caixa de sant Ou, sant trobat a Celrà. Ignorem per quina raó hom aplica aquest qualificatiu al defecte físic dels geperuts. Per aquella contrada els geperuts veneren sant Ou.

Cada dia hi ha menys Joseps que no tinguin un nom compost, i encara; però dubto que cap pare, mare, avi, àvia, oncle, tia o altres familiars proposin per al nou nascut el nom de Josep Geperut, i molt menys si han observat una petita convexitat en l’esquena de la criatura.

La veritat és que dubto que el sant no sigui una invenció d’un Amades amb ganes de broma. Tot plegat no m’acaba de quadrar. Per una banda, no crec que Jesús escollís un geperut i no l’adrecés, tenint en compte que una de les seves tasques més habituals era fer caminar els coixos, fer parlar els muts, tornar la vista als cecs, etc. En cas d’haver de triar, tinc claríssim que tots preferiríem la puresa del cor i dels sentiments a la perfecció corporal, però tampoc no dubto que Jesús, més que cap altre, es decidiria per la perfecció total. Per altra banda, dubto que un geperut tries com a patró un altre geperut, en tot cas es decidiria per un sant (o santa) de cos esvelt i potser voluptuós, depèn de la moda del moment. Per últim, no crec que els geperuts tinguin cap tendència a venerar un sant que es diu Ou, a no ser que pensin irònicament que ja són... que els hagi tocat a ells la caixeta de l’esquena. A veure, algú del Gironès ha vist mai cap multitud de geperuts venerant sant Ou? Algú ha vist cap reunió de geperuts? No fotem!

Bé, que no, que esperaré que sigui dissabte per trucar els meus cunyats i altres amistats. No voldria pensessin que en la meva sincera i honesta felicitació hi ha cap segona intenció, que els fils de l’amistat són molt subtils. Per suposat, no se m’acudirà dir-los que si no els he trucat avui ha estat perquè “és clar, com que era sant Josep Geperut...”

Bé, si algú de vosaltres celebra el sant avui, considereu-vos felicitats.

safari de nou a sis

Estic cansat. El safari casolà entre els animals morts del museu de Zoologia i entre els empresonats del zoològic m’han deixat el cos i una mica de l’ànima baldats. He tornat a casa amb desenes de trofeus ensopits i crepusculars de tots els colors, alguns dels quals pujo a Facebook. Encara em queden ganes de llegir i d’escriure una mica; res, només un tràiler mal triat que no se sap si apareixerà properament en aquesta pantalla.

Com que no tinc esma de buscar les paraules pròpies, em conformo amb dos fragments curtíssims de llibres que em vénen inevitablement a la memòria cada vegada que visito el Parc i, especialment, el zoològic –feia tant de temps que no hi entrava! Suposo que cap dels dos llibres s’ha pogut trobar a la Setmana del Llibre en Català.

El que m’agradà més fou el Parc de la Ciutadella, a causa, és clar, de les pobres bèsties. L’elefant –que ja llavors era anomenat l’Avi- em féu una gran impressió, gairebé com el cul pelat i vermell de les mones i els micos.
[...]
Petit, modest, enraonat, ni adotzenat ni fascinador, melrosat i discret, la quinta essència en el rengló dels parcs, del que jo suposava ésser l’esperit barceloní, presentava la nota curiosa de no ésser freqüentat pels barcelonins.

Josep Pla: Barcelona, una discussió entranyable.

A quarts de sis, l’únic elefant que encara es podia veure ja ha desaparegut i els felins mandregen impassibles i vençuts, sabedors que tenen poques possibilitats de cruspir-se –de res no val que es passin la llengua pels llavis i els bigotis o que facin equívocs badalls impossibles, com els meus- els escassos espectadors que encara queden admirant-los en la seva jubilació forçada que alguns creuen –injustament- daurada.

El tigre fa una terrible cara de persona decent. Si no li sabéssiu la història, el prendríeu per un d’aquests senyors una mica envellits que porten a passejar els néts a l’hora del sol en automòbil, o discursegen amablement en les terrasses dels cafès, o llegeixen el diari asseguts en un banc del Passeig de Gràcia. Aquella cara no us és desconeguda. No podríeu pas dir si l’he vista en les dependències d’algun jutjat, en un tribunal d’exàmens o darrere la taquilla d’una casa de préstecs. Us sembla, però, que hi heu parlat; que heu rebut consells, reflexions o, simplement, bones paraules d’aquella boca amb bigotis blancs. El conjunt de la seva fesomia i el mirar dels ulls freds i suaus van lligats a algun record desagradable: a un plet perdut, a un embarg, a un consell de guerra, a un desengany degut a la falsa prometença d’una persona hipòcrita, al qual us havien recomanat i semblava protegir-vos i estimar-vos.
El tigre, viu i dintre la gàbia, espanta menys que la pell sola convertida en catifa, amb el cap ple de borres, llambregant els ulls de vidre, reganyant la dentadura entre la rojor artificial de genives i llengua.
Amb el seu posat ensopit, amb el seu aire indiferent, suggereix un inevitable: ”qui ho diria?...”
Centenars i centenars de persones miren amb més deler les gormanderies exposades en un aparador, que el tigre les criatures que li fan ganyotes part enllà de la reixa.
I, no obstant, si hagués arribat al grau de refinament a què han arribat les nostres damisel·les, se les menjaria enastades en un broc o embolicades amb paper d’estany.

Prudenci Bertrana: L’ós benemèrit i altres bèsties.

petita crònica i no

Enguany no faré la meva croniqueta anual de la Setmana del Llibre (d'altres en parlen i parlen i parlen i parlen i parlen i parlen i parlen, i parlen i parlen i parlen i parlen i encara d'altres que ara no recordo o no sé), potser l’any que ve. Com que només sóc lector, m’interessa molt relativament tot el material discursiu sobre els motius del canvi de ciutat i altres detalls de l’esdeveniment que no acabo d’entendre. Sembla que la Setmana, segons diu Albert Pèlach, president de la festa, ha estat un èxit: “la resposta ha estat extraordinària i molts (?) ens sentim en deute amb Sant Cugat”. S’han superat les previsions inicials: “Hem arribat al 50 % dels públic que ens visitava a Barcelona”. Fantàstic! En total, 15.000 llibres venuts de més de 7.000 títols diferents, amb uns 50.000 visitants; és a dir, una mitjana de 0,3 llibres per cap. En Jordi afegeix que el 60 % dels visitants no eren de Sant Cugat. Ostres, és que ara demanen el gentilici abans d'entrar? No sé quins llibres han triomfat ni perquè els fons bibliogràfic va disminuint en lloc d’augmentar.

El que m’agrada d’aquesta fira és que puc remenar i triar entre llibres només en català i especialment que puc veure llibres que ja han deixat d’aparèixer a les llibreries i que per la raó que sigui no vaig comprar en el seu moment. Tenint en compte les vergonyoses proporcions que ocupen els llibres en català, originals i traduccions, en les llibreries barcelonines i d’altres ciutats, transitar per la Setmana del Llibre és un goig, anava a dir precipitadament que és un signe de normalitat, però em desdic, és un signe d’anormalitat, com ho són els doblatges de les pel·lícules gairebé exclusivament en castellà i tantes altres coses que només són possibles quan un territori té estat propi. I que consti que aquí i ara no reivindico res, només constato. Un altre dia podrem parlar de la causa de la diglòssia en les llibreries del país.

Arribats a aquest punt, algú és podria dir: “molt bé, tot el que dius està molt bé (o molt malament), però per què no has anat aquest any a festa de la Setmana de Llibre en Català?” Interessant pregunta.

On sí que vaig anar la setmana passada va ser a la llibreria Bertrand, que ocupa el lloc de la Rambla de Catalunya on abans hi havia el cine Alcázar. Ja sé que ho són totes, però les llibreries grans cada cop em semblen més un negoci com qualsevol altre -i per què no ha de ser així?-, potser pels uniformes dels venedors (es poden dir venedors o s’han de dir llibreters?), per la recta de les caixes: “sisplau, el següent”, per uns punts d’informació –en aquest cas- informatitzats que no veig perquè em serveixen, per les prestatgeries més altes, inabastables a la meva mà (pobre Bladé, qui és capaç de llegir-li els lloms?), per l’espai nu més amunt dels prestatges... En fi, tot plegat, i malgrat els llocs on pots estar-te una estona assegut, cosa que a mi no em cal, em crea un estat d’ànim poc propici a la badoqueria i, si s’escau, a la convers amb els encarregats, habitualment amables, d’atendre les meves necessitats esporàdiques de lector eclèctic. En la Bertrand, de moment, aquesta sensació de fàbrica, de nau industrial moderna, de productes amb data de caducitat, l’he tinguda més propera que en altres llibreries. Segurament a mesura que la vagi trepitjant m’adaptaré més a les seves característiques, quin remei: no puc demanar que aquests locals se semblin a les meves estimades llibreries de vell, que amb la venda de llibres per Internet acabaran desapareixent o atenent a hores convingudes.

















Vaig entrar a la Bertrand sense la intenció de comprar cap llibre concret i conscient, a més, que encara tinc cinc o sis llibres a casa que esperen el seu torn, però és inevitable, jo no puc ser únicament un passejador de llibreria o un lector de préstecs de biblioteca, no és el meu destí, així que molt a contracor –ja sabeu que menteixo- vaig acabar agafant i pagant un únic llibre, una novetat editorial en castellà (reedició de 2009), publicada en anglès l’any 1914: La taberna errante, de Chesterton; em sembla que m’agradarà. Per cert, entre els llibres encara per llegir, tinc L’inici del capvespre, de la Júlia, que a la llibreria ocupava un lloc ben a la vista entre una antologia de la poesia catalana per a ús del batxillerat que trobo molt ben triada i Solitud, així que no es pot queixar.

...

Mastego uns xiclets de síndria que es regalaven afegits al “magazine” de “La Vanguardia”: 14 unitats que assaboreixo de tres en tres. L’aroma de síndria, aconseguida artificialment, impregna la casa i em transporta a estius d’infantesa de calor intensa i llargues migdiades. Eterns debats familiars: síndria o melò? No és el temps.

de premis virtuals i de mems blocaires (primera aproximació)

La jaka m’avisa que em deixa un premi al seu bloc. És un premi honorífic d’aquests que de tant en tant apareixen al nostre món virtual i que ens recorden que algú ens recorda; és un motiu de complicitat que ens sol agradar perquè com a mínim, a part dels comentaris dels posts, dóna fe que existim més enllà de la nostra pròpia pantalla i del tecleig que ens la va omplint amb assiduïtat diversa. Agraeixo de cor a la jaka el premi, i també a la Rosa, que sap de la meva amistat en el món no virtual. I ara penjo a la pantalla el diploma acreditatiu, que representa, segons diuen, unes flors tolkianes que creixen damunt les tombes dels reis Rohirrin i que en llengua vulgar s’anomenen no m’oblidis.











Una certa timidesa personal m’impedeix seguir la ronda indefinida de concessió del premi. També la limitació, per altra banda comprensible, de premiar només set persones o blocs. S’entén que quan hi ha una dotació econòmica o d’altres tipus es limiti el nombre de premiats, però aquest no és el cas.

Dit tot això, tinc la impressió que alguns dels que escriuen per aquí es miren aquests premis innocents i poc comprometedors amb certa condescendència o, encara més, amb un aire de superioritat del qui pensa que al seu bloc no hi caben més que premis “seriosos” donats per jurats reglamentàriament constituïts i de reconeguda solvència (?), i amb repercussió a la premsa. Bé, tot arribarà. Mentrestant uns altres gaudirem, agrairem i ens divertirem amb aquestes atencions.

També amb els mems (només trobo el substantiu al termcat, aplicat a la filosofia, però no hi ha dubte que la definició pot servir pels nostres mems, amb més o menys ironia incorporada) es poden observar reticències. La veritat és que al costat de mems que no tinc inconvenient a respondre i fins i tot poden ser estimulants, en d’altres no sé com posar-m’hi perquè s’allunyen del que tinc ganes d’escriure o perquè els trobo poc interessants, a vegades d’un primitivisme excessiu o més apropiats per a sessions amb el psiquiatre o el psicòleg a les quals de moment em resisteixo. Sigui com sigui, penso que qualsevol mem es pot convertir en un exercici literari interessant, en els casos més extrems pel repte d’intentar convertir en menjívol des de la pròpia perspectiva allò que inicialment no ofereix cap estímul o fins i tot és de jutjat de guàrdia.

Mai no he estat l’iniciador de cap mem, però avui –en dissabte tot és possible- em decideixo a proposar-ne un que alguns ja heu fet sense donar-li aquest nom. Tots hem llegit entrevistes amb escriptors i famosos de diferents àmbits que incloïen fotografies del seu entorn més immediat en un intent –fictici o no- d’arrodonir la personalitat del personatge. En el cas dels escriptors no pot faltar el lloc material des d’on creen la seva obra, com si fos l’espai físic limitat i no la seva ment un dels elements fonamentals del que llegirem posteriorment. Potser sí que el lloc, l’ordinador o la ploma tenen alguna cosa a veure amb el que s’escriu, però ho dubto; no obstant, i per si de cas, el mem que inicio consisteix en això, és una proposta de mostrar, com faig jo ara, l’indret, o qualsevol detall, des d’on perpetrem habitualment el que després llegiran pocs o molts. No sé si aquest mem tindrà continuïtat, entre altres coses perquè no demanaré a ningú que el continuï: m’ho impedeix el fet de ser membre de la plataforma DeMeDell (Grup en defensa dels mems de destinatari lliure) que jo mateix vaig crear al facebook i que consta en el present únicament de 12 selectes socis. No se m’acut com titular aquest mem incert, cosa que entenc que és un factor més a l’hora de restar-li continuïtat, però tant s’hi val, quedeu convidats, fins i tot els més gelosos de la vostra intimitat, els més pudorosos, els més escèptics de les petites promiscuïtats blocaires.
























Termcat:

mem: Unitat mínima de transmissió cultural que, segons algunes teories, actua en l'evolució cultural d'una manera comparable als gens en l'evolució biològica.


Viquipèdia:

Un mem (de l'anglès meme i aquest de memory) és, segons les modernes teories sobre la transmissió de la cultura a les noves generacions, la unitat mínima de transmissió de l'herència cultural. El neologisme va ser encunyat per Richard Dawkins, a causa de la seva semblança fonètica amb el terme gen.

Segons Dawkins, hi ha dos tipus diferents de processadors d'informació:
· El genoma o sistema de gens situats en els cromosomes de les cèl·lules de cada individu, que determina el genotip. Aquest A.D.N. constitueix la naturalesa biològica de tot ser viu, en particular de l'ésser humà. Els gens es transmeten sexualment d'una generació a l'altra mitjançant la seva replicació.

· El cervell i el sistema nerviós, que permet el processament de la informació cultural. L'esmentada informació es transmet per ensenyament, imitació (mimesis) o assimilació, i pot dividir-se en unitats simples (tals com una idea, un concepte, una tècnica, una habilitat, un costum, una manera de fabricar un estri, etc.), que, no sense certa ambigüitat, Dawkins anomena mems.

La tesi més important de Dawkins és que els trets culturals, o mems, també es repliquen. Per analogia amb l'agrupació dels gens en cromosomes, es considera també que els mems s'agrupen en dimensions culturals, que poden augmentar amb noves adquisicions de cultura. La gran diferència és que, mentre els cromosomes són unitats naturals i ubicades fisicament a l'ADN independents de les accions, les dimensions culturals són construccions humanes. Així, la cultura no és tant un conjunt de formes de conducta, sinó més aviat informació que especifica dites formes de conducta.

blues del divendres

El divendres, no el dissabte ni encara menys el diumenge –ecs!-, és el meu dia de relaxació total, del tot és possible, de planificacions a curt i a llarg termini –la mesura del temps sempre és incerta-, d’oblits i retrobaments.

El divendres –ai, que ja som a dissabte!- és el dia que un es veu capaç d’escriure una novel·la, malgrat que un sap que no sap escriure novel·les ni contes ni tan sols apariats de la pròpia auca.

En divendres –ai, que ja és dissabte- un agafa una història, la de la Bessie Smith i la de la Janis Joplin, per exemple. Per què la Janis va pagar la làpida de la Bassie més de trenta anys després de la seva mort? Un imagina pàgines i pàgines que enllacin les dues vides, i personatges principals i secundaris.

Però com que el divendres ja ha passat i el dissabte és un parèntesi i el diumenge s’acosta i el dilluns –com pot ser que el dilluns sigui el dia de la lluna!?- està a tocar i és un pressentiment de... , un pren una altra vegada consciència de les seves limitacions i les seves mandres i es conforma a deixar-se anar mentre escolta la veu suau i trencada de la Bessie i pensa que potser l’altre divendres, ja a tocar del dissabte, i del diumenge, i de la resta dels dies de la setmana.

Un –hom- té la sensació que s’ha fet un embolic amb els dies de la setmana, cosa que avui, que ja és dissabte amb gust de divendres, no creu que tingui cap importància.

pa

El darrer post d’en Ramon i diversos comentaris de fa uns dies m’estimulen a fer un apunt breu (és un dir).

Jo sóc menjador de pa, darrerament amb excessiva moderació i no gaire selectiu possiblement a causa de les presses. Si el pa fos bo, és a dir, aguantés en perfectes condicions, em compraria el que definitivament es coneix com a pa de pagès i que al poble, quan era petit, s’anomenava simplement un pa per distingir-lo d’una barra, d’un llonguet, d’un partit... Però el pa dels forns més propers aguanta poc i té unes morfologies interiors estranyes i sospitoses, fins i tot els pans artesanals, cuits amb llenya i tot el que se li vulgui afegir.

A Barcelona no es fa un pa bo? No es pot dir això. Aquí, com a tot arreu, es fa pa –i no entraré en varietats i sofisticacions de formes, ingredients i textures- horrible, mengívol i pa com cal. D’aquest darrer poc, certament, però se’n pot trobar.

Fa poc, vaig descobrir un d’aquests forns de pa ideal relativament prop de casa, a la frontera entre l’Eixample i Gràcia, concretament en un establiment que es diu Forn Ideal, situat a la cantonada dels carrers Ramón y Cajal i Torrent de les Flors. És una botiga que funciona des que Gràcia encara no era Barcelona i que l’any 1995 va passar als seus darrers propietaris. Es tracta d’un local petit que té l’obrador a l’interior i on els propietaris treballen per viure –i potser per alguna cosa més-, com tothom, però amb l’honradesa professional que tan sovint es troba a faltar. Pa divers fet com abans i alguns complements, com una mel de tota confiança que no elaboren ells mateixos, que també podria ser. Pa gustós, de molla uniforme, ben cuit, que es pot anar menjant en dies successius –tres dies en el meu cas- sense que es quedi sec o xicletegi, de sabor excel·lent. En fi, un pa del tercer grup: excel·lent, com cal.

En Salvador, que és el forner, va decidir un dia que volia canviar de feina i es va preguntar que què sabia fer. I ell mateix es va respondre que sabia fer pa –el seu pare també en sabia- així que va buscar un local ja condicionat i com que no li agrada estar sol va demanar la companyia de la família, i allà s’estan, espero que per molts anys.

Jo, a part del forn, vaig descobrir –agradable sorpresa- que fa molts anys que conec el forner, i la Chantal i la Bibín (no sé si escric bé el seu nom), perquè som dels mateix poble i hem compartit converses, sobretot allà, en aquelles càlides nits d’estiu que sempre es feien curtes.

En fi, al que anàvem, que el pa de Barcelona també pot ser bo, encara que no el facin els barcelonins de naixement. És clar que posats a comptar, quants barcelonins-barcelonins viuen a Barcelona?

Sisplau, si algú de vosaltres va al Forn Ideal, que no se us acudeixi dir que hi passeu per comprovar si és cert el que dic sobre la qualitat del pa. En Salvador seria capaç de maleir-me els ossos, perquè si l’afluència fos excessiva –ara ja no paren ni un moment- es veuria obligat a obrir alguna sucursal per no deixar clients sense alimentar i això, per a ell, que vol fer sempre les coses personalment, seria una tasca excessiva.

amb crisi o sense, tot s'aprofita

“La Vanguardia” ha encomanat a la Mariàngel Alcázar, experta en la casa reial i possiblement també en economia i fundacions, un article publicitari de dues pàgines sobre la futura Fundació príncep de Girona. Molt bé, qui millor que ella per parlar dels beneficis que reportarà a Girona i a Catalunya la nova Fundació que de moment han proposat a l’hereu de la corona la cambra de comerç de girona, la caixa de girona, la caixa (la de tots) i la fundació gala-dalí. Els objectius inicials, que posteriorment seran desenvolupats i articulats són: “el claro interés de hacer de la ciudad catalana un referente en el apoyo, promoción y reconocimiento de proyectos sociales y también en la educación y formación de la juventud, ámbitos en los que el príncipe de Asturias y de Girona está especialmente interesado.” Tot sense ànim de lucre, és clar.















Podria acabar amb les vinyetes de Batllori (curiosa la premsa: no vol deixar ningú descontent, si no t’agrada l’Alcázar et quedes amb en Batllori i tots tan feliços) tot afegint que no en parlaran aquests dies només els independentistes, sinó tot el país, o potser m’equivoco, perquè aquí tot passa i després va com va. Afegiré també, que el vicepresident d’honor de la Fundació serà Montilla, suposo que en la seva qualitat de màxim mandatari de la generalitat i no en la seva qualitat de Montilla. Vull també afegir algun fragment més de l’article:

La Fundació Príncep de Girona será, sobre todo, el nexo que mantendrá e intensificará la vinculación de la Corona con Catalunya, una vía de conocimiento de dos direcciones que acercará la figura de don Felipe a Catalunya y, también a la inversa.

Després de Vicky Cristina Barcelona el llistó de projecció del país a l’exterior i els beneficis subsegüents ja semblaven impossibles de superar, però no.


Desde hace ya algunos años, se venía perfilando la idea que algunos de los actuales promotores pusieron en conocimiento de la Casa Real y del propio Príncipe de Asturias y de Girona. Desde la Zarzuela se acogió con lógico interés esa idea básicamente porque partía de la iniciativa privada y tenía un objetivo, podíamos llamar, civil.


Uf, uf! I Màrius Carol, en un dels articles més estranys (eufemisme) que he li he llegit acaba dient coses com aquesta:

En los últimos meses, la presencia de los Príncipes en actos que tienen su sede en Catalunya es constante, en una clara voluntad de darse a conocer en una comunidad que será la piedra de toque del futuro de la institución. La princesa Letizia desempeña un papel importante porque ha pasado largas temporadas en Barcelona, pues en su facultad de Económicas estudió su hermana Telma, que habla catalán. De hecho ella lo lee y en un discurso en la Llotja sorprendió por su acento impecable. Una asignatura pendiente del Príncipe sería adquirir una mayor conocimiento de la lengua catalana.

La fundación que nace debería ser un verdadero laboratorio de ideas para acompañar a los Príncipes en el tiempo de espera. Y para esclarecer futuros imperfectos.

Bé per l’accent de la germana Telma i per la publicitat dde la corona tan convincent i ben argumentada! Sí és el que jo dic, que des que Joan I es va dedicar a la caça, a la música i a l’astrologia en aquest país res no va com hauria d’anar (i no esmento el pare Vicent per no posar més llenya al foc i perquè amb els poders d’origen sobrenatural s’ha d’anar molt en compte.) Ai, si Jaume I aixequés el cap... li tallarien... o el farien vicepresident segon de la Fundació, que aquí, tal com va el país, tot s’aprofita, fins i tot els fantasmes.

(Les minúscules deixades anar aquí i allà són meves)


P.S. Veig que el vincle que tinc a "Blocs de Lletres" a la dreta d'aquesta pàgina no em funciona. Entro a Salms on Josep ens explica el desatre dels terrorisme gratuït.

bibliografia astronòmica

Com qui vol la cosa se m’ha anat allargant l’astronomia recreativa tota una setmana. I encara m’he deixat asteroides, sols dobles, constel·lacions, forats negres, cometes... De moment, però, ja he celebrat prou l’Any Internacional de l’Astronomia, crec.

Com a colofó em plau deixar uns esquitxos de bibliografia còsmica. Ara ja no és el mateix, però en els llibres sobre el tema que tenen un cert temps, els autors sempre feien unes consideracions que anaven més enllà dels aspectes merament científics o tècnics. Llegiu, per exemple, aquests fragments trets del principi de tres obres. M’abstinc d’afegir valoracions pròpies perquè crec que cadascú trobarà múltiples i diversos elements de reflexió personal i social. O potser l’astronomia ja no està de moda?


Per tal com hi ha molts homes que desitgen saber la veritat de les natures i dels secrets dels cossos supacelestials per l’art d’astronomia, i aquesta art és molt difícil d’aprendre, i els judicis, que es fan per ella, , sovint es descobreix per experiència que són falsos, per això jo, Ramon, em proposo d’investigar i declarar en aquest tractat amb l’Art general a totes les ciències les natures i els secrets dels cossos supracelestials, perquè es trobin ocasions per les quals els judicis que es fan per ella es descobreixi que freqüentment són falsos.
També volem investigar i trobar noves maneres, amb les quals hom pugui tenir coneixement de molts secrets naturals, amb els quals es pugui tenir un gran coneixement de l’astronomia i dels seus judicis.
A més volem compondre aquest tractat d’astronomia per als prínceps i poderosos, per tal que amb aquest sàpiguen prevenir-se d’alguns astròlegs, que els enganyen amb judicis falsos que fan dels cossos supracelestials, perquè amb les coses que ens proposem de dir en aquest tractat, els prínceps i els altres homes podran conèixer els enganys i les mentides, que alguns falsos astròlegs intenten oferir-los, que fan amb endevinacions i amb l’art de la geomància.

Ramon Llull: Tractat d’Astronomia, 1297.



Ya comprendo que la idea de la Tierra girando con todo lo que soporta entra difícilmente en vuestra imaginación y os asombra. Pero pronto sabréis que los demás globos del cielo, el Sol, la Luna, y otros además que podemos ver en torno nuestro, todos giran sobre si mismos: se les ve girar... Y entonces comprenderéis que lo asombroso hubiera sido, por el contrario, que únicamente la Tierra se diferenciara de los demás astros, que sólo ella estuviera inmóvil, mientras los otros giraran,
En fin, han podido obtenerse PRUEBAS directas, positivas del movimiento de la Tierra, que no cito aquí, porque para comprenderlas habríamos de seguir razonamientos demasiado difíciles para vosotros: cuando sepáis que contiene esta obrita, las buscaréis y las aprenderéis sin trabajo en otros libros de astronomía donde los he reunido. Pero sabed desde luego que esas pruebas existen, de tal manera que á ninguna persona ilustrada se le ocurre dudar por un momento de que la Tierra gira.

C. Flammarion: Astronomía popular, 1880


La Astronomía es una Ciencia eminentemente espiritual: es una Ciencia que, en sus investigaciones, no persigue ningún bien material. Aun cuando no son escasas sus aplicaciones a la vida práctica, como la Navegación, la Geografía, la Geodesia, la Cronología, etc., esats aplicaciones, conforme dijo no ha mucho un gran matemático francés, son le petit côté de la Astronomía. Esta Ciencia nos revela la grandeza de las leyes naturales y nos descubre horizontes infinitos de luz y de vida. Dada la evolución progresiva del espíritu humano hacia un estado de honda consciencia, bien podemos decir que su conocimiento elemental constituye una necesidad para cuantos sienten el valor de su propia dignidad, no permitiendo que su vida se deslice inconscientemente sin haber sabido jamás en qué mundo han vivido y de que Universo forman parte integrante.

J. Comas Solà: Astronomía, 1935

de la música de la nebulosa de l'òliba

El senyor F. , que seia a primera fila, anava creant ritmes inidentificables percudint amb el seu bolígraf la taula reglamentàriament verdosa (o era color crema catalana esvaida?) de l’aula:
-tactactac tactac tactactactac tactac...
-Sisplau, senyor F.!
-Perdó.
De vegades només calia un instant de silenci i una mirada acusadora. Un moment de calma que es trencava al cap d’una estona quan la improvisada baqueta tornava a agafar l’automatisme del ritme i es reiniciava el cicle amb sordina.


Fa unes setmanes, el senyor F., que ara ja no seu en la mateixa aula, em venia a trobar per lliurar-me un modest CD (“no hi ha diners per a més”) en què per fi les baquetes –aquesta vegada no mers simulacres- sonen amb total llibertat acompanyades d’instruments diversos i de veus –sobretot la seva- que expliquen una història. Sis cançons directes, elementals, senzilles i ben estructurades, efectives, que es poden inscriure en el carpe diem que assenyala el pas de l’adolescència a la joventut, o de la joventut a la maduresa, segons el cas. Temps radicals i difícils, apassionats i apassionants, sovint ignorats o negligits, moments de futurs incerts.

Definitivament m’agrada la música (no la ballaré en públic, però podria) i crec que el grup té futur, tot i que en aquesta edat els canvis es produeixen amb molta facilitat; la lletra m’acosta més al senyor F. i als altres components del grup. Decideixo pujar-la a YouTube gairebé despullada d’ornaments. Més endavant, quan sàpiga el títol de la cançó, el nom del grup i altres circumstàncies, potser en faré una altra versió amb una imatgeria més apropiada. De moment, per als lectors dels blocs, aquí queda la primera aproximació en rigorosa exclusiva:



No estic segur que el senyor F. i els seus companys hagin guardat en la memòria cap vers dels poetes que van escriure en occità o en català des del segle XII al XIX ni si la pretensió que sigui així és el que cal. Jo, però, he de dir que tinc ben present la música i les paraules que ell m’ha regalat i que ja es devien anar gestant mentre assajava –culpable inconscient- sobre la taula de l’aula. I si per una banda el regal m’acosta a la seva generació, per una altra una paraula repetida: “Ska”, em fa tenir ganes de saber més coses d’aquesta música jamaicana. Tant de bo que alguna paraula meva hagi estimulat algun efecte semblant en el benvolgut senyor F. La veritat és que no té importància d’on surten els estímuls, la qüestió és que continuïn i que les nebuloses s’aclareixin i es converteixin en certeses en la mesura que això sigui possible.

Bé, de la meva investigació sobre l’ska queda resumida en aquestes mostres musicals. La primera conté una mica d’inicis; la segona és una resum històric; la tercera mostra la internacionalització del producte i com s’aprofitem músiques ja existents; la quarta hauria de ser alguna cosa del grup Ska-P, però la cançó del senyor F. i companyia ja va per aquí, així que no cal.









P.S. Si algú vol sentir les altres cançons del senyor F. i companyia o els vol llogar, que no dubti a fer-me una oferta.

primera aproximació als efectes de les llunes en alguns humans

No tinc temps de parlar del segon poema perquè se m'acaba el temps i he de sortir corrents al balcó, encara que no sigui lluna plena, abans que toqui la una. Si voleu en parlem més tard, potser demà.


I si ens arribava
amb gep a Ponent,
l’amor cantaria
en quart creixent.

Si la lluna era
rodona i roja,
l’amor cantaria,
l’amor boja.

Mes ai, si ve blanca,
rodona i blanca,
l’amor cantaria
que la porta tanca.

[...]

Ai, quina ufana de lluna!
Amic, sortim en finestra
Entre les dotze i la una!

Lluna, moneda de coure
A l’aire, duu-nos fortuna
Entre les dotze i la una!

Maria-Mercè Marçal: “Corrandes de Lluna”, dins Cau de Llunes


Iambes de Semònides

Diferent va fer un déu el pensament
de la dona, al principi. En va fer una
de la verra de crins gruixudes: tot
a casa seva, en llot, enllaquerat,
sense ordre va, i rodola per terra.
Ella, bruta i amb roba llantiosa,
s’engreixa escarxofada entre deixalles.

Una altra la tragué un déu de l’astuta
guineu, i és una dona que ho sap tot.
Res de bo ni dolent no li escapa.
I, d’una cosa, diu ara que és bona,
ara dolenta. A l’instant l’humor muda.

L’altra ve de la gossa, esparpillada
com sa mare, que tot ho vol sentir
i ho vol saber: fica per tot el nas.
Només barqueja. No lluca ningú
i així i tot borda. No l’atura l’home
amb amenaces, per més que enfurit
d’un cop de roc les dents li faci trossos,
ni el melós li parla, o asseguda
s’està entre estranys. Sinó que s’enderia
a mantenir el seu lladruc inútil.

L’altra els Olímpics pastaren del fang
i feta un nyap la daren al baró.
Res no coneix del bé ni el mal, tal dona.
De feines, només sap la d’endrapar.
I si mal hivernada un déu envia,
tremolosa de fred no li ve al cap
ni posar-se el seient més prop de foc.

L’altra, del mar. Té doble pensament.
Un dia la veureu contenta. L’hoste,
contemplant-la, al casal la lloarà:
“No hi ha dona millor en tot el món
que aquesta, ni més bella.” Un altre dia
no pot sofrir que ningú se la miri
ni que li sigui prop, que s’enrabia
esquerpa com la gossa amb els cadells.
Es torna aspra, amb tots malagradosa,
amb els amics i amb aquells que no ho són.
És com al mar que a voltes amansida,
sense perill, una gran alegrança
duu als marins, a la saó d’estiu.
I d’altres s’enfureix i els arrabassa
amb ones bramejants. Sí, és al mar
a qui més s’assimila en tarannà:
de l’ona té un caient ben inestable.

L’altra d’un ase gris apallissat:
Per força, a penes, i a cop d’amenaces
Accepta res. Fins allò que li plau,
li pesa, tot. Mentrestant, a la cambra
tota la nit i tot el dia menja,
i menja, i menja al costat de la llar.
Pel mateix preu, en el seu llit accepta
un venturer qualsevol per parella.

L’altra, de la geneta, que és espècie
vil i roïna. Res no té de bell
ni desitjable. Res de graciós
ni de plaent. Sols es deleix pel llit
d’Afrodita, i fa basques a tot home
que té a la vora! Amagada, rumia
moltes desgràcies per als veïns
i sovint menja ofrenes rebutjades.

Una euga delicada i de crinera
va parir l’altra, que refusa feines
servils i la misèria. No toca
el molí, ni l’erera no maneja.
No llença fora de casa la brossa
ni vora el forn no s’asseu, perquè evita
el sutge: és clar, encaterina l’home!
Dos cops al dia es renta de greixum,
hi ha dies tres, i s’ungeix amb essències.
La cabellera duu sempre quillada,
llarga, tota guarnida de poncelles.
Bell espectacle és per als de fora
i tanmateix, per aquell que la té
-si no és rei o tirà poderós,
que amb aquests éssers l’ànim es regalen-,
per a aquell que la té, dic, és un mal.

L’altra ve de la mona. I és ben bé
el pitjor dany que Zeus envià als homes.
Lletgíssima de cara, dona així
travessa la ciutat i és la riota
de tots: curta de coll, baixa; amb prou feines
es mou. És prima, tota desnatjada.
Ai qui abraci un mal d’aquesta mena!
Trucs, els sap tots, i tot escarafall.
És com la mona. Tant li fa que riguin!
Res no vol fer de bo per a ningú:
tot el dia només pensa i barrina
Com causarà pitjors estralls als altres.

L’altra, feliç qui l’ha, ve de l’abella.
Sols a aquesta cap blasme no li escau.
Floreix, per ella, i s’allarga la vida.
Estimada envelleix vora el marit
amant després d’engendrar una fillada
bella, de nom gloriós. Distingida
entre totes les dones, una gràcia divina
l’embolcalla. I n li plau
de seure enmig d’altres comares
per remenar-hi històries obscenes.

Doncs així són les millors que Zeus
regalà als homes i les més assenyades.
Totes les altres, per voler de Zeus,
són malvestat que roman vora l’home.
Que el pitjor mal que Zeus va modelar
van ser les dones. Es pensen que ajudeni
i res, de fet: els pitjors infortunis
vénen a aquell que en té una. Cap dia
no pot servar feliç qui s’hi refeixa,
que no farà fora de casa seva
la fam –hoste enemic i déu hostil-.
Un jorn, hom creu que l’alegra la gràcia
d’un déu o bé el favor d’algun mortal,
i ella, trobant un retret, a baralla
l’excita. On hi ha una dona, a aquesta casa,
no és rebut de grat l’hoste que hi posa.
La que sembla que tingui més senderi,
segur que, al capdavall, ofèn molt més:
embadalit l’espòs, tots els veïns
xalen de veure aquest com també cau.
Cadascú, quan l’esmenta, la companya
pròpia lloa, i blasma la del altres.
Tenint sort pariona, no ho veiem.
Zeus la va fer com el pitjor dels mals.
La posà com un nus que no es deslliga
als peus, d’ençà que l’Hades va acollir
els qui lluitaren per mor d’una dona.

Maria-Mercè Marçal: “D’antologia”, dins Cau de llunes.

cel d'àngels naïfs enfosquit pels fanals

Arribo vint minuts abans de l’hora de tancament. Truco al timbre del primer segona i espero. Potser és massa tard. Potser no m’han sentit. Potser ja no és el temps. No sé si tornaré a veure els angelets innocents, o no tant, ni les verges acolorides d’Ocaña en la seva darrera casa que ja no vaig conèixer.


Quin desig m’ha portat avui fins aquí? Quins reflexos del passat buscava en aquesta inútil peregrinació? Qui queda dels d’abans? Veig alguna vegada Nazario. Què se n’ha fet de Camilo? Els altres...? Pocs.

La Rambla és una ombra d’altres temps amb turistes que mengen Paellador i imitacions dolentes. El somni s’esvaeix en travessar la plaça de Catalunya. Les llums no deixen veure els àngels del cel. És el que toca.

notes per a un anecdotari del sistema solar: de la Terra a Plutó

La Terra, desenganyem-nos, és un planeta mediocre, o ho seria si no fos per les curioses formes de vida que l’habiten i que l’encurioseixen tot i la seva tendència a dissimular i a protestar cíclicament a través de glaciacions, erupcions volcàniques, escalfaments i altres mètodes més subtils. Però no hi ha manera, malgrat que algunes formes e vida desapareixen, la majoria, fins al present, subsisteixen. Entre les formes de vida més estranyes, podem esmentar la humana que sembla que té una supèrbia extrema que la porta a pensar que pot arribar a domesticar la Terra que li ha donat vida.

Suposo que si la Terra permet que l’espècie humana continuï vivint i proliferant sobre la seva escorça és perquè, de moment –la Terra no porta pressa- es diverteix i se sorprèn veient aquests curiosos espècimens amb constant i patètica evolució i involució. M’imagino com deu xalar, per exemple, observant que el Patronat de Turisme de la Costa Brava ha tornat a reincidir en la dèria d’internacionalitzar el seu litoral a base d’intentar fer passar fotografies alienes per pròpies. Aquest cop li ha tocat a una imatge de les antípodes, d’Austràlia. Què deu haver passat pel cap –o potser no ha passat per enlloc- del responsables polítics i tècnics de la campanya promocional que els ha fet canviar la bellesa de la nostra costa per una anodina capa de sorra estèril i inhòspita? De tota manera, el que deu fer riure la Terra és la polseguera que aixeca l’assumpte entre periodistes, polítics i públic en general de totes les llengües i condicions. “Quanta hipocresia”, deu pensar, “que no ho sap tothom que la publicitat és una simplificació i, sovint, una mentida”. O és que algú s’ha comprat el cotxe de l’anunci de més avall després de veure’n la publicitat i en no trobar el botó que el feia transformar ha denunciat la marca a l’organisme pertinent i ha anat a tornar-lo al concessionari on el va comprar? No fotem! (Bé, potser l'exemple no és totalment adequat)




I aquesta dèria classificadora dels humans... Recordeu que Plutó era fins l’any 2006 el novè planeta del sistema solar i ara és simplement un planeta nan? Com si sabéssim gaire cosa de Plutó! Potser quan arribi la sonda New Horizons l’any 2015 en sabrem alguna cosa consistent, però de moment... Seguramentr és per aquesta manca d’informació que el senat d’Illinois va decidir no fa gaire que Plutó tornava a ser un planeta amb totes les de la llei, al menys mentre creués el cel del seu Estat; després, que decidissin els altres (els americans són molt així). I tot això perquè el descobridor va ser un fill del territori, Clyde Tombaugh, que el va confirmar el 18 de febrer de 1930 segons alguns i el 13 de març segons d’altres. Aquest any els d’Illinois han decidit que el 13 sigui el dia de Plutó (13 i divendres! Compte!). A veure si algun dia el Parlament de Catalunya s’atreveix a dotar de l’estatus de planeta l’asteroide Verdaguer, al menys mentre passi per territori nacional. Total, no crec que hi hagi gaire diferència entre un planeta nan i un asteroide errant, i perdoneu-me la meva ignorància en magnituds còsmiques.

En fi, deixem-ho aquí, en aquestes anècdotes incruentes i fins i tot risibles, que ja en parlem prou de les altres. Una mica de música del sistema solar? Doncs com que encara m’exalta el nou i m’enamora el vell, jo em trio aquesta barreja mitificadora i desmitificadora:

galàxies recuperades

Si hagués de triar un estil arquitectònic, si només pogués ser un, em quedaria amb la contundència del romànic. Durant uns quants estius vam resseguir sense presses les rutes de les esglésies romàniques dels Pirineus, començant per Girona i acabant a Navarra. Sempre que puc, retorno a alguna d’aquelles esglésies o monestirs; de moment, no m’hi he cansat.

Amb la pintura em passa el mateix que en l’arquitectura, torno a les meves pintures predilectes i algun cop en descobreixo alguna de nova. ¿No és un crim que hi hagi tants quadres als magatzems dels museus? ¿No es podria fer alguna cosa per exposar-los permanentment? Del que es fa darrerament i veig, m’interessa alguna cosa.

L’escultura –no sé si compten les talles romàniques, aquelles majestats sublims- no és el meu fort, ni la dansa. En podria opinar ben poca cosa. Deixem-ho estar.

Suposo que és en la música, com li deu passar a molta gent que no ha tingut una educació en aquest art, on el meu eclecticisme és més evident. Per anar sobre segur, però, sempre puc retornar a Verdi o a Bach, si fa temps que no l’he sentit o... inacabable i variadíssim, fins arribar a l’horterada més prodigiosa.

Hi ha pel·lícules acabades d’estrenar que seria un martiri anar a veure, en canvi no podria precisar les vegades que he vist To Be Or Not To Be de Lubitsch (el dilluns en parlava en Llorenç i li volia deixar un comentari, però sembla que sóc spam). No cal que digui com m’agrada la fotografia, i aquí si que trobo moltíssimes imatges noves que em semblen sensacionals. Les vegades que em quedo al llit malalt i no estic per a gaires cabòries, em remiro unes petites provisions de còmics des d’un especial Rompetechos –ja en estat precari- a la Mafalda.

Bé, ja hem repassat les Belles Arts clàssiques i les modernes tal com es classifiquen actualment. Ah, no, em deixava la literatura, just la que més temps m’ocupa. Les temptacions són moltes i diverses i sé que mai no podré llegir tot allò que em crida l’atenció, però tinc ben assumida la impossibilitat no només de llegir sinó també de saber què podria llegir. Ara llegeixo poc i llegeixo molt autor mort. El que m’agrada especialment, però, és anar sobre segur: rellegir, redescobrir. Com podria agradar-me Carner, per exemple, si no passés la vista una vegada i una altra, un any i un altre, pels seus versos? No hauria de llegir la Bíblia, desmemoriat com sóc, per confirmar amb rigor tants passatges de la novel·la i la poesia fins a ben entrat el segle XX? Com puc saber si he evolucionat o no –o si encara conservo algun vestigi d’altres temps- si no torno a les pàgines que em van emocionar de jove? Si sé que puc calmar el meu estat d’ànim cansat per la vida urbana passejant pels camins de Bertrana, perquè no ho he de fer? Per què he de buscar novetats incertes quan tinc la certesa dels amics que he anat coneixent?

No acabo d’entendre qui escolta una i una altra vegada una cançó, que s’extasia cada vegada que contempla aquella pintura, cada cop que veu aquell edifici, aquella escultura, aquella pel·lícula... i diu que ell mai rellegeix, que mai no recupera, reinterpreta o aprofundeix en les lectures que un dia van ser les seves amigues. Quina traïció! Quina infidelitat imperdonable! Quina frivolitat sense nom!

estrella de coordenades contínues

Com que aquest és l’Any de l’Astronomia i jo de sempre he tingut una certa afició a mirar les estrelles i els planetes, les constel·lacions i les galàxies, em sembla que de tant en tant escriure algun apunt sobre el tema.

Ahir ja vaig parlar d’un univers sencer de sensacions i avui em centraré en una estrella d’odi, doblement odiosa en aquest cas: perquè és una burla als jueus i una burla als catalans de parla catalana, per mentida flagrant i pel que se li vulgui afegir.

Fa uns dies en una canonada que puja per la façana de casa vaig trobar l’estrella de més avall, que deu tenir el seu origen en el fet que podeu llegir en aquest vincle. Quina paradoxa si es generalitza el seu ús, si ens la posem tot els que en aquest país parlem castellà, resultaria que els oprimits seríem enormement més nombrosos que els opressors (quins opressors? quins nazis? quines víctimes?). Passo de comentar, m’avorreix. Què hem de fer, desempolsar els nostres antics pentagrames caldeus? Espero que no, desitjo que no. Quina inscripció hi posariem? Tanta ignorància! Tanta mala bava! Tants anys que no serveixen per a res! Aquest recomençar continu! Quanta misèria!

universos lliures

Un bon dia de l’any 2004, l’Anna, quan encara era un bitxo, per motius que desconec, va buscar-se el seu propi univers i hi va anar construint el seu món de somnis i realitats, a través de paraules i oracions, parèntesis i signes de puntuació, a través d’al·legories i metàfores, a través d’imatges pròpies o importades. En aquest univers edificat a poc a poc, que ella adjectivava privat, ens deixava entrar per contemplar la seva obra o per deixar-hi paraules en els rebosts dels seus edificis. Més endavant va traslladar el seu univers –els universos virtuals són fàcils de canviar de lloc- a una altra coordenada espacial potser una mica més segura on continuava construint sense horaris fixos els seus bells edificis de mots.

Fa molt poc, els visitants d'espais virtuals ens hem trobat que l’Anna ha abandonat definitivament el món en què durant tan de temps havia viscut i prosperat i s’ha endut les paraules i tota la resta amb ella. Possiblement li podem seguir el rastre –des d’aquí mateix no hauria de ser gaire difícil-, però ens sap greu la desolació de les seves antigues coordenades que només mantenen el nom en un mapa cada dia més ampli i difícil d’explorar. El que encara ens sap més greu, però, és que ara que ella no hi és arribi algun constructor de paraules desaprensiu, algun promotor verbal amb ànim de lucre, algun manobre amb formigó amb aluminosi i edifiqui els seus enganys en aquest espai que era una mica nostre. Tinc la temptació d’anar al registre mercantil de blogger i inscriure el lloc a nom meu, simplement per guardar-lo fins que algú que em mereixi la confiança s’hi vulgui establir. De tota manera, penso que jo tampoc no tinc cap dret a especular amb el que ara és un univers lliure. M’ho pensaré, tot i que potser quan em decideixi serà massa tard.

Pepe (Rubianes) (Alegret) - (1947-2009)

No fa gaires anys, una senyora propensa a les grolleries intermitents –sóc misericordiós- em va dir que ella no havia anat a veure en Rubianes quan en va tenir l’ocasió. Trobava que Rubianes podia ser divertit però era massa groller. Ai, la incontinència verbal d’aquest actor lorquià i esperpèntic, que ningú no sabia si era gallec, català o africà li va portar amics, enemics i entremitjos, però pocs indiferents.

L’única vegada que vaig veure Pepe Rubianes en directe va ser en una representació d’Antaviana, quants anys deu fer? No sabia que fos ell un dels que actuaven. Després l’he anat seguint a través de la tele i de diversos mitjans i sempre m’ho he passat bé, fins i tot en els seus moments més hiperbòlics, també en els més allunyats de la meva sensibilitat vivencial i lingüística. No m’hagués importat gens ser com ell: alt, amb els ulls blaus, seductor.

El vaig tornar a veure l’any passat a la Rambla i vaig estar a punt de robar-li la imatge –de vegades ho faig, això, amb la meva càmera de butxaca-, però no em va semblar el moment més oportú, tenia l’esperança que sempre li podria fer en un altre moment: no ha estat possible, i ho sento molt.

En fi, Pepe, que se’t recordarà, que més puc dir. Deixo un vincle a la darrera vegada que vas passar per L’hora del lector i el principi d’una de les teves actuacions per si algú et vol veure i sentir. Aquesta tarda, he trobat una escena d’una pel·lícula que m’ha semblat oportuna per fer-te un comiat oficial (l’escolto ara sense imatges). He trobat cinc aspectes diferents que m’han fet pensar en tu (els camins de la subjectivitat són ben misteriosos). Deixo el vídeo al final de l’apunt (o he de dir post? Ja veus, tu que n’entens, com ens compliquem la vida amb les paraules. Bé, això és bo).





P. S. Hòstia, Pepe, no deus haver desaparegut en diumenge u de març perquè preveies que aquests ... del PP tornarien a governar Galícia durant quatre anys i... Digues que no.

catàfora inacabada sense ànim de polèmica

… de aquella llengua, per altra part, que no sens motiu tenen molts per la primogènita entre las neollatines i que, amb noms diversos però amb varietats sols secundaries, fou un temps la mes culta i celebrada...

Discurs de Manuel Milà i Fontanals, president dels Jocs Florals de Barcelona l'any de llur restauració, 1859.

Tots celebrem que en altres temps la llengua catalana fos en un temps la més culta i celebrada, si és que ho fou, i la primogènita entre les neollatines, si és que ho és, i que actualment, malgrat les diverses i greus crisis que ha hagut de vèncer, estigui com està, amb una gran vitalitat, en part i paradoxalment degut als intents d’esborrar-la del mapa de les llengües.

La llengua catalana, anomenada per alguns simplement català, té, com totes les llengües històriques, el seu substrat, adstrat i supestrat. Com tota llengua viva, la catalana ha anat evolucionant, canviant, perdent paraules velles i recuperant-ne de tant en tant, formant nous mots a través de la derivació o pseudoderivació, de la composició ... De vegades, l’aparició de conceptes nous han propiciat l’aparició de manlleus d’altres llengües amb més o menys fortuna: en els esports, per exemple o, darrerament en el camp de la informàtica i d’internet. Calien o calen determinades solucions procedents d’altres llengües? Són encertats certs neologismes? Bé, se’n pot parlar. Que apareguin i sobretot que se’n parli -en parla molta gent?- és un símptoma de llengua viva. Que existeixi un diccionari que fixi i uns parlants i escriptors que creïn, dubtin i polemitzin entre ells i amb els diccionaris és un símptoma inequívoc i definitiu de llengua viva, de llengua que funciona. La llengua catalana funciona, potser fins i tot funciona massa o té massa pors, si ens fixem en la quantitat de polèmiques que ocasiona. Un té la sensació que els catalans de vegades tenen tendència a la hipocondria lingüística, segurament a causa de les vicissituds del passat i d’unes previsions de futur incertes que, de fet, es poden preveure no només per a la llengua catalana sinó per a moltes altres.

Les solucions que donen les institucions que tenen cura de legislar la llengua i adaptar-la a les situacions noves que presenta cada dia poden semblar encertades a la majoria d’usuaris o bé poden ser discutibles i fins i tot desencertades. No passa res, la qüestió és que se’n parli i serà el temps –l’ús- l’encarregat de dir la darrera paraula. A la fi, s’acabaran imposant sons, mots o estructures més o menys raonades i no sempre raonables, la llengua continuarà per sobre dels experts i dels inexperts, o així ho esperem.

Agafem un cas de plena actualitat, la paraula post i la paraula apunt(veure aquí, aquí, aquí i aquí). Quina solució és millor per designar els escrits que deixem en els blocs (o blogs) amb assiduïtat diversa? Podria acabar l’apunt (o post) dient que m’és igual, que no m’importa, i seria gairebé veritat. Finalment una de les dues s’imposarà i l’altra acabarà desapareixen, o totes dues conviuran harmònicament o sense harmonia. I què? En aquest cas totes dues tenen motius per ser defensades. Trobo que post és un manlleu acceptable, i si el Termcat (i posteriorment la Filològica de l’IEC) em diu que he d’escriure apunt em semblarà molt bé, perquè sóc una persona absolutament respectuosa amb les institucions oficials del país i d’una disciplina notable. Una altra cosa és que en la intimitat de l’escriptura entre amics, com la que faig aquí, se m’escapi al principi amb excessiva freqüència la paraula post. En tinc tot el dret i només claudicaria ràpidament si la Generalitat decidís imposar una multa a tots els qui diguin paraules que no figurin als diccionaris oficials. Vista la crisi i la necessitat recaptatòria, tot pot arribar.

La veritat, però, és que no tinc cap amor especial per post ni per apunt. Quant a post, perquè, malgrat l’ús continuat fins al moment, no em diu gaire res des de cap perspectiva emocional ni racional. Quant a apunt, perquè malgrat la possibilitat que té tota paraula d’adquirir nous significats (recordo perfectament encara quan la paraula cava va convertir-se en sinònim de xampany), possiblement per la novetat, tinc la sensació d’un significat reduccionista lligat a les accepcions actuals del terme.

Per altra banda –esquematitzaré, i no sé fins quin punt la comparació és vàlida-, penso que els blocs es poden comparar a la premsa i que com en la premsa, sigui diària o de qualsevol altra periodicitat, el que s’escriu té una varietat considerable de registres; en la premsa hi ha uns gèneres que, simplificant, és poden dividir en informatius (notícia, crònica, reportatge...), interpretatius (crítiques, columnes...), recreatius (acudits, horòscops...). En els blocs, la varietat és igualment notable, encara que predominin determinats tipus d’escrits. Es pot dir que a la premsa se sol parlar, d’una manera genèrica, d’articles, però, és un article una necrològica? És un article una col·laboració literària? És un article una entrevista? Són apunts –o posts- els poemes dels blocs que només publiquen poemes? Són apunts -o posts- els resums biogràfics de poetesses (mostra de poemes inclosos) dels blocs que només es dediquen a això? Que són dos exemples minoritaris? Potser sí, però en podria trobar d’altres: exclusivitat fotogràfica, pictòrica, etc.

Post o apunt com a qualsevol cosa que apareix en una entrada de bloc? Per exemple: “el post (o apunt) d’avui de tal consisteix en un poema més una imatge i un podcàsting (un altre terme a revisar?)” Doncs molt bé, és una opció. “En els seus apunts (o posts) només publica poemes”. D’acord, molt bé. Tinc la sensació que el mot apunt (de post no en diré res ara, perquè amb les comparacions procedents de la terminologia anglesa només m'atreveixo fins a cert punt) se sembla una mica al mot cosa (Tot allò que existeix o és concebut d’existir com una entitat separada, sia corpòria o espiritual, real o abstracta): no li trobem res millor, doncs anomenem-lo apunt.

Arribat el moment de les conclusions ben estructurades, prenc consciència que encara en tindria per una bona estona i, com em passa sovint, ja m’he cansat d’escriure, així que, com també m’és habitual deixaré els paràgrafs anteriors com uns simples apunts que qui sap si algun dia em vindrà bé de continuar.

P. S. Pos(a)ts en el tema, em sembla que aquest és el moment adequat per recomanar un llibre que pot fer les delícies dels polemistes filològics: Novetats del diccionari (Diccionari de la llengua catalana, segona edició), publicat per l’IEC l’octubre de 2008, poc més de 300 pàgines

cal donar-li voltes?

Al meu poble, de petit, la vida passava lenta, com a tots els pobles i com a tots els nens. Als pobles, el temps es relacionava sobretot amb les estacions i, com a tot arreu; el temps dels menuts no tenia més mida que la del sol i la lluna, el vent i la pluja i els petits esdeveniments cíclics – l’horari d’entrada i sortida de l’escola, l’hora dels àpats, les migdiades a l’estiu, quan la calor atuïa, el moment d’anar a dormir i de llevar-se...- o extraordinaris que s’anaven produint per a bé o per a mal.

En aquell poble en què passaven tan pocs fets extraordinaris, tots els nens sabíem que amb l’arribada del bon temps n’arribaria un que ens emocionava especialment: una volta ciclísta! Perquè pel mig d’aquell poble on no passava res especial, passava –ara va per fora- la nacional 340, i aquella carretera de transportistes que paraven a sopar en un dels tres restaurants de marquesines de pedra o de fusta del poble es convertia per unes hores en una festa. Jo, que com tots els nens, no preveia res, sabia que seria un dia diferent quan veia una certa inquietud en els més grans i, més tard, inesperadament, apareixia el primer cotxe de la caravana que potser pararia davant de casa o no gaire lluny –tampoc no era tan llarg el carrer- i ens oferiria unes quantes viseres de cartró de fulles d’afaitar Palmera. I després arribaria un altre cotxe i encara un altre i uns quants més. Una mica després passarien els ciclistes dels qual amb prou feines distingiríem les cares ni sabríem com es deien. Potser algun bàrbar local ben intencionat, o no, tiraria una galleda d’aigua als corredors que més que donar-los forces els desequilibraria. Finalment, passaria el cotxe escombra... i tot continuaria com sempre, però cadascú de nosaltres ja hauria arreplegat un petit tresor publicitari de desaparició ràpida.

En aquella època, jo no sabia que la Volta a Catalunya era la competició ciclista més antiga d’Espanya i la tercera més antiga del món, ni que la primera edició, la de 1911 (aviat farà cent anys) la va guanyar un ciclista de Tarragona que es deia Sebastià Masdeu (així, sense accent al deu i qui sap si parent del de Mirall trencat). No sabia això ni moltes altres coses. Ni m’importava, perquè el que m’interessava no eren les dades ni els noms sinó la festa, l’extraordinària celebració que arribava inesperadament, que trencava la monotonia d’aquells dies llarguíssims.

Ara, que ja sé dades i noms i que fa temps que no visc davant de la nacional 340, ara, que a més de l’aventura del dia a dia aprecio la història del país, em diuen que la Volta pot desaparèixer per sempre, que ara que la bicicleta torna a estar de moda, aquesta competició perilla per falta de patrocinadors, que la retirada de diners (una mica més de 200.000 euros) de la Junta de Castilla y León –ho sabíeu?- pot fer perillar la continuïtat d’un dels esdeveniments esportius més antics i més bells del país , que necessita poc més d’un milió d’euros per seguir rodant. I els altres patrocinadors? És la crisi general que afecta la Volta o és la desídia d’un país?

Dubto que les dificultats de la Volta importin gaire. Segurament tenim assumptes més importants a resoldre en aquest territori i, de tota manera, actualment és més còmode asseure’s a la butaca i contemplar com els del Tour, els del Giro o els de la Vuelta continuen pujant i baixant muntanyes, serpentejant diagonals pel pla amb el vent en contra o fent quilòmetres amb el cap cot aerodinàmic en una contrarellotge; mentrestant nosaltres, lentament, ens deixarem vèncer per la son dolça d’una migdiada d’estiu. Què importa que la geografia que veiem sigui el d’aquí o el de l’estranger? La qüestió és adormir-se contemplant el paisatge i pensant que no ens toca a nosaltres esforçar-nos.

pendular

La sargantana es mou, devés
la fina esquerda;
mig s'han posat els ametllers
gonella verda.

A vila, avui, gent follejant
de cares blanques,
flocs de paper cabdellaran
damunt les branques;

faran, minyons d'aire estantís
i humils deesses,
veus d'aviram, sota l'encís
de les disfresses.

Oh vine, vine amb el teu seny
i amb la teva esma;
puja quieta pel pedreny,
dolça Quaresma!

Oh primavera de Jesús
que als cors espleta,
i apars als homes un refús
de tan secreta!

Tu que tens pau als horitzons,
tu que dus mel a les entranyes,
tu que ets morada com el fons
de les muntanyes!

“Invitació de febrer”, Josep Carner

Què escriuria avui Carner? No ho sé.

verdià

Estic gairebé convençut que el “Verdi” que va escriure Espriu poc abans de morir es referia al cinema del carrer del mateix nom i no a la sèrie que aquelles setmanes es podia veure a la televisió. Fet i fet, tampoc no crec que importi gaire i admeto que em contradiguin sempre que em presentin alguna prova i, si no, també.

El cert és que l’altre dia buscant una versió de “Va pensiero” que fos digna, vaig trobar filmacions d’altres representacions de Verdi, algunes que em van semblar molt interessants, fins i tot sensacionals i d’altres més aviat penoses. De tota manera, tot el que jo pugui dir en l’aspecte musical, i molt especialment operístic, és no només discutible, sinó que pot ratllar el sacrilegi. Que m’agradi Verdi és, a més, una circumstància de la qual sóc l’únic culpable.

El que volia dir i mostrar és que vaig trobar un petit fragment de “La Traviata” que em va semblar deliciós, i ara no em refereixo a la música tan coneguda ni a les veus sinó a la posada en escena; encara que trobo que la caracterització de les lioneses no està prou aconseguida: el seu farcit té més aparença de mostassa que de crema. Entenc, però, que potser aquest aspecte és una qüestió de llums i no de la realitat in situ. Mentre anava mirant el vídeo em preguntava si el muntatge era un bon sistema d’apropar la música clàssica, l’òpera o Verdi als petits, i també als grans, per què no?



Un altre vídeo –rendibilitzo el meu temps a YouTube- , aquest cop més llarg en què, si teniu la paciència d’anar mirant, ja em direu que us sembla el ballet i si el meu gust estètic està completament atrofiat i el vestuari dels ballarins és... què és aquest deliri?




I per acabar i si encara sou aquí –no em feu responsable d’aquesta part del llibret- una altra curiositat animada a “Rigoletto”.



P.S. Observo que el cap de setmana tenia 40 seguidors oficials del bloc i avui, tot i que se n’ha afegit un, he passat a 38, i això abans de publicar aquest post. Ai!

Sant Espriu (hi ha molts descreguts)

El 22 de febrer de 1985, als 72 anys, va morir a Barcelona Salvador Espriu. No sé -no es fan estadístiques d'aquestes coses- si ara es llegeix molt o poc. Ara em vindria bé parlar de tantes coses d'Espriu... del que significà -i significa- per a mi i per a molts d'altres, i de la seva preservació dels mots, però entenc que m'allargaria excessivament si volgués construir un discurs raonablement i sentimentalment coherent, de manera que opto per fragmentar aquest record a través d'alguns textos que no per repetits són menys necessaris, i d'una insignificant anècdota personal. Començaré amb la síntesi autobiogràfica


No m’agrada gaire parlar de mi ni de les meves obres, sobretot dels meus poemes. D’altra banda, no sé el que és la Poesia, a no ser una mica d’ajuda per viure rectament i potser per ben morir.
Quasi a la ratlla dels quaranta anys, no puc omplir cap fitxa biogràfica del més petit interès. Vaig anar a la Universitat, procuro de guanyar-me la vida, encara no he tingut temps de casar-me, ni l’optimista coratge o l’abnegada desesperació de fer-ho. Detesto els premis literaris, l’avarícia i la brutícia, els homenatges, el vent, el desordre i el soroll, sortir de nit, menjar fora de casa, això que en diuen «vida de relació», els concerts, les confidències dels amics, aconsellar, les obscenes expansions de la vanitat. Mentre em deixin tranquil, estic disposat a creure, de molt bona fe, que tu i àdhuc vós, no importa qui, sou els millors escriptors del món. Sedentari, em plauria viatjar de tant en tant, amb una comoditat incompatible amb la modèstia de la meva bossa, i per això determino de no moure’m mai. Voldria viure al camp, amb quatre arbres i un tros de jardí, o almenys en una ciutat més neta que Barcelona, on la gent no s’escurés tan generosament el pit i altres pitjors i més repugnants interioritats. Voldria també veure els quadres de Vermeer de Delft, posseir unes quantes figuretes de pessebre de Ramon Amadeu i no haver d’escriure ni una ratlla més.
Penso finalment que la Humanitat està abocada a un pròxim i definitiu cataclisme, però, vist que el petit esdeveniment és tan indefectible com estúpid, demanaria, si gosés, que els papers no ens ho recordessin a cada moment amb tants escarafalls.

Salvador Espriu, 1952

Per suposat, el segon text ha de ser un fragment de l'Homenot que li dedicà Pla, que l'admira, però que no acaba de situar-lo.

Mirant-lo bé, de vegades semblava prematurament envellit i al cap d’un moment prodigiosament jove –per raó, és clar, de l’extrema mobilitat de les faccions–, però sempre resultava igualment discret, controlat, una mica tancat, un esperit dominat d’una espècia d’impossibilitat física per a lliurar-se –per a intimar. En un moment determinat, em semblà que aquesta sensació darrera que Espriu em donà era la més important, la que resumia i englobava totes les altres. M’agradaria de saber si aquest manifestació de la seva personalitat obeïa a alguna forma de narcissisme personal o a algun obstacle posat pel sentit del ridícul, que sospito que Espriu té molt acusat. En aquest punt, però, no vaig arribar a cap resultat.

Josep Pla. Homenots. Quarta sèrie.

Ara arribaria el moment en què hauria de triar algun poema emblemàtic, d'aquells que coneix tothom, potser un dels cantats per Raimon, però em conformaré amb uns versos d'un dels motius obsessius del poeta, individualment o col·lectivament:

Pels portals de Sinera
passo captant engrunes
de vells records. Ressona
al carrer en silenci
el feble prec inútil.
Cap caritat no em llesca
el pa que jo menjava,
el temps perdut. M'esperen
tan sols, per fer-me almoina,
fidels xiprers verdíssims.

Quan vaig saber la mort del poeta, vaig pensar fer-li un homenatge senzill, en la mesura de les meves possibilitats, i vaig proposar a un grup d'actors de setze o disset anys, que encara no sabien que ho eren, un guió fragmentari que van acceptar amb entusiasme. Com que quatre anys abans, per sant Jordi, havia mort Josep Pla i volíem estrenar en aquella data, vam decidir que la part bàsica de l'eix argumental seria l'Homenot de Pla i ens ho faríem venir bé per incloure textos d'Espriu. Segurament en algun lloc de casa encara conservo el guió, però no el sé trobar. Ens faltava una cloenda que tingués un cert aire èpic i a la vegada íntim, i vam pensar en una de les darreres paraules -la darrera?-que va escriure el poeta abans de morir, una mena de Rosebud: “Verdi!” . S'especulà que demanava que li gravessin el capítol que en aquells dies es passava sobre el músic a la televisió. No ho sabrem mai, però és molt possible, de manera que vam triar “Va pensiero” , de Nabucco, que ens va semblar que lligava perfectament amb el seu desig de retorn a la terra promesa i amb el simbolisme de part de la seva obra. Com en el cas de l'actuació a la Metropolitan, vam haver de fer un bis, tot i que la nostra versió distava molt de la perfecció dels professionals, però el nostre públic era inusualment condescendent i agraït: per una vegada érem profetes a casa.

Sant Pompeu (fins i tot per a descreguts)

Tal dia de febrer com avui de l’any 1868, naixia a la vila de Gràcia Pompeu Fabra. Que jo el recordi aquí una vegada més no té cap importància perquè Pompeu Fabra ens és constantment present i no cal cap calendari ni necessitem cap causa de beatificació. Ara bé, llegir-lo de tant en tant és un bon exercici i fer dels seus textos matèria de conversa encara és possible. Vet aquí tres fragments qualssevol en ordre cronològic.


Però que no puguin dir de vosaltres, escriptors actuals: “Heus aquí uns estranys conreadors de la llengua catalana, els quals ni tan sols es prenien esment dels avançaments realitzats en llur època. Per a ells eren endebades que s’operava sota llurs ulls un treball intens de depuració, d’enriquiment i de refinament de la llengua literària; i amb llur incúria o ultracuidança, contribuïren a la perpetuació de tares de què, ells els primers, havien d’esforçar-se per deslliurar la llengua.”
Que no puguin dir això de vosaltres, escriptors actuals; perquè d’això sí que o sabrien absoldre-us, i us tindrien, amb raó, per uns mals escriptors i per uns mals patriotes.

"Literats i gramàtics", 1915

La meva evolució s'ha aturat i concretat, finalment, en la manera actual de plantejar el problema de la depuració de la llengua: cal estudiar bé la llengua viva [...]
[...] El gramàtic per si sol i "a priori" no pot imposar res. És impossible, des d'un gabinet de treball, de preveure i abastar tots els casos pràctics. De vegades la solució donada a un cas determinat resulta violenta. El gramàtic, aleshores, no ha d'encastellar-se com un déu indiscutible, ans al contrari: atenuar la violència, desfer-la si és necessari. […]
Jo mateix no sabria establir una norma abans de sotmetre-la a aquella prova d'eficàcia. Deixo sempre que els nostres escriptors l'experimentin i decideixin, en definitiva, la seva viabilitat. No tots els escriptors poden ajudar-me, no obstant. Els veig dividits en tres grups, dels quals només el tercer pot servir-me: en l'un hi ha aquells escriptors, escorrialla de l'anarquia del vuit cents, que [...] per comoditat s'erigeixen en defensors dels seus propis defectes. En un altre grup, potser més perniciós que el primer, hi ha aquells escriptors que davant una construcció o un mot que els sembla una millora de la llengua no s'aturen a considerar si és o no viable [...]. Finalment, en un tercer grup [...] hi ha els escriptors ponderats, creadors i rectificadors, que no obliden mai la responsabilitat pròpia.
[...] L'assaig que quatre o cinc anys d'èxit consoliden, hauria d'esdevenir regla inflexible. Que poguéssim dir, aleshores: el qui no fa això o no ho fa així, comet senzillament una falta de gramàtica. El meu ideal fóra que, gràcies a aquest mecanisme, arribéssim on ha arribat, sense Acadèmia, Anglaterra. Si més no, ens estalviaríem, immunes, les atzagaiades de qualsevol gramàtic.

"Conversa amb Pompeu Fabra", maig de 1926

En el cas que ens trobem davant una tara greu de la llengua moderna, llavors és quan [...] hem de recórrer, sia a un arcaisme, sia a un dialectalisme, sia àdhuc a un neologisme [...] perquè per sobre de tot cal evitar d'establir un divorci massa gros entre la llengua escrita i la llengua parlada.
L'acceptació d'una innovació per una gran part de la massa parlant [...] pot fer bona àdhuc una innovació perfectament arbitrària; en canvi, un gir antic caigut en desuetud no pot ésser en rigor considerat de nou com a català sense aquella acceptació.

"De la depuració de la llengua literària", 1927.

P. S. Post complementari aquí.