Primer és la Sánchez, que diu que aquest any no assistirà a l’ofrena floral al monument perquè, oh traïció de la unitat institucional!, M.& M. volen fer servir la Diada per reivindicar la independència. Vejats miracle: M. & M. se’ns han tornat independentistes, déumeu! Després, un dels dos M. ens diu que la diada està molt bé i etc. (l’etc. el va dir ahir), però que compte amb les eleccions del 28, que marcaran tota una generació. Com si no portéssim ja la marca a foc i ferro, i la que ens espera durant el 2011, que no caldrà anar més lluny. En fi, res de nou. Ah, però abans d’ahir el conseller Tresserras ens explica , després de dies i dies desaparegut, que han comprat un quadre de Miró premonitori. Somrient, explica urbi et orbi a qui el vulgui escoltar el missatge subliminal.
Vet aquí que el quadre de Miró pintat, a l’oli i al llapis, l’any 1977 per encàrrec de l’Assemblea de Catalunya i que mai va veure la llum popular amaga un altre significat darrere “Volem l’Estatut”. Si ens hi fixem bé, la ela de “volem” conté una ratlla horitzontal superior més subtil que la resta de traços, que converteix la paraula en “votem”. Per altra banda, en la paraula “estatut” figuren les cinc primeres lletres en un pla horitzontal, mentre que es despengen en vertical les dues darreres, ergo el missatge final és “Votem l’Estat”. Fantàstic i completament d’acord. I em pregunto per què no s’han fet cartells del quadre, que avui, a bon preu, es vendrien com xurros; jo mateix en compraria tres o quatre, o més, per a regalar ja emmarcats.
Entenc que l’emoció del conseller Treserras en descobrir el veritable significat de la pintura i la pressa per comunicar la interpretació –la Generalitat va comprar el quadre al juliol, de manera que encara han tingut poc temps per remirar-se’l- no li permetés fixar-se en un altre detall que jo, modestament, desvetllaré. I aquest “ut” despenjat, no té cap valor? És clar que sí, com tothom sap -també els indocumentats musicals com jo, i corregiu-me els errors-, fins al segle XVIII “ut”* era la primera nota de l’escala musical, que després es va convertir gairebé universalment en “do”. Què volia significar Miró? Doncs que el procés de consecució de l’Estat Català encara es trobava en la seva fase inicial; després havien de venir “re”, “mi”, “fa”... On ens trobem ara en el llarg camí envers la independència? Entre “sol” i “la”? No ho sabria dir, i ja no li puc preguntar a Miró, ulls clars de visionari; del que diguin els polítics no me’n refio gaire.
I com que m’agrada reblar la Diada amb una mica de música, aquest any he triat aquesta cançoneta gregoriana de Pau el Diaca dedicada al precursor diví on parla de les notes musicals i que, ben interpretada, em sembla que conté un missatge a tenir en compte. I, si més no, el gregorià sempre aporta pau.
Ut queant laxis Resonare fibris Mira gestorum Famuli tuorum, Solve polluti Labii reatum, Sancte Ioannes.
Que gaudiu de la Diada, amics i amigues!
* És clar que els llatinistes ens dirien que "ut" també podria tenir entre altres significats el de l'interrogatiu "com?". Doncs una bona pregunta.
De petit vaig intentar llegir un conte que començava així: “Quan tenia sis anys, una vegada vaig veure un dibuix magnífic en un llibre sobre la selva verge que es deia Històries viscudes”: El conte era El petit príncep i, més enllà d’aquesta frase, vaig ser incapaç de continuar. Als deu anys, en un segon intent, també vaig quedar encallat just on el narrador parla del procés de digestió de les boes.
Abans de baixar per l’escala mecànica de la primera planta del Corte Inglés em vaig fixar en l’estesa de llibres que omplien la taula en petites piles. En vaig agafar un i el vaig obrir a l’atzar. Vaig pensar en les novel·les –sobretot novel·les- que no havia acabat i els propòsits, sovint amb motivacions diferents, de continuar la lectura, poques vegades amb èxit. Com que no tenia temps de llegir tota la narració allà mateix, vaig passar per caixa.
Només em queden uns paràgrafs d’“Hauries hagut d’insistir”, el darrer conte. No sé per què, o potser no ve al cas, després de L’instint i Sentimental no vaig llegir cap altre llibre de Sergi Pàmies, però sí els seus articles; fins ara. La bicicleta estàtica, em sembla un llibre en què es troba tot allò a què podria aspirar un narrador des del punt de vista tècnic, l’estil m’agrada, les històries m’interessen, però no he pogut sostreure’m del cap la idea que l’autor -no el narrador, ni el lector quan se li demana la seva complicitat- es troba ben present en alguns contes; és a dir, que a mesura que anava llegint anava veient cares conegudes. I aquesta acceptació, aquesta desesperança, aquesta tristor..., malgrat els moments d’humor, d’ironia... I jo que em sento proper.
La Joana, que em llegeix de tant en tant, diu que cada vegada sóc més autobiogràfic, que cada vegada parlo més de mi i no des de mi. Té raó, i no sé el motiu d’aquest gir. Avui, però, la desmenteixo: cito un llibre que segurament llegireu i parlo d'un altre.
Trobo la foto a l'agenda verda, la més lacònica. N'hi ha unes quantes més. Per dues anotacions en dies successius (sortir de l'intenat era un esdeveniment que calia concretar), dedueixo que potser me la van fer a Daufí, un fotògraf tortosí que devia tenir l'estudi prop del pont del riu.
Afegeixo, doncs, imatge a les meves paraules d'adolescència. Tinc 15 anys? Em reconec, és clar. Em miro, penso qui era. Si fa no fa el mateix que ara? Bé, a la fi continuo sent un dels personatges protagonists de la meva història. Som encara al plantejament, a l'inici.
Aquests dies he ordenat els nou calaixos de l’escriptori. Al de més avall, a la dreta, havia desat dues agendes de la meva època de l’internat. La primera, dels 13 als 14 anys (faig anys al desembre) és de tapes vermelloses plastificades, de 9x13; l’altra, verdosa, més petita, conté les anotacions –moltes menys- de l’any següent.
Tenia les agendes a la tauleta de nit del meu dormitori de casa dels pares i quan, fa uns anys, la mare va venir a Barcelona, me les vaig endur com un record d’adolescència que no vaig obrir fins fa dos dies. Els escrits, gairebé tots en llengua castellana i poquíssims en un català intuïtiu, tracten sobre dates i resultats d’exàmens, companys, professors, pel·lícules, llibres, música, esports, correspondència rebuda i enviada, visites al col·legi i sortides del col·legi, reflexions sintètiques... Hi ha retalls de revistes enganxats, fotografies entre algunes pàgines, dibuixos meus horribles... Els mesos d’estius no tenen anotacions en una de les agendes i gairebé cap en l’altra. Recordo molt poques coses de les escrites i la memòria traïdora ha fet que algunes altres fossin diferents de com sembla que van ser realment. Com que són agendes que em temia que podien supervisar els professors, hi ha anotacions en clau que em resulten inintel·ligibles.
L’agenda vermella comença amb ¡¡ NO LEAIS LA AGENDA!! . Després hi ha el meu nom i l’adreça, dues pàgines dedicades a l’horari del curs, quatre pàgines amb les fotos dels Beatles i, en un espai que no tenia escrit, que porta el títol de “libros prestados” descobreixo que la meva germana, vuit anys més petita, va fer seva l’agenda i va escriure, quan en tenia onze , un brevíssim resum de la història familiar i va acabar, després de la meva repetició NO LEAÍS LA AGENDA, POR FAVOR, amb lletra molt més llegible que la meva: YO TAMBIEN OS LO SUPLICO QUE SOY LA HERMANA.
No m’importa que reutilitzés l’agenda, eren temps difícils, però em sembla que hauré de tenir unes paraules amb ella.
La K. em va regalar el llibre poc abans de marxar de vacances. Vaig començar la lectura mentre estava als mars del nord, no estic segur si més verd o més blau que els del sud. No va ser l’exili que em va captivar sinó la mirada, l’acceptació i la lluita, la concentració, la insinuació, el mostrar més que l’opinar (la tria ja és una opinió), la senzillesa i la complexitat (la poètica), el que hi ha i el que falta. Vaig decidir esperar a continuar la lectura en aquest temps que transcorre entre les vacances a fora i l’inici de la feina. Si fos lector de transport públic de viatge llarg, m’hagués llegit una jornada del dietari cada dia i després, com si cada lectura hagués estat com uns verset del Llibre d’amic e amat, m’hagués passat la resta del trajecte –el temps de lleure és escàs- donant-li voltes. Cada matí embadalit durant vuitanta-dos dies (em sembla).
En aquesta colònia hi havia nois i noies, separats en edificis diferents. Durant les passejades i els jocs, nens i nenes es reunien sota la mirada atenta dels vigilants. Un noi en particular atreia la meva atenció. Es deia Adriano i era gairebé de la meva edat. Era de pell clara, amb els cabells de color de blat i els ulls blau cel. Tenia les galtes sempre enceses, dos pòmuls vermells que feien pensar en la fragància de la fruita madura. L’Adriano no es fixava gens amb mi. Em vaig dedicar pacientment a buscar l’ocasió d’acostar-m’hi. Vaig fabricar un escaquer amb una cartolina i vaig retallar moltes rodonetes, en les quals vaig dibuixar amb habilitat cadascuna de les peces del joc d’escacs. Estava particularment orgullosa de l’alfil i la reina negres, que tenien un aspecte imponent i una mica sinistre. El joc va tenir èxit amb els meus companys i finalment, amb l’ajuda d’una amiga una mica més gran que jo, vaig aconseguir desafiar també l’Adriano. Estava molt emocionada. En aquella partida vaig intentar fer-ho tan bé com en sabia, vaig exhibir totes les tècniques i els trucs que havia aconseguit aprendre amb un petit manual i jugant, a Fiume, amb el papa. En pocs moviments vaig fer escac i mat al meu adversari. L’Adriano es va posar tot vermell de vergonya i des d’aquell moment va parar molta atenció a evitar-me.
Manifesta Francesc Puigcarbó el seu desinterés per les commemoracions col·lectives blocaires-es refereix sobretot a la insistència temporal i al gregarisme- amb motiu del naixement o mort d’algun escriptor. La Júlia, en el seu apunt darrer , també sobre Estellés (i em disculpareu que no parli de més blocs, que n'he repassat uns quants, encara que no tants com Víctor), es recorda i ens recorda el seu “mai més” i la caiguda una altra vegada en el pecat (bell pecat). Jo mateix confesso que a vegades, quan apareix la primera invitació a una d’aquestes celebracions –recordeu que no fa gaire vaig fer una proposta, ai!- penso “ja hi tornem a ser, més que blocs acabarem sent calendaris d’efemèrides”. Hi ha vegades, com en el cas d’Estellés, escriptor dins de la meva òrbita literària, que l’ocasió em serveix per repassar amb goig els seus poemes des dels meus llibres o a través dels posts dels contribuents a l’homenatge. Alguns cops, com en el cas de Riba, conegut però distant, o Màrius Torres, que tinc molt poc llegit, l’homenatge em reconcilia amb l’escriptor –o potser no tant- o me’l fa descobrir en facetes que no coneixia. En tot cas, aquests estímuls externs dels blocaires sempre són una ocasió per llegir el que ha escrit el personatge o s’ha escrit sobre ell i en alguns casos aquestes espirals i ziga-zagues inacabables d’estímuls em porten cap a lectures que ja s’escapen a la intenció inicial. Benvinguts, doncs, els homenatges, encara que jo no hi participi directament i encara que sigui des de l’egoisme personal del lector solitari que no trobava, momentàniament, res per llegir.
En el cas d’Estellés, l’espiral m’ha fet arribar fins a Pla. Pobre Pla, tot i tenir pràcticament tota la seva obra en la casa del nord, al costat de quatre cosetes més - molt poques-, aquest estiu l’he tingut completament abandonat, no li he llegit ni una sola línia. En canvi, ahir, Estellés em va portar a les seves Notes del capvesprol, a un fragment que recordava vagament sobre el poeta valencià. Pla és un murri amb qui cal anar amb molt de compte perquè amb el parany d’una prosa entenedora a vegades no acabes de saber si ha fet un elogi o una desqualificació de la persona a qui al·ludeix; em temo que sovint són les dues coses en la mesura i l’equilibri que es vulgui. A la fi, el senyor Pla també, tots tenim virtuts i defectes.
En el núm 5 d’”Els Marges”, la revista que dirigeix el meu respectat professor Joaquim Molas, hi he llegit tretze poesies del senyor Vicent Andrés Estellés, titulades “Tancat a l’Alter”. Són poesies molt bones que contenen –si es llegeixen amb calma –alguns elements d’intel·ligibilitat, que els que vindran deuran comprendre. Aquesta és una opinió particular, que no té altra importància que aquesta: vull dir d’un lector anònim, sense cap pes. No són aquests versos las primera producció que he llegit dl senyor Estellés, considerat avui com el primer poeta valencià –o aproximadament. La impressió que m’ha fet sempre el senyor Estellés és que és un gran prosista, un considerable prosista, que escriu en vers. Tampoc aquesta afirmació és cap crítica. Cada u per allà on l’enfila. [...] Els senyor Estellés deu haver pujat de grau per allò que diuen –amb raó- que la poesia és més important que la prosa. També podria ésser que aquest senyor considerés que, en aquest país i en aquesta llengua i en aquest moment, el més convenient és escriure en vers. Tot això està admirablement bé. Ara, jo continuo creient que el senyor Estellés és un prosista prodigiós que escriu en vers.
A continuació vénen unes quantes pàgines en què Pla opina, seguint el fil de l’article de Francesc Parcerises d’”Els Marges” sobre la poesia –tot i transcrivint fragments de poemes- d’Estellés per acabar amb la tesi exposada inicialment:
Aparentment el senyor Estellés és un escriptor modern perquè porta a sobre l’ensulsiada del periodisme d’avui. Al meu entendre és un prosista de sempre, fascinat per la realitat i per la vida humana i per les enormes complicacions que implica. Quan Paul Valéry en els seus “Cahiers” afirma que el seu gust es decanta més cap a Restif que cap a Stendhal i Balzac, potser diu una cosa molt certa. També podria ser que el mateix es digués, un dia o altre, del prosista Estellés que escriu en vers.
Si no fos perquè això és un bloc –podria ser un blog- hagués copiat l’article sencer, la substància, que diria Pla. Si el llegiu, ja em direu. Jo l’he convertit en unes postres, però també podrien ser l’aperitiu. Ah, el pebrot, que ja tinc a punt, me’l menjaré avui..
Segurament va ser en el meu primer bloc, l’any 2004, on vaig escriure sobre la decepció del meu primer i únic encontre en directe amb Vicent Andrés Estellés. Va ser una tarda de no sé quin any a l’Ateneu –els memoriosos deuen recordar la data-, quan jo encara era un jove que “no havia après a reconèixer-me...” , però se’m menjava la vitalitat. Havia llegit uns quants poemes d’Estellés i n’havia escoltat d’altres i esperava... I vet aquí que després de la presentació va aparèixer a l’escenari un homenent petit i calb que recitava uns textos que pensava que no li podien pertànyer, ni la veu. “Jo, massa jove...” Després, no sé si molt o poc després, vaig conèixer i , en la mesura que és possible, reconèixer-me en els seus ulls, i vaig saber que era cert el que el poeta recitava, perquè si alguna cosa hi ha real és la que porta la mirada i el vers.
Aquell voler que en mi no troba terme
Ausiàs March
No he desitjat mai cap cos com el teu. Mai no he sentit un desig com aquest. Mai no el podré satisfer –és ben cert. Però no puc desistir, oblidar-te. És el desig de la teva nuesa. És el desig del teu cos vora el meu. Un fosc desig, vagament de fer dany. O bé el desig simplement impossible. Torne al començ, ple de pena i de fúria: no he desitjat mai cap cos com el teu. L’odi, també; perquè és odi també. No vull seguir. A mamar tots els versos!
De tota manera, Vicent, potser a la nit no recitaré aquest poema, ni els dels amants tampoc –caldria?- sinó, que mentre sopo –ha de ser abans, després o enmig?-, lluny de les multituds que suposo del carrer Ferlandina que ja et van sopar ahir, diré aquell, mentre ens el mengem –a casa som modestos-, que comença:
Res no m’agrada tant com enramar-me d’oli cru el pimentó torrat, tallat en tires...
De la calor de l’estiu, sobretot de l’estiu de les vacances, el que més aprecio –i el que planyo ja massa tard, quan no la tinc- és la llibertat i la disponibilitat de la nuesa, total o parcial. La possibilitat de prescindir de la servitud de la roba, el retrobament amb les parts del cos en altres moments de l’any amagades o ignorades i el seu reconeixement, el retorn a un estat primitiu en què els peus, per exemple, poden sentir directament la presència del sòl i l’escalfor del sol i l’aire i l’aigua es converteixen en elements tàctils, la consciència de vida animal en el seu aspecte més sensual... són plaers, diversos i un, que la calor comporta i que es materialitzen col·lectivament, gairebé inconscientment en la indolència de la humanitat que visitem les platges.
En aquesta indolència del migdia o de les tardes, de tant en tant, simplement per passar l’estona, faig alguna foto als meus companys d’arena, de roques o de mar endins. No importa que siguin grans, joves o nens, grassos o prims, agosarats o tímids, tots expliquen alguna història en aquesta exposició pública de cossos sense converses. Després, alguna vegada penso que si bé en aquell moment no els importa que la meva pupil·la fixi la seva imatge a la retina –és inevitable aquest instant de reconeixement i en la majoria dels casos oblidat al cap de poc-, a alguns, no sé si pocs o molts, no els deu fer gràcia que la seva imatge passi per l’obertura del diafragma per quedar fixada en la targeta de memòria que un dia o altre també s’haurà d’esborrar. Finalment, alguns potser protestarien en veure que aquesta memòria particular passa posteriorment a l’exposició pública. ¿Quina diferència hi ha entre descriure per escrit una persona detalladament, afegint, si convé, la pròpia impressió o mostrar-la a través d’una fotografia, més objectiva que la descripció? Tinc unes quantes respostes, però no vull mediatitzar les vostres.
Sigui com sigui, ara que ja a Barcelona m’és més difícil de continuar amb la sensualitat de la nuesa de les vacances i l’estiu perd, doncs, una de les seves gràcies i sobretot a la feina es converteix en calor desagradable, em rebel·lo i em proposo refrescar-me, i si m’acompanyeu, refrescar-vos amb fotografies de l’estiu de l’aigua. Cada dia de setembre una imatge nova centrada en un o pocs personatges. Cada dia una història efímera sense paraules a la capçalera que cadascú interpretarà, si vol, com li sembli. Més avall i en temps present, altres històries quotidianes.
Per a l'A., exiliada voluntària, a qui, n'estic segur, li hagués agradat veure-ho i viure-ho.
Deia (dèiem, dèieu) en parlar de la sardana: només els més grans hi participen, on són els joves? Ah, aquests vells sorneguers confabulats! El joves estaven ballant en un altre lloc, potser no ben bé sardanes, però sí la música d’un dels compositors més populars de tots els temps: Vicenç Bou. Mentre els més vells feien veure que a penes podien moure els peus –pura dissimulació- , devien pensar que a la nit homenatjarien, l’autor de Llevantina, El saltiró de la cardina (Pageseta moreneta vull cantar-te una cançó...), Torroella, vila vella... Ells sabien que la música de Bou podia interpretar-se i ballar-se com no s’havia tocat ni ballat mai.
A dos quarts de deu a penes quedava cap cadira lliur a la plaça, mentre a l’escenari, situat en el mateix lloc que el dia de sant Genís havia tocat la cobla, s’acabaven de donar els darrers retocs a l’escenari. Sona la tenora i comença l’espectacle Inaudit Vicenç Bou que celebra en estrena mundial (cal considerar l’actuació anterior de Palafrugell una preestrena) el 125è aniversari del naixement del compositor (1885-1962). I es van desenvolupant els quadres lligats per la música i per les veus en off que donen petites pistes biogràfiques i musicals.
En la mateixa plaça que Vicens Bou havia estrenat i intrpretat tantes sardanes, l’Esbart Montgrí, agosarat, sensacional (ens hagués agradat també veure els seus peus), ens demostra que Vicenç Bou és ben viu, que encara és capaç d’emocionar la gent, que encara pot fer aixecar-la de les cadires per cantar i intentar ballar la sardana final, ara sí, a la manera més clàssica, mentre una tramuntaneta reparadora fa el cel més diàfan.
Bé pels dansaires, pels músics, pel guionista, pels diversos directors, pel vestuari... Ja els plouen els contractes a aquests joves que dediquen el seu temps de lleure a explicar que res no desapareix sinó que es transforma?
P. S. Demano disculpes perquè el vídeo no fa justícia a l’espectacle (recordo que tots els vídeos de Youtube es poden veure a pantalla completa a base d'anar clicant). Dels caps, no en tinc la culpa.
Com que durant les vacances intensifico la meva vida nocturna, el cercavila, que hauria de ser cada dia, però em sembla que només es va fer el dia de sant Genís, m’agafa en el darrer son i el sento –o imagino- d’una manera vaga, distant. En canvi, l’hora del cercabirres, les deu de la nit, m’és molt més adient.
Com el seu nom indica, el cercabirres és un acte que consisteix en un recorregut pel poble amb aturades als bars que ja tenen preparat un taulell especial per servir les cerveses necessàries per poder agafar empenta i continuar la volta a la vila. De fet, l’acte, organitzat pels Grallers del Montgrí, és una mica més elaborat; comença amb un pregó alternatiu a la plaça d’Ernest Lluch, a sobre d’un escenari muntant en la confluència de la plaça amb el carrer dels Dolors, on diversos actors, davant d’un públic nombrós de totes les edats, tracten temes diversos d’actualitat en to satíric; posteriorment, la comitiva de grallers i participants fa la ruta dels bars i a les 12 s’acaba el cercabirres amb una escenificació a la plaça de la Vila (plena a farcir), just al mateix lloc on a la tarda una cobla ha estat interpretant sardanes. No cal dir que el cercabirres, sobretot en el seu moment inicial i final, és un acte modern molt més multitudinari que la ballada de sardanes, tot i que també se’n toca alguna.
De tot el conjunt, el que més em va interessar –que consti que mentre els participants corrien carrers, me’n vaig anar a sopar- va ser el pregó inicial, del qual no em cal concretar res en l’aspecte argumental perquè el podeu veure en els dos vídeos de més avall. El falangista em va semblar mol bo, de No-Do actualitzat, molt en el seu paper; el timbaler el Bruc, també en el seu paper, menys sorprenent: ja sabem que en certs llocs i en certes ocasions, ara més que mai, estem per l’Estat i que l’Estatut ens és insuficient (un altre dia en podem parlar) i que, tot i així, la tendència és primar l’individu sobre el grup. Només lamento pels possibles oïdors de fora que siguin difícils de captar els trets d’humor basats en aspectes locals: la castellanització del nom i cognom de l’alcalde, les característiques (i promeses) del museu de la mediterrània, el canvi d’emplaçament del gran aparcament... i ironies vàries. En fi, que potser haureu de venir a passar uns dies a Torroella l’estiu que ve. Quedeu invitats, però no vingueu tots junts.
A les sis de la tarda del dia de sant Genís fa una calor de Tribunal Constitucional, però em sento valent i m’allargo a refrescar-me al claustre de l’hospital, sempre acollidor, on Petra Vlasman, exposa les seves fotografies de cares en format petit. Els interns deuran sopar aviat, potser mentre jo encara em refresco a casa seva. Pujo el carrer Major fins a la plaça de la Vila. La cobla Foment del Montgrí (abans han actuat els Montgrins) comença una sardana que no conec, cosa que no m’avergonyeix quan veig que un reconegut expert fa una mirada a la partitura per saber o confirmar.
Des de sota la volta del costat de la capella de sant Antoni vaig repassant la plaça porxada i recordant altres anys en què la melodia de les sardanes em despertava del mig son posterior al dinar de la Festa Major. De la rotllana de cadires de fusta de la plaça es van aixecant a poc a poc, romancejant, els balladors i les balladores. Una anella, dues, tres; el mig de la plaça buida i, a l’altra banda, una doble anella amb els més joves. La melodia insistent, reiterativa, baixa i puja, curts i llargs, i es van afegint tocatardans a la dansa.
Em fixo en una ballador que a penes té esma per puntejar i penso amb els antics estadants de les cases que tinc davant: La Maria Teresa Matas, de la botiga que acaba el carrer Major i comença la plaça (ara porta la botiga una néta); la casa dels Castells, que, morta la dona i la seva germana, van anar a viure a l’hospital (com m’agradava llegir els escrits del Castell gran al llibre de la Festa Major), ara la casa s’ha convertit en el jutjat de pau on mai no veig entrar ni sortir ningú; la casa de Vilallonga ja fa temps que no és botiga, però l’avi Vilallonga, que ja deu tenir els noranta llargs, encara em sembla en bona forma: no m’estranya, sempre agafat com va d’una morena de parlar suau; el bar d’en Pepet, el va portar uns anys el seu fill i ara, amb els nous amos i la remodelació, ha agafat una embranzida considerable...
Torno a la sardana. On són els joves? Els espanta la calor?
Quan s’acaba la sardana, el rellotge de sol marca aproximadament les cinc de l’hora vella. Me’n vaig a casa; les músiques continuaran.
Em preguntava aquest matí què és la poesia (de vegades, al matí, divaguem amb preguntes inútils) i només se m’acudia el que no és. La poesia no és –pensava- converses balbucients de sofà de psiquiatra, ni pàgines impreses en què el blanc guanya el negre, ni versos heptasíl·labs de rima consonant i creuada, ni jocs d’enginy que esclaten de sobte, ni el riu transparent (o el sol, la lluna, les estrelles, la flor, l’ocell...) que passa i et fa oblidar les hores (o te les recorda), ni la ràbia, teua o pels altres, que portes acumulada, ni la desolació d’una mort o l’alegria d’una vida... O potser sí, qui sap si la poesia és alguna d’aquestes coses. Però si trobes el poeta no et cal preguntar que és la poesia perquè saps que poesia és el que escriu el poeta. Però, com trobes el poeta si no és llegint els seus poemes?
Íntima pau! ¿No és ara que, de dalt de la costa, contemplo, com un sol emmelangit a qui ja res del món no demana resposta, l’ampla planura a punt de cobrir-se de nit? Paisatge miniat per la claror de la posta,
el meu passat és bell, vist des d’aquest instant! Com si fos dalt d’un port ara la meva vida, ja vénen en descens els dies que vindran... Oh música invisible, seguint la teva crida, qui pogués sublimar-se al gresol del teu cant!
[...]
És fruit amarg el de la fantasia, hores tan somiades que ja em sembleu record, jo tot, ànima i cos, us he de viure un dia, abans que els meus sentits s’apaguin en la mort.
Torroella és vila de músics; potser és la població de Catalunya amb més músics per càpita al llarg dels... La música és present a Torroella durant tot l'any, però amb més intensitat a l'estiu, i encara més durant la Festa Major. Em llegeixo el que diu el programa el dia del patró: 10,30, cercavila; 13,15, ball de gegants; 13,13, sardanes; 17,30, sardanes; 19,30, cafè concert; 23,30, ball...; 24, concert... En resum, el temps just per esmorzar, dinar (alguns també berenen) i sopar si es vol escoltar tota la música. Jo, que sóc modest i d'oïda escassa – a més sempre tinc algun altre pla-, em sé incapaç de seguir amb profit tanta melodia, però aniré fent: ara les sardanes, ara el concert, un altre dia el ball (?)...
La música de les festes comença el dia abans de Sant Genís, quan se celebra el sopar popular (10 euros ben païts), posterior al pregó i seguit per l'actuació d'un grup de música, en principi no ballable. Aquest any no me'l volia perdre per res. Em consta que no tots els organitzadors de la vetllada estaven d'acord amb la proposta inicial i que es va haver de fer una bona feina de persuasió per tal d'aconseguir que finalment vinguessin Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries per segona vegada a Torroella.
Vaig arribar als jardins de John Lennon (observeu que no només es dediquen places als compositors de sardanes) a dos quarts d'onze tocats, que és quan estava previst l'inici de l'actuació. L'escenari encara romania a les fosques i no semblava que ningú portés pressa: es repartia cava entre les taules i les cassoles de cremat anaven flamejant. Em vaig entretenir comptant els assistents: aproximadament 736 -i deixo fora el personal de serveis- que anaven pujant el volum de les converses a mesura que anaven bevent.
I per fi, l'aparició dels músics. Com es lligaria el sud de les jotes amb el nord de les sardanes? Hi ha fronteres culturals entre el territori català? Quico... és un grup que aprofita músiques populars i s'hi basa en les que crea, però és sobretot un grup de textos, populars i per al poble, en bona part referits al territori d'origen; textos sovint de reflexió sobre el passat i sobre el present, de denúncies i reivindicacions, d'humor de la terra, primitiu i subtil a la vegada, que cerca complicitats. Es captaria tota aquesta varietat de registres? Caldria, a més, un intèrpret per a les varietats dialectals (feia tant de temps que no sentia la paraula boti, oblidada en un racó de la meva memòria de la infantesa)? En quin moment i per què el particular es converteix en universal? Cal? Bé, com diria aquell: hem vingut a escoltar música o a caboriejar?
Els músics anaven desgranant OCO!, el darrer CD, mentre la gent continuava xerrant (la colla de joves de la meva esquerra no va parar durant tota l'actuació: oco, us tinc clixats!), seguint, participant, aplaudint, anant a portar a dormir les criatures... Entremig, alguna cançó de discos anteriors. La darrera de la nit, si no m'equivoco, “Voldria tindre el talent”, un homenatge als “joteros” Teixidor, Canalero, Boca de Bou, Saborido, Carrinya i Cargol..., noms que aquí, al nord ,-i en bona part del sud- són més desconeguts que els més rars, i oco que ho són, dels “Obituarios” de “La Vanguardia”.
En resum, una vetllada desitjada i memorable de bon repetir. No vaig tenir temps de contrastar la meva opinió amb la d'altres assistents, però la imagino similar.
Em vaig emportar al nord -a penes fullejats encara, i qui sap - tres llibres de poemes primaverals tardans. Primaverals tardans perquè es van publicar al maig o al juny potser sabedors que no podrien competir amb els de sant Jordi; primaverals tardans perquè qui sap si floriran i fruitaran plenament com ho devien fer en el seu moment. Per ordre temporal invers, només la presentació:
Agost en un recó vetust del parc familiar a l'ombra verda d'un tell èlitres d'insectes.
J.-M. Junoy. “Dos poemas dispersos”. Obra poética. Acantilado.
M'interessa Junoy, o les 162 pàgines de Vallcorba?
¿Potser dubteu, ciutats, de que us van clavegueres per sobre els empedrats?
...
Rafel Nogueras. “El carrer de migdia” (fragment). Les tenebroses. Labreu.
Una oda a Barcelona oblidada? Trobo a faltar el pròleg, l'estudi introductori, o com se digui, en aquest llibre de versos didàctics.
Perquè sóc vell, a favor de les velles us responc jo, nebot, que ho feu fatal de malparlar d'elles en general, segons es veu en vostres cobles belles. Que no en son pas totes contrarioses a joventut ni al goig d'amor complir, que trobareu velles que fan venir al bon amor les joves orgulloses.
Guillem de Masdovelles: “A favor de les velles”, dins Dolors Miquel: Cap home es visible. Poesia catalana medieval. Ed. 62.
Just darrere, una mica a la dreta mirant el mar, una mica a l'esquerra mirant el Montgrí, les dues velles alemanyes que es banyen, prenen el sol, riuen, viuen... Possiblement discutiria amb Dolors Miquel l'actualització i la tria, però que coi!, quina bona feina!
Tantes novel·les per llegir i em faig copista de poemes? On s'és vist?
En fi, ja han començat les festes dedicades a sant Genis i el temps escasseja. Ahir a la nit vaig tornar a casa amb una terrible olor de pólvora a la roba després de l'actuació dels “Mussolets”. Una nena d'uns set o vuit anys (encara massa jove, doncs, per pertànyer als joves diables) a qui la seva mare havia enlairat a l'aparador de can Matas li preguntava abans de la traca final: “¿Mamá, pero estamos en territorio español?”. No vaig saber la resposta de la mare ni el motiu del dubte de la nena: potser era la novetat del correfoc? O potser havia llegit la pancarta del balcó de l'Ajuntament? Massa soroll, o potser el just?
A penes un ullada als blocs per assabentar-me que la gent virtual és viva i productiva: transcendent o intrascendent (?), amb ritme de vacances o ja en plena campanya de denúncies, combativa o laxa... A penes una mirada per comprovar que la xurri ha pujat l'apunt corresponent del dimarts, que no sé si serà fàcil o difícil de resoldre. A penes un obrir i tancar perquè només tinc dos dies de connexió a les tardes i els matins són per a altres activitats o lleures...
Aquí, al nord-est, amb un sentiment de saudade i del seu contrari, que no sé ben bé com deuen anomenar en portuguès. I els dies que passen lents i ràpids, o viceversa. I jo, que a vegades em trec les ulleres perquè se'm desdibuixin i d'altres que me les poso per veure'n els detalls.
I una nit al pati (Amalia Rodrigues, Pessoa...), enyorant aquest viatge a Lisboa que encara no.
Com que encara sóc a Barcelona, m’atreveixo a col·laborar en la proposta del bloc TUMATEIX LLIBRES, parlem de llibres, que escriu i edita jomateixa. Per trencar la decadència (sic) estival ens convida a fer uns quants versets (tema: els llibres i els blocs) i a afegir-hi les imatges corresponents a fi que pugui sortir una auca blocaire. M’agraden les auques -i la literatura i la imatgeria popular en general- sobretot les més antigues, aquelles en què encara no hi havia paraules, i encara menys rodolins, algunes de les quals he anat comprant a la llibreria Batlle del carrer de la Palla. Bé, com que veig que el que es porta és el quartet o la quarteta, aquí en deixo unes quantes per triar. Espero que el dia 18 d’agost, que és la data límit de presentació, tingui els quaranta-vuit dibuixos o imatges imprescindibles per muntar el conjunt. Va, feu uns versos i envieu-li i us els anirà publicant aquí.
Com que a partir de demà o de despús-demà al matí em temo que, si les tinc, les connexions a internet seran breus i força intermitents, m’acomiado aquí del dietari de l’Ampolla que he anat pujant al bloc malgrat que encara queden dos o tres jornades de moments que no sé si amollaré més endavant.
M’adono que no he parlat de llibres, i és que a l’Ampolla he llegit poc. Una de les lectures més gratificadores ja la vaig insinuar: Contribució a la biografia de Mestre Fabra. El senyor Moragas, “Moraguetes”, de Artur Bladé i Desumvila (en un altre moment diré alguna cosa de l’injust desconeixement –els no lectors s’ho perden- de Bladé, fins i tot entre la gent que treballa a les llibreries; del desconeixement de Moragas, no cal dir-ne res), publicat per Cossetània, volum 7 de l’Obra completa.
Bladé és un autor d’una prosa aparentment senzilla perquè és absolutament intel·ligible, lineal, poc ornamentada, però, com en el cas d’altres autors –pocs- la seva literatura és un prodigi de precisió, de ritme just, d’emoció continguda que ha de descobrir el lector. En el cas d’aquest llibre es tracta de dues biografies, o parts de biografies, fetes sobretot a partir de les converses que l’autor va mantenir en l’exili de Montpeller amb els dos personatges del títol. Unes converses en què sovint intervé un altre personatge inefable: Francesc Pujols.
La part biogràfica dedicada a Fabra és la més curta i, a banda d’algunes dades d’infantesa i jovenesa, se centra sobretot en l’època de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. És apassionant –per a mi, és clar- veure el procés de normalització de la llengua, els antecedents, les relacions dels membres de la Secció, els motius pels quals s’aprovava o es rebutjava una solució lingüística, l’evolució lingüística del propi Fabra. Dit això i així, pot semblar que el conjunt és feixuc, només per a especialistes –de tota manera, a Catalunya no som tots experts filòlegs o lingüístes?-, però la realitat és que la prosa de Bladé és molt amena (aquesta és una paraula que actualment es fa servir poc i que jo busco incansablement en qualsevol lectura) i la biografia fabriana conté també una part de la història del país amb anecdotari inclòs. Deixo com a mostra aquest petit i suggeridor fragment sobre el mil voltes ridiculitzat mossèn Alcover (és que ningú escriurà una lletra de batalla definitiva en defensa d’Alcover?):
A mossèn Alcover li plaïa d’explicar anècdotes de la seva infància i no tenia empatx a intercalar les seves contalles durant les reunions de la comissió de les Normes, les quals tenien lloc a l’anomenada Sala Blava de l’Institut. Aquesta sala tenia les portes recobertes d’una plnxa de zinc... -Quan érem atlots –deia el canonge mallorquí- obríem les portes a cops de closca! I ens feia una demostració contundent tossant contra els batents metal·lics que ressonaven. -Mossèn Clascar –comentava Mestre Fabra- es posava les mans al cap, però Carner s’hi extasiava, compteu! En això!
La biografia que Bladé escriu de Rafael Moragas és força més extensa i completa que la de Fabra. Moragas, anomenat sovint “Moraguetes” per distingir-lo del seu pare, va ser un periodista especialitzat en música i teatre, també empresari musical i teatral, músic que no exercia, etc. Contertulià dels “Quatre Gats”, de la penya de la Punyalada, sovint presidida per Santiago Rusiñol, amic i protegit de Pau Casals... Seria un mai acabar. Però va arribar la guerra i després l’exili, i aquest home que possiblement hagués estat un personatge important durant els anys 40, 50 i 60 es va exiliar, no per por a represàlies (d’altres més “sospitosos” es van quedar a Catalunya) sinó, com explica ell mateix: “Sóc a l’exili per raons de fidelitat; i, en primer lloc, de fidelitats als amics.” Quants escriptors, músics, pintors... perduts per sempre més a l’exili! Quantes obres escrites i no publicades! Quin buit! Quin retrocés tan llarg i tan espectacular!
La biografia de Bladé mostra un personatge d’una memòria prodigiosa (qui sap si en algun moment inexacta) que explica no només l’home, sinó, en bona part, la vida barcelonina, i catalana, d’uns quants anys abans del 39 (modernisme, noucentisme en literatura). Tota una sèrie aclaparadora d’esdeveniments i de noms que en molts casos encara no són del tot coneguts ni s’investigaran. Quant a la vida i pensament de Moragas, deixo dos fragments. Del primer, no diré res:
-Les vostres ironies en relació amb certes coses de Catalunya han fet que molts us considerin al marge, deliberadament, dels seus problemes... -Els qui diuen això no em coneixen bé. Sento aquests problemes com qualsevol altre, però no oblideu que sóc fill de mare castellana i que tinc nombrosos amics que ho són de mare i pare. Tot plegat em decanta a veure el panorama amb una visió més àmplia, diguem amb una visió peninsular federalista. Per mi (com per Maragall, i Prat de la Riba, i Giner de los Ríos, i Zulueta i tants altres) el problema de fons és el que planteja la diversitat ibèrica. Jo sóc iberista i, com a tal, antiseparatista. Penso que el separatisme (tant el de Barcelona com el de Madrid) no fa sinó afegir llenya al foc de la tendència disgregadora que segons Miquel dels Sants Oliver portem a la massa de la sang. Però també sóc refractari a la posició imperialista (i mal anomenada tradicionalista) o sigui al mite d’una Espanya que fou gran gràcies al cesarisme. La veritable tradició dels pobles peninsulars és anterior als Àustries i als Borbons, anterior fins i tot als Reis Catòlics. És la tradició d’uns pobles amb cultura i llibertat pròpies –començant per Castellà, que va perdre les seves a Villalar, a mans d’un estranger que es deia Carles V, com les va perdre, segles més tard, Catalunya per obra i gràcia d’un altre estranger que es feia dir Felip V... sóc iberista en espera de poder ser “europeista”, com diria el gran Joaquín Costa, i, encara millor, universalista. -Sí que voleu alt! -Volo alt perquè em costa el mateix i és més bonic que volar baix. Però no us penseu que em faci il·lusions. (L’esperança és una cosa, les il·lusions una altra.) De tot el que jo dic, preneu-ne únicament la bona voluntat. I ara pleguem i deixem la política als polítics. A cadascú el seu paquet.
Els darrers anys de la seva vida (va morir el 22 de gener de 1962) Moragas els va passar a Estrasburg (quina paradoxa, o no) acollit per una família de musicòlegs alsacians que havia conegut a Montpeller. La senyora que l’acollia i el considerava de la família, escrivia en una carta a l’esposa de Màrius Verdaguer, amiga de Moragas, un detall de l’enterrament:
“Jo li havia trobat a la cartera –diu encara la senyora Schock- un escut barrat i un sachet amb terra de Catalunya. Li ho vaig posar dintre de la butxaca esquerra del seu vestit. Baixà doncs, a la tomba, amb terra de la seva sobre el cor.”
I ja veig que, una vegada més, he sobrepassat el que es considera correcte en aquest mitjà, i mes a l'estiu, segons diuen la majoria. Definitivament, acabaré amb música. No sé si li semblaria bé al senyor Moragas la meva tria, però m'enca la veu de la Sílvia i l'acompanyament del seu pare. El fet és que no sé si anar-me’n a passar el que queda de l’agost a Cuba, ara que ja és pràcticament un país democràtic (plou a Cuba?) o deixar-me caure per l’Empordà, que continua sent el país, si fa no fa, de sempre. Sigui on sigui, sé que trobaré alguna havanera.
Avui sí: pujo a buscar la moto i m'allargo a la gasolinera de l'Arenal perquè em sembla que vaig just de combustible. A Santa Llúcia, mig deserta a les dues, continua, com quasi tot el mes, la mar tranquil·la i transparent. Els peixets tornen a descobrir-me de seguida i em persegueixen, juganers, sense treva; em faig enrere. La M. i la C., com cada estiu, agafen crancs peluts i pelats que tornaran a l'aigua abans de marxar. La R. s'ha quedat a casa perquè es troba en ple procés creatiu; la seva germana m'explica que ja té divuit pàgines sobre una heroïna –abans no ho era- que descobreix de sobte que té superpoders, tres, que no concretaré per tal que quan llegeixi la seva novel·la em vingui tot de nou.
Em trio i contemplo dues cases petites, sense pretensions, entre oliveres i garrofers. Una mica més enllà, la mar de la badia i la Ribera, que no es deuen veure si no és pujant al turó. Desig del passat.
Al passeig, prop de l'Arenal, un avi i el seu nét aprofiten les darreres hores de llum per jugar a les birles. El joc tradicional, i ja gairebé obsolet a les ciutats, consisteix a tirar els tres birlots de manera que no caiguin les sis birles -resultat força fàcil- sinó que al final en quedi una dreta. Els pals, amb base metàl·lica deslluïda, conserven encara, malgrat els cops, part de la brillantor original, o potser els han donat una nova capa de vernís. L'avi llança els birlots des de més distància que el nen. Una parella i dos nens petits, que dedueixo que són, respectivament, fill i nora (i pares), o viceversa, i els germans (i néts), contemplen el joc i animen.
M'assec a una distància que em sembla prudencial i començo a fer fotos de les tirades, més pendent de les fustes que dels participants. Llança el nét, l'avi, el nét... Tant el jove com el vell són incapaços d'aconseguir els encerts d'abans, de quan m'anava apropant sense que notessin la meua presència. Al final de la tercera jugada m'aixeco, m'acosto al nen i li demano disculpes. Em somriu. Continuo el camí.
En tornar, potser ha passat mitja hora, l'avi està acabant de carregar les peces en un carret de la compra. A l'altra banda de la carretera, al costat d'un cotxe amb el maleter obert, l'espera la família.
A les nou em prenc una cervesa assegut a la porta de casa. La veïna romanesa –l’única que tinc, perquè a la casa de l’altre costat només apareixen els caps de setmana- em saluda quan va a llençar les escombraries amb el cotxe amb un “hola” de pronunciació impecablement català (o potser no); es van afegint salutacions de coneguts, saludats i desconeguts. M'hi estic fins a les deu, quan es fa definitivament fosc. Passa un tren que ni es veu. Penso que no penso res: això és bo.
La Joana havia quedat amb la M., però una pluja sobtada a Barcelona ha desfet la cita. Em diu que demà li agradaria menjar musclos i catxels per a sopar. Per fer una mica de cos preparo una truita de patata, ceba i pebrot; la deixo reposar i em menjo una amanida i una botifarra de ceba.
Torno a mirar el canal 21 aproximadament a la mateixa hora. Sorpresa, sorpresa: passen el mateix espai d'ahir en què Jesús pregunta a Jaume... Podria ser una perfomance que se m'escapa?; podria ser que s'haguessin rebut centenars de trucades demanant la repetició?... En fi, entenc que les emissores locals o comarcals tenen unes limitacions econòmiques, però potser es podrien suplir amb una mica d'imaginació, al menys horària. Se sap si avui hi ha hagut espectadors que han seguit el programa de principi a final? Si jo fos espectador habitual del canal, demanaria el cap dels responsables, cosa que sé que ni metafòricament parlant aconseguiria.
Més tard, de camí cap a un turó des del qual volia fer algunes fotos, la moto, que arrossegava sorolls estranys des del matí, ha deixat de córrer després d'advertir-me amb pèrdues de velocitat a les pujades i olors estranyes. L'he aparcada a l'ombra d'una olivera i he esperat que vingués a recollir-me la meva germana. He acompanyat l'amo -i únic operari- del taller on me la reparen habitualment a rescatar-la. C. És un amic d'infantesa que ja fa un temps que es dedica poc als motors, des que va decidir especialitzar-se en una tasca que també havia après de jovenet al costat del seu pare: el ferro forjat. En C. Fa unes reixes per a portes, finestres o balcons -o el que li demanin amb ferro- que a mi em semblen sensacionals i que estic segur que Rusiñol no hagués dubtat d'exposar al seu Cau Ferrat. En C., a més, és d'aquelles persones que treballa per viure -si pot ser còmodament, millor- i no per enriquir-se, de manera que si diu que la feina que fa val tant és perquè ha comptat meticulosament el temps que li ha costat enllestir l'encàrrec i el material i no hi ha cap tipus d'especulació ni cap plus artesanal o artístic. A C. Li fa gràcia quan sent que els polítics d'aquí o d'allà parlen de dèficits, de superàvits i de subvencions, de macroeconomia, de futur. Al seu taller, a la seva forja, cada dia, des de fa més d’un any, arriben menys encàrrecs, i deixeu-me que no digui res més aquí. Estic segur que demà al matí en C. Em trucarà per dir-me que ja ha reparat la moto. No sabeu quin greu em sabrà.
dissetè dia
Estic per dalt acabant d'arreglar-me i arreglar i sento que em criden des de la finestra del menjador. És en L., a qui vaig saludar fa uns dies i ara em ve a fer una visita. Em pregunta per la família -sobre la mare no cal que li digui res perquè és un dels pocs que la visita de tant en tant. I, tu, què tal?. Em diu que està molt disgustat, que acaba de saber que al Parlament han aprovat la prohibició de les corrides de bous. En L., que es dedica professionalment als animals i que ja de petit mostrava les seves habilitats amb els grills -terapèutiques per als humans- quan es quedava uns dies en aquesta casa, va formar part no fa gaire d'una petita comissió de les terres de l'Ebre que es va entrevistar a Barcelona amb diputats de tots els partits i altres polítics per tal de donar la visió -una certa visió- del sud i per dialogar sobre el tema. Va tornar molt decebut, no tant perquè preveiés com anirien les votacions com perquè, segons em diu, els polítics feien política, responien tangencialment i no entraven en la dialèctica dels arguments. La Marta Cid, per exemple, filla d'Amposta i diputada per ERC, els va intentar convèncer de la necessitat de la prohibició a partir de d'una comparació amb l'ablació (que no ablució -uf, uf, ho sento) del clítoris (no sé si com a metàfora de l'africanisme de la festa). "El clítoris, el clítoris", em repeteix en L., que per qüestió d’estudis i de pràctica té una noció força precisa d’anatomia animal. M'explica que no gaire després es va trobar amb un regidor del meu ajuntament (autor, em sembla, d'un llibre sobre tauròmaquia –qui ho havia de dir-) i que quan li va retreure una sèrie d'inexactituds, el nostre regidor va començar a escridassar-lo. “Vaig estar a punt de tombar-lo d'un cop de puny; no sé què em va fer enrere...” , em diu en L. La Joana, fa poc, m'explicava com va assistir a una desqualificació per part del mateix personatge, prepotent, obscur, maquiavèl·lic, a una caixera del Bon Preu.
Mentre parlo amb en L., sento la tarantel·la del mòbil. M'acomiado precipitadament, encara ens tornarem a veure, i pujo les escales ràpidament abans que no es posi en marxa la bústia de veu. És en C. que em m'explica la causa de l'avaria de la moto i em diu que com que el seu proveïdor habitual no tenia la peça de recanvi, ha anat a buscar-la a Tortosa i finalment l'ha trobada en un taller de reparacions. Com que fa temps que havia quedat amb un client per aquesta tarda, demà al matí em muntarà l'engranatge espatllat i em farà un repàs general.
Me'n vaig al “mercadillo” dels dimecres a comprar, sobretot, olives. Avui n'han portat unes de noves que encara no tenen nom que són d'un color taronja tirant a vermell: una aberració visual que dubto que es propagui pel territori, però no posaria la mà al foc. Si tingués confiança amb la propietària de la parada li suggeriria que les anomenes toreres.
En tornar a casa, abans d'anar a la platja (avui serà la dels "capellans"), miro un moment el 3/24. En saber els resultats de la votació, hi ha entre els espectadors convidats a la sessió esclats d'alegria, abraçades, plors, mostres de condol. Hi ha hagut cap altra llei que hagi produït tantes mostres de trasbals en directe? Demà el tema serà portada en molts diaris. Quin país! Quins països!
La Joana ha marxat a Barcelona perquè demà comença una tanda de treball fins a la segona part de les vacances i jo em presento sol a la platja. La meva neboda gran, lectora voraç, s'estranya que encara continuï llegint la segona part del llibre de Bladé, la que parla d'en Moraguetes. No li explico els motius de la meva lentitud (de fet, porto el llibre a la platja més per portar algun pes que per continuar llegint) i li pregunto què llegeix ella. Una antologia de Tirant lo Blanc! El curs que ve comença primer de batxillerat i al setembre els fan presentar un resum de la primera lectura; després vindrà l'examen. No li dic, no per sentit gremial, sinó per no mortificar-la, que la proposta del seu institut em sembla discutible: Tirant, en aquesta edat, necessita una guia, caramelitzar-lo una mica, i encara.
Dino tardíssim, com sempre, perquè em reca deixar l'aigua més que el sol. Mentre m'endormisco vaig passant els tres canals de les terres de l'Ebre -m'agraden, amb mesura, aquestes televisions tan directes, tan properes als espectadors. Em fa gràcia veure a la pantalla del 21 el programa de Jesús Tibau, que avui entrevista Jaume Llambrich, calero de pro a la xarxa que, entre altres espais, escriu al Basar de les espècies. El programa és una redifusió del mes de maig en què, entre preguntes i respostes dels dos blocaires, és demana als espectadors la participació per concretar en quin país es troba la ciutat de Petròpolis, nom, també, de l'editorial que dirigeix en Jaume. A la part inferior de la pantalla apareix un 902 on es poden enviar les solucions. No sé si algun despistat ha trucat dos mesos després de l'edició de l'original; si és així, espero que hagi entrat en una redistribució del premi.
Cap a quarts de nou, quan em sembla que el sol ja no m'insultarà, me'n vaig a passejar. Em compro un tros petit de coca de brossat per a després de sopar i continuo la caminada fins a l'escultura del personatge que llegeix l'Odissea. De retorn, m'assec en un banc a esperar que surti la lluna.
Sóc a la barca
mentre creua la ratlla.
Res no canvia.
Parlant de la lluna, és fals, com diuen la majoria de poetes que en parlen, que la lluna sigui de plata. La lluna neix vermella i apassionada, disposada a tot, és després, en veure el que veu que va empal·lidint fins que ja a les acaballes del seu trajecte terrestre torna al seu color natural.. algunes vegades, d’altres necessita més temps per recuperar-se.
P.S. I encara més lluna. Del llibre d’”Acantilado” amb l’obra de Junoy:
nit de lluna
estesa per la mar salada
escata de sirena
I encara, després de fer una mica de neteja dels armaris i els papers, una foto d’un alumne, de nom que no aconsegueixo relacionar amb una cara, per a un treball:
Sagitari és signe qui ha la complexió del foc, e és comú, diürnal, masculí, e la sua planeta és Júpiter, e ha dels cors de l’home les cuixes, e ha la regió d’Índia, e és enginyós e artec.
Ramon Llull. Tractat d’astronomia.
