m'exalta el nou i m'enamora el vell (en la menor)

No es tracta d'un tercer post sobre Foix o amb Foix, però el seu vers, força repetit aquests dos dies, m'ha semblat que s'adia a una sensació d'avui. Recordeu Crossroads, una pel·lícula de 1986, de Walter Hill -ja fa gairebé vint-sis anys de la seua estrena! Recordeu que hi ha un músic que en la seua joventut va vendre la seua ànima al diable a canvi de l'èxit -i el va obtenir, relativament- i ja vell vol rescindir el contracte que tenia amb el maligne. El dimoni accedeix a la petició sempre que el músic venci en un duel el contrincant que ell triï. Finalment, serà un protegit del vell músic, qui lluiti contra l'elegit del diable. Evidentment, es tracta d'un duel musical i les armes seran sengles guitarres.

He anat mirant i escoltant el duel, i ja al final és quan he pensat en el vers de Foix i en la unió de vell i nou que feia el poeta en molts dels seus versos. Ha estat quan els dos guitarristes s'enfronten amb una peça de Paganini (1782-1840), un fragment del capritx núm 5, si no m'equivoco. M'ha semblat genial la tria d'aquest compositor i violinista, sobretot pel fet que es deia, a causa del seu virtuosisme, que havia venut l'ànima al diable. El duel el guanya, és clar, qui té una formació clàssica més important, cosa que em podria portar al món de la literatura i als escriptors actuals, però ho deixaré per un altre dia.



Possiblement cal començar una mica abans:

els renills dels cavalls en la mar

Al quiosc de Provença-Passeig de Sant Joan, on compro sovint el diari, ahir els van arribar quatre exemplars de l'Antologia poètica de Foix, que segurament era la mateixa que en el seu moment es va publicar a la MOLC. Avui, quan he demanat al quiosquer de fullejar el llibre, m'ha dit que els havia venut tots. Menys de cinc euros -un miracle- cada exemplar. Qui sap si el reeditaran. Qui sap qui els ha comprats.


Com em passa sempre que hi ha una moguda literària als blocs i conec l'autor, aquests dies he anat rellegint i llegint Foix. M'he entretingut en un llibre publicat l'any 1970, la mateixa data que esmentava ahir, titulat Telegrames. Foix va anar publicant aquests textos breus, telegràfics, a “La Publicitat” entre 1929 i 1931 i havien d'aparèixer en forma de llibre l'any 1934, després, doncs, de Gertrudis (1927) i KRTU (1932). El projecte, però, no es va realitzar. Més tard, alguns “telegrames” van sortir a la revista “Dau al set” (1948), i, encara més tard, es van incloure a Allò que no diu “La Vanguardia” (1970). El Telegrames que esmento en primer lloc, es va publicar l'any 2005 per Edicions 62. Alguns lectors poden haver llegit per primera vegada aquests textos de Foix al segle XXI com si fossin novetat. Ho són, de novedosos? No, crec que no. Contingut, estil, etc., pertanyen a temps passats, però continuen sent atractius, insulsament innocents si tenim en compte la literatura posterior de Foix. He triat el “telegrama” següent, que, segurament sense motiu, m'ha recordat Perucho o, fins i tot, la Rodoreda:

TELEGRAMES.- Biarritz, 26 de febrer.- a tres milles de la gran platja, al tros comprès entre Cala Perduda i Port-Elos, molt temut per la seva mar oratjosa pels pescadors, el guaita del far de Luz presencià, la nit del dimarts, l'aparició del fons de les ones immenses que batien furiosament les roques, d'una ramada de milers de cavalls negres que s'estenia a gran trot per l'areny i que s'enfilava pels penyals escabrosos i pels cims inaccessibles enmig d'un renillar espantós. La fosforescència de llurs ulls era tan forta, que l'indret, aclarit com en ple dia, presentava un aspecte singularment exòtic. Quan el guaita, amb al seva muller, intentà, amb fortes precaucions, d'acostar-s'hi, la ramada fou engolida ràpidament per les ones, la remor de les quals apagà unes tràgiques i misterioses veus femenines. La sorpresa del guaita i de la seva muller fou en adonar-se que les seves filles havien desaparegut, i, l'endemà, per part del veïnat, en constatar-se, amb gran emoció, que en els vilatges propers mancaven totes les noies verges de a rodalia.

J. V. Foix: “La Publicitat, 27-02-1930.


En acabar la lectura d'aquesta prosa, he pensat en una altra de Pla que no sabia localitzar amb precisió -sóc tan desmemoriat-, fins que finalment l'he trobada. Tan diferents, i tots dos em van provocar algunes sensacions semblants. Deu ser la cosa animal.

A partir d'aquest moment tot anà amb una fulminant rapidesa. Es féu la maniobra d'acostament i de col·locació amb perfecta llibertat de moviments. No s'adonaren de res. Ens trobàvem deu o dotze milles fora de Sant Sebastià. No s'adonaren de res fins que sentiren el xoc sec i crepitant dels dos torpedes simultanis sobre la les planxes de la línia de flotació mateixa. Gairebé instantàniament el submarí aparegué a la superfície. Des del pont vaig poder contemplar perfectament el que s'esdevingué. El vaixell inicià un lleuger moviment d'inclinació del cantó dels impactes; al cap d'una certa estona s'escorà francament. Mentrestant començà a aparèixer molta gent en coberta enmig de la confusió natural i d'un guirigall de crits. Ningú no s'acostà als canons, sinó a les llanxes de salvament. Però tot aquest guirigall humà fou a penes sentit, perquè de la sentina del vaixell s'elevà una remor que em féu posar la pell de gallina. En la majestat de la mar s'elevà un renill frenètic, nerviós, angoixant, de tres-cents, quatre-cents, cinc-cents cavalls -potser faig curt- inexorablement tancats en el vaixell moribund. El renill corprenedor anà seguit d'una fressa sorda, greu, terrible, com si el carregament de cavalls tracte´s de rompre, amb les potes, amb les dents, amb tot el cos, les planxes de ferro. Aquesta remor espantosa, que els crits aguts trencaven com fulguracions sonores, em féu una impressió terrible. Em vaig posar a plorar com una criatura. I a través del tel de les llàgrimes, com un espectacle somniat, vaig veure de sobre aparèixer en els grossos esvorancs dels impactes una successió de siluetes esperitades, crispades, de cavalls tirant-se a l'aigua frenèticament. La nostra tripulació contemplà la tràgica fuga com qui assisteix a un espectacle esportiu. Els animals nedaven xarbotant l'aigua, el cap i la crinera al vent, aixecant les potes davanteres com si haguessin de posar-se a volar, a cada instant. Però el vaixell accentuava la seva inclinació i arribà un moment en que l'aigua tapà els esvorancs. L'últim cavall que sortí sembla irrompre del fons mateix del mar. Després s'inicià -sense que la fressa i els renills cessessin un sol moment- l'engoliment. El vaixell anà al fons amb la solemnitat de la caiguda d'un plom tot recobrà llavors la calma. Veiérem la tripulació, en les llanxes, bogant fort cap a terra. Quan abandonarem el lloc, els cavalls nedaven encara, infatigablement. La llum groga i rosada del crepuscle d'hivern -un crepuscle fred, pur, despullat- tocava l'escuma de l'aigua que les potes alçaven...

Josep Pla: fragment de “Un de Begur” (no sé la data d'escriptura)

Foix, el poeta en llibertat

M'agrada Foix, m'agrada, sobretot, el seu humor de murri, els seus somnis en temps difícils -massa somiar?-, l'anar fent al seu aire, i unes quantes coses més, com els versos, que prescindint de la totalitat del poema, es converteixen en motiu de reflexió, com si fossin escrits per Llull en el seu amic e amat o per un acòlit taoista: Si pogués acordar raó i follia (qui pogués equilibrar...)... M'exalta el nou i m'enamora el vell (observeu els verbs: exaltar i enamorar, i els temps que els corresponen: present i passat)... És quan dormo que hi veig clar (i després, la realitat de cada dia....)... Així que, quan algú proposa celebrar Foix, amb el motiu que sigui, em torno a enamorar de versos i proses i rellegeixo i llegeixo i no em costa gens eaxaltar-me -massa- per col·laborar.


El meu granet de sorra d'avui sé que és excessivament llarg i, potser, feixuc, però m'ha semblat que encara no hi havia a internet un text programàtic, una mena de manifest seu que, en canvi sí que es pot trobar a les llibreries. J. V. Foix va publicar en diversos articles a “La Publicitat” unes reflexions que l'any 1935 es van convertir en un article de “Quaderns de poesia” titulat “Poesia i Revolució”. Aquest article es va pot llegir aquí. Va arribar la guerra i la llarga i terrible postguerra dels silencis, i no va ser fins l'any 1970 que Foix va recuperar l'article amb unes quantes modificacions -jo crec que poques- en forma de pròleg al seu llibre Darrer comunicat, publicat per Edicions 62 i, més tard, el 1995, per Vallcorba. Vet aquí, doncs, “Del real poètic”, que abans havia estat “Poesia i revolució” i que no sé fins quin punt és un escrit a les idees del qual Foix va mantenir-se fidel fins el moment de la seua mort.


En un missatge adreçat al Congrés del John Reed Clubs, el destacat poeta francès Aragon, colíder de la secta surrealista, de París, i ara poeta oficial del comunisme sovietista, es refereix als seus cinc anys passats retent un culte desproporcionat a un món poètic que ell i els seus amics s'havien forjat. Aquesta declaració, franca i noble, afecta al tema que d'un temps ençà preocupa els poetes responsables. No em sembla gens inoportú de referir-m'hi, tot anotant algunes observacions i remarques que m'ha vagat fer durant aquests darrers anys.


No dubto gens que hi ha, que hi pot haver, que hi ha d'haver una literatura revolucionària, de la mateixa manera que l'home de bar creu que no poden mancar aperitius de tota marca, grau i ferment als prestatges de la tenda. Comprenc que el romàntic d'avui cregui que el seu deure és servir la revolució, i que s'afanyi o s'esforci a escriure, amb indignació de neòfit i amb el pèl esborrifat, llargues estrofes “sonores i vibrants”. Dubto però que el poeta disposat a servir lleialment el secretari d'una junta de mantenidors o d'un partit escrigui gaires versos que passin a la posteritat. L'Oda a la Pàtria, de N'Aribau, té, per als catalans, una remarcable valor històrica, i fins i tot ha estat patriòticament eficaç; és gairebé segur que com la majoria d'englantines no rumbeja gaire en una antologia poètica. Em costa de comprendre què vol dir “artista revolucionari”, des del punt de vista polític o social, o “poeta revolucionari”; sé exactament què vol dir un revolucionari poeta, o metal·lúrgic o dentista. La revolució la fa hom de colze a colze i sense preguntar quin és l'ofici dels conjurats. Per a un poeta, com a poeta, no hi ha d'altra revolució que la que farà al propi clos.


Quan els més extremosos dels qui, per doctrina o consigna, enfronten a llur realisme social amb el realisme poètic, i demanen als poetes d'ésser útils -no gosen dir subordinats- a la causa de la cultura -de llur cultura- no s'adonen que els converteixen en uns éssers desesperançats, de la qual cosa són acusats per ells mateixos. Estetes d'una estètica oficial, opressiva, artificial i fictícia. Els demanen que menteixin. Preparen llur servitud; els permetrien, en recompensa, de besar la mà del qui paga: és el vici més destacat dels miserables.


Jo també crec que no hi ha distinció entre humanitat i literatura, entre el món i l'art, entre l'acció i el pensament; però tot poeta té la seva acció a realitzar, urgent. El seu instint és segur, la seva realitat, tota sobirana. Per tant, antilocal, extrapatriòtica, universal. ¿Quin sentit té per a un poeta lliurat a l'acció, que per ell és també pensament, una expressió tan estesa avui, tan vulgar, com crítica feixista o crítica bolxevista? ¿Quina relació hi ha entre la poesia immarcessible i els règims mudables? ¿Entre la realitat poètica i la realitat política a Bulgària o a Irlanda?


No és pas cert que hi hagi antítesi entre acció i pensament, en els poetes. Els poetes es realitzen en llur medi propi que no és pas el dels economistes ni el dels polítics. El poeta, generós amb l'home i amb al natura, no és gens responsable si en situar-se davant la realitat suprema apareix, als ulls dels realistes del real vulgar immediat o del natural fuliginós, com si es plantés, ullprès, davant el mur on, d'una a una, en fila o en escamot, passen les ombres fugisseres.


El poeta, com a poeta, no té d'altra motivació lírica que la pròpia de la poesia. Només compta per a ell la revolució provocada pel procés d'adaptació de l'impuls líric que l'exalta o que l'il·lumina, a la seva època. Una revolució, política o social, forneix als poetes elements inèdits per a fer vàlides les seves escapades. El poeta retroba, per mitjà dels símbols nous, el permanent.


El poeta té el seus deures revolucionaris; la seva revolució, però, és indiferent a la de la majoria. Quan s'esdevé aquesta, el poeta, com a poeta, calla. Si hi vol intervenir com a tal, la poesia se li nega en els mòrbids estanys de la retòrica; però la retòrica és tan adversa a la poesia!


El poeta més aviat s'oposa a la seva època en allò que té d'ordinari i de trivial. Cerca, entre les runes i els monuments de tots els temps, el principi del misteri. A cada època, i sota els règims més diversos, vetlla el misteri i n'invoca la permanència. Si cal, conrea la màgia i fa ombres xineses a la paret del temps amb els elements que li proposa el real immediat. Cerca la vera realitat, la suprareal, el real integrat.


Per als qui interpreten la poesia com a una activitat de l'esperit, el concepte de què fins ara es valien els crítics per a valorar-la resta modificat. Aquesta modificació, amb aparences de correcció, és sovint una rectificació, que afecta els uns i els altres dels qui es complauen, amb encert o no, a definir-se com a intèrpret de les anomenades veus obscures o ombrívoles -no pas tenebroses: intel·lectualistes i irracionalistes, idealistes i conceptistes, aristotèlics i agustinians-. Gairebé tots ells accepten la poesia com a un mitjà de coneixença. Diríeu que la exigència del moment és aquesta. Una exigència que no s'adiu potser del tot amb les nostres preferències intel·lectuals ni amb la nostra estètica d'adopció. No fabulem si constatem que en cadascun de nosaltres l'esperit s'hi assaja i que en la creació es multiplica. Totes les èpoques en són, alhora, presents i allunyades; però la nostra, amb totes les seves contradiccions, avantatges i malastrugances, és indefugible. L'esperit s'hi “realitza” i nosaltres en som els còmplices. Qui l'esquiva o s'hi enllita esdevé fal·laç. D'ací, més d'una vegada, l'engany; puix que el resultat pot ésser un pastitx amb aires d'originalitat, una còpia maldestra o una fúnebre reproducció. Diria hom que l'activitat de l'esperit és sempre una correcció. Cada època i els seus “corregeix” excessos i defectes, sense massa esperança. A través dels segles l'acció de l'esperit, en les seves manifestacions plàstiques o retòriques, és un redreçament constant. Creuríeu que l'original és pertot o enlloc. O bé que el destruïm tantost l'hem descobert, amb les nostres mateixes mans guiades per braços invisibles però responsables.


La poesia té, ara per ara, un fi descaradament únic: ha vençut el seu localisme, la seva llunàtica supersticiosa, el seu rústec floralisme, per esdevenir una ètica -no pas l'ètica-, una filosofia -no pas la filosofia-, una afirmació independent de la retòrica malencaminada. Fins i tot hi ha qui ha gosat escriure, fa poc, que guanya a la filosofia com a instrument de coneixença. L'ambició de la poesia en aquests anys que intentem d'usdefruitar és de satisfer-se en ella mateixa com a instrument de descoberta, o com a mètode d'investigació. Si, intrínsecament, alguns li atribueixen valors metafísiques, formalment té la seva física.


La teoria de les arts, plàstiques o literàries, coma una pura activitat de le'sperit, és refusada pesl racionalistes, pels positivistes i pels humanistes, i és refutada pels realistes vulgars. El malentès és inevitable. En la tria ens hi juguem el dot.


La revolució, les revolucions, materials, socials o polítiques, són l'evasió, l'escapada, de molts. La massa s'hi afona i, segons els vents, s'hi anihila; no se'n salven gaires. Però el poeta ha estat sempre un “evadit”, un “exiliat”, no pas un fugitiu ni un desertor. De la realitat mòbil només o singularment o estrictament n'ha la màgia, i especula amb el seu o els seus espectres. Davant la presa de Dniepostroi, davant una piràmide o un temple, la reacció del poeta serà sempre còsmica. Tot just compta les turbines, les pedres o les columnes, ja afluixa o claudica. Entre mites el poeta basteix una altra realitat on eternament es muda i s'exilia. Fàbriques, pàtries, personatges, tractors, ruïnes, batalles, pneumàtics, plans econòmics, paisatges, banderes, o sabates abandonades al mig d'un toll són simplement sumands d'una addicció que només el poeta sap resoldre.

J. V. Foix
1 de juny de 1935

coses que passen

Mentre estic esperant que em cobrin el peix, es presenta a la parada una dona velleta, petita, arrugada, encongida, amb un carret de la compra de colors escocesos. Als ulls, unes ulleres fosques de muntura de pasta. El seu marit, també petit, però encara esvelt, de cabell abundant de color blanc brut, es manté darrere, immòbil, silenciós, només una estàtua que l'acompanya, que avui no sap què dir.

La vella explica la seua història, primer a la peixatera i després a mi, encara que cap dels dos ja no hi podem fer res més que escoltar. Un gos gran acaba de fer una queixalada al seu gosset i l'ha matat. La dona plora. Coses que passen.

Ara, la vella tornarà a casa amb el marit, amb el peix que ha comprat i potser una mica de verdura i de carn, potser de pollastre, com la que devia donar al gosset. Dintre d'una estona potser dinarà, potser, si en té  el costum, també parlarà amb el marit. De retorns a casa, al carro, de quadres de colors discrets, al compartiment de fora, els acompanyarà “Chispita”.

Was it a cat I saw

Continuo anant els dijous a la redacció de la revista “Suro 2.0”, una mica més tard de l'hora establerta per tal de deixar temps als companys que tenen contacte amb els alumnes per repassar el que han fet durant la setmana. Definitivament, la revista es publicara trimestralment amb seccions fixes i amb les novetats que es creguin convenients.


La setmana passada vaig suggerir que podria ser interessant que dotéssim el contingut d'interactivitat, és a dir, que els lectors, després de llegir qualsevol article, poguessin dir la seua, de la mateixa manera que fem en els blocs a través dels comentaris. En una revista d'una periodicitat tan llarga, seria una bona forma de dinamitzar el material, de fer temps. No sabem si això serà possible en la plataforma que es fa servir actualment, que a mi em sembla força rígida, ja ens ho diran els alumnes que s'encarreguen de l'edició.

En la secció de “Passatemps”, o com a secció nova, hem tornat a parlar d'incloure enigmes, nom sota el qual poden encabir-se multitud de receptes, pròpies o alienes, més o menys participatives (s'accepten suggeriments). Avui, per exemple, mirant el programa “Saber y Ganar”, on una participant finalment ha endevinat a partir d'una pista mínima que l'enigma a resoldre era un joc proposat per Lewis Carroll anomenat “Pars pro toto” (en parlaré, segurament, en un altre moment) que es pot consultar en espanyol en un llibre prologat per Leopoldo Maria Panero titulat Matemática demente -pròleg llarguíssim-, se m'ha acudit que es podrien plantejar enigmes, problemes, o com se li vulgui dir, d'escriptors coneguts (?), com el mateix Carroll.

Per exemple: suposem que sou uns obsessos de la puntualitat, més ben dit, de l'exactitud. Quin rellotge preferiríeu, un que no funciona en absolut o un que sabem que té un retard d'un minut diari? No sé si plantejo prou bé el que proposa Carroll, però no cal dir res més. La pregunta es pot resoldre ràpidament, sense gaires consideracions, però, evidentment, sigui quina sigui la tria, no té sentit proposar-la en la solitud d'una resposta privada. Tant si s'opta per un rellotge com per l'altre, la gràcia consisteix a argumentar la resposta, i contraargumentar. Després, en tot cas, es poden contrastar els arguments propis i els dels altres participants amb els de qui ha proposat el joc.

1, 2, 3...

O la lluna que s'afina
en morir carena enllà.

J. V. Foix


En primer lloc, demano disculpes per la retòrica del post anterior, que únicament pretenia recordar que identificar figures en un poema només indica que s'han memoritzat les figures o que es pot consultar el manual adequat -en el meu cas: Diccionari de figures retòriques, de Joan A. Oriol Dauder i Joan Oriol i Giralt. Ara esmenaré un error de transcripció d'una figura que espero que no hagi ocasionat cap problema. En resum, qualsevol poema poc esdevenir absolutament críptic o mort després d'haver descobert, amb gran aplicació, totes les seues retòriques, però cal admirar el retòric que les ha descobertes.

En segon lloc, a la meva edat, el meu cor ja no es troba en condicions d'assimilar les emocions fortes: quin patir! Fet i fet, i com a mal menor, tampoc no m'hagués desagradat una final entre el Madrid i el Mirandés, amb victòria de l'equip ebrenc.

En tercer lloc, tots aquests mals que no em són res si, com avui, en un cel tan infame com el de Barcelona, hi ha una lluna que lluita una vegada més per fer-se plena i juga a mostrar i amagar i sembla que es mengi ella mateixa. He de mirar més el cel.

Per acabar, l'estímul de l'homenatge a Foix que es prepara per al diumenge em torna ja avui el goig de les seus paraules.

comprensió, recreació, autòpsia

En alguna ocasió he parlat des d'aquí sobre la memòria, però ara no sabria dir en quin moment i menys en quin post. Continuo mantenint que la memòria, la capacitat de recordar, que es manifesta de múltiples maneres (no voldria fer servir la paraula maneres, però sóc incapaç de trobar la paraula que sé que voldria escriure), és un dels elements bàsics que indica (tampoc indica és la paraula) un grau d'evolució superior en l'escala animal. Els humans no ho som perquè tenim la capacitat de riure (si riem de nosaltres mateixos, molt millor) ni la capacitat de parlar (com podríem parlar si no tinguéssim memòria per recordar les paraules?), ni... És la memòria i tot el que aquest concepte implica, com per exemple, la capacitat de relacionar, el que ens fa humans.

Ara , però, no vull entrar en abstraccions ni generalitzacions sobre la memòria. L'origen del que escric es troba en un article que vaig llegir en què per enèsima vegada es parla de cap on va l'educació (en realitat parla dels camins de l'ensenyament). No entraré en les propostes que es fan, algunes de les quals em semblen bé i d'altres menys. Una de les propostes d'ensenyament del futur es refereix a l´ús de la memòria i al percentatge que ha de tenir a l'hora d'avaluar. Tampoc no en diré res perquè no acabaria mai. Concretaré, únicament, que es diu que entre els coneixements memorístics dels alumnes hi hauria d'haver les figures retòriques. Déu, les figures retòriques!

A veure, fem una petita prova. Qui es capaç de definir les següents figures retòriques:

ACOBLAMENT

BRAQUILOGIA

CONGERIE

DISSEMBLANÇA

EPIFONEMA

GLASSOLÀLIA

HIRMOS

LÍTOTE

METONÍMIA (les metonímies, tot un món! Per exemple: Serà la justícia benèvola amb Garzón)

ZEUGMA

Ho sé, no les he posat senzilles, he hagut de recórrer no a la memòria sinó a la bibliografia que tinc. Imaginem que algú ha encerat la majoria de figures (totes, un deu). Molt bé, i ara, algú sabria citar un fragment d'algun autor conegut, català, per suposat, on hi ha alguna d'aquestes figures? En tots els casos? Doncs, un vint. Tercer nivell: podríeu comentar quin efecte produeixen aquestes figures en el fragment i en el conjunt del poema que estem analitzant? Quin poema? Qualsevol. En aquest darrer cas podem prescindir dels dos primer nivells: el deu queda assegurat.

No sé si m'he explicat. Sembla que he defensat la memòria i al mateix temps me l'he carregada. Aquesta figura s'anomena paradoxa. I com es deu dir dir sense dir del tot?

el pes del paper

L'abellot d'ahir em recorda que fa uns dies em va trucar una senyora en nom de la Gran Enciclopèdia per oferir-me uns suplements de la Història Natural dels Països Catalans, una obra a la qual em vaig subscriure en el moment de la seua aparició i que ara grogueja en un prestatge, tot i que de tant en tant m'agrada fer-li alguna mirada.

Li vaig dir que no m'interessava, és a dir, que malgrat els avantatges de pagament que m'oferia pels dos nous volums, el meu interès de consulta es trobava en altres camps i preveia que difícilment tornaria a la història natural i, a més, que els 15 volums que ja tenia m'eren suficients. La senyora em va voler convèncer de la necessitat d'ampliar la Història amb arguments diversos, entre altres l'habitual en aquests casos de les excel·lents fotos dels llibres. L'argument definitiu, copiat potser d'una carta que Alfons el Magnànim va escriure a Cosme de Mèdicis agraint-li el regal d'un còdex, m'assegurava que amb aquests volums augmentarien el meu patrimoni. Potser es referia al meu patrimoni cultural, no ho sé, però en els temps que corren vaig pensar immediatament i únicament en el meu patrimoni econòmic i em vaig atrevir a dir-li que el paper era un patrimoni a la baixa, per molt que veiéssim camionetes que amb freqüència s'aturen al costat dels contenidors per fer-se amb uns quants quilos de paper de format divers. A partir d'aquí la conversa va deixar de tenir futur. Espero no haver estat massa dur en un tema en què ella i jo ens guanyem, o ens hem guanyat, la vida i segurament ens ha aportat moments de felicitat intensa.

És veritat que el patrimoni cultural, intel·lectual i sentimental dels llibres ha estat i és important per a mi, però en l'aspecte econòmic, l'adquisició d'aquest patrimoni ha estat ruïnós. No em queixo, ha estat una tria sovint conscient i la repetiria, encara que actualment internet m'estalviaria una part substanciosa de les despeses que vaig fer. Actualment, si volgués vendre la casa on visc, em donarien, tot i la crisi, força més diners del que em va costar, fins i tot pel cotxe en trauria alguns calerons, o per les càmeres fotogràfiques; qui sap si també podria vendre els testos amb els ciclàmens. Dels centenars de llibres en trauria, amb sort, ben poca cosa; en alguns casos, no els voldrien ni regalats, a nos ser per transformar en masses informes de cel·lulosa.

Penso ara mateix en dipòsits de llibres que tinc pel barri. N'hi havia un, minúscul, al mercat de la Concepció, on els compradors d'aliments materials podien agafar o intercanviar qualsevol llibre, evidentment, no hi havia ningú que vigilés res perquè és sabut que la lectura no té preu. Aquell espai petit ara s'ha reconvertit i allotja l'oficina que es fa servir per centralitzar les comandes a domicili. Al Mercat de L'Abaceria Central, a Gràcia, hi ha una parada on s'amunteguen els llibres vells i nous: qualsevol llibre per un euro i hi ha una guardiola per deixar la moneda; s'agafen llibres? Crec que sí. Es deixa la moneda? No ho sé. Al Punt Verd permanent de la Sagrada Família, deixen a l'entrada un carro metàl·lic com els dels supermercats amb uns quants llibres per donar-los una darrera oportunitat; la darrera vegada que hi vaig anar vaig estar a punt d'emportar-me un Mecanoscrit del segon origen en força més bon estat que el meu, però vaig pensar que algun estudiant potser encara el podria fer servir. Podria continuar amb més dipòsits. Fa dues setmanes, al costat d'un contenidor d'escombraries situat al xamfrà del carrer Rosselló amb el passeig de Sant Joan, vaig veure dos pilonets de llibres en força bon estat que no em va semblar que suscitessin cap curiositat. Hi vaig fer una mirada i una tria. Ara tinc a casa, encara per llegir, tres llibres nous de la col·lecció “Diàlegs a Barcelona”. Tinc especial curiositat per llegir la conversa entre Jordi Llovet i Josep Maria Civit, publicada l'any 1989, per bé que ja he tafanejat el final:

JOSEP MARIA CIVIT. I farem plans per retirar-nos junts i fer vida de grans senyors.
JORDI LLOVET. ¿A la Garrotxa? ¿A l'Empordà? ¿Al Baix Camp?
JOSEP MARIA CIVIT. ¡A l'Eixample! A la Rambla de Catalunya, entre Mallorca i Provença!
JORDI LLOVET. Vés buscant pis, que jo aniré fent gran la biblioteca...

Quin final més curiós. Una mica més de vint anys més tard, Jordi Llovet va donar els llibres de la seua biblioteca a la UPC, que era l'única que reunia les condicions que ell volia, és a dir, que es mantingués la unitat dels llibres que havia anat recollint al llarg de la seua vida... i li van donar una medalla.
 




Per on es dispersaran els llibres sense història de la meua modesta biblioteca?

el borinot

Fa un dia esplèndid que ridiculitza la tradició de fred de la setmana dels barbuts. La Joana feineja amb les plantes de la terrassa a l'hora del darrer sol. Em crida. Entre els ciclàmens hi ha un abellot. M'acosto procurant no molestar-lo. Sempre m'han fet gràcia els abellots, que em semblen un ósset de peluix minúscul, encara que ja se sap que la percepció que tenim els humans, sobretot els nens, d'alguns animals pot esdevenir perillosa. M'atreu el seu cos rodanxó i el seu abric de ratlles de colors tan nítids, com si fos una samarreta peluda i sempre neta d'un equip de segona o de tercera.


L'abellot va brunzint entre els tres testos de ciclàmens d'una manera irregular i inesperada; ara s'està una estona en una flor, ara en deixa sobtadament una altra... Jo m'estic quiet, però la meva proximitat -potser nota el meu alè- el desconcentra en algun moment i emprèn un vol zigzaguejant i maldestre al meu voltant com per assegurar-se que la meua intrusió no li suposarà cap maldecap que li impedeixi realitzar la seva tasca recol·lectora. És curiós aquest vol erràtic i poc elegant de l'abellot; hi ha un tractat de 1934, Le vol des insectes, del francès Antoine Magnan, que assegurava, contra tota evidència, que la morfologia corporal dels abellots no els permetia volar: Tout d'abord poussé par ce qui fait en aviation, j'ai appliqué aux insectes les lois de la résistance de l'air, et je suis arrivé avec M. SAINTE-LAGUE a cette conclusion que leur vol est impossible.

Dels abellots, dels borinots, en sé poca cosa a part de al seua aparença, però asseguraria que malgrat que tota l'estona l'he tractat en masculí, és una femella, una reina, per ser me´s precís, perquè els mascles, que com e´s habitual serveixen de ben poca cosa, moren amb l'arribada de l'hivern i només les femelles resisteixen fins que a la primavera ponen els ous i en tenen cura un temps, fins que passat més o menys l'any des que van nàixer moriran i algunes de les seves filles continuaran el cicle.

El que m'estranya del meu abellot és que hagi paregut en ple hivern. Potser li ha resultat enganyosa aquesta calor i ha començat abans d'hora la seua feina primaveral? Potser li és indiferent que sigui el mes de gener perquè es guia únicament pel Sol i la Lluna, el fred i la calor, el vent i la pluja i no en sap res dels calendaris que a nosaltres ens diuen que som a l'hivern mentre gaudim d'un temps primaveral?

Quan l'abellot ja té les potes de darrere ben plenes de pol·len, que deu haver barrejat amb saliva i nèctar, fa una passada rasant per sobre dels testos i s'enlaira amb rumb desconegut. Estic segur que demà, si el clima no és traïdor, tornarà a casa meua, no per visitar-me, que més aviat li faig nosa, sinó per continuar alimentant-se dels meus ciclàmens fins que decideixi que ha de recórrer a altres flors més sucoses. Així és la vida.

de mides i mesures

Diuen que Llull va escriure més de 300 llibres, alguns força gruixuts. No sé si ell o els seus editors (qui els hi editava?) van fer gaire negoci amb tantes pàgines. A casa tinc uns quants llibres de Llull, però no em queda clar qui percep els dret s d'autor. Agafo un llibre seu a l'atzar i veig que hi ha tres copyright: el de l'editorial, el de l'autora de la introducció i l'editorial belga sobre el text llatí. I els hereus de Llull, que no cobren res? Qui són els hereus de Llull? Se tan poca cosa sobre tot plegat que més val que no continuï. L'únic que em queda clar és que no puc copiar les pàgines del llibre de Llull que vaig comprar perquè algú em pot demandar, a mi, que moralment em sento molt proper a Llull en alguns aspectes i de tant en tant mostro l'admiració que li tinc.


Recordeu la novel·la de Ray Bradbury, que més tard Truffaut va portar al cinema, titulada Fahrenheit 451? Descriu un món en què el govern decideix que el llibres s'han de cremar perquè, entre altres coses, provoquen la infelicitat i que els homes es distreguin massa i tinguin poca cura de la seva feina. Recordeu els homes-llibre que tenien per missió memoritzar una obra per poder transmetre'-la quan fos convenient i per tornar-la a editar quan arribessin temps millors? Penseu que els homes-llibre haurien de tenir un copyright i que se'ls hauria de reconèixer el seu paper de transmissors? Quins percentatge sobre els guanys totals haurien de tenir arribats els temps de claror? Algun home-llibre hauria de tenir dret a recitar fragments de l'obra memoritzada per una altre home-llibre? Se m'acut un conte sobre el tema, però suposo que abans hauria de consultar amb Bradbury.

Recordeu les vegades que heu deixat un llibre a algú, perquè us l'ha demanat o perquè vosaltres pensàveu que li agradaria llegir-lo? I la ràbia que us fa que no us l'hagi tornat? És clar que potser vosaltres en teniu uns quants que algun dia us van prestar i que ara descansen, potser ignorats, en qui sap quin prestatge de casa vostra. Us va semblar moralment condemnatori el fet de deixar el llibre? I que us el deixessin? Penseu que hi ha algun escriptor, dels que es guanya la vida, més o menys, amb les seues ficcions que mai no hagi deixat un llibre no escrit per ella a algun amic o conegut? O que no li hagin deixat algun llibre?

Ahir em vaig trobar un company que entra algunes vegades en el meu bloc que em va dir que ara que tinc temps podria dedicar-me a escriure. La meu resposta immediata i poc meditada va consistir a recordar-li que jo ja escrivia gairebé cada dia, però ell es referia a coses de més envergadura, potser alguna novel·la, alguna cosa consistent. Li vaig aclarir que honradament -com em disgusta fer servir la paraula honra o que la facin servir- pensava que no tenia la capacitat ni la paciència per fer res que tingués cap interès, ni tan sols la imaginació o la concentració per fer un conte. Avui en deixo una prova aquí: tres paràgraf que em podrien servir per filar uns història sense cap més resultat que una prosa dispersa. I això que ja se m'havia acudit un títol revisable: El que importa és la quantitat. Que una cosa es deixar un llibre, o un disc o una pel·lícula a un amic i una altra es penjar l'obra a Internet amb l'excusa que tots som germans, que ja ho deien no se sap quins versets de la Bíblia, un altre llibre que no para d'editar-se i que, segons em consta, no produeix drets d'autor als hereus de qui el van escriure.

Com que avui es diumenge, i per alegrar una mica els post, se m'ha acudit que podria afegir una mica de música -es pot escoltar mentre es llegeix. Ahir em vaig baixar 55 CD d'Strauss, un total de 7,77 GB que encara he d'ordenar. La seua música -no crec que sigui a partir de les pel·lícules de Sissí o de 2001-, sovint reiterativa, sempre m'ha semblat una barreja perfecta de terra i cel; cel en el sentit còsmic, d'imaginar-se les voltes harmòniques i eternes dels puntets de llum del firmament sempre en perill de col·lisió -ara m'acosto, ara m'allunyo... ai!- que deuen il·luminar planetes menys galdosos que el nostre, que a mi, no ho nego, ja m'està bé. Trio a l'atzar:

llivertats

Fa unes setmanes llegia El cervell de Kennedy (en castellà), de Henning Mankell (llegiu-la, a més, surt Barcelona) a l'e-Reader. Vaig fer dos subratllats, de fragments que em van cridar l'atenció. Avui, la notícia del tancament de Megauload (ara mateix no opinaré sobre la pàgina, només diré que en queden de semblants) me n'ha recordat un. El situo: es tracta d'una mare que un dia troba mort el seu fill; i malgrat que tothom pensa que ha estat un suïcidi, ella creu que l'han assassinat. A partir d'aquest moment busca tots els qui van tenir contacte amb el noi en els darrers mesos. Aquesta cerca la porta en un moment determinat a Moçambique (la clau de la història es troba en aquest país) on coneix una noia que havia estat amant del seu fill. El fragment que vaig senyalar no té res a veure amb la història, o sí:


-Murió en Estocolmo.


-Yo visité esa ciudad en una ocasión. Fue en 1974. Los portugueses perdían sus guerras en las colonias africanas y los militares estaban a punto de rebelarse en Lisboa. Se celebraba una conferencia, y aún sigo sin saber quien pago mi viaje y me consiguió el visado. Pero fue muy alentador ver a tantos jovenes suecos, tan seguros en su país, sin la menor experiencia de los horrores de la guerra o de la opresión colonial, apoyar nuestra causa con tanto ardor. Aunque también pensé que era un país de lo más curioso.


-En qué sentido?


-Verá, durante todo el día no hacíamos más que hablar de libertad. Però resultaba imposible encontrar un lugar donde tomarse una cerveza después de las diez de la noche. Todo estaba cerrado o el alcohol estaba prohibido. Y nadie supo explicarme por qué. Así que los suecos nos comprendían a nosotros, pero no a si mismos...

Henning Mankell: El cerebro de Kennedy.


Això de les llibertats és tan subtil i tan complicat. I la seua pèrdua, com la de les llengües, és un procés sovint lent, gradual i imperceptible... i, el que és pitjor, a vegades acceptat i argumentat. Hi ha qui diu: sempre que es guanya alguna cosa se n'ha de perdre alguna altra, o viceversa. La viceversa és la part que em queda menys clara.

itinerari: resum

Em calço les sabatilles amb el sensor al peu esquerre. Com que sóc un admirador de l'incomprès Reixach, i, la veritat, córrer també és una vulgaritat, començo el meu passeig que em porta a la Rambla, al carrer de Ferran, a la plaça de Sant Jaume, al carrer de la Llibreteria, al carrer Freneria (ha plegat l'amic Selvaggio o he arribat massa tard?), M'aturo una estona a l'estanc de la plaça de la Catedral. Continuo amunt, de tornada. Les botigues anuncien unes rebaixes mai vistes. A la llibreria Jaimes, del passeig de Gràcia, supervivent emèrita, li deuen quedar encara cinc minuts de venda. A Barcelona cada vegada queden menys llibreries singulars, cosa que no vol dir, evidentment, que és venguin menys llibres, però és una pena la uniformitat que malgrat les aparences senyoreja la ciutat dels llibres. Les flors de Navarro, al carrer València, no noten els canvis, però tampoc no fan cap olor. Ja a la vora de casa, el mussol dels antics rètols Roura, després de molt de temps indiferent, em fa l'ullet; li ho agraeixo, però me'l miro amb excepticisme.

L'iPod em diu que he passejat 8, 80 km., que el meu quilòmetre més ràpid és d'11'04'', i que he cremat 666 calories. Crec que exagera.

telegràfic

Escolto una estona un debat  a la 8 moderat per l'interminable Cuní sobre els pirates, la propietat intel·lectual, etc. Res de nou.


A l'hora prevista tinc en Puyal a punt i, a més, intento localitzar el partit en directe a través de Rojadirecta amb resultats diversos, globalment poc satisfactoris. També tinc, sense veu, el canal esportiu de TV3, per si de cas. Podria anar al dormitori i intentar seguir el partit a través de la tele (superpanoràmica) dels veïns que es veu força bé des la finestra, però és molt cansat. No m'importaria pagar un preu raonable per veure el Madrid-Barça, però no tinc cap interès a fer-me soci de cap canal de pagament. Al final, em conformo amb les ones hertzianes de 102.8. Resultat plenament satisfactori. I especialment el gol de Puyol.


La wikipedia en anglès es troba a les fosques (ara potser ja no) en protesta, segons em sembla, per una mena de llei Sinde americana, la SOPA; la viquipèdia nostra -i les altres-, brilla. Actualment les protestes tenen una data de caducitat curta i la solidaritat és relativa. Qui es trobi lliure de culpa que tiri la dotzena pedra.

Oeoeoeoé!

tic-tac

El catalans solem ser una gent d'una certa contenció verbal, d'una comprovada economia oral, i és potser per això que en la nostra llengua abunden els monosíl·labs, en molts casos polisèmics: tac, tec, tic, toc, tuc, per exemple.


Se m'acut això, encara que no hi tingui relació, en rebre un correu de l'institut -com que he plegat durant el curs, encara rebo missatges generals i particulars, i ho agraeixo perquè em permet continuar, al menys sentimentalment, amb la meua gent- on se'm comunica el següent:

Em podríeu dir, si us plau, si us interessa i faig la reserva al CRP.

El que ens han enviat del CRP diu:

Sabem que a tots els centres esteu treballant en la integració de les TAC en la pràctica educativa. Això implica gestió de les eines TIC, treball a l'aula amb aquestes eines, participació i col·laboració del professorat en la generalització de l'ús.


Per això i per tal d'afegir un granet de sorra en el complex (i il·limitat) món del treball amb les TAC al centre, hem preparat una sessió formativa, pensada en aspectes pràctics de la gestió de les aules digitals.
[...]
Està adreçada [la sessió prevista] al professorat responsable de les TIC i de les TAC en els vostres centres, però també a tot aquell professorat que utilitza les TAC en el seu treball a l'aula i aquell que no s'hi acaba de posar i vol/necessita un empenteta...

Tinc clar que TIC no és el mateix que tic, i sé què és; però tot i saber que TAC no vol dir tac, ara no em ve a la memòria el que representen aquestes sigles. Tic-tac, tic, tac, tic-tac... Passa el temps, i res. On devia ser el dia (o dies) es què és va parlar de les TAC? Ei, sí! Tècniques de l'Aprenentatge i el Coneixement!

Tic-tac, tic-tac, tic-tac... La digilització avança com una bomba de rellotgeria que al final esclatarà en un bum de saviesa. Brr! Uf!

promiscuïtats

Començo amb un titular que m'ofèn: “Manuel Fraga: l'amor a Espanya, la passió per la llibertat”. M'ofèn la segona part del títol, perquè la mentida contrastada i cruel no hauria de figurar ja en cap diari. M'autoflagelo per continuar llegint -i continuaré- un diari, que no és l'únic, que admet articles tendenciosos que fan burla de la realitat, i no dic veritat, històrica. L'article, evidentment, no l'he llegit. Durant el dia he tingut la sensació que aquest home que un dia va triar entre ser monjo o soldat havia nascut l'any 75, que abans era només un embrió.

Em sobta un altre article de “La Vanguardia” que no aconsegueixo localitzar en la seua versió digital, però que veig reproduït aquí. El firmant, Gabriel Magalhaes, escriptor portuguès de qui no he llegit cap llibre, ve a dir que si Europa vol trobar el seu lloc al món hauria de seguir l'exemple de Catalunya. Al final de la lectura, no estic segur si el seu contingut m'hauria d'estimular o de deprimir. Com que sóc més aviat optimista, em decanto pel desencís.

M'alegra aquest matí plujós la visió de Camps, més enllà del bé i del mal, llegint, i deixant llegir, a la sala del tribunal que el jutja un llibre que desconec de l'antropòleg francès René Girard titulat La ruta antigua de los hombres perversos, que, segons diuen, se centra en la història de Job per parlar dels bocs expiatoris. No sé si Camps ha llegit a l'Antic Testament les desgràcies per les quals va passar Job abans que Déu li retornés amb escreix el que li havia pres. Si la cosa va com a la Bíblia, a l'expresident encara li queda molt camí per fer. De tota manera, és més aviat dubtós que Déu continuï existint en l'Espanya actual, però tampoc no sé en quin Déu creu el polític. Mira que si al final existeix el Déu de Camps.


Hi ha dies que la meua promiscuïtat lectora em deixa perplex.

el riu

Encara la malenconia dels diumenges a la tarda que no sé si s'acabara algun dia, avui trencada per una conversa telefònica festiva, en què fem petits plans d'estiu -has vist aquest restaurant de la Cala especialitzat en tonyina?- amb uns amics del sud.


Més tard, abans de sortir a fer una volta, ordeno fotos. Em detinc en les de les del primer dia de l'any, també d'un diumenge a la tarda, quan vaig sortir una estona de la taula per contemplar la primera posta de l'any mentre els altres continuaven les converses segures de sempre i el meu nebot gran dormia una estona al sofà perquè la nit se li havia fet curta. Cap a l'oest, el Daró reflectia el sol i el cel entre daurat i vermellós. El Daró és un riu habitualment inexistent que no sé on comença, però que ni tan sol acaba en la mar sinó en el Ter, en una construcció ridículament faraònica si es té en compte la seva insignificança. El Daró és un riu d'aquells que no se cita a les escoles, més de nom que de fets, que habitualment mostra uns bassals tristos, escorrialles de dies de pluges intenses, quan, excepcionalment, fa honor a la seva condició i mostra una ràbia efervescent que s'apaga aviat. El primer dia de l'any, per recordar la seva existència, el riu va voler convertir-se per un instant en el mirall d'un sol que ja havia desaparegut, en el reflex d'un cel fet de promeses. Intent efímer, però suficient -jo el vaig veure-, abans de continuar amb el seu anonimat.

Les fotos em porten a fingiments, un llibre de proses poètiques i versos complementaris de tons crepusculars, com els d'alguns magnífics westerns dels darrers anys. Busco fins que trobo la pàgina:

He vingut a seure sobre les pedres del Pont Vell. Envaït per l'ambient, com una estàtua antiga, veig passar davant meu, atrafegat, el segle XX: gestos i veus familiars; en Lluís, d'ulls girats cap endins, amb el carro; la turista italiana que atreu, segura, tots els somnis... També... Sí: el meu avi o el meu fill? I bufa el vent de garbí estiuenc, Daró avall, sense pietat, com la vida.

Francesc Prat: fingiments. Girona, CCG Edicions, 2008.



El Daró a les 17,16



El Daró a les 17,21

provocació

He estat a punt d'enviar la imatge al veí, que ara fa temps que no puja res d'aquest estil, o al Francesc, a qui sé que li agraden les absurditats humanes, o a Víctor (ostres, surt a la Viquipèdia!), però he pensat que la foto tampoc no és gran cosa i, a més, no crec que cap dels tres estigui interessat en el que semblen frankfurts més que les originals i variades llonganisses del país.


Fora de la botiga del passeig de Gràcia on la vaig descobrir, encara no he vist en les meues passejades cap gos lligat amb aquesta corretja, ni tampoc no sé si se n'han venut moltes o si les que s'han venut serveixen per lligar gossos o més aviat per mostrar originalitats als amics. De fet, dedueixo que és una mala època per presumir públicament d'una abundància que alguns considerarien una provocació. Estic segur, però, que molts continuen donant als gossos, siguin de la raça que siguin, allò que neguen a les persones, no importa la seua raça, si és que aquest concepte encara existeix.

morir per viure

Truca la R. Durant l'estiu parlem cara a cara, però la resta de l'any ens conformem amb trucades esporàdiques, les d'ella, sobretot, els diumenges.


Arriba un moment de la conversa que em diu el llibre que està llegint i els que ha llegit darrerament. Aquesta vegada no és cap excepció. La majoria són novel·les acabades de publicar, algunes amb premis importants que les confirmen. D'algunes no en sé res; d'altres conec poca cosa, la crítica que he llegit en algun lloc; algun llibre, l'hem compartit al mateix temps.

-I tu, què llegeixes?

-Sostiene Pereira.

Després d'un instant de vacil·lació, noto la seua veu una mica decebuda quan em pregunta si no és una obra de fa anys. Li confirmo que sí, que va ser publicada per primera vegada l'any 1994, i passem a altres temes. Encabat parlo amb el seu marit, amic d'infantesa.

No sé per què no havia llegit abans Sostiene Pereira ni per què no vaig veure la pel·lícula l'any següent al de la seva edició. Tampoc no podria dir per què l'he llegida ara i per què m'he passat la versió cinematogràfica després de dinar. Les lectures, i tot en la vida, troben el seu moment i qualsevol moment és bo.

La novel·la m'ha semblat excel·lent, millor que la versió en cinema, malgrat la gran interpretació de Mastroianni (que curiós que la darrera pel·lícula seua, Viagem au principio do Mundo -estrenada pòstumament- fos dirigida per Manoel de Oliveira). En la pel·lícula, força fidel a l'original, hi ha sobretot una sèrie d'elements explícitament polititzats que en el llibre són més suaus, més suggerits, més marginals, més poètics i un tempo -sempre el tempo, el ritme- d'una adequació a la història que no aconsegueixen les imatges. A banda, alguns dels meus personatges mentals superen ampliàment els triats per al cinema.

I ara és quan tocaria dir de què va la novel·la, que si la dictadura de Salazar mentre a Espanya comença la guerra civil, que si un personatge sense conviccions socials, gras, cansat, a qui l'atzar porta a poc a poc a la conscienciació moral més que política, que si un ritme lent, reiteratiu, en que l'acumulació de petits esdeveniments..., que si la importància de l'atzar, que si els canvis són possibles quan no hi ha cap intenció ni motiu per canviar, que si el qui desitja viure acaba morint i el que veu propera la mort acaba vivint, que si la llimonada excessivament ensucrada..., que si existeix la confederació de les ànimes i un jo hegemònic que té la possibilitat de canviar...

Aquesta tarda he començat  Muerte de una heroïna roja (2000), de Qiu Xiaolong. Res a veure amb Sostiene Pereira, o potser sí.

una història d'amor

Blanquerna, després de haver estat educat pels seus pares, Evast i Aloma, quan arriba als 18 anys decideix fer-se ermità i no hi pot fer res Natana, la novieta que li han buscat.. Després de diverses aventures que acaben quan comença a fer vida ermitana, Blanquerna es converteix en abat d'un monestir, en bisbe i en Papa. Al final, quan ja fa fet tot allò que calia mentre ostentava la màxima dignitat eclesiàstica, Blanquerna torna a la vida ermitana que era la seua veritable vocació. En aquesta darrera condició, el va anar a visitar un altre ermità que li demanà que escrigués un llibre per a ús i profit de qualsevol ermità (copio els detalls al final).


Blanquerna va pensar un llibre format per 366 versets que els ermitans haurien d'anar llegint dia rere dia i que els proporcionaria matèria de meditació durant tota la jornada. Com diu ell mateix, s'inspirà en les metàfores morals dels sufís, de manera que el contingut té una condensació expressiva important i abunda en paradoxes i antítesis. El llibre d'amic i amat és una història d'amor. Una història en què l'ésser humà busca i troba el seu amor, és a dir, Déu, i vol aprofundir en la relació que mantenen. Com qualsevol història, va afegint elements, dubtes i certeses, fins arribar a la conclusió que és plenitud de l'amor.

Quan parlo (els presents que faig servir es poden considerar passats) als nois i noies de 16 i 17 anys d'aquest llibre, sabedor que majoritàriament els seus coneixements de la religió i dels déus antics són escassos o nuls, els dic que no es preocupin, que les històries d'amor solen funcionar sempre de la mateixa manera. Es tracta d'un procés en què un, suposem el noi, s'enamora i busca aconseguir la correspondència de l'estimada. La relació, al principi, està plena de vacil·lacions: És realment amor el que sento? Em correspondrà l'estimada? Seré capaç de mantenir-me vigilant perquè res s'interposi en el meu amor? I si la rosseta de la taula el costat...? Després, passat l'enamorament inicial, quan ja la relació sembla establerta i ferma, cal mirar no només de mantenir aquest amor sinó d'augmentar-lo a partir de l'aprofundiment en el mateix significat de l'amor i en el coneixement de la persona estimada... I no continuo, perquè tots sabem més o menys com va l'amor i els esforços que cal fer per no perdre'l i per convertir-lo en la base de la nostra vida.

Em sembla que m'he desviat una mica del tema, que no era altre que recordar, tal com ho fa algun bloc, que n'hi ha un que ha considerat que podria ser interessant repassar el procés amorós que va escriure Ramon Llull ja fa uns quants segles, de manera que proposa que els visitants llegeixin cada dia un dels versets del llibre i reflexionin sobre el seu contingut. M'afegeixo a la iniciativa i torno a recordar que, segons Blanquerna, el contingut de cada verset hauria de proporcionar matèria suficient de meditació durant tota la jornada, així que no val a precipitar-se i a decidir deixar un comentari només acabada la lectura. Ho poso difícil, no?

Del bloc que esmento, però, em crida l'atenció un detall: que va començar a copiar els versets del llibre el mes de maig, quan l'amor ja estava força avançat. Potser es tractava simplement d'una tècnica per interessar els lectors a intentar descobrir l'origen de tot plegat? Per cert, preveient la possibilitat que hi entri la mare de la carta del meu post anterior, l'autor del bloc actualitza aquelles paraules o expressions que creu que poden crear dificultats al lector actual.



.................................................................

Abans de començar el llibre d'amic i amat podem llegir (jo no actualitzo la versió editada a les MOLC):

En qual manera Blanquerna ermità féu lo "Llibre d'Amic e Amat''


Esdevenc-se, un dia, que l'ermità qui estava en Roma, segons que damunt havem dit, anà visitar los ermitans e els recluses qui eren en Roma, e atrobà que en alcunes coses havien moltes de temptacions per ço cor no sabien haver la manera qui es covenia a llur vida; e pensà que anàs a Blanquerna ermità que li faés un llibre qui fos de vida ermitana, e que per aquell llibre pogués e sabés tenir en contemplació, devoció, los altres ermitans. Estant un dia Blanquerna en oració aquell ermità venc a la cel·la de Blanquerna e pregà'l del llibre damunt dit. Molt cogità Blanquerna en qual manera faria lo llibre ni de qual matèria.


Estant Blanquerna en aquest pensament, en volentat li venc que es donàs fortment a adorar e contemplar Déu, per tal que en l'oració Déus li demostràs la manera e la matèria de què ell faés lo llibre. Dementre que Blanquerna plorava e adorava, e en la sobirana estremitat de ses forces havia pujada Déus sa ànima, qui el contemplava, Blanquerna se sentí eixit de manera, per la gran frevor e devoció en què era, e cogità que força d'amor no segueix manera com l'amic ama molt fortment son amat. On per açò Blanquerna fo en volentat que faés Llibre d'Amic e Amat , lo qual amic fos feel e devot crestià, e l'amat fos Déu.


Dementre considerava en esta manera Blanquerna, ell remembrà com una vegada, com era apostoli, li recomptà un sarraí que los sarraïns han alcuns hòmens religiosos, e, enfre los altres e aquells qui són més preats enfre ells, són unes gents qui han nom ``sufies'',e aquells han paraules d'amor e exemplis abreujats e qui donen a home gran devoció; e són paraules qui han mester esposició, e per l'esposició puja l'enteniment més a ensús, per lo qual pujament muntiplica e puja la volentat en devoció. On, com Blanquerna hac haüda aquesta consideració, ell proposà a fer lo llibre segons la manera damunt dita, e dix a l'ermità que se'n tornàs a Roma, e que en breu de temps li trametria, per lo diaca, lo Llibre d'Amic eAmat , per lo qual poria muntiplicar frevor e devoció en los ermitans, los quals volia enamorar de Déu.




........................................................
I si hi ha algun impacient que vulgui llegir de cop tot el llibre, sàpiga que el pot trobar aquí, inclosa la traducció a l'anglès.

drama, tragèdia... comèdia?

Avui llegeixo una resposta a la mateixa secció en què fa uns dies vaig llegir aquesta carta:


La meva filla es presenta a la propera convocatòria de la selectivitat , per a la qual està obligada a llegir-se una sèrie de llibres. Ella està encantada, ja que és una lectora empedreïda, però tenim un dubte: el llibre de l'assignatura de català Drames rurals . Ho ha seleccionat un grup anticatalanista o algú que està en contra de promocionar l'hàbit de la lectura entre els joves? Convido a qualsevol a que obri el llibre per alguna de les seves pàgines i llegeixi no més de tres minuts. Em sembla que compleix tots els requisits per a qualsevol de les dues opcions anteriors: jurarse no tornar a llegir un llibre en català o, directament, no practicar la lectura en bastant temps. El llenguatge és impossible i la trama, com a mínim, avorridíssima. L'únic positiu és que els altres semblen una meravella.

Una carta curiosa. No cal que ara digui res sobre l'obligatorietat de les lectures als estudiants de qualsevol nivell. Si la memòria no em falla no crec que durant el meu batxillerat els meus pares tinguessin gaire idea del que ens feien llegir ni que jo els comentes detalls del meu programa; en aquest aspecte la implicació dels progenitors en els estudis dels fills ha millorat força, i jo ho celebro; fins i tot sembla que s'interessen en els detalls dels estudis universitaris, si he de fer cas a la veïna de dalt, professora de dret, que m'ha explicat en més d'una ocasió com algun pare o mare ha anat al seu despatx a interessar-se per les notes dels exàmens.

Quant a la noia de la carta, no acabo d'entendre, si és una lectora empedreïda, per què està encantada, segons diu la seua mare, que ella no bada boca, que l'obliguin a llegir uns quants llibres. És que això no li resta temps per llegir els llibres que voluntàriament prefereix? Quins llibres llegeix la noia habitualment? Quins són els seus gustos? Quan era professor m'agradava parlar amb els alumnes lectors sobre allò que llegien; de vegades jo els suggeria alguna cosa, de vegades ells em parlaven de nous horitzons literaris que jo ignorava. Parlar de llibres sempre és un plaer, llegir els que agraden als altres no sempre és satisfactori.

La carta esmenta, com es veu,  una de les lectures que es fan a 2n de batxillerat, el recull de narracions de la Víctor Català titulat Drames rurals, anterior a Solitud, i em sobten les dues preguntes de la mare -la filla no diu res. La primera nega la catalanitat del llibre i la segona pressuposa que qualsevol lector habitual que tingui 17 anys pot deixar de ser-ho pel fet d'haver de llegir un llibre que per la raó que sigui no li agrada. Com pot ser que a la primera pedra del camí de la lectura, els enamorats dels llibres ja desistim de continuar? I quina -quines- és aquesta pedra? Segons diu la mare -la filla continua muda-, un llenguatge impossible i una trama, com a mínim -quin és el màxim?-, avorridíssima.

Una mica abans de concretar els defectes del llibre, la mare -dono la filla per definitivament desapareguda- ens convida a obrir el llibre per qualsevol pàgina per comprovar la veracitat de les seus afirmacions. Ho faig, encara que sóc una mica trampós perquè estava gairebé segur que el llibre em portaria a una de les meues narracions preferides: “La vella”.

No és qüestió de llegir quan la història -o la trama- ja s'està desenvolupant, així que vaig al principi. En els dos primers paràgrafs no trobo cap paraula estranya, si exceptuo, potser, modegant; em fa gràcia retrobar el mot tomata, que tant es fa servir a l'Empordà com a la meua terra, i que no crec que hagi provocat cap trasbals en les dues lectores (mare i filla). El tercer paràgraf em sembla sensacional, un flashback que continuarà durant alguns paràgrafs i que és d'una potència i d'u ritme esfereïdors. El copio:

Fa cinc anys que s'havia aireferida, anant a confessar al poble veí, amb un predicador que hi feia el novenari; havia caigut al mig de la carretera, amb els ulls en blanc i la boca de costat, com si fes ganyotes. Un carro que anava al mercat, a punta de dia, va atrapar al pas aquell bulto blanc i blau -la caputxa de franel·la i les faldilles de blavets- i el carreter va fer-li un xiulet, perquè l'animal, amb les orelles apuntades endavant, com si flaires un perill, se li espantava; però com el bulto no es mogués, el carreter baixà del carro i engegà un roc com l'embosta (cal buscar la paraula al diccionari o tirem endavant?) , que anar a petar en el braç esquerre de la padrina, fent-li un bony com un ou; i com que ni així fes aires d'eixeivir-se, l'home, cremat, s'hi atansà amb la vara enlaire, per a veure si de grat o per força el faria deixondir (cal buscar també aquesta paraula?), an (ep! an?) aquell borratxo que dormia la mona al mig del camí.

I ja tenim la vella que si abans servia per alguna cosa ara ja no val per a res. Què li passarà a la padrina? L'autora -en aquell moment era autor- va explicant les desgràcies que se li acumulen, la impotència de la vella, amb un crescendo espectacular fins al final que no desvetllaré. He continuat rellegint fins a l'apoteosi de l'incendi, absolutament hiperbòlica, però realista, amb el tempo precís, fins arribar al contrapunt de la calma dels darrers diàlegs: si els vells no fan cap servei, més val que desapareguin, la família ho agraeix. Un final que trobo ben actual. I ja m'agradaria llegir cosetes com aquesta en autors d'ara i amb l'estil d'ara.

Encara que no em llegeixi, dono les gràcies a la mare que m'ha fet tornar als drames de la Caterina Albert i li dedico un fragment del pròleg dels Drames que potser -el fet de veure reproduïda la carta al bloc de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya- té a veure amb l'origen de la seua carta.

Oh tu, escaient damisel.la ciutadana, de posat senyorivol.la de cos esllanguit i rostre pàl·lid, la d'ulls somniadors i llavis tristos [...] perdona'm a mi, el pobre pelegrí de la terra aspra, que duu sobre la túnica la pols dels viaranys, dormits en les planúries soleiades, i que palpa amb la guaspa del bordó tot lo que troba en terra, recollint pedruscalls i flors boscanes per ensenyar-ho als homes així que és en poblat, perdona'm, oh tu, damisel.la ciutadana!, si per encert cau en tes mans de nacre, anèmiques i gràcils, aquest llibrot feixuc; perdona'm i deixa'l de seguida, puix no s'és fet per tu: s'és fet per a altres mans més coratjoses i per gustos més rúfols. Per tu els colors que té són massa crusos, les ratlles massa negres: hi manquen mitges tintes, matisos esblaimats i corbes gracioses com espirals de fum d'un pebeter...

tempus est iocundum

Al mòbil, textual: EL MINISTERIO DE ECONOMIA I HACIENDA HA RESUELTO FAVORABLEMENTE SU PENSION, EN FECHA PROXIMA RECIBIRA LA NOTIFICACION Y SE LE ABONARA EL PRIMER PAGO. El que el PP diu ara va a missa.

Amics i companys, joves i grans, s'han interessat i s'interessen per la meua nova situació que gairebé hauria de mantenir en la clandestinitat en els temps que corren i després de les tendències publicitades en mitjans diversos per periodistes i aficionats imbècils: exfuncionari i pensionista! Que sento? Quins plans tinc? Doncs la veritat, responc per cortesia les seves preguntes i afegeixo algun detall segons els grau d'intimitat amb els enquestadors, però no puc dir res que sigui precís perquè, en el primer cas, els sentiments són diversos i sovint boirosos, van i vénen; quant a la segona pregunta, m'invento ficcions qui no sé si poden ser realitats, però que desitjo que siguin prou divertides.

Els dos darrers contactes relacionats amb el tema han estat, aquesta nit i en aquest ordre, la meva substituta i una companya jubilada. La C. M'ha fet sobretot preguntes que li he respost com calia; per exemple, no li he dit que vaig deixar les claus sota l'estora ni que la pista per aconseguir entrar en el meu exordinador és Orwell (quatre números: fàcil, fàcil!), que no s'ha d'atabalar la gent quan comença una feina nova; finalment, després de parlar d'alguns aspectes laborals i de la nostra vida (compartim, entre altres vicis, el tabac i les poques ganes de matinar) ens hem animat mútuament. La M. ha trucat per felicitar-me per la meua nova condició i hem intercanviat experiències vitals; també m'ha dit que ella pensa que sobretot no em lligui a horaris excessivament fixos, que ja n'hem tingut prou. Hi estic d'acord, crec.

Parlar de la jubilació i de les seues circumstàncies podria ser interminable i avui no tinc gaire temps perquè encara he d'enllestir alguns serrells amb l'iPod abans d'anar a dormir -ai, el despertador!-, de manera que acabaré amb un fragment musical que sempre havia desitjat incloure en algun post i que avui em sembla especialment indicat, tot i que si el traduïu hauríem de concretar alguns matisos.

els meus reis

Demà, és a dir, avui, és dilluns i jo ja m'estaré a Barcelona durant tot el mes, excepte si sorgeix algun imprevist. Desacostumat a la cita diària amb el bloc, se'm fa una mica estranya la represa.

Quina feina m'espera demà? No ho sé, però em sembla que no serà remunerada directament. Ja en parlaré un altre dia. Ara encara em trobo en el passat immediat, en el dia de Reis, que no tinc clar si són d'Orient o de l'Orient, i és que a vegades els articles, tan modestos, tan insignificants, matisen o canvien l'abast dels substantius que els segueixen. En fi, vaig assistir a l'arribada dels Reis a Torroella, després dels focs artificials al Passeig. Encabat, els parlaments a la Plaça. Des de fa uns anys, Baltasar és reialment un rei negre, cosa que si per una banda em produeix un sentiment de nostàlgia envers els impossibles maquillatges del passat, per altra banda em provoca un sentiment de joia, sobretot en constatar que els reis negres torroellencs contribueixen al misteri propi d'aquesta festa amb un discurs breu i inintel·ligible que continua sent el més celebrat, jo diria que doblement -o més- aplaudit.

Els discursos dels Reis, diguin el que diguin, sempre són ben rebuts perquè ja se sap més o menys el que diran, que e´s el que correspon, i no caldria afegir res més, però jo els suggeriria que, si tenen temps, procuressin coordinar-se una mica i mirar de diversificar algun missatge i, sobretot, miressin d'evitar mostres d'egocentrisme com les del rei blanc d'aquest any, que ser blanc i ser rei també pot incloure una mica d'humilitat.

A part dels discursos dels Reis, un sempre espera escoltar alguna cosa interessant en boca de qui els presenta. Aquesta vegada li va tocar a Carles Xuriguera, exmembre del Teatre de Guerrilla i fill de la vila. Les seves paraules em van sorprendre positivament perquè en certa mesura van capgirar els discursos habituals per a bé. En Xuriguera, més que demanar al Reis béns materials o espirituals -la crisi no permet massa alegries-, els va demanar que s'emportessin tot allò que sobrava; encara que la llista era raonable i assumible per tothom, que d'això es tracta, i jo la firmo, ja m'agradaria que l'exemple d'en Xuriguera tingués continuïtat en l'espai i el temps. Per cert, no se si els que mireu el vídeo considerareu massa agosarat el consell que va donar als Reis com qui no vol la cosa.




Continuaria una mica més amb les meues impressions de la festa, però la veritat és que tinc ganes d'entretenir-me una estona amb un dels regals que em van portar els Reis, un iPod touch. Espero que m'entengueu.

P S: Acabo de llegir els records de fa pocs anys de l'A., que deuen ser molts semblants als que potser escriuran, si ho saben fer, alguns nens de la vila.

paga la Federació Europea de Ciclistes els periodistes?

Surto a comprovar que els reis de l'orient hagin entès bé la carta que els va escriure la Joana. Al final, sembla que no gaire, potser perquè la carta era lacònica o perquè els reis, que per això ho són, fan el que volen i entenen el que els dóna la gana.


Per fer les comprovacions, he fet els trajectes a peu, si exceptuo el de Roger de Flor-Mallorca a Passeig de Gràcia-Mallorca. Calculo, tenint en compte el temps i els carrers fàcils de mesurar en metres de l'Eixample, que he caminat entre quatre quilòmetres i mig i cinc, lleugerament per sobre del meu quilometratge habitual dels dies feiners i per sota del dels caps de setmana, divendres inclosos (els diumenges són dies maleïts). No m'allargaré en detalls de la caminada (mirades, converses breus, intent d'atracament frustrat...), sinó que només focalitzaré dos aspectes: hi havia molta gent que caminava i poca, tenint en compte percepcions d'altres dies, en bicicleta; el percentatge de gent amb bosses de botigues m'ha semblat insignificant, cosa que no vol dir res, perquè l'observació durant una part d'un dia i un trajecte no permet establir cap llei universal.

Ja a casa, les bicicletes em fan anar a la pàgina 33 del diari d'ahir:


SI EUROPA PEDALÉS COM DINAMARCA


Si tots els europeus pedalessin com ho fan els danesos, Europa aconseguiria fins un quart de l'objectiu de reducció de gasos d'efecte hivernacle que s'ha fixat per al 2050. Per això caldria anar amb bicicleta uns 2,6 quilòmetres diaris, en lloc dels minsos 500 metres de la mitjana europea, segons un estudi de la Federació de Ciclistes Europeus.


El text -no m'atreveixo a anomenar-lo notícia- em va esborronar. En primer lloc, la qüestió de les mitjanes mai no significa res i els periodistes ho haurien de saber. Quants quilòmetres pedalen els catalans? I els de Barcelona? I els de Riudoms? La periodista, ha contrastat les dades de la Federació Europea? Però, encara més important: perquè pedala la gent? Potser per reduir els gasos que provoquen l'efecte hivernacle? Més insòlit -des de la meva perspectiva-: la gent no camina cada dia com a mínim dos o tres quilòmetres? On anirem a parar? Tangencial: com és que els fabricants de bicicletes no es queixen de la disminució de vendes del seu producte? És que és un negoci pròsper? És la bicicleta, encara, un mitja de lleure o transport a l'alça? Fabricar bicicletes pot contribuir, en el nostre país, a sortir de la crisi? I els fabricants de calçat, que no hi tenen res a dir? Podria continuar indefinidament amb la concatenació, però no val la pena. Cal agafar la bicicleta per fer menys de tres quilòmetres diaris de mitjana? Ai, quina pressa!

En esmentar Dinamarca i pensant en els escriptors que en aquestes dates concreten els llibres que més els han interessat durant l'any, jo també vull dir la meva, dels danesos -ei, qui em pot citar un llibre danès llegit durant el 2011?-: Les ales del dinosaure, de Sissel Jo-Gazzan.

camins

Baixo (els de l'Empordà solen dir pujo) dos o tres dies a Barcelona. Aquests dies he llegit poc i he escrit menys. He entrat poquíssim a internet, que al meu nord és esporàdic i imprevisible, i quan he intentat deixar un post ha estat impossible perquè blogger em parlava d'un error misteriós que no he intentat solucionar i que veig que ja s'ha resolt: el temps que tot ho cura o tot ho acaba.
Els camins del temps a vegades són lineals i a vegades en ziga-zagues impossibles de preveure; entremig, totes les possibilitats. Els meu temps aquests dies ha estat excessivament previsible: només cal dir que les sorpreses més destacables han estat les variacions -ortodoxes- dels menús de les festes i l'inesperat Poema de Nadal del vespre de del 25. Aquella nit vaig escriure això (i una mica més):

Sagarra va cloure el meu Nadal i el d'unes desenes de torroellencs. No hi va haver cues, però l'església era pràcticament plena uns minuts abans de quarts de deu. Per què no n'érem més? Per què tan pocs joves? Hi ha un tall poètic generacional o els joves s'incorporaran quan siguin grans? Per què dels catorze de la meva família del nord, només n'érem tres? No ho sé, i preguntar, si és que és possible, sobre el tema és delicat, més que preguntar sobre els diners que cadascú guarda en el banc i que tenen un pervindre dubtós.
En fi, la nit del 25, el Cor Anselm Viola va fer una actuació en què enllaçava fragments del Poema de Nadal amb cançons del seu repertori que hi tenien relació. Tot plegat, un muntatge d'una hora i mitja absolutament evocador, encara que pel meu gust hagués anat bé una mica més de Poema, d'aquests versos sagarrians tan musicals i tan diàfans en una nit tan clara de fred contingu
Gairebé en acabar l'actuació vaig rememorar -el dia s'hi presta- en imatges discontínues alguns nadals de nen, de jove i de més gran, i vaig sentir, només per un instant, tristor, potser recança, no dels anys passats, sinó dels parents i dels amics que ja no hi són. Ara no sabria dir si també vaig pensar en el futur, no ho crec. Però, és veritat que només existeix el futur?
 



Camins, serps d’encantària,
que feu amable el feix
del qui es vol lliurar d’ell mateix,
de la pròpia tristesa solitària,
i vol cercar un altre somriure,
una altra sang o un altre crit,
i fins un altre món més ennegrit
per poder viure!
Si et volta la brossa inclement,
si branca i punxa t’estalonen,
si l’aglevat i el pensament
no saps on donen,
poc trobaràs ni mel ni glop
ni llum de cares vives;
se’t tornaran les genives
fumades com les del llop!
Però si enmig l’espessorall
el pit rebel deixa la fúria,
i troba un caminet com un mirall
fred i glaçat dins la foscúria,
i pot seguir-lo mansament
sense escoltar cap més musica,
sentirà com el fum del pensament
es va aclarint de mica en mica.

Josep Maria de Sagarra: Poema de Nadal.

Mentrestant, els i les blocaires devien anar escrivint desenes de post que m'he perdut i que ja no llegiré, alguns dels quals devien ser bàsics per estar sentimentalment, políticament, socialment... ben informat. En fi.

El cap d'any, més enllà de les notícies ja previsibles governamentals i de l'oposició: la imaginació al poder i a l'oposició i campi qui pugui, em va portar també la tristor de la mort de Justo Domínguez que, en el meu cas, era sobretot el pare d'un alumne i una persona, més enllà del seu vessant de polític i de sindicalista, amb qui de tant en tant tenia una conversa amable. Justo, millor o pitjor físicament en els últims temps, era un lluitador i crec que el seu nom li feia justícia. Espero que l'hortet de primària, al final del patí, que ell cuidava i que porta el seu nom, faci fruits cada temporada.

El dia 31 vaig mirar amb especial interès la posta de sol, per tal de veure si presentava algun signe diferenciador. No hi vaig notar res d'especial; potser, únicament, la presència d'uns núvols que es rebel·laven contra un cel d'un blau de tramuntana insultant dels dies anteriors. Potser era que em volien facilitar unes imatges que marquessin com el temps també passa quan a penes passa res.
 


Més tard, passades les dotze, vaig adonar-me que no havia demanat cap desig. Tampoc no calia, o és que les meus desitjos no són els de sempre i els de tothom?


Sigueu feliços, aquest 2012, al menys els dies senars, totes i tots.