petites arades

Com la majoria de catalans, tinc un petit historial en defensa de la llengua del país. Bé potser exagero, perquè l'únic que faig i he fet és parlar i escriure en català i ensenyar a parlar (poc) i escriure durant uns anys des d'uns criteris sovint canviants, incerts, permissius -a vegades excessivament estrictes, també- i adequats als oients i escriptors que m'escoltaven; però ara no vull embrancar-me en historietes que no vénen al cas.

 Deixant de banda els aspectes professionals, que pertanyen al passat, encara ara em dedico a la correcció circumstancial de la llengua escrita, exclusivament en els seus aspectes ortogràfics i morfològics, en els detalls petits, perquè em sembla que m'haig d'abstenir d'intervenir en els casos espectaculars.

 Com que sóc passejador, quan em canso de veure alguna errada insignificant en algun comerç dels meus itineraris habituals, tinc tendència a comunicar-la a propietaris o dependents, sempre amb educació i donant per suposat que es tracta d'un petit lapsus com els que jo mateix cometo amb tanta freqüència. Les meus correccions solen ser rebudes amb una amabilitat extrema. Per exemple, fa dos o tres mesos vaig veure que en una botiga molt atractiva del Boulevard Rosa exposaven les qualitats d'un pernil i deien que tenia un “sabor complexe”; després d'una compra insignificant a l'establiment vaig indicar a la dependenta que el sabor més aviat era complex; la noia em va dir que ja parlaria amb el retolista (?). El pernil continua sent complexe, cosa que em fa pensar que la meua idea dels pernils i els seus sabors és vaga i sovint equivocada. Una mica més avall, a l'altra banda del carrer, hi ha un restaurant que es diu Qu Qu (em sembla). També fa molt temps que els vaig dir que creia que no existia el “Pernil Ibèric de glà”que anuncien a la pissarra. El cambrer va semblar molt interessat en la meua observació, però continua exactament el mateix escrit, potser amb una mica més d'èmfasi en l'accent del gla. Definitivament, queda confirmat la meus ignorància sobre els pernils. Potser faré un curset sobre el tema a la casa Elizalde.

La veritat és que alguns cops penso que el que a mi em semblen errors o manca de cura en la llengua escrita potser són formes subtils d'indicar alguna cosa. Durant anys, per exemple, he vist una empresa que anunciava aparells “descalsificadors” i jo interiorment em deia que eren descalcificadors; però pensant-ho bé, la ce més aviat indica obstrucció, en canvi la essa suggerix com serpenteja el producte que s'endurà la calç. Fa una mica menys em vaig fixar en l'anunci d'horari d'una botiga del passeig de sant Joan, que asseguraria que regenten uns musulmans si no fos per la quantitat d'alcohol de l'aparador. Com que també domino el castellà, vaig estar a punt d'entrar a la botiga, però en acabar de llegir el paper vaig pensar que realment l'horari era horrorós i que qui va escriure el missatge tenia molt clara la situació.

Per cert, compte amb les correccions. Continuo amb el castellà (sóc diglòssic -o triglòssics-, no hi puc fer res). Aquesta nit els de Polònia feien un acudit sobre l'acudit de l'independentisme acadèmic de l'inefable Wert i m'ha semblat que apareixia el mot “almóndigas”. Que consti que fa anys i anys que la paraula surt al diccionari de la RAE, com apareixen als nostres diccionaris vocables que alguns mai no inclourien. Als qui demanen almóndigas als restaurants i veuen que el cambrer fa una rialleta, els aconsello que arrenquin la pàgina corresponent del diccionari i la hi refreguin per la cara. Ben pensat, però, ens tocaria anar amb les butxaques plenes de pàgines de diccionaris i, a la fi, els diccionaris ja se'ls creuen poca gent.

quimera

... anà a l'aventura, Cragos i Límira queden enrere, i les ones de Xantos, i els serrats on, pel centre del cos, treia foc la Quimera, amb la testa i el pit de lleona i la serp a la cua.


Ovidi: Les metamorfosis (llibre novè)

Em miro una altra vegada Quimera, la d'Arezzo i em pregunto, sense preguntar-m'ho ni esperar resposta, de què seria capaç de prescindir per poder passar la mà per la seua espinada inhòspita o pel costellam del seu flanc, o per resseguir lentament amb l'index la corba de la seua cua fins a l'altre cap que potser la seua boca va abrusar alguna vegada...

Diuen que Bel·lerofont va matar Quimera amb el plom fos de la seua llança. Mentida, Quimera existeix i continua espantant els superbs i els incauts, els qui li tenen por i els qui provoquen la por. Quimera, com el drac de Jordi, ha estat sacrificada per la història; potser ja ha arribat l'hora de recuperar-la, de treure-li la llança d'aquelles ferides que se'ns va dir que eren mortals.




P.S. Potser és una quimera aspirar a fer “bones” fotos, però al menys podem tenir el sensor a punt. Els de Nikon -avui tenien poca feina- els netegen a l'FNAC de la plaça de Catalunya de les 12 a les 7,30, fins dissabte. Hauria d'haver escrit aquesta nota a l'altre bloc, però em sembla que per aquí passen més nikonistes.

Encara una altra quimera, la valenciana (i la catalana), molt ben explicada aquí.

Acabo, el qui parlava de quimeres l'altre dia -no feu cas del plural, que devia ser cosa del dia- segurament es referia a aquesta:

prescindible

Llegeixo a Facebook un que més o menys diu: Tal es presenta per tal partit, té un llarg historial en defensa de la llegua i la cultura catalanes. Voteu-lo. No sé si al final molts vots es resoldran a partir d'eslògans com aquest, però seria una llàstima; encara que entenc que en les properes eleccions una bona part dels resultats s'obtindran a partir del cor més que del cap i d'hipòtesis de futur, no necessàriament lligades amb la realitat, que cadascú anirà covant fins arribar a una conclusió. De fet sempre és així, però ara més. Que sigui defensor de la llengua i la cultura és el mèrit principal d'un senyor que es presenta al govern del país? I per què no? En conec un que era registrador de la propietat i ha accedit a càrrecs importants sense cap mèrit reconegut en l'art de governar. Que un presenti un programa més o menys interessant té una importància relativa; ja se sap que els programes es poden anar adaptant a les circumstàncies. La qüestió és que la gent tingui la percepció que el candidat sap enfrontar-se amb la realitat de cada dia i tingui idees clares, encara que les matisi cada dia, sobre els temes més foscos que presenta el present i suggereix el futur. Que les idees siguin del candidat no és imprescindible, a vegades el pensament propi més aviat fa nosa; en tot cas, el candidat ha de tenir l'habilitat d'agafar les idees que vegi que tenen una certa majoria entre els seus possibles electors. Si el candidat es presenta en una llista a partir de la desena posició -potser més amunt-, no cal que tingui cap idea pròpia o aliena, ni tan sols cal que badi boca durant tota la campanya, amb el nom i la foto ja n'hi ha prou.


Uf, ja em comença a avorrir llegir textos amb tant poc seny com el del paràgraf anterior. Entenc que en un primer moment un se senti portat per l'eufòria inicial que marquen les circumstàncies polítiques i socials i faci confessions de sobiranisme, independentisme, espanyolisme, federalisme simètric o asimètric, budisme nacionalista, etc. Les autoafirmacions solen implicar també desqualificacions i crítiques dels altres, d'acord, molt bé. Una vegada esplaiats els de dalt i els de sota, bé ha d'arribar el moment de concretar un per un tots els aspectes que ens afecten en la vida diària fins al mínim detall possible, fins arribar, si convé, a establir d'una forma clara si es pensa que les bicicletes han de passar o no per la vorera a partir de la pròxima legislatura.

Em temo, però, que ara més que mai ens diran que no és el moment de concretar per on han de circular les bicicletes i que, a més, no té cap importància; i nosaltres ens ho creurem.

P. S.: Moltes banderes continuen encara als balcons. Passi el que passi sempre hi ha algú que per si de cas vol jugar amb més d'una opció: sense estel, amb estel i una altra aparentment poc comprometedora.

espígol, romer, timó... i mel

Espígol:


Abans, a les comunes (després, quan tenien aigua corrent en un dipòsit i alguns altres detalls, es van anomenar vàters) solien posar-hi un ramet d'espígol a la paret, normalment de cap per avall. A part del perfum, feia bonic de veure; als vàters, segons els casos, és bo que hi hagi algun element que et distregui.

Diuen que l'espígol, en infusions, és tranquil·litzant i va bé contra l'insomni (i desinfecta i...) No ho sé. De petit vaig intentar fer-me el meu propi perfum amb espígol macerat en alcohol, però mai no me'n vaig sortir. Com que encara no bevia alcohol, mai no vaig saber si havia inventat un licor que es pogués comercialitzar. El que sí que es comercialitza és la mel d'espígol, fabricada, com sap tothom, per unes abelles especialitzades que a poc a poc. Al llarg de la seua vida -curta- van canviant el seu color natural de naixement per un delicat color feminista del qual no sé si són conscients.


Romer:

El romer -quin verd tan intens!- el fèiem servir sobretot en alguns guisats de carn; si podia ser de caça, millor. El romer té un gust molt potent i s'ha d'utilitzar amb mesura. Recordo una paella - valenciana, és clar- que devia ser insuperable, però la intensitat de sabor que li conferia el romer m'impedeix afirmar-ho amb la mateixa contundència del gust del romer que, en somnis, encara m'envaeix el paladar

Malgrat els múltiples efectes curatius que se li atribueixen, a casa mai no vam fer servir el romer amb finalitats medicinals; a tot estirar en ficàvem una miqueta al cremat, que a la meua terra anomenem calmant, una paraula que em sembla més adequada que l'altra, tt i que que sigui menys estesa. El color de la flor del romer té una certa semblança amb la de l'espígol, i també hi ha unes abelles que són especialistes a fabricar mel amb el seu nèctar, encara que en aquest cas els insectes no canvien de coloració per moltes flors que traginin.


Timó:

Possiblement el timó és el meu arbust preferit de la garriga. Si no en cullo per divendres sant (alguna vegada ha passat, i més que em passarà), sento com si em faltes alguna cosa. Diuen que si culls timó per divendres sant, la flor aguanta tot l'any; és cert, però no he arribat a descobrir, a part del valor estètic, quin interès pot tenir la permanència de la flor.

A casa fèiem sopes de timó per gust o per guarir les alteracions digestives. Jo trobo que també em va bé quan estic refredat. No recordo haver anat a cap restaurant que inclogués la sopa de timó (senzilla o amb petites sofisticacions) al menú o a la carta. Tampoc no sé si algú la demanaria. Del timó se'n fa una mel molt apreciada; llàstima que, com en el cas del romer i a diferència de les de l'espígol, les abelles que s'hi dediquen no mostrin cap signe extern de la seua especialització; a tot estirar, desprenen una subtil fragància de timó si et passen a tocar de nas, segons diuen els entesos.

espígol romer timó

Al poble, hi ha més gent al cementiri que a les cases i als carrers de més amunt. No és que la gent del poble tingui un interès especial a estar-s'hi per allò que diuen que s'hi descansa en pau, sinó que, com tothom sap, és el lloc on tradicionalment es fa la darrera estada; excepte en aquells casos que un ha deixat dit que prefereix anar voleiant per altres indrets.


Vaig poc al cementiri del poble, perquè per parlar amb la mare, el pare i tots els altres familiars no em cal, tot i que asseurem una estona a la vora del brancal de la seua porta me'ls fa més intensament presents. Després dels de casa, vaig a veure altres parents i m'entretinc també amb els amics i coneguts, que en el meu cas són tots els de la meua generació i els més grans, fins trenta o quaranta anys més; dels més joves, en conec pocs, encara que sàpiga de quina família són.

De tant en tant, en aquestes visites tan espaiades, reconec algú que no sabia que era allí o descobreixo alguna làpida que m'és absolutament desconeguda i penso que li hauria de preguntar a algú del poble, dels qui viuen i moriran al poble, qui és aquella persona.

L'altre dia, en un dels darrers pisos, vaig descobrir uns inscripció que em va fer impressió, que em va fer sentir proper a la persona que descansava darrere la làpida. Els dos primers versos -no costa gents aprendre-se'ls de memòria-, deien així:

Espígol romer timó
cuant t'estimo Perelló


Es pot evocar d'una manera més precisa, més vaga i més intemporal aquest amor? Condensació en l'essència, i potser en l'existència, de la terra seca i perfumada. La Núria, després, demana correspondència, no quedar en l'oblit, i continua amb dos versos més: dubte inevitable al final. No vaig veure cognoms a la làpida ni fotografia ni flors de veritat ni espígol ni romer ni timó, i no sé si vull saber qui em diran que era. Estic segur que recordaré la Núria dels versos i, filòleg semiretirat, m'importarà poc la correcció de l'escriptura o qui la va permetre, qui sap si amb un sentiment de fidelitat. Fins i tot, si amb el temps refaig una mica els versos a la meua manera, no dubto que recordaré la Núria, a qui no sé si vaig conèixer:

Espígol, romer, timó,
com t'estimo, Perelló!

Prim torna a cavalcar, però poc

...En cualquier momento va a haber un golpe de Estado, volverán los jodidos Borbones, los españoles perderán otra vez sus libertades y se archivará el sumario.

Ian Gibson: La berlina de Prim.

Van assassinar Prim i al cap de poc, liquidada la I República, van tornar los “jodidos Borbones”. La història que explica Gibson en la seua novel·la es desenvolupa en un període de temps que transcorre entre aquests dos esdeveniments i explica les investigacions que fa, sobretot a Espanya, un periodista irlandès, Patrick Boyd, amb la intenció de descobrir qui va matar – autors materials i instigadors- el general Prim.

Tinc una certa simpatia per Prim: perquè era de Reus, perquè durant uns anys, per anar a la feina, passava per davant de la seua estàtua eqüestre, perquè durant molts anys la casa on va nàixer la meua àvia, la meua mare i on vaig veire de petit i de jove estava en un carrer que portava el seu nom, encara que després, per qüestions de modes i potser consciències, es va convertir en el carrer de Companys; Prim, a més, em recorda en Serrallonga, el de La bogeria de Narcís Oller. I molts altres coses. En definitiva, que em feia gràcia llegir el llibre de Gibson.

De bon principi la cosa prometia, un jove irlandès, fill inventat d'un, segons uns, heroi real, Robert Boyd, arriba a l'Espanya convulsa de l'època i comença a investigar l'assassinat del general a partir de diversos testimonis que li proporcionen els contactes espanyols, entre altres l'avi i el pare d'Antonio Machado. De seguida, a més, apareix una marquesa “guapísima, opulenta de carnes, morena...” de qui s'enamora el protagonista (em recorda lleugerament la relació que s'estableix a Riña de gatos entre el jove anglès i l'aristocràtica jove, just en un període de la història d'Espanya també convuls i incert)...

Vaig començar a escriure tot això fa unes setmanes, al cap de quatre o cinc dies d'haver llegit La berlina de Prim. En aquell moment segurament tenia la continuació de l'escrit clara, però ho vaig deixar. M'han passat les ganes de continuar, no perquè no tingui presents alguns detalls, que també, sinó perquè se m'ha esvaït l'interès inicial. Al cap d'unes quantes pàgines de presentació de personatges i de situacions que m'oferien promeses de continuïtat més o menys interessants, la novel·la com a tal se'm va fer feixuga, sobretot en veure que agafava els aires d'un sumari -sempre reiteratius- novel·lat que afegiria molt poc al que ja es coneix sobre l'assassinat de Prim i que des del punt de vista de la ficció, de la versemblança de la ficció, feia aigües en alguns moments, sobtada mort del protagonista inclosa, una mort que estic segur que altres lectors pensaran que és un colofó ben trobat. Potser si s'hagués incidit més sobre la persona i la personalitat de Prim, encara que fos mentida... És clar que queda la tasca de reproducció del moment històric, les reflexions ideològiques...

I si no haguessin assassinat Prim? Vet aquí una altra novel·la la qualitat (?) de la qual dependria, com sempre, de la perícia del narrador més que dels fets narrats.

En fi, espero que la Júlia, que ja deu haver acabat la berlina, s'expressi amb més detalls i aporti més consistència que jo.

temps de vots

M'ha passat per segona vegada: l'ordinador s'ha quedat inoperatiu amb una pantalla fixa, suposadament de la policia espanyola, que em demanava de pagar una multa com a conseqüència d'haver entrat en una pàgina perversa. Cap problema, només una mica de temps: reiniciar, entrar en mode segur, restaurar el sistema (en el meu cas a la 1,35 del mateix dia).


El curiós és que, si no m'equivoco, el virus m'ha aparegut en consultar una pàgina on apareixia el famós discurs de Victoria Kent sobre el vot femení (1 d'octubre de 1931). Com que ara fa 25 anys de la seua mort em venia bé fer un repàs a la seua vida i a la seua trajectòria política. De sobte, però m'he trobat que per la raó que sigui algú ha considerat que una consulta sobre la senyora Kent, la República, o el vot femení eren un motiu apropiat per fer un xantatge o, dit d'una altra manera, que la policia espanyola considera que visitar la pàgina esmentada podia ser constitutiu de crim -leu, això sí- i mereixia una multa.

M'he rellegit el discurs de Victoria Kent (també el de Clara Campoamor) i he entès perfectament què volia dir, he entès les seus raons i he procurat fer un exercici d'introspecció històrica. No me n'he acabat de sortir. És veritat que el vot de la dona en general, enormement influïda per l'Església, podria acabar amb la República, però... I tots aquests arguments que incideixen no en les dones sinó en els seus fills...Ai, calia educar les dones fins que entenguessin els beneficis de la República...

Potser algú pensa actualment que el seu vot val per tres o quatre vots de segons qui i que les manipulacions ideològiques, si és que queden ideologies, són bestials, les subtils i les grolleres. Potser algú pensa que tant se val, que després els polítics fan el que volen. I ja veurem coses grosses aquests dos mesos. Passi el que passi, el primer requisit irrenunciable en qualsevol democràcia és que cada persona tingui un vot que valgui el mateix que qualsevol altre; després, en les democràcies, podem discutir els detalls.



La Srta. KENT: Señores Diputados, pido en este momento a la Cámara atención respetuosa para el problema que aquí se debate, porque estimo que no es problema nimio, ni problema que debemos pasar a la ligera; se discute, en este momento, el voto femenino y es significativo que una mujer como yo, que no hago más que rendir un culto fervoroso al trabajo, se levante en la tarde de hoy a decir a la Cámara, sencillamente, que creo que el voto femenino debe aplazarse. (Muy bien.- Aplausos) Que creo que no es el momento de otorgar el voto a la mujer española. (Muy bien.) Lo dice una mujer que, en el momento crítico de decirlo, renuncia a un ideal. (El Sr. Guerra del Río: Los cavernícolas hablan de pastel.) Quiero significar a la Cámara que el hecho de que dos mujeres, que se encuentran aquí reunidas, opinen de manera diferente, no significa absolutamente nada, porque, dentro de los mismos partidos y de las mismas ideologías, hay opiniones diferentes. Tal ocurre en el partido radical, donde la Srta. Campoamor figura, y el Sr. Guerra del Río también. Por tanto, no creo que esto sea motivo para esgrimirlo en un tono un poco satírico, y que a este problema hay que considerarle en su entraña y no en su superficie.

En este momento vamos a dar o negar el voto a más de la mitad de los individuos españoles y es preciso que las personas que sienten el fervor republicano (Muy bien). , el fervor democrático y liberal republicano nos levantemos aquí para decir: es necesario aplazar el voto femenino. (Muy bien). Y es necesario Sres. Diputados aplazar el voto femenino, porque yo necesitaría ver, para variar de criterio, a las madres en la calle pidiendo escuelas para sus hijos; yo necesitaría haber visto en la calle a las madres prohibiendo que sus hijos fueran a Marruecos; yo necesitaría ver a las mujeres españolas unidas todas pidiendo lo que es indispensable para la salud y la cultura de sus hijos. Por eso Sres. diputados, por creer que con ello sirvo a la República, como creo que la he servido en la modestia de mis alcances, como me he comprometido a servirla mientras viva, por este estado de conciencia es por lo que me levanto en esta tarde a pedir a la Cámara que despierte la conciencia republicana, que avive la fe liberal y democrática y que aplace el voto para la mujer. Lo pido porque no es que con ello merme en lo más mínimo la capacidad de la mujer; no, Sres. Diputados, no es cuestión de capacidad; es cuestión de oportunidad para la República. Por esto pido el aplazamiento del voto femenino o su condicionalidad; pero si condicionamos el voto de la mujer, quizás pudiéramos cometer alguna injusticia. Si aplazamos el voto femenino no se comete injusticia alguna, a mi juicio. Entiendo que la mujer, para encariñarse con un ideal, necesita algún tiempo de convivencia con la República; que vean las mujeres que la República ha traído a España lo que no trajo la monarquía: esas veinte mil escuelas de que nos hablaba esta mañana el Ministro de Instrucción pública, esos laboratorios, esas Universidades populares, esos Centros de cultura donde la mujer pueda depositar a sus hijos para haberlos verdaderos ciudadanos.

Cuando transcurran unos años y vea la mujer los frutos de la República y recoja la mujer en la educación y en la vida de sus hijos los frutos de la República, el fruto de esta República en la que se está laborando con este ardor y con este desprendimiento, cuando la mujer española se dé cuenta de que sólo en la República están garantizados los derechos de ciudadanía de sus hijos, de que sólo la República ha traído a su hogar el pan que la monarquía no les había dejado, entonces, Sres. Diputados, la mujer será la más ferviente, la más ardiente defensora de la República; pero, en estos momentos, cuando acaba de recibir el Sr. Presidente firmas de mujeres españolas que, con su buena fe, creen en los instantes actuales que los ideales de España deben ir por otro camino, cuando yo deseaba fervorosamente unos millares de firmas de mujeres españolas de adhesión a la República (La Srta. Campoamor: Han venido.), cuando yo deseaba miles de firmas y miles de mujeres en la calle gritando "¡Viva la República!" y "'Viva el Gobierno de la República!", cuando yo pedía que aquella caravana de mujeres españolas que iban a rendir un tributo a Primo de Rivera tuviera una compensación de estas mismas mujeres españolas a favor de la República, he de confesar humildemente que no la he visto, que yo no puedo juzgar a las mujeres españolas por estas muchachas universitarias que estuvieron en la cárcel, honra de la juventud escolar femenina, porque no fueron más que cuatro muchachas estudiantes. No puedo juzgar tampoco a la mujer española por estas obreras que dejan su trabajo diariamente para sostener, con su marido, su hogar. Si las mujeres españolas fueran todas obreras, si las mujeres españolas hubiesen atravesado ya un periodo universitario y estuvieran liberadas en su conciencia, yo me levantaría hoy frente a toda la Cámara para pedir el voto femenino. (Muy bien.- Aplausos.)

Pero en estas horas yo me levanto justamente para decir lo contrario y decirlo con toda la valentía de mi espíritu, afrontando el juicio que de mí puedan formar las mujeres que no tengan ese fervor y estos sentimientos republicanos que creo tener. Es por esto por lo que claramente me levanto a decir a la Cámara: o la condicionalidad del voto o su aplazamiento; creo que su aplazamiento sería más beneficioso, porque lo juzgo más justo, como asimismo que, después de unos años de estar con la República, de convivir con la República, de luchar por la República y de apreciar los beneficios de la República, tendríais en la mujer el defensor más entusiasta de la República. Por hoy, Sres. Diputados, es peligroso conceder el voto a la mujer. Yo no puedo sentarme sin que quede claro mi pensamiento y mi sentimiento y sin salvar absolutamente para lo sucesivo mi conciencia. He ahí lo que quería exponer a la Cámara (Grandes aplausos).

gernació

M'ha agafat descol·locat aquest dilluns festiu. Suposo que com que no treballo per a cap empresa ni tinc cap horari fix, que els altres continuïn o no el seu horari laboral habitual només em produeix efectes secundaris. Avui, per exemple, en lloc de comprar la meua marca habitual de tabac he hagut d'anar a un restaurant de la vora que conserva el nom de sempre però que regenten uns xinesos que, això sí, continuen fent els plats tradicionals del restaurant d'abans, segurament copiats, congelats i distribuïts per una multinacional de la qual no m'he atrevit a preguntar el nom a la cambrera xinesa, una noia que estic segur que, si les coses continuen com ara i els seus peus de porc tenen tanta sortida, votarà per la independència, o com a mínim pel federalisme asimètric..

Uf les festes de la Mercè! Aquest any, al barri, en horari nocturn, han estat una bogeria a causa de l'espectacle fotomusical dels quebequesos. Unes corrues interminables d'anada i tornada de gent de totes les edats pel carrer de Mallorca que no s'havien vist mai. A mi, malgrat que m'agraden alguns actes d'aquests dies, cada any em costa més d'anar-hi. No per la meua misantropia, sinó perquè em costa mantenir-me encaixonat, sense poder moure'm, sense poder sortir de la teranyina quan ja en tinc prou o vull canviar d'aires. Quins actes de les festes puc anar a veure sense sentir-me aclaparat, sense fer cues, sense quedar-me sobtadament immòbil i sense sortida? De prop, pocs; de lluny, la majoria; però massa lluny, com ahir, que no sabia si al mig de la Via Laietana feien el correfoc o havien instal·lat una font de colors.

Aquest matí pensava que havia d'esmenar la meua poca participació en les festes i m'he llegit detingudament el programa per tal de trobar un acte que reunís les circumstàncies idònies. Finalment he aconseguit, hipotèticament, el que buscava: concert, lloc més emblemàtic impossible, símbol de cloenda de la festa, relativament poca gent i, per tant, possibilitat de mobilitat il·limitada...

 Com que encara quedava una estona per a l'inici, he entrat a la basílica. A l'altar, dos capellans celebraven la missa. No m'he atrevit a pujar al primer pis i m'he quedat a la vora de la porta. Gairebé al moment, després del “fiat voluntas tua...” un senyor ha encaixat la meua mà. Estic tan poc acostumat al procés que no he sabut què dir-li i segur que m'ha clixat. A fora acabaven de col·locar les quatre-centes cadires plegables. La gent s'hi ha abraonat, però no hem tingut cap dificultat d'aconseguir seients en la darrera fila, al costat del passadís central. El concert ha començat impuntualment – no podrien desterrar les horribles llums vermelles?- amb una música agosarada impossible de ballar. Passava una mica de l'aire que durant el matí ens despentinava, i a la font de Neptú hi havia uns turistes xerraires i uns espectadors indòmits. A la meua esquerra, una mica més endavant, un melòman que es devia conèixer la música de memòria feia un encreuat de “La Vanguardia”. La darrera fila era ocupada cíclicament per passavolants d'altres països, potser interessats en la música o potser en un descans momentani en un camí que els durà invariablement de retorn a casa.

Els músics, fantàstics, han volgut fer una concessió en la darrera peça del repertori, abans dels bisos: possiblement una de les composicions més boniques del gènere, o al menys de les d'aquest músic de Torroella; una parella, només una, s'ha desplaçat a ballar. Si, com es pot preveure, continua l'escalada nacionalista, les pròximes festes la plaça serà intransitable i les estelades omnipresents, de moment, com en un oasi intemporal, ningú ha dit ni ase ni bèstia, potser perquè els assistents fa anys que tenen les coses clares.

Mentre tornàvem cap a casa sentíem els focs de Montjuïc. A la plaça d'Urquinaona carregaven uns gegants petits en un camió. Fins l'any que ve.

obres a casa

Potser té raó la Montse, que en un comentari al post anterior s'alarma dels ritme de tot plegat. Una mica de calma, que encara queda temps i cal fer les obres ben fetes perquè si no perilla la casa. Home, senyor Bustos, alcalde de Sabadell, i que sé jo quants n'hi ha com vostè, em sembla perfecte la seva hospitalitat quan diu que al PSC hi tenen cabuda federalistes, confederalistes i fins tot independentistes, però abans haurien de tenir clar quina construcció volen fer vostès, perquè em fa l'efecte que alguns dels invitats no sabrien què fer a casa seua i, a més, dubto que siguin capaços de fer una obra tan esplèndida i perillosament inestable si barreja tants elements. I em temo que moltes altres cases patiran del mateix mal en els pròxima dies, però potser no tant.


No estic segur que la pel·lícula -ja començada quan he clicat el canal- que ens han passat aquesta nit a BTV hagi volgut ser una aproximació simbòlica a l'estat de la qüestió. Per cert, quin plaer gairebé oblidat poder veure per televisió TOTS els títols de crèdit. A poc a poc, en lletres blanques sobre fons negre anaven passant funcions i noms, fins i tot l'ajudant de l'electricista, els noms i detalls de totes les cançons... Una passada! No he estat a temps de gravar-ho per asseure'm després al sofà i veure una vegada i una altra com anaven pujant lletres i lletres i lletres...

les veus de la terra

M'agrada llegir les col·laboracions de Fernando Ónega als diaris. Em fa la impressió que és un personatge informat, mesurat i que incideix en els punts importants de l'actualitat política peninsular; que el senyor Ónega sigui gallec no té cap importància. En un paràgraf -molts interrogants- de l'article que li he llegit avui diu:
I la societat civil, que fins ara no ha tingut temps, potser tampoc té ganes (potser va tenir por?) de pronunciar-se. Què en pensen, per exemple els sindicats? Quin és el parer dels empresaris? Que en diuen les patronals, les grans multinacionals de catalans o el botiguer? Que opinen els científics, els investigadors, l'univers de l'art, les associacions culturals, el món intel·lectual que no escriu cada dia al diari?

El senyor Ónega té molta raó. El dia 11 únicament es va pronunciar un milió i escaig de persones, potser alguns sensepapers i tot que no haurien de comptar en el còmput -ei, això encara no ho ha dit ningú!. En dies posteriors, alguns, dels qui hi van ser i dels que no, han anat dient la seua; però encara en falten molts i imagino que alguns no obriran boca o diran alguna ambigüitat -escoltis algun partit polític- que serà impossible d'interpretar o, tot és el mateix, s'interpretarà perfectament. En tot cas, cal donar temps al temps i recordar que en darrer terme, una vegada hagin parlat els qui volien parlar (valen més uns que altres?), el que importarà és anar fent,amb data si convé, però sense precipitació.

Entenc que el senyor Ónega demana l'opinió dels qui viuen a Catalunya o són catalans. ¿I la opinió de la societat civil espanyola: corporacions, patronals, científics, associacions culturals, artistes, món intel·lectual que escriu o no als diaris, botiguers i tants altres...? Encara els hem sentit menys. Estic segur que ni Ónega ni jo demanarem les veus peninsulars de fora de Catalunya. No perquè pensem que és un assumpte intern dels catalans o perquè pensem que potser no tenen ganes de parlar de l'assumpte o perquè tinguin por de pronunciar-se, sinó perquè estic segur que tant ell com jo estem segurs que la gran majoria dels opinants ens remetrien a la Constitució i, en conseqüència l'interès d'aquestes veus no aportaria cap novetat al debat.

 Però potser m'equivoco, i si Fernando Ónega no esmenta ni demana res als de fora és perquè pensa que el que passi a Catalunya és cosa dels catalans i dels empadronats a Catalunya. Tot pot ser, encara que ara no sigui.

tret de sortida

Inici de les Festes de la Mercè a Barcelona i de la Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern, i segurament inici d'altres esdeveniments públics i privats.

Em passejo per la part esquerra de la Fira, la que va des del carrer d'Aragó fins a la plaça de Catalunya. Començo encara de dia i acabo de nit. Començo d'esma, sense fixar-me gaire en el que miro, simplement com un costum de cada any que no m'atreveixo a trencar, més pel record del passat que per la realitat del present. Però a mesura que vaig avançant em fixo més en els detalls, miro algun títol, fullejo algun llibre, travesso la barrera dels taulells i m'entretinc en els prestatges verticals. Començo a tenir temptacions de col·leccionista i quan estic a punt de comprar-me algun exemplar que no sé si llegiré, la raó s'interposa entre el sentiment i la meua butxaca. Sucumbeixo gairebé al final amb una edició facsímil de “Lo Noy de la mare”. Encara més avall, repasso les publicacions infantils que mostra “La Cova del Col·lecccionisme”: El primer número d'”En Patufet” (ja el tinc) que continuarà sense comprador si es ven a 450 euros, la tira de “Virolets” enquadernats que cal comprar en el seu conjunt, els tres volums de “La Mainada”, on van aparèixer les boniques històries que Salvat-Papasseit va dedicar a la seua filla Salometa, multitud de “Sigronets”... Parlo una estona amb el propietari de la parada, que em fa oferiments que no puc acceptar. A tocar de la plaça de Catalunya, veig molts joves asseguts a les escales de la botiga d'Apple. Segurament descansen de la fatiga d'una cerca infructuosa o reexida, tant s'hi val, per les parades de més amunt; possiblement dintre d'un moment començaran amb les parades de la dreta, molt menys nombroses. Per què em trobo molt millor a la fira del llibre vell que a la setmana del llibre, de gran èxit, segons diuen, aquest any? Em prohibeixo respondre obvietats.

Enguany el cartell de la Fira -me n'emporto dos a casa; ai aquells grans cartells d'altres temps!- és de Pilarín Bayés: quatre personatges -dibuixos inconfusibles- que representen tota la història del llibre, o de la lectura. Aquest deu ser l'any Pilarín Bayés: una exposició aclaparadora (tant i tant material!) al Palau Robert i ara una altra de més específica que encara no he visitat a la Sala Ciutat, al costat de l'Ajuntament. Sí que he anat, en canvi, a veure l'exposició que el Museu d'Història de Catalunya dedica a Lola Anglada. Els seus dibuixos de personatges de l'any 36 i de l'any 39, vençuts (una mostra efímera a la capçalera del bloc) que encara no ho sabien i vencedors altius, com abans els vençuts, em semblen enormement suggestius. Aneu-hi.

Sobre les festes de la Mercè (aquí el programa) no puc dir gran cosa. Únicament he vist l'espectacle de llum i de música que realitzen els canadencs sobre la façana del Naixement de la Sagrada Família. A penes vint minuts amb moments espectaculars. No m'atreveixo a pujar el vídeo que he fet perquè després m'he adonat que estava massa prop de la basílica, cosa que ha provocat uns bons efectes musicals però uns efectes visuals deficients. Si hi aneu, situeu-vos a l'avinguda de Gaudí, a la part més baixa, i, si pot ser asseguts a la taula d'algun dels restaurants prenent unes tapes o els plats que us vinguin de gust.

Bones festes per als de Barcelona i visitants i, sobretot, bones lectures per a tots!

anar-s'hi acostumant

Llegeixo en una entrevista a Houellebecq, que ha estat uns dies a Barcelona amb motiu de la presentació del recull poètic editat per Anagrama, unes quantes opinions literàries i vitals que em reconforten i d'altres no tant. Entre les primeres, la proximitat entre poesia i fotografia o pintura, més que a la novel·la.

Força ironia en tota l'entrevista, depressió (?) i un pèl de crueltat, per exemple en la darrera resposta:
Coneix independentistes catalans?
Els espanyols tenen tantes desgràcies que no poden afegir-los això ara. Pobra gent, siguin simpàtics amb els espanyols, home, no els incrementin el patiment marxant. Només els faltava això.

No cal fer-li cas del tot, però jo sí que estic per la simpatia, no hi puc fer més.

P.S. Sembla que blogger ens ha enviat a la nova interfície definitivament, al menys jo no hi trobo possibilitat de retorn. Em sentia més còmode a l'antiga i la trobava més ràpida. Potser és una qüestió d'hàbits; li hauré d'anar trobant els trucs.

medalles

Em vaig fixar que en les fotos que sortien a la premsa del comiat, Esperanza Aguirre duia dues medalles petites que no vaig poder identificar penjades amb un cordó fosc. És possible que fossin imatges de sants o de la marededéu? No ho sé, no n'he llegit res i m'estranya que algun tipus de periodista no en fes esment; o potser se n'ha parlat molt i jo ho ignoro.

Abans es veia molta gent amb medalles religioses. Jo mateix vaig portar durant un temps una creu d'or amb la cadena corresponent que em va desaparèixer en un dels robatoris de casa. Ara, que encara fa calor i és fàcil veure el coll i una bona part del pit de la gent, més de les dones que dels homes, rarament es pot trobar que portin cap imatge religiosa. Es veuen penjolls diversos, però sense cap simbologia cristiana. Fixeu-vos-hi, feu-ne la prova demà mateix.

Als aparadors de les joieries d'abans -no sabria dir quan de temps abans- es veien medalles amb verges diverses i crucifixos de múltiples modalitats; ara, res de res. Fins i tot les botigues religioses no solen tenir-ne a la vista.

Seguint aquesta curiositat, fa uns dies em vaig aturar a examinar l'aparador, a penes una finestra, del carrer Xuclà número 19 d'una petita botiga. Es tracta d'un lloc que s'anomena Testimonio on venen llibres i objectes religiosos. Del carrer vaig passar al portal i vaig travessar la porta de la dreta que potser abans havia estat la de la porteria. Una monja jove parlava amb una senyora que li havia demanat un llibre. Jo, mentrestant, vaig anar examinant el local, modest en gènere. Al cap d'un moment, quan ja havia marxat la clienta, vaig decidir sortir, però abans vaig voler intercanviar impressions amb una experta. Vam tenir una petita conversa en què em va confirmar que, efectivament, les medalles fins i tot havien desaparegut de la vista en els establiments religiosos; signes del temps, em va dir. A punt de sortir, la monja em va demanar que m'esperés un moment. Va treure una capseta de cartró d'aspecte gastat de color gris de sota el taulell, i de la capseta una medalla petita d'alumini, aproximadament d'un centímetre per un centímetre i mig. Me la va oferir. Em va dir que molts homes la portaven a la cartera. Era una imatge d'una marededéu difícil d'identificar, amb una jaculatòria que resseguia l'oval i que només una vista privilegiada deu poder llegir, jo ho vaig fer en lupa. Li vaig donar les gràcies i me la vaig posar a la butxaca de la camisa. La religiosa, com que em devia veure interessat, però dubtós -o potser tímid-, va afegir abans d'acomiadar-nos que al pis de dalt celebraven la missa tots els dies. Li vaig donar les gràcies per la seua generositat que en aquell moment no vaig saber com correspondre i per la informació. Mai no se sap.

carta a l'amic Salom, de Konilòsia

Tots penjàvem d'una canya
aquest trist ninot, Espanya.

Salvador Espriu (1966)

Ai, amic Salom, ja ho veus, tot continua igual a Konilòsia, potser pitjor segons com es miri. Avui s'ha mort Carrillo, Te'n recordes? Tot elogis, no et pensis, que alguns diuen que era dels pocs que entenien com funcionava realment Konilòsia. Avui mateix el rei d'aquesta terra de conills ha penjat el seu segon post en el bloc que va crear el dia 10. Com que ja se sap que a Internet cal ser breu, el text es condensat, però s'entén, o a mi m'ho sembla. Un dels punts claus és l'al·lusió a una faula d'Iriarte que et copio per si n'has oblidat detalls:

Por entre unas matas,
seguido de perros,
no diré corría,
volaba un conejo.
De su madriguera
salió un compañero
y le dijo: «Tente,
amigo, ¿qué es esto?»
«¿Qué ha de ser?», responde;
«sin aliento llego...;
dos pícaros galgos
me vienen siguiendo».
«Sí», replica el otro,
«por allí los veo,
pero no son galgos».
«¿Pues qué son?» «Podencos.»
«¿Qué? ¿podencos dices?
Sí, como mi abuelo.
Galgos y muy galgos;
bien vistos los tengo.»
«Son podencos, vaya,
que no entiendes de eso.»
«Son galgos, te digo.»
«Digo que podencos.»
En esta disputa
llegando los perros,
pillan descuidados
a mis dos conejos.
Los que por cuestiones
de poco momento
dejan lo que importa.

Què trobes, amic Salom? Sembla que cal fer via, perquè si ens encantem ens enxamparan els gossos. Un advertiment a agrair, si no fos tan repetit. La veritat és que tot plegat comença a fer una mica de por, però no et vull amoïnar, que tu ara estàs molt tranquil a l'altra banda de la riba i no és qüestió que jo et parli dels maldecaps dels qui encara som aquí. Esperem que tot plegat no sigui més que una tempesta d'estiu, encara que, sincerament, ja n'estic una mica tip de tants trons i tanta aigua, que sembla que si no ens cau un llamp morirem ofegats, en aquest país massa acostumat a les sequeres persistents.

Una abraçada.

totterrenys

Aquesta nit he vist i escoltat dos clàssics (bé, Llach molt poquet, vull dir que l'he escoltat poc, no que no sigui un clàssic). Quina llàstima que en el cas de Pujol encara no s'hagués celebrat la manifestació: no sé si Om hagués proposat el pacte de no parlar de política o si el president s'hagués plegat a la condició.

Tornant als clàssics en general, cal recordar que són aquells que, en no importa quin moment, continuen tenint vigència, són fàcilment reinterpretables. Penso en el nostre gran clàssic, Ramon Llull i concretament en el seu amic i amat. Com se sap, un dels meus versets preferits i que no morirà mai -ai, l'amor!- és el segon dels 366, quan just comença la relació entre l'home i déu: Les carreres [els camins] per les quals l'amic encerca son amat són llongues, perilloses, poblades de consideracions, de sospirs e de plors, e enllumenades d'amors.

Ja em direu si no és veritat que aquest verset pot aplicar-se perfectament al procés, que encara no té camins oficials, de la independència de Catalunya. L'únic que cal és decidir (o la cosa és clara?) qui és l'amat, per què els camins (compte amb el plural!) seran llargs, quins perills hi haurà, quines consideracions es faran, quan ens tocarà sospirar o plorar; sobre l'amor que il·lumina, cap dels caminants n'ha de tenir dubte, perquè en cas contrari el camí seria impossible. En definitiva, una reflexió extensa.

Entrant en el camp estrictament literari, durant les meus lectures o les interpretacions -cada lector és un déu- que he fet a les classes, sovint he dubtat si calia conèixer les circumstàncies, els detalls, en què es produïa una obra literària. Sóc més aviat del parer que l'obra literària s'ha d'aguantar per ella mateixa, més enllà de contextulitzacions biogràfiques o de l'època que, en tot cas, poden ser un element més, una ajuda en la valoració.

És veritat, per altra banda, que algunes obres són absolutament inintel·ligibles o no tenen cap interès si es prescindeix d'un mínim suport contextual. És clar que si són impossibles val més no capficar-s'hi gaire i prescindir-ne, que ja en tenim prou amb la literatura que entenem més o menys però que no ens caldria llegir.

Per posar un exemple del que vull dir. Ahir esmentava els haikus i la meua dificultat per entrar en el seu món. Em refereixo, als haikus japonesos que segueixen una tradició ben apresa -no importa si la transgredeixen- i que considerem un model de subtilesa, d'aprehensió de l'instant... i d'una sèrie de qualitats orientals entre les quals sol haver-hi també l'elegància. Bé, anem a un haiku de Soseki (permeteu-me la confiança en el tracte), deixant de banda recomptes sil·làbics o fonètics:

Vent tardoral:
darrere de boví
que va a l'escorxador.

Després de llegir els versos -que bonic el vent tardoral!- un pot pensar el que vulgui o no pensar res i continuar amb el següent haiku. Sigui com sigui, el poema existeix i reclama la complicitat, poca o molta, dels lectors. Bé, ja tothom s'ha fet una idea, ha interpretat, ha sentit, s'ha emocionat, o ha passat gairebé indiferent per les paraules. I si l'autor ens diu que va escriure aquest poema just abans d'operar-se d'hemorroides? Mig romàntic i mig ingenu com sóc, és comprensible que sovint no vulgui saber res dels escriptors i el seu context.

dispersió fotografica

Em sembla que tardaré (unes setmanes, uns mesos?) a tornar al sud. Aquest matí, m'he acomiadat del cel, dels arbres i arbustos, del mar (de lluny), de totes les olors, del gat, que m'ha vingut a olorar sense deixar-se tocar i que aquesta nit ja no m'ha trobat.

Acabada la novel·la de Natsume Soseki, he llegit un llibre seu d'haikus. Voldria saber més coses de la història literària dels haikus, sobretot en l'aspecte conceptual. Tot i que el nom d'haiku sembla que es relativament recent, de la unió de haikai (humor) i hokku (no sé ben bé el significat), que dóna haiku; l'inventor del mot fou Masaoka Shiki (1867-1902). Llegeixo que en les darreres dècades han sorgit o s'han revifats nous corrents: l'haiku urbà, el de ciència-ficció, l'avantguardista o el de vers lliure... Mentrestant, aquí, els haikunistes segueixen les velles tradicions. És dir, que som més papistes que el papa.

El cel clar d'ahir amb núvols estirats, gairebé filiformes, em semblaven un presagi d'hivern esventat, desmentit per la calor i el comiat em permetia entendre un haiku de Yorie:

sol d'hivern
en els ulls del gat
la llum del mar.

I centenars de fotos fetes fetes aquests mesos amb dues càmeres que ja tenen la targeta formatada a l'espera de les imatges de tardor. Fotos ara oblidades al disc dur de l'ordinador a l'espera de passar al disc dur extern on ocuparan un espai que possiblement mai no serà repassat. Unes quantes salvades per raons diverses, com aquesta de la darrera nit d'estiu al sud, quan la Joana em diu que no cal que la faci perquè no sortirà res, però és veu la llum de Deltebre i els estels que l'ull nu ignora a causa de la contaminació lumínica.

La immensitat de fotografies que fem en aquesta era digital és espectacular. Per què fem tantes fotografies? Els motius són diversos i se me n'acudeixen uns quants. Però, perquè mostrem les fotografies? No ho tinc tan clar. Jo mateix vaig perdut amb el meu fotofília, sense saber quin sentit té; entenc que puc comunicar no importa què a través de les paraules, però de les imatges despullades i descontextualitzades...?


Per cert, de la mateixa manera que la digitalització permet jocs literaris encara poc explorats, també permet imatges que sobrepassen el concepte tradicional, més enllà dels efectes diversos que poden veure's en paper. Per exemple -i no sé si tots els ordinadors permeten observar els resultat-, fa uns dies vaig posar en la capçalera del bloc una imatge d'una paret il·lustrada d'una casa de Gràcia, després se'm va acudir que la pluja podia ser més real i vaig fer un primer intent ràpid per aconseguir-ho. És pot dir que això és una foto?

Com que en aquesta escriptura gairebé automàtica se me n'han anat els paràgrafs cap a la fotografia, aprofito per recordar als companys i companyes blocaires que pengen imatges que a vegades seria interessant veure-les més grans i això es pot aconseguir si quan les pugen tenen en compte que blogger ho permet -no importa la mida en què apareixen al bloc- sempre que s'hagi tingut en compte l'opció de “Configuració” següent: “Formatació”, “Mostra les imatges amb Lighbox”. Cal dir que no.

aiguabarreig

Com que a penes escolto la ràdio ni miro els programes musicals de les televisions, ni altres coses semblants, no sé si encara existeix allò de la cançó de l'estiu que es portava en altres temps. En el meu cas, el disc que he escoltat més aquest estiu dubto que hagi estat el més popular, perquè ja sabem que la popularitat necessita una promoció que sovint té poc a veure amb la qualitat.

Dubto que hi hagi molta gent, encara, que hagi escoltat Entre monosíl·labs, el primer disc en solitari de Rosa Pou. Fa uns dies vaig deixar escoltar les cançons a la meua neboda (18 anys recents) a través de l'iPod i me la mirava mentre somreia escoltant el primer tema, Cap cot. Es va treure l'auricular de l'orella i em va dir que si era una cançó per a nens. Li vaig dir que continués. “Que guai! “

La veu, la tirallonga i el ritme (fins i tot la lletra) de la primera cançó poden fer pensar en un disc infantil. Després un s'adona que possiblement la Rosa ha aconseguit amagar sota una música festiva i eclèctica (valset, tango, i no sé quantes coses més al llarg de tot el treball) i una veu juganera (a vegades sensual, sovint innocent) tot un món personal que potser necessitava un punt de desdramatització per atrevir-se a sortir, o perquè a vegades, quan s'arriba a la maduresa personal, es poden comunicar els neguits, no només les alegries, amb un somriure, ironitzant sobre un (una) mateix (mateixa. I si a tot això s'afegeix el joc amb les paraules, encara millor. I si s'atreveix amb Pere Quart per acabar el disc, perfecte.

M'he permès, sense permís de la Rosa -quan la vegi li preguntaré si l'aigua beneita és real o metafòrica-, pujar una cançó seua amb una mirada meua des de la meua -quants possessius!-platja preferida (demà me n'hi torno) en un dia externament gris.



Per saber-ne més:

tres (o quatre) gats

Els quatre darrers dies a l'Ampolla em va adoptar un gat. El vaig veure per primera vegada assegut a l'entrada de casa sense atrevir-se a traspassar el llindar de la porta marcat per una cortina. Com que no tenia una idea gaire clara de les seues intencions em vaig limitar a observar-lo i, després, com correspon a les situacions en què algú es presenta a casa encara que no se l'hagi invitat, vaig compartir el sopar, en el seu cas unes restes crues de sèpia que va acceptar sense un sol miol d'agraïment. Bé, un altre dia continuaré parlant de la nostra relació perillosa, sobretot entre les meues mans i les seues urpes.

Just aquells dies, però la història ja va començar la setmana anterior, estava llegint Soy un gato (s'ha traduït al català?), de Natsume Soseki.  Mantinc una relació estranya amb aquest llibre, que recomano i que segur que tornarà a aparèixer per aquí. No sabria precisar perquè vaig començar una novel·la protagonitzada per un gat japonès nacionalista que no té nom, que viu a casa d'un mestre de vocació discutible i que observa i reflexiona sobre els humans. Tampoc no sabria dir per què hi ha moments en què abandonaria definitivament la seua lectura i d'altres en què em té captivat fins al punt de fer subratllats com aquest:

-Me temo que la poesía moderna, al contrario de lo que sucede con los haikus clásicos, no se puede improvisar. Necesita una mayor reflexión, un sentimiento más profundo, y también una fabricación más compleja. Pero una vez que se ha compuesto adecuadamente, su tono exquisito extraído de su más íntimo espíritu, es capaz de conmover el alma más cerril.
-¿En serio? Bueno, a mi no me ha pasado nunca. Yo siempre he pensado que solo el incienso adecuadamente quemado durante el día de los Difuntos es capaz de traer las almas de vuelta a la tierra. ¿De verdad piensas que la poesía moderna és igual de eficaz? -preguntó Meitei mientras descuidaba su juego y se concentraba en tomar el pelo a Toito.

Haikus i poesia moderna... Avui he anat a passejar-me per la Setmana del Llibre. Hi havia quatre gats -o potser menys- fent voltes per les casetes de fusta, cosa que s'entén si es té en compte que la tarda amenaçava pluja i alguns havien protegit els llibres amb plàstics de transparència dubtosa. No sabria què dir sobre la meua visita de gat mandrós que enyora temps passats, així que improviso tres versos:

Sostres de fusta,
un gat creua la plaça:
cauen tres gotes

somni d'un 11 de setembre

Matí:
Miro una part de l'acte institucional a la Ciutadella. Record d'escriptors catalans morts en algun número rodó segons la perspectiva de 2012. Trobo un to equivocat en el poema d'Ausiàs (la força contundent dels mots aguts i els monosíl·labs amb només dues paraules planes) i participo plenament de l'evocació de Pujols; fluixet Calders i contundent Sales...

En acabar els Segadors, sortim de casa per fer el recorregut habitual. De seguida trobem -davant dels maristes- un grup de Torroella que s'ha portat taules i cadires i senyoreja la vorera a l'espera de l'hora de començar la marxa; en M. (qualsevol dia pujaré una cançó de la seua mare) i un amics seu ens volen cantar una cançó que parla de Catalunya, de Rajoy i de Mas que imagino que repetiran incansablement més endavant. Una mica abans hem parlat amb en J. I la F. Que han vingut en un dels nou (o són set?) autocars de Palamós; la seua filla serà veïna nostra.

Van arribant més i més autocars que aparquen on poden. Nosaltres continuem fins al monument de Rafael que coneixem tan bé pel veïnatge dels primers anys de casats. Baixem fins al Fossar. Fa calor. Tothom es fotografia. La Joana busca, i no trobarà, una estelada de cotó que li faci el pes. Els miquelets i l'almogàver de les cerveses, com cada any. En Sobrequés que firma llibres. Calor del cel i de la terra. Li demano a Miquel (sé el seu nom -ell se n'estranya- perquè el pare l'escridassa) que em deixi fotografiar la seua bandera negra potser excessiva. Sallen les motos la xafogor del dia.

Tarda:
Comprem el menjar fet. Truca la meua cunyada acabada d'arribar i aparcada a Mallorca cantonada Meridiana. La Joana els va a buscar. Ja no deuen quedar espais per als autocars. A casa, mirem com s'omple el passeig de Gràcia. Enfoquen i parlen amb els promotors de la marxa (no goso anomenar-los organitzadors perquè crec que, bé per incapacitat o per timidesa, s'ha quedat curts. Quin recorregut oficial tan miserable!).

A tres quarts de sis marxen Joana i família cap al passeig de Gràcia. Els auguro llarga espera i passes de vell, si es que es poden afegir la gruix de la manifestació. Jo surto de casa mitja hora més tard. Intento, sense gaire convenciment, arribar a l'eix de la caminada. Aviat agafo una ruta alternativa en ziga-zaga que em porta al carrer Bruc i, finalment, a l'Arc de Triomf. M'acompanyem, i acompanyo, gent, banderes (una estelada sobre fons verd?), pancartes, balcons que criden independències i asfalts que s'hi afegeixen, i viceversa. Qualsevol recompte és tasca inútil. Barcelona -Catalunya- és una festa que avui no té aturador. I fotos, més fotos, encara més: “jo també hi vaig ser!”. I els conductors dels autocars que fan conversa en petits grups, i els bars que no donen abast, i, gairebé, una vaga de bicing, i...

Nit:
Ens trobem sota l'estelada de l'arc. Pugem a poc a poc fins a casa. Corrues encara de festa, de cansament optimista. Ells es mengen un entrepà i beuen una cervesa. Al carrer Mallorca comencen a arrencar els autocars. Dia gran. L'hem feta grossa.

Els polítics, no importa el canal, debaten tots alhora: s'apunten, es desapunten, es justifiquen, qualifiquen i desqualifiquen, irrompen i s'interrompen, versifiquen, versen i tergiversen. A la fi, seran ells els qui decidiran el futur, nosaltres ja hem tingut el nostre dia de raó i de follia, de majoria o minoria, segons els cristalls, però jo no n'havia vist mai cap de tan gran. Sé que l'espera serà llarga i les veus diverses i discordants. Quan calgui hi tornarem.

Demà:
Quina mandra, demà comença el curs! Ai, que a mi ja no em toca!

melodia de setembre

Com aquell qui després d'un temps de no veure un piano dubta de l'agilitat dels seus dits, confon les tecles i desconfia de la bondat de la melodia resultant, em passa a mi, que després de tant de temps desconnectat, mandrós encara per l'efecte de l'aigua, el sol, les olors de la terra i els pas lent de les hores que sempre són massa ràpides, busco una represa que a poc a poc em torni als vells costums.

Torno la vigília d'aquesta marxa que serà la definitiva abans de totes les que encara queden, sobre la qual no sé que han dit els meus amics i amigues de la xarxa. La manifestació més gran -és una previsió- de totes les que s'han fet, la manifestació que ha estat -serà- possible gràcies a la consciència dels diners -cal que reciti Turmeda?

Fa unes setmanes vaig anar a escoltar els Montgrins, orquestra de ball i cobla de molt temps que basa la seua pervivència en la continuïtat del passat. La novetat? La gent que es posa dempeus quan sona un himne que abans no hagués aixecat cap cul de les cadires. Després continua el concert i tothom torna a casa. Ja ho veurem.



Em repasso la melodia -la meua- i m'adono que sona incompleta i discordant. Em cal exercici de tecles.

camins de rodadits

Fa anys, un amic andalús m'explicava la decepció que va tenir en portar un company al seu tros i veure la indiferència amb què es mirava plantes i animals que ell, amb il·lusió, li anava assenyalant i explicant. Comprenc perfectament les dues situacions i em sembla innecessari qualsevol comentari. Els interessos de cadascú són molt diversos i la seua relació amb la natura igualment.

Darrerament he conegut gent que fa llargues caminades a peu per llocs de la nostra geografia (pujades, baixades, muntanyes, rius, estanyols...) i que el que valoren especialment és el fet de caminar, potser de desconnectar de la rutina diària de llocs tancats o de caps emboirats. En acabar aquestes excursions que els són plenament satisfactòries són capaços de parlar de la bellesa del paisatge recorregut, dels corriols amagats que han trepitjat, dels arbres -alguns amb el seu nom-, de la pluja o del vent o del sol. Em sembla fantàstic. Ells estan contents i repetiran, i continuaran considerant que el més valuós és el repte d'assolir la meta i si entreveuen la bellesa del camí, molt millor.

Confesso que m'agrada fer camí, però que sóc un mal subjecte per acompanyar els qui es tracen un horari per arribar a la meta. Tot em distreu, el que ja conec, que mai no és igual, i el que descobreixo, que també puc trobar en els llocs que ja conec. Quan camino en grup per arribar al lloc que sigui, em perdria si no fos perquè m'autoimposo la disciplina de la majoria.

Aquest estiu, per exemple, han florit més atzavares que mai i és un goig contemplar la seva esveltesa i les flors enlairades que ja no veuré l'any que ve. O distreure's amb la munió espectacular de rodadits que han aparegut al Delta i rodalies i que feia temps que ja no veia.

Els meus rodadits (el DIEC no recull el terme) s'anomenen també libèl·lules, espiadimonis o encara altres noms. Per entendre'ns, són els insectes que pertanyen a l'ordre dels odonats. Els profans en el món dels insectes no solem filar prim, però sembla ser que els espiadimonis són pròpiament els rodadits que mantenen les ales plegades en situació de repòs i les libèl·lules els que les mantenen esteses i horitzontals.

Com deia, fa unes setmanes la bassa de les Olles, a l'Ampolla, tenia una quantitat espectaculars de rodadits que apareixien de totes direccions per posar-se suaument a la punta d'una planta i deixar-la per fer un vol curt abans de tornar al mateix lloc. I el vol perpetu dels que aparentment no trobaven el lloc idoni per descansar. I com destacaven a contrallum! A mi, en aquelles hores de la posta de sol en què els mosquits es converteixen en els amos, la presencia dels rodadits em proporcionaven confiança perquè pensava que se'ls menjarien tots. La veritat és que els mosquits a penes em van molestar, però potser eren les oronetes, de vol rasant i descarat que ja se'ls havien cruspit. O potser, posats a ser menys poètics, l'insecticida que deuen tirar als arrossars els helicòpters i les avionetes.

En definitiva, que a l'hora de la veritat els meus vols só més curts dels previst i les meus certeses escasses. No em queixo, i continuo el meu camí d'estiu.

Jacinto, i altres noms menys verdaguerians

Com que no crec que durant els dies que queden del mes d'agost i els de la primera desena de setembre pugui connectar-me fàcilment a internet, he deixat religiosament enllestides les entrades corresponents a Roser de tot l'any. Mentre anava pujant els poemes de Verdaguer, vaig entretenir-me un moment pensant en aquest en què el poeta -i el capella i l'home- celebra el seu sant (la data és del 16, un dia abans de la celebració actual) molt en la línia de tot el poemari:

A SANT JACINTO
Jonquillo entre les floretes,
entre les pedres llaccí (1),
lo flayrós nom de Jacinto
malaguanyat es per mi.

Oh sant meu, flor de Polonia,
si jo us pogués assolir,
si qui ha nascut argelaga
pogués tornar gessamí,
com Vos, als peus de la Verge
me n’aniría a florir.

No sé si la gent celebra el seu sant tant com l'aniversari del seu naixement. Les persones que jo felicito habitualment em donen les gràcies, però algunes afegeixen que no fan res especial durant el dia, ni un àpat, ni solen rebre regals, ni un pastís commemoratiu que sense espelmes perd part de la gràcia... Sembla que el nom que un porta és una qüestió més aleatòria i més pròpia de l'atzar que la de la data de naixement i, a més, el dia del naixement marca un fet temporal bàsic a partir del qual comença el compte enrere (o endavant), i ja sabem que el temps és una de les principals preocupacions humanes.

La realitat, però, és que el nom que un porta sovint ha estat el resultat d'una planificació molt més rigorosa que la de la del naixement. Una planificació en què han intervingut els pares -especialment la mare- però a vegades també molts altres parents i, amb freqüència una tradició ancestral familiar o cultural en general, o una determinada moda. La tria del nom d'un nadó és possible que hagi produït més maldecaps que el seu propi naixement, que sol ser un esdeveniment bonic, i alguna crisi interna, i que en determinat moment l'hagi marcat, sobretot en els primers anys. De tota manera, a diferència del dia del naixement, que és inamovible, per bé que alguns l'amaguin o el tergiversin, el nom sempre es pot canviar legalment o de fet o, en alguns casos, dissimular amb abreviatures comuns o inventades.

El que cada vegada resulta més rar és que el nom propi es relacioni amb la persona que segons el santoral cristià, que és el que ens pertoca, assenyala el dia en què la església recorda el personatge. Qua a algú li han posat Jacint? Molt bé, què hi farem. Però d'aquí a tenir cap interès pel sant que marca la diada hi ha un abisme, cada vegada més en una societat poc interessada en la història cristiana i en la història llunyana en general. Potser per això els sants se celebren menys, i molts ho fan únicament amb l'esperança de rebre algun present.

De tota manera, més enllà de les meues hipòtesis sobre aquest tema, els qui tenen difícil la celebració són les persones que duen un nom no canònic. Per exemple, conec dos germans que porten el nom d'un poble i el d'un arbre. Cap dels dos celebra el seu sant, tot i que en el primer cas podria aprofitar les festes majors de la població (fins i tot podria rebre regals del poble en qüestió per la publicitat que els fa); el germà arbre podria celebrar un sant mòbil segons la plenitud dels fruits de l'arbre que li dóna nom. Un dels darrers nom acristians i poc tel·lúrics, segons com es miri, que he conegut correspon a un nen sud-americà que es diu US Navy (cognoms d'origen castellà habituals); no sé si el nen fa cap celebració onomàstica, però en el seu cas la tria té múltiples possibilitats, encara que jo, si m'ho preguntés, li suggeriria el 13 d'octubre, que té més solera que el d'una sèrie nord-americana relativament fugaç.

En el meu cas, aquí a la xarxa, tenint en compte que no hi ha sant saragatona, ja em va bé que que em felicitin per sant Pere o sant Miquel, que, en definitiva, el que importa és que es recordin de la persona, virtual o no.

(1) jacint

àguiles i coloms (músiques de dimecres amb aires de dilluns)

Mentre sopo veig com s'apropa a la barra a beure una cervesa. Per què les àguiles no volen amb els coloms? Com que és l'estiu em fa mandra preguntar-me més enllà de les obvietats de velocitats i alçada. Déu ser un àguila, ell? Segurament, però no li pregunto, perquè és l'estiu i qualsevol explicació que anés més enllà de la fauna més tangible i propera m'atabalaria, i qui sap si em faria escoltar aquesta música:



Avui, ara encara no, que les botigues tornen a obrir totes per rebre àguiles i coloms, tampoc no tinc massa ganes d'escoltar aquesta cançó, però potser si insisteixo...:

cultura també rima amb agricultura (segon esbós en prosa d'un futur poema monorim escrit el dia de la marededéu d'agost))

Tothom sap que cultura rima amb literatura. Alguns diuen que es la rima més perfecta i es decanten per la poesia o el teatre o la novel·la i altres proses, o per tot plegat. A vegades, sentim dir que també rima amb pintura o amb partitura, fins i tot amb escultura o arquitectura. M'agraden aquestes rimes.

Jo, però, confesso que aquestes rimes sovint em semblen una impostura dels àvids que tenen molta cintura a l'hora de presentar una candidatura amb confitura que només és plena de serradura, raspadura i corcadura de subcultura.

Jo, que abomino de qualsevol censura, demano que es creï una autocensura que acabi amb totes aquelles manifestacions de la cultura ínfima sense dretura perquè, també amb la rima fàcil de contracultura, ens passen factura no només econòmica, que ja hi estem acostumats, sinó sobretot intel·lectual i són una tortura que ens deixa sense carnadura i ens produeix baldadura.

Jo reivindico els poemes en què cultura rima també amb agricultura i, si convé, amb avicultura. Jo reivindico un país també de versos lliures en què no s'oblidi que la física, la química, les matemàtiques, la medicina... formen part de l'estructura necessària de la cultura de qualsevol territori -i persona- que vulgui gaudir d'una plenitud futura.

Per acabar, unes gotetes d'angostura.

una lectura de l'Índia

Vaig esmentar l'altre dia una novel·la de Vikas Swarup. És possible que el nom d'aquest autor, sense cap altra referència, no sigui gaire conegut; en canvi és segur que arreu del món es conegui la pel·lícula Slumdog Millionaire (Quiere ser millonario? ) que adapta la seua obra Q&A (2005). Vikas Swarup és un autor de l'Índia nascut l'any 1963 , diplomàtic que actualment viu a Pretòria.

Fa unes setmanes vaig llegir la seua segona novel·la, Seis sospechosos, publicada l'any 2008 i traduïda a l'espanyol fa dos anys. La vaig començar esperant una narració policíaca i al cap de poques pàgines vaig continuar la lectura amb una mica d'escepticisme criminal, fins que em vaig adonar que el que estava llegint tenia un interès inesperat, afegit, que es va convertir en la principal motivació per continuar: estava entrant en un fresc, limitat però suficient, de l'Índia actual escrita per un testimoni que malgrat treballar pel govern insistia en la corrupció dels governs locals (del central no en deia res) i mostrava la diversitat vital i cultural d'un territori immens en què coexisteixen i es creuen la modernitat amb la vida més primitiva. Al final, el menys important era descobrir qui va matar realment Vicky Rai, l'interès era anar avançat en la narració i la descripció la la vida de la Índia a través de les vides dels sis personatges acusats de matar el miserable Rai.

No m'entretinc a enumerar detalls dels sis sospitosos de la mort del jove empresari Vicky Rai (el seu pare, un polític corrupte; un comerciant i funcionari important que a vegades es desdobla en Gandhi; una famosa actriu de Bollywood, un texà tanoca enamorat de l'actriu i que sembla que ha mantingut correspondència amb ella a través d'Internet; un lladre de mòbils en hores baixes i un aborigen, Eketi, de les illes Andaman, de la tribu dels onge) pel fet que la policia els troba una pistola quan registra els assistents a la festa en què va morir aquest personatge. És possible que algun lector s'interessi per la trama policíaca a partir del que s'explica d'aquests sis personatges i altres personatges recurrents del seu entorn, però a mi, insisteixo, en un moment determinat em van interessar més els propis personatges, el que representen, el descobriment d'una Índia, organitzada i caòtica, efervescent, que aquí ens arriba amb comptagotes; una potència mundial relativament silenciosa que potser dintre de no gaire farà la competència a la Xina. No puc saber fins quin punt hi ha trampes en la realitat que ens presenta l'autor, però si són tan petites com les que es descobreixen en la trama policíaca, són ben poca cosa.

La novel·la s'estructura a partir de la focalització alternativa en els personatges, que en un o altre moment entrecreuen les seves vides, i a partir de la mirada d'un periodista de prestigi que acaba descobrint tot l'entrellat. Un ritme força dinàmic que se segueix molt fàcilment, encara més a causa de l'humor del narrador que desdramatitza les situacions que podrien esdevenir excessivament dures.

I si algú vol trobar un valor afegit a la novel:la, pot continuar per aquí amb els curiosos onge.

alternativa cat

-Foc! Foc!
...
-Gat?

Pleasantville




Aquesta nit, mentre feien la cerimònia de clausura dels Jocs he vist una peli. Podria dir que ha estat una tria difícil, però mentiria: em jugo el que calgui que al menys em passaran -a mi, que miro la tele- no sé quantes vegades els moments àlgids de la cloenda, comparatives incloses.

vent de dalt

Si no fos perquè sé que seria inútil, aquests dies de calor intensa me n'hagués anat a qualsevol lloc d'aquests on hi ha un d'aquests molins gegantins que produeix energia elèctrica. Heu estat a tocar de mà d'algun aerogenerador? Les seus aspes, en girar, produeixen un so intermitent, però metòdic, inquietant: zuuummm, zuuummm, zuuummm... Un té la sensació que en qualsevol moment es pot escapar qualsevol de les tres espases immenses que formen l'hèlix i deixar-te trinxat: Malgrat tot, aquest ventiladors descomunals formen part d'un dels sistemes de transformació d'energia més nets que es coneixen, d'aquí, potser, que s'hagi triat el color blanc per pintar les moles eòliques.

Jo m'he passejat alguns estius pel costat d'aquests aparells instal·lats al meu poble i he tingut la sensació de trobar-me en presència d'uns ginys capaços d'invocar i dominar les misterioses forces tel·lúriques primitives que encara no acabem de comprendre. Al mateix temps, els ventiladors m'han produït una sensació de rebuig, com de profanació del paisatge per deliris de grandesa contra els quals, instintivament, els humans més racionals ens convertim en Quixots.

Els ventiladors -atracció i rebuig, misteri i revelació- em creen un dilema. Els he d'acceptar en la mesura que són productors d'energia neta o els de combatre en tant que embruten els paisatges que els humans ja hem anat degradant als llarg dels segles?

És curiós que alguns dels principals partidaris de les energies netes i dels defensors de la terra siguin al mateix tems els qui s'oposen amb més força a conviure amb els molins de vent als seus paisatges. Dimecres vaig llegir un article titulat El paisatge de Picasso, salvat, que es referia a Horta de Sant Joan. Fantàstic! I els paisatges que no són picassians? És que tothom, per molt humil i mediocre que sigui, no té dret al seu paisatge? Què hem de fer? Com ho solucionem?

l'esperit olímpic i jo

Ethlelbert Talbot, bisbe de Pennsilvània (després, Coubertin) : l'mportant, dans ces Olympiades, c'est moins d'y gagner que d'y prendre part (22 de juliol de 1908; en anglès originàriament)

Pierre de Coubertin: Plus vite, plus haut, plus fort (original del pare Didon, no sé la data exacta)


Fet i fet, però, els lemes o qui els va dir tenen poca importància. Els Jocs Olímpics són una realitat que d'una manera pacífica reuneixen gent de la majoria de països del món que conviuen durant unes setmanes en una pau que alguns d'aquest països neguen. Ara bé, jo espero un temps en què els atletes que competeixen -o hauria de dir que participen?- no portin cap bandera i estiguin contents simplement pel plaer del joc. Això sí, que vagin els millors, perquè en cas contrari els espectadors ...

De moment resulta curiós la lluita aferrissada per ser el primer, per obtenir més medalles. I les medalles que realment valen són les d'or. Imaginem que un país guanya una medalla d'or i cap altra i un altre noranta nou de plata i cap altra. El que ha aconseguit una sola medalla ocupa un lloc superior en la llista dels vencedors dels Jocs. El que ha aconseguit quedar segon en noranta-nou ocasions figura al darrere. Aquesta és la realitat dels Jocs, molt més estricta que la realitat de la vida.

Per cert, a partir de l'experiència personal. Fa uns dies vaig penjar un vídeo amb l'actuació del duet de natació sincronitzada que va suposar la plata per a dues nadadores d'aquí. Es tractava d'un vídeo gravat amb una màquina de fotografiar petita de la pantalla de la tele de casa (un altre dia parlaré d'aspectes tècnics de gravació i de les teles de darrera generació). Avui, després de 1953 visites al vídeo penjat a You Tube, m'ha arribat aquest correu:

Hola, saragatonabloc:
Tu vídeo "Plata de natació sincronitzada a Andrea Fuentes i Ona Carbonell. Londres 2012" puede incluir contenido cuya propiedad o licencia corresponde a International Olympic Committee. Por tanto, el vídeo se ha bloqueado en YouTube.
Esta reclamación penaliza el estado de tu cuenta. Consulta la página de notificaciones de copyright para obtener más información sobre la política aplicada a tu vídeo.
Atentamente,
- El equipo de YouTube

Abans ja havia rebut aquest advertiment:

Tu vídeo "Plata de natació sincronitzada a Andrea Fuentes i Ona Carbonell. Londres 2012" puede incluir contenido cuya propiedad o licencia corresponde a Test_NBCU_Olympics, pero sigue estando disponible en YouTube. En algunos casos, se podrán mostrar anuncios junto a él.
Esta reclamación no penaliza el estado de tu cuenta. Consulta la página de notificaciones de copyright para obtener más información sobre la política aplicada a tu vídeo

No sé en què consistirà la penalització del meu compte a You Tube a instàncies del Comite Olímpic Internacional, però segurament aquest segon vídeo, que mostro amb finalitat purament didàctica i també enregistrat a través del televisor de casa, pot ser el meu incomprensible suïcidi, i espero que la cosa no vagi més enllà.

Ep!:

Tu vídeo se ha bloqueado en todo el mundo. Ten en cuenta que el estado del vídeo puede cambiar si se modifican las políticas seleccionadas por los propietarios de contenido. Más información sobre los derechos de copyright en YouTube
Por tanto, tu cuenta se ha penalizado y no está en buen estado. Si eliminas el vídeo, se retirará la penalización aplicada debido a esta reclamación.
Creo que esta reclamación de copyright no es válida (clicar aquí).

Potser que em repensi. Hauria d'eliminar el primer vídeo? Hauria de reclamar contra el Comité Olímpic? Hauria de penjar el segon vídeo? L'important no és participar? Sóc prou fort? Em queda la paraula?