26.5.15

les llistes


Segueixo una estona i consecutivament dos tertúlies televisives, la primera amb gent del país i la segona a Madrid. En un moment determinat es parla a totes dos de les llistes electorals en els aspectes formals, vull dir, prescindint que siguin d'un o altre partit. No hi ha unanimitat d'opinió, sobretot en dos aspectes: Hauria de governar la llista més votada? Es vota una llista perquè representa un programa o una ideologia o perquè hi van unes persones determinades? En el primer cas, les lleis no concreten que els més votats hagin de governar; en el segon, cada ciutadà deu actuar segons els seu propi criteri, tot i que aquí si que la llei especifica que l'escó -o el que sigui- aconseguit pertany a la persona i no al partit o coalició que presenta la llista.

Els arguments per justificar que governi la llista més votada mai no m'han semblat convincents. Sempre he pensat que el meu vot va clarament a determinada formació i al que em sembla que representa, però estic disposat a acceptar que s'aliïn amb qui té afinitats amb les idees presentades, de la mateixa manera que jo en la meua vida personal podria cedir -o aportar- en alguns dels meus plantejaments si el fet em fes aconseguir un objectiu superior.

Quant a votar llistes o persones, el meu cas és clar. De la majoria de paperetes amb prou feines conec -i conèixer em sembla un verb agosarat en aquest cas- algú. No cal dir res més. No m'estaré, però, d'afegir que les llistes tancades em semblen una aberració que els propis líders polítics fomenten. Sigui com sigui, votar qui sigui en unes eleccions, fins i tot municipals -al menys a Barcelona-, és un acte de fe que només és superat per la creença en determinats dogmes religiosos. La credulitat de molta gent -jo m'hi incloc- em sembla espectacular, il·limitada.

25.5.15

per un moment tothom és, o sembla, feliç, excepte alguns... i ja es veurà


E pur si muove!
Galileo Galilei

La vida continua
Artur Mas (i molts altres)


Colau guanya i Barberà, encara que no perd,  perd... i tantes altres coses. Els propers dies seran apassionats (el principi de la fi?), sobretot als mitjans, després el temps s'alentirà i anirem veient. Uns seran (serem, sereu?) feliços i els altres no tant. Jo continuo amb els meus petits afers quotidians, de la resta en podem parlar demà.

Ai manyac què em fas,
ai que m'ho veus tot,
ai que em treus les calces
ai que em mires molt!

Ai la llengua aquí,
ai que estic torbada,
ai que tanco els ulls,
ai que m'obro massa!

Ai que la tens dins,

ai que ets descarat,
ai que humida em poso,
ai com la bellugues!

Ai que deus pensar,
ai que tova estic,
ai que el botó em tiba,
ai com me l'animes!

Ai com t'aprofites,

ai que tot em raja,
ai que tot em crema,
ai no sé que em dic!

Ai que ets atrevit,

ai que bé m'hi poses,
ai com t'ho consento,
ai si algú ho sabia!

Ai no sé què em passa,

ai que perdo l'esma,
ai que m'obro més,
ai no ho diguis mai!

Ai que no sé on sóc,

ai quin bo que em dones,
ai que em torno boja
ai que em vull morir!

Ai que no reposes,

ai que em torna això,
ai i que m'agrada,
ai que em fas feliç!

Ai no tinc vergonya,
ai no en vull tenir,
ai que endins m'entraves...
Oi que hi tornaràs?

Manuel de Pedrolo: “La felicitat”, dins Eròtica XX

24.5.15

aquest diumenge, himnes i cants municipals


Veient i escoltant la lamentable i divertida guerra de les banderes d'aquests dies, he recordat que tots els municipis tenen escuts i la majoria banderes que s'hi relacionen, però que moltes vegades no són presents o onegen en els edificis públics al costat de les altres, de les dos o tres encara comunes a tot el territori. No sé si tothom sap que alguns d'aquests escuts i banderes són oficiosos malgrat la seua antiguitat, perquè qui els oficialitza, des de l'any 1981, és la conselleria de Governació (ignoro quins tràmits cal seguir). Oficioses o oficials, apareixen sobretot en forma de banderoles en diades assenyalades, especialment a les festes majors. Aquestes banderes municipals, que se sàpiga, mai han sofert robatoris, cremacions... o situacions semblants, ni tan sols per part dels habitants dels municipis veïns; consti que amb aquesta constatació no faig cap suggeriment.

Si bé els municipis tenen escuts i banderes que sovint parlen del passat -en molts casos l'escut inclou una corona en la part superior, i la bandera inclou l'escut-, no em ve a la memòria que tinguin una música, un himne que faci que els habitants es posin la mà al cor mentre sona, o alcin el braç, o facin cara transcendent o qualsevol altra cosa que s'escaigui a la solemnitat de l'acte. Per què no tenen músiques els municipis? Cert que en alguns casos una música no oficialitzada és compartida per tota la població; per exemple, segurament si preguntés a Torroella per quina música se senten representats dirien que per una sardana, i si demanés més concreció, em dirien que per Torroella, vila vella, del mestre Bou; després, és possible que hi hagi la música de cadascú, però aquesta sardana és la del conjunt.
 
 



I Barcelona? No s'hi val a dir que l''himne del Barça. Hi ha moltes cançons que parlen de la ciutat i possiblement una enquesta actual situaria en primer lloc la que cantaven Freddie Mercury i Montserrat Caballé que, total, té quatre dies. Hi ha altres melodies, esclar, i m'atreveixo a suggerir-ne dues sense especificar qui crec que les adoptaria. És possible que el nou consistori que governarà la ciutat durant quatre anys a partir dels resultats d'avui es proposi en un moment de bogeria institucional oficialitzar algun himne? Triarien una música i una lletra ja conegudes o n'encarregarien una de nova? Arribarien a algun consens o les desqualificacions habituals impedirien un resultat? En cas de no arribar a una entesa, cada partit faria seu un himne? Caldria fer un referèndum?
 







P.S.: Quan era jove vaig anar uns quants anys a les festes de Sant Jaume. Recordo que als matins, però també en altres hores del dia, una banda recorria els carrers interpretant músiques alegres per posar a to els habitants del poble i els visitants. Hi havia un moment, indefectiblement, en què els metalls emprenien una polca arxiconeguda: Rosemunde (també anomenada Polka del barril de cervesa), original del txec Jaromir Vejvoda i objecte de múltiples adaptacions, aleshores, quan arribava el moment que en la cançó s'esmenta Rosemunde, els autòctons i els coneixedors entonaven una adaptació que feia així: Visca Sant Jaume..., que és lo país de l'arròs, Visca Sant Jaume... ! La nova lletra no anava gaire més enllà a part dels tralarà posterior, però ja bastava. Durant molt temps vaig pensar que aquell era l'himne del poble, i potser encara ho és, tant de bo: No hi ha res com unes quantes cerveses i una paelleta en bona companyia per anar tirant, al menys a mi m'ho semblava.
 
 

22.5.15

ostracisme poètic?


Des d'ara, amb la publicació d'aquesta Obra poètica completa (1931-1990), cinquanta anys després d'iniciar-se, una imatge globalitzadora i més rica de Manuel de Pedrolo roman a la cantonada. Algú s'hi aproparà o dispararà, de lluny, amb bala?
Xavier García: final del pròleg, també intitulat (m'agrada conjugar l'arcaic -o modern?- verb intitular) “Una obra poètica i els seus ostracismes”. Lleida, Pagès editors, 1996.

¿Aproximació o trets a les més de set-centes pàgines poètiques de Pedrolo publicades com aquell qui diu fa quatre dies? Doncs em sembla que ni una cosa ni l'altra. Per què? Vet aquí una pregunta que jo no sé respondre i que dubto que algú em pugui explicar prou satisfactòriament. Amb el permís dels editors -espero que no els faci res que intenti contribuir a una reedició del llibre, i si veuen que em desvio que m'avisin-, em permetré copiar poemes de Pedrolo alguns dies, fins i tot dels de formes adustes, escrits a raig. Com que estem en període electoral, aquesta nit em decanto pels epigrames polítics circumstancials (res a veure partits o personatges esmentats en l'origen o continuació de l'ostracisme).

Epigrama

Socialistes i convergents
es miren l'ou com balla
i tots tenen la cua de palla
quan s'ensenyen les dents.

Socialistes i convergents
en ordre de batalla
se la jugaran a qui més gralla
per fer-se amb el convent.

Socialistes i convergents
han preparat la dalla
a veure qui més i millor talla
un bacallà pudent.

31 de gener de 1988



Tres epigrames

En Pujol, el gran croat,
porta a Roma el Mil·lenari
i l'il·lustre ensotanat
l'hi canvia pel rosari

**

L'Enric Guitart fa cultura
amb el gec ben descosit
per les dents del gos d'atura
que li daren a Madrid.

**

En Xavier Bru de Sala
no es treu els ulls del melic
mentre va pujant l'escala
amb somriures de nou ric.

7 de desembre de 1988

21.5.15

on off standby


Anar al cinema a veure una comèdia que ha vist tothom, al menys a França (quan vaig emprendre el vol realment?), sopar en un lloc on l'oli dels fregits és net i les braves petites, cruixents per fora i amb salsa pròpia, sortir en ple diluvi per arribar moll de turmells a genolls, com ahir, posar-se el pijama abans d'hora, obrir la finestra per deixar entrar el soroll de la pluja sense cap rancúnia, al contrari, mirar que hi ha al WhatsApp, repassar no gaire atent què passa al món, escoltar un xic de música, llegir, potser, una estona altres blogs i el llibre quediu l'Allau, esperar que vingui la son o anar-la a buscar, content de tapar-se una mica, etc.


20.5.15

cartellera


Que poc evoluciona la publicitat en els cartells electorals! Fins i tot s'intercanvien els eslògans uns i altres partits segons la campanya i els anys. El canvi! Quantes vegades s'han buscat els votants amb la paraula CANVI... Ara ha tocat a Ciutadans (Ciudadanos) ser el motor del canvi a petició popular; doncs bé, què hi farem. Entenc que en un paper penjat al carrer no caben gaires filigranes dialèctiques i que la finalitat es recordar als desmemoriats que existeixen unes sigles i uns cares, però una mica d'alegria, una mica de novetat, sempre seria ben rebuda ni que sigui en partits que mai votaràs. Per exemple, en el cas de Ciutadans, què els hagués costat fer un haiku al·lusiu a un partit amb el qual s'aliaran en tants i tants municipis:

Vol de gavines,
vells ocells carronyaires.
Vota pel canvi.

Encara que, la veritat, jo trobo poc elegant que parlin dels altres, com fa Collboni en els anuncis desqualificadors de Trias i Colau, i no dels propis mèrits,.

Aquest matí, anant a comprar el pa, em mirava els cartells de Trias (fixeu-vos que no dic de Convergència) . M'agraden, són acolorits, desdramatitzadors -les paraules importen poc-, i presenten el personatge com només ho pot fer qui governa, és a dir, des de les opinions dels governats i individualitzant-los. Tenint en compte la poca credibilitat dels polítics, la publicitat indirecta és una bona idea, encara que al final no decanti gaire cosa i sigui tan falsa com la majoria de propagandes, però potser picarà algú. De tota manera, els ciutadans -els del carrer, no els del parit- també van dient la seua en els cartells que tenen més a mà; d'això se'n diu interactuar en una de les poques ocasions en què és possible. M'he fixat, també, que els de les CUPs deuen haver personalitzat mínimament els cartells segons els barris, això està bé, esclar que si el que el que diuen a Gràcia val també per al Poble Sec la cosa té menys gràcia.

I, ai, aquesta pluja intensa d'avui que deu haver desfet tantes cares...! Que fràgils són els rostres (sic) i les paraules!


18.5.15

BARÇA... Barça... Barça!


Los dos eran buenos escritores, como debían serlo los periodistas deportivos. El arte de escribir esa clase de noticias siempre me había asombrado. Nueve de cada diez veces el lector ya conoce el resultado de tu artículo antes de leerlo; sabe quién ganó, probablemente incluso vio el partido. Pero lo lee de todas formas y has de encontrar una forma de escribir con una perspectiva y un punto de vista que le de frescura.

Michael Connelly: La oscuridad de los sueños.

 

S'acaba el partit i rebo algunes mostres de l'enginy popular a través de whatssapps. Amb una sola copa l'índex d'alcoholèmia és baix i caldrà esperar altres copes, sobretot la de la Champions, que sempre va més carregada, per augmentar de manera proporcional l'eufòria. Pujo pel passeig de Sant Joan i m'endinso pels carrers de Gràcia, on no sembla que el diumenge presenti gaires novetats, ni a les places; a penes algun clàxon llunyà i el motor de l'helicòpter que fa voltes concèntriques -duraran fins ben passada la mitjanit- vigilant qui sap què. A la plaça del Sol -els Verdi queden més amunt- algú ha muntat una pantalla petita i uns quants miren Temps moderns. Fa de bon estar a la fresca mentre els periodistes -avui també invitats de gala, saberuts i subtils- van desgranant jugades, crítiques, elogis, repassen el passat, preveuen el futur -en l'entremig els horripilants vídeos musicals de jugades accelerades i colors excitats-, en múltiples variacions que sobretot tenen de nou la tecnologia, el to i els noms dels futbolistes. Charlot i les tertúlies esportives: el temps aturat i les complicitats dels diumenges.

17.5.15

aquest diumenge, l'hora del blues


De jove m'agradava escoltar blues, a la tarda, però sobretot a la nit. No sé si cada música té les seues hores, però els meus blues eren especialment nocturns, amb poca companyia o en solitari; no gaire estona, que el seu ritme és perillós. Fa temps i temps que no escolto blues seguits, fins i tot ignoro si encara es toca, vull dir si es toca com abans i interessa a gaire gent. Avui m'ha vingut bé fer-ne un tastet, curt, intens.


16.5.15

papallones i tortugues


Fa temps, un company que em llegeix amb assiduïtat em va dir que tots fem servir algunes paraules amb més freqüència que d'altres. Ell havia detectat que en el blog, és a dir, en la llengua escrita, jo utilitzo molt el mot -el poso en plural perquè és com sol aparèixer- diversos o diverses. És veritat, en sóc conscient, surt molt més que diferents, per exemple, que és una opció equivalent més habitual; i per suposat, ni comparació amb les vegades que surt distint o, posats a dir, politípic o altres solucions que exigeixen un determinat context. Més enllà de l'estudi estadístic, la qüestió és per què faig servir divers o altres sinònims possibles. No ho sé. Un estudiós dels detalls i de la psicologia potser m'ho podria explicar.

D'una forma més conscient, sé que també escric manta -és un arcaisme aquest demostratiu?- vegades el mot efímer. De fet, el mateix nom del blog ja indica curta durada, de manera que segurament efímer respon a una visió personal de la vida aplicada a... tantes coses. Gairebé tot, malgrat la durada aparent és, si no fugaç, com a mínim passatger, transitori, temporal. Hi ha alguna cosa immutable, estable, permanent?

Em deixo portar per la temporalitat i penso en dos animals tan aparentment oposats que em fascinen: les papallones i les tortugues. Les primeres són bellíssimes, efímeres, fràgils, de moviments ràpids i difícils de predir; les segones són ... a mi m'agraden les seus formes, la seua longevitat, la seua duresa, la seua parsimònia. Ah, els humans, que a vegades podem participar de les dues naturaleses...

I ara és quan em deixo portar per la sinonímia babèlica i barrejo una hibridació impossible que ens indica que res no és igual i tot és divers: papallona, tortuga, paloma, تیتلی, کچھی,, voliaina, titli, skilpad, turtle, kaplumbaga, kelebek, Butterfly, πεταλούδα, leptir, 蝴蝶, sköldpadda, qoolleyda, mariposa, tartaruga, χελώνα, żółw, motyl, бабочка, tortue, rùa, カメ, etc.


15.5.15

aproximació, rapidíssima, a una resurrecció


Les llibreries de vell són, com se sap, les més propenses a l'aventura, és a dir, a visitar-les sense cap idea preconcebuda i acabar sortint amb qui sap què. En les altres, les de les edicions recents, també és possible aquesta aventura de l'atzar, però molt menys; un ja sol saber què trobarà, encara que la sorpresa pugui arribar quan et diuen que aquell llibre que es va publicar fa dos o tres anys fa temps que ja no està en cap prestatge o, fins i tot, que no l'han vist mai.

En les llibreries de vell, sovint entro pel simple gust de relaxar-me, de fer una pausa durant un passeig massa apressat. Cada vegada que desapareix una d'aquestes llibreries dels meus recorreguts habituals em sap greu ni que sigui per egoisme. Em va passar amb la Canuda, que avui esmento particularment perquè he descobert una de les seus filles. Baixava pel carrer Bruc, per la dreta, quan sobtadament, entre Consell de Cent i Diputació, m'he fixat que a l'altra banda hi havia una llibreria nova, al menys per a mi. M'hi he apropat. A la porta hi havia tres persones i a la seua esquerra i a sobre un rètol amb el nom: Kepos-Canuda. He preguntat. Efectivament, un dels llibreters de l'antiga casa ha muntat la nova, més petita, però que recorda en alguns aspectes la vella. He entrat un moment -les llibreries sense visitants són un pèl tristes, però ja era l'hora de plegar- i el propietari m'ha explicat quatre detalls. En primer lloc -em sembla que textualment-, que el seu fons no és fonamentalment de llibres de bibliòfil ni de llibres de batalla (ja podeu pensar quins són els llibres de batalla). Sembla ser que la mitjana d'edat dels bibliòfils sobrepassa la seixantena. Per què no hi ha bibliòfils joves? Ha estat sempre així? Per què hi ha bibliòfils? Hi ha especulació bibliòfila? Em sembla un tema interessant, com a mínim curiós. De llibres de batalla se'n poden trobar a molts llocs. Què queda entre uns i altres llibres?

Bé, qualsevol dia en podem parlar de tot plegat. De moment, deixo constància de l'existència de la Kepos-Canuda, que ja porta, crec, més d'un any oberta, i jo sense saber-ho malgrat que està dins del meu radi d'acció. Imperdonable.
 


 

13.5.15

política de proximitat llunyana


Avui, llegint l'entrevista a Susan George, m'ha sobtat que tractés precisament dos temes, els dos temes per no ser excessivament exigent, que jo em plantejo a l'hora de votar un partit també en la proximitat municipal: quina política proposa el partit en relació a les multinacionals, incloses les virtuals, per exemple la mateixa multinacional que ara em permet escriure -i tenir- en aquest blog. En segon lloc, i encara que sembla un tema completament diferent, quina política portaran per frenar l'allau de substàncies tòxiques que ens envaeixen, i no em refereixo al tabac, l'alcohol o similars, sinó aquelles que ens empassem cada dia sense saber-ho.

Puc pretendre que les formacions polítiques incloguin com a mínim alguna referència a aquests temes en els seus programes de proximitat? Per què no? És que no afecten la meua vida quotidiana? La de tots, sigui quina sigui la ideologia de cadascú. Què això és cosa dels Estats? Aquest és el parany, pensar que hi ha temes que s'han de resoldre des d'instàncies superiors. Els petits, els barris, els pobles, les ciutats unides, poden ser imparables. Que no ens ho acabem de creure o són aspectes marginals? Llàstima

No puc enllaçar l'entrevista esmentada al principi, però en deixo una d'equivalent.

12.5.15

sessió doble


Em perdo el principi, però escolto una bona estona l'entrevista de Cuní a Pablo Iglesias. El personatge s'administra perfectament i té carisma, barreja fortalesa amb fragilitat, que no debilitat. És un líder del nostre temps, bé, vull dir dels temps actuals. Miro enrere i penso en Gary Cooper, sol, però triomfant. Em pregunto quanta gent vota no un partit, una gent, unes idees, un programa, sinó una persona, sigui a consciència o inconscientment.

En acabar l'entrevista arribo per casualitat a la segona de TVE. Fan ¡Bienvenido Mister Marshall! i la miro fins que s'acaba, és curta. És possible que sigui una contraprogramació de l'entrevista? A la fi, a la pel·lícula, els desitjos, els somnis, les esperances acaben en no-res i els habitants de Villar del Río encara han de contribuir en la mesura de les seues possibilitats els costos de la rebuda frustrada.
 
 



11.5.15

Olga Xirinacs, sóc al teu convit


Avui fan anys Olga Xirinacs i Andrés Iniesta., i segur que molts altres. M'ho passo bé amb la poesia visual d'Iniesta, fenomen conegut arreu del món, però a diferència dels periodistes esportius que sempre tenen paraules de més, només se m'acut desitjar-li un per molts anys al camp. En canvi, la meua felicitació d'aniversari per a l'Olga, amiga virtual en el seu blog i amiga present en les seues pàgines, és plena de matisos, de complicitats, m'atreviria a dir que de creixement personal si no fos perquè a la meua edat ja és difícil créixer, al menys al ritme d'altres temps.

Si fos poeta, avui li dedicaria uns versos, però, descartada l'opció per impossible, he buscat quins versos seus podrien expressar aquest desig de llarga vida, de creativitat i de petites felicitats -o no tan quotidiana si li concedeixen el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que la Júlia proposa i que a mi em semblaria exemplar. No he pogut decidir-me per cap poema, així que finalment he optat per recordar, i assumir com a propi en tant que lector, un resum de tota la seua poesia, fins i tot -sóc agosarat- de la que encara sentirà i construirà. Llarga vida, Olga! Entro en el teu convit i m'hi passo les hores.


ENTREU, AMICS, que la porta s'obre per a vosaltres.

Entrar a una Poesia completa és trobar una vida sencera. Es visita, s'acaba el llibre, es tanca i es fa adéu. El llibre guardarà des d'ara la vostra mirada i sabreu en quines cambres, sales o recintes us podreu refugiar quan ho necessiteu. La Poesia completa és també un edifici, una casa, un lloc d'acollida, de conversa, de complicitats, de consol, de reivindicacions, d'afinitats, desacords i confidències. La Poesia completa no és un testament: és un testimoni del viure, del temps vital del poeta i de la seva societat.

La poesia és l'aproximació més directa a una persona. Radiografia, autobiografia, observació de l'entorn. Per a qui sap llegir, la poesia revela. Per a un altre poeta, la poesia descobreix. L'autor, per aquestes raons, es torna vulnerable.

Olga Xirinacs: “Rebedor” (fragment) a Óssa Major. Poesia completa (1977-2009). Editorial Ómicron, 2009.


simfonia del diumenge


El diumenge, després de dinar -tard-, el silenci seria aclaparador, ominós, si no fos pels xiscles intermitents de les orenetes i el parrupeig mandrós d'algun colom poc inclinat a fer migdiada. A poc a poc, però, quan encara el sol és més prop del zenit que de la declinació definitiva, comença una melodia ronca, lenta, de ritme regular: la primera rentadora s'ha posat en marxa. Al cap de poc, se n'hi afegeix un altra. Encara una tercera, uns minuts més tard, participa de la polifonia. Els ritmes s'entrecreuen; mentre una fa una petita pausa, l'altra arriba a un crescendo sublim -1200 revolucions!- i la segona es prepara per a un alegro vivace. Just en aquest moment, una quarta veu comença a intervenir. Lentament, d'una manera espasmòdica, un tambor deixa de percudir; després, un a un, callaran tots els altres i els que s'hi hauran afegit. Pel celobert puja una olor intensa de net, de flaire floral inidentificable. Assecar -les cordes ja fan panxa- , plegar, planxar, desar... El descans és efímer, el sol s'amaga, els ocells van a jóc. Preludi de dilluns.

10.5.15

aquest diumenge... no ho sabria ben bé dir, una tocantant?


Hi ha un diari que fa un temps es feia publicitat dient que si un dia explicava que els elefants volaven ens ho havíem de creure. La veritat és que costa poc donar notícia de les coses grans per molt sorprenents que puguin semblar. En el cas dels elefants, per exemple, estic segur que molts de nosaltres els veurem al cel abans que ho publiqui el diari. No, la credibilitat sovint es basa en els detalls, en les coses petites, així que, per dir-ho amb un eufemisme, em va disgustar que l'anunci de swing al Centre Cívic de la Sagrada Família correspongués a una actuacióde la setmana anterior. Però ja posats, vam ocupar dues cadires tocant al passadís central, que també cal donar oportunitats a l'inesperat.

L'espectacle que vam veure s'ha de viure en directe perquè qualsevol reproducció per mitjans electrònics és parcial, enganyosa, com en totes les actuacions en què els músics mantenen un alt grau d'interactivitat amb el públic. M'explico una mica. Ens vam trobar una cantant-dona orquestra-explicadora d'històries. La Cris, 24 anys, alumna que ja acaba a l'Esmuc, actuava darrerament al metro. Comença presentant l'espectacle en què en una gorra que passarà al públic hi ha uns paparets que li suggeriran cançons. Algú tria a l'atzar un paper i li passa a la Cris, ella parla, s'explica, divaga, concreta i interpreta segons el que ha llegit. A continuació un altre espectador demana la gorra, treu el paperet, i la cantant parla i interpreta. El contingut de l'espectacle és variat, eclèctic, preparat i improvisat. Una del públic treu un paperet que indica que ella mateixa ha de proposar una cançó, tria una ranxera, la Cris, que no té gaire idea de ranxeres, li demana que li concreti una mica un possible argument, la cosa costa, però finalment interpreta... Sona un mòbil, a la propietària li sap greu, però la cantant ens anima a no apagar-los perquè diu que acostumada als passadissos del metro el silenci li és estrany. Apareix un conegut, la cantant l'abraça i fa publicitat de la seua música... En fi, anant passant l'estona amb un concert desconcertant i desigual, amb tecnologia sofisticada i sense cap tecnologia, amb composicions pròpies i alienes, etc. Per cert, les il·luminacions de moltes sales són horroroses, posen uns focus de color i anar fent. Quan va sortir l'artista vaig pensar: Ostres, aquesta noia s'ha passat el cap de setmana a la neu sense treure's les ulleres i ni tan sols ho dissimula amb maquillatge.
 
 

9.5.15

reduccionismes variats


Veig que presenten el telenotícies amb una entrada que diu llengua aranesa. Hi ha qui troba complicat això de classificar les llengües; a mi, que no sóc gens revolucionari en aquestes qüestions, no em costa d'acceptar les divisions dels manuals. Tot plegat, però, m'estranya que no parlin de llengua lleidatana, gironina, etc. En les desconnexions territorials. Generalitzar no és ofendre.

L'èxit del Partit Nacionalista Escocès en les eleccions del Regne Unit és aclaparador, indescriptible. És impensable una cosa semblant a Catalunya en unes generals o fins i tot en unes autonòmiques, i comparar Escòcia i les seues circumstàncies amb Catalunya és pura fantasia. Afegeixo dos elements contraposats a tenir en compte: al programa electoral del SNP, la qüestió de la independència era un punt més, visualment no prioritari; Si Cameron ha aconseguit la majoria absoluta ha estat, directament i indirectament, gràcies a Escòcia.

Al Portal de l'Àngel, el primer o segon carrer amb més densitat de caminants de Barcelona, la presència d'Alfred Bosch també és aclaparadora; de fet és l'únic candidat a l'alcaldia de la ciutat que s´hi pot veure. Fins i tot atabala tanta concentració de cartells, amb tres o quatre n'hi hauria prou. A la fi, el seu mig somriure és premonitori. Ell sap ben bé que l'eslògan triat no és el més encertat en unes municipals. L'alcalde del SÍ? Cada cosa quan toca i on toca.



( He intentat fer una cosa curteta com si fos per a Facebook, però encara no ho aconsegueixo. De Twitter ni parlar-ne, ni concretant en un sol tema)

8.5.15

camins


Tinc compte a Facebook i a Twitter, però no els freqüento, tot i les constants invitacions de les dues plataformes que rebo al correu electrònic. Avui, però, he estat llegint una bona estona Facebook. He anat baixant i baixant -o pujant i pujant?- per la pantalla amb el ratolí i, a part de les notícies interessantíssimes de familiars, he trobat impressions, sensacions, ocurrències, paelles i pastissos de companys i companyes blogaires -que bé que els adjectius acabats en aire no tinguin marca de gènere- que creia definitivament desapareguts del món virtual i d'altres que fa temps que tenen una vida escassa al blog. Davant de tanta efervescència expositiva, de tantes complicitats, de tanta agudesa expressada amb tan poques paraules, de tanta interpretació subtil de la realitat, de tants alegries o tristors reivindicatives, he pensat que potser hauria de deixar això dels blogs i mirar d'unir-me a la festa. Quan aconsegueixi expressar-me amb tres o quatre ratlles -o menys-, ho intentaré. Avui, m'ha sortit encara massa llarg, però tinc tot el temps del món per anar practicant, de moment.

7.5.15

l'autoria dels anònims o Catalunya serà eròtica o no serà!


No estic segur si fa dos posts la Júlia escalfava motors per fer una proposta de celebració amb motiu dels vint-i-cinc anys de la mort de Pedrolo i qualsevol dia ens convidarà a concretar una moguda als blogs el dia 26 de juny. Al mateix temps, la Montserrat parlava també de Pedrolo. Diu, la Júlia, que Pedrolo és un escriptor una mica oblidat (obviem el Mecanoscrit i alguna altra obra d'ús a les escoles i instituts), injustament oblidat. Es refereix, esclar, a l'oblit institucional i públic. No sé si en la vida dels particulars Pedrolo és molt o poc present. De tota manera, la llista dels injustament oblidats seria llarga i la dels injustament promocionats potser també, i la lluita contra les injustícies un deure cultural i cívic inacabable.

Jo he de dir que fa uns quants anys que no llegeixo res de Pedrolo i que l'he llegit poc; tampoc entra en els meus plans llegir-lo gaire més, però la veritat és que els meus propòsits lectors cada dia són més vagues i em deixo portar per la meua espontaneïtat a partir d'un estímul qualsevol. Curiosament, i no sabria dir per quin motiu inicial ara mateix, fa unes setmanes fullejava un llibre que mai ha quedat clar sí és o no seu. Em refereixo, evidentment, a Els quaderns d'en Marc, una obra eròtica publicada per primera vegada a El Llamp, dins de la col·lecció amb l'eloqüent nom de “la Cuca al Cau”; no he vist l'edició posterior de l'editorial La magrana, però suposo que continua figurant com d'autor anònim. Tot i així, i tenint en compte que públicament Pedrolo mai va confirmar l'autoria del llibre, la Viquipèdia i algunes webs de literatura no dubten a atribuir-li. La contribució més aclaridora, encara que no definitiva, a la possibilitat que l'escriptor fos l'autor dels Quaderns jo l'he llegida en un article que l'editor Enric Borràs va escriure a Vilaweb fa deu anys. En copio uns fragments, però és pot llegir sencer aquí.
 
Un dia de final del 1984 m'aparegué un missatger amb un sobre voluminós. No hi havia remitent i el vaig obrir, un sobre més petit amb una carta adreçada a mi i una pila de fulls de color groguenc que em recordaven alguna cosa que havia vist i que, en aquell moment, no sabia ben bé on... A resultes d'aquesta anònima tramesa, pel Sant Jordi del 1985 editàrem els 'Quaderns d'en Marc' (dins la Col·lecció 'La Cuca al Cau'), la novel·la eròtica original en llengua catalana més reeditada. En una visita d'en Pedrolo, poc abans de la Diada del Llibre, em va plaure de fer-li a mans un exemplar del primer volum dels Quaderns. Llavors, a l'instant, me'n vaig recordar, ell mateix m'ho havia contat quan, aquell llunyà 1977 vaig ser per primera volta al seu pis: des que havia perdut l'original d'una novel·la que usava —ara seria anacronisme prehistòric— un paper especial que, tot picant l'original amb la màquina d'escriure, alhora se'n feien dues còpies en una mena de paper molt fi que duia entreposats dos fulls de paper carbó d'un sol ús. Les còpies eren del mateix color groc que les que tenia aquell dia al damunt de la taula al costat de les galerades i també —quina troballa!— l'anònim original dels 'Quaderns d'en Marc'.
[...]
No gosaria, com sí que ho fa la Institució de les Lletres Catalanes al seu 'Qui es qui', posar a la llista de l'obra escrita per en Manuel de Pedrolo els 'Quaderns d'en Marc', perquè ell sempre m'ho negà. Però si algú em demanés la meua opinió, diria que al meu entendre sí, tot m'indica que n'era l'autor. En aquest punt, de qui hem de fer de cas?
 
Per als qui no hagin llegit Els quaderns d'en Marc, siguin o no de Pedrolo, en transcric un fragment sense cap ànim especial d'estimular-los, només com a mostra:
 
 
Allargant una mà, l'he tocada, i ella, que de sobte ho ha entès, ha avançat més el pubis; els dits han desaparegut entre els llavis, buscant el clítoris, i aleshores l'he anada masturbant mentre cavalcava l'Elisa.
-No t'estàs de res! -ha fet.
És que sou delicioses.
-Amb aquesta panxa?
-Amb aquesta panxa.
Ha unit els seus dits als meus, palpant-se com si fos el sexe d'una altra, i ha estat un encert, car fet i fet li ha calgut acabar sola. El semen, furient, avançava cap al gland i he hagut d'abandonar-la en ple abrandament per engrapar les anques de la dona al moment que la inundava amb la meua ejaculació. Era meravellós sentir-la com continguda, frenada, rajant a petits brolls que m'augmentaven el plaer mentre ella gemegava com una criatura.
Fins que ja érem a la cuina, on ens rentàvem, no he pensat que allò havia estat una autèntica bacanal, més agradable pel fet que era espontània, sense premeditacions, i a elles també se'ls devia acudir, car l'Elisa ha comentat:
-No tenim vergonya...
La Nina, més descarada, ha rigut:
- I què en vols fer de la vergonya? Jo, la veritat, més m'estimo tenir la figa plena de cigala.
-Nina! -l'ha reptada la seua germana-. Aquestes no són maneres de parlar.
Ah, no? Per què?
-Perquè no està bé. De vegades no sé com ets...
-Com sóc, dius? -S'ha aixecat de damunt la palangana i ha començat a eixugar-se pràcticament a les palpentes, perquè amb aquella panxa l'entrecuix no se'l veia pas-. He fotut amb un home que trempava com un cavall... Havies d'haver vist com em llepava el trau i com després, quan encara em corria, me la clavava al cul... Però això ja ho has vist. Aleshores, quan em passen aquestes coses, tinc ganes de desfogar-me, de dir-ho tot pel seu nom. Tan estrany ho trobeu?
-No, Nina -li he dit abans que l'Elisa pogués obrir la boca-. En aquests moments es pot dir tot. Posem un parèntesi en la nostra vida de persones convencionals.

6.5.15

innocència


Camino per Ramón y Cajal. M'aturo. La pintada -també hi deu contribuir el color i la cal·ligrafia- em produeix una tendresa infinita. El sentiment dura un nanosegon. Continuo. Avui el crepuscle em sembla llarg, interminable.

5.5.15

nomenklatura


Si ahir esmentava insignificants concrecions en les eleccions municipals, la veritat és que les generalitzacions també em semblen interessants, com a mínim en l'aspecte ideològic. Ideològic? Quin sentit té aquest terme al segle XXI? Cert que alguns partits es continuen autodefinint com de dretes -bé, els de dretes no se solen definir amb aquest nom- , d'esquerres o de centre, denominacions vagues d'allò més fluctuants, també substituïdes pels termes conservadors o progressistes. Alguns partits fins i tot conserven en les sigles vestigis de les antigues ideologies: socialistes, comunistes -el marxisme pràcticament és residual. Hi ha algun partit que s'autodenomini capitalista? Ara no ho recordo. Encara hi ha algun partit anarquista. Per cert l'altre dia parlava amb un anarquista confés i li vaig preguntar si era prudhonià o més aviat bakunista... En fi, és igual. Els partits amb un llibre -o dos o tres- de capçalera d'un ideòleg clàssic han desaparegut i les formacions més noves ni tan sols ho dissimulen. L'eclecticisme -ja era hora, perquè, què són els polítics sinó uns eclèctics?- és la ideologia imperant. Acció-reacció, aquest és el lema. És qüestió dels ciutadans decidir quina línia d'accions i reaccions són les seues preferides.

Sigui com sigui, tots els partits, els nostres, els occidentals, són demòcrates, fins i tot els republicans, que també als Estats Units són demòcrates. Això sí, de quina manera ha d'exercir el poble la sobirania continua sent un tema més aviat tancat; les estructures de govern en aquest país i en molts altres tendeixen a l'endogàmia i fins i tot els qui diuen de modernitzar-les -partits o petits grups que es presenten a les eleccions- les accepten. Quin remei si volen governar o tenir una petita quota de poder, ni que sigui poder servir el cafè a l'alcalde.

4.5.15

política i polítics de proximitat


Noto que em faig gran -s'admeten altres adjectivacions mentre no siguin superlatives- perquè cada vegada focalitzo més les coses petites, concretes, properes, insignificants, els horitzons materials limitats, mentre que els conjunts tendeixen a allunyar-se de la meu percepció; començo a ser conscient que em costa d'abastar-los. Ara, per exemple, que ja cueja la publicitat de les properes eleccions municipals, sé que seré incapaç de llegir-me els programes sencers dels partits que, ben estudiats, em permetrien triar la formació -quina paraula tan terrible aplicada als representants dels ciutadans: formació, formació, formació...- que s'acostés més a les meues idees del bon funcionament de la ciutat. Segurament, el màxim que faré és comparar algun dels punts dels programes dels partits i veure quin em fa més el pes. Per dir alguna cosa que pot semblar frivolitat, podria mirar que diuen dels gossos i de les bicicletes les velles i les noves formacions. Com que dels gossos ja en vaig parlar no fa gaire -com m'agraden els gossos!- afegiré que en el cas de les bicicletes, el meu vot serà favorable a aquells qui concretin sense eufemismes i amb rigor el seu ús ciutadà, sobretot per on poden circular i per on no; al mateix temps, miraré atentament que assegurin que l'ordenança proposada inclou una data màxima de desenvolupament, passada la qual els regidors del partit, si arriben a governar, es comprometen a dimitir si són incapaços de posar-la a la pràctica, que a la fi és una cosa molt senzilla, elemental,  i res de moratòries.

Algú pot pensar, amb molta raó, que davant de la complexitat de les ciutats, i encara més de Barcelona, arribar a tenir clar quin model ciclista es vol és una ximpleria, un assumpte menor. intranscendent. No dic que no, però és que a mi, com he dit, els assumptes majors ja se m'escapen i, per altra banda, no entenc com es poden abordar i solucionar les complexitats ciutadanes si s'és incapaç de resoldre les nimietats quotidianes.

Que fins i tot és possible que cap partit parli de les bicicletes en el seu programa electoral? Potser que millor, així no em caldrà desplaçar fins al col·legi electoral. I si em trien com a president de mesa? Ai!

3.5.15

aquest diumenge, música nòmada


La majoria dels qui em coneixen saben dels meus ancestres remots a Egipte, emigrats i consolidats en terres balcàniques, i per bé que la meua educació estricta en l'ortodòxia catòlica peninsular em va fer oblidar els meus orígens, alguna cosa deu quedar que fa que el meu esperit es trasbalsi quan li arribin indicis en formes variades dels antics temps. És el que em va passar l'altre dia baixant per Via Laietana entotsolat en els meus pensaments, és a dir, amb la ment en blanc. Sobtadament vaig sentir una aroma tènue, subtil, gairebé imperceptible i, amb el nas atent, la vaig anar seguint i seguint, i es feia més intensa, més viva, més acolorida, més embriagadora, més vibrant. Finalment vaig arribar al lloc on es cuinava la música. Em vaig aturar, vaig mirar, vaig començar a assaborir i vaig seguir les cuineres fins al seu punt de destí del dia, el mercat de Santa Caterina.

Les noies de la Balkan Paradise Orchestra continuaven a les portes del meu antic mercat guisant, interpretant un receptari conegut, posant pebre, espècies, els seus condiments personals, i jo tastant i tastant, alimentant-me, atents només els sentits més primaris en el retrobament accelerat de les velles melodies.

No sé si la Balkan Paradise Orchestra, acabada de formar, tindrà una vida llarga i plena, però jo els la desitjo. Com també desitjo que la seua música no només es tanqui en parets, per molt distants que estiguin unes de les altres, sinó que recorri carrers, volti places, vagi per pobles i ciutats, travessi fronteres, que les músiques nòmades moren quan queden quietes.
 
 

30.4.15

el curs de l'any, o el temps és or


Alguns dies trobo a faltar l'antic blog Dimarts de sang i la seua gent. En cap moment se m'acut reprendre el que ja és història, però avui, llegint una novel·la, he pensat fer un simulacre. Ho posaré fàcil: el lema del llibre i totes -he dit totes- les notes a peu de pàgina. Ràpidament i després callo.

”Happy new year” (el tiempo es oro).
Lema de de Sherlock Holmes.

Els referents i les notes, per ordre d'aparició:

I love you (pàg. 22)
1. Lo cual, como se sabe, quiere decir “el tiempo es oro”.

To be or not to be! (pàg. 27)
2. “El tiempo es oro”, ya se ha dicho.

Y have not bananas. (pàg. 32)
3. Que quiere decir: "El tiempo es oro”, naturalmente.

God Save the King! (pàg. 34)
4. “El tiempo es oro”, claro.

Home sweet home. (pàg. 44)
5. “El tiempo es oro”, según se advirtió ya.

five O'clock tea... (pàg. 54)
6. “El tiempo es oro”, como se sabe.

It's long a way to Tipperary! (pàg. 73)
7. “El tiempo es oro”, como se recordará probablemente.

Merry christmas! (pàg. 75)
8. “El tiempo es oro”, según queda dicho varias veces.

Qualsevol error de transcripció és només meu, naturalment.

29.4.15

el fum adormit


M'ha passat el temps fullejant sense llegir-lo El obispo leproso: ¡Era verdad! Todo pasaba volando después de haber pasado. Pero ¿y antes de pasar? En las delicias y en las adversidades pocos escapan de decirse: “¡Eso no lo pude gozar! ¡Esto no lo podré resistir! Pues aguardemos, y dentro de algunos años, diez, quince, veinte años, todo se habrá derretido.” [...] ¿También lo no pasado lo daremos por pasado? Todo pasa. ¿Todo?... Crec que no llegiré el llibre, potser hauria de de decidir-me per començar El humo dormido. M'agrada el fum adormit. Diu Miró al principi d'aquest llibre dedicat a Òscar Esplà:  Así se nos ofrece el paisaje cansado o lleno de los días que quedaron detrás de nosotros. Concretamente no es el pasado nuestro; pero nos pertenece, y de él nos valemos para revivir y acreditar episodios que rasgan su humo dormido. Tiene esta lejanía un hondo silencio que se queda escuchándonos. La abeja de una palabra recordada lo va abriendo y lo estremece todo... Tot plegat, potser no llegiré ni una cosa ni l'altra.

28.4.15

ecumenisme


He vist per casualitat que a la tele transmetien en directe el funeral pels morts de l'avió de Germanwings. Una exclusiva de Televisió Espanyola segons acord amb el cardenal Sistach. Les imatges de la Sagrada Família, que una vegada més deuen haver donat la volta al món eren espectaculars, molt millor que si l'acte s'hagués celebrat a la catedral. El cerimonial, al qual només es podia accedir per invitació, al menys fins on l'he seguit m'he semblat magnífic, plenament reeixit, començant amb els alumnes de l'institut del Llinars que anaven deixant a l'escala de l'altar tantes espelmes com víctimes hi va haver i acabant, fins on jo l'he vist, amb les paraules dels representants a Catalunya de diverses comunitats religioses. Més enllà de les paraules quedarà el dolor dels qui el senten, però sempre és un consol veure que els difunts són presents en la memòria i que tothom se sent unit en la pregària.

Com que visc a la vora del temple, he volgut anar a veure què passava a l'exterior. Carrers tallats i una gernació aplegada davant de la façana de la Glòria a l'espera de veure la sortida de les autoritats que, més enllà del protocol, devien parlar de les seus coses. Pels comentaris que he captat, la gent volia sobretot veure el rei i la reina. Llarga espera, fins que el sol ja no daurava les torres del temple. Al final, una visió fugaç -doncs no sembla tant alt, que petita ella- entre aplaudiments i xiulades, i els difunts descansant en pau. I tothom a casa, que la vida continua.
 


 

27.4.15

Barcelona de colors


No hi ha mes, més o menys, que no pensi com s'ha transformat Barcelona des de la primera vegada que la vaig visitar -encara tardaria un temps a instal·lar-m'hi definitivament- en un recorregut llampec des de dalt d'un autocar. La impressió de la grisor de les façanes va ser aclaparadorament decebedora. Quan finalment vaig començar a viure a la ciutat, els colors van anar apareixent a poc a poc i vaig anar descobrint tot de detalls extraordinàriament satisfactoris.

Ara, cada dia que passa, s'instal·len nous colors o, més ben dit, els colors senyoregen la ciutat. Colors dels edificis, colors dels carrers, colors dels aparadors, colors de la gent..., sobretot colors bigarrats dels turistes. Fins i tot les fonts es vesteixen de colors. Primer, fa temps i temps, va ser a Montjuïc, ara ja al centre. Les fonts bessones de la plaça de Catalunya han deixat de ser en blanc i negre i, a més de noves figures aquàtiques, llueixen un cromatisme engrescador: nacionalista a la base -que no sigui dit que no tenim identitat pròpia- i segons raja a les alçades. Algú es pot escandalitzar en saber que l'acoloriment ha costat 1,5 milions; fins i tot algun mal pensat pot imaginar que una part dels diners s'han quedat en les butxaques dels intermediaris habituals, jo, esclar, no ho crec. Que amb aquests diners es podrien fer moltes coses a la ciutat? A veure, quines que fossin més importants? El consistori municipal, savi com és -per això el vam elegir democràticament- té molt clar el model de ciutat: Barcelona serà turística o no serà. I els turistes, que tan colors aporten a la ciutat, vindran en massa com més colors tingui Barcelona. Milers de milions de turistes fotografiant els colors de les fonts i embadalint-se amb l'aigua que puja i baixa en filigranes impossibles. Que les fonts de la plaça de Catalunya afegiran música a la seua bellesa present és cosa feta. És més, hi haurà un dia, que no m'atreveixo a predir, en què cada cruïlla dels carrers de Barcelona tindrà una font amb colors i banda sonora adequada al lloc. Quan això passi, els residents censats de la ciutat no caldrà que treballin per viure, per viure bé vull dir. És qüestió de temps.


26.4.15

aquest diumenge, popurri per Sant Jordi


Tinc la impressió que la diada de Sant Jordi cada any agafa més volada i que si bé els llibres i les roses continuen sent els protagonistes, l'ambient comercial i festiu es manifesta de moltes altres maneres. Les parades de qualsevol cosa proliferen, no només al centre sinó també en els barris. La qüestió és que hi hagi moviment. Fins i tot es munten actuacions musicals amb una facilitat extrema. A la tarda, baixant pel passeig de Sant Joan, a la cantonada de València, vaig trobar un escenari amb dos músics i dos noies cantant repertori popular i adient a la jornada. Poques cadires i, sobretot, passavolants. No sé si deuen ser gaire gratificants per als artistes aquestes actuacions, no em refereixo econòmicament. Dos o tres-cents metres més enllà, al mateix carrer València, en una botiga de música, un pianista i una noia cantant bossa nova, public dins i al carrer... No continuo. Es convertirà Sant Jordi en la festa de totes les festes?


25.4.15

és el dissabte dia de putes?


He llegit la llista dels més venuts de Sant Jordi. Bé que m'abstindré de fer cap comentari, ni tan sols recordaré que en llocs de privilegi figura la llarga novel·la de Víctor Català que vaig esmentar l'altre dia, benvinguda i ben llegida sigui. Continuant amb la literatura, quan no fa res vaig encapçalar un post amb el conegut poema que comença "Admirose un portugués...", em vaig quedar amb les ganes de dir que Nicolás Fernández deMoratín, menys conegut que el seu fill Leandre, té un poema molt interessant que, que jo recordi, mai ens van recitar els nostres mestres o professors en les classes de literatura, tot i que a les qualitats líriques uneix unes característiques didàctiques i morals dignes de consideració.

La veritat, però, és que ni ara ni aleshores es parlava de putes en les hores lectives; encara diria més, ara gairebé només es parla de putes, em refereixo a la gent en general, en la més estricta intimitat o en els mitjans de comunicació. Les putes són un tema tabú en les reunions socials, fins i tot han desaparegut dels acudits, imagino que no només per qüestions de mal gust, sinó, sobretot, perquè és un tema delicat que pot entrar en conflicte amb els boirosos límits del feminisme o del masclisme i amb la cultura externa de la civilització contemporània. Ai, que gairebé m'he perdut. El poema de Fernández de Moratín es titula Arte de las putas i és llarguíssim, centenars de versos. L'autor el devia escriure cap a la dècada dels 70 del segle XVIII, però va circular manuscrit fins que va ser publicat l'any 1898 -moment emblemàtic- i no sé si s'ha reeditat (figuraria entre els més venuts de Sant Jordi? No ho crec). No insistiré en les excel·lències del poema, però sí que voldria cridar l'atenció sobre el fet que deu ser poc conegut en l'actualitat, perquè no m'explico que no hagi aparegut algun fragment, que jo sàpiga, en algun dels múltiples espais en què abunden les desqualificacions als catalans; m'estic referint concretament al fragment -que no és dels més sucosos- de la quarta part del poema on Fernández de Moratín repassa les putes segons els orígens geogràfics. Copio el fragment al·ludit i un altre dia en poden parlar.
Las catalanas son putas de oficio
y manejan el arte sin melindre;
éstas, sólo en su figa confiadas,
dejan en la muzada Barcelona
la calle de San Pedro y la del Vidrio,
y en carromatos sus canales cargan.
Es fama que un proyecto han ofrecido
al Ministerio, por el cual se obligan
a abastecer la Corte de pescados
y carne fresca y sana; y más han dicho:
que servirán al público barato,
y con tanto cariño y abundancia
que no hará falta ni podrá quejarse
la insaciable lujuria cortesana,
pero ha de ser a Cataluña sola
con exclusión de las demás provincias
a quien tal privilegio se conceda,
y cualquiera puta que encontrarse pueda
sin ser del Principado, sea entregada
a sus uñas y lengua chapurrada,
y con tal pacto a tributar se obligan
mayor farda que un tiempo los judíos.
Pero las hijas de Madrid, que oyeron
en descrédito suyo y de sus gracias
tal propuesta, chillaron y dijeron
que con ojos enjutos tal infamia
no se puede sufrir donde estén elles,
que su fama ha subido a las estrellas;
y sabe todo el mundo lujurioso
que ellas son muy mujeres, más o tanto
que Friné, o Venus, Lamia, Thais y Flora;
que nadie descontento fue hasta ahora
de entre sus piernas. ¡Ay, que se dijera
de ellas que necesitan del socorro
de otras putas para una friolera!
Y el Gobierno, justísimo, a su lloro
mostró blandas orejas, no dejando
que se estanque esta rama del comercio
cuando todos negocian libremente.

24.4.15

un altre dia


Tots els records de la meva infantesa són tan lluminosos que apaguen els dies que ara visc.

Lola Anglada:  principi  de Memòries 1892-1984.


Teníem un paradís que trèiem dels llibres antics

Olga Xirinacs: vers d'un poema de Botons de tiges grises, dins d'Óssa Major. Poesia Completa (1977-2009)


Em miro a distància la meua passejada d'enguany, curta. Estic cansat. He tingut tot el dia un lleuger mal de cap que m'ha enterbolit la percepció més lúdica. Però em continua agradant la festa, les cares somrients de la gent que puja i baixa -potser massa gent avui- i els llibres i les roses i les parades de no sé sap què -recordem un altre cop que som un poble de fenicis?- i la primavera que avança i s'hauria de quedar immòbil... Em dic que un dia explicaré més coses, com quan he preguntat si em podien dir a quina hora firmava llibres l'Anglada o per què els suplements de la diada surten el mateix dia, o..., però sé que ja ha passat la festa i demà, si escric alguna cosa aquí, ja no serà Sant Jordi.

Encara fullejaré una mica la Lola i l'Olga abans d'anar a dormir. Si fos poeta, potser afegiria alguns versos en assonat amb els seus noms per reblar la nostàlgia. Un altre dia.

23.4.15

encara vigília


Recordo que no fa gaire va córrer molt l'eslògan Llegir fa guapo, que no sé si era un invent de Biel Mesquida. Avui llegeixo que llegir fa sexi. En fi, hauré de llegir més, encara que hi deu haver gent que necessita moltes i moltes hores de lectura per estar mínimament acceptable. Aquests dies m'he fixat en petits reclams d'aquest tipus en alguns llibreries de vell i no sé si alguns són del tot afortunats, per molta gràcia que facin. Més avall n'incloc tres mostres. Desenganyem-nos, però, que per moltes frases estimulants que s'escriguin, l'acte de llegir, la lectura recurrent, continua sent un misteri, un amor que no sé sap d'on ve. Només hi ha una cosa certa, per llegir cal tenir algun llibre a la vora (algú pot dir que ara una pantalla, és igual).



 
Avui es vendran més roses que llibres. Per què són més barates? No és així, hi ha llibres per un euro, o dos, o tres, o cap. La meua teoria és que si es compren més roses és perquè s'esfullen més aviat que els llibres. La gent vol coses efímeres -no posaré exemples- , encara que en públic alguns expressin el contrari. Aquesta tarda, a quarts de vuit, he passat per davant d'una floristeria i ja hi havia cues, a més de revenedors que carregaven per demà; quan he tornat a passar, cap a quarts d'onze, continuava la gent i els revenedors, i al costat d'algunes roses, santjordis i dracs desnaturalitzats. Per cert, també hi ha alguna llibreria que tingui obert tota la nit? Ho veieu?

 
Amb llibres i roses, bona diada a tothom -fins i tot als agnòstics- , tant si sou princeses, com dracs, com cavallers Sant Jordi.

22.4.15

notes per al dietari


Admiróse un portugués
de ver que en su tierna infancia
todos los niños en Francia
supiesen hablar francés.
«Arte diabólica es»,
dijo, torciendo el mostacho,
«que para hablar en gabacho
un
fidalgo
en Portugal
llega a viejo y lo habla mal;
y aquí lo parla un muchacho».

Compro patates i enciams a “Carmen Miranda”, la verduleria de prop del forn, perquè la meua habitual està en obres. La dependenta, sud-americana, prima, d'uns quaranta llargs, sense fruites al cap, encabeix un "mi amor" amb somriure en cada resposta a les meues preguntes. Quan ja he pagat, li dic que m'ha agradat que em digui amor. S'ho pensa un moment i, seriosa, em diu que no li surt la paraula carinyo. És curiós com les parles tenen tantes variants i connotacions per voler dir la mateixa cosa.

Miro una estona una tertúlia curta on parlen del català fàcil. Una vegada més entenc que es refereixen al català escrit, o què sé jo què volen dir. Em ve al cap, avui també, el poemeta de Fernández de Moratín, amb la diferència que aquí, ara, sembla que són alguns catalans els qui s'admiren que els nens catalans parlin bé el català. Ho comprenc, els temps i les circumstàncies són diferents i el català d'ara deu ser molt més difícil que el de fa tres-cents anys.

A la nit, després de la victòria del Barça, segueixo una estona un programa esportiu per la tele. El presentador, que ja té una edat, incombustible i sabedor de tots els detalls de tot el que es refereix al futbol en general i al Barça en particular, diu que al camp es "van escoltar" retrets a la tasca de... L'escolto atentament i sento el que sento. Hi ha gent que més que partidària del català fàcil és propagadora del castellà elemental, això sí, amb accent català.

21.4.15

pentàgon


En aquest sentit, un conegut meu ha escampat llibres primorosament dedicats (i, sovint, per autors encara vius) lluny de casa seva. Puc imaginar-me la cara d'aquests autors que han tramès -firmat- un llibre amb tota la bona fe del món quan, al cap dels anys, se'l troben en una llibreria de vell perquè aquell a qui van distingir amb l'endreça se l'ha tret de sobre per quatre xavos. Molt trist, i lleig!

Jordi Llavina: A “La Vanguardia”

He llegit els darrers dies uns quants articles d'escriptors que es refereixen a Sant Jordi i, dins del tot, alguns parlen de les firmes. Em va sorprendre el final de l'article de Llavina de no fa gaire. Molt trist i lleig? Si no és per necessitat monetària, que els llibres canviïn de mans, firmes incloses em sembla perfecte. Que bonic anar a una llibreria de vell i en arribar a casa veure l'afegit d'una dedicatòria! Com pot volar la imaginació! Si és per necessitat econòmica, malament rai, al preu que es paga el llibre, sobretot el nou. Aquest article i d'altres a què feia esment i no concretaré m'han recordat que la festa de Sant Jordi tothom la viu segons la seua perspectiva, però que si haguéssim de parlar només de llibres, podríem dibuixar un pentàgon i escriure en cada costat els noms següents: escriptors, editors, llibreters, lectors, no-lectors. Els cinc elements es toquen en els vèrtex (no faré el dibuix), però mantenen la seua independència (ja sé que els escriptors són lectors, etc.) i, per tant, les seves visions de la diada coincideixen i divergeixen en la mesura que calgui; fins i tot el pentàgon podria ser irregular; fins i tot algú podria incloure altres elements, alguna institució pública o privada, per exemple, i parlar d'hexàgons, o encara més.

Dit això, no està de més recordar que per als lectors, per als qui no llegeixen i per als amants de les roses, la diada de Sant Jordi és sobretot una festa -molt millor si fa sol- més enllà de la litúrgia del dia i del fet que encara toqui treballar als qui treballen.

20.4.15

aquest Sant Jordi, una novel·la genial?


Mes, també dóna bo entrar-hi una estoneta al “cine”, de tant en tant, uan no hi ha altra feina a fer. En el pas mogut de les escenes pel blanc parament, un assaboreix per contrast, el benestar del propi repàs; les mateixes truculències exhibides, pel seu nombre i extremositat, et vénen a dir que va de faula i que no cal que t'hi enfondis; les poques endegues i traves psicològiques que es gasten en el teatre mut, per regla general; els salts mortals que s'hi fan per damunt de la versemblança, mantes voltes, en dir-te que no es tracta de primmiraments ni fantasies amb tots els ets i uts, et lliuren, per un lapse, de la tortura de cremar-te els ulls mirant a través del compta-fils.
[...]
Així, doncs, caríssim llegidor, si traspasses la llinda d'aquest llibre i et poses a seguir l'argument ue en les seves planes es descabdella, “no te llames a engaño”, no et queixis, després, pel que hi trobis, no m'exigeixis que et doni més del que t'he promès, avui per avui, més que una pel·lícula, amb tota la simplicitat, amb tot el garbuix, amb totes les arbitrarietats, amb totes les desmesures... és a dir, amb totes les llibertats que el gènere comporta.

Víctor Català: Un film (3.000 metres). Llibreria Catalònia, 1926. (fragment del pròleg)

Fa una pila d'anys que vaig comprar a la fira del llibre del passeig de Gràcia aquesta novel·la editada en tres volums. La primera versió havia aparegut a la revista “Catalana” de 1918 a 1921, és a dir, en  format de  novel·la de fulletó. Durant uns quants anys, a la fira, era un llibre que es podia trobar en moltes parades i que no sé si va tenir la mateixa sortida i fi que el meu exemplar: reposar en un prestatge a l'espera del seu temps de lectura.

Per què encara reposa? Es fa difícil de dir, encara que una de les raons del ser el seu excessiu metratge, més que el fet que les crítiques que obtingué en el seu temps no foren, en general positives. Dic en el seu temps perquè anys més tard, Castellanos, per exemple, deia: A destacar el reeixit tractament dels personatges dels baixos fons i t, també, les cruels caricatures de tipus menestrals i de la petita burgesia, que, en algun cas i sobretot en personatges femenins, són autènticament genials. Diria que, darrera aquest panorama hi ha una clara voluntat de fer novel·la ciutadana, però referida a la ciutat real, amb les seves misèries i el bigarrament social. [...] Caldria, doncs, entendre-la com una rèplica al Noucentisme i, sobretot, als convencionalismes defensats per aquest moviment i a la visió idealitzadora de la ciutat que havien creat.

Torno al fragment del pròleg. La comparació de la seua novel·la amb una pel·lícula -de les dels seu temps, esclar-: evasió, agilitat, fantasia, superficialitat psicològica... (és elogiosa o tot el contrari aquesta visió del cinema?), haurien d'haver estat un estímul per a la lectura de la novel·la, però, res, encara reposa, torno a repetir,  per molt que avui l'hagi tret un moment per copiar les paraules de més amunt.

Quina novetat l'ha fet sortir del seu exili? Doncs l'article laudatori que li dedica Julià Guillamon amb motiu de la seua darrera edició pel Club Editor (413 pàgines, 22,90 euros). En copio un fragments: Un bon criteri narratiu i una finor extraordinària en la caracterització dels personatges, la construcció dels ambients i la manera de muntar el desenllaç que atorga al fulletó profunditat crítica i gruix psicològic. Sembla, doncs, que el resultat va més enllà de les pretensions confessades per l'autora. Continuo: La novel·la de Víctor Català és plena d'encerts i no acabaríem mai de cantar-ne les excel·lències. Acabo: Les situacions d fulletó es transcendeixen per oferir una imatge de la Barcelona prodigiosa del 1900 (picada d'ullet a Eduardo Mendoza), turbulenta i humorística. Una joia. Julià Guillamon: “Diner perdut que cerca amo”, al suplement culturas, “La Vanguardia”.

Després de tot això, em podré resistir a visionar al menys la primera bobina del film? Podré prescindir de la lectura de la novel·la que possiblement serà número 1 en vendes aquest Sant Jordi? Quan tothom parli de l'obra, en els bars, pel carrer, en les reunions familiars, m'hauré de comportar com tants impostors literaris que opinen a través d'opinions o ja tindré el meu propi criteri?
 
 

P.S.: M'arriba notícia que la primera edició del llibre s'ha exhaurit en una setmana. Ho comprovo. Homes de poca fe els editors, o lectors que sobrepassen totes les expectatives? Sigui com sigui, el fet ratifica la meua intuïció que el llibre serà un èxit de vendes el proper dijous. I si encara en voleu més, podeu continuar amb aquest article i aquest altre, i encara aquest, que potser hauria d'anar abans. Per cert, no va ser Carner un dels primers noucentistes a fer cinema?

 

19.4.15

aquest diumenge, música amb els cinc sentits


Alguna vegada he pensat que si en plenes facultats mentals hagués de prescindir d'un sentit corporal no estic segur per quin em decantaria. A primera vista, potser el sentit que em costaria més de desprendre'm seria el de la vista. Ràpidament, sense pensar-ho gaire, podria confegir un rànquing de major a menor. Però, hi ha sentits menors? L'olfacte, per exemple, que a diferència de tants altres animals, potser no ens sembla fonamental? El gust? I el tacte? Qui pensa en el tacte com un sentit bàsic?

Canviaríem un sentit corporal per algun bé cultural? És el mateix perdre un sentit que no haver-lo tingut mai? No fa gaire llegia que José Feliciano deia que no voldria deixar de ser cec si això li suposés renunciar a la seua música. Potser els humans, de tots els animals, som els qui tenim més facilitat per assimilar i suplir les carències físiques? No m'embrancaré en el tema, que avui és dia de música i la que deixaré aquest diumenge és la que fan, o feien, músics cecs que, evidentment, no té cap relació, o potser si?, amb la manca d'aquest sentit.