No estic segur si
fa dos posts la Júlia
escalfava motors per fer una proposta de celebració amb motiu dels
vint-i-cinc anys de la mort de Pedrolo i qualsevol dia ens convidarà
a concretar una moguda als blogs el dia 26 de juny. Al mateix temps,
la Montserrat
parlava també de Pedrolo. Diu, la Júlia, que Pedrolo
és un escriptor una mica oblidat (obviem el
Mecanoscrit i alguna
altra obra d'ús a les escoles i instituts), injustament oblidat. Es
refereix, esclar, a l'oblit institucional i públic. No sé si en la
vida dels particulars Pedrolo és molt o poc present. De tota manera,
la llista dels injustament oblidats seria llarga i la dels
injustament promocionats potser també, i la lluita contra les
injustícies un deure cultural i cívic inacabable.
Jo he de dir que fa uns quants anys que
no llegeixo res de Pedrolo i que l'he llegit poc; tampoc entra en els
meus plans llegir-lo gaire més, però la veritat és que els meus
propòsits lectors cada dia són més vagues i em deixo portar per la
meua espontaneïtat a partir d'un estímul qualsevol. Curiosament, i
no sabria dir per quin motiu inicial ara mateix, fa unes setmanes
fullejava un llibre que mai ha quedat clar sí és o no seu. Em
refereixo, evidentment, a
Els quaderns d'en Marc, una obra eròtica
publicada per primera vegada a El Llamp, dins de la col·lecció amb
l'eloqüent nom de “la Cuca al Cau”; no he vist l'edició
posterior de l'editorial La magrana, però suposo que continua
figurant com d'autor anònim. Tot i així, i tenint en compte que
públicament Pedrolo mai va confirmar l'autoria del llibre, la
Viquipèdia i algunes webs de literatura no dubten a atribuir-li. La
contribució més aclaridora, encara que no definitiva, a la
possibilitat que l'escriptor fos l'autor dels Quaderns jo l'he
llegida en un article que l'editor Enric Borràs va escriure a
Vilaweb fa deu anys. En copio uns fragments, però és pot llegir
sencer
aquí.
Un dia de final del 1984 m'aparegué un missatger
amb un sobre voluminós. No hi havia remitent i el vaig obrir, un
sobre més petit amb una carta adreçada a mi i una pila de fulls de
color groguenc que em recordaven alguna cosa que havia vist i que, en
aquell moment, no sabia ben bé on... A resultes d'aquesta anònima
tramesa, pel Sant Jordi del 1985 editàrem els 'Quaderns d'en Marc'
(dins la Col·lecció 'La Cuca al Cau'), la novel·la eròtica
original en llengua catalana més reeditada. En una visita d'en
Pedrolo, poc abans de la Diada del Llibre, em va plaure de fer-li a
mans un exemplar del primer volum dels Quaderns. Llavors, a
l'instant, me'n vaig recordar, ell mateix m'ho havia contat quan,
aquell llunyà 1977 vaig ser per primera volta al seu pis: des que
havia perdut l'original d'una novel·la que usava —ara seria
anacronisme prehistòric— un paper especial que, tot picant
l'original amb la màquina d'escriure, alhora se'n feien dues còpies
en una mena de paper molt fi que duia entreposats dos fulls de paper
carbó d'un sol ús. Les còpies eren del mateix color groc que les
que tenia aquell dia al damunt de la taula al costat de les galerades
i també —quina troballa!— l'anònim original dels 'Quaderns d'en
Marc'.
[...]
No gosaria, com sí que ho fa la Institució de
les Lletres Catalanes al seu 'Qui es qui', posar a la llista de
l'obra escrita per en Manuel de Pedrolo els 'Quaderns d'en Marc',
perquè ell sempre m'ho negà. Però si algú em demanés la meua
opinió, diria que al meu entendre sí, tot m'indica que n'era
l'autor. En aquest punt, de qui hem de fer de cas?
Per als qui no hagin llegit Els
quaderns d'en Marc, siguin o no de Pedrolo, en transcric un fragment
sense cap ànim especial d'estimular-los, només com a mostra:
Allargant una mà, l'he
tocada, i ella, que de sobte ho ha entès, ha avançat més el pubis;
els dits han desaparegut entre els llavis, buscant el clítoris, i
aleshores l'he anada masturbant mentre cavalcava l'Elisa.
-No t'estàs de res!
-ha fet.
És que sou delicioses.
-Amb aquesta panxa?
-Amb aquesta panxa.
Ha unit els seus dits
als meus, palpant-se com si fos el sexe d'una altra, i ha estat un
encert, car fet i fet li ha calgut acabar sola. El semen, furient,
avançava cap al gland i he hagut d'abandonar-la en ple abrandament
per engrapar les anques de la dona al moment que la inundava amb la
meua ejaculació. Era meravellós sentir-la com continguda, frenada,
rajant a petits brolls que m'augmentaven el plaer mentre ella
gemegava com una criatura.
Fins que ja érem a la
cuina, on ens rentàvem, no he pensat que allò havia estat una
autèntica bacanal, més agradable pel fet que era espontània, sense
premeditacions, i a elles també se'ls devia acudir, car l'Elisa ha
comentat:
-No tenim vergonya...
La Nina, més
descarada, ha rigut:
- I
què en vols fer de la vergonya? Jo, la veritat, més m'estimo tenir
la figa plena de cigala.
-Nina!
-l'ha reptada la seua germana-. Aquestes no són maneres de parlar.
Ah,
no? Per què?
-Perquè
no està bé. De vegades no sé com ets...
-Com
sóc, dius? -S'ha aixecat de damunt la palangana i ha començat a
eixugar-se pràcticament a les palpentes, perquè amb aquella panxa
l'entrecuix no se'l veia pas-. He fotut amb un home que trempava com
un cavall... Havies d'haver vist com em llepava el trau i com
després, quan encara em corria, me la clavava al cul... Però això
ja ho has vist. Aleshores, quan em passen aquestes coses, tinc ganes
de desfogar-me, de dir-ho tot pel seu nom. Tan estrany ho trobeu?
-No,
Nina -li he dit abans que l'Elisa pogués obrir la boca-. En aquests
moments es pot dir tot. Posem un parèntesi en la nostra vida de
persones convencionals.
