ciutadans (2)

El Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació entén que la implicació activa de la ciutadania en la seva pluralitat és fonamental per a la difusió del missatge principal del Pla de Foment de la Lectura: llegir ens fa millor com a individus i com a país. Llegir ens fa més preparats, més informats, més competitius i ens proporciona més criteris i més eines per a la comprensió del món i de la societat en què vivim. Llegir, en definitiva, ens fa més grans.

Entenc les paraules del Departament de Cultura i em sembla inútil intentar penetrar en la ment dels experts. Entenc que la lectura és un acte de civilització –no pas l’únic, evidentment-, entenc també tota la resta, però, i què? Llegir simplement? Entendre el que llegim? I què? Millors individus? Millor país? Més preparats en què? Més informats en què? Més competitius en què? Suposant que la lectura ens permeti comprendre el món i la societat en què vivim, vol dir això que la lectura ens ajudarà a actuar en aquest món? La lectura ens fa més grans o ens fa més lectors? Donaran la creu de Sant Jordi a qui demostri que es passa –deixem-li unes hores per dormir i altres per les necessitats del cos- a qui demostri que llegeix 17 hores diàries?

Les respostes governamentals i gremials a partir del 2012. Mentrestant, cal recordar que el món també es mou –sobretot es mou- a un ritme diferent al de les lectures. O no?

Per cert, el lema “ens fa més grans” a mi no em fa cap gràcia, m'envelleix. Jo prefereixo, de bon tros, el de Mesquida –em sembla- que deia que “ens fa més guapos”. En el meu cas és un lema cert i comprovat, com també que de vegades em fa més jove o més vell, més actiu o més passiu, més optimista o més escèptic, més confiat i més desconfiat, més savi i més ignorant, crític i conformista, distant i proper... En fi, que la lectura em transforma. I això m’agrada, és bo per a mi, encara que no sé si és bo per a ells. Suposo que sí. I em resulta sospitós.

ciutadans (1)

Diu Richard Ford, referint-se a la seva novel·la Acció de Gràcies:

...Creia que si situava la novela en este periodo tan lleno de acontecimientos però de algún modo ignorado, podría llamar la atención sobre nuestra laxitud cívica, recordar cuales son nustras responsabilidades como ciudadanos.
¿Y lo ha conseguido?
He fracasado totalmente. Nadie que haya escrito sobre la novela en EE.UU. la considera una novela política. Lo que me ha hecho darme cuenta de que los norteamericanos no están ya interesados en al política, sino deseosos de abdicar de sus deberes como ciudadanos y entregarselos a los expertos, que supuestamente actuan en nuestro nombre pero en realidad lo hacen, en primer lugar, para conservar su puesto, y después para servir los intereses de la grandes fortunas. Los norteamericanos ya no son ciudadanos. Como entidades políticas son seres durmientes, desde un punto de vista moral, y no quieren ser despertados, quieren solamente que se les permita seguir llevando la vida que llevan –trabajando, comprando, enriqueciendoses a expensas de los pobres y de nuestro propio futuro. No es una imagen agradable.

Un pot pensar que això que diu en Ford és cosa dels americans, simplificacions incloses, que aquí la cosa és diferent. Va, va, va: des de quan no som americans? Això sí, amb una mica de retard, encara. I no val que algú recorri al diccionari per explicar el significat de la paraula ciutadans. Quant a experts, en aquest país també anem sobrats, i asseguraria que en alguns casos sense cobrar, que ja és perversió. M’agrada ésser dorments. Quin plaer! Algú diria que tot ve del maig el 68.

darrera actualització (de moment)

Comprar un gos –un puli?- o un gat –simplement gris?- (en el primer cas, tenir en compte les mides de la casa o del pis)
Escriure un bloc ( és aconsellable arribar a un mínim de cinc-centes anotacions. Si després es converteix en paper, millor)
Trasplantar una planta no arbustiva (la tria continua sent extensa. Potser un Jasminum polyanthum?)

No sé si...

Qui no es conforma (o era es realitza) és perquè no vol.

segona actualització

Adoptar dos fills (si pot ser, de colors diferents)
Pujar dos llibres a Internet (no donaré noms ni sistemes. Si després es converteixen en paper, millor)
Plantar dos arbustos (la tria és extensa. Potser un Osyris alba i un Ligustrum vulgare...?)

No sé si encara hi sóc a temps. No sé si...

actualització

Plantar tres arbres.
Escriure tres llibres.
Tenir tres fills.

No sé si encara hi sóc a temps. No sé si m’hi hauria de posar. No sé si...

pujant i baixant

M’estic una estona ordenant factures i altres papers semblants i retinc un albarà per escanejar-lo.

Un dels pocs dies que vaig passar a Barcelona durant les festes de Nadal es va espatllar l’ascensor de la finca i la Joana va trucar pel matí a l’empresa de manteniment. Cap a les cinc de la tarda, quan ella ja havia sortit i jo encara volia fer unes quantes coses al pis abans de seguir-la, va trucar des de baix el que es va presentar com a tècnic de l’empresa que té cura de l’ascensor. En obrir la porta em vaig trobar un noi, somrient, extravertit, que no devia tenir més de vint anys, amb una jaqueta on constava el nom de l’empresa. Em va preguntar què li passava a l’ascensor i jo només li vaig poder respondre que ja l’havíem trobat aturat a la planta baixa. El noi va insistir, perquè ja sabia que no funcionava, però volia esbrinar si jo en sabia el motiu, com si es tractés d’un automòbil i jo hagués pogut detectar algun símptoma de mal funcionament abans del desenllaç fatal. Vaig pensar que el noi dipositava massa confiança en la meva capacitat de detectar avaries en una màquina de la qual ho desconec pràcticament tot, però en aquell moment no vaig desconfiar. En veure el meu desconcert, em va preguntar on era la sala de la maquinària i si jo tenia la clau. Li vaig donar la informació pertinent i mentre l’operari, sempre somrient, anava a solucionar el problema, vaig continuar treballant per casa. Al cap de mitja hora va tornar a picar al timbre i em va dir si tenia la clau de la cambra dels fusibles. Aprofitant el moment, li vaig preguntar si tenia indicis de la causa de les disfuncions, i aquí és quan ja no el vaig notar tan content: em va explicar una història sobre que els ascensors vells (té vint-i-un anys) no tenen el plànol de la maquinaria i que si tal i que si qual... Deu minuts d’explicacions que em van convèncer que el noi anava un pèl perdut. Mitja hora llarga més i jo ja em començava a impacientar perquè volia aprofitar a l’exterior el que quedava de tarda. Al cap d’uns tres quarts va trucar per tercera vegada, aquest cop per dir-me que obrís un company seu que s’esperava a la porta del carrer. El vaig deixar entrar. El company devia anar per la quarantena llarga, amable però de poques paraules. Al cap de deu minuts es van presentar els dos a casa per dir-me que ja havien solucionat el problema, que l’ascensor tornava a funcionar. El noi jove va escriure unes quantes dades, poques, en un albarà que jo vaig firmar. No tenia ganes ni temps de mirar-lo, així que vaig sortir precipitadament per reunir-me amb la Joana.

A la nit vaig fer una ullada al paper. Al darrera hi figuraven unes cent causes possibles d’avaria , del lloc on s’havia produït o de la feina que s’havia fet: motor cremat, rotor, pèrdua d’oli, silenciador, canviar oli, arreglar pistó, fil suspensió... Bé, doncs el noi, amb una sinceritat que l’honora havia escrit només el que podeu llegir (he esborrat les dades personals):

De manera que el que es diu trobar, trobar, ell no havia trobat res anormal durant les dues hores que va investigar amunt i avall. Ignoro què li devien dir a l’empresa en llegir la còpia de l’albarà, si el van felicitar per la paciència que va tenir abans de trucar el company, si encara hi treballa, si treballa però no cobra, si paga per treballar... Per part meva, afegeixo que sempre he cregut que aprendre a base d’enfrontar-se amb un problema amb l’única arma de l’enginy em sembla molt meritori, però una mica agosarat. A la llarga sol ser més productiu esmerçar un temps en una bona formació, perquè les hores que es perden prèviament –si es pot considerar així- es guanyen posteriorment amb escreix. Ara, és possible que m’equivoqui i que havent-hi tants joves que volen treballar (?) el millor és enviar-los directament a la feina i que el temps i l’atzar els vagi formant.

Poeta o advocat?

Al propietario, que reune la condición de poeta i abogado, el paisage frente a su casa le inspiró una poesía titulada precisamentte La llum del vent. El último verso (sic) reza así:

I mirant l’indret ton cor s’eixampla,
I no sap expressar el que ha sentit;
Si el silenci es fa veu sense paraules
I el moment se’t fa etern, vibrant a dins,
És que el bes deixa llum que el vent raspalla
T’ha colpit ja per sempre, oh!, bon amic.

Situada en la zona más alta de la urbanizaión Ses Costes, de Begur, la casa domina uno de los paisajes más espectaculares y hermosos de la Costa Brava...
En este sanctasanctórum, de planta circular y bañado por la luz natural que se cuela por los grandes ventanales que lo circundan, es donde el propietario de la casa se refugia para leer y escribir poesías, buena parte de ellas dedicadas al paisaje costero que avista y los estados emocionales que le suscita. Unos cuantos libros en la librería circular que se halla a sus espaldas, una mesa, una silla, una cuantas pipas y un tabaco aromático es todo lo que necessita, según confiesa, para alcanzar momentos de gran felicidad.
Por si fuera poco, en la noches cerradas y de luna nueva, suele sacar el telescopio y se dedica a escudriñar la bóveda celeste en busca de estrellas y planetas.

Pero muchas veeces en la terraza solárium no hace falta hacer nada. Contemplar, pensar, soñar y meditar es suficiente.

Déu meu, la reencarnació del Maragall de la paraula viva, el diví balbuceig de qui està en pau amb si mateix i contempla la terra i el cel que es faran poesia. La crítica favorable a “La Vanguardia” ocupa dues pàgines (imatges incloses), amb la curiosa circumstància que finalment no sabem qui és el poeta-advocat (o advocat-poeta) perquè la finalitat de l’article és –oh, terrenal vulgaritat!- vendre la seva casa (terreny de 2637 m2; 623 m2 construïts) per 2.680.000 euros.

Alguns dels poetes que passeu per aquí, teniu intenció de canviar de domicili, font d’inspiració assegurada? Va, hipotequeu-vos. Per cert, vosaltres que sabeu més coses que jo sobre la literatura actual, em podríeu desvetllar el nom del poeta? Que quedi en secret el del advocat. Moltes parades i moltes preguntes, però ahir, que era el dia adequat, no vaig poder descobrir l’autor dels versos.

volia ser una croniqueta

Continuo reivindicant que sant Jordi sigui un dia festiu a tots els efectes, al menys per als qui certifiquen que volen fer una volta completa per parades i paradetes i complir amb tot el que es proposen relacionat amb la diada. En fi, al matí he fet les celebracions pertinents a la feina i a la tarda he iniciat la volta seguint un pla mínimament preestablert.

Primer, visita a la mare, que avui estava xerraire, fins ben passades les sis. Després tenia la intenció de passar per la sinagoga del carrer Marlet, i ho he fet, però ja he vist abans d’entrar que les gestions previstes durarien més temps del que volia si m’havia d’esperar que s’acabessin les visites que atenien, així que amb la Joana hem decidit baixar per carrers secundaris fins al principi de la Rambla. Volia veure si trobava la Mar i la parada de Negra y Criminal, que em semblava recordar de memòria que serien a la part baixa. Ni una ni l’altra. Abans, però ens hem aturat una estona a l’Ateneu, a escoltar un fragment de la Rodoreda; a la plaça de sant Jaume, una altra parada amb més plaça del diamant.

El que hi havia en el primer tram de la Rambla eren moltes parades de partits polítics, la majoria testimonials. Veig a la parada del PSAN, que alguns deuen creure desaparegut, l’incombustible Jordi Moners encara fidel i al peu del canó. Just una mica més amunt descobreixo una amiga de la facultat i companya de feina durant uns anys que fa de llibretera ocasional amb el seu home perquè a una cunyada li han fet el salt els fills que habitualment l’ajuden. Xerrem prop d’una hora, intercanviem telèfons i ens assegurem que a l’estiu ens veurem al Priorat. Crec que serà així, ens ho devem. Mentre anem parlant, una petita manifestació independentista passa pel nostre darrere cridant els eslògans de rigor.

Anem serpentejant a ritme lent –passeig central, laterals- Rambla amunt. Els seguidors del Manchester ja han desaparegut. Encara no hem comprat cap llibre i tampoc ens hem pogut fer amb cap xuixo a l’Escrivà del costat del mercat de la Boqueria, massa golafres avui. A la Virreina, una exposició de fotografia xinesa; no hi entrem, malgrat el reclam del drac. A la plaça de Catalunya, els de les ràdios ja recullen el material, també els de TV3, encara que darrera de les tanques un públic fidel observa els presentadors de moda, com si no en tinguessin prou en veure’ls per la petita pantalla, que cada vegada són més grans i se’ns acabaran menjant.

Finalment entrem a la Catalònia, que en aquesta hora –deuen ser quarts de nou- ja és transitable amb pocs esforços. Sortim amb tres llibres, un d’ells és El sindicat de policies jueus, de Michael Chabon –i no em digueu que tinc el dia semita. Ja al passeig de Gràcia, m’alegra la vista en Biel Mesquida –em cau molt bé, més enllà de la seva literatura, que també- firmant exemplars d’Acrollam (mentre escric això l’escolto a la tele, al macroprograma –molt bé- que l’Emili Manzano comparteix amb la Terribas). Em fixo que en Biel fa unes dedicatòries gràficament precioses –no aconsegueixo llegir el contingut-; traça unes línies paral·leles i escriu al mig les paraules que cadascú li mereix.

Darrera parada i cita obligada de cada Sant Jordi: la llibreria Ona. Ja no queda cap escriptor firmant i la circulació és fluïda. Tinc massa abandonada aquesta llibreria, em sento culpable, però només puc comprar tres llibres més. La llibretera actual triga una mica a entendre el que vull i em fa pensar que m’equivoco. No, no és això, és que l’he desconcertat perquè diu que tothom li demana el darrere de Philip Roth i gairebé havia oblidat que es deia L’espectre se’n va.

Quin cansament! No tenim esma d’arribar a casa per fer el sopar, així que ens aturem dos-cents metres abans i ens mengem un assortiment d’amanides, pop a la gallega i uns calamarcets a l’andalusa. Tres taules més enllà, em fa gràcia veure com un cambrer presenta una paella prefabricada acabada de fer a una turista perquè li doni el vistiplau abans de servir-la. Evidentment, la noia assenteix plenament satisfeta, i segurament ho estarà. La Joana, que ha treballat fins a les sis, ja no pot més i jo, ja ho veieu, encara tinc temps d’entretenir-me una estona. El Barça ha empatat: mal assumpte.

M’agrada aquesta fotografia de la Rodoreda, aquesta mirada... (em diu una amiga que la seva filla no coneixia l’escriptora i ara se la troba fins a la sopa, a la qual cosa, tot s’ha de dir, ha contribuït la pròpia mare. La noia ha guanyat avui un dels premis literaris del seu col·legi i li han regalat... La plaça del diamant!). Per cert, recordeu que més li diu a la Colometa l'adroguer just abans d’acabar la conversa (cap. 39)?

dracs i lleons, princeses i Sant Jordi

No m’ho penso gaire perquè sinó ho acabaré considerant poc oportú –encara toca?- i oportunista, i em rebenta l’oportunisme, fins i tot el meu. Aquesta matinada de Sant Jordi penjo, a més de la meva, una altra bandera, que no reivindica més que l’existència i el dret a ser algun dia bandera de festa. Com que no em sé la música, deixo una lletra, i una altra. Cap de les dues hauria de ser.


El meu Tibet

1
Un prat immens i rugós ple de grans muntanyes i rius
Grans muntanyes atapeïdes de clapes d’herba pàl·lida
Grans rius de gotes brillants que es formen a peu d’herba
Com el cel sense núvols sota els raigs del sol
Aquest prat s’ha acabat consumint per la sequera

2
Ai, el meu Tibet Ciutat il·lusòria del demà
Des de la llunyania és com una pedreta que s’enfonsa en l’aigua
Un secret de ningú que desapareix sense fer soroll ni deixar cap rastre
La traça d’un llamp sense tro

3
Des de les terres altes, una cançó solitària recorre les valls
Que travessen les espatlles d’Àsia, ajupida a quatre grapes
Allí, les muntanyes ensagnades s’han quedat sense paraula
La meva terra on les aigües torrencials vessen per tot arreu
És un gran mur on s’inscriu el dolor dels cors infeliços.

Jangbu, novembre de 2000, Garkhang, Lhasa.


Prega el monjo
pel retorn de les coses
al seu lloc lògic.
Des del jardí el vigilen
llargues ombres xineses.


Albert Carrasco. Ombres xineses. Editorial Omicron, 2008.



















I ara a dormir, que demà -avui, vull dir- la tarda serà llarga però no sé si hi haurà temps per a tot. Decididament, reivindico que Sant Jordi sigui jornada festiva (excepte per als llibreters i venedors de roses, amb perdó) de cap a cap; qualsevol argument en contra em sembla sense substància, pervers. I festa també l'endemà per poder jugar ni que sigui un moment amb els llibres nous. Feliç diada a totes i tots.

prohoms

En Catalunya i Aragón, Sant Jordi, san Jorge, és el patrón de los enamorados, por haver salvado a la hija del rey de las fauces del temible dragón. En prenda de su amor, los enamorados se obsequian rosas cada 23 de abril, aniversario también, como es público y notorio, de la muerte de Sheakespeare y Cervantes. Por eso cada 23 de abril, entre libros y rosas compartimos cultura y amor.

Que bonic! Com que surto poc, no tinc gaire clar que sant Jordi sigui el patró dels enamorats també a l’Aragó. Precís i condensat resum aquest de Santi Santamaria, cada dia més literari, en el paràgraf final del seu article "Salsa Rosa" del diumenge. Josep Pla, que era un envejós, va decidir morir també la matinada d’un 23 d’abril, però l’any 1981 ja funcionava això del dia del llibre, de manera que va ser massa tard perquè els articulistes l’afegeixin a la iconografia de la diada. Qui també va morir un 23 d’abril, va ser Ramon Llull, escriptor anterior als seus col·legues anglès i espanyol. El que passa amb Llull, com sabeu, és que era tan humil que no va voler fer publicitat de la data de la seva mort, i tots els biògrafs, fins i tot els dels nostre país han respectat la voluntat de l’escriptor, però jo avui no m’he pogut aguantar: continuo sent un blocamoll.

la Banda Municipal de Barcelona

De tant en tant algú deixa comentaris en posts fa temps escrits que suposadament només llegeixo jo o algú que des d’algun cercador d’Internet arriba casualment a un tema que li interessa però que entre els lectors habituals fa temps que està tancat –tots sabem que el temps dels posts es diferent del temps real. El mes de setembre de l’any passat, de manera gairebé anecdòtica i sense premeditació, ben bé per atzar i únicament com a element escenogràfic, vaig al·ludir el director de la Banda Municipal de Barcelona: “Unes octavetes a les llambordes recorden que el director de la banda municipal, Josep Mut, avui ja no actuarà: “No! Diguem no!...” (en unes declaracions seves al diari llegeixo que diu: “La sala de càmera serà la càmera de gas”).” Aquest més d’abril, de pluges escasses, els comentaris, no sé per què, han florit inesperadament en aquell post –quina cosa més curiosa això dels blocs- amb paraules i conceptes que sobrepassen les meves intencions inicials a l’hora d’escriure les anotacions castelleres d’aquella jornada. El bloc, i això m’agrada, ha agafat vida pròpia més enllà de la quotidianitat, el passat és ben viu, és present.

M’ha semblat que seria bo que el passat fos present per a tothom i converteixo els comentaris en la continuació d’un post llarguíssim –el més llarg mai escrit?- contravenint tots els principis blocaires. No sé si els lectors i lectores habituals estareu gaire interessats en el que es diu -espero que com a mínim els barcelonins us hi entretingueu una mica i us poseu al dia-, però em semblava de justícia actualitzar la polèmica, força interessant i documentalment a tenir en compte, tot i que recomano als qui hi participen que, vist l’èxit, obrin un bloc o un fòrum més operatiu i satisfactori que aquest modest bloc, que, no cal dir-ho, resta a la seva disposició.


Per cert, de sobte tinc ganes de música de la Banda Municipal (aquí el proper concert), que si no té web pròpia, n’hauria de tenir. Ja acabo, manifestant la meva sorpresa per no trobar a You Tube (he buscat malament?) cap concert de la Banda.





Anònim ha dit...
Hola como veo que no os llega toda la informacion creo que puedo decir con conocimiento de causa que estais muy mal informados sobre el Sr.Josep mut este personaje solo se ha servido de su influencia personal (favores de familia entre clos y maragall),politica y sindical para trepar por el escalafon politico de "la casa grande" gracias a su "ilustre" labor 25 musicos solistas estan contratados por obra y servicio para ahorrar dinero y salvar el culo del señor mut.Permitio eso durante muchos años.Su tactica era esa no dar que hacer no molestar a la casa grande y revolcarse en el lodo de la miseria por proteger su dignidad...Tambien tengo que informaros de que los musicos de la banda hemos firmado un manifieso a favor de la destitucion de ese personaje (solo no han firmado 2)asi mismo puedo afirmar que no tiene ninguna titulacion musical oficial conocida que lo acredite como director ,los musicos tenemos muchisimas ganas de demostrar la musica que llevamos dentro y con esta remora a nuestras espaldas era imposible, era nulo como director y como persona estoy seguro que a partir de ahora notareis el cambio. Aclaro tambien que no lo han despedido el es funcionario de carrera a dedo sin oposicion no asi los musicos de la banda que todos hemos pasado oposiciones¡¡¡ por tanto esta pendiente de recolocar.Tampoco le temblo el pulso a este sujeto para hacerle la cama al antiguo director Albert argudo.Quien si era un musico de verdad titulado y de prestigio reconocido por toda la profesion.Solo una reflexion mas ¿que cargo dura en su sitio 26 años?....ni el papa...YA ERA HORA.
11:18 PM
Músic de la Banda ha dit...
Hola,puntualizo los falsos comentarios expuestos anteriormente contra la persona del Sr Mut. Yo ingresé en la Banda Municipal de Barelona en las mismas oposiciones que lo hizo el Sr. Mut(finales del año 69 ), el Alcalde en aquel momento era el Sr Porcioles.Así que no entramos a dedo,ni haciendo trampa con la obra a primera vista ni con ninguna influencia política de la época.( no se puede decir lo mismo del Sr anónimo. La documentación que entregamos era la exigida en aquel momento por el Ayuntamiento, Obviamente tanto yo como el Sr Mut seguimos estudiando,en diferentes conservatorios del estado español,El Sr Mut estudió en Bilbao,toda la carrera de composición dirección de orquesta etc. llegando a ser nombrado Académico de la Ilma Academia de la música,Músico insigne de la misma, aparte de los premios y distinciones obtenidas por sus composiciones,grandes éxitos dirigiendo Orquestas en EE.UU.,Cuba, Polonia, etc sin contar todas las Bandas Municipales españolas etc. y batiendo el récord mundial en la dirección de memoria, con la Banda Municipal de Barcelona (2.000 conciertos)Así que el Sr Mut no ha sido ninguna rémora, antes al contrario, nos defendió nos salvó contínuamente de desaparecer nos elevó a categorías tan altas que ni soñando en color se podían imaginar tanto en el Liceo como en la Banda, Además consiguíó la dispensa de titulación a los profesores de la Orquesta, Banda Conservatorio, etc.,que carecían de élla (84 en total). Le recuerdo al Sr anónimo, que al Sr Mut se le eligió Subdirector de la Banda, mediante votacion democratica por los miembros de la Banda,el escrutinio de la misma fué casi por unanimidad, y es por éllo que el Excmo Alcalde Sr. D. Narcís Serra le otorgó el nombramiento. Por tanto ni el Alcalde Maragall,ni el Alcalde Clós han tenido nada que ver en sus nombramientos.El amigo Josep Mut no solo regularizó bolsas de 25profesores músicos, sino que consiguó en todas partes donde ejerció, aumentar las plantillas de músicos dandoles la seguridad del empleo fijo, esta última, bolsa de 25 contínuamente fué boicoteada por varios de los músicos veteranos en los que se encontraba el Sr "anónimo" llegando incluso a quedar cesados a finales de Julio,de hace siete u ocho años, y solo después de muchas vicisitudes logró que los volvieran a contratar, después de aguantar el pulso durante varios años contra los anteriormente citados, tomaron el relevo los sindicatos,y fué invitado a no intervenir en las negociaciones.Precisamente el seguir ayudando a este colectivo y además, proponer con reiteración el final de este viacrucis, así como la ampliación de la plantilla de la Banda a 70 plazas con una Cobla en su seno fué sin ningún genero de dudas el motivo de su Ignominioso cese, aunque creemos firmemente que en los Contenciosos Administrativos que ha interpuesto se le dará la razón, y quedará nulo de pleno Derecho el Acto cometido por el Ayuntamiento. Quiero recordarte Sr.Anónimo que al Sr Argudo, le hicisteis la cama los· Anonimos", que participasteis en el caso Rovira,los que enviabais informes llenos de fotografías, los que lo denunciasteis, alegando su desinterés por la Banda, y un largo etc, todo esto sin contar que el Ayuntamiento lo que quería era deshacerse de la Banda. Sr anónimo con tu escrito te has hecho el retrato.
1:12 AM
B ha dit...
w
7:30 PM
B ha dit...
Fent totes aquestes declaracions a boca oberta no esteu fent cap favor ni a la Banda Municipal de BCN,prestigiosa Institució,ni als músics ni a la Música.Creieu que els problemes interns es resolen proclamant les errades del Sr.Mut,del Sr.Argudo o dels polítics?El Sr.Mut,va tenir errors,com qüalsevol esser humà,però també va aportar coses positives.Mai la Banda Municipal ha tingut cap director que no aportés el seu grá de sorra.No veig res de positiu encendre els ànims de persones dient el que cadascú vulgui dir.Els problemes no es resolen així.Totes aquestes paraules ofensives que s'han dit per aquí,un lloc públic,per excel.lència,no han fet res per millorar la situació,al contrari,igual han fet el problema més gros.El dir-ho nudreix la curiositat malsana i això tots sabem que no es bo.S'ha de parlar amb qui correspongui i mai airejant les culpes d'uns o d'uns altres i tenint com companya la prudència i no pas els insults.No sabeu que la ignorància crida i la raó i la intel.ligència actua amb cautel.la?Hi ha que pensar en això.Jo desitjo que arribeu a la sol.lució per una via que no estigui carregada de retrets vers ningú.Desitjo que arribi aviat la veritable sol.lució,i que la Banda i els músics quedin en el seu lloc i que el lloc sigui el més adient per a tothom;no es pot estar en aquesta situació,plena de rancunia perque fa molt de mal.Molta sort a la Banda Municipal de BCN, als músics ,i en definitiva , a la Música. Una dona que gaudeix de la Música i rebutja les controversies vinguin d'on vinguin.L-BCN
11:10 PM
Anònim ha dit...
El Sr. Mut i el Sr Argudo són història passada, per contra,els que actualment asseguren:"Que la majoria dels músics de la Banda són unes escombres"."No tenen nivell"."S´imposa fer una bona neteja".etc. Séls tindria que recordar;Que ells si que són unes escombres, sense nivell ni artistic ni personal, i la neteja que continuament propossen se la tenen que aplicar a ells mateixos, que són uns malignes esperpents i pallassos,l´única emoció que transmeten al públic neutral és el de ràbia i riure contingut.
1:20 PM
B ha dit...
Halaaaaaaaaaaaaaaaaaa,aquí es demana,es prega, que prou d'insults i encara en diuen més.Això és el món al revés.Aleshores,fills meus us dic que poseu tots els insults del lèxic,inventeu-ne uns altres i poseu-los tots per aquí.A veure,si amb aquesta técnica va tot una mica millor.tot està molt embolicat i sembla ser que hi ha persones que volen embolicar-ho més.
12:51 PM
Anònim ha dit...
Sóc un professor de la B.M.B. i li vull dir a la Sra. que ha fet l´escrit en Saragatona, que estic d´acord amb el plantejament que s´expresa respecte a que tots els Directors que ha tingut la Banda, han aportat el seu gra de sorra.Obviament, el que s´ha mantingut en el càrrec més temps, ha posat més empeny, ha tingut més suport de l´Ajuntament etc,haurà aportat més grans de sorra. No comparteixo el seu punt de vista, en el moment posa en el mateix sac l´impresentable autor del primer anònim, amb la persona atacada.Crec que quan vostè es va percatar de la greu traidoria injusticia comessa contra el Sr. Mut a finals de juliol de 2007, hauria d´haver demanat explicacions a l´Ajuntament exposant una molt raonada queixa, doncs, vostè té una ploma molt clara i demostra tenir una bona cultura.Tanmateix quan va veure penjat el 1º anònim( que deu portar 5 ó 6 mesos ) no se li va acudir donar-li una lliçó d´ètica al provocador fexista. És ara (març 2008 ) quan tot just s´ha penjat una mínima contesta d´un músic contemporani de l´amic J. Mut que com és natural estem totalment d´acord amb ell, perquè deixa ben a les clares el perfil del personatje que està darrera d´aquestes malifetes, és quan vostè en la seva equanimitat i seny ens dóna a les dues parts (al agressor i als defensors ) uns savis consells, equiparant-nos a tots dos per igual.Quina justicia que vostè practica.En la lògica errada que vol trasmetre als que visiten aquesta pàgina, tothom sap que un director o un músic que treballa molt, té més risc de cometre faltes que un altre que actui poc. Certament el Mtre Mut dirigia més en un any que molts directors en tota la seva vida, (al voltant de 170 actuacions,a part dels assajos), malgrat aquest risc, no va cometre cap error durant els 26 any dirigint la Banda. Vostè hauria de saber si es que és la Sra. que afirma ser, i sobre tot si assistia a gaudir de la música i dels concerts que dirigia amb tant d´èxit el Sr Mut, que mai li caigueren o li volaren les partitures mentre dirigia,(cosa impossible perquè tot ho feia de memòria.) Mai es va parar la Banda en mig de cap obra,(cosa que si que ha passat moltes vegades als directors, fins i tot de renom ) Miri Sra, el seu capteniment amb els errors que com a ésser humà hagi pogut tenir el nostre admirat amic han estat sense cap dubte el dedicar-se en cos i ànima i sense que li donessin cap retribució ni agraíment extra, com als seus antecesors, ans al contrari solia pagar ell mateix les còpies, etc. de les transcripcions, adaptacions, composicions,C.D. etc. a vegades òbviament amb 40 de febre, amb còlic nefrític,( concert Beethoven), Concert de Nadal el dia (que el seu pare va faltar),Tripletes en un sol dia i en programes diferents, amb els Cors de Clavé,(assajos nocturns fora de Barcelona pagant ell mateix els viatges etc) Als músics joves i veterans els ha ajudat, sempre els ha ben aconsellat, els ha potenciat etc, alguns d´ells han dit publicament moltes vegades que el Mtre.Mut havia estat com un pare per a ells. Nosaltres els músics grans, sempre li dèiem "no treballis tant, que l´agraiment serà inversament proporcional al que facis "Vull recordar que el dia que es va acomiadar (31 de juliol 2007) va reure un aplaudiment de tots els músics de la B. Als tres mesos d´aquest execrable cessament i degut a que el públic i tothom ens recriminava en xiulets, octavetes,ràdio, premsa, tv, uns quants interessats redactaren un petit comunicat que ens obligaren practicament a firmarlo, aduiren que d´aquesta manera aturaríem l´avalanxa de crítiques i ens prometeren que a partir d´aquell moment treballaríem mens, tot aniria millor, farien fixes als 25 músics laborals sense fer proves, etc,Tot ha resultat una gran mentida i la B. cada vegada es més petita i per enganyar al públic el dia del concert a l´Auditori, de moment, contracten 20 ó 22 musics més, però al dia següent com es obvi, no poden assajar perquè falten cordes completes. Fins quan seguirà aquesta farsaI per últim a l´autor del 1º anònim, els musics de la B. exigim a l´Ajuntament que el desenmascare i que l´aparte de la plantilla de la B., doncs pel que ens ha assegurat un psiquiatra després de llegir el seu anònim, es tracta d´un malalt mental molt perillos, que no dubta en carregar-se tot el que se li posa pel davant.La brigada dels mossos d´esquadra en el seu servei de detecció dels delinquents informàtics el localitzarà molt aviat.
1:18 PM
B ha dit...
Hola:Només he volgut dir que no em semblen bé els insults.Mai he volgut posar en el mateix sac a persones que no conec,i de les que no tinc prou coneiximent de causa per parlar d'elles.Que quedi molt clar.He volgut adressar-me amb educació a tots els que puguin arribar a llegir aquestes línies que s'escriuen per aquí.No vull crear controvèrsia en res,crec que això es veia clar en el meu escrit.També he deixat clar que volia veure una rápida y bona sol.lució.Són paraules molt maques les que he usat,he defensat al Sr.Mut perque té moltes coses dignes i tots els que han estat,d'una manera o d'una altra vinculats a la Banda no hi ha dubte de que les han tingut,també.No m'agraden els malentesos i vull tornar a dit que em mereix tot el respecte el anterior director,Sr. Mut,però no obstant ,crec que no és incompatible estar d'acord am el anterior director i recriminar insults a tothom que els ha escrit en un mitjà públic.El meu agraiment al Sr.Mut per la colosal tasca davant el faristol i fora d'ell i un No rotund als insults.Crec que tothom estarà d'acord amb aquesta postura meva.

3:42 PM

Seguidores del Maestro Mut ha dit...
He leido el comentario del 1r. anónimo y he sentido una verguenza ajena como nunca antes había experimentado, en cambio las contestaciones que hacen varios músicos de la Banda les honra y dan luz a las tinieblas tenebrosas que nos pinta el Sr del primer anónimo. No es extraño que con personajes con esa mentalidad envidiosa a su alrededor, fuera traicionado y encima, continuan queriendo borrar y ensuciar la colosal labor del Maestro Mut.Ayer cuando hubimos satisfecho nuevamente nuestra curiosidad, escuchando la Banda, después de la obligada ausencia del Mestre, llegamos todos a la misma conclusión."Ya nunca será lo mismo"."La Banda parecía una Orquesta"."El público se sentía protagonista"."La afinación era perfecta"."La emoción te invadía desde la punta del cabello, hasta las uñas de los pies". "Te ponía la piel de gallina".....¡Que pena, ya no volveremos a ver ni a escuchar más a nuestro siempre recordado Maestro. Sigue transcurriendo el tiempo y aún no hemos visto ni las mejoras ni la verdadera explicación al repentino cambio.
1:26 PM

ELS SEGUIDORS ha dit...
Benvolguts amics del Mtre.Mut: hem parlat personalment amb ell i després de comprovar que ha perdut més de 20 kg.,està de baixa i resta a l´espera de la resolució dels Contenciosos Administratius, conserva l´esperança de que en breu, portarà a terme grans reformes a l´ensenyament de la música en aquest país, estrenarà alguna que altra obra composada per ell, impulsarà una complerta renovació del món del concert i de l´espectacle... Quant el futur de la B.M.B. i les altres bandes segueis proposant la transformació de la B.M.B. en B.M.B i Nacional de Catalunya incloent una Cobla dins del seu sí,amb un planter digne, de 70 ó 80 professors, estables, i ben remunerats, també vol potenciar els cors, solistes,compositors,cobles, ballets,zarsueles, operes,bandes,orquestres, etc., catalanes per mitjà de la Fundació que està creant.
3:45 PM

mandra

Ara, no fa una estona sinó ara, em fan mandra les paraules, les meves, no les dels altres. Explicar sensacions del dia que s’allarga. Seguir el camí entre els amants de la terra. Contar la sorpresa de l’inesperat retrobament amb la companya –ja és àvia- de l’antiga feina en l’antic lloc de feina. Penedir-me de no haver acceptat el menjar amb l’excusa que acabava de menjar... Quina mandra parlar de tot això, ara. No us passa que hi ha dies que voleu i no podeu? I si ho enllesteixo amb dues imatges marginals? La primera triada, la segona a l’atzar.

papallona

Estava en una gasolinera de no sé quin lloc de Castella. De sobte, una papallona es va posar sobre la meva mà. Va caminar, amb moviments oscil·lants i críptics -ja les coneixeu- fins al meu dit: només un instant.

Amb mi es fonen
Ales de papallona.
Vol que s’acaba.



Mariposa. Entre los antiguos, emblema del alma y de la atracción inconsciente hacia lo luminoso...

Juan-Eduardo Cirlot. Diccionario de símbolos

prèvia

A menys d’una setmana de Sant Jordi em sembla que per primera vegada en anys no tinc cap llibre clar (vull dir novel·la), cap d’aquells que penses que és indiscutible que vols comprar per a tu o per regalar. Em dec haver distret en altres coses.

Potser he llegit massa ràpidament, les novetats que, sobretot des dels blocs o des dels diaris, heu anat i han anat suggerint. Potser ja he comprat darrerament aquells llibres que esperava que sortissin o que m’han fet més gràcia quan els he vist exposats en alguna llibreria. No ho sé. M’hauré de decidir, perquè esperar just el dimecres, amb la quantitat de gent que hi haurà (els del Manchester inclosos), no és gaire aconsellable: aneu a saber amb què puc tornar a casa.

Mentrestant, a part de presentacions diverses que deveu saber millor que jo, us suggereixo un preSantJordi a Negra y Criminal, la llibreria del carrer de la Sal, a la Barceloneta. Aquest dissabte, fins a quarts de tres, us obsequiaran amb una copa d’una beguda alcohòlica relacionada amb la novel·la que compreu. Per exemple, si l’autor és nord-americà del sud, doncs un bourbon; si és cubà, una copeta de rom; Aromes o ratafia si és català? En fi, vosaltres mateixos, però no us entusiasmeu i no sortiu de la llibreria amb una pila de novel·les massa alta, no fos cas que no trobeu el camí de retorn a casa, cosa que tampoc no seria tan greu.

I també us recordo que Matgala proposa al seu bloc que participeu en un joc que consisteix a indicar quina serà la novel·la en català més venuda. Veig que de moment la gent no és vol mullar. No sé si vosaltres en teniu alguna idea. Jo, com us dic, res de res, encara que potser apostaria per L’últim patriarca (espero que no continuï la dèria de la novel·la històrica més tradicional i comercial). En canvi, gairebé m’atreviria a predir quina serà la novel·la escrita en castellà que es vendrà més.

Se m’acaba d’acudir que –només en conec la crítica de Guillamon- m’atreu la possibilitat de llegir Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys, de Llucia Ramis (si la veieu el 23, feliciteu-la, que és el seu aniversari), que Guillamon presenta com una nova via de la literatura catalana (?). En contra d’aquest desig de lectura s’alça el pensament que, i si només em trobo una novel·la generacional? A la meva edat m’interessen les novel·les generacionals? Aquí podeu llegir alguns articles de Llucia Ramis (jo els tinc a mitges) i fins i tot uns quants capítols d’una novel·la, El plany de Son Corbell, que podeu comprar a través d’un formulari.

(Em compraria La descomposició de la llum, de la Júlia Costa -encara no l’he llegida, Júlia-, però, i si la guanyo al concurs literari de Transformacions?)

P. S. Després d’escriure això aquesta tarda, m’acabo de mirar L’hora del lector i ja sé, si el trobo, el llibre que li regalaré a la Joana; com que no recordo els detalls, esperaré que el senyor Boix tingui l’amabilitat de penjar els suggeriments de la nit al seu bloc (m’agradarà veure com s’acoblen la setmana que ve les naus de la senyora Terribes i del senyor Manzano). Per cert, l’amic Jesús ha estat un dels recomanats aquesta jornada; esperem que El vertigen del trapezista tingui força èxit per Sant Jordi.

(M’autoadmiro dels parèntesis que sóc capaç de fer servir. Què faria sense els parèntesis? Aprendre a escriure?, em diu una veueta)

post dedicat (2)

Després de la de Verdaguer, la majoria d’odes a Barcelona que conec tenen, en més o menys mesura, tons crepusculars. En voldria reproduir alguna de les llargues, però no són hores. Em conformo amb Brossa, que ja és prou:

Dues clarors.

Crepuscle.

Barcelona.

esborra'm

Primer va ser “No em ratllis!” , ara dos especials “No em taladris!” (trepanis? eixordis? torturis?), amb adolescents. En els dos casos l’autoafirmació enfront de les agressions externes, enfront de l’amenaça de ser esborrat del mapa. Per Sant Jordi, un especial amb gent gran, “No m’atabalis!”. Finalment, el 30 d’abril, un altre especial amb el títol de “No t’empatollis!”. Del pronom de 1a persona es passa al de segona; de la defensa davant l’agressió es passa a ser agressor. Qui rebrà? Doncs el president Montilla, que amb els polítics tot s’hi val i a tot es presten, i somriure per aquí i bona cara per allà, que per això els van votar i el votant, en públic, és sagrat i cal condescendir (després ja arribarà la venjança a base de lleis, infrastructures, i martiris ciutadans diversos, multes inversemblants incloses). Més d’una horeta de preguntes estúpides –voleu que us n’avanci alguna?- amb respostes de circumstàncies o críptiques, i a dormir contents que l’endemà és pont i ens repartirem per la ruralia.

Continuarà l’Otero la temporada que ve? Continuaran bavejant els pares quan els seus fills demostrin la seva precocitat, la seva genialitat o descobreixin els secrets familiars llargament guardats? S’arriscarà l’Otero, gaiata en mà, d’aquí uns anys a convidar la generació dels avis o dels besavis com a protagonistes? Arribaré jo a ser un protagonista que en acabar el programa amb veu tremolosa i crit escardat dirà alguna cosa així com “No m’incineris!” “No m’atomitzis!” Les preguntes clau, però, són qui em riurà les gràcies, qui bavejarà amb la meva genialitat, quins secrets de parents morts fa dècades faran pujar els índex d’audiència.

el valor de la literatura

Proposo tres lectures als meus alumnes: narracions (s. XIX), novel·la (s. XX) i novel·la (s. XXI). Els faig una presentació breu dels llibres, només un primer contacte perquè siguin ells mateixos els qui vagin a la biblioteca o a la llibreria i els fullegin (i si de pas troben alguna altra cosa...). Poden fer també una mirada a Internet per llegir alguna crítica o potser un fragment de l’obra. Poden parlar amb anteriors lectors, joves o grans. Els dono una setmana per decidir-se; després m’hauran de concretar la seva tria i començar la lectura al seu ritme. La setmana s’allarga però finalment tots s’han decidit. Que bé!

Llàstima que molts dels qui havien optat per la novel·la del XXI –sobretot nois- finalment s’hagin desdit. Al·leguen que 22 euros els semblen excessius i que a la biblioteca que van no tenen encara la novel·la. Es conformen amb algun dels altres dos llibres; els nois, majoritàriament, amb les històries del XIX, que em temo que no els acabaran de fer el pes. Jo no insisteixo, no dono arguments, no vaig a la contra, no faig valoracions. És la norma. Quan arribi el moment, quan s’hagin llegit els llibres, ja entrarem en detalls, ja parlarem del preu i el valor de la literatura i del preu de tot plegat. Ara respecto la seva petita llibertat, la seva responsabilitat limitada, els seus arguments econòmics.

Que curiós que una editorial s’hagi quedat sense vendre 14 o 15 exemplars perquè són de tapa dura i una altra els vengui perquè són de tapa tova (que no gaire de butxaca). No sé si la variable dels euros per unitat la tenen en compte els qui es dediquen a teoritzar sobre els lectors i les seves lectures (i sobre les obligacions lectores).

crítiques i autocrítiques

Una bona part de la població mundial pobra comença a passar gana perquè algunes matèries primeres, entre altres l’arròs, han apujat espectacularment els seus preus en els darrers temps. Diuen que és a causa del seu ús com a biocombustible. Mentrestant, al Delta, els arrossaires comencen a veure com el seu cultiu per fi els dóna guanys.

El president valencià emprendrà una campanya a favor de la igualtat en l’ús de l’aigua, i de la sequera, suposo. Sembla que els polítics ens han dit finalment el que ja se sabia, que l’Ebre és la millor alternativa ràpida per beure els barcelonins i veïns.

Berlusconi ha tornat a guanyar: majoria absoluta. Se’n parla i se’n parlarà. Al Nepal un maoista ha guanyat les eleccions. Se’n parla poc. De la Xina, on ja queden pocs maoistes, se’n parla molt. A l’Àfrica, com gairebé sempre, no hi deu haver cap novetat.

Un doll d’informacions que cadascú interpretem des de les nostres informacions, sempre parcials, sempre subjectives, sempre al nostre ritme i poc al ritme i les òptiques dels llocs i de les gents d’on provenen.

A l’Àgora d’avui (l’heu vist?) opinaven sobre la Xina , el Tibet, els Jocs Olímpics... Sóc de bon conformar i fàcil de convèncer i m’ha semblat que tots tenien la seva part de raó. Però no suporto els qui estan més enllà del bé i del mal, els blancs immaculats, els que diuen que l’esport, i especialment l’olimpisme, és sagrat, aquells a qui rellisca la pluja sense tacar-los, ni que plogui tinta o sang. Si no fos que sóc pacífic demanaria el boicot als Jocs, no per les qüestions xineses -pobres xinesos-, sinó per la prepotència condescendent de les autoritats olímpiques. Alguns em direu que els simples mortals que passen bona part de temps a casa no podem boicotejar res que estigui tan lluny del nostre abast. Bé, és molt fàcil, ara més que mai. Només caldria amenaçar a no obrir la tele per mirar els Jocs. Quina jugada més senzilla i eficaç. Ni se us acudeixi!

La crítica s’ha de fer a temps; cal desfer-se d’aquesta inclinació que consisteix a no criticar més que quan s’han rebut els cops.
1955

Fins i tot si la nostra feina és coronada per l’èxit més gran, no tenim cap raó per glorificar-nos. Es fan progressos quan un és modest, mentre que l’orgull fa anar enrere: tinguem sempre present aquesta veritat en el nostre esperit.
1956

Mao Zedong: Llibre vermell (disculpeu la mala traducció)

post dedicat

Sol a casa, llegeixo el diari i també alguns blocs en aquesta tarda de diumenge de sol i de vent en què encara queden hores de llum. Dintre d’una estona començaré a treballar una mica. No deixo res escrit en els llocs que visito, potser demà. Inacabables diversitats de móns i de propostes intimistes i públiques que es creuen i s’enllacen. Enceto un joc sense bases, premis, participants ni, per suposat, guanyadors: diverses lectures –quants disbarats a l’entorn de l’aigua!- , però especialment una, em suggereixen una brevíssima publicitat de sabó. Jugo matusserament amb les paraules i les imatges i la pujo a You Tube, en la veu de l’inefable Sisa (o és Ricardo Solfa), un dels pensadors –poca broma!- més brillants del país.

Malenconia del diumenge que passa.

perfomance casolana de cap de setmana (tal qual)

Perfomance

Dissabte a la tarda, a punt de tancar la parada. Arriba la senyora a l’aparador amb una bossa “tal qual” a la mà. El senyor baixet –molt baixet- i eixerit, que s’ho veu venir, xiuxiueja a l’orella de la dependenta: “pregunta-li què vol”. La senyora diu que vol parlar amb el senyor baixet i eixerit. Des de darrere del taulell, el senyor (no continuarem amb la caracterització que el lector ja s’ha après de memòria), cara keatoniana, mirada fugissera, espera una tempesta sheakesperiana, però no. La senyora –digna, la processó va per dintre- treu la carn de la bossa “tal qual” i li diu que considera que el llom que li ha tallat una hora abans és indigna d’empanar i que ja se la pot quedar. L’homenet es mira la carn i la senyora i balbuceja, com si se li hagués encomanat un alzheimer sobtat: ”Aquesta carn li he tallat jo, aquesta carn li he tallat jo...!” La senyora, abans que l’antagonista pugui elaborar un discurs més satisfactori i de retòrica convincent, confirma -tal qual- que és la darrera vegada que comprarà carn o qualsevol altre producte a la botiga de l’homenet. El llom queda en mans del seu propietari anterior des d’on mai no hagués hagut de sortir a no ser en forma de carn picada per elaborar unes magnífiques mandonguilles. La senyora, que durant el seu breu discurs no s’ha posat la mà dreta al front ni ha inclinat el cap enrere, sent que l’opressió del seu cor ha desaparegut, i desapareix per un lateral de l’escenari.

Un testimoni, a distància prudencial, té prohibida la intervenció directa i fins i tot la gravació de l’escena. El testimoni queda una mica decebut. S’esperava un diàleg més contundent, més adequat a les circumstàncies i a l’escenografia. Potser alguna cosa com: “Aquesta carn ja te (se) la pots fotre pel cul i que te l’empanin els teus sucs gàstrics” o “la propera vegada que intentis fer-me el truc del llom per empanar batré els teus ous per...” En fi, el testimoni comprèn que ni els mercats ni els compradors i venedors són el que eren i que la seva educació dramàtica és inconsistent.


Antecedents

La senyora ha anat a comprar al mercat com cada setmana. A petició del testimoni, que s’havia quedat a casa, ha passat per la parada “tal qual” a comprar alguns productes. Per iniciativa pròpia ha demanat uns quants talls de llom d’un sol color per empanar. L’homenet, fora de la vista de la senyora, ha procedit a tallar i embolicar el producte. Una vegada a casa i desembolicat l’embalum, a la senyora li ha semblat que allò que ella havia demanat tenia una remota relació amb el que li havien ofert. No és que la senyora pensés que no podia aprofitar la carn, sinó que li ha dolgut la misèria de l’engany, sobretot provenint d’una botiga on “el testimoni” fa més de quinze anys que hi compra gairebé setmanalment. La senyora està tipa dels petits enganys de cada dia, de les petites traïcions sense importància, de les mesquineses inexplicables.


Conclusió

Ni la perfomance ni els antecedents tenen cap importància, són més aviat situacions quotidianes i gairebé ridícules en aquesta petita selva de la nostra societat de consum de constants pressions insignificants que es van sumant. No se sap quin guany pretenia l’homenet. En el cas de la senyora, m’atreviria a assegurar que ha tingut una sensació alleujament espiritual, d’autoafirmació física i mental, malgrat la pèrdua material.

Reflexió final

Si tot el que acabo d’escriure en el bloc hagués aparegut en la premsa escrita, estic segur que la botiga “tal qual”, del mercat de la Concepció, ho tindria retallat i exposat en alguna de les seves vitrines, que la qüestió és que es parli d’un. Això dels blocs, però, desenganyem-nos, encara és material de segona, com el llom sobrer i maltallat que li han volgut encolomar avui a la senyora. De tota manera, potser m’equivoco i el senyor baixet i eixerit llegirà l’escrit i fotocopiarà ampliades aquestes paraules per penjar-les en lloc preferent de la seva botiga. Si és així, que no s’oblidi de la procedència, i si necessita fotos per il·lustrar el post immortalitzat, sempre estic disposat a col·laborar, mentre es pagui bé, en moneda o en espècies.

literatura tibetana, on?

Participo del despertar tibetà d’aquests dies. M’interesso una amb una mica més d’intensitat per aquest país que és i continuarà sent una província xinesa, malgrat les protestes i les reivindicacions d’arreu –no m’atreveixo a demanar que per sant Jordi és posin banderes del Tibet en els balcons, al costat de la catalana, però altres ja ho han fet-, que em semblen les més importants des de fa molts anys.

Aquest meu interès ocasional i general es concreta en la literatura, que em sembla una de les millors maneres de reconèixer un poble. No sé absolutament res de la literatura tibetana fora de llibres budistes i sobre budisme que no m’interessen gaire. Alguna cosa prebudista? Contes, llegendes, poesia? Escriuen novel·les? També novel·les de gènere? No ho sé. A Internet trobo ben poca cosa: més repressions que interpretacions (Tsering Woeser, per exemple), més interpretacions que originals. I no crec que a les llibreries hi hagi gaires traduccions al castellà, i menys al català.

Vaig a la cosa pràctica. He passat moltes vegades per davant de la botiga Tibet Shop de la cantonada (València 355, xamfrà del passeig de sant Joan) sense entrar-hi, només mirades furtives; decideixo traspassar la porta. Em miro les estàtuetes, les màscares, els CDs -potser Dechen Shak-Dagsay, que ens acaba de transmetre la seva pau a Barcelona?-... Hi ha unes quantes prestatgeries amb llibres, la majoria traduccions a l’espanyol, i no aconsegueixo trobar res del que busco, tot és de temàtica religiosa. Interrompo la conversa i el te de la propietària amb una amiga-clienta (?) i li dic el que pretenc. Ens costa una mica entendre’ns, no per qüestions d’idioma, sinó de conceptes. No importa que siguin obres antigues o noves, però no vull llibres d’autodescobriment, de paus interiors, de religiositat en general. En aquest moment no té res i em diu que, de tota manera, l’expert és el seu marit, que ara no hi és, que ell em podria parlar durant hores de literatura. També m’assegura que el mes que ve tindrà un llibre de poemes eròtics i alguna cosa més. Continuaré.

Mentrestant em conformo, i ja és molt, amb d’aquest poema de Jangbu, a penes sense referents, sense context. Entenc.


Enmig de la humitat de la pluja que cau
dia rere dia i nit rere nit
En un temple buit i fosc, amb les portes
fermament tancades
Només veig la lluor de les imatges
mentals com llamps que se succeeixen

Ja fa temps
Que les metxes van deixar de cremar
I les llànties d’oli es van acabar d’assecar
Però ara, recordant tots aquells petits propòsits
Em poso a tallar la punta d’un llapis sec i escanyolit
I amb el coratge del pensament
Utilitzo aquesta mateixa navalla
Per vessar la força dels conceptes
I lliurar una nova consciència
Silent, immòbil Sense plors ni agitació
Acabo de tallar el llapis A poc a poc

Llavors, començo a tallar els meus dits
A poc a poc
Tallo les meves extremitats
Tallo el meu cos i la meva sang vermella
Tallo les meves sensacions i els meus pensaments
El meu desig i els meus sentiments
Enmig d’un munt de serradures

Què més pot quedar encara a la ment?

Potser
Una sola llàgrima miserable que no arriba a sortir dels ulls

Un nen llargament turmentat per la misèria
Veu una noia que passeja per la ciutat il·lusòria del demà.


Jangbu: "La talla" (traducció de Ferran Mestanza)

recurrent

Anava a començar dient que no sé que és la poesia, però aquesta negació relativament certa quedaria pedant o no es creuria, així que ho deixaré simplement amb: em costa llegir poesia. I per precisar una mica més afegiré que llegeixo poca poesia. Vull dir versos, amb rima o sense, amb tradició al darrere o sorgits del no-res. La majoria de vegades no sé què volen dir els poemes, no sé per què els anomenen poemes, no entenc que pretenen els poetes, no entenc per què es diuen poetes. No cregueu que no em costa dir això en públic, i ara mateix no sé d’on pot haver sorgit aquest rampell de sinceritat, aquesta confessió que més em valdria haver deixat inèdita.

En defensa meva, i per si passa algun poeta per aquí, si és que puc justificar-me després del que he dit, afegiré que de tant en tant, molt de tant en tant, llegeixo alguna poema i vet aquí que el faig meu, i me’l quedo definitivament, i el rellegeixo, i hi torno al cap d’un temps. Hi ha vegades que em quedo un poema i més endavant el deixo lliure, o a l’inrevés, retorno als mots que no m’havien dit res i sobtadament agafen sentit. De vegades no és només un poema sinó un poeta, i aleshores no reconec el temps. Fins i tot algun cop se m’acut anar a escoltar algú que recita poemes, els seus o els dels altres, i em quedo només amb la música i amb la veu, perquè sóc massa lent per entendre totes les paraules i tots els pensaments, i ja han dit vint mots quan jo encara estic amb aquells primers; i per molt que m’ho proposo, no ho sé fer d’una altra manera. Més tard, o un altre dia, potser llegiré a poc a pocs els versos; i encara un altre dia i una altre, fins que alguns s’afegiran als que tinc. I és un plaer conservar els versos. Com i per què em passa tot això? És un misteri. Per què em quedo amb versos tan diferents? És un altre misteri. Els misteris solen ser relatius, és clar.


Sense desdir-me del que he escrit en el segon paràgraf voldria acabar confirmant que el que preval és la primera confessió i que en termes generals agrairia que si a algú se li acut convidar-me a un recital, tingués en compte aquest epigrama de Marcial, per si de cas:

Si, pensant fer una lectura pública, t’envio mai una invitació per escrit, vet aquí una bufanda per a alliberar les teves orelles.

circuit

Sembla que en Matthew Tree no se’n pot avenir que el seu darrer llibre La vida després de Déu, publicat l’any passat i que ja va per la 3a edició –ai aquests editors poc previsors que no confien prou en els seus escriptors-, no hagi tingut encara cap crítica, -positiva , negativa o el que es porti- en algun dels diaris que es llegeixen en aquest país. Aquest fet el comenta a la seva columna a l’Avui d’ahir, però dedueixo que ja fa temps que en dóna publicitat. Aparentment el que li resulta estrany , més que la manca de comentaris sobre paper és que els “ressenyistes” hagin comentat tots els seus llibres anteriors. Per què aquest no? Diu també, que li sap greu perquè la manca de comentaris professionals ha impedit que s’obrís u debat sobre el tema: la validesa de les creences religioses. Finalment, l’autor passa directament al suborn: invita qualsevol crític que parli del llibre (suposo que únicament deu ser al primer que en parli) a “un sopar inoblidable en un restaurant d’upa de nom celestial”. M’agrada la sinceritat desacomplexada i festiva d’en Matthew que costa de trobar entre els nadius.

A mi no em faria res escriure una crítica i deixar de cuinar per una nit la meva verdureta i el meu peixet, però, ai las!, no reuneixo els requisits. Ni escric sobre paper ni m’he llegit el llibre ni en diagonal, i no crec que esmentar-lo aquí em valgui una humil cervesa autòctona.

Dit això i passant als fets relatats, que és l’única cosa sobre la qual puc opinar, el que em crida més l’atenció és que algú com ell, que ara no té una creença religiosa tradicional –desmentiu-me si m’equivoco- s’hagi passat un temps escrivint un llibre sobre el tema, encara que sigui amb la lloable intenció de provocar debat o convertir el personal a la seva fe, sigui quina sigui. Ep, dic un llibre, no un o diversos articles. En canvi, em sembla normal que els “ressenyistes” professionals no s’embranquin en un tema del qual no es deu poder dir gaire cosa si traiem qüestions d’estil o la possible novetat temàtica en l’obra consolidada de Matthew Tree. De fet, sempre m’ha resultat curiós que els crítics parlin de llibres de religió o d’autoajuda, que ve a ser el mateix, vagi per on vagi el seu enfocament. Trobo que són dues qüestions –o és la mateixa?- tan íntimes, que no haurien de sortir del clos individual, o familiar si volem ser generosos.

Deixeu-me afegir unes consideracions que fa Tree i que són les que m’ha dut a escriure aquesta ximpleria que aneu llegint. Diu: “...sempre he considerat que els ressenyistes són tan o més imprescindibles per a la literatura com els mateixos autors... “ Deu tenir raó, però crec que els ressenyistes són, indiscutiblement, imprescindibles per a l’escriptura i la venda del material escrit, de vegades també per a la literatura; però qui és realment imprescindible és el lector, sense lector no hi ha literatura encara que puguin existir els escriptors, sense els lectors no hi ha res més que el calaix de l’escriptori o, siguem moderns, una pantalla onanista. Que el lector necessiti els ressenyistes professionals és opinable, al menys no més que els llibreters o d’altres lectors. En realitat, què són els crítics sinó lectors? Alguns, deixeu-m’ho dir, no gaire més llegits ni gaire més espavilats que alguns lectors no professionals llegits i espavilats. Ei, només alguns.

Per acabar, si algú s’ha llegit el llibre d’en Matthew Tree i vol iniciar el debat, estic disposat a participar-hi. Només una estoneta, però, i sense que sigui un precedent a tenir en compte.


(Passejant per Internet trobo que el llibre té un preu de sortida a Ebay de 1,25 €, més 4,50 de despeses d’enviament. Aprofiteu l’oferta d’aquest apòstata.)

nota de convits

Només una nota per si algú encara no sap a quin concurs presentar la seva narració de sant Jordi o vol aprofitar la redacció que ja té enllestida. Doncs això, a Transformacions gairebé segur que us premiaran la vostra dedicació, i les bases són senzilles, ni tan sols es demana triplicat.

Aprofito l’avinentesa per comunicar-vos que hem obert un bloc paral·lel –És un dir...- amb les traduccions del fragment de la Mercè Rodoreda a diverses llengües. De moment hi podeu trobar la versió en esperanto i en gal·lès. Si algú es decideix a traduir (ens falten versions en llengües subsaharianes) no us ho penseu més; però afegiu un acta notarial donant fe de la bondat de la traducció, que el plurilingüisme dels editors és limitat.

anacrònic?

Entenc que a la majoria de vosaltres aquestes històries no us van i que, a més, teniu el convenciment que tot allò que tingui més de dos o tres anys ja està superat, però a mi, al menys avui, aquest text em sembla clarivident, potser demà pensaré diferent (bé, més aviat la temporada que ve, tal com van les coses). En defensa meva, recordeu que sempre m’ha semblat necessari llegir els clàssics, fins i tot si no tenen raó. Trobo que els exercicis de distanciament conserven la salut mental.

L'entrenador és una mena de camelo indispensable. No fa cap falta en un equip, malgrat el que diuen els entendidos; però tenir-ne, vesteix i fa bonic. Abans, això de l'entrenador era una cosa desconeguda, fantàstica, exòtica, que apareixia als ulls del jugador casolà enmig d'un nimbus de llegenda, com els professionals anglesos... Ara, que dels professionals anglesos en fem el mateix cas que dels saltirons d'en Sami, trobem indispensable tenir un entrenador, si pot ésser estranger millor, perquè faci el que abans no calia fer. L'entrenador comença per cobrar un sou que Déu n'hi do. Això és fonamental en un entrenador com cal. Després, té l'obligació d'ensenyar a jugar els que ja en saben. Diuen que els encomana una tàctica: romanços. El que fa és ensenyar a donar-se importància, saltar a corda, fer el recader de dalt a baix del camp, i xutar a peu coix per a matar l'estona. El jugador d'un tercer equip d'Anglaterra, quan posa anys, té el seu esdevenidor a fer d'entrenador. Si porta un nom enrevessat, millor que millor. Surt el seu nom als diaris i els clubs modestos i de poc calé l'envegen. Després es fa vell, es gasta, li perden el respecte i... no se'n va. Es queda a viure a casa. El qui va inventar els entrenadors estava, tanmateix, força d'ullera. Va assegurar l'esdevenidor dels "asos" anats a menys. Va saber engatussar una generació futbolera. Ara, els clubs d'upa, no poden alternar sense entrenador. Sols l'Europa no en gasta perquè li va fer el salt. Però, per nosaltres, el prototipus d'entrenador és en Paco Bru. Llàstima que no sigui anglès!

Xavet: “L’entrenador”, a “Glossari incoherent” de la revista “Xut”, núm. 112 (31-12-1924)

avui es parla de mi

Em diu l’Arare –llegeixo tard el missatge perquè el meu mòbil sol estar de vacances en horaris lectius- que avui s’ha parlat de mi. Sempre fa gràcia que algú et recordi, i més si és per bé, i encara més si és l’admirat Màrius Serra, que amb alguns dels seus llibres m’ha fet més fàcil i divertida la meva professió. Màrius Serra, que ja va recomanar Transformacions, creu que també podeu passar per saragatona i, si s’escau, deixar el vostre vot a l’enquesta sobre l’IEC que hauré d’eliminar perquè ja fa dies que està tancada –no és culpa meva- i ha quedat com ha quedat. Em sap greu pels oients de Catalunya Ràdio coneixedors de l’Institut i la seva tasca, que es deuen haver apressat a entrar al bloc per deixar la seva empremta. Quina enquesta se m’acudirà ara? S’accepten propostes.

Deixeu-me recordar que el títol del meu bloc no té l’origen en la saragata: que més voldria que convertir-lo en una festa! La cosa és més humil, més d’anar per casa. La saragatona, també anomenada herba pucera, és una planta que creix als marges de les garrigues i que es fa –o es feia- servir amb finalitats medicinals. Entre les seves virtuts figura la de ser un remei per combatre l’estrenyiment, la diarrea o ajudar al tractament de les hemorroides (en Dan en va parlar, d’aquestes virtuts); entre els efectes secundaris es pot assenyalar la possibilitat que provoqui inflor intestinal o meteorisme, cosa, aquesta darrera, poc recomanable en tertúlies de participants silenciosos. De tota manera, alguns ja sabeu que el nom del bloc no té relació amb tot això, sinó que és un homenatge a la meva àvia, poc donada al meteorisme públic.

Què més puc dir-vos? A continuació us deixo un muntatge amb les paraules d’en Màrius (semper fidelis) amb aquest minut de glòria que li agraeixo, que m’ha fet feliç, i també envermellir.

esperances i realitats (més JBX)

El mes de maig passat escrivia aquí que el 2008 es commemorava, també, l’any Xuriguera. De moment, encara que potser no se n’ha fet gaire publicitat, s’han reeditat alguns llibres i se’n publicaran més, van canviant de lloc dues exposicions itinerants, es fan conferències i presentacions i, pel que dedueixo, el moment de màxima difusió serà a Barcelona el mes de juny, el del naixement de l’escriptor, amb exposicions i actes simultanis a la casa Golferichs i a la seu de l’IEC. Teniu tota la informació aquí, a la pàgina sobre l’autor.

Jo em vaig comprar fa una setmana la novel·la Desembre, publicada per primera vegada l’any 1934 i acabada de reeditar. L’obra, dividida en dues parts: Revolta i Repressió, és una novel·la de conscienciació de la classe treballadora i de revolta davant les injustícies que té com a rerefons “l’aixecament fracassat contra la monarquia que va produir-se a jaca el 12 de desembre de 1930 a càrrec del capità Fermín Galan que, des de la localitat aragonesa va proclamar la República”.

Abans de començar al lectura, em va cridar l’atenció aquesta consideració del pròleg:

Joan Baptista Xuriguera va revisar Desembre el 1979 i va rectificar-ne nombrosos aspectes de la primera edició, no únicament lingüístics sinó també de contingut. Ara bé, no podem considerar que aquesta revisió fos afortunada ja que va diluir en excés la trama i la ideologia que vertebrava la novel·la. És per aquesta raó que hem escollit per a la present reedició de Desembre el text de 1934 perquè considerem que és el que ens apropa millor a la modernitat d’una novel·la i del seu autor.

Joan Baptista Xuriguera: Desembre, Edicions de 1984. Pròleg de Josep Camps i Arbós. (pag. 13)

Com que no conec les modificacions del 79, no puc opinar sobre l’efecte que van tenir en l’original, però em faig les següents reflexions, tot entenent que és ben lícit reeditar l’obra del 34 i no publicar una novel·la que mai no havia vist la llum:

1. Entenc que més que el valor literari de la novel·la interessa destacar el testimoniatge històric d’una obra que en el seu moment plantejava i desenvolupava unes situacions des l’òptica d’un radicalisme sense concessions.
2. Entenc que aquesta publicació pretén, en part, mostrar el pensament de l’autor en la seva joventut, pensament que el pas del temps i l’evolució del país va anar canviant.
3. Llàstima que no s’hagin publicat les dues versions. A mi m’hagués agradat, tot i que des de la perspectiva comercial no té gaire sentit, és cert.
4. Finalment, em pregunto fins quin punt és correcte des de la perspectiva de la voluntat de creació literària publicar una versió antiga d’una obra que, per a bé o per a mal, ha estat revisada pel seu propi autor. Si Xuriguera va tenir la voluntat en un moment determinat i per la raó que fos de modificar, com fan molts altres escriptors, el que ell mateix havia escrit, perquè no respectar els canvis? Potser va ser el mateix Xuriguera qui, acabades les modificacions va decidir que el resultat no era prou satisfactori i va decidir no intentar la publicació? Quin Xuriguera val, el del 34 o el del 79?

En fi, no puc opinar sobre el que no conec, i la novel·la de 1934 apassionada en els seus plantejaments, la seva tesi i la seva prosa, innocent a voltes des de la perspectiva actual, esperançada, i d’un maniqueisme inevitable, és interessant per conèixer un tipus de literatura compromesa que respon a un moment molt concret de la història del país.

Us acabo de parlar del maniqueisme i em sembla que els fragments que he triat poden mostrar la meva parcialitat. Els dolents són extraordinàriament dolents: forces de l’ordre, burgesia i representants de l’església. ¿Van quedar així aquests tres fragments després de la revisió de 1979, amb el franquisme ja enterrat i la “concòrdia” en l’ordre del dia, en una societat que ja començava a ser el que és ara?

L’ona adversària al règim imperant s’aixecava gegantina en tot el país, però aquell Estat inquisidor omplia molts estómacs. Tenia organitzada la repressió permanent amb una mena de mercenarisme. Vertaders exèrcits d’individus indesitjables, amb un temperament d’home cruel i implacable, constituïen els cossos armats al servei dels quals hi havia l’ordre públic
Pàg. 164

El fred d’aquell cru hivern deixava el senyal del seu pas en aquelles llars abandonades, en les quals es bellugava a l’entorn de la taula els ulls rodons i la cara bruta de dos infants. En aquestes cases pobres, la mare, altra vegada prenyada, invariablement feinejava en els fogons o estava seguda en una cadira, muda i amb el cap cot, com si se sentís culpable interiorment de la misèria que ella mateixa, i de forma tan passiva, sofria en aquells moments.
En les altres cases, en les distingides, de l’alta burgesia, on s’hi celebraven sopars apoteòsics amb coberts de plata; on la mare tenia una cara serena, negres els ulls i vermells els llavis –vermells de carmí-; on els infants joguinejaven en els braços d’una mainadera; on el pare, en fi, podia comentar, amb regust d’alegria i de triomf, la manifestació d’aquella tarda; en aquelles cases no hi havia cap senyal de la tragèdia popular. La burgesia reia davant de la impotència de la classe treballadora...
Pàgs. 218-219

La bomba continguda tant temps, a la fi esclatà; fou aquell matí. La monja havia esperat que els malalts que hi haguessin en aquella habitació no poguessin veure res; procurà trobar-se sola; ajustà els finestrons i al poca llum que penetrava es distribuïa amb peresa pels llocs més propers d’aquella finestra.
La monja anà cap al llit on es trobava el quinzenari, estirà els llençols cap avall i es llançà al seu damunt. El malalt no sabé que fer. En el moment que ella el tenia abraçat i el besava, entrà un oficial de la presó. La dona es desféu de l’home, mostrà una cara afligida i digué que havia estat ell que l’havia violentat. El pres, gitat al llit, no l’havia deixat anar perquè no l’havia agafat encara.
L’oficial féu entrar dos ordenances i els manà que s’emportessin el malalt. Aqust fou portat als soterranis, fou torturat i, després, llançat als calabossos de càstig, sense llum i voltat de les parets rajant aigua.
Pàg. 235