paràbola i exegesi de la televisió valenciana

Ja sé que està malament parlar dels morts, que quan un desapareix tot són lloances, però no em puc estar de compartir unes impressions que, si no en la boca, sí que deuen estar en la ment de molts. No ens enganyem, si va morir és perquè estava massa grassa, enormement grassa: poc múscul i molt de greix. Va morir jove, sí, però ja es veia venir. Durant anys va anar menjant tot el que li presentaven uns i altres, i ho va fer amb golafreria, sense preocupar-se per la seua salut. Rarament va protestar, al contrari, si no en tenia prou amb les menges que li obligaven a digerir, ella mateixa en buscava de semblants i callava o es justificava quan alguns, a vegades amb to de burla, a vegades genuïnament preocupats, li deien que anés amb compte, que amb la salut no es pot jugar. Cert que la mort ha estat precipitada i que és difícil saber el percentatge d'assassinat o de suïcidi en aquest decés, però les coses són així i la majoria de vegades les protestes des del més enllà no tenen cap efecte sobre la realitat tangible.

Ja ho sé, ja ho sé, ara direm que era millor del que recordem -fins i tot els qui no la coneixien diran les seues bondats-, que tota la culpa va ser dels altres. Jo continuo pensant que, vingués d'on vingués, tenia massa greix i que l'única sorpresa ha estat la sobtada 'agonia.

Ahir a la matinada vaig anar mirant l'agonia caòtica del Canal 9, primer a través de Vilaweb i després pel 3/24. Algun diari de Madrid havia anunciat el tancament a les 4, però al final -no sé si un sol home, Paco Telefunken, va ser decisiu en aquest escàs allargament- la televisió pública valenciana s'ha acabat, de moment, al migdia. Sóc absolutament partidari de les televisions públiques com a mitjans vertebradors del territori, com a elements difusors de la cultura, en el sentit més ampli i transversal, d'un país, com a reflex d'una societat, fins i tot, i no menys important, com a mitjà d'entreteniment que reflecteix i alimenta el país. En el cas dels territoris amb llengua pròpia, les televisions públiques han de tenir també la funció de mantenir-la i promocionar-la. Tot això, des d'un mínim de dignitat -els conceptes abstractes són difícils de quantificar- que no els impedeixi ser competitives amb els mitjans privats. I sí, les televisions publiques han de ser subvencionades en la mesura justa, sense sobredimensionar-les i sense permetre que els ajuts públics siguin utilitzats en benefici dels interessos d'uns pocs o d'uns molts.

Dit això, tinc el convenciment que la televisió pública valenciana, després del crim perpetrat amb premeditació i traïdoria -la nocturnitat no va funcionar-,  es reencarnarà. No sé quan ni com, però espero que millor que la que hi havia, pel bé de la dignitat i de la butxaca dels valencians, que pagaven molt i a uns quants per obtenir uns beneficis proporcionalment escassos.

dilema en blanc i negre

Sovint em costa agafar el son per la raó que sigui: perquè he trencat el ritme de son i de vigília, per petites preocupacions domèstiques no resoltes, per projectes que necessiten acabar-se i no tinc prou clar com, per qualsevol trasbals inesperat del dia, pels dubtes que ja voldria aclarits sobre la data i la pregunta del referèndum, per la impossibilitat de saber com es distribueixen les nacions els seu espai aeri...

El meu pensament, més enllà dels meus desitjos, passa d'un tema a l'altre i els examina d'una manera vaga, asistemàtica, o se centra en reiteracions amb els mínims matisos canviants en una sola qüestió. El meu cos no troba la posició adequada: ara a l'esquerra, ara a la dreta, amunt, avall... Finalment penso que he de deixar la ment en blanc, oblidar-me de tot , que demà serà un altre dia. Però no és gens fàcil deixar la ment en blanc quan un té tendència a reflexionar sobre qualsevol nimietat i els sorolls de la nit, pràcticament inexistents, retronen amplificats i discordants en el cap i em desconcentren. Quan em sembla que estic a punt d'aconseguir el blanc perfecte, em pregunto si no seria millor tenir la ment en negre, en la foscor total. I així, oblidat qualsevol altre assumpte, va passant el temps, canviant del blanc al negre en una successió inacabable.

L'endemà, quan ja estic prou despert, sóc incapaç de recordar si em vaig adormir mentre tenia la ment en blanc o en negre. No és que aquest oblit em sembli transcendent per si mateix, però m'amoïna la meua desmemòria precisament per això, perquè estic segur que no recordar un fets tan senzill com aquest només em passa a mi.

tot a punt

Ja tenim els llums de Nadal encesos als carrers -als carrers que en tenen-, la pista de gel a la plaça de Catalunya és més gran que els altres anys, a les portes d'algunes botigues s'han establert uns senyors vestits de vermell que toquen una campaneta i regalen caramels, la joieria Tous ha anat distribuint avets il·luminats en punts estratègics, els cinemes comencen a projectar pel·lícules aptes per a tots els públics..., avui fins i tot ha nevat arran de costa... Ja tenim l'esperit de Nadal a tota vela. Ara només cal que els negocis rutllin com cal en aquestes dates tan assenyalades.

No sé si la passejada pel carrer de Petritxol m'ha encomanat l'esperit que s'espera o és que en aquest carrer, curt, encara sense canvis notables i sempre tan dolç, tothora és una mica Nadal. El cert és que he entrat a la inefable llibreria Quera per pur plaer i n'he sortit amb el Calendari dels Pagesos (l'any 2014, des de Catalunya, no podrem veure cap eclipsi, ni de Sol ni de Lluna -cap notícia del cometa Ison-). Després, he visitat la Sala Parés, que a l'espai més gran té uns exposició de Ramon Moscardó (mai no acabo de saber qui és qui dels dos bessons). Els quadres de Moscardó tenen un no sé què de naïf, de proper i de bonhomia que els fa adequats per a aquestes dates. Més de la meitat ja els han venuts. Vaig pensar que si no fos perquè no serà, no m'importaria sortir al balcó a veure cada nit una panoràmica de Barcelona com la d'aquesta pintura, encara que no tingués els llums de Nadal.

l'alfabet del meu Google

Sense adonar-me'n toco intro quan encara només tinc una lletra i Google, sempre al meu servei, em suggereix en primer lloc la lletra O de la Wikipedia. No em sembla un resultat gaire engrescador, més aviat em decantaria per algunes opcions posteriors. Continuo des del principi el joc començat accidentalment. Cap interès, encara que podria entretenir-me a inventar conclusions; només una estadística en algun moment sorprenent. Miraré de continuar fent preguntes més llargues.

A: Vitamina A - Wikipedia, la enciclopedia libre

B: Home. Ediciones B. Grupo Zeta

C: (lenguaje de programación) – Wiquipedia, la enciclopedia libre.

D: Vitamina D – Wiquipedia, la enciclopedia libre

E: e = 2,71828182846

F: Bienvenido a Facebook...

G: Gmail

H: Sing in (hotmail)

I: Universitat Jaume I

J: J - Wikipedia, la enciclopedia libre

K: K – Wikipedia, la enciclopedia avanzada

...:  lletres a la Wiki

Q: Revista| noticias Música y opiniones. Videos, fotos de la banda (qtmusic...)

R: R teléfono internet televisión móvil (www.mundo-r.com)

S: S – Wikipedia, la enciclopedia libre

T: Twitter

U: Welcome to the United Nations. It's Your World

V: V (serie de televisión de 1983) Wikipedia, la enciclopedia libre.

W: W- Wikipedia, la enciclopedia libre

X: X. Org

Y: You Tube

Z: Z- Wikipedia, la enciclopedia libre

P.S. M'ha encuriosit la resposta a la lletra i. Faig una segona provatura: Universitat Rovira i Virgili. La universitat pública de Tarragona. Ostres, un pique universitari? Els rànquings de Google canvien en un instant; la virtualitat és així.

camins inútils

En provar-ho serà la maestria

Bernat Metge: Lo Somni 

Vaig entrar al museu sense intenció de visitar la exposició, només per trobar una resposta que em permetria obtenir descompte en l'entrada:
-Com puc demostrar la meua condició de jubilat?
La noia va contraatacar amb la meua mateixa demanda:
-Com pot demostrar que és jubilat?
Se'm va acudir que en aquell moment només portava una targeta més o menys indicativa del meu estat de gràcia. Vaig mostra-li una Visa Electron de color blau que a la part superior esquerra, en quatre línies de diferent mida i grafia duu escrit, en aquest ordre: Pensió. MultiEstrella (dins d'un rectangle). Renfe. TARJETA DORADA. No va semblar que el plàstic l'impressionés gaire, potser perquè va pensar que un document bancari no demostra gaire res o perquè, amb molt bon criteri, va deduir que no necessàriament és el mateix un pensionista que un jubilat, i el museu no indicava res sobre els pensionistes.
Vam continuar una estona jugant amb diverses possibilitats. Ella em va dir que potser amb la targeta rosa que facilita l'Ajuntament, però jo li vaig respondre que no reunia els requisits per tenir-la, a la qual cosa ella va adduir que la seua mare bé la tenia i que...
Bé, no vaig voler allargar la conversa per tal que després no anés explicant a tothom que els jubilats..., però va quedar clar que la direcció del museu no li havia facilitat un llistat dels possibles documents acreditatius de l'alegre situació de jubilació.

L'endemà vaig trucar a l'Ajuntament, al número en què igual et faciliten l'adreça de la botiga de més prop de casa on pots comprar un pollastre a l'ast que l'hora del dia en què les fonts de Montjuïc ragen amb més potència i els colors són més bonics. La noia que em va atendre, perfectament entrenada, em va anar responent generalitats, després de breus esperes per fer les consultes oportunes, imagino que algunes a internet o a intranet. Com que ja vaig veure que no arribaríem enlloc i conscient que ella devia tenir feines més importants a resoldre, després d'un temps prudencial i d'assegurar-me que tampoc ningú l'havia preparat per solucionar capricis inimaginables dels consultants, li vaig desitjar que tingués una bona tarda (no em vaig atrevir a dir-li que, sisplau, que no em cobressin la trucada, perquè vaig entendre que el problema era meu, no seu).

Una mica més tard, decidit a resoldre finalment la meua sed de saviesa, vaig trucar a un 900 de Madrid, del Ministerio de Economía y Hacienda, que a la fi són els qui em van concedir el meu estatus actual. Ja vaig veure que el senyor de l'altra banda del telèfon tenia les coses clares:
-No, el año 2010 se suprimió el carnet de jubilado.
-I... (vaig remarcar una i ben llatina)?
-Bueno, puede presentar la Notificación de Resolución de Jubilación.
-Todas la pàginas (remarco les as ben obertes)?
-Cuantas páginas tiene?
-Algunas (parlo de memòria)
-...
Bé,no calia insistir, la cosa, des de Madrid, havia quedat clara.

He escanejat la primera pàgina de la Resolución i quan convingui me l'enduré. Espero que no hi hagi ningú que em demani si vaig interposar recurs contra la resolució, perquè no sabria com demostrar la meua acceptació incondicional de l'escrit del Ministerio si no és amb una llibreta de La Caixa, i trobo que fa lleig mostrar els comptes.

I... estic segur que hi ha d'haver una manera més senzilla de demostrar la situació de jubilat, en una època que les institucions ho saben tot de tothom i que fins i tot la botiga més insignificant et proporciona una carnet per gaudir de les seues promocions. A més, i això és el que em mortifica, estic segur que tots els altres jubilats saben que han de fer per obtenir algun profit de la seua situació. Els ho preguntaré demà mateix, quan coincidim a veure com avancen les obres de la Sagrada Família.

uns que arriben i d'altres que se'n van

Primera visita a la nova seu de la llibreria Ona, a Gran de Gràcia. Com quan va plegar de la Gran Via, a la caixa hi ha la Montserrat Úbeda, que després d'un periple per feines diverses, per fi ha pogut fer realitat el seu somni de retorn, en un local de lloguer molt més petit que l'antic, acollidor i amb una il·luminació diàfana. La llibreria ja està acabada, els llibres als prestatges, l'espai infantil a l'entrar a l'esquerra, el racó de volums de segona mà al fons a la dreta..., el discos, encara escassos, els complements nacionalistes o simplement nacionals... I tot el que arribarà. No sé si l'espai dóna per fer actes com els de l'antiga Ona, però amb una mica de bona voluntat tot és possible. Ignoro si la Montse ha triat el lloc perquè ella en viu a quatre passes, a la plaça del Diamant o potser en alguna altra de la vora, o perquè en aquesta Barcelona turística i servil que hem triat els lloguers relativament assequibles es troben a la perifèria, en el cas de Gran de Gràcia, més amunt de Fontana. El local em cau fora de les meus rutes més habituals: caminar a peu fins gairebé la plaça de Lesseps és una excepció en els rumbs diaris; però m'he proposat que m'hi passaré com a mínim sempre que tingui clar quin llibre en català em vull comprar. Fins i tot, en un rampell romàntic, se m'ha acudit de proposar alguna cosa així com “Els amics de l'Ona”, una mena de club social sense estatuts ni trobades ni cap altre requisit que no sigui les ganes de passejar de tant en tant fins a la llibreria, i comprar alguna cosa, esclar.

Més avall, a la Barcelona que es va fonent, la xocolateria Fargas, fundada al primer terç de fa dos segles, i coneguda arreu d'Europa entre els experts, sí que entra en els meus circuïts habituals, i, a part de visites esporàdiques, durant els darrers nadals ha estat la proveïdora dels torrons de xocolata de la meua família del nord; però, si el que he llegit al diari és cert, li queda poc temps de vida, malgrat que la que té, jutjant pel moviment interior a qualsevol hora, és intensa. Situada en un local de lloguer en un edifici que pertany a l'orde de Sant Joan de Déu , sembla que la seua llarguíssima existència s'acaba, que l'any que ve ja no podrà resistir l'especulació comercial d'aquesta ciutat que continua la seua marxa imparable cap a l'èxit de les estadístiques turístiques i l'encant (?) superficial, ... i imbècil el gran o petit que no boti al so que marca la marca. En el cas de la Fargas, de la qual desconec els detalls administratius, em pregunto com és que amb gairebé dos segles de vida no se'ls va acudir de comprar un local que els resguardés mínimament de l'especulació que fa temps que es veia venir. Esclar que no tinc gaire idea de negocis, i de la mateixa manera que em costa entendre el tancament de la xocolateria, em pregunto com sobreviuen les botigues dedicades a la filatèlia, com la Monge, que també desapareixerà amb la Fargas.

aquest diumenge, amb música ho escoltaríeu potser millor?

En una conferència de fa uns quants mesos, Miquel Desclot ens parlava de la música d'Espriu i ens deia que no es coneixia que l'escriptor tingués un repertori molt extens de gustos musicals, o al menys no es coneixia. Desclot, doncs, ens va explicar, i vam poder escoltar, algunes de les músiques que s'havien fet sobre l'obra d'Espriu. Els oients, que sabíem que en les seues darreres setmanes Espriu seguia la sèrie sobre Verdi de TV1, potser ens quedarem per sempre més amb les ganes de conèixer les seues preferències musicals. No s'hi pot fer res si algú que no se m'acut no ens il·lumina a darrera hora.

Continuem, doncs, amb una mica de l'obra musicada d'Espriu. Aquest any s'han fet algunes aportacions noves de les quals ja he parlat (d'altres no he dit res, com del CD de Didac Rocher, El Minotaure i Teseu, o d'actuacions no enregistrades en disc) i alguns reculls d'obra ja editada. A destacar, entre aquests, Amb música ho escoltaries potser millor, que recull 18 textos del poeta en veus molt diverses -entre les quals es troba a faltar la de Raimon, en un entotsolament que només ell ens sabria explicar- i enregistrats al llarg de força anys. L'editora Picap ha tret no fa res un disc titulat Espriu en pròpia veu, que aprofita material editat l'any 63 per Edigsa en el disc Salvador Espriu. Poemes amb la veu del poeta i afegeix la música de Toni Xuclà.

Sé sap que tinc el defecte de perdre'm fàcilment escoltant els poemes recitats, que si arribo als textos és per una lectura personal, sovint repetida fins a l'extenuació, però el rum-rum dels rapsodes, professionals o amateurs, no em desagrada, és un primer contacte, o un reblament, del meu procés mental, necessàriament solitari, que fins i tot algun cop em mostra perspectives noves. He escoltat ara mateix els pomes recitats per Espriu i recollits per Edigsa i la veritat és que la veu del poeta no m'ha ajudat gaire a entrar en l'ànima dels versos; després, he escoltat la versió amb la música de Toni Xuclà -aquestes músiques que acompanyen, però sovint amaguen les paraules- i el resultat ha estat pitjor, però... a mesura que anava escoltant la versió he pensat que ja m'està bé, molt bé, que després jo ja faré la meua, a poc a poc, sense presses, tornant i retornant les vegades que calgui.

Per a qui no tingui a mà el poema del títol, deixo les dues versions esmentades abans que me les facin esborrar de You Tube, tot i que son comprades, i, si s'escau, ja em direu què.

P.S.: Us heu fixat en el vers “tu i jo, una dona i un home”? Haurien d'aclarir els que editen el poema qui és la dona? No cal? No té importància? Queda clar?

A vegades, un vers llegit ens fa aturar i reconsiderar. M'enteneu? Després, no passa res, i aquesta és la gràcia de la poesia.

qui no ho conegui que s'ho cregui

Llegeixo un article de la Magda Carlas que acaba: Sigui com sigui, el que sí que ha de quedar clar és que val la pena utilitzar un molt bon oli d'oliva, almenys a casa, perquè té tants efectes positius sobre la salut que no incloure'l en la nostra alimentació seria un error lamentable.

Estic completament d'acord amb la conclusió de l'article en què la Magda Carlas opina sobre el decret que entrarà -finalment- en vigor a partir del gener de l'any que ve i que regula la presentació de l'oli d'oliva a les taules dels restaurants; és a dir, res de setrilleres reomplides amb olis anònims i sí als olis amb recipients precintats i amb les indicacions pertinents sobre l'origen i altres característiques.

No puc copiar l'enllaç a l'article de la dietista, però sí que puc expressar la opinió que algunes de les seues consideracions em suggereixen.

1. Aprofitant la conclusió de l'article: dubto que l'etiqueta, per molt que posi oli d'oliva verge o extra verge indiqui la qualitat de l'oli. Asseguraria que més enllà del premsat de les olives i de la resta del procés d'elaboració intervenen molts altres factors com, per exemple, la tria de les olives, el seu moment, el mètode de premsat, les mateixes premses...

2. Els consumidors no necessàriament sabran l'origen de l'oli. Encara ara marxen camions d'oli des del meu poble a altres llocs del territori que després retornen al mateix poble sense que s'especifiqui que eren d'allí. Fins i tot els italians embotellen oli del Baix Ebre, encara que no ho digui a les ampolles que venen.

3. Quant als restaurants, hi ha cap necessitat que posin a taula setrilleres? És que no presenten els plats completament acabats i, per tant, és una ofensa que algú vulgui afegir algun altre ingredient o augmentar la seua quantitat? On s'és vist que un simple comensal vulgui saber millor que el cuiner l'oli que necessita cada plat?

4. I per què l'oli sí i no tots els altres components dels plats, amb especificació d'origen, components dels adobs utilitzats -si ve al cas-, temps passat en frigorífics, etc., etc., etc.

En fi, ho deixo aquí. El bo del cas és que els restaurants que trauen a taula els setrills segurament compliran el decret, i els comensals, si no el veuen a la taula, demanaran oli, encara que no sàpiguen que fer-ne o acabin matant les amanides per ofegament.

Sigui com sigui, l'oliva és el millor, mentre no es demostri el contrari o el dietista et digui que compte si no vols engreixar-te excessivament. Queda dit.


P. S.: Llegit a "El Periódico" :

L'objectiu és millorar la imatge del producte, sobretot de les denominacions d'origen i indicacions geogràfiques protegides. L'hostaleria, va argumentar el Govern, és el punt de contacte dels turistes amb l'oli d'oliva, i si se'l troben ben presentat, «facilitarà un increment de la demanda de noves exportacions».
Els agricultors van celebrar la mesura. «Feia anys que el sector ho reclamava», va recordar Rosa Pruna, presidenta d'Asaja Catalunya, que va lamentar que a nivell europeu es rebutgés una normativa similar. «Va en la bona direcció, però hauria sigut millor convèncer els països europeus», va coincidir Carles Vicente, responsable d'organització d'Unió de Pagesos. A Itàlia ja s'aplica una llei en aquest sentit.


No et fot!

corren mals temps

Se sol pensar que la frase “qualsevol temps passat fou millor” és un tòpic propiciat especialment per la facilitat selectiva de la memòria o per la incapacitat de les persones, sobretot les més grans, a acceptar els canvis del seu entorn. És possible que la frase hagi tingut al llarg de la història més contingut tòpic que real, però penso que per primera vegada és plenament vàlida.

Se m'acudeixen incomptables raonaments i exemples per demostrar la veracitat de l'antic tòpic, i no em refereixo a l'absurd projecte de llei de seguretat ciutadana, que, si tira endavant, serà derogada pel proper govern, espero, sinó a fets més consistents, sense discussió possible. No m'allargaré, citaré un aspecte que em sembla inqüestionable.

Aquest any recordem el centenari de la mort de Salvador Espriu i el desè aniversari de la mort de Miquel Martí i Pol (nascut l'any 1929) o de Joan Perucho (nascut l'any 1920), i, no vull ser exhaustiu, molts altres escriptors notables van nàixer la primera dècada del segle XX, o la segona o la tercera o la quarta... A Catalunya i a tot el món. Igualment podria citar científics, compositors, pintors, estadistes... Potser no arribaríem a la unanimitat a l'hora de destacar els mèrits dels personatges o de fer-ne la tria, però tots convindríem que n'hi ha un bon grapat. I ara pregunto, algú em sabria esmentar algun personatge cèlebre, realment important, nascut durant la darrera dècada? Ningú! Absolutament ningú! Potser algú, amb molt bona voluntat o amb arguments discutibles, s'atreviria a presentar algun nom. Res. Escorrialles. La humanitat ha entrat en un procés de degeneració sense precedents. I si no, ja en parlarem d'aquí trenta o quaranta anys.

pervivència

M'agrada repassar alguns llibres; no cal que siguin d'un temps o d'un gènere determinat, sinó que sigui el moment adient per rellegir-los. Els llibres de poesia són els que solen resistir millor el pas del temps, potser per la condensació expressiva, per la facilitat d'evocacions múltiples segons els estat d'ànim o el període de la vida en que hi tornes. No ho sabria dir. En canvi, dels contes d'infantesa, les històries dels quals romanen ben fixades, prefereixo els records vagues del moment en què els corresponia fer-me companyia. En tot cas, no sóc refractari a les noves versions, a les actualitzacions. Per exemple, no fa res que vaig tornar a llegir La caputxeta vermella, encara que el conte no es deia així i hi havia tres caputxetes; bé, tres dones pèl-roges assetjades pel senyor llop. Vaig trobar instructiu, per exemple, aquest fragment de les reflexions del llop:

Volvió a vacilar y en esta ocasión dejó vagar la mirada por la última entrada en la pantalla del ordenador. “¿Qué hace que un libro realmente funcione? -se planteó de repente-. Tiene que asumir riesgos. Tiene que absorber al lector al interior de la historia. Cada personaje tiene que ser fascinante a su manera. Debe crear la necesidad imperiosa en los lectores de pasar página. Esto sirve tanto para la novela costumbrista como para un thriller de ciencia ficción. Las mismas normas del asesinato se aplican a la escritura. ¿De qué sirve -escribió- contar una historia que no tiene repercusiones mucho después de que se haya leído la última página? ¿Acaso el asesinato no se enfrenta a la misma pregunta? Tanto el escritor como el asesino acometen la tarea de crear algo que perdure. El escritor quiere que el lector recuerde sus palabras mucho después de la última página. El asesino quiere que el impacto de la muerte permanezca. Y no solo para él sino para todos aquellos a quines la muerte ha afectado.

“El asesinato no se limita a una sola muerte. Es una onda que se expande en la vida de muchos”.

John Katzenbach: Un final perfecto.

Anàlisi en el més genuí estil Forster. Segurament, la diferència més notable entre la majoria dels escriptors i el comú dels assassins és, excepte casos patològics, que els escriptors assassinarien per tal que la posteritat recordés el seu nom, mentre que els assassins matarien per quedar en el més absolut anonimat. Em pregunto si els polítics -evidentment, la novel·la no té el mal gust d'incloure'ls- es troben més prop dels escriptors o dels assassins. Hi deu haver de tot, però tant uns com els altres ho tenen pelut, percentualment parlant.

el temps mesurat

Hi va haver una època, que recordo vagament, en què la meua noció del temps se circumscrivia a la claror i la foscor, al sol o als núvols, a la pluja (si no fos perquè els homes del temps ens diuen que no, podria pensar que aquests d'ara són els primers dies del diluvi universal) i al vent, a la calor i al fred. Recordo (vagament) les vegades que el meu pare m'havia de venir a buscar a qualsevol carrer del poble perquè era l'hora de dinar, i els advertiments en va que em feien per inculcar-me els conceptes bàsics de la mesura del temps. Recordo, més clarament, que en aquella mateixa època, potser pels advertiments paterns, vaig interessar-me a descobrir els misteris del temps fragmentat a través dels rellotges de casa que queien a les meus mans. Després d'alguns intents inútils observant i desmuntant les rodetes metàl·liques de les panxes d'aquells instruments, continuava sent incapaç de copsar la dèria que tenien els grans de compartimentar els dies, les estacions i els anys en petits fragments sense sentit.

Potser va ser cap als deu anys, a partir de de l'horari espartà i inamovible de l'internat, que vaig tenir relativament clara la mesura mecànica del temps. Amb els anys, no cal dir-ho, el rigor dels rellotges va ser una constant, sovint assumida de mal grat. Ara, segons el dia o el moment, esclar, , he tornat a la meua percepció originària del temps, però encara em condiciona la pràctica imposada durant tantes estacions i les exigències de l'entorn.

De tot plegat, i escèptic com sóc a la mesura del temps, m'ha quedat una afició als rellotges que potser podria ser motiu d'alguna anàlisi psicoanalítica. De tant en tant m'enamoro d'algun rellotge, crec que més per aquesta tendència que tenen a moure's, a canviar constantment, a no parar mai quiets, que per la finalitat amb que es van inventar. Cada vegada que tinc un rellotge nou, penso amb Pere Calders, que, com vaig saber més tard, tenia la mateixa afició, encara que mai no vaig esbrinar si se sustentava en algun raonament que pogués compartir.

He observat que els joves tenen poca tendència a portar rellotges convencionals, que les seues hores depenen del que marca el mòbil. Jo, en canvi, que va haver un temps que volia desfer-me de qualsevol element de mesura, continuo sent addicte al cop de canell. El meu darrer aparell, alternat amb d'altres, es diu Pebble.

La història de Pebble és molt curiosa. Es tracta de la idea d'uns emprenedors nord-americans -podrien ser d'aquí- que necessitaven 100.000 dòlars per fabricar un rellotge “intel·ligent” i van recórrer a una plataforma de mecenatge anomenada Kickstarter. Al cap de poc temps havien rebut deu milions de dòlars, de manera que el seu projecte va tirar endavant sense penúries i sembla que l'èxit de vendes és espectacular, de tal manera que en els primers temps (fa cosa d'un any) tenien problemes per satisfer amb rapidesa les comandes.

Pebble és un rellotge que té una sèrie d'aplicacions que van lligades al mòbil. Bàsicament, avisa per vibració que algú t'està trucant i mostra a la seua pantalla, semblant quant a tecnologia a la dels e-books, el número i el nom (si figura als contactes del mòbil), de la trucada entrant, que es pot acceptar o rebutjar prement un boto del costat de la pantalla. També indica, i mostra en pantalla, els SMS rebuts. De la mateixa manera, després de la configuració pertinent, mostra (o hauria de mostrar, perquè l'invent encara es troba en procés de perfeccionament i aquesta, i la plastificació del conjunt,  és una de les gràcies al meu entendre) els correus rebuts a determinats comptes, i tota una sèrie d'avisos que depenen de les aplicacions que cadascú ha inclòs al seu telèfon. Constantment apareixen noves aplicacions, per exemple, la possibilitat de controlar la càmera del mòbil, etc.

De totes maneres, una de les possibilitats que em fa més gràcia, és la de poder veure l'hora (Pebble, evidentment, també marca l'hora) des de pantalles canviants. Encara més, em diverteix el fet que jo mateix pugui dissenyar les meues pròpies pantalles i incorporar-les al rellotge a través d'un generador lliure, que té les seues limitacions, però que permet moltes variants. De moment he fet unes quantes provatures i m'he quedat amb dos dissenys, un que es mou entre el classicisme i la fantasia, i un altre més auster d'aparença totalment digital. Cal dir, però, que un dels meus dissenys preferits és el d'un noi que es diu Òscar, que presenta les hores segons l'atàvica, aproximada, curiosa i divertida manera catalana. L'altra pantalla imprescindible és la que faig servir a la nit, quan em trec les ulleres, que és l'única que em permet saber si puc continuar al llit o ja és hora que em llevi, encara que les meues hores de dormir ja tenen poca relació amb els rellotges.

Ara que ja he tornat, en certa mesura, a la meua percepció primigènia del temps, que dedico a empreses absolutament i satisfactòriament inútils, , em trobo, no obstant, amb una gran resistència a indagar les intimitats dels rellotges. Fa temps que sé que no s'hi amaga cap misteri, que el misteri continua sent la inamovible dèria de la majoria a adaptar-se als moviments externs que marquen les busques.

Per cert, si algú es vol entretenir a imaginar pantalles amb el generador esmentat més amunt, que sàpiga que si arriba a construir una obra mestra té l'èxit assegurat, encara que de moment tots els models que es van creant són de lliure disposició. I si algú em vol passar la seua pantalla, la lluiré amb molt de gust.

 

PS.: Demano disculpes per si algú se sent ofès pel vermell; també asseguro que en altres fotos procuraré netejar el vidre del rellotge.

la pluja grisa

D'acord que la germana pluja és una deu inacabable de poesia, fins i tot, o sobretot, quan cau amb un ritme tranquil com el d'avui, que invita al recolliment, a la introspecció, al record; però la seua persistència en aquesta tarda de diumenge que ha passat del gris al negre a poc a poc i sense cap pausa m'ha acabat fent sentir engabiat. A penes una volta a l'illa de cases, ja massa tard, amb l'única presència coneguda de l'estranger assegut a la porta de La Caixa que té la ràdio a tota màquina i, davant, els cendres de llauna que avui s'omplen de gotes.

Miro per casa i no trobo cap llibre de Doris Lessing. A internet, trobo un poema seu -algun dia aprendré una mica d'anglès- que també parla de la pluja (al pis de dalt udola la gosseta en solitud):

“When I look back I seem to remember singing.
Yet it was always silent in that long warm room.

Impenetrable , those walls , we thought,
Dark with ancient shields.  The light
Shone on the head of a girl or young limbs
Spread carelessly. And the low voices
Rose in the silence and were lost as in water.

Yet, for all it was quiet and warm as a hand,
If one of us drew the curtains
A threaded rain blew carelessly outside.
Sometimes a wind crept, swaying the flames,
And set shadows crouching on the walls,
Or a wolf howled in the wide night outside,
And feeling our flesh chilled we drew together.

But for a while the dance went on -
That is how it seems to me now:
Slow forms moving calm through
Pools of light like gold net on the floor.
It might have gone on, dream-like, for ever.

But between one year and the next – a new wind blew ?
The rain rotted the walls at last ?
Wolves’ snouts came thrusting at the fallen beams ?

It  is so long ago.
But sometimes I remember the curtained room
 And hear the far-off youthful voices singing.”

Ja a les deu tocades, m'anima el dia Tarantino. Recordeu aquell joc de les cartes enganxades al front? El nom escrit en la primera carta endevinada era Winnetou. Fa pocs anys vaig intentar recuperar els llibres de Karl May (el centenari de la seua mort fou l'any passat), però de seguida vaig comprendre que no podria, que pertanyen a un altre moment, a una altra història.

Ara que la volia, ha parat la pluja.

aquest diumenge, entre tots ho farem tot, o el cant coral i altres detalls... va pensiero...

Els concursos són un dels grans recursos dels canals de televisió. Destaquen els musicals, entre els concursos clàssics, sobretot els que presenten i busquen noves veus. No sóc gaire aficionat a cap tipus de concurs en el mitjà que sigui, i tampoc als musicals, on abunden concursants de pena al costat de veus excel·lents, sovint amb jurats peninsulars esperpèntics que en els darrers temps es dediquen a exposar les seues valoracions positives o negatives entre una bona dosi de vituperis que pretenen ser irònics i que són d'una vulgaritat exasperant, que els concursants han d'aguantar impertèrrits: tot per la fama!. En definitiva, cada públic té la televisió que es mereix i així van les audiències.

Fa unes quantes setmanes que a TV3 fan un concurs musical que em sembla modèlic. Imagino que hi ha hagut una preselecció dels concursants, de manera que la qualitat mínima ha quedat garantida de bon començament i a hores d'ara es fa difícil triar un guanyador. El quartet que forma el jurat, d'un variat equilibri entre la rigorositat musical i la espontaneïtat emocional, en cap moment intenta ferir els participants amb les seues intervencions, sinó que és més aviat amable i positiu, fins i tot quan descarta... En fi, que fa de molt bon veure; no, més que això, que sorprèn la qualitat dels participants i el bon “rotllo” general. Una característica singular de Oh Happy Day és que el concurs és per a grups corals. Entenc que aquest fet s'inscriu no només en la voluntat de donar a conèixer les corals d'un país amb tanta tradició en aquesta modalitat artística, sinó que també és una picada d'ullet a la tendència política i social que ens acabarà duent allà on volem i que es podria resumir en entre tots ho farem tot.

Si hagués de retreure una deficiència a la mecànica del concurs, només se m'acudiria dir que trobo a faltar que no es demani que tots els grups passin per la interpretació d'una mateixa peça. Ja sé que cada coral té la seu idiosincràsia i que la llibertat d'elecció és un bé inalienable i allà cadascú amb la seua tria, però veure com se'n surt algú en circumstàncies obligades, inesperades...

Sé que no em faran cas, però si s'esdevé que cal arribar a un hipotètic desempat, jo demanaria que interpretessin el meu cor preferit que, ara més que mai, es troba en sintonia amb el país del present i no se sap si del futur i, a més, seria una bona celebració del bicentenari del naixement de Verdi. A veure què.




I si no pot ser, una altra de les meues opcions preferides, que també crec adient al moment, és aquesta:

notes ràpides per a futures reflexions

Tall de la circulació al passeig de Gràcia, entre la Gran Via i la plaça de Catalunya. De 500 a 1000 manifestants, segons la meua apreciació. Poques pancartes i poca llum. Eslògans contra la policia, és a dir, els mossos, que se senten poc perquè els sorolls habituals els apaivaguen. En una canal de televisió un tertulià diu que si es fan manifestacions a llocs emblemàtics (surten les torres de la Sagrada Família i el monument a Colom), la protesta és més efectiva. Depèn de la presència dels mitjans, evidentment. No he vist cap televisió que cobrís aquesta.

Un informe forense parla d'homicidi en el cas de Benítez. Sigui com sigui, fa molt temps que tots els conflictes relacionats amb els mossos es porten d'una manera lamentable des del govern del país i des de les jerarquies policials. En una democràcia consolidada el paper de la policia no es qüestionaria; una altra cosa són els casos concrets i els individus de qualsevol professió.

Una setmana sense comerç a Catalunya? No fotem! Cal conservar al menys el seny dialèctic i l'esperit del país. Esclar que si hi ha prou piquets...

En canvi, la intervenció de David Fernàndez, amb sandàlia o sense, va ser mesurada i va respondré al sentiment dels votants i de molta altra gent. Si algú vol buscar actuacions lamentables al Parlament haurà de focalitzar altres sessions.

Per cert, ahir vaig veure en David Fernández en una terrassa de l'esquerra de l'Eixample. Estava sol i em van venir ganes d'animar-lo, però vaig pensar que no calia. Sortíem del Boliche de veure Un porc de Gaza (la taquillera semblava una mica disgustada perquè encara no tenien la versió amb subtítols en català i li vaig haver d'assegurar que el meu domini de l'àrab era suficient). Llàstima del final, el de la pel·li, vull dir.

Ahir em va arribar un gadget via Singapur que havia demanat als Estats Units. Un caprici autoregalat per celebrar el meu proper aniversari. Vaig passar una bona estona configurant-lo. Un món sense fronteres, i Gaza, i tants altres llocs. Cridòria i entotsolament. Els sentiments de culpa, però, es poden autogestionar fàcilment.

Acabo de fer unes fotos a la lluna (massa soroll al resultat final) que té el mateix aspecte que fa 28 dies. Segurament fa mil·lennis que la lluna, vista des de la Terra encara més, té el mateix aspecte, les mateixes proporcions, els mateixos cicles. La lluna, a més, no enlluerna.

on em portin les ombres del vent

La setmana passada, per qüestions familiars, ma germana i jo vam trobar-nos al passeig de Gràcia. Acabats els tràmits, vam anar baixant pel passeig, i en passar per Mallorca, vam veure una filera de gent més aviat jove que arribava al carrer Aragó. Vam pensar que algú donava alguna cosa i per confirmar-ho vaig preguntar a un filaire que em va dir, em va semblar que amb emoció, que a la Casa del Llibre regalaven firmes. Jo no coneixia l'autor ni la novel·la. Dues hores més tard continuava, no tan llarga, la corrua. L'ofici d'escriptor té a vegades unes servituds inesperades.

El mateix dia, vaig veure que a la farmàcia hi havia un cartell que anunciava Cinquanta sombras de Grey. He vist publicitat del llibre arreu i he comprès que ha de ser una cosa molt llegida, però cap de les meues amistats ha tret el tema a conversa.

Sóc una persona que gaudeix amb la literatura popular i m'avergonyeix una mica no participar de les onades literàries d'èxit. Bé, potser menteixo, no és ben bé que em sàpiga greu no haver llegit novel·les que tothom coneix, sinó no haver gaudit dels moments satisfactoris de lectura que necessàriament proporcionen aquests llibres. Una gran majoria de lectors no es poden equivocar.

He decidit que en qualsevol moment començaré les dues novel·les de Patrick Rothfuss, que ja he vist que són uns totxos importants; millor, millor, quan un s'ho passa bé llegint, res pot ser pitjor que arribar a la darrera pàgina del llibre. En canvi, en el cas de les novel·les d'E. L. James tinc una prevenció en contra inexplicable que intentaré vèncer, si més no perquè a la farmàcia he vist que si compres una obra seua et regalen un oli o un lubricant i tal com estan els temps no es cosa de deixar que et rellisqui qualsevol obsequi, per petit que sigui.

quan la música es converteix en soroll

Durant uns quants anys vaig viure en un pis al carrer de la Diputació amb altra gent jove, estudiants i meritoris en professions a penes tastades. Al pis de sota vivia, amb la seua mare, la soprano Lina Richarte, que ja ha aparegut (i apareixerà) per aquí en altres ocasions. En aquella època, retirada ja dels escenaris, una de les seues fonts d'ingressos era el treball de la veu, la veu de professors o d'altres professionals o la veu de cantants que començaven. Al nostre pis, a través del terra o de les finestres obertes, ens arribaven les escales musicals reiterades fins a l'infinit de les tecles del piano i de les goles dels alumnes. Una distracció més entre les moltes que teníem. A vegades ens cansava la monotonia dels sons, però com que érem joves, la nostra reacció era festiva d' imitació amb veus maldestres o més afinades de les classes de la Lina que, bonhomiosa com era, em va dir més d'una vegada que jo tenia condicions. Imagino que la Lina, malgrat la nostra efervescència, ens preferia a veïns més introvertits, més pendents de si mateixos.

Darrerament he tingut com a veïna al piset del nord una cantant i pianista que també ha aparegut alguna vegada al blog. Paret per paret, de tant en tant escoltava la música del seu piano i m'havia d'esforçar per distingir les notes. Alguna vegada, quan ens havíem trobat, ens demanava disculpes pels seus assajos i ens pregava que no dubtéssim a dir-li si els seus sons ens molestaven. No sé si em creia quan li deia que en realitat el seu tecleig era estimulant, sense atrevir-me a continuar que no em faria res si algun dia m'invitava a participar de més prop en les seues sessions. S'ha de dir que al pis del nord hi anàvem molt de tant en tant i que els horaris de piano eren escassos i la varietat musical agradable, opinió que no compartia el veí de sota, i bé que ho manifestava amb el pal de l'escombra o amb irades converses en directe.

Avui m'ha cridat l'atenció la notícia que demanen set anys i mig de presó per a una pianista que durant uns quants anys no va parar de fer pràctiques de piano al seu pis de Puigcerdà en horari laboral durant cinc dies a la setmana. Queda provat, en diversos mesuraments oficials, que el nivell de decibels sobrepassava els permesos i que la música molestava la seua veïna fins a extrems patològics. Com que no sé els detalls, no puc opinar detalladament. Entenc, però, que la música, fins i tot ben interpretada, és pot convertir amb un martiri per a qui no la desitja. El que ja no entenc és com és que no ha prescrit un “delicte” que es va acabar l'any 2007; tampoc no se m'acut quina finalitat té demanar una pena de presó per a la Laia seguida d'alguns anys d'inhabilitació per exercir de pianista. Quin tipus de reinserció social es pretén en el seu cas? Quina satisfacció econòmica, moral, psíquica o física tindrà la veïna denunciant que ja fa sis anys que no escolta el piano? Quedarà compensada? Quin és l'exemple que es donarà a uns societat a la qual qualsevol pena li sembla excessiva davant de la impunitat de banquers i similars? Hi hauria d'haver una llei de compliment obligat que fes que els constructors, que ens martiritzen inevitablement amb els decibels de les seues obres, construïssin al menys una habitació totalment insonoritzada en cada pis?

Aquest mati, des del pis del veí o veïna de l'edifici del costat -el seu menjador comparteix paret amb el meu dormitori- m'ha despertat la veu de Jimmy Fontana de Il Mondo. Sonava a tot volum, que és com ha de ser si no es tenen, o no es volen fer servir, auriculars. En un primer moment, el despertat sobtat m'ha posat de malhumor, després, encara al llit, m'he entretingut amb records del passat: quin mes de l'any 65 el meu amic F. Em va ensenyar el single que li havien regalat? No sé si hauria d'anar a parlar amb el veí, o veïna, que no conec, per demanar-li explicacions i per refer repertoris, imagino que dependrà de la seua constància musical matutina.

nocturn sense acordió

No sé si havia vist mai una tardor de cels tan flamejants tants dies seguits a Barcelona. Deu ser aquest vent potent que em persegueix des del naixement que finalment ha sabut on visc. Encara els vermells al cel, he anat cap a Gràcia, que és el barri més proper on les hores del diumenge no agafen la lassitud extrema del meu Eixample.

M'ha sorprès la notícia als “Jardinets”, la llibreria Roquer, després de 32 anys, tanca definitivament les portes el dia 12 per un problema amb el contracte d'arrendament.  Durant tots aquests anys (els veïns, en aquest temps accelerat que ens domina, deuen dir que és tota una vida). Mai no hi he entrat, però m'he aturat moltes vegades davant dels aparadors. Sé que no m'he perdut els llibres que venen, que puc trobar en altres llocs, però em sap greu no haver aprofitat l'espai, no haver conegut la gent, no haver preguntat, mig mitòman com sóc, què comprava Espriu, que va sobreviure poc temps a la seua inauguració. Que gran sóc ja!

El vespre del divendres recorria el carrer de Ramón y Cajal i em vaig aturar una altra vegada en tres espais literaris a penes separats per cinquanta metres. Les lluminàries de la nit permeten veure els espais interiors que durant el dia romanen amagats. Davant de l' espai literari, un grupet de dones devien comentar una jugada interessantíssima que no vaig preguntar; a l'altra banda, una mica més enllà, fent cantonada amb el carrer de Torrijos, a la porta de la Novecento (llibreria de fa quatre dies), potser un dels propietaris parlava amb un client saberut d'una novetat, d'una idea, d'un fet inqüestionable, no em vaig fixar si la pisarreta tenia un text nou; unes quantes passes més o l'oest, a la dreta, la casa de los cuentos (així, en minúscula), sense presència humana a la vista, insinuava finals feliços o inquietants. Al final del carrer, cantonada amb Torent de l'Olla, l'esperit de Perucho, que devia somriure sorneguer, em va preguntar: i per què no has entrat? No et fot! Només caminava. Potser un altre dia. I, fet i fet, què hagués trobat que no es veiés des de fora?

aquest diumenge, música de prestidigitació

Volia celebrar aquest diumenge amb alguna música relacionada amb Perucho, però, així, de memòria, no se m'ha acudit res. Després he pensat que entre els amics de tota la vida de l'escriptor, els companys dels anys de la universitat, Néstor Luján, Antoni Vilanova..., hi havia també un músic, ManuelValls Gorina (no confondre amb el Manuel Valls parent seu i proper president de França). En el seu primer poemari, Sota la sang, publicat quan tenia 27 anys, Perucho dedicà un poema terrible, com tots els del llibre, al seu amic Manuel:

Un somriure no arrela en un desert amarg.

Abandoneu les hores allunyades
o l'esguard vagabund
sota la cendra lleu dels amors que moriren
com una boca sagnant a una altra boca,
com els rostres va llurs destins,
com una vida a una altra vida.

Vers un cel innocent,
vora les mans nocturnament germanes,
l'alba creix i suporta els robins de la sang,
no la trista, sorda esperança.
Deixeu, doncs, a les ombres llur seguici,
llur tèrbola mesura,
i hostatgeu el record en unes llàgrimes.

Joan Perucho: "Imperi d'una llàgrima"

Segurament de Manuel Valls Gorina es recorda més la seua extensa tasca de divulgador musical que les seues composicions (la majoria difícils de trobar o d'escoltar actualment), tot i que ell és l'artífex de l'himne del Barça o de la música de la Primera història d'Esther, de Salvador Espriu, per esmentar un hit universal i unes melodies molt menys conegudes. Bé, qui vulgui ja investigarà i escoltarà. Jo, avui, per contrarestar el sentiment tràgic del poema, perquè es diumenge i perquè imagino que el quartet format per Luján, Vilanova, Valls i Perucho de tant en tant també s'esbargien al Molino per molta sang que corregués, sempre que la soprano, sobretot, i el pianista fossin bons, he triat aquesta composició:
 

Rubianes, Moncada, Margalef i Perucho

Aquest vespre he fet una volta pel carrer del Torrent de l'Olla amb la intenció de localitzar la casa on va nàixer i viure la seua infantesa Joan Perucho. Sigui perquè no tenia les dades concretes o bé perquè la il·luminació no ajudava, no me n'he sortit.

Avui pensava en els noms dels carrers, en els seus orígens, en els canvis al llarg del temps per motius diferents, en la necessitat o la voluntat d'aquests canvis. Sembla que a Gràcia hi ha una certa tendència a demanar canvis de noms. Recordareu que no fa gaires anys la plaça de Rius i Taulet es va convertir en plaça Vila de Gràcia. Ja vaig manifestar en el seu moment la meua opinió. Un canvi que no va cristal·litzar va ser el del carrer d'Anna Frank proposat per al carrer de Sèneca. Més recentment, hi ha hagut la proposta de canviar el nom del carrer del Secretari Coloma (abans de 1942 es deia Pablo Alsina; encara abans Jordá; sembla que el nom més vell fou Matadero). Desconec en detall les maldats o bondats de Juan de Coloma i el motiu que li dediquessin un carrer l'any 42, però entenc que es vulgui canviar la placa i no m'hi oposaré, ans al contrari. Bé, deixo raonaments i arguments de banda i vaig al cas a partir de dos fragments que es poden trobar a internet:

L’aparició a l’Independent del nom de l’escola (sic) Secretari Coloma com un dels objectius del grup de treball de Nomenclàtor de Gràcia, en paral·lel al debat obert que hi ha des de fa anys sobre el nom del carrer, que s’atribueix al franquisme, ha estat rebut al centre educatiu amb bones perspectives.

[...]
El nom de Rubianes s’afegeix a altres propostes més clàssiques que han aparegut en els últims temps i que tenen partidaris a parts iguals a favor de l’escriptor Jesús Montcada (sic) i del biòleg Ramon Margalef.

“L'independent de Gràcia” (16/12/11)

Aquest dies ha ressorgit el debat sobre el canvi de nom del carrer Secretari Coloma, un carrer que neix (o acaba) a la Travessera fins la Ronda del Guinardó, recorrent Camp d’en Grassot, Gràcia Nova i la Salut al Districte de Gràcia.

El debat ha agafat embranzida per dos motius: primer per la proposta de canvi de nom de l'Institut (que porta el mateix nom del carrer) pel de Pepe Rubianes – l’actor galaico-català- o Josep Moncada –l’escriptor en català de la Franja, l’obra més coneguda és Camí de Sirga i que fou veí de Gràcia- i desprès per la proposta a l’Audiència Pública del Districte d’un veí demanant el canvi de nom del carrer, tot explicant les seves raons fonamentades en la idiosincràsia de Joan de Coloma, més conegut pel Secretari Coloma.
En ambdós casos l’Independent de Gràcia va fer-se’n ressò i va publicar una enquesta on es veia que la proposta té el suport popular amb més del 80% dels vots a favor.

Del blog de David Companyon (diputat al Parlament de Catalunya) (9/1/12)


Res a dir sobre els petits errors (escola en lloc d'institut, Montcada en lloc de Moncada, Josep en lloc de Jesús), perquè tinc molt clar -i intento practicar-ho- que només des de la ignorància s'arriba a la saviesa. Fa dies que no passo pel carrer del Secretari Coloma, però asseguraria que encara té el mateix nom, així que, sense treure mèrits als candidats proposats en el seu moment (el nom de Rubianes per a l'Institut no em sembla gens malament, però encara que el nom no fa la institució, estic segur que les dificultats per mantenir l'ordre interior es multiplicarien), m'atreveixo a proposar un nom que de fet ja va insinuar-se des de dins del mateix institut: Joan Perucho. Si la proposta interna no va prosperar és perquè, entre altres motius,  alguns creien que Perucho (potser Perot en català?) tenia un no sé sap què de sentit despectiu que s'adeia poc amb una institució seriosa.

És possible que algú pensi que no cal canviar el nom del carrer, però dubto que algú cregui que sigui normal que el nom de l'institut, agafat circumstancialment per raons simplement toponímiques s'hagi de mantenir indefinidament, només per costum, encara que jo sigui un defensor dels bons costums. I una vegada canviat el nom de l'institut, quin sentit té mantenir el nom del carrer?

Apa, a moure's! Que després de deu anys ja és hora que Joan Perucho tingui un carrer al seu barri. I que consti que si fos per mi també se sentiria parlar del carrer del Dip, i no ho dic perquè en altres temps un dip fos, com alguns recorden, un diari interactiu personal, sinó perquè ja és hora d'incorporar els animals mitològics catalans als nomenclàtors del país.

perillosa evocació en una calorosa nit de tardor

Fa no res, va fer 10 anys que va morir Joan Perucho. No sé si la data ha servit molt o poc per a evocar-lo, en aquest estrany costum de recordar persones que no vam conèixer directament. Seré cruel: el que em va saber greu de la mort de Perucho és la certesa que ja no escriuria més. El que em sap més greu, no em vull enganyar, és que ja no podré tenir matèria de conversa amb els nous lectors atrafegats amb altres lectures, perquè ja sé sap que un agafa els llibres que li recomanen o que pot trobar a les llibreries i em temo que ni uns ni les altres estan al cas..., potser la recent reinventada Ona, benvinguda sigui la seua resurrecció? Bé, no té importància.

Aquesta nit, després de sopar -no prenc cafè perquè em desvetllaria fins a les hores del sol-, mentre buscava inútilment la lluna creixent fora d'hora, m'ha semblat sentir una veu que em deia -per què a mi?:

Bufava un ventet en la copa dels arbres movent mansament un obscur embull de fulles verdes. Nèstor i jo dirigíem, de tant en tant, l'esguard allà dalt mentre escuràvem les tassetes de cafà. Un soroll sospitós va cridar l'atenció dels nostres temorosos esperits (per desgràcia, aquesta pusil·lanimitat és sempre patent en els qui, per viure a ciutat, vàrem perdre el sentit ancestral dels misteris) i aviat rebutjàrem la idea que fossin papagais o cacatues, quimèrica idea que, en un principi, adoptàrem davant l'articulació (encara que rudimentària) del llenguatge. Eren, sens dubte, les meus dues aus barcelonines: l'aurea picuda i l'avutarda geminis* agitant-se frívolament entre el fullatge. Això ens donà l'oportunitat de parlar del cafè i també del meu germà difunt, Ernest, que havia sojornat a Filipines i conegut, a l'Havana, el fantasma vacil·lant de Gertrudis d'Avellaneda. El meu germà havia trobat, per aquell temps, un Lithospermum purpureo caeruleum i a voltes em semblava escoltar-lo, entre somnis, parlant amb els seus amics. “¿Vols un exemplar d'Oxalis corniculata a canvi de l'epipactis?” a penes vaig arribara conèixer el meu germà, per tal com sempre gastava el seu temps viatjant...

No m'hagués importat continuar escoltant les paraules que semblaven extretes del carnet d'un diletant, sobretot perquè tenia curiositat per la vida de l'Ernest, però sobtadament m'ha semblat que un aire estrany em fregava la galta i he tingut la sensació que l'avutarda geminis s'havia fixat en mi, i ja se sap fins quin punt és perillosa aquesta au -o el que sigui- en les tardors barcelonines, així que he tancat la porta de la terrassa i he decidit que, per fer-me passar la por, m'estaria bé llegir alguna cosa de Perucho, de Joan, no de l'Ernest.

* Misteriós animal que obsessionà durant molts anys els naturalistes científics. De sobte, desaparegué de la terra.

consum cultural

Tenia previst d'escriure un petit comentari sobre les resultats del darrer Eurobàrometre sobre consum i participació cultural i, si convenia, lligar-ho amb l'anunci de tancament de la Televisió Valenciana, però a darrera hora se m'han torçat els plans, degut, segurament, a frivolitats culturals.

He anat a veure Paulette al Verdi (penúltima aparició en pantalla de l'actriu Bernadette Lafont). A vegades em pregunto com puc riure a llàgrima viva amb gags ben previsibles i restar keatonià amb el més elaborats: m'admira i em reconforta.

En sortir, un passeig fins a la Cerveseria d'Or a cruspir-me un plat combinat picant i hipercalòric acompanyat d'una Nolla. Encara he pogut veure uns quants minuts la segona part del Barça-Milan, inclòs el segon gol de Messi. Dues parelles angleses, ja granadetes,  han aplaudit més que ningú.

He pensat que en poques hores he consumit més cultura (cinematogràfica, televisiva, esportiva i gastronòmica, deixo de banda el llibre que he acabat avui, perquè era al matí) que alguns espanyols -no sé si catalans- en tot l'any, cosa que dubto si ha de ser motiu d'alegria o de disgust. Per suposat, no recomano ni la pel·lícula ni el plat combinat ni els partits del Barça -eternament en crisi-, i menys el llibre, perquè l'he acabat aquest matí. Que cadascú triï el seu consum cultural segons més li convingui.

Per si hi ha dificultats amb el francès:

romeus

No sé l'estat de la qüestió en aquest moment, però en els meus anys de batxillerat hi havia un professor entusiasta que ens explicava que totes les paraules que s'han dit des dels principis de la parla no paren de donar voltes segons els vents les portin, que no eren paraules desaparegudes, sinó eternament errants fins que algú trobés la manera de tornar-les a escoltar. Els seus exemples eren de l'època antiga, de Juli Cèsar, de Genguis Khan, també de poetes. Ni ell -devia ser professor de física o d'història? No ho recordo- ni nosaltres vam ser prou savis per trobar el sistema o el lloc idoni per recuperar en directe les veus del passat, però jo encara no desespero, tot i que em cansen els discursos gaire llargs.

En copiar l'altre dia uns versos de León Felipe, vaig pensar en aquesta teoria que ens explicava en un passat ja remot un professor desdibuixat en la memòria. Qui sap si un dia, per un miracle de la ciència, m'arribarà la veu d'una tarda de classe ja oblidada i evocaré amb precisió circumstàncies, moment, professor, i a mi mateix.

De moment escolto el poema de León Felipe recitat per ell mateix  i dubto, més enllà de les anècdotes dels noms propis, si el meu desig s'acorda amb els mots del poeta. I és que, a més, els romeus solen peregrinar a un determinat santuari, només a un, any rere any. Els país en va ple.

qui sap mostrar demostra

Sinopsi: La protagonista, un any després d'un accident de cotxe que li deixa seqüeles físiques lleugeres i psíquiques més importants, continua amb la seua nova vida, en la qual seran determinants la família i una amiga del Liceu francès retrobada.

Excel·lent interpretació de NoraNavas, a qui noi vaig dir que la seua desmemòria em recordava moltíssim els primers símptomes evidents dels qui pateixen Alzheimer. Una Nora-Geni que estic segur que ens va enamorar i que tots volíem protegir i ajudar, encara que no sé si ho haguéssim aconseguit, perquè sovint ens costa posar-nos en la pell dels altres i ens projectem des de la nostra pròpia vida i conviccions, esclar.

Excel·lent direcció de Mar Coll, de qui no vaig veure la primera peli i que en aquest cas condueix amb un ritme mesurat i efectiu una història que, com totes les bones, transcendeix l'anècdota per convertir-se en una mirada sobre les relacions humanes i la seua capacitat de comprensió i, si convé, de solidaritat i, per suposat, sobre la incapacitat de comunicació.

No vaig llegir cap crítica abans d'anar a veure Tots volem el millor per a ella, però sí posteriorment. N'hi ha de tot tipus, però algunes em semblen francament...:

Porque, por mor del coqueteo entre el cine de Woody Allen y el francés se le queda la película a medio camino, un filme que divaga y se emboba en sí mismo, que quiere demasiado a Geni aunque, finalmente, no sepa bien por dónde tirará ahora.

Todos queremos lo mejor para ella resulta ágil y entretenida, pero peca de ser poco profunda en su mensaje, por lo que dificulta seriamente que podamos recordarla más allá del día siguiente a su visionado.

Tal vez el "localismo" que supone ser burgués catalán, y el hecho impepinable de ser hombre, me aleje de esa complicidad necesaria para entrar en el mundo, interesante sin duda , de Mar Coll, a la que hay que agradecer la clarividencia y sinceridad de su óptica.

Mai no recomano res des d'aquí, però avui m'atreveixo a insinuar que aneu a veure la pel·lícula, més enllà dels seus mèrits, per fer un exercici de contracrítica als tres fragments que he copiat. “El film divaga i se emboba en si mismo”, quina boberia! “Poco profunda en su mensaje”, però té o no té missatge? “y el hecho impepinable de ser hombre, me aleje de esa complicidad necesaria para entrar en el mundo...”, sense comentari...

Els cinemes Girona, on vaig veure la pel·lícula, solen tenir un valor afegit. En aquest cas és que al final, mentre encara passaven les lletres a la pantalla, Mar Coll i Nora Navas es van situar a les primeres files per iniciar un col·loqui amb el públic al qual es van anar afegint espectadors de les altres dues sales a mesura que sortien de les seues respectives sessions, en un ple que rarament es produeix en l'actualitat.

No reproduiré, que tampoc podria, el col·loqui (la meua veïna de l'esquerra, que era terapeuta, després d'una bona anàlisi de la peli, va preguntar sobre aspectes tècnics de la coixesa de la Nora, que va confessar que amb els seus genolls, que tenen tendència a tocar-se, tampoc li va ser tan difícil), però si que vull destacar dues intervencions de la directora que recordo. En la primera va dir que havia pensat en una protagonista rosseta, baixeta, de veu prima... Que bé que trobés la Nora! En la segona, va dir que tenia una mena de pudor a l'hora de resoldre escenes amb excessiu dramatisme. Precisament aquest és un dels elements destacables del film, que la directora mostra, presenta, sense burxar excessivament, i serà el propi espectador qui decidirà la importància dels fets en la vida dels personatges. No calia insistir gaire, per exemple, en l'escena de la darrera trobada de la Geni i la seua amiga del Liceu per conscienciar l'espectador de la desolació posterior, potser irreversible, potser no. Un bon exercici acadèmic i vital seria el de fer que els espectadors imaginessin els següents anys de la Geni. Em vénen ganes de proposar-lo, encara que les segones parts sovint són forçades.

 

 

bestiari de tardor: les gavines

Miro els vols de les gavines que retornen a casa en estols irregulars. Van en direcció contrària al pas del sol que ha omplert el cel -amb més núvols que clars- de matisos entre el vermell i el daurat. M'intriga la seua escriptura cuneïforme, més antiga que la més vella de les escriptures humanes, que fan i desfan segons el que a mi em sembla un atzar críptic i que deu respondre a un pla premeditat ancestral i indesxifrable per als qui no tenim ales.

Vistes de prop, però, les gavines fan una mica angúnia... Sobretot aquests ulls de color robí de sang a les vores, que envolta un groc amb punt negre al mig, immòbils, com mirant de gairell,  dissimulats en el plomatge blanc i que no auguren res de bo.

aquest diumenge, dos estils en un

Cançons que es mouen en terreny de frontera amb influències de músiques mexicanes o balcàniques i amb lletres que desprenen energia crítica i optimista...

Em va interessar aquesta publicitat, més l'aspecte de la música que la de les lletres. La part balcànica, per la mica de sang gitana que corre moderadament accelerada per les meues venes; la mexicana, per les cançons de Jorge Negrete que em cantava la meua padrina de ben petit. Així que vaig anar a la Casa Elizalde a veure què. Un seguit de malentesos, però, van fer que em quedés a les portes ja tancades del primer pis, escoltant des de fora la primera cançó de Guillem Roma & Camping Band Orchestra. No sé la decisió que van prendre les dues noies i el noi que també van arribar tard i van aplaudir ben fort per demostrar la seua presència i les seues inquietuds musicals, jo me'n vaig anar a passejar amb una frustració de curta durada.

És increïble la quantitat de grups que fan música i la fan força bé, o no tant. També és veritat que Internet els permet arribar a tothom que investigui una mica. El grup de Guillem Roma, té una quantitat important de material a You Tube. Vet aquí una mostra de l'estil “balcànic”, una música que pràcticament -ja ho vaig dir fa un temps- ha desaparegut dels carrers de Barcelona, i com l'enyoro. De mexicà, de l'estil mexicà que m'agrada, no he vist res, però m'he divertit amb una cançó que bé podria ser l'himne d'una part del “diàleg català” fins a nou avís.