el cinema és una festa

Escolto una directora de cinema catalana (la volatilitat de la meua memòria no em permet recordar el seu nom, però sé que ha fet una darrera pel·lícula magnífica) que diu que quines credencials tenia un ministre (sí que sé el nom del ministre) per dir, més o menys, que el cinema espanyol ni fu ni fa. El ministre no havia d'haver dit el que va dir precisament per les seus credencials ministerials, en canvi, podia haver opinat des de les més altes credencials que es poden tenir per parlar sobre cinema: les de qualsevol espectador que freqüenta de tant en tant les sales. No sé si és el cas del ministre.

Per si algú vol parlar del cinema, despús-ahir, ahir i avui, moltes sales ofereixen les seues sessions a un preu rebentat: 2,90 euros. Per obtenir entrades únicament cal inscriure's aquí i imprimir l'acreditació corresponent. Si no es vol rebre publicitat, és aconsellable inventar-se un compte de correu segons els gustos, per exemple, cuirassatpotemkim@gmail.com. Diuen que els dos primers dies la iniciativa ha estat un èxit, i se suposa que avui també triomfarà; algú, sacrilegi o no, comparava les cues amb la cadena per la independència. Em pregunto si la gent ha anat majoritàriament per la substanciosa rebaixa, que ja se sap que a les rebaixes es compra tot, per comprovar, en un exercici de nostàlgia, si els locals segueixen més o menys com sempre, o realment s'interessa pel cinema.

A mi em toca demà i en aquest moment no tinc gens clara la meua tria, únicament que no dependrà de la nacionalitat del producte i potser sí de les opinions d'algun conegut, amb credencials reconegudes o no, o potser de factors aleatoris. Ens veiem a la cua, si no és gaire llarga.

remor

En algun lloc és mitjanit. Plou... suaument.

qüestió de proporcions

Tot i estar convençut que que el tabac es relaciona directament amb el càncer de pulmó (d'acord, d'acord: n'és la causa principal) i que la prevenció i la no assumpció de riscos innecessaris són les primeres actuacions que cal fer per protegir la salut, sempre m'ha semblat desmesurada l'associació del tabac amb el càncer sense entrar a analitzar altres factors de risc.

Les campanyes contra el tabac -deixo de banda hipocresies que tots coneixem- em semblen molt bé i jo mateix algun dia deixaré de fumar, però per què es manifesta tanta tebior amb els altres factors de risc que fa anys que s'han estudiat?
 
Sabem que el càncer de pulmó va augmentar espectacularment durant el segle XX. Per què? Perquè van augmentar els fumadors? Perquè van augmentar el coneixement i els estudis? No puc parlar com a expert, com a investigador, però si com a observador mitjanament informat, i em sembla que el recent comunicat de la OMS és una mostra del que la majoria sabem -i ens queden tantes coses per saber!-: que la contaminació atmosfèrica és un factor cancerigen de primer ordre. Diu la OMS, i ja era hora, que un 15 % de la xifra total de morts per càncer de pulmó a tot el món prové de la contaminació atmosfèrica; és a dir, 223.000 víctimes anuals (no sé si el 85 de morts restants s'atribueixen al tabac), i no sé si inclou els fumadors (i fumadores).

Ja sabíem que els fums dels cotxes contaminen, que determinats gasos industrials contaminen, que l'asfalt que trepitgem cada dia contamina, que fa molts anys que morien més fumadors per càncer de pulmó en zones urbanes que en zones rurals... De la contaminació multicancerígena de la central de Fukushima no en tindrem xifres fins d'aquí molts anys, si és que mai ens arriben, i aleshores caldrà que ens les creguem.

Guerra al tabac! Una guerra que trigarà anys a guanyar-se perquè els governs i tot el que hi ha al darrere per raons òbvies s'hi impliquen en la justa mesura i deixen les batalles en mans de la infanteria. Guerra també a la contaminació atmosfèrica. A veure si a partir d'ara veurem llegendes just a sobre dels tubs d'escapaments dels cotxes que indiquin “aquest fum mata, encara que menys que el dels models d'automòbil de fa deu anys”, i a les fàbriques, i allà on calgui. A veure si les noves generacions de nens a partir d'ara mateix comencen a dir a pares, familiars i a tothom que s'escaigui que cal conduir menys, que... això i allò que hauran après a l'escola. A veure si aviat cada ajuntament indicarà en grans cartells si la contaminació de la seua àrea mata més o menys que la de l'ajuntament del costat; a veure si a cada pas zebra hi haurà una indicació en blanc que digui...

A veure si algun dia tampoc no morirà ningú de gana. Quants són cada any?

deu anys i tres dies. Concepte de poeta.

Acabo, però abans voldria parlar del concepte de poeta, d'un dels conceptes que segurament comparteixen molts poetes i, fins i tot, els qui simplement escriuen versos.

Ens alguns dels textos dedicats aquests dies a Vázquez Montalbán, s'al·ludia a la seua autoconsideració de poeta per sobre de tot sense donar més explicacions, sense contextualitzar. Imagino que el lector, tant el crèdul com l'escèptic, continuava la lectura del text sense donar més importància a una paraula circumstancial, fugaç. I realment la situació en què Vázquez Montalbán va definir-se sobretot com a poeta va ser circumstancial, anecdòtica, però potser tenia més càrrega de veritat que la que el propi escriptor pensava. Cada lector pot extreure les seues conclusions; vet aquí els fets explicats per un testimoni:

Un dia de septiembre de 1985, en el marco de la Universidad Internacional Manéndez Pelayo, en Sitges, Manuel Vázquez Montalbán pronunció una conferencia titulada “¿Futuro ¿para quién?”, dentro de un seminario titulado “Metáforas de fin de siglo”. Asistieron a ella, aparte de los alumnos inscritos, algunos de los profesores, entre ellos dos de los más brillantes ensayistas italianos del momento: por decirlo de algún modo, dos teóricos de la llamada posmodernidad. La conferencia de Vázquez Montalbán fue clara e inteligente y bien aceptada por los oyentes, jóvenes estudiantes a quin iba dirigida, como sujetos del futuro. Abierto el coloquio, hubo dos intervenciones seguidas de los profesores italianos, en cierto modo contrarias a los planteamientos historicistas del conferenciante. Vázquez Montalbán contestó con cierta irritación a la primera pregunta, pero ante el discurso metafísico, agresivo e interminable del segundo interlocutor, calló un momento y dijo en voz baja, casi inaudible: “Mire usted, yo soy un poeta...”

En sus palabras no hubo asomo de pedantería, però sí .me pareció- la voluntad expresada, quizás, con ironía de eludir una complicada y casi ininteligible cuestión. Es más, entendí que había en ellas un cierto cansancio de las polémicas sobre el sexo de los ángeles y una confesión personal profunda e inhabitual en él.

Josep Maria Castellet: fragment de la Introducción a Memoria y deseo. Obra poètica (1963-1990), de Manuel Vázquez Montalbán

Els poetes, si ho són, evolucionen, però són fidels als seus orígens. Crec que si haguéssim de definir qui era Manuel V. M. Hauríem de considerar que els poetes sempre diuen la veritat, fins i tot quan menteixen, i ens convindria partir de les darreres claus sinòptiques d'aquest poema:

 

Després, podem afegir el que calgui, fins i tot creure'ns l'entrevista publicada pòstumament al Canal Plus:

 



deu anys i dos dies, i, com que avui és diumenge, una mica de copla sense cobla

Ahir no em vaig voler allargar més, però tenia pensat afegir una mica més de poesia de Vázquez Montalbán, especialment del seu poemari Praga, editat l'any 1982. He de confessar que tinc un cert enyorament de la presència de Vázquez Montalbán sobretot en aquests moments de veus reiteratives, sovint més emocionals que analítiques, sovint més desinformades que formades, sovint més grises que acolorides. A vegades vaig combregar amb les idees de l'escriptor i d'altres no, però el seu pensament, tot i saber d'on venia, o potser per això, em semblava clar, personal i intel·ligent. Com plantejaria avui, per exemple, la situació que es converteix en matèria literària en els versos que copio a continuació, en aquesta Praga segurament real, però evidentment metafòrica? M'agradaria veure'l nadar entre aquests onatges espectaculars, però de moviments previsibles que ens inunden cada dia. Potser bracejaria en solitari? Potser s'ofegaria? Tot és possible.

SI EL EXTRANJERO QUISIERA

pan y sal les bastaría
aprender en vuestra lengua
las respuestas sagradas
                                    necesitáis
compasión por vuestras derrotas
comprensión para vuestra fuerza
de vencidos vencedores
de vencedores vencidos

                                aunque reconstruyamos
murallas de razones
y hasta los mestizos prediquemos
la reconstrucción de Praga
a los invasores confiados
en su costumbre de vencer
                                          preferís
comprobar la raza en la lengua
no en los ojos no en las manos
y cualquier alemán os seduciría
con el santo y seña
                              de las respuestas sagradas
os reconozco
en vuestra coquetería de víctimas
y aunque redacte un auto de fe
ante cada desgracia
                               lo hago descreído
de al suerte de mi ciutadania
cuestionada por el mestizaje de mis recuerdos
por el mestizaje de mis muertos y mis vidas

y sobre todo
por el alevosos mestizaje de la fonética

YO CREO ¿YO CREO?

Jo crec crec
                  crec?

Inútilment vaig esperar la mort de la groga holotúria
que los marineros de Salgari pescaban sin escafandra ni
batiscafo sin otro auxilio que el brou d'alga marcida

pero antes hubiera muerto ya ahogado
dormien els llums tous de Shangai
i la noia rosa no es treia les calces humides
-no tenia cor ni cos el corb
fugia cap a l'Orient Blavós-

cal fer prosa fantàstica

los marineros mestizos olían a morralla
però els cavallers txecs olían a esencia
vermella de la més turca Turquia del més Oriental orient
¡vienen las hordas tártaras de Almería!
Clamaba Heribert Spencer a l'àgora de la Bruchstrasse

Yo creo ¿yo creo?
Jo crec crec
                 crec?

Estimava la mort quotidiana del drapaire
a la mort del conill!
Era la resistència lingüística d'una raça
somos los mejores
los mestizos somos los mejores
tenim dues llengües
tenim dos arguments d'exili
dos posibilidades de silencio

però no queden mars de Salgari
                                                   solament
mars de runes
mars d'estel de portaavions
mares de mierda

Yo creo ¿yo creo?
Jo crec crec
                  crec?

Els agitadors d'aspirines s'embutxaquen el vent


I com que avui és diumenge i continuo amb el costum de compartir una mica de música, m'ha semblat que després dels versos, i tenint en compte l'escriptor, ben bé es podria escoltar aquesta cançó:

I si algú en té curiositat, per què no entrar en l'anàlisi de la cançó d'una professora nord-americana?

 

Per acabar la festa dominical, més amb la intenció de tenir-ho recopilat per si un dia se m'acut buscar-ho que amb el propòsit que els lectors del principi hagin arribat aquí i continuïn, afegeixo una entrevista que Raimon va fer a Vázquez Montalbán a TV1. Ei!

 

deu anys i un dia

Els homenatges -pocs? molts?- amb motiu del desè aniversari de la mort de Manuel Vázquez Montalbán tal dia com ahir d'ara fa deu anys em retornen a la idea frustrada una i altra vegada i mig oblidada de rellegir el seu primer llibre: Informe sobre la información. No sé on el tinc, potser a la casa del poble, on anàvem a parar tots els llibres quan encara no tenia casa fixa. Si no el trobo, en compraré la darrera edició, però no serà el mateix, perquè els llibres en paper tenen història, tenen ànima.

Ja arribarà el moment, però mentrestant he fullejat el llibre que em va regalar la C. Qui no hagi llegit mai cap obra d'un escriptor pot començar per on vulgui, només faltaria; però si l'autor ha tocat tants registres com Vázquez Montalbán, cal començar per la poesia, si es pot. O no és la poesia la que assenyala tots els camins, la que indica qui és qui ha al darrere i ens marca els viaranys de les complicitats o dels rebuigs? No és la poesia la que despulla el poeta i la persona fins i tot més enllà de la seua pròpia voluntat?

Sempre m'han fascinat aquesta mena de divisa que escau tan bé al poeta i a l'home, apta fins i tot per llegir avui, que la lluna plena amaga les estrelles, als menys les que podria veure des de la terrassa

INÚTIL ESCRUTAR TAN ALTO CIELO
inútil cosmonáuta el que no sabe
el nombre de las cosas que le ignoran
el color del dolor que no le mata
inútil cosmonáuta
el que contempla estrellas
para no ver las ratas

Ah, i el poema que aprofita el vers de Ronsard!

Quand vous serez bien vieille

Cuando seas muy vieja
y yo me haya muerto
descubrirás una tarde las horas
especiales
            el aroma de los soles ponientes
lo profundo oscuro del aire
anochecido en las calles sin retorno
vagarás eternamente en busca del espejo
que devuelve instantes felices
                                –de azul el mar
en nuestra carne sol y deseo–
ante la muerte del tiempo en el cristal
oirás las músicas que nos drogaron
los ruidos cotidianos que nos resucitaban
                                           deslices
de aguas de jabón hacia simas
                               terribles
cajas de música postales cerebrales
y en el espejo fijo el spot de nuestra vida
con dentaduras blancas y pieles doradas
jóvenes antiguos felices invencibles
mas no dejes que oscurezcan tus ojos
y el espejo extinga su realidad y tu deseo
porque te verías vieja y solitaria
con los ojos dormidos por la angustia
                                       el viento
que se lleva las hojas de un otoño horroroso
cuando seas muy vieja
y yo me haya muerto
rompe espejos retratos recuerdos
ponte bragas de corista diadema de acanto
sal desnuda al balcón y méate en el mundo
antes que te fusilen las ventanas cerradas.

 

I no acabaria mai, però aquest poema premonitori de la mort que es troba a Sin otra vida que el sentir del tiempo...

 

 

EL CARTERO HA TRAÍDO EL BANGKOK POST

el Thailandia Travel
                                               una carta sellada
la muerte de un ser querido
para la muchacha de mi American Breakfast
                                                                      cada mañana
aunque he perdido mi carta
                                                   no estaba
o no me la han dado compasivos
con el extranjero que espera vida o muerte
ignorado en un rincón de Asia

el cartero nunca llama dos veces
viaja en una Yamaha
y sonríe en la ignorancia
                                               de que la distancia
permite a la memoria cumplir nuestros deseos

I per lligar amb el principi i, si convé, amb música el conjunt. Que curiós que tot plegat em faci rejovenir:

esquitxos

El que em sembla trist de l'assumpte de la patent o registre de l'estelada per part d'un empresari valencià-català que anunciava un diari madrileny, no és la bufonada publicada en la primera pàgina de rotatiu, sinó la publicitat que li van fer els altres diaris i diversos mitjans públics i privats en repetir la notícia per confirmar-ne les argumentacions o bé per desmentir-les a partir dels experts en el tema consultats. Que algú vagi defecant voluntàriament en públic és una qüestió lamentable, però que d'altres s'acostin a olorar la merda i a analitzar el seu contingut em sembla una perversió innecessària.

Ara és quan algú hauria de preguntar, I tu?

Home, jo tinc alguns dies irracionals i se m'havia acudit la possibilitat de patentar, sense ànim de lucre, només per la fama i amb una durada únicament anual, a partir del proper gener, una nova estelada. I que quedi entre nosaltres, no sigui cosa que algú m'agafi la idea.

portes obertes

L'altre dia vaig mentir aquí mateix per desinformació. Escrivia que des que l'Institut Ramon Llull ocupa el Palau Baró de Quadra -en el passat immediat seu de la Casa Àsia-, s'havia acabat la lliure circulació per alguns dels seus pisos, amb exposicions incloses; no és així, aquest cap de setmana es podrà gaudir d'una visita guiada d'11 a 2, dins del marc del festival arquitectònic Open House, que deu voler dir Casa Oberta o, segons qui ho organitza, Portes Obertes. No només es podrà visitar únicament aquest Palau, sinó fins a 150 edificis o habitatges, antics, moderns i moderníssims, que habitualment romanen tancats en la totalitat o en part als simples passejadors habituals de la ciutat.

Avui dóna notícia de l'esdeveniment el diari, però ja m'ho havia dit la noia de darrere el taulell de l'entrada del Palau Macaya, l'edifici singular més proper de casa. La noia, amabilíssima, també em va explicar que si no volia fer les cues que es formarien, seria bo que tingués una entrada especial, que no vaig entendre gaire bé en què consistia, però que he sabut aquesta tarda. Hi ha el Day Passport, és a dir, una entrada preferent a 35 euros, que permet obviar les previsibles llargues cues, que ja se sap com som els barcelonins quan se'ns ofereix una visita gratis, i dels turistes, no en parlem; per si un dia és insuficient, el Weekend Passport, serveix per dissabte i diumenge, a 50 euros. Aquí més informació de tot plegat.

El diari d'avui també m'informa que a partir del 25 s'haurà de pagar entrada per visitar el Park Güell. No acabo d'aclarir exactament qui no caldrà que pagui i per què; ja ho esbrinaré. És possible que el proper parc on s'hagi de pagar sigui el de la Ciutadella, si no ets veí del barri de la Ribera o de la Barceloneta? Com que mai no he tingut responsabilitats de govern, ignoro les filigranes que s'han de fer per conservar els espais de la ciutat, però veig que aquesta és la tendència, la de limitar l'espai lliure als habitants de la pròpia ciutat. Llàstima que no se sàpiga fer d'una altra manera i es vagi acabant amb l'antiga i proverbial hospitalitat mediterrània.

En fi, sempre ens quedaran els aparadors del Passeig de Gràcia i les parades de les floristes de la Rambla.

l'absència de la presència, i viceversa

La desaparició de les persones que hem vist de prop amb els nostres ulls, escoltat, a tocar, amb les nostres oïdes, besat amb els nostres llavis (no diré tastat amb la nostra llengua, que també podria ser) o encaixat amb les nostres mans, olorat amb el nostre nas..., crea un buit quan s'esdevé la seua desaparició física definitiva que perdura tota la vida per bé que el record, no necessàriament amable, les situï en compartiments ben diferents del nostre pensament i més o menys lluny del nostre cor. La seua absència, la impossibilitat de tornar a comprovar a través dels sentits la seua entitat física, és irreparable.

En canvi, hi ha persones, aquelles amb qui no hem tingut cap contacte físic directe, la desaparició de les quals crea un dol d'intensitat diversa, segons la nostra aproximació intel·lectual o sensitiva, que no produeix aquesta sensació de pèrdua irreparable. És possible que el temps amb totes les seues circumstàncies apaivagui el record, el dilueixi, però seguiran amb nosaltres tal com els vam conèixer i tal com ens hi vam relacionar, a través de les seues obres i del que d'altres deien d'elles. Relativitzarem la seua mort física perquè mantindrem amb ells la mateixa relació que teníem quan vivien. Si s'escau, quan en un moment determinat algú ens recordi la seua absència física, direm: Ah, però ja és mort?

És complicat buscar ara mateix, ràpidament, les paraules de Max Cahner, que no la seua obra, directament escassa, però és molt senzill pensar que aquesta imatge de Toni Catany, nostàlgia a part, és bellíssima:

cent metres

Carrer Provença, la dels trobadors, gairebé cantonada amb passeig de Sant Joan, durant un instant han apujat la persiana i es poden veure els prestatges buits de Queviures Canals, que ja no era la dels primers propietaris, però seguia la tradició. Al costat, encara al xamfrà, aguanta una botiga de bijuteria, quatre galindaines que es troben amb facilitat a les paradetes de qualsevol altre lloc. La cotilleria es va traspassar quan la mestressa es va fer gran; la va llogar una noia jove que va fer les reformes imprescindibles i va modernitzar el gènere: feia goig de veure; ara hi ha una botiga de cigarretes electròniques, d'aquestes que encara no se sap si cal assimilar als estancs, amb les taxes corresponents, o no. Just al costat, ha plegat el sabater de tota la vida i ha deixat lliure el semisoterrani. Després de la impremta també hi ha un cartell de lloguer a la botiga de marcs Arnau, referent al barri i sala d'exposicions; és possible que hi hagi hagut un concurs de creditors. La concessionària de Citroën va aguantant, també el basar xinès, mig reconvertit en magatzem de productes alimentaris i, amb una part al xamfrà, Faust y Kammann, miraculosament en funcionament des de la Setmana Tràgica.

M'imagino, i sé que no m'equivocaré gaire, les noves botigues efímeres que ocuparan les velles en aquesta Barcelona de marca i de marques, d'esplendors i misèries, de globalització i de monotonies adotzenades, de galop estrident o silenciós cap al no-res del campi qui pugui i que els déus ens agafin confessats.

Però jo, en definitiva, només sóc un badoc que passeja, i continuaré passejant encara que no em quedin gaires llocs on aturar-me a badar.

antropònims homònims

Conec un home més jove que jo a qui van decidir batejar amb el nom de Francisco. La cosa no tindria cap importància si no fos perquè el cognom patern era Franco. L'home encara es pegunta i pregunta la causa de la decisió onomàstica, i no li valen respostes insatisfactòries sobre parentius llunyans amb algú que ni va conèixer.

Ahir fent una mica de broma vaig esmentar Pere Navarro, conegut líder, és un dir, socialista i, en un rampell humorístic poc aconseguit, el vaig relacionar amb un segurament no tan conegut trompetista de jazz. Sorprenentment, un dels comentaris al post era d'aquest darrer. El copio: Doncs aquí teniu al "famós" Pere Navarro... Al bo, volia dir. Aquesta broma la porto aguantant ja fa 1 any, inclús m'han arribat a presentar a un concert (que estava de substitut) com l'alternativa sensata... Així que millor que se'l canvii ell!!
Tot i això, content per veure que gent que no conec parli del meu grup i de mi, espero que Salutacions.

No sé si els dos Pere Navarro són homònims o simplement homògrafs; m'atreveixo a insinuar que a Eivissa més aviat homògrafs, però no deixa de ser una càrrega tenir el mateix nom que un personatge que passa per hores baixes i entenc el cansament que provoca haver de donar mostres d'enginy que podrien dedicar-se a altres causes més productives cada vegada que algú al·ludeix a la coincidència, sobretot en un país com el nostre propens a la ironia elemental. Per altra banda, situacions com aquesta, ben agafades, acaben formant el caràcter i enfortint l'esperit, tot i que l'afectat podria prescindir perfectament, insisteixo, ho sé, d'haver de demostrar el seu aguant.

En fi, voldria confirmar des d'aquí que, així com el Pere Navarro polític no obtindrà el meu vot, el Pere Navarro jazzman i el seu grup tenen tota la meua admiració i estaré no només disposat a anar a les seues sessions, sinó també a comprar els seus discos i a fer-ne la publicitat que calgui.

Endavant La Marina Band i Pere Navarro, el bo! A disposar.


P. S. Com que m'és impossible trobar el disc A dalt, afegeixo un tema més vell, encara que parlar de vell referint-me a un grup en què el músic més gran no arriba als 24 és un eufemisme. Aquí va un bonic so per a una tarda de dilluns, amb tooota la setmana per endavant:

aquest diumenge anem al jazz

-Va, escoltarem una mica de jazz.

Així que anem a les fonts de Montjuïc on a partir de les 7 es fonen aigua i música. El guirigall és considerable, els mòbils a punt, les tauletes en marxa, les càmeres fotogràfiques de totes les categories, amb trípodes o sense, preparades. Hi ha més gent -no sé que quants n'han comptat la Guàrdia Urbana o la Delegació del Govern- que a la plaça de Catalunya aquest matí, però els sons de Jamie Cullum, Chucho Valdés, Chiestian McBride... que ens prometia Barcelona Jazz Weekend no apareixen enlloc o al menys jo no els sé detectar a pocs metres de les fonts. A més, amb prou feines sóc capaç de sentir la presa de pèl sonora, atn subtil, que acompanya l'aigua. Però sembla que no importa a ningú, que la qüestió és participar, anar amunt i avall, conviure en pau entre els helicòpters blavosos nord-africans i els venedors de llaunes. Barcelona és una festa que pot fer arribar a nivells de misticisme sublims, amb déus o sense.

Ens afegim, doncs a la festa, i fins i tot entrem a la de la cervesa, encara que no la tastem i estem gairebé segurs que no trobarem Guardiola.

-I si anéssim al Harlem Jazz Club, on actua la Marina Band? El trompeta és Pere Navarro.

-Vols dir?

-Ei, que les seues variacions i improvisacions deuen ser sensacionals, només et cal veure les actuacions dels darrers temps al Parlament. I recorda que és de Terrassa, una de les ciutats del jazz per excel·lència.

Però resulta que el Pere Navarro de la Marina Band deu ser eivissenc i és possible que ignori les actuacions del seu homònim. No importa, la qüestió és seguir la música i, per un dia, prescindir de les lletres.

tapes i similars (a l'Eixample)

Porta el diari d'avui el desplegable Detapes per Barcelona que vol incitar a consumir 76 tapes diferents en sengles establiments de restauració. Preu únic a 2,40 € amb cerveseta inclosa. A més es pot baixar una app sobre la matèria que inclou altres poblacions. L'oferta, que no especificaré, especialment condensada en el Gòtic i el barri de la Ribera i escassa en la perifèria, és interessant, més en uns bars o restaurants que en altres.

És espectacular l'auge dels llocs dedicats especialment a les tapes i similars d'uns anys ençà i la bona acollida que han tingut entre autòctons i forasters. Segurament, un dels motius de l'èxit és la possibilitat de menjar per la vista i pel paladar una varietat de productes que els àpats més convencionals limiten; també, el fet que es poden controlar de manera més eficaç els preus finals que en els dinars i sopars tradicionals de dos o tres plats, o un.

Des de fa uns mesos que la Joana i jo anem cada dimecres al cinema, a les sessions que fan entre 7 i 8 de la tarda, i, en sortir, busquem algun lloc per sopar. De bon principi vam decidir anar explorant llocs de tapes, encara que al final ens hem quedat amb un ventall relativament reduït d'establiments compresos en el radi que va dels cinemes que visitem, sempre a peu, fins a casa. Passem dels espais on indefectiblement cal fer cua i amb excessiu guirigall i així anem limitant espais.

Un dels requisits de qualitat és l'estat de l'oli. Que els plats cuinats surtin amb els productes nets, sense signes de refregits és fonamental. En aquest aspecte, destacaria Paco Meralgo, al carrer de Muntaner, prop de la Diagonal, el nostre restaurant preferit i una mica més car que la resta dels habituals. El tartar sobre una llesqueta de pa és insuperable; també els bunyols de bacallà (sense restes oleaginoses), les bravíssimes -que complicat unes braves que no tinguin defectes en les patates, de la salsa no cal parlar-ne-, les mandonguilles de sípia (no amb sípia), si hi ha gana, un fricandó amb carreroles. Al carrer Mallorca entre al Col·legi d'Advocats i el passeig de sant Joan, hi ha De tapa madre, també amb productes sense restes espúries d'olis; en aquests temps de calamars a la romana congelats o introbables, allí ofereixen uns calamars tendríssims, excel·lents, també en ceba o a la planxa; ens agrada parlar amb la Imán, una cambrera basca que aprèn el català amb gran rapidesa i aprofitament gràcies a les classes del seu nóvio, i que de tant en tant ens convida a una copeta de cava que jo refuso i que es pren la Joana.

Després vénen els altres. El Txapela del passeig de Gràcia, millor el de més avall, que té un pa menjable, encara que la resta és similar; el meu preferit, el caneló tebi amb tòfona. La Flauta del carrer de Muntaner, si es pot seure a les taules de fora, perquè a dins hi ha massa xivarri; no sé per què han tret de la carta els peus de porc desossats amb foie. El Cerveseria d'Or, la del carrer València, si és vol menjar un planxadet, és a dir, un entrepà d'hamburguesa, frankfurt o semblant que no s'escapi per les vores del pa... i tenen Löwenbräu; els olis, malament, francament...

I m'aturo, perquè fa estona que he sopat i no tinc interès a tornar a la cuina, tot i que entenc que potser cal anar ben peixat per resistir el dia de la raça.

una espurna d'aproximació al cosmos d'Alice Munro

No sé si Alice Munro, tan gran ja, gaudirà gaire del Nobel que li han concedit, però estic segur que els lectors més o menys despistats agrairem la concessió del premi perquè podrem llegir unes obres que sense el premi potser ens haurien passat desapercebudes o no arribaríem a trobar traduïdes.

És fàcil que en l'extensió de les novel·les els lectors trobin múltiples històries i puguin seguir nombrosos camins, en canvi, en les històries curtes, que difícil aconseguir bons resultats! Tot sol ser molt acotat, com una estructura amb una única finalitat, tancada en si mateixa malgrat els possibles finals oberts, l'intent de sorprendre el lector i la diversitat d'estils. De Munro se sol dir, copio l'Acadèmia sueca, que és mestra del relat curt contemporani, que el seu estil és clar i d'un realisme psicològic. Certament, però jo, a penes lector incipient de la seua obra, afegiria que els mons que presenta, a vegades tan aparentment concrets, o simplement tan concrets, tan quotidians, tan pendents del temps, tenen una condensació intensa i, al mateix temps, unes dimensions còsmiques, uns camins inesgotables.

Si se'm permet una petita broma còsmica, llegiu aquest fragment del seu conte titulat “Les llunes de Júpiter” que faria les delícies de qualsevol hel·lenista o d'Isaac Asimov. La resta dels humans potser hauríem de llegir una mica més.

Aquella nit, la seua darrera nit, no estava al llit. Li havien desconnectat els aparells i s'asseia en una cadira a la vora de la finestra. Tenia les cames nues i portava una bata de l'hospital, però no se'l veia cohibit ni fora de lloc. Se'l veia pensatiu, però de bon humor, un amfitrió afable.

-Ni tan sols has dit les antigues -li vaig dir.

-Dóna'm temps. Galileu els va posar nom. Io.

-Ja has començat.

Les llunes de Júpiter van ser els primers cossos celestes descoberts amb el telescopi -va dir greument, com si pogués veure la frases en un llibre antic-. No va ser Galileu qui els va donar els noms, tampoc; era un alemany. Io, Europa, Ganimedes, Cal·listo. Què et sembla?

-Sí

-Io i Europa eren nóvies de Júpiter, veritat? Ganimedes era un noi. Un pastor? No sé qui era Cal·listo.

-Crec que també era una nóvia -li vaig dir-. La dona de Júpiter- la dona de Iovis- la va convertir en un ós i la va col·locar al cel. L'Óssa Major i l'Óssa Menor. L'Óssa Menor era la seua nena.

L'altaveu digué que era l'hora que se n'anessin les visites.

-Et veuré quan surtis de l'anestèsia -li vaig dir.

-Sí.

Quan vaig arribar a la porta em va cridar.

-Ganimedes no era cap pastor. Era ...

Alice Munro: “Les llunes de Júpiter”, a Les llunes de Júpiter (1982)

I la pregunta de regal és: Qui va batejar els quatre primers satèl·lits de Júpiter? O: quina relació tenia Ganimedes amb Júpiter?

P. S.: Com sempre, demano disculpes per les deficiències de la meua traducció.

lectors omnívors

Sóc força eclèctic en la lectura d'obres de ficció i segurament aquest fet fa que no em sorprengui la diversitat de gustos en aquest camp, més enllà del que abans s'anomenava qualitat literària. En canvi, una de les meues limitacions és que em costa entendre els gustos per algunes obres de no-ficció que van des de la temàtica històrica a la gastronomia passant per quantitat de temes impossibles.

Que hi ha gent per a tot, ja ho sé, però que hi hagi tanta gent per a segons quines lectures em sorprèn cada vegada que llegeixo els llistats dels més venuts, es a dir, comprats, alguns dels quals intueixo que tenen més dosis de ficció que les novel·les més inversemblants. A veure, uns quants:

Niño-Becerra ha entrat a les llistes amb Diario del Crash, en què -parlo sempre a partir del que diuen els resums- explica per què Espanya, Catalunya inclosa, ha patit tant la crisi. Suposem que en un acte de masoquisme i d'intent de fer augmentar l'adrenalina me'l llegeixo. Bé ja ho sé tot -que segur que no-, i què? Esclar que com a mínim el llibre deu ser honrat i no se li deu acudir explicar com sortir de la crisi, tot i que l'economista té ben clar que a Espanya sobra gent.

Córrer o morir, de Kilian Jornet, deu ser un llibre d'emocions fortes amb un ensenyament clar: en aquest país, en alguns aspectes, qui no corre vola i sempre hi ha algú que no s'estavella. El títol me'n recorda un altre també d'una època, llarga, de crisi: Camina o revienta. No sé si algú els ha trobat similituds.

Barcelona 1714. Sense comentaris.

Mis recetas anticàncer, d'Odile Fernández. Les imagino avorridíssimes, però això no té gaire importància. El llibre que faria furor, si no fos que mataria immediatament els mitjanament aprensius, seria aquell que concretés i expliques els factors cancerígens que ens envolten i sobre els quals no tenim cap protecció, fums del tabac i central de Fukushima a banda.

Un dels títols que em crida més l'atenció és Cómo ser mujer,(...sin morir en el intento era un altre) així, sense adjectius, de Caitlin Moran. Diu la brevíssima sinopsi que, evidentment, no m'aclareix res: Aposta per una feminitat sense prejudicis i en la línia dels reptes del nou segle. Feminitat sense prejudicis? Reptes del nou segle? Bé, no importa. Em pregunto si hi ha algun llibre que es digui Com ser home; i ara que no vingui algú que em digui que si no existeix, ja convindria. I que consti que quan encara exercia, no fa gaire, em semblava preocupant veure joves joveníssim dels dos sexes com seguien no només practicant, sinó sobretot creient en uns rols ancestrals que jo pensava que el nou segle faria desaparèixer o que deixaria enormement difuminats.

Que consti que m'abstinc de citar els llibres sobre Catalunya i Espanya que tenen com a principal finalitat donar ànims a uns o altres a base d'un popurri de tota la saviesa humana, inclosa la de les sobretaules al bar prenent un cafè o la de les tertúlies televisives.

la condició humana

Hi ha minuts -no voldria ser exagerat i parlar de segons-, hores, dies, setmanes , mesos, anys, o potser més, en què un està descontent de si mateix sense causa racional. No s'hi pot fer res, és la condició humana i no cal entrar en consideracions concretes. A mi em passa a vegades.

Avui he obert les Sàtires d'Horaci i he anat llegint:

¿Com és, Mecenas, que ningú no viu content amb la sort que li donà la pròpia elecció o li oferí la fortuna, i lloa els que professen altres mesters...

Continua el Llibre Primer exposant i exemplificant. Llegeixo uns quants versos fins arribar al punt que diu:

... d'això prové, que clares vegades podem trobar un home que digui que ell ha viscut feliç i que, content del temps que li tocà viure, surti de la vida com un convidat ben satisfet.

No he trobat gaire consol en les pròpies paraules, esclar, en canvi, m'ha alleugerit pensar que Horaci les va escriure fa més de dos mil anys.

exteriors i interiors

Sempre que passo per davant del Palau del Baró de Quadras, cosa que s'esdevé amb certa freqüència, m'agrada alegrar la mirada amb l'exuberància excessiva d'una part de la seua façana. Alguna vegada hi entrava, no només per recrear-me amb l'arquitectura interior, sinó per assistir a alguna de les exposicions organitzades per la Casa Àsia o, simplement, per fer una mirada a la Barcelona que es veia des de la seua terrassa. Ara m'hauré de resignar amb la mirada exterior a no ser que algun dels nous estadants em convidi a fer el passeig interior.

Des de fa poc temps, el Palau és la seu de l'Institut Ramon Llull i la Casa Àsia s'ha traslladat al recinte modernista de Sant Pau. Aquesta tarda he volgut comprovar si encara podia passejar-me pels pisos del Palau i he anat directament al gra: he entrat al vestíbul i he preguntat a la noia de darrere del taulell si podia visitar l'edifici. M'ha fet un somriure i amb les paraules i un gest m'ha concretat que podia admirar tot el que es veia des d'allí, escala inclosa. Bonica vista per badar-hi una estona.

Entenc que no s'ha de molestar els qui treballen àrduament en la projecció exterior de Catalunya des de diferents mitjans i amb un objectiu comú, però no deixa d'emprenyar-me una mica, segurament de manera irracional, que els edificis que són propietat d'institucions públiques (no sé quina participació tenen l'Ajuntament i la Generalitat en el Palau) ens estiguin vedats, fins i tot pagant, als ciutadans que, a la fi, som els qui mantenim edificis i propietats i paguem el sou de càrrecs a dit, funcionaris i psudofuncionaris interins i perpetus. A vegades m'admira la meu pròpia innocència, el meu primitivisme.

Rellegeixo unes declaracions del fins no fa gaire director de l'IRL:

El director de l’Institut Ramon Llull, Vicenç Villatoro, valora molt positivament aquest canvi de seu: “Per una banda, que la pròpia seu sigui un edifici de la presència i la bellesa d’aquesta Casa modernista és un factor de visibilitat i un element de prestigi. En la relació amb agents culturals i institucionals estrangers, la força d’aquesta seu certifica la importància que les institucions catalanes donen a la feina del Llull i a la projecció exterior de la pròpia cultura. I a més, és un factor de visibilitat interna: l’IRL actua sobretot a l’exterior i tenir una seu fàcil de reconèixer i de valorar ajudarà als ciutadans del nostre país a visibilitzar la seva existència i la seva tasca”.  

Té raó Villatoro, des del trasllat de l'Institut al Palau, que començo a valorar i visibilitzar més la seua existència i la seua tasca. Tot sigui per bé. Dels agents culturals estrangers, no en sé res, esclar.

concessió després d'una breu reflexió

-Bah!
-Vaaaaa...
-...Va!

els referents: ai, catalans!

L’aplicació Aicatalà! permet, mitjançant una brúixola, mostrar-te en cada moment l’orientació on es troben els sis símbols principals del catalanisme. Quants cops no has volgut resar-li un avemaria a la Moreneta i no sabies cap a on dirigir els teus precs per manca d’orientació? Quants cops no has pensat fer-li una promesa al Pi de les Tres Branques i te n’has desdit perquè no sabies si havies de mirar al nord o al sud? Gràcies a l’aplicació Ai català! no tornaràs a tenir aquest problema i et convertiràs en el centre d’atenció de qualsevol trobada patriòtica.

A més a més de la Moreneta i el Pi de les Tres Branques, l’aplicació Ai català! et dona l’orientació del Camp Nou, de la Fàbrica de Galetes Trias i de les tombes de Guifré el Pilós i de Jaume I. Així doncs, Ai català! dóna resposta a la necessitat amb la que s’han trobat tants catalans i catalanes a casa estant o viatjant arreu del món, la de saber en quina direcció estan els seus referents, i així, d’aquesta manera, les noves tecnologies venen a omplir un buit que tenien aquelles persones que han fet de la identitat catalana la seva raó de ser. Amb Ai català! ja no podràs dir “Carai, no sé cap on està el Camp Nou!”

Quan un llegeix la publicitat d'aquesta aplicació de mòbil, segurament el primer que se li acut és que es tracta d'una facècia, i segur que ho és, però no més que bona part del material oral o escrit que llegim cada dia als mitjans públics i privats o escoltem a les converses quotidianes. En tot cas, la broma de l'app no va més enllà de la gratuïtat divertida, mentre que el material pretesament seriós de característiques similars, fins i tot el que es presenta sota l'aparença de la ironia, és una mostra d'un país que o bé s'ha begut l'enteniment o es troba en procés de descomposició o bé necessita unes setmanes de reflexió en silenci per començar a parlar, no importa si amb seny o amb rauxa, de qui és i què vol ser. I no valen avemaries -potser el Virolai?-, ni pins de les tres branques sense fulles, ni tombes d'antics reis, ni catedrals del futbol amb cultes ancestrals amb sacerdots lacònics. De les fàbriques de galetes no m'atreveixo a dir res, que no és temps de jugar amb el pa de cada dia, l'únic referent que és inqüestionable en els moments de reflexió més íntima.

 

 

P. E. Per cert, l'app s'ha d'actualitzar, no funciona amb el nou sistema operatiu.

octubre

Continua alta la temperatura de casa i el termòmetre de la terrassa passa dels 23. Plou, ara més, ara poc; demà hi haurà tempesta. Avui he tingut la sensació definitiva del final de l'estiu, potser perquè el cel ennuvolat i aquest vent persistent, encara massa càlid, i les fulles que cauen me'n portaven senyals, potser perquè desitjo que ja no ens enganyi aquest octubre incipient amb promeses que no podrà complir i que el sol, que s'aplana i marxa més d'hora, s'encarrega de desmentir, sense que els turistes se n'adonin.

Quin mes tan inútil si no fos perquè assenyala el no-res de l'hivern -després hi trobarem totes les gràcies- i perquè les Tereses -tantes que ja no hi són- assenyalen camins mai oblidats.

A la Biblioteca -visita més pausada-, darrere del taulell, el noi escolta música a través d'uns auriculars blancs, els fils també. Té una llibreta on posa una ratlleta cada vegada que un visitant travessa el llindar. Encara li queda espai a la primera línia quadriculada: avui no han passat de la trentena, i compta els dos turistes, amb motxilla a l'esquena, que han entrat i han sortit i han badat amb el sostre on s'ajunten les voltes, l'escut, al mig. Després, al carrer, un devessall de gent.


Que dolçament no tornes
pel caminal petit i perdedor,
Octubre que t'encantes
i fas manyac el vent de la tardor.
Tens a l'espatlla una adormida abella
que encara flors tardanes trobarà,
i al pit la fulla rovellada, presa
quan començava a giravoltar.
¡Oh gran lliçó perduda,
el teu quiet esment!
Com qui surt a desgrat d'una memòria
i sent de nova amor el pensament,
una mel sola fas de l'esperança
i de l'enyorament.

Josep Carner: “Lloança de l'octubre”

Ai, Carner, que ens enganyes i no!

el poeta que no va ser rei

Vet aquí la filiació del poeta segons el govern mexicà:

Estatura: 1,73

Color: blanco
Ojos: cafés
Pelo: negro
Señas particulares: ninguna

Ben poca cosa per al príncep dels poetes.

Vaig arribar expressament tard -potser una mica més de mitja hora?- el dia de la inauguració de l'exposició a Carner. Si hi havia algun piscolabis, ja no en quedava; tampoc no vaig veure el conseller Mascarell. Érem pocs, la majoria repartits en petits grups canviants. Una noia prenia apunts mentre anava mirant les vitrines. Un li comentava a un altre que si no hi haguessin vidres, s'enduria algun document. Un fotògraf tirava amb flaix... Vaig anar resseguint en ritme intermitent els cinc àmbits de la mostra, ara abans ara després de Francesc Parcerisas. Ja cap a la porta, Parcerisas recordava a dues noies aquell poema d'una nit en què tots dormien i el poeta sortia amb la seua pipa, o era sense pipa?... Tenia 40 anys? No ho recordo.

Excel·lent exposició, sense necessitat d'una efemèride concreta, sobre Josep Carner, sobretot de papers, en la sala de la planta baixa de la Biblioteca de Catalunya. A vegades em queixo de les presentacions de material a mitja llum, en canvi, aquesta vegada em sembla un encert el recolliment proposat. Quan hi aneu, en parlarem, de tot plegat.

L'exposició es pot visitar durant tot el mes. Aquí teniu el web que inclou els continguts. Afegeixo unes imatges (s'han de clicar per fer-les llegibles), una de les quals mostra el nivell de correcció a què els poeta sotmetia els seus versos.

 

 

En l'antiga placeta vilatana

amb dos arbres malalts i un que es revifa,

a l'un cantó la porta de l'església

que té un sant sense cap i un sense cames,

i, enfront mateix, la porta de l'hospici,

viu el sastre, velleja que velleja.

Porta ulleres i cus -Com un miracle

mostren tot el cel fulles de rosa;

s'ha calat foc vora del sol, i brillen

en els carrers les cares del que avencen

victoriosament cap a la posta.

Però l'esguard del sastre no s'hi gira.

Perdut en si mateix, igual li dolen

postes, dies i nits. I si redreça

el cap, serà per a enfilar l'agulla.

Ara, Josep Fortuny

Àngel de la dansa!
Dolça companyia!
No em deixis sol
ni de nit ni de dia!
No em deixis sol,
sense melodia!
...

Josep Fortuny: "L'Àngel de la Dansa"

-Be, Dharma ve de quan nosaltres teníem, no sé, 16, 17 o 18 anys, que és quan va començar el grup. Vam llegir un llibre que era de Jack Kerouac que ja està mort, fa temps que està mort, de la generació beat, buenu és igual, això ara m'ho estalvio...

D'una entrevista a Joan Fortuny


Aquest temps que passa i encara fa soroll, com ha de ser... Si trio un grup és la Dharma: la Dharma en directe del Zeleste, de Canet, del carrer Rosselló... La Dharma que posàvem a La Baldufa. La Dharma de tantes vegades sol, ells i jo. I avui se'n va Josep, el bateria, el poeta, el germà gran, el que va fer un dels parlaments més senzills i aplaudits al Concert per la Llibertat. La Dharma i en Josep ja són per sempre.

Deixo les meues paraules i continuo amb les de Josep Fortuny, les de les primeres pàgines del seu primer i darrer llibre, amb textos nous i textos antics, com aquest:

Vine, que anirem enrere,

si vols venir, anirem enrere, enrere, enrere,

als dies de la nostra infantesa,

quan jugàvem tots junts i jugàvem sempre i molt,

quan no tocàvem de peus a terra.

En les llargues tardes d'estiu,

quan jugàvem a ser esclaus i les tempestes ens

alliberaven,

quan érem màrtirs d'aquells de quedar-nos en

calçotets

i lligats a la barana...

i tu vigila que no et vegi la mare.

Quan l'avi volia que l'ajudéssim a regar l'hort

i ens volia ensenyar a plantar tomàquets.

Però a nosaltres no ens agradava gens

això dels tomàquets; nosaltres érem pirates!

Veus? Tot això ara queda massa lluny,

i llavors érem petits i no ens adonàvem,

que la gent gran no era feliç...

I que només ho semblava.

Vine que anirem enrere,

si vols venir, anirem enrere, enrere, enrere.

Abans érem el record que tenim ara.

Mira el pintallavis vermell de la mare

quan al mirall del rebedor

ens hi apuntava el telèfon d'allà on anava.

Mira aquells màrtirs tan valents,

que a qualsevol racó del jardí donaven la seva vida,

contents.

Mira tots els racons d'aquell jardí

on vam aprendre tantes coses,

com per exemple que l'herba hi creixia tota sola.

En les llargues tardes d'estiu,

quan ronca el Sol i el cel és tan clar...

I abans és ara. I sempre és ara. Sempre és ara.

Vine que anirem enrere,

si vols venir, anirem enrere, enrere, enrere,

als dies de la nostra infantesa,

quan jugàvem tots junts i jugàvem sempre i molt,

quan no tocàvem de peus a terra.

Quan vam fer aquell primer conjunt i assajàvem

amb tantes ganes,

i després els cabells ja ens arribaven fins al cul

i estaven passant coses molt estranyes,

que ningú no les entenia del tot,

però ens arrossegaven i se'ns emportaven.

I un dia vam fer una “comuna”

i vam marxar de la nostra barriada,

vam a anar a viure tots junts: primer a un pis petit,

que quasi sempre semblava els encants,

i més tard a una masia una mica tronada.

I llegíem Els Pirats del Dharma d'en Jack Kerouac.

I somiàvem...

En les llargues tardes d'estiu.

Però aquí comença una altra història,

ara érem hippies i érem músics i parlàvem

d'un amor lliure, del clítoris i "d'arribar-hi junts”.

D'un viatge en dèiem un trip,

i s'havia acabat la nostra infància.

Però a vegades encara juguem. Res més.

Com un miracle.

Vine, que anirem enrere,

si vols venir, anirem enrere, enrere, enrere,

als dies de la nostra infantesa,

quan jugàvem tots junts i jugàvem sempre i molt,

quan jugàvem tots junts, quan hi érem tots,

quan no tocàvem de peus a terra.

Josep Fortuny: “Quan no tocàvem de peus a terra” a El soroll després de Kerouac. Barcelona,  Edicions Els Llums, 2013.


Força Dharma! Amunt Josep! Sempre en el cor!

P. S. : La darrera edició del llibre Els Pirats del Dharma ( Els pòtols místics) en català, traduïda per Pedrolo, fa temps que s'ha exhaurit, crec. L'edició en castellà es diu Los Vagabundos del Dharma i va per l'enèsima edició. L'original en anglès es titula The Dharma Bums.

El soroll després de Kerouac es va editar aquest any i es pot trobar en algunes llibreries.

la síndrome de Camba

Yo lo mismo hago un artículo con una noticia de tres líneas que leo en el Daily Telegraph, que con las obras completas de Voltaire. Yo me voy al mar, por ejemplo. No cabe duda de que el mar es una cosa grande y hermosa. Pues para mí como si fuese un sombrero de paja. Toda su hermosura y toda su grandeza yo la reduzco rápidamente a una columna escasa de periódico; mando las cuartillas a su destino, y ya se han acabado para mí los encantos del mar, y, como los encantos del mar, las mujeres bonitas, y como las mujeres bonitas las obras maestras, y como las obras maestras las catedrales góticas, y los buques de guerra, y los campos sonrientes, y la primavera, y las fiestas movibles y todo. El articulista no puede gozar de nada, porque todo, en su organismo, se vuelve literatura, así como esos enfermos que no gozan de ninguna comida porque todas ellas se les convierten en azúcar. Esos enfermos son fábricas de azúcar, y nosotros somos fábricas de artículos.

Julio Camba: Maneras de ser periodista, Libros del K. O., 2013.

Llegia més o menys això aquest matí a la columna de Màrius Carol i pensava que potser sí. Salvant totes les distàncies, la de la professionalitat, amb els diners o el reconeixement que comporta, la de les intencions... i qualsevol altra consideració que és vulgui afegir, els qui escrivim cada dia, o gairebé, en el nostre blog ¿arriba un moment en què observem, vivim, passem pel món que ens envolta amb una perspectiva de blogaires, és a dir, pendents, també, del post, apunt, article, o com se li vulgui dir que sabem que escriurem en algun moment del dia? Potser sí. Potser fins i tot en algun moment del dia busquem el que escriurem o quan l'atzar ens ho presenta, sabem que allò és convertira en paraules que acabaran a la pantalla.

Ara haurien de venir les reflexions. De quina manera ens condiciona i ens modifica aquest escrit diari, voluntari en el nostre cas? Fins quin punt considerem important que ens llegeixin i ens comentin? Què pretenem, a més del fet genèric de comunicar o de compartir, quan escrivim? Treballem de forma conscient un estil determinat? El blogaire o el lector -el lector del blogaire sol ser un altre blogaire- pot afegir i respondre les preguntes que vulgui, però avui la pregunta és només una: tenim la síndrome de Camba?

Sigui quina sigui la resposta, escriure és un plaer divertit, com un joc amb un mateix en què el resultat -a vegades tens la sensació de guanyar a vegades de perdre, sovint d'empat- és el menys important, el que t'agrada és el propi joc i la seua incertesa, encara que cansi de tant en tant... I preguntar per les regles seria una descortesia.

marit i muller, caben dins una olla

M'encanta -m'encisa? M'exalta?- veure com paraules pràcticament monosèmiques agafen volada, s'actualitzen i es converteixen, de moment, en moda.

Maridar, maridatge... són mots inicialment aplicats a prendre marit una dona (al diccionari encara no figura prendre marit un home) i a casament (d'una dona), que s'han generalitzat en el sentit d'unir, d'enllaçar, lligar, especialment en alguns contextos, sobretot, i darrerament des de la perspectiva filològica, en la gastronomia. De moment són mots exclosos de la terminologia tècnica d'internet: encara a ningú se li ha acudit de dir, per exemple, podeu consultar aquesta pàgina a través del maridatge següent; però tot arribarà, com va arribant a altres cuines. Ahir, sense anar més lluny, llegia aquests dos textos en què l'ús dels termes em sembla perfectament adient, maridat, encara que no hagi acabat de comprendre, per manca de coneixement directe, què volen dir exactament:


Creiem que Blaumut i Espriu fan un maridatge important, trobem una sinèrgia de les seves lletres amb les nostres

“Vilaweb”

El romanès Andrei Farcasanu, que viu a Barcelona des de fa poc temps, ha mostrat les seves obres al seu país natal i a França, Grècia i Espanya, on treballa en una línia que marida la fotografia documental amb els documents personals, ja que, sense estridències visuals, submergeix l'espectador als països que ha recorregut en el seu itinerari vital i que no elimina les autoreferències.

Carles Garcia-Osuna: “La Vanguardia”

No insistiré en el fet que m'agrada llegir i escoltar qualsevol ús nou que enriqueixi la llengua. En el cas de maridar, però, no puc acabar de treure'm del cap per què s'ha generalitzat aquest mot i no mullerar-se que, a més, no té l'adjectiu mulleratge o amulleratge normalitzats. Per acabar d'embolicar la troca -la meua-, no he acabat de decidir si hi ha algun component masclista o feminista en la tria d'un o altre terme.

Va, no li dono més voltes, que al final acabaré com quan vaig llegir aquests text de Foix, per cert, amb alguns neologismes encara no estesos,  sense saber de què parlava de Sitges, cosa, per altra banda, innecessària:

Els partidaris del Sol s'aplegaven al Pradell a l'hora d'alba; llurs adversaris del Recés sortien només quan feia lluna, i es recloïen en antres ignorats, en temps de lluna nova. Cada confraria tenia la seva bandera i cadascun dels germans exhibia símbols adients a la seva ortodòxia transcrits en colors al·lusives damunt cartells sostinguts per un tronc l'alçada del qual augmentava de dia en dia en la mútua rivalitat. Em vaig fer frare del Pradell, i de l'aurora al crepuscle passejava per munts i platges la meva pancarta, més alta que cap, on hi havia pintat un esparver coronat de gira-sols. Si els del Pradell nodríem els Freturants Informats, de blats i fruits llustrívols, els del Recés els proveïen de carbons i betums. Tothom de la vila havia triat la seva facció i abrandava el Conflicte. Els bàndols s'enfrontaven amb invulnerable gravetat: Un minyó pradellenc no s'amullerava amb cap fadrina arrecerada ni, a la inversa, cap arrecerada no hauria follejat amb un pradellenc. Bel·licosos, els uns i els altres mandronejàvem tot temps per sorrals i erols, i el qui guanyava un trofeu a l'adversari l'oferia tantost a santa Tecla, i els seus el coronaven. Si els del Pradell proclamaven que entrar en el Sol era ésser llum en l'etern, els del Recés replicaven que se submergien, amb pler, a la perennitat de la mort. Si aquells es lloaven de folgar amb dona fresca al brollar de les fonts, aquests es feien un goig de jaure entre fumeres en un nimfeu desallotjat. I l'altre dia quan, a platja oberta i entre dos llustres, anàvem a combatre'ns, del cantó de les Illes va aparèixer un estol de barques de pesca, forasteres. Van ancorar davant nostre mateix i els tripulants van amarrar, llests i callats, i després de desar llurs temibles coltells en fundes de cuir, van hissar, negres, els ormeigs als pals, i ens van mirar malfiats. Enduts per la fe, van enfilar-se a corrua feta, a les naus, en van davallar caixes i més caixes de peix ullenyorat i, amb gests intimidants, van obligar els del Recés a carregar-se-les al cap i a dur-les, Ribera enllà, sense repòs. Gambaires, no gosaven ni somicar. Nosaltres, lliberts, els vam acompanyar al ritme dels xerracs pasquals, i abans d'arribar a la Morisca, van entrar a la Foradada on van desaparèixer, asexuats, per sempre. Els forasters caratoscs van salpar, enfosqueïts pels ormeigs estesos; nosaltres vam anar a la fassina a flairar els mosts, i vam llençar els mandrons al cubell de les tries. D'ahir ençà, als terrats i balcons de la Vila, a la punta del Baluard i al cim del campanar, oneja un penó únic, vermell, amb la imatge del Sol i els seus atributs virils.