La Maria i la mare

Cal fer una prèvia -podria ser un post escriptum -per recordar que una mateix plat pot tenir conclusions seràfiques o finals aberrants. Un arròs de marisc o una paella-paella, poden ser sublims -exagerar una mica no costa gaire- o produir una sensació de vergonya aliena.

Resulta que 120.000 persones han respost a la pregunta que feia la revista Cuina sobre quin és el plat preferit dels catalans. No m'embrancaré ara en consideracions sobre si es considerà catalans els qui viuen i treballes a Catalunya ni si una mostra que inclou menys gent que els assistents a un partit del Barça és gaire representativa; la qüestió, com se sap, és distreure el personal i que cadascú digui la seua, alguns cobrant uns calerons directament o indirectament. En definitiva, els finalistes eren el pa amb tomata (tomàquet) i l'escudella i carn d'olla. Finalment, per un marge insignificant, ha guanyat l'escudella, resultat que s'adiu amb el meu vot no emès.

De tota manera, en això dels menjars -la gastronomia?- jo trobo que el més important no és el plat en si mateix, que cal que tingui els atractius objectius suficients, sinó, sobretot i com en tantes altres coses de la vida, les connotacions sentimentals. Què hagués triat jo?

Quan era jovenet, ni tan sols un adolescent, vaig passar uns quants estius en un un mas en època de recollida, pelat i assecat de les ametlles. Al matí, quan el sol a penes començava a acariciar la mar (en primer terme l'Ametlla, a l'esquerra, en dies clars, podies imaginar Tarragona), m'asseia en una taula jo sol, sota l'emparrat, els altres ja havien esmorzat. La Maria m'havia preparat el pa, sucat per les dues bandes, oliat, salat... Recordo el pa i la tomata, però ara sóc incapaç de saber si anava acompanya de de pernil, de fuet, de llonganissa seca... Que gloriós començar un dia sempre segur d'aventures noves contemplant el cel, la mar, les vinyes, les oliveres, amb la fresca encara de primera hora. Fa molts anys que no visito el mas, no sé si encara hi ha el raïm madurant; la mar i el cel deuen ser si fa no fa com sempre.

Ja sabeu com són les mares. Mare que demà vindre a l'hora de dinar, que... Jo ja era gran i només anava de tant en tant al poble. No importava que fos un estiu d'una calor asfixiant ni que la mare em recordés que potser aniria més bé una altra menja; a l'hora de dinar -a casa sempre menjàvem tard- hi havia escudella i card d'olla. Sempre sobraven pilotes i botifarres de ceba (a les carnisseries del poble no feien botifarra negra) que jo em podia sofregir a la nit o l'endemà, amb la mica de patata i el que fos que hagués quedat. Continuo pensant que els plats calents i calòrics són un bon remei contra la calor de l'estiu, però ja no practico, són altres temps i la mare ja no hi és.

s/n

Acabo de llegir que l'ajuntament retirarà l'estàtua eqüestre de Franco decapitat. La barbàrie torna a guanyar. I jo que no en volia parlar.

tot i sense cap

Llegeixo al diari que la Fundación Francisco Franco s'indigna pel bárbaro aquelarre amb  a mutilada estàtua eqüestre del dictador instal·lada davant del Born. En podríem parlar, però el meu primer pensament interrogatiu és breu: existeix una Fundació Adolf Hitler a Alemanya? I una Fundació Benito Mussolini a Itàlia?

Qualsevol intent de justificació -amb subvencions incloses- em sembla demencial, una burla sagnant. Bona part de l'Espanya que encara conserva el poder és pura barbàrie; compte, una part de l'altra Espanya continua amb set de sang. Quaranta anys ja des de la mort del dictador. Alguna cosa es va resoldre malament. I el decapitat del Born continua rient des de l'ultratomba.

 

sobre els humors

No val la pena dir-ho, però ho faré: els llibreters -em refereixo als professionals, no als dependents ocasionals- tenen, en general, un somriure difícil, al menys a mi em costa de trobar-lo tot i la meua dilatada experiència en passejades per les llibreries. De tant en tant sento autodefinir-se alguns professionals del gremi com a les fades benefactores dels lectors erràtics, sense criteri propi. No ho dubto, però imagino que sovint els lectors s'ho pensen prou abans de demanar consell als experts de les llibreries; les celles alçades, el rostre busterkeatonià, la impressió que destorbaràs una meditació transcendent, imposen un respecte, una distància,que no tothom és capaç de traspassar, i encara menys si la idea inicial en entrar a la llibreria és trobar una obra humorística.

A vegades m'he preguntat el motiu d'aquest distanciament dels llibreters. Les conclusions són extenses i variades, però en concreto dos: en l'ofici de llibreter, com en el de pagès, el negoci mai no acaba d'anar bé; en segon lloc, i donant per suposat que els llibreters són lectors, la majoria de llibres corroboren que la vida és complicada, difícil, un drama si no una tragèdia, i el màxim que es pot donar és un somriure irònic, tallant, curt.

Dit tot això, cal desconfiar del llibreter que somriu gaire: o bé és un babau o ven llibres com qui vendria camises i a l'endemà no tindria cap inconvenient a vendre automòbils o a entrar en política.

Compte, jo continuo pensant que somriure costa poc, el difícil és ser convincent en el riure. Déu me'n guard de demanar als llibreters que riguin.

P.S. Em fan riure totes aquestes manifestacions extremes i indignades davant del Franco decapitat exposat davant del Born i encara més les argumentacions peregrines, de manual de moda, dels protagonistes.

tres noms

Per fi han concedit el Nobel de Literatura a un autor que tothom coneix. Esclar que la decisió ha agafat tan descol·locats com altres vegades els experts en el tema, que ja veurem com parlen dels mèrits i demèrits de l'elegit. No he llegit els arguments de la concessió del premi, però segur que en algun moment esmenten la importància de la literatura oral i de la magnitud de la seua difusió a traves de les cançons, del fenomen de la popularitat a través dels mitjans de comunicació (de masses). Més allà d'aquests detalls, tinc curiositat per veure quin material de Dylan exposaran a les llibreries que freqüento i si, excepcionalment, el silenci habitual tindrà en la música un contrapunt.

Avui també conec la notícia de la mort de Dario Fo, un altre Nobel que ja era conegut abans de la concessió del premi. Denúncia social i política, inquiet, incòmode per al poder (ai, la sàtira!). Aquí la seua obra més coneguda deu continuar sent Mort accidental d'un anarquista.

Fa pocs dies va morir Andrzej Wajda, 90 anys, com Fo. És curiós com en conèixer la seua mort vaig pensar immediatament en el principi – una de les meues escenes preferides com se sap, potser per la música de Vivaldi- d'una de les seues pel·lícules, inferior, per exemple, a Cendres i diamants(1958) tot i que comparteixen un tema recurrent de la seua filmografia; em refereixo a Paisatge després de la batalla (1970), vista per primera vegada, si la memòria m'és fidel, a la Filmoteca del carrer de Mercaders, en la meua època daurada del cinema en què, jove com era, a vegades el cul em feia mal de tant seient.

La tria de la memòria continua sent un misteri: les cançons més antigues de Dylan, una de les obres de denúncia de Fo, molt lligada a un temps concret, una escena d'una pel·lícula no especialment memorable de Wajda. Tot anys 70 del segle passat.

tarda de pluja molla

Vaig sopar molla*, cosa que no té res a veure que en anar a dormir trobés una molla de pa molla i molla en una molla del somier. Entenc que al text anterior li falta enginy, brillantor, i que ningú diu aquestes coses, però els dies molls ja comporten aquesta desídia mental. Tot i així, desafio qui hi vulgui participar a concretar si el concepte que designa el tercer molla és sinònim de blana o de xopa..., va, que no sigui dit, si encerteu el significat del quart molla tindreu premi igualment. Recordo que molla, mai no ha portat diacrític en cap de les seues accepcions, ni falta que li ha fet fins ara, però potser a partir d'aquest moment els reivindicatius exigiran algun distintiu. Un altre repte que s'argumenta ara és que els accents permeten saber si les os o les es són tancades o obertes als qui tenen dubtes. Segon desafiament amb premi gros: la molla del somier és tancada o oberta? I la del pa? Compte, que són preguntes que van amb trampa. Una pista: els dialectes.

Em continua admirant que encara cuegi un tema tan insubstancial -d'altres propostes tenen més suc- que només té motiu de rebuig en el cas dels qui ja havíem après a escriure determinats accents i ara, molts ja grans, haurem de recordar les simplificacions. Per altra banda, m'il·lusiona que al país es discuteixi sobre temes absolutament intranscendents i que la majoria mostri la seua irreductibilitat de pensament i s'interessi ben poc pels arguments dels altres. El territori funciona com en els millors temps.

Finalment, demano disculpes per les reiteracions, suposo que es tracta de concordar amb la monotonia de la pluja que ara em té confinat a casa. Prometo no reincidir a curt termini.

* Ah, sí, molla; jo en dic mòllera. Ja coneixeu la varietat dels noms dels mateixos peixos en la nostra i altres llengües.

la vida virtual

Els mitjans de comunicació n'han parlat abastament i suposo que qui més qui menys entre els no usuaris tenen una vaga idea de pokemon go, el joc de Nintendo (Niantic) per a mòbils que va aparèixer el mes de juliol i es va convertir en un boom sobretot entre els més joves. No entraré en la mecànica del joc ni en la literatura sobre el tema, inclosos els guanys econòmics de l'empresa, que es poden consultar fàcilment a Internet amb informació poc o més rigorosa. Sembla que al cap d'un temps, el nombre d'usuaris, després de baixar, s'ha estabilitzat, cosa que és normal i no m'interessa ni molt ni poc; en canvi, si les meues fonts informatives són certes, hi ha un efecte col·lateral del joc que trobo interessantíssim, singular, perquè sobrepassa la virtualitat, que sovint, i cada vegada més, té una frontera tènue amb la realitat, i en aquest cas trobo que mereix una investigació que encara no he vist a la premsa o a la televisió.

Sembla ser que a Barcelona -suposo que deu passar el mateix a altres llocs- es comença a pagar més sobre el valor de mercat, de moment entre un 5 i un 15 per cent, en la compra o el lloguer de pisos i cases des de les quals, és a dir, sense moure's, sense sortir al carrer, es pot accedir a una pokeparada i a un gimnàs del joc (remeto una altra vegada a internet als qui no dominin aquests dos conceptes). El fet, si és cert, i tinc força indicadors i contactes que el confirmen, seria un dels primers casos en què la virtualitat afecta econòmicament la realitat quotidiana d'una manera directa. Ja no només és el pis més alt, la proximitat a la mar o a la muntanya, un jardí, un barri concret, la facilitat de comunicacions, etc., el que dóna valor afegit a una residència, sinó la vida virtual.

El fenomen em sembla tan interessant que m'he proposat d'arribar a esbrinar més detalls per tal de satisfer la meua curiositat.

discurs erràtic sobre la intel·ligència i altres derivacions animals

Camino per Gràcia. Sobtadament sento un cop lleuger a la cama. És una branca que porta a la boca un gos juganer. La mestressa em somriu, no sé si amb complicitat o com a disculpa. Més endavant, a la vista de més gossos i gosses (difícil distingir en nits escassament il·luminades), penso fugaçment (el cervell és un òrgan misteriós, alguns dirien un orgue de grills) si són més intel·ligents els gossos o els porcs (obvio marques de gènere, si fos de la CUP diria gosses i truges). Desconec la resposta, no puc argumentar, ni tan sols seria capaç de definir el terme intel·ligència amb prou convenciment.

Ja a casa miro de recordar poemes sobre el tema. A la fi són els poetes els qui donen respostes. La memòria em flaqueja. No trobo res substancial sobre els gossos, cosa que m'indica que no estic al dia. Sobre porcs és fàcil. Pere Quart o Carner avui? Deixem el Sant Martí per un altre dia.

-Dos subjectes molt tronats

que badallaven de gana
em trobaren ple d'ufana
i se'm van quedar parats.

Deia l'un: -Quin fàstic, bah!

L'altre feia amb veu neulida:
- Quina vida, quina vida!
Només per menjar i roncar!

I ja el primer va tornar-hi:

-Jo he vist aquest tarannà...
Guaita! La cara que fa
és de multimilionari.

I vaig respondre al moment:

-Calleu parella insolvent:
que aneu d'espardenya i brusa!
Ésser jo porc no és excusa
per tractar-me porcament.

Josep Carner.

Crec que m'he equivocat, millor Pere Quart, però no sóc rancorós.

pantalles

Despús-ahir feia zàping sense cap finalitat concreta, o potser per confirmar que la majoria de programes de les televisions -no conec les de pagament- són enormement fluixets (un altre dia podem concretar l'eufemeisme), quan em vaig trobar amb una road movie que em va fascinar. Ja coneixia Catalunya Experience i m'agrada l'empatia de la seua presentadora-conductora, la Ivana Miño, però vaig trobar que el de dimecres era un programa modèlic i d'un ritme ideal per entendre, a través de l'anècdota un episodi tan extensament tractat en paper i en imatges com la batalla de l'Ebre i també (una altra vegada l'anècdota convertida en categoria) les motivacions dels estrangers que van lluitar al costat de la República... Impagable l'apoteosi final al mateix temps grandiloqüent i intimista a l'església de Corbera d'Ebre amb els quatre violoncels interpretant Casals, tot i que jo prefereixo la melodia anterior.

Avui, a la televisió, he mirat Gravity, que no vaig veure en el seu moment. Cal agrair que duri 90 minuts, que és el temps ideal d'una pel·lícula en pantalla gran.

no sé si m'explico

A veure si ens entenem. Quan parlem amb algú emetem sons que formen paraules que formen conjunts habitualment anomenats frases. Normalment entenem què vol dir l'interlocutor i viceversa; una altra cosa és que arribem a comprendre per què l'altre o altra ens diu el que ens diu, però cadascú parla del que vol i com vol o com pot i si no té més temes que ens interessen és cosa nostra. No m'internaré ara en les ambigüitats o les segones intencions de les converses, que aquesta és una altra.

A vegades un vol expressar-se per escrit. El procés és el mateix: sons convertits en lletres que formen paraules que formen oracions més o menys complexes que es van enllaçant amb molta o poca gràcia. Si entrem en la finalitat literària de qui parla (recordem que hi ha literatura oral) o escriu, ens acabarem perdent. Fet aquest aclariment, la diferència entre parlar i escriure és (hauria de ser?) inexistent. Que una mateixa persona expressa millor els seus pensaments (o el que vol dir) oralment que per escrit i a l'inrevés? Es un tema interessant, però el deixarem de banda.

Anem escrivint, doncs. Ai, aquí entrem en un camí de convencions molt més específiques que en les de la llengua oral i, sobretot, amb alta dosi d'arbitrarietat que terceres persones ens volen encomanar.

Escriure significa entrar en un seguit de tradicions culturals que comencen en l'aspecte més insignificant i sovint més abastament comentat: l'ortografia. Com adeqüem els sons de la llengua oral a uns gargots que els han de representar? Doncs seguint unes pautes històriques -rigoroses o no- i la seua evolució segons els entesos de torn. Si no seguíssim aquestes normes, els nostres missatges escrits serien intel·ligibles, tan intel·ligibles com seguint-les? Sí i no. Un ordre comunament acceptat i compartit sempre facilita la comprensió, evita l'esforç d'interpretació, però res més. Avui mateix, a les sis de la tarda, podríem prescindir totalment de les eles geminades i no passaria res, però res de res, excepte potser en la salut mental d'alguns gramàtics i filòlegs. Prescindim dels guionets? El món de l'excel·lència comunicativa no se'n ressentiria. I els accents gràfics? Són una cosa tan senzilla d'aprendre, el més fàcil de tota l'ortografia, que no hi perdre el temps.

Puc prescindir de l'ordre ortogràfic o, més ben dit, hipersimplificar-lo, però em costaria prescindir d'alguns aspectes morfològics, i m'agradaria tenir una capacitat lèxica de gran precisió i, sobretot gaudir d'una capacitat sintàctica que comportés frases fluides i entenedores sense importar si hi ha moltes o poques coordinades o subordinades. Sobretot, sobretot, m'agradaria que el que dic o el que escric fos interessant per als qui m'escolten o em llegeixen; però en això l'ortografia i la sintaxi sovint hi tenen un paper irrellevant.

Com que per enèsima vegada sembla que se m'escapa el tema, acabaré reivindicant els pronoms febles, no des de la perspectiva ortogràfica o morfològica sinó exclusivament sintàctica. Contra els amors no hi ha raonaments suficientment forts, però en podem parlar (i escriure).

Trobo que el darrer paràgraf m'ha quedat prou bé com a conclusió, però prefereixo acabar amb una frase que algú devia dir algun dia: tot està fet i tot és possible.

el Deu de Mora (Mora?)

-Per Deu, Deu*! Quan em tornarà els deu mil euros que em deu des que ens vam veure a La Deu d'Olot?

- Perdoni Mora, però no l'acabo d'entendre, vol dir que no s'ha deixat algun diacrític?

Reprodueixo un fragment de la conversa que vaig tenir fa pocs dies en un carrer de Mora (Móra?). No cal que doni detalls, el cert és que em temo que trigaré a cobrar. Sembla que les modificacions en els accents diacrítics -la seua simplificació- han creat un bon enrenou segons la premsa escrita i altres mitjans. A casa meua ningú no ha notat, les converses a l'ascensor són les de sempre, el temps, el Barça, la inevitable perpetuïtat de Rajoy, les bicicletes (amb els qui no hi van), les bicicletes (amb els qui hi van), etc. En Deu, però, que és molt llegit, insisteix que nota en la meua parla una manca de precisió i es fa l'orni. I encara cal donar gràcies a Deu (Déu?) que a la conversa no es colés cap mot compost sospitós de guionet i que el lèxic i la sintaxi, segons sembla, tinguin molta menys importància que l'ortografia... I el dia que decideixin que el mot independència no té cap hiat -tot ha d'arribar- i en treguin l'accent les manifestacions de protesta seran apoteòsiques, que no és el mateix cridar in-de-pen-den-ci-a que in-de-pen-den-cia, que a vegades una síl·laba més (i, ai, les geminades!) és determinant.

En definitiva... No se m'acut quina pot ser la conclusió excepte que a vegades hi ha feines que contradiuen, o no, allò de qui no té feina el gat pentina.

*El cognom Deu és més abundant a Barcelona en xifres absolutes, però percentualment, segons el nombre d'habitants, guanya Girona, cosa que no m'estranya.

temps de gats

Quin és l'antònim de cert? Possiblement el primer que ens passaria pel cap a molts és respondre: fals. Que hi ha altres mots alternatius? I tant, per exemple, equivocat, erroni, dubtós, fortuït... I incert? Esclar, sembla una obvietat, només cal afegir el prefix de negació, més fàcil no pot ser. Tot i que quan fem servir incert crec que no volem dir taxativament que no sigui cert, sinó que és dubtós, imprecís.

Busco incert al diccionari, al DIEC. Diu així:

Que no té la certitud, que està en un estat de dubte sobre el que farà. Estic incert: no sé si haig d’assistir a l’acte. (Quin exemple!)
De què no es té la certitud, no sabut d’una manera certa. El fet és incert.
Imprecís, no ben determinat.

Miro ara en castellà, al DRAE:

No cierto o no verdadero.
Inconstante, no seguro, no fijo.
Desconocido, no sabido, ignorado.

Observo que sobretot en la primera accepció del castellà l'adjectiu és considera sinònim perfecte de fals, cosa que no passa en cap de les accepcions del català. Esclar que els diccionaris es limiten a fixar l'ús comunament acceptat i documentat dels mots, alguns ja en desús, i és possible, jo ho desconec, que uns quants catalans ja comencin a fer servir incert com a no cert; potser dintre d'uns anys, quan el percentatge de persones que ho diguin en aquest sentit – per què ho diran?- siguin majoria absoluta, el DIEC recollirà l'accepció i d'una manera subtil s'introduirà un matís que de moment crec que no té la llengua.

Com és que parlo de tot això? Doncs perquè fa res vaig llegir al diari una notícia que contenia aquest paràgraf: El arrestado estafó supuestamente unos 9.000 euros en total durante tres meses asegurando que trabajaba para la cadena de televisión 13TV, algo que era incierto. I vaig pensar: Quina manera d'escriure! Els qui heu arribat fins aquí en la vostra lectura deveu pensar: Qui no té feina els gats pentina. Tindreu raó.

seguiment parcial

He seguit una mica -una miqueta- les festes de la Mercè, en part directament i força més, però a l'atzar, a través dels mitjans de comunicació. Aquestes festes d'inici de tardor em semblen molt bé i si no hi participo gaire és únicament... En fi, no té cap importància.

Em vaig llegir el discurs inaugural de Pérez Andujar que em va despertar complicitats i, inevitablement, nostàlgies. No vaig tenir cap interès a informar-me del pregó alternatiu de Toni Albà: on s'és vist que es proposi una alternativa a allò que no es coneix? Em vaig llegir la salutació de l'alcaldessa que ja em sembla bé; el millor per als discursos de presentació dels actes és no ser gaire original, potser per això em va sobrar, copio textualment: ... sense cap agressió masclista ni cap discriminació envers cap col·lectiu. L'alcaldessa m'ofèn i si li perdono les especificacions és perquè és nova en el càrrec o..., m'abstindré d'adjectivacions que podrien semblar ofensives.

Mentrestant, el piromusical coincideix amb els resultats de les autonòmiques de Galícia i el País Basc. Res a dir, fa anys que els gallecs, els bascos i els piromusicals barcelonins presenten poques sorpreses.

a les fosques

No acabo d'entendre la història del dia sense cotxes. El muntatge té tantes implicacions i contradiccions que intentar enumerar-les -festetes veïnals incloses-, ja no dic valorar-les, és una tasca que supera la meua paciència i, segurament, la meua capacitat. Com que la cosa ja no té aturador (dubte: es pot circular en cotxe elèctric?) i continuarà evolucionant fins a no sé quin resultat final, em permeto fer dues propostes de del dia sense... Sense bicicletes (ofereixo el meu barri com a camp d'experimentació en primera instància) i sense turistes.

Com que no he seguit de prop l'evolució intel·lectual i religiosa de Carod-Rovira, ignoro com és que se li ha acudit escriure, i publicar, una història dels protestants als Països Catalans. Sovint em sorprèn la capacitat de la gent per empescar-se originalitats. Bé, sigui com sigui, estic segur que la presència de Carod serà sol·licitada per les múltiples i discretes congregacions protestants escampades pel territori de parla catalana i potser de més enllà... Se m'acaba de fer la llum?

egolatries

Segurament l'única distracció compartida d'aquest estiu han estat les fotos d'Instagram, pujades amb una regularitat preocupant. Instagram, com totes les xarxes socials, té una varietat de registres important i segurament algun dia algú en farà un estudi parcial més o menys interessant; dic parcial perquè un intent total em sembla agosarat o, com a mínim, necessàriament reduccionista.

Per als qui encara no ho sàpiguen, la mecànica és molt senzilla: els usuaris pengem fotos i solem mirar fotos d'altres usuaris als quals a vegades els diem que ens agrada la seua imatge amb un cor, i fins i tot podem afegir un comentari. La finalitat de compartir fotos, textos explicatius o reflexius -alguns dels quals fan pensar en la frase de Nicholson a Mejor imposible: ¿Quién le enseñó a hablar así? Algun marinero del bar Mete y saca de Panamá City, o es que es su día de escapada y ha vaciado la bodega [...] Vaya a vender sus neuras a otra parte, aquí ya estamos servidos...

Em perden les introduccions. Tot això per dir que acabo de descobrir gràcies a la premsa un usuari d'Instagram que es diu associacioserviol_jordipujol. Textos de Jordi Pujol. Al primer lliurament (7-7-2016), imatge de mossèn Ballarín amb l'afegit dels mots convenients. Etc. Entreu-hi. El que m'ha cridat l'atenció de tot plegat és que l'instagramer té 55 seguidors (fa poc que ha començat), però no segueix ningú. Ben reflexionat, cap sorpresa.

La irrenunciable temptació dels llibres

Tornada a Barcelona a passar uns quants dies abans del comiat final d'aquest estiu del meu sud. Setembre és un bon mes, encara que potser propicia una certa dosi de malenconia per raons que van més enllà del dia que s'escurça i de les rutines que s'allarguen.

Setembre és també aquí, a Barcelona, el mes dels llibres, que comença amb la Setmana del Llibre i acaba amb les parades del llibre antic i d'ocasió del passeig de Gràcia.

La Setmana del Llibre, malgrat que cada any intenta augmentar el volum de material -no sé qui va dir a la ràdio que mai s'havien vist tants llibres junts com aquesta any- i que hi ha xerrades que deuen ser molt aclaridores i estimulants, m'interessa molt relativament. Ahir hi vaig fer un tomb i em vaig entretenir uns estona a la parada de l'editorial Barcino: sóc un clàssic. Xerrada breu amb l'amable venedor. Venen unes samarretes de l'any Llull que no sé si es venen molt o poc, però segur que molt menys, però molt menys, que el model de les de l'ANC d'aquesta convocatòria. Tampoc no és que es venguin gaire les traduccions a l'alemany, l'anglès, l'italià... de les poques obres del fantàstic que té l'editorial. Esclar que Llull ja no té presa i suposo que la Barcino tampoc. Al final vaig comprar Tractats de cavalleria, que comença amb el Guillem de Vàroich i acaba amb Lo cavaller de Ponç de Menaguerra. En arribar a casa el vaig llegir una estona a l'atzar i el vaig deixar a la pila. Què en faré de tants llibre com tinc per llegir? Per què encara en compro?

El dia abans, també al tard, visita ràpida a la llibreria Balmes, molt prop d'on hi ha les casetes de la Setmana. De la llibreria em continua fascinant la porta d'entrada, amb la serp que ofereix la poma vermella. De qui devia ser la idea d'aquesta poma temptadora? Passejada entre les sales sense gent i els prestatges per comprovar que tot continua més o menys igual. Aquest temps aturat contrasta amb l'ambient de la tornada a casa: un passeig de Gràcia que freqüento per pur masoquisme o potser amb l'esperança inconscient i pueril que algun dia es tornarà a civilitzar. Prop del pis, al carrer Mallorca, més de dos-cents ciclistes de tarannà festiu ocupen la calçada de banda a banda, se salten els semàfors, aturen el trànsit, gaudeixen del seu vici virtuós en comunitat. A l'autobús, una noia llegeix un llibre. Jo, després de sopar, llegeixo la carta molt ben argumentada d'una lectora del diari que defensa l'educació dels gossos (alguns) i la compara amb l'educació d'alguns nens. Penso que té raó, però em temo que hi ha comparatives que tenen un punt de perversitat i repasso de memòria què diuen els clàssics sobre el tema. Res, la meua memòria no respon. Ja s'ho faran.

principi de desolació i contraproposta

Miro el rellotge, que és intel·ligent -és un dir- i sovint pessimista i m'adverteix que el dia ja s'escurça. El fet em produeix un incipient sentiment de desolació: l'estiu acaba de començar i jo ja veig l'anunci de l'hivern, del fred, del sol tímid, de deixar d'anar pràcticament despullat (per casa i en hores convingudes), de la fí de les síndries -menges, beus i et rentes la cara- d'un vermell dolç entre excitant i nnocent, de la desaparició dels núvols d'anques de querubí i de natges daurades de sol i brillants i oloroses de cremes solars, i de les nits a la fresca i... no continuo que... Però si encara no m'he banyat a la mar ni he vist l'arròs com creix ni he sentit l'olor intensa dels pins ni m'han buscat els peixets que apareixen quan remeno el fons marí amb els peus... Decididament, mirar rellotges i calendaris a l'estiu és un mal negoci, una aberració, sobretot per als qui no creiem en la mesura del temps que ara es dilata i ara es contreu (vull dir que es dilatava) . Esclar que quan siguem realment europeus la cosa serà molt pitjor...

Prou! Fora rellotges, que l'estiu és aquí i no s'acaba ni avui ni demà.

es fa tard

Uns quants titulars acabats de llegir en la pàgina principal de l'edició digital d'un diari de tota la vida:

Los dos pilotos fallecidos en Cuatro Vientos acumulaban horas de vuelo. Què volen dir, que no eren minuts, la mesura immediatament inferior? Que no eren dies, la mesura immediatament superior?

La operación Térmyca salpica a Carles Puigdemont. Breu: com el “salpica”?

Mata a puñaladas a la directora de un banco... La directora d'un banc? No devia ser una sucursal bancària?

Avui tinc poca paciència, no acabo de llegir els titulars, i segur que els d'esports són sucosos.

filologia

No m'acaba de convèncer la nova modalitat estiuenca de Saber y Ganar -única sèrie que segueixo-, m'avorreix la primera part, però continua sent un dels meus programes preferits, li sóc absolutament fidel, o quasi. Veure cada dia, o quasi, Jordi Hurtado, l'únic immortal català que es coneix públicament és un plus.

La part final del concurs, la que s'anomena El reto, és una pujada d'adrenalina important des de casa, de manera que per al qui es juga la continuïtat en el programa deu ser una un minut d'infart. Per a qui no ho sàpiga, es tracta de dir els mots que corresponen a les definicions que proposen. Avui ha sortit la definició següent: Ciencia que estudia una cultura tal como se manifiesta en su lengua y en su literatura, principalmente a través de los textos escritos. Sempre donen les tres primeres lletres, en aquest cas: FIL. Només ens quedava aquest mot que segur que és molt fàcil vist aquí i sense la tensió del contrarellotge, però tant el concursant com jo no hem sucumbit al desconcert o la desmemòria. Com definiria filologia?

Crec recordar que l'única assignatura que vaig cursar que portava explícit Filologia en el nom ens la impartia el doctor Badia. Impossible recordar com ens definia el mot, si és que ho va fer, però tinc ben present en la memòria que el repàs de la cultura del país estava ple de novetats per a mi, que tenia un teritori molt limitat i a la vegada general i més aviat rural.

Sóc filòleg encara? Difícil de dir, no estudio res i llegeixo poc.

equilibri

Queda entès que els governants del temps de Llull havien de ser cavallers, de l'emperador cap avall. Avui el concepte de cavaller és una cosa obsoleta i difusa que et poden aplicar amb total impunitat a la cua d'un supermercat, per posar un cas absolutament inapropiat. De governants, però, en continuen havent, molts dels quals provenen d'un dels oficis que Llull blasma amb més contundència, els advocats, o similars.

Anem al gra, encara que bona part dels governats es trobin a les antípodes dels ideals de Llull, és bo recordar que els segles fan evolucionar els conceptes i algunes de les qualitats abans imprescindibles per a un líder ara són cosa de riure, no passa res; per exemple, l'equilibri entre cos i esperit, entre l'exercici físic i les qualitats morals. Il·lustro amb un fragment del capítol segon del Llibre de l'Orde de Cavalleria:

Cavaller deu córrer a cavall, bornar, llançar a taulat, anar ab armes, torneigs, fer taules rodones, esgrimir, caçar cers, orses, senglars, lleons, e les altres coses semblants a aquestes que són ofici de cavaller; car per totes aquestes coses s'acostumen los cavallers a fets d'armes e a mantenir l'orde de cavalleria. On, menysprear la costuma e la usança de ço per què cavaller és pus aparellat a usar de son ofici, és menysprear l'orde de cavalleria.

D'on, enaixí com totes aquestes usances damunt dites pertanyen a cavaller quant al cors, enaixí justícia, saviesa, caritat, lleialtat, veritat, humilitat, fortitudo, esperança e espertesa, e les altres virtuts semblants a aquestes, pertanyen a cavaller quant a l'ànima; e per ço lo cavaller qui usa d'aquestes coses que pertanyen a l'orde de cavalleria quant al cors, e no usa quant a l'ànima d'aquelles virtuts qui pertanyen a cavalleria, no és amic de l'orde de cavalleria; car si ho era, seguir s'hia que lo cors e cavalleria fossen ensems contraris a l'ànima e a ses virtuts, e açó no és ver.

Penso en Rajoy mentre repasso el text i només tinc present la cursa lenta i ridícula però triomfant del personatge. Al menys el rei caçava elefants i el del bigotet jugava a pàdel... Quant a l'ànima, cap coincidència. Les propostes de Llull són arqueologia i actualment tothom s'especialitza.